Octubre 2018 CC «Me afirma quien la conoció muchos días, que nadie la conversó que no se perdiese por ella; y que, niña y doncella, seglar y monja, reformada y antes que se reformase, fue con cuantos la veían co- mo la piedra imán con el hierro; que el aseo y buen parecer de su persona, y la discreción de su habla, y la suavidad templada con ho- nestidad de su trato, la her- moseaban de manera que el profano y el santo, el dis- traído y el de reformadas costumbres, los de más y los de menos edad, sin salir ella en nada de lo que debía a sí misma, quedaban co- mo presos y cautivos de ella, pues en estos natura- les, como en tierra fértil y sazonada, prendió luego con firmes y hondas raíces la gracia que recibió en el bautismo, de manera que en los primeros años de su niñez dio claras muestras de lo que después pareció en ella». Fray Luis de León
Transcript
Butlletí CC - 1
Octubre 2018
CC
«Me afirma quien la conoció muchos días, que nadie la conversó
que no se perdiese por ella; y que, niña y doncella, seglar y monja,
reformada y antes que se reformase, fue con cuantos la veían co-
mo la piedra imán con el
hierro; que el aseo y buen
parecer de su persona, y la
discreción de su habla, y la
suavidad templada con ho-
nestidad de su trato, la her-
moseaban de manera que el
profano y el santo, el dis-
traído y el de reformadas
costumbres, los de más y
los de menos edad, sin salir
ella en nada de lo que debía
a sí misma, quedaban co-
mo presos y cautivos de
ella, pues en estos natura-
les, como en tierra fértil y
sazonada, prendió luego con firmes y hondas raíces la gracia que
recibió en el bautismo, de manera que en los primeros años de su
niñez dio claras muestras de lo que después pareció en ella».
El butlletí també es pot trobar en format digital i en colors a la pàgina
web: www.carmelcat.cat/badalona
Els articles que es publiquen ex-
pressen únicament l’opinió dels seus autors
Han col·laborat en la redacció, correcció edi-
ció i distribució d’aquest número:
Ramon Arozamena Joan Badia, ocd
M. Teresa Biayna Francesc Costa
Rafael Crespo Enric Masdeu Xavier Miró
Josep Oncins Núria Perera
Gabriel Riera David Rodríguez Cebrián
Jesús Sans Serena Spedo Maria Toldrà
Meritxell Utset Jaume Ventura
Consell assessor:
Jesús Sans, ocd Antonio Monés
David Rodríguez Enric Masdeu
Pòrtic. Caminem junts...!
En el desè aniversari de la mort del bisbe Carrera Les tres Tereses de Ponç Pons
Actualitat
XX Trobada de la Família Carmelitana
Educar en la fe. La visió d’uns pares
La pregària comunitària Fundacions. Caravaca de la Cruz 1576
Gent nostra. Pare Silverio de Santa Teresa
Centenari Panikkar a Badalona Diversitat religiosa i diàleg interreligiós a Badalona Any Jujol. El projecte que no va ser
Ermites properes. Sant Climent
Recepció. Amb bon humor
D’ambulàncies, pacients i sanitaris D’ací/d’allà
3
4 5
6
8
10
12 14
16
18
20 22
24
26
28 31
SUMARI
Butlletí CC - 3
Pòrtic
CAMINEM JUNTS…!
En començar junts un nou curs pastoral (2018-19), ple de reptes i
esperances, se’ns proposa renovar la nostra vida interior a la llum dels nostres místics, de la mà de l’experiència de santa Teresa de l’Infant
Jesús (1873-1897), la popular Teresina, i de santa Teresa de Jesús (1515-1582), la nostra mística i fundadora de la família del Carmel Des-calç, de les quals, precisament, aquest mes d'octubre se celebra la se-va festa. Com deia el filòsof Henri Bergson (1859-1941) “els sants no tenen necessitat de parlar perquè la seva vida ja és un testimoni”.
Jesús ens fa una proposta de felicitat. Somiar és ben legítim i somi-ar la felicitat-simplicitat, necessari. Potser, urgent! Necessitem una visió
esperançada que deixi espai a Déu dins nostre. Les benaurances no són un programa per fer-ne propaganda, sinó la carícia amable del Déu
que estima i ens diu: “No tinguis por, confia, que estic sempre amb tu. Caminem junts…!”
Jesús no ens vol afeixugats, ens vol lleugers d´equipatge i ens pro-posa un pas coratjós: SORTIM! (és el clam del nou pla pastoral dioce-
sà de Barcelona-Badalona) dels cercles acostumats per aproximar-nos als allunyats.
Quin canvi de mentalitat necessitem? Quina conversió?
Sortim per acollir els allunyats de tota condició humana, social, reli-giosa i cultural, mitjançant una Església, Comunitat Evangèlica, dispo-
sada a entrar en un període de simplificació, d´acolliment, de com-prensió i de diàleg ecumènic i interreligiós.
Necessitem, com a imatge, més ponts i menys murs.
Que l´Esperit del Ressuscitat ens guiï en el nostre viatge interior
durant aquest curs pastoral que encetem.
Fra. Jesús Sans i Compte, ocd. “Amic i company de camí…”
Butlletí CC - 4
És difícil escollir i resumir part de l’experièn-
cia viscuda amb Mn. Carrera, per explicar el
que vam compartir. Ho faré amb el valor que la
perspectiva del temps m’ha donat.
Era molt jove quan el vaig conèixer. Va ser el
primer consiliari del CIC a Badalona. El recordo
com una persona reposada, seriosa, diria que
aparentment trista, llesta i també una mica
múrria, amb un sentit de l’humor molt fi i una
ironia continguda. Era un mossèn atípic, sabia
transmetre coneixements amb tacte saviesa i
rigor, però mai amb paternalisme ni amb servi-
tud. Això s’agraeix.
Ben aviat vaig començar a descobrir la seva
opció pels pobres, el seu esperit reivindicatiu,
el seu compromís en el camp social i polític,
l’esforç divulgador de la llengua catalana. Ens
va obrir les portes en el camp de la cultura. A
les acaballes del franquisme, un parell de vega-
des el vaig acompanyar a portar diners a famíli-
es de presos polítics de Santa Coloma, sempre
fent-ho amb l’ai al cor, però era una lliçó la ma-
nera com s’adreçava a aquelles persones.
En marxar de Badalona, les trobades van ser
més espaiades, però mai no va faltar aquella
trucada telefònica. Ja de bisbe ens vam retro-
bar al CEP.
Recordo els dinars amb ell i la Rosa Deulo-
feu, a prop de la Boqueria, dinars austers i sen-
zills, sempre amanits per la rialla tan personal
de l’enyorada Rosa.
Una de les últimes il·lusions que tenia era
fer xarxa amb les persones que havien estat
puntals dins l’Església i havien deixat de
col·laborar-hi, valdria la pena intentar que es
tornessin a apropar, cal escoltar.
L’homenatge que li podem fer és divulgar el
seu treball. Sense el bisbe Joan, el panorama
cultural i de la nostra Església hauria estat molt
diferent.
El bisbe Casaldàliga diu: “No em fa res arri-
bar davant Déu amb les mans buides de grans
coses fetes, mentre porto el cor ple de noms
de gent que estimo.” Penso que el bisbe Carre-
ra ha arribat davant Déu amb el cor i les mans
plenes de coses fetes i de gent que ha estimat i
que l’estima.
(Aquest article ha estat publicat a Catalunya
Cristiana el 30 de setembre de 2018).
M. Teresa Biayna Pedragosa
En el desè aniversari de la seva mort
Butlletí CC - 5
Seguint la petja de Teresa de Jesús en la literatura catalana, em cau a les mans un poema recent del menorquí Ponç Pons (Alaior, 1956), un tríptic escrit a la vora del foc en homenatge a les tres grans Tereses carmelites: la de Jesús, la de Lisieux i Edith Stein (àlies Teresa Benedicta de la Creu). Poemes brevíssims en què s’adreça a cadascuna de les tres dones i, amb un ritme que comença ran de prosa i s’enlaira fins a una declaració final lírica i solemne, n’aixeca un retrat “quintaessenciat”, per dir-ho amb el mateix Pons, que ens les fa reviure i dona cos al poc o molt que sabem de la valenta Teresa, la dolça Teresina i la doctorada Edith.
Maria Toldrà, editora de la pàgina web “Castell Interior”
[…] Ahir fosquet, assegut vora el caliu d’una foguera, vaig escriure un breu poe-
ma, quintaessenciat, sobre santa Teresa que, intel·ligent, simpàtica (“¡Que diver-
tirme hago!”), va definir l’infern com “ese lugar pestilente donde nadie se ama”.
