JORDI JUAN VILLANUEVA
HIDRAULISME HISTÒRIC DEL
MONESTIR DE POBLET I ELS SEU
HINTERLAND IMMEDIAT
HIDRAULISME HISTÒRIC DEL
MONESTIR DE POBLET I ELS SEU
HINTERLAND IMMEDIAT
JORDI JUAN VILLANUEVA
HIDRAULISME HISTÒRIC DEL MONESTIR DE
POBLET I ELS SEU HINTERLAND IMMEDIAT.
JORDI JUAN VILLANUEVA
RESUM:
El present estudi vol incidir en el coneixement de la xarxa hidràulica
històrica del monestir de Santa Maria de Poblet –segles XII fins al
XVIII- i en les relacions que manté aquest amb el seu hinterland.
S’ha comprovat la importància de les immediacions del monestir en
relació al hidraulisme, i és per això que s’ha decidit concentrar nous
esforços a l’estudi del Barranc de Castellfollit i la seva àrea
circumdant.
El mètode s’ha basat en la cerca bibliogràfica i documental, i en la
identificació sobre el terreny d’aquelles estructures aparegudes a la
documentació escrutada; també, en el buidatge de la fotografia aèria
(vol de l’any 1956) i en l’anàlisi cartogràfica, orto-fotogramètrica i
topogràfica, comprovant, alhora, la toponímia que presenten, tant la
documentació elaborada per l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC),
com la del Instituto Geológico y Minero de España i la del Ministerio
de Economía y Hacienda (cartografia cadastral i històrica). Les obres
de referència emprades inicialment han estat: Història de Poblet
d’Agustí Altisent i L'Hydraulique monastique : milieux, réseaux,
usages de Léon Pressouyre i Paul Benoit1, que ens han obert un gran
ventall de consulta. Per la informació documental hem utilitzat
1 PRESSOUYRE, Léon; BENOIT, Paul (1996). L'Hydraulique monastique : milieux,
réseaux, usages. Rencontres à Royaumont. Créaphis, Paris.
fonamentalment el Diplomatari de Santa Maria de Poblet, edició a
cura d'Agustí Altisent. L’objectiu metodològic ha sigut integrar dades
de naturalesa diferent i contrastar-les amb els nostres i altres arxius,
per tal d’aproximar-nos al sistema hidràulic del Monestir pobletà i la
seva àrea d’influència.
S’han pogut localitzar diverses xarxes hidràuliques d’èpoques
diferents i reutilitzacions d’antigues estructures. S’han pogut ubicar i
analitzar algunes entrades –no descartem que n’hi hagin més-, els
desguassos i s’ha interpretat la distribució. A més, s’ha analitzat la
funció que desenvolupa el hinterland pobletà, en relació a la captació
i posterior distribució dels recursos hídrics necessaris pel Monestir.
Hem de reconèixer, però, que manquen tant intervencions
arqueològiques com recerques documentalistes que corroborin o
desmenteixin els nostres diagnòstics.
ÍNDEX
1. INTRODUCCIÓ I ANTECEDENTS. 1
2. CONTEXT GEOGRÀFIC. 4
3. CONTEXT HISTÒRICO-CRONOLÒGIC. 5
4. L’HIDRAULISME A POBLET.
DOCUMENTACIÓ I HISTORIOGRAFIA. 27
5. L’HIDRAULISME A POBLET. VISIONS SOBRE EL TERRENY. 35
6. CONCLUSIONS. 50
7. BIBLIOGRAFIA . 63
1
HIDRAULISME HISTÒRIC DEL MONESTIR DE
POBLET I ELS SEU HINTERLAND IMMEDIAT.
JORDI JUAN VILLANUEVA
1. INTRODUCCIÓ I ANTECEDENTS.
El present estudi arrenca d’un treball previ encarregat per l’Institut de
l’Aigua de la Universitat de Barcelona i la Facultat de Geografia i
Història1 de la mateixa universitat. En aquell moment vàrem entrar
en contacte directe amb el Monestir, mantenint trobades amb el
Prior 2 que ens encoratjà i ajudà a elaborar l’estudi històric dels
sistemes hidràulics.
L’objectiu d’aquell estudi fou analitzar integralment el sistema
hidràulic històric del Monestir de Poblet en l’interval que abraça dels
segles XII al XVIII. Ens vàrem plantejar estudiar quines estructures
es construïren, amb quina cronologia, en quin context i amb quina
finalitat. Ens plantejàvem conèixer si hi havia diverses xarxes
hidràuliques de diferents èpoques, o bé, si s’havien reutilitzat
antigues estructures.
Totes aquelles qüestions que ens formulàrem no pogueren ésser
aclarides. La naturalesa preliminar d’aquell estudi, amb les lògiques 1 Agrair, tan el suport de la Dra. Marta Sancho Planas, que ens va informar i
encoratjar a realitzar la recerca anterior, com el tutoratge i les bones directrius
oferts, en aquell moment, pel Dr. Santiago Riera Mora.
2 En aquest punt hem d’apuntar l’ajuda prestada, pel Prior, Lluc Torcal, i també la
que ens va oferir en Trini Teixidó, treballador de poblet alhora d’elaborar l’estudi
encarregat per l’Institut de l’Aigua (UB).
2
dificultats d’interpretació, condicionaren, sense cap mena de dubte,
els diagnòstics efectuats. De totes maneres aquells resultats
constitueixen un substrat informatiu que en unió a noves recerques
documentals i sobre el territori aportaran noves dades sobre el
sistema hidràulic del Monestir de Poblet i el seu hinterland.
Immediatament després de la finalització d’aquest primer projecte
vam decidir que la nostra recerca havia d’aprofundir en les relacions
del monestir amb el seu hinterland. Adonant-nos del valor
arqueològic del paisatge, a partir de la recerca visual i de superfície
del terme de Vimbodí-Poblet, hem comprovat la importància de les
immediacions del monestir en relació a l’hidraulisme, i hem decidit
concentrar nous esforços a l’estudi del Barranc de Castellfollit i la
seva àrea circumdant. Parlarem de les estructures construïdes, farem
una aproximació a la seva cronologia, context i finalitat. Observarem
diverses xarxes hidràuliques d’èpoques diferents i si s’han reutilitzat
antigues estructures. I analitzarem la funció que desenvolupa
l’hinterland pobletà en relació a la captació i posterior distribució dels
recursos hídrics necessaris pel Monestir.
El mètode es basarà en la cerca bibliogràfica i documental, i en la
identificació sobre el terreny d’aquelles estructures aparegudes a la
documentació escrutada; també, en el buidatge de la fotografia aèria
(vol de l’any 1956) i en l’anàlisi cartogràfic, ortofotogramètric i
topogràfic, comprovant, alhora, la toponímia que presenten, tan la
documentació elaborada per l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC),
com la del Instituto Geológico y Minero de España i la del Ministerio
de Economía y Hacienda (cartografia cadastral i històrica).
3
Les obres de referència emprades inicialment han estat: Història de
Poblet d’Agustí Altisent i L'Hydraulique monastique : milieux, réseaux,
usages de Léon Pressouyre i Paul Benoit3, que ens han obert un gran
ventall de consulta. A més, ens hem servit dels coneixements i les
informacions elaborades en el nostre anterior estudi4.
Per la informació documental hem utilitzat fonamentalment el
Diplomatari de Santa Maria de Poblet, edició a cura d'Agustí Altisent.
De la investigació realitzada pel Dr. Valentí Gual en els seus títols,
Justicia i Terra. La documentaciñ de l’arxiu de Poblet (Armari II) i
Poblet, senyor feudal. La documentaciñ de l’armari III, no hem trobat
cap referència documental, on aparegui informació de la
infraestructura hidràulica.
L’objectiu metodològic ha sigut integrar dades de naturalesa diferent i
contrastar-les amb els nostres i altres arxius, per tal d’aproximar-nos
al sistema hidràulic del Monestir pobletà i la seva àrea d’influència.
3 PRESSOUYRE, Léon; BENOIT, Paul (1996). L'Hydraulique monastique : milieux,
réseaux, usages. Rencontres à Royaumont. Créaphis, Paris.
4 JUAN VILLANUEVA, Jordi (2009). “Una aproximació a l’hidraulisme històric del
monestir de Poblet”. (En premsa)
4
2. CONTEXT GEOGRÀFIC:
El Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, situat a uns 500 m
d’altitud, pertany a la Conca de Barberà. D’aquesta comarca direm
que estructuralment pertany a la Depressió Central Catalana, en una
posició marginal i formant part del rosari de depressions que dins del
territori català marquen la línia de contacte entre aquesta gran unitat
central i la Serralada Pre-litoral. Al nord, i fent divisòria amb la de de
les Garrigues, hi trobem la serra de la Llena –amb la punta del Curull
(1018 m) com a màxima alçada– i la serra del Corregó. El sistema
muntanyós continua amb la serra del Tallat, que fa de partió amb
l’Urgell i que té una alçada màxima de 803 m en el Tossal Gros. La
serra del Suró és fronterera amb la Segarra, i la Serra del Codony
aïlla la Conca de Barberà de la conca hidrogràfica del Gaià.
La proximitat del mar, que es troba a 50 quilòmetres, li hauria de
conferir una certa benignitat climàtica, però la barrera que formen els
sistemes muntanyosos que encerclen la Conca de Barberà per la seva
banda sud impedeixen l’entrada de vents càlids i humits procedents
d’aquell, per tant, aquesta influència no es mostra gaire acusada.
Però, al no haver-hi cap sistema muntanyós prou important que faci
de barrera entre la Conca i la zona central catalana, hi ha gran
influència del clima continental, propi de les àrees de Lleida i de la
Segarra. Així, doncs, el clima de la comarca està a cavall entre el
propi de les terres litorals i el de les terres interiors: és més rigorós
que el del Camp de Tarragona, però més plàcid que el de la Depressió
Central Catalana.
La mitjana de precipitacions al fons de la vall és inferior que la de les
estacions situades a mitjana alçada, on s’assoleixen valors superiors.
Durant la tardor i la primavera es produeixen els aiguats més
intensos mentre que a l’estiu i a l’hivern els valors pluviomètrics són
5
mínims, i es presenten precipitacions en forma sòlida de pocs dies
l’any de mitjana. La baixa quantitat de pluges registrades a la zona fa
que el cabal dels rius sigui molt pobre i de caràcter intermitent, com
correspon a una àrea mediterrània. D’aquí que hem cregut
convenient ampliar l’estudi al sistema de Castellfollit. El barranc de
Castellfollit forma part del Paratge Natural d’Interès Nacional de la
Vall del Monestir de Poblet i se situa al sud del terme de Vimbodí-
Poblet; en el seu subsistema, a l’oest hi ha el barranc dels Torners i a
l’est, hi trobem, el Barranc de les Fargues. Neix a la cara nord del
sistema Prades i desguassa al riu Sec, formant part del sistema
Francolí. Aquest sistema permet la comunicació del Monestir i la seva
àrea d’influència directa, amb les viles de l’Espluga de Francolí i
Montblanc, on, travessant la serralada pre-litoral pel pas de la Riba,
accedeix al Camp de Tarragona i a la mar Mediterrània.
3. CONTEXT HISTÒRICO-CRONOLÒGIC:
Resulta rellevant contextualitzar històrico-cronològicament el territori
que trobaren els monjos constructors del Monestir, per tal de poder
arribar a interpretar el primigeni sistema hidràulic que construïren o
reaprofitaren. Recuperant a Agustí Altisent, apreciem que tracta la
llegenda de l’ermità Poblet com a un fet improbable, i, per tant, no la
qüestiona ni la interpreta com a variable històrica, però afegeix que
“...a les terres cedides pel comte a l’abat de Fontfreda, hi havia, o hi
havia hagut, ermitans...” 5 . Finestres també accepta la condició
d’eremitori del territori on s’assenta Poblet.
Lluc Torcal, complementa les tesis d’Altisent, afegint que “...el lloc
que escolliren els monjos per edificar el cenobi [...] fou el que en
aquell moment degueren considerar més ben assortit d’aigua...”6. I
5 ALTISENT, Agustí (1974). Història de Poblet. Abadia de Poblet. Pàg. 52.
6
es referma en una dada interessant, ja apuntada per Altisent: “...els
primers monjos van aprofitar antigues infraestructures hidràuliques
dels antics pobladors romans i àrabs, a les quals van anar
sobreposant noves construccions...” 7 . És a dir, Torcal i Altisent
projecten una idea molt interessant: reaprofitaments d’estructures
antigues. És un concepte a tenir en compte. Fruit d’aquestes
interpretacions, ens hem vist obligats a fer recular l’arc temporal, i a
ampliar el marc geogràfic del nostre anàlisi.
