Ball de titelles Ramon Vinyes. Dramatúrgia de Ramon Simó · 2019-04-26 · -Ball de titelles...

- Ball de titelles Ramon Vinyes. Dramatúrgia de Ramon Simó Sala Petita

2

Un àngel cau en un prostíbul la Nit de Nadal Al bordell que regenta la senyora Remei, en una petita ciutat de muntanya, no donen l’abast. És la nit de Nadal, i mentre les dones, devotes, són a la missa del gall, els pròcers de la població es tanquen al prostíbul a la recerca de disbauxa. Fins aquí tot normal. Però el que ningú sap és que està a punt de succeir una cosa ben extraordinària: del cel està a punt de caure un home amb ales que canviarà radicalment la vida de la pacífica població. Ramon Vinyes (Berga, 1882–Barcelona, 1952) va escriure Ball de titelles abans de 1930, probablement en un dels seus exilis a Barranquilla (Colòmbia), on va treballar com a periodista a la prestigiosa revista Voces o al diari La Nación. Literat convençut, Vinyes és tan desconegut a Catalunya com valorat a Colòmbia, on se’l considera un dels grans dinamitzadors culturals del segle XX i pare espiritual de tota una generació encapçalada per Gabriel García Márquez, que el va homenatjar a la novel·la Cien años de soledad amb el personatge d’«el sabio catalán», un «hombre que lo había leído todo». Ball de titelles és una obra trepidant, crítica i divertidíssima que s’avança al realisme màgic i que sorprendrà els espectadors.


3

Ball de titelles Ramon Vinyes Dramatúrgia de Ramon Simó Direcció ........................................................................................... Ramon Simó Escenografia ........................................................................................ Quim Roy Vestuari ............................................................................................ Mariel Soria Il·luminació ........................................................................ Quico Gutiérrez (aai) Música ........................................................................................... Joan Alavedra So .............................................................................................. Ramon Ciércoles Moviment de circ ................................... Leandro Mendoza / La Central del Circ Caracterització ............................................................................... Àngels Salinas Ajudanta de direcció .................................................................. Soles Velàzquez Ajudant d’escenografia ................................................................... Víctor Peralta Ajudanta de vestuari ............................................................... Gimena González Música enregistrada per: Joan Alavedra (acordió) Eduard Altaba (contrabaix) Salvador Boix (flauta travessera i mandolina) Oriol Camprodon (clarinet, clarinet baix i didgeridoo) Xavier Marueta (bateria)

Tècnic d’enregistrament: David Casamitjana

Estudi d’enregistrament i mescla: Espai Sonor Montoliu Realització d’escenografia: Pablo Paz, Guillermo Góngora i equip tècnic del TNC Realització de vestuari: Goretti, vestuario escénico Efectes de vol: Josep Maria Pruna i Accialt Flying Effects Efectes especials: Usine services Arturo Gargallo Gran part de l’escenografia, el vestuari i l’attrezzo d’aquest espectacle s’ha realitzat reciclant elements del fons del TNC


4

Repartiment: La Remei ........................................................................................... Mercè Pons L’Endolada ................................................................................... Daniela Feixas La Mirte ............................................................................................ Esther Bové La Josafat ............................................................................................ Carme Poll La Nova ............................................................................................ Diana Torné La Tango ........................................................................................... Itzíar Castro La Rosegons / La senyora Tuies .................................................. Francesca Piñón La senyora Feliça / La senyora del notari .................................... Rosa Cadafalch El Jove de les Ales ................................................................................ Nao Albet El notari ........................................................................................ Jordi Martínez El senyor Prudenci ................................................................. Jordi Banacolocha El senyor Fe ............................................................................ Francesc Lucchetti El viatjant / El poeta .......................................................................... Santi Ricart L’alcalde / El guardabosc .............................................................. Òscar Rabadan El ferreret / El repòrter ............................................................. Ferran Vilajosana El Severí / El senyor sense nom ............................................................ Pep Jové El Martí de les Garces / El paleontòleg ................................................ Pep Ferrer El segon jove amb ales .................................................................. Berta Junyent El tercer jove amb ales ................................................................... Aline Vincent Veus en off: Pepo Blasco, Manuel Veiga Agraïments: Marga Domingo, Gotic Maquillatges i Arxiu Comarcal del Berguedà Muntatge, assaigs i representacions: Equips tècnics i de gestió del Teatre Nacional de Catalunya Producció: Teatre Nacional de Catalunya Col·labora: La Central del Circ


5

Estem força acostumats a veure el món com una representació. No ens costa gaire començar a imaginar la realitat com una comèdia i sovint, pensem que hi fem un paper que no sabríem dir qui ens l’ha assignat ni per què. Però la comèdia continua. Ens agafem a les poques seguretats que tenim i temem l’inconegut, de la mateixa manera que acabem mig estimant el món tal com és, per molt injust i, de vegades, cruel, que sigui. Si féssim servir una metàfora molt estimada pels modernistes, diríem que a tots, de joves, ens agradaria volar, diríem que la vida ens talla molt sovint les ales i diríem potser que, a la fi, ens acostumem a caminar ran de terra. I en aquest caminar trobem el nostre paper, ens conformem amb el que som i, en un procés de maduració estrany, aprenem a acceptar la realitat. Són pocs els que no segueixen aquest destí, els que proven d’enlairar-se per imaginar un món diferent. I són perillosos. A Ball de titelles, Ramon Vinyes converteix la metàfora del vol en realitat i fa que la nit de Nadal aparegui un noi amb ales en un bordell d’una ciutat de muntanya. El bordell és, com ha estat moltes vegades en la història de la literatura, una metàfora de la societat. Hi trobarem la madame, les meuques, els servents i totes les autoritats locals. Aquí tothom juga el seu paper. Amb l’arribada del Jove de les Ales, l’equilibri social es trastoca. El Jove de les Ales, innocent, vingut d’un món imaginari, aprendrà a poc a poc a conèixer el món. Tots el voldran utilitzar: dretes, esquerres, Església... per tal que certifiqui les seves veritats i el seu poder. I tots el voldran eliminar, per estalviar-se noses. A la casa de meuques, com seria d’esperar, el Jove de les Ales també hi descobreix l’amor: l’amor de la Remei, la mestressa, un amor alhora sincer i mentider que, per sobreviure, li acabarà tallant les ales. Ramon Vinyes ens ofereix una comèdia àcida, un vodevil amb un rerefons dramàtic que, en algun moment, surt a primer pla. Tocada per una mena de realisme màgic a l’avançada, per l’esperpent i per un regust de teatre polític d’entreguerres, Ball de titelles és una representació coral, còmica i agosarada de la Catalunya republicana, una crítica al poder real –la propietat, la religió, la força–, als polítics –d’esquerres i de dretes– que només estan al servei d’aquest poder i dels seus interessos personals, i a tots aquells que, malgrat els abusos, fan com qui no els veu i es conformen amb el que tenen. Ningú s’escapa de l’enginy esmolat de Ramon Vinyes: el comerç, la premsa, la ciència, tots tancats en un món, un bordell on només compten el poder, la cobejança, l’individualisme i l’engany. El poble, al carrer, sota la neu, només espera conèixer la veritat oficial. Tot com sempre. Però Ball de titelles és, també, un elogi de l’amor, encara que sigui mentider, i de la voluntat de canviar les coses, per més que, de vegades, semblin impossibles de canviar. Ramon Simó