Ara, il·luminat per un foc on cremen abatzers, ullastre, mata i figuera, he pensat en
altres dues Tereses: la de Lisieux i Edith Stein, que es va canviar el nom en fer-se
monja.
Teresa de Jesús
Vas titllar de postisses les autoritats
masculines que arnaven de fosca el teu temps
i vas dir perseguida ben clar que l’infern
és un lloc pestilent on ningú no s’estima.
Teresa de Lisieux
La caritat fraterna, dius, ho és tot
i clara i simple a l’hora de resar,
crec que no entens que t’hagin construït
una basílica, quan tu el que vols
és fer camí cap al teu interior
i viure oculta en un racó de Déu.
Teresa Benedicta de la Creu (Edith Stein)
Cum laude en empatia i fe en la vida eterna,
una cambra de gas serà la scientia crucis
que et durà des d’Auschwitz, feta cendra, a la glòria.
Amb gran joia, el dia 8 de setembre es va viure a Madrid la professió solemne dels nos-
tres germans Andrew (esquerra), de la nostra antiga província catalana, i Pablo (dreta). Un gran nombre de religiosos, familiars, amics i fidels vinguts de tota la provín-
cia, els van voler acompanyar en aquesta celebració que va ser presidida pel provincial, P. Miguel Márquez. Donem gràcies a Déu pel seu sí definitiu a l’Orde i a l’Església.
L'estat de Kerala (Índia) ha sofert la pitjor calamitat natural que es recorda. Les inunda-
cions del passat mes d'agost ha causat més 300 morts i un milió de persones desplaça-des. Les pèrdues materials també son incalculables. Cinc dels convents i monestirs del
Carmel descalç de la província germana de Kerala han sofert inundacions i danys, tot i que s'ha de lamentar cap pèrdua personal. Preguem per les famílies damnificades i per
la ràpida recuperació dels afectats.
Butlletí CC - 7
El programa "Religions" del canal de televisió "El Punt/Avui+", va emetre una en-
trevista al P. Jesús Sans, superior de la nostra comunitat, sobre el Grup del Carmel Ecumènic i Interreligiós de Badalona. L'entrevista es pot veure a la pàgina web del
diari.
Mitjan setembre es va incorporar
a la nostra comunitat de Badalo-na el P. Thomas Palliparambil,
procedent de la província carme-litana descalça de Manjummel,
de l’estat de Kerala (Índia). Li do-nem la benvinguda i li desitgem una estada ben fructífera entre
nosaltres. De moment, i mentre no s'habi-
tua al nostre idioma, celebrarà la missa en anglès cada diumenge a dos quarts d'onze del matí.
Butlletí CC - 8
El Carmel Teresià de Catalunya va viure ahir, a Vic una jornada de família plena de sensacions i vivències. Amb una assistència molt notable procedent de diferents punts de la nostra geo-grafia, la vintena trobada anual es va anar desenvolupant pels àmbits, religiós, cultural i gastronòmic fins a l’esclat de joia col·lectiva de la sobretaula.
Al matí, les diferents comunitats vingudes en autocar, amb Barcelona, Badalona, Lleida i Tar-ragona com a punts centrals de sortida, (frares i monges carmelites descalços, religioses d’altres congregacions vinculades a l’orde, gent del Car-mel seglar i del laïcat de les nostres cases…),
s’anaren concentrant a la plaça de la catedral per visitar la seu i el museu Diocesà en grups reduïts. El P. Juli, fill de la ciutat, exercí de guia documentat en la primera part de la visita. Pel que fa al museu, que aplega infinitat de joies del romànic i el gòtic, bàsicament d’esglésies i llogarets del territori diocesà, se’ns serví un tast molt acurat que ens deixà prou regust com per motivar-nos a fer-hi una visita més complerta en una altra ocasió.
L’Eucaristia, eix central de la trobada, es va celebrar en el Monestir de Santa Teresa de les Carmelites Descalces. Presidí el vicari general, P. Agustí Borrell, i va ser concelebrada pels reli-
Butlletí CC - 9
giosos assistents. A l’homilia, el P. Agustí destacà la gran riquesa de l’orde, per la gran varietat de seguidors de santa Teresa este-sos arreu del nostre món, units pel seu carisma d’intimitat mís-tica i joia fraterna.
L’estona del dinar va continuar fomentat aquest esperit d’ale-gria que esclatà a la sobretaula gràcies als bons oficis d’un hàbil animador que, amb els seus cants i balls, contagià i engrescà tothom a participar activament de la festa.
Al final de la tarda, ens retro-
bàrem en el monestir de les car-
melites per tancar la jornada
amb un senzill acte commemo-
ratiu dels 450 anys de l’inici del
Carmel Teresià masculí a la peti-
ta localitat de Duruelo (Àvila),
allà pel mes de novembre de
1568. La lectura i cant de poe-
mes de sant Joan de la Creu i
una breu pregària serviren de
comiat de la jornada. Tot seguit
una estona per donar un vol per
la plaça de Vic, algunes compres
i retorn als respectius llocs d’o-
rigen.
Butlletí CC - 10
Però per acabar-ho d’adobar tot, avui en
dia el materialisme i el tenir-ho tot, com abans
millor, fa que entrar en el tema de l’espirituali-
tat sigui molt difícil. Com podem ensenyar als
nostres fills un valor com el recolliment i el
silenci quan no hi ha un benefici immediat i no
s’obté res palpable? I encara més, com podem
ensenyar-los uns ritus de fa milers d’anys, difí-
cils d’entendre i que sembla que estiguin pen-
sats per adults ancorats al passat?
I així arribem a una pregunta que ens fem
com a pares: els eduquem en la religió en què
nosaltres creiem? Evidentment que els volem
donar uns valors i que sàpiguen distingir entre
el bé i el mal, el que han de fer i el que seria
millor que no fessin, però per això cal ense-
nyar-los que hi ha un Déu? Que fa 2000 anys
una persona va ser assassinada perquè anava
contra el poder d’aleshores, i que aquesta
persona va donar una sèrie d’instruccions a
seguir per a ser millors persones?
Amb tots aquests dubtes (i més al cap) ob-
servem els nostres fills a missa, escolant el
que diu el capellà, les lectures, les pregàries i
els meravellosos textos que les catequistes
ens regalen al final de cada missa familiar.
També observem quan els nens marxen du-
rant la missa i participen en l’activitat propo-
sada per les catequistes. Quan acaba la missa
i sortim els preguntem:
Què la missa?
Ells responen a vegades amb un “bé”, o
explicant algun fet anecdòtic que ha passat al
donar la pau o al marxar cap a la sagristia,
però pocs cops aprofundeixen dient-nos el
què pensen de l’homilia o que l’evangeli era
interessant degut a que es pot aplicar al dia a
dia... Els seguim observant i els preguntem:
Us ha agradat o canviaríeu alguna cosa?
Els nostres fills coincideixen en que la mis-
sa és poc participativa, i és lògic, ells estan
creixent dins del món de les xarxes socials on
tot es pot parlar amb tothom, fins i tot tenen
línia directe a persones famoses, molt conegu-
des o influencers on el centre de les xarxes
Sempre ha estat difícil educar els fills, sobretot tenint en compte que intentem ensenyar-los a partir dels nostres propis valors, si a més a més sumem que tenen la seva pròpia manera d’entendre les coses i que no sempre estan d’acord amb el que els ensenyem, encara és més compli-cat.
Josep Oncins i Serena Spedo
EDUCAR EN LA FE
Butlletí CC - 11
socials són ells i el seu entorn i els comentaris
que es fan, ells en formen part. Molts cops no
veiem que siguin co-protagonistes d’aquest
ritus, però sí veiem que estan inclosos dins
d’una comunitat i que ells també se’n senten
part.
A casa, a vegades, preguem tots junts i en
aquest íntim cercle tothom diu alguna cosa
per la que li agradaria donar gràcies, s’hi ex-
pressen desitjos i a vegades es comenten fets
que per ells tenen importància. En aquests
moments veiem els nostres fills amb ganes de
participar, de sentir-se escoltats i parlant de
tot cor. Quan els demanem si en el seu dia a
dia preguen, ens contesten que en algun mo-
ment de la seva vida van demanar ajuda al
Senyor, sobretot per algú altre que es trobava
en dificultat, però diuen que per coses de po-
ca transcendència, com per exemple els exà-
mens d’escola, no els sembla bé demanar aju-
da a Deu.
I amb els seus amics parlen de Déu? Diuen
que parlen d’altres coses, però saben els que
creuen en Déu, els que no i els que d’aquella
manera. No és un assumpte que sigui present,
de fet, pocs cops els surt d’ells mateixos par-
lar de la fe o la religió, segurament participar
en l’Esplai ajuda a que surti el tema amb els
amics.
