EXERCICIS ESPIRITUALS DE SANT IGNASI DE LOIOLA

una relectura del text (3)

Josep M. rambla, sj.Seminari d’exercicis (eIdeS)

I. Segona SetMana d’exercIcIS ..................................................................................1. l’exercici del regne [ee 91-98] ........................................................................2. algunes indicacions sobre la manera de fer l’exercici

i en endavant [ee 99-100] ......................................................................3. contemplació de l’encarnació [ee 101-109] ..................................................4. contemplació del naixement [ee 110-117] .....................................................5. repetició del primer i segon exercici [ee 118-120] .......................................6. Portar els cinc sentits [ee 120-126] ..................................................................7. algunes notes per a aquesta setmana [ee 127-131] .......................................8. la vida oculta [ee 132-134] ...............................................................................9. Mirada al conjunt .................................................................................................10. Pas a l’elecció [ee 135] ....................................................................................

II. regleS de dIScernIMent .........................................................................................1. alguns aclariments previs ....................................................................................2. regles de primera setmana [ee 313-327] ........................................................3. regles de segona setmana [ee 328-336] .........................................................

noteS ....................................................................................................................................

19181715

2024

292827

25

37

45

33

89

Josep M. Rambla, sj. Llicenciat en teologia. És autor entre d’altres de Dios, la amistad y lospobres. La mística de Egide Van Broeckhoven, Santander, Sal Terrae, 2007; així com de lesedicions al català dels Ejercicios Espirituales (Exercicis Espirituals, Barcelona, ed. Proa, 1990)i de l’autobiografia de sant Ignasi (El pe legrí, Barcelona, ed. Claret, 1991).

Edita Cristianisme i Justícia - Roger de Llúria, 13 - 08010 Barcelona Tel. 93 317 23 38 - info@fespinal.com - www.cristianismeijusticia.netImprimeix: Edicions Rondas S.L. - Depòsit Legal: B-27532-13 ISBN: 978-84-9730-328-6 - ISSN: 2014-6531 - ISSN (ed. virtual): 2014-6558Febrer 2014

Traducció del castellà: Santi Torres Correcció i revisió del text: Eulàlia Nuet BadiaMaquetació: Pilar Rubio Tugas

La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades estan registrades a un fitxer de nom BDGACIJ, titularitatde la Fundació Lluís Espinal. Només es fan servir per a la gestió del servei que li oferim i per mantenir-lo informat deles nostres activitats. Pot exercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició dirigint-se per escrit a c/ Rogerde Llúria 13, 08010 Barcelona.

I. SEGONA SETMANA D’EXERCICIS

L’exercitant acaba la primera setmana sentint-se salvat i experimentantla misericòrdia de Déu. En aquest moment de la seva història personals’ha desenvolupat una reacció profunda, perquè la salvació és haverexperimentat una relació amb qui ha vingut no a condemnar, sinó a sal-var. Aquesta relació tan íntima i tan gratuïta porta de manera connatu-ral a la gratitud. A partir de la segona setmana l’experiència espiritualés el desenvolupament d’aquesta resposta a la proximitat bondadosa igratuïta de Déu. La resposta, ja que es tracta d’una relació amorosa, hade ser una resposta existencial, des del més profund de la persona.Per això l’exercitant haurà de seguir en el camí de l’alliberament per-sonal, dels afectes desordenats, per a centrar la seva afectivitat enJesús, el Senyor, i així ser capaç de fer una elecció evangèlica.

1. L’exeRcici deL Regne [ee 91-98]

[91] LA CRIDA DEL REI TEMPORALAJUDA A CONTEMPLAR LA VIDADEL REI ETERNALL’oració preparatòria sigui l’acostu-mada.El primer preàmbul és composicióveient el lloc; serà aquí veure amb lavista imaginativa sinagogues, viles icastells per on Crist Senyor nostrepredicava.El segon, demanar la gràcia que vull;serà aquí demanar gràcia a NostreSenyor per tal que jo no sigui sord a

la seva crida, sinó prest i diligent pera complir la seva santíssima volun-tat.

[92] El primer punt és posar davant meuun rei humà, elegit de mà de Déunostre Senyor, a qui fan reverència iobeeixen tots els prínceps i tots elscristians.

[93] El segon, mirar com aquest rei parlaa tots els seus, dient: La meva vo -luntat és de conquistar tota la terrad'infidels; per tant, qui vulgui veniramb mi ha de ser content de menjar

3

4

com jo, i així de beure i vestir, etc.;així mateix ha de treballar amb mi enel dia i vigilar en la nit, etc.; perquèaixí, després tingui part amb mi en lavictòria, com l’ha tinguda en els tre-balls.

[94] El tercer, considerar què han de res-pondre els bons súbdits a un rei tanliberal i tan humà, i per consegüent,si algú no acceptava la petició de talrei quant digne fóra de ser vituperatper tot el món i tingut per perverscavaller.

[95] La segona part d'aquest exerciciconsisteix a aplicar el susdit exem-ple del rei temporal a Crist Senyornostre, conforme als tres punts dits.I quant al primer punt, si consideremaquesta vocació del rei temporal alsseus súbdits, quant més digne deconsideració és veure Crist nostreSenyor, rei etern, i davant d'ell tot elmón univers, al qual, i a cada u enparticular, crida i diu: La meva volun-tat és de conquistar tot el món i totsels enemics, i així entrar en la glòriadel meu Pare; per tant, qui voldràvenir amb mi ha de treballar amb mi,perquè, seguint-me en la pena,també em segueixi en la glòria.

[96] El segon: considerar que tots els quitindran seny i raó oferiran tota laseva persona al treball.

[97] El tercer: els qui més es voldranafectar [llançar, consagrar, oferir] iassenyalar en tot servei del seu reietern i senyor universal, no solamentoferiran la seva persona al treball,més encara, fent contra la seva prò-pia sensualitat i contra el seu amorcarnal i mundà, faran oblacions demajor estima i major cabal dient:

[98] Etern Senyor de totes les coses, jofaig la meva oblació amb el vostre

favor i ajuda, davant de la vostra infi-nita bondat, i davant de la vostraMare gloriosa, i de tots els sants isantes de la cort celestial, que jo vulli desitjo, i és la meva determinaciódeliberada, sempre que sigui enmajor servei i lloança vostra, d'imi-tar-vos a passar tota mena d'injúriesi vituperis, i tota pobresa així actualcom espiritual, sempre que la vostrasantíssima majestat em vulgui elegiri rebre en tal vida i estat.

1.1. Objectiuaquest exercici ha d’ajudar a viure unaexperiència d’adhesió personal i plenaa crist, com a únic decisiu per a un cris-tià. es tracta d’experimentar alguna co-sa així com la reacció de Pere davant lainterpel·lació de Jesús: «Vosaltres, tam-bé voleu marxar?» I la resposta de Pere:«Senyor, on anirem?» el text ignasià in-sisteix en «amb mi», perquè no es trac-ta que l’exercitant es llanci a una em-presa més o menys seductora i amb grangenerositat, sinó que es deixi arrossegarper l’amor desmesurat a una persona, a Jesús, que el conduirà a l’entregagenero sa al seu projecte del regne dedéu. Pro bablement, en la composiciód’aquest exercici van confluir-hi, d’unabanda, els ideals cavallerescos d’Ignasi,que encara tenia al cap en el moment dela vetlla de Montserrat [cf. aut 17,1-3],i de l’altra, la seva fe profunda, encaraque elemental, en crist com a únic Se -nyor universal, alimentada per lecturescom la de la Vita Christi o per l’impac-te de la tradició cristiana que, de mane-ra viva però no literària, anava assimi-lant.1

5

1.2. Anticipació del camí delsexercicis següentsÉs un exercici introductori, una espèciede Principi i Fonament de la resta delsexercicis, perquè l’exercici del regneinicia l’exercitant en l’experiència de la segona, tercera i quarta setmanes. en efecte, es tracta de «treballar» ambcrist, de seguir-lo en la «pena», per acompartir amb ell la «glòria». l’exer -citant haurà de passar pel moment en-carnatori o messiànic, l’assumpció detota la vida humana, fins a arribar al mo-ment cristològic, redemptor o crucifi-cant que porta a la plenitud de vida delressuscitat. no es tractarà en aquestmoment de comprometre’s en cap for-ma de vida concreta, sinó de deixar-seinformar incoativament per la formaChristi, és a dir, que crist comenci a for-mar-se en l’exercitant (cf. ga 4,19).

1.3. de l’humà a l’humaníssimJa que l’exercitant surt de la primera set-mana amb l’agraïment i la generositatde qui s’ha sentit estimat per un déu que se li ha anticipat en l’amor, lògica-ment, la seva actitud fonamental és lad’una disponibilitat sense reserves. Peròés completament indispensable quel’acom panyant ajudi a centrar aquestadisponibilitat. Jesús se les va tenir amb alguns actes de generositat sense dis-creció dels seus deixebles: es creuen ca-paços de morir per ell i de no abando-nar-lo en el moment difícil, Pere creuque fa bé apartant Jesús del camí de lacreu i està convençut de ser l’únic queno fallarà… al final, totes aquestes ma-nifestacions acaben revelant el seu en-gany i inconsistència. Per això han d’es-

coltar de Jesús paraules com aquestes:no sabeu de quin esperit sou, m’aban-donareu, abans que canti el gall em ne-gareu tres vegades, aparta’t de mi,Satanàs… cal estar previnguts contraels enganys de la bona voluntat.

l’exercitant, a més a més, ha de sermolt conscient que aquest déu al qualvol respondre sense reserves és el déuque es comunica i respon a través del’humà. Perquè s’ha comunicat a la hu-manitat mitjançant Jesús en la històriahumana, ha plantat la seva tenda entrenosaltres i ha passat per la terra fent elbé. Per tant, «només es pot escoltar lacrida a seguir seriosament crist, en lamesura que un és capaç de comprome-tre’s plenament en un projecte humà»2.Per a evitar, doncs, un possible enganyi posar una base sòlida a la resposta a lacrida de crist, es proposa la paràbola de«la crida del rei temporal que ajuda acontemplar la vida del rei eternal».l’exercitant, és capaç de deixar-se se-duir per una persona de gran talla hu-mana i de reconeguda significació so-cial? I estaria disposat a sumar-se a unprojecte per a la realització del bé comúliderat per aquest personatge i compar-tit amb ell? aquí ens trobem amb la granpossibilitat que ofereix una paràbola,amb tot el seu poder d’interpel·lar imoure. una paràbola que probablementhauria de crear el mateix exercitant, jaque Ignasi no proposa un cavaller con-cret, sinó un arquetip, ni un rei determi-nat, sinó un «rei tan liberal i humà».Quan es concreta massa aquesta parà-bola, se li treu tota la grandesa d’unapersona ideal i es priva l’exercitant d’u-na activitat important que és imaginar isomiar, des d’un cor ja purificat en la

primera setmana.3 I cal tenir en compteque la imaginació és una bona base pera la mobilització de l’afecte. a més amés, un altre element important de laparàbola ignasiana és que l’exercitant estroba a soles amb déu com un cavaller.I el cavaller era la persona que nomésdisposava del seu valor personal (no erani un burgès amb diner, ni un noble ambreconeixement social), i per tant, o erapersona de gran valer, per la seva entre-ga a un projecte humà, o era menys-preable.4

això no obstant, aquesta primerapart de l’exercici no és res més que unaespècie de palanca que llança l’exerci-tant cap a la immensitat del diví en l’hu-mà, la crida de crist «més digna de con-sideració» que la ja per si mateixa moltgran del rei temporal. en efecte, déués semper maior, i tot i això se’ns dónaen allò humà, en el petit. (Non coercerimaximo, contineri autem a minimo, di-vinum est!). la persona de Jesús i el seuprojecte de treballar pel regne de déuamb ell, «amb mi», superen immensa-ment les idees i imatges que el deixeblepugui formar-se, per elevadíssimes quesiguin.

1.4. el realisme del mestre: contrael llibre dels exercicis recull la trajec-tòria espiritual d’Ignasi, no solament enel recés de Manresa, sinó en el llarg re-corregut de la seva vida, per terres i si-tuacions tan diverses i arriscades… Peraixò el sant, quan elabora el «llibre delmestre», deixa constància de les sinuo-ses i doloroses circumstàncies amb quehaurà d’enfrontar-se el cristià i li ofereixen aquest exercici una espècie d’asse-

gurança a tot risc. És a dir, la personaque de veritat vol seguir crist, ambcrist, enmig de la societat de qualsevolèpoca, haurà de moure’s poc o molt a lacontra. Per això la paraula «contra» téespecial relleu en aquest moment delsexercicis. no per a induir a una actitudnegativa o malaltissa de qui ho veu totamb els ulls d’un profeta de calamitats,sinó amb aquella mirada de Jesús, be-nèvol i humil de cor, però conscient queen el món «passareu tribulació». aquest«món» (el món pel qual crist no pregai en el qual el cristià és totalment foras-ter) és el complex de realitat interior al’exercitant i realitat exterior que hocontamina tot, incloent-hi la mateixaesglésia. Per això haurà de fer front a la«sensualitat» (la tirada que tenen elssentits corporals i que sovint s’imposena la raó) i «l’amor carnal i mundà» (a lacarn o apetits desordenats) que arrelenen la persona de l’exercitant i que fanestada en la nostra societat. en aquestenfrontament consisteix la substànciade la mortificació que ajuda l’exercitanta despullar-se del que és realment con-trari al seu desig més profund i autèntic,i a integrar cristocèntricament les sevesenergies espirituals.

1.5. Petició i oblacióel preàmbul segon i el col·loqui situenl’exercitant en el punt de partida i en elpunt d’arribada. a partir de l’experiènciade la primera setmana l’exercitant desit jaser «prest i diligent» a escoltar la crida dedéu, que se li comunicarà mitjançantJesús, el Senyor. encara que, natural-ment, després d’haver pres consciènciaque sol no arribarà gaire lluny i que tot

6

és gràcia, aquest desig es converteix enla súplica: «demanar gràcia…».

Per altra banda, en acabar la medita-ció, ja que l’exercitant es troba en unprocés dinàmic de transformació i en-trega, la seva actitud serà d’una modes-ta bogeria d’amor, per «imitar-vos», ésa dir, mogut per l’amor a Jesús: «vull idesitjo, i és la meva determinació deli-berada […] d’imitar-vos a passar totamena d’injúries i vituperis i tota pobre-sa […]». És, naturalment, un inici de res-posta total, amb la sinceritat de l’amor,però amb una mica de la inconsciènciadel principiant. com els deixebles que,en sentir la crida del Senyor, de sobte vandeixar-ho tot i el van seguir. Però, comel van seguir? l’exercitant ha adquirit la consciència que en la vida cristiana«tot depèn no del voler o dels esforçoshumans, sinó de la compassió de déu»(rm 9,16). encara que també és veritatque el viscut en els dies anteriorsd’exercicis l’hauria dut al convenci-ment que en les coses de déu, que ésamor, l’únic que val és el «més» de l’a-mor, un amor que sempre està en deute(rm 13,8) i no diu mai prou.

I suposant tot això, convé destacarque l’oblació no ha de consistir en capesforç titànic o heroic d’arremetre ambduresa la vida, sinó una expressió humildel desig personal de respondre a l’amoren la situació personal i històrica que al’exercitant li toca viure. És, doncs,

– una experiència i manifestació defe amorosa (Etern Senyor, Maria, lacort celestial);– centrada en crist (imitar-vos);– un desig (vull, desitjo i és la mevadeterminació deliberada);

– que es recolza en la gràcia (amb elvostre favor i ajuda);– i en la comunió dels creients (lavostra Mare i la cort celestial) i, pertant, està marcat per la confiança;– posa davant els ulls amb realismela cruesa de les exigències que en de-terminades ocasions pot exigir el se-guiment de crist (injúries, vituperis,pobresa…).en definitiva, és una pregària dinà-

mica, que parteix de l’estat interior per-sonal de l’exercitant i li fa afrontar ambrealisme les condicions del seguimenten el compromís pel regne. així,aquesta oblació suposa un pas endavantrespecte del «coratge i liberalitat» del’anotació 5ª [ee 5], per a un majorcompromís personal i una major con-creció dels aspectes de la vida que es po-sen en joc. la crida del rei eternal tocael cor de l’exercitant i l’interpel·la coma individu en la seva llibertat, però pera implicar-se en un projecte que partintde la lluita que es lliura dins del seu cor(«contra la seva pròpia sensualitat i con-tra el seu amor carnal i mundà»), es di-rigeix a «conquerir tot el món i tots elsenemics». És a dir, en aquest exercici esconjuguen les dues cares del compromísdel seguidor de Jesús, que lluita contrael mal: el mal que fa niu en el seu cor iel que habita en la humanitat i es mani-festa en mil estructures de mal i de pe-cat.5 resulta de molt profit que la per-sona que fa els exercicis escrigui, apartir d’allò que ha experimentat, el seupropi col·loqui o oblació. en acabar l’e-xercici, la persona que s’exercita hauràiniciat, solament iniciat, el pas de la sa-viesa humana a la bogeria de la creu.