6

Ball de titelles: vigència d’un clàssic i un autor mal coneguts «Il se peut qu’un rève etrange / vous ait occupée ce soir / Vous avez cru voir un ange / et c’etait votre miroir.» Amb aquests versos de Max Jacob, obria el dramaturg berguedà Ramon Vinyes (1882-1952) Ball de titelles, editada el 1936 amb la guerra començada i en ple fervor revolucionari. La «titellada en tres actes» té un fort sabor republicà però aboca amb humor sarcàstic l’escepticisme de l’autor, disparant a tort i a dret contra totes les demagògies en el marc d’un «prostíbul luxós en una ciutat de muntanya». Elena Jordi, actriu filla del Berguedà com el propi autor, havia renunciat a muntar-la anys abans: la llegenda parla d’una casa de maturrangues i personatges locals inspiradors, però el cert és que no fou fins al 1978 que l’Agrupació Teatral La Farsa de Berga estrenà l’obra; tan cert com que Vinyes no figura en el repertori del teatre professional d’ençà que el 20 de gener de 1939, sota la remor de les bombes, va representar a Barcelona Fum sobre el teulat, darrera estrena en català abans del silenci imposat pel franquisme. Per aquests motius representa tot un esdeveniment que el 2012 el Teatre Nacional de Catalunya hagi recuperat aquesta obra que reedità el 1988 Edicions de L’Albí. Ball de titelles va mes enllà de ser un passatemps del Paral·lel o una comèdia social. Tot es capgira quan un jove amb ales cau ferit vora el bordell, i la Remei, mestressa de l’establiment, decideix acollir-lo en plena vetllada d’una blanca nit de Nadal. El bell ferit atrau les esperpèntiques pupil·les de l’establiment i encara més, la distingida clientela, un grup de polítics i notables de la població que decideix aprofitar-se’n. Darrere vindran poetes, periodistes, capellans, científics… i la ràdio, que difondrà la notícia amb to populista. El «Jove de les Ales» vol entendre endebades el setge però sols un sentiment l’inquieta: els petons de la Remei, i amb ells, la naturalesa de l’amor, un fenomen inèdit, complex, inexplicable… L’alat no és un missatger i no té consciència de l’esfera on ha caigut; pertany a l’ordre dels éssers sense memòria que des de Rainer M. Rilke poblen l’art i les lletres de finals del XIX i principis del XX: Marc Chagall, Rafael Alberti… L’àngel vinyesià deu molt al substrat modernista, al conflicte entre ideal i realitat que la biografia de l’autor (des de la marginació que el dugué a emigrar a Colòmbia el 1913, fins al llarg exili entre 1939 i 1950) reforça encara més. Un àngel caigut ja vist en peces anteriors com Viatge, Qui no es amb mi… o l’expressionista Peter’s Bar, estrenada amb bombo i platerets el 1929 per Enric Borràs. A Ball de titelles es travessa la línia de la fantasia i l’àngel esdevé literal. Tota l’obra és un camí d’aprenentatge en el millor laboratori possible que és la casa de barrets. El vodevil arriba al clímax de malentesos al segon acte, quan coincideixen al bordell tots els notables (esposes i capellà inclosos). Al capdavall la puresa esdevé pertorbadora i Remei li talla les ales per desempallegar-se’n. Ell, però, la seguirà estimant sense esperança, i acceptarà, capmoix, un exili a ciutat, on podrà experimentar la nova naturalesa d’eixalat. Abans de la cloenda


7

renuncia a retornar amb els seus congèneres, car ja s’ha integrat al món: «Ésser home és gaudir, pensar, estimar, lluitar, caure, esbatussar-se anar a les palpentes entredevorar-se, disputar-se el menjar…Que sé jo…I encara centenars de coses més, coses conjuntes i antagòniques, coses que vosaltres no enteneu, que ells no entenen…però que són una realitat.» Gabriel García Márquez, deixeble de Vinyes a la ciutat de Barranquilla que tants anys acollí el berguedà, s’inspirà en aquesta peça per a un conte singular: Un señor muy viejo con unas alas enormes. L’escriptor que mitificà Vinyes a Cien años de soledad en la figura de «El sabio catalán» copsà la força de l’ésser, transmutat en un home vell amb ales de gallinazo i com l’àngel vinyesià, convertit en atracció de fira. La versió que Ramon Simó signa de Ball de titelles i que s’estrenarà el 13 de desembre de 2012 és feta amb l’entusiasme i el rigor que exigeix qui en el seu temps ja fou el defensor del teatre modern i fou injustament menystingut. La nova dramatúrgia respecta en essència tant l’esperit agredolç de la peça (amb tota la picantor i el lirisme del seu llenguatge) com de l’autor, un dels primers lectors de Bertolt Brecht a Catalunya. Perquè Vinyes és un autor avançat al seu temps, que troba, per fi, l’espai que es mereix, un clàssic desconegut que en aquest nou mil·lenni presidit per demagògies i manipulacions de tota mena i per l’ensulsiada de tants ideals, mostra a Ball de titelles tota la seva frescor i vigència. Jordi Lladó Doctor en Filologia Catalana, especialista en Ramon Vinyes


8

Una conversa amb Ramon Simó Tot apunta que l’estrena de Ball de titelles, de Ramon Vinyes, al TNC, pot acabar convertint-se en una descoberta. Ramon Simó estrena una obra d’una gran complexitat escènica, una comèdia coral que demana més d’una dotzena d’actors a l’escenari durant tota la funció. L’humor que traspua la peça té un punt surrealista, sense deixar de ser eficaçment procaç i enverinat. L’obra ens presenta la vida d’un prostíbul de poble, una nit de Nadal, just en el moment en què hi fa acte d’aparició un jove molt atractiu que presenta tota l’anatomia d’un àngel. Parlem amb Ramon Simó, director del projecte, per conèixer més a fons el que hi ha darrere de Ball de titelles. Teatre Nacional de Catalunya: Quan el TNC es va plantejar de programar una obra de Ramon Vinyes, l’obra escollida a l’inici havia de ser Peter’s Bar. Posteriorment, Sergi Belbel es va decantar per Ball de titelles i et va demanar que la fessis. Sembla que has entomat la contraproposta del director del TNC amb molta convicció. Ramon Simó: En efecte, la meva primera proposta a l’hora de pensar en fer alguna obra de Ramon Vinyes va ser Peter’s Bar. Hi podem trobar un món particular, una barreja de modernisme i expressionisme enmig del «barri xino», submón que rarament entrava –i entra– en el teatre habitual. Em cridava l’atenció com Ramon Vinyes lluitava per allunyar-se del costumisme per entrar en un model estètic i representatiu diferent. I com es volia desfer, també, del modernisme que tant havia admirat però que, finalment, representava un llast. Aquests mateixos valors, a més d’altres com ara la qualitat de la llengua, la capacitat de bastir situacions i la recerca d’una estructura dramàtica moderna, els trobem també, i potser més evolucionats, a Ball de titelles. És per això que, en el seu moment, vaig acceptar la proposta de Sergi Belbel i del Consell Assessor del TNC, i ho vaig fer, com tu dius, amb convicció: al marge dels elements formals, teatrals i literaris, ens trobem davant d’un text punyent, que barreja gèneres i estil per construir una sàtira social i política. TNC: Ball de titelles és una obra que presenta una clara afinitat amb l’esperpent de Valle-Inclán. Fins al punt que podríem dir que el Valle-Inclán català no és Espriu sinó Ramon Vinyes. RS: Segurament té contactes amb l’esperpent, però també amb tot un moment estètic, a nivell europeu, que juga amb la deformació com a possibilitat de mostrar el món. No dubto que Ramon Vinyes conegués i admirés Valle-Inclán, però també sabem que seguia de ben a prop Brecht i companyia. El període d’entreguerres va significar, a tot Europa, una recerca constant per apropar les formes de teatre popular al teatre polític i social. És probable que Ramon Vinyes hi volgués participar.

TNC: En el local que regenta Madame Remei, hi coincideixen tant els pròcers com els individus més humils del poble. Les seves disputes dins el prostíbul són un reflex bastant exacte de les seves rivalitats a fora, però alhora sembla que els iguali. El personatge de Jordi Banacolocha diu: «Cadascun de nosaltres val tant com el notari.» Sembla que, dins del prostíbul, la lluita de classes es dissolgui o perdi pressió.


9

RS: La representació del món que fa Ramon Vinyes en el prostíbul de la Remei és més que curiosa. Les forces vives hi estan representades, és clar, però no –o no només– nominalment. Hi ha una clara distinció entre poder i política. Així doncs, la màxima autoritat dins el local és el notari, a qui diuen l’amo de la casa. Després vindria l’Església, com no podria ser d’altra manera, i hi manca l’exèrcit, és clar, considerat poderós i perillós però per motius evidents allunyat –en aquell moment i també ara– de la societat civil. Finalment, hi apareix el poder polític, els representants de les idees, els generadors d’opinió, molt maltractats per Vinyes: en realitat, no manen, o manen molt menys del que voldrien, i només breguen per treure profit personal de la situació. Actualment, no som gaire lluny d’això. I, és clar, així no hi ha qui pari allò que abans en deien els «poders fàctics». Els clients de Ca la Cacauets es divideixen en dos bàndols: els del pis de baix, que no veiem mai, i els del pis de dalt, que serà el que veurem en la representació: el pis noble. En el tercer acte, fins i tot la Remei ens permetrà entrar a la seva cambra. Així doncs, les classes populars hi són, però a peu de carrer. La seva representació en l’espectacle són les meuques i els servidors del prostíbul. Una de les meuques, l’Endolada, s’encarregarà d’anar-nos recordant que el món no s’acaba aquí i que la lluita és necessària.

