Post on 26-Apr-2020
transcript
Estudi de la
historiografia
sobre
Francesc
Macià i
Llussà:
El mite del
mite
Estudi de la historiografia sobre
Francesc Macià i Llussà:
El mite del mite
Treball de Fi de Grau
Josep Ginesta i Vilà
Dirigit per: Dra. Gemma Rubí i Casals
Departament d’Humanitats
Universitat Autònoma de Barcelona
Setembre 2010
¡Aviador! ¡A luchar! Cuando manda el capitán
Su deber atacar cuando salen a volar.
Y por eso cuando salen a volar, llevan a su lado una mujer y con las averías del amor,
la vuelta de campana suele dar.
Ruge el motor de ese valiente aviador, que dominado su altura, lleno de gloria y valor,
me dijo así con bravura:
¡Lucho por la libertad, de nuestra España valiente!
Su alas rojas serán, con el fin de triunfar peleando en el frente.
Argelèrs-sur-mer, 1939
Als meus avis Jaume, Antònia, Josep i Dolores. Perquè la història pren dimensió mítica quan la sentim a través de la veu de la memòria.
El meu sincer agraïment als meus pares per la paciència que han tingut al llarg de tots aquests anys; a la Magda, en Josep i la Neus per perdre valuoses hores de diumenge remenant entre antigues revistes de l’Avenç buscant articles sobre en Macià, i especialment, a la “maria” perquè sense el seu suport i els seus consells hagués estat impossible acabar aquest treball.
5
LLISTAT D’IMATGES
Imatge 1 Els fets del “Cu-Cut” 11
Imatge 2 Caricatures de Francesc Macià 17
Imatge 3 “L’Avi”, consolidat 23
Imatge 4 Macià posant per a l’escultor Josep Clarà 47
Imatge 5 L’ús del mite 48
ÍNDEX
1. INTRODUCCIÓ: OBJECTIUS I DISSENY DE L’ESTUDI 8
2. LA FIGURA HISTÒRICA: UNA APROXIMACIÓ A FRANCESC MAC IÀ I
LLUSSÀ 10
3. ANÀLISI DEL CONTEXT HISTÒRIC I SOCIAL A EUROPA I
CATALUNYA A PRINCIPIS DEL SEGLE XX 24
4. ANÀLISI DEL MITE MACIÀ A TRAVÉS DE LA HISTORIOGRAFI A 32
4.1. ANYS 1930: LA CONSTRUCCIÓ DEL MITE? 32
4.2. DES DE L’EXILI: EL RECORD DEL MITE? 37
4.3. A PARTIR DELS ANYS 1970: LA DESTRUCCIÓ DEL MITE? 42
5. REFLEXIONS FINALS: EL MITE DEL MITE 51
6. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES I FONTS CONSULTADES 59
6.1. BIBLIOGRAFIA 59
6.2. ALTRES FONTS CONSULTADES 62
7. ANNEX 63
7
1. INTRODUCCIÓ: OBJECTIUS DE L’ESTUDI Aquest estudi és una reflexió sobre com la Història interpreta l’evolució i el paper
cultural i social de la trajectòria del que fou el primer President de Catalunya (elegit
democràticament): Francesc Macià i Llussà, “l’Avi”. Al mateix temps, “el mite del
mite” pretén entendre el rol que juga la historiografia en la discussió sobre qui era
aquest polític que començà vestit de militar espanyol i acabà defensant una Catalunya
independent sustentada amb les armes durant la dictadura de Primo de Rivera, abans
d’esdevenir el president de la Generalitat restaurada.
En aquest sentit, aquest estudi pretén entendre, en primer lloc, com es teixí el que
passà a la història com “el mite” de Macià al llarg dels anys 1930 en l’imaginari social
col·lectiu català, i a través dels testimonis de polítics i personatges il·lustres que foren
els seus coetanis. En segon lloc, pretén fer una reflexió crítica sobre el paper que han
jugat diferents historiadors i biògrafs de Macià des dels anys 1970 ençà en sustentar la
idea del “mite”, ja fos per deconstruir-lo i atacar-lo o bé per enaltir-lo.
Les preguntes de recerca que ens plategem són: Qui era Macià? Com i per què va
saber establir-se com a polític del poble (en tots els estrats socials) i com a referent
nacional per a entendre qui som i cap on caminem avui? Què ens aporta l’anàlisi de la
seva figura per avançar en el coneixement de la història de Catalunya i del rol dels
historiadors en presentar-la? Per què avui encara no hi ha una biografia exhaustiva
d’aquest referent? Com i qui va construir el mite? Amb quines finalitats i ideologies
polítiques s’empra avui la figura de Macià com a construcció cultural i històrica?
En el primer apartat d’aquest treball (apartat 2) presentem la figura de Francesc
Macià. Destaquem els aspectes més importants de la seva vida, així com els moments
claus que influenciaren directament la seva carrera, i , conseqüentment, el seu pas per
la història de Catalunya. L’objectiu d’aquesta secció és indagar, a grans trets, en la
trajectòria ideològica de Macià per tal de poder entendre per què esdevingué un líder
de masses i un personatge símbol del catalanisme.
9
En la segona secció (apartat 3) analitzarem el context històric en el qual Macià va
desenvolupar la seva tasca com a polític. Prestarem atenció als diferents canvis
polítics i socials que es produïren a l’Europa de principis del segle XX, fent èmfasi
ens aquells aspectes que creiem que van influir més en l’evolució del seu ideari
polític. Aquest apartat és necessari per entendre que entre els anys 1907 i 1933 a
Europa es van produir uns esdeveniments que marcaran el curs de tot un segle: la
Primera Guerra Mundial i els catorze punts de Wilson, el referent del cas irlandès, la
Revolució Russa i la irrupció de les masses en la vida política.
Un cop presentat el personatge i el context històric, analitzarem com en diferents
períodes ha estat interpretada la figura de Francesc Macià (apartat 4). Conscients que
un repàs exhaustiu de totes les fonts podria ser motiu d’un treball molt més ampli del
que aquí es presenta, hem pres la determinació de fer una tria que ens permeti
entendre com Macià ha estat vist, estudiat, mitificat, criticat i analitzat en diferents
èpoques fins a l’actualitat. Així doncs, hem procurat seleccionar tres períodes clau: la
visió dels anys 1930 quan es va crear el mite, la visió des de l’exili en la qual es
recorda la seva importància dins la història de Catalunya, i la visió contemporània del
la transició als nostres dies, que valora la trajectòria de Macià de manera més crítica.
En l’últim apartat d’aquest estudi es pretén presentar la tesi que defensarem al llarg
d’aquest treball. En aquest apartat es mostren les nostres conclusions i reflexions
sobre com ha estat interpretat el paper de Francesc Macià per la història de Catalunya.
Especialment, exemplifiquem i parem atenció en l’anàlisi i l’ús que s’ha fet de la
mitificació de Macià, i fem èmfasi en la necessitat de superar el tòpic del mite Macià
dels anys 1930, amb el qual, com veurem a continuació, la historiografia s’entrebanca,
atès que no s’ha analitzat una evolució d’aquest que, per tal de fer justícia a la figura
que analitzem, creiem que és necessària. Així doncs, concloem aquesta recerca
desenvolupant i descobrint la idea del mite del mite.
2. LA FIGURA HISTÒRICA: UNA APROXIMACIÓ A FRANCESC MACIÀ I LLUSSÀ
Francesc Macià va néixer a Vilanova i la Geltrú el 21 d’octubre de l’any 1859. Els
seus pares Joan Macià i Artigas i Maria Llussà i Segarra, originaris de les Borges
Blanques, es van traslladar a la vila portuària de Vilanova i la Geltrú des d’on es
dedicaren al comerç de l’oli i el vi. Francesc Macià era el segon de set fills del
matrimoni de Joan i Maria. Atès que Francesc estava ben dotat per als estudis, en
acabar el batxillerat, el 1875, ingressà al l’Acadèmia d’Enginyers militars de
Guadalajara. Aquesta era una de les vies d’ascens socials més factibles per a un fill de
família modesta com la seva. L’any 1880 sortí de l’Acadèmia amb el grau de tinent
d’enginyers militars i sol·licità que el destinessin a Cuba. Tanmateix, fou destinat a
Barcelona i més tard a Madrid com a tinent telegrafista. Un cop ascendit a capità,
l’any 1883 el destinaren a Sevilla, i el 1887, a Lleida, com a cap de la comandància
d’enginyers militars. Finalment, l’any 1895 va ser ascendit a tinent coronel.
A Lleida Macià va conèixer Eugènia Lamarca i de Mier, filla de l’arquitecte, enginyer
i terratinent Agapit Lamarca, de qui s’enamorà i amb qui va contraure matrimoni
l’any 1888 i amb qui tindria tres fills: Joan, Eugènia i Maria. Durant aquests anys
Macià va sovintejar el casino Principal de Lleida, on va fer amistat amb Humbert
Torres, Alfred Pereña i Magí Morera, entre altres. Al casino, Macià es reunia amb els
seu amics, els quals discutien de política. Malgrat les diferències polítiques entre ells,
la majoria se sentien catalanistes, cosa que influiria de manera clau en la trajectòria
ideològica de Macià. En aquestes reunions Macià no podia mostrar-se partidari de cap
partit, atesa la seva condició de militar. No obstant, en una ocasió deixà palesa la seva
catalanitat: un dia, al casino, en sentir com un cap de l’exèrcit parlava malament de
Catalunya i dels catalans, Macià anà a casa, es canvià l’uniforme i es vestí de paisà
per tornar al casino i poder replicar al seu cap que “jo vestit de militar no li he pogut
contestar.”
Va ser, però, uns anys més tard que Francesc Macià va fer públic i va demostrar d’una
manera contundent el seu catalanisme. La nit del 25 de novembre de 1905 oficials de
l’exèrcit, a excepció del cos d’enginyers, es va reunir a la plaça Reial de Barcelona,
convocats pels seus superiors. Vestits amb l’uniforme militar es van dirigir cap al
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
11
carrer d’Avinyó on es trobava la impremta Galve, des d’on es feia el tiratge del
setmanari satíric català “Cu-cut!”. Tiraren la porta a terra a cops de destral i amb crits
de “!Viva España!” cremaren diferents documents. En acabar, es van dirigir a la
redacció del “Cu-cut!” situada al carrer de la Riera del Pi, on repetiren la lamentable
actuació. Poc després van fer cap a les Rambles de les Flors, on es trobava la seu del
la “Veu de Catalunya”, assaltaren el pis, llençaren els mobles i papers balcó avall i
feren una pira enmig de la Rambla.
Aquests esdeveniments eren una contundent resposta a un acudit gràfic del dibuixant
Junceda aparegut al setmanari el “Cu-cut!” on es ridiculitzava a l’exèrcit espanyol. En
motiu dels bons resultats electorals obtinguts per la Lliga regionalista es va celebrar
un sopar al Frontón Condal de Barcelona. El “Cu-cut!” se’n va fer ressò amb un
acudit gràfic on apareixia un militar i un civil davant del local on es celebrava el
banquet, i el militar preguntava al civil: “¿Qué se celebra aquí, que hay tanta gente?”
i el civil responia: “El banquete de la victoria.” Davant d’aquesta resposta, el militar
en la vinyeta contestava: “¿De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos” (vegeu Imatge
1). L’acudit feia referència a les derrotes que en els darrers anys havia patit l’exèrcit
espanyol, la qual cosa va provocar el malestar dels militars que van respondre amb la
rotunda i lamentable actuació de la nit del 25 de novembre.
Imatge 1. Els fets del “Cu-Cut”. Caricatura del dibuixant Junceda que l’exèrcit considerà ofensiva, arran de la qual es destruïren la impremta i la redacció, així com “La Veu de Catalunya” l’any 1905. Macià ho qualificà públicament de “fets salvatges d’indisciplina.”1
1 Solé i Sabaté, Josep Maria. Francesc Macià i Llussà. L’home el líder, el polític. Blog de la commemoració del 150è aniversari del seu naixement. Any Macià. Generalitat de Catalunya, 2009.
La figura històrica: una aproximació a Francesc Macià i Llussà
12
El dia 27 de novembre el congrés dels diputats va aprovar la suspensió de les
garanties constitucionals a Barcelona a proposta del ministre de governació Manuel
García Prieto. El mateix dia les corts van aprovar una investigació amb la qual es
podia culpar dels fets als militars. Tanmateix, diferents oficials de l’exèrcit d’arreu de
l’Estat van signar manifestos de suport als oficials que havien protagonitzat els fets de
la nit del 25 de novembre. Francesc Macià fou invitat a signar un d’aquest manifestos,
però, seguint els seus principis, s’hi negà rotundament.
D’altra banda, com a conseqüència de les hostilitats i injustícies que s’estaven patint
contra Catalunya, com ara l’aprovació de la llei de jurisdiccions amb la qual els
militars podien jutjar tot allò que consideressin un atac a la pàtria o a l’exèrcit
espanyol, les diferents forces polítiques catalanes es van aliar creant el moviment
conegut com a Solidaritat Catalana, el cap visible de la qual en va ser el diputat
republicà i antic president de la Primera República Nicolás Salmerón. El govern de
l’Estat va convocar eleccions generals pel 21 d’abril de 1907, i els dirigents de
Solidaritat Catalana van presentar candidats en tots els districtes electorals de
Catalunya. El dirigent solidari Amadeu Hurtado va proposar com a candidat per
Solidaritat Catalana Francesc Macià, que s’havia fet popular per negar-se a signar el
manifest d’adhesió als oficials de la guarnició de Barcelona que havien protagonitzat
els fets del “Cu-cut!”. Francesc Macià acceptà la proposta, decisió que el va col·locar
entre l’espasa i la paret, atès que, després de moltes pressions perquè desistís de
presentar-se com a candidat per Solidaritat, va haver de triar entre seguir a l’exèrcit o
presentar-se com a candidat per a Solidaritat Catalana. Finalment, Francesc Macià va
presentar la seva retirada de l’exèrcit. Tanmateix, va ser un acte dolorós per qui ara
era diputat per les Borges Blanques havent dedicat més de trena anys de la seva vida a
la carrera militar.
Francesc Macià va ser elegit diputat per les Borges Blanques a les Corts els anys
1907, 1910 (sense fer campanya), 1914, 1916, 1918, 1919 i 1923, any del cop d’Estat
de Primo de Rivera. Al llarg d’aquests anys Macià va anar evolucionant
ideològicament cap un catalanisme cada cop més radical. En la seva primera
intervenció com a parlamentari Macià va culpar els polítics dels desastres colonials,
acusant-los d’imprevisors. En la mateixa sessió va advertir que Solidaritat Catalana no
era un moviment separatista - com se’ls havia acusat - sinó que es tractava d’un
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
13
moviment regenerador que pretenia modernitzar l’Estat Espanyol, i també va
manifestar públicament el seu dolor per haver hagut de renunciar a la seva carrera
com a militar per les diferents pressions que havia rebut. Durant els primers anys de
diputat, Macià va intervenir en la política catalana defensant els interessos dels
habitants del seu districte, sobretot pel que feia referència als productors d’oli d’oliva,
però també per reclamar millors infrastructures i serveis. En altres intervencions al
congrés Macià va donar la seva opinió sobre l’exèrcit, proposant millorar i
modernitzar l’armada. No obstant això, les seves intervencions no foren mai
escoltades.
Amb els curs dels anys Francesc Macià es va anar desencantant de la política.
Solidaritat Catalana s’havia dissolt a conseqüència de les divergències ideològiques
de les formacions polítiques que l’integraven, i Macià, que havia començat la seva
carrera política com a diputat solidari, es trobà tot sol al congrés, tot i restar per un
temps afiliat a la Lliga Regionalista. Tanmateix, a les següents eleccions el diputat per
les Borges ja s’havia desvinculat de la Lliga, i es presentà com a candidat
independent. Amb tot, l’any 1915 el congrés va haver de sentir com Macià renunciava
al seu escó en senyal de protesta, mostrant el seu desacord amb la política espanyola i
argumentant que els convencionalismes dels polítics, els interessos personals i la falta
de comprensió que havien tingut intervencions ben fonamentades que miraven pel bé
del país i que mai eren escoltades feien de les corts un parlament inútil per a la millora
del país. També va afegir que el seu compromís amb Catalunya continuava sent el
mateix que el primer dia: “En mi están hoy más arraigadas que nunca las ideas con
que entré en esta cámara, la ideas de las reivindicaciones de Cataluña.” En aquesta
última intervenció el diputat català va lamentar de manera implícita la dissolució de
Solidaritat Catalana, afirmant que ell es mantenia en l’esperit catalanista que
compartien polítics de la dreta i de l’esquerra catalanes.