Comencem per presentar una breu visió de les restes arqueològiques
que s’han trobat en zones pròximes al hinterland monàstic d’èpoques
anteriors a la dominació romana. “...L’edat del bronze ha deixat força
vestigis a la Conca de Barberà. Sembla que fou a partir d’aquesta
època que els pobladors de la contrada desenvoluparen una economia
independent, agrícola i ramadera. D’aquesta cultura hom ha trobat
restes a balmes i coves...”8. Concretament, s’han trobat vestigis a la
Cova dels Aixeragats, al terme de Vimbodí. És de remarcar la
localització d’aquesta cova atès que es troba propera al desguàs del
Barranc de Castellfollit.
D’època ibèrica s’han trobat nombrosos poblats corresponents a la
segona edat del ferro, “...preferentment situats en petits tossalets
localitzats a Poblet, Barberà de la Conca, Ollers, etc...” 9 . A més,
d’aquest període, s’ha trobat una necròpolis d’incineració i un
6 TORCAL, Lluc (2007): “L’aigua al Monestir de Poblet: passat, present i futur.
Ponència a les VIII Jornades d’Història de la Farmàcia. Pàg. 5.
7 TORCAL, Lluc (2007). Op. cit. Pàg. 6. 8 PLADEVALL, Antoni [director]. (1994-1999) Catalunya Romànica. El Tarragonès,
el Baix Camp, l’Alt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà. Volum 21. Enciclopèdia
Catalana, Barcelona. Pàg. 429.
9 PLADEVALL, Antoni [director]. (1994-1999). Ibidem. Pàg. 430.
7
jaciment on ha aparegut gran quantitat de moneda ibèrica. Ambdós
jaciments es troben situats en un indret pròxim al castell de
Milmanda. La necròpolis és de reduïdes dimensions, s’hi varen
recuperar “...les restes de set individus, algunes incompletes...”10.
L’autora de l’estudi l’hi admet una cronologia de “...primera meitat
del segle VI a.C, quedant oberta la possibilitat de remuntar-se fins a
les darreries del VII a.C”11. El jaciment on han aparegut les monedes
ibèriques “...se suposa situat sobre una petita elevaciñ d’un dels
extrems de la serra de Milmanda, on s’alça el castell del mateix
nom...”12. La importància del jaciment la deixa palesa l’autor quan diu
que la seva localització no és casual, atès que es troba en una posició
dominant sobre el riu Francolí, a poca distància del riu Sec i pròxim a
unes rutes comercials que comunicaven diferents àrees de la
Catalunya antiga.
La reutilització del jaciment com a hàbitat, per part de diferents
comunitats humanes, al llarg dels segles no és discutible. “...En
escassos metres es localitzen, a més del jaciment ibèric d’on
procedeixen aquestes monedes, una necròpolis del bronze final-
primera edat del ferro i les restes d’una vil·la romana imperial...”13.
En època romana, la comarca era travessada per vàries vies, entre
les quals la Via Aurelia, fet que la convertia en una zona d’especial
importància per a la comunicació Tarraco-Ilerda. L’escassetat
10 RAMÓN SARIÑENA, Esther (1989). “Un Arybalos procedent de la necròpolis de
Milmada (Vimbodí)”. Aplec de Treballs, nº 9. Conca de Barberà. Pàg. 124.
11 RAMÓN SARIÑENA, Esther (1989). Ibidem. Pàg. 133.
12 GIRAL ROYO, Francesc (2007). “Breus notes sobre les monedes ibèriques de
Milmanda (Vimbodí) conservades al Museu Comarcal de la Conca de Barberà”.
Aplec de Treballs, nº 25. Conca de Barberà. Pàg. 42.
13 GIRAL ROYO, Francesc (2007). Ibidem. Pàg. 43.
8
d’estudis sobre la romanització ha determinat que tradicionalment la
Conca de Barbera hagi estat considerada marginal. Darrerament,
però, les troballes superficials de diversos fragments de ceràmica
campaniana, de l’anomenada terra sigillata i de la comuna, a més de
diversos bocins de tegullae, fragments de dolies i d’àmfores arreu de
la zona, han palesat, malgrat que encara no s’ha realitzat cap
excavació, ni estudi específic, la transcendència històrica d’aquesta
època, confirmada per l’existència d’un important hàbitat centrat en
vil·les romanes a banda i banda dels rius Anguera i Francolí, com
també en altres zones del pla de la comarca. A més de vil·les de gran
extensió, hi ha un nombre important de petites vil·les distribuïdes per
gairebé tot el territori, les quals palesen la importància del poblament
d’època romana.
A la Granja Mitjana de Poblet es van trobar diversos pesos de teler i
un penjoll en forma de fal·lus, i a Riudabella –a la partida de
Montcortès-, es va trobar una inscripció romana datada al segle II.
Segons els autors, es tracta d’una fita termenal que constitueix “...un
text jurídic força notable en l’àmbit del dret privat...”14, fet que palesa
l’activitat de la comarca en aquells moments.
Segons l’enciclopèdia Catalunya Romànica, “... és probable que al
final de l’època romana el poblament de la comarca minvés i que
desapareguessin moltes de les vil·les que s’hi havien organitzat
anteriorment, bo i produint-se un fenomen de concentració en les
poques subsistents...”15. El mateix desconeixement que en general
14 MAYER, Marc; POBLET, Marcel (1992). “Una inscripció romana a Riudabella”.
Aplec de Treballs, nº 10. Conca de Barberà. Pàg. 150.
15 PLADEVALL, Antoni [director]. (1994-1999) Catalunya Romànica. El Tarragonès,
el Baix Camp, l’Alt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà. Volum 21. Enciclopèdia
Catalana, Barcelona. Pàg. 430.
9
hom té de la comarca pel que fa a la romanització és també atribuïble
al seu procés de cristianització, ja que, “...no es pot parlar d’una
Hispània cristiana [atès que] el cristianisme només estava arrelat en
les metròpolis i en les poblacions situades al llarg de les vies de
comunicaciñ...”16 i no, com d’altres fonts ens mostren “...cal suposar
primerenc [el cristianisme, a la Conca de Barberà] ateses les
connexions culturals amb les comarques veïnes del Camp de
Tarragona...”17.
La hipòtesi clàssica de manca de poblament o poblament marginal és
la que sovinteja alhora d’estudiar l’època visigoda. “...La inseguretat,
una profunda davallada econòmica i una consegüent regressió
demogràfica foren, en conjunt, les causes generals de l’escàs
poblament de la zona i, com a conseqüència, la manca de vestigis
tant arqueològics com documentals notables trobats fins ara...”18. A
això, se li ha de sumar el fet que no es detectin gaires jaciments
visigots, potser perquè “...el domini visigot només significà [...]
l’establiment d’alguns representants de l’aristocràcia goda dirigent,
acompanyats d’un cert nombre de gent amb funcions militars. Per
tant, no sembla que l’ocupaciñ [...] fos massiva ni que comportés una
situació traumàtica traduïda en abandó dels camps i les cases,
16 BRAMON, Dolors (2009). “La musulmanització d’Hispània: un procés migratori
d’homes i d’idees al segle VIII” a SANTESMASES OLLÉ, J. [director]. Processos
migratoris a les terres de parla catalana. De l’època medieval a l’actualitat. Actes
del VII Congrés de la Coordinadora de Centres d’Estudis de parla catalana. Pàg. 26.
17 PLADEVALL, Antoni [director]. (1994-1999). Op. cit. Pàg. 431.
18
CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). “A propòsit del poblament de la Conca
de Barberà abans del domini comtal (segles V-X)”. Aplec de Treballs, nº 24. Conca
de Barberà. Pàg. 43.
10
destrucció o establiment important de gent nova...”19. Hom creu que,
a la ruralia, els pobladors hispano-romans seguien essent propietaris
de la terra i la seguien treballant i que la presència goda era
pràcticament inexistent, en contraposició, al món urbà, on s’han
trobat més jaciments i l’ocupació goda de les ciutats està millor
documentada.
Aquesta línia de pensament que reforça la hipòtesi de la continuïtat
poblacional topa directament amb altres interpretacions que dibuixen
un paisatge pràcticament desèrtic amb població escassa i pocs llocs
habitats, i els que encara mantenen certa continuïtat poblacional
resten amagats a les muntanyes, en llocs inaccessibles. A nivell
arqueològic hem de fer notar que els vestigis visigòtics apareguts a la
Conca de Barberà, encara que siguin, “...ara per ara, escassíssims,
fruit de la casualitat i sense un context arqueològic...”20, existeixen.
Un conjunt d’objectes va aparèixer l’any 1999, a la partida de terra
anomenada la Plana d’en Pau (l’Espluga de Francolí), a prop del
castell de Milmanda. Es va trobar prop d’una vil·la romana,
“...creuada presumiblement per l’antiga via romana, i rica en
materials del baix imperi...” 21 , un conjunt “...d’objectes metàl·lics
agrupats en un mateix lloc, extrets per les tasques agrícoles. El
conjunt estava format per una placa de bronze corresponent a un
19 CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). “A propòsit del poblament de la Conca
de Barberà abans del domini comtal (segles V-X)”. Aplec de Treballs, nº 24. Conca
de Barberà. Pàg. 43-44.
20
CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). Op. cit. Pàg. 45.
21 CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). Op. cit. Pàg. 48.
11
tipus de sivella visigòtica, i dos objectes de ferro de més difícil
identificació...”22.
Ramon Vidal, per la seva tipologia, inclou la sivella en un grup de
fabricació hispanovisigòtica que provindria de tallers de la Meseta o
de la Narbonense, donant-li una cronologia de segle VII avançat.
L’autor afegeix que “...el fet d’aparèixer en un mateix context tres
peces diferents, entre les quals podria haver una rella i una destral,
pot suggerir una permanència en el lloc...” 23 . Nosaltres ens
decantariem per la continuïtat poblacional atès que “...en el mateix
lloc, també s’havia trobat, amb anterioritat, algunes monedes
musulmanes...”24.
L’autor que ha treballat més aquest període, en aquesta zona
concreta, és l’Antoni Carreras i Casanovas el qual defensa que “...la
manca de vestigis no és un indicador d’un despoblament absolut de la
comarca en aquests segles...”25. Idea amb la qual nosaltres treballem
i estem plenament d’acord. Ara bé, amb la idea, defensada pel
mateix autor, en la qual “...cal creure que nuclis aïllats es
mantingueren establerts al pla de la Conca i a les muntanyes, tot
portant generalment una economia de subsistència...”26, hi estem en
desacord. La idea d’un període visigot, o de qualsevol altre, com un
22 VIDAL RULL, Ramon (2000). “Conjunt visigòtic de la Plana d’en Pau. (L’Espluga
de Francolí)”. Aplec de Treballs, nº 18. Conca de Barberà. Pàg. 5.
23 VIDAL RULL, Ramon (2000). Op. cit. Pàg. 8.
24 CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). “A propòsit del poblament de la Conca
de Barberà abans del domini comtal (segles V-X)”. Aplec de Treballs, nº 24. Conca
de Barberà. Pàg. 48.
25 CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). Ibidem. Pàg. 51.
26 CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). Ibidem. Pàg. 51-52.
12
moment històric en el qual no hi havia pagesos i els que hi eren
malvivien, portant “...una vida de subsistència miserable...”27, no hi
estem d’acord.
Hom coneix que contingents d’àrabs i berbers van travessar l’Estret
de Gibraltar i van penetrar a la Península Ibèrica d’una manera
organitzada a partir de l’any 711. Segons Dolors Bramon no disposem
de dades segures per poder fixar amb exactitud l’ocupació de les
actuals terres catalanes, “...però sembla que es va produir des de
Saragossa i entre els anys 713 i 720...” 28 . Antoni Carreras se’ns
mostra partidari d’una clara línia tradicionalista escrivint frases com
“...vet aquí que una nova sotragada sumirà aquestes contrades en un
estat molt més somort del que estava: en poc temps, la invasió
musulmana [...] arribà a aquests indrets...”29. Ara bé, el propi autor
no ens sap dir si els musulmans sotmeteren, ignoraren o anihilaren
els nuclis de població de la comarca o, fins i tot, hi pactaren.