TNC: En el moment en què apareix l'àngel, caigut del cel, l’obra fa un gir radical: passa d’un costumisme estrafet a un plantejament surrealista, gairebé de realisme màgic. No és estrany que García Márquez congeniés amb un temperament com el de Vinyes... RS: Al principi de l’obra hi ha un cert regust costumista, però de construcció dramàtica molt particular. El text està escrit, em sembla, per crear la sensació d’un moment de vida: és la representació d’una festa a partir d’un model d’escriptura força radical per al seu temps i, segons com, potser per al nostre: rèpliques esparses, plantejament molt coral, sense centralitats clares, simultaneïtat d’accions i de trames… Hem procurat, en l’escenificació, potenciar aquests aspectes per crear la sensació que, fins i tot sense protagonistes, el món segueix el seu curs. Dins d’aquest embolic, Vinyes és prou hàbil com per saber-nos presentar els personatges i col·locar-nos en una situació plena de cinisme i, en alguns moments, de gran sarcasme. Quan arriba el Jove de les Ales tot canvia, sí, però com en tota obra marcada per la màgia i el lirisme, canvia més per a l’espectador que per als personatges. La sorpresa i l’admiració inicials dels personatges de seguida és capgirada per la potència de la seva realitat. Accepten que hi hagi un jove amb ales més enllà d’intentar desfer-se’n: pertorba la seva vida quotidiana, però se’n saben prou dominadors com per no haver de patir. I en voldran treure profit. L’espectador, en canvi, assisteix a la representació d’un món impossible, un món de conte o de llegenda, amb unes convencions que, sens dubte, afavoreixen la teatralitat de la història.

TNC: Fa poc més d’un any, una obra de Josep Maria Miró, amb un plantejament argumental no tan llunyà, va causar un gran escàndol. L’obra de Vinyes potser no és tan obertament procaç, però és igualment subversiva, fins i tot, potser, té més mala bava. Creus que la recepció d’aquesta obra pot ser difícil (en tots els sentits de la paraula «difícil»)? RS: Crec que no hi ha tantes similituds entre l’obra de Josep Maria Miró i la de Ramon Vinyes. Tampoc penso que hi hagi gaire coincidència, com podríem pensar, amb El balcó, de Jean Genet. Vinyes té un llenguatge i un estil propis, difícils de comparar amb altres autors. I és fill de la seva època, tot i que, en


10

alguns aspectes, s’hi avança. Estem davant d’una comèdia, d’un vodevil estrany que de vegades recorda els germans Marx, d’altres a Valle-Inclán, d’altres a Grosz, i que ens proposa, a més, escenes líriques i alguna fins i tot de dramàtica. És clar que les forces vives són al prostíbul, però això no ha espantat mai ningú, sobretot perquè, a la realitat, es donen sovint situacions semblants. I pagades amb diners públics. És clar que es fa broma sobre els poders, sobre els polítics i sobre l’Església: per sort, encara som mig lliures per poder-los criticar, potser ara amb més risc que fa uns anys. Sorprendrà l’actualitat d’algunes crítiques i opinions: no n’hem afegit cap. Això només vol dir que hi ha determinades actituds mesquines, covardes, aprofitades i mentideres que no han canviat, que potser són molt difícils de canviar i que, mentrestant, van afavorint els uns i enfonsant els altres. Em sembla que Vinyes, però, malgrat tot, vol llençar un missatge optimista: ens tallen les ales sempre que poden, però paga la pena continuar lluitant. TNC: «On hi ha un home diuen que hi ha un perill», diu Vinyes en un moment de l’obra. Ball de titelles sorprèn en molts moments on sobtadament l’autor deixa anar veritats molt transparents que alhora et descol·loquen. Hi ha un gust per l’aforisme evident, i el perill és subratllar-lo massa. Com has treballat amb els actors aquest aspecte perquè l’enginy entri sense problemes però sense subratllar-lo massa? RS: El llenguatge popular, la parla quotidiana, en va plena, d’expressions aforístiques. Quan en una situació normal deixem anar una «frase» així, entre cometes, ho fem sense donar-li gaire importància i, sobretot, sense emfasitzar-la: forma part del nostre comportament i de les nostres idees, de vegades s’articula com un pensament clar, però moltes d’altres és només un automatisme. I sempre parteix d’una situació, d’alguna cosa concreta que ens la fa dir. L’enginy i la rapidesa mental o expressiva es construeixen, a la vida i a l’escenari, com un joc d’acció i reacció, on el pensament no hi juga un paper tant important com voldríem. És després de deixar anar una sentència enginyosa o lapidària que comença el procés reflexiu. De fet, els aforismes són, entre altres coses, un mecanisme per activar el pensament.

TNC: La dramatúrgia que has fet a partir del text original de Vinyes inclou frases que has trobat en contes seus o frases de collita pròpia per amorosir-ne alguns aspectes. Quina intervenció has fet en el text? RS: Hi he fet la intervenció que penso que cal fer en tots els textos, sigui viu o no l’autor. L’autor proposa una situació i una acció «literàries», imaginàries, i nosaltres, tots els qui participem en el muntatge, les convertim en un procés físic i real. Per més que ho vulgui, l’autor no pot preveure-ho tot i, consegüentment, l’obra ha de ser «adaptada» o «acabada» en el moment de posar-la en escena. He treballat per respectar l’estructura proposada per Ramon Vinyes però, en alguns casos, l’he hagut de modificar lleugerament per qüestions de comprensió; he corregit errors, segurament d’edició, com ara algunes adscripcions de rèpliques; he modificat la sintaxi d’algunes rèpliques i també alguns encavalcaments. I hem posat, sobretot, les rèpliques al servei del ritme de la coralitat i de la construcció d’una significació i d’unes sensacions comunes. Sens dubte, Ramon Vinyes tenia una clara percepció de què volia però no va poder acumular gaire experiència dalt dels escenaris. El fet d’afegir-hi alguna rèplica té a veure amb el desenvolupament d’arguments propis de l’autor que no estan del tot ben expressats en l’original i que, en canvi, troben una formulació adequada en altres textos del mateix Vinyes. M’ha semblat interessant aprofitar-los.


11

TNC: Quines dificultats t’has trobat a l’hora d'imaginar-te l’obra sobre l’escenari? És un text que demana la presència de molts actors a escena permanentment, com a la pel·lícula El ángel exterminador. No hi havia el perill de caure en l’estatisme de l’actor que es troba, de sobte, en un racó sense saber què ha de fer? Com ho heu treballat? RS: Ramon Vinyes treballa la construcció de l’acció coral a través de l’oralitat, és a dir, volent reflectir allò que se sent. Escriu el que s’hauria de sentir en escenes en les quals participen fins a disset personatges diferents…! Aquesta voluntat, però, cal posar-la en escena, cal construir el que s’hi veu… sembla una obvietat, però no ho és. Nosaltres hem treballat un element que anomenem «comportament continu»: constantment passen coses més enllà del text, de tal manera que l’espectador té la sensació que assisteix a una festa, per exemple, en la qual, màgicament, de vegades se sent més una cosa que una altra, com si tinguéssim un zoom. Això vol dir crear una coreografia precisa que pugui representar i propiciar vivament la casualitat i l’atzar. Per aconseguir-ho, els actors tenen la llibertat d’anar improvisant i provant tot d’accions en segon terme, «accions furtives», algunes de les quals tenen, a més, un sentit contextual i social, prop del gestus brechtià. És molt difícil veure-les totes! Jo mateix en descobreixo de noves cada dia. Em sembla que el text exigeix moviment continu, que en cap moment accepta l’estatisme i, encara menys, l’èmfasi encarcarat que aquest estatisme representa. Estem lluny de la convenció realista habitual, i encara més lluny de la convenció televisiva.

