(És un

geg

ant,

però

pet

it)

i el ruc

volador

Traduccio: Armand Caraben‘Il.lustracions: Steve Wells

‘

Les vaques burlen el papa.

- 1 1 -

Capítol U—Gritt, no em deixis caure! —va suplicar en Muncle, mentre botava sobre les amples espatlles del seu germà petit.

—Ho sento —va esbufegar en Gritt—, però el papa ja és a la granja dels escurçats. I no em vull perdre com caça un bou. Que emocionant!

En Muncle es va agafar fort als cabells d’en Gritt mentre aquest envestia muntanya avall i espantava les ovelles.

Era la seva primera cacera. Fins a la Gran Batalla Escur·çada —la primera en uns quants segles—, només els caça·dors com el pare tenien permís de sortir de Montgruny, i ho havien de fer de nit. Però ara que havien fet fora els escur·çats, el rei Fluixcor Tretzè havia decretat que tothom podia sortir sempre que volgués, fins i tot a plena llum del dia.

El pare els esperava al peu de Montgruny, al costat dels camps dels escurçats. A l’altre costat d’una fina tanca metàl·

- 1 1 -

- 1 2 - - 1 3 -

lica hi havia uns animals blancs i negres amb aire endormis·cat. Els tres gegants es van mirar encuriosits. Els camps estaven coberts de bassals d’un color marró fosquíssim.

En Gritt va dipositar en Muncle a terra.—Gràcies —va dir aquest.Per una vegada, havia servit d’alguna cosa, tenir el germà

petit de set anys més fort de Montgruny! A ell li haurien calgut anys·ruc per arribar·hi pel seu compte.

—Això són bous? —va xiuxiuejar en Gritt, astorat.—Vaques —va corregir el pare—. Són gairebé iguals, un

xic més petites.—Continuen sent més grans que els bens —va dir en

Muncle.—Però no tan grans com jo —va dir el pare, inflant el

pit—. I són molt i molt lentes. Ja n’hauré caçat una abans que us n’adoneu.

Va saltar per damunt la tanca.Les vaques van començar a retrocedir.—Recordeu de no tocar les tanques, nois —els va dir el

pare—. Els escurçats hi han deixat encanteris.—Encanteris? —va preguntar en Muncle—. Com ho

saps?—Una vegada em vaig ensopegar amb una tanca d’aques·

tes i la màgia em va penetrar i vaig tenir calfreds. Muncle, val més que facis la volta i entris per la porta. La tanca és

- 1 2 - - 1 3 -

massa alta. I tu, Gritt, vine amb mi. I vés amb compte amb els xofs.

—Els què? —va dir en Gritt mentre superava la tanca amb compte.

—Els xofs —va repetir el pare assenyalant els bassals mar·rons—. És la manera correcta de dir tifa de vaca. Vinga, nois, que us ensenyaré a caçar una vaca. Primer cal perseguir·la, després llançar·li una xarxa per damunt i finalment fer·la caure. Fixeu·vos·hi bé.

El pare va córrer darrere les vaques.En Gritt va córrer darrere el pare.Les vaques van fugir. No eren tan lentes, ben mirat.En Muncle va sospirar. Allò els prendria més temps del

previst.Va anar cap a la portella, pensatiu. Com podia ser que una

tanca tan fina pogués mantenir tantes vaques allà tancades? La seva amiga escurçada, l’Emily, li havia dit que la màgia no existia, però si el pare, fins i tot, havia sentit l’encanteri a la pell… De vegades en Muncle no sabia què havia de creure.

Les vaques van tornar a envestir en direcció a la tanca, amb el pare i en Gritt a punt de ser atrapats.

A l’últim segon, les vaques van canviar de direcció.I també en Gritt.Però no el pare.Sclef ! Directe a un xof.

En Muncle

viu aquí.

Es veu acollidor!

Els peus del pare van relliscar i tot ell va començar a lliscar de cul per tot el camp.

—Muuuu —van fer les vaques mentre s’afanyaven a cór·rer cap a l’extrem més allunyat del camp. Semblava que esti·guessin rient.

—Per què no t’arrossegues en silenci per darrere d’elles? —va suggerir en Muncle.

