El canvi és a les nostres mans

AlexandreJaumeUna figura imprescindibledel socialisme balear

Baleares, motorde precarización

Iago Negueruela

maig 2015núm. 01

La gran recesión y Baleares

Carles Manera

El necessari pacte per l’educació

Martí X. MarchTribuna lliure amb Francina Armengol, Francesc Miralles i José Hila

ELECCIONS 2015: Presentació candidatures

editorial“La dictadura es presenta cuirassada perquè ha de vèncer. La democràcia es presenta nua perquè ha de convèncer”. Antonio Gala

eniu davant el primer exemplar de la revista “Impressions”. El títol no és casual, l’hem escollit per rememo-rar una figura imprescindible del socialisme

mallorquí, n’Alexandre Jaume; un home compromès amb la democràcia, que va nedar a contracorrent, un intel·lec-tual amb profundes conviccions socials.

Impressions, com va ser a la seva època el setmanari “El Obrero balear” vol constituir-se en un espai de reflexió d’es-querres, una finestra a les idees del socialisme democràtic, a les propostes i agenda política del Partit Socialista. També té una vocació històrica, recuperant texts i esdeveniments que formen part del nostre llegat i memòria col·lectiva. Es-tam orgullosos de les nostres arrels, d’on venim i qui som, d’haver possibilitat les grans conquestes igualitàries del nostre país, en protecció social, en educació, sanitat, etc.; orgullosos de que l’Estat del Benestar tengui clarament un segell socialista i de la nostra trajectòria democràtica tan extensa. Un passat, emperò, amb capacitat d’innovació al-hora, de transformació, de plasticitat, impulsant els canvis que la societat reivindica, modernitzant i obrint el Partit -com hem fet amb les primàries obertes i les assemblees ciutadanes per definir els nostres programes- tenint ben present perquè som aquí: per defensar la justícia social i ga-rantir la igualtat d’oportunitats a la majoria de la població.

En un moment com l’actual, políticament molt plural, fer pedagogia sobre l’alternativa dels i les socialistes al model

econòmic i social existent és una tasca ineludible. Cal explicar el nostre compromís en contra de les polítiques austericides, reconquerint espais democràtics i els drets econòmics, laborals i socials perduts. Un projecte que conjuga la defensa del bé comú i dels serveis públics, l’Estat del Benestar per garantir la igualtat d’oportunitats i el ple desenvolupament de les llibertats individuals i dels drets de ciutadania.

Dia 24 de maig ens hi jugam molt com a societat. Podem canviar el rumb d’aquesta deriva neoliberal a la nostra comunitat, impulsant polítiques inclusives, garantint un sistema amb equitat, desenvolupant una economia de la igualtat, basada en l’educació com a motor fonamental i la innovació a tots els nivells, especialment la referida a la qualitat turística i al nostre patrimoni ambiental i cultural.

Com a Secretària General dels Socialistes de Mallorca m’entusiasma impulsar aquest nou projecte divulgatiu. Es-tic convençuda de que són les idees les que mouen el món, i els nostres valors, idees i propostes polítiques són més necessàries que mai per capgirar les situacions de pobresa, desigualtat i precarietat laboral, ja que reivindicam en pri-mer terme en les persones i els col·lectius més vulnerables. Propostes per la regeneració democràtica que necessiten les nostres institucions, per tal de restablir els ponts que s’han curtcircuitat a aquesta Comunitat Autònoma per mor, sobretot, del descrèdit provocat per la corrupció.

El puny tancat socialista representa els treballadors i treba-lladores units, prenent consciència de classe per defensar els seus interessos front als privilegis d’uns pocs. La rosa representa la intel·lectualitat, el pensament i la cultura, necessaris per la transformació de la nostra societat. Esper, sincerament, que aquest sigui un espai per a la reflexió, el compromís i la mobilització, i que caminem junts cons-truint l’alternativa que necessitam.

T

Silvia Cano.Secretària General delsSocialistes de Mallorca

02

maig 2015 / número 1Equip coordinador: Silvia Cano, Cosme Bonet i Jaume Colom.

Socialistes de Mallorca

03

Dur les ideesper totes parts

Sois socialistas no para amar en silencio vuestras ideas ni para recrearos con su grandeza y con el espíritu de justicia que las ani-ma, sino para llevarlas a todas

partes”, va dir Pablo Iglesias Posse, fun-dador del Partit Socialista, en una afir-mació que està inscrita en els carnets dels socialistes de tota Espanya. Les nostres idees, idees d’igualtat, de soli-daritat, de llibertat, de lluita contra la injustícia i contra la desigualtat, aque-lles idees que ens fan ser socialistes, no les compartim per gaudir-ne en privat, sinó per lluitar cada dia per elles, per dur-les per tot, i perquè triomfin sobre les altres.

Aquesta missió dels socialistes, com a defensors d’uns valors i unes idees, la feim amb la paraula, amb l’exemple, amb l’exercici de la política, amb la militància activa, però també amb la difusió de les idees per qualsevol mi-tjà, i avui en dia n’existeixen molts de mitjans. Una revista, sigui en paper o digital, n’és un més, però no un qualse-vol. Així, amb una revista que llegirem els socialistes de Mallorca, de les Illes Balears, estam complint amb aquesta missió que ens comanava el nostre fun-dador, i l’estam complint d’una manera que ha estat una vella aspiració. Tenir una revista, sigui paper imprès a les mans o lletres a una pantalla, implica que hi ha hagut una feina important de reflexió, un esforç de pensar unes idees i de posar-les per escrit per compar-tir-les amb els companys i companyes, i

amb tots aquells que vulguin conéixer que deim els socialistes.

Com deia, ha estat una vella aspiració dels socialistes a les Illes, a Mallorca he conegut diversos intents de tenir una

revista, vaig conéixer Tribuna Socialis-ta, devers l’any 1997, quan començava la meva militància, i com a Secretari de Comunicació dels socialistes de Ma-llorca vaig poder impulsar l’any 2001 un altre mitjà al que anomenàrem Diàleg, durant un breu temps. Després les prio-ritats han canviat: blogs, pàgines web, xarxes socials... Però ser presents a tra-vés d’aquests nous mitjans no deixa de banda que tenir una revista, una publi-

cació pròpiament dita, dedi-cada a la reflexió política i a la difusió de les nostres idees, segueix essent una necessitat, també una necessitat de cohe-sió ideològica i de foment del debat d’idees. Per això és tan important que avui tengueu entre les mans el fruit d’aquest esforç, que té voluntat de con-tinuïtat, perquè demostra vo-luntat de difondre les idees, de debatre, de reflexionar, de seguir essent socialistes com-partint la nostra visió del món i les maneres com pensam que podem lluitar contra la des-igualtat, contra la injustícia social.

No vull deixar de banda, per acabar, que pens que amb una publicació recollim el testimo-ni dels socialistes de les Illes que començaren la lluita pels drets de tots i totes a principis

del segle XX, que lluitaven per aquests drets, per les idees socialistes, des de les pàgines d’El Obrero Balear, una pu-blicació que sols van poder fer desapa-réixer, els enemics de les nostres idees, amb l’inici de la Guerra Civil, i l’intent d’eliminació física de tots aquells que es consideraven socialistes. Vuitanta anys després aquí estam, novament els so-cialistes, expressant-nos, exposant les nostres idees, lluitant pels nostres va-lors, demostrant que no ens han pogut tombar, ni ens tombaran, i que seguim en la primera línia de la defensa d’un món més just, aquesta revista, amb un nom que evoca la feina d’un gran socia-lista com Alexandre Jaume, és també tota una declaració d’intencions, vol ser també l’expressió de la vitalitat del so-cialisme a les Illes Balears.

CosmeBonet.

Tenir una revista, sigui paper imprès o lletres a una pantalla, implica que hi ha hagut una feina important de reflexió

Portada de la revista Diàleg, que els Socialistes de Mallorca començaren a publicar el 2001.

