Date post: | 01-Mar-2016 |
Category: |
Documents |
Upload: | ferran-adelantado-gimeno |
View: | 219 times |
Download: | 0 times |
Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època
Adrià Gual, escriptor, poeta, dramaturg, cineasta, director d’escena, escenògraf, pedagog, pintor, grafista i il·lustrador vinculat al Modernisme i al Simbolisme.
Gual és una de les figures centrals del traspàs del Modernisme al Noucentisme. Fundador del Teatre Íntim (1898-1928), de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, més tard anomenada Institut del Teatre (1913), i, entre d’altres institucions culturals, de la productora cinematogràfica Barcinógrafo (1913).
Empès per l’onada de modernitat derivada de Wagner, i vinculat al context de transformació cultural del Modernisme –i també a la poètica del Simbolisme–, Adrià Gual importà de París la voluntat de crear institucions culturals i la passió pels moviments de renovació formal. Defensava la unió indissoluble d’ètica i estètica.
I amb llurs suaus petjades fa créixer per on passa flors morades de delicat perfum.
Fragment de L’eterna enamorada. Adrià Gual
Les influències
Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època
El món d’Adrià Gual, d’arrel Modernista i Simbolista, té com
a precedents els pre-raphaelites i la gran renovació operística
de Richard Wagner (1813-1883), descoberta a França per
Charles Baudelaire. Gual, com a bon simbolista, volia canviar
l’art del seu temps tot propiciant que se sentissin els colors
i es veiessin els sons.
En Gual es detecta un cert paral·lelisme amb Adolphe Appia
(1862-1928), que també trencava amb les postes en escena més
convencionals de Wagner.
En el teatre d’Adrià Gual és evident la influència de Maurice
Maeterlinck (1862-1949). Pel que fa a la direcció d’escena tenia
en compte els plantejaments d’André Antoine (1858-1943),
les teories de Gordon Craig (1872-1966), les propostes
d’Auréliene Lugné-Poë (1869-1940) i l’esperit poetitzant
de Paul Fort (1872-1960).
Tots ells creien en la necessitat de renovar les arts tenint
en compte les emocions i, des de la perspectiva actual,
són veritables precursors i avantguardistes.
Dante Gabriel Rossetti, Lady Lilith, 1866-68, 1872-73
Julia Margaret Cameron, The parting of Sir Lancelot and Queen Guinevere, 1874
Henry Wallis, The Death of Chatterton, 1856
Programa de l’Associació Wagneriana. Barcelona, 1904
Retrat de Charles Baudelaire, 1860 c.a. Fotografia d’Étienne Carjat
John Millais, Ophelia , 1851–1852
Targeta postal del Festival de Bayreuth anunciant l’òpera Parsifal amb retrat de Richard Wagner i representació de les Noies-Flor, c.a. 1876
Adolphe Appia, esbós escenogràfic de la sèrie Espais rítmics, c.a. 1906-1928
Adolphe Appia, esbós escenogràfic per a l’òpera Parsifal, acte primer, escena primera, c.a. 1896
Adolphe Appia, esbós escenogràfic per a l’òpera La valquíria, acte tercer, 1892
Edward Gordon Craig, esbós escenogràfic per a Hamlet, 1912
Adrià Gual, esbós escenogràfic desconegut, c.a. 1900-1940
Adrià Gual, esbós escenogràfic per a l’òpera Parsifal, acte primer, escena primera, 1932
Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Hamlet, 1940
Adrià Gual, esbós escenogràfic per a l’òpera Tristany i Isolda, acte tercer, 1920
El tenor català Francesc Viñas en el paper de Lohengrin. Fragment del quadre de Lluís Martí Gras, c.a. 1892, dipositat al MAE
Retrat de Richard Wagner, 1870. Fotografia de Franz Hanfstaengl
Influències
Paral·lelismes
Adrià Gual, c.a. 1898
Esbós escenogràfic per a L’ànec salvatge, d’Henrik Ibsen, muntatge d’Andre Antoine al Théâtre Libre de Paris, 1891
Fotografia d’escena de La fille Élisa, d’Edmond de Goncourt, al Théâtre Libre de Paris, 1913
Fotografia d’escena de Hamlet al Théâtre de l’Oeuvre de Pa-rís, 1913. Direcció d’Aurélien Lugné-Poë
Retrat de Paul Fort, c.a. 1885-1900
Retrat de Maurice Maeterlinck, c.a.1923
Directord’escena
Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època
Adrià Gual impartint una classe de declamació, a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic. Auditòrium de Gràcia, 1914
Adrià Gual impartint la conferència escenificada “Figures d’home en el teatre”, Escola Elemental de Treball, 1922
Les realitzacions escèniques d’Adrià Gual sempre topaven amb
l’escassetat de mitjans. Moltes de les seves idees no eren realitzables
o s’havien d’ubicar en indrets insòlits i atractius, com per exemple
el Laberint d’Horta.
