32 l.i^ul *• lí-[:visrA \n. GIUONA •* \v\\. 102 '^r\ iAi i íkr-ni: iüiui i ; 2000 •» f- SOCIETAT

Jordí Pujíula, ciénciar lletres i civisme Antón i Mayan s

Psiquiatreenexercicidesdefamoltsanysjordi

Pujiula no ha renegat mai de la seva condició

d'aíicionat en el món de les lletres. Si es té en

compte aixó, és ben segur que no l¡

desagradarla gens veure el seu nom al costat

deis de Doménec Tora, Pere Casellas, Agustí

Bassols, Miguel Bosch, Joaquim Danés i tants

d'altres representants a la Garrotxa de la

tradició, tan estesa a Catalunya, de metges

humanístes. Pero també és veritat que, per

raons familiars, generacionals i culturáis, la

relació que ha mantlngut amb la historia no té

gaire res a veure amb la que van mantenir-hi

aquelis seus ii-lustres predecessors, sino que

representa, de fet, un punt d'inflexió en la

historiografía oloti na.

SOCIETAT * f- RE!V!STA DIl GíNONA * \"ÚM. 2Ü2 Sin l-.VlliKT -lK : I UIIU). 2 0 0 0 •e ' l . iSl l33

Teatre, poesía, premsa...

Jordi Pujiula va mgressar a la U n i -VL'i-sicat de Barcelona per escudiar medicina Tany 1964. Si de Tlnsti-tut de Girona, on havia cursat el batxillerat superior, en guarda el bon record de professors coni San­tiago Sobrequés, sempre ha consi-derat, en canvi, que la universitac d ' aque lU anys era un cau tén t i c desastre». Fora de les aules, pero, era en aqueils monients un escena-ri fonainental, uji espai de relativa Uibertac on es debatien idees, es despertaven vocacions polítiques i es fotjaven projectes. Es en aquest ambienc d'etervescencia que s"hi vivia —l'any 1966 t ingué Uoc la Caputxinada—, en les sessions de cinema i de teatre, en les lectures i eji la influencia d'alguns conipanys de pis, c o m Josep R a m o n e d a i Pere Planella, q u e Jord i Pujiula desenvoiupá la seva formació no académica.

A O l o t . quan aquests i altres estudiants universitaris cornaven a casa els caps de s e t m a n a , o els estius, l ' ambient d 'una ciutac de comarques en els últims anys del fi'anquisme no oteria tantes opor-tunitats. Pero toe i així, entre els anys 1968 i 1973 es van obrir algu-nes escletxes, que van ser decisives per a la formació d'una incipient consciéncia crítica i d'una cultura d 'opos ic ió . La creació de nuclis artíscics alternatius com el G r u p d'Ara, el recanvi pastoral en algu-nes de les parróquies de la ciutac, les conferencies de la Casa de Cu l ­tura, els m o v i m e n t s d ' o p o s i c i ó coMecciva al Ball Pía o la remode-lació del passeig de Barcelona i l'inici de la nova etapa del setma-í^ari Olot-sMisióít eren alguns deis Signes que evidenciaven aquesta voluntat de canvi.

Jordi Pujiula, segon per l'esquefra, al Claustre del Carme d'Olot, en la representado de l'obraE/procésc/'uniímixot, el 1970.

N o es t rac ta ara de fer un inventari de batalletes ni de pJante-ja r un debat sobre els mites, els posters i les consignes deis anys sei-xanta. Si por to a coMació aquests episodis és per dues raons: en pi'i-mer lloc. perqué em la la iuipressió que el pósi t que van de ixa r en Jordi Pujiula ha influi't en la seva pos t e r i o r act ivi ta t públ ica; i en segon lloc, perqué fou en aquest període que inicia la seva relació anib tres deis generes literaris que niés ha practicat: el teatre, la poesia i l'articulisnie.