Amb tot, després d’aquestes declaracions la vida parlamentària de Francesc Macià no
s’acabà, ja que els seus partidaris de les Borges Blanques el van tornar a votar per les
eleccions de 1916, encara que amb prou feines hi va intervenir en tota la legislatura. A
finals del mateix any l’excoronel va rebre una proposta de l’antic company solidari
Amadeu Hurtado per anar a fer de corresponsal de guerra a França pel diari “La
Publicidad” perquè informés dels esdeveniments de la Primera Guerra Mundial.
La figura històrica: una aproximació a Francesc Macià i Llussà
14
L’excoronel acceptà l’oferiment i va publicar unes cartes al diari amb el títol “Desde
Francia. Carta del sr Macià”. Aquesta estada com a corresponsal de Guerra a França
i el desenllaç del conflicte bèl·lic van influir notablement en l’acció política de
Francesc Macià en els següents anys, com explicarem a continuació.
Aquell mateix any a l’Estat espanyol es va viure una important crisi econòmica fruit
de l’aturada de la puixança econòmica que havia suposat l’inici de la Primera Guerra
Mundial. A l’augment de l’atur i les conseqüències socials que se’n derivaren si van
sumar el conflicte entre el govern i l’exèrcit, amb les reivindicacions militars que van
suposar la creació de les juntes de defensa. Aquests conflictes van provocar la caiguda
del govern liberal de Manuel García Prieto i l’arribada al poder del conservador
Eduardo Dato, que va tancar les corts i va suspendre les garanties constitucionals. És
en aquest context que la Lliga Regionalista decideix liderar el que es coneix com
l’Assemblea de parlamentaris, amb la intenció d’aconseguir un règim d’autonomia per
Catalunya, ateses les limitacions de la Mancomunitat de Catalunya. Així doncs, la
Lliga va liderar unes assemblees extraoficials a les quals hi van assistir diferents
partits polítics espanyols que formaven l’oposició i en les quals es van aprovar una
sèrie de reformes entre les que hi constava el dret a l’autonomia de les regions.
Tanmateix, Eduardo Dato es va negar a acceptar-les. A més, la vaga general
propugnada per la CNT no va tenir el caire reivindicatiu que Francesc Cambó
desitjava, i el desordre social va anar en augment. Aquesta inestabilitat político-social
va provocar la caiguda de Dato del govern i la formació d’un govern de concentració
en el qual Francesc Cambó i altres dirigents Regionalistes no van dubtar a formar part,
a petició del Rei Alfons XIII, i per la necessitat de mantenir l’ordre.
Francesc Macià, que havia assistit a les Assemblees de parlamentaris mostrant-se
reticent al projecte autonomista demandat per la Lliga i aprovat per votació en les ja
esmentades assembles, apareixia ara com a cap visible del radicalisme nacional català
plantejant la independència. L’actitud dels polítics de la Lliga d’acceptar de formar
govern a Madrid sense obtenir res canvi va fer que cada cop es sumessin més veus de
l’opinió pública a la idea de l’independentisme. En una conferència celebrada al
Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) el 17 de
novembre de 1919 Macià es declarava obertament partidari de la independència. El 15
de gener de l’any següent els mateixos participants de la conferència anterior van
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
15
decidir formar la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), que elegí com a
president Francesc Macià. Aquesta formació política es caracteritzava per la
combinació d’un programa que combinava el nacionalisme radical amb un
plantejament de polítiques socialdemòcrates. Tanmateix, a les eleccions municipals
del febrer de 1920 la FDN no va obtenir cap representant a l’Ajuntament de
Barcelona, i, a més, l’hegemonia de la Lliga Regionalista als ajuntaments i a la
Mancomunitat semblava força difícil de superar.
Tot i així, amb el pas del temps es va produir una escissió dins de la Lliga
Regionalista provocada pel descontentament amb l’actuació de Cambó, que va
recolzar i va participar en el govern de concentració. D’aquesta manera la Joventut
Nacionalista de la Lliga va convocar una conferència amb altres sectors nacionalistes,
en la qual hi participaren els republicans nacionalistes de Rovira i Virgili. D’aquesta
conferència, coneguda com la Conferència Nacional Catalana, en va sorgir
l’organització política Acció Catalana. Macià, que havia intervingut en aquesta
conferència i havia proposat la creació d’un partit obertament independentista que no
va tirar endavant, va decidir desmarcar-se d’Acció Catalana i, juntament amb el sector
més radical del Catalanisme encapçalat per Daniel Cardona, va fundar, el 8 de juliol
de 1922, l’organització política Estat Català vinculada en un principi a la Federació
Democràtica Nacionalista com a branca paramilitar. Aquesta tendència insurreccional
d’Estat Català s’havia fet palesa i havia estat manifestada pel mateix Macià a les corts
espanyoles en la seva condició de diputat: “O nosotros continuamos bajo el domino
del estado opresor, del estado centralista, en una esclavitud moral, peor cien veces
que la material, o vamos a la violencia. No queda otra solución.”
Aquesta pujança del radicalisme dins del nacionalisme català i de les reivindicacions
obreres van propiciar, junt amb el desastre colonial d’Anual, el cop d’Estat del general
Miguel Primo de Rivera. Francesc Macià aleshores gaudia de totes les credencials per
a ser detingut per les autoritats del nou règim, i és per aquest motiu que va haver
d’exiliar-se a França, tal i com ho van haver de fer molts ciutadans políticament
compromesos. Durant aquests anys a l’exili Macià no va parar de fer contactes amb
diferents activistes polítics de diferent caire ideològic com ara comunistes,
anarquistes, republicans i fins hi tot liberals espanyols, amb la finalitat d’enderrocar la
dictadura de Primo de Rivera. L’any 1924 Francesc Macià s’instal·là a París i obrí una
La figura històrica: una aproximació a Francesc Macià i Llussà
16
oficina d’Estat Català per la qual passaran catalanistes fugitius de nou règim com
Josep Carner-Ribalta o Ventura Gassol, els quals es convertirien en importantíssims
col·laboradors seus. L’any 1925 Francesc Macià va emetre l’emprèstit Pau Claris de
80.750.000 pessetes en títols de 25, 50, 100, 500 i 1000 pessetes que serien
reconeguts en “pessetes or” un cop constituït l’Estat català independent. D’aquesta
manera es pretenia finançar les activitats conspiratives d’Estat Català, com ara la
participació en el moviment de la Lliure Aliança, el viatge a la URSS per mirar
d’arribar a un acord amb els comunistes russos, i la contribució i participació en la
planificació de l’intent d’alçament contra la dictadura conegut amb el nom de la
Santjoanada, impulsat per militars republicans amb el suport de membres de la CNT i
d’Estat Català.
No obstant això, cap d’aquest intents conspiratius no va arribar a bon port i Macià va
arribar a la conclusió que si volia emprendre qualsevol acció contra la dictadura de
Primo de Rivera hauria de tirar pel dret i comptar tan sols amb les forces d’Estat
Català. Així és com Macià i els seus col·laboradors van començar a idear un pla per
dur a terme una incursió armada a Catalunya amb la intenció de declarar una
República Catalana independent. Aquesta conspiració és coneguda com el complot de
Prats de Molló. Estat Català feia temps que prepara joves per al conflicte armat i
durant els anys de la dictadura havien format, entrenat i armat un petit exèrcit. Amb
els diners aconseguits mitjançant l’emprèstit (més aviat pocs) i posant part de la
fortuna de la seva esposa, Macià va finançar la compra d’armament militar per dur a
terme aquest ambiciós projecte. Tanmateix, el nombre d’efectius amb els que
comptava Estat Català per dur a terme aquesta acció era bastant reduït, així que Macià
va recórrer a l’ajuda de combatents antifeixistes italians comandats per Riciotti
Garibaldi, nét del llegendari heroi del Risorgimento.
El complot de Prats de Molló plantejava la infiltració dels escamots d’Estat Català per
les Alberes i el Coll D’Ares amb la intenció d’envair la ciutat d’Olot atacant per
sorpresa la caserna de la guàrdia civil i dels carrabiners. Conscient de disposar de pocs
efectius, Macià va optar per la ciutat d’Olot sabent que el dia de l’atac es trobarien
concentrats 900 reclutes catalans destinats al Marroc, i esperaven que part d’aquests
s’unirien a l’alçament català. De fet, l’excoronel va concebre aquesta acció armada
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
17
com l’espurna que provocaria un alçament general al qual se sumarien
espontàniament ciutadans d’arreu de Catalunya.
Pocs dies abans de dur a terme el pla, la policia francesa va descobrir la trama
conspirativa catalana i va detenir gran part dels militants d’Estat Català i també dels
combatents italians. També van ser detinguts Francesc Macià, els seus col·laboradors i
el comandant italià Riciotti Garibaldi, que va resultar ser un agent secret de Benito
Mussolini. Aquests foren jutjats a París el gener de l’any 1927, en un judici que va
tenir una gran repercussió internacional i que va servir per donar a conèixer el
problema català internacionalment. Macià va ser condemnat a una pena de dos mesos
de presó, a una multa de 100 francs i a l’expulsió de França una vegada complerta la
condemna, per la qual cosa es va establir a Bèlgica. Aquest intent d’alliberar
Catalunya planificat per Macià va convertir l’excoronel en una espècie d’heroi. A
França i arreu d’Europa i fins i tot a Amèrica se’n va fer ressò de la gesta heroica que
volien protagonitzar els exiliats catalans. La figura de Francesc Macià en va sortir
reforçada, i ara tots els catalans, tant els exiliats, els que restaven a Catalunya, com
que residien des de feia anys a Amèrica, el coneixien. Gràcies, en part, a la defensa
que en va fer el seu advocat Henri Torres Macià apareixia als ulls del món com un
líder romàntic disposat a sacrificar els interessos personals per un ideals de llibertat i
de patriotisme, totalment contraposats al despotisme brutal de la dictadura Filofeixista
de Miguel Primo de Rivera. Ara la premsa de tot el món el mostrava com el cavaller
de l’ideal, tal i com s’il·lustra en la Imatge 2:
Imatge 2. Caricatures de Francesc Macià realitzades per periodistes internacionals com Roger Roy durant el judici de Prats de Molló.2
2 Solé i Sabaté, Josep Maria. Francesc Macià i Llussà. L’home el líder, el polític. Blog de la commemoració del 150è aniversari del seu naixement. Any Macià. Generalitat de Catalunya, 2009.
La figura històrica: una aproximació a Francesc Macià i Llussà
18
Tot aquest afer es va seguir amb especial atenció des de casals i entitats catalanes
d’Amèrica que havien ajudat econòmicament l’empresa de Macià, especialment els
membres del Casal Català de l’Havana, que feia uns anys havien fundat el Club
Separatista Català Número 1. Un cop instal·lat a Bèlgica, Macià va rebre cartes des
d’Amèrica convidant-lo a anar-hi per conèixer-lo. Així doncs, Macià, acompanyat pel
seu col·laborador Ventura Gassol, decidí embarcar-se cap a Uruguai, i un cop a
Montevideo van fer les gestions per a poder entrar a l’Argentina. El permís d’entrada,
peòr, no arribava. La negativa per part de les autoritats argentines de deixar entrar
Francesc Macià al país es devia a les pressions del govern de Primo de Rivera que,
recelant de l’excoronel català, va demanar a les autoritats argentines que li neguessin
l’entrada al país. Macià, home de poca paciència, decidí d’entrar a l’Argentina creuant
la frontera d’amagat. Un cop a l’Argentina la noticia es va escampar ràpidament i
molts catalans el van voler veure. El Casal Català va organitzar un sopar de
benvinguda en el qual Macià i Gassol van poder explicar les seves experiències. Pocs
dies després la policia argentina va detenir Macià i Gassol i els va expulsar del país
generant, altra vegada, un ressò mediàtic considerable. Tanmateix, Macià no es donà
per vençut i va tornar a creuar la frontera d’amagat. Un cop instal·lat de nou a
l’Argentina, va recórrer a la justícia d’aquell país, que els acabà donant la raó.
Després de la visita a l’Argentina i d’una breu estada a Valparaiso (Xile), Macià i
Gassol van anar cap a l’Havana, on estava prevista una assemblea per a debatre i
acordar les actuacions que havien de seguir les diferents organitzacions catalanes.
D’aquesta manera és com es va fundar el Partit Separatista Revolucionari de
Catalunya i es va redactar una Constitució Provisional de la República Catalana, gran
part de la qual va ser obra de Josep Conangla i Fontanilles, un montblanquí que feia
anys que residia a l’Havana i a qui se li atribueix la invenció de l’estelada. Després de
visitar l’Havana i abans de tornar a Europa Macià i Gassol van posar punt i final a la
seva visita al continent americà amb una ràpida estada a Nova York.
El Gener de l’any 1930, Primo de Rivera, que havia perdut part del suport de l’exèrcit
i la seva popularitat havia caigut en part per la crisi econòmica accentuada pel Crack
de l’any 1929, va presentar la seva dimissió al rei Alfons XIII. Primo de Rivera va ser
substituït pel General Damaso Berenguer, el qual, un cop al poder, va restablir
algunes llibertats (es va ser menys agressiu pel que referiria a la llengua i cultura
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
19
catalanes, o amb els presos polítics per exemple), fet pel qual es va donar a conèixer
el seu mandat amb el nom de “la dictablanda” . L’agost d’aquell 1930 es va signar el
pacte de San Sebastià entre republicans espanyols i nacionalistes catalans, on s’acordà
que un cop instaurat un règim republicà es concediria a Catalunya un estatut
d’autonomia prèviament aprovat per les corts.
El canvi s’apropava. Tanmateix, tot i aquest nou context, Francesc Macià tenia
prohibida l’entrada a l’Estat Espanyol. Impacient per tornar a Catalunya, decidí creuar
la frontera desafiant les autoritats espanyoles, que quan es van assabentar de la seva
presència a Barcelona el van detenir i expulsar de l’Estat. Aquest nou afer va posar
Macià en boca de tothom, atès que la seva expulsió va generar un bon rebombori. El
febrer de l’any 1931 el general Berenguer va presentar la dimissió pocs mesos després
de la insurrecció de Jaca, duta a terme per un grup de militars republicans. El
restabliment d’un nou règim de caire democràtic semblava estar a punt d’arribar i
Francesc Macià va tornar el 22 de febrer de 1931 sense que hi trobés oposició de cap
mena. El 6 de març el nou govern presidit per el capità general de l’armada Juan
Bautista Aznar convocà unes eleccions municipals pel dia 12 d’abril següent.
El 17, 18, i 19 de març es van reunir diferents forces polítiques de l’esquerra catalana
(redactors del setmanari “l’Opinió”, alguns membres d’Estat Català i Lluís companys,
antic membre de la Unió Federal Nacionalista Republicana i del Partit Republicà
Català) en el local del Foment Republicà de Sants i van decidir pactar un programa en
el qual convergiren les diferents sensibilitats polítiques, que va significar la creació
d’un nou partit: Esquerra Republicana de Catalunya, del qual Francesc Macià en seria
escollit president. Aquest nou partit es definia com una força política demòcrata,
republicana i nacionalista amb un programa social que pretenia millorar les
condicions de vida de les classes desafavorides, com la classe obrera i la pagesia. Les
esperances de treure uns bons resultats per part dels dirigents d’Esquerra de cara a les
eleccions municipals convocades no eren gaire optimistes, així que van decidir aliar-
se amb la Unió Socialista de Catalunya, liderada per Rafael Campalans. Tot i les pors
dels dirigents d’ERC, les eleccions municipals van ser un èxit: a Barcelona, per
exemple, Esquerra va guanyar les eleccions doblant la Lliga, que restà com a segona
força política.
La figura històrica: una aproximació a Francesc Macià i Llussà
20
El 14 d’abril Lluís Companys, regidor electe per Barcelona, proclamà la República
Espanyola des de l’Ajuntament, i penjà la bandera Republicana. Poques hores després
Francesc Macià, molest amb el gest de Companys, va anar cap a l’Ajuntament i des
del balcó va proclamar la República Catalana, amb aquestes paraules:
“En nom del poble de Catalunya, proclamo l’Estat català, que amb tota cordialitat
procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques, ajudant-les a
instaurar el nou règim amb totes les nostres forces. Queda en aquest moment,
format el govern de la República catalana que es reunirà al Palau de la Generalitat.