El nostre fill gran diu que estaria bé aplicar
els ensenyaments que dona la religió cristiana
a la vida, però de poc serveix si només ho fan
ells, que hauria de fer-ho tothom. Senten que
aquests valors estan un pèl desfasats respecte
amb el què viuen en el seu dia a dia d’adoles-
cents.
A les diferents colles de les que formem
part ens sentim bé, hi ha persones amb les
que compartim plenament els valors humans,
persones molt vàlides i completes tal i com
són. En la religió, i a dins la Comunitat, nosal-
tres busquem una dimensió més espiritual on
poder trobar experiències de silenci i pregària,
en la qual també els nostres fills es puguin
trobar amb ells mateixos i amb Deu, deixant-
lo parlar... al final.
Butlletí CC - 12
La comunitat religiosa La comunitat religiosa orant és més que un
grup de pregària. No solament per la seva estabilitat, per realitzar una comunió de vida
en la qual la pregària no és un element con-juntural, sinó que té un paper determinant; entre altres coses que són «la seva raó de
vida», la comunitat viu la pregària, viu de la pregària. Realitza així la presència del Senyor.
La comunitat religiosa expressa la seva vida de pregària a dos nivells: sobretot en la litúr-gia que la manté en comunió orant amb la
comunitat eclesial; i després en la pròpia pre-gària comunitària que neix de la comunitat mateixa i que la comunitat formula com a
exponent de la seva originalitat i creativitat.
De la pregària litúrgica tractarem en el proper
capítol. Ara parlarem de la pregària comuni-tària no litúrgica.
En què consisteix la pregària comunitària no litúrgica?
És la pregària realitzada per la comunitat en funció de la pròpia comunió de vida. Neix,
per tant, de l’ànima de la comunitat, de les seves necessitats, carismes i ideals. És part essencial de la seva vida. És, juntament amb
l’amor fratern, un dels factors més forts de cohesió i d’unitat.
Com la pregària de grup, la pregària comuni-
tària es fonamenta en la paraula de Jesús: «on hi ha dos o més reunits en el meu
nom...». Així, la comunitat viu la presència del Senyors que li facilita (i en certa manera li exigeix) el diàleg orant amb Ell.
Hi ha comunitats religioses específicament contemplatives. En aquestes comunitats, la pregària –comunitària i personal– és raó de
vida. Dona sentit ple a la seva vocació. Fixa la marxa de la jornada, etc.
Però també la comunitat apostòlica és comu-nitat orant. En ella, la pregària, pel fet de ser un factor estable de vida i de comunió, és
compartida més que en un «grup de pregà-ria». La manera de compartir serà diferent,
pròpia de cada comunitat.
En la comunitat apostòlica, la pregària no se situa en oposició a l’acció. És més aviat un
centre generador i unificador; perquè de la unió amb Déu ha de brollar el servei als ger-
mans.
Les seves característiques
La pregària comunitària té gairebé totes les característiques de la pregària de grup, però
potenciades. El grup de pregària esdevé co-munitat orant quan la pregària passa a ser la forma estable de vida.
Per això, una de les primeres notes distintives
54 Joan Badia
Les comunitats de pregària més característiques són la comunitat parroquial, la comunitat-família i la co-munitat religiosa. Aquí considerem solament l'última que, en certa manera, és el paradigma de les altres.
Butlletí CC - 13
de la pregària comunitària és que sigui
«expressada i compartida» pels membres de la comunitat, especialment en els moments
forts de pregària o en els moments que mani-festen la pregària pròpia del grup comunitari. Hi ha diferents nivells en la manera de com-
partir: des de la fidelitat en la presència a l’ac-te comú fins a la participació activa i creativa en aquest acte. «Passivament» no es compar-
teix mai.
Per la seva inserció en la vida de comunitat, la
pregària serveix per a discernir l’autenticitat de la vida comunitària i, a la vegada, ella ma-teixa és discernida per la vida que de fet viu la
comunitat. La pregària fa que el grup sigui més sensible a la presència del Senyor i afina
la seva responsabilitat de cara a la pròpia mis-sió i al treball.
Característica de la pregària comunitària és
que la comunitat mateixa assumeix el prota-gonisme de la pregària; que la pensi, que l’a-
valuï, la renovi i la promocioni. Fins a constitu-ir-se en escola de pregària per ella mateixa.
En la comunitat orant, la pregària és font d’a-
postolat. En la comunitat contemplativa, de-terminarà la seva dimensió apostòlica. En les altres comunitats, serà un ressort d’acció
apostòlica. Una comunitat orant difícilment realitzarà a nivell intern la seva vida de pregà-
ria si no la perllonga com apostolat de la pre-gària. En el món d’avui la comunitat orant és testimoni i convocatòria oracional per als de
fora. Però no li serà fàcil comunicar «experiència de Déu» si en el si de la comuni-
tat no n’hi ha.
Riscs i deficiències
Un risc greu és el formalisme i la rutina, en la repetició de les pràctiques, en la fidelitat ma-
terial a horaris i formularis coneguts, que poc a poc es buiden de sentit i contingut. I no val
d’escudar-se en el pretext de la pregària per-sonal o en el clima dels grups de pregària fora de la comunitat.
Un altre: la falta de responsabilitat i de creati-vitat.
La desconnexió entre pregària i vida. Tant res-
pecte de la vida interna del grup (quan ja no és pregada), com respecte de la vida dels ho-
mes i de l’Església. Amb la incapacitat conse-qüent per incorporar a la pregària comunitària els grans motius que fan bategar el cor de la
humanitat.
Santa Teresa, en posar marxa la seva primera
comunitat orant, la va perfilar:
molt sensible a la presència del Senyor en el grup;
amb una forta tensió de cara als problemes vius del món i de l'Església contemporanis (guerres, trencament de la unitat de l’Es-
glésia, defeccions en els sacerdots, etc.);
molt receptiva, com una caixa de ressonàn-
cia, a qualsevol esdeveniment fort de l’en-torn proper i llunyà: «No, germanes, no, la pregària no és temps de tractar amb Déu
de coses de poca importància» (C 1,5).
Butlletí CC - 14
Xavier Miró
12
Quan preparava la fundació de Beas de Se-
gura, havia rebut la invitació per anar a Cara-
vaca doncs li asseguraven lloc i diners per fun-
dar un monestir de les monges carmelites.
Tal com ho explica ella mateixa en el capítol
27 de “Les Fundacions” li va arribar “un mis-
satger personal que enviava una senyora de
Caravaca, que es deia Catalina, perquè, des-
prés d’haver escoltat un sermó d’un pare de la
Companyia de Jesús, havien anat a casa seva
tres noies amb la determinació de no sortir-ne
fins que es fundés un monestir en aquella po-
blació” (F 27,1). El curiós d’aquesta història és
el fet que els pares de la Companyia de Jesús
aconsellessin que el monestir hagués de ser
precisament de carmelites. Així, doncs, deci-
diren invitar Teresa de Jesús perquè fos de
l’estil dels que ella fundava. La santa escriu:
“..la Companyia de Jesús que sempre ha afa-
vorit i ajudat aquestes fundacions” (F 27,1).
Quan va arribar a Beas i va saber que Cara-
vaca quedava molt lluny, i el camí que havia
de fer per arribar-hi era dolent i que, potser,
qui volgués anar a visitar-les tindria moltes
dificultats, va perdre les ganes d’anar-hi a
fundar. Per conèixer la situació, va enviar els
seus amics Julián de Ávila i Antonio Gaytán
(any 1575). Al principi ho van veure difícil,
però les noies que volien ser religioses van
posar tanta traça per convèncer els dos envi-
ats que abans de marxar deixaren enllestides
les escriptures per a la fundació. “De veritat
que aquesta fundació se’ls pot agrair a ells,
perquè si no hi haguessin anat i no ho hagues-
sin arreglat tot, de part meva hi hauria apor-
tat ben poc” (F 27,4). El camí segur que va ser
dificultós, pel vent, la pluja, la neu... de tal
manera que Julián de Ávila arriba a dir: “CARA
VACA”.
Però no podia anar tot tan bé. Falta la llicèn-
cia dels ordes militars (com a Beas). La conce-
deixen però amb la condició que les religioses
estiguin sota l’obediència del Comanador de
l’orde. I això no ho pot consentir la santa. Les
seves religioses han d’estar sota l’obediència
de l’orde del Carme. Què fa Teresa? Recorre a
la seva taula de salvació definitiva en aquest
casos: escriu al rei. “Però vaig escriure al rei , i
em va fer el favor de manar que donessin la
llicència. Actualment és el rei Felip, i és tan
amic d’afavorir els religiosos que sap que ob-
Aquest és l'únic monestir que va fundar santa Teresa
sense estar-hi present
Butlletí CC - 15
serven la seva professió, que en conèi-
xer la manera de procedir d’aquest mo-
nestirs i saber que són de la primera
Regla, ens ha afavorit en tot”. (F 27, 6).