Gual formava els actors des del punt de vista de la dicció i la
prosòdia. Introductor en el nostre país de la figura del director
d’escena, també buscava alliberar la representació de les
dependències del text dramàtic. Per a Gual, la direcció d’escena
era un art autònom, i calia allunyar-la del costumisme. L’escenari
havia de respirar veritat, havia de ser vist com una composició.
En aquest sentit, un dels models de Gual era el realista Antoine.
Segons Gual, «cal arribar a les emocions per la col·laboració perfecta
de tots els elements i detalls complementaris a fi de perseguir la
justesa de la realitat o la realitat de tots els idealismes».
Pel que fa al actors, Gual era clar: «Dir lo paper és fer comèdia.
Lo fer comèdia no és fer teatro». S’oposava, doncs, al teatre del
primer actor que s’expressava de manera afectada.
Fotografia de l’escenografia d’Edip rei, Teatre Novetats, 1903
Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Nausica, 1921
Fotografia de l’escenografia de Nausica, Teatre Eldorado, 1921
Fotografia de l’escenografia de Tristany i Isolda, Teatre Principal de Figueres, 1920
Fotografia de l’escenografia de Tristany i Isolda, Teatre Principal de Figueres, 1920
Fotografia d’escena de Javier, Gran Teatre del Liceu, 1930
Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Tristany i Isolda, 1920
Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Edip rei, 1903
Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Tristany i Isolda, 1920
Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Javier, 1930
L’escenografia
Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època
Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Julieta i Romeo, 1920
Les escenografies d’Adrià Gual s’arrelen d’una banda en la tradició
anterior a ell i, de l’altra, recull la gran influència que deriva dels nous
plantejaments operístics de Wagner.
Gual també coneixia les experiències realistes d’Antoine i el seu
Théâtre Libre i, alhora, es deixà influir per la força poètica del
Théâtre d’Art de Paul Fort. Amb els anys evolucionà fins a coincidir
amb algunes de les noves aportacions d’Adolphe Appia.
Gual també es dedicà a fer figurinisme i caracterització.
Són trets definitoris de l’escenografia de Gual l’estilització de les
formes, l’ús recorrent de cortinatges, la utilització d’estructures
corpòries, el caràcter sintètic de les propostes amb la utilització
dels mínims elements, així com les referències a la pintura.
En conjunt, l’obra escenogràfica de Gual estava al servei de la
seva idea de renovar profundament el teatre català.
Accés a les imatges de l’obra artística d’Adrià Gual a Escena Digital la base de dades d’arxiu i museu del Centre de Documentació
i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre
QR code generated on http://qrcode.littleidiot.be
Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Misteri de dolor, 1904
Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Romeu i Julieta, 1920
Adrià Gual, esbós escenogràfic per a El somni d’una nit d’estiu, 1908
Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Romeu i Julieta, 1920 Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Bressolada, 1922
Adrià Gual, esbós escenogràfic per a La careta, 1924Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Simfonia d’un dia serè, 1922
Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Les filoses, 1916
Adrià Gual, esbós escenogràfic per Diana i la Tuda, 1927
Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Javier, 1930 Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Javier, 1930 Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Javier, 1930
Adrià Gual, esbós escenogràfic desconegut, c.a. 1900-1940
Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Crispí, rival dels seu amo, 1912
Adrià Gual, esbós escenogràfic d’un teló de boca , c.a. 1900-1940
Adrià Gual, esbós escenogràfic d’un teló de boca, c.a. 1900-1940
Adrià Gual, autorepresentació en un esbós escenogràfic per a El geni de la comèdia, 1912
Adrià Gual, esbós escenogràfic per a El geni de la comèdia, 1912
Adrià Gual, projecte de disseny del personatge de La Blancaflor per a l’obra La Blancaflor, 1897. Inclòs en el manuscrit
Adrià Gual, projecte de disseny de personatge, obra desconeguda, c.a. 1900-1940
Adrià Gual, projecte de disseny del personatge de l’Escampaboires per a l’obra Don Joan, 1908
Adrià Gual, projecte de disseny del personatge del Gran Balda per a l’obra Don Joan, 1908
Adrià Gual, projecte de disseny de personatge per a La família d’Arlequí, 1926
Adrià Gual, projecte de disseny de personatge per a La família d’Arlequí, 1926
Adrià Gual, projecte de disseny de personatge per a Francesca de Rímini, 1920
Adrià Gual, projecte de disseny de personatge per a El geni de la comèdia, 1912
Adrià Gual, projecte de disseny del personatge del Bon Mariner per a l’obra La Blancaflor, 1897. Inclòs en el manuscrit
Adrià Gual, projecte de disseny de personatge per a Nocturn. Andante. Morat, 1896
TeatreÍntim
Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època
Gual va crear el Teatre Íntim l’any 1898 i el va mantenir actiu
de manera intermitent fins l’any 1928. Volia fugir del teatre comercial
i oferir una proposta cultural que contribuís a través de l’estètica
a la regeneració del país. Les primeres representacions van tenir
lloc al Teatre Líric.