“

Secretari de Política Autonòmica del PSIB-PSOE

stam en un any electoral en el què el vot de la ciutada-nia a les municipals, insu-lars, autonòmiques i nacio-nals marcarà el futur per

als propers anys, i també per a les pro-peres generacions. Vivim un context clarament de canvi, de transformació social i institucional, però sobretot marcat per un fet transversal, el d’un model de benestar que en mans de les forces conservadores europees i tam-bé d’aquest país i els del nostre entorn s’està convertint en un model basat en la desigualtat, i a on la crisi ha donat pas a la precarietat.

Una societat avui marcada per la pre-carietat social, laboral, econòmica, al mateix temps que les forces vives del mercat tornen a mostrar indicadors macroeconòmics que van millor, que recuperen “la normalitat”. Normalitat mentre el malestar social s’aguditza i es trasllada també a l’àmbit institucio-nal. Hem de decidir si ens volem acos-tumar a aquesta societat injusta, dual i desigual. És el moment de fer una pas-sa endavant, perquè ens jugam conso-lidar aquest model, o enviar-lo al bagul dels records.

La crisi al nostre país no haurà servit per sortir ni més reforçats, ni més pre-parats, ni més formats, ni més cohe-sionats socialment. La crisi financera i després econòmica ha derivat en una eina fabulosa de creació de desigual-

tat, com ha demostrat el professor Pi-ketty, en un motor de fragmentació i divisió social. És evident, i per això els socialistes revisam les decisions preses, que la pretesa convivència entre la so-cialdemocràcia i el mercat no dóna per se una redistribució més justa entre la societat, ni ajuda a la cohesió social, ni permet que el mercat accepti unes re-gles que podem qualificar de socials, o almenys d’un clar contracte social com el que va marcar l’Europa dels glorio-sos 30 anys després de la segona gue-rra mundial.

En qualsevol instant que hi ha una crisi, qui paga la factura és el ciutadà i -això és la lliçó que hem après- la classe mit-ja i treballadora, i per això la socialde-mocràcia necessita revisar el contracte europeu entre mercat i societat, i aquí a ca nostra també s’ha de tornar a mar-car una línia clara del que és la frontera del que no pot acceptar una esquerra del segle XXI. I avui el que no es pot acceptar és que el peatge del mercat quan està en crisi acabi sent el preu que paga el ciutadà a canvi de perdre drets, serveis i cohesió col·lectiva. No podem acceptar la felicitat del mercat a canvi d’una societat de la desigualtat.

El repte és tan difícil com engrescador, perquè a nivell d’Europa, qui és que emmarca la fulla de ruta per a tot el

continent, s’ha decidit que les persones compten menys que els comptes, que la pretesa sacrosanta estabilitat mone-tària i financera. I per això la compli-citat entre ciutadà i el model europeu s’ha trencat, també a nivell local. Si només hi ha un líder, Alemanya, que imposa el camí, el ciutadà s’allunya de les decisions, i també acaba renegant de la política, i això a nivell del nostre àmbit acaba sent un element que ens penalitza per ser incapaços de tornar a donar un sentit social al contracte en-tre ciutadà i institucions en aquest se-gle XXI global que ens toca viure.

És per tant un segle apassionant i con-tradictori que vivim, i que permet can-viar el futur a petita escala a ca nostra, però que està condicionat per les grans decisions llunyanes. I per tant l’esque-rra avui necessita un nou relat per can-viar el rumb europeu, i aquest rumb europeu també s’ha de canviar des de cada un dels nostres àmbits. Per això es fonamental el 2015.

Perquè podem canviar un rumb a ni-vell de ca nostra, de Mallorca, de les nostres illes, i també d’Espanya. El repte no és fàcil, però és apassionant, i passa per nosaltres. Per tenir en pri-mer lloc un projecte a mig i llarg ter-mini, que hem fixat en la Conferència Política del passat mes de febrer. Una conferència que clarament va marcar un camí, i és el de construir una socie-tat a les nostres illes amb dos paràme-tres, la igualtat i el progrés social, amb millor benestar, amb més oportunitats per a les generacions presents i futures. Construir una nova agenda social en definitiva, i fer-ho des dels valors uni-versals dels socialistes.

Ara és el moment del canvi, i l’hem de fer possible primer a Balears, i després a nivell d’Espanya. Per si el camí és il·lusionant dins la dificultat, no deixa de ser un repte que requereix de la fei-na i la tasca de tots.

Tenim la responsabilitat de canviar el que estam patint per un projecte nou, i per això tots ens hem d’implicar.

Ara és l’hora de tornar a unes illes de progrés i justícia social. És l’hora d’una nova agenda social per a les illes.

El canvi és a les nostres mans

Francina Armengol.

E

Candidata a Presidenta del Govern Balear

TRIBUNA LLIURE:

El repte no és fàcil, però és apassionant, i passa per nosaltres

04

05

allorca necessita un canvi, i els socialistes tenim les idees i les per-sones per dur endavant

un projecte capaç de donar respos-ta a les necessitats actuals i de di-buixar la societat que volem pels nostres fills i filles, pel nostre futur.

Crec en el Consell de Mallorca com a eina útil per crear llocs de feina, per protegir a les persones fent front a les desigualtats socials i per millorar l’economia. Per fer-ho, només cal posar-se a fer feina amb ganes per treure la institució de la paràlisi a la que ha estat sot-mesa aquests quatre anys per Ma-ria Salom i desenvolupar mesures concretes i reals als problemes dels mallorquins i mallorquines.

De fet, el Consell té la capacitat i l’obligació de promoure una eco-nomia sostenible i aturar l’abús al paisatge i al territori. Per això vull que treballem junts a través de la promoció de sectors com el del co-merç, la indústria, la pagesia o els serveis complementaris a l’oferta turística per assolir la nostra princi-pal obsessió: generar ocupació.

D’altra banda, el principal repte que hem d’afrontar és la lluita con-tra la desigualtat. A dia d’avui, tres de cada deu mallorquins es troba en risc de pobresa, i el Consell pot fer molt més del que fa amb els re-cursos dels que disposa. No deixa de cridar l’atenció que la institució encarregada de gestionar el benes-tar social de Mallorca sigui a la ve-gada la més desconeguda, i això no és casualitat.

Tot això ho volem fer conjuntament amb els ajuntaments. El Consell, amb els 53 ajuntaments de Mallor-ca, ha d’assumir el lideratge per optimitzar els recursos i prestar uns serveis públics eficients i de qualitat. Sense cap dubte, tenim necessitat de compartir una idea de Mallorca per la que treballar con-

juntament per generar sinèrgies positives en l’àmbit econòmic, so-cial i democràtic.

En definitiva, vos propòs una Ma-llorca solidària, emprenedora i creadora d’oportunitats des de la transparència i amb una nova ma-nera de fer política. Avui, ja no ser-veixen les maneres i actituds del passat per satisfer les exigències del present.

Des de l’experiència en la gestió municipal al llarg de 12 anys al meu poble natal, Algaida, assumeixo el compromís, pel que m’han elegit els militants del PSIB-PSOE de Ma-llorca, de liderar aquest projecte de canvi polític, econòmic i social per la nostra illa. Vos convid a partici-par-hi, a sumar esforços així com es fa des d’un ajuntament: dia a dia, de tu a tu i escoltant de primera mà a les persones.

Un projecte per a Mallorca

Francesc Miralles.

M

Candidat a President del Consell de Mallorca

www.projectemallorca.com@xescmiralles

Vos propòs una Mallorca solidària, emprenedora i creadora d’oportunitats des de la transparència.

TRIBUNA LLIURE:

06

07

alma tiene el potencial para ser una ciudad de oportuni-dades y progreso, es una ciu-dad con un fuerte dinamismo

social y económico, una gran vitalidad cultural y un activo tejido asociativo y ciudadano. Palma es muchas ciudades en una. La Palma gótica que aspira a ser patrimonio de la humanidad, la Platja de Palma que dispone de 40.000 plazas hoteleras, la Palma urbana que se mue-ve por las avenidas y el Eixample, la de los barrios singulares, los comercios de proximidad y las industrias culturales. Todas ellas, durante estos años de go-bierno del PP, han perdido un elemento vertebrador que debe definir toda ciu-dad: la cohesión social y la igualdad de oportunidades.