Dolors Bramon ens descriu molt acuradament el modus operandi dels
invasors musulmans envers les comunitats ocupades. Segons l’autora,
si existeix un enfrontament armat (anwâtan), les poblacions poden
ser esclavitzades i els seus béns requisats, com a botí de guerra. Ara
bé, “...en general les seves propietats no es van repartir entre els
combatents sinñ que van restar en mans de l’estat i els antics
27 CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). Ibidem. Pàg. 51. 28 BRAMON, Dolors (2009). “La musulmanització d’Hispània: un procés migratori
d’homes i d’idees al segle VIII” a SANTESMASES OLLÉ, J. [director]. Processos
migratoris a les terres de parla catalana. De l’època medieval a l’actualitat. Actes
del VII Congrés de la Coordinadora de Centres d’Estudis de parla catalana. Pàg. 19.
29 CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). Op. cit. Pàg. 53.
13
propietaris s’hi van quedar sotmesos a diverses prestacions...”30. Si,
per contra, no hi ha enfrontament armat, les poblacions eren
sotmeses mitjançant l’establiment de pactes (sulhan) de
reconeixement de sobirania. “...Els membres d’aquestes comunitats,
podien restar sota domini islàmic, tot mantenint les seves creences,
institucions [...] i propietats a canvi del pagament en metàl·lic d’un
impost de capitaciñ (gizyah) i d’un altre [...] de contribuciñ territorial
[...] en espècies (kharâj)...”31.
Potser, en aquesta comarca, els musulmans pactaren amb les
poblacions autòctones i no hi van haver destruccions de béns. No
obstant, el pacte potser resultà necessari atès la gran diferència
poblacional dels ocupants i dels ocupats. Dolors Bramon ens fa una
nova aportació, “...aquest inicial moviment de persones [...] no ha de
ser entès da cap manera com un canvi de població indígena per
forànea...”32. Segons l’autora, en l’estat andalusí resultant, no tan
sols no hi va haver substitució de persones, sinó que el nombre de
nou vinguts va ser relativament escàs, i només podem entendre l’èxit
polític i social de l’islam i el progressiu canvi cultural i religiós de la
població autòctona tenint en compte “...la lliure acceptació i la
conseqüent musulmanització i arabització de la gran majoria dels
hispanogots del moment...”33.
La conquesta feudal d’aquestes contrades comença en una època ben
reculada. La primera notícia documental que hem trobat de la zona i
que evidencia la progressiva conquesta, és la donació de Sant Pere
d’Ambigats del dia 31 de juliol de 945, on el comte Sunyer i la seva
30 BRAMON, Dolors (2009). Op. cit. Pàg. 20-21.
31 BRAMON, Dolors (2009). Op. cit. Pàg. 21. 32 BRAMON, Dolors (2009). Op. cit. Pàg. 23.
33 BRAMON, Dolors (2009). Op. cit. Pàg. 26.
14
muller Riquilda donen al monestir de Santa Cecilia de Montserrat
“...<in Campo Barberano> l’esglèsia de Sant Pere d’Ambigats, amb
les terres cultes i ermes del seu voltant, així com els delmes i les
primícies...”34. El document en qüestió descriu uns límits ben marcats
que denoten l’existència d’un espai organitzat i habitat, en aquestes
cronologies. Les afrontacions no deixen lloc a dubte “...sic afrontat a
parte orientis in ipso collo de Capra. A meridie in bosco que dicitur
Jorda. Ab occiduo in strada publica. A parte vero circii in ipso rigario
de Barberano...”35. Apareixen el rec de Barberà, relacionable amb la
infraestructura hidràulica del moment, i altres elements que denoten
una continuïtat poblacional. Per exemple, la donació inclou terres
incultes però també terres cultivades, així com el delme i les primícies,
fet que prova l’existència d’uns pagesos que cultiven la terra i als
quals se’ls hi cobra un impost, relacionat amb el sistema impositiu
feudal, tan laic com eclesiàstic.
Un altre document molt important per recolzar la nostra hipòtesi és
un document datat el desembre de l’any 1079. Els comtes de
Barcelona, Ramon Berenguer II i Berenguer [Ramon] II, donen a
Ponç Hug de Cervera l’honor erma, anomenada l’Espluga de Francolí
amb els seus termes, les seves muntanyes i colls, els seus plans i
valls, el dret d’ús i el monopoli de les aigües, amb fonts, pedres i
pedreres, etc. A més, li atorguen dret de fer mercat, amb les seves
conseqüents treves, i tots els molins que ja hi són, més els que Ponç
Hug pugui construir. Reproduïm part del text per apreciar la riquesa
lingüística, tècnico-indutrial, de l’època: “...ipsis molendinis quan[t]os
que homines potueru[n]t facere, cum ipsis strumentis qui ad
molendinos pertinet, cum ipsas reclosas vel resclosaribus, cum ipsos 34 BENET i CLARÀ, Albert (1981). “La donació de Sant Pere d’Ambigats, primer
document sobre Barberà. Aplec de Treballs, nº 3. Conca de Barberà. Pàg. 151.
35 BENET i CLARÀ, Albert (1981). Op cit. Pàg. 153.
15
recos cum capud recos et ipsos trestoledors vel cum ipsos casalibus
et cum ipsos cacaus et ipsos escurrentis et ipsas pescatas...” 36 .
Podem apreciar, en aquesta cita, com la infrastructura hidràulica no
era aliena a la nostra zona d’estudi. A més d’això, el comte li atorga
el terme totalment delimitat per aquestes afrontacions: “...Et est hec
omnia in comitatu Barchinona ad ipsa Espluga de Franculi, et
affrontat de prima parte in termino de Barbera vel in aqua de Olers,
de secunda parte in ipsa Guardia Voltorera, de III parte in ipsa roca
de Miravet, de IIII parte ad ipso pelac de Vinbudir...” 37 . Apareix
l’Espluga de Francolí, Barberà de la Conca, Ollers i també Vimbodí.
Trobem límits ben marcats, poblacions, molins i drets de fer mercat
que ens dibuixen una realitat ben diferent a la descrita per altres
historiadors que veuen o volen veure una zona despoblada i inhòspita.
Nosaltres formulem una hipòtesi on es dibuixa una continuïtat
poblacional afegida a un canvi o discontinuïtat sòcio-econòmica
imposada a la força, per conquesta. Un altre document cabdal, que
ens ajuda a defensar aquesta hipòtesi de la continuitat poblacional,
però alhora de la discontinuitat imposada, és el datat el març de 1090
en el qual Bernat Oromir, Ponç Bernat, Ermessèn i Tarascó donen a
Guillem Ramon i a la seva muller Ermessèn la tercera part del feu del
castell d’Avella i la quarta part d’alguns drets pertinents al castell,
amb certes condicions.
Les condicions semblen ser serveis militars, és a dir, els donants
demanen a Guillem Ramon que vingui amb ells a practicar cabalgades
contra els sarraïns, però a canvi d’això li ofereixen la subsanació de
36
ALTISENT, Agustí (1993). Diplomatari de Santa Maria de Poblet I. (960-1177).
Abadia de Poblet, Barcelona. DOC. 24
37 ALTISENT, Agustí (1993). Diplomatari de Santa Maria de Poblet I. (960-1177).
Abadia de Poblet, Barcelona. DOC. 24
16
qualsevol pèrdua que tingui, ja que “...in ipsum servicium si
perdideris cavallum [...] ego vobis emendabo...” 38 . A part d’això
també li demanen que “...in ostem de Inspania donetis me II
homines et II asinos qui porten tot illorum estruc, qui portent civada
et conduit...” 39. Els bons oferiments segueixen i els hi prometen que
si “...ipsum fevum de Avela suprascriptum terciam partem [...] no
valie I cavalleria ego vobis emendabo tantum usque vale una
cavalleria, sine engan...” 40. A més, els hi donen “...pala et erba in
castrum Avela et medietatem de ipsa civada qui debet ad me Bernad
Oromir de ipsos homines de Avela...”41. Aquest document, per la seva
cronologia, podria ésser clau per aclarir la continuïtat poblacional
d’aquesta contrada si poguèssim relacionar el castrum Avela amb el
castell de Riudabella, atès que corroboraria que aquella zona estava
habitada i els pagesos hi conreaven. A més, demostraria com els
elements feudals, vinguts del nord, ja es començaven a imposar
militarment, provocant, d’aquesta manera, la discontinuïtat imposada,
de la qual parlàvem.
Afirmacions, encara que referides a un moment posterior,
concretament a la conquesta de Siurana de l’any 1153, d’una línia
d’interpretació dispar a la nostra, com “…la paz puede garantizarse y
puede procederse pacíficamente a la repoblación de aquellas
38 ALTISENT, Agustí (1993). Diplomatari de Santa Maria de Poblet I. (960-1177).
Abadia de Poblet, Barcelona. DOC. 38.
39 ALTISENT, Agustí (1993). Diplomatari de Santa Maria de Poblet I. (960-1177).
Abadia de Poblet, Barcelona. DOC. 38.
40
ALTISENT, Agustí (1993). Diplomatari de Santa Maria de Poblet I. (960-1177).
Abadia de Poblet, Barcelona. DOC. 38.
41 ALTISENT, Agustí (1993). Diplomatari de Santa Maria de Poblet I. (960-1177).
Abadia de Poblet, Barcelona. DOC. 38.
17
comarcas inhóspitas y agrestes. [...] Aquellos parajes, después de
tantos siglos, volvían a ser de nuevo definitivamente cristianos...”.42
Ens porten a pensar que,“...aquesta tesi, en gran part, ha legitimat i
legitima encara el concepte de “reconquesta” i també l’eminència
d’una societat cristiana, d’arrel franca, en detriment del mñn hispànic.
No importava si la religiñ d’aquella societat hispànica agredida era la
cristiana de culte hispano-romà o la musulmana. Havia d’imposar-se
el culte romà defensat pels francs, així com, les noves estructures
socials creades arran del feudalisme incipient...”43.
Ara bé, no pretenem, utilitzar aquest estudi, per tal de narrar
l’evolució de la conquesta feudal en aquest territori atès que un
contingut històric tant extens defuig l’objecte del present estudi. Hem
contextualitzat cronològicament el hinterland immediat i llunyà.
Contextualitzem, ara, el recinte monàstic, centrant-nos en com
aquest important cenobi s’instal·là a l’Hortus Populeti. La
historiografia dels anys 70 i 80 defensava que s’assentava en una
zona erma, despoblada i convulsa. Ens trobem, seguint els postulats
d’aquells historiadors, davant d’una zona “militaritzada” arran del
perill musulmà i que quan és conquerida i colonitzada es produeix
una “...rápida sustituciñn de los vencidos por cristianos procedentes
de la vieja Cataluða...”44.
42 SANTACANA TORT, Jaime (1974). El Monasterio de Poblet (1151-1181). Consejo
Superior de Investigaciones Cientificas, Barcelona. Pàg.7-8.
43 JUAN VILLANUEVA, Jordi (2009): “La indústria a la Conca Mitjana del Gaià.
Segles X-XI” (En premsa)
44
SANTACANA TORT, Jaime (1974). El Monasterio de Poblet (1151-1181). Consejo
Superior de Investigaciones Cientificas, Barcelona. Pàg.3.
18
Actualment la historiografia defensa uns altres postulats. Els
documents ho demostren. Aquests dibuixen un territori humanitzat i
estructurat socialment, probablement d’antuvi. Analitzarem la
fundació del Monestir de Poblet, segons alguns dels especialistes. En
Josep Vives i en Guiu M. Gibert en un article a la revista Analecta
Monserratensia45, de l’any 1964, defensaven que el Monestir de Santa
Maria de Poblet es trobava en un lloc on en època romana hi havia
una important vil·la, una mansio de la via Tarraco-Ilerda-
Caesaraugusta; i, posteriorment, durant el període visigot un
establiment que perduraria amb elements suposadament mossàrabs.
Els arguments dels autors que avalen aquesta hipòtesi són les restes
arquitectòniques de la part més antiga de Poblet, les quals
atribueixen a la suposada vil·la romana amb posteriors
reaprofitaments d’època tardo-romana i visigoda, i l’existència de
ceràmiques i materials de similars cronologies.
L’any 1995, Josep M. Macias, Joan Menchon i Andreu Muñoz critiquen
la interpretació dels anteriors autors. “...L’observaciñ directa de les
estructures de la zona de la Torre de les Armes i de la capella de Sant
Esteve, tot i que té força complexitat arquitectònica, no dóna
elements que facin pensar en una cronologia romana, visigoda o
mossàrab. (...) Quant a la cripta de la capella de Sant Esteve (s.XII),
resta clar el seu caràcter plenament medieval...”46. Afegeixen que,
45 VIVES i MIRET, Josep; GiBERT, G. (1964): “Restes pre-cistercenques a Poblet” a
Analecta Monserratensia X “Miscel·lània Homenatge a Anselm M. Albareda” II,
pag.191-202.
