Post on 23-Nov-2021
transcript
1
CONCERT GIRA SINERGIA 2017 ORQUESTRA FILHARMÒNICA DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Amb el patrocini de:
2
Índex
1. SINERGIA: xarxa d’orquestres universitàries 3
2. Programa 3
3. Breu comentari al programa 4 4. Intèrprets 6
5. Dades de contacte 9
3
1.‐ SINERGIA: XARXA D’ORQUESTRES UNIVERSITÀRIES
La xarxa d’orquestres universitàries SINERGIA naix en juliol de 2015, promoguda per la Universitat de València per a establir un marc de col∙laboració estable entre les orquestres universitàries.
La creació i promoció d’orquestres en les nostres universitats és un fenòmen relativament recent a Espanya; la majoria es creen en la dècada dels 90 i
actualment ja estan en funcionament més de 20 orquestres. Les universitats han apostat fort per les seues agrupacions i, en un moment de forta crisi econòmica, han vist com optar per mantenir i fins i tot crear noves formacions musicals d'estudiants no solament no ha estat un esforç inútil, sinó que els ha permès oferir produccions noves i arriscades (òperes, ballets, grans obres simfònic‐corals, etc.) amb pressupostos molt ajustats i amb una bona acollida per part del públic.
Havia arribat el moment, doncs, per a engegar la xarxa SINERGIA: compartir informació, gestió, producció, formació, vivències…En definitiva, crear una via estable per a la col∙laboració entre les nostres orquestres. Amb aquest objectiu, durant els dies 1 a 3 de juliol de 2015 es van reunir en la Universitat de València els representants de 15 orquestres universitàries en les Jornades d'intercanvi d'experiències musicals. SINERGIA naixia, doncs, per establir correlacions entre les orquestres universitàries espanyoles i, per extensió de les seves respectives universitats, partint de la premissa que l'intercanvi d'experiències musicals entre les nostres orquestres és necessari per al desenvolupament de línies de treball comuns que faciliten la creació de nous fòrums i una possible producció en conjunt d'activitats.
El primer pas va ser l'obertura del portal web SINERGIA (www.sinergia.red) com una finestra
estable i oberta per a la col∙laboració entre totes les orquestres universitàries d'Espanya;
actualment la xarxa està conformada per 18 membres. A més a més, des de la Xarxa s’han
potenciat totes les vies possible de comunicació i intercanvi artístic entre les orquestres.
Amb aquest projecte de gira‐intercanvi volem donar un nou pas per a apropar a les orquestres
de la Universitat de Barcelona i de la Universitat de València amb un concert en règim
d’intercanvi.
4
2 PROGRAMA
I
Documental valenciana (1936) Manuel Palau Boix (1893‐1967)
I Allegro non tanto
II Andante
III Vivo
Masquerade (suite) Aram Khachaturian (1903‐1978)
I Vals
II Nocturn
III Masurca
IV Romanç
V Galop
II
Simfonia núm 2 en mi menor, Op. 27 Serguei Rakhmàninov (1873‐1943)
I Largo. Allegro moderato
II Allegro molto
III Adagio
IV Allegro vivace
ORQUESTRA FILHARMÒNICA DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Hilari Garcia Gázquez, director
5
3. BREU COMENTARI AL PROGRAMA
Documental Valenciana de Manuel Palau Boix (1893‐1967)
València fou capital de la Segona República entre novembre de 1936 i octubre de 1937, cosa que la va convertir en un centre cultural molt actiu. Llorenç Barber descriu així l’ambient musical d’aquells anys: «Una fugaz época de oro vivió la música valenciana el año 37, estimulada su sólida infraestructura musical por la presencia del Gobierno de la República.» A València es va viure al llarg de la dècada dels anys 30 un esclat creatiu i de renovació que va estar encapçalat per Manuel Palau i pel seus deixebles, que integraven l’anomenat “Grup dels joves”. De l’ampla i rica producció de Manuel Palau (1893‐1967),
de qui a més a més, durant el 2017 celebrem el 50
aniversari de la seua mort, presentem una peça d’estrena
i inèdita, Documental Valenciana (1936), composta per a
la pel∙lícula documental de CIFESA titulada Valencia y sus
flores.
Masquerade (suite) d’Aram Khachaturian (1903‐1978)
L’obra teatral Masquerade de Mikhail Lermontov (1814‐1841), segurament per culpa de les àcides crítiques a l’alta societat russa, va servir d’inspiració musical en diverses ocasions. Aquesta obra va servir de base per a llibrets d’algunes òperes i per a un ballet. Aram Khachaturian va escriure la música incidental per acompanyar l'acció escènica de Masquerade, en una producció del Teatre Vakhtangov, on fou estrenada el 21 de juny de 1941. La música va obtenir molt bona acollida i en 1944 el compositor en va extraure una suite de concert. La música de Khachaturian és prou més
alegre que l’obra teatral. Resulta especialment irònica i sarcàstica la descripció de la vida de l’alta societat russa de principis del segle XX, però evita la foscor de l’obra dramàtica en favor d’una música melòdica, alegre, amb alguna inflexió ocasional envers l’estil popular rus.