7

És important connectar aquest exerciciamb el moment en què es troba l’exer-citant al final de la primera setmana, jaque els exercicis no són unes matèriesque s’han de meditar o contemplar, sinóun camí de transformació personal quecal recórrer. Per tant, el que lliga el pro-cés no són els temes, sinó les experièn-cies i cal partir sempre de la subiectamateria, és a dir, de la matèria tal coms’ha elaborat en el cor del «subjecte»,de l’exercitant.

a més a més, el caràcter imaginatiud’aquest exercici pot ajudar tant a impli-car l’exercitant en el seguiment de cristamb tot el seu ésser, afectivament, coma iniciar-lo en un procés creatiu en else guiment de crist, que a cada un de -mana coses diferents i, segons els mo -ments, també inèdites. l’esperit Santha de pro vocar «somnis» i «vi sions», se -gons pa raules del profeta adduïdes perPere en la Pentecosta.

en els exercicis es preveu que el diadedicat al regne és un dia d’un certdescans, ja que només es proposen dosexercicis per a tota la jornada [ee 99].

un costum molt estès és fer un dia dedescans en acabar la primera setmana.després començar la segona amb l’e-xercici del regne, dedicant cinc exerci-cis sencers durant el dia, que poden serrepeticions del regne o la contemplaciódel misteri de l’encarnació. tot i que,donat el caràcter global de la contem-plació de l’encarnació sembla millordedicar a aquesta contemplació un diasencer. Quan els exercicis es donenindividualment, el dia de descans es potorientar d’una manera diferent de quans’organitzen en grup.

Ignasi proposa dedicar temps delsexercicis a la lectura espiritual [ee100].6 dues coses s’han de destacarsobre això. en primer lloc, que «aprofi-ta molt» aquesta lectura. aquí, sensedubte, el sant fa referència a la sevamateixa experiència quan a loiola, lle-gint la vida de crist i les vides de sants[cf. au 5-9], va experimentar el canviinterior que no sols el va portar areorientar la seva vida al servei de déu,sinó que amb gran agitació de senti-ments espirituals, es va iniciar en lasaviesa del discerniment d’esperits, degran utilitat per a l’elaboració del llibredels exercicis, com ell mateix confessa[aut 93,3]. a més a més, aquesta expe-riència de la lectura, tan fecunda i fontd’una orientació espiritual vers els al -tres, és una constant que es dóna en l’ori -gen de canvis espirituals decisius en lavida de moltes persones (agustí, teresade Jesús, edith Stein, M. del brêl…).

8

2. ALgunes indicAciOns sObRe LA MAneRA de feR L’exeRcici i en endAvAnt [ee 99-100]

[99] Primera nota. Aquest exercici es faràdues vegades el dia, al matí en lle-var-se, i una hora abans de dinar ode sopar.

[100] Segona. Per a la segona setmana,i així mateix en endavant, aprofitamolt de llegir algunes estones en elllibre La imitació de Crist, o elsEvangelis i vides de sants.

Però, en segon lloc, les tres lecturesque Ignasi proposa representen tres for-mes d’aliment espiritual. els evangeliscom a ajuda a una assimilació méscompleta del missatge evangèlic, ja queles contemplacions només abraçaranuna mínima part del conjunt dels quatreevangelis. les vides de sants il·lumina-ran l’exercitant en la seva recerca deconcrecions del seu seguiment de crist.Ignasi, encara que va començar volentcopiar sant Francesc i sant domènec, apoc a poc va anar trobant el seu propicamí, però evidentment il·luminat imo gut per la vida d’aquests i altressants. I La Imitació de Crist, que ofe-reix en síntesi, un tractat de la vida espi-ritual.

tres tipus de lectures que, almenysla segona i la tercera, han de ser actua-litzades, però que en conjunt expressenla línia afectiva i pràctica que han detenir, més per a moure el cor que per afomentar una reflexió teòrica. en eldirectori oficial llegim: «no llegintamb avidesa de veure coses noves, sinóaturant-se i ponderant amb cura el quees llegeix, i participant dels mateixosafectes».7 aquestes lectures, ben dirigi-des per la persona que dóna elsexercicis, ofereixen un enriquiment deperspectives, un estímul dels afectes,una incitació a la recerca personal, quesupleix, segurament sense el risc d’unamentalització per part del qui dóna elsexercicis, les plàtiques o xerrades.

3. cOnteMPLAciÓ de L’encARnAciÓ [ee 101-109]

[101] EL PRIMER DIA I PRIMERA CON -TEMPLACIÓ ÉS DE L’ENCARNA -CIÓ, I CONTÉ EN SI L’ORACIÓPRE PARATÒRIA, TRES PREÀM -BULS I TRES PUNTS I UNCOL·LO QUIL'acostumada oració preparatòria.

[102] El primer preàmbul és recordar lahistòria de la cosa que haig de con-templar; que aquí és com les trespersones divines miraven tota laplanura o rodonesa de tot el mónple na d’homes, i com, veient quetots davallaven a l’infern, es deter-mina en la seva eternitat que lasegona persona es faci home per

salvar el llinatge humà, i així, vingu-da la pleni tud dels temps, enviantl’àngel sant Gabriel a nostra Se nyo -ra [262].

[103] El segon, composició veient el lloc:aquí serà veure la gran capacitat irodonesa del món, en la qual hi hatanta i tan diversa gent; així mateix,després, de manera particular, lacasa i cambres de nostra Senyora,a la ciutat de Natzaret, a la provín-cia de Galilea.

[104] El tercer, demanar el que vull: seràaquí demanar coneixement intern delSenyor, que per mi s’ha fet ho me,perquè més l'estimi i el segueixi.

9

3.1. Observacions prèviesl’exercici del regne, com ja s’ha dit, ésel Principi i Fonament de la resta delsexercicis, ja que disposa l’exercitant aemprendre el camí de la segona setma-na, és a dir, la vida de Jesús («treba-llar»), després la tercera setmana, lapassió i mort («la pena») i, finalment, la quarta («la glòria»). així, la contem-plació de l’encarnació és la «primera»del «primer dia».

a partir d’ara s’introdueix una novaforma de pregària, una «contemplacióvisible» [ee 47], ja que es tracta de«contemplar crist nostre Senyor, elqual és visible» [ee 47]. Fins a la quar-ta setmana, amb algunes variants i afe-gits, se seguirà la mateixa manera depregar la contemplació.

tanmateix, en aquest exercici del’en carnació, ja que en part és contem-plació «invisible», perquè es tracta dela contemplació de la trinitat, la con-templació ha d’integrar també «la vistaimaginativa» [ee 47]. així Ignasi pro-posarà, com es veurà en els tres punts dela contemplació, un exercici imaginatiuper a considerar les persones divines.

[105] Nota. Convé aquí de notar queaques ta mateixa oració preparatò-ria, sen se mudar-la, com està posa-da al prin cipi, i els mateixos trespreàmbuls, s’han de fer en aquestasetmana i en les altres, mudant lafor ma, segons allò que es busca.

[106] El primer punt és veure les perso-nes, les unes i les altres: i, primer,les de la faç de la terra, en tantadiversitat, tant en la seva manerade vestir com en els gestos, unsblancs i altres negres, uns en pau ialtres en guerra, uns plorant i altresrient, uns sans i altres malalts, unsnaixent i altres morint, etc.;segon, veure i considerar les trespersones divines com en el seu solireial, o tron de la seva divina majes-tat, de quina manera miren tota laplanura i rodonesa de la terra i totala gent en tanta ceguetat, i com mo -ren i davallen a l’infern;tercer, veure nostra Senyora i l’àn-gel que la saluda, i reflectir per treu-re profit de la tal vista.

[107] El segon: escoltar el que diuen lespersones sobre la faç de la terra, asaber, com parlen els uns amb elsaltres, com juren i blasfemen, etc.;així mateix el que diuen les perso-nes divines, a saber: Fem redemp-ció del llinatge humà, etc.; i desprésel que diuen l’àngel i nostra Se nyo -ra; i reflectir per treure profit de lesseves paraules.

[108] El tercer: després mirar el que fanles persones sobre la faç de la ter -ra, com ara ferir, matar, anar a l’in-fern, etc.; així mateix el que fan lespersones divines, a saber, obrant lasantíssima encarnació, etc.; i aixíma teix el que fan l’àngel i la Mare deDéu, a saber, l’àngel fent el seu oficide llegat, i nostra Senyora hu mi -

liant-se i donant gràcies a la divinamajestat, i després reflectir per treu-re algun profit de cada cosa d’a-questes.

[109] Finalment s’ha de fer un col·loqui,pensant el que haig de dir a les tresPersones divines, o al Verb etern en -carnat, o a la Mare i Senyora nos-tra, demanant segons allò que en sisentirà, per a més seguir i imitar elSenyor nostre així novament encar-nat, dient un parenostre.

10

convé advertir que en els dos exer-cicis, de l’encarnació i del naixement,es presenta un model de proposició del’exercici, una manera de donar punts,que se seguirà en endavant. es proposa«el fonament vertader de la història» iaixò «amb una explicació breu o sumà-ria» [ee 2].

3.2. La contemplaciól’estructura d’aquest exercici és la que es repetirà durant totes les contem-placions: pregària preparatòria, trespreàmbuls («recordar la història»,«composició veient el lloc» i petició o«demanar el que vull»), els punts(«veure les persones», «escoltar el quediuen», «mirar el que fan») i col·loquifinal.

Per a aquesta contemplació del mis-teri de l’encarnació, Ignasi construeixuna espècie de drama religiós, on esrecorre de manera especial a la imagi-nació per a poder veure, escoltar i mirarel que fan les tres persones divines. aprimera vista podria semblar un excésd’ingenuïtat aquesta manera de repre-sentar les tres persones divines. ambtot recordem que tant l’art religiós comla literatura religiosa s’han servit jaabans de sant Ignasi de representacionsdel misteri trinitari, sempre necessària-ment inadequades, però suggerents ique són un bon suport per a la pregàriacreient. Però, sobretot, cal considerarque és impossible que un sant tan extra-ordinàriament regalat per déu ambl’experiència sublim de la trinitat i tandevot seu pogués cedir a una formasuperficial de representar imaginativa-ment el misteri que tant el subjugava.8

3.3. La pràctica de l’exercici

3.3.1. Oració preparatòria i preàmbulsuna vegada feta l’oració preparatòria,que no pot faltar en cap exercici de pre-gària, ja que els exercicis es dirigeixena ordenar la vida, l’exercitant entrarà enla contemplació a través de l’atri delstres preàmbuls.

en el primer es resumeix tot el mis-teri que s’ha de contemplar: les perso-nes de la trinitat estan de cara al mónmirant la desventura de tota la humani-tat abandonada a si mateixa, i decidei-xen que la segona persona es faci home.això es realitza en la plenitud delstemps, quan l’àngel és enviat a Maria iella accepta amb disponibilitat plena laproposta divina. en síntesi, aquesta his-tòria condensa el relat llucà de l’anun-ciació (lc 1,26-38), amb el rerefonsdels profetes, sobretot d’Isaïes («elpoble que caminava a la fosca…»: Is9,1), i d’Hebreus 1,1. així es presentenja els tres protagonistes del drama: elmón en situació d’irremeiable enfonsa-ment en l’abisme, la santíssima trinitatcom un déu que s’interessa pel món iMaria com una persona que és espaid’acollida de la comunicació de déuper a la salvació del món.

3.3.2. «La composició, veient el lloc» aquest preàmbul ha d’intentar vincularl’exercitant amb el relat evangèlic vis-cut creativament. com sempre, se li hade reservar un lloc en la imaginació, artimportant de la nostra activitat interior.aquí no es proposa una mirada al cel, ala trinitat, si nó que l’exercitant se cen-tri en el món, fixant-se especialment en

11

natzaret i en Maria. Ja que el lloc de latrobada amb la trinitat serà el món quedéu tant es tima, Ignasi, de forma moltdiscreta, gairebé subliminal, dirigeix jal’esperit de l’exercitant vers el mónreal, que és el lloc on es va dur a termeel projecte del «rei eternal».

3.3.3. La petició, o «demanar el que vull»en la petició es conjuguen dos polscomplementaris de l’experiència espiri-tual dels exercicis: la gràcia i la lliber-tat, la petició i el desig i esforç perso-nals. es demana el que realment esdesitja i es busca, però l’objecte delnostre desig i recerca és un do de déu.«no ha fet experiència veritable delsexercicis ignasians qui no hagi fetexperiència insistent de la pregària depetició» (José calveras).

efectivament, «ningú no pot dir:“Jesús és el Senyor” si no el moul’esperit Sant» (1co 12,3; cf. rm10,9). en aquesta contemplació (i entotes les contemplacions pròpiamentdites de la segona setmana) l’objecte dela petició és fonamental i convé analit-zar-lo amb detall:

– «Coneixement intern». com ja esva indicar en Una relectura del Text(2),9 el coneixement intern no éssimplement coneixement de l’inte-rior de Jesús, sinó coneixement rela-cional. es desitja, doncs, i es dema-na una interpenetració de relacióper sonal entre l’exercitant i Jesu -crist, el progrés en la familiaritat oamistat de l’exercitant amb crist.– «Del Senyor». la contemplació,pregària des de la fe, ha d’arribar,

mitjançant l’apropament a Jesús, al’experiència del Kyrios, del Senyor.aquesta és la senzilla sublimitat dela contemplació, aconseguir la vi -vèn cia del transcendent en la con-templació de l’immanent: Jesús,home amb nosaltres, que viu unaexperiència humana com la nostra ien la qual se’ns dóna la comunica-ció del mateix déu. déu es comuni-ca immediatament a la criatura (cf.ee 15), però per la mediació de lacontemplació de la vida de crist (cf.ee 4; Jn 14,9-11). – «Per mi s’ha fet home». la con-templació del Senyor, déu amb nos-altres, s’actualitza en la meva his -tòria personal, que és una històriahumana i, per tant, socialment i his-tòricament contextuada. els miste-ris de la vida terrena de Jesús «hanestat misteriosament dotats d’unaactualitat totalment nova i perma-nent».10 Per tant, aquella dimensiócontemplativa mística del Senyor téuna concreció històrica, no sola-ment una dimensió mística, sinópolítica. així es supera el risc d’unaespiritualitat monofisita, que redu-eix crist a «només déu».– «Perquè més l’estimi i el seguei-xi». amb aquestes paraules s’expli-cita la finalitat de la contemplació jainsinuada amb el «coneixementintern». l’exercitant demana arribara un amor intens que porti al segui-ment del Senyor i, a la inversa, llan-çar-se al seguiment animat per l’a-mor. l’amor arriba al seguiment i elveritable seguiment és seguimentamorós, i no una simple acció o

12

compromís fred i despersonalitzat.Però amb la paraula «més», que jahavia sortit abans tant en el Principii Fonament com en l’exercici delregne («més» i «més gran» en ee97), s’expressa la veritable dinàmi-ca de l’amor que tendeix al desbor-dament.11

3.3.4. Els puntsels tres punts que proposa Ignasi sóntres aproximacions al Misteri del’encarnació segons una forma de pre-gària amb arrels antigues, anteriors alsant. tant la tradició cistercenca com lafranciscana ofereixen molts elementsamb relació a la pregària amb trets moltsemblants a la forma ignasiana de con-templació que es proposa a partir d’a-quest punt en els exercicis.12 Mirar lespersones, escoltar el que diuen i mirarel que fan és una forma molt humanad’apropar-se al misteri humà de l’en-carnació, i de la resta de misteris devida i passió de crist. Segons santBernat, déu que sap que només podemestimar amb el cor humà, es va ferhome.13 en els tres punts [ee 106-108],la immensitat del món (d’ahir i d’avui),amb les seves diferents circumstànciesmolt concretes, i l’amagat espai denatzaret amb Maria, van desfilantdavant els ulls, l’oïda i la mirada atentade l’exercitant, però també, davant unaimaginació molt creativa. cel i terra,món i gràcia, dolor, maldat i bondatacollidora… Però també tots els aspec-tes de la persona de l’exercitant (sentits,imaginació, afectivitat, etc.), informatsper la fe que sustenta la pregària, esposen en acció per penetrar en lesinsondables riqueses de crist (cf. ef

3,18-19), a través de la humanitat deJesús i de l’entorn humà en el qualse’ns dóna i viu. així, des de la humani -tat de l’exercitant, a través de la huma-nitat de Jesús, es va arribant a la troba-da amb déu, més íntim que la nostraintimitat i més mundà que la mundani-tat del món, ja que déu és el cor mateixdel món. aquesta pregària, gràcia total-ment gratuïta, és fonamental per a anaravançant vers una existència mística enla mundanitat del món on es mou lavida dels exercitants. És, no obstantaixò, imprescindible que la creativitatorant es mogui dins l’àmbit de l’analo-gia de la fe, que permet la creativitat,però que al mateix temps la modera.d’aquí que l’experiència dels exercicisignasians complets demani un mínimde formació teològica i bíblica. a més amés, com es veurà més endavant en l’e-xercici de les dues Banderes, Ignasiproposarà unes coordenades imprescin-dibles per a seguir avançant en el camíde la contemplació creativa del misteride crist.

