Anv VI — Núlri, 3 1 Bafcélótta, 31 de desembre d 1927 Preu: 13 cant 3 De matí, quan surt el sol els Mahy-Fharts donen un yo'. Allà prop Míster Asquith hi va en busca d'un mosquit. Com que no hi veu pel darrera no sap quina se n'hi espera. \ x s. iL I així que es tomba de cara diu en anglès: Ai la marel Ten savi i ésser cruspit! això sí que és divertit. Cal tenir serenitat; i un breu moment sha aturat. El farem a la cassola diuen elis fent gran tabola. Mes oh es veuen enganyats i engeguen mil disbarats.
Transcript
Anv VI — Núlri, 3 1Bafcélótta, 31 de desembre d 1927 Preu: 13 cant 3
De matí, quan surt el solels Mahy-Fharts donen un yo'.
Allà prop Míster Asquithhi va en busca d'un mosquit.
Com que no hi veu pel darrerano sap quina se n'hi espera.
\ x s.
iLI així que es tomba de caradiu en anglès: Ai la marel
Ten savi i ésser cruspit!això sí que és divertit.
Cal tenir serenitat;i un breu moment sha aturat.
El farem a la cassoladiuen elis fent gran tabola.
Mes oh es veuen enganyatsi engeguen mil disbarats.
r Q ^
1 t^^
r ~¡/^l ^^
? tm, CCCXIII Pu b, 418VIROLl 1
Tom i JoanText d'en JOAQUIM FECIT (Conti unció Dibuixos d'en MIRET
La tia que hsvia temut que se n'ani-rien a fer barrabassades tot el dia,resà molt satisfeta en veure els dosamics molt quiets i aciençats. Era querumiaven... el misteriós personatgee'.s picava la curicsitat. Tom prenguécom a primera providència la precau-ció de no deixar-se veure del personat-
n
ge en qüestió. En Joan hav'a lograttambé inquietar a en Jaumet el va:..let dels Pingos, i, tafaner com ells, esprestà a s -cundar-los. De moment ellera qui subm ; nistrava les dades abansdescrites. I d'acard amb el!, en Tomal matí següent amb un vestit rústic,simulant ésser un més de la casa, li
entrà l'esmorzar a la cambra, en llocde fer-ho en Jaumet El foraster obríamb precaució i el deixà entrar mirant..lo, però, amb gran curiositat i intriga.— ¿Com és que no he vingut en Jau
-met? — digué el foraster.— Ha tingut d'anar a Granollers,
respongué en Tom. — Sempre has es-
^l
^ ^ v
tat aquí a la casa? vull dir si mai h-isestat a Barcelona; preguntà el miste-ter:ós personatge. — No he passat deGranollers, digué en Tom amb granaplom. Llavors en Tom, amb un xicmés que tira la safata en l'aire; ja sa-bia qui era l'incògnit!.. Aquell estil defrase amb el =vull dir» l'havia revelat.
Es tractava d'un ay que havientingut al col.legi... un tal Rovira, aqui ells continuant una mala costum,anomenaven amb ironia en Fleta= percerta ressemblança amb el cantant.
Però en Tom, sabé dissimular i uncop servit l'esmorzar anà a enterar an'en Joan i en Jaumet de l'inesperat
resu'tat del seu pas. — En Joan nos'ho creia: —Veje home!.. que et creusque no l'hauria conegut? — deia. — Etdic que l'és. — Qae no. — Que sí. Ic et aquí que quan menys el cercavenes varen trobardavant per davant propde la vinya dels mirellets. I ni en Joanni en (Fleta» varen seber ocultar la
ru
0-
seva sorpresa: De moment en <Fleta»no sabia si alegrar-se o espantar-se...però optà per alegrar-se. — Com estásenyor Rovira?, eigué en Jcan. — Bé.Molt bé... però jo diria que tú — diri-gint-se a en Tom — m'has dut l'es-morzar a la cambra... — En Tom noho negà, i excusà dient que ho havia
^ S r
fet per una juguesca amb en Jaumetque deia qua no sabia imitar un noi defora i que havia guanyat s'aposta. EnRovira, rigué i després digué: — Peròel cas és que jo no sóc en Rovira, nien 'Fleta»... Jo us diré qui sóc si emjureu guardar el secret. I els dos noises miraren estupefactes, ¿cóm podia
ésser que no fos en Rovira i sabés quea en Rovira li deien en Fleta'... icom els coneixia a ells ?.. Jurarenguardar el secret i pararen les orellesamb ànsia de no perdre p unt ni corra.