46
MACIAS i SOLÉ, J.M.; MENCHON i BES, J.; MUÑOZ i MELGAR, A.
(1995):“D’arqueologia cistercenca. A propòsit del suposat visigotisme d’algunes
peces del Monestir de Poblet.” a Aplec de Treballs nº13. Centre d’Estudis de la
Conca de Barberà. Pàgs. 94-96
19
“...de tota manera la interpretaciñ d’aquestes estructures medievals,
per alguns autors preses com el primitiu claustre de Poblet, s’ha de
realitzar en base a un estudi arqueològic exhaustiu...”47. D’aquests
dos estudis en podem extreure una dada interessant relacionada amb
el tema que ens ocupa. Tant uns autors com els altres parlen d’una
construcció adjacent annexa al pou, possiblement relacionable amb
les conduccions hidràuliques del Monestir. (Veure imatge 1).
Vives i Gibert dataven aquestes estructures en èpoques tardo-romana
i visigoda. Per contra, Macias, Menchon i Muñoz li atorguen una
cronologia medieval. Aquests diuen que “...tal vegada caldria
relacionar algunes d’aquestes estructures, especialment l’estança
adjacent al pou (...) i les pròximes, amb el sistema de drenatge del
cenobi...”48. Nosaltres ens decantem per la interpretació de Macias et
alii (1995), però reservem aquesta notícia, repleta d’interès, per
seguir desgranant les diferents hipòtesis de formació del cenobi.
Segons A. Altisent, “...l’any 1150 o el 1151, el comte estengué la
carta de donaciñ adreçada a l’abat de Fontfreda. Poc després, potser
a la primeria de 1151, l’abat Sanç degué enviar un petit grup de
monjos a explorar el terreny i a començar a preparar el lloc
d’habitaciñ provisional de la primera comunitat...”49; aquests monjos
degueren exigir un instrument més precís que delimités amb clara
exactitud el territori adquirit. Nosaltres compartim aquesta línia
interpretativa.
47 MACIAS i SOLÉ, J.M.; MENCHON i BES, J.; MUÑOZ i MELGAR, A. (1995). Op. cit.
Pàg.96.
48 MACIAS i SOLÉ, J.M.; MENCHON i BES, J.; MUÑOZ i MELGAR, A. (1995). Op. cit.
Pàg.96.
49
ALTISENT, Agustí (1974). Història de Poblet. Abadia de Poblet. Pàg. 27.
20
IMATGE 1: Possible sistema de drenatge del cenobi primitiu. (Font: Tríptic
informatiu de Santa Maria de Poblet editat per la Direcció General de Patrimoni
Cultural).
El document pot relacionar-se amb la donació que efectuà Ramon
Berenguer IV, comte de Barcelona, a l’abat de Fontfreda el 18 d’agost
de 1151 50 , el qual delimita, perfectament, el territori del futur
Monestir. “...A partir d’aquesta data i, segons alguns investigadors,
abans del 30 de novembre del 1152, arribà a l’hortus Populeti la
comunitat cistercenca fundadora completa, enviada de Fontfreda,
50
ALTISENT, Agustí (1993). Diplomatari de Santa Maria de Poblet I. (960-1177).
Abadia de Poblet, Barcelona. Document. 140.
Construcció
adjacent anexa al
pou.
21
amb el seu abat...”51. Segons Finestres i Santacana la comunitat
primigenia era formada per 12 monjos més l’abat52.
Sabem que aquests monjos arriben a l’hortus Populeti entre els anys
1151 i 1152. Però, que s’hi troben a l’arribar? Un territori, totalment
erm, que ha de ser artigat? O, pel contrari, un espai organitzat o
semi organitzat que compta ja amb una sèrie de facilitats?
Santacana apunta que: “...el territorio donde se asentaba Poblet,
muy recientemente liberado, era yermo e inculto casi del todo...”53.
Agustí Altisent, contràriament, introdueix: “...el fet que els
documents primitius donin al lloc el nom “d’hort de Poblet” mostra
que, en les terres donades pel comte, n’hi havia de regadiu, en estat
de conreu; molt probablement eren trossos que limiten amb el riuet
de Pruners, que llavors devia dur molta més aigua que ara...” 54 .
D’altra banda, Santacana apunta que “...procuraré basarme lo más
posible en los documentos. Por tanto, no me detendré en la variedad
de tradiciones que existen, acerca de su fundación, con la multitud de
acontecimientos prodigiosos en torno al ermitaño Poblet. [que,
segons ell] [...] la historia crítica tiene que rechazarlos...”55. L’autor
afegeix: “...dejo aparte también la suposiciñn más verosímil ya,
según la cual el lugar del futuro emplazamiento pobletano era un
51
ALTISENT, Agustí (1974). Història de Poblet. Abadia de Poblet. Pàg. 29.
52
El Capítol General de l’Ordre, l’any 1134, deia, en referència a la creació de nous
Monestirs: “Duodecim monachi, cum abbato tredecim ad Caenobia nova
transmitantur” (MANRIQUE, Annal Cisterc., I, cap. 6).
53
SANTACANA TORT, Jaime (1974). El Monasterio de Poblet (1151-1181). Consejo
Superior de Investigaciones Cientificas, Barcelona. Pàg. 30.
54
ALTISENT, Agustí (1974). Op. cit. Pàg. 30.
55
SANTACANA TORT, Jaime (1974). Op. cit. Pàg. 22.
22
semillero de anacoretas...” 56 . Per tant no contempla, en absolut,
aquestes dues vies interpretatives per tal d’esclarir qui ocupava el
territori abans de l’arribada dels cistercencs, tal com era habitual en
la historiografia dels anys 70.
Seguint les noves tendències historiogràfiques encetades a la dècada
dels 90 tractarem de relacionar llegenda i documentació de l’època.
Abans de tot, s’observarà el tractament que fa Jaume Finestres de la
llegenda de l’ermità Poblet. Finestres la dóna per bona.
L’argumentació que en fa és ingent i documentada, veiem-ne un
fragment: “...[l’ermità Poblet se’n va a] [...] un lugar solitario en
medio de una intrincada maleza en un termino, y partida, que los
Moros llamavan Lardeta57 (y que hoy llamamos Granja mitjana) [...]
haviendo allí fabricado una pobre hermita [...] el Rey Arabe [...]
concedió todo aquel territorio, ò distrito de Lardeta con Donación
autentica, que aunque el Instrumento (que se conserva en nuestro
Archivo caj. I ligarza de núm. I.) està en Idioma Arabigo, se deja
comprehender su contenido por una traduccion en lengua
castellana...”58. Finestres argumenta i demostra la donació feta pel
rei àrab de Siurana, i reconeix l’existència d’aquest ermità. L’autor, a
més, reflexiona sobre els problemes de datació d’aquest instrument.
“...Soy de sentir, que està equivocada en una Centuria la Calendación
de aquel instrumento, cuya fecha ha de ser de el año 514 y no de
56
SANTACANA TORT, Jaime (1974). Op. cit. Pàg. 22.
57
Potser provinent del mot lardum que significa greix de porc, entre altres.
58
FINESTRES i MONSALVO, Jaume (1753-1765). Historia de el Real Monasterio de
Poblet : ilustrada con dissertaciones curiosas sobre la antiguedad de su fundacion,
catalogo de abades y memorias chronologicas de sus goviernos, con las de Papas,
Reyes y Abades Generales del Cister tocantes a Poblet. Vol I. Publicat per Joseph
Barber, Cervera. Pàg. 59
23
614 de la Era de Mahoma...”59. Finestres accepta aquesta data i diu
que si es tracta de l’any 514 es correspon als anys “...de Christo
1090 hasta 1125...”60.
Apreciant aquestes incongruències, cercàrem bibliografia específica
per tal d’aportar més dades. S’ha treballat una publicació que pren el
mateix document de donació de la partida de Lardeta a l’ermità
Poblet com a documentació a tenir en compte61. L’article de Lawrence
J. McCrank apunta que les llegendes dels pobles del Priorat s’han
interpretat com a folklore de ficció, sense fer un adeqüat
reconeixement de “...the semiotic importance and kernels of inners
truth in tales around historic sites such as Siurana...”62.
McCrank pren com a exemple el cas dels monjos de Poblet i diu que
“...this storytelling may be traced to the mid-fourteenth century, or
earlier, when the monks of Poblet gave the tradition some credence
by attempting to trace their land claims to this Muslim lord rather
than the authentic and extant land grant from Count Ramon
Berenguer IV of Barcelona, issued on 18 August 1151...”63. Però els
monjos de Poblet, per què volien demostrar aquesta donació del “rei
moro” com a vàlida? Quin interès tenien? Aprofitaven el substrat
59 FINESTRES i MONSALVO, Jaume (1753-1765). Op. cit. Pàg. 76.
60 FINESTRES i MONSALVO, Jaume (1753-1765). Op. cit. Pàg. 76
61 McKRANC, Lawrence (1998): “The Lost Kingdom of Siurana: Highland Resistance
by Muslims to Christian Reconquest and Assimilation in the Twelfth Century” a
KAGAY, Donald J.; VANN, Theresa M. (1998). On the social origins of medieval
institutions : essays in honor of Joseph F. O'Callaghan. Col·lecció The Medieval
Mediterranean, 19. Leiden.
62 McKRANC, Lawrence (1998):Op. Cit. Pàg. 118
63
McKRANC, Lawrence (1998):Op. Cit. Pàg. 118-119.
24
folklòric de la zona o es tractava d’una donació vàlida? Una possible
explicació serien les continues disputes amb Santes Creus, monestir
cistercenc veí, però rival, per veure quin cenobi va ser creat en una
data més reculada i, per tant, qui tenia l’auctoritas. Un altre motiu es
prodria tractar, com apunta McCrank, de “...to bolster claims of
independence and exemption from episcopal control and from royal
taxation levied ostensibly to further crusades...”64.
Del document de “Donación de el Rey Moro de Ciurana al Hermitaño
Poblet” que Finestres ja cita, McCranc ens diu que “...The charter in
question reads as translated from the supposed Latin version of a
non-extant Arabic original. [...] This obviously controversial charter
with its problematic date and diplomatic form is entwined with other
local legends pertaining to the foundation of the famous Cistercian
monastery of Santa Maria de Poblet...”65. Si ens referim a la datació,
l’autor va en la línia de Finestres que accepta canviar la data del
document del 614 al 514, però aquest posa un any concret, 1120, ja
que pensa que “...the charter was misdated after 1335, when many
parchments were copied into bound cartularies, might be attributed
to problems in the conversion from Arabic to Roman numerals or
copyist error in the number of downstrokes used in the latter...”66.
Comptem amb una altra referència de Finestres. Es tracta d’un
privilegi atorgat pel rei musulmà de Lleida l’any 1130 “...cuyo original
puede por descuydo haverse perdido, y solo ha quedado la traducción
en los Manuscritos...” 67 .McCrank no diu res d’aquest privilegi de
Lleida però, en canvi, parla d’una possible donació del rei de
Saragossa i de la confusió documental que això suposa, ja que “...its
64
McKRANC, Lawrence (1998):Op. Cit. Pàg. 119-120. 65
McKRANC Lawrence (1998):Op. Cit. Pàg. 120. 66
McKRANC Lawrence (1998):Op. Cit. Pàg. 120. 67
FINESTRES i MONSALVO, Jaume (1753-1765). Op. cit. Pàg. 88.
25
claim to authenticity was compromised further by not being able to
place the donation precisely into the state of affairs in the old Muslim
March of Zaragoza [...] No doubt the charter was always seen as
fraudulent and such claims were never recognized by the Crown, but
the concoction is nevertheless intriguing as a reflection of early
tradition [...] that posits the historical reality of a semi-autonomous
governor of the March of Siurana”68. Però, tot i introduir dubtes sobre
aquesta donació, l’autor l’utilitza per a practicar un anàlisi d’aquest
substrat popular que restava viu al territori i que els cistercencs de
Poblet van utilitzar.
Per legitimar el seu anàlisi l’autor diu que “...after Fernan Braudel we
can appreciate this landscape’s ability to isolate and incubate oral
tradition through generations and be sensitive of the region’s
geography and remoteness...”69. S’ha indagat en la línia que dibuixa
el territori, on s’assenta l’actual Monestir, com un eremitori. Un
document ho corrobora. Es tracta de la carta de donació, de l’any
1151, que atorga Ramon Berenguer IV als habitants de Vimbodí.