3.3.5. «Reflectir»durant la immersió en el misteri, l’e-xercitant experimenta la irradiació d’a-quest en la seva pròpia vida i es deixainterpel·lar. d’aquesta manera la con-templació és transformadora del sub-jecte, segons l’ideal paulí que crist esvagi formant en nosaltres (cf. ga 4,19).en el «reflectir», paraula original delcastellà, avui obsoleta, no es tracta,doncs, de fer cap propòsit concret, sinóde deixar, o deixar-se, que a l’interiordel misteri de crist l’existència de l’e-xercitant es vagi configurant d’unamanera nova, en crist.14

13

3.3.6. «Col·loqui»a partir del que s’ha esdevingut enl’hora de contemplació, i en la mateixalínia creativa del col·loqui proposat enla primera setmana, on es deia «discór-rer pel que se m’oferirà» i «parlant comun amic ho fa amb un altre», ara es sug-gereix parlar a les persones divines, alVerb encarnat o a nostra Senyora. duesexpressions criden l’atenció i mereixenun breu comentari.

– «Seguir i imitar Nostre Senyor».en l’espiritualitat, el verb «seguir»s’acostuma a preferir al verb «imi-tar», encara que tots dos tenen fona-ment bíblic. en servir-se Ignasi delsdos verbs units no crec que els hagiconsiderat sinònims, sinó que, se -gons el meu parer, en el verb seguirs’expressa més una línia dinàmica,social i històrica de la fidelitat acrist, mentre que amb el verb imitarse subratllen més les qualitats o vir-tuts de la persona que segueix crist.Sobre això tornarem a parlar mésendavant.– «Així novament encarnat». Pensarque aquest «novament» es refereix al’encarnació del Verb en la històriad’avui seria un anacronisme. l’en -car nació en l’avui i en la història ésun pensament que emergeix en lateologia des de fa només uns decen-nis. tot i això, encara que literal-ment el text ignasià no té aquestasignificació actualitzadora, no resul-ta en cap cas dissonant amb la teo-

logia ignasiana una contemplacióactualitzada del misteri, com la queavui és molt corrent. I, per tant, crecque l’exercitant pot molt bé contem-plar l’encarnació amb una dimensióhistòrica i actual.15

3.4. conclusióen acabar la contemplació de l’encar -nació, l’exercitant haurà fet el primerpas del seguiment de crist, rei eternal.I, el primer pas haurà estat vivenciarcom déu no es desentén del món, sinóque el mira amb afecte i compassió.Vivència també d’un déu tot solidari-tat: solidaritat en la seva mirada cap almón, que tant estima, solidaritat intra-trinitària, immanent, ja que l’encarna -ció és determinació de les tres personesdivines, solidaritat ad extra, amb elmón, per quan el misteri de l’encar -nació és obra solidària del Pare, queenvia, del Fill, que és enviat, i de l’es -pe rit, que la realitza en Maria. I l’en -carnació, des de la part humana, tambéés misteri de solidaritat, ja que en unespai poc aparent, insignificant, estroba Maria, «feliç tu que has cregut», através del seu «sí» arriba al món aquellque portarà a culminació el regne queno tindrà fi. així Maria és model i ins-piradora de les «minories abrahàmi-ques» (Helder cámara), dones i homesque també avui, amb la seva fe viva quemou muntanyes, són focus d’esperançaen un món que necessita i anhela l’alli-berament.

14

15

4. cOnteMPLAciÓ deL nAixeMent [110-117]

[110] LA SEGONA CONTEMPLACIÓ ÉSDEL NAIXEMENTL’acostumada oració preparatòria.

[111] El primer preàmbul és la història; iaquí serà com des de Natzaret sor-tiren nostra Senyora, gràvida dequasi nou mesos, com es pot medi-tar pietosament, asseguda en unasomera, i Josep i una serventa,duent un bou, per anar a Betlem apagar el tribut que Cèsar carregàen totes aquelles terres [264].

[112] El segon, composició veient el lloc;serà aquí amb la vista imaginativaveure el camí des de Natzaret aBetlem, considerant la llargària,l’amplària, i si és pla o si passa pervalls o costes el tal camí; aixímateix mirant el lloc o espluga delnaixement, com de gran o de petit,de baix o alt, i com estava aparellat.

[113] El tercer serà el mateix i per lamateixa forma que fou en la prece-dent contemplació.

[114] El primer punt és veure les perso-nes, a saber, veure nostra Senyorai Josep, i la serventa, i el nen Jesúsdesprés de ser nat, fent-me jo unpobret i indigne esclau petit, mirant-los, contemplant-los i servint-los enles seves necessitats com si hi fos,amb tot acatament i reverència pos-sible; i després reflectint en mimateix per treure’n algun profit.

[115] El segon: mirar, advertir i contemplarel que diuen; i, reflectint en mi ma -teix, treure’n algun profit.

[116] El tercer: mirar i considerar el quefan, així com és el caminar i treba-llar, perquè el Senyor sigui nat en

summa pobresa, i, al cap de tantstreballs, de fam, de set, de calor i defred, d’injúries i afronts, per morir encreu, i tot això per mi; després,reflectint, treure’n algun profit espiri-tual.

[117] Acabar amb un col·loqui, així comen la precedent contemplació, iamb un parenostre.

4.1. Oració preparatòria i preàmbuls [ee 110-113] després de la contemplació de l’encar -na ció, l’entrada de crist en la nostra his-tòria, l’exercitant passa a la contempla-ció del naixement, l’entrada de crist en un lloc, a un costat de la història.després de l’oració preparatòria hi hados preàmbuls, la «història» i la «com-posició veient el lloc», que corresponenal misteri que volem contemplar. en elsegon preàmbul cal fer notar, al costatde la brevetat pròpia dels exercicis, elmarge que es deixa a la creativitat del’exercitant i també la importància quees dóna a aturar-se en els detalls: «con-siderant la llargària, l’amplària, i si éspla o si passa per valls o costes el tal ca-mí», i respecte de la cova, «com de grano de petit, de baix o alt, i com estavaaparellat». evidentment, a Ignasi no elpreocupa l’exactitud geogràfica o ar-queològica dels llocs, sinó, com als ma-teixos evangelistes, que es contempli elmisteri en uns llocs ben concrets. el ter-cer preàmbul, «demanar el que vull»:«serà el mateix i per la mateixa forma

que fou en la precedent contemplació»,ja que la contemplació, encara que in-trodueixi aspectes diferents de la vida deJesús, té l’objectiu de progressar en larelació d’amistat amb ell.

4.2. els punts i el col·loqui de la contemplacióels diferents punts i el col·loqui tenen elmateix caràcter formal que els del’encarnació (i això mateix passarà enles contemplacions que seguiran), peròhi destaquen alguns aspectes:

4.2.1. La implicació activa de la persona que contempla«Fent-me jo un pobret i indigne esclaupetit, […] servint-los en les seves ne-cessitats [a nostra Senyora i a Josep]…com si hi fos». aquestes indicacionssuggereixen òbviament una forma defer la contemplació d’una manera moltactiva. Sant Francesc d’assís creant elprimer pessebre o abraçant crist cruci-ficat, sant antoni tenint en braços el nenJesús, santa teresa de Jesús eixugant lasuor de crist a l’hort, etc., són algunesmostres que avalen la qualitat d’aques-ta ingènua forma de pregar.

4.2.2. Summa pobresaaquesta contemplació introdueix l’exer -citant en un element del seguiment decrist que a partir d’ara trobarà cons-tantment al llarg de l’experiència delsexercicis: la pobresa. notem, en primerlloc, el relleu que té la pobresa, ja que laposa com a punt culminant d’un camí,com un designi de déu mateix, «perquèel Senyor sigui nat en summa pobresa».

en segon lloc, no deixa espai a fugidesfàcils que converteixin la pobresa evan-gèlica en una cosa platònica, com si estractés només d’una actitud interior, si-nó que la pobresa passa per la privació,el dolor i les humiliacions pròpies delsque viuen pobrament: «tants treballs, defam, de set, de calor i de fred, d’injúriesi afronts». Finalment, entrar en una vi-da de pobresa amb els veritablement po-bres, és entrar en el camí del fracàs hu-mà, «per morir en creu».

4.2.3. Per miencara que la relació de l’encarnacióamb la vida de l’exercitant és una cosaòbvia i s’expressa en el tercer preàmbul,«per mi s’ha fet home», aquí en la ma-teixa contemplació del naixement,Ignasi explicita aquest aspecte de la vidade Jesús: «i tot això per mi». d’aquestamanera es va avançant cada vegada mésen l’experiència de l’actualitat del mis-teri contemplat, ja que no és un simplerecord d’un fet que va passar fa anys, si-nó l’experiència en l’esperit, de l’ac-tualitat del misteri de crist. en efecte,l’esperit Sant és l’anámnesis i l’actua-lització o «complitud» del misteri decrist: «l’esperit Sant […] us farà recor-dar tot el que jo us he dit, i us ho faràentendre […] us conduirà cap a la veri-tat sencera» (Jn 14,26;16,13).

4.3. Observacions finals

4.3.1. Els puntsa l’hora de comparar els punts propo-sats en les dues contemplacions del’encarnació i del naixement, es veuuna coincidència formal, però amb al-

16

gunes variants que he subratllat mésamunt. això indica que en la manera deproposar els punts hi ha d’haver, al ma-teix temps que la sumària i breu decla-ració tan important, una certa creativitatper part de la persona que els proposa.Però, a més a més, també indica quesense perdre’s en llargues i avorrides ex-planacions, és important que l’exerci-tant trobi davant cada proposta de puntsalguna novetat que l’estimuli.16

4.3.2. La pobresa del naixementel text ignasià és hereu d’una tradiciómedieval, que encara que no coincideixamb la literalitat del text evangèlic, noli és del tot aliena. en efecte, la que po-dríem considerar una legítima exegesimística, o la interpretació espiritual delsevangelis, ha destacat la pobresa i elspobres en el missatge de nadal i no po-dem ignorar la saviesa dels sants, con-firmada per la tradició viva dels segles,des de sant Francesc a charles deFoucauld i antoine chevrier. Francesc

d’assís, un sant que no es va perdre enuna concepció romàntica o folklòrica dela pobresa, volia que el dia de nadal secelebrés de manera extraordinària, quetothom, fins i tot les parets del convent,participés de la festa, perquè déu «es-sent ric, es va fer pobre per vosaltres,perquè us enriquíssiu amb la seva po-bresa» (2co 8,9). encara més: la con-textualització del misteri en l’avui delnostre món, amb tot el pes de pobresamaterial que comporta, ens condueix acontemplar en el naixement una huma-nitat que a través del llarg recorregutdels segles està sumida en gran part en «summa pobresa». I, naturalment,aquesta contemplació ens convida a re-flectir per a treure’n profit. el text deljudici final (Mt 15,31-46) deixa prouclar que avui dia podem encara respon-dre de manera real i efectiva al crist nas-cut en summa pobresa o, potser, tancar-nos a la seva urgent interpel·lació. Però,certament, «la pobresa del Verb encar-nat és la nostra riquesa» (sant lleó elgran).

17

5. RePeticiÓ deL PRiMeR i segOn exeRcici [ee 118-120]

tot el que hem dit referent a la repeticióa primera setmana (ee 119, cf. Re lec -tura 2, p. 34) convé que ho tinguem benpresent d’ara endavant. Sobretot teninten compte la perspectiva de l’elec cióvers la qual condueixen els exercicis dela segona setmana, ja que per a realit-

zar-la de manera convenient és del totimprescindible una escolta atenta i afi-nada de l’acció de déu. Per això Ignasidiu que la repetició no és una pregàriasobre matèria diferent dels exercicisanteriors, sinó que es fa «notant semprealgunes parts més principals on la per-

sona hagi sentit algun coneixement,consolació o desolació» [ee 118]. Ja esveu que, en fer la repetició sobre dosmisteris al mateix temps, no es tractatant de seguir la línia de desenvolupa-ment del misteri, sinó d’aprofundir desde la fe i amb tot l’ésser en les vivèn-cies que l’esperit ha fet brollar en el corde la persona que s’exercita. És ja «crist

en vosaltres, l’esperança de la glòria»(col 1,27) i no un relat o unes paraulesen si mateixes, sinó la lletra escrita en elcor de l’exercitant (cf. 2co 3,3). tan im -portant és aquesta forma de pregària peral procés de transformació personal delsexer cicis espirituals, que la repetició esfarà dues vegades sobre les dues matei-xes contemplacions anteriors [ee 120].

18

6. PORtAR eLs cinc sentits [ee 120-126]

6.1. finalitat d’aquest exercici

al final del dia, quan l’exercitant hacontemplat ja dos misteris i hi ha fetdues repeticions, hi torna amb una altraforma de pregària. essent aquesta for -ma de pregària el punt culminant d’undia sencer de contemplació sobre dosmisteris, és evident que ha de ser unexer cici que ajudi a una assimilació méspersonal i profunda dels misteris con-templats. Per tant, no és simplement unexercici suau i de repòs al final del dia,sinó de veritable progrés contemplatiu,encara que no ha de ser pas feixuc.

els dos primers punts, «veure» i«escoltar» [ee 122-123] corresponend’alguna manera als tres ja practicats enles dues primeres contemplacions [ee106-108, 114-116], però no hi ha dubteque la qualitat de l’experiència que araes fa, després de les dues repeticionsprecedents, és notablement superior ipotser guarda només una semblançaamb el que hem experimentat en els

exercicis anteriors. al final del dia lapersona que s’exercita podrà reviureintensament sentiments espiritualsexperimentats durant la jornada: gust,amargor, satisfacció de l’ànima, dolçor,suavitat, toc agut a l’ànima, silenci…És a dir, sentiments que el mateix llibredescriu en diversos moments [cf. ee2,69,76, etc.] i en les regles de discerni-ment, sobretot les de segona setmana.

aquesta manera de pregar és, doncs,un exercici de l’esperit que, informatper la fe, esperança i amor, mitjançantactes anàlegs als dels sentits corporals(«els cinc sentits de la imaginació»),penetra i assaboreix els misteris alsquals s’ha fet present en les contempla-cions i repeticions anteriors. Supera,doncs, en qualitat espiritual la formaincipient d’aplicació de sentits proposa-da en el cinquè exercici de la primerasetmana (ee 65-71. cf., Relectura 2, p.36). És una manera de pregar de méssimplicitat després d’haver contemplatuna i altra vegada el misteri en diferents

facetes i des de les ressonàncies en elpropi esperit i, per tant, més intuïtiu iafectiu que analític i racional.

Per raons molt diverses, no alienesdel tot a la sospita d’il·luminisme dequè van ser objecte els exercicis igna-sians, aquesta pregària es va interpretarcom un exercici ascètic i simple de pre-gària. això no obstant, ja des dels ini-cis, la interpretació en aquest sentit nova ser unànime. I si l’aplicació de sen-tits es practica d’aquesta manera, fidel ala mistagògia ignasiana del llibre delsexercicis, crec que ens trobem davantuna forma de pregar molt afí a la tradi-ció d’aquella percepció espiritual queorígenes i molts autors posteriors atri-buïen als «cinc sentits espirituals».17

6.2. La pràctica d’aquesta contemplació

6.2.1. Deixar marge a l’acció personalde l’EsperitSuposada la profunda experiència espi-ritual viscuda durant el dia, les orienta-cions per a aquest exercici deixen unampli marge a l’experiència creativa per -

sonal, «meditant i contemplant en par -ticular les seves circumstàncies», senseprecisar quines, ja que serà l’es perit elqui les dictarà a l’exercitant. I, de ma ne -ra semblant, l’exercitant haurà d’«escol-tar amb l’oïda allò de què parlen opoden parlar», sense més precisions.