El Teatre Íntim va iniciar la seva aventura amb Silenci, de Gual mateix.
El segon muntatge va ser Ifigènia a Tàurida, de Goethe, en traducció
de Maragall, i presentada als jardins del Laberint. Posteriorment
es van estrenar L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol; Interior,
de Maeterlinck; Blancaflor, de Gual. Després va venir La culpable,
també de Gual, estrenada un dia de grans pluges, i que finalment
va acabar amb escàndol. Abans de marxar a París Gual encara
va posar en escena Espectres, d’Ibsen.
Després de París, l’Íntim estrena l’any 1903 Èdip rei, de Sòfocles,
i El casament per força, de Molière. Van seguir obres de
Beaumarchais, de Shakespeare, de Hauptmann, de Goethe una
altra vegada, d’Èsquil, de Jacinto Benavente en traducció de Gual,
novament Ibsen, i un llarg etc. d’autors catalans i del repertori
internacional.
Ja el 1924 l’Íntim va reprendre les representacions amb obres
de Plaute, Leònides Andrèiev, Alfred de Musset, Josep Maria
de Sagarra i, entre d’altres, Luigi Pirandello.
Fotografia d’estudi d’Adrià Gual caracteritzat de Pilades per a Ifigènia a Tàurida
Fotografies de premsa de l’arribada dels espectadors a la representació,
recollides per Adrià Gual
Miquel Utrillo, cartell per a la representació, 1898
Invitació de la representació
Fotografia d’estudi de Clotilde Domus caracteritzada d’IfigèniaFotografia d’estudi de Pujol i Brull caracteritzat d’Orestes Fotografia d’estudi d’Enric Giménez caracteritzat de ThoasFotografia d’estudi de Salvador Vilaregut caracteritzat d’Arkas
Adrià Gual, esbòs escenogràfic per al muntatge dels Jardins del Laberint, 1898
Fotografia de Miquel Utrillo i Joan Maragall a l’escenari amb anotacions manuscrites del Marqués d’Alfarràs (propietari dels Jardins del Laberint)
Vista de l’escenari des de la platea, amb anotacions manuscrites del Marqués d’Alfarràs (propietari dels Jardins del Laberint)
Josep Triadó, dibuix de la funció dels Jardins del Laberint, c.a. 1900-1920
Fotografia d’escena de la representació, amb tots els actors
Teatre Íntim: Ifigènia a Tàurida, de Johann Wolfgang von Goethe, traducció de Joan Maragall
Direcció: Adrià Gual
Escenografia: Miquel Utrillo
Barcelona, Jardins del Laberint. 10 d’octubre de 1898
Fotografia del públic del Teatre Romea
durant la commemoració del Tercer Centenari de Molière, Teatre Romea, gener de 1922
Adrià Gual,creadord’institucionsculturals
Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època
Adrià Gual, apunt de la catedral de Notre-Dame vista a través del riu Senna i altres emplaçaments de París, inspirat en la litografia “Notre-Dame l’Évêché et le Cloître (1750)” de Josef Hubert Hoffbauer, inclosa dins l’obra Paris à travers les âges, aspects successifs des monuments et quartiers historiques de Paris depuis le XIIIe siècle jusqu’à nos jours, París: Firmin-Didot et cie, 1885
L’estada d’Adrià Gual a París entre 1900 i 1903 va ser determinant
per fer-li veure que a Europa la cultura sempre ha de tenir uns sòlids
fonaments institucionals. Per Gual era important que la Comédie
Française pogués conviure perfectament amb moviments
innovadors com ara el Naturalisme o el Simbolisme.
S’adona que calia fonamentar la formació dels actors, promoure
l’estabilitat institucional i, alhora, estimular els moviments de
recerca i de renovació. Gual ja havia intentat alguna cosa similar
en fundar el Teatre Íntim (1898-1928).
Més endavant Gual va promoure la creació o bé va dirigir
diverses institucions: Espectacles i Audicions Graner, dirigits per
Gual de 1905 al 1907, i on s’oferien espectacles de teatre, música
i cinema; Nova Empresa de Teatre Català (1908-1910),
i la productora cinematogràfica Barcinógrafo (1913).