Vengo de un barrio, como Son Gotleu, lleno de contradicciones y dinamismo social, alimentado de las esperanzas que muchos trajeron de fuera para construir un futuro mejor, pero sobre todo, más justo. Ese es mi compromi-so. Estoy en política porque creo que las cosas no se arreglan quedándose en casa. Aporto experiencia como eco-nomista, como autónomo y formador, experiencia luchando activamente en movimientos vecinales y sociales desde mi juventud, pero también experiencia de gobierno y de oposición, para poder recuperar desde el primer día los dere-chos de los vecinos y vecinas de Palma.

Quiero ser alcalde de una ciudad que genere empleo digno y con derechos, que se preocupe por las clases medias, por el pequeño comercio, los autóno-

mos y las pequeñas y medianas empre-sas. Una ciudad en la que ningún joven abandone sus estudios por motivos eco-nómicos. Me identifico con esa mayoría social que reclama una ciudad más mo-derna, que cuide de las personas y recu-pere la dignidad en los barrios. Por eso quiero recuperar la Palma ilusionada y ambiciosa que aspira a ser un referente en servicios públicos, en turismo y en cultura, una capital europea con futuro y prosperidad para todos y no sólo para unos pocos.

Mi prioridad es y será la recuperación de Palma, salir de la crisis sin dejar a nadie atrás:

Una ciudad que promueva empleo digno y con derechos, que genere es-peranza para quien no tiene trabajo, que genere seguridad para quien tiene un trabajo precario, que genere ilusión para quien inicia un proyecto profesio-nal o vital. Que Palma es la mejor ciu-dad del mundo para vivir lo sabemos quienes vivimos y trabajamos en ella. Pero la mejor ciudad del mundo para vivir, no puede ser la peor para trabajar. No nos podemos conformar. Y por eso lo más urgente será el empleo.

Una ciudad que prestigie los servicios públicos para atacar la desigualdad. Eso es lo mejor que podemos hacer para mejorar nuestra democracia, para ganar la confianza de los ciudadanos en estos tiempos de cambio, de frustra-ción y de crisis para muchas personas. Hay que recuperar el espíritu de Emili Darder, el último alcalde republicano,

que luchó contra la injusticia social ata-cando de raíz el problema con servicios públicos dignos.

Para mirar al futuro hay que apostar por la educación, hay que mejorar la red de salud, hay que reforzar el trans-porte público, apostar por el talento... como hizo el gobierno de Aina Calvo. Por eso hoy, cuando vamos a los cole-gios de Palma, todo el mundo la recuer-da por su compromiso por la igualdad y la educación. Como se recuerda la Palma cosmopolita y moderna del go-bierno socialista de Ramón Aguiló. Y es que han sido los gobiernos socialistas los que han transformado Palma.

No es una cuestión de números, se tra-ta de recuperar el orgullo de ciudad. De que cualquier palmesano o palmesana se sienta orgulloso de su ciudad porque defiende los derechos de los trabaja-dores y trabajadoras, porque tiene un buen transporte público, porque está limpia, porque está viva, porque hay oportunidades para los jóvenes. Nues-tro adversario son las desigualdades, la falta de oportunidades, los recortes de derechos, pero también la desilusión y la política rancia de ciudad Rodríguez. Me comprometo a trabajar para devol-ver al gobierno municipal su función de liderazgo democrático, en diálogo per-manente con la ciudadanía. Me com-prometo a gobernar para la mayoría. El Ayuntamiento y el alcalde no pueden ser espectadores pasivos ante la reali-dad, ni pueden dejar que los intereses particulares definan lo que tiene que ser la ciudad. Palma será lo que sus ciu-dadanos y ciudadanas quieran que sea.

En estos últimos cuatro años, los y las socialistas hemos aprendido una lec-ción de humildad de nuestra militancia y de la ciudadanía, que reclaman políti-cas de izquierdas y piden la eliminación de privilegios, la apertura del partido, más participación, diálogo con los mo-vimientos sociales y honestidad. Éste ha sido y es el cambio necesario.

Hoy tenemos un nuevo reto: transfor-mar la indignación en cambio políti-co. Debemos afrontarlo a pie de calle, escuchando a los vecinos y vecinas, apostando por la redistribución de la ri-queza y la igualdad efectiva... compar-tiendo la ilusión por un futuro mejor.

La ilusión para transformar Palma

JoséHila.

PCandidat a la

batlia de Palma

www.recuperapalma.com

TRIBUNA LLIURE:

08

09

és enllà, fins i tot, de les condemnes de la història, la vida i l’obra d’Alexan-dre Jaume (1879-1937) són un exemple moral

que hauria de servir per alguna cosa més que l’homenatge fàcil i reiteratiu. Tots els ciutadans d’aquest país –i el mateix passa arreu d’Europa– estem vivint i patint les conseqüències d’una veritable destrucció de l’espai públic, entès com a lloc de debat, d’exigència i de foment de la complexitat. La vita activa en què s’incardina la activitat política d’acord amb la tradició euro-pea, des de la seva primera formulació a Grècia, s’està substituint per un es-pectacle comercial de la pitjor espècie que res té a veure amb la societat que van tractar de fer possible, o al manco imaginable, persones com Alexandre Jaume.

En Tano Jaume, com li deien els seus amics i familiars, va esser un home de pensament, més que d’acció, però quan els esdeveniments el van forçar a actuar, sobre tot al final de la seva vida, va saber oposar a la brutalitat tota la força d’una interioritat conreada al llarg d’una vida. Pocs mesos abans d’esser afusellat, confinat a la torre de l’homenatge del castell de Bellver,

se consolava recitant-se versos de Dante i afir-mant així tot allò que ningú no li podia robar: la seva consciència i la llibertat del seu esperit crític. A les notes que va llavors va escriure, titu-lades Mi calvario, deia que li importava molt, com a darrera tasca, deixar als seus fills un exemple de vida pública honesta i conseqüent. I aquest és el patrimoni que de veritat podem reivindicar.

N’Alexandre Jaume es va afiliar al PSOE a l’any 1919. No va esser una decisió fàcil, ja que pertanyia a una família burgesa, tradicional-

ment catòlica i conservadora. Abans havia militat al Partit Liberal, a on s’havia perfilat com a delfí del seu on-cle Alexandre Rosselló, que va arribar a ser ministre de Gràcia i Justícia a un dels governs d’Antoni Maura. No hi ha dubte de què l’opció liberal li hagués comportat moltes més avantatges que no pas la militància socialista, però va saber denunciar la corrupció de la monarquia i atrevir-se a invertir la seva formació intel·lectual i el seu prestigi social en l’articulació d’un partit que, en un primer moment, no tenia més

AndreuJaume.

M

L’exempled’AlexandreJaume

L’opció liberal li hagués comportat més avantatges que la socialista, però va saber denunciar la corrupció de la monarquia

10

d’una vintena d’afiliats. Com va re-conèixer Llorenç Bisbal, un altre polític de feliç memòria, Alexandre Jaume va dotar de profunditat teòrica el socialis-me mallorquí.

L’evolució del pensament de Jaume és molt il·luminador respecte a les co-rrents del seu temps. En molts aspec-tes, el seu ideari és deutor de l’esteti-cisme de finals del segle XIX, que va determinar la creació d’una conscièn-cia social, però també elitista, a França i Anglaterra. No és casual, per exem-ple, que, ultra la seva vocació política, tingués també una sensibilitat propera al modernisme i que, amb els seus ger-mans, regentés La Roqueta, la fàbrica de ceràmica, l’estil de la qual és preci-sament imitació de l’arts and crafts an-glosaxó i, en general, del que es coneix a Europa com art nouveau.

