Eric Blair, ms conegut com George Orwell, ens acosta a la Barcelona del Maig de 1937, una ciutat trasbalsada per les profundes discrepncies que hi havia entre els partits i sindicats que havien fet front com contra el feixisme al principi de la guerra. 1 LA BARCELONA GEORGE ORWELL DE Barcelona La Rambla Plaça Catalunya Guerra i revolució George Orwell El Maig del 37 Josep Pla La presa de la Telefònica Pere Calders The Road to Wigan Pier (1937) escape from... every form of man’s dominion over man
Transcript
Eric Blair, m�s conegut com George Orwell, ens acosta a la Barcelonadel Maig de 1937, una ciutat trasbalsada per les profundes
discrep�ncies que hi havia entre els partits i sindicats que havien fetfront com� contra el feixisme al principi de la guerra.
1
LA B
ARCE
LONA
GEORGE
ORWELL
DE
Barcelona
La Rambla
Plaça Catalunya
Guerra i revolucióGeorge Orwell
El Maig del 37 Josep Pla
La presa de la TelefònicaPere Calders
The Road to Wigan Pier (1937)
Òescape from... every form of man's dominion over manÓ
Des de començament de segle, Barcelona era un referent mundial per molts homes i
dones que lluitaven per una societat més justa. Els esdeveniments de la Setmana Tràgica
del 1909 i el posterior afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia van fer sortir milers de
persones arreu del món per denunciar la injustícia que cometia el govern espanyol i
expressar la solidaritat amb el moviment anarcosindicalista català.
La nostra ciutat era la “rosa de foc” de Maragall, la que s’ha de “malfiar de la història,
somniar-la i refer-la” en el dir de Joan Oliver. Un indret amb una llarga tradició de lluita,
on a George Orwell li tocarà viure els fets del Maig de 1937. Aquests enfrontaments, que
van evidenciar la fractura de la reraguarda i de les esperances de molts revolucionaris,
marcarien per sempre la vida i l’obra de l’escriptor.
2
BARCELONA
«Tot resta barrejat amb visions, olors i sons que és impossible d’expressar per escrit; l’olor
de les trinxeres, les sortides de sol, a muntanya, que s’allargaven fins a distàncies incon-
cebibles, l’espetec glacial de les bales, el rugit i les flamarades de les bombes; la llum
freda, clara, dels matins a Barcelona…»
George Orwell. Homenatge a Catalunya.
GUERRA I REVOLUCIÓA mesura que transcorria la guerra, el govern republicà es feia més depenent del suport de
la Unió Soviètica. Si bé, de bon començament, les milícies més actives van ser les
anarquistes que van fer front militarment a l’avanç de les tropes franquistes a l’Aragó i
aplicaven en el territori controlat els principis revolucionaris del comunisme llibertari, era
qüestionada la seva eficàcia i eren vistes com un autèntic contrapoder per al govern. Per
una banda, el govern i els comunistes prosoviètics defensaven que l’objectiu a aconseguir
era guanyar la guerra, per l’altra, els anarquistes i algunes forces d’esquerra allunyades de
l’estratègia de Moscou eren partidaris de fer la guerra i la revolució alhora. El mateix
Orwell recorda a Homenatge a Catalunya una de les consignes anarquistes i del POUM:
“La guerra i la revolució són inseparables”.
GEORGE ORWELL (Motihari, 1903 – Londres, 1950)
Eric Blair va néixer a Motihari, Índia, l’any 1903. Va traslladar-se a Anglaterra als vuit
anys. En acabar els estudis decideix retornar a l’Índia i treballa a la Policia Imperial fins
el 1927. Després de passar una temporada a França, s’instala a Londres i comença a
col·laborar en diverses revistes i diaris.
El 1933 publica, amb el pseudònim de George Orwell, el seu primer llibre Down and Out
in Paris and London. El següent treball, The Road to Wigan Pier, un retrat de la vida dels
obrers i desocupats del nord d’Anglaterra, apareix el 1936.
A finals d’aquell any, Blair es trasllada a Espanya per participar a la guerra civil. Arriba a
Barcelona i s’integra a la Divisió Lenin del POUM. Els coneixements adquirits a la policia
el converteixen ràpidament en instructor de les milícies. Nomenat caporal, el gener del 37
és enviat al front d’Aragó on s’hi estarà fins el mes de maig, quan aconsegueix un permís.