Secundat per Enric Prat de la Riba des de la Diputació de Barcelona,
Gual crearà l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, després anomenada
Institut del Teatre (1913). Tanmateix, Gual sempre va ser
un estrany pel Noucentisme.
Adrià Gual, creador d’institucions culturals
Nova Empresa de Teatre Català
Interior de l’estudi del fotògraf Audouard, decorat per Adrià Gual. Enric Giménez fa una lectura, el dia 3-X-1909, als actors de la Nova Empresa de Teatre Català. A l’angle superior esquerre, Adrià Gual
Fotografies d’escena d’El somni d’una nit d’estiu, Nova Empresa de Teatre Català, direcció d’Adrià Gual, Teatre Novetats, 1908
Interior del programa de temporada 1908-1909 de la Nova Empresa de Teatre Català al Teatre Romea
Programa de temporada 1909-1910 de la Nova Empresa de Teatre Català al Teatre Romea
Interior del programa de mà de la desena representació d’El somni d’una nit d’estiu, Nova Empresa de Teatre Català, direcció d’Adrià Gual, Teatre Novetats, 1908
A la tardor de 1908, després d’assolir un notable èxit amb les
representacions de quatre sessions dedicades al teatre estranger
al Teatre Romea, Adrià Gual rep l’encàrrec d’encapçalar una nova
companyia dedicada en exclusiva al teatre català i que tindria
com a seu el Teatre Novetats.
Durant les dues temporades que Gual duu les regnes
de la companyia es programa un repertori on sobresurten
les produccions d’autors catalans, amb la participació d’autors
contemporanis estrangers. Es posen en escena peces de Bernard
Shaw, Hauptmann, Regnard i Brieux. Entre els autors catalans,
juntament amb obres d’Ignasi Iglésias i Santiago Rusiñol,
Gual estrena peces d’autors poc o gens coneguts pel públic.
Entre els espectacles representats hi destaca l’estrena
El somni d’una nit d’estiu.
Programa de temporada 1908-1909 de la Nova Empresa de Teatre Català al Teatre Novetats
Adrià Gual, creador d’institucions culturals
El cinema dels inicis
Platea de la Sala Mercè, 1904. Col·lecció particular d’Antoni González Moreno-Navarro
Programes dels Espectacles-audicions Graner al Teatre Principal, 1906-1907
Logotip de la productora cinematogràfica Barcinógrafo
Caricatura apareguda a L’Esquella de la Torratxa, 11 de novembre de 1904
Llotja de la Sala Mercè, 1904. Col·lecció particular d’Antoni González Moreno-Navarro
Margarida Xirgu i Ricard Puga, entre d’altres, en un fotograma de la pel·lícula El beso de la muerte, dirigida per Magí Murià, de la productora Barcinógrafo, 1916
Aurora Baró (Mariana) i Emilia Baró (Mariagneta) en un fotograma de la pel·lícula Misterio de dolor, dirigida per Adrià Gual, de la productora Barcinógrafo, 1914
Amb els Espectacles i Audicions Graner (1904) i la productora
cinematogràfica Barcinógrafo (1914), Adrià Gual té un paper clau en
el desenvolupament del primer cinema que es realitza a Catalunya.
L’any 1904, el pintor i empresari Lluís Graner encarrega a Gual
la direcció artística d’una programació a la Sala Mercè on s’ofereixen
espectacles teatrals, concerts i cinema. L’espai, decorat per
Antoni Gaudí, ofereix fins i tot la possibilitat de realitzar un
recorregut a través d’una ruta subterrània. Entre 1905 i 1907
els Espectacles i Audicions Graner es traslladen al Teatre Principal,
i compten també amb la direcció artística d’Adrià Gual.
Uns anys més tard, Gual inicia l’aventura de la productora
Barcinógrafo, amb la qual dirigirà vuit pel·lícules. La majoria
eren adaptacions d’obres dramàtiques o bé narracions de grans
autors d’abast universal.
Fotograma de la pel·lícula La reina joven, dirigida per Magí Murià i amb guió d’Adrià Gual, de la productora Barcinógrafo, 1916
Margarida Xirgu i Ricard Puga en un fotograma de la pel·lícula Alma torturada, dirigida per Magí Murià, de la productora Barcinógrafo, 1916
L’Escola Catalana d’ArtDramàtic
Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època
El 1913 Adrià Gual fundà l’Institut del Teatre, aleshores amb
el nom d’Escola Catalana d’Art Dramàtic. Es tractava d’endegar
no únicament una escola, sinó un centre de formació, de producció
i de recerca a través del qual la vida escènica catalana trobés vies
de regeneració i de modernitat.
Gual veia l’Escola Catalana d’Art Dramàtic com un dels eixos
vertebradors de la vida teatral del país. També era el vehicle per
continuar la feina ja iniciada al Teatre Íntim en el sentit de crear
un repertori internacional.