Jordi Pujiula ha fet en el teatre tots els papers de Taúca: cr í t ic , actor, traductor, adaptacior i direc­tor. ITactor ja n'havia fet a Tlnsti-tut de Girona i a la Universi tat , pero entre els anys 1968 i 1975 la seva activitat teatral s'intensifica gracies a la coMaboració amb Pere Planella: amb ell féu d'actor a Bcr-told Brecht 68, Aiüígpua \ El procos d'íiii hniixo!; d'ajudant de direcció a Assússiiíat ei ¡a caícdyal, de T.S. EUioc; i de t raductor de L'Escoln deis hufotis, de Michei Ghelderode. T a m b é coMabora a m b el G r u p Espontani, una formació nascuda Tany 1969 que va intentar donar un aire notí al teatre local d"aficio-nats , i pe r al qual adapta obres d ' S t r i n d b e r g , Ibsen i, és ciar, Brecht. Bertold Brecht va ser una de les icones d'aquests anys, i no només en la seva condició d'autor teatral, sino també, com veurem

mes endavant, per la seva manera d'entendre la historia. El teatre, ha r e c o r d a t Jo rd i Pu j iu la , «era un forum de debat on es discutien els problemes socials que hi havia en aqueils temps. A través del teatre descobr íem altres realitats». Mes que els resultats artístics es valorara la intencionalitat, els sentiments i les passions que desper taven les obres, i la voluntat i capacitat de sumar esfor^os que representava, per exemple, muntar un espectacle com Assassinat a la catedral, amb mes de seixanta persones vincula-des al teatre local participant en la seva elaborado.

La poesia va ser el segon genere literari, c ronológicament parlant, que va practicar Jordi Pujiula. El seu Il ibre Parmilcs personáis, un recull de t re tze p o e m e s q u e va aparéixer J'any 1969, va ser saludat amb elogis per escriptors com J o ­sep Congost i R a m ó n Pía i Coral. Poesia social, en diríem ara, influida per autors com Pere Quart , Blas de Otero, Gabriel Celaya, César Valle-j o i. en general, la poesia castellana de postguerra. L'edició de l 'obra presenta algims aspectes interessants q u e r e f l ec t e ixen l ' a m b i e n t de répoca: Púraulcs era el quart volum de la coMecciü titulada Quaderns de Poesia Popular, vinculada a les Publicacions de l'Abadia de M o n t ­serrat, la primera entrega de la qual sMiavia publicat dos anys abans gra­cies ais beneficis obtininits amb un

34 i.';^^! *• ItEVlSTA DL GlIÍONA •> M'M. 2U2 i-n liMItlíL-UC I LIHIÍL lOÜO •* f . SOCIETAT

recit;il de R a i m o n ;i Giron;i. Ln coMecció s'íiucofinain;av;i, i Cíili;i posar inTagiiKició a la diíiisió. Per aixó —i per altres mons no can pra-saiqíies, es ciar—, l'any 197(1, a la Galei'ia Les Voltes —un altre p ro -ducce d'aquells anys-, es va diir a t e r m e una e x p o s i c i ó de poesía miii-al t'n la qiEal Miq í ie l l*la]ia ü-lnstrava en forma de póscers una serie de textos deis quatre aucors publicats fi]is aleshores. El pas de Pujiula per la poesía, considerat ja alesliores un «pecat de jovencuc» per ell niateix, va ser etnner; de fec, no hi reincidí, sí niés no públicament, fins que Tany I97H Miqíiel i^lana li va publicar uns poemes en una de les seves coMeccíons de biblíófil.

