CURS 2016-17 DOSSIER DINFOARRAONA · 2017-03-08 · La versió en anime per a televisió es va fer...

CURS 2016-17

DOSSIER D’INFOARRAONA

TERCER D’ESO

Institut Arrona 2n Quadrimestre

INFOARRAONA 2016-17 Lectures inicials i reflexions

1

ÍNDEX:

1. Manga. El còmic japonès més famós del món 2

2. La solidaritat al nostre abast 5

3. MMACA 8

4. Som-hi! Fem un treball en grup 11

5. Els iglús: cases de neu i gel 14

6. La noia d’Egtved 15

7. Carta oberta als pares 16

8. Com es fa una gralla 17

9. Minimegacracs: Sóc bloguera 20

10. Qui va inventar la palla per beure? 22

11. Sóc jo mateix, davant els meus amics? 23

12. Molt més que mascotes! 26

13. La diligència 29

14. El suro 31

15. El grèvol 32

Espai per les reflexions 33


2

CAVALL FORT Número 1297-1298 La finestra: Manga. El còmic japonès més famós del món

http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1297-1298/5-finestra.html

Manga

El còmic japonès més famós del món

Com és?

Si heu fullejat un manga us haureu adonat que és diferent del còmic occidental:

- Els personatges en general no són perfectes i canvien: creixen, tenen dubtes,

aprenen, ploren i fins i tot alguns moren... Penseu en les vides de Tintin, Astèrix o Jep i

Fidel: ben diferents de la de Son Goku, oi?

- Les accions s’expliquen amb més detalls.Això vol dir que és més avorrit i lent? No:

assaborim el que passa amb més calma i més deteniment, fins i tot quan és una lluita o

una acció molt ràpida.

- Les vinyetes estan col·locades d’una manera diferent i, per exemple, sovint n’hi

ha que ocupen una o dues pàgines!

- Les línies cinètiques (de moviment) són diferents, més potents i, en general, hi

ha menys text.

El manga es llegeix com l’escriptura japonesa: de

dreta a esquerra i de dalt a baix. Per això els llibres

de manga comencen pel que per a nosaltres és el

final!

Hi ha moltes menes de manga!

Es classifiquen normalment segons els lectors a qui van

dirigits: infants, nois, noies, adults, dones... O també per la

temàtica: humor, terror, ciència-ficció, amor, esports...

Naruto, Bola de Drac, Inuyasha, One Piece, Bleach... Dels milers d’històries de

manga que es publiquen al Japó, ens n’arriben poquíssims! Penseu que la

revista Shonen Jump, amb manga destinat a nois adolescents, té 500 pàgines, una

vintena d’històries de continuarà i surt cada setmana! I se’n venen milions!

La paraula manga està formada per man, que vol dir “improvisat,

divertit”, i ga, que vol dir “dibuix”.

El manga és un invent modern?

Sí i no. El manga tal com el coneixeu avui no té gaire més de cent

anys. Però els orígens del manga són moooolt antics!

Els besavis del manga Els emakimono. Fa més de mil anys que els japonesos ja s’explicaven històries amb

papers: ho feien amb uns rotlles escrits i, sobretot, pintats amb personatges, animals...

que s’anaven desplegant de dreta a esquerra. Mireu, són ben antics però ja són com

“còmics”, oi?

http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1297-1298/5-finestra.html


3

Els ukiyo-e. Que boniques que són, les estampes japoneses! Els ukiyo-e, nascuts a Japó

fa més de quatre-cents anys, són gravats que representen escenes quotidianes,

paisatges, situacions efímeres... Com si fossin una vinyeta de còmic congelada en el

temps.

En un manga hi podem descobrir i aprendre molt, de la vida cultural

japonesa: la història, l’arquitectura, la mitologia, la indumentària...

Els pares del manga

Molts artistes han fet que des d’aquells antics rotlles i estampes s’arribés al manga com

el coneixem avui. Però n’hi ha alguns que destaquen, com Rakuten Kitazawa (1876-

1955), autor dels primers mangues moderns i el primer que va fer servir la

paraula manga per a referir-se al còmic.

I un altre autor important és Osamu Tezuka (1928-1989), de qui es diu que és el pare

del manga modern, perquè en va establir el llenguatge, les característiques.

El manga i Disney

Astroboy és un dels personatges més coneguts

d’Osamu Tezuka. Fixeu-vos quins ulls més grossos!

Ben estrany, oi, si els japonesos els tenen petits i

allargats? Tezuka es va inspirar en els grans ulls dels

dibuixos de Disney, ja que era un gran admirador del

cinema d’animació nord-americà del principi de segle

XX. I aquesta influència ha sigut importantíssima, no

només en els ulls grossos, sinó en tot el llenguatge

visual del manga!

La Segona Guerra Mundial va acabar el 1945 amb els horribles bombardeigs

d’Hiroshima i Nagasaki i la derrota del Japó. En aquest moment va començar el

creixement dels manga: els japonesos, desolats, necessitaven històries que els

distraguessin i els entretinguessin per a oblidar, encara que fos durant una estona, la

seva tristesa.

Mireu, això és un manga de Rakuten Kitazawa de

l’any 1929, que es va publicar al número 137-138 de

Cavall Fort l’any 1968!

La vida d’un manga al Japó

- Les històries dels mangaka (autor de manga) primer apareixen

per episodis en revistes, normalment setmanals, molt barates, en

blanc i negre i de paper senzill. Un cop llegides, au!, a reciclar.

- Si una història té molt d’èxit es publica sencera en volums, els

tankobon.

- I si la història continua tenint moooolt èxit es converteix en un fenomen: se’n fa la sèrie

per a televisió (és el que es coneix com a anime) i se’n fa marxandatge (cromos,

samarretes, figures...).


4

Doraemon, Shin Chan, Bola de Drac, i

fa uns anys Heidi, Mazinger Z, Dr. Slump...

Aquí ens va arribar el manga, sobretot, a

través dels anime, les sèries per a

televisió. També s’han publicat tankobons

en castellà i català, però en la nostra

llengua ara no se’n publiquen gaires.

Bola de Drac

És una de les històries de manga més conegudes a casa nostra. És obra d’Akiro

Toriyama, que també és l’autor de Doctor Slump.

Però nosaltres no el vam conèixer a través del manga, sinó a través de la sèrie

d’anime, que es va començar a emetre a

TV3 l’any 1990.

Què explica?

Tot comença quan Son Goku, un nen petit

amb cua de mico i molt forçut, coneix la

Bulma. Tots dos tenen una bola de drac i

decideixen viatjar junts per aconseguir les

set boles i invocar el drac Xeron, a qui es

pot demanar un desig. I a partir d’aquí:

aventures, noves amistats, humor i,

sobretot, combats d’arts marcials!

La història està inspirada en un antic llibre xinès d’aventures, molt conegut, Viatge a

l’oest, que explica les aventures del rei mico Sun Wu Kung (que en japonès es diu... Son

Goku!).

La versió en anime per a televisió es va fer en dues parts: la primera, Bola de Drac,

va des que Son Goku era petit fins que es casa. I la segona, Bola de Drac Z, explica les

seves aventures de gran i també del seu fill petit, Son Gohan.

La primera història deBola de Drac va aparèixer

a la revistaShonen Jump l’any 1984. Va tenir

molt d’èxit! Es va publicar durant deu anys: en

total, més de 500 capítols i 42 tankobons!

Si voleu saber més coses dels besavis del

manga, no us perdeu l’exposicióEls orígens del

manga, que es farà al Saló del Manga de

Barcelona, del 29 d’octubre a l’1 de novembre.