Com s’ha dit al principi, la santa no va
anar a fundar a Caravaca. Quan fundà a
Beas tenia la intenció d’anar-hi, però el
P. Gracián la va obligar que anés a Sevi-
lla a fundar. Així, doncs, la santa i el P.
Gracián atorguen poders als qui van a
Caravaca a fundar. Escriu Teresa: “Com
que no era possible que hi anés jo... el
P. Mestre fra Jerónimo Gracián... va
decidir que, encara que no hi anés jo, hi
anessin les monges... I enduent-se’n tot
el necessari, se n’hi anaren amb dos
pares descalços dels nostres...” (F 27, 8)
“...foren rebudes amb gran alegria del poble...
Fundaren el Monestir posant-hi el Santíssim
Sagrament el dia del Nom de Jesús de l’any
1576 (1 de gener de 1576). Després totes dues
prengueren l’hàbit. L’altra tenia malenconia i li
devia fer mal l’estar tancada; molt més n’hi
hauria fet tanta austeritat i penitència”. (F 27
9) “... Sa Majestat es va servir de la voluntat
d’aquesta noia i dels seus diners per a fer
aquest Monestir...” (F 27 10). Efectivament, de
les tres noies que en principi estaven decidides
a professar, una se’n va desdir.
La santa sempre tindrà una estima especial
vers aquest Carmel encara que ella no pogués
anar-hi personalment. Serà, però, una de les
cases predilectes de sant Joan de la Creu, que
hi passarà més d’una vegada. Potser per això
serà un dels pocs convents que conserven va-
luosos autògrafs del sant. Igualment, Caravaca
conserva com una joia preciosa, a l’ajunta-
ment, els autògrafs de la santa donant instruc-
cions per a la fundació.
Amb aquesta fundació, acaba la tercera eta-
pa en la qual santa Teresa redacta el llibre de
Les Fundacions. Són els capítols del 20 al 27
que comprenen les fundacions d’Alba de Tor-
mes, Segòvia, Beas, Sevilla i Caravaca (1571-
1576), escrits a Toledo. Per això escriu al final
d’aquest capítol: “S’ha acabat avui, vigília de
Sant Eugeni, a catorze de novembre de 1976 en
el monestir de sant Josep de Toledo, on ara
sóc...” (F 27, 23) “Per amor de nostre Senyor
demano a les germanes i als germans que llegi-
ran això que m’encomanin a nostre Senyor per-
què tingui misericòrdia de mi i em lliuri de les
penes del purgatori, si hagués merescut anar-
hi... que em sigui algun guany per a després de
morta el que m’he cansat en escriure això i al
gran desig amb què ho he escrit d’encertar a
dir alguna cosa que us doni consol, si tingués-
siu per bé llegir-lo”· (F 27,24)
Teresa encara va fundar quatre monestirs
més abans de morir l’octubre de 1582.
Butlletí CC - 16
HOMES I DONES
DEL CARMEL
-49-
Malgrat la seva humil procedència, era el primogènit de tretze germans, set d’ells car-melites descalços, assolí el màxim grau de res-ponsabilitat com a prepòsit general de l’orde. També, en el pla cultural, va ser historiador general i editor de les obres dels sants carmeli-tes.
Però, anem a pams. El P. Silverio (Julián) va néixer (1878) a la localitat burgalesa d’Escóba-dos de Arriba, en una família camperola molt humil i devota de santa Teresa. Va ser educat des de molt petit pel tiet de la mare, sacerdot, que el prengué com a ajudant. Més endavant, estudià humanitats i posteriorment ingressà al
seminari de Burgos. Però el Carmel l’atreia més que la vida diocesana i decidí ingressar, amb 17 anys, al noviciat de Larrea on va professar. Als 25 anys, acabats els estudis a Burgos, va ser ordenat sacerdot.
La seva inquietud pel coneixement el va portar a Roma, Alemanya, Holanda, Bèlgica i Anglaterra per seguir estudiant. Tanmateix, deixà escrit que el seu ideal com a religiós eren les missions: «Les meves simpaties juvenils eren les Missions entre els infidels. L’obedièn-cia em va manar una altra cosa: beneïda sigui l’obediència».
Un destacat intel·lectual al servei de l’orde
Si féssim un llistat de carmelites teresians entregats de ple a la se-va vocació religiosa, i amb un am-pli bagatge de coneixements i ser-vei de l’orde, sens dubte hauríem de posar en els primers llocs de manera destacada el nostre bio-grafiat, el pare Silverio de Santa Teresa (Julián Gómez Fernández) del qual enguany es celebra el 140 aniversari del seu naixement.
Butlletí CC - 17
Tots els ordes religiosos acabaven de passar pels anys obscurs del segle XIX. Des de la desamortització fins a la restauració, tres dècades de vida latent que no es recuperarien fins a les acaballes del segle. En aquest con-text, el P. Silverio tingué un paper pri-mordial en el renéixer cultural del Carmel Descalç.
Essent un article introductori, aquest no és el lloc més indicat per a un estudi acurat de la gran tasca que desenvolupà el P. Silverio. Qui tingui interès pot accedir a aquesta infor-mació de moltes maneres (la xarxa d’internet pot servir d’ajuda per inici-ar-se en el tema). No es pot obviar, però, que és autor d’una obra cabal per a l’es-tudi i coneixement de l’orde teresià: la “Historia del Carmen Descalzo en España, Por-tugal y América (1935-1952)”. «He intentat -deia- escriure la història (...), no com ho feien els nostre antics cronistes, sinó de manera
ajustada i el més informada possible, tal com avui s’exigeix a l’historiador». De la resta de la seva extensa obra, per la qual va ser llarga-ment reconegut i guardonat, també cal desta-car la “Biblioteca Mística Carmelitana”, vint volums que van permetre depurar i fixar els textos teresians i santjoanistes que van servir de base per a futures edicions.
Com a historiador general de l’orde, i amb l’ajuda de col·laboradors, va recórrer nombro-ses comunitats del Carmel i d’altres organis-mes, recollint i fotografiant documentació, molta de la qual s’hauria perdut definitivament amb l’espoli i destrucció dels anys de la guerra.
Però no van ser menys els seus mèrits per la seva plena dedicació a l’orde. El seu servei el va portar a ocupar tota mena de responsabili-tats, des de prior a prepòsit general. Fou un impulsor dels deserts carmelitans i del Col·legi Internacional, l’actual Teresianum de Roma, i va tenir un gran interès per les germanes car-melites. Va animar la vocació religiosa de la mare Maravillas de Jesús, i la seva fundació del “Cerro de los Ángeles”.
Essent general, va morir a Mazatlán als 76
anys (1954), durant un viatge per visitar les
comunitats de Mèxic, als 76 anys (1954).
Butlletí CC - 18
El centenari Panikkar a Badalona
El passat mes de juny, Justícia i Pau i l´ajuntament, presentàvem a l’Espai Betúlia de Badalona el llibre “¿Parlem d'un mateix Déu?”, un diàleg entre Raimon Panikkar cristià, hindú, buddhista i el teòleg, jueu, austríac, Pinxas La-pide. Badalona, ciutat de trobada de cultures i religions, va voler amb aquesta presentació homenatjar la figura de Raimon Panikkar en l'any del centenari del seu naixement. La pre-sentació del llibre va ser a càrrec del mateix Moreta i Jaume Oliveras, escriptor badaloní .
Sacerdot, filòsof i teòleg, Raimon Panikkar és un dels grans pensadors del nostre temps i un mestre del diàleg entre cultures i religions. En 80 llibres i 7 llengües diferents ha deixat escrit com ha viscut al mig d'Orient i Occident, en defensa del pluralisme. El professor de lite-ratura catalana i fundador de l'editorial Frag-menta, Ignasi Moreta, és el comissari d'aquest any de l'homenatge .
Anna Zaera periodista, resumia el passat divuit de gener en la presentació de l´Any Pa-nikkar a Barcelona, set de les idees que podem trobar en el seu pensament::
1. No hem de renunciar a l'Occident que hi ha en nosaltres per abraçar la cultura Oriental, ni hem de renunciar a l'Orient que hi ha en nosaltres per abraçar la cultura Occidental.