Molta mes continu'ítat ha t in-gut, en canvi, la seva vinculacíó ainb la prenisa local, una relació que encara avui es inanté . Jordi Pujiula no forniava part d 'aquell «equíp de treball» que, anib el crí-cic í poléniic número de Pestes del Tura de 1969, va provocar la crisí del setnianarí Olot-Misíáíi, pero sí que hi figuraven alguns deis seus aniics, com Pere Planella, Jo sep Ranioneda i Alfred Sargatal. Quan el nies de gener de 1970 es produí el canvi de redacció del setmanari i Salvador Batalla n'assunií la direc-ció, Pujiula hi conien(;a a col-labo­rar reguiannent. N o en íbu un deis redaccors niés prolífics, pero la seva inf luencia va ser fonainental en una de les facetes que definíren la revista: la recuperacíó de la m e m o ­

ria histórica. Des de la seva viiicu-

laciíS a Oloí-Aüsión, no ha deixat

de coMaborar en la premsa local

mes activa i en la premsa gironina,

tant la diaria com la cultural.

Un pont entre duesgetieracions

L'efervescencia política i cultural que es vivia en el tombant deis anys seíxanca va ser una de les bases de la formació ciutadana de jordi Pujiula, pero no Pimica, ni potser la mes iinportant. L'ambíent familiar de la seva infancia i adolescencia hi va teñir una influencia decisiva. Quan [-"ujiula va néixer, l'any 1947, no teía gaire que els seus pares havien tornar a Olot després d'una estada de dos anys i mig a Madrid. El des-terranient del seu pare a la capital espanyola , coas a c o n s e q ü e n c i a d'uns tets ]-claci(ínats ajnb el maquis, era rú l t im episodi d'una serie de represalies que va patir després de la Guerra Civil a causa de la seva ide­ología. Gabriel Pujiula i Carrera, niort ara ía tres anys, havía estat un deis fundadors del Bloc O b r e r i C a m p e r o l (el B O C ) i del Part i t O b r e r d 'Unifxcació Marxista (el P O U M ) . Va ser un revolucionari destacat que va participar activa-nient en la Iluita social i sindical de la Guerra Civil. Per aquesta mó, un cop acabat el conflicte, va passar qua t re anys í m i g a la presó de Girona. on va compartir cel'la amb Caries Rahola en els últims dies de vida de Tescriptor gironí.

Jordi Pujiula, al centre déla imatge, ambla redacció del setmanari Olot-Misión. Esponellá. 1978.

Del seu pare, Jordi Pujiula va heretar la déria peí coMeccíonisme - recordcm que Gabriel Pujiula va ser, a m b j o s e p M . D o u , J o a n Casula i altres coMecciojiistes. un deis fundadors, cap a l'any 1955, del popu la r (unercat negre» que encara se celebra els matins de díu-menge al Pare Vell-; també la pas-síó per la lectura -el seu pare, que p r o f e s s i o n a l m e n t era p i n t o r de sants, cenia una formació cultui-al autodidacta i havia arríbat a formar amb esfor^ una biblioteca que, en una mostiM mes de represalia. li va ser requisada després de la guerra i que mai iio va recuperar—; sobretot, T e x e n i p l e d ' u n a a c t i t u d cívica c o m p r o m e s a , laica i t o l e r a n t ; i fmalment, un sentiment: la coixs-ciéncia, ja des de la iníantesa, de ser un fiU de roig vent^ut, i que el cas del seu pare no era Túnic. «jo veia», explicava en una entrevista ara fa un any, «que venien a casa amics del pa re q u e h a v i e n t i n g u t u n paper mole imporcan t en el seu temps. Pero ningti no es preocupa-va de divulgar Pobra d 'aquestes figures históriques. Se silenciaven els esfort^os de moltes persones que havien Iluitat per fer una feína ntolt imporüint en el seu camp d'acció».

