Post on 14-Jul-2020
transcript
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
Sumari I. Pensament modern II. Filosofia antiga (-VII/III) 1. Pensament renaixentista Humanisme i Reforma. Filosofia i política 2. La revolució científica. Matemàtiques i experimentació. 3. Pensament barroc Coneixement i veritat. Racionalisme Empirisme Escepticisme. 4. Pensament il·lustrat: raó i progrés.
Autors: Maquiavel, Montaigne, Galileu; Descartes, Spinoza, Hobbes, Locke,
Hume, Voltaire, Rousseau, Kant.
Sumari 1. Pensament renaixentista Humanisme i Reforma. Filosofia i política 1.1 Context històric. 1.2 Humanitas 1.3 La revolució científica 1.5 Autors
1 Pensament renaixentista: Humanisme i Reforma. Filosofia i política.
1.1 Context històric: Algunes dades històriques i culturals: fi de l'imperi romà oriental (1453) que
queda sota dominació otomana. Aquest fet desencadena una corrent
migratòria cap a Itàlia: retorn a les fonts clàssiques; moviment humanista;
descobriment d'Amèrica per l'Europa de Colom (1492); ruptura de Luter
amb Roma i reforma protestant amb la configuració de dues europes
enfrontades que preparen les guerres de religió (1521), anglicanisme (Enric
VIII 1531); rivalitat entre les monarquies borbònica i d'Habsbourg per
l'hegemonia del continent. Avenços científics i tècnics (impremta 1445,
Origen:jc 05/02/2007 1
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
brúixola, cartografia moderna); increment comerç: innovacions en les
tècniques financeres (lletres de canvi, primeres asseguradores….
Crisi i desorientació "metafísica". Pensadors rellevants d'aquest període:
1.2 Humanitas Humanitas és un mot llatí que tradueix el grec jðiðlðaðnðfðrðwðpðiðað, que
significa 'amor a la condició humana' i que fou usat per primera vegada per
Èsquil (Eleusis –525 / Gela -456), que l'aplicà a la benevolència de
Prometeu envers els homes. A l'època hel·lenística i romana era una
qualitat desitjable en un monarca, i sant Pau l'atribuïa a Crist.
El llatí humanitas sovinteja en els texts d'autors estoics o influïts per
l'estoïcisme des de mitjan s II aC, amb el sentit, generalment, de lligam
entre els homes, constitutiu humà independent de la raça, les creences, el
lloc d'origen, etc., de cadascú.
En aquest sentit humanitas és complementari de la idea de concòrdia, que
hom aplica fonamentalment a fets de política interior i d'equilibri social.
Bruni trobà el terme humanitas en Ciceró (Arpino, Laci - 106 - Formia, Laci -
43), potser en Aulus Gel·li (? segle II ) i en Sèneca (Córdova -4 - Roma 65),
i el convertí en un ideal que encisà els homes del Renaixement bo i llegint-
lo amb els ulls fixos en Atenes i no en Roma.
Nicolau de Cusa, Erasme de Rotterdam, Maquiavel, Thomas More, Martí
Luter, François Rabelais, Joan Calví, Giordano Bruno, Tomasso
Campanella, Montaigne
1.3. La revolució científica. Matemàtiques i experimentació. Principi de la gran ruptura epistemològica de la civilització occidental. Fins
aleshores el saber s’interpretava com a únic i jerarquitzat: fe o raó
(metafísica = filosofia). La ruptura que s’inicia és entre les ciències naturals
o positives i la filosofia. Els principals impulsors d’aquesta ruptura seran:
Copèrnic, Francis Bacon, Galileu i Pascal.
Origen:jc 05/02/2007 2
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
1.4 Autors *Científics Copèrnic (1473-1543)
Astrònom polonès (Mikolaj Kopernik). Estudià a la universitat de Cracòvia
(1491-94) sota el mestratge del matemàtic Wojciech Brudzewski. Viatjà per
Itàlia i s'inscriví a la universitat de Bolonya (1496-99), on estudià dret,
medicina, grec i filosofia, i treballà com a assistent de l'astrònom Domenico
da Novara. El 1500 anà a Roma, on explicà un curs de matemàtiques i
astronomia, i el 1501 tornà a la seva pàtria i prengué possessió d'una
canongia de la catedral de Frauenburg, càrrec obtingut gràcies a l'ajut del
seu oncle Lucas Watzelrode. Malgrat el seu càrrec, retornà a Itàlia, aquest
cop a Pàdua (1501-06), per estudiar dret i medicina; féu, però, una breu
estada a Ferrara (1503), on obtingué el grau de doctor en dret canònic.
Reinstal·lat definitivament al seu país (1512), atengué l'administració de la
diòcesi d'Ermland, exercí la medicina, ocupà certs càrrecs administratius i
dugué a terme el seu immens i cabdal treball en el camp de l'astronomia.
Copèrnic és considerat el fundador de l'astronomia moderna, per tal com
donà les bases que permeteren a Newton de culminar la revolució
astronòmica —en passar d'un univers geocèntric a un cosmos
heliocèntric— i de capgirar irreversiblement la visió del cosmos prevalent
fins aleshores. La seva obra mestra, De Revolutionibus Orbium Coelestium,
fou escrita al llarg d'uns vint-i-cinc anys de treball (1507-32), però moltes de
les idees bàsiques i de les observacions que conté circularen a través d'un
opuscle titulat De hypothesibus motuum coelestium a se constitutis
commentariolus (no editat fins el 1878), que, malgrat la seva brevetat, és
d'una gran precisió i claredat. Copèrnic havia estudiat els escrits dels
filòsofs grecs cercant-hi referències al problema del moviment terrestre,
especialment els pitagòrics i Aristarc de Samos (? ~310 aC - ~230 aC ), el
qual establí per primera vegada la teoria heliostàtica. Cal centrar el valor
real de la seva obra en el fet de reimposar teories ja rebutjades pel "sentit
Origen:jc 05/02/2007 3
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
comú" i de donar-los una estructuració coherent i científica. La ruptura
bàsica que representava per a la ideologia religiosa medieval la substitució
d'un cosmos clos i jerarquitzat, amb l'home com a centre, per un univers
homogeni i infinit, situat al voltant del Sol, féu dubtar Copèrnic de publicar la
seva obra per tal d'evitar problemes més que previsibles amb l'Església, i
no fou fins el 1543 que aparegué la primera edició del De revolutionibus,
feta a Nuremberg amb la supervisió del seu deixeble G.J. Rheticus
.
Galileu (1564-1642)
Neix a Pisa. Fou professor de matemàtiques i d'altres matèries en diferents
universitats italianes. El seu pensament és fonamental en la periodització
de l’aparició de la ciència moderna. Defensa l'autonomia de la raó, proposa
la comprovació empírica i els experiments, proposa el treball amb hipòtesis
i formula les seves teroeis amb ajuda de les matemàtiques. Fou acusat per
la inquisició principalment per la seva defensa de l'heliocentrisme salvant la
vida en retractar-se de les seves teories.
Resum de les principals aportacions
a)separació de física i metafísica
b)la matematització de la física
c) mètode resolutiu-compositiu de Galileu: 1) experiència, 2) selecció
dades, 3) elaboració hipòtesi i deducció d'efectes, 4) experiments de
comprovació de la hipòtesi i dels efectes deduïts. Per primera vegada es
diferencia clarament "experiència" d'"experiment". El mètode resolutiu-
compositiu (que coincideix amb el modern mètode "hipotètic-deductiu" té
com a competidor dins ja de plantejaments moderns al mètode inductiu de
Bacon (no podem fer cap hipòtesi prèvia, hem de confiar exclusivament en
l'experiència).
Bacon, Francis 1561-1626
Londres 1561 - 1626 Baró de Verulam i vescomte de Saint Albans. Filòsof i home d'estat anglès.
Estudià lleis a Cambridge i exercí diversos càrrecs polítics sota el regnat de
Origen:jc 05/02/2007 4
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
Jaume I, entre ells el de lord chancellor. El 1621, acusat de concussió,
abandonà la vida política. Fou un dels primers a prendre consciència de la
significació històrica de les ciències i de com aquestes havien de
transformar no solament la filosofia, sinó també la vida dels homes. Per
Bacon el saber ha de permetre a l'home de dominar la natura. Bacon tractà,
per això, d'unir les tradicions sàvia i menestral, fins aleshores separades. La
seva filosofia és basada, essencialment, en la substitució de la lògica
deductiva medieval, que ell qualificà d'estèril, per un nou mètode,
experimental i inductiu. La seva obra principal, el Novum organum
scientiarum (1620), ensems amb De dignitate et augmentis scientiarum
(1623), forma l'inici d'un ambiciós projecte de síntesi total del coneixement
humà, que s'havia d'anomenar Instauratio Magna. Després de criticar els
prejudicis (idola) que obstaculitzen el camí de la veritable ciència, Bacon
fixa sistemàticament les regles de la inducció (taules de presència,
d'absència i de graus). Desconegué la importància del mètode analític i de
les matemàtiques, i es mostrà adversari del mètode elaborat per Galilei,
perquè els fenòmens hi són aïllats de llur medi natural i estudiats només en
llurs aspectes mesurables. La filosofia de Bacon fou anomenada, durant
molt de temps, "nova filosofia" i "filosofia experimental". El Novum organum
tingué una gran influència a Anglaterra al s XVII, i a França al s XVIII. Amb
tot, els progressos de la ciència al s XVII foren producte del mètode
matematicodeductiu elaborat per Galilei i per Descartes, mentre que el
mètode qualitatiu-inductiu de Bacon no trobà el seu terreny d'aplicació fins
al s XIX, amb els desenrotllament de la geologia i la biologia
evolucionistes. Bacon és encara autor d'uns Essays (1625), model de la
prosa anglesa en el gènere, recull de reflexions d'una moral pràctica, i d'una
utopia científica inacabada, New Atlantis (1626).
*Humanistes
Origen:jc 05/02/2007 5
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
Francesco Petrarca 1304-1374
Arezzo 1304 - Arquà Petrarca, Vèneto 1374
Poeta italià. La seva vida (ben coneguda gràcies a les seves mateixes
obres) fou llarga, moguda i complexa; amb un amor, Laura (sincer?), i
moltes relacions amoroses. És possible de sintetitzar-la en quatre períodes:
joventut i estudis (1304-27); inquietud: vida mundana, ordes menors,
viatges per Europa, alpinisme (1327-37), residència a Valclusa (regió
d’Avinyó), lloc de soledat i estudi, però alhora d'ambicions (1341, coronació
poètica a Roma), i viatges a Itàlia amb l'amistat personal amb Boccaccio
(1337-53); ja a Itàlia (1353-74), successivament a Milà amb els Visconti
(1353-61), a Venècia (1362-68) i a Pàdua amb els Carrara, fins a la mort, a
la caseta que tenia a Arquà. L'amor per Laura (coneguda el 6 d'abril de
1327) no fou important per a la seva vida, però sí essencial per a la seva
poesia. En la personalitat de Petrarca cal distingir el que fou i el que volgué
ésser. Ànima complexa i molt inquieta (voluntat feble, afany de novetats,
descontentament d'ell mateix), amb conviccions menys sòlides que no pas
les de Dant, la seva rica vida sentimental és marcada per un fort
egocentrisme, que ha fet d'ell el primer poeta egocèntric del món modern.
Volgué tenir un ideal (sobreposar-se a les passions mundanes) i tingué
gran cura de la seva fama (preocupació constant per les seves obres i pel
llegat a la posteritat). Això i el menyspreu per la gent vulgar el portà a
acostar-se als autors antics —els veia com a companys ideals de vida—, a
imitar-los i a obtenir la (potser demanada) coronació poètica. Fou alhora
humanista (descobrí manuscrits de Ciceró i en posseí). La seva cultura era
vasta i refinada, però no pas sistemàtica, més literària que filosòfica, amb
gran coneixement i amor dels clàssics. Políticament creia que l'Imperi era
aliè als interessos de la Itàlia del seu temps (època de signorie) i desitjava
la unitat nacional, segons el model de la Roma republicana (actitud llibresca
i pràctica: poesies polítiques, adhesió a Cola di Rienzo, etc). Quant a la
posició religioso-filosòfica, no tenia interès per la teologia, sinó per la moral
Origen:jc 05/02/2007 6
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
(pau, felicitat), seguint sant Agustí; era atret per Plató, adequat a la veritat
cristiana, i enemic de l'escolàstica. Condemnava la corrupció i decadència
de l'Església i volia tornar a la simplicitat evangèlica; propugnava el retorn
del papa a Roma. Les seves obres —difícils de datar, atesa la constant
revisió que en feia— han d'ésser classificades en dos grups, per llur
diversitat lingüística i intencional, tot i que cronològicament foren coetànies:
obres en llatí i obres en vulgar. Les obres llatines responen a la seva
posició humanística, amb adhesió sentimental més que doctrinal: foren les
que li procuraren èxit i ell creia que li donarien fama en el futur (sobretot
l’Àfrica), i així fou un quant temps. Obres en vers: Àfrica, poema en
hexàmetres (primera redacció 1338-42, inacabat), cant èpic (seguint el
model de Tit Livi (Pàdua -59 - 17)) de les glòries romanes en la persona
d'Escipió (-IV/-I), que salva la pàtria durant la segona guerra púnica;
Bucolicum carmen, 12 èglogues (escrites en 1346-48, retocades fins el
1364), de temàtica variada sota ficció pastoral; Epistolae metricae, en 66
hexàmetres (1331-55), amb temes variats, sovint autobiogràfics; 7 Psalmi
poenitentiales, religiosos (abans del 1347). Les obres en prosa comprenen
diversos gèneres. Té obres històriques: De viris illustribus (començada el
1338, no acabada), biografies de romans des de Ròmul fins a Cèsar;
Rerum memorandarum libri (1343-45), compilació d'episodis històrics
agrupats per virtuts morals; Itinerarium syriacum (1358), pretesa guia de
Terra Santa. Altres obres són polèmiques: De suis ipsius et multorum
ignorantia (1367), defensa d'Aristòtil contra averroistes venecians;
Invectivarum contra medicum quendam libri IV (1351-55), defensa de la
poesia contra la ciència i les arts "mecàniques"; i altres invectives. D'altres
eticofilosòfiques: De vita solitaria (1346 i 1356), exaltació del valor de la
solitud per a la vida contemplativa; De otio religioso (1347 i 1357),
enaltiment de la vida monàstica; De remediis utriusque fortunae (1354-66),
vademècum de vida diària, en forma de 253 dialoguets per a fortificar-se
contra fortuna pròspera i adversa, molt llegit fins al s XVIII, sovint en la
traducció italiana (1427); Secretum (1342-43; redacció definitiva 1353-58),
Origen:jc 05/02/2007 7
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
examen de consciència, fonamental per a conèixer la personalitat de
Petrarca: són tres diàlegs entre Petrarca i sant Agustí en presència de la
Veritat sobre el mal, els set pecats capitals en Petrarca, i les seves dues
passions (Laura i amor de glòria): reconeix que les té, però es declara
incapaç de renunciar-hi. El seu epistolari és molt abundós, tot i ésser cartes
dirigides a parents i amics (per exemple Boccaccio), personatges coetanis
(reis, papes, duxs, Cola di Rienzo, etc) i de l'antiguitat (Sèneca, Ciceró,
Virgili, Horaci, etc), són escrites literàriament de cara al públic. Ell mateix
les distribuí i ordenà, retocant-les constantment, en: Familiares (fins el
1361, 24 llibres), Seniles (des del 1361, 17 llibres: entre elles una a
Boccaccio amb la traducció llatina del darrer conte del Decameró, el de
Walter i Griselda, que fou traduït per Bernat Metge), Sine nomine (1342-58),
19 cartes contra la cúria d'Avinyó, i Posteritati (abans del 1367?), breu
autobiografia fins el 1351, que havia d'ésser la darrera de les Seniles; a
més, Variae, recollides després de la seva mort. La poesia en vulgar toscà
de Petrarca comprèn el Canzoniere i el poema dels Trionfi. Les poesies que
anava escrivint, i que anomenava nugae o nugellae, foren reunides
intencionalment per ell mateix (Rerum vulgarium fragmenta) per formar
cançoner; en resten dos manuscrits autògrafs. Hom en coneix quatre
redaccions successivament augmentades, des del 1337 fins poc abans de
morir, la darrera autògrafa amb 366 composicions, segons una ordenació
(bàsicament cronològica) establerta per ell —la separació en dues parts (In
vita/In morte di madonna Laura) és dels primers editors—. Mètricament hi
ha: 317 sonets, 29 cançons (poques, però suficients perquè la cançó antiga
fos anomenada cançó petrarquesca), sextines, 7 balades i 4 madrigals.
Temàticament cal distingir poesies polítiques (cançons Spirto gentil i Italia
mia), polèmiques (sonets contra la cúria d'Avinyó), epistolars (als amics) i
religioses (pregàries i cançó Vergine bella); predominen, però,
extraordinàriament les poesies líriques, amb dos temes cabdals: amor per
Laura (amb tota mena de variacions) i fugacitat de la vida terrenal i
caducitat de la bellesa. (No hi ha paisatge). No és una història d'amor, sinó
Origen:jc 05/02/2007 8
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
una història íntima: pocs fets insignificants ("una història feta de no res", ha
dit un crític) dels quals és protagonista no pas Laura, sinó Petrarca. Es
tracta d'una lírica psicològica (no pas sentiment, sinó reflex del sentiment),
que suggereix més que no diu, basada en la imatge que, segons Petrarca,
és a la poesia el que el color és a la pintura. La llengua és molt simple —
això en féu model lingüístic—, el registre lèxic és limitat, però amb una gran
càrrega semàntica. Quant als Trionfi (obra tardana, començada el 1352 i
mai no acabada), és un poema al·legòric en tercets encadenats, format per
6 triomfs successius (Amor, Castedat, Mort, Fama, Temps, Eternitat), intent
palès d'imitació de la Divina Comèdia, fallit tot i que hi ha alguns passatges
notables (l'aparició de Laura, per exemple). Les dues grans conquestes de
Petrarca, originalitat psicològica i originalitat estilística, foren la base del
petrarquisme.
