L’afer dels culis
L’emigració xinesa sota contracte de la segona meitat
del segle XIX
Guillem Nieto Singla
NIA: 163130
Director: Manel Ollé Rodríguez
Curs: 2017/2018
Facultat d’Humanitats
Universitat Pompeu Fabra
2
3
ÍNDEX
0. Objectius del treball, estructura, metodologia i motivacions 4
1. Introducció 7
1.1 Marc temporal i geogràfic 9
1.2 Post-abolicionisme 10
1.3 Presència occidental a l’Àsia Oriental 12
1.4 Maurici: el punt de partida 14
2. A la Xina 16
2.1 El declivi de la Dinastia Qing 16
2.2 Reclutament a les costes de la Xina 21
2.3 Extralimitacions: el cas de Xiamen 28
2.4 Macao pren el relleu 31
3. Odissea transoceànica 32
3.1 Els vaixells: dels velers als vapor s 33
3.2 Un trajecte profitós 35
3.3 Un trajecte perillós 38
3.4 Exemples de motins: el Kate Hooper i el Norway 45
3.5 Els culis a la novel·la Tifó, de Joseph Conrad 48
4. A la colònia: el cas de Cuba 53
4.1 Reforçant l’herència esclavista 53
4.2 L’infern cubà 55
4.3 Revelacions de la Cuba Commission Report 57
4.4 Els artífexs 63
4.5 Participació catalana 65
5. La fi del tràfic de culis 69
6. Conclusions 73
ANNEX 78
BIBLIOGRAFIA 88
4
0. Objectius del treball, estructura, metodologia i motivacions
L’objecte d’estudi del treball es el fenomen migratori dels xinesos coneguts com a culis,
que es va desenvolupar durant la segona meitat del segle XIX. Qui eren, on es dirigien,
per quins motius optaven per deixar el seu país, com es desenvolupava el procés
d’emigració des del punt de partida fins al destí, què hi feien un cop instal·lats...tots
aquests interrogants s’intentaran resoldre al llarg del treball, parant atenció al context
històric global i transnacional característic d’un segle marcat per l’auge dels imperis
occidentals. La dinàmica colonial internacional que imperava durant el segle XIX es la
principal causa que fomenta aquest flux migratori, que va tenir com a objectiu substituir
o reforçar la mà d’obra requerida a les colònies d’ultramar. Un cop l’abolicionisme
s’imposa, els còlons optaran per importar treballadors asiàtics que ocupin la vacant
deixada pels esclaus africans.
L’estret vincle amb l’esclavitud, no es manté només per raons de successió sinó
que les condicions que aquests xinesos van experimentar durant tot el procés migratori i
la seva vida a les colònies, han estat equiparades amb les que els esclaus van sofrir
anteriorment. Per aquest motiu, alguns historiadors han etiquetat aquest fenomen
migratori de neo-esclavitud. Els possibles lligams que trobem entre l’afer dels culis i
l’esclavatge seran motiu de debat durant tot el treball, i l’objectiu final de l’estudi és
classificar aquests centenars de milers de xinesos, o bé com a mers treballadors en
(molt) males condicions, o bé com els nous esclaus. El que pretenem, és esclarir quina
era la naturalesa d’aquests emigrants pel que fa a la seva condició de treballadors i
analitzar la fina línia que separa l’esclavitud i el treball sota condicions pèssimes, per
acabar definint si, en aquest cas, es pot parlar d’esclavitud o no.
Per fer-ho, relataré el recorregut que els treballadors xinesos van seguir, fixant-
nos en les diferents fases del seu viatge des de la costa de la Xina fins a les colònies on
eren destinats, però abans de tot caldrà situar el fenomen en un context històric concret.
En primer lloc exposarem una introducció àmplia per tal d’encaixar bé, a nivell
cronològic i geogràfic, el fenomen d’estudi. Establirem en quin període de temps i en
quins punts del mapa van arribar aquest perfil de treballadors. Identificarem les
casuístiques principals que permeten que el tràfic de culis s’origini, dividint-les en
causes externes globals, i causes internes particulars de l’Imperi Xinès. Un cop situat el
context històric, ens traslladarem als ports del sud-est de Xina per descobrir com
5
funcionava sistema de reclutament dels treballadors objectes d’estudi. Intentarem
mostrar qui eren els participants que prenien part en el negoci del tràfic de culis al
mateix temps que traçarem el perfil de l’emigrant mitjà. Posteriorment, examinarem les
condicions del viatge dels culis fins al seu destí, donant un cop d’ull als vaixells i les
rutes traçades. Més endavant, explicarem l’estat en que es trobaven els xinesos a les
colònies on eren ubicats, quin tipus de treballs desenvolupaven i sota quines condicions
laborals ho feien. Per indagar en com era el dia a dia a la colònia, centrarem el focus
d’atenció a Cuba. La colònia espanyola, servirà d’exemple i ens permetrà saber quines
relacions mantenia Espanya amb la Xina, i com tant espanyols com catalans també
estaven immersos en un assumpte, a priori tan llunyà, com el dels culis.
L’estudi realitzat es basa, fonamentalment, en fonts secundàries, consultades al
llarg dels últims mesos. Majoritàriament, el gruix d’informació prové de llibres o
articles especialitzats en la matèria publicats dins l’àmbit acadèmic anglosaxó. A banda
d’autors nord-americans i britànics, també hem pogut accedir a obres publicades per
estudiosos asiàtics que han publicat o bé al seu continent, o bé a través d’universitats
dels Estats Units. Obres d’autors llatinoamericans i l’aportació d’historiadores cubanes
han servit per precisar la situació en països d’Amèrica Central i del Sud. La consulta de
manuals d’història global ha permès obtenir una perspectiva genèrica de l’extens i dens
segle XIX, quelcom clau per dissenyar el context històric. L’excepció a tots aquests
estudis sobre els que s’erigeix el treball, és una novel·la de Joseph Conrad, en què els
culis hi apareixen, i que és força oportuna per veure la percepció que els europeus
tenien d’ells. Per tal de proveir algun testimoni primari que enriquís la recerca, el treball
inclou manuscrits extrets de la col·lecció d’arxius que Francisco Abellá va donar a la
Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, on he treballat per realitzar
aquest treball.
Quant a l’elecció del tema, no havia prefigurat per on aniria el meu Treball de
Final de Grau, durant els cursos anteriors. Desconeixia per complet quina seria la meva
elecció i gairebé puc dir que l’atzar ha tingut molt a veure amb l’elecció d’una temàtica,
que vaig descobrir recentment. Fins el setembre o octubre del 2017 ignorava
completament la història dels culis.
Va ser en una classe de Història Contemporània d’Espanya que el professor
Jorge Luengo va fer-ne referència tot explicant la situació econòmica i social que
6
travessava Cuba durant les guerres de final de segle, que acabarien suposant la pèrdua
de l’última colònia espanyola a Amèrica. Debatent-ho amb ell, vaig adonar-me de que
era un tema suficientment ric i substanciós, que permetia teixir llaços entre múltiples
punts del planeta durant un període clau de la història. Representava una bona
oportunitat per estudiar el segle de l’imperialisme i l’hegemonia europea des d’una
perspectiva alternativa, allunyada de la tradicional visió que relata la competitivitat
entre les grans potències imperials. Desengranar aquest període històric des del punt de
vista dels que sofrien les invasions i eren explotats pels europeus era una opció
captivadora, i la situació de tots els emigrants xinesos que, malgrat l’abolició de
l’esclavitud, servien com a mà d’obra a les colònies, em va semblar un tema idoni per
investigar i alhora aprendre.
A més a més, durant els últims anys, la carrera d’Humanitats m’ha permès
eixamplar el camp d’estudi de la història i sortir de l’eurocentrisme que ennuvola la
nostra perspectiva històrica. Tenir l’oportunitat d’aprendre una mica més sobre un país
extremadament plural i complex com la Xina a partir de l’anàlisi d’aquells que van
emigrar, ha sigut un altra dels factors que m’han fet decantar per aquest tema.
Afortunadament, puc dir que l’ambició i interès que m’han empès a triar un tema com
aquest, no ha fet res més que augmentar un cop finalitzat el treball.
7
1. Introducció
Abans de començar a entrar en matèria, proposo un apunt etimològic al mot “culi” que
serà emprat constantment en el treball, i que pot resultar nou per alguns.
Els mots culi o culí del català i del castellà provenen del nom anglès coolie que
com veurem al seu temps, té un origen asiàtic. Per entendre bé el significat del terme
adaptat a les nostres llengües, vegem com la RAE defineix aquesta paraula:
Del ingl. coolie, y este del hindi kulī.
1.m. En la India, China y otros países de Oriente, trabajador o criado indígena.1
En quant al català, si bé el Diccionari d’Estudis Catalans obvia aquesta nomenclatura, el
diccionari en línia diccionari.cat associat al Grup Enciclopèdia Catalana en proposa
dues definicions:
1. adjRelatiu o pertanyent als culis
2. m i fETNOL 1 Individu de dues tribus pertanyents al grup munda distribuïdes entre
l’Índia cisgangètica, Chota-Nagpur i el Mahadeo.
2 p ext A l’Àsia, nom donat en general als treballadors contractats com a jornalers o
camperols. 2
D’aquestes definicions podem extreure’n dues primeres idees bàsiques. La vinculació
dels culis a tribus de diferents regions geogràfiques de l’Índia i, al mateix temps, la
relació d’aquest terme amb el treball camperol a l’Àsia Oriental. El concepte anglès
coolie, del qual beuen el català i el castellà, és detallat amb més precisió a
l’Enciclopèdia Britànica:
Coolie, (from Hindi Kuli, an aboriginal tribal name, or from Tamil kuli, “wages”), in
usually pejorative European usage, an unskilled labourer or porter usually in or from the
Far East hired for low or subsistence wages.
La Enciclopèdia Britànica sospesa dues possibles interpretacions de l’origen del mot. La
primera és l’adaptació de l’hindi del nom aborigen d’una tribu, els kulis. Paral·lelament,
contemplen l’opció de que s’adaptés del Tàmil el terme kuli, nom que fa referència als
salaris.3 En aquesta definició, més completa, esmenta l’ús pejoratiu del terme per part
1 Culi. (n.d). A Diccionario de la Lengua Española. Recuperat de: http://dle.rae.es/?id=BcymIG3
2 Culi. (n.d). A diccionari.cat. Recuperat de: http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0038387
3 Coolie (n.d). A Britannica Encyclopedia. Recuperat de: https://www.britannica.com/topic/coolie-
Asian-labourer
8
dels Europeus, fet que implica una vincle entre els culis i Occident i els defineix com a
obrers no qualificats contractats per salaris baixos o de subsistència, de l’Àsia Oriental.
Per ampliar la ja esmentada etimologia del terme, proposo una breu i simple
definició per tal d’aclarir qui varen ser els culis.
Es coneix com a culis als treballadors d’origen asiàtic, principalment d’origen
hindi i xinès, que van ser importats a les colònies controlades per les potències
occidentals predominants del segle XIX. La hegemònica Gran Bretanya i altres imperis
poderosos com França, Holanda, Portugal o Espanya, així com també algun país
emergent més modest com Perú, van ser els principals responsables de la contractació
d’aquests emigrants no qualificats, concentrada en els dos darrers terços del segle XIX.4
Segons l’anterior definició formulada a partir de les paraules d’Arnold Meagher,
doctorat en Història d’Amèrica Llatina per la Universitat de Califòrnia, a priori, els culis
deixaven la seva terra d’origen de manera voluntària i s’embarcaven en un viatge
transoceànic que els emplaçava en colònies distribuïdes per tot el mapa, majoritàriament
a Amèrica. És fonamental destacar que els treballadors que emigraven sota aquest règim
laboral eren, pràcticament tots, homes.
Nogensmenys, el tràfic de culis va ser una pràctica global repleta d’irregularitats
en tots els seus sentits, i la legislació variava en funció de la jurisprudència i dels anys.