1 era veritat: Pany 1970, quan Jordi Pujiula inicia la seva coMabo-ració en el setmanari Olol-Misióii, el silenci i l 'obl i t e ren els trets comuns que comparcien, des de Pacabament de la Guerra Civil, els intel-lectuals i polítics mes destacats de la generació del seu pare. Joa-quim Danés liavia mort Pany 1960 e n m i g del s i lencí i m p o s a t a la pi-emsa local. Joan de Clarganta vivia l'úlcima etapa del seu exili a la ciucat colombiana de fvledellin, on morí tres anys mes card. Antoní Planaguma havia mig refet la seva vida a la població francesa d'Ivry-

SOCIETAT •> lí^VÍSTA DE GíliONA •> NLM. 202 Kin hMHItli-ÜCTULUti: 2ÜÜ0 f- l.lS.tl 35

Fora de les aules, la universitat era en aquells moments un escenari fonamentai,

un espai de relativa Ilibertat.

sur -Seine . Jostfp M . Capdevi la i Balnnzó feia poc que liavia coniat de l'iíxili des de Colombia i enca­ra, des de la seva res idencia de Banyoles, arriba a publicar algún líibre (Del reiortí a dua, precisa-ment) abans de la seva mor t Tany 1972, També de Colombia havia Cornat, l'any 1965, Miguel de Gar­ganta. 1 hauríem de recordar enca­ra els exiliáis interiors: gent com Gil Vidal, com Josep M . D o u o com R a m ó n Fia i Coral, que havia patic una peripecia vital que incloi'a els canips de concencractó nazis.

Avui tots aquests personatges < ns son familiars, i fms i tot, des del restablimenc de la democracia niunicipal, algún d'ells ocupa un lloc en la galería d'olodiis il'lustres d'aquesc saló de sessions. Pero fa Crenta anys no era així: la generació deis redactors ¿"Ohi-Misión - i les niés joves no cal ni d i r - h o - amb pi'ou feines n'havien scntic a parlar. Jordi Pujiula es va proposar resca-í^ar-los de Tobüt i (^construir im pone entre dues genemcions>^ una ' i lortunada frase de r h o m e n a t j a t que Jordi Canal ha utiliczat encer-tadament per encapt;alar el próleg clel recull d'arcicles editats a m b niotiu d'aquest homeiiacge.

Les pagines del secmanari Ohi-

Misióii i, p o s t e r i o r m e n t , les de ^'Olott, van ser la tribuna per a la realització d'aquest propósit. Jordi í^ujiula va coordinar per a ambdues pLiblicacioi]s el número nionografic de les Pestes del Tura de 1972 dedi-* ' t a joaquini Danés i, mes tard, les pagines especiáis dedicades a Joan di? Gargaiica; va publicar-hi entre-'isces amb el periodista Ramón Pía

1 Coral, el bocánic Miquel de Gar­ganta i el dirigent anarquista Joa-" i-iim Guillen!, en una serie titulada ^'gnificativament «Els homes i la 'Tiemóriao. I no hi ha dubte que la

seva ma és al darrere de les coMabo-racions esporadiqnes de Miquel de Garganta, deis lliuraments periódics de les memóries de R a m ó n Pía i Coral i de la secció «Olot en el transcurs del tenips)), una de les mes llegides de la premsa local d'aquests anys, i en la qual Josep M . D o u di\ailgava aspectes poc coneguts del passat locirl iMustrats amb fotografíes antigües.

La seva r e c u p e r a d o de la niejnória histórica no es limita ais personacges mes significats d'aquesta generació. Coincidint ainb deíun-cions, anivei-saris i altres efemérides, jordi Pujiula ha anat donant noticia d'olotins que van teñir un paper en la política, la cultura i l 'ensenya-men t de la ciutat durant els anys ti'enta, com R a m ó n Calm, Bernar-dí Lite, Pere Ortiz, Antoni Plana-gumá o M a r i a n o S<ánchez, entre molts d'altres, i ha reclamat l'aten-ció cap a aquells que mereixerien ser objecte d'estudi, com Antoni D o t . 1 la seva labor divulgadora tampoc no es redueix ais setmana-

ris: Jordi Pujiula ha coMaborat en el munta tge d'exposicions sobre els anys trenta i sobre la Guerra Civil, ha escrit prolegs, coordinat Ilibres coMectius (com els dedicats a la familia Garganta i a R a m ó n Pía i Coral), ha participat en actes insti-tucionals (com el de nomenanient dejoaquim Danés com a fííl iMustre de la ciutat) i lia fet presentacions de Uibres (com la reedició de L'evo-

lució sociiil a Olot, de Gil Vidal).