Gual va dirigir l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (Institut del Teatre
de la Diputació de Barcelona) fins a 1934.Pla d’ensenyament del primer curs de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, 1913
L’Institut del Teatre
Invitació de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic per a una conferència d’Adrià Gual
amb la col·laboració de Joan Llongueras,
1913
Banquet de final de curs 1918-1919. Alumnes
i professors al restaurant parc de la Ciutadella
Grup d’alumnes, amb Adrià Gual, durant una
sortida de pràctiques, a Tàrrega
Logotip de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, 1919
Adrià Gual impartint una classe, 1914
Grup d’alumnes de la primera promoció, amb Adrià Gual i Pere Bohigas
Publicació “La Gaseta Catalana d’Art Dramàtic”, número 1, 1917
Grup d’alumnes i professors durant el curs 1927-1928. A la primera fila de gent dreta: Pere Bohigas, Pompeu Fabra, A. Gual, Maurici VIlomara, Enric Giménez, Salvador Alarma i Josep Mestres Cabanes
Programa de la sessió de final de curs, 1932-33
Una de les sales del Museu del Teatre, al Palau de Belles Arts, c.a. 1922-1923
Etiqueta de registre del Museu del Teatre, 1930
Enric Giménez impartint una classe, 1914
Josep Mestres Cabanes impartint una classe
Personatges que il·lustraven la conferència de P. Bosch i Gimpera
“La indumentària en el teatro griego”, 1928
Representació d’El malalt imaginari
al Palau de Belles Arts, 1912
Representació de El padre Juanico,
a l’Escola del Bosc, 1924
Pius Daví a Arlequí vividor, 1915 Representació d’Ifigènia a Tàurida als boscos de Vilajoana, 1921
Josefina Tàpias i Josep Claramunt a Julieta i Romeu, 1920
Conferència d’Adrià Gual a l’Ateneu, durant la celebració dels actes del Tercer Centenari de Molière, 1922 Congressistes del Tercer Congrés de la Societat Universal del Teatre, celebrat a Barcelona el 1929
Conferència d’Adrià Gual “Las danzas de la muerte”, al Saló Daurat de la Diputació de Barcelona, 1928
Representació de L’avi, a la platja de la Barceloneta, 1924
Acreditació d’Adrià Gual del Tercer Congrés de la Societat Universal del Teatre, celebrat a Barcelona el 1929
Representació de L’avar, 1922
Empar Ferrándiz i Josefina Tàpias a La mare confident, 1918
Teatret de pràctiques de la seu del carrer Elisabets, 1933
Cartell amb la programació de les sessions de teatre català
a El Dorado, 1921
Cartell del cicle “Trilogia de l’amor”, amb la representació de Francesca de Rimini; Julieta i Romeu; Tristany i Isolda, Teatre Goya, 1920
Cartell amb motiu de la conferència i representacions del Tercer Centenari de Molière, 1922
Cartell amb motiu de les conferències i representacions del cicle “La comèdia durant la divuitena centúria”, 1918
Cartellismei obra gràfica
Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època
Adrià Gual, litografia per a l’escena cinquena de l’edició de Salomé, d’Oscar Wilde, 1908
Com a veritable Modernista –i per molt que des del punt
de vista institucional es decantés cap a la cívica fundació
d’institucions dels Noucentistes–, Gual es dedicà a fer cartells,
al disseny de llibres i a la il·lustració gràfica.
Trenca amb les solucions més convencionals, imposa una gran
llibertat artística i es decanta sovint per agosarades asimetries.
Pel que fa als colors, Gual juga tant amb colors esvaïts i nebulosos
com ens proposa insòlites gammes de verds, blaus, rosats, vermells,
grisos o morats.
La rosa és un dels símbols centrals en l’obra gràfica de Gual.
L’altre és el cor. I també són imprescindibles les llargues cabelleres,
els paisatge i les imatgeries medievals. Gual buscava una veritable
síntesi de les arts.
Adrià Gual, litografia Gran Teatre del Liceu, 1900
Esbòs del cartell per a la representació de La culpable, Teatre Líric, 1899
Adrià Gual, diploma de honorífic, nomenament d’Enric Borràs com a fill adoptiu de Barcelona, 1918
Adrià Gual, esbós per a un cartell del Teatre Íntim, c.a. 1899
Adrià Gual, cartell per a l’edició de Nocturn. Andante. Morat, 1896
Adrià Gual, litografia per a l’escena cinquena de l’edició de Salomé d’Oscar Wilde, 1908
Adrià Gual, cartell de la temporada d’hivern de 1899 al del Teatre Íntim al Teatre Líric
Adrià Gual, litografia de portada per a l’edició de Llibre de horas, 1899
Cartell per a la representació de La culpable, Teatre Líric, 1899
Adrià Gual, cartell de l’Orfeó Català, 1900
Adrià Gual, cartell per a la segona representació de Silenci, Teatre Líric, 1898
Adrià Gual, cartell per a la IV Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas, 1898
Obraplàstica
Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època
Adrià Gual, La rosada, 1897
Adrià Gual entra en contacte amb la pintura de jove,
i la conrea simultàniament amb altres disciplines artístiques.