Orwell devia reunir-se amb la seva dona Eileen, que era a Barcelona, i descansar uns dies,
però, en arribar a la ciutat comtal, es troba immers en els fets del Maig del 37.
Profundament decepcionat, Blair torna al front on una bala el ferirà pocs dies després.
Mentre es recupera, el clima de persecució s’agreuja. La ilegalització del POUM,
l’empresonament dels seus militants i la creixent sensació d’inseguretat que tenen a
Barcelona empenyen al matrimoni Blair a fugir cap a França. El que, probablement, no
sabien era que el “Tribunal de Espionaje y Alta Traición” del govern republicà ja els havia
inclós a les seves llistes com a trotsquistes confirmats.
De retorn a Anglaterra, Eric Blair es dedica a reflexionar i escriure sobre les recents
experiències viscudes. Com que les seves tesis sobre la guerra civil espanyola entraven
en directa contradicció amb la versió oficial comunista, àmpliament acceptada a Gran
Bretanya, va tenir moltes dificultats per publicar els seus treballs. Cal ressenyar que,
en vida de l’escriptor, es van vendre poc més de mil exemplars del llibre Homage to
Catalonia.
El 1941 entra a treballar a la BBC i col·labora a l’Observer. El 1943 comença a escriure
una columna setmanal al Tribune. Mentrestant, i amb l’ajut d’Eileen, escriu Animal Farm,
una sàtira sobre els perills de tots els totalitarismes que no és precisament ben acollida
entre l’esquerra anglesa. El llibre, després de molts entrebancs, s’acaba publicant el
1945. El mateix any, l’Observer envia Blair a Paris com a corresponsal. Mentre hi és,
Eileen mor de càncer. L’any 1946 es trasllada a l’illa de Jura amb el seu fill adoptiu
Richard i comença a escriure la novela 1984. Tres anys més tard, la seva delicada salut
3
aconsella el retorn a Londres. A finals de 1949, Eric Blair es casa amb Sonia Brownell i el
gener de 1950 mor de tuberculosi.
OBRALa rebel·lió dels animals. Barcelona, Edicions 62, 2003.
1984. Barcelona, Edicions 62, 2003.
Dies a Birmània. Barcelona, Edicions de 1984, 2003.
Sense ni cinc a París i Londres. Barcelona, Edicions 62, 2003.
Homenatge a Catalunya: un testimoni sobre la revolució espanyola. Barcelona, Edicions
Destino, 2003.*
Orwell en España: Homenaje a Cataluña y otros escritos sobre la Guerra Civil Española.
Barcelona, Tusquets Editores, 2003.
La filla del clergue. Barcelona, Edicions Destino, 1984.
*Primera edició íntegra i sense censura d’aquest llibre d’Orwell, traduït per Ramon Folch i
Camarassa.
SOBRE L’AUTOR I LA SEVA OBRA:LÁZARO LAFUENTE, L. A. Pensamiento y obra de George Orwell. Valladolid, Universidad
de Valladolid, 1987.
LÓPEZ ACCOTTO, A. Orwell y España. Madrid, Ediciones Akal, 1985.
SHELDEN, M. Orwell, biografía autorizada. Publicaciones y Ediciones Salamandra, 1993.
MEYERS, J. Orwell. Barcelona, Ediciones B, 2002.
HITCHENS, C. La victoria de Orwell. Emecé Editores, 2003.
TEXT 1«A la Rambla ens van fer alto mentre una banda interpretava una marxa revolucionària. Un
cop més, tots els elements que contribueixen a fabricar els herois: crits i entusiasme,
banderes vermelles i banderes vermelles i negres pertot, multituds amistoses que
s’empenyien per veure’ns, dones que ens deien adéu des dels balcons. Què natural que
semblava, llavors, tot plegat! Què remot i improbable que apareix ara! El tren estava tan
atapeït d’homes, que amb prou feines hi havia lloc per seure a terra; no cal dir en els
seients! En el darrer moment la dona d’en Williams arribà, corrent per l’andana, i ens
donà una ampolla de vi i un pam i mig d’aquest embotit vermell que té gust a sabó i
provoca diarrea. El tren sortí de Catalunya arrossegant-se cap a l’altiplà d’Aragó a la
velocitat normal del temps de guerra: menys de vint quilòmetres per hora.»