Sovint eren reclutats contra la seva voluntat, els teòrics salaris no sempre es respectaven
i les condicions, tant de transport com de treball, eren més que precàries. Per aquest
motiu la historiografia ha arribat a plantejar el debat sobre si el cas dels culis podia
representar una nova forma d’esclavitud. Per contra, d’altres especialistes, com David
Northrup, ho consideren una migració per treballar sota contracte similar a la que varen
realitzar milions d’europeus durant les primeres dècades del XIX en direcció a
Amèrica.5
En aquest treball em centraré, gairebé de manera exclusiva, en el cas dels culis
provinents de la Xina. Per tal d’acotar el treball, evitaré parlar dels culis provinents
altres àrees geogràfiques d’Àsia, més enllà d’esmentar-los o fer-ne alguna breu
referència, ja que, per exemple, el sol cas dels culis de l’Índia és tant rellevant com el
4 Meagher, Arnold J.. (2008). “The Coolie Trade: The Traffic in Chinese Laborers to Latin America
1847-1874”. Estats Units: Xlibris, p21 -25. 5 Northrup, David. (1995). “Indentured Labor in the Age of Imperialism 1834-1922”. Nova York:
Cambridge University Press, p.9
9
dels xinesos i mereixeria un estudi individual igual de profund. Aquesta tria, en cap cas
significa que fos un fenomen migratori exclusiu de la Xina. Tot i així, he decidit
decantar-me per estudiar el cas xinès, ja que és un dels més massius en quant a xifres i
exemplifica perfectament les dinàmiques internes i externes que van permetre
l’exportació massiva de ciutadans asiàtics als territoris sota control dels imperis
occidentals.
1.1 Marc temporal i geogràfic
El dels culis és un fenomen migratori que s’emmarca en els dos darrers terços del segle
XIX i que està directament vinculat a dues circumstàncies contemporànies sense les
quals seria molt difícil que aquesta migració s’hagués produït.
Per una banda, dins del context global del primer terç de segle, s’imposa
l’abolicionisme i es prohibeix la importació d’esclaus a les colònies d’ultramar, que
requeriran mà d’obra alternativa per prosseguir amb els frenètics ritmes de producció.
Per altra banda, també va ser decisiva la crítica i convulsa situació interna que
travessava la Xina i que va permetre a les potències occidentals desafiar la voluntat de
la Dinastia Qing i imposar la seva política de tractats a través de la qual van establir un
domini econòmic i comercial de la costa xinesa amb el control de ports clau. Sense
aquests dos factors, un d’extern i global i un d’intern no es podria explicar el massiu
tràfic de culis de l’Àsia Oriental a Amèrica i a altres enclavaments colonials.
La dimensió global dels imperis occidentals provoca que estiguem parlant d’un
fenomen intercontinental que inclou un bon grapat d’actors: des dels més poderosos
estats europeus (Gran Bretanya i França), passant per països emergents com els Estats
Units, grans territoris d’Àsia Oriental com Xina i Índia, o petites illes del Carib i del
Pacífic on els culis eren destinats. Per tant situem als culis al segle XIX i en un escenari
transoceànic.
A continuació, procuraré escrutar més profundament les dues premisses
decisives que van afavorir el tràfic de culis analitzant la caiguda del sistema esclavista i
la particular situació de la Xina del segle XIX.
10
1.2 Post-abolicionisme
Tal i com es relata en una de les grans enciclopèdies del segle XIX elaborada per Jürgen
Osterhammel, Gran Bretanya aboleix l’esclavitud l’any 1834, després que a principis de
segle declarés il·legal el comerç i tràfic d’esclaus.6 Els moviments civils a favor de
l’emancipació dels esclaus van motivar la fi d’aquesta pràctica malgrat anava en contra
dels interessos de les grans companyies propietàries de grans plantacions distribuïdes al
llarg de l’extens Imperi Britànic. Trinidad, Maurici, Guyana i altres colònies van veure
com les seves plantilles minvaven un cop els esclaus, majoritàriament africans,
s’emancipaven. Durant el segle XIX els imperis europeus van imitar als britànics de
manera progressiva i escalada. França va posar punt i final a l’esclavitud (reinstaurada
per Napoleó al 1802) amb la proclamació de la IIa República al 1848 7, Holanda va
abolir-la al 1863, Espanya al 1886 i Brasil va ser el darrer país en prohibir aquesta
pràctica l’any 1888.
Evidentment, aquest és un esdeveniment històric per a la humanitat i per
conseqüència, un punt d’inflexió en la gestió del colonialisme imperialista que havia
basat la seva economia en aquest sistema, per tal d’explotar al màxim les plantacions
sucreres i cotoneres que tants ingressos reportaven als responsables d’aquests negocis.
Pels sistemes colonials això suposava un revés considerable ja que els esclaus
deixaven d’estar lligats al seu antic propietari, i tenien l’opció d’abandonar la plantació
on havien estat sotmesos durant anys. Per bé que el transcurs d’esclau a persona lliure
s’intueix immediat i aclaparadorament positiu, el canvi d’estatus no es va aconseguir
d’un dia per l’altre. Com observa Osterhammel, deixar de ser esclau no garantia la
ciutadania amb plenitud de drets, i sovint tampoc els desvinculava de l’antic propietari,
al qual havien de continuar servint com a mesura compensatòria de transició.8
A mesura que l’esclavitud era més i més qüestionada, els països occidentals amb
negocis colonials van veure la necessitat de trobar una alternativa per poder mantenir
l’alt rendiment de les plantacions. En aquesta tessitura pren protagonisme un perfil de
treball anomenat indentured service o indentured labor (treball sota contracte de
compliment forçós) en el qual encaixaria el fenomen dels culis. Els interessos
6 Osterhammel, Jürgen. (2015). “La transformación del mundo”. Barcelona: Planeta, p.983
7 « L’abolition de l’esclavage dans les colonies françaises (27 avril 1848) » [PDF] a Établissement public
du château, d musée et du domaine national de Versailles. 8 Ibídem, p.985
11
econòmics d’Occident van mobilitzar massivament centenars de milers o milions
d’asiàtics i africans per pal·liar el buit de mà d’obra que l’emancipació comportava. La
principal característica de l’indentured labor era l’existència d’un contracte que els
responsables de les plantacions oferien a treballadors poc qualificats i que aquests
firmaven, quedant lligats a l’hacienda durant un període de temps estipulat a canvi del
trajecte i l’establiment a un nou indret. Els contractes, per molt que no existís un model
fix i uniforme, generalment anaven acompanyats d’un salari i el compromís del
propietari a proveir aliment, estància i tractament en cas de malaltia.
Aquest model de treball, estudiat minuciosament per David Northrup, s’assimila
al que durant el segle anterior van realitzar milions d’europeus que van navegar fins a
Amèrica en busca de noves oportunitat amb la diferència d’un salari, que malgrat no
sempre acabava sent respectat, els emigrants europeus a Amèrica del Nord no van
obtenir.9 Aquesta pràctica laboral que al segle XIX canvia d’actors, Northrup,
historiador nord-americà del Boston College, també la tracta en un altre article sobre
migració laboral, afirmant el següent:
The indentured contract under which almost two million Asians went overseas in the
nineteenth and early twentieth centuries may be seen as a continuation of servitude of slave and
penal labor migration—a “new system of slavery” at its worst— but, at its best, it offered them
a chance for a better life akin to that being sought by free emigrations from Europe at the same
time.10
L’especialista etiqueta els pitjors casos d’indentured service com a una nova forma
d’esclavitud, però tot seguit defensa que aquesta forma de treball oferia noves
possibilitats als emigrants asiàtics, tal i com va suposar pels europeus que van decantar-
se per creuar l’Atlàntic. És així com l’emigració sota contracte es consolida com un
model alternatiu a l’esclavitud malgrat puguem trobar nombroses similituds entre
ambdues pràctiques. La condemna britànica al tràfic d’esclaus i la posterior abolició
acceleren el procés de substitució de la mà d’obra a les colònies a nivell mundial.
Aquest procediment es realitzarà de manera progressiva i en funció de l’estat de
les lleis d’emancipació als parlaments de la metròpolis que dictaven les condicions a les
colònies. Consegüentment, el mètode de substitució d’aquest gruix de mà d’obra que es
9 Ibídem, p.5
10 Northrup, David. Free and Unfree Labor Migration, 1600-1900: An Introduction. A Journal of World
History, Vol 14, n.2. Per University of Hawaii Press, 2003, p.130
12
va aplicar va diferir en el temps, segons la situació geogràfica. En molts territoris, com
és el cas de Cuba que mantindrà l’esclavitud fins al 1886, els nous treballadors emprats
sota contracte, van conviure amb esclaus d’origen africà durant anys, quelcom que
podem descobrir llegint l’article de Santiago Garrido.11
En apartats posteriors, el treball
dedicarà un anàlisis específic al cas dels culis a Cuba. El major arxipèlag de les Antilles
serà empleat com a model que exemplifiqui els detalls del tràfic i l’explotació de
treballadors xinesos entre 1847 i 1874.
Quines van ser les circumstàncies globals que van permetre a les grans
companyies colonials reemplaçar la mà d’obra esclava per treballadors sota contracte?
Per què aquest gruix de treballadors va arribar provinent d’Àsia Oriental? Quina era la
posició de la Xina respecte les potències europees i per què aquestes van centrar
l’atenció en els seus ports? Totes aquestes qüestions seran abordades a continuació per
tal de mostrar un nou escenari de l’imperialisme característic del segle XIX.
1.3 Presència occidental a l’Àsia Oriental
Per justificar totes les qüestions anteriors és indispensable tenir en compte la presència
occidental al continent asiàtic. L’assentament britànic a la India després de derrotar les
tropes autòctones l’any 1818 permetia als anglosaxons tenir una posició privilegiada a
l’Àsia, des del punt de vista estratègic i des de la vessant econòmica, ja que van obtenir
enormes beneficis explotant les riqueses del subcontinent indi. Els holandesos també
exercien una posició dominant al Sud-est asiàtic, amb el control de l’Illa de Java,
Sumatra i el conjunt de les batejades com a Indies Orientals Neerlandeses. Espanya, tot i
ser un imperi minvant que havia perdut gairebé la totalitat del seu imperi continental
americà durant les primeres dècades del segle XIX, mantenia la possessió de Filipines,
aprofitant els darrers anys de presència ultramarina, que finalitzarà amb el desastre de
1898.
França, per la seva banda, es trobava clar retrocés imperial després de la derrota
en les Guerres Napoleòniques contra el Regne Unit i la pèrdua de diversos arxipèlags en
favor dels britànics. Per si fos poc, l’illa de Santo Domingo (Haití) va alliberar-se del
11
Garrido Buj, Santiago. (2015). “Los otros esclavos”: la sustitución de la mano de obra africana en la
Cuba colonial” Revista de Derecho UNED, Num 16, pp. 964-966
13
domini francès a través d’una revolta esclava que culminaria amb la independència de
l’illa al 1804. Tot i aquests contratemps, els francesos van reconstruir el seu imperi
aconseguir possessions claus al sud-est asiàtic (zones actuals de Cambodja, Vietnam i
Laos) durant la segona meitat del segle XIX. Portugal, antiga potència mundial,
ostentava el control de Macao, un port clau per al comerç de la regió que els
portuguesos van apropiar-se a mitjans del segle XVI i que seria la possessió europea
més longeva a l’Àsia Oriental. Fins al 1999, Portugal no va cedir l’absoluta sobirania a
Xina.
Els territoris sota influència occidental a l’Àsia existien des d’abans del XIX i
durant aquest segle, l’autoritat i el domini europeu no només es manté sinó que creix
exponencialment. La nova percepció del món en quant a un escenari global, dominat per
grans imperis transoceànics, sobretot el britànic, i on l’economia capitalista exercia un
rol predominant, expliquen la proliferació d’imperis colonials a l’Àsia. L’imperialisme
occidental del XIX tenia com a objectiu tradicional l’expansió del control i l’explotació
dels recursos d’un territori, sent una fase més del sistema capitalista imperant. Però un
dels trets característics del control de punts estratègics d’Àsia és l’ambició de
l’economia capitalista d’imposar els valors del lliure comerç, a qualsevol preu, per tal
de poder ampliar els mercats i fer créixer econòmicament els negocis occidentals.
La voluntat d’imposar aquesta doctrina capitalista i els seus valors a la Xina es
posa de manifest després de les Guerres de l’Opi, i demostra com a partir d’una
superioritat bèl·lica, assolida gràcies als avenços concebuts en la Revolució Industrial,
les potències occidentals podien imposar la seva doctrina comercial a l’Àsia, doblegant
la voluntat dels governs locals.12
Gràcies a la superioritat tècnica i militar amenaçant i
temuda, les potències occidentals van erigir-se com els regents de la zona imposant la
seva llei i fomentant el lliure comerç en pro dels beneficis de les grans companyies de
negocis i els seus interessos.