Text: EUGÈNIA MORER

Gravat: The Miriam and Ira D. Wallach Division of Art, Prints and Photographs: Print

Collection, The New York Public Library. Kami-yui] = [Hairdresser] Retrieved

fromhttp://digitalcollections.nypl.org/items/510d47da-4798-a3d9-e040-e00a18064a99

http://digitalcollections.nypl.org/items/510d47da-4798-a3d9-e040-e00a18064a99


5

CAVALL FORT Número 1294 La finestra: La solidaritat al nostre abast

http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1294/5-finestra.html

La solidaritat al nostre abast

Quan sentim a parlar de persones o associacions solidàries amb els refugiats, amb les víctimes de desastres naturals o amb els

infants necessitats, podem pensar que nosaltres no tenim capacitat d’actuar com elles. Però, en realitat, ser solidari està a l’abast de tothom. I no cal anar gaire lluny per a comprovar-

ho.

Definim la solidaritat Heu sentit mai la necessitat d’ajudar algú sense

esperar res a canvi? Doncs ja sabeu què és la solidaritat.

El nostre psicòleg, Francesc J. Fossas, ens explica que la solidaritat és un valor: “Està en la

línia de la col·laboració, la cooperació, l’ajuda o l’empatia. Es tracta de conductes queafavoreixen la convivència i la vida en grup”. Això vol dir

que, gràcies a aquests valors, el nostre món funciona millor.

Senyor Fossas, quins beneficis suposa la solidaritat per al nostre entorn?

“Molts i molt valuosos. Una societat on la solidaritat està molt present és més justa, més segura, amb més humanitat. En entorns així hi ha

menys estrès i més benestar.”

D’acord, però tothom pot ser solidari? Els humans, com diu el senyor Fossas, som éssers

socials: ens necessitem els uns als altres. Tenint en compte això, podríem dir que tots tenim predisposició a

ser solidaris. Potser ara no ho som, però podem aprendre-ho i crear les condicions adequades per a posar-ho en pràctica.

Posar-se al lloc de l’altre

I quan cal ser solidari? “Aquesta possibilitat s’activa sempre que veiem algú que pugui necessitar algun tipus d’ajuda” ens diu el senyor Fossas. “La solidaritat

implica adonar-se de la situació de l’altre i fer-li costat proporcionant-li els recursos que li calguin”.

És clar que no sempre és fàcil detectar que algú necessita el nostre suport. Per això és important tenir capacitat de posar-se al seu lloc i entendre com es pot

sentir en una situació determinada. D’aquesta capacitat, en diem empatia.



6

Per què ens sentim bé quan som solidaris? El nostre psicòleg té la resposta:

“Ser solidaris és una manera de mostrar la nostra millor versió, i això sempre és un motiu de goig i alegria.”

Petits gestos solidaris De solidaritat, n’hi ha de moltes menes. Sovint la relacionem amb grans accions

destinades a ajudar col·lectius en situacions desfavorides, però també podem ser solidaris amb la persona que tenim a la vora. Heu pensat que molts gestos del vostre dia a dia podrien ser mostres de solidaritat? Fem la prova!

Vaig entendre, a partir d’aquella experiència, que no costa tant ser

solidari, perquè no es tracta de fer coses impossibles, sinó de mirar amb atenció el que passa a prop nostre.

Els guants solidaris

Lucía Ranchal, Natalia González i Claudia Moreno Escola Molins Manyanet (Molins de Rei)

Amb la familia És tan fàcil com donar un cop de mà al pare o la mare quan van molt atrafegats, ajudar el germanet a fer els deures o fer una abraçada als avis si els veieu

tristos. El suport entre els membres de la família fa la convivència a casa molt més agradable per a tothom.

–En vull més, Iman –va suplicar la Houda. –Ho sento, no n’hi ha –vaig respondre amb

tristesa–: el Mohamed s’ha menjat el que quedava.

Una llàgrima li va rodolar per la galta i jo vaig mirar el meu plat, que encara no havia començat a menjar, vaig sospirar i l’hi vaig

donar. La Houda em va fer un petó i una abraçada i va murmurar “gràcies” tan fluixet

que només ho vaig sentir jo.

El viatge de la Iman

Paula Moreno Escola Vedruna Sagrat Cor (Tarragona)

A l’escola i amb els amics Algun cop us heu descuidat l’estoig i un company de classe us ha deixat un bolígraf perquè poguéssiu treballar? O heu

acompanyat a casa un amic que es trobava malament? Potser amb els nens i nenes propers a vosaltres us resulta

més fàcil tenir gestos d’amabilitat desinteressats. Això no vol dir, però, que aquests gestos siguin menys significatius!


7

Em va saber greu que el pobre Marc es quedés sol i vaig decidir ser jo el que marxava del meu grup i formava parella amb ell. Quan vaig fer el pas endavant, al Marc li va canviar la cara i va començar a somriure.

Recepta per a un món més solidari Alumnes de Cicle Superior de l’Escola Estel

(Castellnou de Seana) A tocar de casa

El vostre barri o la vostra població us ofereixen grans oportunitats per a ser solidaris: des d’ajudar el veí a carregar les bosses de la compra escales

amunt fins a participar en campanyes de recollida de taps o joguines. És possible que la vostra solidaritat no arribi més enllà de la cantonada, però serà tan important com la que es fa a l’altra punta del planeta. Potser

si tots féssim petits gestos solidaris, de mica en mica, podríem acabar millorant el món sencer!

–Pare! A la tele han dit que hi ha una recollida de roba i aliments per a aquestes persones. Que hi podríem anar? Jo tinc molta roba! El misteri de la carta

Alumnes de 2n A de l’Escola Molins Manyanet (Molins de Rei)

Contes amb premi

Us heu fixat en els fragments de contes que acompanyen aquest article? Presenten diferents maneres de solidaritat. Han estat escrits per nois i noies de primària i són alguns dels contes guanyadors del Premi Pilarín Bayés 2016.

Aquest premi pretén fomentar la lectura entre els infants, estimular la seva

imaginació i fer-los reflexionar sobre diferents valors. L’organitzen l’Editorial Mediterrània i l’Obra Social Sant Joan de Déu.

Enguany, el premi convidava els nois i noies a escriure sobre la solidaritat. Dels més de 1.000 contes presentats, el jurat en va triar 15, que es publicaran en un

llibre il·lustrat.

Més informació: www.premipilarinbayes.org

La Pilarín Bayés és una de les il·lustradores de llibres infantils més conegudes del

nostre país. És també una gran col·laboradora de Cavall Fort. A més de donar nom al premi, la Pilarín il·lustra cada any els contes guanyadors.

Text: CHUS DÍAZ

Il·lustració: MERCÈ GALÍ Agraïm la col·laboració de Francesc J. Fossas, psicòleg

http://www.premipilarinbayes.org/

http://www.mondorino.com/

http://www.mercegali.com/


8

CAVALL FORT Número 1293 La finestra: MMACA: Un museu per a jugar amb les matemàtiques


MMACA

Un museu per a jugar amb les matemàtiques

Segur que més d’una vegada us heu preguntat quina relació tenen les

matemàtiques que us ensenyen a l’escola amb el món real. Són útils, tots

aquests conceptes tan poc concrets? Per satisfer aquesta mena

d’interrogants, s’estan començant a crear els primers museus de

matemàtiques. I a Catalunya en tenim un.

Els museus de les matemàtiques tenen la mateixa finalitat que els museus dedicats

a la ciència. Aquests ja els coneixeu, oi? S’esforcen a popularitzar els principis

científics bàsics en els quals es fonamenta el món en què vivim: la física, la

química i la biologia.

Doncs darrere les curiositats i els principis de la ciència, hi ha d’haver una base

sòlida de coneixements matemàtics. I això és el que es dediquen a mostrar,

com un joc, els nous museus de matemàtiques.

Per sort, ja fa uns tres anys que tenim un d’aquest museus molt a prop. És

el Museu de Matemàtiques de Catalunya (MMACA).

MUSEUS DE LES MATEMÀTIQUES ARREU DEL MÓN

El més famós de tots és el Museu Nacional de Matemàtiques de Nova York

(MOMATH), als Estats Units. Jo no hi he estat mai, però per les fotos que he vist

al seu web (www.momath.org), és espectacular. Hi ha també alguns altres petits

museus a Europa: elMathematikum a Giessen, Alemanya, i el Giardino

d’Archimede a Florència, Itàlia.

