12
EL HAIKU
EL HAIKU
•QUÈ ÉS UN HAIKU?
És una composició poètica japonesa que destaca per la seva concisió i el seu poder evocatiu.
Consta de disset síl·labes distribuïdes en tres versos no rimats de cinc, set i cinc síl·labes:
Furu iku ya (5)Kawazu tobikomu (7)Mizuno oto (5)
Que vol dir:Un vell estany;La granota es capbussa,Soroll de l’aigua.
En els tres versos del haiku el poeta descriu un ambient, descriu una acció i evoca una clara imatge, fent que el poema prengui un sentit espiritual o filosòfic més enllà dels dos primers versos descriptius.
L’últim vers és el què ha de provocar la impressió més fonda: és la part reflexiva del poema alhora que suggereix un significat filosòfic més ampli.
En aquest haiku de Basho:
Un vell estany;La granota es capbussa,Soroll de l’aigua.
el vers final - soroll de l’aigua - no descriu cap acció, sinó que subtilment suggereix la desaparició de la granota.
El haiku reflecteix el sentiment inherent a la majoria de les formes artístiques japoneses anomenat mono no aware: un sentiment de finitud, melangia, soledat i buit.
En acabar de llegir el poema, només queda l’estany en solitud.
•HISTÒRIA DEL HAIKU
La poesia japonesa no coneix la rima ni la versificació accentual i el seu principal recurs és la mesura sil·làbica.
La forma clàssica de la poesia japonesa consisteix en un poema curt -waka o tanka – de trenta-una síl·labes dividit en dues estrofes: la primera de tres versos (cinc, set i cinc síl·labes) i la segona de dos (ambdós de set síl·labes).
La mateixa estructura del poema va permetre que dos poetes participessin en la creació d’un sol poema: un escrivia els tres primers versos i l’altre els dos últims.
El aguacero invernal,Incapaz de esconder la luna,la deja escaparse de su puño. (Tokoku)
Al caminar sobre el hieloPiso la luz de mi linterna (Jugo)
Al alba los cazadoresAtan a sus flechasBlancas hojas de helechos (Yasui)
Abriendo de par en parLa puerta del norte del Palacio: ¡la
[Primavera! (Basho)
Entre los rastrillosY el estiércol de los caballosHumea, cálido, el aire. (Kakei)
Aviat es van començar a escriure sèries senceres de poemes lligats pel tema comú de l’estació. Aquestes sèries de poemes en cadena es van anomenar renga o renku. El gènere més lleuger, còmic o epigramàtic es va dir renga haikai, i el poema inicial, hokku.
El poema solt, després del renga haikai, va començar a dir-se haiku, paraula composta de haikai y hokku i va ser el poeta Basho qui va transformar el sentit d’aquest tipus de poema.
•Matsuo Basho
Matsuo Basho és el pseudònim de Matsuo Munefusa (1649-1694). En la seva joventut, Basho va ser un samurai però des de l’any 1666 es va dedicar a escriure poesia.
Quan sentia la necessitat d’estar sol es retirava al seu basho-an, una cabana feta amb fulles de plataner (basho), nom del què va pendre el seudònim.
L’estructura del seu haikai reflecteix la senzillesa de la seva vida contemplativa.
Quan Basho va començar a escriure, la poesia s’havia convertit en un joc de societat. Ell recull aquest nou llenguatge col·loquial, lliure i desenfadat, amb el qual pretén trobar el mateix que els poetes antics: l’instant poètic.
El mar ya oscuro:los gritos de los patosapenas blancos.(Basho)
“El haiku –escriu el poeta mexicà Octavio Paz- es converteix en una anotació ràpida, veritable recreació d’un moment, exclamació poètica, cal·ligrafia, pintura i escola de meditació”.
Deixeble del monjo Buccho –i ell mateix mig ermità que alterna la creació poètica amb la meditació- Basho fa del haiku una mena d’exercici espiritual. La filosofia zen reapareix en la seva obra i en la dels seus seguidors com una reconquesta de l’instant. O millor dit: com l’aboliment de l’instant:
AdmirableAquel que ante el relámpago
No dice: la vida huye(Basho)
Altres poetes que van composar haikus son Yosa Buson, Oshima Rioto, Masaoka Shiki, Kobayashi Issa, Usuda Arô, Uejima Onitsura, Ritsurin Issekiro, Arakida Morikate, Yamasaki Sokan, Ihara Saikaku.
Entre les creadores de haiku cal esmentar Den Sute-jo, Sonome, Shushiki i, la millor, Chiyo ni.
També alguns poetes occidentals han adoptat el haiku com a forma poètica: Henri Brunel, Octavio Paz, Jorge Luis Borges, Mario Benedetti, Salvat-Papasseit, Miquel Martí i Pol, Rosa Leveroni i Salvador Espriu, aquest últim en un poemari que va deixar inèdit.