—Que m’arrossegui?! —va rugir el pare—. Els caçadors no s’arrosseguen!

—Tu ja pots ser el Suprasavi, Muncle —va dir en Gritt—, que qui realment sap caçar és el papa.

—Això mateix! —va cridar el pare, afanyant·se a posar·se dempeus, abans de tornar a empaitar el ramat amb en Gritt.

En Muncle encara no s’havia acostumat a ser el nou Su·prasavi. Potser havia salvat els gegants dels beneits dels es·curçats, que es pensaven que Montgruny era un volcà —i mira que els gegants tenien ben clar que les muntanyes no esclaten!—, però tot just acabava de sortir de l’escola, i en·cara li feia molt de respecte aquella nova posició tan impor·tant. A més, encara no se sentia prou savi. Havia d’aprendre molta saviesa. I potser allà era un bon lloc per començar.

Se’n va anar caminant cap al camp següent. Els animals eren bastant més petits, no gaire més grans que ovelles. Se’ls veia tan ridículs, amb aquelles banyetes i les barbetes escla·rissades, que en Muncle no va poder evitar de riure.

En Muncle

viu aquí.

Es veu acollidor!

—Beeee! —li va tornar la rialla un dels animals, mentre s’inclinava contra la tanca i rosegava els calçons d’en Muncle.

Ara li tocava a en Muncle, sortir disparat. Ja tenia la roba prou estripada perquè, a sobre, una bèstia hi fes més forats!

Així, doncs, va continuar el seu passeig per la granja. Uns ocells es van escampar bo i grallant al seu pas. Eren més grans i grossos que els coloms, i a en Muncle se li va acudir que els podia caçar, però no va ser prou ràpid per atrapar·ne cap.

A l’altre costat del pati uns animals encara més curiosos el van mirar des de la part de dalt d’una paret. Tenien la cara rodona i rosa, els morros xatos i les orelles pengim·penjam. En Muncle s’hi va acostar amb molt de compte, però aquells animals no semblaven especialment interessats a mosse·gar·lo. Estaven massa atrafegats escarbant el fang del seu cor·ral amb el nas. Alguns eren més grans que els altres, però tots eren grassonets i tenien les potes curtes i la pell generalment llisa, amb alguna cerra per aquí i per allà. Una mica com la pell d’un gegant, el que passa és que la d’aquests animals era rosada i no grisa. En Muncle no havia vist mai res de sem·blant. I feien una olor tan bona com el perfum de la mare.

En sentir unes passes ràpides darrere seu, en Muncle es va girar de cop, alarmat, abans de recordar que els escurçats ha·vien fugit. Però era el pare. Respirava agitadament, amb la roba tota tacada de xofs, i la suor que li regalimava per la cara, que havia passat del gris al morat. Tenia la xarxa buida.

- 1 6 - - 1 7 -

—No n’has caçat cap? —va preguntar en Muncle.El pare es va arronsar d’espatlles.—Jo… eh… he canviat d’idea —va dir—. No crec que tin·

guin tan bon gust, després de tot.—I això?—No t’ho sabria dir. Instint de caçador. Ah, veig que has

trobat els porcs.—Això són porcs? Si vas dir a la princesa Puglug que els

porcs semblaven escurçats!—I és que és així: són suaus i rosats.En Gritt va travessar l’era coixejant. Tenia la cara encara

més morada que el pare.—Oh, d’aquests sí que n’hauríem de poder caçar algun,

papa —va dir, mirant cap a la cort—. No es poden escapar.—Caçar una vaca hauria de ser igual de fàcil, Gritt —es

va afanyar a dir el pare—. El que passa és que he decidit que no ho farem. Perquè, oi que la princesa volia un porc com a mascota?

—No volia cap animal —va dir en Muncle—. El que volia era un escurçat, com l’Emily.

—Com l’Emily? —va dir en Gritt, amb aire de culpabili·tat—. Vols dir l’escurçada que vaig segr… eh… l’escurçada que en Tità va oferir al rei per al seu sopar d’aniversari?