TNC: M’agradaria que ens comentessis algunes frases que surten a l’obra i que mereixen una mica de glossa. Comencem: «La veritat és de dretes.» RS: Doncs sí, ja ho era en aquell moment, i ho continua sent. Ramon Vinyes, a través de Fe, un adroguer anarquista que, en el fons, és un petit burgès, diu: «Les dretes l’heu explotat fins ara!» Un i altre tenen raó. El problema és, segurament, el mateix concepte de veritat, un concepte de dretes. Sigui com sigui, avui la veritat és més que mai de dretes perquè la dreta s’ha apropiat d’això que en diuen «el món real», i afegeixen que aquest «món real» no es pot canviar… I la majoria social s’ho empassa! Les paraules de Ramon Vinyes ens resulten familiars, entre altres coses, perquè les dretes actuals són com les dretes del període d’entreguerres: han oblidat tot el que va suposar la Segona Guerra Mundial, el gir social que va provocar, i es tornen a mostrar amb tot el seu cinisme i arrogància. I perquè les esquerres no acaben de decidir quina «veritat» volen.

TNC: «En el poble tots ens coneixem la roba interior.» RS: En els pobles tothom sap el que fa el veí i, si no fa mal a ningú concret i es comporta amb prou discreció, endavant! Com diu una altra frase del mateix Vinyes, sarcàstica com poques: «Tot és lícit mentre no ho denunciï l’escàndol comprovable». Aquestes són les actituds que es troben, sens dubte, a l’arrel de l’admiració per la corrupció i el pillatge de què gaudim els pobles mediterranis.

TNC: «La inspiració es paga.» RS: Aquesta frase té un doble sentit en el text: el Repòrter vol emportar-se una noia de franc per trobar la inspiració. L’Endolada li respon això, que «La inspiració es paga». I sí, s’hauria de pagar. Però al mateix temps vol dir que pensar, articular un discurs intel·lectual o un discurs artístic, crear una obra d’art, són feines que mereixen ser remunerades. La dona del Notari i la dona del Senyor Prudenci resumeixen molt bé la situació en la seva escena: diuen que, al poble, tenen poeta propi i músic propi, i la dona del Notari sentencia: «Són uns infeliços, però de vegades sembla que donin llustre a la població.» Aquesta és una altra veritat de les dretes.


12

Floreal Peleato: «Elegía del trópico ens proposa una travessia íntima» El director cinematogràfic Floreal Peleato és l’autor d’Elegía del trópico, el documental sobre la vida de Ramon Vinyes que es presenta a la Filmoteca de Catalunya. Teatre Nacional de Catalunya: Com vas entrar en contacte amb la figura de Ramon Vinyes? Floreal Peleato: Va ser a Colòmbia on vaig sentir per primer cop el nom de Ramon Vinyes. El «sabio catalán» a qui Gabriel García Márquez feia un homenatge a Cien años de soledad havia exercit el seu magisteri intel·lectual a Barranquilla molts anys, però la seva vida personal semblava objecte de conjectures, així com la seva obra literària, de la qual se’n parlava, però amb certa imprecisió. Ben aviat em va atraure la possibilitat d’anar a la recerca de la seva personalitat opaca i de la seva obra poc difosa. Em vaig preguntar quin carisma hauria tingut per captivar les seves antigues alumnes, que diuen que els va ensenyar a pensar; els seus amics, a qui va transmetre un cert sentit de l’humor; i als joves escriptors, a qui va guiar per esdevenir millors lectors i artistes. Quan vaig conèixer Jordi Lladó, autor d’una biografia sobre Vinyes i d’una tesi dedicada al seu teatre, vaig trobar la manera de capbussar-me en els seus dietaris, en la seva correspondència, en algunes peces teatrals, en els seus contes i articles. A mesura que anava coneixent més l’escriptor, més fugisser em semblava la persona. La primera frase de la pel·lícula diu així: «Vaig arribar a Colòmbia l’any 1913 fugint de la literatura.» Sí, va fugir de la literatura, i potser també d’ell mateix. Vaig intentar mantenir aquella contradicció per conèixer millor un home que, en el fons, cada cop resultava més misteriós. TNC: Què és exactament Elegía del trópico? FP: No em vaig plantejar de realitzar un perfil de l’autor, sinó un relat introspectiu que seguís el curs de les seves emocions i pensaments. Per això hi ha salts temporals, i per això, també, la pel·lícula està pensada com un mosaic. També volia que Elegía del trópico mostrés esdeveniments que van trastocar el món en què va viure (la Guerra civil espanyola, la Segona guerra mundial, el «Bogotazo» colombià), perquè Vinyes va ser un testimoni apassionat del seu temps. Després d’assistir al caos que destruïa Europa, quan va arribar a Barranquilla, l’any 1940, va escriure en el seu diari: «Estic salvat.» No només pensava en ell mateix, crec, sinó que confiava plenament en el futur de la democràcia a Colòmbia. El títol de la pel·lícula, Elegía del trópico, vol despertar imatges de viatge sense rumb, de lentitud caribenya, de comiat de la vida. La pel·lícula proposa una travessia íntima per la vida d’un «tràgic esperançat, redimit per la literatura», com l’anomena l’editor Jaume Huch, que va cercar sempre la seva Itaca. Al principi em vaig preguntar i no es trobaria vorejant les aigües del Llobregat, però a poc a poc em vaig preguntar si no estaria ubicada, més aviat, a la riba de l’Oceà Atlàntic, a Colòmbia. TNC: Creus que el teu documental serveix per posar una mica de llum sobre la figura de Ramon Vinyes, sobre el seu llegat i la seva obra?


13

FP: Confio que sí, però qui ha de respondre aquesta pregunta són els espectadors. TNC: Quina és la percepció que es té de Ramon Vinyes a Colòmbia? FP: Resulta significatiu que en el Museu del Carib, situat a Barranquilla, en la sala dedicada a la literatura, Vinyes es trobi entre els escriptors caribenys més destacats. És a dir, que el consideren «un dels seus». També crida l’atenció que l’Instituto Colombiano de Cultura hagi fet una antologia de textos de Vinyes publicada dins de la Colección Autores Nacionales. Tanmateix, convé matisar que a Colòmbia la gran fama de Vinyes ve perquè va ser el creador, juntament amb Xavier Aunqué, de la famosa llibreria immortalitzada per Gabriel García Márquez a Cien años de soledad, per haver estat, des de 1917, l’animador més destacat de la revista Voces, on es van publicar comentaris sobre obres literàries aleshores poc valorades i conegudes, per haver estat, a partir del seu darrer retorn al país l’any 1940, un orador i tertulià eminent al Café Roma, pels seus articles carregats d’ironia i agudesa, i, per descomptat, per haver estat, per als futurs membres de l’anomenat «Grupo de Barranquilla», que incloïa membres com García Márquez, Germán Vargas, Álvaro Cepeda Samudio, Alfonso Fuenmayor i Alejandro Obregón, un referent, un vell savi del Vell Continent, un lector incansable capaç de detectar nous talents, un consumat mestre de la paraula i potser encara més de l’art de viure, tot i que la seva faceta pública amagava ferides profundes. Em sembla que a Bogotà se’l coneix més com a intel·lectual, per exemple, pels vincles d’amistat o si més no de respecte mutu que va establir amb figures com Germán Arciniegas. Elegía del trópico es presenta dimarts 11 de desembre a les 20 h a la Sala Chomón de la Filmoteca de Catalunya


14

Ramon Vinyes i Cluet Biografia extreta de www.escriptors.cat Neix a Berga, capital del Berguedà, el 8 de maig del 1882. Enceta la seva carrera literària de manera ben precoç, amb col·laboracions en forma de poemes i narracions al rotatiu local, i l'estrena d'un parell d'obres teatrals amb poc més de vint anys