Alhora de citar les afrontacions del terme, no hi ha dubte: “...Abet
affrontationes prenominatum locum, de oriente in termino de Spulga
et sic descendit per serra de Geminels usque ad rivu de Milans, et
vadit usque ad terminum de Ermitas, et sic vadit per ipsa parelada
que vocant de Escoba et per valde de fonte Codoz, qui est totum de
terminum Avinbudi; de meridie in Ermitas; de occiduo in termine
Avinaixa...” 70 . Però comptem amb un altre document que ens fa
apreciar la transformació d’aquest terminum de Ermitas en el predi
68
McKRANC, Lawrence (1998):Op. Cit. Pàg. 122.
69
McKRANC, Lawrence (1998):Op. Cit. Pàg. 124.
70
ALTISENT, Agustí (1993). Diplomatari de Santa Maria de Poblet I. (960-1177).
Abadia de Poblet, Barcelona. DOC. 143.
26
atorgat als monjos cistercencs. Es tracta del document de donació de
la vila de Vimbodí al monestir de Poblet per Alfons, rei d’Aragó i
comte de Barcelona, datat el 27 de juny de 1172. És el mateix terme
que l’anterior, Vimbodí. El document especifíca: “...habet
affrontaciones ab oriente in termino de Spluga sicut descendit per
serra de Geminels usque ad Rivum de Milans, et vadit usque ad
terminum vestrum, [...] de meridie in termino vestro [...] Quantum
infra istos IIII affrontaciones includitur, prenominatam villam cum
omnibus terminis et pertinenciis suis, cum egressibus et ingressibus
suis, cum pascui et nemoribus, cum aque ductibus et reductibus...”71.
És a dir, l’Hortus Populeti quan es donat als cistercencs compta amb
un terme ben delimitat, on sospitem què, a més de la presència
d’eremites, hi hauria sistemes hidràulics pre-cistercencs. Aquestes
dades palesen com els monjos cistercencs no edificaren el Monestir
en un erm, sinó que aprofitaren establiments i infraestructures
hidràuliques preexistents, de les quals es desconeix el seu caràcter i
funcionalitat.
71
ALTISENT, Agustí (1993). Diplomatari de Santa Maria de Poblet I. (960-1177).
Abadia de Poblet, Barcelona. DOC. 436.
27
4. L’HIDRAULISME A POBLET. DOCUMENTACIÓ I
HISTORIOGRAFIA.
Altisent i Finestres són els únics que ens aporten informació referent
a elements hidràulics del Monestir de Poblet, ara bé, sense conduir-
nos directament a cap font primària. A més, les primeres referències
a hidraulisme, tant d’Altisent com de Finestres, són del segle XIII. Del
segle XII no comptem amb cap document que ens aclareixi res de
l’hidraulisme pobletà. Arran d’això s’ha decidit practicar un buidatge
del Diplomatari de Santa Maria de Poblet en el qual no s’ha trobat
cap document que faci referència a elements i construccions
hidràuliques.
Agustí Altisent, transmet amb exactitud les cites bibliogràfiques de
Jaume Finestres. En aquest sentit s’han comprovat totes les cites que
pren Altisent, de Finestres, i s’ha apreciat com totes estan
reproduïdes correctament72. La primera notícia és de l’any 1220, però
es refereix a Riudabella, no al propi Monestir. “..Don Guillem de
Montoliu diò à Poblet 300 sueldos para acabar de construir los
Canales de Riudabella...”73. Aquests canals podrien ser els brancatges
hidràulics que, actualment, emanen de la Font Nerola i van a
Riudabella. Aquesta cita ens informa que Guillem de Montoliu dóna
una quantitat de diners perquè s’acabin uns canals. Això podria
suggerir que ja estaven començats i que segurament la captació 72
Vàrem anar, per aquest fi, a la Biblioteca de Lletres de la UB (edifici històric) per
tal de consultar els títols originals de Jaume Finestres.
73
FINESTRES i MONSALVO, Jaume (1753-1765). Historia de el Real Monasterio de
Poblet : ilustrada con dissertaciones curiosas sobre la antiguedad de su fundacion,
catalogo de abades y memorias chronologicas de sus goviernos, con las de Papas,
Reyes y Abades Generales del Cister tocantes a Poblet. Vol II. Publicat per Joseph
Barber, Cervera. Pàg. 225
28
d’aigua de la font Nerola ja deuria funcionar i ser operativa podent
subministrar aigua al Monestir i a la Granja Mitjana.
La segona, relacionada amb elements hidràulics, la proporciona
Altisent quan assenyala que l’any 1346 arribà a Poblet el visitador de
Fontfreda, el qual va apreciar una sèrie d’irregularitats que s’havien
de reparar, “...especialment i concretament [...] <els llocs de
l’església per on entra aigua a les capelles, i que, les canaleres del
dormitori, que sñn de plom, les faci de pedra, a fi que l’aigua no entri
per les finestres; que repari l’edifici on fan l’oli, i el reformi>. Si no ho
fa, serà castigat, diu l’acta, en la visita següent...”74. Aquest fet indica
el tipus de material emprat en el moment de la construcció per
conduir les aigües, en aquest cas pluvials, però que també es podria
tractar del material emprat en la xarxa de captació i distribució del
Monestir. Per a Klaus Grewe, que ha estudiat el plànol del sistema
hidràulic del Monestir de Christchurch a Canterbury, dissenyat pel
prior Wibert (1151-1167), “...le matériau mis en oeuvre pour sa
construction n’est pas précisé, mais on peut supposer l’utilisation des
tuyaux en plomb...”75. A més, se cita el molí d’oli del Monestir que
s’ha de reparar i reformar, fet que ens indica que probablement el
molí existent era obsolet, ja en ple segle XIV; això ens porta a
suposar que podria ser el primigeni del segle XII, ara bé s’hauria de
demostrar arqueològicament. Desconeixem si aquest edifici és el que
es troba, completament derruït, al costat de la sagristia nova del
XVIII, i si es movia amb força hidràulica o de sang. Per acabar
l’anàlisi del document, no sabem com interpretar la frase “els llocs de
74
ALTISENT, Agustí (1974). Història de Poblet. Abadia de Poblet. Pàg. 223.
75
GREWE, Klaus (1996): “Le monastère de Christchurch à Cantorbéry (Kent,
Grande-Bretagne). Interprétation et signification du plan du réseau hydraulique
(XII siècle)” a PRESSOUYRE, Léon; BENOIT, Paul (1996). L'Hydraulique
monastique : milieux, réseaux, usages. Col·lecció Rencontres à Royaumont.
Créaphis, Paris. Pàg. 126.
29
l’església per on entra aigua a les capelles”. Segurament es tracti,
com ja explicita el visitador en referir-se al dormitori, de les canaleres
pluvials, però...Podria tractar-se de les conduccions d’aigua que,
provinents del hinterland, van cap al lavabo?
La següent notícia ens transporta al segle XV, en temps de l’abat
Conill (1437-1458). Finestres ens informa, sense donar la referència
exacta de la font primària que “...en la Canal Mayor que conduce las
Aguas al Huerto que llamamos de las Aguas, de donde se reparten à
diversas Oficinas de el Convento, la qual es obra de piedra de Silleria,
cubierta toda de boveda muy capaz; sobre cuya puerta frontera à la
Enfermeria de los Monges, està esculpida la dicha divisa de el
Conejo...”76. Aquesta notícia és una de les més importants referents a
l’hidraulisme del Monestir. Desconeixem si aquest canal major fou
construït per Bartomeu Conill o va ser reformat durant el seu abadiat,
fet que creiem més probable. Aquest canal “mayor” era l’entrada
principal d’aigua al Monestir des d’on es repartia a les diferents
oficines monàstiques (Veure imatge 2).
Estem parlant de la part més antiga del Monestir, del sector de la
infermeria, del claustre de Sant Esteve, i s’aprecia com aquesta
entrada d’aigua ve del sector Tarantí, és a dir, que és captada a la
conca del Barranc de la Pena o de Sant Bernat (Veure imatge 3).
“...L’abat Conill, doncs, abans de l’abat Porta, s’ocupà de les
conduccions d’aigua de la part propera a l’absis de l’església...”77. De
l’abat Porta (1502-1526) es coneixen les obres hidràuliques més
76
FINESTRES i MONSALVO, Jaume (1753-1765). Historia de el Real Monasterio de
Poblet : ilustrada con dissertaciones curiosas sobre la antiguedad de su fundacion,
catalogo de abades y memorias chronologicas de sus goviernos, con las de Papas,
Reyes y Abades Generales del Cister tocantes a Poblet. Vol III. Publicat per Joseph
Barber, Cervera. Pàg. 347.
77
ALTISENT, Agustí (1974). Història de Poblet. Abadia de Poblet. Pàg. 373.
30
importants del Monestir entre les quals destaquen “...la boveda, y
canal de piedra que conduce las aguas de la Fuente Principal por
dentro la Huerta del Convento...”78. Ja em vist, però, que aquest
canal és el que construí o reformà l’abat Conill. Així, en pocs anys, es
practicaren dues intervencions en aquest sector.
IMATGE 2: Canal major. Entrada, principal i primigenia, d’aigua al Monestir. (Font:
Tríptic informatiu de Santa Maria de Poblet editat per la Direcció General de
Patrimoni Cultural).
Un concepte molt interessant d’aquesta referència és que Finestres
anomena una font principal, des d’on són canalitzades les aigües.
Trobem en aquestes dues referències dos elements notables, d’una
banda, la “canal mayor” de l’abat Conill, i de l’altra, “la fuente
principal” de l’abat Porta. S’ha d’entendre que es tracta d’un mateix
78
FINESTRES i MONSALVO, Jaume (1753-1765). VOL.IV. Pàg.98.
Canal major
d’entrada
d’aigua.
31
sistema, probablement connectat. D’una font principal del sector de
Pruners o de la Pena o de Sant Bernat, arriba una entrada principal
que porta les aigües al Monestir. “...Agustí Altisent, fent-se ressò
d’aquestes obres, afegeix: El pare Porta devia reorganitzar tota la
qüestió relativa al reg de l’hort del Monestir, perquè, a més del que
diu Finestres, el seu escut figura a l’anomenada Torre de les Aigües
(destinada a elevar-les per poder distribuir) situada fora de la muralla
de Pere el Cerimoniós, entre aquesta muralla i el molí de cereals, i
encara avui conservada...”79.
IMATGE 3: Barranc de la Pena, sector Tarantí-Pruners. (Font: Institut Cartogràfic
de Catalunya).
79
TORCAL, Lluc (2007): “L’aigua al Monestir de Poblet: passat, present i futur.
Ponència a les VIII Jornades d’Història de la Farmàcia.Pàg. 7-8.
Sector Tarantí-
Pruners.
32
Potser aquest curt espai temporal, entre una reforma i una altra es
degui a la construcció de la torre de les aigües i la necessitat de
canalitzar l’aigua del canal principal a la dita torre, perquè les aigües
s’elevin per tal de servir a les noves necessitats del segle XVI.
La següent notícia ja data de la segona meitat del segle XVI, en
temps de l’abat Guimerà (1564-1583). Finestres apunta que aquest
abat “...renovò la Muralla de la Huerta de el Convento que las aguas
havian derribado en gran parte. Construyò todos los caños
subterraneos, que conducen las aguas à las Oficinas de el Monasterio,
que es obra muy principal, y necessaria...”80. Aquest abat reparà la
muralla del sector Pruners, segurament enderrocada per alguna
avinguda i feu construir de nou la distribució d’aigua al cenobi.
Havíem vist, anteriorment, com l’abat Porta feu reformar el canal
major i construí la torre de les aigües per millorar el sistema, i, així,
guanyar pressió. Ja tenim la següent fase que representa la
construcció de la xarxa de distribució del segle XVI. Lluc Torcal
introdueix una dada que complementa les informacions disponibles de
l’abadiat de Joan Guimerà, ja que aquest abat va construir “...totes
les canals subterrànies que condueixen l’aigua de les fonts a les
diverses oficines del Monestir i les de l’antiga porteria del cenobi
(l’anomenada avui Porta Daurada)...”81. Es parla de diverses fonts i
no d’una única font, a més, aquestes procedeixen d’un nou sector ja
que se citen conduccions subterrànies a la Porta Daurada, que estan
relacionades amb el sector de la font Nerola i no amb el Tarantí
(Veure imatge 4).