En Muncle es va estremir, recordant com en Gritt i en Tità Bonys —el perdonavides més temible de Montgruny—

- 1 6 - - 1 7 -

- 1 8 - - 1 9 -

havien segrestat la seva amiga escurçada, que el rei havia estat a punt de rostir. En Muncle la va ajudar a escapar·se. Ningú no ho sabia, això, i havia de continuar sent així.

—Els porcs potser són animals —va dir el pare—. Però fan molt bona olor, no trobeu? Gairebé tan bona com els xofs. Em recorden la vostra mare.

En Muncle va observar el porquet més petit. També sem-blava molt graciós, amb la seva cua minúscula i arrissada, i els ullets que sobresortien per sota les orelles nervioses. A la Pug·lug li agradaria, encara que no «escurcés» tant com voldria. I si tenia un porc, potser s’oblidaria de tenir en Muncle com a mascota. Es va enfilar per sobre la paret i en va agafar un de petit per donar·lo al pare. La bestiola va xisclar i es va retorçar mentre el pare l’embolicava amb força en la seva xarxa de caça.

—En podem agafar un altre per sopar? —va dir en Gritt, mentre ajudava en Muncle a baixar de la paret.

—No! —va exclamar en Muncle—. No podem men·jar·nos les mascotes. Seria com menjar·se els dracs.

—I llavors, què sopem? Se suposa que hem sortit de ca·cera, i encara tenim les mans buides.

—La vostra mare ja està fent el sopar —va dir el pare—. Mireu —va assenyalar cap al cim distant de Montgruny, des d’on s’enfilaven unes columnes de fum cap al cel—. Tothom fa funcionar la llar. És més tard del que em pensava. Val més

- 1 8 - - 1 9 -

que tornem. Què t’estimes més, portar en Muncle o el porc, Gritt?

—Prefereixo portar el porc —va dir en Gritt, prenent·lo al pare i començant a fer via. A sopar no arribava mai tard.

El pare va aixecar en Muncle per col·locar·se’l a les espat·lles i va seguir en Gritt cap a la muntanya. Viatjar a llom del pare era molt incòmode. Li agradava saltar per damunt dels còdols, i els bots feien que en Muncle es maregés com una sopa. Així que es va aferrar amb força a les orelles del pare.

Van deixar la granja enrere i van començar a pujar per Montgruny. En Muncle va mirar cap amunt. Al cim s’hi havia instal·lat un espès núvol gris. En Muncle va sentir com un calfred li recorria l’espinada, cosa prou curiosa tenint en compte que el dia havia estat calorós.

—Papa —va preguntar—. És normal que hi hagi tant de fum com ara?

—Tothom deu cuinar molt de cara al Festí de la Victòria, a més de fer el sopar d’avui —va explicar el pare, respirant agitadament.

—Tu ho creus? No penses que…? —va començar a dir en Muncle, recordant el que l’Emily havia dit de les muntanyes, que sí que eren volcans.

El pare va fer una rialleta.—No, jo no, senyor Savi. Ets tu, qui fa aquestes coses.

El sopar d’en Muncle.

Dóna gràcies que no

el puguis ensumar.

- 2 1 -

Digues hola a l’Oinqui…

Capítol dos Sí que heu trigat! —els va dir la mare quan van arribar a casa.

Estava remenant el que semblava, per l’olor, un estofat de conill amb ruca. La Flubb ja dormia al seu bressol.

—Què t’ha passat als calçons, Muncle? I què gripaus m’heu portat? No veig com ho he de cuinar, això.

—No és per menjar —es va afanyar a dir en Muncle. Es va treure el gipó, a la sala hi feia calor—. És un porquet (o, més ben dit, una porqueta) per a la princesa Puglug, que la farà servir de mascota, i així no haurà de jugar amb mi.

Es va estremir en recordar els jocs rudes de la Puglug i, encara pitjor, els seus petons plens de bava.

Ràpidament, va fer un collaret i una corretja amb la corda que el pare feia servir per caçar, i va lligar el porc a la paret. L’animal va xisclar. La Flubb es va despertar i es va afegir als xiscles.