Erasme, Desideri 1469 - 1536
Rotterdam 1469? - Basilea 1536 Humanista, conegut també com a Erasme de Rotterdam. Estudià a Gouda
(1473-76), a Utrecht (1476-78) i a Deventer (1478-84), on conegué
l'humanista Rudolf Agricola. Orfe, passà a les escoles dels Germans de la
Vida Comuna de 's-Hertogenbosch, on rebé l'influx pietístic de la devotio
moderna. Canonge regular de sant Agustí a Stein (1487), hi escriví De
contemptu mundi epistola (1521), elogi de la vida monàstica, i hi degué
començar l'Antibarbarorum liber (1518) contra el ròssec medieval que
l'havia envoltat. Ordenat sacerdot el 1492, el 1493 esdevingué secretari del
bisbe de Cambrai. Era ja un perfecte llatinista, bon coneixedor dels poetes i
prosistes de l'antiga Roma i un refinat epistològraf. Matriculat (~1495) a la
universitat de París, residí al col·legi de Montaigu, un altre centre de la
devotio moderna, sota la direcció de Jan Standonck. A París conegué
l'humanisme platònic arribat d'Itàlia, continuà escrivint versos llatins i
esbossà posteriors obres literàries i pedagògiques: Adagiorum collectanea
(1500), De duplici copia uerborum ac rerum (1512), Colloquiorum
familiarium formulae (1518), De conscribendis epistolis (1521). En el seu
Origen:jc 05/02/2007 9
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
primer viatge a Anglaterra (1499-1500), el teòleg John Colet i l'humanista
cristià Thomas More l'emmenaren a una síntesi de platonisme i cristianisme
i a una pietat paulina i cristocèntrica; alhora, s'afeccionà a la llengua grega,
com a preludi del De recta latini graecique sermonis pronunciatione (1528).
Fruit d'aquella nova espiritualitat fou l'Enchiridion militis christiani (1515).
Erasme hi exalta la pietat interior, bescanta les pràctiques externes i malda
per estendre la vida espiritual a tots els estaments. En una segona estada a
Anglaterra (1505-06) conegué els bisbes humanistes John Fisher i Richard
Foxe. A Torí es doctorà en teologia (1506); a Bolonya conegué Paolo
Bombasio, i començà de completar els seus Adagia amb dites dels autors
grecs. A Venècia tractà Giovanni Lascaris, Girolamo Aleandro i Aldo
Manuzio, el qual li publicà els Adagia (1508). Preceptor d'Alexandre Stuart a
Pàdua, passà després a Roma i a Nàpols. Establert a Londres, a casa de
More, hi escriví el Moriae encomium ('Elogi de la follia'), la seva obra
mestra, confluència de teologia paulina i de sàtira romana. Aquest tercer
període anglès (1509-14) fou un temps de privacions; però Cambridge el
decantà definitivament vers la teologia crítica i positiva, i de llavors arrenca
el seu europeisme pacifista i cristià; arran de la mort (1513) del papa Juli II,
el Iulius exclusus a caelis és com una anticipació de la Querela pacis
(1517). Entre el 1514 i el 1521 visqué a Lovaina i a Anderlecht. No acceptà
les proposicions d'establir-se a França, a Anglaterra, a Alemanya i a
Espanya —on Cisneros el volia a Alcalá i on hauria pogut anar amb el jove
Carles I, del qual havia estat nomenat conseller i a qui havia dedicat la
Institutio principis christiani (1516)—, i romangué, primerament, en terres
neerlandeses, i després anà a Basilea (1521), tot esperant veure quin caire
prenia la Reforma de Luter. Dominada Basilea pels protestants, anà a
Friburg de Brisgòvia (1525-35). La nova versió llatina del Novum
Instrumentum (1516) o Novum Testamentum (1519) fou seguida de les
edicions de Cebrià, Arnobi, Hilari, Ireneu, Ambròs i sobretot d'Agustí, i de
les traduccions llatines d'Orígenes, Atanasi, Joan Crisòstom i Basili, alhora
que amb el Ciceronianus (1528) s'enfrontava amb certs humanistes que
Origen:jc 05/02/2007 10
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
anteposaren Ciceró a Crist. De primer, Erasme havia pensat que la
condemnació de Luter a Roma havia estat un triomf dels reaccionaris,
enemics de les "bones lletres", i volia restar com un espectador del drama.
Influït, però, de moltes bandes a prendre-hi posició, publicà el De libero
arbitrio (1524) i les Hyperaspistes diatribae (1526) contra les doctrines de
Luter.
Els anys de Friburg foren els de les seves darreres obres espirituals —De
praeparatione ad mortem (1524), Eclesiastes (1535)— i els de la seva
peroració De sarcienda Eclesiae concordia (1533), que el 1535 envià al
papa Pau III, el qual l'invità a col·laborar en la preparació del concili i
sembla que el volia nomenar cardenal. Morí poc temps després, desitjant la
pau i la unitat de l'Església. J. Pin i Soler traduí al català Elogi de la follia
(1910, versió amb un comentari sobre la vida i les obres de l'autor),
Col·loquis familiars (1911-12) i el Llibre de civilitat pueril (1912). L'any 1982,
Jaume Medina féu una nova versió de l'Elogi de la follia.
More, Thomas 1477-1535
Londres 1477 - 1535 Humanista i polític. Educat a la Saint Anthony School amb Nicolau Holt, fou
patge del cardenal-arquebisbe de Canterbury, John Morton (1489-92);
passà, després, successivament, al Canterbury College d'Oxford (1492-94)
i, per estudiar lleis, al Lincoln's Inn (1496) i a Londres. Influït per John Colet,
s'estigué quatre anys a la cartoixa de Londres (1500-04); en sortí i es casà
amb Jane Colet, de la qual tingué quatre fills; morta ella (1511), es casà
amb Alice Middleton; la reunió de fills, filles, gendres i nores donà lloc a
l'anomenada escola de More (1511-34). En la seva carrera pública fou
undersheriff de Londres (1510), membre del consell privat reial (1518),
speaker de la Cambra dels Comuns (1523), canceller del ducat de
Lancaster (1525) i canceller del regne (1529-32); portà a terme diverses
ambaixades a França i als Països Baixos i intervingué d'una manera
preeminent en el tractat de Cambrai (1529). Fou contrari, des de bon
començament, al divorci del rei Enric VIII. Tot i que acceptà la fórmula
Origen:jc 05/02/2007 11
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
restrictiva de la seva capitalitat sobre l'església d'Anglaterra (1531),
presentà la seva renúncia a la cancelleria i després es negà rodonament a
acceptar la llei de supremacia, tot i acceptar la de successió, que legitimava
Isabel, filla d'Anna Bolena. Condemnat a la forca i a l'esquarterament, el rei
commutà aquesta pena per la de decapitació, que tingué lloc el 6 de juliol
de 1535. Entrà en contacte amb Erasme en el primer viatge d'aquest
(1499); des d'aleshores tingueren una gran amistat, i aquell residí llargues
temporades a casa seva, on escriví Moriae encomium, dedicat a Thomas
More. Polemista enfront del luteranisme, fou autor d'una Responsio ad
Lutherum (1523) i de diverses obres enfront dels primers reformadors
anglesos (William Tyndale, Simon Fish, Robert Barnes). En el camp de
l'espiritualitat destaca la Godly Meditation, escrita a la presó, com a glossa
al llibre de les hores. Però, sobretot, destaca la seva Utopia (1516), obra
clàssica de l'humanisme, l'influx de la qual ha anat des de Bacon a
G.Orwell. El manuscrit de la seva Expositio passionis, fortament influït per
Gerson, es conserva al Col·legi del Corpus Christi a València. Existeix una
associació internacional d'amics de Thomas More, que publiquen
"Moreana" (Angers, des del 1963). Fou canonitzat per l'Església Catòlica el
1935. Festa: 22 de juny.
*Filòsofs
Ramon Sibiuda ? - 1436
Filòsof. La seva catalanitat es dedueix del seu cognom i dels pocs rastres
que el català literari del seu temps ha deixat en la seva única obra
coneguda. Fou mestre en arts, en medicina i en teologia, i llicenciat en dret
canònic, encara que no consta on estudià. Professà les arts i la teologia a
l'estudi general de Tolosa (Llenguadoc). És autor de Scientia libri
creaturarum seu nature seu liber de homine, extractada pel cartoixà való
Pierre Dorlant sota el títol Viola Animae (1499) i refosa per Joan Amós
Commeni amb el títol d'Oculus fidei (1661). Cal cercar l'origen de la seva
filosofia, més que en una o altra escola, en els problemes del seu temps,
Origen:jc 05/02/2007 12
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
dominats per la crisi del Cisma d'Occident, les primeres embranzides de
l'humanisme i el cas Turmeda. Entre Eiximenis i Ferrer, d'una banda, a
través dels quals perviu la problemàtica teologicofilosòfica medieval, i
Bernat Metge i Antoni Canals, de l'altra, en els quals es manifesta ja una
nova actitud i la problemàtica humanista, construeix una vasta síntesi
centrada en la consideració de l'home, que harmonitza la tradició medieval i
les exigències del nou racionalisme, i alhora renovella, contra Turmeda, la
clàssica polèmica antimusulmana. Partint del socratisme cristià i de la
tradició apologètica anterior, assaja una presentació racional del dogma
cristià en el sentit d'una filosofia de la religió i no en el sentit de voler
construir filosòficament una religió dita després natural. En aquest sentit, la
seva obra s'aparta de la tradició típicament lul·liana, que intenta fondre en
una síntesi universal i única els coneixements d'ordre natural i sobrenatural,
i retorna, en canvi, a la tradició augustiniana, representada per Anselm de
Canterbury, Hug i Ricard de Sant Víctor, Bernat de Claravall i Bonaventura,
a les obres dels quals manllevà alguns dels seus punts de vista. La seva
originalitat està, sobretot, en el seu antropocentrisme i en el sentit d'equilibri
que sap infondre a la seva especulació. Sobre una metafísica de base
essencialista, construí una moral centrada en l'amor. Filòsof de transició,
transmeté les grans línies del pensament medieval en un enquadrament
innovador, amb un llenguatge assequible i amb la intenció confessada
d'arribar a un públic ampli. Així, la seva obra és la primera resposta
sistemàtica a les preocupacions dels humanistes del seu temps, als quals
oferí un pont de diàleg entre l'especulació medieval més amarada d'intenció
humanista i les noves actituds espirituals centrades en la problemàtica de
l'home que es vol conèixer a ell mateix. La seva obra fou llegida per
humanistes, com Picco della Mirandola, traduïda per Montaigne i estudiada
per Pascal, el qual hi trobà l'esquema del seu pari. La seva influència fou
notable dels ss XV al XVII, com ho demostren l'èxit de les successives
edicions i les nombroses traduccions a les principals llengües europees.
Origen:jc 05/02/2007 13
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
Nicolau de Cusa, 1400-1464 Kues, Trèveris, Alemanya 1400/1 - Todi, Úmbria, Itàlia 1464
Nom amb què és conegut el filòsof alemany Nikolaus Krebs. Clergue des
del 1416. Estudià gramàtica a Deventer, filosofia a Heidelberg i dret canònic
a Pàdua (1417-23), on es doctorà, alhora que hi estudià matemàtiques i féu
amistat amb Toscanelli (Florència 1397 – 1482; Geògraf, matemàtic,
astrònom i astròleg italià). De Roma passà a Colònia, on en 1425-26
estudià teologia amb l'albertinià Eimeric de Campo, provinent de la facultat
d'arts de París. A Colònia, Nicolau trobà el cardenal Orsini, legat pontifici,
interessat en la recerca de còdexs d'autors clàssics. Aquell hi col·laborà en
diferents biblioteques, i descobrí comèdies desconegudes de Plaute i els sis
primers llibres de Tàcit; aquestes troballes el posaren en relació amb els
humanistes italians. El 1428 Nicolau féu ja extrets del Liber contemplationis
de Ramon Llull copiats directament a la cartoixa de París. El 1432 anà al
concili de Basilea, com a canonista del comte Ulrich von Manderscheid. De
primer s'inclinà cap al conciliarisme, però després propugnà la plena
primacia pontifícia. El seu De concordantia catholica (1432-33) és força
medieval en la concepció dels dos poders (l'imperi i el papat), però defensa
llur mútua independència. Formà part de la comissió conciliar que anà a
Constantinoble per promoure la unitat de l'Església grega amb la llatina,
unió concordada a Florència el 1439, però de breu durada. Del 1440 és la
seva obra cabdal, De docta ignorantia (expressió de sant Agustí i de sant
Bonaventura). En aquesta, i en altres de posteriors —com De coniecturis
(1442), Apologia doctae ignorantiae (1449), Idiota (1450), De venatione
sapientiae (1462-63)—, sosté que, més que no pas la raó deductiva, és la
intuïció de l'intel·lecte el que ens permet de conèixer Déu —malgrat la
diferència essencial entre el seu ésser i el de les creatures—, l'univers i
l'home (l'home creat i l'Home-Crist).
Les oposicions que hom troba en els altres éssers concorden en Déu, de la
infinitud del qual tot deriva. En moltes d'aquestes actituds, i en l'ús de
figures i de nombres per a l'expressió de les idees, hom troba, ultra la
Origen:jc 05/02/2007 14
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
influència del neoplatonisme i de la mística germànica, una clara empremta
de Llull, molts escrits del qual ell extractà o copià; d'altres foren comprats
per ell, o rebuts en do del lul·lista Fantino Dandolo, bisbe de Pàdua del
1448 al 1458. Legat d'Eugeni IV a Alemanya el 1441 i nomenat cardenal el
1448 per Nicolau V, aquest l'envià novament a l'Imperi per promoure la
reforma eclesiàstica i la fe catòlica a Alemanya, Bohèmia i els Països
Baixos. Bisbe de Brixen (Bressanone) del 1450 fins a la mort, s'enfrontà
amb l'emperador Segimon. Pius II el cridà a Roma, on fou vicari del papa.
Hi visqué pobrament i planejà una reforma del clergat romà com a base de
la reforma de l'Església universal. També en aquest aspecte, el desig de la
unitat dels prínceps cristians després de la presa de Constantinoble pels
turcs, en el diàleg De pace fidei (1453), i l'esperança d'una certa concòrdia
amb l'islam, en la Cribatio Alcorani (1461), són uns altres trets que
l'emparenten amb Ramon Llull. Nicolau de Cusa fou un humanista, més que
no pas per l'estil llatí i pel to teologicofilosòfic del seu pensament, més aviat
medievals, per les seves recerques dels clàssics llatins i grecs, pel seu
acostament a les ciències matemàtiques i físiques i pel seu interès per
l'intel·lecte humà. Deixà tota la seva biblioteca a l'hospital de Kues, fundat
per ell, i fou sebollit a la seva església titular de Roma, San Pietro in
Vinculis.
Rabelais, François 1494-1553
La Devinière ~1494 - París 1553 _ INCLUDEPICTURE "http://www.grec.net/home/img2/1per1.gif" \*
MERGEFORMATINET ___
Escriptor i metge francès. Rebé una educació erudita al monestir de
Fontenay-le-Comte i amb els benedictins de Maillezais. El 1527 abandonà
la vida monàstica i com un goliard recorregué totes les universitats
importants de França. Estudià medicina a Montpeller i exercí a Lió, on
publicà (1523) les Horribles et épouvantables faicts et prouesses du très
renommé Pantagruel . Acompanyà el bisbe Jean du Bellay a Itàlia i de
tornada publicà el segon volum: Vie inestimable du grand Gargantua, père
Origen:jc 05/02/2007 15
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
de Pantagruel (1534). Ambdues obres tingueren molt d'èxit, però foren
condemnades per la Sorbona. Es doctorà a Montpeller (1537) i emprengué
després una vida aventurera. A Margarida de Navarra dedicà el Tiers Livre
(1546), que també fou censurada. Una nova missió del bisbe el portà a
Roma. Novament a Lió, aparegueren els primers capítols del Quart Livre
(1548, la resta és del 1552) i féu freqüents estades a Saint-Maur-les-
Fossés, d'on fou prior. El Cinquième Livre (1564) és, potser, apòcrif, si bé
molt digne de l'estil de l'autor. L'obra de Rabelais reflecteix d'una manera
festiva les idees fonamentals del pensament humanista. El lector
observador hi troba una condemna dràstica de l'ascetisme i de la
superstició, i un sentiment de confiança en la natura humana i en el
progrés. Rabelais desitja reformes, és un cristià raonable i progressista. La
seva experiència el fa indulgent amb totes les follies humanes. Insisteix en
detalls concrets i irònics, sovint escabrosos. Però per a ell és alhora un
procediment còmic i una manera de fer palesa la seva visió desmitificadora
de l'home. La seva narrativa és d'una riquesa única en tota la literatura
francesa i la llengua és una constant creació a tots els nivells, amb la
finalitat d'assolir el màxim grau de comicitat possible. La rialla té una funció
catàrtica. La part més important de l'obra de Rabelais no és el seu aspecte
crític, ni les seves impertinències religioses (més formals que de fons), sinó
perpetuar una concepció alliberada de l'home víctima dels condicionaments
socials i ideològics. Lluís Faraudo i de Saint-Germain, amb el pseudònim de
Lluís Deztany, publicà (1909, 1929) la traducció al català del Gargantua i
deixà inèdita bona part de la resta de l'obra rabelaisiana, en un català
volgudament arcaïtzant. El 1985 fou publicat Gargantua i Pantagruel, versió
i notes de M-À.Sánchez Férriz.
Bruno, Giordano 1548-1600 (Filipo Bruno):
Neix a Nola, Campania, i mor a Roma. El 1565 ingressa en l'ordre dels
dominics i estudia durant tretze anys filosofia, matemàtiques i teologia
tomista. En la disciplina matemàtica a ser un dels primers teòrics de l'infinit.
Abandona la disciplina de l'església el 1576. Resideix a Ginebra on es
Origen:jc 05/02/2007 16
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
vincula al calvinisme que després va rebutjar per considerar la seva
doctrina intolerant. Marxa després a Tolouse (1578-81) i posteriorment a
París (1581) on publica De architectura et comento artis Lulli (1582) i una
comèdia renaixentista Il candelaio (1582). Posteriorment es trasllada a
Anglaterra i ensenya a Oxford (1583-85). Allí dóna a conèixer els seus sis
diàlegs (De la acausa, principio et uno (1584); De l'infinito, universo et
mondi (1584); Degli eroici furori (1585)). Torna a França on segueix amb les
seves disputes amb els aristotèlics (1585-86). Viatja a Helmstad (Alemania)
on es fa luterà i a Frakfort (1590) publica De triplici minimo; Demonade,
numero et figura i De inmenso et inumerabilibus. El 1588 havia residit a
Praga. Decideix tornar a Itàlia (Venècia) sota la protecció del noble venecià
Hocenigo. Es situa la seva filosofia dins del corrent neoplatònic
renaixentista i com altres pensadors europeus de l'època rep influències de
Ramon Llull (1232/5-1315) sobre qui escriu l'obra abans mencionada i De
lampade combinatoria lulliana (1587) i De lulliano specierum scrisinio
(1588).
Defensa una concepció conciliadora dels contraris (l'individual i l'universal).