[Fragment d’Homenatge a Catalunya, de George Orwell]
TEXT 2«La Guerra Civil Espanyola ha produït probablement una collita de mentides més gran que
qualsevol altre esdeveniment des de la Gran Guerra, però honestament dubto que, malgrat
tota l’hecatombe de monges violades i crucificades davant dels ulls dels reporters del
Daily Mail, hagin estat els diaris pro-feixistes els que hagin fet més mal. Han estat els
diaris d’esquerres, el News Chronicle i el Daily Worker, amb els seus mètodes molt més
subtils de distorsió, els que han impedit al públic britànic, tenir una visió sobre la
4
veritable naturalesa del conflicte.
El fet que aquests diaris han amagat amb tanta cura és que el Govern espanyol, (incloent
el govern català, que és semi-autònom) té molta més por de la revolució que dels feixistes.
Ara per ara, és gairebé segur que la guerra acabarà amb algun tipus de compromís, i, fins
i tot, hi ha raons per dubtar que el Govern, que va deixar caure Bilbao sense moure un dit,
tingui massa desitjos de victòria; però, del que no hi ha cap dubte és de la precisió amb
la que el Govern està esclafant als seus propis revolucionaris.
Durant els darrers temps, s’ha anat imposant un regne de terror: dissolució forçosa de
partits polítics, censura paralitzant a la premsa, espionatge constant i empresonaments
massius sense judici.
Quan vaig marxar de Barcelona a finals de juny, les presons ja estaven a vessar: tant és
així que ja feia temps que les presons normals s’havien desbordat i entaforaven els presos
a les botigues buides o a qualsevol altre indret on els poguessin posar.
Però l’aspecte a destacar és que la gent que hi ha ara a les presons són els revolucionaris,
no els feixistes; hi són no perque les seves opinions siguin massa de dretes, sino perque
són massa d’esquerres.
I els responsables de que hi siguin són aquells revolucionaris tan perillosos que la sola
menció del seu nom fa que en Garvin s’ho faci a sobre: els comunistes.
[...]
I què es un trotsquista? Aquesta paraula terrible –avui a Espanya et poden posar a la
presó, i tenir-t’hi indefinidament sense judici només amb el rumor de que puguis ser
trotsquista— tot just comença ara a escampar-se per Anglaterra.
[...]
Fins fa uns quants mesos, deien que els anarco-sindicalistes “treballaven lleialment” amb
els comunistes. Després, els van anar apartant del govern; posteriorment, ja semblava que
no treballaven tan lleialment; i ara estan en procès de convertir-se en traïdors.
Després d’això arribarà el torn de Largo Caballero. Caballero, l’exprimer ministre socialista,
ídol de la premsa comunista fins el maig del 37, ja és a la llista negra: un trotsquista, un
enemic del poble. I així continua el joc.
El final lògic és un règim en el qual qualsevol diari i partit de l’oposició sigui suprimit i
tots els dissidents mínimament importants siguin a la presó. I és clar, un règim aixi serà
un règim feixista.
No serà el mateix tipus de feixisme que imposaria Franco, potser sigui millor que el de
Franco i valgui la pena lluitar per ell, però serà feixisme. Només que, com que serà
controlat per comunistes i lliberals, l’hi posaran un altre nom.»
[Fragments de Spilling the Spanish Beans (Vomitant tota la veritat sobre Espanya), articles
de George Orwell publicats al New English Weekly el 29 de Juliol i el 2 de setembre de
1937]
5
Sens dubte no hi ha cap espai barceloní que centri tant l’atenció de George Orwell com la
Rambla: escenari tant d’episodis èpics, com l’acompanyament de la població de
Barcelona a l’exèrcit milicià, com també dels moments de més desencís durant els fets
del Maig del 1937. Els clars-obcurs, tan freqüents a tota l’obra d’Orwell i d’una manera
ben punyent en l’Homenatge a Catalunya, tenen en aquest passeig un escenari privilegiat.