Els qui formaran el govern de Catalunya estaran d’ací endavant disposats a
defensar les llibertats del nostre poble, a morir per elles. Esperem que vosaltres,
poble català, voldreu també, si cal, com tots nosaltres, morir per Catalunya i per la
República.”
Tot seguit es dirigí cap al Palau de la Generalitat per tornar a proclamar la República
des del balcó:
“En nom del poble he pres possessió del govern de Catalunya. El poble ens ha donat
el seu vot perquè governem la ciutat i jo, en nom de Catalunya, em faig càrrec del
seu govern i us dic que aquí estem disposats a defensar les seves llibertats. Espero
que el poble sabrà fer el mateix. D’aquí no ens trauran sinó morts. També us dic que
ens hem de fer dignes de la llibertat que acabem de reconquerir i espero que el
poble sabrà, si cal, morir com nosaltres.”
A partir del mateix dia de la proclamació de la República catalana les converses dels
governants catalans amb el govern de l’Estat Espanyol van ser contínues i, després
d’una conversa telefònica entre Francesc Macià i Niceto Alcalà Zamora, cap del
govern provisional de la República, Macià ve emetre una segona proclama de la
República que va ser encara més difosa i coneguda, ja que va ser impresa i
enregistrada:
“Catalans! Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el
seu sufragi, proclamo la República catalana com estat integrant de la Federació
Ibèrica. D’acord amb el president de la República federal espanyola senyor Nicet
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
21
Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant
Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de president del govern de
Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és, en
aquests moments, llur voluntat [...].”
Les relacions entre els governants catalans i espanyols van continuar sent tenses fins
que el dia 17 d’abril tres ministres de la República, dels quals dos eren catalans
(Marcel·lí Domingo i Nicolau d’Olwer), es van reunir amb els governants catalans i
van pactar transformar la República catalana en la Generalitat de Catalunya. També
acordaren que aquesta aglutinaria les quatre diputacions provincials catalanes, i que
s’elaboraria un projecte d’estatut que hauria de ser aprovat pels diferents ajuntaments
catalans i pel poble de Catalunya i debatut i aprovat a les Corts espanyoles. Aquella
negociació va significar una rebaixa de les pretensions inicials de Macià que, en sortir
al balcó del Palau de la Generalitat per comunicar al poble català els resultats de la
negociació, les seves primeres paraules foren “Avui és el dia més trist de la meva
vida.”
A partir d’aquell dia Francesc Macià es va fer càrrec del govern Català i va començar
l’etapa de la seva presidència al capdavant de la Diputació provisional de la
Generalitat de Catalunya. El 28 de juny següent es van celebrar eleccions a les Corts
espanyoles, les quals tingueren uns resultats força bons per a Esquerra Republicana de
Catalunya. Durant aquest període es va encarregar la redacció d’un projecte d’Estatut
(l’Estatut de Núria, que rebé aquest nom perquè una representació del govern
encarregada de la redacció es va reunir en aquest indret dels Pirineus) que va ser
plebiscitat pels ajuntaments de la Diputació provisional el 26 de Juliol i pel poble
català el 2 d’agost del mateix any. Ara l’Estatut hauria de ser aprovat per les Corts
espanyoles, però abans s’havia d’aprovar la Constitució, que no va adoptar el caràcter
federal que desitjaven els governants catalans. El debat de l’Estatut no va començar
fins al maig de l’any 1932 i, de fet, va esdevenir un debat tens i dur amb campanyes i
manifestacions contraries a la seva aprovació que van acabar amb una retallada
contundent, poc després de l’intent de cop d’Estat protagonitzat pel general Sanjurjo.
L’alçament militar i la defensa de l’autonomia catalana que va fer el cap del govern
espanyol Manuel Azaña van propiciar l’aprovació de l’Estatut, encara que escapçat, el
9 de setembre de l’any 1932. El dia 15 de setembre el president de la República
La figura històrica: una aproximació a Francesc Macià i Llussà
22
espanyola Niceto Alcalà Zamora va signar l’Estatut i d’aquesta manera entrava en
vigor. El dia 20 de novembre es van celebrar eleccions al parlament de Catalunya i el
partit de Francesc Macià va treure 66 dels 82 diputats. Lluís Companys va ser elegit
president del Parlament de Catalunya i Francesc Macià president del govern de la
Generalitat.
Un cop assolida la presidència de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià va
formar govern. Tot i la manca de pressupost i de competències que s’anaven
transferint molt lentament (l’any 1936 al començament de la Guerra Civil encara n’hi
havia de pendents) es va fer una tasca important en cultura, ensenyament, sanitat,
assistència social i, sobretot, en catalanització, accions de govern que responien al seu
ideari polític catalanista i de millora de les condicions de vida de les classes més
desfavorides.
L’obra política de Macià durant la seva presidència ha estat valorada des de diferents
punts de vista i amb diferents conclusions, com veurem més endavant. La situació
econòmica d’aquells anys era molt complicada, atesa la greu crisi econòmica que es
vivia i els conflictes socials, que eren habituals, com per exemple la insurrecció
anarquista dels miners del Baix Llobregat o les nombroses vagues que hi va haver. A
més a més, la falta d’experiència política de molts governants catalans agreujava la
capacitat d’aquell govern a l’hora de trobar solucions. A aquests problemes, s’han
d’afegir les tensions i les divergències entre els integrants d’Esquerra Republicana que
van provocar greus crisis de govern. Membres del sector d’Estat Català van acusar
Macià de poc radical i els del grup de “l’Opinió” l’acusaven d’autoritari i personalista.
Per acabar-ho d’adobar, a finals de 1933 es van celebrar eleccions a les corts
espanyoles amb un important retrocés de les esquerres. Tot i que a Catalunya va ser
menys greu, Esquerra va sofrir la primera derrota electoral des de l’abril de 1931. El
triomf de les dretes més centralistes i radicals semblava fer trontollar tot el que
s’havia aconseguit durant els últims anys.
En aquest context polític la mort va sorprendre Francesc Macià el 25 de desembre de
1933, quan tenia 74 anys. Tot i les crítiques i les dificultats que va patir durant el seu
mandat Francesc Macià sempre va gaudir del suport d‘una part important del poble
que carinyosament l’anomenava l’Avi. El dia del seu enterrament el fèretre de
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
23
Francesc Macià va recórrer la ciutat de Barcelona des del Palau de la Generalitat fins
al cementiri de Montjuïc, seguit d’un multitud de milers i milers de ciutadans que van
sortir al carrer per acomiadar amb tristor el president Macià, tal i com es mostra en la
Imatge 3:
Imatge 3. “L’Avi”, consolidat. El reconeixement per part de tots els estrats de la societat catalana de la figura de Macià com a personatge clau dins la història de Catalunya. Seguici funerari en l’enterrament de Francesc Macià (Nadal de 1933).3
3 Solé i Sabaté, Josep Maria. Francesc Macià i Llussà. L’home el líder, el polític. Blog de la commemoració del 150è aniversari del seu naixement. Any Macià. Generalitat de Catalunya, 2009.
3. ANÀLISI DEL CONTEXT HISTÒRIC I SOCIAL A EUROPA I CATALUNYA A PRINCIPIS DEL SEGLE XX
Quan estudiem una figura política és imprescindible entendre el context històric en el
qual aquesta va viure. Tanmateix, hi ha períodes històrics en els quals els canvis es
produeixen a una velocitat ferotge, i altres períodes on els canvis es succeeixen de
manera més calmada. En els últims trenta anys hem estat testimonis de diferents
guerres, com ara les dues d’Irak o la dels Balcans, hem vist caure el Mur de Berlín i,
poc després, també la dissolució de la URSS, i, actualment, tothom coincideix en
l’opinió que l’actual crisi econòmica marcarà un abans i un després en la nostra
història política i social. Aquests canvis, però, s’han anat produint d’una manera
esglaonada i, si mirem un mapa polític, posem per exemple el d’Europa, veurem que
tot i haver-hi hagut canvis com ara l’aparició de nous Estats, podríem dir que el
panorama no ha canviat extremadament. Si més no, podem assegurar que des de la
Segona Guerra Mundial Europa només a viscut una guerra: la Guerra dels Balcans.
Per tant, podem argumentar que en els últims trenta anys a Europa s’ha viscut un
període de relativa estabilitat.
En canvi, si analitzem el període dels trena anys que van des del 1905 fins al 1933
veurem que els canvis són constants i es succeeixen a una gran velocitat. Durant el
període 1914-1918 tenim Primera Guerra Mundial; el 1917, Revolució Russa; el
1929, la Gran Depressió, i durant la dècada dels anys 20 l’aparició dels feixismes i el
comunisme, entre altres fet rellevants. Tots aquest canvis van tenir grans
conseqüències, com són la Segona Guerra Mundial i l’aparició de nous Estats, i un
nou ordre mundial que significarà la fi dels grans imperis europeus i de la seva
hegemonia mundial. És a dir, que les tres primeres dècades del Segle XX esdevenen
un època convulsa i de grans canvis que influiran en tots els àmbits de la política.
Aquests trenta anys són els anys en què Francesc Macià va desenvolupar la seva tasca
com a polític, i és per això que creiem necessari mirar d’esbossar mínimament com
aquests canvis van poder, d’alguna manera, influir en la seva trajectòria i obra política
i el seu pensament.
Al nostre entendre, els canvis que es van produir a principis dels segle XX van estar
condicionats entorn a dos eixos: les ideologies de reivindicació social i les ideologies
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
25
de caire nacionalista, que tenen les seves arrels en el segle XIX. És a dir, per una
banda trobem les ideologies marxista, l’anarquista, etc., que arrelaran en la mentalitat
obrera europea i que ens ajudaran a explicar gran part dels conflictes socials de
reivindicacions i la lluita de classes. Per una altra banda també trobem l’emergència
dels nacionalismes, que calaran en la mentalitat europea com a ideologia identitària.
Tant un tipus d’ideologia com l’altra arribaran al seu punt àlgid durant les primeres
dècades del segle XX, amb l’aparició de la política de masses.
La Primera Guerra Mundial, les causes polítiques de la qual les trobem en el
desenvolupament del capitalisme en el segle XIX, la rivalitat colonial entre els
imperis europeus i les disputes territorials dins la mateixa Europa va evidenciar que el
poble europeu no va restar al marge del procés, i que un fort sentiment patriòtic havia
arrelat en la seva mentalitat. I si durant els anys precedents a la Guerra els moviments
obrers van mostrar oposició al conflicte, a l’esclatar la guerra, socialistes d’un país i
de l’altre van acabar per donar el seu suport a la causa patriòtica. El prestigiós
historiador Francès Marc Ferro ho explica de la següent manera:
Así, pues, el pacifismo y el internacionalismo se confundieron con el individualismo,
hecho bastante excepcional y que sólo se explica por la naturaleza de esta guerra:
era para todos una guerra de defensa patriótica y, por consiguiente, justa; en
cualquier caso, una guerra ineluctable.4
Tanmateix, si a països com França i Alemanya el nacionalisme s’havia convertit en
una força de cohesió,5 en altres països d’Europa van sorgir nacionalismes petits que
discutien i plantaven cara als grans imperis.
És en aquest context que els nacionalistes catalans interpretaren la Primera Guerra
Mundial com una guerra en la que estava en joc la supervivència de petites nacions,
com per exemple en el cas de Sèrbia o de Bèlgica. Un exemple que ens demostra
aquest fet el trobem en la revista RENAIXEMENT, Revista de la Joventut Nacionalista
de Catalunya, que va publicar un manifest titulat “Missatge a la Nació Sèrbia,” signat
per diferents personalitats com ara Francesc Macià o Rafel de Campalans, en el
4 Marc Ferro, La gran Guerra (1914-1918), Alianza Universal. Madrid, 1998. 5 Michael Howard, La Primera Guerra Mundial, Crítica. Barcelona, 2003. Pàg. 16.
Anàlisi del context històric i social a Europa i Catalunya a principis del segle XX
26
primer paràgraf del qual s’hi podia llegir: “Un sentiment de llibertat ens anima. La
gesta heroica de la defensa de la vostra pàtria ens admira. Nosaltres que tenim una
aspiració de llibertat nacional, us fem homenatge de la nostra més ferma simpatia”.6
Amb tot, el cas europeu que possiblement va influenciar més el catalanisme radical de
principis del segle XX va ser el nacionalisme Irlandès. Giovanni C. Cattini afirma en
el seu llibre sobre el complot de Prats de Molló que les reivindicacions irlandeses
havien influenciat el catalanismes ja des de el Segle XIX: “Al llarg de segle XIX, el
moviment irlandès havia estat un dels casos d’afirmació nacional que havien atret, i
força, l’interès de diferents catalanistes.”7 La lluita irlandesa es seguia atentament des
de Catalunya i, com molt bé explica Cattini, el complot de Prats de Molló, planejat
per Francesc Macià l’any 1926, té força punts de similitud amb l’Alçament de Pasqua
irlandès. L’aixecament del dilluns 24 d’abril de 1916 va estar protagonitzat per una
minoria que esperava que s’hi sumessin de manera massiva els irlandesos. Uns anys
després, a Irlanda, l’any 1920, l’alcalde de Cork i membre de l’IRA (l’Exèrcit
Republicà Irlandès) Thomas MacCurtain va ser assassinat a casa seva per la Policia
Reial, i pocs mesos després el seu successor a l’alcaldia Terence MacSwiney va ser
detingut i empresonat per haver organitzat una reunió de l’IRA a l’ajuntament.8
MacSwiney va protestar amb una vaga de fam de 74 dies que acabà amb la seva mort.
Enric Ucelay Da Cal en la seva tesi doctoral “El nacionalisme català i la resistència a
la dictadura de Primo de Rivera 1923-1931” ens explica com els esdeveniments
d’Irlanda van ser seguits des de Catalunya, i com la mort de l’alcalde de Cork va
provocar un interès creixent per al cas irlandès:
“Lord Mayor de Cork, la segona ciutat d’Irlanda, va iniciar una vaga de fam
desprès d’haver estat empresonat per tenir simpaties envers l’IRA. L’interès per
Irlanda, fins aleshores relativament restringit, es convertí en pocs dies en una
preocupació generalitzada de tota l’opinió catalanista: famílies senceres es vestien
de dol per l’anunci de la seva mort.”9
6 Vegeu annex (apartat 7). 7 Giovanni C.Cattinni, El gran complot, Qui va trair Macià?, Ara llibres. Badalona, 2009. Pàg. 31. 8 John O’Beirne Ranelagh, Historia de Irlanda, Cambrige University Press. Madrid, 1999. Pàg. 184-185. 9 Enric Ucelay Da Cal, El nacionalisme català i la resistència a la dictadura de Primo de Rivera 1923-1931, Tesi doctoral inèdita, Universitat Autònoma de Barcelona, 1983. Pàg. 219.
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
27
Un fragment de l’obra de Fermí Rubiralta “Una història de l’independentisme polític
català” ens serveix per entendre com la Primera Guerra Mundial i el cas irlandès van
influir en el pensament catalanista d’aquells anys:
“En aquest sentit, a diferència del rebuig total a les campanyes colonials al Marroc,
qualificades, tant pels més ultra catalanistes com per a la resta de sectors
progressistes, d’enfrontament bèl·lic agressiu i imperialista, la consideració del
gran conflicte internacional com una mena de guerra de les nacions legitimada i la
invocació constant a participar-hi activament, des de la generalització del concepte
de guerra justa d’alliberament nacional i de defensa de les nacions oprimides, serà
fonamental per entendre en el separatisme una posició fortament arrelada cap a un
nacionalisme insurreccional i obert, per tant, a la utilització de la via armada.
Nacionalisme insurreccional que a Europa Occidental té el seu reflex pràctic en un
conflicte nacional que durant la Pasqua de 1916 coneixerà un dels episodis més
destacats: l’alçament irlandès a Dublín.”10
El final de la Gran Guerra va arribar a les acaballes de 1918. A Catalunya, que s’havia
viscut un clar sentiment aliadòfil (10.000 voluntaris catalans van lluitar en la legió
estrangera francesa),11 el final del contenciós va despertar un clima d’esperança i
entusiasme en els sectors catalanistes, que van veure en els catorze punts del
programa de Woodrow Wilson, en els quals es pretenia resoldre els problemes entre
les nacions reconeixent el dret a l’autodeterminació, una via per a les seves
aspiracions nacionals. Segons Enric Ucelay Da Cal, l’entusiasme que vivia el
catalanisme a finals de la Gran Guerra va animar a Francesc Macià (que, com hem
vist, s’havia apartat de l’activitat política el 1917) a fundar un nou partit polític: la
FDN (Federació Democràtica Nacionalista):
“La nova proposta de Macià sorgia el mateix moment que s’acabava la primera
guerra mundial, i queien els imperis històrics minats pels anhels de democràcia i
autodeterminació de les nacionalitats subalternes. A Catalunya, la fi de la guerra
10 Fermí Rubiralta, Una història de l’independentisme polític català. De Francesc Macià a Josep Lluís Carod-Rovira. Pagès Editors. Lleida, 2004. 11 No totes les fonts consultades coincideixen amb aquesta dada, doncs a l’obra Historia de Catalunya dirigida per Albert Balcells, L’esfera dels llibres, Barcelona, 2006, s’afirma que el nombre de voluntaris catalans amb prou feines arribà al miler.