Tota mena de jocs matemàtics

El MMACA és el lloc on podeu fer comprovacions sobre la realitat les

matemàtiques que heu après a l’escola i comprendre’n la utilitat i la veracitat. Les

diferents seccions corresponen a temes de geometria, de geometria relacionada

amb els nombres, de geometria en tres dimensions, d’estadística, de jocs, de

qüestions relacionades amb les il·lusions òptiques i d’art.


http://www.momath.org/


9

A la part de geometria, s’hi poden trobar tres o quatre maneres de comprovar

gràficament si el conegut teorema de Pitàgores és cert fent encaixar peces

retallades de maneres diverses i comprovant-ne el pes. A la mateixa sala, es pot

jugar i reflexionar amb tota mena de trencaclosques i puzles numèrics i

geomètrics.

Al pati central, en una sala molt ben il·luminada, hi ha la part d’il·lusions

òptiques i de construcció de poliedres amb l’ajut de miralls. Penso que és la

part més enginyosa i original del museu, i obliga a pensar i reflexionar sobre el

concepte de la simetria.

Una iniciativa pionera

L’ensenyament de les matemàtiques és un tema que preocupa molt els

responsables d’educació de tots els països del món. I el MMACA ha estat una

iniciativa pionera: és un dels primers museus de matemàtiques que s’han

creat.

Això vol dir que els que l’han muntat s’ho han hagut d’inventar gairebé tot. I

que han hagut de construir materials de demostració que no s’havien necessitat

mai abans. Segons m’han explicat, s’ha hagut de recórrer a artesans, fusters i

serrallers locals per pensar i construir els materials que s’hi poden veure.

A la vegada, el museu és visitat molt sovint per estrangers que també voldrien

muntar un museu semblant al seu propi país. Darrerament, aquests artesans

d’aquí, que ja saben el que s’ha de fer, han rebut encàrrecs de tot el món perquè

els construeixin una versió del que han pogut veure el dia que han visitat el

MMACA.

És l’avantatge que té ser el primer de fer alguna cosa: que tothom en vol tenir

una còpia a casa seva.

Prohibit NO tocar!

Aquest és un dels lemes més originals i divertits del museu. No s’ha de

tenir por de jugar amb tot el que s’hi exposa. I si lamentablement alguna

cosa es trenca, el mateix museu la repara. En aquest museu no hi ha mai

res trencat: tot funciona!

Amics de les “mates”

El MMACA es manté viu gràcies a uns quants mestres de matemàtiques jubilats

(amb l’edat i l’aspecte d’un avi o una àvia), apassionats de sempre per

l’ensenyament de les matemàtiques, juntament amb uns joves que faciliten la

feina. Té el suport del Departament d’Ensenyament i diverses entitats com la

Societat Catalana de Matemàtiques i la Federació d’Entitats per a l’Ensenyament de

les Matemàtiques.


10

Si a algú se li acudeix alguna pregunta o té un dubte, sempre pot tenir a l’abast

un mestre amb gran experiència a l’hora d’explicar-ho tot. Però si voleu

investigar pel vostre compte sense preguntar res, ningú no us destorbarà en els

vostres experiments i reflexions.

ON ÉS EL MMACA?

Està situat en un edifici aïllat al centre del Parc de Can Mercader, un gran parc

molt visitat de Cornellà del Llobregat. Normalment, només s’hi pot anar els

diumenges al matí i els dimecres a la tarda. L’entrada és de franc!

Els diumenges, als bonics voltants de l’edifici hi ha un mercat a l’aire lliure amb

productes naturals i una impressionant instal·lació de trens en miniatura carregats

de persones –grans i petits– que no paren de fer viatges amunt i avall per tot el

parc.

Un cop dins del parc, i després de creuar uns quants inofensius minipassos a nivell

sense barreres, s’arriba al museu. L’exposició és al segon pis.

Al MMACA hi ha molt més del que es pot explicar en un petit article com aquest.

L’única manera de saber què hi ha realment és anant-hi, ja que no és una

exposició on n’hi hagi prou amb mirar. Si no es prova de fer encaixar les peces,

si no es pesen, si no es mesuren, si no es cronometren, si no s’emmirallen, si no

s’escolten o si no es tallen amb una mena d’inofensiu raig làser, ningú no en pot

sortir realment i totalment convençut.

Trobareu més informació a www.mmaca.cat

Text: MAURICI CARBÓ

http://www.mmaca.cat/


11

CAVALL FORT Número 1278 La finestra: Fem un treball en grup


Som-hi! Fem un treball en grup

Fer un treball en grup pot ser divertit i gratificant. Però també pot ser

complicat... Avui en parlem i us donem uns quants trucs perquè pugueu

treballar en equip ben a gust!

Hem de fer un treball en grup però no ens deixen escollir amb qui el farem. No

podrem anar amb el nostre millor amic, amb qui ens entenem tan bé. Si ens toca

anar amb companys molt diferents de nosaltres, serà més difícil posar-nos

d’acord. Sí. Però també és cert que podrem resoldre aquestes diferències i

aprendre’n molt.

Ens toca un company manaire

Quedem el primer dia i un dels companys,

abans que obrim la boca, ja ens ha

organitzat el treball i reparteix les tasques

al seu aire. A la resta de grup no ens sembla

bé. Què podem fer? Ho hem preguntat al

nostre psicòleg, F. J. Fossas, que ens

aconsella que, si ens passa això, deixem les

coses clares des del principi. És a dir, que hi parlem clarament i li diguem com ens

sentim: "La bona comunicació en un treball en equip és fonamental." Tenir algú al

capdavant del grup no és necessàriament una cosa dolenta. “Els lideratges poden

ser productius i positius, però si hi ha un líder, aquest ha de sortir d’una manera natural i

ser acceptat per tota la resta”, ens diu el senyor Fossas.

Ens toca un company poc motivat

Ja fa dies que estem fent el treball i ens adonem que hi ha un company que no participa,

no fa la seva part de la feina i, fins i tot, algun dia dels que hem quedat, no s’ha

presentat i no ha avisat... Què hem de fer? “Si algú no vol cooperar li hem de fer

entendre que el compromís és essencial, que cal que aporti el millor de si mateix, i que

posi tot el seu esforç perquè el treball funcioni”, ens explica el nostre psicòleg.Parlem

amb aquest company i fem-li entendre que el necessitem perquè el treball surti

bé.“Un equip és com una maquinària amb diferents engranatges, que han de funcionar

tots bé. Si un falla, l’equip fracassa. Tothom és imprescindible.”

http://www.cavallfort.cat/www/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1278.html



12

Per fer el treball ens podem organitzar de maneres ben diferents. Però deixant

de banda el mètode que fem servir, hi ha unes pautes comunes a l’hora de

treballar en equip que són fonamentals perquè tot surti rodó:

NEGOCIAR

Com enfoquem el tema del treball que ens han encarregat? Nosaltres hem pensat de fer-

ho d’una manera, però resulta que a la resta no els acaba de fer el pes... Què fem?

Doncs haurem d’aprendre a negociar, com ens explica el senyor Fossas: “Quan es

treballa en equip és fonamental escoltar totes les idees i buscar solucions de consens,

que incloguin a tothom. Quan estem en grup difícilment

estarem d’acord amb tot, per tant, S’HA DE NEGOCIAR. I

en aquest context, fer això és més important que el fet

que cadascú se surti amb la seva.” No es tracta que

guanyi el millor, sinó de fer el que sigui millor per

al grup.

En un treball en equip no val prendre decisions al

nostre aire i treballar sense tenir en compte la resta del grup. El millor és definir

bé els objectius i que puguem anar posant en comú el que fem, per rectificar-ho

o donar-hi el vistiplau.

COOPERAR

Com dèiem, tots formem part d’una podem aportar a l’equip.

-Som bons ordenant idees? Podem aportar una bona base per a fer el guió del treball.

-Som bons dibuixant o tenim una vena artística? Podem aportar la part gràfica del treball

(mapes, gràfics, il·lustracions, fotos...).

