Auguste Rodin: El pensador

Títol: El pensador.Autor: Auguste Rodin

(Paris, 1840 – Meudon, 1917).

Cronologia: 1880-1900. Tipologia: escultura

exempta.Materials: bronze.Mides: 71,5 x 40 cm.Estil: impressionista.Tema: simbòlic.Localització: Musée

Rodin (París).

Fitxa tècnica

La Porta de l’infern (1880- 1917).

Obra del mateix autor

Els burgesos de Calais (1884- 1895).

El petó (1886).

Biografia de l’autor

Auguste Rodin va ser un dels escultors més influents de la seva època. Els seus inicis artístics van ser difícils, com ho demostra el fet que no fos acceptat en l’escola de Belles Arts. L’any 1875 Rodin va viatjar a Itàlia on es va sentir atret pel tractament del moviment i pel treball de la musculatura en les obres d’escultors renaixentistes com Donatello i, sobretot, Miquel Àngel.

Quan va tornar d’Itàlia, va aconseguir reconeixement gràcies a la participació als salons de Paris i a un gran nombre d’escultures en les quals va mostrar les característiques del seu estil, basat en una deliberada duresa en la forma i un laboriós modelatge de la textura.

L'edat de bronze (1877)

Balzac (1897) detall.

Descripció formal

Auguste Rodin realitza l’escultura d’un home nu, amb els braços i els peus desmesurats, assegut en una roca. El tors de la figura està lleugerament inclinat endavant. El personatge, amb el cap descansat a la ma dreta i el braç esquerre relaxat a la falda, està en una actitud de profunda reflexió.L’escultura presenta una clara composició centrípeta, és a dir, cap endins, desvinculant-se de qualsevol relació amb l’entorn exterior. Així, els trets anatòmics principals del personatge (el cap, els braços i les cames) es relacionen entre si de manera que és possible inscriure compositivament tota l’escultura en una figura geomètrica regular. En el tractament anatòmic –al marge de la desproporció d’alguns membres- sorprèn el modelat en tensió de tots els músculs del cos, com si en lloc d’estar fent un exercici mental estigués fent un gran esforç físic.

L’explicació d’aquesta paradoxa es troba en el fet que la voluntat de donar vida a les figures representant-les en moviment és una de les característiques de l’obra de Rodin.

El pensador presenta algunes diferències en l’acabat de l’obra. Els dits i les mans són les parts més treballades, probablement amb l’objectiu de conferir una major vitalitat al personatge i d’incorporar interessants jocs lumínics a la superfície. Aquest non finito, “no acabat”, s’assembla a algunes obres de Miquel Àngel, com per exemple els seus “esclaus” per a la tomba de Juli II, avui a l’Accademia de Florència.

Els burgesos de Calais (1884- 1895). Detall

Temàtica

Actualment, El pensador s’ha convertit en la representació d’un personatge anònim immers en les seves preocupacions. Tanmateix, en un primer moment, Rodin va realitzar aquesta escultura com la imatge de Dante, el gran poeta florentí autor de la Divina Comèdia. L’escultor, però, no tenia la intenció que la imatge s’assemblés físicament al poeta, sinó la de modelar una metàfora del pensament de l’home enfrontat a la tragèdia del seu destí mortal.

Possiblement la figura formava part del gran projecte que l’artista francès havia ideat per a una gran porta per al museu d’arts decoratives de París, que tenia com a motiu principal precisament el famós llibre de Dante.

La magnitud del projecte, titulat la Porta de l’Infern i inspirat en la Porta del Paradís de Ghiberti, va superar l’escultor, i mai no es van acabar les 186 figures que havia pensat inicialment. Tanmateix, obres com El pensador i altres esbossos en marbre com El bes o Dànae es van convertir en magnífiques escultures independents, punts de referència per a d’altres artistes, i obres admirades arreu del món.

Models i influències

L’obra de Rodin no es pot entendre sense la influència que hi van exercir les escultures de Miquel Àngel. Aquesta influència es revela aquí en la intensitat del tractament anatòmic de la musculatura, així com també en els volums desmesurats de certes parts del cos. Alguns escultors han assenyalat també la influència de l’obra Ugolino i els seus fills (1861) de l’escultor Carpeaux, però en aquest és evident la influència del geni florentí de manera que, indirectament, tot mena a un mateix referent.

Miquel Àngel: Esclau (1515)

Rodin està considerat el gran renovador de l’escultura contemporània. Tant el seu tractament particular de la matèria com el seu gust per les formes arrodonides van tenir un gran eco en l’escultura del Modernisme i de la primeria del segle XX, fins a l’arribada de les avantguardes i de Brancusi en particular. Carpeaux: Ugolino i els seus fills

(1861)

Camille Claudel: El gran vals (1889-1905)

Constantin Brancusi: El petó (1908)