L'univers per a Bruno està penetrat de vida i és ell mateix vida; es tracta
d'un organisme infinit en el qual s'hi troben els organismes dels móns
particulars, entre ells els infinits sistemes solars anàlegs al nostre. Segons
això el sistema total està ja definitivament format i format per diversos
sistemes que inclou el sistema solar. Déu està en el món, en totes les
coses, però en raó de la seva omnipotència està també molt per damunt
d'ell. La noció d’infinitud i la cosmovisió panteista de la realitat (tot és déu)
presentaven masses complicacions als teòlegs cristians. Fou acusat
d'heretgia (el darrer cop i definitiu detingut a Venècia 1593) i condemnat a
mort, sentència que es complí l'any 1600, sent cremat viu a Roma al
Campo de Fiori. El seu judici i execució tingué amplia repercussió en tota
Europa i entre els pensadors i homes de ciència. Galileu n'estigué al corrent
i així molts d'altres. Les seves idees podran retrobar-se un segle més tard
en les de Spinoza, Leibniz i en la filosofia del romanticisme alemany.
Origen:jc 05/02/2007 17
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
Montaigne, Michel de 1533-1592 castell de Montaigne, Perigord 1533 - 1592
Nom amb què és conegut Michel Eyquem, senyor de Montaigne, moralista
francès. Fill del gentilhome Pierre Eyquem, estudià al col·legi de Guiena, on
perfeccionà l'aprenentatge rebut en llatí amb la lectura dels poetes llatins i
grecs. A partir del 1549 estudià dret a la universitat de Tolosa, al
Llenguadoc. Conseller al tribunal de Perigús (1554), passà al parlament de
Bordeus. Hi trobà Étienne de la Boétie, el gran amic de la seva vida, que li
revelà el preu de l'amistat i el valor de l'autodomini. A poc a poc, però,
abandonà les seves funcions parlamentàries i començà a freqüentar la vida
de la cort. El seu casament amb Françoise de la Chassaigne (1565) i la
mort del seu pare —que li deixà el domini de les terres— li permeteren de
vendre els seus càrrecs (1570). Un any abans havia publicat la traducció de
la Theologia naturalis sive Liber Creaturarum del català Ramon Sibiuda,
que emprengué obeint un desig del seu pare, que sentia un interès viu pel
llibre, però segurament també per l'admiració que tenia Montaigne per
Sibiuda, la qual li inspirà l'Apologie de Raimond Sebon, un capítol dels
Essais dens i curiós pel fet que, estranyament, ocupa la posició central de
l'obra. Alliberat de totes les seves funcions, anà a París per preparar l'edició
de les obres del seu amic La Boétie, mort set anys abans, i a la fi del 1571
(o el 1572), retirat a la seva "librairie", en la solitud i meditació, començà a
escriure els Essais, alhora que llegia les obres de Plutarc (acabava de sortir
la traducció de les Oeuvres morales d'Aymot) i de Sèneca, que el
reconfortaven enmig de les torbacions i les guerres de religió que assolaven
França i que l'obligaren a interrompre el seu retir. Aviat, però, tornà a retirar-
se i enllestí la seva obra, que aparegué en primera edició el 1580. Aquest
mateix any, per guarir la seva afecció renal, inicià un gran viatge per
França, Alemanya, Suïssa, Àustria i Itàlia, que durà fins el 1581 i que fou
recollit en el llibre Journal de voyage en Italie (publicat el 1774). De retorn, a
Lucca, tingué notícia de la seva elecció com a batlle de Bordeus, càrrec que
detingué durant quatre anys (1581-85), molt tensos per la difícil situació
Origen:jc 05/02/2007 18
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
política. Rebé Enric de Navarra el 1584, però es mantingué en bones
relacions amb el duc de Matignon, governador general de la Guiena i
partidari d'Enric III de França. Declarada la pesta a Bordeus i acabant-se el
seu mandat, de nou es retirà i redactà la segona edició dels Essais, que
aparegueren amb nombroses addicions i amb un tercer llibre el 1588. A
partir d'aleshores (llevat d'un viatge a París, en el decurs del qual fou atacat
i empresonat i en el qual també entrà en contacte amb Mademoiselle de
Gournay, que esdevingué més tard la seva filla espiritual) romangué al seu
castell, on preparà una tercera edició dels Essais (publicada, pòstumament,
el 1595, per P.de Brach i Mlle de Gournay), que tornà a augmentar fins a
arribar a constituir una autèntica confessió, en tant que les innovacions
responien a la seva vida i els seus gusts, costums i idees. Fill de
l'humanisme i creient sempre que el saber humà ha de permetre a cadascú
de trobar un art de viure raonable que ajudi a esperar la mort, Montaigne
manifesta en tot moment (al llarg de les tres edicions dels Essais,
representatives del desenvolupament del seu pensament i del seu art) una
penetració lluminosa i segura que revela, a més d'una curiositat per totes
les expressions de l'ànim humà, una constant facultat de domini o de
comprensió, de calma espiritual i d'independència. Amb una cultura literària
vastíssima, se servia de les seves lectures i dels seus coneixements per a
avivar les seves reflexions profundes, expressades amb un estil desordenat
i amb un llenguatge espontani que, bé que ha estat molt recriminat, dóna al
llibre un to d'agradable conversa i assenyala el camí als grans moralistes
(Pascal) i als grans prosistes francesos.
*Filosofia política Campanella, Tommaso 1568-1639
Stilo, Calàbria 1568 - París 1639
Nom de religió amb què és conegut el filòsof, teòleg, teòric polític i poeta
renaixentista italià Giovanni Domenico Campanella. A 14 anys ingressà a
l'orde dominicana. Influït per les teories naturalístes de Telesio, s'oposà
Origen:jc 05/02/2007 19
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
(1591) a la filosofia aristotèlica, motiu pel qual fou acusat d'heretgia. El 1592
anà a Roma, a Florència i a Pàdua, on es posà en contacte amb Galileu
Galilei. Per diversos motius, entre els quals el de defensar les doctrines
animistes neoplatòniques i el materialisme de Demòcrit, fou processat tres
vegades i finalment portat presoner a Roma. Alliberat el 1595, es retirà a
Stilo, on planejà una conjura contra la dominació hispànica, amb el fi
d'instaurar una república teocràtica. Descoberta la conspiració (1599), fou
cruelment torturat; salvà la vida fent-se passar per boig, però, condemnat a
cadena perpètua, restà empresonat 27 anys a Nàpols; allí escriví les
principals de les seves obres: Theologia, Philosophia rationalis, Apologia
pro Galilei i especialment la Philosophia realis amb la Civitas Solis ('La
ciutat del Sol') com a apèndix. El 1626, per una apel·lació d'Urbà VIII, fou
posat en llibertat, bé que encara estigué presoner del Sant Ofici fins el
1629. Aleshores Campanella anà a París, on fou pensionat per Richelieu
(1634), i on inicià la publicació de les seves obres (entre les quals
Metaphysica el 1638). El fonament últim del pensament de Campanella, tot
i que sempre defensà el catolicisme, és filosòfic i naturalista. En el camp
epistemològic s'anticipà a Descartes a plantejar el dubte universal per tal
d'establir la possibilitat i realitat del coneixement i de la pròpia existència, i
arribar a la prova de Déu. L'aportació, però, més interessant de l'obra de
Campanella és la seva concepció política d'una comunitat universal regida
segons les normes de la natura i de la raó, sota la tutela espiritual del papa,
exposada sobretot en la utopia La ciutat del Sol (1602), obra influïda per la
República de Plató. Campanella és autor, encara, d'una abundant
producció lírica (canzoni metafísiques, madrigals, sonets), una de les més
originals de la literatura italiana del seu temps.
Maquiavel (1469-1527) Neix a Florència. La seva és una reflexió dedicada a la naturalesa del poder
polític que fa dependre de la seva concepció de la naturalesa humana i
Origen:jc 05/02/2007 20
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
també de l’estudi positiu de la història. En aquest sentit és considerat
l’iniciador de la ciència política moderna.
Funcionari de la república de Florència es represaliat, empresonat, quan les
tropes de Ferran el catòlic restauren la dinastia del Medici. Empresonat
escriu El Príncep dedicat a Giuliano de Medici (Papa Lleó X, el 1511). En
aquesta adopta una concepció pessimista sobre la naturalesa humana, per
a ell, l'home és un ésser corrupte per la qual cosa l'única política possible
és aquella que no té que veure amb l'ètica. La política és un art que té per
objecte el poder: aconseguir-lo o conservar-lo. El mitjans justifiquen el fins.
Hem de tenir en compte que la principal preocupació de Maquiavel en
aquells moments era la reunificació política d'Itàlia, objectiu que li semblava
prioritari per poder fer front a les grans potències europees del moment i
davant la desarticulació de la societat italiana del moment. Per aconseguir
aquest objectiu es necessitava un Príncep disposat a tot.
Més endavant però publica la que serà l’obra política més influent de
l’època moderna: retorna al seu republicanisme original. Es tracta dels
Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi, defensa, sòbria i vigorosa
de la superioritat de las constitucions republicanes sobre principats i
monarquies. Influeix de manera determinant sobre els homes de la
commonwealth a l’Anglaterra del XVII, a Rousseau i als clubs jacobins en la
Franca del XVIII, al republicanisme transatlàntic de Jefferson i els pares
fundadors dels Estats Units d’Amèrica. En ells proclama la necessitat d’una
educació del ciutadà per al servei públic de la societat. En la seva anàlisi
defensa la intima vinculació entre societat civil i política, fins a aquella
moment completament separades. La política és cosa de tots segons
Maquiavel i la virtut més celebrada és la dels ciutadans que intervenen a
favor del bé públic i no de l’interès individual.
*Reformistes protestants
Origen:jc 05/02/2007 21
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
Luter, Martí 1483 - 1546
Eisleben 1483 - 1546 Reformador. Format a Magdeburg, en contacte amb els germans de la vida
comuna, i a Eisenach (1498), passà després, gràcies al progressiu
millorament econòmic de la seva família, dedicada a la mineria, a la
universitat d'Erfurt, on rebé una formació de tendència
nominalistaoccamista i en fou investit magister artium (1505). El mateix any
1505, malgrat l'oposició paterna, ingressà en el convent dels agustins
observants. Ordenat de prevere (1507), començà el seu magisteri com a
lector en arts al monestir, adherit a la universitat. Cridat pels agustins de
Wittenberg (1508), regí la càtedra d'ètica aristotèlica, i simultàniament
prosseguí els estudis de teologia a la universitat, on rebé el batxillerat en
Bíblia (1509), el qual li permetia la docència, que exercí al convent i estudi
general augustinià d'Erfurt. De l'octubre del 1510 al març del 1511 residí a
Roma, per defensar davant el general de l'orde la posició dels convents de
l'observança; de retorn anà a Wittenberg per concloure els estudis de
teologia, i en rebé el doctorat (1512). Ocupà diversos càrrecs, tant en el
convent —sotsprior i regent d'estudis— com en l'orde —vicari de
l'observança a Turíngia—, però es dedicà principalment a la docència, i
succeí Staupitz, el seu director espiritual i mentor en els estudis, en la
càtedra d'Escriptura, que regí fins a la mort, exceptuant el bienni 1521-23.
Seguint el fil del seu ensenyament des del 1515, hom s'adona que el
problema de la seva personal predestinació i salvació, que l'havia inquietat i
que s'havia plantejat al voltant del 1508, agreujat pel seu caràcter
temperamental i els seus escrúpols, s'obrí pas per trobar una doctrina
coherent i clara que li resolgués aquest problema i l'alliberés de la seva
angoixa. La pugna contra l'escolàstica aristotèlica, que volgué substituir per
l'augustinisme, el portà a aplicar a les qüestions del pecat i de la
concupiscència tot un conjunt d'afirmacions augustinianes estrictes, que
l'ajudaren a emprendre una nova lectura dels texts paulins, i sobretot de la
carta als romans, fins a descobrir la concepció de la fe fiducial en Crist
Origen:jc 05/02/2007 22
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
salvador com a causa única de la salvació, amb l'exclusió de tot altre mitjà i
de la col·laboració de l'home amb les seves bones obres, que ell considerà
necessàries com a testimoniatge de l'elecció de Déu i no pas com a
meritòries de salvació. Aquesta crisi interna religiosa esclatà amb la qüestió
de les indulgències. Luter, que durant la controvèrsia havia anat perfilant i
radicalitzant el seu pensament, respongué a la butlla condemnatòria
(Exsurge Domine) de Lleó X (1520) amb l'Adversus execrabilem Antichristi
bullam, en la qual encara més obertament es traspassava al nivell
eclesiològic la discussió fins aleshores mantinguda en el nivell de la
soteriologia; l'Església era presentada com la congregació de cors en una
sola fe, presidida per Jesucrist en el cel i solament per ell regida, sense que
el papa tingui absolutament cap lloc en l'Església. D'altra banda, la trilogia
d'obres aparegudes durant el darrer semestre del 1520 —An den
Christlichen Adel Deutscher Nation ('A la noblesa cristiana de la nació
alemanya'), De captivitate Babylonica Ecclesiae ('La captivitat babilònica de
l'Església') i Von der Freiheit eines Christenmenschen ('La llibertat del
cristià')— donava una nova interpretació de la relació fe-Escriptura-creient
(que excloïa qualsevol intervenció autoritària del magisteri), del concepte de
sagrament amb vista al creixement de la fe fiducial i de la reducció de dos
sagraments —baptisme i eucaristia—, tot conservant una certa penitència.
La ruptura amb l'Església restà determinada per la butlla d'excomunió
personal de Luter (3 de gener de 1521). Convocat per l'emperador Carles V
a la dieta de Worms, a petició del senyor de Wittenberg, Frederic de
Saxònia, el 26 de maig de 1521, fallits els intents d'aconseguir la seva
retractació, fou signat l'edicte de proscripció imperial; però ja Luter estava
refugiat en el castell de Wartburg (4 de maig de 1521 — 3 de març de
1522), on es dedicà a l'estudi i a la traducció a l'alemany del Nou
Testament, dins el pla general de traducció de tota la Bíblia, que acabà el
1534. La implantació descontrolada de la reforma de Wittenberg l'obligà a
tornar-hi. A poc a poc es configurà la nova Església: missa en llengua del
poble, visita a les comunitats que comportà l'establiment dels
Origen:jc 05/02/2007 23
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
superintendents (figura semblant a bisbes seculars) i redacció dels dos
catecismes de Luter —el gros i el petit— (Grosser Katechismus i Kleiner
Katechismus) (1529). El 1525, alhora que prenia una postura molt dura
contra els camperols revoltats, amb els quals inicialment havia actuat de
mitjancer, es casà amb Katharina von Bora, de la qual tingué cinc fills. La
controvèrsia amb Erasme sobre el lliure albir —De servo arbitrio (1525)— el
portà a l'enfrontament amb ell i, a més, acabà en fracàs el col·loqui religiós
organitzat per Felip de Hessen, cap militar del luteranisme, a qui Luter
permeté de viure en bigàmia, per aconseguir l'acord amb Zwingli sobre
l'eucaristia. Els intents que a partir de la Dieta d'Augsburg (1530) féu
Melanchthon per arribar a un acord amb els catòlics fallaren per la postura
intransigent de Luter, que concedí als seus seguidors el dret de defensa
armada contra l'emperador i donà lloc a les lligues militars. Enfront de la
convocatòria d'un concili ecumènic a Màntua redactà els articles
d'Esmalcalda (1537), fixà la postura luterana i es refusà a acudir-hi, refús
que es reproduí en ésser convocada la primera etapa del concili de Trento
(1545). A la fi del 1545 passà a Mansfeld per resoldre uns conflictes sorgits
en la noblesa local; poc després la mort li arribà, d'una forma quasi sobtada.
La publicació de les seves obres completes fou iniciada a Weimar el 1883, i
han estat dividides en quatre sèries: escrits de Luter per ordre cronològic
d'aparició (57 volums), traducció de la Bíblia, col·loquis de sobretaula (6
volums) i correspondència. Una obra catequètica de Luter ha estat traduïda
al català per Lluís Duch: Explicació del Parenostre (1984).
Calví, Joan 1509 - 1564
Noyon, Picardia 1509 - Ginebra 1564 Teòleg i reformador protestant francès. El seu nom original era Jean
Cauvin, que llatinitzà en Calvinus. Inicià la carrera eclesiàstica i estudià
filosofia a París (1523-27) amb l'humanista Mathurin Cordier i amb Noël
Beda i es vinculà amb Guillaume Budé i Nicolas Cop, deixebles de Lefèvre
d'Étaples; en 1528-31 es llicencià en dret a Bourges, on treballà amb el
luterà Melchior Wolmar, i es doctorà a Orleans. El 1532 publicà un
Origen:jc 05/02/2007 24
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
comentari al De clementia de Sèneca. La seva conversió a la fe reformada
l'obligà a fugir de França i s'establí a Basilea (1535), on acabà Christianae
Religionis Institutio i en publicà la primera edició (1536), la seva obra
cabdal, que ha tingut una gran influència en el protestantisme (la versió
definitiva és del 1559). A instàncies del reformador Guillaume Farel,
s'establí a Ginebra el 1537 per tal d'ajudar-lo a organitzar la seva església
evangèlica: aviat tingué un paper destacat en les assemblees religioses
suïsses, i redactà per a l'església de Ginebra un catecisme i altres texts.
S'oposà a l'autoritat del consell de la ciutat damunt la jerarquia, i el 1538 fou
bandejat, juntament amb Farel. S'establí a Estrasburg, protegit per Martin
Bucer, on fou pastor i professor de teologia. El 1540 es casà amb Idelette
de Bure, vídua d'un anabaptista. El 1541 el consell ginebrí el tornà a
reclamar i residí a la ciutat fins a la mort. Aconseguí aviat d'imposar les
Ordonnances ecclésiastiques, elaborades segons uns esquemes rígids,
amb una estreta vinculació del poder civil al religiós, i sota la seva direcció
Ginebra es convertí en una ciutat de religiositat estreta i minuciosa,
controlada severament per una oligarquia que regulava fins i tot el
comportament privat. Acollí un gran nombre de refugiats francesos que li
feren costat; creà escoles, on hom ensenyava humanitats i exegesi bíblica;
tingué una especial importància i una gran influència per Europa l'acadèmia
protestant que fundà amb Théodore de Bèze (que el succeí a la seva mort).
Hagué d'afrontar diversos complots i l'oposició de la ciutat de Berna.
Impulsà el procés que portà Miquel Servet a la foguera. Fou un notable
predicador, i escriví nombroses obres teològiques, exegètiques, litúrgiques i
polèmiques. El seu sistema teològic fou el més coherent de la Reforma, i
posà el fonament de l'organització presbiteriana.