Aviar, pero , els anys trenta es convertiren per a Jordi Pujiula no només en un motiu de divailgació, sino també d'investiga ció i d"estudi, els resultáis deis quals han aparegut en revistes especialitzades. Tot espe-rairt que ben aviat es decideixi a elaborar una monografía completa sobre la Guerra Civil, li hem pogut llegir fíns ara esttidis sobre aspectes parciiüs d'aquesLs anys; la sanitat, el poder i reconomia, les coMecrivit-zacions, les institucions culturáis, les po lémiques his tor iograf iques , la repressió, Texi l i . . . Pero, segura-ment , el tema al qual ha dedicat

Jordi Pujiula, amb Agustí Costa, al saló de sessions de rajuntament d'Olot. en l'acted'homenatgeal pintorJosep Pujol, el 1989.

ftli T. ' --rí

•ik ^ ^ ^ ^ ^ H L - ^

3Ó Í3N4I "f- INVISTA Dl£ GlRONA -y MJ.Vl. 202 SJatMHIU-.-OCrUlJlil.: 2 0 0 0 •> f- SOCIETAT

Jordi Pujiulaamb GilVidaliForga,

i la lira del penó del Centre Obrer.Olot, 1980.

niés tenips i niés esforf os ha estat el cost huma del conflicte béMic, és a dir, la quaiiüEcació del nombre to­tal de persones que van morir coin a conseqüeiicia directa de la giieiTa. SegLiint la niecodologia iniciada pels treballs de Josep M . Solé i Sabacé i Joan Villarroya, i anib l'impuls del Centi'e d'História Contemporania. que dirigcix Josep Benet, el resultat de l'exhaustiva recerca, que recull mes de nou-ceiites victimes, va ser piiblicat en forma de Ilibre l 'any 1993 i constitueix, a mes d'un estu-di m o d e h c , una de les p r imeres aportacions comarcáis a l'avaJuació del cost huma de la conflagració a Catalunya.

Avui. la Guerra Civil és un epi-sodi que forma part de la nostra historia col-lectiva i que po t ser objecte d'una analisi i d 'un debat civilitzats. N o sempre ha estat així, pero, com ho demostra la suspensió de riiomenatge institucional al doc ­tor Dajiés el setembre de 1972. Per aixó. cree que ha estat una gran sort que durant tots aquests anys el prin­cipal divulgador i estudios d'aquell període a la Garrotxa hagi estat una persona com Jordi Piijiula. Sense amagar mai les seves conviccions d ' e squer res —va ser ni i l i tant del PSUC, ha estat company de viatge de totes les candidatures progressis-tes locáis i un signant habitual de manifestos críeles—, la seva aproxi-mació a la Guer ra Civil ha estat serena, cont inguda , allunyada de revengismes i rancors, pero sempre a m b la ferma i ínt ima convicció que calia deixar-ne memoria escrita per a les generacions venidores. N o ha participat en polemiques estérils i noniés ha publicat algtma réplica quan la memoria de Tautor al qual ha cojitestat ha estat voluntáriament feble —«Entre Toblíc i la inopia», ticulava una d'aquestes respostes— o

quan la inexact i tud de les xifres aportades per un jove historiador subestimava l'abast de la tragedia en un poblé de la comarca.