6.2.2. La «divinitat»la diferent tradició textual permet lle-gir la «divinitat» en si mateixa, o bé la«divinitat de l’ànima». en qualsevolcas es tracta de percebre la qualitat«divina», el que ens transcendeix total-ment. I per això, Ignasi proposa la me -diació d’«olorar i gustar amb l’olfacte iamb el gust», és a dir, els sentits mésespirituals, que arriben més enllà de lapercepció material de l’objecte de l’ol-facte i del gust. alguns autors parlen del’analogia d’aquests dos sentits amb lafe i l’esperança. en qualsevol cas, jaque ens trobem en el terreny del simbò-lic i analògic, això sembla suggerir quela pregària pot arribar a uns nivells quesuperen de molt el que les nostres po -tències i sentits corporals poden aconse-guir segons les pròpies potencialitats.

19

7. ALgunes nOtes PeR A AQuestA setMAnA [ee 127-131]

com que els exercicis no són un curs,sinó una experiència molt personal, elllibre s’esplaia en orientacions metodo-lògiques per a ajudar a la tasca estricta-ment personal de l’exercitant.

com ja s’havia indicat en l’anotació11ª, convé viure el temps present com akairós i, per tant, no anticipar-se a l’es -perit, sinó deixar a déu ser déu, quefaci la seva obra segons els seus ritmes,

de manera que «la consideració d’unmisteri no destorbi la consideració del’altre» [cf. ee 127].

a mesura que avança el progrés delsexercicis, com en qualsevol tasca hu -ma na molt personalitzada, es produei-xen cansaments o canvis de ritme per-sonals que cal atendre. Per això, dinsl’esquema horari de les cinc hores depregària proposat fins al moment pre-sent, es poden fer acomodacions, quantal canvi d’hores (sobretot eliminant lapregària a mitja nit), mantenint les cinchores de pregària o, fins i tot, reduint-les a quatre [cf. ee 128-129].18

algunes addicions s’han d’acomo-dar a aquesta setmana: que «en desper-tar-me, posi davant meu la contem -plació que haig de fer»; durant el dia,portar sovint a la memòria els misteriscontemplats fins al moment; servir-setambé de l’ambient (llum o foscor i fredo calor) segons «quant la persona que

s’exercita sentirà que li pot aprofitar iajudar per a trobar el que desitja». lamateixa atenció a allò que més aprofitis’ha de tenir amb relació a les penitèn-cies [cf. ee 130].

encara que els exercicis no són no -més pregària, certament la pregària ésl’ac tivitat privilegiada i, per això, du -rant els exercicis, convé recordar opor-tunament les condicions per a fer bé lapregària: centrar l’esperit en el Senyori en el que un vagi a contemplar i des-prés en trar en pregària prenent cons-ciència que està sota la mirada de déu[cf. ee 131].

en resum, s’ha d’atendre a allò quemés ajuda, «ajudar per a trobar el quedesitja la persona que s’exercita». I,per això, s’han de tenir en compte nosolament les disposicions interiors del’exercitant, sinó també les circumstàn-cies exteriors, fins i tot les més mate-rials.

8. LA vidA OcuLtA [ee 132-134]

[132] El segon dia prendré per primera isegona contemplació la presentacióen el temple [268], i la fugida, com enexili, a Egipte [269]; i sobre aques tesdues contemplacions es faran duesrepeticions i es portaran els cincsentits sobre elles, de la mateixamanera que es féu el dia precedent.

[133] Nota. Algunes vegades aprofita, en -cara que el qui s’exercita sigui ro -

bust i dispost, de mudar-se des d’a-quest segon dia fins al quart inclu -sivament per millor trobar el que desitja, prenent només una contem-plació a la ma tinada, i una altra al’hora de mis sa, i repetir sobre ellesa l’hora de ves pres, i portar els sen-tits abans de sopar.

[134] El tercer dia, com el nen Jesús eraobe dient als seus pares a Natzaret

20

8.1. sumària o breu declaració

Per al segon i tercer dia de la segonasetmana, el llibre dels exercicis propo-sa quatre misteris de la vida de Jesús:presentació al temple, fugida a egipte, vida de natzaret, amb l’episodi de lapèrdua i trobada al temple. en els mis-teris que presenta esquemàticament hifiguren aquests quatre, però a més a méss’hi afegeix el de la tornada d’egipte[cf. ee 268-272]. aquest petit detall téel seu significat: les orientacions pro-posades en els exercicis admeten i de-manen una certa flexibilitat en la sevaaplicació, tant per part de la personaque dóna els exercicis com de la per-sona que els fa.

aquesta mateixa flexibilitat, no ar-bitrarietat, sempre «per a millor trobarel que desitja» l’exercitant, es mostra enla nota que proposa reduir les contem-placions a quatre en lloc de cinc, «per-què algunes vegades aprofita» [cf. 133].I, a més a més, és molt interessant l’ex-pressió repetida «millor trobar el quedesitja» [ee 130,133], ja que indica queel que dirigeix l’itinerari dels exercicis iels mitjans per a realitzar-los bé és el de-sig de la persona, un desig que és obrade l’esperit. «la teva pregària és el teudesig», diu sant agustí.

I amb aquesta sumària i breu decla-ració, Ignasi deixa l’exercitant i la per-sona que dóna els exercicis.

8.2. els anys de vida oculta«el batec silenciós del temps també eradéu» (José María Valverde).

com hem vist, per a dos dies sencersd’exercicis, Ignasi proposa quatre mis-teris, amb un contingut molt esquemà-tic, sobretot el referent a «la vida decrist nostre Senyor des dels dotze finsals trenta anys» [cf. ee 271]. Què con-templa l’exercitant durant una hora sen-cera i en les repeticions i aplicació desentits? la pregunta és pertinent perquèa continuació, abans d’entrar en leseleccions, Ignasi donarà per fet que l’e-xercitant ha contemplat aquest períodede la vida del Senyor en què «era obe-dient als seus pares» [cf. ee 135]. a mésa més, els anys de Jesús a natzaret sónun temps llarg, de silenci i ocultament,però tenen una especial transcendènciaper a la comprensió de la humanitzacióde Jesús i per a copsar millor el missat-ge que comunicarà en la vida pública.la vida de Jesús a natzaret durant tren-ta anys de vida corrent té una significa-ció particular, ja que condensen l’exis-tència de la major part de la humanitatque viu una vida humana sense atributsespecials (família, treball, situacionscor rents de goig i dolor, submissió a lescircumstàncies que els vénen donadessense capacitat d’elegir, etc.). «gent delcarrer», diria Madeleine delbrêl,19 queva experimentar i valorar el batec silen-ciós del temps. I, en aquest pas silenciósdel temps, déu surt a l’encontre de to-thom. És com la «solitud sonora», desant Joan la creu. tenint en compte,doncs, la importància que els exercicisdonen a aquest temps ocult de la vida decrist i de la seva transcendència per al

21

[271], i com després el trobaren enel temple [272]; i així després fer lesdues repeticions i portar-hi els cincsentits.

món d’avui, món d’eficàcia i pragma-tisme, proposo a continuació algunes re-flexions que poden ajudar a la propostadels punts.

8.3. Aproximar-se a la vida ocultadel senyor

És ben conegut el problema que suposaaproximar-se a la vida oculta del Se -nyor, aquests trenta anys dels quals gai -rebé no sabem res: concepció, naixe-ment, uns pocs episodis al voltant delnaixement i després egipte, temple, illargs anys de creixement humà i davantdéu. de què s’ha de nodrir el fonamentvertader de la història? I, sobretot, quinés el suport en el qual l’exercitant ali-menta el seu discurs personal per a arri-bar a sentir i assaborir internament demanera prou sòlida i no arbitrària? Pera respondre a això, em recolzaré en tresconsideracions que, al meu entendre,aporten llum i camins útils per a la con-templació.

8.3.1. El concepte de permissióSegons el concepte antropològic de per-missió, desenvolupat per M. de certeau,un determinat text no solament deixaoberts els significats que hi ha implícitsen el sentit més literal d’aquest text, si-nó que permet interpretacions a partird’una certa coherència o analogia ambel text font. Per exemple, es pot parlarde la multiplicació dels pans com un mi-racle o prodigi, veritable multiplicació,o en un sentit permissiu, d’una dinàmi-ca de solidaritat que produeix el prodi-gi que el pa arribi a tots els famolencs.aquest fenomen potser no està justificat

en el sentit primigeni del text, però eltext permet aquesta interpretació del mi-racle de la solidaritat.20

8.3.2. Exegesi creativaPartint de la mateixa naturalesa de laBíblia i de l’exegesi es pot arribar a unaforma imaginativa i creativa de llegirl’evangeli, de manera que sense trair eltext original, l’exercitant inventi am-pliacions, relats, paràboles noves queil·luminin allò que en el mateix text es-tà d’alguna manera implícit o que l’ex-trapolen, sense trair-lo. És a dir, aques-ta forma d’apropar-se al text evangèlicno se cenyeix a l’exegesi formal, enca-ra que, sense ignorar la interpretaciócientífica, s’envola d’aquest terreny capa la captació de nous sentits. aquest ca-mí l’exposa i justifica l’exegeta gerdtheisen donant ales a una lectura i co-mentari de la Bíblia, no arbitrari, però síimaginatiu i creatiu: «els textos sónoberts. Permeten una multiplicitat d’ex-plicacions, però no totes… no s’had’esperar, per tant, de l’exegesi explica-cions estereotipades, sinó només propo-sicions. això dóna llibertat al predica-dor… les predicacions bíbliques han deseguir la gramàtica interna dels textos,sense per això repetir la lletra».21 Ignasiens convida a una certa creativitat quandiu, per exemple, que descobrim amb lanostra reflexió o que contemplem el queles persones diuen o poden dir.

8.3.3. Llegir la vida oculta des de lavida pública del SenyorSuposant les dues maneres d’apropar-seal text bíblic que acabo d’exposar, unaaltra manera d’endinsar-se en la con-

22

templació de la vida oculta és fer-hopartint del que d’una manera o altra(més o menys explícita) es diu indirec-tament d’aquest llarg temps en la vidapública de Jesús. no tan sols que erafuster o quina era la seva família, perexem ple, sinó el que s’endevina en laseva manera de comportar-se perso -nalment i de parlar, en les experièncieshumanes i la sensibilitat que revelen les seves paràboles, en els trets de la perso-na que mostren les seves relacions per-sonals, en la seva llibertat davant la llei,davant els poderosos, davant les pràcti-ques rituals, en el seu sentit de perti-nença a un poble, etc. tot això deixa entendre alguna cosa de com devia serla infantesa i la joventut de Jesús: expe-riència de treball manual i relació ambel poble, coneixement directe de situa-cions de la vida (pagesos, famílies, difi-cultats econòmiques i pobresa, malal-ties, exclusió social de molts, etc.),moments de solitud, de pregària, de par-ticipació en les pràctiques religioses dela gent, etc.

8.3.4. Algunes pistes concretesd’acord amb el que precedeix, el perío-de de natzaret ofereix una rica fontd’experiència espiritual d’allò que po-dem anomenar la humanització deJesús, experiència espiritual molt im-

portant per a la vida cristiana i espiri -tual, que corre sovint el perill de refu-giar-se en paradisos espirituals (en allòdiferent, en allò espiritual, en allò ecle-sial…). així podem contemplar Jesúsenmig del poble senzill, participant entots els aspectes de la vida de la gent,des de la dels nens fins a la dels adultsi vells; la seva vida de fe (pregària, bí-blia, sinagoga, temple…) vida de treballsenzill i no especialitzat, amb el quecomporta de submissió a la matèria i ales exigències dels ritmes lents; goigs itristeses personals i de la gent… es pottambé contemplar l’impacte educatiu deMaria (amb les seves actituds manifes-tades en els evangelis) i de Josep, en laseva discreta però important vida de fi-delitat al deure, la seva resistència a lesinclemències de la vida, la submissió ales exigències de la vida social… tambées pot contemplar l’aculturació delSenyor, sintetitzada en els misterisd’egipte, en el compliment de la llei(circumcisió, purificació de Maria, pu-jada al temple…) I, sobretot, la centra-litat del Pare en la vida corrent deJesús… grans cristians contemporaniscom charles de Foucauld, antoinechevrier, Madeleine delbrêl, abbéPierre… van pregar, viure i escriure desde la seva experiència de la vida ocultade Jesús.22

23

9.1. un procés

en acabar les contemplacions prece-dents d’aquesta segona setmana, l’exer-citant s’haurà immergit en el procés dela comunicació de déu en crist.

en primer lloc, en l’exercici delregne haurà viscut l’experiència d’uncristianisme de crida personal, perquèdéu se’ns comunica cridant-nos perso-nalment a compartir amb ell un afanyde transformació del món. I per això, elcristianisme no és simplement unaforma de viure èticament, sinó una rela-ció personal, una aliança. aquesta rela-ció amb un déu que és amor i Bondatxoca evidentment amb les forces delmal que ronden el nostre cor, i que pre-nen mil formes al voltant de la nostravida. Però la persona de crist que cridaserà qui dominarà en el cor de l’exerci-tant i el portarà a una resposta d’amorsense mesura.

en la contemplació de l’encarnaciós’entra en el misteri d’un déu que es fahistòria, que no es desentén del món, si -nó que s’hi implica fins al final. aquestés el contingut del projecte que l’àngelproposa a Maria, per al qual li sol·licitala participació. en resum, misteri dedéu amb l’home, amb el món, amb lahistòria. déu és emmanuel. l’exerci -tant aprendrà a trobar déu no mirant alcel, sinó a la terra.

en el naixement i durant els anys devida oculta de Jesús, l’exercitant hauràcontemplat el déu que neix «en summapobresa» i que es revela dia a dia. així,

el seguiment de crist s’haurà d’encar-nar en la vida des de la perspectiva delspobres, perquè és el lloc on déu se’nsmanifesta i des d’on ens crida.

9.2. «seguir i imitar» [ee 109]

Ja m’he referit a aquests dos termes. enels exercicis «imitar» i «seguir» con-corren amb freqüència en l’experiènciaespiritual. no crec que es pugui fer unadistinció plenament adequada de la sig-nificació dels dos termes en elsexercicis. Però sí que en conjunt esdescobreixen dos accents que manifes-ten facetes de la nostra relació existen-cial amb crist.

a) Imitar. aquesta paraula indicamés aviat l’aspecte de transformaciópersonal en la nostra relació amb crist.a vegades indica unes actituds de fons:«imitar-vos» [ee 98], «gràcia per aimitar-lo» [ee 139], «imitar i assem-blar-me més afectivament» [ee 167].en altres moments significa algunsaspectes particulars de la imitació, com«i procuri d’imitar-lo» en el menjar [ee214] o «imitar, en l’ús dels sentits» [ee248], o bé (sense fer servir el verb imi-tar) «que tant com pugui s’acosti» alque és crist «en el que toca la seva per-sona i estat de casa seva» [ee 344]. amés a més, d’alguna manera, es tractad’imitar crist en la compartició delsdolors de la Passió o de la glòria i goigdel ressuscitat [cf. ee 193, 203, 206,221, 229).23

24

9. MiRAdA AL cOnJunt

b) Seguir. té una significació mésdinàmica referida a l’acció, a l’aposto-lat, al compromís. així: en la crida delrei eternal: «seguint-me», «em seguei-xi» [ee 95]; en la petició pròpia desegona setmana, «més l’estimi i elsegueixi» [ee 104] i en l’addició tambépròpia de segona setmana, «per servir-lo i seguir-lo més» [ee 130]. de mane-ra implícita es troba en el «amb mi» delrei eternal [ee 95].24

c) En resum. Imitar no és tant repe-tir, sinó respondre a una invitació crea-tiva del Senyor; una creativitat obediental qui no és model, sinó principi inspi-rador d’una manera de ser. Mentre queseguir és una manera de perllongar enla història el Senyor que va passar fentel bé i curant (cf. ac 10,38). en conclu-sió, es pot dir que la vida del deixebleha de ser a la vegada «seguir i imitarmés nostre Senyor» [ee 109].