Cadascú pot treballar, doncs, allò en què es vegi més capaç. Ens pot anar molt bé

repartir les feines en funció d’això. I si veiem que algú del grup no es veu amb cor en cap

dels aspectes? Doncs és feina de tot el grup donar-li un cop de mà i ajudar-lo perquè

pugui aportar el millor d’ell.

"Un equip funciona quan tothom hi participa, tothom pensa, tothom opina,

tothom escolta i tothom decideix."

"En un treball en grup no estem competint,

estem cooperant."

"En un treball en grup no valen les

imposicions."


13

"No m’agrada gaire, treballar en grup. La gent no va al meu ritme, o van més

ràpids, o més lents. I això em posa nerviosa..."

Carla (10), Banyoles

“Hi ha moltes persones que, d’una manera totalment natural i normal, sou més o menys

introvertides, no us trobeu còmodes amb el grau d’estimulació que comporta treballar en

equip i preferiu fer les coses sols o en parella, per exemple. Cal recordar també que, per

desenvolupar la nostra creativitat i enriquir el nostre món interior, necessitem trobar

moments de solitud.”

He d’exposar el treball en públic i em fa molta vergonya... No me’n sortiré!

Ramon (12), Tàrrega

“A molta gent us resulta difícil parlar en públic, cosa ben normal. Però més enllà de com

sigui cadascú, cal tenir en compte que com més segurs estiguem de nosaltres, menys

por tindrem. Per això, si ho fem el millor que sabem i donem tot el que tenim, no

tindrem res a retreure’ns. I des d’aquesta perspectiva, l’opinió dels altres perd

rellevància.”

Objectiu: treure bona nota?

La valoració del professor és important, però no és l’únic objectiu d’un treball en grup!

Pel camí aprendrem moltes coses de les quals, potser d’entrada, no veurem la utilitat

però que a la llarga (i a la curta!) ens ajudaran a madurar, relacionar-nos i tractar

amb les persones. Com diu el nostre psicòleg, “els beneficis de treballar en equip són

múltiples: aprenem a col·laborar, a compenetrar-nos, a tenir confiança en els altres i en

nosaltres mateixos, a donar suport i ajudar, a compartir, a fer i acceptar crítiques, a tenir

empatia –saber-nos posar al lloc dels altres–, a ser flexibles, a adaptar-nos, a

intercanviar experiències, coneixements, idees i emocions, a lluitar per objectius comuns

i compartits, a escoltar, a respectar”. Fantàstic, oi? Què,

som-hi?

I què hi diuen, els nostres lectors, sobre els

treballs en grup?

Llegiu-ho al fòrum!


Il·lustració: CARLES ARBAT

http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/opinio/forum/entrada.html?id=136

http://carlesarbat.wordpress.com/


14

CAVALL FORT Número 1287 L’article de butxaca: L’iglú

http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1287/12-butxaca.html

ELS IGLÚS: cases de neu i gel

Els inuits van ser els genials inventors d’una de les

construccions humanes més ben pensades i adaptades

a l’entorn: l’iglú.

Tens fred? Posa-hi neu! Els iglús són estructures semiesfèriques fetes amb blocs de neu compactada, que

aïllen del fred de l’exterior. Normalment s’hi entra per un túnel; a l’interior, els

llits estan elevats perquè l’aire fred, que pesa més, quedi per sota. Les parets de

dins es folren de pells per augmentar- ne el confort i la temperatura, que pot

arribar a 16 ºC, mentre que a fora pot baixar fins a –45 ºC!

Fort com un iglú! Els blocs de neu es tallen amb ganivets d’ivori d’ullal de morsa (actualment es fan

servir sobretot serres mecàniques). Després s’apilen en espiral fins a construir una

cúpula, que s’aguanta sola. L’escalfor de l’interior desfà una mica la neu dels

blocs, el fred exterior la refreda i la converteix en gel, que encara fa més sòlida la

construcció.

Iglús de totes mides L’iglú que encara es construeix és el més senzill i conegut: una petita cabana

temporal per a expedicions de caça o pesca. Però durant molts segles els inuits

van viure en poblats amb iglús per a una o dues famílies. Tenien finestres fetes

amb gel transparent, es comunicaven per túnels, i en alguns casos hi podien viure

fins a vint persones!

Tot canvia Avui els inuits són sedentaris, ja no van tan sovint a caçar i viuen en cases de

fusta: el pol Nord s’escalfa i cada vegada costa més trobar la neu adequada per a

construir iglús. Ara els iglús es fan servir més com a reclam turístic que com a

habitatge real, però segueixen sent una idea genial!

Text: ROGER PORTA I ALABAU

Il·lustració: PEP BROCAL



http://pepbrocal.blogspot.com/


15

CAVALL FORT Número 1301 L’article de butxaca: La noia d’Egved


La noia d’Egtved

A Dinamarca, els arqueòlegs han trobat enterraments de fa tres mil cinc-cents anys molt ben conservats. Destaca el

de la noia d’Egtved: es diu així perquè la van trobar en aquesta població de la península de Jutlàndia.

Aquests enterraments es van fer en torberes. Són antics

aiguamolls plens de vegetació que conserven

excepcionalment la matèria orgànica.

Qui era la noia?

Es tracta d’una jove que va morir quan només tenia entre

setze i divuit anys. Va ser enterrada reposant sobre un

llit de flocs de llana i dins d’un taüt fet amb el tronc d’un

roure. L’excepcional conservació no afecta només la

troballa del taüt, sinó també la vestimenta de la noia.

Les seves pertinences

Sabem que era rossa i es recollia els cabells amb una pinta. La van

acompanyar a l’altre món agulles de costura, un ret per a retenir-se els

cabells, una capsa d’escorça de bedoll, un recipient amb una beguda semblant a la cervesa i algunes flors.

Al taüt també hi havia les restes d’un nen d’uns cinc anys que no podia

ser el seu fill, ja que ella era massa jove per a ser-ne la mare.

Duia un jersei de mànigues sota el colze i una minifaldilla trenada. La

minifaldilla s’ajustava amb un cinturó, que portava una vistosa i enorme

sivella de bronze.

Un viatge llarg

Avui dia, gràcies als estudis dels científics, sabem que la noia no era

danesa sinó que venia de força lluny, concretament del sud de l’actual

Alemanya. En aquell temps hi havia molt comerç entre el centre i el nord

d’Europa: és possible que

aquesta jove servís de

penyora per tal d’establir

llaços comercials entre

dues famílies riques.

Segurament va viatjar cap al nord per casar-se.

Avui la noia d’Egtved reposa en una sala del Museu Nacional de Copenhaguen.

Text i fotografies: MARIA ÀNGELS PETIT I MENDIZÀBAL

Il·lustració: FINA RIFÀ




16


17

CAVALL FORT Número 1300 Com es fa una gralla?

http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1300/22-gralla.html

Com es fa una GRALLA? Visitem el lutier Xavier Orriols

Us imagineu uns castellers que s’enfilen sense música? Oi que no?

Doncs això va passar...

Va ser per la diada de Sant Pere de 1972 a Vilanova i la Geltrú. Aquell dia, els

grallers que havien contractat per tocar no es van presentar, i els Bordegassos

van haver de fer els castells en silenci. Va ser tan estrany i trist que els

vilanovins van decidir que necessitaven músics propis. Un dels membres de la

colla que va començar a estudiar gralla era en Xavier Orriols, que llavors

tenia vint-i-un anys i moltíssimes ganes d’aprendre.

Un obrador ple de màgia

Actualment, en Xavier no només toca en un grup, els Ministrers de la Vila Nova,

sinó que també és un dels principals experts en música tradicional, i té el taller

més important de construcció de gralles al nostre país. Ens rep al seu

obrador, que està ple de coses: fustes, eines, fotos, papers esgrogueïts... De

seguida veiem que cadascuna té una història.

Del cabiró a l’instrument

Del tronc d’arbre, cal

treure’n l’escorça i fer-

ne peces allargades i

més petites,

anomenades cabirons.