Anàlisi del context històric i social a Europa i Catalunya a principis del segle XX
28
portà una onada d’entusiasme Wilsonià concretant en la demanda protagonitzada
per la lliga d’un estatut d’Autonomia Integral, i l’esperança d’un possible lloc per a
Catalunya entre els altres països civilitzats en la futura Societat de Nacions.”12
Veiem doncs, com els canvis que es produïen a Europa a conseqüència del final de la
Guerra van influir en tot l’àmbit de la política catalana des de la creació d’un nou
partit per part de Macià, passant per la demanda d’un estatut d’autonomia per part dels
dirigents de la Lliga, fins a les posicions més radicals de caire insurreccional del nucli
d’acció encapçalat per Daniel Cardona. Tanmateix, amb el pas del temps la
problemàtica a Catalunya continuava exactament igual que abans de la Gran Guerra.
Ucelay Da Cal ho explica de la següent manera:
“Després de les grans esperances de finals de 1918 i principis del 1919, el
separatisme s’havia trobat bloquejat, inactiu, alhora derrotat. Ara la imatge
d’Irlanda eixia com a substitut de la realitat, com una visió celestial del què una
total força de voluntat podia aconseguir. Des de 1920, la imatge irlandesa quedà
com una idea fixa dels nacionalismes radicals catalans.”13
D’altra banda, com hem comentat anteriorment, un dels aspectes que s’ha de tenir en
compte quan analitzem el context polític-social d’inicis del segle XX és l’aparició i la
politització de les masses. Com afirma Manuel González de Molina, “El siglo XX ha
sido el de los grandes movimientos sociales.”14 Aquest historiador argumenta que
entre el 1880 i la Primera Guerra Mundial els sistemes polítics liberals es van anar
democratitzant i d’aquesta manera els moviments obrers van influir cada cop més en
la vida política. La conquesta de drets com el sufragi universal o el dret a organitzar
sindicats obren un nou panorama en la política europea. A partir de la Primera Guerra
Mundial comença un període de crisi en el si de les democràcies europees. La cruesa
de la postguerra en una Europa devastada i la Revolució Russa facilitaran que
socialdemòcrates d’arreu d’Europa vegin cada vegada amb més bons ulls les idees
12 Daniel Cardona, La batalla i altres textos, edició a cura d’Enric Ucelay Da Cal. Barcelona, La Magrana - Diputació de Barcelona, 1984. Pàg. xx. 13 Enric Ucelay Da Cal, El nacionalisme català i la resistència a la dictadura de Primo de Rivera 1923-1931, Tesi doctoral inèdita, Universitat Autònoma de Barcelona, 1983. Pàg. 220. 14 Manuel González de Molina, “La sociedad y los movimientos sociales”, dins de Cristian Buchrucker, Julio Aróstegui Sánchez, Jorge Saborido (eds.) El mundo contemporáneo: historia y problemas, Pàg. 547-595, Barcelona: Crítica; Buenos Aires: Biblos, 2001. Pàg. 547.
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
29
més revolucionaries: “De esta manera, lograron reagrupar las ansias revolucionarias
de todos cuantos se habían movido tradicionalmente a la izquierda de la
socialdemocracia.” 15 Veiem doncs, com durant les primeres dècades del segle XX hi
ha un canvi en la política europea amb el qual el vell sistema d’organització política
liberal serà desbancat amb l’aparició de noves ideologies com el comunisme, el
feixisme, l’anarquisme o el sindicalisme, moviments polítics que per la seva capacitat
de mobilització social González de Molina els defineix com els moviments socials
propis del segle XX.
L’entrada de les masses a la política obliga a canviar radicalment la percepció del
món social i polític. En aquest context apareixeran polítics que pretenen captivar
l’atenció de les masses, fomentar el creixement dels índex d’alfabetització i l’aparició
dels mitjans de comunicació, etc. Això fa que la població tingui una opinió envers el
món que influirà en la política, la qual cosa no passava (almenys amb la mateixa
magnitud) durant el segle XIX.
Havent vist com el context polític i social europeu va evolucionar durant les tres
primeres dècades del segle XX, mirarem d’esbossar en unes línies l’evolució del
catalanisme polític d’esquerres. Fins aquí hem vist com la Primera Guerra Mundial va
influir en el catalanisme polític d’aquells anys i com les reivindicacions de les petites
nacions enfront els grans imperis van fer exaltar les aspiracions nacionals dels
catalanistes. Tanmateix, paral·lelament a la Primera Guerra Mundial, un altre
esdeveniment va influir molt a una part molt important de la societat catalana i
europea: La Revolució Russa. La Revolució bolxevic de 1917 va obrir nous horitzons
per al món obrer, que veien que un canvi era possible. A més, la crisi econòmica
causada pel final de la Gran Guerra va agreujar les relacions entre la burgesia i la
classe obrera. En un context de crisi econòmica i política que travessava Espanya (i
que inclou l’Assemblea de parlamentaris de 1917, les Juntas de defensa, la crisi
econòmica i les vagues) el catalanisme radical d’esquerres no tenia un paper gaire
destacat en la política catalana. Gran part del món obrer tenia els ulls posats en la
Revolució Russa i recelaven de les reivindicacions catalanistes que es vinculaven a la
15 Manuel González de Molina, “La sociedad y los movimientos sociales”, dins de Cristian Buchrucker, Julio Aróstegui Sánchez, Jorge Saborido (eds.) El mundo contemporáneo: historia y problemas, Pàg. 547-595, Barcelona: Crítica; Buenos Aires: Biblos, 2001. Pàg. 557.
Anàlisi del context històric i social a Europa i Catalunya a principis del segle XX
30
Lliga, ja que la veien com un moviment burgès. El fracàs de la FDN (Federació
Democràtica Nacionalista), partit de Macià de tall socialdemòcrata i catalanista,16 a
les eleccions de 1919 demostra que el catalanisme d’esquerres estava lluny d’obtenir
el suport de les grans masses socials. Durant aquests anys el catalanisme polític
d’esquerres estava intentant fer-se un lloc, sense èxit, entre la burgesia catalana i el
món obrer. Enric Ucelay Da Cal, un dels autors que més ha estudiat aquest període,
afirma que la radicalització del conflicte obrer, del qual la vaga de la Canadenca de
1919 esdevindria el cas més pragmàtic, talla totes les aspiracions de l’esquerra
catalanista de reeixir en la seva intenció de situar-se com a força ideològica entre la
burgesia i el proletariat. Segons Ucelay Da Cal hi ha una gran distància entre
l’esquerra catalanista i el món obrer, atès que mentre l’imaginari d’aquest és la
Revolució Russa, el referent de l’esquerra catalanista és el “nou món Wilsonià”:
“Aquest enfrontament històric de Wilson i Lenin es reflectia en la mútua
incomprensió entre l’esquerra petit-burgesa i el sindicalisme proletari entre 1919 i el
1923.”17
Serà durant els anys de la dictadura de Primo de Ribera que el catalanisme radical
d’esquerres tindrà un paper important com a força interclassista representant els
interessos de diferents classes socials de Catalunya.18 La figura de Macià esdevindrà
la icona de la lluita contra la dictadura i les llibertats. Com hem vist en l’apartat
biogràfic d’aquest estudi (vegeu apartat 2), entre els anys 1923-1931 Macià va tenir
un protagonisme actiu contra la dictadura, i esdevindrà per a molts l’esperança del
canvi i un model a seguir. La historiografia coincideix força en interpretar que els
anys de la dictadura són crucials per a entendre la importància de la figura de Macià.
Tanmateix, hem cregut necessari exposar, encara que sigui de manera breu, quins van
ser els referents i influències del catalanisme polític durant els anys previs a la
dictadura. Si bé és certa l’afirmació d’Ucelay Da Cal que el catalanisme polític
d’esquerres no tenia un suport social molt ampli fins al 1923 (com hem vist en la cita
anterior) no es podria entendre el suport massiu que va obtenir Macià durant els anys
1930 si no hi hagués un sentiment catalanista arrelat en la societat catalana. En 16 Josep M. Roig i Rosich, Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923), L’esfera dels llibres. Barcelona, 2006. 17 Enric Ucelay Da Cal, “Wilson i no Lenin: l’Esquerra catalana i l’any 1917”, L’Avenç, núm. 9, octubre de 1978. Pàg. 57. 18 Enric Ucelay Da Cal, “Protagonistes cercant una base: els separatistes catalans en la resistència a la monarquia dictatorial (1923-1931)”, L’Avenç, núm. 36, abril de 1981.
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
31
conclusió, podem entendre que, tot i que el triomf del catalanisme polític d’esquerres
no arribarà de veritat fins els anys 1930, el sentiment catalanista havia hagut d’arrelar
abans perquè aquest fet fos possible. I és per aquest motiu que és imprescindible
entendre el context històric europeu de les tres primeres dècades del segle XX.
Entenem, doncs, que l’auge dels nacionalismes arreu va influir en la societat catalana
de la mateixa manera que a altres països; que la Primera Guerra Mundial va obrir
noves esperances en les sensibilitats nacionalistes; que la Revolució Russa va
esdevenir un referent per als moviments obrers de tot el món; i que el protagonisme
creixent de les masses socials en la política van canviar la concepció d’entendre la
política en tots els àmbits.
Alhora també hem cregut necessari fer aquest breu repàs del context polític i social,
atès que la trajectòria i el pensament polític de Francesc Macià va anar evolucionant a
llarg dels anys. Si volem apropar-nos a la complexa figura política que va esdevenir
Francesc Macià no podem oblidar que els canvis i esdeveniments polítics que es van
anar succeint durant els primers anys del segle XX van influir en el seu pensament i
les seves accions. Com veurem més endavant, no tots els historiadors interpreten
l’evolució ideològica de Francesc Macià de la mateixa manera, però, en qualsevol cas,
podem concloure que la radicalització d’un sector del catalanisme polític d’aquells
anys s’ha d’entendre dins d’aquest context.
4. ANÀLISI DEL MITE MACIÀ A TRAVÉS DE LA HISTORIOGRAFIA
4.1. ANYS 30: LA CONSTRUCCIÓ DE MITE?
Josep Mª Roig i Rosich assegurava, en el pròleg que va escriure per a l’obra Francesc
Macià, el camí cap a la presidència de la Generalitat 1859-1926 de Joan Alavedra
que sobre Francesc Macià s’havien escrit tantes o més biografies en vida com en
mort.19 Com hem vist en l’apartat biogràfic d’aquest estudi (apartat 2), l’intent
insurreccional de Prats de Molló va situar el problema català a les primeres planes de
la premsa internacional del moment. La figura de Francesc Macià en va sortir
reforçada gràcies, en part, a la gran defensa que va fer l’advocat Herry Torrés, i també
a les declaracions a favor de Macià que van fer diferents intel·lectuals del moment tant
en el moment del judici com en les seves declaracions als mitjans de comunicació. És
a partir d’aquest moment que la figura de Macià començarà a prendre la dimensió de
mite, quan els mitjans de tot el món ja descriuen Macià com el cavaller de l’ideal o,
tal i com el va definir Madame De Noailles, com “l’home que he conegut que més
s’assembla a Don Quixot.”20 A partir del moment en què es va fer públic el complot
de Prats de Molló Macià va aparèixer als ulls de l’opinió publica i en l’imaginari
col·lectiu català com una figura política amb una llarga trajectòria a les seves
esquenes, com una persona que estava disposada a lluitar per les llibertats del poble
català. Sembla, doncs, tal i com afirma Heribert Barrera en les seves reflexions més
recents, que Macià va guanyar les eleccions més pel seu prestigi personal que pel seu
ideari polític:
“No crec que la gent votés Macià per les seves promeses electorals, sinó pel seu
enorme prestigi. Era una persona amb una trajectòria sòlida, d’anys, que havia
deixat l’exèrcit per catalanista, que havia estat diputat de la Solidaritat, que havia
passat molt de temps al Congrés dels diputats i que, sobretot, s’havia mullat contra
la dictadura, arriscant el seu patrimoni i la seva vida. La gent no el veia com un
polític més, sinó com una persona de la qual es podien refiar.”21
19 Joan Alavedra, Francesc Macià, el camí cap a la presidència de la Generalitat 1859-1926. Edició a cura de Josep Maria ROIG I ROSICH, Barcelona: Curial, 1993. Pàg. 6. 20 Alfons Maseras, Francesc Macià, Barcelona: Quaderns Blaus Catalònia, 1931. Pàg. 9. 21 Enric Vila, Què pensa Heribert Barrera, Barcelona: Proa, 2001. Pàg. 15.
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
33
Un cop Macià esdevé President de la Generalitat apareixeran les primeres biografies
sobre Francesc Macià que enaltiran la seva imatge i ajudaran al que, anys més tard, els
historiadors qualificaran com la mitificació de Francesc Macià. Una d’aquestes
biografies primerenques és la que va escriure l’escriptor Alfons Maseras l’any 1931,
en la qual qualificava a Macià com l’home símbol:
“Hem dit home-símbol: Francesc Macià ho ha estat i segueix essent-ho per
Catalunya, car representa la catalanitat integral i irreductible. Representa la puresa
de l’ideal català, però també la de l’esperit de ciutadania i la de l’afany de
llibertat.” 22
Aquesta biografia en la que s’admira la figura de Francesc Macià ens pot ajudar a
entendre com una part de la població veia en el líder català la imatge d’un home pur,
un home de principis que inspirava confiança. Josep Tarradellas explicava en una
entrevista a L’Avenç com un dels gran èxits de Macià va ser la capacitat d’aglutinar
una gran massa social.23 Aquesta biografia de Maseras també és un testimoni de com
el coronel Macià despertava l’admiració i entusiasme entre els joves de l’època:
“Hom comprenia per què els joves que el seguien solien anomenar-lo “l’Avi”, així
amb una certa familiaritat, però amb tot el respecte que infundeixen els anys i
l’autoritat. Calia sentir-lo parlar de Catalunya. Quan aquest nom sagrat eixia dels
seus llavis tremolosos, els seus ulls eren una brasa. En parlava gairebé com d’un
mite, com d’una divinitat.”24
En aquesta mateixa línia d’admiració i de reconeixement de la tasca de Francesc
Macià també trobem el periodista Lluís Aymamí i Baudina, que l’any 1933 va
escriure una obra titulada Macià. Trenta anys de política catalanista. Apunts per una
biografia. En aquesta obra de caràcter hagiogràfic se’ns dona una visió sacralitzada de
Macià com “aquell a qui estimen tots els seus compatriotes perquè ell els ha servit
22 Alfons Maseras, Francesc Macià, Barcelona: Quaderns Blaus Catalònia, 1931. Pàg. 11-12. 23 Josep Maria Muñoz, Els quatre presidents. Entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla. Barcelona: L’Avenç, 2010. Pàg. 19. 24 Alfons Maseras, Francesc Macià, Barcelona: Quaderns Blaus Catalònia, 1931. Pàg. 11-12.
Anàlisi del mite Macià a través de la historiografia
34
sempre sense servir-se mai d’ells.”25 Aymamí fa un repàs dels anys de vida política
de Macià mostrant-lo com un polític lluitador i just que entrà al món de la política a
conseqüència de la injustícia dels fets del “Cu-cut” i que a partir d’aquells fets serà
per sempre present a l’hora de defensar els interessos de Catalunya. Per Aymamí,
Macià és la figura política més important dels últims trenta anys: “S’ha dit que els
catalans, durant trenta anys, hem fet col·lecció de dates històriques. És ben exacte.