Quan Panikkar va anar a l'Índia als seus 35 anys va escriure: "Me'n vaig anar cristià, em vaig fer hinduista i torno buddhista"
2. L'important no són les coses, sinó les relacions que s'estableixen entre elles. "Una taula no existeix com a taula sense la fusta, sense les potes, sense el fuster que l'ha fet, sense els pares del fuster, sense nosaltres que l'estem mirant". No podem parlar de coses, sinó dels fils de la xarxa.
3. Respectar les altres maneres d'enten-dre el món. Admetre la validesa de diferents perspectives. Admetre les nostres pròpies limi-tacions i prejudicis en la manera de percebre el món. No podem absolutitzar la nostra visió.
4. La ciència occidental -i en especial la medicina- colonitza les altres formes d'enten-dre el món i les sotmet.
5. "El funcionament del meu cos està en relació directa amb el funcionament de la me-va ànima. No hi ha trastorns que siguin exclusi-vament somàtics o anímics".
6. "La meditació no és tan sols un remei per la pau de l'ànima i la claredat de l'in-tel·lecte, és també un benestar per al cos"
7. "Si la veritat no ens allibera i no ens treu del patiment, no val la pena profunditzar. Això ens permet anar més enllà de qualsevol perspectivisme. El pluralisme no vol dir aban-
Jaume Ventura Justícia i Pau Badalona
Butlletí CC - 19
donar els propis punts de vista o valors sinó que la meva veritat no la puc imposar. Per això, el pensament de Panikkar és un bon antídot contra els fonamentalismes"
Raimon Ribera en el seu llibre “El diàleg interreligiós”, en el capítol sisè, que ens parla d´allò que el diàleg interreligiós aporta a les religions, ens fa una referencia a Raimon Pa-nikkar en paraules d’ell mateix dient: “El diàleg de les religions allibera l´espiritualitat de les estructures doctrinals rígides i crea noves con-nexions que van més enllà de totes les fronte-res que hi ha tan ben marcades entre les religi-ons.”
En aquest sentit, aquest any he pogut ex-perimentar l´alliberament del qual ens parla Panikkar participant, en el mes del Ramadà, en els Ifstar de la meva ciutat Badalona, on musul-mans i cristians pregàvem junts.
La conclusió és que les diferents tradicions es complementen i que no té sentit voler-les jerarquitzar, ja que totes tenen capacitat de santificació i comparteixen la dificultat de rea-litzar-la.
Coincideixo plenament amb l´emperador buddhista indi Alçora, del segle III abans de Crist, que deia: “No s´ha de reverenciar només la pròpia religió i condemnar les altres, sinó que, per un o altre motiu, totes ha de ser reve-
renciades”. Aquesta és la forma de contribuir a l´engrandiment de la pròpia religió i de servir, alhora, les altres religions. Que tots escoltin i estiguin disposats a escoltar les doctrines pro-fessades per altres.
PER APROFUNDIR
Web oficial Raimon Panikkar: http://www.raimon-panikkar.org/catalano/biografia-intellettuale.html
ITINERARI VITAL i INTEL·LECTUAL
1. Un home excepcional. (1918-2010) La quàdruple identitat de Raimon Panikkar
2. Un origen multicultural i multireligiós. De Barcelona a Roma, passant per Bonn, Ma-drid i Salamanca (1918-1954)
3. L’Índia. Simbiosi cristiano-hindú-buddhista. La trobada amb Monchanin i Le Saux (1955-1966)
4. La docència universitària a Califòrnia. (1966-1987)
5. El retorn a les seves arrels catalanes per completar el seu cicle vital
6. La vocació d’escriure de Raimon Pa-nikkar
7. Diversos Panikkar o continuïtat en la di-versitat?
Badalona, des del seu naixement s'ha enriquit amb l'arribada de persones d'ar-reu el món. De fet, la ciutat de Baetulo va ser fundada per immigrants romans al se-gle I a.c. que es van barrejar amb el veïnat ibèric. La pluralitat d'orígens implica plura-litat de creences, i l'assentament de dife-rents comunitats ha fet que a la nostra ciu-tat funcionin entorn d'un centenar d'espais de culte.
És difícil concretar una xifra exacta en un moment concret perquè és un sector molt viu. Contínuament obren i tanquen espais. A grans trets, podem dir que la co-munitat catòlica és la que disposa de més centres de culte, seguida de la protestant, i en tercer lloc la musulmana. Amb pre-sència de comunitats minoritàries com els Ravidassa, i d'altres, els membres de les quals van a pregar a espais situats en un altre municipi. Per exemple, el gurudwara sikh de Badalona va tancar perquè la co-munitat va trobar un altre espai a Sant Adrià, i el mateix passa amb els musul-mans xiïtes.
Ara bé, la història ens demostra que l'obertura d'un nou espai de culte no impli-ca una saturació de l'espai per l'augment de persones que van a pregar. Ens al con-trari, les persones creients d'una mateixa comunitat es distribueixen entre els dife-rents espais de culte. També hi ha comu-nitats que no tenen espai propi i poden fer servir el d'altres comunitats, com els cristi-
ans coptes que es troben en una església catòlica.
Malgrat els estereotips i prejudicis que ens puguin confondre, aquest dinamisme no ha implicat conflictes veïnals entorn dels espais de culte. Pot haver-hi qüesti-ons puntuals vinculades al civisme (sorolls, concentració de persones a la porta, aparcaments,..) que s'han resolt amb la mediació i el diàleg comunitari, a Badalona hi ha exemples recents per dife-rents barris. Com li va passar a un veí que fa anys es va oposar a l'obertura d'un ora-tori musulmà al barri d'Artigues i ara afir-ma que no hi ha cap problema i la convi-vència veïnal és positiva. Igual com succe-eix amb la resta d'espais de culte de la nostra ciutat.
Evidentment, aquest senderi és com-plex, el desconeixement mutu entre perso-nes de les diferents comunitats, la manca d’hàbit de trobada i de fer juntes, fa que un primer pas sigui promoure espais de trobada i fer visible la diversitat religiosa com un element constitutiu i estructural de la societat badalonina. Ara bé, com deia en Raimon Panikkar “Un diàleg autèntic ha de ser humà, i l’home és més que la raó sola. (...) El diàleg és impossible si ens esperem que sigui purament objectiu i que exclogui la subjectivitat de cada participa-ció”1 . D'aquí que la voluntat de persones de diferents comunitats i institucions ha estat clau per continuar la ruta.
Rafael Crespo
Butlletí CC - 21
A Badalona ja fa temps que gaudíem d'iniciatives per donar a conèixer la diversi-tat religiosa i afavorir el diàleg interreligiós. Dinàmica aturada durant un temps, que es revifà en els darrers tres anys. S'ha pogut actualitzar el coneixement de les diferents comunitats, s'han promogut celebracions com el 60 aniversari de l’església Baptista, els Iftars2 oberts al veïnat durant els dos darrers Ramadà, amb la participació de membres de les comunitats cristianes. Aquest clima d'apropament ha permès l'in-tercanvi entre comunitats, com quan jovent badaloní de religió musulmana van expli-car el Ramadà a l’església Mare de Déu del Carme. I també s'ha afavorit la partici-pació de les comunitats religioses en dinà-miques ciutadanes com el Pacte per la Convivència en Diversitats, ja que el con-junt de les comunitats religioses han estat
implicades des de sempre en iniciatives socials i de convivència. Aspecte poc conegut i reconegut per molts sectors de la societat badalonina.
Fruit de les trobades entre membres de les diferents comunitat ha estat la formalit-zació de la Taula de Diàleg Interreligiós, que vol ser un espai d'acció i han acordat un pla de treball amb propostes de sensibi-lització, formació per a professionals dels serveis públics i col·laboració amb les ad-ministracions, activitats en els centres edu-catius, recuperat les rutes pels espais de culte...
Queda molt de camí per recórrer, i això és bo. Convidem a totes les veïnes i veïns a conèixer i gaudir de la diversitat religiosa com a una riquesa més de la nostra ciutat.
1 RAIMON PANIKKAR (2004) Pau i interculturalitat. Una reflexió filosòfica. Ed. Proa, Barcelona. (p.45)
2 Durant el mes del Ramadà la comunitat musulmana convida a tot el veïnat a compartir el trencament del dejú.
L’any passat es van organitzar sis Iftars a diferents barris de Badalona
Josep M. Jujol (1879-1949) va ser un arquitecte que es pot
qualificar de complet, amb coneixements de moltes facetes ar-
tístiques i de tota mena de materials. De tota manera, es tracta
d’una figura singular que, encara que es mou dins el corrent
modernista, el seu estil és difícil de classificar. Va ser deixeble
d’Antoni Gaudí i va col·laborar amb ell en moltes de les obres
importants que va fer. Són nombrosos els detalls i parts de les
obres d’en Gaudí que porten la seva empremta. Les seves
obres mostren “una arquitectura rica, luxosa, sensual i exube-
rant, malgrat, certament, que els materials i els recursos siguin
pobres... Ha fet un univers il·limitat, ric i fascinant ...” (Ignasi de
Solà-Morales). La seva obra, conforme passa el temps, va sent
més ben coneguda i valorada.