Seguint el curs de les idees del prestigiós historiador britànic Christopher Alan
Bayley, l’anomenat nou imperialisme combina la voluntat política expansionista,
marcada per l’auge del nacionalisme dels estats nació europeus, amb els interessos de
les grans empreses mineres, cotoneres, sucreres que pressionaven als governs perquè
12
Bayley ,C.A. (2004). “The Birth of the Modern World”. Regne Unit: Blackwell Publishing, p.230-237
14
asseguressin diverses àrees geogràfiques on poder explotar els recursos i extreure’n els
màxims beneficis.13
Gràcies a la submissió directe o indirecte que exercien els imperis europeus
sobre el territori asiàtic es va poder potenciar la importació de treballadors a les
colònies, i el Celeste Imperi va quedar en un règim semi-colonial després de que es
signessin els acords desiguals de Nanjing (1842) i de Tianjin (1860) que posaven fi a les
dues guerres de l’opi que trasbalsaren el país. Amb el domini de les costes i el control
de diversos ports claus per al comerç marítim, els occidentals van acaparar els sectors
econòmics comercials de les províncies costeres. Aquesta situació va possibilitar que
companyies occidentals impulsessin una activitat tan deshonesta com lucrativa basada
en el tràfic de persones, fent-ho des de les mateixes costes del país que havien semi-
colonitzat i del qual n’importaven súbdits en forma de treballadors.
1.4 Maurici: el punt de partida
La panoràmica global caracteritzada per la conjuntura de dominació que els imperis
europeus exercien sobre el territori asiàtic, ens il·lustra una situació favorable als
interessos occidentals que potenciava el control comercial d’aquests als oceans Pacífic i
Índic o al Mar de la Xina. El comerç de mercaderies i de béns, sota la batuta dels
interessos occidentals, també va implicar el tràfic d’emigrants. La necessitat de mà
d’obra a les colònies, es trobava amb països asiàtics que podien subministrar efectius
que suplissin la demanda. Aprofitant-se d’una posició privilegiada, els britànics van
interpretar la màxima capitalista de l’oferta i la demanda i van liderar el comerç, o tràfic
legal, de treballadors sota contracte.
La inauguració d’aquest relleu de mà d’obra a les colònies occidentals es va dur
a terme a l’illa de Maurici, ex colònia francesa que havia quedat en mans angleses l’any
1810 convertint-la en una colònia penal, i on les extenses plantacions de canya de sucre
requerien un alt nombre d’efectius. Prèviament, segons apunta la historiadora xinesa
Evelyn Hu-DeHart, al 1806 els anglesos ja van intentar sense èxit que dos-cents xinesos
treballessin a Trinidad i Tobago.14
Anys després, entre 1834 i 1839, 25.458 persones
13
Ibídem p.229 14
Hu-DeHart, Evelyn. (1994). “Chinese Coolie Labor in Cuba in the Nineteenth Century: Free Labor of
Neoslavery”. Ethnicity, Gender, Culture & Cuba, Vol.2, Article 5, p.1
15
d’origen hindi (gairebé tots homes) van ser traslladades a Maurici, sota un contracte de
cinc anys, per treballar el cultiu de la canya de sucre en condicions similars a les dels
seus predecessors africans. Com recull Meagher, encara que, segons el contracte, havien
de rebre un salari de cinc rupies mensuals, menjar, roba i acomodació, els responsables
de la plantació no complien amb el seu compromís, i els pagaments disminuïen i
s’interrompien al mateix temps que les condicions de treball i vida eren infames.15
Ara bé, pel que fa a la producció agrícola, Mookherji afirma que aquest
“experiment” amb treballadors hindis va ser la salvació de l’economia de Maurici16
i
conseqüentment el nombre d’indis traslladats a l’illa va augmentar en els anys següents.
A nivell global l’experiment britànic a Maurici va tenir una repercussió considerable i
va ser pres com a exemple. D’aquesta manera els encarregats de les plantacions
colonials trobaven una fórmula d’èxit que suplia el buit que deixaven els esclaus i que
els permetia mantenir els nivells de producció de les seves parcel·les.
La situació de l’Índia, sota el jou de l’Imperi Britànic i, segons les dades que
proposa l’estudi demogràfic d’Angus Maddisson, amb 209 milions d’habitants (1820)17
,
era altament propícia per tal de que es produís el tràfic de persones de l’Índia a les
colònies. Un altre país que, fruit de les altíssimes xifres demogràfiques, es convertia en
aparador de mà d’obra, era la Xina. L’Imperi Qing es trobava desbordat pel seu
excedent poblacional que al voltant de 1820 s’estimava en 381 milions d’habitants,
incrementant un 176 % respecte als nivells de 1700.18
*La conjuntura demogràfica es va
combinar amb un període econòmic i polític molt delicat que va precedir la fi de
l’última dinastia imperial xinesa i que explicarem en el següent capítol.
15
Ibídem, p.29-30. 16
Mookherji, S.B. (1962). “The indentured System in Mauritius, 1837-1915”. Calcutta: Firma K. L.
Mukhopadhyay, p.797 17
Maddison, Angus. (2001). “The World Economy: A Millennial Perspective”. França: OECD
Development Centre p.241 18
Ibídem * Les xifres demogràfiques de l’Índia i la Xina son indicatives, ja que els valors fluctuen lleugerament en
funció de la font consultada.
16
2. A la Xina
2.1 El declivi de la dinastia Qing: circumstàncies de la Xina del segle XIX
La dels Qing va ser l’última dinastia imperial de la Xina i com moltes altres de les seves
predecessores va gaudir d’un període esplendorós de 1644 fins a 1800, seguit per un
declivi, culminat per la Revolució de 1911, que faria abdicar al darrer emperador Qing
en favor de la creació de la República de Xina. Per molt interessant i revelador que
pogués ser l’anàlisi complet dels tres segles en que es comprèn la dinastia, aquest
capítol es centrarà en l’estudi del darrer segle dels Qing per descobrir quines foren les
circumstàncies internes i externes que van causar el deteriorament de l’Imperi, i per fer-
ho utilitzarem l’obra de Conrad Schirokauer i Miranda Brown “Breve historia de la
civilización china”.
Les causes del declivi de la dinastia manxú son multifactorials i tant important
van ser les crisis internes relacionades amb males gestions de govern, com el
desafiament extern que suposava la creixent ingerència occidental. En primer lloc, cal
parlar del desgast obvi dels governs que durant segles han estat al capdavant d’un
territori. La corrupció va ser una pràctica comú en les altes esferes de l’Imperi i
debilitava Xina a nivell econòmic al mateix temps que afeblia la cohesió necessària per
mantenir unit un imperi que havia assolit la seva màxima expansió geogràfica.19
Schirokauer i Brown, demostren que el creixement demogràfic, que hem vist en
l’apartat anterior, no va significar un augment dels nivells de producció, fet que va
comportar una repartició de terres desigual que es traduïa en misèria, fams i
conflictivitat.20
Jacques Gernet hi suma un altre factor: la mala gestió econòmica
provocada pel malbaratament de les reserves del tresor públic en guerres frontereres
llunyanes i en la repressió de les sublevacions internes.21
Com a conseqüència d’això,
Schirokauer i Brown també remarquen que la desatenció d’obres públiques com les del
Gran Canal del Riu Groc van causar devastadores inundacions al desbordar-se el cabdal
al 1852.22
La combinació de tots aquest successos causaven un comprensible descontent
19
Schirokauer, Conrad i Brown, Miranda. (2006). “Breve historia de la civilización china”. Barcelona:
Bellaterra, p.277. 20
Ibídem, p.303 21
Gernet, Jacques. (2005). “El mundo chino”. Barcelona: Crítica, p.471 22
Ibídem, p.311
17
entre els milions de xinesos que consideraven que el mandat dels Manxús estava tocant
la seva fi.
Les dificultats i males praxis per part dels Qing, que Brown i Schirokauer
esmenten, van provocar diversos alçaments: la rebel·lió Nian (1853-1868) dirigida per
societats secretes, la rebel·lió de Yunnan (1855-1873) de caràcter musulmà, la rebel·lió
de Dongan (1862-1875) i la més notòria i sanguinària, la rebel·lió Taiping que es va
propagar de 1850 a 1874.23
El líder dels Taiping, Hong Xiuquan, havia elaborat una interpretació singular
del cristianisme, i en el seu moviment confluïen principis d’igualtat i de comunitat,
puritanisme, i un sentiment d’animadversió envers els Qing, corromputs i causants dels
mals del país. Erigint-se com una figura messiànica i mística i afirmant ser germà de
Jesucrist, Hong Xiuquan va aconseguir que el moviment Taiping guanyés adeptes
progressivament i s’alcés en armes contra la Dinastia Qing, desafiant-la oficialment
quan es proclama Rei del Cel l’any 1851. Jacques Gernet narra com els Taiping van
vèncer militarment en zones del sud-est de la Xina (províncies de Guangxi i Hunan), a
les terres del voltant del baix Iangtsé, establint la capital del regne a Nanjing, i fins i tot
van amenaçar Pequín des de la regió de Shandong.24
Els autors de “Breve historia de la
civilización china”, conclouen que la rebel·lió Taiping va posar de manifest el rebuig als
Qing de gran part de la societat i les mancances de les tropes imperials, que només van
poder sufocar la sublevació gràcies a la crisi de lideratge dels Taiping, als exèrcits
regionals i al suport de les potències occidentals un cop es signen els Tractats de 1860.25
La guerra civil va causar al voltant de 20 milions de víctimes mortals i més
enllà del desgast que va suposar per la dinastia, va evidenciar la fragilitat dels Qing al
capdavant de l’imperi, fent trontollar molt seriosament el mandat dels manxús.
La conflictivitat interna sembla motiu suficient per comprendre la situació crítica
que la Xina travessava durant el segle XIX. Tot i així, en relació a les penúries
econòmiques i al descontent general canalitzat en forma de rebel·lions, cal afegir-hi els
factors externs que exercien encara més pressió als Qing. La casuística externa, no
només suposava més maldecaps pels manxús sinó que, en part, feia créixer les crítiques
23
Ibídem p.312 24
Ibídem, p.486 25
Ibídem, p.315
18
internes cap a l’administració i agreujava severament la ja afectada economia xinesa.
Com els Qing van afrontar el desafiament Occidental, també està relatat per Schirokauer
i Brown.
Les dificultats dels Qing per a mantenir el control sobre l’Imperi es van veure
encara més compromeses a partir del moment en que l’Imperi Britànic va introduir una
variant en les relacions comercials amb la Xina. El te xinès s’havia convertit en un
producte d’ús quotidià a les Illes Britàniques i l’enorme demanda provocava que la
Companyia de les Indies Orientals, que posseïa el monopoli comercial respecte a la
Xina, destinés esforços i recursos en la importació d’un producte que fins 1820 no
importarien des d’altres regions alternatives com l’Índia. La dependència del te xinès i
l’absència d’un producte britànic que interessés en proporcions similars a la Xina es
traduïen en una balança comercial negativa pels britànics que havien d’igualar amb el
pagament de plata. En resum, els britànics eren incapaços d’igualar directament els
nivell de les despeses d’importacions amb el dels ingressos per les exportacions.
El sobrecost, gràcies a l’estructura imperial, es mitigava per mitjà de l’Índia,
colònia britànica amb qui la metròpolis tenia un superàvit comercial considerable.