6
Simfonia núm. 2 en mi menor, op. 27, de Serguei Rakhmàninov (1873‐1943)
En 1906, quan Rakhmàninov va començar a escriure la Segona Simfonia, la seua fama com a pianista, director i compositor era ja considerable. No obstant això, deu anys abans, el fracàs de la seua Primera Simfonia havia danyat la seua autoestima la qual cosa el va fer caure en una greu depressió. Fou incapaç de compondre al llarg de tres anys i, finalment, va buscar l'ajuda del Dr. Nicolai Dahl, que va utilitzar amb ell l’aleshores nova tècnica de l’hipnotisme i va aconseguir restablir ràpidament l’autoconfiança del compositor. Poc després de les seues sessions terapèutiques amb Dahl, Rakhmàninov va produir el seu exitós Concert per a piano número 2, dedicat precisament al Dr. Dahl.
És probable que alguna seqüela d’aquella depressió l’acompanyara encara quan va començar a escriure la Segona Simfonia. De fet, després de compondre el primer esborrany d'aquesta simfonia entre 1906 i 1907, Rakhmàninov es va declarar insatisfet perquè, a parer seu, no estava en la seua naturalesa compondre simfonies. Tanmateix, es va forçar a continuar l’obra i el 8 de febrer de 1908 en va dirigir l’estrena en St. Petersburg. Va rebre una acollida entusiasta i, a finals d’any, a Rakhmàninov se li va atrogar el premi Glinka per la seua nova simfonia. La simfonia comença amb un Largo introductori, eteri i ple de misteri. A continuació, en l’Allegro moderato es presenta el tema que es repetirà amb diverses variacions al llarg de tota l’obra. El segon moviment, Scherzo, ofereix un tema vigorós de temperament més brillant, encara que es deriva del tema del Dies Irae gregorià (un tema que Rachmaninov utilitzat recurrentment en quasi totes les seues composicions importants). D’altra banda, el tercer moviment, Adagio, s’obri amb un tema descendent en les cordes, una de les seues creacions més famoses. Segueix una melodia igualment atractiva en el clarinet i una altra en violins i l’oboè. Aquest moviment suggereix a molts un amor apassionat i a d’altres els resulta profundament meditativa i religiosa. Malgrat tot, l’autor no va assenyalar cap programa en tota la simfonia. Finalment, L'Allegro vivace finale és feliç i triomfant amb un tema principal molt lluminós.
7
4.‐ INTÈRPRETS
ORQUESTRA FILHARMÒNICA DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
L’Orquestra Filharmònica de la
Universitat de València (OFUV) fou
creada l’any 1995 per a donar
resposta i cohesió a les diverses
ofertes d’agrupacions instrumentals
formades per estudiants. Té una
plantilla de 80 joves músics,
majoritàriament universitaris, l’edat
mitjana dels quals és de 20 anys. La
seua finalitat és proporcionar‐los
una formació d’alta qualitat en
interpretació orquestral, amb
professorat especialitzat per a cada una de les famílies instrumentals. Des que es va
fundar fins a l’any 2010 va estar dirigida per Cristóbal Soler i des de 2011 n’és el director
titular Hilari Garcia.
Al llarg dels quasi vint anys d’història, han passat per l’OFUV més d’un miler de joves
músics, molts dels quals a hores d’ara desenvolupen la seua activitat interpretativa en
orquestres espanyoles i europees o exerceixen la docència en diferents conservatoris
professionals i superiors. Així mateix, ha participat en un gran nombre de produccions
de caràcter variat, com ara l’estrena de la cantata L’adéu de Lucrècia Borja (2001) de
Carles Santos, la recuperació de l’òpera de J. Melchor Gomis Le Revenant (2003),
l’estrena a Espanya d’Éclairs sur l’au‐delà d’Olivier Messiaen (2006) o el ballet Le sacre
du printemps d’Ígor Stravinski (2013).
Entre els directors de renom que han actuat amb l’OFUV es troben José Collado, Laszlo
Heltay, Carlos Riazuelo, Carles Santos, Juan Luis Martínez i José M. Rodilla. També han
estat abundants els solistes de prestigi que hi han col∙laborat: Montserrat Caballé,
Stephan Schilli, Luis Michal, Marta Carfi, Michele Marasco, Duncan Guifford, Maria del
Mar Bonet, etc.