Ens situem davant de la seu del Comité Executiu del POUM, avui convertida en l’Hotel
Rívoli (Rambla, 128). Just al costat trobem el Cafè Moka (Rambla, 126), un altre escenari
dels combats de carrer al Maig del 37 que apareix repetides vegades al llibre d’Orwell.
Andreu Nin, un dels fundadors del POUM i una de les víctimes dels fets de maig és una
ombra que plana al llarg de l’obra d’Orwell. Sens dubte, hem de considerar Nin com una
de les figures més interessants del pensament marxista al nostre país, així com un dels
intel·lectuals i traductors més fins de la Catalunya del seu temps. Com a contrapunt
literari d’aquesta consideració, podríem llegir alguna de les coses que Josep Pla –a les
antípodes ideològiques de Nin— va escriure sobre el fundador del POUM.
6
LA RAMBLA«Pugem Rambla amunt. La llum és crua, el que subratlla el color grisenc, de terra d’es-
cudelles, de Barcelona. La llum, tan viva, dóna a la cara de la gent un aspecte de cosa
mastegada i devastada. Quants drames a la cara, fugitiva, inaferrable, de la gent!»
Josep Pla. El quadern gris.
MAIG DEL 37Creuem la Rambla i arribem fins a l’edifici del teatre Poliorama (Rambla, 115), seu també
de la Reial Acadèmia de les Ciències de Barcelona. Al terrat d’aquest edifici, Orwell va
estar tres dies i tres nits –les més angunioses de la seva vida, segons el què el mateix
escriptor va confessar— defensant la seu del POUM que es trobava just al davant,
impedint que forces de seguretat i del PSUC imposessin el seu domini.
Arribant al capdamunt de la Rambla ens situem davant de l’antic Hotel Continental
(Rambla, 138) –ara magatzems Sfera— on Orwell i la seva dona van estar allotjats i on
menjava de revolada per després continuar controlant des del capdamunt del Poliorama.
JOSEP PLA(Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981)
Josep Pla va néixer el 8 de març de 1897 a Palafrugell. Va estudiar medicina i dret. Aviat,
Pla va destacar com a periodista. Entre altres, fou col·laborador habitual de La Publicitat,
La Veu de Catalunya i Destino. El 1918 començà a escriure els textos que acabarien
formant el Quadern Gris. Des de 1920 fins a 1927 va fer de corresponsal a París, Itàlia,
Alemanya i Anglaterra.
Al principi de la guerra civil va fugir de la zona republicana cap a Marsella. Contrari a la
República, col·laborà amb el Servicio de Información de la Frontera del Norte de España
(SIFNE), el servei d’espionatge franquista a Catalunya organitzat per Josep Bertran i
Musitu i finançat per Cambó.
El 1939 torna a Barcelona. És nomenat director del diari La Vanguardia, però només
aguanta tres setmanes en el càrrec. Posteriorment, s’instala al Mas Pla de Llofriu i es
dedica a escriure incansablement. Va morir el dia de Sant Jordi de 1981.
OBRA: Enllaç a l’obra completa de Pla publicada per Destino.
http://www.edestino.es/obres.htm
SOBRE L’AUTOR I LA SEVA OBRA: BADOSA, C. Josep Pla. Biografia del solitari. Barcelona, Edicions 62, 1996.
GUSTÀ, M. Els orígens literaris i ideològics de Josep Pla. 1917-1925. Barcelona, Curial,
1995.
BADOSA, C. Josep Pla, el difícil equilibri entre literatura i política. 1927-1939.
Barcelona, Curial, 1994.
FEBRÉS, X. Josep Pla: biografia de L’Homenot. Barcelona, Plaza & Janés Editores, 1991.
FEBRÉS, X. Vida de Josep Pla a l’Empordà. Barcelona, Plaza & Janés Editores, 1991.