Esbós en llapis del projecte de façana del nou convent i església dels
carmelites de Badalona. Josep M. Jujol, 1919. Arxiu històric
Col·legi Arquitectes de Catalunya.
Butlletí CC - 23
Carmelites de Badalona
A finals de la segona dècada del segle XX, la co-munitat carmelitana de Badalona es plantejà l’ampliació del convent del carrer de Sant Mi-quel i la construcció d’una església de nova planta. L’arquitecte Josep M. Jujol era del gust de la comunitat perquè el coneixien per haver realitzat el cambril de la Mare de Déu del Car-me de l’església de Tarragona (1918). En un treball sobre Jujol i Badalona, la historiadora Maria Dolors Bocanegra va investigar a l’arxiu Jujol del Col·legi d’Arquitectes i va trobar el cro-quis de la façana, els plànols de les plantes i diversos croquis, alçats, anotacions, estudis previs i detalls d’aquest edifici que s’estaven plantejant els carmelites, i que donen una idea de l’obra que proposava Jujol. De tota manera no consta cap encàrrec oficial al respecte.
EL projecte
El projecte es va treballar sobre un solar de 96,25 m de llargada per 7 m d’amplada, que anava del carrer Sant Miquel fins el carrer de Mar. Amb un espai annex de 17,50 x 26,20 m, ampliable per darrera en 15 m més. Projectà l’edifici a partir de l’obra preexistent aprofitant les estructures principals, si bé modificant la forma de les obertures. Al centre sobre la porta principal hi posava una gran tribuna amb aca-bament triangular i diverses finestres al voltant. A la tribuna hi col·locava una rosassa i sobre la porta principal un timpà triangular decorat, les finestres tripartides es converteixen en romboi-dals, la galeria superior desapareix, l’acaba-ment de l’obra és esgraonat i la part esquerra de l’edifici puja un pis. La forma triangular es corona amb l’espasa flamejant d’Elies. Davant la porta hi trobem una escalinata i la part es-querra més alta s’aprofita com a campanar.
El convent
Jujol va concebre un edifici de cinc pisos amb totes les dependències necessàries per a una comunitat religiosa. El soterrani estaria ocupat per la cripta, el col·legi i un altre espai (celler, rebost, magatzem, etc), a tocar del carrer de Mar. A l’entresol de l’edifici s’hi troben cel·les, sabateria, sastreria, lavabo i escales, també el
cambril de l’altar major del que es conserva un croquis molt esbossat. Gran part del primer pis i segon estaria ocupat per les cel·les, 45 per a frares “bons”, 6 o 7 per malalts i 3 per a hostes; la biblioteca tindria una sala àmplia al primer pis i al segon hi hauria un oratori per a col·legials.
L’església
A la planta baixa hi trobaríem l’església cons-truïda amb formigó armat, ocupant gran part del terreny i la sagristia al darrera. En l’espai dedicat al convent hi hauria la porteria, locuto-ri, lavabos, cuina i refetor. Es tracta d’una església de tres naus, la central més alta que les laterals, amb un cor enlairat a l’entrada i la capçalera plana amb cambril i cripta al presbiteri. Les arcades que sostenen els quatre trams de les naus fins al creuer, son polilobulades i es recolzen en columnes decora-des a la meitat del fust. Les naus laterals tenen capelles, a sobre de les quals hi ha tribunes, i al segon pis finestres romboidals, probablement amb vitralls de colors. La coberta de l’edifici presenta una volta nervada, i les naus lateral cupulins.
No va poder ser
Malauradament, aquest encàrrec no va reeixir. Si Josep M. Jujol hagués realitzat el seu projec-te de l’església dels carmelites de Badalona, avui la ciutat disposaria d’un edifici de primer ordre que augmentaria el patrimoni arquitectò-nic de la ciutat. Pensem que Jujol treballava molt amb dibuixos, croquis, detalls i rectificaci-ons fetes a l’obra. Contínuament modificava i millorava sobre el terreny i no es donava mai per satisfet. Treballant d’aquesta manera intuï-tiva, la riquesa que aconseguia de l’espai i de les formes és inenarrable.
Nota. Aquest article ha estat elaborat pel nostre col·laborador Gabriel Riera, prenent cites i ex-tractes de textos d’un treball d'investigació molt més ampli de la historiadora Maria Dolors Bo-canegra i Marcos, publicat a la revista “Carrer dels Arbres” amb el títol “Jujol a Badalona”. (Carrer dels Arbres. Revista anuari del Museu
de Badalona. Núm. 13/2002, 3a època)
Butlletí CC - 24
David Rodríguez Cebrián
Sant Climent és una de les tres edifica-cions que donen el nom popular a un tros de la Serralada de Marina, el Ser-rat de les Ermites. L’esglesiola és a dalt de tot d'un turó, al límit de Badalona amb el terme de Montcada i Reixac. Avui l’accés més habitual és per un ca-mí que carena des de Puig Castellar.
L’edifici Té planta rectangular, d’una única nau amb cap-çalera semicircular, coberta amb volta de canó revestida exteriorment de rajoles. La porta és rectangular, amb llinda de fusta i pedres que l’emmarquen pels costats. Té un petit campanar de totxana sobre la façana principal. Al davant hi ha restes d’un pilar que sembla que hauria for-mat part d’un porxo.
La primera iconografia va ser un vell retaule gò-tic del qual van treure’n la peça central del nai-xement de Jesús i el van reemplaçar per una imatge de Sant Climent.
La història
El projecte de l’ermita arrenca el 1615 quan els frares de Sant Jeroni de la Murtra es van propo-sar erigir-la com a lloc de pregària d'intercessió divina per tal de finalitzar amb un llarg període de sequeres, finançant-la amb col·lectes popu-lars. Concretament les actes del monestir diuen que «S’ha gastat d’alguns anys a esta part en cercar aigua i el poc que ens ha aprofitat, puix
els remeis humans no s’aprofiten, es bé acudir als divins, i així que s’edifiqui la capella de Sant Climent».
Però la construcció no va tirar endavant de ma-nera immediata i no va ser fins a 58 anys des-prés, el 1673, que el prior fra Bernat Tayà va de-cidir fer-ho. Finalment, però, va ser pagada pels mateixos monjos, i sembla ser que dels seus es-talvis personals i no pas dels fons del monestir.
L’advocació a Sant Climent és del tot lògica si tenim en compte que la llegenda diu que, essent el tercer bisbe de Roma després de Pere, l’em-perador Trajà el va desterrar a treballar una pe-drera de la província de Crimea. Estant allà, amb penúries, va trobar una font d’aigua després de tenir la visió d’un xai... aixecant una pota del darrera. Deslliurat dels treball forçats va predi-car tan ferventment l’Evangeli que aquest cop Trajà el va fer matar ofegant-lo al mar amb una àncora lligada al coll. Per això, després va ser venerat quan hom volia pluja. Bé, aquesta és una versió, mentre que una altra diu que va mo-rir de gana, però aquesta versió no anava tan bé per al propòsit del moment.
Però podríem posar en dubte que la causa pri-mera de l'erecció de l’ermita fos la sequera tal i com diu la història, sobretot si tenim en compte que al voltant del 1600 es va iniciar un període conegut com la «petita edat de gel» i, sobretot, perquè l’any 1617 és conegut a les cròniques com «lo any del diluvi» ja que al mes de novem-bre va haver-hi el major episodi d’inundacions, simultàniament a quasi totes les conques catala-nes, enregistrat dels darrers 1.000 anys. Per tant, sembla que el motiu que hauria mogut els
Butlletí CC - 25
frares no va ser la manca de pluges sinó, diuen, la dificultat per obtenir aigua de la terra; això, però, també pot ser qüestionat perquè la Serra-lada de Marina és prolífera en mines d’aigua, com per exemple la propera font de l’Amigó. Potser al capdavall els pobladors de Sant Jeroni només volien un espai de pregària recollit i res millor que fos al cim de la serra.
Un cop construïda l’ermita, els primers anys es va fer un aplec el dia del sant, que es va fer molt popular. I sí que està documentat que es van fer romeries en anys posteriors des de Badalona, Santa Coloma i Montcada, quan hi havia manca de pluja. La devoció a Sant Climent va ser efíme-ra i de mica en mica l’ermita va caure en desús, fins i tot com a lloc de pregària dels monjos.
