3
1 Nus baixant una escala Antonina Canyelles baixa una escala, baixa completament nua de la mà del seu pare, una escala de pedra viva, sense baranes, una escala austera que baixa cap a la foscor, qui sap si cap a una mena de llum encegadora, una escala que entra en una cova insondable i última, un ingrés al manicomi, a l’epicentre de la terra, la nuesa més absoluta de l’ésser, el final del trajecte. Antonina Canyelles (Palma, 1942). Antonina Canyelles mai no ha format part de la fila índia de la cultura catalana. Ha fet camí i obra tota sola, com ha volgut i quan ha volgut, amb criteris estrictament de sentiment personal, de creació literària. Tanta llibertat vital necessàriament s’ha de veure reflectida als seus poemes. Antonina Canyelles té una intel·ligència sibil·lina que interroga: que s’interroga a ella mateixa i que interpel·la al públic, el porta a posicionar-se, a examinar- se en aquest món amb crisi de tot, però sobretot amb crisi de credibilitat. Els seus poemes esmolats naveguen entre la realitat i la impostura, els empeny una combinació de virtuosisme i irreverència. Perquè... quines són les intencions clandestines dels seus poemes? Poc que ho sabem. Preguntar-se pel pas dels humans per aquesta cosa més o menys abonyegada que anomenem món, potser? Com a lectors, aquesta picadura profunda ens porta a investigar-nos, a un estat d’alerta vital, de vigília personal continua. Canyelles escriu per tal d’estampar la caparrudesa en l’escata dura de la llengua de la tribu. Hi vol gravar en relleu la diferència i la deriva, un saber altre i perillós que no troba el seu lloc i que fa por, per això dóna cos al text i cerca nous ancoratges, entre carn i escriptura, que escupen qualsevol forma de docilitat. (Sebastià Perelló)