D’aquesta manera s’establia un triangle comercial que permetia als britànics importar el
te xinès sense afrontar directament els costos comercials, que corrien a càrrec del
comerç intra-asiàtic. Però l’Índia Britànica havia d’equilibrar d’alguna manera la
balança comercial amb la Xina, i tant les empreses privades com la East Indian
Company (EIC), van trobar un producte que sí quallaria a la Xina malgrat va ser
prohibit al 1729: l’opi.26
D’acord amb l’estudi de Peter C. Perdue, l’estupefaent es produïa a gran escala a
l’Índia, i la EIC va fixar el centre de producció a Patna, a la vora del Ganges.27
D’allà la
mercaderia fluïa fins a Calcuta des d’on era transportat a la regió de Canton, l’únic port
on, fins el moment, els britànics podien tenir-hi representació i operar-hi. Al Delta del
Riu Perla es descarregaven els grans vaixells provinents de Calcuta i s’hi introduïa, de
manera clandestina, l’opi amb l’ús de barques de menor talla que remuntaven el riu.28
Pel que fa als responsables directes, Schirokauer i Brown apunten que la xarxa de
26
Ibídem, p.304-305 27
Perdue, Peter C. (2010). “The first Opium War of 1839-1842”. Estats Units: Massachusetts Institute
Technology, p.24 28
Ibídem, p.4
19
contraban era liderada per companyies privades, quedant la EIC exempta de
responsabilitats, i es va aconseguir revertir la situació comercial entre Xina i l’Imperi
Britànic al mateix temps que propagava un problema de salut pública que atrapava
milions d’addictes i desestabilitzava el sistema monetari dels Qing, ja que s’utilitzaren
grans quantitats de plata per pagar la droga.29
El resultat de les importacions d’opi van ser molt perjudicials per la Xina, que
tot i lluitar i prohibir-ne el comerç i consum es veia desbordada per l’onada opiàcia en la
qual hi col·laboraven contrabandistes xinesos. Per fer front a aquesta situació
l’emperador va endurir la persecució dels traficants i els consumidors, mentre
sancionava als comerciants estrangers. Lin Zexu va encapçalar la lluita contra la droga i
contra els representants dels britànics que protegien els interessos comercials dels
traficants. Al problema del tràfic d’un producte il·legal i extremadament perjudicial pels
xinesos, s’hi sumava la qüestió jurisdiccional, ja que els britànics no acceptaven estar
sotmesos a les lleis xineses. La tensió intergovernamental va acabar derivant en un
conflicte bèl·lic molt desigual que va esclatar a finals de 1839 i que, com era d’esperar,
va decantar-se a favor dels britànics, summament superiors en el terreny naval i militar.
Com recullen els dos autors, el Tractat de Nanjing firmat a l’agost de 1842
posava punt i final a la Guerra de l’Opi i fixava les bases que marcarien les relacions
entre Xina i Occident des d’aleshores en endavant. Juntament amb el de Bogue, aquests
dos tractats son fonamentals per comprendre la posició desigual de Xina respecte a les
potències europees durant les següents dècades, accentuant una situació de crisi interna,
ja descrita, i facilitant les ingerències externes. Gran Bretanya va imposar els acords
signats a Nanjing que consistien en les següents condicions: permís perquè els britànics
residissin i comerciessin als ports de Guangzhou, Xiamen, Fuzhou, Ningbo i Shanghai;
pagament de quantioses indemnitzacions; cessió de l’illa de Hong Kong i supressió de
les restriccions aranzelàries. Amb el complementari tractat de Bogue, a Gran Bretanya li
era atorgat el “tracte de nació més afavorida” fet que permetia als britànics gaudir dels
mateixos privilegis que fossin concedits a altres potències. Estats Units i França també
van gaudir d’aquesta clàusula. A més a més, en aquest tractat també es garantia
29
Ibídem, p.305-306
20
l’extraterritorialitat als súbdits britànics que quedaven sota la seva pròpia
jurisprudència, fet que delimitava considerablement la sobirania xinesa.30
Els acords signats al 1842 no van fer res més que augmentar el comerç d’opi, i
tampoc acabaven de satisfer les ambicions de Gran Bretanya, que pretenia obtenir
representació directe a Beijing i acabar amb qualsevol restricció que impedís l’augment
del comerç de les mercaderies europees. La tensió entre els locals i estrangers era
constant, i malgrat certa cooperació, el recel va acabar novament en conflicte bèl·lic al
1856.
En l’anomenada Segona Guerra de l’Opi també hi va participar França i el
resultat va ser calcat a l’anterior. Victòria occidental que es resolia amb el Tractat de
Tianjin (1860) que dictava el següent: obertura de nous ports, indemnitzacions
econòmiques, representacions a Beijing, reducció dels drets de tràfic intern, lliure
circulació d’estrangers per tot el país incloent-hi els missioners cristians que obtenien el
dret de comprar terres i construir edificis en territori xinès.31
Els francesos i britànics
van aconseguir doblegar la voluntat dels Qing forçant-los a acceptar l’emigració dels
seus ciutadans d’una manera més regulada. En aquestes circumstàncies, Javier
Cantalapiedra situa la creació del Zongli Yamen, l’òrgan diplomàtic xinès que
s’ocuparia de vetllar pels interessos dels xinesos a l’estranger i gestionar les relacions
amb els imperis europeus que establirien els seus ambaixadors a Beijing.32
Aquest
ministeri serà cabdal a l’hora de lluitar pels interessos dels culis xinesos que havien
emigrat i emigrarien a les plantacions d’ultramar.
Tot i aquesta mesura que seria de vital importància per eradicar el tràfic de
persones, una vegada més, la Xina quedava sotmesa a la voluntat de les potències
occidentals, i havia de cedir davant el poder militar estranger.
L’escenari de submissió de la Dinastia Qing respecte a l’imperialisme
occidental, personificat en l’Imperi Britànic que pretenia dominar Xina econòmica i
comercialment, és clau per tal de que un negoci com la tracte de coolies pogués
desenvolupar-se en territori xinès. L’evident situació desfavorable respecte Occident i el
30
Ibídem pp.309-310 31
Ibídem, pp.316-317 32
Cantalapiedra, Javier. (2015). LA PRIMERA EMBAJADA CHINA EN EUROPA Y AMÉRICA: Chen
Lanbin y Li Shuchang en España (1874-1879). (Tesis Doctoral). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra .
p.24
21
neoimperialisme que requeria de mà d’obra estrangera per a la manutenció dels grans
negocis colonials es combinaren amb les crisis internes on l’excedent demogràfic va
tenir una incidència crucial.
La combinació d’aquestes circumstàncies permeten entendre que Xina, igual que
l’Índia, fossin l’escenari escollit per la importació de treballadors. El sistema
imperialista intercontinental trobava, a través d’un domini comercial que podríem
catalogar de règim semi-colonial, una nova font de mà d’obra que substituïa la dels
esclaus africans emancipats per jornalers xinesos que s’aventuraven a creuar l’oceà per
obtenir uns salaris que, en segons quins casos, la seva terra natal no podia proporcionar-
li per culpa de guerres, mala distribució de terres, males collites, inundacions o altres
dificultats.
2.2 Reclutament de culis a les costes de Xina
Amb l’objectiu d’entendre com es duia a terme el trajecte dels culis des de la costa
xinesa fins a la plantació o mina de destí, hem d’esbrinar quins agents participaven en
aquesta activitat i en quines determinades zones. Abans però, hem de tenir en compte
una particularitat rellevant que condicionava el tràfic de treballadors.
Tal i com afirma Arnold Meagher, oficialment, la dinastia manxú limitava la
sortida del país tan sols als comerciants, que havien de ser registrats degudament abans.
Els súbdits sense llicència que eren enxampats fugint del país s’exposaven a un càstig
sever per part de les autoritats.33
D’altra banda cultural i socialment abandonar el país
no era vist amb bons ulls. Els valors confucians característics de la Xina lliguen a
l’individu a la família, als ancestres i a la terra d’origen i, per tant, la doctrina
confuciana no contempla la possibilitat d’emigrar. Ni el govern dels Qing ni (en
general) els familiars o veïns del poble compartien la decisió d’alguns de deixar enrere
la seva família o terra per guanyar-se la vida en altres països. Aquesta mentalitat
col·lectiva i la posició oficial del govern es convertien en elements dissuasoris que, tot i
existir, no van ser impediment suficient per aturar l’emigració.
33
Ibídem, p.62
22
Abans d’analitzar el perfil d’emigrant que es cataloga com a culi, és fonamental
remarcar la desigualtat de xifres en relació al sexe dels emigrants. La desproporció en el
nombre d’homes respecte a les dones és quelcom molt destacable i sense el qual no es
s’explica adequadament el fenomen dels culis. El fet és que l’amplíssima majoria dels
xinesos que van ser traslladats per realitzar treballs forçosos eren de sexe masculí, i la
presència de dones xineses a les colònies occidentals es ínfima pel que fa a les
quantitats anotades. Arnold Meagher recorre al paper tradicional i cultural que limitava
a la dona xinesa a la llar com un fort argument que les abstingués d’emigrar. Gran part
de les que van desplaçar-se fora de les fronteres imperials, ho van fer com a prostitutes,
venudes a l’estranger per part de les societats secretes xineses.34
La importació exclusiva de treballadors masculins no només privava als culis de
relacionar-se amb dones de la seva nacionalitat i llengua, sinó que va limitar força les
possibilitats de que, un cop acabat el període de servitud establert, els xinesos
s’establissin al seu nou destí i hi creessin una família. Per contra, la dificultat
d’instal·lar-se al seu destí colonial sumada a la llunyania de la llar i, en cas de tenir-la,
de la família, van tenir molt a veure en l’alt percentatge dels culis que van tornar a la
Xina si es superava l’estada a l’estranger.
L’emigració de xinesos a ultramar és una tendència que, si bé durant la segona
meitat del segle XIX es dispara, remunta els seus orígens més enrere en el temps. Des
de la dinastia Hang (206 aC-9 dC) es tenen testimonis de relacions comercials amb el
Sud-est Asiàtic emparades pel patronatge imperial, i durant la dinastia Song (960-1276)
la pràctica d’un comerç d’iniciativa privada resultarà en l’establiment de mercaders
xinesos a altres punts de l’arxipèlag malai i indonesi. Aquests tipus d’emigració
protagonitzada pels comerciants i artesans, és la més comú entre els xinesos que durant
segles s’han establer fora del seu país, i l’historiador Gungwu Wang els anomena
“Huashang”.35
Un altre perfil d’emigrants que identifica l’autor és el que engloba als culis als
que dóna el nom de “Huagong”. Els Huagong son majoritàriament homes d’origen
camperol sense terres o pobres d’àrees urbanes.36
La situació de molts d’aquests homes
era altament precària per culpa de les circumstàncies que travessava el país. Pagesos que
34
Ibídem, pp.82-85 35
Wang, Gungwu. (1994). “China and the Chinese Overseas”. Singapur: Times Academy Pres, p.5 36
Ibídem, p.6
23
no tenien accés a les terres a causa dels alts nivells demogràfics o que simplement no
eren capaços de treure rendiment d’elles, d’altres que havien perdut la seva llar com a
conseqüència de les guerres van desplaçar-se de les zones interiors a les costes, per
intentar millorar la seva situació.
Tot i aquesta mobilització, la situació a les províncies costeres tampoc oferia les
millors comoditats per assentar-s’hi i aquest moviment demogràfic no va fer altra cosa
que augmentar la densitat de població a les províncies de Fujian i Guangdong. Ambdues
províncies tenen sortida al Mar de la Xina i son regions, tradicionalment arrelades a la
mar i al comerç marítim. L’obertura completa del port de Guangzhou, va alterar el curs
de la ciutat, perdent el control del comerç i un règim d’excepció.
Abans del Tractat de Nanjing la normativa que regulava el comerç entre la Xina
dels Qing i els estrangers s’anomenava Sistema de Canton, i es produïa exclusivament a
la zona portuària de Guangzhou. La tradició comercial de la zona del delta del Riu Perla
és llarga, i a part de les transaccions comercials que es desenvolupaven de manera
exclusiva Canton (a l’est del delta), a Macao (oest) els portuguesos dirigien les activitats
comercials des del seu territori colonial. El Sistema de Canton encomanava la direcció i
la total responsabilitat a un oficial imperial nomenat per Beijing, anomenat Hoppo. El
dirigent estava al capdavant d’un col·lectiu de mercaders xinesos (Cohong) que, segons
afirma Frances Wood, eren els únics habilitats per negociar amb els europeus.37
L’any 1842 els tractats que posen fi a la Guerra de l’Opi relleven al Sistema de
Canton, i el port perdrà aquesta excepcionalitat que tantes riqueses reportava a la regió.
Malgrat la pèrdua d’aquesta singularitat, Canton seguirà sent un dels principals eixos
comercials, si bé es cert que l’obertura de quatre ciutats portuàries més, li restava
activitat. Els ports de Ningbo, Shanghai, Xiamen i Fuzhou van ser els que més van
augmentar el seu volum d’entrada i sortida de mercaderies.