- 2 1 -

- 2 2 -

—Quin enrenou! —va dir la mare, mentre ficava un petit bolet a la boca de la Flubb—. Espero que no es quedi gaire temps aquí. —Després de pensar·hi un instant, en va posar un altre a la boca de la porqueta, que se’l va empassar i va semblar que es tranquil·litzava—. Millor així. I doncs, a mi què m’heu portat perquè ho cuini?

Es va fer un silenci incòmode. El pare i en Gritt van arros·segar els peus.

—Res —va dir en Muncle, quan va quedar clar que ni el pare ni en Gritt respondrien.

—Res?—Caçar és molt difícil —va dir en Gritt—. Els animals

fugen, quan els vols agafar.La mare es va mirar el pare amb sorpresa.—Però tu sempre has estat capaç de caçar animals salvat·

ges —va dir—. Se suposa que els domesticats haurien de ser més fàcils d’atrapar.

Tot fent gestos de desaprovació, va servir el guisat en tres bols grans i en un de petit (per a en Muncle), i a cadascun hi va deixar un panet de glans, que va fer plof ! en caure. Tots van seure al voltant de la taula de pedra, i en Muncle ho va fer sobre el seu coixí de falgueres per poder arribar·hi.

—Potser caçar de dia no és tan bona idea, ben mirat —va dir el pare, llepant el guisat de carn del seu panet—. Els animals et veuen venir. Deu ser més fàcil fer·ho de nit, quan estan dormint.

- 2 2 -

Els estofats de la mama porten un

munt de cucs deli-ciosos.

- 2 4 - - 2 5 -

El pare va sospirar.—Aquest no és el problema, Muncle. Els escurçats deuen

haver embruixat els seus animals abans de marxar.En Gritt ja s’havia cruspit l’estofat.—No n’hi ha més? —va preguntar.—Si vols més panets de glans… —va dir la mare—. Això

sí, els hauràs d’enfonsar una mica en aigua, perquè estan una mica durs.

En Gritt en va ficar un parell a l’olla enorme on la mare guardava la provisió d’aigua.

—No hi ha lloc —va dir—. L’olla és plena de no sé què —va dir, abans d’enretirar de l’olla uns draps tot xops.

—Sembla la roba escurçada que en Muncle va agafar del museu.

—Com?! —va exclamar en Muncle, saltant del seu coixí.—Em pensava que n’havia de treure una mica el fang,

abans de retornar·la al museu —va dir la mare—. Però d’això de rentar, no en sé gaire. He fet alguna cosa malament?

—Líquens liquats! Treu·la d’allà, Gritt, ràpid!Desconcertat, en Gritt va deixar caure la roba escurçada

a terra.En Muncle va agafar els calçons i va furgar frenèticament

a la butxaca de darrere. Llavors, encara va buscar amb més frenesí dins les butxaques laterals. I finalment, desesperat, ho va fer per dins les butxaques de l’armilla.

- 2 4 - - 2 5 -

—Deu haver caigut —va dir, mentre tenia la sensació d’ennuegar·se—. Pots mirar bé al fons de l’olla, Gritt?

—Aquí no hi ha res més —va dir en Gritt—. Només aigua.En Muncle es va deixar caure a terra i va enfonsar el cap

entre les mans.—Què passa? —va preguntar la mare, agenollant·se al

seu costat—. Què és el que busques?—Una cosa que pertanyia al rei! —es va lamentar en

Muncle—. Se suposa que jo l’havia de tractar amb el màxim respecte! En Biblos no m’ho perdonarà mai! Perdré la feina.

—Que perdràs la feina? —va grunyir el pare—. Per què?—El rei ja no voldrà nomenar·me Suprasavi quan s’assa·

benti que he perdut el Llibre!—El Llibre? —va preguntar agitadament la mare.—El Llibre? —va cridar el pare.—El què? —va dir en Gritt.—El Llibre és la peça més preciosa del museu —va expli·

car la mare—. Conté tots els encanteris escurçats.En Gritt estava excitat.—Com ara fer bastons mortals?—Bé, això és el que pensa en Biblos —va dir en Mun·

cle—. Però l’Emily diu que només conté receptes de cuina escurçada. I que no existeix, això de la màgia escurçada.

La mare va continuar amb la seva cara de preocupació, però el pare i en Gritt van esclafir a riure. Fins i tot la Flubb s’hi va afegir.