Es trasllada a Barcelona decidit a ampliar la seva carrera literària, i col·labora a El Poble Català i d'altres periòdics, amb articles de crítica literària i narracions pròpies. A la capital catalana es manté molt actiu en els ambients erudits, i pronuncia la conferència "De la tragèdia", publicada el 1908, on es mostra compromès amb el teatre modernista i poètic. L'any següent publica un recull de prosa poètica de tall decadentista, L'ardenta cavalcada, que és considerat atrevit per la càrrega d'erotisme de les seves descripcions. També estrena diverses obres teatrals, com ara Al florir els pomers (1910) i Rondalla al clar de lluna (1912). Però parlar de la seva vida és parlar dels seus exilis. L'any 1913, fastiguejat "per les poques perspectives que m'oferien, pels maldecaps que donaven i per les escomeses hipòcrites dels crítics i dels companys d'ofici" decideix emigrar a Colòmbia. S'estableix a Barranquilla i obre, juntament amb el seu amic Xavier Auqué, la llibreria i papereria "R Viñas & Co.", que esdevindria un centre de reunió de l'ambient literari de la ciutat. Al mateix temps col·labora assíduament a la premsa de tot el país, amb articles de crítica literària i de divulgació dels corrents artístics europeus. L'any 1917, juntament amb l'escriptor Julio Gómez de Castro, funda la revista Voces, de literatura i crítica literària, que és considerada una de les millors revistes culturals d'amèrica llatina en la segona dècada del segle XX, i una de les primeres d'avantguarda. A més d'una labor de divulgació d'autors com Apollinaire, Chesterton, Eugeni d'Ors, André Gidé i Carles Riba, sovint traduïts al castellà pel mateix Ramon Vinyes , la revista compta amb col·laboracions de joves autors americans com Manuel García Herreros, León de Greiff, Vicente Huidobro, Germán Pardo, Hipólito Pereira, Tomás Rueda, José Juan Tablada i Luis Tejada, entre d'altres. Malgrat l'èxit, la revista no pot superar els problemes econòmics i tanca el 1920, després d'haver publicat 60 números. Després d'una breu estada a Catalunya, el 1922 es casa amb la barranquillera María Salazar i viatgen per Europa; però el viatge de noces es veu estroncat per la notícia de l'incendi de la seva llibreria el juny de 1923. Torna a Colòmbia on emprèn una major dedicació periodística i forma part de la redacció del diari La Nación. Però el 1925 és expulsat del país, com a represàlia pels articles polítics d'aquest periòdic en contra del governador del departament. Així doncs, torna a Barcelona i es concentra en el teatre. D'aquesta època és l'estrena de les obres Racó de Xiprers, publicada el 1927, Viatge: Comèdia? Drama? publicada el 1929, Qui no és amb mi..., segurament la seva obra de

http://www.escriptors.cat/


15

més èxit, que surt publicada el 1929, i Peter's bar, amb el popular actor Enric Borràs com a protagonista, on aborda el tema de l'homosexualitat en un marc escenogràfic avantguardista. També cal destacar la seva labor com a teòric i crític teatral, a favor d'un teatre modern, "antiburgès" i inconformista. Un bon exemple és la cèlebre dissertació Teatre modern, pronunciada el 1929 i publicada el mateix any. A pesar del relatiu èxit de les seves propostes, el 1929 retorna a Barranquilla, on continua el seu treball de periodista i crític literari, i també amb la labor de divulgació cultural. En una entrevista publicada a Barranquilla després de la seva arribada, comenta: "Cuando hemos vivido largo tiempo en un país sentimos años de país metidos dentro. Vuelvo a Colombia para poner en contacto la Colombia del momento con la Colombia que llevo en mí." El 1931, després de la proclamació de la Segona República Espanyola, retorna a Barcelona. És potser la seva etapa més prolífica. Estrena obres de teatre, publica narrativa breu, col·labora amb articles de crítica als principals rotatius progressistes de la ciutat, pronuncia conferències i treballa com a periodista. És essencial la seva tasca de crític, teoritzador i polemista teatral, des d'El Carrer, L'Esquella de la Torratxa, La Nau i d'altres periòdics. Estrena obres com La Creu del Sud, publicada el 1931, La mecanògrafa màrtir, Fornera: rossor de pa i Els qui mai no s'aturen, que apareixen publicades el 1934, i Ball de titelles, escrita abans de 1930 i publicada el 1936. També publica contes i poemes en alguns dels diaris on col·labora, i continua amb la defensa d'un teatre compromès amb el seu temps, modern, republicà, catalanista, democràtic i antifeixista. En un discurs sobre la figura d'Ignasi Iglésias, diu: "Volem que el Teatre Català es desburgesi i s'arrenqui el malentès seny que degota feblesa, decrepitud, fred, reumatisme. Portem-hi ànimes, al teatre català, i no anècdota; poesia i no xerrameca; drames de coneixença i no conflictes de bastidors; braó de problema i no habilitats de comediògrafs. Que parin d'una vegada les recensions elogioses d'estrenes d'obres que diuen: 'L'autor complí, car féu riure molt al públic, que passà una estona distreta'." L'any 1939 estrena el que seria la seva última obra teatral, Fum al teulat, però l'entrada de les tropes franquistes estronca les representacions. S'exilia a França, i passa un any entre París i Tolosa, fins que s'embarca altre cop cap a Colòmbia. De nou a Barranquilla, treballa com a mestre del Colegio de Barranquilla para Señoritas i col·labora a diferents diaris del país, principalment a El Heraldo. Fa amistat amb l'escriptor José Félix Fuenmayor, i entre els dos organitzen tertúlies intel·lectuals que reuneixen les principals personalitats culturals de la ciutat. Amb el temps, es coneixerien per "El Grupo de Barranquilla", i hi participen intel·lectuals com Alfonso Fuenmayor, Álvaro Cepeda Samudio, Germán Vargas, Gabriel García Márquez, Alejandro Obregón, Orlando Rivera "Figurita" i Julio Mario Santo Domingo, entre d'altres. Ramon Vinyes és considerat un mestre per la generació de joves; per això Gabriel García Márquez l'homenatja en la seva novel·la Cien años de soledad, on apareix amb el nom de "sabio catalán", "el hombre que lo había leído todo", amb una vida marcada per sentir-se "prisionero de dos nostalgias". En menor mesura continua escrivint, i publica, a Mèxic, un recull de contes que havia escrit durant els últims anys, titulat A la boca dels núvols (1946), que rep el premi Concepció Rebell als jocs Florals en Llengua Catalana de Bogotà. També escriu els drames Arran del mar Caribe, publicat pòstumament el 1988, i Llegenda de boires, L'arca i la serp i Pescador d'anguiles, que continuen encara inèdits.


16

El 1950, segurament perquè es veu a les portes de la mort, retorna novament a Catalunya. Mor a Barcelona el 5 de maig de 1952, pocs dies després d'haver comprat un altre passatge cap a Barranquilla. L'any 1982, en ocasió del centenari del seu naixement, l'Ajuntament de Berga edita la única Antologia poètica que tenim de l'autor. El mateix any, l'Instituto Colombiano de Cultura publica Selección de textos, que conté un estudi de Jacques Gilard, i una vasta selecció d'articles publicats a la premsa colombiana durant els diferents períodes en què va residir al país, una selecció del seu dietari, una selecció de notes crítiques i assajos no publicats, una selecció de contes, entrevistes i la referència bibliogràfica dels articles publicats a la premsa colombiana. El 1985, fruit d'una col·laboració entre l'editorial Bruguera de Barcelona i l'editorial Norma de Colòmbia, es publica el recull de contes Entre sambes i bananes, en versió catalana i castellana respectivament, que conté l'únic conte escrit originalment en castellà. El 1988 l'editorial L'Albí, de Reus, publica un recull amb tres obres teatrals de l'autor, Ball de titelles, Viatge: Comèdia? Drama? i Arran del mar Caribe. Tot i així, Ramon Vinyes ha estat durant molt temps quasi ignorat a Catalunya -únicament Pere Elies li dedica un estudi, l'any 1973-, i molt valorat a Colòmbia, on reivindiquen la seva faceta com a crític i dinamitzador cultural. És a partir de la labor crítica d'intel·lectuals com Jacques Gilard, Ramón Illán Bacca, Alfonso Fuenmayor i Germán Vargas, i a partir de la celebració del centenari del seu naixement, que, amb una tardança injusta, rep l'interès i el reconeixement que es mereix a casa nostra. A partir dels inicis de la dècada de 1990 diversos estudiosos n'elaboren interessants estudis que el situen, finalment, amb nom propi dins la història de la literatura catalana. L'any 2000 es publica a Barcelona Tots els contes, per primer cop aplegats en un sol volum.

L'anomenat Grupo de Barranquilla. D'esquerra a dreta, dempeus: Alfredo Delgado, Carlos de la Espriella, Germán Vargas, Fernando Cepeda, Orlando Rivera. Asseguts: Roberto Prieto, Eduardo Fuenmayor, Gabriel García Márquez, Alfonso Fuenmayor, Ramon Vinyes i Rafael Marriaga.