Darrera cada un d’aquests fulls de calendari, però, trobareu inevitablement un nom:
Francesc Macià.”26
A partir d’aquestes dues biografies podem treure unes conclusions de la imatge que
una part de la societat catalana tenia de Macià durant els anys 1930, de com i per què
es parla de la mitificació del President de la Generalitat. Tanmateix, no tots els
testimonis escrits que tenim sobre Francesc Macià tenen aquest tarannà hagiogràfic,
ans al contrari, existeixen també testimonis força crítics amb la figura del President
que daten de la mateixa dècada. L’any 1933 va veure la llum una obra que començava
amb les següents paraules:
“Catalunya en els moments àlgids de la seva història no ha tingut els homes
adequats. Haurem de dir que no hem estat de sort. En els de més responsabilitat no
hem tingut els homes a l’altura de les circumstàncies. A Catalunya hem tingut grans
poetes, filòsofs, literats que ens han forjat l’ànima nacional, però en els moments
decisius a l’hora d’encarrilament d’aquesta massa popular i sentimental d’una
manera revolucionaria, ens han mancat els polítics.” 27
Aquest fragment ja ens mostra el to crític i el descontentament dels autors amb la
política duta a terme pels polítics catalans. El llibre acusa als polítics de no haver estat
a l’alçada de les circumstàncies. Els autors posen en dubte el catalanisme de Macià i
tota la seva tasca política argumentant que “les idees primitives de Macià són més
aviat d’un estil imperialista que d’un sentit alliberador,” retreuen a Macià el seu
passat espanyolista i militar assegurant que sol·licitava anar a Cuba per col·laborar
25 Lluís Aymamí i Baudina, Macià. Trenta anys de política catalanista. Apunts per una biografia, Barcelona: Llibreria Catalònia, 1933. 26 Ibid. Pàg. 206. 27 Josep Casals i Feixes i Ramon Arrufat i Arrufat, Catalunya poble dissortat. La veritat d’uns fets de 7 anys d’actuació catalanista, Barcelona: Ed. J. Vila Fontserè, 1933. Pàg. 15.
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
35
amb la tasca imperialista de l’Estat en terres americanes. Pels autors, Macià va entrar
en la política per una qüestió d’amor propi a partir dels fets del “Cu-cut”, i va decidir
deixar l’exèrcit per un qüestió d’orgull, ja que era un “home que fins aleshores no
havia reculat mai quan havia donat una paraula.” 28
Arrufat i Casals argumenten que durant els primers anys de la seva carrera política,
Macià era un home amb una tendència política conservadora i admirador de Maura i
del Rei. Segons aquesta tesi, durant els seus anys com a parlamentari Macià
“propugnava amb en Maura i en Cambó el famós programa de l’Espanya gran, i per
aquest camí volien convèncer el Rei per a convocar unes Constituents i concedir una
mena d’autonomia a les regions”29 i, quan aquesta opció se’n va anar en orris, és
quan Macià va expressar els seus desigs separatistes al CADCI. Les crítiques a Macià
en aquesta obra desmitifiquen el seu paper com a conspirador a l’exili durant la
dictadura i com a President de Catalunya, argumentant la poca capacitat d’acció i la
falta de valentia i compromís amb els ideals: “Quan hi havia l’home idealista, hi
mancava l’home revolucionari; i si hi havia l’home revolucionari hi mancava l’home
idealista.”30 L’obra també afegeix que un cop havent fracassat com a revolucionari
Macià també va fracassar com a polític, atès que no va recordar-se de les idees a
l’hora de defensar els interessos de Catalunya, i que quan va tenir la possibilitat de
refer el poble va refusar la possibilitat de comptar amb el bo i millor de Catalunya per
formar un parlament només amb homes que s’integressin dins l’Esquerra. Segons
aquests autors la trajectòria política de Macià és una negació constant, un polític que
no ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies en un dels moments més important
per a la història de Catalunya. Aquesta visió critica de Macià es fa des del punt de
vista del catalanisme radical, que no perdonà a Macià el fet de no aconseguir la
independència i de conformar-se amb un simple estatut.
En aquesta mateixa línia es pronunciava Daniel Cardona, la figura més important del
catalanisme radical d’aquells anys. Cardona era un del membres més actius del
moviment insurreccional català, fundador de l’escissió d’Estat Català Bandera Negra
que va protagonitzar el Complot del Garraf. Cardona no creia que amb la política
28 Josep Casals i Feixes i Ramon Arrufat i Arrufat, Catalunya poble dissortat. La veritat d’uns fets de 7 anys d’actuació catalanista, Barcelona: Ed. J. Vila Fontserè, 1933. Pàg. 236. 29 Ibid. Pàg. 240. 30 Ibid. Pàg. 242.
Anàlisi del mite Macià a través de la historiografia
36
s’arribés a la llibertat de Catalunya, ja que era un home d’acció partidari de la lluita
armada com a única via per assolir la llibertat del poble català: “La tècnica pot servir
a l’acció deslliuradora. Però hi ha una tècnica d’acció i una tècnica política. Aquesta
va molt bé, per quan un poble és lliure, car la política és l’art de governar els pobles,
s’ha dit. No l’art de redimir o de deslliurar-los.”31
Cardona discrepa de la direcció d’Estat Català de París, afirmant que no s’hi feia res.
Ens dóna la visió d’un Macià indecís, poc valent i mal organitzat. Afirma que Macià
no tenia la gent organitzada, que va vacil·lar i titubejar i que, en resum, va deixar
escapar d’aquesta manera l’oportunitat que li oferien el ajuts d’uns financers disposats
a invertir en la causa catalana. Aquest autor es mostra dolgut amb Macià perquè havia
intentat impedir l’atemptat del Garraf, però sobretot l’acusa de no haver estat valent a
l’hora de defensar l’efímera República Catalana:
“Macià no ha comprés mai el seu paper històric. Ha tingut del nacionalisme català
una visió purament espanyola. Si Castella hagués arribat al cas de fermentar en un
nacionalisme, la persona que hauria aglutinat aquest nacionalisme castellà hauria
estat aquella que dels ideals nacionalistes n’hauria tingut el mateix concepte que el
senyor Macià. Nacionalisme no significa la rebel·lia perquè sí, llarga o curta, i
plegable a l’ocasió propícia. Macià no hauria pogut ésser mai Griffith o De Valera:
li manca la convicció essencial.”32
En definitiva, de la mateixa manera que J. Casals i R. Arrufat, Cardona critica a Macià
des de la visió del catalanisme radical que no perdonà el fet de no lluitar per la
independència i de conformar-se amb un estatut que no responia a les aspiracions
nacionals del poble català. Si bé podem afirmar que Francesc Macià va ser admirat
per una gran part de la societat catalana, l’objectiu d’aquesta secció ha estat la de
destacar que és important puntualitzar que no tothom compartia aquest punt de vista.
A més, s’ha de tenir en compte que aquest testimonis crítics sorgeixen des del
catalanisme més reaccionari, no dels rivals polítics de l’Esquerra. Aquests testimonis,
per tant, posen de manifest que la imatge de Macià com a “home-símbol” de les
31 Daniel Cardona, La batalla i altres textos, Barcelona: La Magrana - Diputació de Barcelona, 1984. Pàg. 109. 32 Ibid. Pàg. 152.
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
37
llibertats del poble català no és compartida pels catalanistes radicals dels anys 1930.
Els primers intents de desprestigiar, és a dir, desmitificar la figura de Francesc Macià,
doncs, apareixen ja abans de la mort del President, i des d’altres sectors del
catalanisme que també lluitaven activament per la causa catalana i que li van ser
coetanis.
4.2. DES DE L’EXILI: EL RECORD DEL MITE?
Com hem vist fins ara, Francesc Macià va fer-se popular arran del Complot de Prats
de Molló, durant la dictadura de Primo de Rivera. Malauradament per a la història de
Catalunya molts ciutadans catalans i espanyols que van haver d’exiliar-se entre els
anys 1923 i 1931 van haver de reviure un segon exili, molt més dur i molt més llarg,
vuit anys més tard i amb la moral destrossada després d’ensorrar-se tota la il·lusió
dipositada en la Segona República. Casilda Güell en el seu llibre Lluís Companys
inèdit. El símbol més enllà de l’home reflexionava sobre les conseqüències que va
tenir pel catalanisme la mort del President Companys. Segons Güell, després de la
mort de Companys mancarà una figura capaç d’aglutinar el sentiment catalanista i de
liderar un moviment de resistència catalanista durant aquells anys. Aquesta autora
conclou que aquest fet contribuirà a la creació d’un mite o un símbol entorn de la
figura de Lluís Companys.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, però, el cert és que Macià sí va ser capaç
d’aglutinar aquesta unitat catalanista. De fet, més que aglutinar el catalanisme, va
dirigir i conspirar des del catalanisme cercant constantment suports tant dels
anarquistes com dels republicans espanyols. Si Macià va esdevenir d’alguna manera
un símbol, va ser per aquesta capacitat de liderar una alternativa a la dictadura durant
els anys en què va restar a l’exili. Però un cop acabada la Guerra Civil i assassinat el
President Companys, aquest esdevindrà un símbol i màrtir de la democràcia i del
catalanisme. Tanmateix d’un catalanisme que s’ha quedat sense un “líder carismàtic
que unifiqui el moviment”33 que prendrà com a símbol d’aquells anys el president
màrtir, oblidant, creiem, en certa manera, el mite Macià. La reflexió que pretenem fer,
doncs, és que si Macià va ser “l’home-símbol” de la resistència i la lluita contra una
33 Casilda Güell, “Lluís Companys inèdit”. El símbol més enllà de l’home. Barcelona: L’esfera dels llibres, 2006. Pàg. 135.
Anàlisi del mite Macià a través de la historiografia
38
dictadura i una monarquia que finalment van caure, Companys esdevindrà el símbol
màrtir de la llarga nit franquista que acabarà eclipsant el mite combatiu de Macià.
En aquesta reflexió amb la qual comparem els dos presidents símbols pretenem
contextualitzar i explicar la manca d’obres que tracten la figura de Francesc Macià
durant la postguerra i la dictadura. Des de les obres que versen sobre Macià dels anys
1930 no es publicarà res fins l’any 1968. És a dir, 34 anys després de la mort del
President i després de gairebé trenta anys de dictadura serà Manuel Viusà qui
recordarà la figura de Macià en la seva obra Francesc Macià President de Catalunya
l’any 1968. Passat tots aquests anys Macià és vist per primera vegada amb perspectiva
històrica amb la intenció de recordar la figura del qui fou primer President de la
Generalitat democràtica.
En la seva obra Manuel Viusà recorda i defineix a Macià com un polític que entrà a la
política a una edat avançada, però que demostrà tenir una clara vocació que, creiem,
no deuria sorgí del no-res. Segons Viusà la vocació política de Macià es va anar
forjant a poc a poc com a fruit d’un procés de reflexió interior. I argumenta que els
anys en què va viure en terres lleidatanes com a enginyer militar són clau per a
entendre l’evolució ideològica de Francesc Macià: “Aquell contacte mantingut amb la
terra i amb els homes, estem segurs que havia de tenir una bona part d’influència en
la lenta decantació del seu nacionalisme.”34 Cal recordar que aquesta biografia, a
diferència de les que hem comentat fins ara, ens permet veure com la gent, en el seu
dia a dia, admirava i venerava Macià. Alhora no fa els retrets que altres obres més
radicals li fan a Macià pel canvi de la República Catalana en Generalitat de Catalunya.
Viusà argumenta que Macià no tenia gaire alternativa: “Si el dia 17 cedeix una part
del que reivindicava el 14 és perquè, necessàriament, mentrestant ha passat alguna
cosa: l’equilibri de forces en presència, un instant trencat pel xoc de l’enfonsament
del règim monàrquic, tendeix a refer-se ja a partir de l’endemà mateix del 14 d’abril,
per damunt – i a través- del règim naixent.”35
El context històric en què s’escriu aquesta reflexió també s’ha de tenir en compte: la
dictadura de Franco des de feia 30 anys condiciona la visió de Macià com a lluitador
34 Manuel Viusà, Francesc Macià, president de Catalunya, París: Quaderns Som, 1968. Pàg. 4. 35 Ibid Pàg. 86.
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
39
per les llibertats del poble català, en un context molt diferent al de la dictadura de
Primo de Rivera. Tanmateix, aquesta biografia descriu el fets des d’una perspectiva
molt descriptiva, podríem dir que amb un to no tant passional com el que hem trobat
en les obres anteriors fruit, possiblement, del distanciament temporal. Amb tot, se’n
desprèn un valoració personal positiva i una certa admiració o reconeixement cap a la
tasca realitzada per Francesc Macià que no ha de ser oblidada, sobretot i, com acabem
de apuntar, en el context històric en el qual va ser escrita aquesta biografia:
“La immensa glòria de Francesc Macià és la d’haver sabut conduir Catalunya a la
conquesta, sinó de la totalitat de la seva llibertat política, almenys de tota la que
l’equilibri de forces permetia, llavors [...] Pensem que ningú no ens tornarà
graciosament el que teníem. Però lluitar per una simple restitució seria absurd. Si
volem seguir l’esperit de Francesc Macià, haurem d’aspirar a la superació del marc
de l’estatut del 1932.”36
Veiem doncs, com, des del seu exili a París, Manuel Viusà recupera la figura de
Francesc Macià amb la voluntat de recordar una figura històrica oblidada des de feia
temps.
Partint del mateix context històric és com hem d’analitzar el testimoni de Josep
Carner-Ribalta quan recorda Macià en les seves memòries publicades per primera
vegada a París l’any 1972 i reeditades l’any 2009 amb motiu de l’any Macià. Josep
Carner-Ribalta va ser un dels col·laboradors de Macià durant els anys d’exili a França.
Activista català destacat, va dur a terme diferents tasques importants com són la
d’acompanyar Francesc Macià a Moscou. És autor de diferents obres que parlen de
Macià i la seva tasca sempre des d’una una valoració positiva i des de l’admiració. A
diferència de Daniel Cardona, Carner-Ribalta parla de Macià com a un líder fort i
actiu que sempre està buscant la manera adient per prendre les accions necessàries per
deslliurar Catalunya de la dictadura. Un líder amb visió estratègica que espera el
moment oportú per dur a terme les accions, la qual cosa sovint exaspera els més
impetuosos. Respecte dels fets criticats per Cardona sobre el suposat suport frustrat de
financers europeus, Carner-Ribalta culpa directament a Francesc Cambó de boicotejar
36 Manuel Viusà, Francesc Macià, president de Catalunya, París: Quaderns Som, 1968. Pàg. 117.
Anàlisi del mite Macià a través de la historiografia
40
aquella acció, argumentant que el dirigent regionalista tenia molt de prestigi en el món
de les finances i que és per aquest motiu que va convèncer els inversors interessats en
el projecte de Macià de no participar-hi.37 A les seves memòries Carner-Ribalta
defineix de manera molt personal el caràcter catalanista de Macià, afirmant que
“Macià no era catalanista... ni separatista. Era simplement català... i separat!”. Per a
Carner-Ribalta, Macià va actuar sempre per principis de dignitat moral i ètica, i tant la
seva entrada en el món de la política com les decisions presses després s’entenen des
d’aquesta visió d’enteresa moral i personal:
“Macià, en retirar-se del cos d’enginyers, ho feu primer que res i estrictament per
una qüestió d’ètica; en segon lloc, com a català... no pas com a catalanista.
Renuncià a la carrera militar dins l’exèrcit espanyol tal com un francès, per
exemple, funcionari de l’Estat alemany, en un moment que Alemanya perpetrés un
abús contra França, se sentiria automàticament incompatible sense necessitat de
recórrer a cap isme. Macià, àdhuc en els temps en que pel poble era considerat un
gran dirigent catalanista, entenia que el seu ideal consistia en que fóssim tots
catalans i separats”.38
Carner-Ribalta afirma que aquesta és la única convicció política de Macià, ser
simplement i per damunt de tot català, i que aquesta simple però ferma convicció era
una qüestió tant política com personal que va marcar sempre la seva obra, una obra
política marcada per la dignitat personal.
L’any 1993 es va publicar una biografia inacabada de Francesc Macià que Joan
Alavedra havia començat a mitjans dels anys 1960. Com el de Carner-Ribalta, el
testimoni d’Alavedra ens serveix per veure com un antic col·laborador del President
recorda i valora la seva tasca. Alavedra va ser secretari personal de Francesc Macià
des de l’any 1931 (i fins a la seva mort), i va viure de prop les dures negociacions
sobre l’estatut, atès que sempre va acompanyar al President tant a Madrid com a les
37 Josep Carner-Ribalta, Memòries. De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló, París: Edicions Catalanes, 1936. 38 Ibid. Pàg. 93.