L’excepcional personalitat dels seus pares fou determinant en la formació de Jaume. El seu pare, Andreu Jaume i Nadal, va esser un empresari afrance-sat i culte –cosa ja molt rara i sospito-sa a Espanya– que havia deixat una in-cipient carrera eclesiàstica per casar-se amb Isabel Rosselló, mestre d’escola i pedagoga d’idees avançades. La cul-tura va esser, doncs, un espai familiar des del principi, igual que el cristianis-

me, en la seva concepció més primitiva i evangèlica. Després d’estudiar dret a Barcelona i València, Alexandre Jaume va fer el clàssic curs –per les famílies benestants– d’ampliació d’estudis a París, a on es va trobar amb l’alta cul-tura, la veritable i única pàtria que mai ja no deixaria. Aquells anys –entre 1901 y 1903– varen esser decisius, sobre tot per a l’aprofundiment de la seva cons-ciència històrica i per l’encontre amb la figura política que més va admirar i assimilar. Si un estudia l’obra de Jean Jaurés (1859-1914) hi veurà reflectit, en essència, el pensament del propi Jau-

me: l’internacionalisme, la transició pacífica i democràtica cap a un règim socialista, la defensa de la il·lustració, l’exercici responsable de la opinió pe-riodística, la protecció de totes les llen-gües d’un país sense les ximpleries na-cionalistes i la reivindicació d’Europa com llatinitat comuna. Jaurés va esser assassinat tres dies després de l’esclat de la primera guerra mundial, precisa-ment per haver-se oposat al nacionalis-me i al bel·licisme.

A Mallorca, la persona que més li va influir va esser sens dubte en Gabriel Alomar (1873-1941), el poeta i assagis-ta, un altre habitant d’una illa inexis-tent, com diria Antoni Serra. Alomar el va ajudar, sobre tot, a emancipar-se espiritualment, a renunciar al cato-licisme familiar i a formular una idea secular de la transcendència. Hi ha, de totes maneres, moltes implicacions cristianes al seu pensament polític, paleses en l’admiració per la figura de Jesucrist i en una concepció sovint evangèlica del seu adoctrinament ideològic. Sense que ell n’arribes a es-ser plenament conscient, el seu judici de la història està molt determinat encara pel mite hebreu de la salvació, una influència que arriba fins a Marx, de d’on Jaume, d’una manera intuïti-va i gens metòdica, parteix per dividir

L’exempled’AlexandreJaume

La persona que més li va influir a Mallorca va esser sens dubte Gabriel Alomar, un altre habitant d’una illa inexistent

11

l’evolució d’Occident en tres grans etapes que comencen en el cristianis-me, segueixen en la revolució france-sa i havien d’acabar en el socialisme, sense que mai no aconseguís definir amb claredat la proposta. Aquesta progressió, alhora espiritual i social, té un caire evidentment hegelià, ja que el marxisme ha estat la darrera propos-ta de salvació col·lectiva que ha donat Europa, només corregida, al final de la segona guerra mundial, per la social-democràcia anglesa com a proposta de protecció en vida d’una societat. És molt difícil dir com hauria evolucionat la ideologia d’Alexandre Jaume, que moltes vegades pateix de la confusió pròpia d’un país que no ha tingut tra-dició en el pensament polític, que no va conèixer revolució burgesa –a la manera de França o Anglaterra– i que, a l’època de la segona república, duia un considerable retard en experiència parlamentària que sofrim encara avui en dia, però es pot aventurar la possi-bilitat de què s’hauria avingut amb els plantejaments fonamentats a Angla-terra a partir de l’informe Beveridge de 1942, sobre la base dels quals es va aixecar, en temps d’enorme dificultat econòmica, social i moral, l’estat del benestar que ara una Europa rica i en pau no és capaç de mantenir amb vida. La seva reacció contra la deixadesa del Partit Liberal podria haver acabat en postures semblants a les de Clement Atlee –un gran primer ministre poques vegades recordat– si la brutalitat i les mancances del país no l’haguessin sot-més a l’extermini del feixisme.

L’activitat política d’Alexandre Jaume es va desenvolupar principalment a través de l’escriptura, sobre tot d’ar-ticles periodístics a diferents rotatius de l’època, a on va analitzar, sovint amb lucidesa i coratge, assumptes de política nacional i internacional. És admirable constatar, per exemple, com va saber denunciar el perill que suposaven Mussolini o Hitler en un moment en què encara eren ben vists per gairebé tots els dirigents europeus. No va saber veure, en canvi, com tota l’esquerra de la seva generació –a ex-cepció feta d’André Gide i poc després de George Orwell i Albert Camus–, el totalitarisme encobert que suposava la revolució russa.

El gran moment polític de Jaume va arribar, com és ben sabut, amb la pro-

clamació de la segona república. Per un casual, ja que en Llorenç Bisbal, el batle electe, estava malalt, va procla-mar el nou règim com a batle interí de l’Ajuntament de Palma. La redacció del ban que va publicar com a primer ciutadà republicà segueix essent pro-va del seu tarannà cívic i il·lustrat. Poc després, va esser elegit diputat a les corts constituents, el premi a tota

una vida dedicada a la divulgació de la doctrina socialista. Entre altres co-ses, li devem la concessió a Palma del castell i bosc de Bellver, a on després seria paradoxalment empresonat, sota l’ombra melancòlica de Jovellanos, la mirada del qual, en el retrat que li va fer Goya, se li confon ara en el record, fins al punt de què el parc de Bellver, amb la vista panoràmica de la badia de Palma, ha esdevingut, pels seus descendents, com un espai de reflexió i de memòria, transsumpte d’aquella interioritat a on jau el seu llegat més perdurable.

A les eleccions de 1933 i de 1936, Alexandre Jaume ja no va poder reno-var la seva acta de diputat. Malgrat el seu suport al Front Popular, la deriva de la tensió social i política va posar en alerta el seu sentit crític i la seva res-ponsabilitat. Quan es van tancar les seus falangistes va escriure “Nuestra protesta”, el seu darrer article relle-vant, publicat el 23 d’abril de 1936, a on denunciava la persecució de les idees i demanant la lliure circulació de totes les propostes, per allunyades

El gran moment polític de Jaume va arribar amb la proclamació de la segona república com a batle interí de Palma

12

que estiguessin a les seves pròpies. La joventut socialista mallorquina el va atacar i el va acusar d’esser un bur-gès liberal i un mal socialista. L’article roman com exemple de la seva inde-pendència i el seu aïllament històric. D’alguna manera hi va formular el que seria el seu epitafi: “Las ideas no de-linquen. La fuerza pública, en vez de perseguir, ha de amparar la difusión de todas ellas.” Dos mesos després, l’alçament militar, a través d’un procés judicial que ja ha passat a la història de la infàmia, convertiria a Alexandre Jaume en un delinqüent, precisament per les seves idees, en les que també –i fins al final– hi havia cabut la conside-ració de l’adversari polític, a dins de la protecció de l’estat del dret que a ell se li va conculcar.

El feixisme va acabar amb la vida d’Alexandre Jaume i va esgarrar l’exis-tència de la seva família, particular-ment de la seva dona, Isabel Planes,

i dels seus tres fills, Andreu, Miquel i Isabel, tots de dolça memòria i huma-nitat exemplar. El seu llegat moral, en aquest sentit, va sobreviure a la bar-bàrie, com ho ha fet també el corpus de la seva obra assagística, recopilada i editada recentment i amb molta cura per un del seus néts, Alexandre Font Jaume, que també ha escrit una bio-grafia excel·lent, ben documentada i molt lúcida, tot publicat per Lleonard Muntaner. El millor homenatge que li poden retre és, doncs, llegir i divulgar aquests llibres, discutir les seves re-flexions, continuar la seva conversa, la secreta manera que ens va deixar per no donar la raó als qui l’assassinaren.

13

Homenatges per una gran figura

El mes de juny de l’any 2006 la Federació Socialista de Mallorca va organitzar un emo-tiu homenatge a Alexandre Jaume amb presència dels seus familiars. Els socialistes hem continuant recordant la figura de Jaume cada any el dia de l’ofrena floral del ce-mentiri de Palma. A l’acte de l’any passat la secretària general de la FSM, Sílvia Cano, va dir que es vol “reivindicar el llegat d’Alexandre Jaume i el seu compromís amb la justícia social i la democràcia”.