80
FINESTRES i MONSALVO, Jaume (1753-1765). VOL.IV. Pàg.180-181.
81
TORCAL, Lluc (2007): “L’aigua al Monestir de Poblet: passat, present i futur.
Ponència a les VIII Jornades d’Història de la Farmàcia. Pàg. 8.
33
“...Entre 1692 i 1696, en temps de l’abat Pere Albert, foren [...]
començades les conduccions d’aigua que anaven de les fonts a les
diverses oficines del Monestir. L’abat Albert millorà també la font del
claustre i féu fer la canonada de pedra que hi va, des de l’hort dit de
les aigües...”82.
IMATGE 4: Sector de la Font Nerola. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).
A finals del segle XVII comencen a construir-se noves conduccions
que anaven de les fonts al Monestir. D’aquesta informació s’extreu
que es capten vàries surgències i no només una de principal. Cal
destacar el material emprat en aquesta reforma, la pedra, la qual,
potser, substitueix algunes de les conduccions primigènies fetes amb
plom, o terrissa?. És important suposar que l’aigua del lavabo del
claustre provindria del Tarantí, fet que refermaria la nostra hipòtesi,
82
ALTISENT, Agustí (1974). Història de Poblet. Abadia de Poblet. Pàg. 520.
Sector Nerola.
34
que situa l’entrada, principal i primigènia, de les aigües en aquest
sector est, i que resulta reforçada si analitzem acuradament la cita
anterior.
Ara bé, a finals del XVII, aquestes obres es comencen, però no es
completen, atès que durant el govern de l’abat Tresánschez (1700-
1704) “...foren continuades les canals de pedra de conducciñ d’aigües
de les fonts a l’interior del Monestir...83. Durant aquesta època, a
cavall dels segles XVII i XVIII, es reforma la bassa molí que “...és una
de les infraestructures hidràuliques més importants del Monestir.
Amb forma de paella, [...]. La bassa fou reformada en temps de
l’abat Vicenç Prada (1680-1684) i l’any 1785, essent abat Josep
Salvadó (1784-1786), es renovà considerablement el molí hidràulic
per a cereals, de forma que l’actual bassa no se sap si és del segle
XVII o XVIII. La bassa, a través d’una canal, donava l’aigua
necessària per moure la mola del molí adjacent. [...] A més, una
magnífica canal de pedra feta fer per l’abat Porta, proveïa d’aigua la
torre de les aigües del Monestir...”84. Aquestes són les evidències
documentals referents a elements hidràulics del Monestir de Santa
Maria de Poblet que s’han documentat.
83
ALTISENT, Agustí (1974). Història de Poblet. Abadia de Poblet. Pàg. 600. 84
TORCAL, Lluc (2007): “L’aigua al Monestir de Poblet: passat, present i futur.
Ponència a les VIII Jornades d’Història de la Farmàcia.Pàg. 8.
35
5. L’HIDRAULISME A POBLET. VISIONS SOBRE EL TERRENY.
Gràcies a la informació elaborada per l’Institut Cartogràfic de
Catalunya (ICC) i el mapa del Paratge Natural d’Interès Nacional de
Poblet 85 , s’ha pogut iniciar l’estudi del registre toponímic, que ha
resultat ésser bastant escàs en quant a topònims relacionats amb
antics usos de l’aigua. De fet, només, podem aportar un topònim
referent a infraestructures hidràuliques: la Mina Fonda. Aquest es
troba prop de la Font de Nerola i seria relacionable amb el creuament
de mines que es produeix al Barranc de Castellfollit (Veure imatge 5),
que més endavant tractarem.
IMATGE 5: Barranc de Castellfollit, Mina Fonda. Sector Nerola (Font: Institut
Cartogràfic de Catalunya).
Pel que fa a antigues activitats industrials, la toponímia del Bosc de
Poblet ens aporta una mica més d’informació: Barranc de l’Argentada,
Barranc de l’Argentera, Barranc de les Fargues, Comellar de les 85
Mapa: El Bosc de Poblet, escala 1:15000, de l’editorial Piolet.
36
Fargues,... Aquests elements toponímics ens dibuixen explotacions
mineres, amb la subsegüent indústria de transformació. S’han
localitzat mines de barita i de baritina a la vessant sud del Pic de
l’Àliga (Veure imatge 6). D’aquest pic neixen, a més, tres barrancs
relacionables a activitats industrials lligades a l’explotació de les
mines: el Barranc de les Fargues, el Barranc de l’Argentada i el
Barranc de la Pena, aquest últim no té un topònim relacionable amb
usos industrials, però a les conclusions l’inclourem en una
interpretació que relacionarà indústria minera i usos hidràulics al
Monestir. Entre Farena i Rojals també trobem una explotació de
Baritina, que dóna nom a un barranc homònim.
IMATGE 6: Pic de l’Àliga. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).
37
Tot això s’ha intentat corroborar i s’ha comprovat que les
“...[Mineralitzacions de Bari] […] constitueixen un petit grup de
mineralitzacions, poc important, on, predominen els minerals de bari
(baritina), que es troben acompanyats de minerals de plom i de ferro,
aquest darrer, de vegades, molt abundñs...”86. Aquest fet permetria
relacionar aquestes explotacions amb l’extracció de ferro, donant lloc
al topònim, Barranc de les Fargues. A més, s’ha apreciat com les
mineralitzacions de bari i fluor, a Vimbodí-Poblet, porten associats
plom i plata87. Aquest element, la plata, podria donar lloc al Barranc
de l’Argentada i de l’Argentera. Es troben altres elements
relacionables amb usos industrials que apareixen a la toponímia.
Situats al Barranc de la Pena dibuixen una zona molt explotada al
llarg dels segles: Pedrera de l’Escolta, Pedrera dels Aubins, Pou de
Gel i Antiga Carbonera. Si ens centrem en les infraestructures
hidràuliques podem dir que s’han identificat abundoses fonts, entre
les quals cal destacar una de més entitat, la Font Nerola, cinc basses
(la Bassa Rodona, la Bassa del Molí i la Bassa de Sant Bernat, totes
relacionables directament amb el Monestir, i, d’altra banda, la bassa
de la Granja Mitjana i la bassa de la Masia Soler, relacionables amb el
sistema Nerola-Poblet) i tres possibles mines o sèquies. Dues
d’aquestes mines es podrien relacionar amb la surgència de la Font
de Nerola i el topònim, citat anteriorment i situat prop de la Nerola, la
Mina Fonda, l’altre es trobaria al sector Tarantí –Pruners.
En una segona fase, s’han realitzat tasques de gabinet, amb l’anàlisi
estereoscòpica de la fotografia aèria de l’any 1956 corresponent al
Full 417- L’Espluga de Francolí. No es va documentar cap element
86
SERRAT i CONGOST, David; PORTA i CASANELLAS (coord.) (1985). Història
Natural dels Països Catalans, núm. 3. Recursos Geològics i Sòl. Pàg. 73.
87
SERRAT i CONGOST, David; PORTA i CASANELLAS (coord.) (1985). Op. Cit. Pàg.
76-77.
38
que no s’hagués observat als ortofotomapes de l’ICC. És a dir,
bàsicament, la sèquia o mina que naixia a la Font Nerola i anava fins
a la Bassa del Molí (Veure imatge 7). En aquest sentit el Mapa
Geológico y Minero de España 1:50000 del Instituto Geológico i
Minero de España (IGME), Full 417- Espluga de Francolí, especifica
que hi ha una “...flexura o flexiñn epidérmica...” de Muntanyes de
Prades cap a la Conca de Barberà i també un “...cabalgamiento...”. El
recorregut d’aquest encavalcament el relacionem amb alguns trams
d’aquesta possible mina o sèquia.
IMATGE 7: Traçat de la Mina Nerola. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).
La tercera fase suposà comprovar i analitzar sobre el terreny la
informació extreta de la cartografia, per corroborar o descartar
algunes hipòtesis de treball. En les primeres visites al Monestir vam
poder comprovar la complexitat del sistema hidràulic. Apreciàrem
39
l’existència de diferents fases constructives, amb els subsegüents
sistemes hidràulics, exemplificades en l’evident diferenciació de la
part més antiga , és a dir, la zona de la Infermeria, la Torre de les
Armes, el Claustre de Sant Esteve, les Cambres Reials i dependències
annexes; de la part, constructivament més nova, que conformen les
dependències monàstiques, més representatives de Poblet, com ara
són, l’església, el claustre, el refetor, la cuina, el dormitori, etc.
(Veure imatge 8).
IMATGE 8: Diferenciació d’estructures monàstiques. (Font: Tríptic informatiu de
Santa Maria de Poblet editat per la Direcció General de Patrimoni Cultural).
Observàrem, a l’interior del recinte monàstic, el que pensem hauria
de ser “la Canal Mayor”, de la qual parlava en Finestres, situada al
costat de la Bassa de Sant Bernat (Veure imatge 9). Aquest canal,
en el seu tram final desaparegut, traça el seu recorregut en direcció a
Part més
antiga
Part més
nova.
40
la part més antiga, i constitueix un element primordial del conjunt.
També vam veure l’entrada actual d’aigua al Monestir per la Bassa
del Molí, on conflueixen varies canalitzacions en forma de mina,
provinents de les surgències dels subsistemes Tarantí i Nerola; així
com, l’aqüeducte que neix a la Bassa del Molí i va fins a la Torre de
les Aigües, observant, els seus grans carreus amb un forat al mig que
servien com a conducció (Veure imatges 10 i 11).
IMATGE 9: Bassa de Sant Bernat i al darrere (línia de vegetació) canal
principal d’entrada de les aigües. Sector Tarantí-Pruners. (Imatge cedida pel
Dr. Santiago Riera).
Al hinterland monàstic s’aprecien evidències hidràuliques en tres
sectors: el sector Tarantí-Pruners i el sector Nerola, possibles
entrades d’aigua, i la possible evacuació d’aigües (tercer sector),
situada al nord del barranc de la Pena. En el sector Tarantí-Pruners a
41
la riba dreta del barranc, just a sota mateix de la Masia Noguers, vam
apreciar una resclosa o presa, de cronologia contemporània. I, a la
riba esquerra, vam observar l’existència d’un registre de mina que
contenia aigua. Ara bé, desconeixem si es tracta d’una mina d’aigua
o d’una mina explotada amb altres finalitats. En una altra visita,
acompanyats d’en Trini Teixidor, treballador del Monestir, vam poder
detectar, en aquest sector de Pruners, la captació d’una font en
forma de mina (la Font del Tarantí).
IMATGE 10: Panoràmica del Molí de Cereals i la Torre de les
Aigües. (Imatge cedida pel Dr. Santiago Riera).
42
Aquesta mina, actualment, és canalitzada des de la surgència fins al
Monestir mitjançant una canonada de PVC que discorre paral·lela a la
carretera de les Masies a Poblet TV-7007, i entra al Monestir per la
Bassa del Molí (Veure imatge 12). Aquell registre de mina que
nosaltres havíem apreciat anteriorment al Barranc de la Pena, uns
metres més amunt d’on es trobava la boca de mina (Tarantí) que ens
va indicar posteriorment en Trini podria tractar-se del mateix sistema
Tarantí, però aquest aspecte quedaria per corroborar.
43
IMATGE 11: La Torre de les Aigües (Imatge cedida pel Dr.
Santiago Riera).
Al sector de la Font Nerola accedírem a la sala de distribució de la
mateixa font (Veure imatge 13). Confirmaríem, que la Font Nerola
era i és una de les surgències claus en el subministrament d’aigua al
Monestir, juntament amb el sistema Tarantí. Part de l’aigua de la sala
de distribució es dirigeix a Riudabella, és a dir, l’aigua no es destina
exclusivament a Poblet. Actualment, tant les conduccions d’aigua que
van a Riudabella com les que es dirigeixen a Poblet, empren
canonades de PVC, però ambdós sistemes aprofiten el pas per
44
l’interior d’antigues mines. La mina que es dirigeix a Poblet s’havia de
comprovar si resseguia el traçat apreciat a la cartografia i als
ortofotomapes, i si es relacionava amb les línies d’encavalcament
observades als plànols geològics (Veure imatge 14).
IMATGE 12: Bassa del Molí. (Imatge cedida pel Dr. Santiago Riera)
En el Barranc de Castellfollit existeix una resclosa (Veure imatge 15) i
un registre de la mina que prové de la Font Nerola (Veure imatge 16).