Els coneixements adquirits a l’escola del pintor Pere Borrell
esdevindran una eina i una llavor formidable per al seu futur
treball com a escenògraf i artista gràfic. D’entre la seva producció
pictòrica hi destaca l’obra La rosada (1897), treball que ha estat
qualificat com a obra mestra de la pintura simbolista.
Adrià Gual, no identificat
Adrià Gual, Vella, c.a. 1895 Adrià Gual, Vell , c.a. 1895
Ramon Casas, Retrat d’Adrià Gual, c.a. 1897-1899
Adrià Gual, Santa Cecília, c.a. 1900
Adrià Gual, La meva dona, c.a. 1900
Escriptor i dramaturg
Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època
Gual era escriptor, poeta, dramaturg, director d’escena, escenògraf,
pedagog, pintor, grafista i il·lustrador. S’aventurà en el món del
cinema i creà institucions la funció de les quals era renovar la vida
cultural catalana. Però bàsicament era un home entregat al teatre.
Les seves memòries, Mitja vida de teatre (1960), són essencials
per entendre el teatre que va de finals del segle XIX a les primeres
dècades del XX.
Com a autor teatral la seva producció oscil·la entre l’al·legoria
—Nocturn (1896), Arlequí vividor (1912)— i el naturalisme més
estricte: Els pobres menestrals (1908), Hores d’amor i de tristesa (1918).
Amb Misteri de dolor (1904) assoleix l’èxit. D’entre la seva extensa
producció també cal citar Silenci (1897), Blancaflor (1899),
L’emigrant (1901), La fi de Tomàs Reynalds (1905), La pobra Berta
(1909), Donzell qui cerca muller (1910), En Jordi Flama (1911),
Les alegres comediantes (1913), La comèdia extraordinària de l’home
que va perdre el temps (1914) i Foc de muntanya (1934).
A Nocturn, Gual hi incorporà uns signes que, talment una partitura,
ajudaven a dir el text als actors.Adrià Gual, coberta de l’obra Silenci, 1898
Adrià Gual, coberta de l’obra Nocturn. Andante. Morat, 1896
Accés a la fitxa bibliogràfica dels manuscrits i obres publicades d’Adrià Gual a Biblioescènic el catàleg bibliogràfic del Centre de Documentació i Museu
de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre
QR code generated on http://qrcode.littleidiot.be
Adrià Gual, coberta de l’obra L’emigrant, 1901
Adrià Gual, Nocturn. Andante. Morat, reedició de l’obra en el marc dels actes del Centenari de l’Institut del Teatre. Barcelona: Institut del Teatre, 2013
Adrià Gual, coberta de l’obra Nocturn. Andante. Morat, 1896
Adrià Gual, coberta de Mitja vida de teatre:
memòries d’Adrià Gual, 1960
Fragment de Nocturn. Andante. Morat, amb el sistema de signes ideat per l’autor
Sistema de signes ideat per Adrià Gual per identificar la forma d’interpretar o recitar textos. Manuscrit de Nocturn. Andante. Morat, 1896
Adrià Gual, coberta de l’obra La pobra Berta, 1909
Adrià Gual, coberta del manuscrit de Misterio de dolor, 1901
Adrià Gual, coberta de l’obra Donzell qui cerca muller, 1910
Adrià Gual, coberta de l’obra Misteri de dolor, 1904
Adrià Gual, coberta de l’obra Donzell qui cerca muller, 1910
Adrià Gual, coberta de l’obra Blancaflor, 1904
Adrià Gual, coberta de l’obra En Jordi Flama, coberta, 1911
Adrià Gual, coberta de l’obra Els pobres menestrals, 1908
Adrià Gual, coberta de l’obra Hores d’amor i de tristesa, 1918
Adrià Gual, coberta de l’obra Les alegres comediantes, 1913
Adrià Gual, coberta de l’obra, Arlequí Vividor, 1912
Adrià Gual, coberta de l’obra La fi de Tomàs Reynald, 1905
Misterio de dolor, descripció dels personatges. 1901
Adrià Gual, coberta de l’obra La comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps, 1914
El perfumsimbolistade l’època
Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època
Santiago Rusiñol, Interior, por Maurice Maeterlinck. Teatro Artístico, 1899
Falsament oposat al Naturalisme, els escenaris del Simbolisme
se centren a partir de 1890 en una teatralitat evanescent que
té la mort, el silenci i la incertesa com a temàtiques centrals.