Jansenisme
Moviment doctrinal i religiós, difós als ss XVII-XVIII pels Països Baixos,
França, Alemanya i Itàlia, que marcà perceptiblement l'espiritualitat catòlica
coetània i posterior. El nom deriva de Janseni, que en l'Augustinus exposà
les idees que aquest moviment féu seves, dirigit primer per Abbé de Saint-
Origen:jc 05/02/2007 25
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
Cyran, col·laborador de Janseni i, en morir, per Antoine Arnauld. El nucli
inicial comprenia el monestir de Port-Royal, i hi participaren activament
homes com Pascal. Sobre la base de la teologia augustiniana, entesa
segons Janseni, propugnava un rigorisme moral radical, i combaté
durament el molinisme (i els jesuïtes, en general), adoptà una actitud
gal·licana en la qüestió de la potestat episcopal i la seva doctrina de la
gràcia era bàsicament determinista. Innocenci X en condemnà (1653) cinc
proposicions que afirmaven la impossibilitat per part de l'home d'obeir els
manaments de Déu sense cap gràcia especial, la irresistibilitat de la gràcia i
la creença que Crist només morí pels electes. Alexandre VII sentencià
(1656) que aquestes doctrines eren efectivament a l'Augustinus,
contràriament al que els jansenistes havien replicat en ésser condemnats.
Perseguits a França, es refugiaren als Països Baixos, on es constituïren
església cismàtica (1723). A França aquest moviment perdé empenta
després del concordat de Napoleó (1801), i només sobrevisqué
privadament i en l'esperit d'algunes institucions d'ordre espiritual
Origen:jc 05/02/2007 26
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
Sumari 2. Pensament barroc: Coneixement i veritat. Racionalisme, empirisme i escepticisme. 2.1 Racionalisme i Descartes 2.1 Empirisme
2 Pensament barroc: Coneixement i veritat. Racionalisme, empirisme i escepticisme. 1. Racionalisme.
Pensadors
Descartes 1590-1650
Spinoza 1632-1677
Malebranche 1638-1715
Leibniz 1646-1716
Sumari 2.1 El racionalisme i Descartes 2.1.1 Biografia i context històric 2.1.2 Teoria del coneixement 2.1.3 La metafísica 2.1.4 L’antropologia cartesiana 2.1.5 Ètica i política 2.1.6 Els continuadors
2.1. El racionalisme i Descartes. 1596-1650 Descartes, René du Perron (Cartesius). Guió
1. Biografia i context històric
2. Teoria del coneixement (Gnoseologia).
3. Metafísica. Les Idees. L'innatisme. Déu.
4. Antropologia
5. Ètica i política
6. Els continuadors
Origen:jc 05/02/2007 27
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
2.1.1 Biografia i context històric. Guerres de religió. Reforma/ anglicanisme/ calvinisme. Expansió planetària:
colònies.
L'època de Descartes està caracteritzada d'una banda per la consolidació
dels avenços en ciència, en tècnica, en organització política (Estat Modern)
i pel creixement demogràfic; de l'altra, el segle està marcat per les guerres
político-religioses, crisi de l’ortodòxia sobre la gran "cosmovisió": el
cristianisme. En l'àmbit cristià les postures estan definitivament afirmades
com a contràries: fanatisme però també renovació del paper que juga
l'individu, palès en la reforma del luteranisme, del calvinisme, del
anglicanisme. En la dimensió sociopolítica es desencadenen les
revolucions polítiques (les més significativa: la “gloriosa” anglesa (1688), la
americana (1776) i la francesa (1789). En l’àmbit europeu més
tradicionalista, cal tenir en compte la contrareforma.
Biografia: trajectòria personal, política i filosòfica._ La Haye (actualment La Haye-Descartes), Turena (França), 1590 -
Estocolm,1650.
Filòsof i matemàtic francès. De família burgesa terratinent, pare
parlamentari a Bretanya, fou alumne dels jesuïtes del col·legi de la Flèche
(1604-1612) on queda fascinat per les matemàtiques, i des de 1619, prestà
servei en varis exèrcits (guerra dels trenta anys: militar amb Maurici de
Nassau, amb Maximilià de Baviera, (viatges a Alemanya, Suïssa, Itàlia,
Holanda i Suècia). Va residir vint anys als Països Baixos (1629-1649), país
tolerant per excel·lència i centre de controvèrsia "civilitzada" entre catòlics i
protestants (Hobbes, Locke, Spinoza). Descartes no escapà a la polèmica.
La universitat de "Leyden" prohibeix que s'esmentí el seu nom. La reina
Cristina de Suècia el requerí de viatjar a Estocolm (envia un vaixell de
l'armada sueca), on morí víctima de pulmonia cinc mesos després. Viu de
rendes familiars.
Escriu el Discurs del mètode (1637) a Baviera.
Origen:jc 05/02/2007 28
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
Coneixedor de le teories de Galileu, les comparteix. També està informat de
la condemna de Galileu per la Inquisició (1616).
Obra La seva primera obra es publicà de una manera anònima: Discurs del
mètode, preàmbul als tres tractats sobre Diòptria, Meteors i Geometria.
Ampliació del Discurs del mètode i reflex de la polèmica que aquest va
suscitar en són les Meditacions metafísiques (Meditacions metafísiques (1641-
Llatí i 1647-Francès) II) sobre filosofia primera y respostes a les objeccions
(1641, en llatí; traduïda al francès el 1647, amb noves objeccions i
respostes). Li seguiren els Principis de filosofia (1644, en llatí; traduïts el
1647) i Les passions de l´ànima (1649).
Després de seva la mort apareixen El món, o tractat de la llum i el Tractat
de l´ home i de la formació del fetus (1664), escrits el 1633, també,
l’extensa correspondència recollida a Cartes (1657-1667) y les Regles per a
la direcció de l’esperit (1701, publicades en llatí, amb altres obres sobre
física i matemàtiques, amb el títol d´Obres pòstumes.
2.1.2 Teoria del coneixement (Gnoseologia). La claredat i l'evidència. El mètode i el model matemàtic. La substància
pensant. L'innatisme. La substància divina. La res extensa. El mecanicisme.
La idea de causa.
Considerat el "pare de la filosofia moderna" inicia de manera sistemàtica la
recuperació de la filosofia com a saber autònom respecte de la teologia. El
Renaixement havia suposat la ruptura entre dos tipus de coneixements.
D'una banda la filosofia, de l'altre el científic. Aquest darrer imposava amb
la seva metodologia i resultats un model de pensament que la filosofia no
tenia ni podia tenir. La filosofia, en suma, se li obren dos fronts:
desempallegar-se de l'autoritat teològica i defensar la seva validesa en
relació a la ciència.
Des dels primers científics, l'escissió entre ciència i filosofia es feia
progressivament més important. Si repasseu les relacions entre les dues a
Plató i Aristòtil, comprovareu que la supremacia de la filosofia era
Origen:jc 05/02/2007 29
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
incontestada. Aristòtil, proporciona als coneixements "particulars" d'un
estatut d'autonomia pel que fa a l’objecte d'estudi, però no oblida mai que la
filosofia en tant que ciència dels primers principis és la ciència per
excel·lència. La Metafísica segueix tenint un paper molt rellevant en la
filosofia moderna però per als moderns, el problema de la certesa i el
mètode és converteixen en els temes prioritaris, la condició per
desenvolupar la metafísica. Descartes intenta tornar a posar a lloc a la
metafísica des de les noves preocupacions "gnoseológiques i
metodològiques", com ho faran molts altres que el segueixen en el temps:
els racionalistes, Kant, Hegel...
De totes maneres. No tots els moderns tenen com a objectiu immediat la
reconstrucció de la metafísica, encara que sí comparteixen les
preocupacions de teoria del coneixement. N'hi ha que anuncien la fi de la
metafísica, la impossibilitat de la mateixa i amb això anuncien un límit a les
possibilitats del coneixement, és el cas de Hume (XVIII) que estudiarem en
el següent tema.
En el context històric del que parlàvem a l’anterior apartat, Descartes pretén
posar ordre. Recuperar una teoria global i metafísica sobre la realitat a
partir d’una sòlida teoria del coneixement1 que asseguri la certesa de les
nostres investigacions; i sense oblidar els avenços que en ciència s'estan
operant. Respecte al passat filosòfic considera que hi ha poc que es pugui
aprofitar des d'una perspectiva sistemàtica. Ni l'escolàstica ni el pensament
antic és per a ell una garantia de veritat. Desconfia respecte dels estudis
fets a La Fleche (jesuïtes), excepte en una matèria, les matemàtiques, que
li semblen en el seus principis i desenvolupament, rigorosos i coherents. La
claredat que hi ha a la matemàtica pretén que sigui el criteri per a la nova
filosofia.
EL PROBLEMA
1 Cal recordar que amb els grecs mai vàrem començar l’estudi dels seus autors per la seva teoria del coneixement. Iniciàvem l’estudi per la seva Metafísica, la pregunta era que podiem dir sobre l’ésser.
Origen:jc 05/02/2007 30
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
El problema principal consisteix en que en filosofia falta un criteri de certesa
per descobrir primers principis i un sistema deductiu que de manera
ordenada i rigorosa ens proveeixi del coneixement vertader sobre la realitat
món.
TRADICIO, METAFISICA O TEOLÒGICA O GNOSEOLOGICA:
A qui podem recórrer?: A la tradició no. Aquesta es presenta al nostra
enteniment com un conjunt d'afirmacions polèmiques, i poc fonamentades
des del punt de vista del coneixement humà.
Podem dir que és la veritat - es pregunta- quan encara no sabem si ens és
donat als homes conèixer-la?. El punt de partida no pot ésser l'ontologia
(part de la metafísica, teoria de l'ésser). El punt de partida cal que sigui la
pregunta, què conec jo de cert i com ho conec? Però per poder-me fer
aquesta pregunta cal que primer dubti de tot. No es tracta aquí d'un dubtar
escèptic", sinó d'un principi metodològic conseqüent amb el seu programa
d'investigació. Si dic que vull examinar el meu coneixement aleshores, per
assegurar-me'n tinc que qüestionar-les. A aquest dubtar se’l coneix amb el
nom de dubte metòdic. La seva investigació filosòfica farà servir dos
instruments: A. El dubte metòdic2 i B. El mètode d’investigació.
A. EL DUBTE METÒDIC: LES RAONS PER DUBTAR DE TOT
Les raons del dubte les sistematitza Descartes en els següents quatre
punts:
1er. Del que conec pels sentits no me’n puc fiar ni del que em sembla més
evident, perquè no és difícil trobar el cas en el no hagi resultat enganyat,
pels sentits (l'observació).
2on. Tampoc la raó m’és fiable en tot moment. En els càlculs més senzills
més d'una vegada m'equivoco.
3er. Em falta de manera totalment certa, un criteri que em distingeixi entre
vigília (estar despert) i somni. Com tantes vegades ens ha passat quan
somiem pensem que estem desperts; qui ens diu - argumenta - que ara
2 El dubte metòdic te ressonàncies socràtiques: Sòcrates parlava de la necessitat de seguir la màxima preparatòria de només sé que no sé res.
Origen:jc 05/02/2007 31
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
mateix no estiguem en un somni profund del que no podem despertar tot
fent-nos la il·lusió de d'estar desperts?.
4rt. I si tot el que acabo de dir no em convenç, puc suposar - afirma - la
següent hipòtesi "ad hoc" ( se’n diu així per ser una hipòtesi plausible
malgrat no encaixi amb la resta de certeses que tenim): existeix un geni
maligne que m'enganya.
B. EL MÈTODE
De totes maneres raonarà Descartes, amb el dubte metodològic encara no
n'hi ha prou: Necessitem decidir com volem que sigui el desenvolupament
del nostre coneixement i també ens cal decidir quines característiques han
de posseir aquells coneixements que prendrem com certs i indubitables.
Decideix aleshores proposar com a model a seguir les matemàtiques,
utilitzar els criteris i mètode matemàtic que consisteix en:
Tota investigació ha de respectar els següents procediments:
1.- construir el saber filosòfic partint d'axiomes o primeres veritats
indubitables.
2.- Inferir des d'elles, amb rigor lògic (que les conclusions derivin
necessàriament de les premisses) altres coneixements, vertaders en virtut
de poder ser inferits de les premisses i depenent la seva veritat de la veritat
d'aquelles.
3.- En 1 i 2 queda palès que el que importa en el procés de coneixement és
la deducció i la necessitat, condició del coneixement matemàtic.
EL METODE FILOSOFIC
Tal com ell presenta el mètode aquest ha de respectar quatre moments:
1) Partir de principis racionalment evidents previ dubtar de tot.
2) Dividir els problemes complexos i reduir-los als seus elements simples:
l'anàlisi.
3) Reunir els coneixements elementals en coneixements complexos:
síntesi.
4) Enumerar totes les veritats conegudes per comprovar les relacions que
hi ha entre elles: enumeració i prova.
Origen:jc 05/02/2007 32
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
Tot el problema consisteix en trobar un primer grup de veritats i sobretot
una primera que sigui incontestable - de la que no puguem dubtar. Aquesta
primera ens servirà de model per a totes les altres, de tal manera que
puguem dir respecte a les que seguiran que són veritat, perquè, entre altres
consideracions posseeixen les mateixes característiques que la primera -de
la que no podem de cap de les maneres dubtar.
LA PRIMERA VERITAT
Decideix que pot servir als seus propòsit una primera veritat - clara, distinta
i evident per ella mateixa -, que es convertirà en model de certesa per a
qualsevol altra: la prova de la meva existència. Si dubto és que penso i si
penso és que existeixo. Cogito ergo sum: penso doncs existeixo¡ Cal fixar-
se en que aquesta afirmació només ens revela amb tota seguretat què som
en tant que substàncies pensants. El cogito no permet anar més enllà del
fet de considerar-nos pensament. Ja tenim la primera veritat tan desitjada:
som substàncies pensants.
2.1.3 La metafísica. Les Idees. El Món i el mecanicisme causal.
El fet d'haver arribat a una primera veritat no ens priva de sentir-nos
confosos sobre el demés: a) sobre els continguts del nostre pensament, b)
sobre la realitat exterior al nostre pensament.
Les idees. L’innatisme. La idea de perfecció.
Apliquem el mètode, demana Descartes. Analitzem (anàlisi) el que
"pensem", les nostres idees.
Descobrirem afirma Descartes que tenim tres tipus d’idees (coneixements)
1. Idees Adventícies: provenen del Món (de l’experiència i sentits): la idea
de taula, per exemple.
2. Idees Facticies: les idees que elaborem des de la capacitat associativa
de la nostra ment (fabulació, imaginació): el Minotaure, L’home - cavall, el
cavall alat.
Origen:jc 05/02/2007 33
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
3. Idees Innates: que no són cap de les dues anteriors. Són aquelles idees
que es caracteritzen per la intuïció3 que tenim d’elles que són vertaderes.
Les veritats matemàtiques, el cogito, la substància pensant.
D'entre les moltes idees que tenim, entre les innates, n'hi ha una que
especialment ens crida l'atenció i que pot reunir les condicions de claredat i
distinció que hem trobat en el cogito. Es tracta de la idea de perfecció. En
l'anàlisi d'ella en deduïm (lògica) dues afirmacions importants:
1a) Aquesta idea no pot ésser en el seu origen meva, doncs jo no puc
afirmar de mi que sigui una substància pensant perfecta en raó dels meus
propis dubtes. Si en mi hi hagués la perfecció no m'escauria dubtar.
Igualment no puc considerar que la perfecció pugui ser deduïda del món
extern que m'envolta. Ergo, la idea de perfecció només pot provenir de
quelcom que sigui perfecte, aquest quelcom és Déu (amb majúscula a
Descartes, que era un pensador catòlic)4.
2a) L'existència en mi de la idea de perfecció obliga a acceptar l'existència
de la mateixa doncs aquesta (l'existència) està continguda en la mateixa
idea de perfecció.
Dit tot això no queda altre remei que afirmar una nova veritat de caràcter
indubitable: la substància divina5.
Breu resum del que hem dit fins ara:
1er: Sóc substància pensant.
2on: Tinc idees.
3er D'entre aquestes n'hi ha una que reuneix els requisits de claredat i
distinció exigible per a tota veritat: Déu.
Aquestes idees-veritats estan en mi i no m'ha calgut l'experiència sensible o
l'observació per descobrir-les. N'infereixo d'aquest fet, que posseeixo idees
3 És el moment intuïtiu del coneixement, intuïció intel·lectual que prové de manifestar-se com a evident i sense confusió una determinada idea o coneixement. 4 Per a un ciutadà poc informat aquesta afirmació pot semblar una banalitat. Si pensem però, l’afirmació en el context històric de la disputa entre raó i fe, entre filosofia i teologia, ho deixa de ser una banalitat. L’afirmació de Descartes té un valor filosòfic inqüestionable: reafirma l’autonomia i l’autoritat de la raó. En l’època era revolucionari front l’obscurantisme religió 5 Descartes definí la substància com quelcom existent que no requereix d’altri per a existir. Però com ell mateix reconeix explícitament, aquesta definició en rigor només pot aplicar-se a Déu, de manera que rigorosament només és possible anomenar substància a Déu, i al món ens hi podem referir per analogia.
Origen:jc 05/02/2007 34
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
innates que no tenen el seu origen en els sentits, em són immediates:
innatisme i racionalisme6.
A les dues substàncies afirmades els hi correspon uns atributs determinats:
- divinitat: infinita, eterna, immutable, omniscient, omnipotent.
- jo (pensament): pensament, esperit, raó.
El Món. La seva possibilitat. La realitat natural com una gran màquina. La idea de causa. El món. La seva possibilitat
Del món tinc - segons Descartes- una percepció subjectiva, però
1) Les percepcions no són fiables.
2) Els pensaments que puc elaborar sobre el món (per exemple, aquells
que parlen de quelcom com causa d'alguna cosa) poden ser erronis (el
pensament no escapa a l’error i a més hi ha la hipòtesi del geni maligne)...
Així teories com l'heliocentrisme, la definició galileana del moviment, l'acció
de les forces naturals... poden ser errònies.
Però hi ha quelcom que em permet acceptar l'existència del món (com una
altre idea clara i distinta) i dels pensaments que sobre el món tinc: la
substància divina. Déu destrueix la hipòtesi del geni maligne i de la confusió
entre vigília i somni.
Dit això puc concloure que:
Existeix una tercera substància: la substància extensa, dita així perquè
l'únic atribut que li reconec és el de la extensió.
L'extensió i el moviment són les úniques idees que sobre el món em
garantitza déu existeixen. De les dues en dedueixo amb igual garantia les
propietats de magnitud, figura, situació7.