Això serà la base de la

gralla, però encara cal

fer molta feina!

S’ha d’arrodonir la fusta fins a convertir-la en un cilindre, i després donar-li la forma pròpia, prima per dalt i més ampla per la part de baix.

http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1300/22-gralla.html


18

Més tard es buida per dins perquè hi pugui entrar l’aire quan s’hi bufa, i es poleix bé. Aquesta és una

feina artesanal, que cal fer amb temps i paciència, perquè no cal

només que la gralla quedi bonica sinó també que soni molt bé!

Per a aconseguir-ho, en Xavier té tota mena d’eines. La majoria són manuals, però també fa servir un torn elèctric.

Quan l’utilitza s’ha de protegir la cara i els cabells perquè els encenalls que en surten no li facin mal. “Sabeu qui em va ensenyar a fer servir el torn? Un cadiraire!”, explica rialler.

Un tronc per a començar

Mentre ens ensenya com es construeix una gralla ens explica moltíssimes coses.

És un home savi, apassionat, xerraire i murri, i ens deixem endur per la màgia

de les seves paraules i les seves mans fortes, que d’un tronc saben treure un

instrument que emociona i fa ballar totes les places del país.

La gralla, oblidada i recuperada

En Xavier prepara la fusta per fer una gralla, i mentrestant ens explica que quan

era jove hi havia molt pocs grallers, que ja eren vells i ningú no els valorava

gaire. Va tenir sort que un d’ells va acceptar de fer-li de mestre. Per començar

necessitaven una gralla, però no en venien a cap botiga perquè ja no en

fabricava ningú! Per això el mestre el va fer anar a Barcelona a comprar una

dolçaina (un instrument valencià semblant a la gralla) i una inxa de tenora (la

petita peça feta de canya que es posa als llavis i es bufa). Amb aquestes dues

peces van fer el seu primer instrument. Avui, per sort, és molt fàcil trobar gralles

i aprendre a tocar-les, i això, en part, és gràcies a en Xavier.

La boca del graller no es posa en un “bec”, com el cas de la flauta dolça, sinó en un trosset de

canya: l’inxa. Les inxes són molt delicades i els

músics les han de cuidar molt bé.


19

No és una flauta!

Les gralles tenen sis forats, encara que si us hi fixeu

bé n’hi ha dos més a baix que els músics no han de

tapar mai (en diuen forats d’afinació). Preguntem a

en Xavier si es toca com la flauta. “No, és molt

diferent!”, ens contesta rotund. Sí que es tapen

forats amb els dits, però el so no té res a veure, com

tampoc la manera de posar els llavis i de bufar.

De què estan fetes les gralles?

La fusta més habitual de les gralles antigues és la

del ginjoler, però avui no es fa servir tant perquè

necessita molt de temps i feina. Avui es fan més

aviat de bubinga, de granadillo, de boix o de cirerer.

Segons la fusta, la gralla serà d’un color o un altre, i

també el so serà diferent!

Busqueu la palmera!

En Xavier no fa mai vacances: treballa “com els

pagesos, de sol a sol”. El vénen a buscar de totes les colles de grallers perquè els fabriqui o els arregli un

instrument (també fa tarotes, xeremies i sacs de gemecs). El proper cop que aneu a veure castells o gegants, fixeu-vos en les gralles: si hi veieu gravada

una fulla de palmera i la paraula “Palmerar”, sabreu que l’ha feta a mà en Xavier Orriols.

I en Xavier obre capses i calaixos i treu inxes i també gralles

diferents, i ens demostra com es toquen. Així, doncs, acabem la

visita amb un concert improvisat, bocabadats i amb regust de

festa major.

Text: AGNÈS ROTGER I DUNYÓ

Fotos: DANI CODINA


20

CAVALL FORT Número 1299 Minimegacracs. Sóc blogera

http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1299/24-minimegacracs.html

A la Bruna li

agrada estar ben

informada sobre el

que passa al món.

I creu que les

notícies més

importants no

s’expliquen

pensant que els

nens també les

puguin entendre bé; per això fa tres anys que ella

mateixa les selecciona, les redacta i... les publica

al seu propi blog!

Potser ja coneixeu el blog, perquè fa uns mesos la Bruna va escriure al Calaix

del doctor Cirera per compartir-lo amb els lectors de Cavall Fort:

www.diaridinfants.blogspot.com.es

"Hi ha diversos apartats. En un explico les notícies del món que trobo

més interessants i amb les quals penso que podem aprendre més coses, i

les classifico amb les etiquetes que tinc, com Ciència, Natura,

Internacional, Societat..."

Podeu trobar notícies ben curioses, com la d’un

mico de l’Índia que va estar vint minuts reanimant el

seu company, que estava inconscient per haver-se

electrocutat, o la d’un pingüí que cada any recorre

8.000 quilòmetres per anar a veure l’home que el va

salvar.

A la Bruna li agraden moltíssim els animals i li

encanta cuidar-los. De fet, ja ha començat a practicar

perquè, fa uns deu dies, la seva germana Maria va anar

amb l’escola al Parc de la Ciutadella i es va trobar una cotorra amb una ala ferida

i el mestre va deixar que se l’emportés a casa, on ara la cuiden entre tots fins

que pugui tornar a volar.

http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1299/24-minimegacracs.html

http://www.diaridinfants.blogspot.com.es/


21

Al blog de la Bruna, a més de l’apartat de notícies, també hi trobareu

recomanacions de llibres. És una gran lectora i, ara que ja té onze anys, n’ha

llegit moltíssims i vol compartir amb els altres els que li agraden “perquè també

s’aficionin a llegir, que s’ho passaran molt bé”.

"Els lectors, a part del món real, podem anar a molts mons i viure coses

irreals i fantàstiques, i també, quan llegim històries més semblants a la

realitat, això ens pot ajudar a veure millor com és la realitat i entendre

millor les persones. En canvi, els que no llegeixen només tenen un món."

Entre els seus llibres preferits hi ha Els 10

negrets, El Lleó, Jardí Secret i Wonder. Precisament va

ser llegintWonder que va tenir una bona idea per a

incloure en el seu blog: els preceptes. És a dir, frases

que li agraden extretes d’un llibre o que ha dit algú,

“perquè penso, com un dels personatges de la novel·la,

que un precepte és una frase que t’ajuda a millorar la

teva vida”.

A més, de tant en tant se n’inventa algun per expressar

el que sent, com Encara que el sol s’hagi post, la lluna no trigarà a sortir.

O Tanca els ulls i aniràs a un altre món, un món vist des d’uns altres ulls.

A més de les hores que dedica al blog i sobretot als estudis, la Bruna

encara té temps per a destinar-lo a les moltes activitats que l’atrauen, com jugar

a bàsquet, fer teatre, tocar la guitarra o fer un curs de màgia i practicar amb les

cartes per aconseguir deixar-te bocabadat amb la destresa dels seus trucs. De

gran li agradaria cuidar animals en perill d’extinció “i també continuar escrivint el

meu blog i fer de periodista”.

"Ah, i m’agrada molt, molt, molt muntar a cavall, també. I m’agradaria

fer d’actriu, de directora i de càmera en una pel.lícula. També vull ser

advocada. I també m’agradaria ser mestra per ajudar els nens a qui

costa més aprendre."

D’això se’n diu una minimegaMULTIcrac! I segur que aconseguirà

quadrar-ho tot gràcies a la seva energia tan positiva i el seu talent innat

i sense necessitat de cap vareta màgica!

Text i fotos: ANNA FITÉ


22

CAVALL FORT Número 1293 L’article de butxaca: Qui va inventar la palla per a beure?


Qui va inventar la palla per a beure?

A qui se li va acudir fabricar un estri per a beure còmodament un

batut de maduixa? I qui va tenir la genial idea de fer una palla que es doblegués?

La palla ve de la palla

Les palles es diuen així perquè abans es feien servir palles en sentit literal: tiges

seques de plantes com el sègol o el blat. Eren rígides i buides per dins i anaven

d’allò més bé. Però deixaven regust a les begudes...