La carnalitat de l’actor esdevé una nosa.
En l’obra de Maurice Maeterlinck aquest simbolisme de vegades
adopta una aparença de falsa realitat, com per exemple a
La intrusa i Interior. La intrusa va ser estrenada a Sitges el (1893)
i va influir Adrià Gual. En altres ocasions, com en Els cecs,
el simbolisme deriva cap a l’avantguarda i esdevé un precursor
de Beckett. En general apareixen princeses irreals i jardins decadents,
com a Pel·leas i Melisenda de Maeterlinck. Domina la preferència pel
que és rar, refinat i artificial i es potencia la sinestèsia. Es tractava
de veure la música i de sentir els colors. A París es feien concerts
de perfums i es publicaven llibres sobre les olors.
Altres dramaturgs simbolistes: Villiers de l’Isle-Adam, el teatre
d’inspiració wagneriana de Edouard Dujardin, les obres de
Charles van Lerberghe, Paul Claudel, W.B. Yeats, Émile Verhaeren,
Gabriele d’Annunzio.
Mary Garden en el paper de Melisenda, en l’òpera Pel·leas i Melisenda de Claude Debussy, 1908
Retrat de Georgette Leblanc, 1911 Fernand Khnopff, Acrasia, reine es fées, 1897
Adrià Gual, prova litogràfica per a Nocturn. Andante morat, il·lustració del personatge del músic/boig, 1896
Adrià Gual, il·lustració escenogràfica inclosa dins el manuscrit de Blancaflor, 1897. Primer quadre, paisatge rural català
Adrià Gual, esbós de la coberta per a l’edició de Silenci, 1898
Adrià Gual, il·lustració escenogràfica inclosa dins el manuscrit de Blancaflor, 1897. Segon quadre, mutació
Adrià Gual, prova litogràfica per a Nocturn. Andante morat, il·lustració dels personatges del Germà i la Germana, 1896
Gustave Moreau, Salomé, 1911
Adrià Gual, dibuix del cap de Joan Baptista per a la publicació de Salomé, d’Oscar Wilde,
traducció de Joaquim Pena, c.a. 1908
Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Dant a les portes de l’infern, 1904
Publicació de la traducció de La intrusa, de Maurice Maeterlinck, a càrrec de Joaquim Casas Carbó i Pompeu Fabra, i missatge de l’autor donant-hi consentiment a la publicació. L’avenç, 2a època, any 5, núm. 15-16, 1893
Fernand Khnopff, L’offrande. Estudi, 1891
Alphonse Osbert, Rivière, 1890
Adrià Gual, prova litogràfica per a Nocturn. Andante morat, il·lustració escenogràfica, 1896
Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època
«Pulcre en l’agençament i reposat en el gest i en el parlar, el nas agut i amb l’aire una mica impertinent i una certa caiguda de les parpelles, li hauria pogut donar un cert aspecte una mica afectat, si no l’hagués corregit de seguida el somriure, com vagament irònic, ara suaument melangiós o cansat, però sempre ple d’una bondat inefable.»
Maurici Serrahima
Comissariat i recerca documental:
Ferran Adelantado, Carme Carreño, Jordi Coca
Direcció del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre:
Anna Valls
Suport a la recerca i digitalització:
Mercè Piñol, Ana Triviño, Anna Forés
Disseny gràfic i producció audiovisual:
Forabord
Comunicació:
Jordi Aubach
Impressió:
Artyplan
Agraïments:
Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Filmoteca de Catalunya, CulturArts-Generalitat Valenciana-Unidad del Audiovisual y la Cinematografía (IVAC), Eulàlia Conangla, Antoni González Moreno-Navarro, Anna Solanilla
Director general:
Jordi Font
Gerència:
Ramon Jovells
Coordinació acadèmica:
Antonio-Simón Rodríguez
Direcció de Serveis Culturals:
Mercè Saumell
Accés a la web del Centenari de l’Institut del Teatre
Institut del Teatre
Aquesta exposició s’ha realitzat en el marc dels actes commemoratius del Centenari de l’Institut del Teatre (1913-2013) i està dedicada a la memòria d’Adrià Gual, fundador i primer director de la institució.