Hi ha constància que durant la guerra dels nou anys (1688-97), el juny de 1697, els voltants de l’ermita, que es denominaven l’Artiga d’en Lluch, van ser campament de 300 soldats del sometent de Valeri Saleta, d’Arenys, al que després s’hi van afegir molts més. La mateixa ermita va ser la de-pendència del cap i el centre de comandament. Els francesos acabaven de passar per Montcada i Badalona i havien posat setge a Barcelona. Per assedegar els cavalls i buscar llenya es desplaça-ven en petits grups cap al Besòs, on els homes d’en Saleta aprofitaven per a fustigar-los amb ràtzies ferotges. Cansats d’aquestes baixes, els
francesos van enviar una gran quantitat de sol-dats a destruir Sant Climent i el monestir de Sant Jeroni, però de lluny ençà els va semblar veure que aquests estaven defensats per una molt nombrosa host i van girar cua. El que realment havien vist no era res més que els monjos espo-ruguits amb els habitants de Badalona refugiats al monestir. Ràpidament aquest fet es va identifi-car com un miracle del Sant.
Anys més tard Sant Climent va ser punt d’obser-vació durant les guerres de Successió (1701-15) i d’Independència (1808-14). Finalment a les bu-llangues de 1835 va ser cremada i després desa-mortitzada.
Finalment va quedar abandonada i sense reco-neixement especial fins que el 1980 el Centre Excursionista de Badalona va restaurar les runes que quedaven, reconstruint l’església amb la for-ma que tenia originalment i fent-li un nou altar amb una nova imatge de Sant Climent. Malaura-dament, més endavant, la figura va ser decapita-da i l’ermita va patir novament els estralls del foc, aquest cop per obra de brètols. Actualment, altra vegada condicionada, és la fita d’una agra-dable excursió per fer cames des de Badalona.
Panoràmica des del Puig Castellar amb l’ermita de sant Climent a la dreta ( Foto: David Rodríguez)
Butlletí CC - 26
AMB BON HUMOR
Meritxell Utset Pous
Era una tarda on el fred campava al seu aire pels carrers, cantonades i places, escolant-se pel mínim plec de roba; i a la nostra comunitat, lluny dels calefactors, es passejava serpente-jant entre els passadissos i raconets de la casa; una tarda de catequesi on els nens escoltaven tranquil·lament el tema que tractàvem, i dic tractàvem perquè aquell dia érem dues les ca-tequistes dins l’aula. Quan, sincerament ara no recordo el per què, vaig haver d’anar cap al primer pis. En principi havia de ser un mo-ment, per això vaig sortir de la classe dient “vaig i torno” a la qual cosa la meva companya (i aprofito per dir amiga) em va respondre amb un senzill “Val!”. Surto del tercer pis i, per anar més de pressa, vaig prendre la decisió d’aga-far l’ascensor...
Entro i marco el primer pis, es tanquen les portes i noto el característic moviment que fa just abans d’arrencar, bé sigui amunt o avall, però enlloc d’anar amunt o avall, l’ascensor (tot xulo, ell) decideix quedar-se aturat.
“Meritxell, tranquil·la que està tot controlat. Respira fons i avisa que estàs aquí” així que amb calma i dient-me a mi mateixa “com do-mines la situació!” vaig començar prement de manera suau i intermitent l’alarma sonora, a l’hora que ho combinava de tant en tant amb
un discret crit de –“Hola, que hi ha algú?”– ...al cap de 5 minuts l’alarma sonora treia fum i el meu discret –“Hola, que hi ha algú?”– s’havia tornat un contundent –“Auxiliiiiii! Que em sen-tiu? Holaaaaaaa, que SÓC AQUÍ!”– mentre go-tes de suor em queien rostre avall. Però vaig tornar a respirar fons i vaig analitzar la situa-ció. Primer, era al tercer pis, el lloc on l’ascen-sor queda més amagat de la casa, per tant, no valia la pena quedar-me sense veu fins que no sentís remor per l’escala i segon, i no per això menys important, tard o d’hora... ALGÚ S’ADO-NARIA QUE JO NO ERA PER ENLLOC...no?, així que em vaig asseure a terra, recolzant l’esque-na on l’ascensor fa xamfrà, mentre rumiava què fer per passar l’estona. Però dins d’un as-censor, sola i sense mòbil, poca cosa pots fer, i em vaig sorprendre comptant.
– “1 Rodona negra del terra, 2 rodones ne-gres del terra, 3 rodones negres del terra... 157 rodones negres del... Ep! aquí hi ha un rètol”– . Sota l’alarma sonora hi havia un altre rètol, amb el qual sincerament no m’havia fitxat. M’aixeco de terra i l’observo de prop, rodó i amb un dibuix d’un telèfon, el premo un cop, ràpid com per tantejar la situació, i em surt de dins el rètol una veu forta, i de nas tapat, que diu “CUATRO”; de l’ensurt deixo anar de cop el
Butlletí CC - 27
botó, però després d’uns segons el torno a prémer i se sent de nou -“CUATRO” i com un gat escaldat el torno a deixar anar i m’allunyo rumiant què fer.
–”438 rodones negres del terra.... saps què? que ho tornaré a provar” – . Dit i fet, tor-no a clicar el botó, aquest cop decidida, man-tenint-lo premut més estona i esperant sentir el meu “amic” constipat.
– “CUATRO, TRES, DOS, UNO!“– sento enu-merar al “nastapat” i en un pur moviment re-flex em vaig col·locar amb l’esquena enganxa-da al darrera, les mans a cada banda de la pa-ret i les cames ben separades esperant que d’un moment a altre l’ascensor baixes en pi-cat...
–Buenas tardes, le habla el servicio técnico de urgencia, ¿qué le sucede?– Només alesho-res em vaig fixar amb un altre rètol, aquest rectangular, on posava quelcom de mantenir pressionat el botó durant 4 segons en cas d’avaria. “Meritxell, respira i tranquil·la que
són els tècnics, ara, sobretot, mostra sere-nor”. I després d’autoconvence’m, i amorrant-me al màxim als forats per on sortia aquella veu, vaig respondre:
–Hola, buenas tardes, les aviso de la comu-nidad Carmelitas de Badalona, es para avisar que me he quedado... ENSERRADAAAA !!–
Nota de l’autor: “ENSERRADAAAA“ està escrit fonèticament, tal i com es va pronunci-ar, deixant anar la catalana que porto dins, i perdent pel camí tota la serenor.
Però, molt abans que arribessin els tècnics, vaig sentir soroll per les escales i unes veus conegudes de la casa que deien – “Que hi ha algú?”–
– JO, JO, ESTIC AL TERCER PIS, AL TERCER PIS!!”–. Corredisses i al cap de poc segons, després d’un fort cop a la porta, la mateixa veu salvadora va dir –“ Tranquil·la que ara l’ascensor arrencarà de nou cap el pis que ha-vies premut!!”– Haig de dir que l’ultima part de la frase la vaig sentir de lluny, doncs l’as-censor ja havia arrencat amb una passatgera dins que tornava a tenir l’esquena enganxada al darrera, les mans a cada banda de la paret i les cames ben separades.
Quan vaig tornar a entrar a l’aula de cate-quesi, amb els rinxols xafats, enganxats a la cara i després de 25 minuts d’haver-me aco-miadat tot dient “vaig i torno”, la meva com-panya em va rebre amb un –“Ui, que has vist un fantasma?”–. Però no patiu perquè el co-lor no em va trigar a tornar a les galtes, doncs al cap de no res, ja ens partíem de riure les dues (bé, potser ella més que jo) amb les me-ves peripècies, doncs com sempre us recor-do....
“La vida és com un mirall, et somriu si tu somrius”
PD: Per a qui li pugui interessar, al terra de
l’ascensor hi ha 1.054 rodones negres. A re-
veure, família!
Butlletí CC - 28
A aquesta notícia no li cal cap comentari.
Els fets parlen per si sols. El seu relat sembla,
més que d’un cas real, l’argument d’una no-
vel·la esbojarrada i surrealista de les que so-
vint ens delecta l’escriptor Eduardo Mendoza
amb el seu llunàtic personatge Sugranyes.
Segons explicava la premsa, la història va
anar així. A Benidorm un parell de turistes bri-
tànics van tenir diferents punts de vista sobre
alguna qüestió, es van discutir, i de les parau-
les passaren als fets. El resultat va ser que un
d’ells en va sortir molt mal ferit. Avisada la
policia, acudí ràpidament al lloc
dels fets i reclamaren urgent-
ment la presència d’una ambu-
lància a fi de traslladar el ferit a
l’hospital més proper. Però l’am-
bulància es va perdre i el malalt
no va arribar a destí.