La palla per a beure no és un invent nou: els sumeris, fa més de sis mil anys,

feien servir palles per a beure la cervesa. Se n’han trobat de lapislàtzuli (una

pedra preciosa) i d’or!

Whisky amb sègol? No, gràcies!

Un dia de 1888, a Washington, el senyor

Marvin Stone es va afartar de notar el gust

desagradable del sègol al seu whisky amb

menta. I va agafar un llapis, hi va cargolar

tires de paper encerat, les va mig

enganxar, va treure el llapis i... txa-txan!

Naixia la primera palla de paper, que

Stone va patentar aquell mateix any.

L’invent de Stone va ser un gran avenç per a les infermeres; sobretot els anava

molt bé per a fer beure als pacients estirats al llit.

No hi arribo...

Josep Friedman, el 1937, era en una cafeteria de San Francisco amb la seva

filla. I es va adonar que la petita no arribava bé a xuclar de la palla del batut:

era massa amunt! Com la podia ajudar? Un cop a casa, rumiant, rumiant, va

posar un vis a dins d’una palla i va resseguir-ne la forma amb un fil dental. I un

cop tret el vis quedaven unes arrugues a la palla que permetien doblegar-la:

ara, beure amb palla encara era més fàcil!

A l’Argentina es fa servir la bombilla, una mena de palla amb un colador al final,

per beure el mate, una beguda típica.

La palla feta de paper encerat no deixava mal gust a les begudes però s’acabava

desfent. A partir dels anys seixanta, les palles es van començar a fer com les

que avui coneixem: de plàstic i, si convé, doblegades!


Il·lustració: LUCÍA SERRANO



23

CAVALL FORT Número 1292 La finestra: Sóc jo mateix, davant els meus amics?

http://cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1292/5-finestra.html

Sóc jo mateix, davant els meus amics?

Som éssers socials. Per això ens fascina tot el que

fa referència a les relacions amb els altres. Es

tracta d’un aspecte de la nostra vida tan

apassionant com complex, en el qual intervenen

una gran quantitat d’aspectes diferents. No som sempre iguals

La nostra pròpia complexitat ens dóna la possibilitat de tenir registres diferents. Tenim

motivacions, interessos, emocions, expectatives, pensaments... diversos.

Des de bon començament, i a través de la nostra experiència, anem aprenent que les

persones amb les quals estem en contacte –pares, germans, amics, companys, mestres,

altres familiars, veïns...– representen per a nosaltres coses molt diferents, encara que

totes importants a la seva manera.

Per tant, és completament comprensible, natural i saludable que quan ens

relacionem amb elles no ens comportem igual, sense –atenció, perquè això és molt

important– haver de tenir la sensació que hem deixat de ser nosaltres mateixos.

Cada persona representa una

cosa diferent per a nosaltres i és

normal que ens hi relacionem

d’una manera diferent.

Tenim una doble vida?

Parlar, pensar, actuar d’una manera

amb els pares i d’una altra amb els

amics, per exemple, no vol dir que

tinguem una doble vida o que siguem

falsos. Tenir comportaments diferents en entorns diferents no significa que no

siguem nosaltres mateixos en cada cas. Cada relació té els seus propis codis i

nosaltres els aprenem i després els duem a la pràctica, cadascú amb el seu segell

personal.

Estats d’ànim de tots colors

També hem de tenir en compte

que els nostres estats d’ànim no

són plans ni fixos, ben al contrari!

Podem canviar d’humor i tenir

experiències diferents a causa de

molts factors. És una cosa molt

natural. Per això pot ser que ens

sentim i ens comportem d’una



24

manera diferent fins i tot amb les mateixes persones, sense que hàgim de pensar que

estem deixant de ser nosaltres mateixos. A vegades podem estar més pensatius o

més xerraires, més actius o més passius, més propers o més distants, més

alegres o més tristos... En la nostra paleta d’estats d’ànim hi caben molts colors

diferents, i no per això deixa de ser la nostra pròpia paleta.

Que et passa alguna cosa?

Potser seria més fàcil i més còmode si fóssim més uniformes, menys variables.

Precisament per això hi ha una tendència –fins i tot una certa pressió– a esperar de

nosaltres que siguem sempre iguals. I quan algun dia ens comportem d’una manera que

resulta menys familiar per als que ens envolten, ràpidament ens pregunten “què et

passa, avui?” o ens diuen “estàs estrany”.

Però més fàcil no vol dir necessàriament millor. La nostra complexitat, diversitat i

variabilitat es pot mirar més com un punt fort que no pas com

un punt feble. S’ha de respectar i cuidar. La nostra vida serà

millor si ens permetem aquestes maneres diferents de

funcionar. Ens enriqueixen amb els seus matisos i la seva

pluralitat. La fórmula és senzilla: viure i deixar viure.

Tot té un límit

En la nostra manera de relacionar-nos hi caben perfectament

moltes formes diferents de fer-ho, sense cap mena de problema. Ara bé, també és

veritat que no tot s’hi val i que hi ha límits que no és bo travessar. Hi poden haver

comportaments que siguin un problema, tant per a nosaltres com per als altres.

Falta de confiança

Com podem saber si estem travessant un d’aquests límits? Sovint aquestes conductes

no beneficioses responen al fet que no estem segurs de nosaltres mateixos, que

ens falta confiança. Aquesta inseguretat es pot manifestar de moltes

maneres. Pot ser que faltem al respecte als altres o que actuem només en funció de la

seva resposta, per tenir la seva aprovació o evitar el seu rebuig, i que no siguem capaços

de defensar els nostres interessos; que tinguem por del que diran i fem esforços per a

caure bé a tothom. També pot ser que intentem fer sentir malament els altres, que els

utilitzem per a aconseguir coses, que vulguem ser el centre d’atenció, que diguem

mentides d’una manera molt habitual, que fem crítiques amb mala intenció...

Pot ser que tinguem aquests comportaments només en alguns tipus de relacions, per

exemple amb els companys, o només amb alguns companys, o amb els pares, o només

amb un dels pares, etc., i en canvi, en altres relacions no. En qualsevol cas, quan es

produeixen, tothom hi surt perdent.

Com podem detectar...

Que no som nosaltres mateixos

Si estem atents, notem algun tipus d’incomoditat, d’angoixa; sentim la necessitat de

defensar-nos d’alguna cosa. Això pot servir com un senyal d’alarma que ens avisa que

alguna cosa no va bé. Si es repeteix o ens arriba a incomodar, en podem parlar amb algú

en qui confiem perquè ens ajudi.


25

Que som nosaltres mateixos

Quan ens sentim segurs, no ens costa acceptar i respectar la manera de ser dels

altres; estem distesos i alegres, som espontanis, tenim ganes de jugar... És d’aquí d’on

sol sortir la millor versió de nosaltres mateixos.

I vosaltres, com sou davant els amics? Aquestes són

algunes aportacions que ens heu deixat al fòrum. Si

voleu llegir-les totes, feu clic aquí.

"Jo ho intento ser al màxim, de natural, però hi ha algunes coses que no les faig perquè potser no els agraden o se’n riuen. Però amb la família és diferent! Sempre em fan costat i estan contents de com sóc."

Núria (10), Calella

"Jo crec que no existeix ningú que es comporti igual davant de la família i davant dels amics. I no és dolent; simplement intentes adaptar el teu caràcter i així ser més acceptat per la persona que tens al davant."

Guillem (13), l’Hospitalet de Llobregat

"Jo amb els amics normalment estic més de broma que amb els professors, riem molt junts i ens ho passem molt bé!"

Gerard (10), Esparreguera

"Jo intento ser igual amb la família que amb els companys, però a vegades sóc una mica diferent."

Gal·la (10), Santpedor

"Doncs sincerament no. Jo tinc la meva manera de ser, així tímida i reservada, i amb els amics sóc una mica més boja per sentir-me acceptada."