TEXT 1«Havíem de defensar els edificis del POUM si eren atacats, però els dirigents del POUM
havien enviat instruccions en el sentit que havíem d’estar a la defensiva i no obrir foc
mentre ho poguéssim evitar. Davant mateix hi havia un cinema, el Poliorama, amb un
museu a sobre, i dalt de tot, molt per damunt el nivell general dels terrats, un petit
observatori amb dues cúpules bessones. Les cúpules dominaven el carrer, i un grapat
d’homes armats amb fusells i apostats allà dalt podien impedir qualsevol atac contra els
7
edificis del POUM [...]. Vaig passar els tres dies i les tres nits que seguiren contínuament
a la teulada del Poliorama, excepte en els breus intervals en què m’esmunyia cap a
l’hotel, per menjar. No corria perill, i no patia sinó de gana i d’avorriment, i, tanmateix,
aquells tres dies van ser un dels períodes més insuportables de la meva vida. Sospito que
poques experiències poden ser més fastiguejadores, més deceptives o, finalment més
cruels per als nervis que aquells dies de combats al carrer. Jo solia seure allà dalt,
meravellant-me de la follia de tot plegat. Per les finestrelles de l’observatori es dominava
un panorama de quilòmetres i quilòmetres de radi –una estesa d’edificis alts i prims, de
cúpules de vidre i teulades fantasioses, amb teules verdes i de color de coure, brillants;
cap el llevant, el mar blau pàl·lid, que llambrejava– la primera vegada que veia el mar
des que havia arribat a Espanya [...]. Al principi era molt difícil entendre què dimonis
passava, qui lluitava contra qui, i qui guanyava. La gent de Barcelona està tan acostumada
als combats del carrer i tan familiaritzada amb la geografia local, que sap, per una mena
d’instint, quin partit polític domina quins carrers i quins edificis [...]. A la dreta de la
Rambla, el barris obrers eren clarament anarquistes; a l’esquerra hi havia una lluita
confusa entre carrerons tortuosos, però en aquella banda el PSUC i la guàrdia civil es
podia dir que dominaven la situació. En el nostre extrem de la Rambla, a tocar de la Plaça
Catalunya, la posició era tan complicada que hauria estat completament inintel·ligible si
cada edifici no hagués exhibit una bandera del partit. Allà la fita principal era l’Hotel
Colón, quarter general del PSUC, que dominava la Plaça Catalunya. En una finestra, prop
de la penúltima “O” de l’enorme rètol d’Hotel Colón que corria al llarg de la façana,
havien emplaçat una metralladora que podia escombrar la plaça amb una eficàcia mortal.»
[Fragment d’Homenatge a Catalunya, de George Orwell]
TEXT 2“Dir que Nin fou un ximple acabat, com s’ha dit copiosament, amb una peremptorietat
tan excessiva, seria una bestiesa a tot arreu menys en aquest país del seny que no es té
mai i que com a màxim hom aspira a tenir. Però tampoc fou un apòstol, ni un místic, ni
un intel·lectual, ni tan sols, potser, un home –millor dit, fou un bon home desviat per
l’exuberància vital teoritzada per Nietzsche. Probablement fou l’únic nitszcheà pràctic,
autèntic, que ha donat aquest país [...]. Com a líder obrer a Catalunya, em sembla així
mateix, amb Salvador Seguí, el de més tremp i el de més categoria. Seguí, gran
organitzador, home eficaç, impàvid i poc energúmic, veia els detalls, la realitat, la vida
mateixa. Nin, més cultivat, més secret, més clandestí, però més audaç, fou un esperit
més líric, d’una ambició molt més dramàtica. Durant aquells anys terribles, Nin fou un
agitador sense manies, ni romanticismes, ni limitacions al seu desig impetuós de glòria
i de plaer. La bala comunista (leninista) que el destruí en un quilòmetre determinat
de la carretera de Madrid a València (si no vaig errat) frustrà aquest programa abans
que el frustrés l’acabament de la guerra.”