25

10. PAs A L’eLecciÓ [ee 135]

[135] PREÀMBUL PER A CONSIDERARESTATSConsiderat ja l’exemple que Cristnostre Senyor ens ha donat per alprimer estat, que és de guardar elsmanaments essent ell obedient alsseus pares; i així mateix per al se -gon, que és de perfecció evangèlica,quan quedà en el temple deixant elseu pare adoptiu i la seva marenatural per vagar en pur servei delseu Pare eternal; començarem, jun-tament amb la contemplació de laseva vida, a investigar i a demanaren quina vida o estat es vol servirde nosaltres sa divina majestat; iaixí, com una introducció d’això, enel primer exercici següent veuremla intenció de Crist nostre Senyor i,al contrari, la de l’enemic de la natu-ra humana, i com ens hem de dis-posar per a caminar en perfecció enqualsevol estat o vida que Déu nos-tre Senyor ens doni per a elegir.

com s’ha dit més amunt, per a entrar enelecció es pressuposa haver contemplata fons la vida oculta del Senyor. Perquè,per a Ignasi, els anys de natzaret són untemps en què Jesús va deixar esbossatsamb la seva vida els dos estats en quèes pot viure la vida cristiana: mana-ments i perfecció evangèlica. evident -ment, el pensament d’Ignasi no és el quel’església va adoptar amb el Vaticà II,quan s’han desdibuixat els límits entrela vida segons els manaments i segonsels consells, a la pràctica dels quals es-tan cridats molts cristians, encara queno siguin persones especialment consa-grades a la vida monàstica, religiosa oaltres formes de vida. tanmateix, Ignasiés conscient que els consells no única-ment es poden viure en l’estat de vidareligiosa, sinó també en múltiples si-tuacions de vida, segons ell mateix diuen els directoris.25 encara més: tot i que

per a ell «els consells» siguin en si ma-teixos el millor mitjà per a arribar a laperfecció evangèlica,26 això era així si esconsiderava la forma de vida en ella ma-teixa, però no respecte de cada personaque ha d’elegir, ja que totes elles estancridades a la perfecció. d’aquí qued’entrada cal veure si déu crida l’exer-citant al camí considerat més eficaç, pe-rò si no és així, déu el segueix cridanta la perfecció evangèlica.

a partir d’ara l’exercitant, mentresegueix contemplant la vida del Senyor,començarà a «investigar i a demanar en

quina vida o estat es vol servir de nos-altres sa divina majestat». Per tant, calsuposar que l’exercitant està ja bastantdisposat per a «investigar», és a dir, pera descobrir la voluntat de déu mitjan-çant el discerniment de les seves mo-cions i pensaments, discerniment en elqual haurà estat instruït progressiva-ment per l’acompanyant de maneraoportuna. convé, doncs, abans de pas-sar als exercicis que proposa Ignasi, atu-rar-nos en les seves orientacions sobreel discerniment contingudes en les re-gles de primera i segona setmana.

26

efectivament, a mesura que l’experièn-cia espiritual de la primera setmana i elstres dies i mig de la segona ho demana-ven, l’exercitant, amb el suport conve-nient de la instrucció del qui dóna els exercicis, haurà anat aplicant la saviesaespiritual del discerniment de mocions ipensaments. Segons les anotacions [ee8, 9, 10], la persona que dóna els exer-cicis ha de proporcionar a l’exercitantles orientacions oportunes a mesura queen ell van sorgint les mocions o pensa-ments diferents. I no fer-ho d’acord ambcada moment de l’experiència interiorde l’exercitant pot ser perjudicial [cf.ee 9:4]. I si l’exercitant no sentís cap

agitació interior, la persona que dóna elsexercicis hauria d’estar molt atenta pera ajudar a descobrir les causes d’aques-ta absència de moviments interiors [cf.ee 6]. això no impedeix que en algunmoment es puguin donar, en forma desíntesi, totes les regles ignasianes o ungrup d’elles.

en conseqüència, abans d’entrar enel comentari de les meditacions i con-templacions proposades per al quart diade segona setmana i següents, convéaturar-nos en l’anàlisi de les regles ig-nasianes de primera i segona setmana,ja que el seu coneixement pràctic és im-prescindible per a l’elecció posterior.

27

II. REGLES DE DISCERNIMENT

Una vegada acabades les contemplacions de la vida oculta del Senyor,els Exercicis proposen entrar en el procés d’elecció: «investigar i dema-nar en quina vida o estat…» [EE 135]. Per a fer aquesta recerca esdóna per descomptat que l’exercitant ha adquirit ja una bona pràcticade discerniment.

tanmateix, abans d’entrar en el comen-tari d’aquestes regles convé explicaruna sèrie de termes que hi figuren i esrepeteixen i, a més a més, explicar-ne elsentit.

a) Mocions, pensaments i esperits:– «Mocions». Són experiènciesespirituals sense contingut mentalen elles mateixes, encara que podenser originades per algun pensamento incloure’l. convé també precisarque les mocions de les quals es parlaen aquesta part dels exercicis nopretenen abraçar tot el camp de lesmocions espirituals que déu, en laseva immensa bondat i originalitat,produeix en les persones.– «Pensaments». Són experiènciesespirituals en forma de llums, idees,desigs, etc. en el desert, els deixe-bles que acudien a Pares o Maresexperimentaven kinémata i logis-moi, que anaven discernint amb l’a-juda d’un Abbas o d’una Amma. – «esperits». Segurament són lesmateixes mocions o pensaments,però destacant-ne la dimensió trans-cendent. Per això, a la pràctica po -dem dir que «esperit és l’equivalentvirtual de moció» (Hervé coatha -

lem). «es tracta en realitat de tottipus de mocions: l’ésser il·luminat,l’ésser mogut i agitat, l’ésser assal-tat i temptat, etc. al llarg dels exer-cicis, no són els esperits els que hitenen un paper principal, sinó lesmocions»27. no obstant això, mati-sant una mica més, cal dir que tantmo cions, com pensaments i esperitsassenyalen els símptomes que esdo nen en l’exercitant a través delsquals ha de fer el seu diagnòstic, és a dir, reconèixer-ne el significat.«uns moviments (mocions) en elsquals la persona no és subjecte agentsinó pacient, i que aquestes mocionsestan estretament vinculades a l’ex-periència espiritual, a la transforma-ció interior que provoca la recercade déu».28

b) les regles no exposen una teolo-gia, ni una psicologia sobre el tema,sinó una saviesa pràctica, naturalmentben fonamentada teològicament i psi-cològicament. la seva ajuda consisteixen una iniciació espiritual per a saberdistingir el sentit del que s’experimentai per a poder reaccionar de forma evan-gèlica. les regles, però, contenen unasaviesa psicològica i teològica moltnotable.29

28

1. ALguns AcLARiMents PRevis

2. RegLes de PRiMeRA setMAnA [ee 313-327]

[313] REGLES PER A SENTIR I CO -NÈIXER, EN ALGUNA MANERA,LES DIVERSES MOCIONS QUEEN L’ÀNIMA ES CAUSEN; LESBONES PER A REBRE-LES I LESDOLENTES PER A LLENÇAR-LES; I SÓN MÉS PRÒPIES PER ALA PRIMERA SETMANA.

[314] La primera regla. En les personesque van de pecat mortal en pecatmortal, acostuma comunamentl’ene mic a proposar-los plaers apa-rents, fent imaginar delectacions iplaers dels sentits, per conservar-los més i fer-los créixer en els seusvicis i pe cats; en les quals personesel bon es perit utilitza una manerade fer con trària, punxant-los i re -mordint-los la consciència per lasindèresi de la raó.

[315] La segona. En les persones que vanintensament purgant els seus pe -cats, i en el servei de Déu nostreSenyor, pujant de bé a millor, ésuna manera de fer contrària a la dela primera regla; perquè aleshoresés propi del mal esperit mossegar,entristir i posar impediments, in quie - tant amb falses raons, perquè no espassi endavant; i propi del bo donarcoratge i forces, consolacions, llà-grimes, inspiracions i quietud, fentles coses fàcils i traient tots els im -pediments perquè vagi endavant enel ben obrar.

[316] La tercera, de consolació espiritual:anomeno consolació quan en l’àni-ma es causa alguna moció interior,amb la qual ve l’ànima a inflamar-seen amor del seu Creador i Senyor, itambé quan cap cosa creada sobre

la faç de la terra no pot estimar ensi sinó en el Creador de totes elles.Així mateix quan vessa llàgrimesque mouen a amor del seu Senyor,ara sia pel dolor dels seus pecats, ode la passió de Crist nostre Senyor,o d’altres coses rectament ordena-des en el seu servei i lloança. Fi nal -ment, anomeno consolació tot aug-ment d’esperança, de fe i caritat, itota alegria interna que crida i atreua les coses celestials i a la pròpiasalut de la seva ànima, aquietant-lai pacificant-la en el seu Creador iSenyor.

[317] La quarta, de desolació espiritual:anomeno desolació tot el contraride la tercera regla, com, per exem-ple, obscuritat de l’ànima, torbacióen ella, moció a les coses baixes iterrenals, inquietud de diverses agi-tacions i temptacions, movent a des -confiança, sense esperança, senseamor, trobant-se tota peresosa, tè -bia, trista i com separada del seuCreador i Senyor.Perquè, així com la consolació éscontrària a la desolació, de lamateixa manera els pensamentsque surten de la consolació sóncontraris als pensaments que sur-ten de la desolació.

[318] La cinquena. En temps de desolacióno fer mai mudança, ans estar fermi constant en els propòsits i deter-minació en què estava el dia ante-cedent a la tal desolació, o en ladeterminació en què estava en l’an-tecedent consolació. Perquè aixícom en la consolació ens guia iaconsella més el bon esperit, així

29

en la desolació el dolent, i amb elsconsells d’ell no podem prendrecamí per a encertar.

[319] La sisena. Suposat que en la deso-lació no hem de mudar els primerspropòsits, aprofita molt l’intens mu -dar-se contra la mateixa desolació,com ara insistir més en l’oració,meditació, a examinar-se molt iallargar-nos en alguna manera con-venient de fer penitència.

[320) La setena. El qui està en desolacióconsideri com el Senyor l’ha deixatper provar-lo en les seves potèn-cies naturals a fi que resisteixi a lesdiverses agitacions i temptacionsde l’enemic; perquè ho pot fer, ambl’auxili diví, el qual sempre li queda,encara que no el senti clarament;car, tot i que el Senyor li ha sostretel seu molt fervor, crescut amor igràcia intensa, li queda, però, grà-cia suficient per a la salut eterna.

[321] La vuitena. El qui està en desolació,que treballi per estar en paciència,que és contrària a les vexacions queli vénen, i que pensi que aviat seràconsolat, sempre que posi les dili-gències contra la tal desolació, coms’ha dit en la sisena regla.

[322] La novena. Tres causes principals hiha de trobar-nos desolats: la prime-ra és perquè som tebis, peresososo negligents en els nostres exerci-cis espirituals, i així per les nostresfaltes s’allunya de nosaltres la con-solació espiritual; la segona, perprovar-nos el que valem i fins onens allarguem en el seu servei i llo-ança, sense tanta paga de consola-cions i crescudes gràcies; la terce-ra, per donar-nos vertadera noció iclar coneixement a fi que sentiminternament que no és cosa nostrad’aconseguir o conservar devoció

crescuda, amor intens, llàgrimes, nicap altra consolació espiritual, sinóque tot és do i gràcia de Déu nostreSenyor; i perquè no fem niu en co -ses alienes, i s’alci el nostre enteni-ment a alguna supèrbia o glòria va -na, atribuint-nos la devoció o altresparts de la consolació espiritual.

[323] La desena. El qui està en conso -lació, que pensi com s’ho farà en ladesolació que després vindrà, pre-nent noves forces per a aleshores.

[324] L'onzena. El qui està consolat, queprocuri humiliar-se i abaixar-se tantcom pugui, pensant quant pocacosa és en el temps de la desolaciósense aquesta gràcia o consolació.Al contrari, pensi el qui està endesolació que pot molt amb la grà-cia suficient per a resistir a tots elsseus enemics, prenent forces en elseu Creador i Senyor.

[325] La dotzena. L’enemic es comportacom la dona, que és feble davant laforça i forta davant la condescen-dència; perquè així com és propi dela dona, quan es baralla amb algunhome, perdre coratge, fer-se enrerequan l’home li planta cara ferma-ment; i, al contrari, si l’home co -men ça a fugir perdent el coratge,aleshores la ira, la venjança i feroci-tat de la dona es veu molt enfortidai fora de mida; de la mateixa mane-ra és propi de l’enemic afeblir-se iperdre coratge, fent-se enrere enles seves temptacions, quan la per-sona que s’exercita en les cosesespirituals planta cara fermamentcontra les temptacions de l’enemic,fent el que és diametralment opo-sat; i, al contrari, si la persona ques’exercita comença a tenir por i per-dre coratge a sofrir les temptacions,no hi ha bèstia tan fera sobre la faç

30

31

de la terra com l’enemic de la natu-ralesa humana a portar endavant laseva malvada intenció amb tan con-siderable malícia.

[326] La tretzena. Igualment l’enemic escomporta com un enamorat, fatu avoler ser secret i no descobert; per-què així com l’home fatu que par-lant amb mala intenció sol·licita unafilla d’un bon pare, o una mullerd’un bon marit, vol que les sevesparaules i insinuacions siguin se -cretes; i, al contrari, li desplau moltquan la filla al pare, o la muller almarit descobreix les seves vanespa raules i la intenció depravada,per què dedueix fàcilment que no po -drà sortir-se’n en la seva empresacomençada; de la mateixa ma nera,quan l’enemic de la naturalesa hu -mana ve amb les seves astúcies iinsinuacions a l’ànima justa, vol i de -sitja que siguin rebudes i mantingu-des en secret; en canvi, quan lesdes cobreix al seu bon confessor, oa una altra persona espiritual queco negui els seus enganys i malí-cies, li sap molt de greu: perquèdedueix que no podrà reeixir en laseva malícia començada, en serdescoberts els seus enganys mani-festos.

[327] La catorzena. Igualment es compor-ta com un cabdill per a vèncer irobar el que desitja: perquè aixícom un capità i cabdill del camp,assentant el seu campament i mi -rant les forces o emplaçament d’uncastell, l’ataca pel costat més feble,de la mateixa manera l’enemic de la naturalesa humana, rodejant-nos, mira al voltant totes les nostresvirtuts teologals, cardinals i morals;i per on ens troba més febles i mésnecessitats per a la nostra eterna

les regles de primera setmana responena situacions més aviat incipients de lavida espiritual, les d’aquella persona«que no hagi estat versada en coses es-pirituals» o «és temptat de manera gro-llera i oberta» [ee 9,1-2]. les personesque ja han avançat en el camí espiri tualno caldrà que s’aturin gaire en la pri-mera setmana, tampoc no necessitarantant de l’ajuda d’aquestes regles. Sem -pre amb el benentès que ocasionalmentles puguin necessitar, ja que les regles«són més pròpies per a la primera set-mana», però no exclusives. això noobstant, per a persones poc iniciades enla vida espiritual molt «li aprofitaran lesde primera setmana»30 [ee 9]. el testi-moni de les primeres exercitants d’al -ca là, dones molt senzilles i poc inicia-des en la vida espiritual, ho avalenplenament.31 aquestes regles, i tambéles de segona setmana, són una escolade l’afectivitat i ajuden a progressar enel sentit del real, en la lucidesa del co-neixement i en la llibertat respecte delque ens condiciona o ens pot condicio-nar. les de primera setmana tendeixenmés aviat a ordenar la sensibilitat i lavoluntat, mentre que les de segona set-mana ajuden a il·luminar la intel·ligèn-cia amb la saviesa de crist.

2.1. títol [ee 313]en el títol s’indica una triple acció del’exercitant:

– «Sentir»: adonar-se, estar atent.això és pròpiament el silenci en el

salut, per allà ens bat i procuradominar-nos.

seu sentit més profund, és a dir, lacapacitat d’atenció.– «conèixer»: distingir, identificarla direcció o sentit del que s’experi-menta.– «rebre/llençar»: saber reaccionara les mocions, ja que es tracta d’unconeixement o saviesa orientada a lapràctica i no simplement d’una anà-lisi de la interioritat. I, com que per a procedir d’una ma-

nera adequada a l’experiència espiri -tual, es poden donar orientacions o pis-tes, però no pas uns recursos precisos oinfal·libles, el títol de les regles afegeixun matís que en relativitza el valor: «enalguna manera…». en tot el procés del’experiència espiritual, podem teniruna gran confiança en déu, però no ar-ribar mai a dominar l’art de la vida es-piritual.

Finalment, també dins d’aquest ma-teix marge de modèstia, les regles que araes proposen «són més pròpies per a la pri-mera setmana». encara que, certament,no es poden fer classificacions taxativesen l’itinerari de la vida espiritual.

2.2. Punt de partida [ee 314-315]

2.2.1. La polivalència dels sentimentsespirituals«no us refieu de qualsevol que sembliinspirat…» (1Jn 4,1). convé no caureen el miratge de creure que tot sentimentque tranquil·litza o pacifica és cosa dedéu; o, a la inversa, que allò que ens in-quieta és contrari a l’acció de déu. Pertant, per a identificar la significació delsnostres sentiments, siguin bloquejadorso siguin encoratjadors, cal tenir cons-

ciència clara de quin és el sentit o direc -ció profunda i habitual de la nostra vida.Perquè, naturalment, si la direcció de lavida és d’allunyament seriós o continuatdel camí evangèlic, tot el que inquietava en la línia de l’acció de déu, i contral’acció de déu allò que pacifica. Però sila vida es manté en una fidelitat habitu-al al més essencial de l’evangeli, tot elque dóna pau o estímul per a seguir enla mateixa direcció és manifestació del’acció de déu; i al contrari el que des-anima o bloqueja. tenint en compte laimportància de la línia habitual i pro-funda de vida cristiana de l’exercitantper a interpretar la significació de les di-ferents mocions, pot ser útil ja al prin-cipi dels exercicis que la persona queels doni expliqui que acostumen a ha-ver-hi dos tipus de persones i també dostipus de mocions.