Altres coneixements-idees (qualitats secundàries) sobre el món sempre em
seran confoses: olor, sabor, color...les qualitats subjectives.
6 Les crítiques a l’argumentació són varies. Considereu les següents: 1. el pensament és realment una manifestació primitiva i immediata? (la crítica empirista diu que no). 2. és legítim fer deduccions de realitats diferents, com és deduir d’un contingut de coneixement (idea de perfecció) l’existència fora de la ment d’aquesta idea? 7 Cal tenir present que totes aquestes idees les infereixo no de l’observació sinó de la idea d’extensió
Origen:jc 05/02/2007 35
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
La teoria sobre el mon només la puc construir sobre la base de les idees de
extensió i moviment:
a) Déu crea el món
b) Déu crea el moviment en una quantitat determinada i fixa.
c) Els fenòmens físics (els esdeveniments, els fets...) s'expliquen perquè
participen d'aquest moviment. Els fenòmens físics es regeixen segons tres
lleis:
1) El principi d'inèrcia
2) El principi de que tot cos en moviment tendeix a moure's en línia recta.
3) El principi de conservació del moviment.
Coneixent l’extensió i el moviment així com la situació de les coses
(realitats enteses com a masses puntuals movent-se per l’espai
tridimensional) l’organització de l’univers i els fenòmens són el resultat
d'una cadena causal, d'una llarga relació de causa – efecte entre les coses.
D'aquest concepció se’n diu mecanicisme.
Resumint:
El model filosòfic-científic de Descartes sobre el món és:
- mecanicista: el món és una gran màquina
- matematitzable: el món és matematitzable.
- i es regeix pel principi de simplicitat: contra el dualisme platònic i
l'animisme aristotèlic (en el sentit de no admetre altres causes que
l’eficient).
- el jo com a pensament guanya, el món sensible perd.
2.1.4 L'antropologia cartesiana: ànima i cos.
En mi hi reconec d'una banda la substància pensant (el jo) i una substància
extensa regida pels principis ja estudiats en el món, en la substància
extensa. El jo pensant és per a Descartes l’enteniment i la voluntat. La
llibertat (no indiferent ni arbitraria sinó la que permet triar el que dicta la raó)
serà la principal característica de la voluntat (ampliarem la idea de la
llibertat quan ens referim a la seva ètica).
Origen:jc 05/02/2007 36
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
Establert de manera definitiva que no m’enganyo respecte a la meva realitat
corporal, accepto que entre aquesta i la substància pensant s’estableix una
comunicació. Es tracta d'una comunicació en forma d'interacció. El meu
comportament és el resultat d'aquesta interacció, i en ell hi puc apreciar la
relació de causa-efecte, en aquest cas entre cos i ment, entre cos i ànima.
El cos, afirma Descartes, actua sobre l'ànima donant lloc a les passions
(involuntàries, immediates i no sempre racionals (d’acord amb la raó). Les
passions són pensaments resultants de l'acció del cos. Les passions les
podem entendre com a percepcions (provenint del cos), com a sentiments
(en tant que l’ànima se’n sent) i com a emocions (perquè afecten a 'ànima).
Igual que els estoics, Descartes dóna una gran importància a l’autodomini.
L'ànima juga un paper de control de les emocions.
2.1.5 Ètica i política. Per entendre l'ètica cartesiana hem de tenir en compte tres aspectes
complementaris de la seva filosofia de les que deriven les tres
característiques de la seva Teoria ètica o Filosofia moral:
1.- la filosofia del "dubte" dóna lloc a la seva concepció de l’ètica
provisional".
2.- la seva concepció antropològica dóna lloc a la seva concepció de la
moral entesa com una moral de control. (Dimensió psicològica)
3.- l'objectiu d' aconseguir la beatitud (benaurança o felicitat espiritual) dóna
lloc a la moral pràctica.
La Llibertat El "dubte", i el "cogito" ens mostren que som éssers lliures. La llibertat
s’entén aquí com a “lliure albir” o llibertat de judici8.
Certament aquest era un punt important. La discussió filosòfica i teològica
del moment es centrava en la teoria de la predestinació. Si Déu era
omniscient i omnipotent quina llibertat podia quedar per a l’individu? Déu,
doncs, ve a complicar les coses. Descartes es proposa conciliar la nostra
8 El dubte pressuposa la llibertat, n’és un antecedent lògic (necessari).
Origen:jc 05/02/2007 37
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
llibertat amb la teoria de la predestinació. Descartes argumentant que
malgrat després les coses es compliquin, siguin complexes i fins i tot
confuses, el que és clar, evident i distint és la idea de la meva llibertat. He
de considerar aquesta com una veritat indubitable9.
Per altra banda la llibertat no és el mateix que la indiferència; es tracta de la
llibertat d'escollir entre l'error i la veritat. En suma, per a Descartes ser lliure
vol dir voler (la voluntat)10 jutjar conforme la veritat.
Establert que som éssers lliures i que l'exercici d'aquesta llibertat ens ve
donat per la voluntat de ser-ho, només li queda per indicar-nos de manera
concreta quins tenen que ser els continguts pràctics, les regles morals del
nostre comportament. Però fer això, és a dir, construir una ciència de la
moral basada en la raó i que posseeixi els trets que caracteritzen la seva
gnoseologia -"idees clares i distintes"-, tot i que, la investigació moral, és el
més desitjable (afirma) no és possible encara quan tot just acaba d'encetar
Descartes el camí de les primeres veritats. Tan és així, ens diu, i a l'espera
que altres continuïn el que ell ha començat, cal conformar-se amb una
"moral provisional" tot seguint unes regles senzilles que si més no evitaran
que cometem gaires i grans errors:
1a) obeir les lleis del nostre país.
2a) ser resolt i conseqüent amb les decisions preses.
3a) superar-se a un mateix com a persona sense fer de la fortuna pròpia o
de l'altra el criteri de referència11.
Ajuda a entendre la concepció ètica cartesiana i aquestes regles
anunciades, el que desenvolupa en el seu tractat sobre les passions. Bona
part del nostre esforç per superar-nos deriva de la possibilitat de controlar
les nostres passions. Si hem definit que el cos es causa de les passions
9 Per a Descartes la predestinació divina no es confon amb determinació del nostre destí (reformadors) sinó que consisteix precisament en la nostra llibertat. 10 A Descartes se li reconeixen influències estoiques (moral de l’auto control), aristotèliques (a. acceptació dels bens materials, b. que les passions no són intrínsecament dolentes; c. El paper de la voluntat), socràtiques (el recurs a la raó i a la possibilitat de discernir la veritat (el bé) de l’error (el mal i la ignorància). 11 Una altra versió de les regles la podem trobar en altres textos. Segons aquesta altra versió la primera regla seria conèixer el que cal fer en cada circumstància (autoritat de la raó); la segona, actuar de manera resolta; la tercera, considerar que tots aquells bens que no posseïm estan fora de l’abast per a nosaltres. I encara una altra versió de les regles: 1ª. Conèixer Déu, 2ª
Origen:jc 05/02/2007 38
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
amb les seves accions, bo és que la ment -l'ànima- actuï directament sobre
el cos de manera que minvi les conseqüències de determinats actes
corporals. Si la ira neix "d'aixecar" el braç, actuem sobre ell "baixant-lo". Si
la ira o la ràbia o la por irrompen en la nostra ànima, operem directament
sobre elles contrarestant els efectes amb els seus contraris: la placidesa, el
valor... En definitiva, sigui quin sigui el cas i la circumstància, deixem
sempre que la ment -l'ànima- ponderi les raons d'una i altra, i les utilitzi per
contrarestar-se.
En aquesta filosofia moral destaca principalment el seu caràcter provisional,
conservador i pràctic. I el que val per a la moral també ho podem aplicar a
la política. Ja hem dit que Descartes aconsella acceptar les lleis del país on
un resideix. Encara sobre aquestes temàtiques falta avançar envers les
societats modernes que coneixem i la seva reflexionar sobre la legitimitat
del poder.
2.1.6 Els continuadors:
Spinoza 1632-1677
Panteista. n. a Amsterdam procedeix d'una família d'origen jueu de la
península Ibérica. Fou expulsat de la sinagoga per les seves idees
religioses. Redueix les tres substàncies de Descartes a una entenent que
per definició la substància és aquella que només pot existir per ella mateixa
sense dependre de cap altra. Segons això la substància és el tot: infinita,
absoluta, perfecte i causa de si mateixa, és a dir, Déu. Defensa una
concepció panteista de la realitat: tot deriva d'una única substància, de la
substància divina. Aquesta substància posseeix dos modes o atributs:
l'extensió i el pensament. Desenvolupa una metafísica i una ètica que
adoptant el model matemàtic deductiu (mètode geomètric) i prenent a déu
reconèixer la naturalesa humana com a autosubsistent, 3ª. Reconèixer la infinitud (atribut diví), 4ª Reconèixer que formem part d’un tot ...
Origen:jc 05/02/2007 39
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
com a primer principi o primer axioma que dedueix tot el seu sistema
filosòfic12.
Malebranche 1638-1715
Malebranche 1638-1715. Ocasionalisme. Estudiós de l'obra de Descartes
se’l recorda per la seva reflexió sobre les relacions entre cos i ànima. Entre
aquest, afirma, no hi ha possible comunicació directa sinó que aquesta es
produeix sota la mediació de Déu: la voluntat i els moviments del cos són
meres causes ocasionals (ocasionalisme) de la vertadera causació que és
Deu.(separant-se de Descartes)13.
Leibniz 1646-1716
n a Leipzig i mor a Hannover. Gran matemàtic descobreix el càlcul
infinitesimal al mateix temps que Newton. Diplomàtic preocupat els
conflictes religiosos. Amb ell acaba el període de l'escola racionalista.
Segons Leibniz no és l'extensió l’essència dels cossos sinó la força,
l'energia. Per a ell, tot centre de força és substància. Cadascuna d'aquestes
substàncies constitueix l'estructura metafísica de l'ésser i reben el nom de
monades, que etimològicament vol dir unitat.14
12 Font: Ángel González Álvarez.Historia de la Filosofia. EPESA. Madrid 1978 13 Font: Ángel González Álvarez.Historia de la Filosofia. EPESA. Madrid 1978 14 Font: Ángel González Álvarez.Historia de la Filosofia. EPESA. Madrid 1978
Origen:jc 05/02/2007 40
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
Sumari 2.2 L’Empirisme 2.2.1 L’Anglaterra dels segles XVII i XVIII. 2.2.2 Filòsofs i científics d’orientació empirista 2.2.3 David Hume (1711-1776)
2.2. L’Empirisme 2.2.1 L'Anglaterra dels segles XVII i XVIII. Política i Societat. Anglaterra està immersa en unes transformacions que la preparen per
situar-la com a primera potència militar i econòmica del món. Abans, però,
haurà de superar crisis polítiques i socials molt importants. Per exemple, la
guerra civil entre la corona i el parlament, l'execució del rei Carles I (1649),
la proclamació de la república (1649-1660) que liderà Cronwell (1599-
1658), la restauració dels Estuard (1660-1688) amb Carles II (1660-1685) i
Jacob II (1685-88), aquest últim pretenent restaurar el catolicisme; després,
la "revolució gloriosa" de 1688 que obliga a fugir al monarca. Jacob II és
substituït per Guillem d'Orange de la casa regnant a Holanda. El canvi de
dinastia suposà la fi de l'absolutisme a Anglaterra. També haurà de trobar
l'equilibri entre les diferents sectes religioses i aconseguir la completa unitat
del territori britànic. No es d'estranyar que tots aquests esdeveniments
comportin una gran preocupació per definir el model de societat i d'estat
que volien per al seu país.
2.2.2 Filòsofs i científics d’orientació empirista Hobbes (1588-1679)
Hobbes és essencial en la teoria política moderna i fa entendre els
conflictes civils i polítics d'aquests setanta-cinc anys del segle XVII, com
Locke ho serà en la resolució definitiva dels conflictes en el final de segle.
Hobbes, convençut materialista, defineix l'estat com l'instrument suprem
que defensa a l'home, per naturalesa egoista i individualista, dels altres
homes. Propugna un estat absolut que sorgeix de la necessitat mateixa de
la guerra entre els homes. L'home transfereix els seus drets a l'estat
Origen:jc 05/02/2007 41
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
mitjançant un contracte o pacte que és irreversible. La diferència amb els
estats absolutistes vigents en el continent és que el seu estat absolut es
legitimitza no per designació divina sinó per decisió dels homes. Es tracta
d'un defensor de l'absolutisme sobre bases modernes: l'individualisme i el
pacte social.
Els defensors de l'inductivisme:
NEWTON (1642-1727) i BACON (1561-1626).
Ja n'hem parlat en l'apartat de "Renaixement i Ciència moderna" (Bacon).
Aquest autors ens mostren com la importància de l'observació i
l'experiència és fonamental per al coneixement de la realitat física. Es tracta
d'un clar precedent de l'empirisme filosòfic del que parlarem a continuació.
Bacon (1561-1626) Representa l'oposició anglesa a la lògica aristotèlica i escolàstica (com a
Itàlia ho representa Galileu, 1564-1642) proposant un mètode inductiu de
descobriment de la veritat. El de Galileu era l’hipotètic deductiu. La raó,
segons el mètode baconià, té que partir dels fets particulars per arribar a un
coneixement més general de les propietats físiques de la naturalesa.
En el cas de
Newton (1642-1727) aquest científic estableix en la quarta de les seves Regles del Raonament
en Filosofia:
"IV. En la filosofia experimental hem de considerar les proposicions
obtingudes mitjançant inducció general a partir dels fenòmens com suficient
o aproximadament vertaderes, contra qualsevol hipòtesi contrària que hom
pugui imaginar, i, seran vertaderes mentre no apareguin altres fenòmens
pels quals aquelles proposicions puguin fer-se més exactes o veure's
sotmeses a excepcions"
i, segueix,
" Jo no faig hipòtesis; doncs tot el que no sigui inferit dels fenòmens cal
denominar-ho hipòtesis; i les hipòtesi físiques o metafísiques, sobre
Origen:jc 05/02/2007 42
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
qualitats ocultes o qualitats mecàniques, no poden admetre's en la filosofia
experimental".
Newton estudia al Trinity College de Cambridge (1661), on es gradua al
1665. Professor de matemàtiques al Trinity (1667) i més endavant
catedràtic (1668), publica Philophia naturalis principia mathematica (1687).
Representant de la universitat de Cambridge al parlament (1689-1690 i
1701-1705). President de la Royal Society (1703). Nomenat cavaller (Lord)
per la reina el 1705. Un any abans havia publicat Optics el 1704.
Generalment s'ha interpretat Newton com el pare del pensament científic
modern acompanyat per una metafísica força estranya. Altres
interpretacions com les de Keynes (1930), Burtt (1932), Koyré ([957)
assenyalen que Newton fou un seguidor de la tradició alquimista medieval.
Segons aquests historiadors Newton mirava l'espai com un immens
criptograma preparat per déu i que per desxifrar-lo havia disposat unes
claus que eren l’observació dels fenòmens.
És inevitable: bibliografia per s'hi interessa sobre Newton:
• Rattansi i mcGuirre: Newton and the pipes of pan.
• Keaney: Orígenes de la ciencia moderna. 1500-1700
Pierre Bayle Lo Carlat, Arièja 1647 - Rotterdam 1706
Pensador i escriptor francès. Combaté la intolerància en matèria
religiosa i les disputes teològiques o filosòfiques, que veia inútils.
El seu Dictionnaire historique et critique (1695-97) és considerat
un precedent de la crítica històrica de l'Encyclopédie. El
pensament de Bayle ha estat interpretat molt diversament, des
d'un escepticisme pur i simple fins a un fideisme15 racional basat
en determinades veritats fonamentals de les quals hom no podria
dubtar. El Dictionnaire aconseguí deu edicions abans del 1760.
15 Doctrina que accepta la fe i la revelació divina com a darrer criteri de certesa per a conèixer els primers principis metafísics, ètics i religiosos, inaccessibles a la raó. El fideisme fou una reacció conservadora de catòlics i protestants davant l'efervescència ideològica i política de la darreria del s XVIII, dirigida principalment contra l'enciclopedisme, el racionalisme il·lustrat i la Revolució Francesa. Les seves arrels foren la impotència de la raó natural per a defensar la veritat contra l'escepticisme i l'ateisme i, alhora, el desig de mantenir les veritats fonamentals de l'ordre moral i religiós tradicionals. S'estengué per França, Bèlgica i Alemanya, i fou condemnat per l'Església Catòlica en el concili I del Vaticà.
Origen:jc 05/02/2007 43
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
L'Escola empirista abans de Hume:
LOCKE (1632-1704) i BERKELEY (1685-1753).
John Locke (1632-1704)
Escriu Locke, "Dir que posseïm idees o principis innats seria dir que quan naixem ja
tenim les mateixes idees o principis … la qual cosa és absurda o
indemostrable…"
i, també, “No man's knowledge here can go beyond his experience.”
John Locke. Essay Concerning Human Understanding Locke sorgeix en el moment oportú per elaborar de manera sistemàtica el
pensament empirista encara que farà concessions al racionalisme. L'òptica
empirista és bàsicament psicològica (psicologisme), introduint-se
desplaçant l’interès típicament racionalista de cercar els fonaments del
coneixement com a realitat independent de la realitat natural per interessar-
se pel coneixement humà com un fenomen que forma part de la naturalesa.
No obstant el canvi de perspectiva, va seguir fent concessions a l'idealisme
racionalista. Va reconèixer més enllà del coneixement empíric la realitat del
jo, de déu i de les coses en la seva globalitat.
També és fonamental el pensament de Locke pel que fa a la teoria política
(liberalisme i republicanisme) en la seva forma de govern representatiu, i
exercirà una gran influència en els teòrics de la revolució francesa. Ataca la
teoria del dret diví dels monarques al mateix temps que defensa que
l’autoritat cal que sigui legitimada amb el consentiment dels governats.
Defensa la llibertat de pensament i d'expressió.
Per la seva banda,
Berkeley (1685-1753),
Bisbe anglicà, intenta conciliar el seu empirisme psicològic amb una
defensa radical del realisme espiritual. De la reflexió sobre l’ésser conclou
que l'existència de l'ésser és, essencialment, en tant que ésser percebut
(Esse = percipi o percipere; ésser = percepció). La realitat, aleshores, i
Origen:jc 05/02/2007 44
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
segons aquesta anàlisi, és pròpiament espiritual (psicològica o mental). La
matèria, explica, igual que els demés universals, no és altra cosa que un
compost de qualitats experimentades o percepcions individuals. El terme
"existència" no té altre significat que el de presència en la consciència, i,
per això, no pot dir-se de cap cosa que existeixi excepte en les ments
individuals (esperits). Aquest radicalisme però no arriba fins a les darreres
conseqüències doncs admet la realitat dels esperits "finits" i la realitat de
l'esperit infinit, les quals no poden ser reduïdes a idees a la manera com les
entenen els empiristes.