El desenvolupament del port de Shanghai i de Hong Kong, illa de pescadors que
havia quedat sota tutela dels britànics, va suposar un repartiment de l’activitat portuària
i comercial que tingué un impacte econòmic perjudicial per la regió de Guangdong, de
la qual Guangzhou (ciutat de Cantón) n’era capital. June Mei, estudia com aquesta
regió del sud-est asiàtic va patir la invasió de productes estrangers com a conseqüència
37
Wood, Frances. (1998). “No Dogs and Not Many Chinese: Treaty port life in China 1843-1943”.
Londres: John Murray, p.9
24
de l’obertura mercantil. El cotó anglès que va restar, lleugerament, mercat a la
producció tèxtil local molt arrelada en la regió. El comerç del te va traslladar part del
seu gruix a altres ports com el de Ningbo i Shanghai, que va guanyar molt protagonisme
des de que entraren en vigor els tractats acaparant també el transport de la seda.
Aquestes modificacions, minvaven el gruix de treball a Canton i perjudicava
l’economia local que alhora es veia negativament afectada per la conflictivitat interna
del país. I és que la Rebel·lió Taiping de 1850, originada a la província veïna de
Guangxi va propagar-se ràpidament per Guangdong causant nombroses morts durant la
sublevació i la llarga repressió imperial. La inestabilitat política no permetia treballar les
terres en condicions òptimes i això causava inundacions dels canals, fams i sequeres.38
Donades aquestes circumstàncies no es d’estranyar que, segons afirma Gungwu
Wang, la major part de culis que emigraren durant la segona meitat del segle XIX fossin
de la regió de Guangdong i la seva veïna al nord-est, Fujian39
, ja que un treball a
l’estranger podia suposar una oportunitat. Les dues províncies, a banda d’allotjar a un
gran nombre de població en situacions precàries, posseïen tres dels cinc ports inclosos
en el Tractat de Nanjing (Canton, Xiamen i Fuzhou), i a més reunien a la seves costes
els territoris colonials de Macao i Hong Kong, gestionats per Portugal i Gran Bretanya.
Les companyies britàniques van ser pioneres en quant al tràfic de culis, i la
llibertat amb la que operaven en els ports oberts va permetre que poguessin reclutar i
embarcar a xinesos en grans quantitats. L’historiador japonès Hideaki Suzuki declara
que els Occidentals van teixir un sistema de reclutament de culis extens i poderós que
s’emparava en l’extraterritorialitat que garantien els acords de Nanjing al mateix temps
que es beneficiaven de la situació de debilitat de les autoritats xineses als ports, molt
afectats per la pirateria i els contrabandistes d’opi.40
Sent el tràfic de persones una activitat il·legal, el reclutament es feia de manera
clandestina i aprofitava les infraestructures i estratègies emprades prèviament en el
tràfic d’opi. Hem de tenir en compte que el comerç de l’opi no es va aturar, així que al
tràfic de drogues se l’hi afegia el de persones. En comptes de substituir una activitat
il·legítima per un altre, s’abusava dels tractats per reincidir en la violació de la llei local.
38
Mei, June. (1979). “Socioeconomic Origins of Emigration: Guandgou to California, 1850-1882”.
Modern China, Vol 5, p.473 39
Ibídem, p.168 40
Suzuki, Hideaki. (2016). “Abolition as a Global Experience”. Singapur: NUS Press, p.133
25
Entre 1850 i 1870 es té constància de fins a quaranta quatre agències dedicades
al tràfic de culis. Mentre que els britànics posseïen la major part d’elles, espanyols,
francesos, holandesos, portuguesos, americans i alemanys també tenien les seves
agències. La vulneració de la legislació xinesa es feia en col·laboració amb agents locals
que exercien d’intermediaris entre les grans firmes europees i els homes de classe baixa
que es reclutaven.
Chee-Beng Tan identifica dos nivells dels que es coneixen com coolie brokers,
organitzacions de xinesos que s’encarregaven de recol·lectar la mà d’obra. Els
principals brokers tenien experiència en el comerç amb estrangers i aconseguien
resoldre l’inconvenient lingüístic que es podia plantejar en les negociacions. Sovint
formaven part de les societats secretes que actuaven al marge de la llei. Podríem
qualificar aquestes organitzacions de màfies, ja que es formaven a partir de vincles
familiars i d’amistat. Juntament amb aquests homes de negocis que contactaven amb les
agències de reclutament europees per satisfer les seves peticions, els brokers
subordinats, molt més nombrosos s’ocupaven d’enrolar culis.41
Hem de tenir molt present, que tant els culis com els que els convencien o els
estafaven, formaven part de les classes més baixes de les ciutats costeres. A nivell
econòmic els uns buscaven desesperadament un treball i els altres n’havien hagut
d’acceptar un de cruel que, encara que els reportava diners, els denigrava com a
persones. Els brokers s’entregaven al poder del diner a canvi d’exercir una activitat
criminal. Es tractava d’un col·lectiu de perfil social baix que tenia molt pocs escrúpols i
s’allunyava molt de la rectitud moral que el confucianisme oficial dictamina. Les
tècniques dutes a terme per aquest grup son molt controvertides i fan palesa la nul·la
moralitat de l’assumpte.
Segons explica Arnold J. Meagher, el procés de reclutament dels culis va anar
variant i es van emprar diversos mètodes que anaven de la persuasió econòmica, a
l’engany i al segrest. Inicialment els captadors oferien una taxa inicial (3-7 dòlars al
començament) a aquells que decidissin enrolar-se en un vaixell que els portaria a un
país estranger on podrien treballar. Fos quin fos el destí, poc importava, i els homes que
desesperadament buscaven un lloc de treball acceptaven signar un contracte que, en
41
Tang, Chee-Beng. (2013). “Routeledge Handbook of the Chinese Diaspora”. Nova York:
Taylor&Francis Books, pp.74-75
26
ocasions, era més del que podien aspirar a casa seva. La xifra de captació va engrandir-
se amb el pas dels anys a mesura que es descobrien les misèries dels qui acceptaven
aquests contractes, però molts seguien interessats en provar sort a l’estranger, sobretot
quan la xifres de captació inicial arribava als 20$-35$ o més.
Més enllà de la persuasió econòmica, els captadors utilitzaven l’engany per
captar més mà d’obra. Prometent-los feines de tot tipus als ports, als vaixells estrangers
o en magatzems xinesos vinguts des de les afores de la ciutat portuària veien com en
última instància sorgia algun imprevist que impedia la realització de la tasca. Llavors
se’ls hi avançava menjar i diners i en acceptar-lo quedaven en deute amb els creditors,
que els hi oferien l’opció de saldar-les treballant en algun indret llunyà del mapa. Un
altre manera d’estafar als més vulnerables era incitar-los al joc, oferint-los crèdit i
provocant el seu endeutament que havien de pagar acceptant embarcar-se en direcció a
la colònia. Els presoners de guerres internes entre clans també eren venuts a les
companyies estrangeres, i el segrest d’homes adults es va estendre considerablement per
les províncies de Guangdong i Fujian, amb la intenció de vendre les víctimes als
mercaders occidentals o als operadors xinesos que els contactaven.42
Si bé es cert que alguns culis accedien voluntàriament a les condicions del
contracte, observant els mètodes de captació, queda clar que la mentida, l’extorsió i la
violència directa van provocar que ens les bodegues dels navilis estrangers hi haguessin
milers de culis que, en contra de la seva voluntat, eren forçats a emigrar arreu del món.
Generalment els contractes que es feien firmar als culis incloïen una còpia en anglès,
castellà o francès (segons l’agència contractant) i una altra en xinès. Els feien firmar
abans d’embarcar, documents que a vegades no podien arribar a comprendre i sovint ho
feien sota coaccions i amenaces. Amb la signatura, accedien a treballar durant 8 anys
sota les ordres d’un patró al que quedaven completament subjectats. Els salaris eren
d’uns 4 pesos al mes a canvi de treballar 9 hores i mitja diàries. El patró es comprometia
a proveir aliment, estància i roba, al mateix temps que assumia el cost del viatge. No cal
dir, que aquestes condicions eren sistemàticament infringides i els culis quedaven a
mercè de les exigències del seu amo, al qual li devien anys de treball i contra el que no
podien fer-hi pràcticament res. A l’annex s’adjunta un contracte original redactat a
42
Ibídem, pp.71-81
27
Amoy l’any 1860 i on podem veure les versions castellanes i xineses del tipus de
document en que es fonamentava aquesta emigració.43
Una vegada aconseguien convèncer (per un mitjà o altre) als treballadors, els
traslladaven en un magatzem o barracó situat al mateix port on agrupats com un ramat
esperaven que el seu vaixell salpés. En altres ocasions, els ficaven en vaixells ancorats
al port que tenien la funció de custodiar els culis abans de traslladar-los a la nau
principal que partiria mar enllà. Els habitacles on emplaçaven als culis a mode de
mercaderia es trobaven en unes condicions pèssimes. En la seva obra, Chee-Beng Tan
exposa el testimoni de Mr Harvey, un investigador britànic que participava en els
incidents dels disturbis d’Amoy (que relatarem a continuació), i que qualificava els
barracons de “disgusting and obnoxious” i la seva existència com una“disgrace to the
British name and character in Amoy.”44
Els propis britànics reconeixien que les condicions d’aquests establiments eren
molt desagradables i representaven una desgràcia pel seu renom. La pròpia definició del
terme anglès “barracoon”, que és el que s’utilitza en les fonts primàries i secundàries,
té implícita la naturalesa de ser un lloc de confinament d’esclaus o convictes esperant
transport.45
Així s’evidencia el tracte que els traficants dispensaven als culis, assimilant-
se al tracte i situació que rebien els esclaus.
La situació miserable en els barracons i les reprotxables tècniques de captació
feien créixer el rebuig de la població local envers als estrangers, responsables últims de
l’emigració forçada. Les autoritats xineses no donaven l’abast, i el tràfic de persones no
cessava malgrat l’augment de vigilància i l’enduriment de les penes pels que hi
participaven. En molts casos, els oficials locals es trobaven lligats de mans, ja que els
responsables estrangers estaven subjectes a una jurisprudència externa. La inviolabilitat
dels europeus, en els ports dels tractats, a Hong Kong i Macao, complicava la
persecució dels traficants estrangers i en ocasions també la dels brokers xinesos, que
eren protegits pels europeus. Un cas que il·lustra la disputa jurisdiccional, és el de
Xiamen, antiga Amoy.
43
Veure Document 3 a l’Annex 44
Ibídem, p.76 45
Barracoon. (2010) A Collins English Dictionary. Recuperat de:
https://www.collinsdictionary.com/dictionary/english/barracoon
28
2.3 Extralimitacions: el cas de Xiamen
La tria d’aquesta ciutat com a port que liderava les primeres exportacions de culis no era
casual, i Robert Nield dona la clau per entendre què va motivar la instal·lació del negoci
de culis a Xiamen (també coneguda com Amoy). A diferència de Fuzhou i Canton, que
eren capitals de província, Xiamen estava menys vigilada per les forces de l’ordre i,
igual que les altres ciutats, tenia una fluïda xarxa de connexions amb el Sud-est asiàtic o
Japó i es beneficiava de l’estuari del riu Jiulong, que desembocava a l’estret de Taiwan i
formava un entramat d’illots similar al del Delta del Riu Perla. El port, en una situació
geogràfica òptima, amb forma discontínua i enrevessada, i bases comercials britàniques,
reunia les condicions ideals perquè florís el negoci il·lícit de culis. Les companyies que
van liderar el tràfic a Xiamen van ser les britàniques Syme, Muir&Co. i Tait & Co.46
Ambdues van ser els principals agents del comerç de coolies aprofitant els
privilegis legals que els hi proporcionava l’extraterritorialitat i desafiant la llei xinesa
que prohibia el tràfic de persones. El compliment de la llei corria a càrrec del cònsol de
Gran Bretanya i de les autoritats imperials xineses. El primer s’ocupava de protegir als
estrangers i fer-los complir la normativa dictada pels tractats i els segons s’ocupaven
dels ciutadans de nacionalitat xinesa, subjectes a la llei imperial. No obstant, existien
casos de xinesos amb la nacionalitat britànica (alguns ciutadans de Malàisia o Singapur)
que creaven controvèrsia entre les autoritats o d’altres casos on les companyies
britàniques pretenien que els seus treballadors de nacionalitat xinesa fossin protegits per
la llei britànica.