Especificacions pel que fa a la procedència de les imatges no pertanyents al MAE segons procedències: Biblioteca de Catalunya. Barcelona: Publicació de la traducció de La intrusa, de Maurice Maeterlinck, a càrrec de Joaquim Casas Carbó i Pompeu Fabra, i missatge de l’autor donant-hi consentiment a la publicació. L’avenç, 2a època, any 5, núm. 15-16, 1893. Col·lecció particular d’Antoni González Moreno-Navarro: Platea de la Sala Mercè | Llotja de la Sala Mercè. CulturArts - Generalitat Valenciana - Unidad del Audiovisual y la Cinematografía (IVAC): Margarida Xirgu i Ricard Puga, entre d’altres, en un fotograma de la pel·lícula El beso de la muerte, dirigida per Magí Murià, de la productora Barcinógrafo, 1916. | Margarida Xirgu i Ricard Puga en un fotograma de la pel·lícula Alma torturada, dirigida per Magí Murià, de la productora Barcinógrafo, 1916. | Fotograma de la pel·lícula La reina joven, dirigida per Magí Murià i amb guió d’Adrià Gual, de la productora Barcinógrafo, 1916. Filmoteca de Catalunya: Aurora Baró (Mariana) i Emilia Baró (Mariagneta) en un fotograma de la pel·lícula Misterio de dolor, dirigida per Adrià Gual, de la productora Barcinógrafo, 1914. Hekman Digital Archive (library.calvin.edu/hda): Adolphe Appia, esbós escenogràfic per a l’òpera Parsifal, acte primer, escena primera, c.a. 1896 | Adolphe Appia, esbós escenogràfic per a l’òpera La valquíria, acte tercer, 1892 | Adolphe Appia, esbós escenogràfic per a l’òpera Parsifal, acte primer, escena primera, c.a. 1896 | Esbós escenogràfic per a L’ànec salvatge, d’Henrik Ibsen, muntatge d’Andre Antoine al Théâtre Libre de Paris, 1891 | Fotografia d’escena de La fille Élisa, d’Edmond de Goncourt, al Théâtre Libre de Paris, 1913 | Fotografia d’escena de Hamlet al Théâtre de l’Oeuvre de París, 1913. Direcció d’Aurélien Lugné-Poë. Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC): Ramon Casas, Retrat d’Adrià Gual, c.a. 1897-1899 | Adrià Gual, La rosada, 1897 | Adrià Gual, litografia Gran Teatre del Liceu, 1900 | Adrià
Gual, litografia de portada per a l’edició de Llibre de horas, 1899 | Adrià Gual, cartell de l’Orfeó Català, 1900. Wikimedia Commons (commons.wikimedia.org): Alphonse Osbert, Rivière, 1890 | Dante Gabriel Rossetti, Lady Lilith, 1866-68, 1872-73 | Henry Wallis, The Death of Chatterton, 1856 | Fernand Khnopff, Acrasia, reine es fées, 1897 | Fernand Khnopff, L’offrande. Estudi, 1891 | Gustave Moreau, Salomé, 1911 | John Millais, Ophelia , 1851–1852 | Julia Margaret Cameron, The parting of Sir Lancelot and Queen Guinevere, 1874 | Mary Garden en el paper de Melisenda, en l’òpera Pel·leas i Melisenda de Claude Debussy, 1908 | Retrat de Charles Baudelaire, 1860 c.a. Fotografia d’Étienne Carjat | Retrat de Georgette Leblanc, 1911 | Retrat de Richard Wagner, 1870. Fotografia de Franz Hanfstaengl.
Les peces musicals reproduïdes en aquesta exposició es troben en domini públic segons la legislació vigent i corresponen a gravacions no subjectes a restriccions de copyright. Peces musicals reproduïdes: Richard Wagner: Parsifal, acte 1, escena de la transformació (sense cantants), 1882. Orquestra del Festival de Bayreuth, Director: Karl Much, 1927. Procedència: Wikimedia Commons (commons.wikimedia.org). Enric Granados: Danzas españolas, Op. 5, Andaluza (o Playera), c.a. 1892 i 1900. Interpretada per Peter Johnston. Procedència: Musopen (www.musopen.org). Robert Schumann, Àlbum per a la juventut (Op. 68), «El poeta parla», 1848. Interpretada per Peter Johnston. Procedència: Musopen (www.musopen.org). Johann Sebastian Bach: Concert per a violí en la menor (BWV 1041), 1717-1720. Orquestra del Festival de Prades, Director: Pau Casals, 1950. Procedència: Musopen (www.musopen.org). Frédéric Chopin: Nocturn Op. 9 n. 2, en si bemoll major, 1830-1831. Interpretat per Vadim Chaimovich. Procedència: Musopen (www.musopen.org).
Si no s’indica el contrari, totes les imatges d’aquesta exposició reprodueixen obres originals d’Adrià Gual o bé documentació (fotografies, programes teatrals, cartells, etc.) d’autor desconegut dipositada al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre, sent propietat del mateix centre les digitalitzacions o fotografies de les imatges reproduïdes.