El misteriós Rovira (?) s'escurà lagargamella i començà:
(Continuará)
TROLT T
Dibuixos d'En CORNET
EL VALENT
Ntim,' CCCVXIII -- P, 419
par En GUILLEM D'OLORÓ
iT 1
^. 1f1
V1Wij•,
o,
El baró de Rocapeladi era un in-signe covard, però tenia la reputaciód'ésser un valerós guerrer. Per què?Ningú no en sabia donar raó. El fetera, però, que el baró s'espantava enveure passsr una rata, tremolava en
la fosca i fugia de les aranyes com deldimoni. En canvi, quan es tractavad'entrar a un combat, era sempre elprimer i el més valent, almenys enapariència.
El seu veí i mortal enemic el comte
de Pedrapelosa es'ava ja cansat deveure que el seu covard veí tenia tantafama de valent i decidí fer els possi-bles per tornar les coses a son lloc.A tal fi, anà ua dia a sonar el corndavant el castell de Rocapelada de-
manant pel baró. Aquest tragué el cappel matacà.
— Què voleu, Pedrapelosa?— Vull dir.-te que ets un covard, un
vil i un felló i ho provaré quan vul..guis, a peu, a cavall, amb i llança.
VD
matí, l'Alt Senyor Comte de Pedrape.losa es batria en lliça cosa contra eltraïdor i mal cavaller titulat Baró deRocapelada per tal que tothom veiéssi n era de covard.
Entre el poble corregué la nova i a
i
— Ments, mal comtel Accepto elduel. Que sigui demà, havent esmor^zat, al camp de don Nunyo.
Potser sí que és valent — pensavael comte de Peirapelosa tot tornantcap al seu castell. — Però bah, no pot
l'endemà el camp de don Nunyo este-va més invadit que el de les Corts undia de semifinal. Tothom cridava, tot-hom aplaudia o xiulava, alguns men-javen cacauets i, en un mot, hi haviatal rebombori que els urbans de la
ésser Si l'he vist fugir d'una gossetad'aigües!
Tot e'. dia el passà polint les sevesarmes i disposant que arreglessin elcamp de l'honor. Després féu cridarpel nsnci que a l'endemà a les deu de-
porra no s'entenien de tanta feina.Per fi, entraren els dos cavallers al
camp, els heralds els col'locaren un acada cap, i el jutge de camp es dispo-sà a donar la senyal
(À ca barà)
fiúm, CCCX III .— Psg. 420 V I R O L E T
L'automòbil de don Pere(Historieta absurda)
El distingit sportman Pere Picaclaus Anava com una seda i no es notava Tot d'una, començà a fer-li el xim-adquirí un grand sport d'una marca cap diferència en el diferencial. ple.gairebé inconeguda: Ximple.III rz^.
at
Corria com un esperitat i no hi ha- Començà la matança de bestiar i en Pere Picaclaus passava ànsia per lavia manera d'aturar-lo.seva pròpia vida.
PPItJII;Pujava corrent les costes més accentuades sense esbu-
fegar i arribava a dalt podent dir fava perfectament.En Pere Picaclaus, tingué una idea que substituí avan-
tatjosament la funció negligida pels frens.
Digué, cridant com un desesperat, aquestes parau'.es Està clar: L'automòbil, que no tenia sogra, va quedar
salvados es: — Automòbil meu: Ximplex meu! Et tinc de tot parat.donar una mala noticia: Se t'ha mort la sogral
^ M^JTc^QU^j jij š doa^R
/,-
VIROL1 Núrn, CCC I1[ - FNZ, 421
— Què ens explicareu avui, oncleJoan?
— Avui us explicaré un conte moltfi que va explicar-me l'exquisit dibui»xant-poeta»músic Apeles Mestres + mbla gràcia i amenitat que ell sap posaren totes les coses i que temo — ai las!— no saber conservar en la meva rap»sòdia.