Per tal de facilitar la distinció entre xinesos locals i xinesos de nacionalitat
britànica o empleats pels estrangers, es va establir la diferenciació a partir de l’estil de
vestimenta, detall que ens ofereix John King Fairbanck en el seu estudi sobre la
diplomàcia occidental a la costa xinesa. Els locals mantenien la seva tradicional
vestimenta oriental i s’obligava als altres a vestir-se d’acord amb l’estètica occidental
per tal de distingir-se, quotidianament i als ulls de la justícia.47
Aquesta solució no va
servir perquè aquestes disputes en l’aplicació de les lleis locals o les estrangeres es
46
Nield, Robert. (2010). “The China Coast: Trade and the First Treaty Ports”. Hong Kong: Joint
Publishing, p.104 47
Fairbank, John King. (1953). “Trade and Diplomacy on the China Coast”. Estats Units: Harvard
University Press, pp.215-216
29
resolgués. De fet, al novembre d 1852 es produeix un incident remarcable que marca un
abans i un després en el tràfic de culis a Xiamen.
La sessió celebrada a la Cambra dels Comuns del Parlament Britànic, ens
descobreix que l’ex vicecònsol de Ningpbo Temple Layton va ser nomenat cònsol
d’Amoy al desembre de 1845, després que l’anterior cònsol George Lay morís.48
Layton
va haver de fer front al desafiament que suposava governar el port d’Amoy, alterat per
les reaccions de la societat local i les autoritats xineses al tràfic de culis.
Robert Nield identifica una primera situació delicada que Layton va haver de
conduir amb destresa i és que havia de conviure amb el poderós empresari anglès James
Tait, propietari de la companyia Tait & Co i actor principal del negoci de culis a Amoy,
ciutat on tenia una enorme influència. Donades les seves dots de negociant, havia
establert vincles amb Espanya, Holanda i Portugal, dels quals n’era el representant
oficial a Amoy i es considera que va ser el major traficant de culis de la ciutat, a més de
resultar un element incòmode per a la diplomàcia britànica.49
Temple Layton recelava
del seu compatriota que burlava els pactes oficials establerts i duia a terme una pràctica
que disgustava profundament al conjunt de la província de Fujian.
Tanmateix, com a representant dels interessos comercials dels seus
conciutadans, Layton havia de procurar el benestar i el progrés dels comerciants
anglesos. A meitats de 1848, James Tait acudia al cònsol britànic protestant per la
detenció i empresonament d’un broker xinès que treballava per a la seva companyia
reclutant culis. Les autoritats xineses estaven disposades a alliberar-lo amb la condició
de que el consolat britànic reconegués les implicacions dels seus ciutadans en aquesta
pràctica il·legal que creixia constantment. Layton va portar a judici a Tait, del qual
esperava la confessió, però finalment la defensa de Tait va aconseguir eludir qualsevol
càstig al·legant falta de proves prou consistents que el condemnessin. La investigació va
concloure que Tait havia participat en l’emigració de més d’un centenar de culis a
Oceania havent acordat uns termes econòmics per ells i per les seves famílies en un
contracte. Fairbanck conclou reconeixent que Layton no va poder prosseguir el seu
48
Veure Document 1 a l’Annex. Accounts of Papers of the House of Commons, Vol.40, p.50 49
Ibídem, p. 27
30
enfrontament amb Tait, ja que al cap i a la fi, embarcava cap a un millor destí a les
persones de perfil més baix de l’àrea d’Amoy.50
El propi cònsol estava al servei dels interessos comercials de les companyies, i la
inacció i falta de represàlies generaven molt de malestar entre els ciutadans i els
representants imperials xinesos. El novembre de 1852, el director de la companyia
Syme, Muir&Co (competidora directe de Tait & Co) va protagonitzar un incident
similar al del seu col·lega, exigint l’alliberament d’un broker xinès que havia estat
detingut per la seva implicació amb el tràfic de culis. Sota el pretext de que el broker
treballava per la seva companyia, va sobreposar-se a la justícia local a la qual, sent el
detingut de nacionalitat xinesa, havia de ser sotmès.
Aquest episodi, relatat per Tang, va alimentar el descontentament popular
creixent ja que posava de manifest la manca d’autoritat de les forces imperials, i van ser
els civils els que passaren a l’acció. Van atacar al Sr. Syme i al seu ajudant quan
s’adreçaven a la comissaria, i van rodejar les oficines en un clima d’enuig i de protesta
vigorosa que reclamava que els britànics cedissin a Lin Hwan a la justícia xinesa. Les
agressions a ciutadans britànics i els tumults organitzats davant l’edifici de Syme, Muir
& Co van ser fortament reprimides per guàrdies britànics, que obriren foc contra la
multitud, causant la mort d’una desena de civils.51
Tals incidents van tenir impacte en la població local que va engendrar un fort
sentiment de rebuig cap als participants en el tràfic de culis. Un sentiment que en
ocasions, es feia extensible a l’animadversió envers al conjunt d’occidentals. Una altra
conseqüència directa va ser el trasllat del negoci cap als ports de Macao, on els
portuguesos facilitaven molt més el negoci.
La confrontació de dues jurisprudències i l’extraordinari poder que exercien les
companyies comercials inclús en els propis diplomàtics queden palesos en el conflicte
entre James Tait, el cònsol Layton i les autoritats xineses. Els constants excessos legals
dels anglesos que hem pogut analitzar tensaven les relacions entre locals i visitants de
manera alarmant, i això va contrariar a la població xinesa. El rebuig dels xinesos a
aquesta pràctica es fa palpable en les accions d’Amoy del novembre de 1852. Encara
50
Ibídem, pp.218-219 51
Ibídem, p.78
31
que alguns d’ells (una gran minoria) aprofitaven les circumstàncies per enriquir-se
substancialment i col·laborar amb la tracta de culis, aquesta negoci es va dur a terme en
una situació en que la població local s’oposava frontalment a que els seus familiars o
amics se’ls enduguessin mar enllà.
2.4 Macao pren el relleu
Les pressions de les autoritats xineses als ports que havien cedit als europeus, van
provocar una modificació en l’estratègia de les empreses encarregades del trasllat de
culis. Macao es va convertir en el centre neuràlgic de les operacions, erigint-se com el
port que més importacions de treballadors va realitzar. Situada a un extrem del Delta del
Riu Perla (a la desembocadura oposada de l’illa de Hong Kong), Macao era territori
portuguès des de la meitat del segle XVI, sent la primera possessió europea de l’Àsia
Oriental i també la més longeva, ja que fins el 1999 no va ser retornada a Xina.
L’activitat econòmica de la ciutat estava relacionada amb el comerç marítim,
potenciat pels portuguesos que tradicionalment havien estat una gran potència mundial i
havien sigut pioners en les primeres empreses colonitzadores. Sent un dels primers
enclavaments colonials de l’Àsia Oriental, Macao va servir com a punt d’intercanvi
entre Occident i Orient durant anys. Tanmateix, el segle XIX i l’expansió de l’Imperi
Britànic van alterar la dinàmica de la colònia portuguesa, ja que l’obertura dels ports
xinesos va comportar una disminució del tràfic de mercaderies a Macao. Com explica
Jonathan Porter a Macau: The Imaginary City, el repartiment de l’activitat comercial en
benefici de Hong Kong o Shanghai va fer replantejar les prioritats dels comerciants
portuguesos, i en aquest conjuntura, el comerç de persones es plantejà com una
alternativa viable i profitosa.
La xarxa comercial de Macao gaudia de bones connexions tant amb el Sud-est
asiàtic com amb la resta del globus, donada la seva tradició mercantil. Internament,
Macao era una ciutat on en els baixos fons, les organitzacions secretes controlaven
negocis com la prostitució o el tràfic de drogues al marge de la llei, i per tant era una
ciutat ideal per què un negoci tèrbol com el tràfic de persones pogués instal·lar-se. Per si
fos poc, Macao comptava amb un element encara més important i exclusiu: la
32
permissivitat i la col·laboració de les autoritats, que situaren a molts portuguesos com
els líders de la tracta de culis.
Un fet que il·lustra el ràpid desenvolupament d’aquesta activitat és el notable
augment de barracons que es va produir durant els gairebé trenta anys que va durar el
tràfic. Al 1856 hi havia 5 barracons per aglomerar els culis, mentre que al 1872 se’n
contaven 500. Entre 1845 i 1873 es calcula que 143.472 culis van abandonar Àsia a
través del port de Macao, convertint-se en un dels que més xinesos exportaria. L’any
1873 l’oposició internacional, encapçalada per diplomàtics americans i anglesos, es va
intensificar i les pressions a Portugal perquè aturés l’immoral tràfic de culis al port de
Macao van fer que cessés una activitat que indignava al govern xinès.52
3. Odissea transoceànica
Havent deixat enrere les costes de Xina, on els culis iniciaven el seu periple
transoceànic, és moment de centrar l’atenció al conjunt del trajecte marítim, una etapa
tan obscura com la del reclutament. Explicarem les característiques principals que
reunien els vaixells utilitzats pel transport de culis tot analitzant la rendibilitat d’aquest
negoci. Nombrarem algunes de les rutes més concorregudes per tal de revelar les
destinacions dels emigrants xinesos i com els nostres protagonistes vivien les llargues
travessies: sota quines condicions ho feien, quin grau de perillositat comportava el
trajecte i com era la convivència a bord entre xinesos i tripulació occidental.
Per fer-ho seguirem basant-nos en els estudis historiogràfics que s’han ocupat de
relatar l’experiència dels culis i utilitzarem un recurs literari, una novel·la de Joseph
Conrad titulada Typhoon, que relata el retorn d’un vaixell carregat de culis cap a l’Àsia
que ha de fer front a un fenomen meteorològic extrem que posa en seriós risc les vides
dels tripulants.
52
Porter, Jonathan. (1996). “Macau : The Imaginary City”. Estats Units: Wesview Press. pp.219- 223
33
3.1 Els vaixells: dels velers als vapors
Un comerç com el dels culis que va ser vigent durant un període de temps relativament
curt en comparació amb el d’esclaus africans o el d’altres mercaderies, no requeria un
mitjà de transport específic fet a mida. D’acord amb les afirmacions d’Arnold Meagher,
entre 1830 i 1850 la majoria d’embarcacions consistia en goletes, bergantins o corbetes,
vaixells a vela de dimensions mitjanes. Els vaixells que carregaven centenars de xinesos
a les seves costes acostumaven a ser els mateixos que transportaven altres gèneres i es
van reciclar nombroses embarcacions protagonistes del comerç del te. A partir de 1850,
entren en el comerç de culis, els grans velers coneguts com a clípers, de procedència
britànica i americana i van convertir-se en els més habituals.53
A mesura que transcorria el segle XIX, es van aplicar millores en el transport
fruit de la revolució tecnològica que dona llum als bucs de vapor, autònoms en quant al
consum d’energia i capaços de remuntar rius o navegar quant el vent és inexistent o
desfavorable. Nogensmenys, com apunta Osterhammel, les flotes a vapor van ser
gairebé d’exclusiva propietat de les marines occidentals, i els països asiàtics (exceptuant
Japó) o africans no van desenvolupar una flota ultramarina autòctona, fet que va
provocar que l’activitat comercial de les regions d’Àsia, Amèrica Llatina i Àfrica
quedés en mans europees i nord-americanes.54
Això es tradueix en que pràcticament la
totalitat de les naus encarregades del transport de culis eren fabricades en drassanes
europees o de la costa est d’Amèrica del Nord.