—Que no existeix la màgia? —va dir el pare—. Tothom sap que la màgia és l’única raó per la qual els escurçats poden guanyar els gegants. Però anem a pams: com és que el Llibre el tenies tu?

—En Biblos el va deixar a la mateixa butxaca dels calçons on el van trobar feia anys.

—Potser no cal que ho diguis a en Biblos —va dir la mare.Llavors va estirar la roba i la va penjar al costat de les plan·

tes que s’estaven assecant per fer les medecines. La mare era molt millor fent medecines que no pas rentant roba.

—No vull mentir·li —va dir en Muncle—. Ha estat molt amable, amb mi. Només en Biblos podia haver convençut el rei perquè em nomenés Suprasavi.

—Et deu haver caigut de la butxaca quan en Gritt t’ha tombat de cap per avall al Cràter —va dir el pare, que va desviar la mirada cap a en Gritt—. Mira què has fet, talòs!

—Em sap greu, Muncle —va dir en Gritt, que semblava sincerament penedit.

L’endemà al matí hi va haver més males notícies.—Quin problema hi ha? —va dir en Muncle, alarmat per

l’expressió a la cara de la mare.

- 2 6 - - 2 7 -

—La roba dels escurçats —va dir la mare mostrant·li un minúscul drap gris—. Ja no és tan plena de fang com abans, però tampoc no és tan gran.

La mare semblava tan preocupada que en Muncle va estar una estona buscant les paraules correctes.

—No t’amoïnis —li va dir, mirant de dissimular la seva pròpia angoixa. La camisola blanca ara tenia la mida d’un elf.

—Tindràs problemes? —li va preguntar en Gritt, que de posar·se en problemes en sabia alguna cosa.

La mare encara semblava més amoïnada.En Muncle va seure i va jugar una mica amb el seu puré

de fongs.—No pas més dels que ja tinc —va dir—. El Llibre és més

important que la roba.—Et pot renyar, en Biblos, ara que el Suprasavi ets tu i no

pas ell? —va preguntar en Gritt—. Què li penses dir?—No ho sé! —es va lamentar en Muncle.Llavors es va acabar el puré en silenci i va mirar de no

pensar més en el Llibre.—Què li has fet a la porqueta, mama? —va dir al cap

d’una estona—. S’ha quedat molt tranquil·leta.La Flubb i la porqueta rodolaven per terra i semblava que

es divertien molt.—Donar·li una mica de puré —va dir la mare—. Els es·

curçats la devien deixar sense menjar, en fugir.

- 2 6 - - 2 7 -

—Em sap greu, Flubb —va dir en Muncle, intentant aga·far l’animal—, però l’he de portar a la princesa Puglug ara mateix.

La Flubb va esclafir a plorar i es va aferrar a la porqueta amb força. La Flubb era molt forta, per a la seva edat.

—També n’hauria portat una per a tu, si hagués sabut que t’agradava tant. Potser podem anar a buscar·ne una altra.

—No, que no em puc permetre haver d’omplir més bo·ques! —va dir la mare, abans de netejar els bols usats fent·hi una ràpida llepada amb la llengua morada abans de tor·nar·los a desar—. S’ha menjat més puré de fongs en un sol matí que tu en tota una setmana!

—Fins i tot s’ha menjat el meu segon plat! —es va quei·xar en Gritt.

En Muncle va mostrar el biberó de puré de fongs de la Flubb. La Flubb va deixar anar la porqueta i va agafar el bi·beró. En Muncle va deixar anar el biberó i va agafar la por·queta.

—Tant de bo a la princesa li agradi tant com a la Flubb —va dir, neguitós—. I tant de bo s’assemblés més a un es·curçat.

—Els escurçats van vestits —va dir en Gritt amb la boca plena. Havia trobat un panet dur que el porc no s’havia menjat.

- 2 8 - - 2 9 -

—Tinc roba de bebè que la Flubb ja no es pot posar —va dir la mare.

—Llavors semblaria un gegant —va dir en Muncle—. He tingut una idea millor.