(C
Ara també us he de dir que Suïs-sa no és sempre el país aquell quehan fet popular els anuncis de lletcondensada: Un prat sempre verd,amb unes quantes vaques virolades,una caseta amb grosses pedres a lateulada i al fons una muntanya neva-da amb tot l'aspecte d'un amantecao»peleo».
l
t
ío`n►
Y ^ •I
... i cap a la muntanya falta gent. Compodeu comprendre, el zuriguè ; de se-guida va estar llest. Aquest vull,aquest no vull, en un sancti-amén vatenir plena la cistella. Sense sabercom, aquells pobres caragols es vanveure amuntegats uns sobre els altrescom si anessin en un tramvia de Bar»celona.
Es el cas qie a Suïssa els zurigue»sos tenen fama d"actius i bellugosos,de no estar un moment quiets. El queus presento en aquesta història pos-seïa aquestes qualitats en grau super-latiu: No us diré més -. perquè us enformeu un concepte aproximat — queno li era possible retratar-se: lndefec,tiblement sortia mogut.
Res d'això: A Suïssa no sempre hineva. Alguna vegada també hi plou.I de consegüent, quan acaba de plou-re surten caragols, que són, si fa o nofa, com els d'aquí Catalunya: Una es-clova 'caragolada» en un admirableespiral, i un cos llarg i llapissós ambquatre banyes, dues de grosses i duesde petites.
Laltre, el bernès, no va f.r tantavia. Abans de condemnar a mort uncaragol, semblava que li feia un judicio. al amb un defensor, fiscal, jurat ipresident de Sala. Quan es decidia aagafar-lo és que devia estar ben con-vençut de la seva culpabilitat.
En canvi e's naturals de Berna sónel revers de la medalla: Lents, flegmà-tics, consciençuts. Quan han de feruna cosa s'hi fixen, s'hi fixen... No hiposen els cinc sentit'... sembla querí hi posin vint o vint-i-cinc. No sé sisón millors o pitjors que els altres.Cadascú és com Déu l'ha fetl
r
Els nostres dos suïssos eren amics,i a pesar de tenir temperaments tanoposats, coincidien en u. punt: Elsagradaven amb deliri els caragols a lacschauphtzt», que vol dir a la =pata»rrellada». Un dia, després de ploure,varen decid r anar-ne a buscar. Aga-faren el primer funicular que vantrobar...
Així, quan el zuriguès va venir atrobar-lo amb la cistella plena i vapreguntar-li si ell també estava llest,li contestà: — No; jo no en tinc sinómitja do!zena... és a dir... no més quecinc... perquè un d'ells, quan ]'anavaa agafar... se m'ha escapat!
r*m, CCCy III _r, M, 422 VTROLi T
La bola... de neu
r..
• Al carrer 1'Espaseriavora de Santa Mirian'hi havia un sabater.Tot el barri el con'ixiaj er tranquil i trapacer
Un matí es llevà d'ullerai pensà que bonic eraenganyar cada passantamb la història mentiderad'una ba':ena gegant.
— No ho saps? Diu que aquest matíhan trobat al rompeolasun monstre llarg des d'aquífins a la plaça del Pi.T'ho asseguro. No dic boles.
— Tu, no ho saps? Diu que allà baixhi ha una terrible balena— On? — Vora el moll del Rebaix.I repetí aquesta escenadotze cops, pel cap més baix.
Pel barri corre la veui tota la gent inquietacomença a anar-se n a peua vejam si el monstre veucap a la Barceloneta.
Mentrestant el sabatercontemplava riallere. succés del seu enganyen veure que amb tant d'afanypassaven pel seu cerrer.
Comença de preguntar:— On anea? — i convençutstots li varen contestar:— Al moll del Rebaix, que hi hsun monstre molt rabassut[
Tothom passava apressat .dient que pel monstre anaveni el sabater preocupatpensava- - Si tants ho sabenpotser ho hauré endevinat[
I al cap de poc ell mateixcreient veritat la fetatancava la botiguetai marxava a veure el peixcap a la Barceloneta.
A CA L'ANTIQUARI .
Sra. Ric de Poc: He zruarnit un saló Lluís XIV i voldria que em proporcio-nés un ventilador Lluís XIV autèntic. (De 7hePassíngShow)
V 11tULr 1: Núra. CCCXIII — P,,; . 42
PINTURAP. Inzell, l'afamet artista, es tro.
beva davant del seu caval:et ocupaten fer una magnifica marina amb unsol ixent que semblava un apetitósou ferrat.