En aquell lloc una altra mina anomenada Girona, passa uns metres
per sota de la mina anterior. Aquesta és la zona on es documenta el
topònim de la Mina Fonda. Potser aquest topònim es refereix a la
Mina Girona. Aquesta mina –Mina Girona- capta l’aigua uns metres
més amunt. Probablement la resclosa observada és l’element de
captació del sistema Nerola, i no de la mina Girona.
45
Es va anar resseguint el traçat de la mina que parteix de la Font
Nerola i es dirigeix al Monestir (Veure imatge 17). Es va poder
corroborar que era la mina observada als ortofotomapes, atès que
responia al mateix traçat.
IMATGE 13: Sala de distribució de la Font Nerola. (Fotografia: Jordi Juan Villanueva)
A la Bassa Rodona existeix un altre distribuïdor (Veure imatge 18).
Un braç sembla ser el que arriba al Monestir, entrant per la Bassa del
Molí, i l’altre, la mina, que passa pel pàrquing nou i entra al Monestir
per la porta principal.
46
IMATGE 14: Línia d’encavalcament. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).
IMATGE 15: Resclosa del Barranc de Castellfollit. (Fotografia: Jordi Juan Villanueva)
47
IMATGE 16: Registre de la Mina de la Font Nerola, al Barranc de Castellfollit.
(Fotografia: Jordi Juan Villanueva)
IMATGE 17: Interior de la Mina de la Font Nerola. (Fotografia: Jordi Juan
Villanueva).
48
S’han pogut identificar les dues surgències principals que, almenys
actualment, utilitza el Monestir, la Font del Tarantí i la Font de la
Nerola. Si ens referim al sistema Tarantí-Pruners, creiem que la mina
que apreciem a l’interior del recinte i que es troba al costat de la
Bassa de Sant Bernat, constituiria la mina d’entrada al Monestir.
Inicialment canalitzada, aprofitant la font del Tarantí, sense descartar,
altres aportacions d’aquest sistema (fonts) -perdudes pel Monestir en
temps de les desamortitzacions-, aquesta mina coincidiria amb “la
Canal Mayor” que citava Finestres. Del sistema Nerola surten dues
ramificacions, una que va a Riudabella i l’altra, amb més aigua, que
va cap a la Granja Mitjana i el Monestir de Poblet.
IMATGE 18: Distribuïdor de la Mina. Bassa Rodona, extramurs. (Fotografia: Jordi
Juan Villannueva).
La mina que es dirigeix a la Granja Mitjana-Poblet disposa d’una
resclosa, a l’altura del Barranc de Castellfollit que respon al mateix
49
sistema. També en aquell indret la mina Girona –en desconeixem la
captació i la direcció exacta-, independent d’aquest, creua per sota a
la que prové de la Font Nerola. Abans d’entrar al Monestir, a l’altura
de la Bassa Rodona, la mina de Nerola es torna a dividir: Una
ramificació va al Monestir entrant-hi per la Bassa del Molí i l’altra
passa per la porta principal del recinte exterior.
Els desguassos s’han localitzat a la zona nord-est del Monestir. Totes
les aigües del Monestir són canalitzades altra cop cap al Barranc de
Sant Bernat o de la Pena. De fet, sembla lògic pensar-ho, el desnivell
del terreny obliga a conduir les aigües de rebuig en aquella direcció.
Es localitzà el desguàs actual de les aigües, també, s’observà una
obertura a la muralla que permet drenar gran quantitat d’aigua. A
més, a la zona de la Torre de les Armes, podem dir que s’han
localitzat varis desguassos que relacionem amb els primigenis
interpretant els seus paraments constructius i la disposició de les
canalitzacions, que sempre cerquen el pendent i direcció que els
condueixi al barranc de la Pena. Menchon et alii (1996) ja ho
apuntaven en referir-se a aquesta zona de la Torre de les Armes com
al possible drenatge primitiu del cenobi, nosaltres ho corroborem. Per
tant, el Barranc de la Pena, que travessa el recinte emmurallat i
s’escola a través d’aquella obertura, vista anteriorment, constitueix el
desguàs natural del Monestir, i del sistema Tarantí-Pruners.
50
5. CONCLUSIONS.
Què i qui ha fet el sistema hidràulic del Monestir de Poblet? Com s’ha
fet? Amb quina finalitat? Hi han diverses xarxes hidràuliques
paral·leles d’èpoques diferents, o bé, s’ha produït una reutilització de
les estructures? La dificultat d’interpretació i la naturalesa d’aquest
estudi han condicionat algunes de les respostes. Ara bé, hi ha hagut
preguntes que sí s’han pogut interpretar des dels paràmetres de la
metodologia històrica amb resultat positiu. D’altres, però, resten per
respondre a l’espera de nous estudis, tan documentalistes com
arqueològics. Una de les hipòtesis formulades que s’ha respost i s’ha
interpretat és la de la diferenciació de sistemes hidràulics dins del
propi recinte monàstic.
Postulem que s’han de diferenciar quatre fases. La primera fase se
circumscriuria a la part més antiga del Monestir (Zones del Claustre i
Capella de Sant Esteve, Cambres Reials, Nau del Joc de la Pilota,
etc..), la segona constituiria el gran moment constructiu de Poblet
dels segles XII-XIV, amb obres tant monumentals com l’Església, el
Claustre, la Sala Capitular, el Refetor, etc... La tercera fase la
constituirien les millores de la xarxa existent, destinades a augmentar
el cabal i reduir pèrdues, però també les noves construccions
hidràuliques dels segles XV i XVI. Finalment, la quarta fase correspon
a les actuacions de reforma i reparació dels segles XVII i XVIII.
Aquestes fases o moments no signifiquen un trencament amb les
anteriors, ben al contrari, es reaprofiten, es milloren o se sobreposen.
Tot i la diferenciació en les fases 1 i 2, no hem de pensar en la seva
inconnexió; és més, es complementen.
51
La fase 1 se circumscriu al sector est del Monestir de Poblet i és la
que presenta major complexitat interpretativa. De fet, s’afirma que
es tracta de la part més antiga del Monestir. Ja ho apunten Macias,
Menchon i Muñoz tot dient que “...la interpretaciñ d’aquestes
estructures medievals, per alguns autors preses com el primitiu
claustre de Poblet, s’ha de realitzar en base a un estudi arqueològic
exhaustiu...”88. No comptem, per tant, amb informació arqueològica,
però interpretant la planta, podem observar com les solucions
constructives semblen respondre al format d’un altre Monestir;
claustre propi, església o capella, refetor (Joc de la Pilota), les
cambres reials podrien funcionar com a sala capitular i el dormitori
situar-se a les estances superiors. Ho té tot per ser una cel·la
monàstica independent, fins i tot el recurs aigua.
No sembla casual que aquestes estructures monàstiques es situïn en
paral·lel al Barranc de la Pena, aprofitant, així, l’orografia i la
hidrografia del terreny. En aquest sentit, l’entrada d’aigua provinent
d’una font principal se situa precisament en aquest sector. Ja s’ha
exposat la evidència documental que, en temps de l’abat Conill, es
localitza l’entrada principal d’aigua en aquesta part més antiga. Però
havia estat aquesta l’única i principal entrada d’aigua des de la
construcció d’aquest cenobi primitiu?. Nosaltres creiem que sí.
Lloc estratègic d’habitació que es troba molt a la vora del curs d’aigua
i que aprofita el pendent natural, primer, per a captar l’aigua i
distribuir-la i, posteriorment, per a desguassar-la sense problemes. A
més, es pot apreciar la lògica del sistema i com aquest aprofita el
88
MACIAS i SOLÉ, J.M.; MENCHON i BES, J.; MUÑOZ i MELGAR, A.
(1995):“D’arqueologia cistercenca. A propòsit del suposat visigotisme d’algunes
peces del Monestir de Poblet.” a Aplec de Treballs nº13. Centre d’Estudis de la
Conca de Barberà. Pàg.96.
52
pendent sempre descendent: en primera instància la captació,
després, el lavabo del Claustre de Sant Esteve (Veure imatge 21) i la
posterior distribució i, per últim, el desguàs situat a la zona nord-est
de les cambres reials. Aquest hauria de situar-se, com és lògic en
aquest cas, al nord-est. En aquest sentit la construcció adjacent
annexa al pou, que Vives i Gibert la daten com a tardo-romana i
visigoda i Macias, Menchon i Muñoz li atorguen una cronologia
medieval i una funció concreta com és la de servir al “...el sistema de
drenatge del cenobi...”89, podem afirmar que està relacionada amb
les conduccions hidràuliques del Monestir i, més concretament, amb
els seus desguassos, sense descartar altres funcions com la de
passadís d’emergència en cas de perill. (Veure imatges 19 i 20)
La fase 2 és, sens dubte, obra dels cistercencs. És el moment de
construcció del gran Monestir de Poblet, filial de Fontfreda. Dues
dades han de ser conegudes, a priori. D’una banda, el Monestir de
Poblet, de planta i disposició semblant al de la casa mare de
Fontfreda, es disposa sobre el terreny d’igual forma. En el cas que
ens ocupa, ho diem, perquè, tant en la planimetria de Fontfreda com
en la Poblet, hi trobem un curs d’aigua que circula, en relació als
cenobis, d’una forma similar. Amb això mostrem la clara filiació
constructiva, amb el Monestir occità.
89
MACIAS i SOLÉ, J.M.; MENCHON i BES, J.; MUÑOZ i MELGAR, A. (1995). Op. cit.
Pàg.96.
53
IMATGE 19: Mina que es troba a l’interior de la Torre de les Armes.
Possible desguàs o passadís d’emergència. (Foto: Jordi Juan Villanueva)
IMATGE 20: Detall de la mateixa mina observada en la imatge anterior. El
mur que s’aprecia al fons de la imatge, on es trunca la mina, és el
parament interior de la Torre de les Armes. El desguàs va en direcció al
riu de Pruners.
54
IMATGE 21: Lavabo del Claustre de Sant Esteve. (Imatge cedida pel Dr. Santiago
Riera).
55
D’altra banda, hem de constatar l’adaptació del Monestir de Poblet a
la orografia i a la hidrografia del terreny com succeeix a monestirs
com Maubisson (França), Almoster (Portugal) o Alcobaça (Portugal)
on “...le plan-type bénédictin repris par les cisterciens a été adapté à
la configuration locale. (...) La topographie de la vallée a donc
conditionné l’organisation et l’orientation générale des bâtiments: ceci
explique les nombreux “plans inversés” de monastères
cisterciens...”90.
És moment d’interpretar el sistema hidràulic del Monestir de Poblet
amb tota la seva complexitat. Ja comptem, però, amb una dada
interessant: l’aigua, en un primer moment, és captada al sector
Tarantí-Pruners i té l’entrada per la part antiga, corresponent a la
futura infermeria del nou Monestir de finals del XII i principis del XIII.
Ara bé, interpretar, amb tot detall, el sistema d’aquest gran Monestir
és una tasca complexa i arriscada amb les dades disponibles. A Poblet
no comptem, ni amb el plànol del sistema hidràulic del Monestir de
Christchurch de Canterbury, dibuixat pel Prior Wibert (1151-1167)
(Veure imatge 22) a mitjans del segle XII, el qual constitueix un
document extraordinari per a l’estudi de la història de les tècniques
atès que “...il doit être mis au niveau des plans et reliefs des villes de
l’Antiquité et, pour le Moyen Age, il constitue, avec le plan de
l’abbaye de Saint-Gall (IX s.) et les plans d’alimentation en eau de la
chartreuse de Londres, un document inégalé...”91;
90
TOUPET, Christophe; WABONT, Monique (1996): “L'Abbaye cistercienne de
Maubisson (Val-d’Oise). Les réseaux hydrauliques du XIII au XVIII siècle” a
PRESSOUYRE, Léon; BENOIT, Paul (1996). L'Hydraulique monastique : milieux,
réseaux, usages. Col·lecció Rencontres à Royaumont. Créaphis, Paris. Pàg. 139.
56
IMATGE 22: Plànol del Prior Wibert. Detall del
lavabo de la infermeria. (Font: PRESSOUYRE,
Léon; BENOIT, Paul (1996). L'Hydraulique
monastique : milieux, réseaux, usages.
Col·lecció Rencontres à Royaumont. Créaphis,
Paris.)
91
GREWE, Klaus (1996): “Le monastère de Christchurch à Cantorbéry (Kent,
Grande-Bretagne). Interprétation et signification du plan du réseau hydraulique
(XII siècle)” a PRESSOUYRE, Léon; BENOIT, Paul (1996). L'Hydraulique
monastique : milieux, réseaux, usages. Col·lecció Rencontres à Royaumont.