Posant·se la porqueta sota un braç, va agafar la camisola escurçada de l’escurçat i la va fer passar pel cap de l’animal. Totes quatre potes amb els peus escapçats hi van desaparèi·xer a dins. Ja no es podia saber si la porqueta tenia unglots o si tenia dits. Va enrotllar les mànigues soltes al voltant de l’animaló perquè parés de moure’s tant i les hi va lligar al capdamunt del cap, de manera que semblava que la porqueta portava un barret. El musell arrufat continuava assem·blant·se més al d’un drac que al d’un escurçat, però en això ja no hi podia fer res.

—No hauries de tornar aquesta camisola al museu? —va preguntar la mare.

En Muncle va sospirar.—No la puc tornar així. Primer portaré la porqueta al

palau. Potser quan ho hagi fet tindré alguna idea sobre què haig d’explicar a en Biblos sobre la roba i el Llibre.

—Vindré amb tu —va dir en Gritt— per assegurar·me que ningú no et molesta. —Se li van encendre els ulls—. Jo podria ser el guardaespatlles del Suprasavi.

—No, no pots —va dir el pare—. Has d’anar a escola. A més, ningú no molestarà el teu germà, si porta la cadena del

- 2 8 - - 2 9 -

Suprasavi. Porta·me·la aquí, Muncle, que l’escurçaré perquè se t’ajusti millor. Et va massa gran.

De totes les coses que en Biblos havia confiat a en Mun·cle, la cadena del Suprasavi, feta de l’or de drac més pur, era la més preciosa. I la més important. Mentre portés la cadena, podria donar ordres a qui volgués a Montgruny.

En Muncle va donar la porqueta a en Gritt i se’n va anar al seu dormitori. Va treure la cadena de sota el matalàs de falgueres i va sospirar alleujat. Almenys allò continuava in·tacte. En va espolsar els trossets de falguera i va portar la cadena cap a la cuina. Era tan pesada com l’olla plena d’aigua de la mare i li penjava des del coll fins als malucs. Era bona idea, que el pare en tallés un bon tros.

En Gritt va donar la porqueta a la mare i es va agenollar per examinar el medalló de la cadena.

—O sigui que així és com es veu un ruc volador —va dir—. A escola ens diuen que és l’animal més llest de tots, l’únic que no ens podem menjar mai, però no ens diuen quin aspecte té. N’has vist mai cap, papa?

—Si n’hagués vist algun, ara no ens estaríem amagant sota terra. Els encanteris dels rucs voladors són més forts que la màgia escurçada. Però ningú no n’ha vist mai cap per aquí. Són tan rars com el Gran Toixó Blau del país de Reenllà.

El pare estava intentant triar entre una serra i una destral. Només tenia eines per caçar o per talar arbres.

- 3 0 - - 3 1 -

En Muncle es va adonar que aquella feina l’entretindria una mica.

—Ja faré sense la cadena —va dir—. Tots els perdonavi·des de la meva classe avui estaran massa capficats amb les seves noves feines per molestar·me.

—Tret d’en Tità Bonys —va dir la mare, tota contenta—. Si ell està capficat, és a les masmorres. Així que en Gritt tam·poc no tindrà problemes.

—Bah, ja no m’hi faig, amb en Tità —va dir en Gritt—. Ja no vull formar part dels Porrapinxos. Ara vull formar part de la banda d’en Muncle.

—Jo no tinc cap banda —va dir en Muncle—. No és així, com funcionem els Suprasavis.

—I els gegants de set anys funcionen anant a escola —va dir el pare—. Ja és hora que vagis passant, Gritt!

—Sisplau, Muncle, deixa’m portar la porqueta —va pre·gar en Gritt.

Ben embotida en la seva nova camisola tacada de puré, la porqueta s’havia quedat adormida en braços de la mare. En Gritt la va agafar amb cura per no despertar·la.

—Com a mínim et puc acompanyar fins al Cràter, oi?A en Muncle el va commoure que en Gritt el volgués aju·

dar tant. D’ençà que en Muncle l’havia salvat de les masmor·res, era molt amable amb ell. Fins i tot va caminar lentament perquè en Muncle li pogués seguir el pas.

- 3 0 - - 3 1 -