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
41
gires que Macià va fer per Catalunya, durant les quals redactava molts dels discursos
que el president realitzava.39
Alavedra va deixar aquesta biografia inacabada i precisament hi manquen els anys de
la presidència de Francesc Macià, és a dir, els anys que Alavedra va conèixer millor a
Macià com a col·laborador seu. Joan Alavedra va començar aquesta biografia durant
els anys 1960 en plena època franquista amb la intenció de deixar un testimoni de la
dimensió política de Francesc Macià a les futures generacions. No es tracta, doncs,
d’una obra amb rigor històric. Tanmateix, ens ofereix un testimoni directe d’un
coetani de Macià que esdevindrà un material valuós per entendre la figura de Francesc
Macià. Alavedra recorda Macià i no amaga la seva admiració i veneració per a qui fou
President de la Generalitat. En cap cas podem afirmar que l’obra d’Alavedra és una
obra objectiva, però sí que ens permet imaginar com una generació que tingué un pes
tan important dins de la història de Catalunya recordarà a Macià. Aquesta biografia és
doncs necessària per a entendre com l’imaginari popular col·lectiu recordarà Francesc
Macià.
Per copsar el to de l’obra d’Alavedra hem triat un fragment que reflexiona sobre la
radicalització de la postura política de Macià on es justifica l’evolució ideològica de
Macià. Entenent esgotat el camí de l’autonomisme per la impossibilitat que Catalunya
i Espanya s’entenguin Macià arriba a la conclusió que ha arribat l’hora de que
Catalunya deixi de demanar i exigeixi les seves llibertats:
“Aquest camí que alguns, abans, han entrevist, és arriscat, perillós, inèdit; però
Macià es decideix a seguir-lo amb totes les conseqüències. Potser és en aquest
moment de la seva vida que, aquest home que aplica el coratge a la política, sent la
seva missió de capdavanter. Catalunya no ha de demanar, ha d’aconseguir, la seva
llibertat, costi el que costi.”40
En aquest apartat hem repassat les obres que recorden Macià des de l’exili i després
de bastants anys de la mort del President. Les seves tesis esdevenen l’únic testimoni
39 Joan Alavedra, Francesc Macià, el camí cap a la presidència de la Generalitat 1859-1926, Curial, Barcelona, 1993. Pàg. 29. 40 Ibid. Pàg. 174.
Anàlisi del mite Macià a través de la historiografia
42
que tenim de com es percep la figura de Francesc Macià durant els anys de la
dictadura franquista i des de l’exili. Són per tant una peça clau per a entendre la
mitificació de la trajectòria de Francesc Macià. Persones que li foren coetànies però
que tingueren l’espai de reflexió i l’experiència de la dictadura enalteixen (ara amb un
to més serè) la seva figura i compromís amb el cas català.
4.3. A PARTIR DEL ANYS 70: LA DESTRUCCIÓ DEL MITE?
L’any 1971 Manuel Cruells va publicar a Barcelona una biografia de Francesc Macià
amb la voluntat de revisar la figura del President de la Generalitat republicana.
Aquesta biografia comença amb els següents mots: “No s’ha fet encara una exposició
analítica de la vida de Francesc Macià [...] nosaltres també hem de baixar les nostres
figures dels seus pedestals per treure’ls la pols i presentar-les amb tota la seva crua
netedat al públic actual.”41 Aquesta voluntat de mostrar un Macià de carn i ossos es
durà a terme en l’obra de Cruells mitjançant la valoració de la tasca de Macià de
manera punyent, clara i oberta. Manuel Cruells obre traça i marca un abans i un
després pel que es refereix a la valoració de la figura de Macià. A partir d’aquesta
obra trobem com la majoria dels estudis (articles, llibres, i pròlegs, entre altres) que
versen sobre la figura de Francesc Macià destacaran que encara no s’ha fet una
valoració encertada, i que falta la gran biografia,42 o parlaran de la necessitat de
superar la mitificació de la figura de Macià. Manuel Cruells no sembla haver reeixit,
doncs, en aquesta admirable pretensió, atès que, si bé és la primera obra que intenta
valorar la tasca de Macià més enllà de les passions, cap autor posterior dels consultats
per a fer aquest estudi li ha reconegut aquest mèrit.
Amb tot, la biografia realitzada per Cruells és molt crítica i es percep clarament la
voluntat de desmitificar la figura de Francesc Macià. Cruells no creu que Macià
hagués estat un polític per vocació, atès que no havia mostrat anteriorment cap
inclinació per la política i, des de la seva perspectiva, el canvi de militar a polític
nacionalista català es fa difícil d’explicar. Tanmateix, argumenta que les seves
posicions extremes es poden entendre tenint en compte el seu passat militar. Dels anys
en què Macià va ser parlamentari ens diu que va actuar com un diputat isolat que no
41 Manuel Cruells, Francesc Macià, Barcelona: Editorial Bruguera, 1971. Pàg. 9. 42 Vegeu, per exemple, l’article de Genís Barnosell, “Cap a una biografia de Francesc Macià,” L’Avenç, núm. 353, pàg. 50-52, 2010.
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
43
tenia molt clar què volia i que no era coneixedor de la problemàtica catalana d’aquells
anys. Cruells sosté aquesta tesi argumentant que Macià mai va ser un entusiasta de la
Mancomunitat de Catalunya:
“Això, políticament, en aquell moment, era un greu error. I en Francesc Macià més
que un error era una falla de formació política. No s’adonava encara totalment del
pragmatisme polític, ni de la importància que tenia la mancomunitat ni de la seva
possible projecció en la política catalana d’aquell moment.”43
Veiem amb aquest fragment la duresa amb què es valora la tasca de Macià: les
pretensions desmitificadores es fan més que evidents. El Complot de Prats de Molló
s’explica com un acte poc preparat i poc pensat que Francesc Macià decidir fer
pressionat per la impaciència de les Joventuts d’Estat Català i després del fracàs del
complot conegut com la Santjoanada. Cruells entén que Macià va posar en perill la
vida de molta gent amb una acció que no estava ben preparada i amb la qual, com a
molt, hagués aconseguit:
“un efecte psicològic de propaganda de masses populars [...] Sigui com sigui, aquest
efecte psicològic sobre les masses populars, Francesc Macià el va aconseguir amb
la seva detenció, segurament d’una manera més efectiva que no l’hauria aconseguit
si per miracle arriba a poder realitzar el seu projecte subversiu.”44
En tota l’obra de Cruells es pretén desmitificar la figura de Macià com a polític i
contrarestar la importància que les biografies anteriors atorguen a Macià. No obstant
això, l’autor fa al final de la biografia una valoració personal positiva: “Si la seva
valoració política pot ser encara discutida, la simplement humana, no.”45 Cruells
valora positivament que Macià, un cop lliurat a la política, ho va sacrificar tot per uns
ideals i reconeix que fins hi tot va haver de posar diners de la seva butxaca i hipotecar
les propietats de la seva dona per finançar molts dels seus projectes. La crítica política
es compensa amb una valoració personal positiva per intentar d’aquesta manera
mostrar una objectivitat força discutible. No obstant, com hem apuntat anteriorment,
43 Manuel Cruells, Francesc Macià, Barcelona: Editorial Bruguera, 1971. Pàg. 46. 44 Ibid. Pàg. 84. 45 Ibid. Pàg. 151.
Anàlisi del mite Macià a través de la historiografia
44
aquesta és la primera obra que des d’un punt de vista històric pretén revisar la figura
de Macià.
A partir dels anys 1970 la figura de Francesc Macià es recupera totalment i es
comença a estudiar des d’un punt de vista històric. L’any 1977 Jardí va publicar l’obra
Francesc Macià. El camí de la llibertat (1905-1931) en la qual repassava la trajectòria
política de Macià anterior a la presidència. Pocs anys després, l’any 1981, Jardí també
publicà el llibre Francesc Macià. President de Catalunya on feia un repàs de la tasca
de Macià al capdavant de la Generalitat. No s’ha escrit des d’aleshores cap biografia
més completa i extensa que aquesta obra, avui descatalogada per les editorials i només
disponible en biblioteques o llibreries de vell. L’objectivitat d’aquesta obra és
discutible (com tot intent d’objectivitat), però des del nostre entendre aquesta obra
aconsegueix transmetre un cert distanciament de les passions amb què sempre s’ha
tractat la figura de Francesc Macià. Tanmateix, la valoració que se’n fa és força crítica
i podríem situar l’obra de Jardí junt amb les que busquen desmitificar la figura de
Francesc Macià. La principal crítica que se li fa a Macià és la haver actuat com a
president del seu partit abans que com a president de tots els catalans:
“Tal vegada aquesta va ser la falta més seriosa que pot ésser denunciada en
l’actuació política de Francesc Macià a partir del moment en que assumí les funcions
de govern: el fet d’haver obrat com a president d’un partit més que com a president
de Catalunya.”46
Com hem vist anteriorment, aquest retret també li feien J. Casals i R. Arrufat en la
seva obra Catalunya poble dissortat. La veritat d’uns fets de 7 anys d’actuació
catalanista. Jardí sosté que cap altre president tant de la Mancomunitat com de la
Generalitat va caure en aquest error. I és que Jardí entén que Macià fou un polític poc
capacitat a qui “li mancà una un major coneixença de les flaqueses humanes com
l’ambició o la deslleialtat, vicis consubstancials a la vida pública. Una major
ductilitat, un major sentit de la maniobra.”47 Si bé aquestes crítiques les trobem en la
seva obra Francesc Macià, President de Catalunya, en una biografia publicada l’any
46 Enric Jardí, Francesc Macià, President de Catalunya, Montserrat: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981. Pàg. 450. 47 Ibid. Pàg. 445.
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
45
1991, Jardí afirma que “ni durant la seva vida, ni després de la seva mort, ningú no
posà en dubte el patriotisme de Francesc Macià.”48
Anteriorment, hem vist com en els anys 1930 es van publicar obres a favor i en contra
de Macià. Aquest fet és completament normal tractant-se d’una figura política que,
com totes, tenia els seus partidaris i els seus detractors. El que ens ha sorprès és el fet
que les dues obres dels anys 1930 contràries a Macià que hem consultat en aquest
estudi estiguin realitzades per antics col·laboradors de Francesc Macià. Utilitzant
paraules de Roig i Rosich podríem afirmar que les primeres crítiques van venir per
part dels Ressentits.49 Les obres que acabem de citar de M. Cruells i E. Jardí
destaquen per la voluntat de desmitificar la figura de Macià, però amb un intent de
realitzar un anàlisi objectiu combinen, com hem vist, les seves crítiques valorant
positivament altres aspectes, com la dimensió humana, la coherència o la lleialtat als
seus ideals.
Tanmateix, hi ha un autor que més que pretendre fer un anàlisi amb la intenció de
desmitificar la figura de Francesc Macià sembla proposar-se destruir qualsevol bri de
candidesa romàntica que fins aleshores sempre havia envoltat la figura de Francesc
Macià. L’obra d’Enric Ucelay Da Cal sembla tenir com a principal objectiu destruir el
record benèvol que sempre s’ha tingut de Francesc Macià. Tot i que és autor de dues
biografies molt crítiques, no podem parlar d’Enric Ucelay Da Cal com un biògraf de
Francesc Macià sinó com un estudiós que ha centrat gran part de la seva recerca en
l’estudi del nacionalisme català de principis del segle XX. Les seves biografies són
molt breus i aprofundeixen poc en el personatge. Amb tot, com ja hem apuntat amb
anterioritat, l’obra d’Enric Ucelay Da Cal no versa exclusivament sobre Macià, encara
que el President de la Generalitat sempre hi juga com a peça fonamental en la seva
anàlisi sobre el nacionalisme radical català.
A grans trets Da Cal ens defineix Macià com un polític “políticament inestable, més
marcat per l’evolució del seu pensament que no pas per l’obstinada constància. La
seva trajectòria és el desenrotllament d’un interrogant, portat sempre endavant. Això
48 Enric Jardí, Francesc Macià, Barcelona: Edicions 62, 1991. Pàg. 127. 49 Joan Alavedra, Francesc Macià, el camí cap a la presidència de la Generalitat 1859-1926, Curial, Barcelona, 1993. Pàg. 7.
Anàlisi del mite Macià a través de la historiografia
46
sí, les seves conviccions successives, mentre duraven, eren de pedra.”50 Allà on altres
biògrafs han atribuït a Macià un compromís amb els seus electors en l’etapa com a
diputat, definint-lo com un polític que es preparava minuciosament les sessions, Da
Cal afirma que Macià era un “polític aficionat a qui molestaven els sacrificis que
implicava la seva dedicació a Madrid,”51 un diputat excèntric que va abandonar
“espectacularment”52 el congrés dels diputats. I en la tesi doctoral que Da Cal va
escriure l’any 1983 El nacionalisme Català i la seva resistència a la Dictadura de
Primo de Rivera (1923-1931) afirma que un cop escollit diputat per les Borges Macià
“es convertí en el cacic virtual del districte electoral de les Borges [...] En comptes,
per exemple, d’amenaçar les famílies pageses amb represàlies econòmiques si no es
captenien electoralment, Macià simplement anava i els resolia el seu més immediat
problema, guanyant-se d’aquesta forma la seva gratitud i els seus vots.”53
Aquesta visió més aviat hostil de Macià va més enllà de la valoració política i, amb un
cert to irònic, fins i tot arriba suggerir que potser Macià es va casar més per interès
econòmic que per amor, tal i com s’exemplifica en el següent comentari: “va fer un
excel·lent casament amb la pubilla d’una de les més grans propietats de
Catalunya.”54
Totes aquestes dures crítiques que Enric Ucelay Da Cal fa sobre Macià es fan sense
aprofundir gaire ni aportar material historiogràfic que fonamenti o demostri les seves
argumentacions. Tanmateix, Da Cal fa un anàlisi més treballat i argumentat quan
descriu Francesc Macià com un polític populista molt preocupat per la seva imatge
pública, que no dubtarà a fer servir per guanyar-se la tant necessària admiració de les
masses (vegeu Imatge 4):
50 Enric Ucelay Da Cal, Francesc Macià: una vida en imatges, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1984. Pàg. 7. 51 Ibid. Pàg. 19. 52 Enric Ucelay Da Cal, Macià i el seu temps, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1984. 53 Enric Ucelay Da Cal, El nacionalisme català i la resistència a la dictadura de Primo de Rivera 1923-1931. Tesi doctoral inèdita. Universitat Autònoma de Barcelona, 1983. Pàg. 112. 54 Ibid. Pàg. 108.
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
47
Imatge 4: Macià posant per a l’escultor Josep Clarà, el qual modelà un dels seus busts (any 1933), demostrant la preocupació i ús de la seva imatge.55
Tal i com ens ho resumeix Ucelay Da Cal:
“Macià era un polític idoni per a la nova situació, un senyor elegant, capaç de
petonejar criatures i saludar grans aglomeracions amb poques paraules emotives,
Orador mediocre, Macià va aprendre – i potser va ser el primer polític d’Espanya a
valorar-la- la importància de la imatge pública.”56
Un polític que, conscient de les possibilitats que oferien els nous mitjans de
comunicació, va saber captar l’atenció d’aquests i utilitzar-les per a treure’n un gran
rèdit propagandístic del complot frustrat de Prats de Molló. Per a Enric Ucelay Da Cal
d’aquesta capacitat d’encisar les masses que tenia Macià també se’n va apropiar
l’Esquerra (vegeu Imatge 5).
55 Solé i Sabaté, Josep Maria. Francesc Macià i Llussà. L’home el líder, el polític. Blog de la commemoració del 150è aniversari del seu naixement. Any Macià. Generalitat de Catalunya, 2009. 56 Enric Ucelay Da Cal, La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1931-1939), Barcelona: La Magrana, 1982.
Anàlisi del mite Macià a través de la historiografia
48
Imatge 5. L’ús del mite. Macià fotografiat en un míting el 1933. La foto esdevingué el cartell del Front d’Esquerres de Catalunya un cop mort (febrer 1936).57
Una de les tesis que destaca en la seva obra La Catalunya populista. Imatge, cultura i
política en l’etapa republicana (1931.1939) és que tant en l’etapa de la presidència de
Macià com després de la mort del president se’n va saber treure partit de la mitificada
imatge popular de “l’Avi” .
Hem vist doncs com amb la intenció de fer un estudi rigorós de la figura de Macià les
obres millor documentades i elaborades d’Enric Jardí i Enric Ucelay Da Cal acaben
fent una valoració crítica (particularment dura la valoració de Da Cal), però alhora la
més rigorosa des d’un punt de vista acadèmic. No serà fins l’aparició de l’obra de J.