Balearesmotor de precarización

os últimos días, semanas y meses venimos escuchando cómo de forma sistemática el Partido Popular habla de

recuperación económica y creación de empleo. Pero el debate no debe ceñirse al cuánto (1,4 % en la última EPA pu-blicada) sino al cómo se está creando empleo, es decir al modelo que se está implantando, y si este crecimiento es real ya que cada vez se contrata menos horas, es decir no se crean horas de trabajo reales: el número de horas tra-bajadas en 2014 está estancado frente a 2013 (0.07% de aumento).

Las reformas laborales acometidas por el Partido Popular han llevado a una cada vez mayor precarización del mercado laboral, el abaratamiento del despido, la reforma del contrato a tiempo parcial y la reforma de la nego-ciación colectiva, son los instrumentos diseñados, de forma efectiva, para ello.

Así podemos señalar que el modelo de recuperación por el que apuesta el Go-bierno de Rajoy y de Bauzá es un mo-delo cada vez más desigual, donde las diferencias salariales entre los que más ganan y los que menos no dejan de cre-cer, dónde los salarios de los trabaja-dores y trabajadoras se han devaluado hasta tal punto que ya se encuentran a niveles de los años 90.

Las reformas introducidas no han servido para una creación de empleo como se aventuraba, sino a que el em-pleo que se cree sea precario, inseguro y lo más insolidario e injusto que per-mita la existencia de trabajadores po-bres; de salarios de pobreza, ya que se incrementan los trabajos de menos ho-ras. La mayoría de los empleos creados

en esta legislatura son temporales y a tiempo parcial. La explotación laboral se focaliza en mayor medida en estos contratos, ya que en prácticamente to-dos los casos hacen más horas de las establecidas en su contrato de trabajo y la causa de su contrato es fraudulenta, ya que su puesto de trabajo es fijo y por tanto deberían ser trabajadores indefi-nidos. Una economía como la nuestra donde el sector servicios tiene un peso tan grande supone que también con-centre más porcentaje de empleo tem-poral y precario, derivada igualmente de una gran rotación de los puestos de trabajo. Además si le sumamos el deliberado intento de degradar a las organizaciones sindicales y debilitar la negociación colectiva vemos como tenemos trabajadoras y trabajadores más desprotegidos, donde el miedo a perder el puesto de trabajo supone en muchos casos la aceptación de condi-ciones de trabajo que atentan contra sus derechos más básicos.

Por tanto cabe preguntarse: ¿podemos hablar de recuperación cuando los tra-bajos que se crean llevan aparejados salarios de pobreza? ¿podemos hablar de recuperación cuándo los empleos son temporales y precarios? ¿podemos hablar de recuperación cuándo la ex-plotación laboral es una de las señas de nuestro mercado de trabajo? Por úl-timo de qué se ufana el Sr Bauzá, de ser el motor de la precarización, de la des-igualdad y de la explotación laboral??.

debat.

IagoNegueruela.Inspector de trabajo y

seguridad social. Candidato socialista en la lista al Parlament Balear

Las reformas laborales del PP han llevado a cabo una mayor precarización del mercado laboral

L

14

Para nosotros no cabe hablar de recu-peración económica mientras el mo-delo por el que se apueste permita la existencia de trabajadores pobres, no cabe hablar de recuperación mientras los salarios del 2015 sean de los años 90, no cabe hablar de recuperación cuando las condiciones de trabajo nos sitúan más cerca del s XIX que de los estados sociales del s XX. No cabe por tanto hablar de recuperación mientras ésta no sea igualitaria, redistributiva y permita a todo aquel que trabaje vivir de su salario, conciliar su vida familiar y tener unas condiciones de trabajo dignas.

Por ello es necesario abordar un ver-dadero plan de lucha contra la explo-tación laboral, que ponga el foco en el empleo temporal y a tiempo parcial, para que todo el que trabaje más horas de las establecidas en su contrato las cobre y las cotice. No estamos señalan-do más que lo que todos percibimos en nuestros entornos, lo que vemos en los contratos de amigas y amigos, familia-res, hermanos, etc… Sólo los grandes beneficiados por la crisis, aquellos que cada día ganan más, y los encargados de dirigirnos estos cuatro años no lo ven o no lo quieren ver.

El Govern tiene competencias en el control de las condiciones de trabajo a través de la Inspección de Trabajo, por qué no han realizado plan alguno es algo a lo que deben responder, no-sotros sí lo haremos. Tenemos las bases de datos y los instrumentos para ello, facilitaremos los contratos temporales registrados a Inspección para su con-trol, sobre todo los de menos horas. Se controlarán los contratos temporales y se coordinarán de forma efectiva las campañas de Inspección con las orga-nizaciones sociales.

El Govern será ejemplar en la contrata-ción pública por lo que se incorporarán clausulas sociales a la contratación. No es lógico que las empresas que peor paguen sean las que estén en mejores condiciones para contratar, se deberán respetar los convenios sectoriales y se

velará por la existencia de condicio-nes de trabajo dignas e incluyentes de los sectores más desfavorecidos. Las empresas que contraten con la Admi-nistración deberán ser ejemplares, las sanciones en materia laboral, las que vulneren derechos individuales o co-lectivos no permitirán seguir operando con la administración. Queremos que las empresas destaquen por su inno-vación, formación y competitividad no por ser la que más costes laborales se ahorren, las reformas del Partido Popular han llevado a un escenario dantesco quién mas explota a sus tra-bajadores más fácil tiene contratar con

la administración, no puede ser así. Las empresas que respetan las normas deben ver cómo están en mejor dis-posición para contratar, lo contrario genera dumping social y excluye a las empresas que tanto han sufrido duran-te la crisis para mantener los puestos de trabajo y las condiciones pactadas a sus trabajadoras y trabajadores.

Por tanto es la hora de asumir respon-sabilidades y utilizar los instrumentos legales para ello, no cabe crear empleo a cualquier precio, no cabe mirar para otro lado mientras cada vez se degra-dan más las condiciones de trabajo, o lo revertimos ahora o cada vez será más difícil, es necesario un cambio en Política Laboral. Es hora simplemente de que se verifique que se cumpla la norma, algo que el PP simplemente ha dejado de lado.

Es necesario abordar un verdadero plan de lucha contra la explotación laboral, que ponga el foco en el empleo temporal

15

La granrecesión y Baleares

gnorar el cataclismo econó-mico que asoló el mundo a partir de 2008, con el inicio de la Gran Recesión, es de una

enorme ignorancia. Descuidar que el año 2009, según todos los datos dis-ponibles, fue el gran socavón de las economías avanzadas, incluyendo la de Balears –y ello significó grandes es-fuerzos políticos y presupuestarios–, es de una desmemoria esperpéntica. Pensar que la política económica que se puso en marcha en Balears (más gasto público, más déficit, más deuda) era un proceso aislado, constituye una nueva muestra de estulticia. Todos los gobiernos del mundo (todos: de cual-quier signo ideológico) hicieron lo mis-mo, porque era lo que se conocía que se podía y se debía hacer en un escena-rio de fuerte desplome económico, pa-recido a la crisis de los años 1930: parar la hemorragia, estimular al enfermo. Se lideró esa respuesta desde Estados Unidos, de la mano de un republica-no en la presidencia de la Reserva Fe-

deral, con grandes conocimientos de Historia Económica (máximo experto en el crack de 1929). Hizo lo contrario que se ejecutó en la década de los trein-ta y evitó una nueva Gran Depresión, según se reconoce desde buena par-te de la academia en Estados Unidos, Europa y Japón. Así, se dispararon los déficits y las deudas; se desarrollaron políticas de expansión fiscal y moneta-ria. Se intentaba detener el barrido que padecía la demanda agregada. Esas palancas de contención duraron ape-nas un año, en un contexto en el que se hablaba, incluso, de refundar el capi-talismo. Deben recordarse estas cosas, porque la memoria es muy frágil (para algunos). Cuando la macroeconomía empezaba a remontar, tímidamente, el vuelo, y se llegaban a resultados positi-vos, se retiraron en Europa los estímu-los económicos. Debe decirse que éstos

todavía continúan en Estados Unidos, con resultados bien significativos, en contraste con la Unión Europea, don-de domina la ortodoxia del patrón oro, es decir, la austeridad a ultranza: esta que tanto gusta a los conservadores y que, según ellos, nos conduce al nirva-na económico. A fines del 2009, los PIB emergieron hasta tasas más modestas, por encima de cero, en los primeros meses de 2010. También en Balears. La tendencia parecía que seguiría así. Pero no: las obligaciones comunitarias cercenaron, en el sur de Europa, una posibilidad tangible de recuperación. Como digo, Estados Unidos, ahora con la nueva presidenta de la Reserva Federal, se plantea objetivos más am-biciosos: reducir el paro por debajo del 6%, con los instrumentos monetarios y fiscales disponibles. Produce envidia sana. Muy lejos queda el Banco Central Europeo. El PP, en otra galaxia.