Nhug (12), Pineda de Mar

"Jo amb els meus amics sóc una mica diferent. A l’escola sóc divertida, estudiosa... però a casa sóc més tranquil·la :)"

Ariadna (10), Igualada

Text: FRANCESC NICOLAU


http://cavallfort.cat/cavallfort/ca/opinio/forum/entrada.html?id=142



26

CAVALL FORT Número 1304 La finestra: Molt més que mascotes!


Molt més que mascotes!

Potser en alguna ocasió heu vist pel carrer un gos que guia una persona cega. Però hi ha moltes altres

situacions en què aquests animals ens poden ajudar. Són els gossos d’assistència.

Aquests gossos acompanyen i ajuden persones que tenen alguna discapacitat o malaltia.

I ho fan tant físicament –fent coses que les persones no poden fer– com psicològicament

–avisant o ajudant.

Com es trien?

Sovint surten de gosseres. Se’n tria un i es creen situacions per veure com reacciona.

Es valora com es comporta i així se sap quines habilitats té: sensibilitat a l’oïda, a

l’olfacte, relació amb els humans... Per a seleccionar gossos, cal saber llegir en el seu

llenguatge corporal allò que fan, allò que diuen.

Què aporten?

Aquests gossos, davant la llei, són una ajuda tècnica,

com ho és una cadira de rodes o un audiòfon. Però

l’ajuda del gos va molt més enllà d’un servei. I té una

colla d’avantatges respecte a la tecnologia:

- Es mou per ell mateix i s’adapta molt més a la realitat del moment gràcies a la seva

capacitat de reacció.

- Crea un lligam afectiu, una amistat única i especial amb el seu amo.

- Dóna suport psicològic a l’amo, que guanya independència, seguretat, i s’integra millor

en les relacions amb els altres.

Tothom en pot tenir?

Per a tenir un gos d’assistència, primer cal que us agradin els gossos. Perquè, més enllà

de tenir-ne cura (treure’l a passejar, portar-lo al veterinari, cuidar-li el pèl, netejar-li els

excrements...), cal mantenir les conductes apreses per a fer-vos el servei. Si us agraden

i hi esteu disposats, doncs, hi ha diverses organitzacions que us poden ajudar a triar-lo i

a ensinistrar-lo.



27

Quins són?

Gos PIGALL

És el més freqüent. Fa de guia de persones cegues o que no hi

veuen bé del tot.

Ha de ser un gos serè i molt obedient: el seu dia a

dia és ple d’ordres que cal complir!

Gos de SERVEI Ajuda persones que tenen problemes per a moure’s bé. Aquests

gossos obren i tanquen portes, interruptors, calaixos; porten

objectes...

Ha de ser un gos tranquil, previsible i pacient, que no

tingui l’afany de llançar-se sobre l’amo! Ha de treballar amb

persones discapacitades, sovint fràgils físicament.

Gos de SENYALITZACIÓ DE SONS Acompanya persones sordes o que tenen problemes d’audició. És

capaç de diferenciar timbres, telèfons, electrodomèstics, el nom

de l’amo, el plor d’un infant... Per comunicar-se amb l’amo, li

toca el peu, s’aixeca sobre les potes del darrere o li posa la

pota a la falda. El seu objectiu és cridar-li l’atenció.

Ha de tenir la capacitat de reaccionar molt bé als

sons, ha de tenir curiositat pels sorolls, ser

investigador, tenir iniciativa... Només un petit “crec”

li farà aixecar les orelles. És un gos que no rep ordres:

ha de fer la seva tasca quan sent l’avís.

Cada raça de gos té un tarannà, però alhora cada individu

d’aquesta raça té un comportament particular.

L’ideal és oferir a cadascun l’activitat que li

resulta més escaient. Com a les persones!

Gos d’AVÍS Assisteix persones que pateixen epilèpsia o diabetis. A través de l’olfacte detecta un

canvi de substàncies en el cos de l’amo i anuncia que hi pot haver una crisi. També dóna

l’alerta mèdica per a atendre ràpidament la crisi de l’amo.

Ha de ser un bon descobridor d’olors, perquè a partir de l’olfacte detecta una

baixada de sucre o un atac epilèptic.


28

Gos PER A PERSONES AMB AUTISME

Protegeix persones amb trastorns de diferent grau d’autisme.

Més enllà de ser una mascota, el gos ofereix una ajuda crucial

al seu amo.

El camp dels gossos d’assistència és obert; ens podem inventar un gos

per a cada necessitat que tinguem! Només cal un ensinistrador amb ganes de preparar un gos per a aquesta necessitat.

Com es preparen els gossos?

La clau dels entrenaments és el reforç positiu que s’ofereix al gos per recompensar la

proposta que se li indica. Hi ha tres reforçadors bàsics: el menjar, el joc i l’afecte.

El menjar: Se’ls dóna un petit premi cada cop que fan el que se’ls demana. Quan

s’acaben les sessions o se’ls demana una cosa més difícil, se’ls dóna premis més

extraordinaris. Per això els gossos més llepafils són més difícils d’entrenar!

El joc: Un cop han fet la feina, se’ls fa jugar i fer activitats divertides per compensar-ho.

L’afecte: Quan responen bé al que se’ls ha demanat, se’ls compensa amb

manifestacions d’afecte, amb carícies i amb la veu.

Com es preparen els amos?

L’ensinistrador s’informa bé de les necessitats de l’usuari, prepara el gos i el lliura al seu

amo. Darrerament, però, es tendeix a animar els amos a ensinistrar-los ells mateixos.

L’ensinistrador els dóna indicacions, els acompanya en el tracte amb el gos. D’aquesta

manera, a l’amo li resulta més fàcil mantenir les conductes apreses del gos que no pas si

li donen el gos ensinistrat.

Què n’han de saber, els ciutadans?

La llei es coneix poc. Sovint els responsables d’espais públics (museus, botigues,

biblioteques, ambulatoris, restaurants...) no saben que el gos d’assistència ha d’anar

sempre al costat del seu amo. Això fa que es demanin explicacions a l’amo o se li

negui l’accés. Caldria una identificació que acredités la tasca del gos i que pogués entrar

a tot arreu. Aquests gossos porten més vacunes que les habituals, tenen controls

higiènics i sanitaris especials; estan preparats, doncs, per a accedir a més espais. No són

una mascota i prou!

Els gossos són molt llestos, versàtils, se senten molt propers a les persones i els agrada complaure-les. Les possibilitats són infinites: hi ha un univers per descobrir. Feu el tafaner i conegueu gossos d’assistència!

Text: MARIA SALLÉS Il·lustracions: MONTSE FRANSOY Agraïm la col·laboració d’ÁSKAL.

http://monsefransoy.blogspot.com.es/


29

CAVALL FORT Número 1262 Coses de les antigues diligències

http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1262/20-diligencies.html

Coses de les antigues diligències

Sabeu què vol dir la paraula diligència? Segurament que tots

els que ara em llegiu, si algú us fes aquesta pregunta, diríeu:

és clar que sí!

Una virtut...

Diligència és la virtut o qualitat de ser

diligent, i diligent vol dir actuar amb llestesa a

l’hora de fer les tasques que t’indiquin o et

pertoquin, fent-ho tot bé i de seguida. Potser

no ho manifestaríeu amb aquestes paraules

exactes, però ben bé que diríeu una cosa

semblant (i, entre parèntesis, us diré que val

la pena ser diligent; dóna goig i alegria, de debò).

...i un carruatge!

Però, i no vol dir res més, la paraula

diligència? Potser molts no sabríeu què

dir-me. I no és estrany. Les

“diligències” amb un altre significat

són cosa de fa ja uns quants anys.

Veureu. La gent dels segles XVII-XIX

donaven el nom de diligències a uns

carruatges de transport de passatgers

estirats per cavalls que feien amb

molta més lentitud, és clar, el que ara

ens proporcionen els ferrocarrils i els

autobusos o autocars.

Com eren les diligències?