M. Roig i Rosich que es fa una valoració positiva sobre Francesc Macià, amb
perspectiva històrica i argumentacions ben fonamentades.
En un article titulat “El perfil humà, tècnic i polític de Francesc Macià” Roig i
Rosich ens presenta a Macià com un home que ho tenia tot per a dur una vida
tranquil·la i confortable, però no va ser així. Rosich afirma que Macià tingué un vida
57 Solé i Sabaté, Josep Maria. Francesc Macià i Llussà. L’home el líder, el polític. Blog de la commemoració del 150è aniversari del seu naixement. Any Macià. Generalitat de Catalunya, 2009.
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
49
complexa que pot ser estudiada des de diversos angles o facetes del personatge:
militar, polític, burgès, exiliat, etc. Segons Rosich, cada etapa de la vida de Francesc
Macià pot ser analitzada o interpretada de moltes maneres. En aquest mateix article
Rosich defineix Macià amb els següents mots: "Fou un home honest, emotiu,
internament apassionat, sincer, modern pel seu temps, curador de la seva imatge des
d'una perspectiva molt actual”58 i com un polític “integrador, conciliador,
interclassista, intergeneracional, amb una concepció de l'autoritat, el protocol, i la
jerarquia de caire militar.”59 Si, a més, avancem una mica més en aquest mateix
article veiem com defineix la ideologia política de Macià, l’any de la seva entrada al
món de la política, de la següent manera:
“monàrquic (coneixia personalment Alfons XIII i sentia respecte, agraïment i fins
amistat envers el rei), patriota espanyol (no posava en dubte la realitat indivisible
d’Espanya), militar (ho subordinava tot a la defensa de la pàtria amb els mitjans
que fessin falta) i català (amb una catalanitat natural sense definició especifica).
[...] Essencialment el 1919 continuava sent el mateix, tot canviant, però, monarquia
per república, Espanya per Catalunya i militar per combatent civil...”60
En el paràgraf citat anteriorment hi trobem un buit que necessàriament s’ha
d’explicar: l’evolució ideològica de Francesc Macià. L’obra més reeixida de J. M.
Roig i Rosich Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-
1923) sens dubte es centra en l’anàlisi de l’evolució ideològica de Francesc Macià.
Roig i Rosich argumenta que la ideologia política de Francesc Macià va evolucionar
gradualment iniciant-se a Lleida i consolidant-se a Madrid.61 L’obra es centra sobretot
en els anys en què Macià fou diputat per les Borges Blanques, fent un repàs de la seva
carrera política en què va començar com a parlamentari per Solidaritat partidari de la
modernització d’Espanya i va acabar com un diputat solitari que no va dubtar en
denunciar públicament l’opressió d’un Estat centralista envers Catalunya.
58 Josep Maria Roig i Rosich, El perfil humà, tècnic i polític de Francesc Macià, dins de El Catalanisme en el nostre passat nacional, X Seminari d’Història (Solsona, 23 de Maig de 2009), pàg. 41-55, Lleida: Pagès Editors, 2010. Pàg. 42. 59 Ibid. Pàg. 43. 60 Ibid. Pàg. 45. 61 Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923), Barcelona: L’esfera dels llibres, 2006. Pàg. 133.
Anàlisi del mite Macià a través de la historiografia
50
Segons Roig i Rosich, aquesta evolució s’explica perquè partint de la voluntat de
modernitzar l’Estat Macià acaba perdent tota esperança que Espanya cedeixi a les
peticions catalanes. Contra l’un Estat centralista que no respectava les diferències
reals que hi havia entre els pobles que l’integraven, Macià acaba per entendre que la
única via possible de solucionar el problema es negociant amb l’Estat des d’una
igualtat de condicions, i això només es possible amb la independència; d’aquí la seva
radicalització. Alhora, la preocupació que sempre va sentir pels habitants de les
Borges Blanques i els seus interessos (demostrada amb les seves intervencions al
Parlament) serà semblant a la preocupació que Macià tindrà envers les classes obres
de les zones industrials a mesura que va prenent consciència de la seva situació.
D’aquesta manera Macià haurà evolucionats cap a un ideari de nacionalisme radical i
de reformisme social. Tal i com ens explica Roig i Rosich:
“Desig de sobirania per a Catalunya i progrés social comparable al dels pobles més
avançats, aquest és l’esquema final de l’evolució ideològica de Francesc Macià que
quedà configurada el 1923. Ja no canvià els anys següents malgrat els difícils
moments que li tocà viure.”62
62 Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923), Barcelona: L’esfera dels llibres, 2006. Pàg. 235.
5. REFLEXIONS FINALS: EL MITE DEL MITE
Després d’haver presentat la figura de Macià i d’haver analitzat el context històric en
el qual es desenvolupà la seva trajectòria política (apartats 2 i 3), hem fet un ampli
repàs de com en tres períodes ben diferenciats (el dels anys 1930, el dels anys de la
dictadura i l’exili, i el període que va des de la transició fins l’actualitat) s’ha anat
analitzant la figura de Francesc Macià (apartat 4). Hem vist com Alfons Maseras, en
una biografia del qui fou el President de la Generalitat, qualifica Macià com “l’home-
símbol” i com des d’aleshores la historiografia sempre ha parlat de la necessitat de
superar la visió mitificada de Francesc Macià. Tanmateix, cal destacar que la
historiografia només ha tractat la figura de Macià a partir dels anys 1970. Cap
historiador analitza la figura de Macià abans d’aquesta dècada. Tot el material del
qual disposem abans de l’any 1971 és un material que esdevé un testimoni
importantíssim de com era vist Macià en determinats moments i en diferents contexts
històrics: en la seva època i també des de l’exili. Des de l’obra de Manuel Cruells
(1971) fins a dia d’avui són més les obres que acaben tenint una valoració negativa de
Macià que les que en fan una valoració positiva. Per què, doncs, dels anys 1970 ençà
la historiografia parla de la necessitat de desmitificar la figura de Francesc Macià?
La primera conclusió que fem d’aquest estudi és que la voluntat de desmitificar la
figura de Francesc Macià ha dut a confondre desmitificació amb una valoració
negativa de la seva tasca política. Aquest fet potser es pot explicar per la necessitat de
contrarestar la mitificació basada en les diferents visions del personatge i amb les
valoracions positives sobre tot el que feia, com també per la dimensió que el mite
Macià va assolir durant els anys 1930. Si durant aquesta dècada l’admiració que el
poble català sentia cap a Macià no permetia fer una valoració crítica de la seva tasca
política, com descriu Enric Jardí:
“I és que al marge del poder polític de què disposava i de l’actuació partidista que
duia a terme, Macià apareixia als ulls dels catalans envoltat d’una aureola, com la
que rodeja la testa dels sants representats en els altars, perquè era un ésser de carn
i ossos magnificat pel sacrifici que havia fet de la carrera professional, pels anys
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
52
d’anar contracorrent en el món de la política, per l’amarg però mai resignat exili,
per l’honestedat i la transparència innegables de la seva vida privada.”63
d’un temps ençà hem viscut el procés invers, i per desmitificar la seva figura només
s’ha pensat en emprar la valoració negativa.
Concloem doncs, que si els historiadors parlen tant de la necessitat de superar la
mitificació de la figura de Macià és perquè Macià fou un Mite ja en vida. El que
diferencia Macià d’altres figures històriques, que, no oblidem, també han acabat per
esdevenir símbols és el fet que Macià va esdevenir un mite durant els seus anys
d’activisme (és a dir, en vida), mentre que altres personalitats esdevindran símbol
després de la seva mort. Anteriorment hem vist com Companys esdevindrà un símbol
de la democràcia i del catalanisme a partir del seu assassinat, mentre que Macià va
esdevenir un símbol a partir dels fets de Prats de Molló (vegeu apartat 4.2).
La segona conclusió que fem en aquest estudi és que d’alguna manera s’ha acabat
mitificant el mite. L’obsessió que la historiografia ha mostrat per analitzar un
fenomen de masses tant extraordinari i fascinant com és la capacitat de Macià
d’esdevenir un símbol en vida i de generar tant d’entusiasme no ha permès fer un
anàlisi de l’evolució del mite. Entenem que d’alguna manera la historiografia tan sols
ha pres com a objecte d’estudi la mitificació (és a dir, el constructe cultural) que es va
fer de Macià durant els anys 1930. Tanmateix, fora interessant fer un anàlisi de com
ha evolucionat la mitificació de Francesc Macià.
Enric Ucelay Da Cal ens explica com Macià va saber guanyar-se l’estima de les
masses populars fent ús de la seva imatge, però, a més, apunta que:
“Macià va esdevenir un personatge mític perquè, a grans trets, la seva evolució va
significar el pas lent d’un món polític burgés, manipulat i en alguna mesura
depenent del vot del camp, cap a un altre món populista basat en la intervenció de
les masses populars i en l’absolut predomini de Barcelona.”64
63 Enric Jardí, Francesc Macià, Barcelona: Edicions 62, 1991. Pàg. 130-131. 64 Enric Ucelay Da Cal, “El Mite Macià”, Arreu, núm. 9, Barcelona, 20-26 de desembre, 1976. Pàg. 40.
Reflexions finals: el mite del mite
53
Aquest fragment ens serveix per a situar i contextualitzar històricament el mite de
Macià. Ucelay Da cal ens està situant el mite Macià en un context històric determinat:
la irrupció de les masses a la política als inicis del segle XX (vegeu apartat 2). Més
enllà de la voluntat desmitificadora de l’estudi de Da Cal, l’anàlisi de com Macià
esdevé un mite en aquells anys aprofitant i fent ús de la imatge humana i càlida de
“l’Avi” és encertat. Tanmateix, veiem com innegablement Macià és un mite per les
masses socials d’aquells anys. La perspectiva historiogràfica ha analitzat la mitificació
de Macià des de la imatge que va saber projectar i de com va aglutinar diferents
sectors i estaments de la societat catalana. Tot i així, creiem que els historiadors s’han
estancat a l’hora analitzar mite. Creiem que el mite de Macià és un mite en constant
evolució, i que aquesta evolució (les vàries cares i usos del mite Macià) no ha estat
analitzada. Macià va esdevenir un símbol per al catalans del anys 1930, i avui dia
continua sent un símbol per als simpatitzants del catalanisme en el context social
actual. Però podem assegurar que la figura de Francesc Macià simbolitza el mateix
avui que 70 anys enrere?
Des del nostre punt de vista creiem que no. Macià avui és vist com un símbol del
catalanisme radical, que emfatitza que és el fundador d’Esquerra Republicana de
Catalunya i d’Estat Català, dues formacions polítiques que a dia d’avui són
partidàries de la independència de Catalunya. En canvi, el Macià dels anys 1930
esdevé un mite admirat per una gran part d’una societat catalana que, com explica
Tarradellas, no era independentista: “Tinc motius per a dir que si aquell va ser el dia
més trist de la seva vida, fou perquè va constatar que el poble català no volia la
independència total ni la República Catalana.”65
Concloem doncs, que manca un anàlisi exhaustiu i profund de l’evolució del mite.
Estaria bé aprofundir en l’estudi de com ha anat canviant la visió, la simbologia i l’ús
de Macià al llarg dels anys, i investigar en profunditat qui ha fet ús de la mitificació i
amb quins propòsits historiogràfics, socials i/o polítics.
65 Josep Maria Muñoz, Els quatre presidents. Entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla., Barcelona: L’Avenç, 2010. Pàg. 18.
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
54
Creiem que per a fer aquest anàlisi el primer que hauríem de fer és replantejar-nos la
idea de la figura històrica com a símbol o “mite”. És a dir, en primer lloc hauríem
d’analitzar què entenem o a què ens referim quan qualifiquem la figura de Francesc
Macià de mite. I per tal de desenvolupar aquest punt creiem que per a l’estudi sobre la
mitificació de Macià s’haurien de plantejar i estudiar dos possibles visions o
concepcions de mite ben diferenciades:
A) Un “mite” generat en vida. Aquest aspecte diferencia Macià d’altres figures
històriques mitificades anys després de la seva mort. L’anàlisi d’aquest tipus de mites
ha de ser totalment diferent al d’un mite merament històric. Creiem que els treballs
actuals s’han ocupat força sobre com Macià va esdevenir un “mite” quan era viu, i
com se’n va fer un ús polític tot just després de mort. Aquest anàlisi s’ha d’enquadrar
dins del context sociocultural d’aquells anys, sense confondre’l amb una mitificació
posterior creada des d’un context sociocultural totalment diferent.
B) Per altra banda, hem de tenir en compte que una figura històrica pot esdevenir
mite o símbol dins d’una concepció de la història nacionalista i patriòtica. Segons
Josep Fontana aquesta concepció patriòtica de la història és la concepció amb la qual
els estats-nació europeus van sostenir els seus nacionalismes, prenent la història com a
base dels seus fonaments identitaris:
“Els estats-nació dels segles XIX i XX van assentar els seus “nacionalismes” sobre
la base de l’ensenyament inculcant a l’escola la història oficial [...] El que s’intenta
a l’escola és inculcar sentiments patriòtics a través d’una història construïda com a
manera biogràfica de la pàtria i no pas com un instrument crític per entendre
l’entorn social dels estudiants.”66
En aquesta mateixa línia d’una concepció patriòtica de la història, Magí Sunyer
analitza l’origen dels mites nacionals catalans a partir dels textos literaris quan afirma
que la literatura catalana del segle XIX va contribuir decisivament a crear un
imaginari històric d’identificació nacional: “Quan es volen buscar les arrels del
discurs identitari, no es pot eludir la contribució que la literatura del segle XIX va fer
66 Josep Fontana, La construcció de la identitat. Reflexions sobre el passat i el present, Barcelona: Editorial Base, 2005. Pàg. 17-18.
Reflexions finals: el mite del mite
55
a la determinació d’una mitologia i simbologia nacionals.”67 Segons aquest autor la
literatura va esdevenir una eina fonamental a l’hora de crear i mantenir una identitat
nacional. Magí afirma que Companys i Macià han passat a formar part d’aquesta
simbologia nacional a través d’aquest tipus de discurs identitari.68
Entenem doncs que per a incorporar Francesc Macià dins d’aquesta concepció
històrica forçosament s’ha d’analitzar la seva figura i trajectòria política des d’un
distanciament temporal; és a dir, passats uns anys de la mort de Macià. Caldria
analitzar què representa “el mite Macià” dins d’aquesta concepció i com hi encaixa.
Dit d’una altra manera, per com s’enquadra Macià en la suma de mites nacionals
catalans hem d’entendre aquest marc nacional de mitificació que, segons Sunyer,
s’inicia a través de la literatura del Segle XIX. Per tant, creiem que seria necessari
estudiar com la figura de Francesc Macià esdevé “mite” dins d’aquesta tradició d’un
imaginari col·lectiu històric nacional català. I dins d’aquesta concepció històrica de
símbols nacionals seria també necessari tenir en compte que la història és una
construcció cultural, i que, per tant, com totes les construccions culturals, la figura de
Macià està subjecte a un permanent procés de canvi, i que en cada època i context
històric pot ser subjecte d’interpretació fent un ús diferent d’aquest símbol o “mite”.
És a dir, dins d’aquesta concepció el mite de Macià pot anar evolucionant en funció
dels diferents contexts i perspectives històriques des d’on s’estudiï.
Per tant, per analitzar aquesta possible evolució de la construcció històrica del mite,
creiem que s’hauria d’aprofundir en l’anàlisi de les diferents èpoques des d’on
s’estudia la figura de Francesc Macià, parant atenció ens aquells aspectes de cada
època que podrien influir en una determinada visió de la figura històrica. És per
aquest motiu que, encara que de manera molt simple, hem dividit l’anàlisi de la
historiografia en tres etapes. La primera consisteix en l’anàlisi de les fonts coetànies
de Macià a partir de testimonis que ens ofereixen una visió directa i interpretacions
molt passionals i polititzades. La segona etapa és l’exili o postguerra, on interpretem
que la Guerra Civil sega pel mig el curs de la història de Catalunya i d’Espanya, i que
és per això que possiblement el record de la figura de Macià no pot ser vist de la
mateixa manera que si no hi hagués hagut la Guerra Civil. I, finalment, la tercera
67 Magí Sunyer, Els mites nacionals catalans, Vic: Eumo editorial, 2006. Pàg. 15. 68 Ibid. Pàg. 23.
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
56
etapa, la dels anys 1970 fins a l’actualitat, on trobem uns interpretacions molt més
crítiques que s’haurien d’analitzar tenint en compte el corrents historiogràfics, i un
context polític marcat per la transició i els 30 anys de democràcia.