Aquesta actitud, al costat d'un taranná afable, reposat i conciliador, ha coniportat a lordi Pujiula el res­pecte de persones molt allunyades de la seva ideología. Puc aportar-ne el testimoni de tres homes vinculats com ell ais premis Ciutat d'Olot en la seva condició d'homenatjats o de g u a n y a d o r s : Jo sep M . de So la -.Morales, Narcís Puigdevall i Manuel Bars, deis quals eni consta que li tenien afecte i que, en algún cas, fins i tot li demanaven consell. Si m 'ho permeten, puc U'lustrar-ho amb una anécdota persojial: Tany 1990, quan amb uns amics estávem duen t a terme una cajiipanya de subscripció de socis per a una encitat cultural acabada de cojisrituir, es va presentar un dia a TArxiu el senyor Bars i em va dir: «Ho he consultat amb el doctor Pujiula i hem decidit que hi havíem de coMaborai"»,

Olotcom a fil conductor

Pero , tot i que la Guer ra Civil , amb els seus antecedents i les seves c o n s e q ü é n c i e s , ha cons t i tu í ' t P o b j e c t e fonamen ta l de la seva obra, no ha estat, ni de bon tros, l ' ú n i c t e m a q u e ha d e s p e r t a t l ' interés de Jordi Pujiula. H o m e c u r i o s , o b e r t i s e m p r e a p u n t d ' en tus i a smar - se a m b qualsevol projecte engrescador, les qüestions que han mot ivat la seva a tenció

han estat m ú l t i p l e s i d ive r se s . E s i n e n t e n r n o m é s . c o m a m e s r ep resen ta t ives , la b r u i x e r i a , la festa, la ressenya artística, la glossa biográfica —un exemple de la qual és la dedicada al pintor Josep Pujol, un pei'-sonatge per al qual sentia una gran admiració—, la psicología coMectiva, el movimenc obrer, el Pluvia o la sempiterna reivindica-ció de la figura de Joan Deu. Si ens hi fixem, pero, ens adonarem que la major part d'aquests temes teñen un fil conductor: la ciutat d 'Olot .

Pujiula és, a mes d'un gran ena-morat de la seva ciutat, un deis seus millors coneixedors . La coneix a través deis llibres, perqué ha adqui-rit, llegit i rellegit tot el que se n 'ha publicat, des de les obres classiques a l'opuscle mes difícil de trobar. La coneix fisícament, perqué l'ha pas-sejada i se l'ha mirat amb ulls nous i encuriosits cada vegada. En coneix l'evolució urbana, perqué grácies a la seva impagable coMecció de pos­táis i fotografíes ha pogut observar els canvis en la seva topografia, en una demostracíó que el coMeccio-nisme, a mes d'una déria obsessiva, també pot ser una eina d' intorma-ció i de cultura. I, fmalment. en coneix la gent, perqué per qües­tions professionals ha tingut ocasió d 'escoltar-la hores i hores. A m b aquest bagatge no és estrany que hagi redactat una serie d'excel-lents guies sobre Olot ; unes guies, cal dir-ho, prévianient contrastades per la practica, perqué, molt ahans que les visites guiades s'iiistitucionalít-

SOCIETAT-Y *-]í.nv[STA ni; CliitONA-» \ i ' \ i . :Í02 si-ii^Mimii-ocriiiíiii- i ooo •^I>~í5l37

2essin, jordi Pujiuhijn Licompanyava els amics que li ho deinanaven a recorrer el nucli antic de la ciutat.

Pero, de íet, per conéixer quina és la visió que Pujiula té d 'Olot i de la seva historia, no caldria, p r ó -piament , llegir-li cap guia. N ' h i li;uiria prou repassant un bi'eu i deliciüs arricie titulat "Panorama tiel pont», aparegut en la prenisa local Pany 1982, que encara avui t ni sembla una de les millors sínte­sis que concc sobre el desenvoiu-p;inient de la ciutat. En una sola r^'igina, l ' au to r imagina des del pont de Santa Magdalena un reco-i'regut per l 'evolució d 'Olo t , des de la geología fins ais nostres dies, i '^i'i el qual van apareixent elements t-~oni els passos de riu. la resclosa, la torre de la muralla, els rentadors, liís fabriqLies de teixit, les fileres de s^intcristos deis tallers d'imatgeria o Lin grafit de l'anriga gtierra civil.