8
L’OFUV actua regularment al
Palau de la Música de València i
a l’Auditori de Saragossa i ha
efectuat nombrosos concerts en
diverses sales de concert
d’Espanya i Europa com el Palau
de les Arts Reina Sofia de
València, l’Auditori de
Barcelona, l’Auditori de Lleó,
l’Academia Philharmonicorum
de Liubliana, l’Austria Center
Vienna o el Mozarteum de
Salzburg. A més, ha dut a terme algunes gires nacionals i internacionals: en 1997 va
intervenir en el Festival Internacional de Música Universitària (FIMU) que va tenir lloc a
Belfort (França), en 1998 va participar en la XXVII edició del Concurs Internacional de
Joves Orquestres realitzat a Viena (Àustria), on va obtenir el primer premi en la categoria
d’orquestres simfòniques, i en 2002 va actuar en diferents ciutats d’Àustria i Eslovènia.
El seu repertori inclou obres que van des del Barroc fins a l’actualitat, passant pel gran
repertori simfònic clàssic i romàntic i per les peces musicals més representatives del
segle XX. En aquest camp, l’OFUV dedica una especial atenció als compositors valencians
des de dues perspectives: la recuperació del patrimoni musical valencià (Martín i Soler,
Gomis, Giner, Esplà...) i l’estrena d’obres d’autors contemporanis (Orts, Santos,
Roncero, Coll, Fayos...). Una mostra d’aquesta dedicació es troba en la seua discografia,
d’entre la qual destaquen els enregistraments Cinc segles de música valenciana (1999),
L’adéu de Lucrècia Borja (2001) i
Giner infreqüent (2009).
L’OFUV és membre de l’Associació
Espanyola de Joves Orquestres
(AEJO) i de la Xarxa Europea
d’Orquestres Universitàries
(ENUO). A més, el Taller de Luthería
Sergi Martí hi col∙labora en el
manteniment i la cura dels seus
instruments de corda. Les activitats
de l’OFUV es realitzen amb el
patrocini de l’Àrea d’Activitats
Musicals de la Fundació General de
la Universitat de València i del
Santander.
9
HILARI GARCIA GÁZQUEZ, director Naix a la Pobla Llarga en 1975. Compagina els estudis musicals de viola i piano amb els estudis de Filologia a la Universitat de València, on es llicencia amb premi extraordinari. Posteriorment ingressa, per oposició, en el cos de professors d’ensenyament secundari i batxillerat en l’especialitat de Llengua i literatura, cosa que el condueix, poc després, a treballar com a tècnic lingüístic en la Conselleria
d’Educació de la Generalitat Valenciana. Prossegueix la seua dedicació musical en el camp de la composició amb els professors Javier Costa, César Cano i Emilio Calandín, i assisteix a diferents cursos relacionats amb aquesta disciplina impartits per Marian Didu i Rainer Bischof. Té compostes i editades obres per a cor i distintes formacions instrumentals, i ha guanyat diversos premis de composició de música coral com el «Matilde Salvador» o el «Ciutat de Reus.» Inicia les seues activitats com a director d’orquestra amb el mestre Cristóbal Soler i l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València. Posteriorment obté el títol superior de Direcció d’orquestra, també amb premi extraordinari, al Conservatori Superior de Música «Joaquín Rodrigo», on estudia amb els mestres Manuel Galduf i Eduardo Cifre. Entre els anys 2008 i 2009 amplia la seua formació musical a l’Haute École de Musique de Ginebra (Suïssa) i al seu Centre de Musique Ancienne (CMA). Durant la seua estada a Ginebra treballa amb els mestres Celso Antunes (Direcció de cor), Laurent Gay (Direcció d’orquestra), Nicolas Bacri (Composició i Orquestració) i Leonardo García Alarcón (Música antiga i barroca), alhora que assisteix a diferents classes magistrals de mestres prestigiosos com Simon Rattle, Jorma Panula, Marek Janovski o Charles Dutoit. Ha sigut director assistent de la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana (JOGV) i de la Joven Orquesta Nacional de España (JONDE), i ha dirigit diverses orquestres nacionals i internacionals com l’Orquestra de València (OV), Joven Orquesta y Coro de Centroamérica (JOCCA), Palestine Youth Orchestra (PYO), Orquesta Sinfónica del Teatro Chapí de Villena, Orquesta Sinfónica de Albacete (OSA), Orchestre Symphonique HEM Genève, etc. A hores d’ara pertany, també per oposició, al cos de professors de música i arts escèniques, en l’especialitat d’Orquestra i, des de 2011, és director titular de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València.