Tornant als majestuosos clípers, van ser fabricats als Estats Units per a fer la
competència als anglesos en el negoci del te. A més a més, de manera progressiva
s’utilitzaven com a mitjà de transport d’emigrants, lliures en gran majoria, seduïts per la
Golden Rush, a Califòrnia. Així doncs, els clípers suposaven una embarcació ideal per
donar cabuda a centenars de culis aprofitant les grans dimensions que la seva estructura
oferia a banda de la seva capacitat naval. Basil Lubbock en recopila bona part d’ells:
The Sea Witch, Challenge, Winged Racer, Westward Ho, Messenger o Twilight son els
noms d’alguns clípers nord-americans que van participar en el transport de culis des de
Xina fins a Perú, Cuba o Guyana.55
Velers d’aquest estil van ser dels més utilitzats per
53
Ibídem, p.148 54
Ibídem, pp.1003-1004 55
Lubbock, Basil. (1955). “The Coolie Ships and Oil Sailers”. Glasgow: Brown Son and Ferguson
Limited, pp.36-38
34
al transport de culis en general, i en concret a Perú, on empresaris autòctons requerien
mà d’obra per a la producció i importació del guano. Un estudi d’Austin Schultz ens
descobreix com provinents de Hong Kong, Cantón, Amoy desembarcaven centenars de
treballadors al port de Callao o a les Illes Chincha, on treballaven aquesta matèria
primera. El guano es carregava als mateixos vaixells per ser exportat als EUA i a les
Illes Britàniques, completant un comerç triangular en el que hi participaven empresaris
peruans, nord-americans i anglesos.56
Malgrat haver estat construïts a les drassanes de Nova York, Baltimore o
Boston, no tots els clípers navegaven sota bandera americana, sinó que eren venuts a
empreses de diferent nacionalitat que es lucraven amb la compraventa de culis. Quina
quantitat exacta de vaixells, i qui els transportava son qüestions difícils de resoldre amb
exactitud a causa de la manca de documentació oficial, sobretot si tenim en compte que
no van ser pocs els vaixells que salpaven al marge de la llei sense deixar-ne constància
als llibres. Tot i així amb algunes dades proporcionades pels historiadors podem fer-nos
una idea de la magnitud.
Arnold Meagher dona constància de 742 vaixells que partiren de les costes de la
Xina en direcció a l’Amèrica Llatina. D’aquests els francesos en van abanderar 130, els
peruans 115, els britànics 102, els espanyols 80 i 62 vaixells van navegar sota la
bandera dels Estats Units. Les banderes de Portugal, Holanda, Itàlia, Rússia, Alemanya
i altres països com Àustria, Bèlgica, Noruega o Xile també van onejar sobre més d’un
vaixell de culis.57
Amb aquestes dades sorgeixen dues qüestions que val la pena comentar. Per una
banda la gran quantitat de països que, ni que sigui pel transport, es van implicar en certa
manera en el tràfic de culis, demostrant que no només les grans potències occidentals
eren partícips d’aquest comerç. D’altra banda, com alerta Meagher fent referència a una
carta d’un comissari britànic a Xina, la bandera que voleiava al damunt del màstil d’una
nau no sempre representava la nacionalitat del vaixell i la seva tripulació.58
56
Schultz, Austin. (2011). “American Merchants and the Chinese Coolie Trade 1850-1880: Contrasting
models of human trafficking to Peru and the United States”. Estats Units: Western Oregon University,
p.2-7 57
Ibídem, p.148 58
Ibídem
35
3.2 Un trajecte profitós
Lisa Yun situa l’entramat del tràfic de culis cal en una panoràmica global en la que els
participants són múltiples i els interessos econòmics son molt substanciosos. La xarxa
comercial de culis estava finançada per banquers de Londres, Liverpool, París,
Amsterdam, Nova York i Boston i hi participaven grans famílies, governs i homes de
negocis amb interessos en que l’economia colonial seguís donant fruits que enfortien
l’economia dels més rics, i que havien de pal·liar el buit que deixaven els esclaus
africans.59
És així com les elits econòmiques europees percebien els seus negocis, de
manera transnacional. Això suposava que hi haguessin interaccions entre britànics i
espanyols, entre francesos i portuguesos y que els europeus col·laboressin entre sí a
l’hora de permetre la utilització dels ports, o de transportar culis a una colònia
estrangera. Els vaixells anglesos no es limitaven a transportar des dels ports anglesos a
colònies angleses, i tampoc era el cas dels francesos o dels portuguesos. Des de Macao
sortien vaixells britànics, espanyols o americans, de la mateixa manera que des de Hong
Kong ho feien naus de nacionalitat no britànica. Aquest col·laboracionisme
internacional s’entén millor quan veiem les xifres que comporten un sol embarcament
de culis. El testimoni d’un corresponsal de New York Herald al 1872, en un altre estudi
de Lisa Yun en què hi col·labora René Laremont, deia el següent:
“The 900 human beings brought to the market in the ship I visited were worth some
$450,000 to the importers; and, as they had cost originally less than $50,000, the anonymous
society (corporation) had some $400,000 as a result of the voyage to meet expenses. Never in
the palmiest days of the African trade were such tremendous profits realized….” 60
El valor d’un vaixell amb 900 culis que havien costat 50.000$ es disparava fins als
450.000$ un cop s’atracava al port de l’Havana. Els beneficis de 400.000$ suposaven
unes xifres espectaculars per la època, que com reconeix el periodista, superen amb
escreix els guanys que generava el comerç d’esclaus
59
Yun, Lisa. (2008). “The Coolie Speaks: Chinese Indentured Laborers and African Slaves in Cuba”.
Filadèlfia: Temple University Press, p.14 60
Yun, Lisa i Laremon, Ricardo René. (2001). “Chinese Coolies and African Slaves”. Estats Units: The
John Hopkins University, p.109
36
Per seguir la comparativa de preus i analitzar-ho de manera més gràfica i basant-nos en
una altra font, adaptarem dues taules que reuneix Arnold Meagher en el seu estudi.61
TAULA A
Compte de Resultats d’un enviament de 300 emigrants xinesos a Cuba
Ingressos Venta de 270 treballadors a l’Havana: des de 125$ a 500$ cadascú= De
33.750$ a 135.000$ (concedint un 10% de mortalitat al mar)
Despeses Al reclutador (crimp) o segrestador De 3$ a 45$
Tarifa del broker De 4$ a 8$
Avanç a l’emigrant De 8$ a 12$
Roba pel trajecte De 5$ a 12 $
Provisions pel viatge De 12$ a 15$
Comissió per l’agent a Xina 5$
Tarifa consular 5$
Mercaderia per passatger De 50$ a 75$
Cost de cada emigrant De 92$ a 177$
Cost total de 300 emigrants De 27.600$ a 53.100$
Benefici net De 6.150$ a 81.900$
TAULA B
Compte de Resultats d’un enviament de 500 esclaus d’Angola a Brasil al 1845
Ingressos Venta de 450 esclaus a 60£ cadascú= 27.000£ (concedint un 10% de
mortalitat al mar)
Despeses Compra de 500 esclaus a 3,10£ cadascú 1.750£
Mercaderies a Brasil a 17,10£ cadascú 8.500£
Provisions 600£
Expenses de desembarcament 500£
Preparar esclaus per a la venta 350£
Cost total 11.700£
Benefici net 15.300£ (68,000$)*
*L’intercanvi aplicat és de quatre
xílings i sis pennies al dòlar
61
Ibídem, p.142-143
37
En primer lloc hem de remarcar que la taula A ens proporciona unes dades orientatives
que fluctuen entre els valors mínims possibles i els màxims, i que per tant poden
comportar nombroses variables, des de les que propulsen els beneficis més enllà dels
100.000$ fins els provocarien que el tràfic de culis no fos rentable. Tot i així, per ser el
màxim rigorosos possibles, hauríem de calcular la mitjana de beneficis màxims i
mínims que reportava un vaixell de culis: aquest valor mitjà seria de 44,025$. Si ho
comparem amb els 68.000$ de beneficis que el tràfic d’esclaus d’Angola a Brasil
suposaven, és menor.
De totes maneres, si tenim en compte les múltiples variacions que es podrien
produir en els diversos factors que composen les expenses del trajecte i les irregularitats
de la pràctica podien reduir àmpliament els costos, mentre que sembla més difícil que
els venedors rebaixin el preu de cada culi. D’altra banda, si agaféssim els valors més
alts de les ventes i els hi restéssim les despeses mínimes, el resultat es dispararia fins als
107.400$, unes xifres espectaculars que superarien de molt els guanys del tràfic
d’esclaus.
Les dues taules (que no representen un patró de compraventa únic i fix) han de
servir per il·lustrar la rendibilitat d’ambdós negocis, en unes proporcions similars. En
alguns casos, el tràfic d’esclaus representava més beneficis, i en d’altres el de culis
resultava més profitós pels traficants, i no es pretén demostrar la superioritat en el
rendiment d’una envers a l’altra. El que resulta sorprenent, i crec que val la pena
destacar, és la capacitat de les grans companyies occidentals de resoldre un greu
contratemps per a la seva economia. Malgrat haver quedat desposseïts d’un negoci tant
suculent a nivell comercial com era tràfic d’esclaus, van ser més que capaços de virar el
rumb dels seus negocis traslladant la pràctica de les costes africanes a les xineses.
La rendibilitat del comerç de culis era, si més no, equiparable a la del
predecessor esclavista, i si ho va ser a nivell econòmic, probablement també ho va ser a
nivell humà i moral.
38
3.3 Un trajecte perillós
Els progressos tecnològics de la nàutica, perfeccionant els navilis a vela o utilitzant els
primers vaixells a vapor acotaven la durada dels trajectes marítims i milloraven les
condicions de navegació per als tripulants a bord. Malgrat la millora en el lapse
temporal, el que no variaven eren les amplíssimes distàncies transoceàniques que els
vaixells havien de recórrer per vertebrar l’estructura dels imperis colonials als quals
servien. Enumerarem les destinacions principals on els vaixells de culis ancoraven i on
els emigrants s’establien per a treballar-hi durament.
Com a principal receptor del tràfic de culis, es troben l’Amèrica Llatina i el
Carib. Tant països que recentment havien aconseguit la independència com dominis
colonials orquestrats per els governs metropolitans europeus van ser partícips de la
utilització de mà d’obra xinesa.
Basant-nos en les dades que proveeix Martín Checa Artasu, entre 1854 i 1874 a
Jamaica, illa sota el jou de l’Imperi Britànic, es té registre de 1.152 persones d’origen
xinès que van arribar a les seves costes, sent la majoria oriünds de Hong Kong. En un
altre illa caribenya controlada pels britànics, Trinidad i Tobago, van ser 3.937 els
xinesos que van desembarcar a Port Espanya entre 1853 i 1863, sent la majoria
provinents d’Amoy, Macao, Guangdong i Hong Kong.62
A Martinica, illa que pertanyia
a les Antilles Franceses, es té constància de 978 treballadors que van arribar a partir de
1860 des dels ports de Shanghai i Guangdong. A les illes de l’Imperi Neerlandès Aruba
i Curaçao també van arribar-hi xinesos, encara que aquests hi arribaven indirectament.
Des d’altres assentaments de culis establerts a Amèrica, en concret des de Califòrnia i la
Guyana holandesa, se’ls va transferir perquè treballessin jaciments d’or descoberts a
Aruba i les plantacions de Curaçao.63
A la gran majoria d’aquestes destinacions insulars, els culis desenvolupaven
tasques relacionades amb les plantacions sucreres, tal i com va succeir a Cuba l’illa de
major mida del Carib i la que més xinesos va rebre. El cas de Cuba el tractarem amb
molt més detall en el següent apartat de l’estudi.