17

Ramon Simó Direcció Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona. Professor de les especialitats d’Interpretació i Direcció Escènica de l’Institut del Teatre de Barcelona, en el qual va desenvolupar durant tres anys (1989-91) el càrrec de Cap del Centre d’Investigació, Documentació i Difusió (CIDD). Director Artístic de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega en les edicions de 1996-97-98. Ha format part del Consell Assessor del Teatre Nacional de Catalunya (cap del Comitè de Lectura) entre els anys 1999 – 2006. Des de 2012 és director del Festival d’Estiu de Barcelona-Grec. Cap d’Especialitat de Direcció i Dramatúrgia de l’Institut del Teatre. Com a director i escenògraf, ha desenvolupat la seva activitat artística tant en el teatre públic - diversos muntatges produïts pel Centre Dramàtic de la Generalitat, el Teatre Nacional Catalunya, Centro Dramático Nacional i coproduccions amb d’altres Institucions i Festivals - com en el privat - El Teatro Fronterizo-Sala Beckett, Focus, CIRTA i altres companyies i grups musicals. Com a intèrpret, ha estrenat quatre espectacles amb el quintet Lisboa Zentral Cafè i ha enregistrat el disc Almanac. Ha publicat assajos (La Retòrica de l’emoció; Stanislavski. La tècnica de l’actor), articles ( El Público, Pausa, El Viejo Topo, Escena, etc.), versions d’obres (Lo canonge Ester Convidafestes; Jordi Pere Cerdà: Quatre dones i el sol) i ha prologat diverses obres, com ara l’edició catalana del Teatre Complet de Samuel Beckett.

Treballs de direcció:

4 acords. Concert teatralitzat amb Bruno Oro. Teatre Romea. 2012

Els Dolents (Shakespeare’s Villains) de Steven Berkoff. Temporada Alta. Sala Muntaner. 2012

Copenhaguen de Michael Frayn. TNC Sala Petita. 2011

El bosc de Daniela Feixas. Sala Beckett. 2011

Petita feina per a pallasso vell de Matéï Visniec. CAET. Sala Muntaner. 2010

La Dama de Reus d’Ambrosi Carrión. TNC Sala Petita. 2008

Umbra. Espectacle de màgia de Sergi Buka. TNC Sala Petita. 2008

Arcàdia de Tom Stoppard. TNC Sala Petita. 2007

L’altra guerra d’Elsa Solal. Villarroel Teatre. 2007

Aigües encantades de Joan Puig i Ferreter. TNC Sala Gran. 2006

Fuente Ovejuna de Lope de Vega. TNC Sala Gran. 2005

Cara de plata de Valle Inclán. CDN Teatro María Guerrero. Madrid. 2005

Calígula d’Albert Camus. TNC Sala Petita. 2004

11 setembre 2001/Les troianes de Michel Vinaver. TNC Sala Petita. 2002

Escenes d’una execució de Howard Barker. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2002. Gira per Catalunya i Espanya i reposició al TNC el 2003.

Codirecció de Ricard G. Peces d’Amor i de Guerra 1. Sala Beckett. 2000

Col·labora amb Joan Grau en la direcció de ¿Bailamos? de Sèmola Teatre. Festival de Poznan i Mercat de les Flors-Grec 2000

Dulce Mal, òpera electroacústica d’Eduardo Polonio. Producció: Acteon. Festival Internacional de Música Contemporània d’Alacant. 1999

Mort-Home, sobre textos i poemes de H.Müller. Teatre Lliure. Festival Internacional de Teatre Visual i de Titelles de Barcelona. 1998


18

Combat de Carles Batlle. Estrenada a la Sala Beckett de Barcelona. 1998

Camino de Nueva York. Producció d’Artenbrut i Grec 97. Sala Muntaner

Happy End de Bertolt Brecht i Kurt Weill. Producció de Canteatre i El Magatzem (Tarragona). Estrenada al teatre Metropol. 1997

Esperanto de Joan Grau. Sèmola Teatre. Col·laboració en la versió estrenada a la Fira de Tàrrega. 1997, i codirecció en la presentada al TNC el 1998

Zigurat de Zotal teatre. Col·labora en la direcció amb Helena Castelar. 1997

Les Escorxadores de S. Daniels. Cia Les Escorxadores-Mercat de les Flors. 1995

Harry´s Christmas-El Nadal de Harry de Steven Berkoff. Sala Beckett. 1994

Nus de Joan Casas. Centre Dramàtic de la Generalitat. T. Poliorama. 1993

Homanatge a Joan Miró de J. Brossa i Mestres-Quadreny. F. Miró. 1993

El Vagabund d’Enzo Cormann. Sala Beckett. 1993

Restauració d’Eduardo Mendoza. Teatre Mossoviet, Moscou. 1992

Brossiana de Brossa. Mercat de les Flors-Festival de Otoño de Madrid. 1991

Infimitats de Francesc Pereira. CDGC. Teatre Romea. 1991

Quatre dones i el sol de Jordi Pere Cerdà. CDGC. Teatre Romea. 1990 Premi Serra d’Or al millor espectacle. 1990

Perdida en los Apalaches de José Sanchis Sinisterra. Coproducció del Teatro Fronterizo i Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana. 1990

Elsa Schneider de Sergi Belbel. CDGC. Teatre Romea. 1989

Quim Roy Escenografia Barcelona, 1958. Escenògraf i director artístic de cinema, durant els darrers vint-i-set anys ha col·laborat amb directors teatrals com José Sanchis Sinisterra, Sergi Belbel, Ramon Simó, John Strasberg, Pilar Miró, Luis Miguel Climent, Xavier Albertí, Josep M. Mestres, Gerardo Malla, Josep M. Pou, Ferran Madico, Silvia Munt, Ricad Salvat o Natalia Menéndez i en cinema amb directors com Lluis M. Güell, Julio D. Wallovits, Roger Gual o Pere Portabella. Dedicat a la docència de l’escenografia des de 1992, a la Llicenciatura de Comunicació Audiovisual de l’Universitat Pompeu Fabra i a l’Escola d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre de Barcelona, així com en diversos seminaris i cursos de màster a l’Universidad Menéndez y Pelayo y a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona de la Universitat Politècnica de Catalunya. Actualment és professor del Departament de Disseny Escènic de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre de Barcelona, i des del curs 2009-2010 amb el càrrec de cap de l’especialitat d’escenografia. Alguns projectes recents:

Teatre:

Ballant a la sorra. Coreografia de Maria Rovira. Trànsit Dansa. Teatre Grec. 2012)

Zoom de Carles Batlle. Dir. Xavier Albertí. Sala Beckett. 2011

Jo Dalí. Òpera de Jaime Salom i Xavier Benguerel. Dir. Xavier Albertí. Teatro de la Zarzuela. Gran Teatre del Liceu. 2011


19

Un marit ideal d’Oscar Wilde. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Goya. 2009

Las Listas de J.D.Wallovits. Teatre Poliorama. 2010

Vagas noticias de Klamm de José Sanchis Sinisterra. Sala Beckett. 2009

La taberna fantástica d’Alfonso Sastre. Dir. Gerardo Malla. CDN Teatro Valle Inclán. 2008

La Sospecha de John Patrick Shanley. Dir. Natalia Menendez. 2007

El curioso impertinente de Guillén de Castro. Dir. Natalia Menéndez. Compañía Nacional de Teatro Clásico. 2007

Sangre Lunar de José Sanchis Sinisterra. Dir. Xavier Albertí. CDN Teatro Maria Guerrero. 2006

El lector por horas de Jose Sanchis Sinisterra. Dir. Jose Luis Garcia Sanchez. TNC i Centro Dramático Nacional. 1999

Cinema:

Martes de Carnaval de José Luís García Sánchez. 2008

El silenci abans de Bach (Die Stille vor Bach) de Pere Portabella. 2008

La Silla de Julio Wallovits. 2007

Smoking Room de Roger Gual i Julio Wallovits (2002).