Els cavalls que anaven al davant podien ser des de sis fins a deu. Hi havia

dos conductors al davant del carruatge (que s’anaven rellevant) per a anar

atiant els animals perquè fessin el recorregut que pertocava. Com podeu

suposar, la comoditat per als passatgers no era gaire gran. Fins ben entrat

el segle XVIII no es van posar molles sobre els eixos del carruatge. Abans

els usuaris, amb els seients descansant a la plataforma que era sobre

mateix dels eixos de les rodes, sentien, i molt, tots els sotracs dels camins,

ja que, naturalment, encara no s’havia inventat d’asfaltar-los. Aquest

sistema de viatjar va durar fins al segle XIX, quan amb la invenció del

ferrocarril i després dels automòbils, es va anar extingint fins a quedar un

simple record del passat.

http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1262/20-diligencies.html


30

Allò que ens queda de les diligències

I no n’ha restat res, de tot allò? Us haig de dir que en conservem

algunes frases que s’utilitzaven i encara avui es fan servir. N’hi ha dues que em sembla que us agradarà que us expliqui:

Anar de gorra

Què vol dir “anar de gorra”? No ho heu sentit mai? Significa ser comensal

d’una taula en què normalment es paga però menjar-hi sense pagar. I què

té a veure el no pagament amb anar de gorra? És una frase del temps de

les diligències. Els conductors d’aquests carruatges duien una gorra que

els identificava (també avui hi ha guàrdies que es coneixen que ho són per

la gorra que porten). I una de les regles o normes que seguia el trànsit de

diligències era que, quan s’aturava el carruatge perquè els viatgers

poguessin prendre aliment en un hostal que els acollia, tothom havia de

pagar excepte els que “anaven de gorra”, o sigui els conductors dels

cavalls, que, com hem dit, generalment

eren dos. És per això, doncs, que encara

avui “anar de gorra” a un àpat vol dir no

pagar.

Tocar el dos

I una altra expressió, que potser haureu

sentit encara més vegades, és “tocar el

dos”. I què vol dir? simplement marxar

d’un lloc. L’origen també és del que

passava a les diligències. Quan en

reprendre el camí després d’una aturada

succeïa que algú arribava tard a tornar a pujar al carruatge era normal dir-

li sorneguerament “Ja han tocat el dors” (la r no es pronunciava), volent

indicar que el conductor ja havia donat la fuetada inicial al dors dels

cavalls per fer-los partir, és a dir que ja se n’havien anat. No sabem qui va

dir per primera vegada aquesta frase, però es veu que va tenir èxit.

Sembla que la paraula dors

(esquena), que avui s’usa

rarament, poca gent la diu,

però quan va començar a

dir-se aquesta frase era

d’ús comú, i com passa

sovint en català no es feia

sonar la r, i avui es

conserva dir-ho igual

sense saber que no es

tracta pas del nombre dos.

Text: FRANCESC NICOLAU




31

CAVALL FORT Número 1261 L’article de butxaca: El suro


El suro Un material increïble i un arbre excepcional

Catalunya, sobretot a la franja litoral que va del Maresme a l’Alt Empordà, té el

privilegi de ser un dels pocs països del món on creixen les alzines sureres,

també anomenades suros.

Un supervivent nat

La surera (Quercus suber) és un arbre excepcional perquè ha sabut evolucionar

durant milers d’anys adaptant-se perfectament al clima mediterrani: com que

els incendis forestals hi són tan freqüents i sempre n’hi ha hagut, la surera ha

creat una capa protectora al voltant del seu tronc, una escorça molt gruixuda

que li permet sobreviure al foc. És el suro!

A Catalunya cada any es fabriquen 2.700

milions de taps de suro!

Un material fantàstic

Els humans, que sempre trobem utilitat en tot,

vam descobrir que el suro era un material

especial que no es podria, aïllava de la

temperatura i no canviava de forma. Realment

útil, sobretot per a fer taps de vins i caves, que

és bàsicament per al que es fa servir.

L'art de la pela

Però per a aconseguir el suro abans s’ha

d’extreure de l’arbre mitjançant el procés de la

pela, tot un art purament manual que porten a

terme peladors experts durant els mesos de

primavera i estiu, moment indicat per a

perjudicar menys la surera. No hi ha hagut manera d’inventar cap màquina

extractora de suro: tot depèn de l’habilitat del pelador, que ha de vigilar de no

ferir l’arbre amb la destral. I què passarà amb l’arbre un cop pelat? Doncs que el

suro tornarà a créixer i recobrirà de nou el tronc. Amb sort, al cap de dotze anys

se’n podrà tornar a extreure el suro... i així anar fent.

L’alzina surera és un arbre que aguanta relativament bé la sequera i la calor

però és molt llepafi ls amb el sòl on s’arrela: només vol créixer sobre roques

àcides com el granit. Ah, i tampoc no vol gaire fred ni molta pluja, és clar!

Text: ROGER PORTA




32

CAVALL FORT Número 1256 L’article de butxaca: El grèvol


El grèvol Poques plantes són tan nadalenques com el grèvol, aquest arbre

perenne i punxós, verd fosc i brillant a les fulles, vermell intens als

fruits.

Fixem-nos-hi bé!

El grèvol (Ilex aquifolium) és amant de la humitat i la frescor, i es pren la vida

amb calma tot creixent lentament. Fet a la seva, sovint es confon amb un arbust

tot i ser un arbre. Les fulles dures i punxoses només es troben en els

arbres joves i a les branques baixes dels adults per a evitar ser

menjades. I els fruits només els produeixen els exemplars femella: és

una espècie dioica (uns arbres tenen flors masculines i altres femenines).

Celtes o romans?

La popularitat del grèvol al nostre país es creu

que és força recent i molt influïda per costums del

nord d’Europa, on abunda més i els mites

celtes tenen una llarga tradició, en què el Rei

Grèvol era el que regnava sobre els dies de l’any

que s’escurçaven, és a dir, del solstici d’estiu al

solstici d’hivern. Però la tradició d’utilitzar-lo de

decoració nadalenca també podria venir

dels romans, que l’adoraven durant

les Saturnàlies, les festes que celebraven el final

de les tasques agrícoles i l’inici de l’hivern, tot

oferint-lo a familiars i amics en senyal de bona

sort!

El grèvol cristianitzat

Sigui com sigui, el cristianisme va convertir

les festes paganes del solstici d’hivern en les

festes de Nadal, i el grèvol va continuar senthi

present gràcies a diverses llegendes: la que

explica que la fusta de la creu on Jesús va ser

crucificat era de grèvol perquè la resta d’arbres

no es van deixar sacrificar... o bé la que diu que les seves punxes simbolitzen la

corona d’espines, i els fruits vermells, les gotes de sang que Jesús va vessar per

salvar la humanitat.

El grèvol continua decorant les nostres cases però les branques que

comprem per Nadal són de conreu controlat: al nostre país els grèvols

silvestres estan protegits perquè no desapareguin.

Text: ROGER PORTA I ALABAU



http://www.pepbrocal.org/


33

TÍTOL DEL TEXT: DATA:

IDEES PRINCIPALS:

REDACTAT:

REFLEXIONS DE GRUP:


IDEES PRINCIPALS:

REDACTAT:

REFLEXIONS DE GRUP:


IDEES PRINCIPALS:

REDACTAT:

REFLEXIONS DE GRUP:


34


IDEES PRINCIPALS:

REDACTAT:

REFLEXIONS DE GRUP:


IDEES PRINCIPALS:

REDACTAT:

REFLEXIONS DE GRUP:


IDEES PRINCIPALS:

REDACTAT:

REFLEXIONS DE GRUP:


35


IDEES PRINCIPALS:

REDACTAT:

REFLEXIONS DE GRUP:


IDEES PRINCIPALS:

REDACTAT:

REFLEXIONS DE GRUP:


IDEES PRINCIPALS:

REDACTAT:

REFLEXIONS DE GRUP:

Date post:	27-Feb-2020
Category:	Documents
Upload:	others
View:	0 times
Download:	0 times

CURS 2016-17 DOSSIER DINFOARRAONA · 2017-03-08 · La versió en anime per a televisió es va fer...

Documents