Origen:jc 05/02/2007 45
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
2.2.3 Hume 1711- 1776
Sumari 1. Biografia 2. La naturalesa humana 3. La teoria del coneixement 3.1 Impressions i idees 3.2 Crítica a les nocions de causa, substància i identitat 3.3 Hàbit i creença 4. Els principis de la moral 5. La política 6. Déu i la religió
Poets...though liars by profession, always endeavour to give an air of truth
to their fictions. (Poetes... tanmanteix mentiders de professió, sempre esforçant-se a donar un aire de veritat a les seves ficcions) David Hume --A Treatise on Human Nature
1. Biografia. Neix el 1711 a Edimburg. Estudia dret i exerceix com a advocat durant uns
mesos a Bristol. Descontent amb una activitat professional que li fou
imposada per la família marxa a França des del 1734 al 37, època durant la
que escriu una de les seves obres més conegudes, el Tractat sobre la
naturalesa humana (1740), reelaborat el 1748 a An Enquiry concerning
Human Understanding, la seva segona versió del Tractat. El 1751 publica
An Enquiry concerning the Principles of Morals (1751); el 1752 Political
Discourses; el 1759, History of England i apareixen després de mort
Dialogues concerning Natural Religion (1779), escrits el 1752. El 1745 és
rebutjat a la Universitat d'Edimburg pel seu escepticisme religiós quan
pretenia la càtedra d'ètica i filosofia pneumàtica16. No obstant, aquest
mateix any aconsegueix ser anomenat bibliotecari de la Facultat de Dret de
la Universitat d' Edimburg.
16 Entre els grecs, principi vital conscient de tot organisme. Relatiu o pertanyent al pneuma, a l'esperit o a l'Esperit Sant. L'hel·lenisme i sant Pau contraposen l'home pneumàtic (espiritual) a l'home psíquic (purament humà, anímic) i al carnal i indiquen que el primer posseeix l'esperit o l'Esperit Sant. Desenvolupant aquesta contraposició, alguns gnòstics anomenaren pneumàtic l'home arribat a la plena possessió de l'esperit o de la gnosi (GREC).
Origen:jc 05/02/2007 46
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
Resideix a París (1763-66) com a secretari de l’ambaixador anglès a
França. Manté correspondència amb Montesquieu (1689-1755) i una fràgil
amistat (1766) amb Rousseau (1712-1778). Del 66 al 68 ocupa el càrrec de
subsecretari d'Estat i del 69 fins a la seva mort resideix a Edimburg, on mor
el 1776.
2. La naturalesa humana com a objecte de la ciència. Context teòric.
Hume és modern i anti-racionalista (anti-escola racionalista). Modern
perquè l'hi interessa esbrinar com es possible el coneixement; és "anti-
racionalista" perquè seguint a Locke "Afirmar que tenir idees innates o
proposicions innates (referint-se als cartesians) ... és absurd i
indemostrable".
De l'afirmació de Descartes segons la qual "sóc pensament" - que li permet
teoritzar la idea de substància i seguir una línia lògic-lingüística en el seu
anàlisi- Hume se n'aparta completament. Pren com a punt de partida els
coneixements humans com un "fenomen" produït com a resultat de les
nostres facultats psíquiques. Com Descartes - els dos són moderns -
considera que previ a la recerca de la veritat, està determinar amb fidelitat
com es produeixen en l'individu els coneixements. Per a Hume això suposa
plantejar-se a fons el tema de la NATURALESA HUMANA. Totes les
ciències, afirma, es relacionen pel que ens diuen de la naturalesa humana,
fins i tot les que semblen més independents, perquè totes formen part dels
coneixements humans.
Així, l'estudi del com conec esdevé un estudi sobre la naturalesa humana
que en aquest filòsof acaba en una barreja de gnoseologia i psicologia amb
conseqüències escèptiques importants per a la metafísica.
Entre els objectius que es marca estan els de
- evidenciar que el coneixement humà queda restringit a l'àmbit del que és
probable.
- alliberar l'ètica i la política de les fomentacions metafísiques.
Origen:jc 05/02/2007 47
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
- criticar i rebutja com a absurds les nocions metafísiques de substància,
identitat i causa.
- evidenciar que la certesa de la demostració només és possible en les
ciències formals: les matemàtiques.
- i que aquesta tasca de revisió crítica només es pot dur a terme mitjançant
la raó, tal com ell l’entén.
La naturalesa humana: En l'estudi de la naturalesa humana cal seguir el mateix procediment que
utilitzem amb l'estudi de qualsevol fenomen natural, ens hem de basar en
l'observació utilitzant el mètode inductiu (tradició empirista i inductivista:
Bacon, Newton…).
Segons això, per a Hume l'ésser humà es sentiment (en sentit ampli de
sensació-emocions) i instint. I també segons aquesta anàlisi la raó és una
manifestació de l'instint i té com a punt de partida -origen- la sensació. La
tasca de la filosofia - saber que s'origina espontàniament, com a resultat
d'una curiositat instintiva - és analitzar aquest fenomen que anomeno "jo" i
d'aquest anàlisi se'n desprèn que el jo no és “una” sinó “vàries”
percepcions.
La naturalesa humana com a objecte de la ciència.
Context teòric
3. La teoria del coneixement. Impressions i idees. substància, identitat
i causa. Hàbit i creença.
1.- Impressions i idees. Dos son els tipus de coneixements que tenim que Hume anomena
"impressions" i idees.
Aquest coneixement són el resultat d’una activitat mental consistent en:
1r Impressió de sensació, 2n. idea o còpia d’impressió, 3r. impressió de
reflexió i 4t. Ela boració d’idees complexes a partir de l’associació d’idees
simples.
Origen:jc 05/02/2007 48
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
Les impressions: el resultat de l’acte de sentir, estimar i odiar: són les
sensacions, les passions i les emocions. Aquestes impressions es
caracteritzen per la seva immediates en com es produeixen i per la seva
força i vivor.
- les idees o pensaments: es tracta de representacions de les impressions.
Segons l’anàlisi dut a terme les anomenades per nosaltres idees abstractes
encara que en podem fer un ús "general", elles mateixes son particulars i
singulars. En realitat són signes "particulars" amb els que ens referim a
impressions particulars. El mecanisme "cognoscitiu" que fem servir per
assegurar aquest procés és de tipus psicològic: l'hàbit. Ens habituem a l'ús
de signes per referir-nos a conjunts de coses particulars i percebudes
similars.
El principi de l'associació d'idees Les idees que constitueixen el món de la nostra experiència presenten
indubtablement ordre i regularitat i això és gràcies els principis que les
associen i les uneixen entre elles. Aquests són els de semblança,
contigüitat i causalitat. Els tres operen en la nostra ment amb
independència de la producció de proposicions (llenguatges).
Aquests principis constitueixen el nucli descriptiu (no en descarta d'altres)
de com operem amb dues de les nostres facultats psíquiques: el
record/memòria i la imaginació. Es refereix Hume en aquest punt a com és
capaç l'individu d'associar idees. Així, d'una impressió ens ve el record
d'una altra que guardem a la memòria perquè s'hi assembla (semblança),
perquè recordem que aquesta impressió es troba en l’espai al costat i/o
temporalment a continuació d’una altra impressió o idea (contigüitat), i,
finalment, perquè és possible que una impressió vingui en el record en
connexió amb una altra (causalitat).
Tipus de proposicions Amb el que queda dit no s'esgota però aquest tema. Amb els pensament i
les impressions construïm les nostres afirmacions i negacions sobre el que
Origen:jc 05/02/2007 49
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
ens envolta. D'aquestes en diu Hume proposicions. En distingeix dos tipus
(també tipus d'operacions de l'enteniment):
- Proposicions de relacions d’idees (pròpies de les matemàtiques) que
també anomena proposicions analítiques. Aquestes es caracteritzen per
regir-se pel principi de no contradicció (es tracta d'una pura operació de
l'enteniment i la seva negació és impossible perquè implica contradicció).
La seva certesa no depèn de la seva existència real. El principi o criteri que
presideix la producció d'aquestes proposicions és el d’identitat).
- Proposicions de fet, d'experiència, d'existència: Aquestes depenen
totalment de la percepció sensible. No depenen del principi de contradicció
en no estar fundada la seva relació en el principi de semblança o identitat.
La seva capacitat de predicció és només probable. Afirmar que demà
sortirà el sol no posseeix el mateix grau de certesa que 2+2=4.
Els principis de producció que regeix en aquest cas són els propis a tota
activitat mental sent el més important el principi de causalitat.
Dient-ho d’una altra manera, Les nostres proposicions es basen en les
impressions i les seves còpies - les idees- que les posem en relació seguint
criteris mentals de semblança, contigüitat i causalitat.
La tesis fonamental de Hume és que la relació de causa i efecte
(causalitat), bàsica en ciència, no pot ser mai coneguda a priori amb una
operació pura del raonament, sinó només per l'experiència i l’experiència en
sentit estricte no es suficient per fonamentar de manera necessària cap
previsió de futur.
Si dic que el Liceu està en flames provocades per una espurna d’un
soldador, em refereixo a les impressions corresponents: la impressió
"flames", la impressió "liceu", la impressió “soldador” i la impressió
“espurna”. Si dic que l'aigua bull perquè el recipient que la conté està sobre
el foc, també en aquest cas he disposat de dues impressions: “l'aigua que
bull” i el “foc” damunt del qual està el “recipient”.
Origen:jc 05/02/2007 50
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
2.- Crítica de les nocions de causa i substància i identitat. La noció de causa històricament sempre s'ha pensat en sentit de connexió
necessària entre dos fenòmens. Així quan dic que el foc es la causa de que
l'aigua bull estic interpretant que sempre que hi hagi foc l'aigua bullirà. Així
pensava la noció Descartes, per exemple. Però Hume afirma que això no
s’adequa a l'observació. Si busquem la impressió que respon a la "idea" de
causa es fa evident - ens diu- que no hi ha tal. L’anàlisi ens mostra que la
idea causa es deriva del fet de que dues impressions es produeixen una
darrera l’altra. Aquesta continuïtat produeix l’hàbit de que a una impressió
concreta li segueix una altra. Aquest hàbit generarà un profund sentiment
de creença de que això succeirà "sempre" així. El principi de causalitat, per
tant, té en realitat una explicació psicològica, doncs és d’aquesta manera i
d’un altra que podem explicar-nos els hàbits.
Quelcom semblant passa amb la noció de substància. Les definicions
d'Aristòtil eren clares en afirmar sobre elles les seva existència com a
entitat totalitzadora i autosuficient per a l’anàlisi. Contrari a aquestes
definicions, Hume veu en la noció una idea abstracta que té la utilitat de
referir-se a un conjunt d’impressions hagudes en un temps psicològic. La
idea substància no és còpia d’una impressió, és signe d’un conjunt
d’impressions regides pel principi de contigüitat. D’aquesta manera quan dic
"món" (substància extensa a Descartes) en realitat m'estic referint a una
suma de sensacions que deixen la incògnita sobre la seva unitat
globalitzant.
Igualment, el que diu per a la noció de substància ho aplica a la d’identitat.
Jo - la substància pensant de Descartes- és una suma de sensacions en un
temps i en un espai psicològic i m’és impossible demostrar la seva realitat
com a substància encara que l’hàbit i la creença que se’n deriva em facin
creure en mi en terme d’identitat "percebuda".
Origen:jc 05/02/2007 51
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
3.- Hàbit i creença. La creença en realitats o fets més enllà del seu coneixement per percepció,
per experiència, o, el que és el mateix, la creença que necessàriament hi ha
aquest món amb independència de la meva experiència és pròpiament un
sentiment o un instint, no un acte de raó. No hi ha necessitat racional de
que això sigui així. Si hi hagués tal necessitat racional voldria dir que es
podria demostrar amb independència de l’experiència, i això segons Hume
només és possible en les matemàtiques, i aquestes com hem vist , la seva
certesa no depèn de la realitat sinó de les operacions mentals per elles
mateixes.
La creença es un sentiment natural que no pot ser definit encara que sí pot
ser descrit. Es tracta d' "una concepció més viva, més intensa i forta que la
que acompanya les pures funcions de la imaginació, concepció que neix
d'una connexió habitual del seu objecte amb alguna cosa que està present
en la memòria i en el sentits" (Investigacions sobre l'enteniment humà
1748). De fet l'única realitat de la que podem estar certs són les
percepcions. Una realitat que sigui diferent de les percepcions i externa a
elles no es possible afirmar-la sobre la base dels sentits ni sobre la base de
la relació causal. La realitat externa no és comprovable però l’instint que
tenim de creure en ella no pot ser eliminada. Mai hem d’oblidar que la
coherència i constància de certs grups d’impressions és la que ens confon
quan en realitat la naturalesa d’aquestes impressions és sempre
discontinua.
4. Els principis de la moral.
A l’època de Hume la polèmica sobre la fonamentació dels principis morals i
sobre els criteris que ens permeten fer els nostres judicis morals es
caracteritzava pel debat entre els qui pensaven que la moral depenia de la
raó i els seus principis eren de caràcter racional (racionalistes i idealistes), i
els qui sostenien que la moral tenia el seu origen en el sentiment i que per
Origen:jc 05/02/2007 52
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
tant depenia d’aquest. Hume és partidari d’aquests últims. Per a Hume els
judicis morals tenen el seu origen en un sentiment íntim i últim d’aprovació
o desaprovació.
Altra cosa és com es formen aquests sentiments. L’observació n’és una
guia per defensar aquesta concepció moral. Aquesta observació ens
permet constatar que els individus no som autosuficients i en conseqüència
necessiten dels demés. Per a Hume aquest sentiment natural es
desenvolupa en contacte amb les demés persones, té doncs una dimensió
social. A més, segons Hume, a diferència de Hobbes, no és veritat que
l'individu sigui egoista: el benestar i la felicitat individual estan estretament
vinculades al benestar i felicitat de la col·lectivitat.
És per aquest motiu que el criteri per regular les nostres relacions amb els
demés és el de la utilitat social. I per pròpia necessitat dels altres Hume
afirmarà que la justícia es convertirà en la principal virtut sent les altres
l’humanitarisme, la benevolència, l’amistat, la sociabilitat, la fidelitat, la
sinceritat.
Com a bon empirista la seva anàlisi s’ajusta a l’observació i la reforça en
orientar la formulació dels seus judicis ètics sobre individus a partit de
l’avaluació global dels mèrits de l’individu. Es jutja les seves qualitats,
hàbits, sentiments, facultats que en la seva suma el fan dignes d'estima o
de menyspreu. Si del que es tracta es de jutjar-nos a nosltres mateixos ho
hem de fer com si ens observéssim des de fora, des dels ulls d’un altre.
5. La política. Hume examina les dues teories sobre el dret vigents: la teoria del dret diví i
la del contracte social. Sobre les dues en diu que són coherents amb els
seus principis o postulats però que cap dels dos poden ser provades. La del
dret diví arrenca de la creença en la providència i que segons aquesta tot
poder és legítim quan és de procedència divina. La del contracte social es
basa en que tot poder es legítim quan deriva o té el seu origen en el poble.
Origen:jc 05/02/2007 53
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
Per la seva banda ell tendeix a considerar que l'origen del poder és en
realitat una pràctica que es va consolidant en raó de la seva utilitat social.
El deure i l’obediència
En tant que inverificables, ell prefereix procedir a analitzar en que consisteix
el deure. El deure -afirma- pot ser considerat:
- com a instint natural, que deixa al marge els interessos individuals i
públics, es centra en l’amor als fills, en el sentiment de gratitud i el
sentiment de pietat.
- com a derivat de la necessitat social, que consisteix afegir a l’instint
natural (engendrat en l’àmbit familiar) el sentiment de que la societat és útil,
que aquesta augment la nostra força, la nostra habilitat i la nostra seguretat.
En aquest sentit social aquest deure s’entén com "respecte a la propietat
privada", "fidelitat a les promeses", "obediència civil o política".
Si bé aquest anàlisi del deure aclareix les seves idees sobre el "dret"
importants per a la política, ell va més enllà quan perfectament informat
dels esdeveniments de la seva època (el moment "anglès) afirma "Una
nació mancada d’indústria serà pobre i tendirà a fer la guerra. Una nació
rica serà poderosa en la pau i en la guerra: una distribució defectuosa de la
riquesa es perjudicial per a l’estat, el mateix que la pobresa d’un poble
deriva de la manca de llibertat".
6. La religió. Déu.
Obres: Diàlegs sobre la religió natural (1779). Història natural de la religió.
Sobre la immortalitat de l’ànima (1783).
Hume procedeix a fer la crítica de l’argument "ontològic" amb el qual es
pretén demostrar l’existència de déu. Aquell argument pretenia que de la
idea de déu se’n desprenia la seva existència amb independència de la
ment que la pensava. Hume afirma que cap idea pel mer fet de ser pensada
se’n pot deduir la seva existència. Ni la de déu ni la de cavall com tampoc la
Origen:jc 05/02/2007 54
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
idea, de Descartes, de perfecció. Tampoc podem demostrar a déu
mitjançant la prova cosmològica (necessitat de la primera causa: Aristòtil i
Tomàs d'Aquino) doncs no admetem - seguint a Hume- la noció de causa.
Per tant, Hume afirma que no és possible demostrar l’existència de déu. El
seu raonament és que "Res no és demostrable si no és que el seu
concepte inclou una contradicció (proposicions analítiques). Res que sigui
distintament concebible implica contradicció. Tot el que nosaltres concebem
com a existent, podem concebre-ho també com a inexistent". (proposicions
de fet)
Però allò que si podem fer és explicar-nos la religió en tant que fenomen
íntimament vinculat a la naturalesa humana. Segons això, déu i la religió no
tenen un caràcter instintiu des del punt de vista del seu coneixement. Es
tracta de percepcions derivades d’impressions primàries i com a tal déu i la
religió són impressions secundàries. El fenomen religiós deriva del
sentiment primari de l’interès que manifestem pel que ens pugui passar, és
a dir, neix dels sentiments d’esperança i temor. Ell és de l’opinió de que: "El
todo es una adivinanza, un enigma, un misterio inexplicable; duda,
incertidumbre, suspensión del juicio parecen los únicos resultados de
nuestras más cuidadosas investigaciones sobre este tema. Pero es tal la
fragilidad de la razón humana y tal l contagio irresistible de la opinión, que
aun esta duda deliberada puede mantenerse con dificultad. No indaguemos
más y, oponiendo una especie de superstición a otra, abandonémoslas
todas a sus discusiones. Nosotros mientras dura su furia y su disputa,
refugiémonos felizmente en las tranquilas, aunque oscuras, regiones de la
filosofía."