En Balears, se incrementó el déficit hasta situarlo en más del 4% sobre PIB, y se aumentó un 60% la deuda públi-ca entre 2007 y el primer trimestre de 2011. Nunca se escondieron esos datos, que se presentaron en sede parlamen-taria. Pero, al mismo tiempo, se invir-tió mucho en ese período 2007-2010: con presupuesto propio y con la nego-ciación de las inversiones del Estado en las islas. Esta inversión conjunta fue de alrededor de 1.800 millones de eu-ros en tres años, toda vez que el cuarto año de la legislatura el presupuesto se prorrogó. Se hicieron escuelas, centros de salud, reformas hospitalarias, se desarrolló el ParcBit y, con muchas di-ficultades, se cubrieron compromisos de la ley de Dependencia. No se pensó

debat.

CarlesManera.

És doctor en història per la Universitat de les Illes Balears i

doctor en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona, també

és catedràtic d’història de la UIB.

La crisis pasó facturas graves en Baleares, que hubieran sido más letales si no se hubiera actuado como se hizo

I

16

en cerrar hospitales, ni institutos; ni se despidieron masivamente profesores, médicos, sanitarios, administrativos. En todo este complicado proceso se co-metieron errores, sin duda. Pero no se crearon conflictos innecesarios en los campos de la Educación y de la Sani-dad, más allá de los propios que afec-tan a reivindicaciones sindicales. Se trabajó sinérgicamente con patronales, sindicatos y otras organizaciones, al margen de las desavenencias y los di-sensos. La gobernanza, que hace carca-jear al PP y que es una práctica política extendida en toda Europa, era un hilo conductor de todos los procesos.

La crisis, sin embargo, pasó facturas graves en Baleares, que hubieran sido más letales si no se hubiera actuado como se hizo. Dos recientes trabajos han dedicado esfuerzos explicativos a abordar un tema importante: el au-mento de la pobreza en las regiones españolas durante la Gran Recesión. Se trata de un estudio publicado por la Fundación Bancaja y el Instituto Valen-ciano de Investigaciones Económicas; y, el otro, un monográfico de la pres-tigiosa revista Papeles de Economía Española. La profusión de estadísticas que recogen estas contribuciones hace que, como pasa con los números, cada uno escoja los que más le convienen. Estamos ante trabajos científicos que ponderan muchas variables, y que desagregan situaciones económicas, sociales, formativas, en indicadores precisos. Pero pienso que la adopción de indicadores claramente sintéticos

–que compilan problemas en los mer-cados de trabajo y aspectos relevantes de las desigualdades sociales–, expues-tos así en los textos que suscriben los profesores que los elaboraron, ayudan a entender mejor la factura social de la Gran Recesión. Paso a comentarlos.

1. El Índice de Pobreza Humana: es una variable que combina aspec-tos de la pobreza económica (renta, desempleo) y de capital humano (en-tendido aquí como esfuerzo en salud y educación). Se trata, por tanto, de un indicador de síntesis, compacto y robusto, que nuclea elementos econó-micos, laborales y sociales. Entre 2007 y 2011, los mayores aumentos en los índices de pobreza humana fueron en Canarias (18%), Valencia (11%) y Ba-leares (9%; muy alejado, sin embar-go, de cifras que se han ido ofreciendo sobre pobreza en las islas, sin las pon-deraciones correspondientes). Econo-mías con fuerte dependencia turística y con importantes orientaciones inmo-biliarias –es decir, con economías de mercado en esas especializaciones–, son las que se vieron más afectadas socialmente. Por eso, pensar que una persona hunde una economía –o la salva– es pretencioso, en cualquiera de los dos sentidos, salvo en casos muy ex-cepcionales. Podría recordarse que en Canarias, con ese 18% de aumento de

pobreza, el consejero de Economía y Hacienda era un tal José Manuel Soria, hoy Ministro. O que en la Valencia del 11%, el presidente era un señor que se llama Francisco Camps. Ambos del PP.

2. Pobreza en capital humano: indicador que combina salud y edu-cación. En Baleares, entre 2007 y 2011 se redujo ese indicador casi 20 puntos, mientras que en la media nacional la contracción fue de 8 puntos. Esto quie-re decir que hubo un comportamiento positivo en los datos que miden la sa-lud y la educación en Baleares duran-te la etapa del Pacte. Aquí, sin duda, la función inversora fue determinante para que esto fuera así.

3. El abandono temprano de los estudios: este indicador resul-ta igualmente crucial para evaluar el proceso evolutivo de formación. En Baleares, si en 2007 el 44,24% de la población abandonó los estudios, en 2011 fue el 31,97%: 13 puntos de recorte positivo, frente a 3 puntos de la media nacional. Sin duda, la crisis económica redujo la capacidad de las empresas en la contratación de jóvenes, hecho que solía cualificar el mercado de trabajo insular en las épocas económicas más expansivas; pero no es menos cierto que el mantenimiento y promoción de infraestructuras educativas y de per-sonal entre 2007 y 2011 contribuyeron a enjugar la factura social. De nuevo, la inversión supone mantener el cre-cimiento, apelmazar las recesiones y contribuir a la reducción de las des-igualdades.

Las recetas aplicadas durante esta cri-sis resultan ineficaces. En España, en Balears, en Europa, menos gasto públi-co –cuando el privado sigue anémico y los créditos fluyen poco– no benefi-ciará la resolución del problema del déficit. El gasto debe ir emparejado a una política de ingresos con carácter progresivo y a actuaciones del Banco Central Europeo. Y en Balears se deben preservar inversiones sociales como principal medida para encarar la crisis.

17

De la comunitat educativa a la societat civil

o hi ha cap dubte que si bé la present legislatura ha estat prou negativa per a l’educació a les Illes Balears

a causa de la política que ha dut a ter-me el Govern del PP, per les seves re-tallades i manca de diàleg real i per a dur a teme una política educativa en contra de la qualitat i l’ equitat educati-va i de l’ escola pública, ens trobam ara i aquí, com a resposta aquesta trenca-dissa educativa realitzada pel PP, amb una comunitat educativa que ha fet de la necessitat virtut amb una proposta de pacte social i polític de l’ educa-ció; una proposta de pacte real que és un reflexa de la positivitat de tots els agents educatius, de la seva maduresa i de la seva voluntat de contribuir a la millora de l’ educació, en uns moments en els que se necessita altura de mires per resoldre de veritat els problemes estructurals que presenta el sistema educatiu de les Illes Balears i per a po-sar les bases del que ha d’ ésser l’educa-ció del segle XXI a la nostra comunitat,

Efectivament la comunitat educati-va -plural, diversa, dialogant i amb capacitat de posar-se d’ acord sobre el que necessita l’ educació a les Illes Balears- ha acordat un document de pacte educatiu que és la conseqüència d’ un coneixement real de l’ educació i de la seva voluntat ferma de cercar els camins que ens duguin cap a la millora real de l’ educació a través de la paraula, el diàleg i el consens. Una millora real feta des de la participació i la complicitat de tots. El document aprovat, amb tots els seus matisos, és la aportació de la comunitat educati-va a la millora de l’ educació a tots els nivells però amb la participació real de tots els implicats en la tasca educativa,

debat.