2.2.2. «La sindèresi de la raó»a la persona que porta una vida contrà-ria a l’evangeli allò que el reté en la se-va mala vida són els «plaers aparents».en canvi, ja que el bé no pot resultar-liagradable, perquè té el gust espiritualatrofiat, només reacciona a partir de la in-quietud que li brolla no de plaers contra-ris als que el fan seguir en el mal, sinómitjançant «la sindèresi»32 de la raó, és adir, el judici raonable que li descobreixon el mal ha arrelat a plaer.

2.3. consolació espiritual i desolació espiritual [ee 316-317]

2.3.1. Espiritualsestem parlant de dues menes de mo-cions espirituals l’impuls de les quals,

32

encara que tinguin components psicolò-gics, afecten la vida espiritual, la vidaevangèlica, afavorint-la o fent-la mésdifícil. Són la repercussió experimentalde la vida de fe, la qual es manté encaraque no es donin mocions com aquestes.És a dir, són mocions que es produeixenen les «potències naturals» [ee 320].

2.3.2. Consolacióla consolació espiritual abraça una àm-plia gamma de vivències espirituals quevan des del més sublim al més senzill.Per exemple, «inflamar-se en amor delseu creador i Senyor», «quan cap cosacreada sobre la faç de la terra no pot es-timar en si sinó en el creador de toteselles,33 «llàgrimes que mouen a amor delseu Senyor», «tota alegria interna quecrida i atreu a les coses celestials». noobstant això, aquestes descripcions noindiquen de cap manera estats espiritu-als extraordinaris, que no es donen enuna vida cristiana seriosa. «t’enalteixo,Pare, Senyor del cel i de la terra, perquèhas revelat als senzills tot això que hasamagat als savis i entesos…» (lc 10,21). l’acció de déu sempre és del mésalt nivell en la nostra vida, és su blim enallò més petit. «Non coerceri maximo,contineri autem a minimo, divinum est».I, per descomptat, per a Ig nasi, la con-solació, fins i tot aquella més aparent-ment senzilla, és do de l’esperit Sant.34

a la vista d’aquesta doctrina, s’had’evitar que l’exercitant esperi que esprodueixin en els exercicis sentimentsespecialment intensos, flamarades espi-rituals, i, si aquests sentiments es donen,l’acompanyant ha d’estar alerta perquèno s’hi enganxi. amb tot, és molt cor-rent que la persona que viu una vida

cristiana de fidelitat habitual a la volun-tat de déu, es trobi en estat de consola-ció espiritual. encara més: les llàgrimesno són res excepcional i Ignasi, que lespresenta com una consolació, va gaudird’aquest do en grau extrem. Segons latra dició cristiana oriental, juntament ambel baptisme-sagrament, existeix el bap-tisme de les llàgrimes. en qualsevol cas,per a Ignasi les llàgrimes són prefe ri blesa penitències corporals excessives.35

2.3.3. Desolacióla desolació, com diuen els exercicis,«és tot al contrari» de la consolació.encara que, atès que les manifestacionsde la desolació responen a experièncieso mocions que es manifesten «de mane-ra grollera i oberta» [ee 9], és més fà-cil entendre-la. en efecte, foscor a l’à-nima, torbació, moció a coses baixes,mandra, tristesa, etc., són mocions ex-perimentades per molts.

2.3.4. Dues inclinacions, no dos nivells de vida espiritualÉs important subratllar que ni la conso-lació indica un nivell alt o més elevat devida espiritual, ni la desolació el con-trari. es tracta de dues mocions ambsentit oposat, però que es donen en mo-ments diferents de la vida espiritual. Perexemple, santa teresa de l’Infant Jesús,o Pedro arrupe, o la Mare teresa decalcuta van viure desolacions molt du-res els darrers anys de la seva vida,quan, de fet, la seva vida espiritual ha-via arribat a uns nivells molt elevats.36

ara bé, com que «els pensaments quesurten de la consolació són contraris alspensaments que surten de la desolació»,

33

la persona que viu aquestes mocions, enla mesura que sàpiga «rebre» les unes i«llençar» les altres, progressa en el ca-mí de la vida espiritual. totes dues si-tuacions són ocasió d’avenç en la vidacristiana. en un cas, les dificultats sóntemptació d’impotència; en l’altre, deprepotència. Són dues claus del dina-misme espiritual.

2.4. en temps de desolació [ee 318-322]

És important no viure la desolació a ladefensiva, sinó com un temps propiciper a progressar en la vida de fe: en lafe, en l’esperança i en l’amor. així, lesregles no són una espècie de gimnàs es-piritual en el qual un s’exercita per a nosucumbir a la temptació i enfortir-se, si-nó com una forma senzilla de madura-ció en l’essencial de la vida cristiana,que és la vida teologal, a través de cir-cumstàncies molt corrents en el nostreviure quotidià. Perquè, a més a més, elque s’esdevé en els exercicis és el queacostuma a passar sovint i en circums -tàncies diverses, en la vida quotidiana.l’exercitant ha de persuadir-se que totmoment és «temps de gràcia», «temps fa -vorable», veritable kairós (cf. 2co 6,2).

2.4.1. «No fer mai mudança»aquesta expressió que és com les bece-roles del camí espiritual, i que ha passatal patrimoni de l’espiritualitat cristianai de la saviesa universal, cal que s’en-tengui bé. Ja que la persona que es tro-ba en desolació està moguda en la di-recció del «mal esperit», ha de resistirsense «fer mudança». És un consell de

bon sentit no prendre decisions en mo-ments de foscor, de torbació, de boiraespiritual… I tothom és conscient dequins principis de vida molt elementalssón els que s’obliden en els moments enquè s’haurien d’aplicar. tanmateix, ai-xò no vol pas dir que no s’hagi de fercap canvi, sinó tan sols que el temps dedesolació no és el moment de fer-lo. amés a més, aquesta perseverança en allòque s’ha decidit, ja que el cristianismeés una vida d’aliança amb déu, és unaexpressió de la fidelitat al Senyor queens estima.

2.4.2. El «més» de l’amorresulta molt profitós no solament resis-tir a la desgana, a la foscor, a la por i aaltres manifestacions que són pròpies dela desolació, sinó afrontar-les amb deci-sió i, si cal, amb resistència activa, anantmés enllà del que s’acostuma. una co-sa semblant passa en la vida humanacorrent, per exemple, en l’amistat, en lavida matrimonial o en l’exercici de laprofessió, en què es donen també situa-cions de desolació, que se superen plan-tant-los cara amb decisió i portant-los lacontrària amb més dedicació de temps,més interès i entrega, posant més ima-ginació en l’atenció a les persones…aquesta forma de reaccionar en la vidaespiritual no sols és molt vàlida per amantenir-se en el camí del bé sense re-trocedir, sinó que és una forma de re-fermar-se i créixer en l’amor al Senyor,«afectant-s’hi més», diria Ignasi. entreles formes de resistència espiritual, enels exercicis, és molt útil la constànciaen la pregària, la perseverança en eltemps assenyalat i també fer alguna es-tona extraordinària d’oració.

34

2.4.3. Fe i confiançala desolació és una prova que es viu en«les potències naturals», però no és decap manera una absència o abandona-ment de déu. Per això, és un temps enquè la fe es pot purificar, arrelant en déumateix i no en els seus gustos. ens tro-bem enmig de la tempesta com els dei-xebles a la barca o com els israelites aldesert, i la temptació és la tendència adefallir en la fe o a buscar vedells d’orque donin una seguretat fora de déu. lafe en déu, que és el veritable suport dela nostra vida, ja que qualsevol persona«pot molt amb la gràcia suficient» [ee324], pot madurar molt enmig de la tem-pesta de la desolació. en definitiva, laconfiança que déu no ens faltarà pot pu-rificar-se i créixer en moments de deso-lació, si sabem reaccionar convenient-ment. «Senzillament, sense cap por.com més t’abandones, més et condui -rà» (Helder câmara).

2.4.4. Esperança la desolació no acostuma a ser agrada-ble (encara que hi hagi estats de desola-ció en forma d’atonia, que no acostu-men a ser desagradables) i, per tant, nocedir-hi comporta paciència, que signi-fica dolor i espera. així, el que s’ha ditde resistir i reaccionar més enllà del queés degut, demana paciència, suportar elque és desagradable i l’espera. amb tot,no n’hi ha prou amb una actitud espiri-tual defensiva, sinó que, a més a més del’amor i de la fe, l’exercitant pot madu-rar en esperança, pensant «que aviat se-rà consolat». És l’actitud contrària a ladels deixebles d’emmaús, que es vandeixar portar per la foscor del moment

de la mort de Jesús i van sucumbir a ladesesperança fugint de Jerusalem, pre-cisament el lloc de la trobada amb elSenyor. l’esperança sosté la perseve-rança i és una esperança activa.

2.4.5. Per què ens trobem desolats? les causes immediates de la desolaciósón molt difícils de precisar, i probable-ment Ignasi fa servir aquí el terme «cau-sa» en un sentit molt general, que clara-ment indica la connexió que es dónaentre la desolació i determinades si -tuacions personals de vida espiritual.Perquè quan una persona cedeix a la man -dra o a la desgana en les coses espiritu-als, quan porta un cert abandonament enla pràctica de la vida cristiana, és nor-mal que el gust espiritual tendeixi a dis-minuir i a desaparèixer. en paral·lelis-me amb el que s’esdevé en la vidahumana (amistat, matrimoni, treball,apostolat, etc.), en la qual, en la mesuraque afluixem en les nostres actituds icomportaments, la nostra vida se’ns vafent més pesada, menys atractiva, fins aarribar a fastiguejar-nos. també la de-solació espiritual és una ocasió i un testde la nostra gratuïtat en la relació ambdéu en la pregària i en tots els aspectesde la vida, que ha de ser viscuda evan-gèlicament. els moments de sequedatespiritual, quan la relació amb déuse’ns fa àrida i poc atractiva, són una bo-na oportunitat per a mostrar què és elque fem per déu i no per pur plaer es-piritual. alguna cosa semblant passaamb les relacions personals: quan se’nsfan difícils o carregoses és un bon mo-ment per a expressar la gratuïtat de l’a-mor o del servei. d’aquesta manera, elsexercicis ajuden no solament a pro-

35

gressar en la nostra relació amb déu, si-nó també en qualsevol forma de relacióhumana. la desolació espiritual, a mésa més, pot ajudar a prendre consciènciade la nostra radical pobresa; és a dir, quetot és gràcia i que, per tant, nosaltres nodominem déu ni els seus dons. I així, ésuna invitació a desaferrar-nos de lesaparents seguretats en les quals massasovint posem la força, a no «fer niu» enres que no sigui déu mateix.

2.5. «el qui està en consolació»[ee 323-324]la consolació és un estat espiritual en elqual també es pot créixer o es pot retro-cedir en el camí evangèlic. Però, ja queés un do de l’esperit, cal agrair-lo d’u-na manera activa, és a dir, guardant-loen el cor amb tot amor, sabent que elsmoments de consolació que no són per-manents, es converteixen, a través de lamemòria, de l’anàmnesi, en referentsprivilegiats per als moments de desola-ció, que no faltaran.

convé, a més, que la persona ques’exercita reconegui humilment el do dela consolació com a veritable gràcia i nocom una conquesta obtinguda per obradel seu esforç, i per a fer-ho n’hi hauriaprou amb recordar la pròpia fragilitat enel moment de la desolació. la humilitatd’aquest reconeixement, si tingués l’ai -re negatiu d’encongiment o alguna for-ma de tristesa i no procedís del mateixgust de la consolació, experimentadacom a rebuda, degradaria la naturalesade la mateixa consolació, que per la se-va natura ha de suposar un impuls posi-tiu. la humilitat de la consolació ha detenir com a model la humilitat de Maria,

que confessa les meravelles que déu faen la seva vida, «en la seva humilitat».en qualsevol cas, l’experiència mostraque els moments de consolació podenser moments d’envaniment i autosatis-facció, com en el cas del fariseu de laparàbola evangèlica (cf. lc 18,11-12). Iquan les consolacions es donen en la vi-da de cada dia, fora dels exercicis, po-den ser moments de gràcia, un regal pera les persones que envolten la personaagraciada, que pot irradiar o contagiarpau, serenitat, goig, etc. ara, si aquestapersona no sap viure bé la consolació enla vida, pot convertir-se en una personaprepotent, intolerant, desdenyosa, etc.

al final de les breus indicacions so-bre la consolació, sembla que Ignasi,com a guia espiritual, vol ajudar, des dela perspectiva de la consolació, a reac-cionar bé en els moments de desolació,que acostumen a ser els més perillosos.Per això, insisteix a recordar que en ladesolació disposa de «la gràcia suficientper a resistir a tots els seus enemics, prenent forces en el seu creador i Se -nyor».

2.6. tres advertiments finals [ee 325-327]en acabar la sèrie de regles, Ignasi afe-geix tres orientacions pràctiques ambuna excepcional abundància d’imagina-ció. el mal esperit, esperit de la por i lacovardia, cedeix immediatament davantla persona que planta cara decididamental punt de sentir la temptació, anant finsi tot cap al contrari del que se li sugge-reix. en canvi, si un s’acovardeix i ce-deix acaba caient en les seduccions delmal esperit. una altra observació pràc-

36

tica: el mal esperit desitja que les sevesinsinuacions i temptacions es mantin-guin ben amagades, de manera que quanla persona que experimenta alguna as-tuta seducció seva es tanca en si matei-xa i la manté oculta, acaba enredat en lesmaquinacions del mal esperit. I, final-ment, una altra observació apunta a lanecessitat de ser molt conscients delspunts flacs de la nostra vida cristiana,perquè per aquest costat més vulnerableel mal esperit ens guanyarà.

en acabar el breu comentari d’a-quests apunts elementals i importants devida espiritual, és bo fer dues observa-cions. Primer, destacar que la compara-ció de la regla 12ª [ee 325], que ofèn elmés elemental sentit feminista, té una

òbvia explicació en els tòpics d’unaèpoca que de manera inconscient es vananar transmetent durant generacionsfins fa molts pocs anys. uns tòpics alsquals no van ser alienes dones de granalçada humana i espiritual com teresade Jesús.37 d’altra banda, la relaciód’Ignasi amb les dones va ser molt de-licada i respectuosa, com mostra la benconeguda obra d’Hugo rahner sobre lacorrespondència ignasiana amb dones. I una altra observació: dins la demono-logia en la qual es mou la teologiad’Ignasi, s’ha de destacar la qualificacióconstant d’«enemic» i «enemic de natu-ra humana» que utilitza el sant. en efec-te, per a Ignasi el diable és el que fa malprofundament a la persona humana.

37

3. RegLes de segOnA setMAnA [ee 328-336]

«Quan el qui dóna els exercicis veu queel qui els rep és batut i temptat ambaparença de bé, aleshores és el momentde parlar-li sobre les regles de la segonasetmana ja esmentada» [ee 10]. aques -ta anotació, ja comentada en el seumoment, completa l’anterior, en què esdiu que no s’exposin aquestes regles desegona setmana a aquells que estan pocacostumats a les coses espirituals, «per-què tant li aprofitaran les de la primerasetmana com li danyaran les de la sego-na» [ee 9]. unes observacions que ésbo de recordar en plena pràctica delsexercicis per a no sucumbir al miratge

de posar excessiva fe en exposicionscompletes i potser brillants de les reglesa destemps, ja que les regles proposa-des fora de la situació concreta personalde l’exercitant «danyaran».

Ser temptat sota espècie de bé éscaracterístic de persones ja avançadesen la vida espiritual, perquè ordinària-ment no sucumbiran a temptacions quees presenten «grollerament i oberta-ment» i, en canvi, poden i acostumen aser seduïdes per sol·licitacions aparent-ment positives, que a la curta o a la llar-ga desvien del bon camí de la vida evan-gèlica. l’experiència d’Ignasi es troba

sota les orientacions aquí proposades,igual que sota les regles de primera set-mana, com consta en el seu relat auto-biogràfic de «com déu l’havia conduïtdes del principi de la seva conversió».38

tot i això, l’experiència personal d’Ig -nasi, a l’hora de formular-la en regles,es va completar amb les lectures i estu-dis posteriors.39

[328] REGLES PER AL MATEIX EFECTEAMB MAJOR DISCRECIÓ D’ES-PERITS, I SÓN MÉS APROPIADESPER A LA SEGONA SETMANA.