A considerar altres posicions sobre el tema:
Deisme: Doctrina religiosa que reconeix l’existència d’un Déu personal,
principi i causa de l'univers, però sense cap influx ulterior sobre el món i
sense possibilitat de revelació. Aquest Déu, conegut només per la raó, pot
ésser identificat amb cadascun dels déus de les diferents religions, mentre
Origen:jc 05/02/2007 55
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
aquests siguin despullats de llurs elements històrics i positius. Aquesta
doctrina aparegué a Anglaterra, a la segona meitat del s XVI, i, sota l'impuls
de lord Cherbury, s’estengué també a França, on se’n feren ressò, entre
altres, Voltaire, Rousseau, Montesquieu i la major part dels enciclopedistes.
A Alemanya tingué seguidors des de mitjan s XVIII i en fou representant
l’escola wolfiana.
Teisme: Doctrina que afirma l’existència d’un Déu personal creador i
provident.
Origen:jc 05/02/2007 56
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
3 Pensament il·lustrat: raó i progrés. Guió: 1. El segle XVIII: Política i societat a Europa.
2. La Il·lustració. Característiques generals.
3. Filòsofs
4. Kant
4.1 Biografia, obres i context històric-filosòfic.
4.2 Les preguntes de Kant.
4.3 La crítica de la raó pura. El problema: què puc conèixer? = És possible
la metafísica com a ciència. Les facultats del coneixement: sensibilitat i
enteniment. Quines són les condicions que fan possible la ciència. Els
judicis científics. Judicis analític i sintètics.
4.4 La crítica de la raó pura: característiques generals de l'obra.
4.5 L'estètica transcendental.
4.6 L'analítica transcendental.
4.7 La dialèctica transcendental
4.8 L'ètica kantiana: la crítica de la raó pràctica. L'aprioirsme kantià.
--------------------------------------------------------------
1 El segle XVIII: Política i societat a Europa. 1735: Invenció màquina de vapor
1776: Declaració d’independència dels USA
1783: Reconeixement d’Anglaterra de la independència USA i decadència
de l'imperi britànic atlàntic.
1789: Aplicació de la màquina de vapor a la producció: comença la
mecanització i amb ella la revolució industrial.
1789-1792: Revolució francesa.
1799-1804: Napoleó és elegit Cònsol
1804-1815: Període imperial napoleònic.
Origen:jc 05/02/2007 57
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
2 La Il·lustració. Característiques generals. - Confiança en la raó. Es tracta d'una raó diferent a les dels racionalistes.
La raó il·lustrada té un caràcter més instrumental, i supeditada a
l'experiència i a l’acumulació de coneixements.
- Entusiasme científic: es concep la ciència com un instrument al servei de
l'ésser humà. L'entenen com un saber concret, pràctic i instrumental i per
alguns el coneixement de la naturalesa com a obra de Déu.
- Crítica al cristianisme o secularització: El pensament s'orienta a eliminar
totes les explicacions de caràcter sobrenatural vigents fins aquell moment
en la cultura europea.
- Enciclopedisme: es forja l'ideal de l'home culta obligat obrir-se a tot tipus
de coneixements. El projecte i realització de l'Enciclopèdia per part dels
intel·lectuals francesos n'és el símbol i l'exemple d'aquest ideal.
- Refús de l'autoritat: Es té la idea de que els individus han aconseguit sortir
de la seva minoria d'edat i poden valer-se de la seva raó en la línia d'una
mentalitat optimista, universalista i utòpica.
- confiança en el progrés: idea de la història com un procés lent però
continuat de progrés en tots els ordres.
- Els temes: la natura (que substitueix a les preocupacions metafísiques, la
naturalesa humana i la llibertat (de pensament i acció).
3. Filòsofs. Els enciclopedistes o Philosophes: Lleis naturals i lleis positives. República democràtica i aristocràtica.
Monarquia amb lleis i tirania sense lleis. Divisió dels tres poders.
Diderot (1713-84) D'Alambert (1717-84) Ambdós directors i editors de l'Enciclopèdia ( Enciclopèdia de les arts, de
les ciències i dels oficis) publicada a París entre 1751 al 1780 amb 35
volums (28+5+2).
Voltaire (1694-1778) Conegut anticlerical proposa com a alternativa a la religió - supersticiosa i
fanàtica- un pensament filosòfic capaç de descobrir a Déu a través de la
Origen:jc 05/02/2007 58
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
natura i amb l’única ajuda de la raó (deisme). De tendència aristocratitzant
veu convenient, no obstant, dur a terme reformes radicals totes elles
relacionades amb la defensa dels individus: llibertat de pensament i
d'expressió (ell havia estat empresonat el 1817 per una sàtira que va
escriure contra el regent), protecció legal de tots els individus. Es converteix
en el símbol del segle de la defensa de la tolerància. Obres: Cartes
angleses (1728), Cartes filosòfiques (1734), Zadig o el destí 1748), Càndid
(1758) i L'ingenu (1767).
La Mettrie (1709-1751). Neix a Saint-Malo (França). Metge de l'exercit francès està convençut de
que l'ésser humà té una única naturalesa i que aquesta és material
(monisme materialista). Aquesta naturalesa pot ser explicada des dels
mecanismes fisiològics de l'organisme. També
Helvecio 1715-71 i Holbach (1723-1789) Critiquen el dualisme i d’idealisme metafísic tradicional.
Rousseau (1712-1778). Neix a Ginebra. El seu és un pensament crític davant de l’optimisme de
l’època. Des del seu criticisme repensa l’optimisme en el progrés de la
història centrant-se en temes socials, d’educació, i de política. Representa
la reacció contra els excessos de racionalisme i una defensa de l’ésser
humà com a sentiment (inicis del romanticisme).
"L’ésser humà és bo per naturalesa", afirma, però ha estat pervertit per
l’egoisme d’aquesta societat que té el seu origen històric en la violència i la
desigualtat. Cal canviar la societat modificant entre altres coses el dret a la
propietat privada i també l’educació. Pel que fa a l’ésser humà afirma que la
raó és important com també els sentits, però tant una com els altres estan
impregnats de sentiment, que és l’element determinant en l’acció humana.
Temes: Estat de natura i corrupció, el contracte social i la voluntat general,
la importància de l’educació.
Origen:jc 05/02/2007 59
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
Obres: Somnis d’un passejant solitari (publicació pòstuma), Confessions
(publicació pòstuma), Discurs sobre les ciències i les arts (1750), Discurs
sobre els orígens i fonaments de la desigualtat (1758), Contracte social
(1762), Emili o de l’educació (1762).
Montesquieu (1689-1755): En ell es dona la confluència del naturalisme i de l'historicisme típics del
segle. Segon el primer, les lleis són relacions necessàries que provenen de
la naturalesa de les coses i per això mateix no hi ha atzar sinó lleis. Segons
el segon, la societat humana (europea) ha superat l’estadi natural en el que
regnava la pau i la concòrdia i que estava regit per les lleis naturals per
evolucionar cap a una societat diferent en la que cal desenvolupar
igualment unes lleis -positives- que serien les naturals adaptades al context
on es troba la societat: constitució, costums, clima, religió…
Crítica l’absolutisme francès (Cartes perses-1721) i reelabora la teoria de la
divisió de poders de Locke (L’esperit de les lleis-1748). Defensa la
monarquia com sistema de govern sempre que sigui una monarquia
constitucional. Aquesta estarà basada en la divisió de poders: executiu,
legislatiu i judicial.
4. Kant: 1724-1804 4.1 Biografia. Neix a Königsberg. (Prússia oriental). Família amb pocs recursos i molt
religiosa (pietisme). 1727 mor Newton. Kant tenia tres anys. El 1740, inicià
el seu regnat Frederic II (1740-1786), que succeeix al seu pare Frederic
Guillem I (1713-1740), fundador de l’estat prussià. Frederic II és un
exemple de dèspota "il·lustrat" que impulsa a Prússia com a potència
europea disputant-se l’hegemonia centro-europea amb l’imperi austro-
hungar.
Hume escriu el Tractat de la naturalesa humana.1738-40
Entre els anys 40-46 estudia a la universitat de Königsberg (matemàtic,
ciències naturals, filosofia). El 1746 escriu un petit opuscle sobre ciències
naturals. Es guanya la vida com a preceptor-tutor. El 1754, Kant escriu dos
Origen:jc 05/02/2007 60
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
articles científics sobre el planeta terra. Poc abans, Montesquieu havia
publicat L’esperit de les lleis (1748) i Rousseau el Discurs sobre les
ciències i les arts (1750).
Del 1757 al 62, la ciutat és ocupada pels russos (guerra dels set anys). El
65 pren possessió de la plaça de sots-bibliotecari del castell de la ciutat.
Rep ofertes d’altres universitats. El 1770 és anomenat professor honorari
de la universitat de la ciutat. Són els anys del moviment pre-romàntic
alemany anomenat Sturm und drang (tempesta i bursada) que posa fi a la
cultura cortesana, es distancia del racionalisme il·lustrat, reivindica el
sentiment i assumeix la tradició alemanya (inici de la reivindicació
nacionalista alemanya: comunitat de cultura, comunitat de destí i comunitat
política). Goethe n’és (1749-1832) la figura més representativa.
El 1774, hi ha la proclamació de la Declaració de drets de la persona a
Filadelfia, anterior a la declaració d’independència americana, dos anys
després, i declaració oficial de la guerra d’independència americana. El
1781, Kant escriu La Crítica de la Raó Pura. El 1786 es anomenat rector de
la universitat. El 1789 esclata la Revolució francesa, amb la promulgació de
la Declaració universal dels drets de l’home. El 1794, Kant entra en
conflicte amb la censura prussiana (regnat de Frederic Guillem II (1786-
1797) amb el seu llibre La religió dins dels límits de la raó (1794) que es
considerat un atac al cristianisme. Kant es compromet a partir d’aquell
moment a no tractar públicament sobre religió. El 1797 es jubila. El 1799
Napoleó pren el poder a França.
OBRES: Història general de la naturalesa i teoria del cel (1755, influències
newtonianes), L’únic argument possible per a la demostració de l’existència
de Déu, Dissertació sobre la forma i principis del món sensible i intel·ligible,
Els somnis d'un visionari, Crítica de la raó pura (1781), Crítica de la raó
pràctica (1790), Crítica del judici (1793), La religió dins dels límits de la
vertadera raó i Idees de la historia universal (1793), Metafísica dels
costums (1795). Antropologia (1798) .Lectures preferides de Kant: La física
Origen:jc 05/02/2007 61
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
de Newton, les obres dels racionalistes alemanys Leibniz i Wolf, les dels
empiristes (Hume) i els filòsofs de la il·lustració (Rousseau).
Context filosòfic i històric. Religió.
Des del segle XVII, els moviments espirituals cristians prenen diverses
formes segons on es desenvolupen. El pietisme és una variant de
l’anomenada església reformada, del puritanisme i també del calvinisme
(veure esquema esglésies cristianes). Molt estesa per Holanda, Anglaterra,
Baixa Renània té com a característiques l’ascetisme, la defensa de la
predestinació, de la tolerància (en temes d’educació; sobre les relacions
econòmiques: mercantilisme), de l’emotivisme religiós. En la variant pietista
que visqué Kant, la predestinació no tenia el mateix grau de importància
que en la resta del moviment encara que defensava una doctrina
d’aristocràcia dels elegits i com en els altres casos l’ascetisme és
concretava en la importància del treball i de la vida professional dels qui
professaven aquesta doctrina religiosa. Era inqüestionable una forta
presència de l’element racional en el seu ascetisme.
Història i Idees.
Des del 1650, mort de Descartes, han passat moltes coses:
a) disputes entre les cases reials per l’hegemonia d'Europa i repartiment
dels territoris conquistats fora del continent. Potència en decadència
(Espanya), noves potències: Holanda, Anglaterra, França, Prússia i Imperi
austro-hungar.
b) Emergència política de la burgesia (la ideologia liberal: vessant liberal de
revolucions i contra-revolucions polítiques. La revolució comercial i
financera, que prepara "econòmicament" la rev. industrial (màquina de
vapor de Wat, descoberta a finals del XVIII)
c) Resistència popular a la tirania i emergència de teories republicanes
defensores del bé comú i l’interès general (vessant republicana de
revolucions i contra-revolucions polítiques.)
Origen:jc 05/02/2007 62
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
c) Cinc grans i complexes "sub-cultures" filosòfiques totes elles
relacionades: 1.- L'empirisme i filosofia política anglesa (Hume 1711-1776,
Locke 1632-1704, Hobbes), 2.- La Il·lustració francesa (enciclopedistes...:
Diderot 1713-1784, D'Alambert 1717-1783, Montesquieu 1689-1755,
Voltaire 1694-1778, Rousseau 1712-1778), 3.- L'"Sturm und drang"
alemany (Goethe i Herder 1744-1803)), la filosofia racionalista alemana
(Wolff), l'idealisme filosòfic alemany (Fichte 1762-1814, Schelling 1775-
1854) del que el criticisme kantià n'és una variant i el romanticisme
alemany i anglès (Novalis (pseudònim de Friedrich von Hardenberg,
(Oberwiederstedt, Turíngia 1772 - Weissenfels, Turíngia 1801), Worswortrth,
Keats (Londres 1795 - Roma 1821), Byron (Londres 1788 - Mesolóngion,
Grècia 1824); 4.- La continuació de la revolució científica (cientificisme-
positivisme). 4.- El racionalisme com a escola que segueix a Descartes.
4.2. Les preguntes de Kant. - Què puc conèixer? Es tractava de definir les condicions d'un coneixement
cert de tal manera que qualsevol de les disciplines del saber si
reconeguessin.
- Què cal fer? Òbviament, es tractava de definir les condicions per les que
es podia establir els principis d’un comportament ètic.
- Què puc esperar? Es tractava de donar resposta a les inquietuds
sobrenaturals, és a dir, al problema de la religió i les seves condicions de
realització. (La religió dins dels límits de la raó. Idees de la historia universal
– 1793)
- Què és l’home? es tracta de relacionar les tres preguntes anteriors i
reflectir-ne el que podem entendre per ésser humà, per la naturalesa
humana.
4.3. La crítica de la raó pura (1781). La pregunta què puc conèixer? Era per a Kant respondre a la pregunta
sobre si era possible la metafísica com a ciència. Això l’obligava a
investigar en que consistien les facultats del coneixement: la sensibilitat i
Origen:jc 05/02/2007 63
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
l’enteniment prenent com a referent l’estudi de les condicions que fan
possible la ciència. Això per Kant exigia aclarir en que consistien els judicis
científics, és a dir, els judicis analítics i els sintètics.
En la pregunta què puc conèixer? Kant planteja el que es coneix com el
“problema crític”. Si Descartes es preguntava per la certesa del
coneixement (quins dels meus coneixements són certs) Kant es pregunta
sobre els límits del meu coneixement (més proper a Hume). Situat així el
problema Kant procedeix a fer una anàlisi (similar a un judici) a la raó. Cal
fer-ho, pensa Kant, per raons històriques i filosòfiques: és el moment de
que la gent arribi a la seva majoria d’edat!
És possible la metafísica com a ciència?
Això planteja: és possible la ciència? I si és possible, pot ser aquestaq
ciència una ciència universalment vàlida, és a dir, anar més enllà de la d’un
escèptic moderat com Hume? I si és possible, podem pensar en una
metafísica científica?
Respecta a la ciència podem constatar que progressa, que els científics es
posen d’acord en els seus pronunciament i teories: això vol dir que els seus
judicis són OBJECTIUS, UNIVERSALS i NECESSARIS, ningú els pot
negar. Si la metafísica vol ser una ciència cal que sigui construïda com
aquestes últimes. Si no és possible haurà d’abandonar la pretensió
(tradicional) de parlar d’aquests temes amb rigor científic. Ens convé saber
per tant, ens diu Kant: Com és possible la ciència!
1r. Tipus de coneixements
Kant ha accepta que tenim dues facultats cognoscitives: d’una banda, la
sensibilitat, que és passiva i que coincideix amb les "idees simples" de
Locke i les "impressions" de Hume. De l’altra, l’enteniment, que és una
facultat activa que produeix espontàniament conceptes i idees que no
provenen de l’experiència (per ex. causa, necessitat…). Per a Kant els
conceptes no provenen de l’experiència (contra l’empirisme) però, aquests,
només tenen aplicació vàlida en els coneixements que provenen de
l'experiència, de la nostra sensibilitat.
Origen:jc 05/02/2007 64
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
2n Dues són les condicions necessàries perquè sigui possible la ciència:
a) condicions empíriques, és a dir, tota ciència ha de basar-se en dades de
l’experiència. Es tracta d’unes condicions FÀCTIQUES, PARTICULARS,
CONCRETES i ALTERABLES.
b) unes condicions transcendentals, és a dir a priori, anteriors a tota
experiència, que proporciona directament l’estructura cognoscitiva del
subjecte; que proporcionen les característiques de saber UNIVERSAL,
NECESSARI, i PRÈVIES A L'EXPERIÈNCIA.
Els judicis científics. Judicis analítics i sintètics.
La base de totes les teories científiques són es judicis. Què caracteritza a
un judici científic segons el que hem vingut dient?:
és un judici que fa avançar a la ciència, ens proporciona informació nova
sobre la realitat però al mateix temps la seva veritat no depèn de
l’experiència sinó que ens la proporcionarà l’enteniment. Es tracta del que
ell en diu Judicis sintètics (experiència: no universals, no necessaris,
extensius) a priori (universals i necessaris. És la diferència entre un judici
com "el gos del meu veí està malalt (judici sintètic: el predicat no està
contingut en el subjecte) i un altra com "la línea recta és la distància més
curta entre dos punts" o tot el que comença a existir té una causa".
Tots els demés judicis són o judicis analítics a priori (universals, necessaris
i no extensius) que no són científics perquè no aporten res nou e el
coneixement del subjecte: "El tot és més gran que les parts", o judicis
sintètics a posteriori (no universals, no necessaris, extensius) del tipus "el
gos del meu veí és lleig, judicis que no interessen a la ciència.
Recordeu que en això Kant no coincideix amb Hume que afirmava que els
judicis matemàtics i de la geometria eren analítics.