Martí X.March.

Catedràtic de pedagogia de la UIB i membre

independent de la candidatura socialista al

Parlament de les Illes Balears.

La possibilitat de pacte educatiu necessita de la interlocució política clara dels representants populars

N

El necessari pacte polític per l’educació

18

en la tasca de l’ escola. I aquest és el punt clau per a fer possible que el nos-tre sistema educatiu millori de veritat: sorgeix de la comunitat educativa, que és la protagonista del document per a un pacte i és la protagonista quotidia-na del que se realitza a l’ escola.

Però la possibilitat de pacte educa-tiu –difícil i complexa- necessita de la interlocució política clara dels re-presentants de la voluntat popular; necessitarà que els partits polítics re-presentats al nou Parlament de les Illes Balears siguin capaços de fer possible que les propostes de la comunitat edu-cativa se puguin plasmar en políti-ques concretes, en recursos, en diàleg, en accions especifiques, en actuacions concretes…Aquesta és la responsabili-tat que els partits politics parlamenta-ris han d’ assumir si volen respondre a la voluntat de la comunitat educativa de dur a terme aquest pacte educatiu. I això implicarà intel·ligència política, coneixement real de l’ educació, gene-rositat educativa, rebuig dels planteja-ments partidistes i sectaris, capacitat de diàleg real, visió de la política edu-cativa a curt, a mitjà i a llarg termini…Aquesta és la responsabilitat dels par-tits politics alhora de donar resposta no només a les demandes de la comu-nitat educativa, sinó a les necessitats reals de l’ educació.

Des d’aquesta perspectiva política aquest pacte per l’ educació s’ ha de fer, des de el nostre punt de vista, sobre els següents eixos estratègics: la con-tinuïtat, l’ estabilitat, la suficiència de recursos , la qualitat, l’ equitat, la tem-poralització adequada, la participació dels agents educatius, el seguiment del pacte, la transparència i la neces-sitat de que també es pugui signar un pacte estatal sobre l´educació. Davant els problemes que presenta l’ educació a les Illes Balears només hi ha dos ca-mins: o conflitivitzam l’ educació o cer-cam el camí del consens educatiu. De la primera de les opcions, ja en tenim uns resultats; cal doncs explorar la se-gona de forma clara i necessària.

Però finalment el pacte per l’ educació necessitarà, també, la dimensió social i econòmica. Efectivament aquest pacte social i polític per l’ educació, necessi-tarà de la complicitat de la societat de les Illes Balears per a posar en valor el que significa el coneixement, l’ educa-ció a la societat del segle XXI; la socie-tat balear ha d’ esser capaç d’ entendre que sense una ciutadania educada i formada no hi ha futur. Cal, també, que els dirigents econòmics siguin capaços d’ entendre que l’ economia balear necessita de ciutadans qualifi-cats, de treballadors del segle XXI amb salaris del segle XXI; la innovació, la competitivitat, la globalització no se poden fonamentar sobre la precarie-tat laboral o sobre salaris baixos. Uns ciutadania educada i qualificada és fo-namental per a poder aconseguir una societat cohesionada i una economia pròspera.

Aquests són els tres pilars del pacte educatiu - comunitat educativa, socie-tat civil i partits polítics- que necessita la societat de les Illes Balears si volem un segle XXI amb millor qualitat de vida per a tots els ciutadans i un estat del benestar potent i sostenible.

Davant els problemes que presenta l’educació només hi ha dos camins: o conflictivitzam o cercam el camí del consens

19

n la Introducción a la pri-mera parte de las Obras Completas (Vol. 1), E. Lamo de Espinosa, editor de las mismas, advierte de la im-

portancia de conocer los veinte años de actividad puramente académica de D. Julián para entender su posterior socialismo y hace la siguiente afirma-ción: «Es más, en el caso de Besteiro, casi puede decirse que el paso al socia-lismo, paso nada fácil de dar en la Es-paña de 1912 para un intelectual de ori-gen y formación pequeñoburguesa, es prácticamente una exigencia teórica, es decir, el desarrollo consecuente de un liberalismo de origen krausista, que si se plasma inicialmente en una vo-

cación pedagógica y más tarde en un interés filosófico, va a terminar en una especial forma de entender la ética, la praxis socialista y el marxismo.» (op.cit. p. 3). En efecto, Besteiro ingresa en el PSOE en 1912, con cuarenta y dos años, siendo catedrático de Lógica en la Universidad central de Madrid. Lo que viene a continuación es ya cono-cido, sin embargo, el Besteiro filósofo no deja de sorprender. No se trata de un profesor de filosofía más, ni mucho menos, sino de un profesor con unos intereses y un trasfondo intelectual, cuando menos, complejo y con muy buen gusto.

Besteiro pasa por diversos ismos filosó-ficos. En una primera etapa de juven-tud parece estar dominado por cierta influencia krausopositivista, con apor-taciones notables sobre psicología,

debat.

Andrés L.Jaume.

Doctor en Filosofía por la Universidad de Salamanca,

Profesor en la UIB

El Besteiro filósofo no deja de sorprender. No se trata de un profesor de filosofía más, sino un profesor con un trasfondo intelectual complejo

E

Julián Besteiro,filósofo y socialista

20

Se volcó en la política española ocupando notables cargos en la UGT y en el PSOE. En ambos ocupó la presidencia tras la muerte de Pablo Iglesias

sociología y educación. Si bien estas son disciplinas positivas en un estadio todavía en desarrollo, cabe señalar la peculiaridad de la aproximación de Besteiro: no es un científico, es un filó-sofo que se aproxima al estudio de los fenómenos naturales desde un trasfon-do y con unos conceptos claramente filosófico; es un filósofo que prolonga su interés en la ciencia. Posteriormen-te irrumpe el neokantismo, etapa que fecha Lamo de Espinosa entre los años 1910-1912 y cuyo final coincide con la publicación de un curioso libro, Los juicios sintéticos «a priori» desde el punto de vista lógico y su tesis doctoral El intelectualismo y el voluntarismo en la filosofía contemporánea, ambas tras un viaje de estudios a Alemania –meca filosófica del momento como lo fue para Ortega y para Zubiri- y que supu-so, además, una traducción prologada de los Prolegómenos de Kant. Lo que vino a continuación es relativamente conocido y, quizás se le ha prestado más atención. Besteiro se volcó en la política española del momento ocu-pando notables cargos en la UGT, y en el PSOE. En ambos ocupó la presiden-cia tras la muerte de Pablo Iglesias. La actividad política de Besteiro no estu-vo desligada de los problemas teóricos en torno al socialismo y el marxismo para finalmente, morir en condiciones infrahumanas en 1940 en el penal de Carmona, Sevilla. Sin embargo, no es éste el filósofo que quiero poner de re-lieve y que otros ya han estudiado.

Volvamos atrás. Besteiro, primero krausopositivista y después neokan-tiano profesa la materia de Lógica fun-damental en la Universidad Central.

El desarrollo es el natural, pues las investigaciones sobre psicofísica que emprende exitosamente en su primera etapa krausopositivista tienen como trasfondo el problema del conocimien-to en sentido lato. La Lógica, tal como era presentada en esa época suponía un compendio de cuestiones gnoseoló-gicas, psicológicas y formales, amén de una serie de disquisiciones sobre la na-turaleza de las ciencias positivas y sus métodos. El programa de la asignatura de Besteiro en la Facultad de Filosofía y Letras de Madrid da buena cuenta de ello; estaba al día. Todavía hoy al-gunos románticos no dudaríamos en hacer un aggiornamento del mismo si Bolonia y las autoridades académicas lo permitieran.