Mariel Soria Vestuari Nascuda a Jujuy, República Argentina. Cursa estudis de dibuix a l’Instituto de Directores de Arte, I.D.A., amb Alberto Breccia, entre d’altres, com a professor. El 1966 s’incorpora a l’equip d’animació de Producciones García Ferré, on col·labora en una sèrie per a televisió i dos llargmetratges de dibuixos animats, treballs que combina amb la il·lustració infantil. El 1975 es trasllada a Barcelona, on funda amb altres professionals el Colectivo de la Historieta, que publica la mítica revista Trocha, Troya. Col·labora com a il·lustradora i dibuixant amb les següents editorials i mitjans: Bruguera, Cavall Fort, Juventud, Teide, Ikusager, Planeta, La galera, el Periódico de Catalunya, Avui, La Vanguardia, Diari de Barcelona, el Víbora, Sal común, Torpedo, El Papus, Gimlet, Tótem, Zona 84, TBO, Madriz, Alter Linus, Virus, Pilote, Cul de Sac, Play Boy, Penthouse i El Jueves, on crea el personatge de Mamen, amb guions de Manel Barceló. Col·labora amb l’editorial Presencia Gitana en els llibres España se burla del racismo i Europa se burla del racismo. Participa entre moltes altres exposicions col·lectives a Papel de mujeres i Dones a Ciutat Vella. A partir del 1988 inicia la seva activitat com a dissenyadora de vestuari per a teatre, en la que ha realitzat els següents treballs:

Forever and a day. CIa. de Danza Mar Gómez. Dir. Mar Gómez. 2012

Perdiendo el tiempo. CIa. de Danza Mar Gómez. Dir. Mar Gómez. 2011

Els Dolents (Shakespeare’s Villains) de Steven Berkoff. Dir. Ramon Simó. Temporada Alta. Sala Muntaner. 2011

Julieta i Romeo de Shakespeare. Dir. Marc Martínez. Grec 2011

Copenhaguen de Michael Frayn. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita

El bosc de Daniela Feixas. Dir. Ramon Simó. Sala Beckett. 2011


20

Zwdu o El dubte / Le boute / Der Zweifel d’Albert Mestres. Sala Beckett. 2010

Petita feina per a pallasso vell de Matéï Visniec. Dir. Ramon Simó. CAET. Sala Muntaner. 2010

El casament d’en Terregada de Juli Vallmitjana. Dir. Joan Castells. TNC Sala Petita. 2009

Ricard II de William Shakespeare. Dir. Carme Portaceli. FEI. 2009

Aquí amanece de noche. Cia. de Dansa Mar y Javier. Dir. Mar Gómez. 2009

Cartes meridionals de Josep Pla. Dir. Ramon Simó. 2008

La Dama de Reus d’Ambrosi Carrión. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2008

Cançons d’Amor, furor i llàgrimes. Òpera Barroca. Dir. Carme Portaceli i Gabriel Garrido. Palau de la Música de Barcelona. 2008

Dos de dos d’Albert Mestres. Dir. Joan Castells. Espai Brossa. 2008

Fairy de Carme Portaceli i Toni Martín. Dir. C. Portaceli. Nau Ivanov. 2007

Trànsits de Carles Batlle. Dir. Magda Puyo. Sala Becket. 2007

Josep & Maria de Peter Turrini. Dir. Carme Portaceli. Nau Ivanov. 2007

Tren de Somnis de Jordi Sabatés. Dir. Joan Font. TNC. 2007

Els contes del sr. Nil de Manel Barceló. Dir. Pep Bou. Teatre Romea. 2006

Dios Menguante de Compañía de Danza Mar Gómez. 2006

El ganxo. Òpera de Joan Brossa i J.M. Mestres Quadreny. Dir. Mar Gómez. Gran Teatre del Liceu. 2006

La temporada 2004/2005 realitza el vestuari dels espectacles del Projecte T6 del TNC: Raccord de Rodolf Sirera. Dir. Carme Portaceli; 16.000 pessetes de Manuel Veiga. Dir. Joan Castells; El plan B d’Isabel Díaz. Dir. Pep Pla; Temptació de Carles Batlle.

La finestra tancada d’Agustí Vila. Dir. Carme Portaceli. Teatre Lliure. 2005

Magnus de Jordi Teixidor. Dir. Oriol Broggi. Sala Becket. 2005

Animales nocturnos de Juan Mayorga. Dir. Magda Puyo. Sala Becket. 2005

Aguantando la vela de Fabrice Melquiot. Dir. Carme Portaceli. 2005

Después te lo cuento. Companyia de Dansa Mar Gómez. 2004

Animal Music. Cia. La Korbata. Dir. Manel Barceló. Vestuari i màscares. 2003

La caSA DE l’Est. Companyia de Dansa Mar Gómez. TNC. 2002

Lope de Aguirre traidor de José Sanchis Sinisterra. Dir. Karel Mena. Companyia La Korbata. 2001

El coronel ocell de Hristo Boitxev. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Tallers. 2001

Shylock. Dir. Luca Valentino. Monòleg amb Manel Barceló. Teatre Malic. 2000

Daaalí. Dir. Albert Boadella. Cia. Els Joglars. 1999

Strasnaia. Dir. Pep Bou i Ariel Garcia Valdés. 1998

La increïble història del dr. Floït i el senyor Pla. Dir. Albert Boadella. Cia. Els Joglars. CDGC. Teatre Romea. 1997

Maria Rosa d’Àngel Guimerà. Dir. Rosa Novell. Teatre Joventut. 1997

Nausica. Dir. Artur Trias. CDGC. Teatre Romea. 1997

Un astronauta udola la lluma. Cia. Manel Barceló. Teatre Malic. 1996

Medea mix. Dir. Magda Puyo. Cia. Metadones. Sala Beckett. 1996

El visitant. Dir. Rosa Maria Sardà. CDGC. Teatre Poliorama. 1996

Pluscuamperfecto. Dir. Carsten Ahrenholz. Sala Beckett. 1995

La Bernarda es calva. Dir. Magda Puyo. Cia. Metadones. 1994

La senyora Florentina i el seu amor Homer. Dir. Mario Gas. CDGC. 1994


21

El vagabund. Dir. Ramon Simó. Sala Beckett. 1993

La gorgona sentimental. Dir. Ramon Simó. Jornadas de Teatro Latinoamericano de Caracas.

La Guàrdia Blanca. Dir. Pavel Khomsky. CDGC. Teatre Romea. 1993

Nus. Dir. Ramon Simó. CDGC. Teatre Poliorama. 1993

Melosa hiel. Festival de Mérida. 1990

All talking, all singing, all dancing all Gershwin. Cia. Manel Barceló. Grec 88.

Quico Gutiérrez Il·luminació Treballs destacats més recents:

L'elisir d'amore de Gaetano Donizetti. Dir. Mario Gas. Gran Teatre del Liceu. 2012

Descarrilat. Dir. Los Galindos. Inauguració Festival Trapezi Reus. 2012


L'Espera de Remo Binosi. Dir. Juan Carlos Martel. Teatre Lliure de Gràcia. 2011

Entròpic. Dir Los Galindos. Inauguració Festival de Tàrrega. 2011

Julieta i Romeo de Shakespeare. Dir. Marc Martinez. Teatre Coliseum. Grec 2011

Grimègies de Tortell Poltrona. Teatre Bartrina. CAER. Reus. 2011

Copenhaguen de Michael Frayn. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita 2011

El bosc de Daniela Feixas. Dir. Ramon Simó. Sala Beckett. 2011

Dies Irae. En el Requiem de Mozart de Marta Carrasco. 2009



La Amèrica de Edward Hooper d’Eva Hibernia. Dir. Eva Hibernia. Teatre de Ponent de Granollers. Sala Beckett. 2009. Premi de la Crítica de Barcelona a la millor il·luminació.