[329] La primera. És propi de Déu i delsseus àngels en les seves mocionsdonar vertadera alegria i goig espi-ritual, llevant tota tristesa i torbacióque l’enemic suscita; del qual éspropi militar contra aquesta alegria i consolació espiritual, proposantraons aparents, subtileses i assí-dues fal·làcies.

[330] La segona. Sols és de Déu nostreSenyor donar consolació a l’ànimasense causa precedent; perquè éspropi del Creador entrar-hi, sortir-ne, fer-hi moció, portant-la tota enamor de la seva divina majestat. Dicsense causa, sense cap previ senti-ment o coneixement d’algun objec-te pel qual vingui aquesta consola-ció, mitjançant els seus actes d’en-teniment i voluntat.

[331] La tercera. Amb causa, pot consolarl’ànima tant el bon àngel com el do -lent, per fins contraris: el bon àngelper a profit de l’ànima, perquè crei-xi i pugi de bé a millor; i el mal àngelper al contrari, i, anant més enllà, pera portar-la a la seva malvada inten-ció i malícia.

[332] La quarta. És propi de l’àngel do le n t,que es transfigura en àngel de llum,

de moment acomodar-se a l’ànimafidel i després sortir-se amb la seva:a saber, proposar pensaments bonsi sants conforme a la tal ànima jus -ta, i després, a poc a poc, procurarsortir-se amb la seva, duent l’ànimaals seus enganys amagats i a lesseves perverses intencions.

[333] La cinquena. Hem de fer molta aten-ció al discurs dels pensaments; i siel principi, continuació i final és totbo, inclinat a tot bé, és senyal delbon àngel; mes, si en el discursdels pensaments que proposa aca -ba en alguna cosa dolenta o dis-tractiva, o no tan bona com la quel’ànima abans s’havia proposat defer, o l’afebleix, o inquieta, o contor-ba, llevant-li la pau, tranquil·litat iquietud que abans tenia, és senyalclar que procedeix del mal esperit,enemic del nostre aprofitament isalut eterna.

[334] La sisena. Quan l’enemic de la natu-ralesa humana serà sentit i recone-gut per la seva cua serpentina imala fi a què indueix, resulta profi-tós a la persona que fou temptadaper ell de resseguir després el dis-curs dels bons pensaments que liproposà, i el principi d’ells, i com apoc a poc procurà fer-la davallar dela suavitat i goig espiritual en quèestava fins a dur-la a la seva inten-ció depravada; perquè, amb aques-ta experiència, coneguda i notada,es guardi en endavant dels seusacostumats enganys.

[335] La setena. En els qui procedeixende bé a millor, el bon àngel els tocal’ànima dolçament, lleument i suau-ment, com gota d’aigua que entraen una esponja, i el dolent, en can -vi, toca agudament i amb fressa iinquietud, com quan la gota d’aigua

38

3.1. títol [ee 328]com que aquestes regles tenen la ma-teixa finalitat que les de primera setma-na («per al mateix efecte»), és a dir,«sentir, conèixer i rebre o llençar», a quèes refereix la «major discreció» i els«esperits»? la «discreció» aquí signifi-ca discernir o identificar els movimentsinteriors. Sorprèn que no es faci servir

el terme ‘discernir’ o ‘discerniment’,perquè de fet la discreció té pròpiamentel sentit de moderar.40 aquí, però, la pa-raula ‘discreció’ referida a esperits sig-nifica sense dubte discernir, és a dir,iden tificar o desxifrar. Quant a «espe-rits», també segons l’explicació fetamés amunt, es refereix a les mocions oals pensaments interiors, que són im-pulsos o atractius que experimenta lapersona que s’exercita. ara bé, en par-lar d’esperits en segona setmana, moltprobablement Ignasi vol significar lasubtilesa de les mocions o pensamentsde què es tracta, ja que és «matèria méssubtil» [ee 9]. tenint en compte tot ai-xò, no sorprèn que la discreció requeri-da en aquest moment de l’experiènciadels exercicis sigui «més gran».

3.2. un primer principi [ee 329]acabada ja la primera setmana d’exer -cicis, és d’esperar que qui els practica estrobi en situació de major estabilitat enla seva resposta al Senyor i visqui en unclima més espiritual i de menor depen-dència de les reaccions incontrolades dela sensibilitat. Per tant, estarà més pre-parat per a reconèixer la manera comdéu es comunica. Perquè és propi dedéu «donar veritable alegria i goig es-piritual» i, altrament, treure «tota triste-sa i torbació que l’enemic suscita». I éspropi de l’enemic lluitar contra aquestesmocions tan alliberadores i gratificantsque déu comunica. naturalment, aquestprincipi és pur evangeli, ja que Jesúsens dóna la pau que ningú no pot donar,o una alegria completa, una alegria queres ni ningú no ens pot treure. l’apor -tació d’Ignasi és situar aquesta doctrina

39

cau sobre la pedra; i als qui proce-deixen cada vegada pitjor, els es -men tats esperits els toquen de ma -nera contrària, i la causa d’això ésque la disposició de l’ànima és ocontrària o semblant als esmentatsàngels; perquè, quan és contrària,entren amb estrèpit i de manera sen -sible i perceptible; i, quan és sem -blant, entren en silenci com en casapròpia, a porta oberta.

[336] La vuitena. Quan la consolació éssense causa, perquè no hi ha en -gany per ser de Déu nostre Senyorsol, com s’ha dit, amb tot, la perso-na espiritual a qui Déu dóna aques-ta consolació ha de mirar i discernir,amb molta vigilància i atenció, eltemps en què s’escau aquesta ac -tual consolació, del següent en quèl’ànima queda càlida i afavorida ambel favor i les relíquies de la consola-ció passada. Perquè moltes vega-des en aquest segon temps, o pelseu propi discurs que fa relacions itreu conseqüències dels con ceptes i judicis, o pel bon esperit o pel do -lent, forma diversos propòsits i pa -rers que no són donats immediata-ment per Déu nostre Senyor; i, pertant, han de ser molt ben exami-nats, abans no s’hi doni crèdit com-plet o es posin en pràctica.

evangèlica en el procés dels exerciciscom a criteri de discerniment i, a més amés, distingir entre la veritable alegria il’enganyosa. es comprèn, doncs, queIgnasi parli de «major discreció», ja quees tracta de discernir unes mocions notant pels seus efectes com per la sevaqualitat. És qüestió d’una oïda espiritu-al més afinada que percep els matisosdels sentiments espirituals, «veritablealegria i goig espiritual», així com Jesúsdóna un goig «que només ell pot donar»o la «seva» alegria, que és una alegria«completa». evidentment, la bona oïdanomés es cultiva escoltant sovint la veude l’esperit en la contemplació, que ésuna forma d’immersió en el misteri decrist. Per això, la persona que dóna elsexercicis ha d’acompanyar amb delica-desa i finor espiritual el procés de lacontemplació de l’exercitant, perquè se-rà «juntament amb la contemplació»[ee 135] com progressarà en el conei-xement de l’acció de déu en la seva vi-da. I la durada serà una manifestació del’origen diví d’una moció. Ja a loiola,Iñigo va advertir que els sentiments deconsolació que experimentava amb elsseus somnis cavallerescos eren de breudurada, mentre que els que sentia en lle-gir la vida de Jesús i les dels sants, ar-relaven de forma duradora en la sevaànima.41 un altre símptoma de la veritatd’una consolació és que portin el sub-jecte a experimentar sortir d’un mateixi obrir-se als altres i al món.

3.3. consolació sense causa precedent [ee 330 i 336]el tipus de consolació aquí descrit perIgnasi ha produït una diversitat immen-

sa d’interpretacions i de perplexitats. estracta d’una experiència extraordinàriafora del que és corrent en la vida de fecristiana? aquest consolació, exclou to-ta «causa precedent» o només «determi -nades» causes precedents (conscients orelacionades amb l’objecte de la consola -ció)? diferents aproximacions s’han re-alitzat des d’angles diversos de la teolo -gia, la psicologia i l’anàlisi lingüística.42

al meu entendre, tenint en compte lagran varietat d’aproximacions al text ig-nasià, s’han de mantenir aquests puntsfonamentals per a una interpretació sòli-da i l’aplicació profitosa d’aquesta regla:

– la cScP és una comunicació moltnotable de déu, però no de caràcterextraordinari. S’hi experimenta demanera particular la iniciativa i lagra tuïtat de Déu en la pròpia vida,perquè «és propi del creador entrar-hi, sortir-ne, fer-hi moció…». res -pec te a aquest propòsit em semblamolt encertat el títol de l’obra deJean gouvernaire, Quand Dieu en-tre à l’improviste.– És una experiència d’amor, amb ca-ràcter totalitzador, ja que l’ànima sesent tota ella plenament captada perdéu en el seu amor: «portant-la totaen amor de la seva divina majestat».– no hi ha pel mig cap pensament osentiment previ conscient que tinguirelació i proporció amb l’experièn-cia espiritual de la consolació queomple l’exercitant. en això consis-teix la circumstància expressada pel«sense causa precedent».– Però aquesta experiència no impli-ca una acció de déu fora de la cons-ciència, ja que en el més profund de

40

l’home, en el més íntim de la cons-ciència radica aquesta presència dedéu que pot «entrar» i «sortir». laveu més humana que ressona en el corde l’home, és també la més divina.43

es bastant simptomàtic que una re-ferència a sant tomàs d’aquino es tro-bi ratllada en l’autògraf dels exercicisi no figuri en la Vulgata.44 ProbablementIg na si va voler evitar que se situésaquesta experiència en una interpretacióteològica determinada, ja que el seufona ment es troba en la mateixa vida es-piritual d’Ignasi i en la seva pràctica d’a-companyant dels exercicis espiri tuals.45

aquesta consolació, sublim i ordi-nària a la vegada, ens parla de l’alçadaespiritual a què està cridada qualsevolpersona que es deixa portar per la forçade l’esperit, el qual ens recorda la vidai paraula de Jesús i ens va portant a laveritat completa (cf. Jn 14,26; 16,13).

ara bé, passada aquesta consolaciói amb l’escalf de l’experiència, un had’estar molt atent als pensaments i alspropòsits que pugui sentir-se inclinat afer, ja que en aquest període no intervénomés déu, sinó el pensament personalde l’exercitant i la seva voluntat. És adir, «forma diversos propòsits i parersque no són donats immediatament perdéu nostre Senyor» [ee 336].

3.4. consolació amb causa [ee 331-335]Quatre regles per a la situació en quèl’exer citant experimenta la consolacióespiritual amb causa. notem com en lesregles de primera setmana hi predomi-nen les orientacions sobre la desolació,

perquè la desolació és potser el que mésha de combatre l’exercitant a primerasetmana. el fet de centrar-se ara nomésen la consolació sembla indicar que enla segona setmana s’han de donar mésconsolacions espirituals que en la pri-mera i aquestes consolacions són lesque demanaran més discreció, perquèl’exercitant no és «temptat grolleramenti obertament» i, per tant, ha de prevenir-se dels enganys, que només se li podranpresentar «sota espècie de bé».

3.4.1. Un primer principi pràctic [EE 331]encara que només déu pot entrar en elcentre de l’ànima d’una persona sensecap mitjancer, tant «el bon àngel com eldolent» hi poden causar mocions. arabé, tractant-se de consolacions espiritu-als, és possible que un principi dolentcausi aquest tipus de consolació? Potseres tracta més aviat de sentiments quel’exercitant percep com a bons i conso-ladors o de falses consolacions ambaparença de consolació, «sota espèciede bé», fet que demanarà una especialvigilància. en qualsevol cas, en aquestaregla es nota un progrés amb relació ales dues primeres de la primera setma-na, perquè aquí ja només es parla deconsolació, potser perquè, com acabemde dir, és la que pot dominar a partir dela segona setmana o, almenys, ha de serobjecte d’especial atenció com a méspròpia de déu.

3.4.2. La tàctica de l’àngel dolent[EE 332]en continuïtat amb el que s’acaba de dir,s’ha de notar que els desviaments o pèr-

41

dua d’altura en la vida espiritual, en lavida cristiana en general, quan la perso-na ja es troba en situació de segona set-mana, és a dir, viu en fidelitat habitual adéu i va «de bé a millor pujant», el riscque aquesta persona corre és que a par-tir de bons pensaments, a poc a poc, esvagi enganyant i allunyant del bon ca-mí, acabant en «enganys encoberts» iarrossegada per «perverses intencions».Perquè a una persona ja acostumada a lavida espiritual no se la podrà enganyara partir de temptacions clares i grolle-res. aquests pensaments potser tindranuna breu durada o seran instantanis, pe-rò descobrir-los pot ser més lent.

3.4.3. «Fer molta atenció al discursdels pensaments» [EE 333-334]atès que l’exercitant en la segona set-mana es guiarà per pensaments bons ique aquests poden deteriorar-se, quandesvien i condueixen cap a alguna cosadolenta (aspecte objectiu) o produeixensentiments no concordants amb l’accióde l’esperit, que es distingeix per la«suavitat i el goig espiritual» (aspectesubjectiu), haurà de «fer molta atenció»al discurs o procés d’aquests pensa-ments. És a dir, que segons com es pre-sentin aquests pensaments o l’objectecap a on indueixen no facin davallar capa la «intenció depravada» de «l’enemicde natura humana». I aquí l’important ésprogressar en saviesa espiritual i en co-neixement propi, de manera que «es guardi en endavant» d’aquests enganys[ee 334]. Per tant, les regles de discer-niment no són únicament per a no errarmai, sinó també per a aprendre dels er-rors propis: millor comprensió dels fets,major coneixement de les forces i fe-

bleses personals, de les formes de reac-cionar, de la manera com actua déu enla vida espiritual de cadascú, de la di-recció i formes de l’acció del «mal es-perit». l’experiència d’Ignasi està d’u-na manera molt clara a la base de totesaquestes orientacions.46

3.4.4. «Com gota d’aigua» [EE 335]com una conclusió i síntesi de la majordiscreció, més pròpia de la segona set-mana, la setena regla, que és l’últimaque tracta de la consolació en general,exposa una caracterització de l’acció del«bon àngel» i del «dolent», en les per-sones «que procedeixen de bé a millor»,com acostuma a passar amb els qui viuen de fet en la segona setmana. lacomparació de la gota d’aigua que caua l’esponja i la que cau a la pedra és moltil·luminadora, però per a aplicar-la espressuposa aquell afinament de l’oïdaespiritual del qual hem parlat mésamunt. Òbviament, «els qui procedei-xen de mal a pitjor, els esmentats espe-rits els toquen de manera contrària». enaquest cas es tractarà de persones que,encara que no pequen habitualment, esbusquen a si mateixes, cauen en la ruti-na o la mandra espiritual, duresa d’en-teniment, autocomplaença, fariseisme,etc. el motiu de la diferent forma comes fa sentir l’esperit bo i el dolent «ésque la disposició de l’ànima és o con-trària o semblant als esmentats àngels».És a dir, aquesta regla conté una savie-sa semblant a la proposada en les duesprimeres regles de primera setmana [ee314-315], però aplicada a una situacióde major elevació espiritual.

en acabar el recorregut per les reglesde la segona setmana, s’arriba a la con-

42

vicció que aquella reserva que posaIgnasi en el títol de les de la primera set-mana és aquí més necessària encara:«sentir i conèixer en alguna manera».en efecte, l’acció de déu és tan originali indescriptible que per a reconèixer-lanomés es poden oferir algunes indica-cions, com senyals en el camí. I, pertant, només el mateix exercitant, que enla necessària contemplació dels misteris

de crist va assimilant els seus senti-ments, pot captar i distingir l’acció to-talment personal de déu en la seva àni-ma. Per part seva, la persona que dónaels exercicis, que ha de ser molt exper-ta en aquesta major discreció, ha de seruna observadora atenta que ofereix in-dicacions, però que es queda contem-plant amb respecte l’acció de déu enl’exercitant.

43

1. aquesta tradició té una expressió clàssica en laregla de sant Benet: «Militar per al Senyor,crist, rei veritable» [Pròleg, v. 3).

2. Jean-claude guy a: Saint Ignace de Loyola,Exercices, Spirituels, Text définitif (1548), Tra -duit et commenté par Jean-Claude Guy, Pa ris,Seuil, 1982, p. 163-164. Fins i tot da niel gilarri ba a parlar del «valor polític del rei tem-poral» (Valor político del Rey Temporal, estu -dio-oración-acción, Suplemento del centro deespiritualidad, Buenos aires, 1972, n. 16).

3. no és sobrer recordar aquí que l’esperit Santporta a tenir visions i somnis (cf. ac 2,17).