[Retrat d’Andreu Nin a Homenots, Segona Sèrie, de Josep Pla]
«Abans, Xammar i jo encara férem un altre viatge: la senyora del meu amic, ell mateix
i jo, ens trobàrem a Moscou, una mica imantats per la carrera que hi havia fet el nostre
comú amic Andreu Nin. Aquesta estada a la capital de l’U.R.S.S. no agradà gens als
Xammar. Els emprenyà sobiranament. El fet m'acabà de donar la idea de com era fet
Xammar: era un liberal anglès, absolutament burgès, absolutament convençut que aquella
utopia humana imperant a Rússia era una bestiesa de dimensions inenarrables, contrària
a la llibertat humana i totalment adversa al poble rus. La senyora entrà en un pessimisme
8
decebedor, perquè no hi havia comerç, ni botigues, ni menjar, ni beure. Xammar reaccionà
apassionadament. Tornaren a Berlín de seguida que pogueren. M’hi vaig quedar uns
quants dies més. El que m’impressionà més del viatge fou la tristesa d’Andreu Nin. Com
a bon català, Nin havia jugat la carta de perdre. Hi havia llavors la lluita entre Stalin i
Trotski. Nin, que tenia un passament a Moscou, jugà la carta de Trotski, que perdé. Nin
dissimulava, era un comunista terrible, un enamorat del poble rus, però al cap de quatre
dies fou invitat a pujar en un vagó de bestiar, amb la seva família, i fou expulsat del seu
paradís impressionant però infecte. Aquest viatge de Nin s’acabà a Calella de Palafrugell,
on féu algunes traduccions literàries del rus, excel·lents. El meu petit llibre sobre Rússia
no és més que el reflex de la tristesa de Nin. Nin era un home més aviat petit, una mica
pedantoide, ofuscat per la causa que professava, molt actiu (que en la vaga anglesa dels
miners de míster Cook féu un gran paper), però que al meu entendre era un home molt
correcte, totalment equivocat, però excel·lent persona a tot ser-ho. Ara, de tot aquest
viatge, hi ha moltes coses en els meus llibres i em fa l’efecte que ja n’he parlat
excessivament.»
[Fragment del retrat d’Eugeni Xammar a Notes del capvesprol de Josep Pla]
9
La Plaça Catalunya va ser, des de l’inici de la sublevació militar, un dels escenaris bèl·lics
urbans de més relleu. L’Hotel Colón (Plaça Catalunya, 10-11) –actualment Banc
Banesto—, en la terrassa del qual, abans de la guerra, literats, artistes i, de manera ben
destacada, els joves arquitectes del GATPAC imaginaven una nova i avantguardista
Barcelona, era un dels epicentres vitals d’aquest espai. En esclatar el conflicte, el combat
urbà entre les forces governamentals i els sublevats fa d’aquest hotel una plaça forta i
cobejada per ambdós bàndols; després d’una dura lluita esdevé seu central del jove, però
influent, PSUC. Des de l’Hotel Colón, Dolores Ibárruri, La Pasionaria, emetrà a través de
les ones radiofòniques la consigna més coneguda i internacional de la guerra d’Espanya:
«¡No pasarán!»
El contrapunt literari català escollit en aquest escenari és un fragment de la novel·la de
Pere Calders: Gaeli i l’home Déu. Una obra original, fantàstica, que no va ser publicada
fins l’any 1986. En clau irònica, Calders ens situa en un escenari insòlit: una Plaça
Catalunya on el Meravellós fa acte de presència acompanyat de profetes soviètics, els
quals s’anuncien pels carrers de la ciutat amb pasquins, estratègia tan emprada durant
tota la guerra civil.
10
LA PLAÇA CATALUNYA
«La plaça de Catalunya tenia un dels seus dies millors. Semblava que tota la llum del món
s’hi hagués abocat, per esbargiment i gaudi dels ciutadans. Els coloms exhibien el seu
aire més civil i cada cosa ocupava el seu lloc amb una dignitat que sorprenia.»
Pere Calders. Gaeli i l’home Déu.
LA TELEFÒNICAJust davant d’aquest edifici, en la cantonada entre Fontanella i Portal de l’Àngel, s’alça
l’edifici de la Telefònica (Plaça Catalunya, 16 bis). A l’inici de la guerra civil, era una
construcció nova i que reflectia ja un tipus de sensibilitat racional, moderna, ben
allunyada dels edificis oficials convencionals fins aleshores.