Mentre se l’enduien, la policia
continuà emplenant l’atestat en
el lloc dels fets, prenent declara-
ció a l’agressor i als possibles tes-
timonis presencials. En acabar, la
policia es desplaçà a l’hospital
per prendre declaració a la víctima, si és que
estava en condicions de fer-ho, i afegir-ho tot
plegat a l’atestat. La sorpresa de la policia fou
majúscula. A urgències del centre no sabien
res de la víctima i al Centre d’Informació i Co-
ordinació d’Urgències (CICU) no constava cap
ingrés ni cap víctima. Mai hi va ser atès.
Aviso: en aquests fets no intervenen ni fan-
tasmes ni extraterrestres ni segrestadors, ni
molt menys terroristes. Que consti.
El que passà fou molt senzill. El sanitari i el
Ramon Arozamena
El sanitari i el conductor d’una ambulància perden un pacient malferit que traslladaven a l’hospital més proper. (Notícia apareguda a la premsa digital el dia 5 de maig de 2018)
Butlletí CC - 29
conductor de l’ambulància van perdre el ferit
pel camí i no en van donar part.
Quan aquests dos sapastres tornaren a
emergències de l’hospital es van trobar que la
policia feia estona que els estava esperant. Al
demanar-los explicacions digueren que el ferit
durant el trajecte es va despertar i va muntar
una gresca amb el sanitari que el vigilava. Lla-
vors el conductor va aturar el vehicle i obrí la
porta del darrere per ajudar el seu company
de les agressions del britànic. En veure la por-
ta oberta, el malalt -que no s’aguantava dret,
no ho oblidem- va aprofitar l’ocasió per arren-
car a córrer, tocar el pirandó i desaparèixer. La
policia no es cregué que fugís corrent aquell
pobre infeliç que ni tan sols s’aguantava dret i
al qui recordaven més mort que no pas viu.
La policia amb els dos sanitaris es desplaça-
ren fins el lloc on aquell parell d’irresponsa-
bles digueren que el malalt havia fugit. I ara
una sabata, més enllà una cama, més amunt
un braç i unint la sabata, cama i braç, el cos.
Sí, sota uns matolls de la cuneta hi trobaren
estès a terra, encara viu, el cos d’aquell pobre
infeliç. Aquest cop sí, fou ingressat viu a Ur-
gències de l’Hospital de Vilajoiosa. A aquells
dos sàtrapes de sanitaris els van sotmetre a
les proves pertinents i el resultat fou positiu,
tots dos anaven farcits de cocaïna i marihuana
fins les orelles. Intervingué la Guàrdia Civil,
que se’ls endugué emmanillats.
Inicialment, els càrrecs contra aquell parell
d’eixelebrats eren de denegació d’auxili amb
l’agreujant de les drogues. Això si després al-
gun picaplets sense escrúpols no hi afegeix el
delicte de xenofòbia o racisme, és igual, sols
pel fet de que la víctima era estrangera.
No sé com acabà la història. No he trobat
cap referència del succés enlloc més. La prem-
sa no en va tornar a parlar, ni dels fets ni de
l’agressor ni dels “infermers”.
I va passar de debò!
Butlletí CC - 30
EL COST DEL BUTLLETÍ
Recordem que l’aportació anual dels subscriptors passa ser de 8 euros pels quatre números que s’editen cada any coincidint amb la Pasqua, el Carme, santa Teresa i Nadal.
El donatiu serveix per a cobrir les despeses materials de l’edició, tenint en compte que els nos-tres col·laboradors, en moltes ocasions especialistes en els temes que es publiquen, ho són de
manera voluntària. Per altra banda, demanem que, si pot ser, recolliu els butlletins vosaltres mateixos a la sagristia o a la porteria de la comunitat per reduir al màxim la distribució a domicili.
CICLE DE CONFERÈNCIES ANY RAIMON PANIKKER (CENTENARI NAIXEMENT 1918-2018)
31 d’octubre: Vida i missatge de Raimon Panikker. A càrrec del P. Jesús Sans, ocd. Professor de “Diàleg
Interreligiós i Mística” a la Facultat de Teologia de Catalunya (Barcelona i Lleida).
21 de novembre: Llegir i pensar amb Raimon Panikker. A càrrec d’Ignasi Moreta, comissari de l’Any Panikker i professor
de la Universitat Pompeu Fabra i editor de l’Editorial Fragmenta.
20 de desembre: La mística de Raimon Panikker A càrrec de Francesc Torradeflot, doctor en Teologia i director
de l’Associació UNESCO per al diàleg interreligiós de Catalunya.
Sala del Carme - a les 20 h.
Properes actuacions: Dissabte 27 octubre a les 20 h. Dissabte 17 novembre
Dissabte 22 desembre
Butlletí CC - 31
Bones notícies d’aquest estiu: Desitgem moltes felicitats als nostres amics i antics mo-nitors de l’Esplai Cra-crac Laura Ramón i Marc Cuenca per la seva unió matrimonial. Tam-
bé deixem constància de tres naixements durant aquest estiu, tots relacionats amb famí-lies de la comunitat i l’esplai: Biel, fill de la Núria Sebastián i en Lluís González; Clàudia,
filla de la M. Teresa Antoja i l’Oscar Martínez; Ramon, fill de Rosa M. Prat i Jordi Montar-dit.
Defuncions: Josep Bot Fonollà, col·laborador del Grup de Litúrgia; Maria Boter, mare
d’Eusebi Miralles, feligresa; Carme Royes, vídua de Seriol, col·laboradors de la comunitat;
Jordi Canals Cunill, un dels pioners de “la Penya”, pare de la catequista M. Teresa Ca-nals; Maria Mas, feligresa; Pepita Boté, àvia de Mariona i Georgina Navarro; M. Rosa
Sugranyes, vídua de Pontac, de Pastoral de la Salut.
Una de les curiositats que s’exposa a la parròquia de la Mare de Déu i Sant Josep de Grà-
cia de la plaça Lesseps de Barcelona, coneguda com els Josepets, és la pedra fundacional
de l’església de l’antic convent dels carmelites descalços. En una de les cares de la pedra hi figura
inscrit l’any 1658. Aquesta pedra, també es pot con-siderar com la primera de la fundació de l’ex vila de Gràcia, ja que aquest popular barri barceloní va néi-
xer i configurar a redós del convent.
L’activa arxivera dels Carmelites Descalços de Cata-
lunya i Balears, Mercè Gras, és una incansable divulgadora de la nostra història i cos-
tums. Aquests dies la podíem trobar a la Universidade Nova de Lisboa on ha participat en el “International Conference Coffee, Bread & Chocolate: Representations, Receptions and Cultural Frontiers”, a una xerrada titulada “Novetats a la taula conventual: xocolata, cafè i tabac en el Carmel descalç hispànic. Entre el plaer i la prohibició”.
Festa gran, per partida doble, al monestir de la Divina Providència aquest passat se-
tembre. D’una banda, amb presència de l’arquebisbe emèrit Lluís Martínez Sistach, com-
memoració del 150è aniversari de l’erecció de la Parròquia de Sant Josep, que aquí es va establir “temporalment” fins que, 57 anys després, es traslladà a la nova seu parroquial.
La segona més íntima, però més emotiva per a la comunitat de monges clarisses, la mis-sa d’acció de gràcies per la proclamació del Decret sobre les Virtuts de la venerable sor
Francesca de les Llagues de Jesús, Coloma Martí Valls, religiosa d’aquest monestir, que va ser presidida per l’arquebisbe Joan Josep Omella
Un 64% de nicaragüencs aprova amb un “bo” i “molt bo”, el paper de l’església en el
conflicte que viu el seu país. La mateixa enquesta designa el cardenal Leopoldo Brenes
i el bisbe auxiliar de Managua, el carmelita descalç Sílvio Pérez, juntament amb el can-tant Carlos Mejía Godoy, com les tres persones més valorades i acceptades per la pobla-
ció per la seva posició de mediació, diàleg i denúncia de violència governamental.
Un personatge del qual algun dia caldrà parlar és el P. Esteve de Sant Josep, carmeli-
ta descalç que va professar a Barcelona l’any 1655. Era fill del badaloní Toni Lledó i de
Paula Lledó, de Barcelona. Es autor d’un manuscrit sobre geometria tot i que ell mateix
escriu: “Atravimiento parece, piadoso letor, querer poner en papel preceptos y doctrinas
para entender alguna cossa de aquesta ciencia anomenada geometría y particularmente
sabiendo mis principios, que nunca é ido en las esqüelas a aprander esta ciencia” (sic).