L'article, a mes d'evocar un iti-•lerari sentimental per la zona que 1 'ínter anomena «indret flindacio-nal.í d'Oloc, consrituVa tanibé un toe d alerta. Jordi Pujiula, que jo sapiga, "o ha lamentat mai que la ciutat no disposi d'un patrimojii ai-quitectónic

medieval, perqué, per a ell, un ren-tador de vora riu, una carbonera d'un carrer del nucli antic o les res­tes mig esborrades d'un rétol pintat pels anai-quistes son, com a tesrimo-]iis d'un paisatge urbá i humanitzat, elements tan dignes de conservació com una font barroca. Les pedrés, ve a dir, no son tan iniportanls com qui les va construir. ALxí, sense ado-nar-nos-en, hem cornat a Bertold Brecht quan es pregniitava qui va construir la Tebes de les set portes. Avui. pero, aqtiell árdele ja no es podiia escriure de la uiateixa mane­ra: la torre de ca PArtigas va ser ender rocada i en aqtiesta ocasió I'autor si que va entonar un plany.

Pujiula ha sabut evitar un deis per i l ls de P o l o t i n i s m e - p e r q u é d'olotinisme estem parlant t;unbé—, que és la temptació del cofoistne, del lücalisme. H o ha tet gi-acies a la distancia que imprinieix la ironía, una ironía eleg-ant, culta, il-lustrada; ho ha tet perqué sortir sovint del «clos pairal» - u n a expressió que tro-bem mes d'iina vegada en els seus articles- li ha perniés relativitzar la ciutat . 1, sobretot , pe rqué per a Jordi Pujiula, una d'atiuelles perso-

^ esquerra a dreta, Lluís Sacrest, Jordi Pujiula, Caries Páramo i Joan Doménech, en l'acte d'homenatge a Pujiuia perpart deis Premis Ciutatd'Olot, ei 2000.

nes que pateix el mal de no saber dir que no, Polotinisme és una acti­tud, una manera de contribuir a fer mes habitable la ciutat, reconeixent-ne les servituds i les miséries de les seves limÍLacions per valorar-ne les virtuts. El sen okidnisme és, en el fons, U]]a manera de sobrevÍiiie-hi.

Voldria acabar amb una reflexió personal sobre l'acte d 'homenatge a Jordi Pujiula que va fer la eomis-sió deis premis Ciutat d 'Olo t : va ser u n a apos t a v a l e n t a , la de reconéixer una persona pels seus mérits amb independencia que la seva edat no fos la que tradicional-ment es correspon amb els ricuals deis homenatges. En el seu cas, els mérits son evidents; una trencena de Il ibres, c e n t e n a r s d"ai"ticles, desenes de presentacions, prólegs i partícipacions en taules rodones i un llarg etcétera de coMaboracions.

Pero m'agradaria pensar que, a mes d'un dÜatat curriculum, es va r e c o n é i x e r t a m b é la c o h e r e n c i a d'una trajectória cívica i uns mérits no tan evidents, no tan visibles, aquel ls q u e p o d r í e m a n o m e n a r intangibles. C o m la poderosa petja que un metge añcionat a la historia ha anat deixant en alguns joves his-fo r iadors profess ionals . O c o m i'inipacte que va causar en un noi de quinzc anys Paparició del núme­ro exti'aordinari d'Ohí-Misión dedi-cat al doctor Danés Pany 1972. Mes tard he t íngut ocasió d'efectiuu-altres lectures, de consultar noves fonts i de plantejar-me preguntes. Pero la pr imera sacsejada, la que marca una relació. si mes no senti­mental, amb la historia i la cultura de la ciutat, s'havia prodint fa gaire-bé trenca anys i lordi Pujiula n'era un deis seus principáis responsables.

Antoni Pílayans ¿s ¡Ihcciof de rAfxiií Co/ihm:il ¡k hi Gimotxih