Roses de Gos, basada en l’òpera de H. Purcell Dido i Eneas. Dir. Iban Beltran. Reus, Sant Julià de Lòria (Andorra). 2008

Les contes d’Hoffmann. Dir. Lindsay Kemp. Peralada, Donostia, Santander, Córdoba. 2007-2008

L’home, la bèstia i la virtut de Pirandello. Dir. Pep Pla. CAET-TNC. Sala Petita. 2008

Una mujer en transparencia d’Eva Hibernia. Dir. E. Hibernia. TNC Sala Tallers. 2008

Boscos endins de S. Sondheim. Dir. Joan Lluís Bozzo. Dagoll Dagom. 2007

Saló d’Anubis. Òpera amb música de Joan Albert Amargós i Toni Rumbau. Dir. Luca Valentino. Festival d’Òpera de Butxaca. TNC Sala Petita. 2007


22

Arcàdia de Tom Stoppard. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2007

Aigües encantades de Joan Puig i Ferreter. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Gran. 2006

J’arrive...! de Marta Carrasco. TNC Sala Petita. 2006

Fuente Ovejuna de Lope de Vega. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Gran. 2005

L’elisir d’amore de Donizetti. Dir. Mario Gas. Gran Teatre del Liceu. 2005

Cara de plata de Valle Inclán. Dir. Ramon Simó. CDN Teatro María Guerrero. Madrid. 2005

Informe per a una acadèmia de Kafka, amb cua d’Albert Mestres. Interpretat per Quimet Pla. 2004

Norma de Bellini. Dir. Dimitri Bertman. Helikon Opera Theatre. Palacio de Festivales de Santander. 2004

La clemenza di Tito de Mozart. Dir. Dimitri Bertman. Helikon Opera Theatre. Festival de Mérida. 2004

Calígula d’Albert Camus. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2004

Las bicicletas son para el verano. Dir. Luis Olmos (Max 2003. Nominació ADE 2003)

11 setembre 2001/Les troianes de Michel Vinaver. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2002

Escenes d’una execució de Howard Barker. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2002. Gira per Catalunya i Espanya i reposició al TNC el 2003.

Ran del camí d’Anton P. Txèkhov. Dir. Joan Castells. TNC. 2002

Fa Mi Re de Circ Crac i Tortell Poltrona. TNC. 2001

The Full Monty. Dir. Mario Gas. Teatre Novedades. 2001

Lucia di Lammermoor. Òpera amb José Antonio Gutiérrez i Elisa Crehuet

A la cuina amb l’Elvis. Dir. Roger Peña. Teatreneu. 2001

Historia de un caballo. Dir. Salvador Collado. 2001

Paseando a Miss Daisy. Dir. Luis Olmos. 2001

Manon. Òpera amb José Antonio Gutiérrez i Elisa Crehuet. 2001

Pluja seca de Jaume Cabré. Dir. Joan Castells. TNC. 2001

A banda. Espectacle del Circ de l’Ateneu Popular 9 Barris. Coproducció del TNC i Bidó de Nou Barris. Sala Tallers del TNC el desembre de 2000

A little night music de S. Sondheim. Dir. Mario Gas. Teatre Grec 2000

Mira’m de Marta Carrasco. Dir. Marta Carrasco i Pep Bou. STI. 2000

El criat de Robert Maugham. Dir. Mario Gas. Mercat de les Flors. 2000

Utopista de Monti&Cia. TNC Sala Tallers. 2000

El lector por horas de José Sanchis Sinisterra. Dir. José Luis García Sánchez. TNC. Sala Petita. 1999. Premi Max de les Arts escèniques millor il·luminació

Master Class de Terrence McNally. Dir. M. Gas. Teatro Marquina, Madrid. 1998

Elissir d'Amor, nova producció del Gran Teatre del Liceu, estrenada al Teatre Victòria, sota direcció de Mario Gas i José Antonio Gutiérrez. 1998

El Hombre Elefante, dirigit per Mariano Barroso, estrena a Màlaga Teatre Cervantes a l'octubre de 1998

La Reina de Bellesa de Leenane. Dir. Mario Gas. Villarroel Teatre. 1998


23

Joan Alavedra Música Nascut a Sabadell el 6 de juliol de 1959 i llicenciat en Història de l’Art a la UAB. Ha cursat estudis de piano, acordió i harmonia als Conservatoris del Liceu i Municipal de Barcelona i al Centre d'Estudis Musicals de Barcelona. Actualment és professor de música de l'Institut del Teatre de Barcelona. Alguns dels seus últims treballs destacats com a compositor i intèrpret per a teatre són:

Pallarina, poeta i puta. Dir. Magda Puyo. La Seca. Grec 2012

A la ville de... Dir. Joan Ollé. Grec 2012


Maragall a casa. Dir. Dolors Vilarasau. Biblioteca de Catalunya. 2011

Copenhaguen de Michael Frayn. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita

Bashir Lazhar d’Evelyne de la Chenelière. Dir. Magda Puyo. Sala Beckett. 2010




L’home, la bèstia i la virtut de Luigi Pirandello. Dir. Pep Pla. CAET-TNC. Sala Petita. 2008

Arcàdia de Tom Stoppard. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2007

Aigües encantades de Joan Puig i Ferreter. Dir. R. Simó. TNC Sala Gran. 2006

El professional de Dusan Kovacevic. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2005

Cara de Plata de Valle Inclán. Dir. Ramon Simó. Centro Dramático Nacional. 2005

Calígula d’Albert Camus. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2004

11 setembre 2001-Les troianes de Michel Vinaver. Dir. R. Simó. TNC Sala Petita. 2002

El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare. Dir. D’Àngel Llàcer. Amb Parracs. 2002

Meus amores. Dir. Miquel Gorriz. Amb De Maximiliano. 2002

Escenes d’una execució de Howard Barker. Dir. R. Simó. TNC Sala Petita. 2002

Cabaret Faustroll. Dir. Magda Puyo. Amb Lisboa Zentral Cafè. 2002

Ball trampa. Dir. Carme Portaceli. Kombat Produkcions. 2001

La dama enamorada de Joan Puig i Ferreter. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Petita. 2001

La barca nova d’Ignasi Iglésias. Dir. Joan Castells. TNC Sala Petita. 1999

Mesura per mesura de Shakespeare. Dir. Calixto Bieito. TNC Sala Gran. 1999

El suïcida. Dir. Magda Puyo. Amb Plealvuit. 1999.


24

Qui és qui a Ball de titelles

Elles són...

Mercè Pons

La Remei

Daniela Feixas

L’Endolada

Esther Bové

La Mirte

Carme Poll

La Josafat

Diana Torné

La Nova

Itzíar Castro La Tango

Francesca Piñón La Rosegons /

La senyora Tuies

Rosa Cadafalch La senyora Feliça /

La senyora del notari


25


Ells són...

Jordi Martínez

El notari

Jordi Banacolocha

El senyor Prudenci

Francesc Lucchetti

El senyor Fe

Santi Ricart

El viatjant / El poeta

Òscar Rabadan

L’alcalde / El guardabosc

Ferran Vilajosana El ferreret / El repòrter

Pep Jové El Severí /

El senyor sense nom

Pep Ferrer El Martí de les Garces /

El paleontòleg


26


Els àngels són...

Nao Albet

El Jove de les Ales

Berta Junyent

El segon jove amb ales

Aline Vincent

El tercer jove amb ales


27

- Ball de titelles Ramon Vinyes Dramatúrgia de Ramon Simó Sala Petita Del 13 de desembre de 2012 al 20 de gener de 2013

Horaris: De dimecres a divendres, 20 h; dissabte, 17 h i 21.30 h; diumenge, 18 h Dissabte 5 de gener, funció única a les 21.30 h

Durada 1 h 50 minuts (espectacle sense entreacte)

Preus: 15,69 31,37 €

Col·loqui: divendres 21 de desembre

Espectacle recomanat a partir de 16 anys Filmoteca de Catalunya Dimarts 11 de desembre a les 20 h: Projecció del documental Elegía del Trópico. Vida de Ramon Vinyes Presentació a càrrec de Sergi Belbel, director artístic del TNC; Jordi Lladó, autor de la tesi doctoral Ramon Vinyes i el teatre (1904-1939) i de Floreal Peleato, autor del documental i col·laborador de la revista Positif. Més informació a:

www.tnc.cat

www.tnc.cat/mesinfo-ball-de-titelles

Segueix-nos a:

www.tnc.cat/facebook

www.tnc.cat/twitter @teatrenacional

www.tnc.cat/youtube

http://www.tnc.cat/

http://www.tnc.cat/mesinfo-ball-de-titelles

http://www.tnc.cat/facebook

http://www.tnc.cat/twitter

http://www.tnc.cat/youtube


28

Date post:	23-Jun-2020
Category:	Documents
Upload:	others
View:	4 times
Download:	0 times

Ball de titelles Ramon Vinyes. Dramatúrgia de Ramon Simó · 2019-04-26 · -Ball de titelles...

Documents