4. Florencio Segura desentranya profundament elsentit humà de la paràbola destacant els valorsque conté la seva estructura: valors de relacióinterpersonal, valor objectiu de l’empresa pro-posada, valors personals de la resposta (o con-travalors de la no resposta). amb raó insisteixen la importància de desvelar la riquesa huma-na de l’estructura de la paràbola, perquè, combé adverteix, «és perillós una traducció literaldel rei temporal» (Valores humanos en el lla-mamiento del Rey temporal, en: El llamamien-to del Rey temporal ayuda a contemplar la vidadel Rey Eternal. Curso de aportaciones porvarios directores jesuitas, Secretariado de ejer -cicios, Maldonado, 1, Madrid, 6, p. 13-26). Pertant, en el cas de proposar a l’exercitant queelabori la seva pròpia paràbola, és necessari,per a la seva eficàcia, mantenir l’estructuraque té en el llibre dels exercicis: una cridapersonal, la proposta d’un projecte humà soli-dari universal que s’ha de realitzar en col·la -bo ració i en companyonia.

5. no és d’estranyar que, segons Jeroni nadal, d’a-quest exercici, juntament amb el de les Duesbanderes, hagi nascut la companyia de Jesús,amb un fi manifestament apostòlic (cf. Mn, V,p. 40).

6. cf. J. M. raMBla, «Mucho aprovecha el leeralgunos ratos…» [EE 100], Manresa, 1995, p.317-326.

7. núm. 31. M. loP, Los directorios de Ejercicios,Mensajero-Sal terrae, Bilbao-Santander, p.328.

8. És de sobres coneguda la devoció d’Ignasi a laSantíssima trinitat ja des dels anys de Man -resa, on sense saber lletres ja estava disposat aescriure un llibre sobre la Santíssima trinitat,fins a les sublims experiències romanes, cons-tatades en part en el seu Diari Espiritual. (cf.Au, 28 amb notes; Pedro arruPe, «Inspiracióntrinitaria del carisma ignaciano», a: PedroarruPe, La identidad del jesuita en nuestrostiempos, Santander, Sal terrae, p. 391-435).Sobre els intents de la tradició religiosa cris-tiana d’expressar imaginativament la Santís si -ma trinitat, n’hi ha prou amb recordar l’artromànic i les icones orientals, entre les qualsdestaca la trinitat de rublev. Precisament lapresentació que fa Ignasi en el primer punt,«les tres persones divines… com miren tota lafaç de la terra», suggereix un cert parentescamb aquesta obra de l’art rus cristià.

9. Josep M. raMBla, Exercicis espirituals de SantIgnasi de loiola. Una relectura del text (II),Barcelona, cristianisme i Justícia, eIdeS 63(2011). Vegeu p. 33 i nota 45, a p. 47.

10. david Stanley, «la contemplación de losevangelios, Ignacio de loyola y el cristianocontemporáneo», a: Para entender mejor losEjercicios de san Ignacio, colección reno -vación. Serie adjunta, México, d.F., 1972, p.41-74. la citació és a la p. 57.

11. en els escrits de Pau figura repetidament pe -risseúein (sobreabundar) com a expressió d’aquest desbordament: Fl 1,9; 1te 3,12; 4,1.Per a la significació ignasiana del «més»,podeu veure una breu i molt bona síntesi: luisde dIego, Espiritualidad del «magis», deI,vol. 2, p. 1166-1167.

12. a part dels estudis clàssics d’a. codina i H. Wa -trigant sobre l’origen dels exercicis espirituals,podeu veure: ewert H. couSInS, «Franciscanroots of Ignatian Meditation», a: george P.

45

NOTES

ScHner (ed.), Ignatian Spirituality in a Secu -lar Age, Waterloo, ontario, canadà, Wilfridlaurier university Press, 1984, ps. 51-64. enaquest estudi, a més de la influència francisca-na en els exercicis, es parla també de la cis-tercenca.

13. déu es va fer home perquè «desitjava captarl’afecte dels homes carnals, que eren incapaçosd’estimar d’altra manera, atraient-los primer al’amor salvífic de la seva pròpia humanitat, idesprés gradualment elevant-los a l’amor es -piritual» (Sant Bernat, Sobre el Càntic delsCàntics, 20,6, citat per ewert H. cousins, p.56).

14. Vegeu l’encertada traducció de reflectir queofereix xavier Melloni: «Reflectir, és a dir,prendre consciència del reflex que el contem-plat va deixant en l’interior, deixant-se trans-formar per ell i provocant aquell coneixementíntim que es converteix en amor i seguiment»(J. MellonI, La mistagogía de los Ejercicios,Santander, Sal terrae, 2001, p. 171).

15. cf. el que diu la Gaudium et Spes, núm. 22: «elFill de déu amb la seva encarnació s’ha unitd’alguna manera amb tot home».

16. «Aliquid novi semper afferatur» («sempre espresenta alguna novetat»), diu el mateix Ignasien un dels seus directoris (M. loP, Los direc-torios..., p. 26).

17. Ignasi casanovas presenta una completa pano -ràmica històrica de les interpretacions d’a-questa forma de pregària. destaca bé les ten-dències que la redueixen a una simple formade meditació per a exercitants poc iniciats i lesque la classifiquen com a contemplació. ambraó, casanovas sosté que la causa que diversoscomentaristes antics, cada vegada més apar-tats de l’època de sant Ignasi, redueixin l’apli-cació de sentits a una espècie de meditació, esdeu a la «por de l’il·luminisme que tenia in quietsmolts esperits, i del sensualisme, companygairebé inseparable del primer» (I. caSanoVaS,Comen ta rio y explanación de los EjerciciosEspirituales de San Ignacio de Loyola, tomosI y II, Barce lona, Balmes, 19542 [l’originalcatalà és de 1933], p. 183-194. la citació a lapàgina 189). en una línia semblant es pronun-cia Joseph MarÉcHal en el seu estudi «appli -cation des sens», a: Dictionnaire de Spiritua -

lité, tome I, col. 810-828. Maréchal divideixels sentits en imaginaris, al·legòrics i espiritu-als. els al·legòrics són els que té presents santIgnasi a partir de la segona setmana, encaraque la pràctica d’aquests disposa fàcilment ala gràcia dels sentits pròpiament espirituals,que són gratuïts. en l’aplicació dels sentits elreflectir («reflectint en si mateix») podrà com-portar la transformació en la mateixa imatgedel Senyor, segons 2co 3,16-18 (cf. FrançoisMarty, Sentir et Goûter. Les sens dans les«Exercices Spirituels» de Saint Ignace, Paris,cerf, 2005, ps. 52-55).

18. xavier Melloni descriu molt bé l’ordre i progrésde les hores de pregària i exàmens al llarg deldia (MellonI, La mistagogía..., p. 119-120).

19. encara que ja hagin passat més de setanta anysdes que Madeleine delbrêl va escriure Nousautres, gens des rues, el seu escrit segueix per-fectament vàlid per a «persones de la vidaordinària. aquells a qui un troba en qualsevolcarrer». la traducció espanyola d’aquestaobra ja està esgotada des de fa molts anys,però l’edició francesa està encara en venda.

20. Michel de certeau, La rupture instauratoireou le christianisme dans la culture contempo-raine, esprit, 1971, p. 1201.

21. g. tHeISSen, «defensa de una relación renova-da entre exégesis y homilética», Seleccionesde Teología, n. 163, 2002, p. 184-194. lescitacions a les p. 187, 188, 193.

22. Vegeu P. H. KolVenBacH, «no ocultéis la vidaoculta de cristo», a: Decir… al «indecible».Estudios sobre los Ejercicios Espirituales deSan Ignacio, Bilbao-Santander, Mensajero-Sal terrae, 1999, p. 77-89.

23. «no es tracta d’imitar un model extern, ni sim-plement d’un exercici ascètic-moral, sinód’una comunió real de vida amb crist, pobre ihumiliat com a expressió del seu valor salví-fic» (rogelio garcIa Mateo, Imitación deCristo, a: deI, II, p. 1000).

24. «Ignasi presenta sempre la relació amb la ‘per-sona’ de Jesús unida a la relació amb el ‘pro-jecte’ de vida que va assumir Jesús» (José MªcaStIllo, Seguimiento de Cristo, a: deI, p.1620.

25. «Sobre les eleccions, li sembla que la primeracosa que es proposa és, si seguirà consells o

46

preceptes… la segona, si determina consells,si en religió o no, perquè podria a hospitals,etc.» («notas dadas de palabra», M. loP, Losdirectorios..., p. 24).

26. «8. Per a estar més disposat a major glòria divi-na i a la seva major perfecció, el predisposi adesitjar més els consells que els preceptes, sidéu així ho considera. 9. el predisposi i el facicapaç, que són necessaris més senyals de déuper als preceptes que per als consells, ja quecrist nostre Senyor aconsella els consells i po sadificultat a posseir hisendes, cosa permesa en elspreceptes» («directorio autógrafo de san Ig -nacio», M. loP, Los directorios..., n. 8-9, p. 20).

27. William a. PeterS, «Ignacio de loyola y la“discreción de espíritus”», Concilium, 139(1978), 530-538. la citació a la p. 531.

28. carlos garcía HIrScHFeld, Espíritus, en deI,ps. 820-826. la citació és a la p. 824. aquestarticle de garcía Hirschfeld és una síntesi degran qualitat sobre el tema.

29. el que diu louis Beirnaert sobre el discerni-ment que féu íñigo a Manresa, durant elsmesos de la seva intensa i agitada experiènciaespiritual, il·lumina bé el caràcter de les reglesde discerniment: «Sense que arribés a serconscient de les tendències psicològiques quel’enganxaven a un o altre objecte, les va cop-sar en la seva significació d’obstacle al serveide déu, que era el suprem objectiu de la sevapersonalitat, i va renunciar-hi, de manera queaixí va progressar al mateix temps cap a lasantedat i cap a la maduració psicològica» (l.BeIrnaert, «discerne ment et psychisme»,Christus, 4 (1954), p. 59-61, la citació en lesp. 59-60). Per a la relació de les regles amb lapsicologia, vegeu també: Jordi Font, Discer -ni miento de espíritus. Ensayo de interpreta-ción psicológica, Manresa, 1987, p. 127-147;«los afectos en desolación y en consolación:lectura psicológica», a: carlos aleMany iJosé a. garcía Monge (eds.), Psicología yEjercicios Ignacianos, Bilbao-Santander, Men -sajero-Sal terrae, 19962, vol. I, p. 141-153.Sobre la teologia implícita en les regles igna-sianes, vegeu: Karl raHner, a «la lógica delconocimiento existencial en San Ignacio deloyola», a: Lo dinámico en la Iglesia, Bar ce -lona, Herder, 19682, p. 93-181.

30. «durant la primera setmana no fa falta [aturar-se] molt amb persones que caminen moltavançades en la via de l’esperit, que fa moltque freqüenten la confessió i comunió, i quetenen desig d’entendre en quin estat podrienservir més déu» («directorio dictado al P.Vitoria», n. 19; loP, Los directorios..., p. 34).

31. en el procés d’alcalà de 2 de maig de 1527,María de la Flor, declarà que havia demanat aíñigo que «li mostrés el servei de déu» i queell «le dijo que la había de hablar un mesarreo; e que en este mes había de ocho a ochodías de comulgar; e que la primera vez habíade estar muy alegre, e non sabría de dónde levenía; e la otra semana estaría muy triste; masque él esperaba en dios que ha de sentir enello mucho provecho» (Monumenta Histo ricaS.I., Scripta de Sancto Ignatio, I, p. 611; JosécalVeraS, Ejercicios espirituales, Direc torioy Documentos de S. Ignacio de Loyola,Barcelona, Balmes, 19582, n. 659, p. 336).

32. És la sindèresi o «capacitat natural per a jutjarrectament», segons el diccionari de la llenguacatalana.

33. aquesta proposició fou atacada com a pròpiadels il·luminats, però va ser defensada perPolanco. cf. dalMaSeS, Ejercicios Espiri tua -les, Santander, Sal terrae, p. 168, nota.

34. «directorio autógrafo de san Ignacio», n. 11;loP, Los directorios..., p. 20.

35. en una carta a Francesc de Borja, Ignasi li diuque moderi les penitències corporals, sobretotsi provoquen que surti sang, per a «buscar másinmediatamente al Señor de todos, es a saber,sus santísimos dones, así como una infusión ogotas de lágrimas, agora sea, 1º, sobre los pro-pios pecados o ajenos; agora sea, 2º, en losmisterios de cristo n. S. en esta vida o en laotra; agora sea, 3º, en consideración o amor delas personas divinas; y tanto son de mayorvalor y precio, cuanto son en pensar y consi-derar más alto» (20 septiembre 1548, Bac,1991, p. 831).

36. la «nit fosca» del Pare arrupe és potser menysconeguda que la de teresa de lisieux i teresade calcuta. el mateix arrupe explica com vaviure aquesta «nit fosca» en la tensa relacióamb el papa Pau VI; cf. Víctor codIna, Lanoche oscura del P. Arrupe. Una carta autó-

47

grafa inédita, Manresa, 1990, 165-172. el textde la carta està també editat a Pedro MiguellaMet, Arrupe. Un profeta para el siglo XXI,Madrid, temas de Hoy, 2002, p. 480.

37. es poden veure en teresa de Jesús expressionscom aquestes: «Me parece cordura huir comode una fiera de la lengua de una mujer apasio-nada» (carta 384,10). «el gran valor de estasalmas y el ánimo que dios las daba para pade-cer y servirle, no cierto de mujeres» (Funda cio -nes 1,6). «es muy de mujeres [las «ternuras» las«palabras regaladas»] y no querría yo, hijasmías, lo fuésedes en nada, ni lo pareciésedes,sino varones fuertes; que si ellas hacen lo quees en sí, el Señor las hará tan varoniles, queespanten a los hombres» (camino 7,8, có dicede Valladolid). «Vuestra reverencia y las de másestán más obligadas a ir como varones esfor-zados y no como mujercillas» (carta 424,13).

38. Autobiografia, Pròleg del P. nadal, n. 2.39. Sabem, com diu nadal, que «post consummata

studia congessit delibationes illas Exercitio rumprimas, addidit multa, digessit omnia» (Mn,ep. IV, p. 826). Molt probablement per a aques-ta reelaboració final del text dels exercicis esva servir de lectures de clàssics de l’espiritua-litat cristiana, com evagri Pòntic, cassià i santBernat, entre altres. una formulació clàssicadels enganys en la vida espiritual es troba en lapresentació que fan de l’accídia evagri Pòntic icassià. amb especial habilitat, sant Bernatinterpreta el càntic dels càntics (2,15): les«guineuetes», que s’amaguen fàcilment, són elperill enganyós dels avançats, mentre que elsnovicis o primerencs són amenaçats per perillsmés sensibles, com les gelades i els incendis(Sermons 63 i 64 sobre el càntic dels càntics).

40. Ignasi, en parlar de la trobada amb el moroamb el qual discuteix sobre la virginitat deMaria, reconeix que llavors es trobava «sense

saber què eren la humilitat, la caritat, lapaciència, ni la discreció per a reglar i mesu-rar aquestes virtuts» (Au 14,4).

41. cf. Au, 8.42. És immens el panorama bibliogràfic referent a

aquesta cScP. Suárez, Fessard, K. rahner,daniel gil, Jean gouvernaire i tots els comen-taristes del text dels exercicis (Meschler,casanovas, arzubialde, demoustier, etc.) o deles regles en particular (gagliardi, clémence,gil, toner, etc.). destaquem també una de lesaportacions recents de més qualitat, per la se -va anàlisi completa i profunda: José garcía

de caStro, El Dios emergente (Bilbao-San -tander, Mensajero-Sal terrae, 2001). a partdel molt notable valor de l’obra en si mateixa,hi ha una excel·lent panoràmica de les diver-ses interpretacions que s’han donat d’aquestaregla ignasiana.

43. Jean clÉMence, El discernimiento de espíritusen los Ejercicios Espirituales de San Ignaciode Loyola, Madrid, Secretariado de ejercicios,1979, p. 28 (l’original va aparèixer a Revued’Ascétique et Mystique, 1951, 347-375;1952, 64-81). Segons clémence, una personaequilibrada amb atenció continuada podràdescobrir una causa subconscient; una d’in-conscient, potser en el progrés de la vida espi-ritual es farà subconscient i conscient. laforma psicològica mitjançant la qual l’accióde déu es fa conscient és «la forma de l’amortotalment gratuït i desinteressat» (p. 29).

44. la citació de sant tomàs es conserva en elstextos P1 i P2 i fa referència a la manera comes moguda la voluntat per la intel·ligència iper déu (cf. dalmases, p. 172, nota a ee 330).

45. en l’autobiografia ignasiana hi trobem aquestspunts en els quals figura, amb major o menorprobabilitat, la cScP: 21,2;28,4;29,2;79,8.

46. cf. Au, 26,2-4;54,5-55,1;82,3-4.

48