Créaphis, Paris. Pàg. 124.
57
ni tampoc disposem d’estudis arqueològics que tracin, amb exactitud,
les entrades, la distribució i les sortides d’aigua, com en el cas del
Monestir cistercenc de Maubisson92.
Els estudis al Monestir de Maubisson, referència arqueològica
important, permeten apreciar els elements hidràulics que ha de tenir
un monestir. “...A l’emplacement de la future abbaye, furent creusés
le canal collecteur d’eaux usées, la canalisation d’eau potable et
l’égout d’evacuation du lavabo. L’implatation de ces structures
implique un schéma directeur préexistant à la construction des
bâtiments...” 93 . Veiem com, a Maubisson, per exemple, el
necessarium o les latrines se situen damunt del desguàs principal, fet
que condiciona la instal·lació del dormitori. Cosa que podem fer
extensiva, en el cas de l’antic dormitori de Poblet, del que manquen
actualment les latrines, fet que ens condueix a plantejar la necessitat,
de nou, d’una actuació arqueològica que ho corrobori.
A Maubisson, primer, es tracen i s’excaven les futures canalitzacions
dels dos principals sistemes, captació i desguàs, tot seguit, “...le
réseau d’évacuation des eaux pluviales du cloître a été creusé. Pour
éviter leur stagnation à l’interieur du préau, il était impératif
d’évacuer les eaux de pluie...” 94 . Després es tracen les
“...canalisations alimentant les bâtiments autour du cloître. Des
conduites furent prévues pour le réfectoire, le cellier, la salle des
92
TOUPET, Christophe; WABONT, Monique (1996): “L'Abbaye cistercienne de
Maubisson (Val-d’Oise). Les réseaux hydrauliques du XIII au XVIII siècle” a
PRESSOUYRE, Léon; BENOIT, Paul (1996). L'Hydraulique monastique : milieux,
réseaux, usages. Col·lecció Rencontres à Royaumont. Créaphis, Paris.
93
TOUPET, Christophe; WABONT, Monique (1996):Pàg.140.
94
TOUPET, Christophe; WABONT, Monique (1996):Pàg.140.
58
religieuses et la vasque du “mandatum” située dans la galerie
longeant l’église...”. Una dada interessant l’aporten Christophe
Toupet i Monique Wabont: les conduccions d’aigua, tant els
desguassos pluvials com la xarxa de distribució, utilitzen les
obertures de portes i finestres per a passar-hi. Per últim, s’enllosa el
terra del monestir i un cop finalitzat aquest procés es construeix el
templet del lavabo. “...Après l’installation du bassin et le
raccordement des canalisations, la distribution d’eau potable pouvait
fonctionner...”95.
IMATGE 23: Humitats que podrien ser provocades per la possible canalització
d’aigua que va cap al lavabo del clasutre. (Imatge cedida pel Dr. Santiago Riera).
L’exemple de Maubisson, juntament amb el plànol del Prior Wibert,
ens serviran de referència per traçar l’hipotètic sistema hidràulic del
Monestir de Poblet. Tenim localitzada l’entrada principal que se situa 95
TOUPET, Christophe; WABONT, Monique (1996):Pàg.140.
59
a la part antiga del cenobi. Creiem que d’aquest canal principal es
crearia una nova conducció que entraria a l’església per l’absis (Veure
imatge 23). En aquest sentit, a l’interior de l’església, s’aprecien
registres que semblen ser de canalitzacions i van en direcció al
claustre (Veure imatge 24), els quals podrien abastir d’aigua al
lavabo del templet. Des del lavabo, i funcionant com a un castell-
d’aigües-distribuidor, a la manera descrita en els monestirs de
Maubisson, Obazine i Christchurch, es repartirien les aigües a les
diferents estances i oficines. Però, a quines oficines arribaria l’aigua?.
Sembla lògic pensar que a la cuina, al celler i a la sala dels conversos.
S’aprecia, doncs, com el sistema va de sud (zona més elevada) a
nord (zona de menys altura), sempre seguint la lògica del terreny,
per tal de captar l’aigua i desguassar-la, arrossegant el rebuig de
cuina i latrines dels necessarium dels dormitoris sense traves i
problemes cap al desguàs natural, el Barranc de Sant Bernat o de la
Pena.
La fase 3 respon a les millores de la xarxa existent i a la construcció
de noves infraestructures hidràuliques durant els segles XV i XVI, per
tal d’augmentar el cabal i reduir les pèrdues. D’entrada comptem
amb la reforma del canal principal, duta a terme per l’abat Conill a
finals del XV. Aquesta notícia ens informa de dos aspectes; d’una
banda, la necessitat de reforma, fet que ens indica l’ús intensiu de la
infraestructura amb el subsegüent desgast; i de l’altra, l’existència,
durant el segle XV, d’una única i principal entrada d’aigua al monestir
que accediria pel sector Tarantí-Pruners, encara que tot el cabal ja no
provingués d’aquest sector. A principis del segle XVI s’inicia una fase
de reformes i noves construccions realitzades per l’abat Porta.
Durant el seu abadiat es reforma, de nou, el canal major i s’executa
la construcció de la Torre de les Aigües. Creiem que aquesta reforma
de l’entrada principal de les aigües es deu a la necessitat de conduir-
les a la Torre per tal de millorar el subministrament al Monestir.
60
IMATGE 24: Registre i lavabo del Claustre. Possible direcció
d’entrada de les aigües. (Fotografia: Jordi Juan Villanueva).
61
Tanmateix, en aquest moment, només es coneix una font i un canal
principals que utilitzen el sistema Tarantí-Pruners.
A finals del segle XVI l’abat Joan Guimerà renova tota la xarxa de
distribució del cenobi i construeix conduccions d’aigua al sector de la
Porta Daurada, relacionables ja, clarament, amb l’ús, per part del
Monestir, d’altres fonts com la Nerola. Aquestes obres introdueixen
un canvi de tendència en els futurs segles. A partir d’ara, no es
parlarà d’una font principal sinó que es parlarà de diverses fonts.
Veiem, per tant, que els segles XV i XVI representen per a
l’hidraulisme pobletà l’inici d’un seguit de reformes que podrien tenir
un cert paral·lelisme amb el Monestir de Maubisson atès que en
aquest monestir, al segle XV, es rebaixa el terreny del lavabo per tal
de guanyar diferència d’altura i, així, millorar l’alimentació; i a Poblet
es construeix la Torre de les Aigües amb la mateixa finalitat.
A la fase 4, segles XVII i XVIII, ja es documenten noves conduccions
que anaven de les diverses fonts al Monestir. Ens trobem, doncs, a
finals del XVII, amb la captació de vàries surgències i no únicament
amb una de principal. També és remarcable el material emprat en
aquesta reforma, la pedra, la qual, podria haver substituït algunes de
les conduccions primigènies, tal com ja hem apuntat. És en aquesta
cronologia quan, definitivament, es planteja la importància que anirà
adquirint la Font Nerola per abastir al Monestir en detriment del
sector Tarantí-Pruners.
62
Caldria, però, preguntar-se per què, a partir del segle XVII, es capten
noves surgències? Potser les necessitats hidràuliques del Monestir
havien augmentat en els segles XVII i XVIII? Potser el règim hídric
del sistema Tarantí-Pruners va minvar considerablement en aquelles
centúries? O, potser, l’activitat minera i industrial al Barranc de la
Pena o Pruners i zones properes va contaminar les aigües?
Restem a l’espera d’estudis més profunds, tan arqueològics com
documentalistes, que reforcin aquesta aportació sobre l’hidraulisme
històric al Monestir de Santa Maria de Poblet.
63
6. BIBLIOGRAFIA.
ALTISENT, Agustí (1974). Història de Poblet. Abadia de Poblet.
ALTISENT, Agustí (1993). Diplomatari de Santa Maria de Poblet I.
(960-1177). Abadia de Poblet, Barcelona.
BENET i CLARÀ, Albert (1981). “La donació de Sant Pere d’Ambigats,
primer document sobre Barberà. Aplec de Treballs, nº 3. Conca de
Barberà.
BRAMON, Dolors (2009). “La musulmanització d’Hispània: un procés
migratori d’homes i d’idees al segle VIII” a SANTESMASES OLLÉ, J.
[director]. Processos migratoris a les terres de parla catalana. De
l’època medieval a l’actualitat. Actes del VII Congrés de la
Coordinadora de Centres d’Estudis de parla catalana.
CARRERAS CASANOVAS, Antoni (2006). “A propòsit del poblament de
la Conca de Barberà abans del domini comtal (segles V-X)”. Aplec de
Treballs, nº 24. Conca de Barberà.
FINESTRES i MONSALVO, Jaume (1753-1765). Historia de el Real
Monasterio de Poblet : ilustrada con dissertaciones curiosas sobre la
antiguedad de su fundacion, catalogo de abades y memorias
chronologicas de sus goviernos, con las de Papas, Reyes y Abades
Generales del Cister tocantes a Poblet. Quatre volums. Publicat per
Joseph Barber, Cervera.
GIRAL ROYO, Francesc (2007). “Breus notes sobre les monedes
ibèriques de Milmanda (Vimbodí) conservades al Museu Comarcal de
la Conca de Barberà”. Aplec de Treballs, nº 25. Conca de Barberà.
64
GUAL VILÀ, Valentí (2003). Justícia i Terra. La documentació de
l’Arxiu de Poblet (Armari II). Cossetània Edicions.
GUAL VILÀ, Valentí (2007). Poblet, Senyor Feudal. La documentació
de l’armari III. Cossetània Edicions.
JUAN VILLANUEVA, Jordi (2009). “Una aproximació a l’hidraulisme
històric del monestir de Poblet”. (En premsa)
JUAN VILLANUEVA, Jordi (2009): “La indústria a la Conca Mitjana del
Gaià. Segles X-XI” (En premsa)
KAGAY, Donald J.; VANN, Theresa M. (1998). On the social origins of
medieval institutions : essays in honor of Joseph F. O'Callaghan.
Col·lecció The Medieval Mediterranean, 19. Leiden.
MACIAS i SOLÉ, J.M.; MENCHON i BES, J.; MUÑOZ i MELGAR, A.
(1995): “D’ arqueologia cistercenca. A propòsit del suposat
visigotisme d’algunes peces del monestir de Poblet.” a Aplec de
Treballs, nº13. Centre d’Estudis de la Conca de Barberà.
MAYER, Marc; POBLET, Marcel (1992). “Una inscripció romana a
Riudabella”. Aplec de Treballs, nº 10. Conca de Barberà.
PLADEVALL, Antoni [director]. (1994-1999) Catalunya Romànica. El
Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà.
Volum 21. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
PRESSOUYRE, Léon; BENOIT, Paul (1996). L'Hydraulique monastique :
milieux, réseaux, usages. Rencontres à Royaumont. Créaphis, Paris.
65
RAMÓN SARIÑENA, Esther (1989). “Un Arybalos procedent de la
necròpolis de Milmada (Vimbodí)”. Aplec de Treballs, Conca de
Barberà.
SANTACANA TORT, Jaime (1974). El Monasterio de Poblet (1151-
1181). Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, Barcelona.
SERRAT i CONGOST, David; PORTA i CASANELLAS (coord.) (1985).
Història Natural dels Països Catalans, núm. 3. Recursos Geològics i
Sòl. Enciclopèdia Catalana.
TORCAL, Lluc (2007): “L’aigua al Monestir de Poblet: passat, present
i futur. Ponència a les VIII Jornades d’Història de la Farmàcia.
TORCAL, Lluc; MALLARACH, Josep Maria (2008): “El paisaje
monástico de Poblet, un lugar donde la espiritualidad, la cultura y la
naturaleza se armonizan” a J.M. Mallarach (coord.). Valores
Culturales y Espirituales de los Paisages Protegidos. Volumen 2 de la
serie Valores de los Paisages Terrestres y Marinos Protegidos. UICN,
GTZ y Obra Social de Caixa Catalunya. Sant Joan de les Fonts.
VIDAL RULL, Ramon (2000). “Conjunt visigòtic de la Plana d’en Pau.
(L’Espluga de Francolí)”. Aplec de Treballs, nº 18. Conca de Barberà.
VIVES i MIRET, Josep; GiBERT M. (1964): “Restes pre-cistercenques
a Poblet” a Analecta Monserratensia X “Miscel·lània Homenatge a
Anselm M. Albareda” II, pag.191-202.