La presa d’aquest espai, controlat pels anarquistes, va tenir un paper essencial en els
anomenats fets del Maig del 1937. Ja feia un temps que, com hem dit, eren qüestionades
les milícies anarquistes al front, així com el control que exercien en determinats sectors de
la societat. Un punt essencial –i sobretot en un moment de conflicte bèl·lic— són les
telecomunicacions i Telefònica estava dominava pels comitès de la CNT. Els enfrontaments
entre anarquistes i el govern de la Generalitat es van anar agreujant fins que, finalment, el
conflicte esclatà quan, des dels respectius governs, es decideix desallotjar amb les forces
d’ordre l’edifici de la Telefònica. La violència s’escampa per tota la ciutat i s’inicia un
dels episodis més lamentables i dramàtics de la guerra civil: la persecució i
empresonament de les corrents discrepants amb el comunisme soviètic.
Una reraguarda fracturada presagia un final desastrós per a les llibertats de tots. Les
anomenades forces d’ordre, controlades per l’entorn comunista, aplicaran mètodes
estalinistes per acabar amb l’adversari, el qual lluita en el mateix bàndol a la guerra civil.
Andreu Nin serà segrestat i dut fins un revolt d’una carretera de Madrid on serà
assassinat.
PERE CALDERS(Barcelona, 1912 - Barcelona, 1994)
Pere Calders va néixer el 29 de setembre de 1912 a Barcelona. Es forma a l’Escola
Catalana Mossèn Cinto i a l’Escola de Belles Arts. L’any 1932 s’incorpora al periodisme.
El 1936, Josep Janés i Olivé, director del diari Avui, li publica el recull de contes El
primer arlequí i la novel·la La glòria del doctor Larén. Comença a col·laborar com a
ninotaire a L’Esquetlla de la Torratxa, revista que dirigia el seu amic Avel·lí Artís Gener,
“Tísner”.
L’any 37 s’afilia al PSUC. Com a ninotaire polític, signant Kalders, viu el seu moment
més intens i creatiu. El mateix any s’incorpora al Cos de Carabiners de l’exèrcit republicà.
Escriu La cèl·lula (avui perduda) i el 1938 publica Unitats de xoc.
L’any 39 deixa la dona i el fill a Barcelona i fuig a França, on es retroba amb Tísner i la
seva germana Rosa. Durant l’exili a Mèxic, on va viure durant 23 anys, es divorcia de la
seva primera dona per casar-se amb Rosa Artís.
El 1962 torna a Barcelona. A contracorrent de les tendències literàries que dominaven la
ciutat, Calders haurà d’esperar fins l’estrena, el 1978, d’Antaviana, un muntatge de
Dagoll Dagom sobre els seus contes, per viure l’inici del reconeixement popular de la seva
obra.
Entre els premis rebuts destaquen el premi Sant Jordi, el Lletra d’Or, el Crítica de Serra
d’Or, el premi Creació Literària de la Generalitat de Catalunya i el Premi d’Honor de les
Lletres Catalanes.
Pere Calders va morir a Barcelona el 21 de juliol de1994.
OBRA: Porta d’aigua: deu visions del port de Barcelona. Barcelona, Lunwerg, 1989.
Fumar o no fumar (amb Maria Aurèlia Capmany). Barcelona, Destino, 1988.*
11
Barret fort i altres inèdits. Barcelona, Ed. 62, 1987.*
Gaeli i l'home Déu. Barcelona, Ed. 62, 1986.
Un estrany al jardí. Barcelona, La Magrana, 1985.*
De teves a meves, 32 contes que acaben més o menys bé. Barcelona, Laia, 1985.*
El desordre públic. Barcelona, Empúries, 1985.*
Veure Barcelona. Barcelona, Destino, 1984.
Els nens voladors. Barcelona, Argos Vergara, 1984.*
Tres per cinc, quinze. Barcelona, La Gaia Ciència, 1984.*
Tria personal. Barcelona, Destino - Ed. 62, 1984.*
El sabeu, aquell? Barcelona, Casals, 1983.
Tot s’aprofita. Barcelona, Ed. 62, 1983.*
Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes. Barcelona, Ed. 62, 1980.*
Una curiositat americana i altres contes per a practicar el català. Barcelona, Sontex,
1980.*
Antaviana. Barcelona, Ed. 62, 1979.
Invasió subtil i altres contes. Barcelona, Ed. 62, 1978.*
Tots els contes (1936-1967). Barcelona, Llibres de Sinera, 1973.*