Potser el fet d'ésser un pintor afa.mat contribuïa a aquesta il'lusió cu
-linària. Perquè era el cas que el pobreP. Inzell feia molts mesos que no ve'nia iii un quadre i ja començava aestar desesperat. Sort que la seva mu-ller feia mans i mànegues per procu-rar l'escudella diària, però així i tot,feien més badalls que Ritz.
No és estrany, doncs, que el solque eixia per darrera de les roques dela costa que estava pintant, tingués lasospirada forra d'un esplèndid ouferrat.
Mentre estava donant els darrerstocs a la pintura, entrà un visitant quedesitjava comprar quelcom.
— Ja dinarem — pensà en P. Inzell.Però les seves esperances resulta'
ren fallides perquè el comprador nocomprà res.
— Això és molt segle xix, comple-tament macarròn, c pompier i loto'gràfic. Vostè no evo'uciona ni segueixla correntía moderna de l'art i de lesidees! — exclamà , tot enujat.
I sense més explicacions, se n'anàbruscament.
El pobre P. Inzeil, desanimat, esdeixà caure sobre una cadira amb tan-ta naturalitat, que no s'adonà que s'as-seia damunt la paleta dels colors que)'havia deixada allà en entrar el v ci
-tant.Un estona després, ja mig aconso»
lat, reprengué la seva tasca.Mentre prosseguia pintant entrà la
seva dona, i en veure l'empastifada deco'ors que s'havia fet al seient de labata, posà el crit al cel.
— Home! mira què t'has fet: Unabata quasi noval
El pintor es tragué la peça tacada,la contemplà una estona i després elseu rostre s'il'luminà.
— De pressa! Mara, porta unes ti-sores!
La seva dona, sense entendre quèvolia, les hi portà. En P. Inzell, llavors,retallà curosament el fragment de bataque havia rebut la impressió dels co-lors de la paleta i el posà en un marcma Qnífic.
Pocs dies després, en el saló deTardor, tothom admirava la magníficatela signada per P. Inzell i intitulada=Desengany ».
MODERNAAllò, aiiò, era pintura moderna,
pintura que seguia les corrents delprogrés i de les idees noves! Allà al-me: ys hom no hi podia veure res nicomprendre el per què del títol.
I el Jurat li atorgà la medalla d'ori un milionari ianqui li comprà el qua-dre per un preu fabulós.
Des d'aleshores, en P. Inzell es de-dica a asseure's cada dia una estonasobre la paleta i a vendre els seientsde bata pintatsa la moderna peraquestprocediment.
Està en camí de fer-se milionari.
— Vaig a dir»te un xisto que fa m ,--rir de riure.
— Espera que arribi la sogra.
L'avar Samuel empaperava el pisclavant el paper amb xinxetes.
— 1 per què ho fas aixi? — li pre-guntà l'Isaac.
— Per poder-me endur el paper eldia que canviï de casa.
— Ahir vaig dinar al Ritz amb co.berts d'argent.
— Vejam-los.
— Vaig sentir un soroll en la broc»sa — féu Tartarin — i hi vaig dispararla carrabina. Vam córrer-hi jo i el meucriat negre i vam trobar un esplèndidlleó, mort.
— I feia dies que era mort?
— El mestre m'ha premiat perquèhe dit que el camell tenia tres potes
— I ara! Per aixó t'ha premiat?— Sí, perquè els altres xicots ha'
Noves aventures d'en Balïga 1 en BalagaQueda altre cop definitque el robar no fa profit. _.
A mitja nit han entrat Tanagres.i.bibelots Mes s'emporten per son mala robar a un potentat. se'ls emporten quasi tots. un óramofon colossal.
LI
I •af t .I . Ar ^ ~__ ^11^I ^ ^ •
e '^
^ 1 ` r^^^ { u ^.f i JtuRUf
Per sort, el gos del jardí Sens perill passen davant Tampoc l'urbà de la porraés vell i no té el nas 6. de; sereno i vigilant. no pensa armar-los camorra.
,, o / t i r
. .:o . 0 -o o , o o O
a o O
L ¼ 1V
Mas, ail que el bon gramofó 1 aquel soroll imponentcomença ara sa aud ció. fa desvetlla el sometent.