Finalmente, el lector habrá observa-do que me he referido al libro de 1912 como «curioso» y lo es, y alaba además el buen gusto y exigencia filosófica de Besteiro. El concepto de juicio sintéti-co a priori es la solución que da Kant al problema del escepticismo humea-

no y que sirve, a su vez, de criterio de demarcación entre las ciencias positi-vas y el saber filosófico que no puede ser más que crítico y especulativo; el ser humano, lo quiera o no, es un ani-mal metafísico. Los juicios sintéticos garantizan el contenido empírico de las teorías científicas a la vez que su carácter nomológico; de hecho, una ley científica es, para Kant, un juicio sintético a priori y esos son los que en modo alguno aparecen en el edificio fi-losófico que, sin embargo, no es caren-te de sentido. La estrategia de Kant no se prodigó en continuadores, menos en el siglo XX con el avance de la lógica matemática de Frege y de Russell y la filosofía de la ciencia de corte neopo-sitivista que eliminó los juicios sinté-ticos a priori –que por obvias razones técnicas, no expondré-. Sin embargo, Besteiro se cuenta entre los cultivado-res de esta estratagema lógica como décadas después harían otros filósofos como Chisholm o W. Sellars. A modo de anécdota, cierto profesor del Cam-bridge de Wittgenstein tenía bien claro que la primera pregunta que le haría a Dios después de muerto sería sobre la existencia de tan disputados juicios. No iba errado el extraño profesor de Cambridge y D. Julián no esperó a mo-rirse para preguntar.

21

ACTUALITAT SOCIALISTA

ELECCIONS 2015: Presentació candidatures

ALARÓAINA MUNAR

ESPORLESJULI DALMAU

ANDRATXMIGUEL A. LÓPEZ

BÚGERRAFEL CAPÓ

CONSELLANDREU ISERN

ALGAIDAMARIA A. MULET

INCAVIRGILIO MORENO

CAMPANETROSA BESTARD

LLUCMAJORGORI ESTARELLAS

22

PORRERESMIQUEL À. VENY

SA POBLACATI CLADERA

MANACORAMANDA FERNÁNDEZ

MUROMARGA PORTELLS

MARRATXÍMIQUEL CABOT

MONTUÏRIGUILLEM MAS

SENCELLESTOMEU MORRO

SANT LLORENÇMARIA GALMÉS

CAPDEPERARAFEL FERNÁNDEZ

LLOSETACHEMA MUÑOZ

SON SERVERANATALIA TROYA

PUIGPUNYENTANTONI MARÍ

23

CALVIÀALFONSO RODRÍGUEZ

LLORETCATALINA MUNAR

SANTA EUGÈNIA PEP LLUÍS URRACA

SES SALINESBERNAT ROIG

SANTA MARIAJAUME MARTÍ

PALMAJOSÉ HILA

ALCÚDIAPERE MALONDRA

FELANITXXISCO DUARTE

BINISSALEMPEPA RAMIS

BUNYOLAMIQUEL NEGRE

ARTÀMANOLO GALÁN

PRESENTACIÓ MALLORCA

24

Joan Gaspar Vallori.Llicenciat en

història

23

ANY 2015 NÚM. 1SECCIÓ DEDICADA A LA MEMÒRIA HISTÒRICA

l mes de desem-bre de l’any 1900 es va començar a publicar, per part

de la Federació Socia-lista Balear (FSB-PSOE) el setmanari “El Obrero Balear”, que duia com a subtítol “el diari defensor de la classe treballado-ra”. Es varen editar 1801 números, el darrer el mes de juliol de 1936, una ve-gada ja iniciada la Guerra Civil Espanyola.

Els objectius fonamentals d’aques-ta publicació eren l’organització i l’orientació del col·lectiu obrer, la defensa de les injustícies de la classe capitalista i la formació dels treballadors. Les directrius del contingut de “El Obrero Balear” venien marcades pel setmanari “El Socialista”, que publicava el PSOE.

El setmanari mallorquí era publi-cat en castellà, encara que també

hi havia alguns articles esporàdics en català. Mitjançant ell es varen divulgar textos marxistes, oferia informació sobre el moviment sindical, les condicions de vida de la classe treballadora mallorquina, textos adreçats a la classe obrera i les dificultats dels treballadors emigrants mallorquins a Amèrica. Des de les seves pàgines es llui-tava per la igualtat econòmica, l’augment dels salaris i la dismi-nució de l’atur. Aquestes darreres reivindicacions avui en dia encara segueixen vigents i són una de les

principals lluites dels i les socialistes.

Alguns dels seus directors varen ser Antoni Maria Al-zina, Llorenç Bisbal, Jaume Marí i Francesc Roca. Entre els seus col·laboradors hi trobam a Andreu Crespí, Ignasi Ferretjans o Alexan-dre Jaume. La publicació va mantenir un gran pluralisme intern, al marge de les disputes internes del Partit entre els “besteiris-tas” i els “caballeristas”.

Com ja hem esmentat abans, el triomf franquista va acabar amb l’edició a Mallorca de més números de “El Obrero Balear”, en-cara que entre abril i juny

de 1937 s’editaren a Barcelona cinc números per membre de l’Agru-pació de Socialistes de Balears a Catalunya sota la direcció de Víctor Alomar Cifré. Només l’inici de la Guerra Civil i la posterior repressió pogueren rompre una de les trajectòries més serioses i coherents del moviment obrer ma-llorquí al llarg del segle XX.

PÀGINES AMB HISTÒRIA

Joan Gaspar Vallori.Llicenciat en

història

Socialistes alaroners llegint la premsa obrera.

E

ANY 2015 NÚM. 1

a pocs mesos, ens va deixar na Isabel Coll Mar-tí, una dona carregada de compromís i de valors, que

mai deixà de lluita, des de ben jove fins el final dels seus dies. Tenia 96 anys.

Na Isabel, era l’exemple de dona reivindicativa, valenta, treballado-ra, avançada als temps que li tocà viure i entusiasta, especialment.

Era natural de Maó, encara que per motius de feina dels seus pares, es van haver de traslladar a Ciutade-lla al poc temps. D’origen humil, treballadors i republicans, era com es definia més be a la família que l’acompanyà sempre. El pare, tenia un fill d’un anterior matrimoni i amb la seva segona dona, la mare de Na Isabel, van tenir tres fills més: dues nines i un nin. Ella n’era la més gran.

Quant estavellà la guerra, amb sols desset anys, na Isabel s’apuntà com infermera voluntària a l’hospital de Ciutadella. Tot i que no supor-tava la sang, perquè s’acubava, na Isabel, una vegada més, va donar mostres de valentia i es mantingué com a voluntària per donar una ma en tot allò que podrien mester. Tot i això, mentre a més a més, parti-cipava de representacions teatrals,

que s’organitzaven aquell temps, amb la intencionalitat d’augmen-tar la moral a les tropes que defen-saven un model d’estat elegit de-mocràticament.

L’any 1939, amb només 20 anys, Isabel va ser empresonada i con-demnada a mort, per “adhesió a la rebel·lió”, primerament a Menorca i finalment, fou traslladada a Ma-llorca, a la presó de Can Sales. La pena li fou commutada, per la de cadena perpètua i acabà vivint a Inca, amb el seu company Guillem. Van tenir dos fills.

La vaig conèixer als 90 anys, just quan celebràvem la tercera edició dels Premis que des de Joventuts Socialistes de les Illes Balears, vam decidir que portessin el seu nom, a l’acte on fèiem un homenatge a

persones que com ella, havien de-fensat la democràcia en el pitjor moment de la història més recent.

El nom d’una dona que representa a tota una generació de persones que van sofrir, que van esser casti-gats i que fins i tot van morir, per defensar allò que nosaltres defen-sem ara en democràcia: la llibertat, la justícia i la igualtat.

Na Isabel, apart de rebre el seu Pre-mi, rebé també el Rosa Manzano, l’any 2003, que atorga el PSOE a dones que han lluitat per la igual-tat, i la llibertat i que han contribuït amb el seu esforç i coratge a la llui-ta per la democràcia.

Isabel Coll,exemple de dona valenta

FrancescDalmau.

Isabel Coll a l’homenatge que li va retre l’Agrupació Socialista d’Inca l’any 2002 (UH)

F