RESUM tipus de judicis segons Kant
- segons proporcionin o no informació nova
a) Judicis sintètics: L’aula de COU té goteres. (el que es diu d'alguna cosa
(predicat) no està contingut necessàriament en el subjecte)
Origen:jc 05/02/2007 65
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
b) Judicis analítics: El tot és més gran que les parts. (el que es diu
d'alguna cosa (predicat) ja està contingut en el subjecte)
- segons la manera en com puguem comprovar la seva veritat:
c) Judicis a posteriori: L'aula de COU té goteres. (la seva veritat és
coneguda a través de l'experiència)
d) Judicis a priori: el tot és més gran que les parts. (la seva veritat es
coneguda independentment de l'experiència perquè ja està continguda en
el subjecte)
e) Judicis sintètics a priori: el judicis científics que són extensius,
universals i necessaris.
4.4. La crítica de la raó pura: característiques generals de l'obra. Kant divideix la crítica de la raó pura en tres parts, dedicades cadascuna a
l'estudi de les tres facultats que, segons ell, té el coneixement humà:
facultat de la sensibilitat, facultat de l'enteniment i facultat de la raó. Les tres
parts porten per títol respectivament: Estètica transcendental, Analítica
transcendental i Dialèctica transcendental.
a) L'estètica transcendental: Estudia la primera de les facultats del
coneixement humà: la de la sensibilitat. Amb el seu estudi coneixerem les
condicions espai-temporals del coneixement, que com a intuïcions pures,
produeixen la primera sintesis de caràcter sensible.
b) L'Analítica transcendental: Estudia la segona de les facultats del
coneixement humà: la de l'enteniment. Amb els seu estudi coneixerem els
conceptes purs de l'enteniment, condició necessària per tal de que allò que
ens ha vingut donat per la sensibilitat adquireixi el caràcter d'objecte pensat.
c) La dialèctica transcendental: Estudia la facultat de la raó. S'ocupa del
problema de la possibilitat de la metafísica com a ciència.
Els objectius de la "crítica" són:
a) postulats bàsics:
- no hi ha coneixement objectiu sense dades empíriques (empirisme) com
tampoc es possible l'objectivitat sense l'aprioritat (racionalisme).
Origen:jc 05/02/2007 66
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
- les facultats indiquen diferents nivells d'aprioritat del subjecte
transcendental, cadascuna de les facultats mitjançant les formes a priori
redueix a unitat una diversitat de continguts. Cada facultat produeix un tipus
de síntesi, les dues primeres, entre les dades empíriques i les condicions a
priori aportades pel subjecte, la tercera, entre els judicis produïts per les
dues primeres i principis generals racionals. D'aquí que hi hagi tres tipus de
"síntesis"
b) les diferents modalitats de síntesi a priori que corresponen
respectivament: a l'exercici de les tres facultats:
- síntesi sensible: la diversitat de les dades empíriques queda unificada sota
les formes a priori de la sensibilitat.
- síntesi categorial: la diversitat fenomènica queda unificada sota les formes
pures dels conceptes o categories de l'enteniment
- síntesi ideal: la raó pura ordena i sistematitza de forma sistemàtica la
diversitat dels judicis sota principis metacategorials produint la "il·lusió de la
raó pura".
4.5. L'estètica transcendental. La síntesi sensible. El moment de la Facultat de la Sensibilitat.
La facultat que fa possible els judicis de la matemàtica i de la geometria.
Si analitzem el coneixement sensible, ens diu Kant, constatarem: que les
nostres percepcions estan sempre situades en un espai i en un temps. En
rigor aquest coneixement consta de dos elements: d'una banda, l'objecte
percebut i, de l'altra, l'espai i el temps en el que nosaltres hem situat tota
percepció. Espai i temps acompanyen sempre a qualsevol percepció PERÒ
elles no són en si mateixes percepcions (no ens és possible percebre
l'espai i el temps de manera pura).
Què són aleshores espai i temps?
Per a Kant són formes pures a priori de la sensibilitat i intuïcions pures, és a
dir:
a. Formes: vol dir que no són impressions ni percepcions, com tampoc
dades empíriques.
Origen:jc 05/02/2007 67
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
b. A priori: són anterior a tota experiència
c. De la sensibilitat: que corresponen a la meva facultat de la sensibilitat
d. Intuïcions: que no són conceptes elaborats per la raó, es tracta de
contextulització de la informació sensible espontània i immediata.
- Pures: en tant que formes estan desproveïdes de contingut.
És gràcies a les característiques de la nostra facultat de la sensibilitat que
es pot produir la denominada per Kant SÍNTESI SENSIBLE, és a dir que la
diversitat de les dades empíriques quedin unificades sota les formes a priori
de la sensibilitat: l'espai i temps.
La ciència i la facultat de la sensibilitat.
La síntesi sensible és la que fa possible la matemàtica i la geometria com a
ciència:
- en la matemàtica és condició necessària el temps. L'àlgebra està basada
en construccions serials numèriques que operen segon l'abans i el després.
ex: 7+5=2
- en la geometria és bàsica la intuïció pura de l'espai sense la qual no seria
possible els seus judicis. ex. la línia recta és la distància més curta entre
dos punts"
RESUM: 1r. l'espai i el temps estructuren les dades que ens arriben pels sentits.
2n. coneixem allò que se’ns apareix als sentits de manera que el que
coneixem sempre és conegut per nosaltres (fenòmens) i és de l’única cosa
que el subjecte pot parlar.
3r. no és el subjecte qui s'adapta a l'objecte sinó que és l'objecte que
s'adapta al coneixement.
4.6. L'analítica transcendental. Fins ara en diu Kant hem recollit dades, tenim fenòmens, recollits per la
sensibilitat que és una facultat passiva. Però aquestes dades no han estat
treballades activament pel nostre intel·lecte. Pensar-les, entendre-les depèn
del nostre enteniment. La funció pròpia de l'enteniment es pensar sobre els
Origen:jc 05/02/2007 68
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
fenòmens. El que procedeix és unificar aquestes dades.. Percebre és cosa
de la sensibilitat, entendre i comprendre es cosa de l'enteniment.
Fixem-nos en la diferència entre les següents expressions: "veig una casa"
i "veig alguna cosa però no sé el que és". Entre l'una i l'altra hi ha tenir un
concepte o no.
En definitiva pensar, entendre o comprendre inclou conceptes i judicis.
Tipus de conceptes
N'hi ha de dos tipus:
- empírics que són conceptes que procedeixen de l'experiència i per tan són
a posteriori.
- Purs o categories: són els que no procedeixen de l'experiència i son a
priori (inherents a la raó, innats). Aquests conceptes són aplicats
espontàniament als fenòmens que provenen de la sensibilitat. N'hi ha dotze
i els classifica, seguint el model de la lògica clàssica, en grups de quatre:
- Quantitat: unitat, pluralitat i totalitat, o el que és el mateix els judicis seran
singulars, particulars o universals.
- Qualitat: realitat, negació i limitació, o e que és el mateix els judicis seran
afirmatius, negatius o indefinits.
- Relació: Substància-accidents, causa-efecte, reciprocitat, o el que és el
mateix els judicis seran categòrics, hipotètics o disjuntius.
- Modalitat: possibilitat, existència, necessitat, o el que és e mateix els
judicis seran problemàtics, assertòrics o apodíctics (demostratiu).
Segons aquestes categories quan formulem un judici tipus "totes les cases
de Davos són de fusta" vol dir que el fenomen l'hem unificat comprenent-lo
a partir de les categories. Hem aplicat la categoria de totalitat formulant un
judici universal; hem aplicat la categoria de realitat formulant un judici
afirmatiu. Hem aplicat la categoria de substància (casa) i la d’accident
(fusta) i per això és un judici categòric i per últim hem aplicat la categoria
d'existència i per això hem formulat un judici asertòric.
Les categories són conceptes purs i formals, és a dir, són a priori i buides
de contingut i mai poden tenir altre aplicació que no sigui en els fenòmens
Origen:jc 05/02/2007 69
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
que ens proporciona la sensibilitat o coneixement sensible. Per exemple jo
no puc afirmar amb propietat "l'esperit de l'home es malvat" perquè no tinc
experiència sensible d'això que en dic "esperit".
La facultat de l'enteniment és la que fa possible la Física. Gràcies a les
categories podem formular els judicis que necessita aquesta ciència: ex:
"tot el que comença a existir té una causa" o "Els cossos es dilaten pel
calor", aplica unes categories i es converteix en premissa de moltes altres.
És un judici analític, sintètic i a priori.
RESUM:
L'enteniment coneix aplicant les categories als fenòmens i només té valides
quan les aplica als fenòmens.
Pel que hem dit fins ara és comprensible el títol que donà Kant a la seva
filosofia, es tracta d'una filosofia d'idealisme transcendental: idealista
perquè no coneixem les coses tal com són en sí, sinó que coneixem allò
que el subjecte construeix; i transcendental perquè aquesta construcció es
fa amb independència de l'experiència. Coneixem el fenomen, però no el
noumen (la cosa en sí). Aquesta é la limitació de la raó humana: no tenim
altre cosa que intuïcions sensible, per anar més enllà d'aquestes haurem de
confiar en la raó pràctica no en la raó pura. L'espai, el temps i les categories
són condicions de possibilitat de l'experiència, dels fenòmens. Tot allò que
està fora de l'experiència és inaccessible.
4.7. La dialèctica transcendental En aquest apartat s’analitza la possibilitat de la metafísica com a ciència.
Anteriorment l’havíem definit com aquella part de l’obra que estudia la
facultat de la raó i que s’ocupa del problema de la possibilitat de la
metafísica com a ciència. També l’havia caracteritzat com aquelles
operacions mentals amb les que produíem síntesi ideal, és a dir, moment
en que la raó pura ordena i sistematitza la diversitat dels judicis sota
principis metacategorials produint la “il·lusió de la raó pura”.
Quins són aquests “principis metacategorials” dels que parlava? Es tracta
de les idees de Món, ànima i déu, és a dir idees globalitzadores (les
Origen:jc 05/02/2007 70
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
nocions clàssiques de la metafísica de sempre: substància, identitat, déu)
d’una raó que té tendència a universalitzar i unificar tot el saber humà.
Món: substància que globalitza tota l’experiència externa.
Ànima: substància que globalitza tota l’experiència interna
Déu: punt de convergència de tot, principi i fi.
Aquestes idees no provenen de l’experiència. Són el que Kant diu purs
ments pensats. Però aquests purs ens pensants no poden ser aplicats a
cap dels fenòmens, perquè cap d’ells correspon amb propietat a aquestes
idees pures. Les idees (pures) expressen l’ideal de la raó de trobar principis
que englobin i unifiquin e això són fàcilment explicables, però no tenen una
base de coneixement perquè el noumen ens és inaccessible; d’aquí que
quan l’enteniment humà els si estigui caient en el que Kant anomena la
il·lusió transcendental. Per això a aquesta part de la “Crítica” n’hi diu Lògica
de l’aparença o de la il·lusió.
Segons això tota metafísica, ja sigui del passat (des de Plató a
Descartes…), ja sigui futura ha comès i cometrà errors. Aquests poden ser
de tres tipus:
1) quan es pretén fer judicis sobre l’anima o Jo pensant.
2) quan es pretén fer judicis sobre el món en sentit cosmològic.
3) quan es pretén fer judicis sobre Déu.
En els dos primer casos, Kant anomena a aquests errors: Paralogismes i
Antinòmies.
1.- PARALOGISMES: “L’ànima és” o el “jo penso és”.
Quan afirmo la realitat del “jo penso” en psicologia racional o filosòfica
m’estic excedint en les possibilitat de la meva raó. El “jo penso” no és una
realitat empírica i no m’ajuda a comprendre-la en aquest cas la categoria de
substància
2.- ANTINOMIES (o contradiccions):
Les afirmacions que s’han fet sobre el món són totes elles oposades i cap
definitiva. Es el que ell reconeix com una successió de tesis i antítesis.
Per exemple
Origen:jc 05/02/2007 71
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
*Tesi: El món té un principi en el temps i en l’espai doncs per tal de que
passi alguna cosa té que haver-hi un principi i un final. El principi i el final
indiquen l’existència d’uns límits i en això mateix d’una obra acabada.
Antítesi: El món no té cap principi ni final perquè de tenir-los sempre
podríem preguntar-nos pel que hi ha darrera d’aquests límits.
*Tesi: Tota substància consta de parts simples, no existint més que allò que
és simple o allò que és compost de parts simples.
Antítesi: Res no es composa en el món de parts simples, de manera que el
tot és abans que les parts.
*Tesi: Existeix llibertat com a possibilitat d’un començament incausat (és a
dir indeterminat)
Antítesi: Tot passa en el món segons lleis naturals (determinisme)
*Tesi: Existeix en el món com a part o com a causa un ésser necessari
Antítesi: No existeix en el món o fora d’aquest cap ésser necessari (No
existeix en el món com a part o com a causa.
3.- Sobre Déu:
- L’argument cosmològic no és vàlid perquè d’un concepte no se’n
pot derivar la seva existència
- l’argument cosmològic: de l’experiència de l’ésser contingent no
se’n pot derivar la de l’ésser necessari
- l’argument teleològic. Aquest és l’únic argument que li mereix algun
respecte. Es a dir, aquell argument que defensa un sentit en l’esdevenir
de l’ésser (la causa final d’Aristòtil). Aquest argument però només podria
admetre’s en el sentit de l’existència d’un ésser ordenador, mai creador.
4.8. L'ètica kantiana: la crítica de la raó pràctica. L'aprioirsme kantià. El coneixement humà com hem vist fins ara parteix de que es combinen
dos elements (postulats de la raó pura): el material, que prové de les
nostres sensacions, i el formal que són les intuïcions pures, les categories i
les metacategories o idees pures (que no poden aplicar-se a res).
Però l'home no es preocupa només del que puc conèixer sinó també del
que pot fer.
Origen:jc 05/02/2007 72
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
Amb la crítica de la raó pràctica entrem en el domini de l'ètica. Aquí la
pregunta a respondre és Que puc fer?
Fins ara hem vist de que Kant s'ocupava de l'ésser (a traves del
coneixement), a partir d'ara s'ocupa del haver de ser.
La crítica Kant a l'ètica material (que no materialista)
Al llarg de la història, totes les ètiques - segons Kant - han comès el mateix
error: Ha fet que els valors - el bé, el mal - depenguessin d'alguna cosa
concreta que passava a considerar-se el bé suprem: el plaer, la felicitat,
déu, la utilitat social; i també ha volgut establir unes normes o medis
mitjançant els quals aconseguir aquests fins dels que parlàvem fa un
moment.
Aquesta ètica per Kant és errònia per que:
- és empírica: tot en ella depèn de l'experiència, i en conseqüència no pot
ser universal que seria el que li proporcionaria un tipus d'ètica que
poguéssim establir a priori.
- és hipotètica: per acceptar un determinat comportament sempre li hem de
posar un condicional davant: si vols aprovar, tens que estudiar …; si ets bo
déu t’ho recompensarà
- és heterònoma: les normes per les que regir-se provenen de fora de la
raó: déu, les coses que proporcionen plaer, són útils… En definitiva no es el
subjecte qui es dona la llei, sinó que ve de fora.
L'ètica kantiana:
- no pot ser empírica: ha de ser a priori, és a dir, necessària i universal a
tots els homes.
- no pot ser hipotètica: ha de ser categòrica, és a dir els judicis, tenen que
ser absoluts, sense condició alguna.
- no pot ser heterònoma: ha de ser autònoma, és a dir, té que estar
determinada pel propi subjecte.
Per això, enfront de les ètiques material Kant defensa una ètica formal, és a
dir buida de continguts.
Origen:jc 05/02/2007 73
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
L'única ètica possible és aquella que exigeix que els humans actuem
segons un mandat interior incontestable: és a dir actuem per la nostre noció
de deure. L'única ètica possible és la del deure pel deure. Y aquesta
conducta és possible quan actuem conforme a la llei. Actuar així és actuar
moralment perquè no s'actua per a cap fi, ni tan sols ens interessa els
mitjans per aconseguir aquest fi, sinó que seguim la inclinació d'un mòbil
interior que ens exigeix actuar "moralment", és a dir segons el deure.
ex: fixem-nos en aquest exemple:
• contrari al deure: cobrar preus abusius
• conforma al deure: cobrar el que es just per guanyar clients
• per deure: cobrar el que s'ha de cobrar.
Cap de les dues primeres accions és moralment bona en canvi la tercera ho
és perquè està regida pel deure mateix: és el que Kant denomina el deure
pel deure.
Aquesta és la vertadera característica d'un acte moral: no dependre
d’imperatius hipotètics sinó per imperatius categòrics. Aquests darrers són
els únics que tenen valor universal.
Per a Kant aquesta és l’única conducta que reconeix que l'home és un fi en
sí mateix i mai un instrument.
Per Kant només ens cal dues normes per orientar-nos en les nostres
accions:
La norma subjectiva: "actua de tal manera que la teva conducta pugui tenir
un caràcter universal".
La norma objectiva: Cal que hem comporti sempre i en tot moment amb els
demés de manera que aquests siguin considerats com un fi mai com un
mitjà.
Tot plegat es resumeix en l'exigència moral d’actuar segons un imperatiu: el
del deure i la nostra voluntat l'obeeix perquè creu que és la nostra obligació
actuar conforme a ell.
Aquesta descoberta del sentit del deure com innat a la nostra raó pràctica
té unes conseqüències importants pel que fa a la metafísica. Ja hem vist
Origen:jc 05/02/2007 74
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
que ell nega tota possibilitat a un coneixement metafísic científic però
també hem vist que admet que les idees de la metafísica estan en nosaltres
en tat que idees pures de la raó. La seva realitat no pot demostrar-se i no
en tenim evidencia directa, però en canvi la realitat d'aquestes idees les
haurem d'admetre a partir de la moral.
Per tal de que sigui possible la moral kantiana de l'imperatiu categòric hem
d'admetre tres postulats que afirmen l'existència d'una realitat metafísica
(postulats: proposicions que no són evidents i no poden demostrar-se
perquè les hem d'admetre perquè si no seria impossible alguna cosa, en
aquest cas la moral):
1) que l'home és lliure (si no ho fos no hi hauria possibilitat d'una moral
autònoma)
2) que l'anima és i és immortal: doncs l’imperatiu categòric indicaria la
necessitat d'un objectiu transcendent a la vida material
3) que Déu existeix: si com és obvi en el món fenomènic l'ésser i l'haver
d'ésser no coincideixen, ens cal admetre la necessitat d'un ésser (déu) e el
que pugin identificar-se. En ell es dona una unió perfecta entre virtut i
felicitat.
Origen:jc 05/02/2007 75
Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron
Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas jcomas12@xtec.cat Matèria: Filosofia2
End
Origen:jc 05/02/2007 76