Si entenem que el mite és un mite en constant evolució, s’hauria de fer un anàlisi de
com aquest evoluciona, i amb quins motius polítics i historiogràfics. S’hauria de
determinar si hi ha una voluntat a darrere, quina i per què és aquesta i no una altra en
un context polític i social determinat. Per posar un exemple ens podríem preguntar:
l’actual descontentament de la societat catalana amb la retallada de l’últim Estatut de
Catalunya ratificat pel poble català pot emfatitzar més una visió d’un Macià
revolucionari i pot comportar també l’oblit d’un Macià més conciliador amb el govern
central que va accedir a dur a terme una retallada de l’Estatut de Núria? Qüestions
com la que acabem de plantejar ens serveixen per creure que seria necessari fer un
estudi de l’evolució de la visió i les diferents lectures que s’han anat tenint de
Francesc Macià amb el pas del temps, en funció del context amb què els historiadors
que van reflexionar sobre Macià es trobaven.
Finalment, com a últim apunt, i per acabar amb aquesta conclusió, plantegem la
possibilitat de tenir en compte altres visions o marcs teòrics des dels quals analitzar
altres possibles usos de la figura històrica de Francesc Macià. Més enllà de les dues
vessants de mite que acabem d’esmentar (mite en vida i mite nacional), caldria
analitzar com pot afectar la visió que es té de Francesc Macià des d’altres perspectives
històriques. Si entenem que des d’un punt de vista nacionalista i patriòtic Francesc
Macià pot ser vist com un símbol de lluita que planta cara a l’Estat opressor, des
d’altres visions se’ns podria presentar com una víctima, es a dir com un símbol de la
República Espanyola, i incloure, així, Francesc Macià entre una altra manera de
mitificar la història sorgida en les últimes dècades: la memòria històrica. En aquest
sentit seria més que interessant tenir en compte les teories d’autors com Enzo
Traverso, el qual reflexiona en la seva obra Els usos del passat. Història, memòria,
política (2005) sobre el paper que juga el concepte de memòria històrica alhora
d’entendre la història en l’actualitat. D’aquesta manera podríem analitzar, per posar
un exemple, la visió que es dóna o es donarà de Francesc Macià des del Memorial
Democràtic, una “institució pública que té per finalitat la, recuperació,
Reflexions finals: el mite del mite
57
commemoració i foment de la memòria democràtica durant el període entre 1931 i
1980.”69
Així doncs, concloem que, per valorar la figura de Francesc Macià o de qualsevol
altra figura històrica en tota la seva dimensió, s’hauria de tenir en compte totes les
visons possibles contextualitzant-les en tots els possibles marcs socioculturals i
historiogràfics. Només d’aquesta manera entendrem en profunditat els diferents usos i
visions d’una figura històrica.
Finalment, com a última conclusió volem destacar que la figura de Francesc Macià és
una figura molt complexa i que, per la trajectòria tan intensa que traçà, pot ser
estudiada dels de molts angles, tal i com afirma Roig i Rosich:
“Com a militar; com un membre del sector burgès lleidatà; com a home preocupat
per la situació de les classes socials més desvalgudes; com a parlamentari a
Madrid; com a monàrquic; com a republicà,; com a Espanyolista; Com a
conspirador i lluitador; amb pràctiques de lluita armada contra la dictadura de
Primo de Rivera; com a generador d’un catalanisme transversal; com a creador
d’un partit polític hegemònic dels anys 30 o, finalment, estudiar-lo com a polític i
com a primer president de la Generalitat restaurada.” 70
Creiem que totes aquestes facetes poden ser estudiades sense recórrer al tòpic del mite
(i la valoració de caire més emocional com a home “bo” o “dolent” pel projecte
nacional català). És a dir, afirmem que aquestes facetes podrien ser estudiades des de
la perspectiva dels nostres temps, superant la mitificació que se’n va fer durant els
anys 1930. Al nostre entendre, de totes les obres que hem consultat per a fer aquest
estudi les úniques que estudien la figura de Macià sense recórrer al topic del mite són
l’anàlisi de l’evolució ideològica de Macià que fa Roig i Rosich en l’obra Francesc
Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923), i l’obra de
Giovanni C. Cattini El gran complot. Qui va trair Macià? La trama italiana estudi
69 Generalitat de Catalunya. 2010. Memorial Democràtic. http://www20.gencat.cat/portal/site/memorial democratic/. 70 Josep Maria Roig i Rosich, El perfil humà, tècnic i polític de Francesc Macià, dins de El Catalanisme en el nostre passat nacional, X Seminari d’Història (Solsona, 23 de Maig de 2009), Lleida: Pagès Editors, 2010. Pàg. 42.
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite
58
sobre els fets de Prats de Molló, que analitza a Macià en profunditat i aporta dades
inèdites que, per exemple, ens demostren que no hi ha proves concloents que
demostrin que realment fos Ricciotti Garibaldi qui va denunciar el complot de Prats
de Molló. La resta d’autors sembla utilitzar la figura de Francesc Macià sense destacar
que, de fet, la figura és una construcció cultural i històrica – i no un ens neutre - que
pot ser abordat amb certa subjectivitat i que, per tant, s’hauria de qüestionar per
després poder analitzar i definir amb un rigor empíric. Per tant, creiem doncs que
Francesc Macià és una figura històrica poc treballada tenint en compte la complexitat
de la llarga trajectòria política i personal. Dit d’una altra manera: la nostra recerca ha
intentat demostrar que la historiografia té encara una assignatura pendent amb la
figura de Francesc Macià i que potser ha arribat l’hora de superar el mite del mite.
6. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES I FONTS
CONSULTADES
6.1. BIBLIOGRAFIA
ALAVEDRA, Joan: Francesc Macià, el camí cap a la presidència de la Generalitat
1859-1926. Edició a cura de Josep Maria ROIG I ROSICH, Barcelona: Curial,
1993.
ALOY I BOSCH, Joaquim: Qui era Macià?, Generalitat de Catalunya, Departament
d’Ensenyament, 1984.
AYMAMÍ I BAUDINA, Luís: Macià: Trenta anys de política catalanista. Apunts per
una biografia, Barcelona: Llibreria Catalònia, 1933.
BACARDÍ, Montserrat: “Macià a l’Argentina”, dins de Catalans a Buenos Aires:
Records de Fivaller Seras, pàg. 31-33, Lleida: Pagès Editors, 2009.
BALCELLS I GONZÀLEZ, Albert: Història de Catalunya, Barcelona: L’esfera dels
llibres, 2004.
BARNOSELL, Genís: “Cap a una biografia de Francesc Macià”, L’Avenç, núm. 353,
pàg. 50-52, 2010.
BOSCH, Alfred: L’Avi. Confessions íntimes de Francesc Macià, Barcelona: Columna,
2000.
CARDONA, Daniel: La batalla i altres textos. Edició a cura d’Enric UCELAY DA
CAL, Barcelona: La Magrana - Diputació de Barcelona, 1984.
CARNER-RIBALTA, Josep: Memòries. De Balaguer a Nova York, passant per
Moscou i Prats de Molló, París: Edicions Catalanes, 1936.
CARNER-RIBALTA, Josep: El complot de Prats de Molló, Barcelona: Rafael
Dalmau Editors, 1987.
CASALS I FREIXES, Josep; ARRUFAT I ARRUFAT, Ramon: Catalunya, poble
dissortat. La veritat d’uns fets de 7 anys d’actuació catalanista, Barcelona: Ed.
J. Vila Fontserè, 1933.
CASTELLS, Víctor: Francesc Macià parla. Escrits, parlaments, intervius i lletres,
Barcelona: Dux, 2007.
CATTINI, Giovanni C.: El gran complot. Qui va trair Macià? La trama italiana,
Badalona: Ara Llibres, 2009.
Referències bibliogràfiques i fonts consultades
60
CIURANA I LLEVADOT, Jaume: “Gaziel, Xammar, Ametlla i Macià. Quatre
corresponsals catalans a la Gran Guerra”, L’Avenç, núm. 294, pàg. 41-46, 2004.
CRUELLS, Manuel: Francesc Macià, Barcelona: Editorial Bruguera, 1971.
ESTAT CATALÀ: La Catalunya rebel: el procés a Francesc Macià i als
protagonistes dels fets de Prats de Molló, Barcelona: Símbol, 2003.
FERRO, Marc: La Gran Guerra (1914-1918), Madrid: Alianza Universal, 1998.
FONTANA, Josep: La construcció de la identitat. Reflexions sobre el passat i el
present, Barcelona: Editorial Base, 2005.
GONZÁLEZ DE MOLINA, Manuel: “La sociedad y los movimientos sociales”, dins
de Cristian BUCHRUCKER, Julio ARÓSTEGUI SÁNCHEZ, Jorge
SABORIDO (eds.) El mundo contemporáneo: historia y problemas, Pàg. 547-
595, Barcelona: Crítica; Buenos Aires: Biblos, 2001.
GÜELL, Casilda: “Lluís Companys inèdit”. El símbol més enllà de l’home.
Barcelona: L’esfera dels llibres, 2006.
HOWARD, Michael: La Primera Guerra Mundial, Barcelona: Crítica, 2003.
JARDÍ, Enric: Francesc Macià. El camí de la llibertat (1905-1931), Barcelona:
Aymà, 1977.
JARDÍ, Enric: Francesc Macià, President de Catalunya, Montserrat: Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 1981.
JARDÍ, Enric: Francesc Macià, Barcelona: Edicions 62, 1991.
MACIÀ I LLUSSÀ, Francesc: Des de França, carta del senyor Macià. Les cròniques
de Francesc Macià com a corresponsal a la Primera Guerra Mundial.
Introducció i edició de Jaume CIURANA I LLEVADOT, Barcelona: Símbol,
2003.
MASERAS, Alfons: Francesc Macià, Barcelona: Quaderns Blaus Catalònia, 1931.
MATA, Jordi: “Mort i immortalitat de Francesc Macià”, Serra d’Or Montserrat:
Monestir de Montserrat, Núm. 588, pàg. 40-42, 2008.
MUÑOZ, Josep Maria: Els quatre presidents. Entrevistes a Tarradellas, Pujol,
Maragall i Montilla. Barcelona: L’Avenç, 2010.
NICOLAU D’OLWER, Lluís: “Tríptic de Francesc Macià”, dins de Democràcia
contra dictadura: Escrits polítics 1915-1960, de Lluís NICOLAU D’OLWER.
Recull i introducció d’Albert BALCELLS, pàg. 550-553, Barcelona: Institut
d’Estudis Catalans, 2007.
Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: El mite del mite
61
O’BEIRNE RANELAUGH, John: Historia de Irlanda, Madrid: Cambridge
University Press, 1999.
PLANES, Jordi: “La conjuració catalana de ‘Prats de Mollò’”, Canigó, núm. 474,
pàg. 15-16, 6 de novembre, 1976.
PLANES, Jordi: “Entrevista amb Josep Marlès, un dels de Prats de Molló”, Canigó,
núm. 474, pàg. 17, 6 de novembre, 1976.
ROIG I ROSICH, Josep Maria: Francesc Macià. De militar espanyol a
independentista català (1907-1923), Barcelona: L’esfera dels llibres, 2006.
ROIG I ROSICH, Josep Maria: El perfil humà, tècnic i polític de Francesc Macià,
dins de El Catalanisme en el nostre passat nacional, X Seminari d’Història
(Solsona, 23 de Maig de 2009), pàg. 41-55, Lleida: Pagès Editors, 2010.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni: Siluetes de catalans, Capellades: Proa, 1999.
RUBIRALTA I CASAS, Fermí: Una història de l’independentisme polític català. De
Francesc Macià a Josep Lluís Carod-Rovira, Lleida: Pagès Editors, 2004.
RUBIRALTA I CASAS, Fermí: “L’alter ego separatista de Macià. La trajectòria de
Daniel Cardona i Civit (1890-1943)”, L’Avenç, núm. 327, pàg. 40-44, 2007.
SARDÀ, Zeneida: Francesc Macià vist per la seva filla Maria, Barcelona: Destino,
1989.
SARDÀ, Zeneida: Maria Macià. “El mite humanitzat”, dins de Figures, de Zeneida
SARDÀ, pàg. 112-128, Barcelona: Destino, 1994.
SOLÉ I SABATÉ, Josep Maria: Francesc Macià, 1er President de la Generalitat,
Canigó, núm. 481, pàg. 18-19, 25 de desembre, 1976.
SUNYER Magí: Els mites nacionals catalans, Vic: Eumo editorial, 2006.
UCELAY DA CAL, Enric: “El Mite Macià”, Arreu, núm. 9, pàg. 40-45, Barcelona,
20-26 de desembre, 1976.
UCELAY DA CAL, Enric: “Wilson i no Lenin: l’esquerra catalana i l’any 1917”,
L’Avenç, núm. 9, pàg. 53-58, Barcelona, Octubre 1978.
UCELAY DA CAL, Enric: “Protagonistes cercant una base: els separatistes catalans
en la resistència a la monarquia dictatorial (1923-1931)”, L’Avenç 37,
Barcelona, Abril de 1981: pàg. 42-50.
UCELAY DA CAL, Enric: La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en
l’etapa republicana (1931-1939), Barcelona: La Magrana, 1982.
Referències bibliogràfiques i fonts consultades
62
UCELAY DA CAL, Enric: El nacionalisme català i la resistència a la dictadura de
Primo de Rivera 1923-1931. Tesi doctoral inèdita. Universitat Autònoma de
Barcelona, 1983.
UCELAY DA CAL, Enric: Francesc Macià: una vida en imatges, Barcelona:
Generalitat de Catalunya, 1984.
UCELAY DA CAL, Enric: Macià i el seu temps, Barcelona: Diputació de Barcelona,
1984.
VILA, Enric: Què pensa Heribert Barrera, Barcelona: Proa, 2001.
VIUSÀ, Manuel: Francesc Macià, president de Catalunya, París: Quaderns Som,
1968.
6.2. ALTRES FONTS CONSULTADES
FORN, Josep Maria: El coronel Macià [pel·lícula cinematogràfica], Barcelona:
Enciclopèdia Catalana, 2009.
SOLÉ I SABATÉ, Josep Maria: Francesc Macià i Llussà. L’home, el líder, el polític.
Blog de la Commemoració del 150è aniversari del seu naixement. Any Macià.
Generalitat de Catalunya, 2009. Consultat (el 25 de juliol de 2010) a:
http://francescmaciacommemoracio.blogspot.com/.
7. ANNEX
64
“Ben aviat ens va tornar la visita, vam brindar i donar-nos les mans i, quan la venerable figura de cara de poeta es retirava, jo sabia que havia estat en contacte amb la matèria prima que serveix per a escriure la història.”
Claude G. Bowers, Fragment extret del llibre de Manuel Viusà, Francec Macià, Introducció.
“En el cas de Macià, però, la vida pública, tan sorprenent com fascinant, sembla fortament vinculada a la seva manera de ser i de sentir. Al carisma personal, s’hi afegia una forma molt peculiar d’actuar: decisions generoses, gestes apassionades, actituds cavalleresques i romàntiques...”
Zeneida Sardà, Figures, pàg. 113.
“Esdevingut home polític i diputat prestigiós, Macià no s’avingué a guaitar o a comentar passivament el curs dels fets. Volgué influir-hi. Volgué torçar-los en el sentit de la realització de l’ideal. Per aquest costat Macià era un impacient. No es conformava de caminar amb el lent pas de les evolucions polítiques. El temps no era per a ell un bon aliat. Més aviat li semblava un obstacle que calia vèncer. Si hagués estat metge, hauria preferit les ràpides operacions quirúrgiques als llargs tractaments mèdics. Els terminis, els ajornaments, les esperes, l’exasperaven. La història va a poc a poc? Doncs bé: cal empènyer-la.”
Antoni Rovira i Virgili, Siluetes de Catalans, pàg. 109.
“Les seves paraules podien vibrar com una diana per a deixondir els endormiscats i crear un ambient d’exaltació i de confiança; al dessota d’això, la seva conducta era sempre adient a l’abast dels seus mitjans, i no n’esperava més del que ells podien donar-li. Ple d’entusiasme, tenia però el bon seny de no confondre els propis desigs amb la realitat externa.”
Lluís Nicolau D’Olwer, Democràcia contra dictadura: Escrits politics 1915-1960”, pàg. 550.
“El visionari era més fort que el guerrer”
Fragment extret de la novel·la “L’Avi” , d’Alfred Bosch, pàg. 19.