62
Checa Artasu,M. (2007). “Hacia una geografía de las primeras migraciones chinas en el Caribe.” Biblio
3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Vol.XII, N. 707, p.7-8 63
Ibídem p.8
39
Si ens desplacem a l’Amèrica Central continental, trobem rastre de culis en
països que havien aconseguit la independència de l’Imperi Espanyol durant la primera
meitat del segle XIX. En el cas de Mèxic, exposat per Diego Chou, la presa de poder de
Porfírio Díaz l’any 1876 coincideix amb l’arribada dels primers culis. Durant els
primers anys de la dictadura es va intentar importar treballadors directament des de
Xina a través de la diplomàcia, però no va resultar possible. Tot i el fracàs diplomàtic, el
flux de xinesos va arribar a través del pas fronterer amb Estats Units. Després de la
Chinese Exclusion Act de 1882 que prohibia la immigració de xinesos i una sinofòbia
creixent, el país veí va convertir-se en una rumb que molts culis van escollir per tal de
trobar-hi feina. A banda d’aquests xinesos forçats a deixar Califòrnia, de manera
clandestina també es van introduir culis provinents de Macao i Hong Kong. A causa
d’aquesta arribada contínua i descontrolada d’emigrants xinesos, el govern mexicà va
esforçar-se per establir unes relacions diplomàtiques amb Xina, que floririen al 1900,
època on l’enviament de xinesos a Mèxic es fa de manera més controlada i en xifres
més elevades.64
Si tornem a basar-nos en l’estudi de Checa Artasu, veurem que a Panamà els
culis van arribar a partir de 1850, per a la construcció del ferrocarril transoceànic. Al
1854 es té constància de l’arribada de 705 culis provinents de Shatou. A la veïna Costa
Rica també van arribar culis provinents de Mèxic i de Panamà en qualitat de mà d’obra
per l’alçament de les primeres vies ferroviàries del país.65
A part d’aquests països amb
passat colonial espanyol, el petit estat de Belize (anomenada Hondures britànica en
aquella època) també va rebre emigrants xinesos perquè dediquessin els seus esforços a
l’explotació de fustes de les frondoses selves. Al 1865 consten 480 culis que van arribar a
bord del The light of ages.66
Tocant al Carib, a Sud Amèrica seguim trobant territoris que van aprofitar la
conjuntura global per tal de beneficiar-se de la mà d’obra xinesa. La Guyana britànica
va importar la majoria de treballadors des de Guangdong i es van registrar al menys 39
vaixells, que entre 1853 i 1879 transportaren la xifra de 13.533 xinesos. A la veïna
Guyana holandesa (actual Surinam) es van transportar treballadors asiàtics no
procedents de les costes xineses. Aprofitant els enclavatges de Sumatra i Java, la
64
Chou, Diego L. (2002). “Los chinos en Hispanoamérica”. Cuaderno de Ciencias Sociales, Vol.124,
pp.13-15 65
Ibídem, p.11 66
Ibídem, p.9
40
Companyia de les Indies Orientals holandesa va importar mà d’obra (que incloïa
xinesos) en dos períodes: entre 1833 i 1843, 2.096 treballadors i, posteriorment, entre
1865 i 1872 un total de 2.430.67
Un altre país llatinoamericà que havia aconseguit la independència durant el
mateix segle XIX i va requerir el treball dels culis, va ser el Brasil. Tal i com informa
Andréa Doré, el vincle que l’antiga colònia mantenia amb Portugal era propici perquè
des de Macao arribessin culis xinesos que serien destinats, per exemple, a cultivar te,
espècies i fruits al Royal Garden de Rio de Janeiro que després s’exportarien a Europa
de la mà dels britànics.68
Un altra ex colònia, en aquest cas espanyola, també va haver
de recórrer a la contractació de culis per tal de rellançar l’economia del guano, el sucre i
el cotó que s’havia cimentat en el treball esclau. A Perú, Humberto Rodríguez Pastor
calcula que, entre 1849 i 1900, el volum de culis va arribar als 90.000 o 100.000, unes
xifres de les més elevades d’Amèrica.69
Al nord del continent americà, l’arribada de culis es va concentrar a la costa
oest, sent San Francisco el principal port que acollia els nouvinguts procedents de la
regió de Guangdong, observacions que podem extreure de l’estudi que June Mei dedica
al flux d’emigració de Guangdong a Califòrnia. En aquest cas, l’emigració forçada sota
contracte d’una empresa occidental va ser menor en comparació amb l’emigració
voluntària. El gruix d’homes que van ser destinats a Califòrnia eren majoritàriament de
classe social baixa i d’un perfil similar al dels culis, però d’altres pertanyien a un estatus
social més elevat i eren propietaris de comerços o petites porcions de terra així com
també mercaders, capaços de costejar el bitllet que els traslladava de costa a costa de
l’oceà Pacífic.70
Califòrnia atreia aquest tipus d’immigrants com a conseqüència de la Gold Rush
que s’inicià al 1849. William Yoshino ensenya en el seu projecte com les notícies que
arribaven sobre els descobriments de jaciments d’or a l’altre banda del Pacífic van
provocar que entre els xinesos s’escampés el mite de la Gam Saan, en cantonès, o Jin
Shan, en mandarí (Muntanya d’Or). La corrent popular es veia atreta per aquest
67
Ibídem, pp.10-11 68
Doré, Andréa. (1999). “Os macaenses no Brasil”. Rio de Janeiro: Universidade Federal Fluminense,
pp.224-225 69
Rodríguez Pastor, Humberto. (1989). “Hijos del Celeste Imperio en el Perú (1850-1900):
migración,agricultura, mentalidad y explotación”. Lima: Instituto de Apoyo Agrario, p.25 70
Ibídem, p.481
41
fenomen que impulsava a molts d’ells a emprendre l’aventura a Califòrnia per enriquir-
se i retornar a carregats d’or. Si bé es cert que alguns van fer fortuna, la gran majoria no
va veure realitzat el seu somni de fer-se d’or.71
Aquest patró d’emigració, culpable de
que la població xinesa a Estats Units augmentés, no es pot classificar com a culis perquè
majoritàriament emprenien la recerca de l’or de manera lliure.
De totes maneres, agents americans i xinesos exageraven els beneficis del viatge,
i xinesos que veien en Califòrnia un futur millor queien en l’engany, d’una manera
similar als culis que se’ls hi prometien unes condicions que distaven molt de la realitat.
De fet, la febre de l’or es va utilitzar per reclutar a culis als quals se’ls havia promès
viatjar a San Francisco i se’ls embarcava en vaixells direcció al Carib o Sud Amèrica,
com va ser el cas del Kate Hooper. El cas d’aquest vaixell, detallat en un capítol de
Robert Plowman, l’exposarem al complet, unes pàgines més endavant.72
La mà d’obra asiàtica que es va importar a partir de l’indentured labor va ser per
a la construcció del Central Pacific Railroad, ferrocarril que unia Califòrnia amb Utah.
A partir de 1865, la Central Pacific Railroad Company va enviar agents a les costes
xineses per reclutar treballadors amb salaris més baixos que els americans blancs. En
dos anys, un total 12.000 xinesos van participar en la construcció d’aquesta via
ferroviària, sent un 90% de la mà d’obra i estan sempre en un esgraó, salarial i social,
inferior al dels treballadors blancs.
En el seu projecte d’emigració asiàtica a Amèrica, William Yoshino també
destaca l’activitat dels culis a Hawaii, un arxipèlag que encara era independent i on la
indústria sucrera va importar 300.000 treballadors d’Àsia que treballessin per la
Hawaiian Sugar Planters Association entre 1850 i 1920.73
Havent identificat la gran majoria dels territoris on els culis eren empleats, és
moment d’esmentar aquells punts del mapa que es situen fora d’Amèrica, el continent
on la immigració xinesa sota contracte va ser més nombrosa durant la segona meitat del
segle XIX. En menor mesura, Oceania i Àfrica van importar treballadors xinesos per
explotar impulsar les seves economies.
71
Yoshino, William. (2003), “The Journey from Gold Mountain: The Asian American Experience”.
Estats Units: JACL, p.3 72
Plowman, Robert J. (2010). “The Voyage of the “Coolie”Ship Kate Hooper” A Sen. Hu i Jielin Dong
(eds.). The Rocky Road to Liberty: A Documented History of Chinese Immigration and Exclusion. (pp.
66-79). Estats Units: Chinese American Society, p.64 73
Ibídem, pp.4-5
42
El cas d’Austràlia es similar al de Califòrnia, on una part de l’emigració xinesa
va ser lliure i motivada pel descobriment de mines d’or, i l’altra va ser en forma de
treball sota contracte. Entre 1847 i 1898, segons dades proveïdes per James Jupp, es
calcula que arribaren uns 1.000 xinesos d’ètnies diverses: Teochiu, Cantonesos, de
Hokkien i de la província meridional de Hailam. Van arribar en vaixells procedents de
Singapur per treballar en granges, cuines o com a servents domèstics a la part occidental
d’Austràlia, mentre que a les colònies de Nova Gales del Sud i Victòria, al sud-est de
l’illa, es van dirigir els miners cercadors d’or.74
A Nova Zelanda, tal i com ho exposa la historiadora australiana Persia
Campbell, l’any 1871 es van comptabilitzar 4.215 culis treballant en les explotacions
mineres.75
A l’Àfrica el descobriment de les mines d’or van suposar un gran reclam per
a inversors i companyies mineres occidentals. Si bé el trasllat de culis a Sud-àfrica està
generalment protagonitzat pels hindis provinents del Raj Britànic, a la regió de
Transvaal, Peter Richardson confirma la presència d’emigrants xinesos durant la
primera dècada del segle XX.76
En els darrers paràgrafs hem pogut observar les diverses regions geogràfiques
escampades per tot el mapa, que es van nodrir de la mà d’obra xinesa. El Carib,
representat per illes com Cuba, Trinidad y Tobago o Martinica i per països i regions que
hi tenen port, com és el cas de les dues Guyanes o Panamà. Sud Amèrica continental
amb els casos de Perú i Brasil, i Amèrica del Nord amb el principal flux de treballadors
arribant a Califòrnia i descendent fins a arribar a terres mexicanes. Austràlia, Nova
Zelanda i Hawaii formen part del col·lectiu de territoris d’Oceania que també van
beneficiar-se d’aquest tràfic internacional de persones.
Les rutes que partien sempre des dels ja esmentats ports dels tractats o de
dominis colonials al Mar de la Xina (Hong Kong, Macao, Singapur o Filipines) eren
llargues travessies que duraven centenars de dies. A excepció del trajecte relativament
senzill en direcció a Austràlia i Nova Zelanda, que es realitzava en uns 60 dies des de
ports com Amoy fins a Melbourne, els viatges resultaven tot un repte pels passatgers
74
Jupp, James. (2001). “The Australian People: An Encyclopedia of the Nation, Its People and Their
Origins”. Austràlia: Cambridge University Press, p.214 75
Campbell, Persia. (2012). “Chinese Coolie Emigration: to Countries within the British Empire”. Estats
Units: Routledge.p.79 76
Richardson, Peter. (1982). “Chinese Mine Labour in the Transvaal”. Londres: The Macmillan Press
LTD, pp.5-6
43
xinesos. Una de les rutes més freqüents és identificada per Emma Christopher,
Cassandra Pybus i Marcus Redicker. Per creuar l’oceà Pacífic en direcció a Perú es
requerien múltiples aturades a Yokohama, a Samoa, a les Illes Cook o a l’illa de Pasqua,
fins arribar a Valparaíso i vorejar la costa fins arribar al port de Callao.77
Arnold
Meagher estima que aquest trajecte requeria entre 110 i 120 dies.78
L’altre ruta ressenyada per Christopher, Cassandra i Pybus, rodejava l’Àfrica per
sortir a l’Oceà Atlàntic. Per arribar a les illes del Carib era la ruta més comú. Sortint des
de Macao, travessava l’estret de Sunda i tot creuant l’Oceà Índic vorejava el Cap de
Bona Esperança, aturant-se a l’illa de Santa Helena. Després s’encarava l’Atlàntic en
direcció a les Guianes per entrar al mar del Carib i dirigir-se a l’illa pertinent.79
El total
de temps que es necessitava per anar de les costes de Xina a les Antilles, era d’uns 147
dies, mentre que el viatge fins a Califòrnia era d’uns 100 dies, segons els càlculs que
formula Arnold Meagher.80
A aquestes dues rutes que es dirigien a Amèrica se’n va sumar una altra gràcies a
una de les grans obres del segle XIX, que Albert Garcia Balañá destaca en un dels seus
articles. L’any 1869 l’obertura del Canal de Suez suposaria una millora i reducció de les
distàncies entre Orient i el Carib. Per evitar vorejar el continent africà, des de l’Índic
s’entrava al Mar Roig i s’accedia al Mediterrani a través del Canal. Havent creuat el
Mare Nostrum la sortida a l’Atlàntic dirigia directament a Amèrica. Aquesta obra era un
avenç important per al transport marítim, i per aquest motiu, no és casual que inversors
espanyols tinguessin una gran participació en les accions de la Companyia Universal del
Canal Marítim de Suez, obra impulsada per Ferdinand de Lesseps que tenia estreta
relació amb l’alta burgesia barcelonina. El transport de culis de Xina a Cuba, on les elits
econòmiques espanyoles hi tenien grans interessos, pot ser un dels motius pels quals
van promoure l’obertura de Suez.81
Evidentment qualsevol viatge d’aquestes dimensions estava subjecte als agents
que intervenen en aquest tipus de travessies: característiques del vaixell, circumstàncies
meteorològiques, corrents marines, aturades convingudes, problemes tècnics o de
77
Christopher, E., Pybus, C., Redicker,M. (2007). “Many Middle Passages: Forced Migration and the
Making of the Modern World”. Estats Units: University of California Press, p.172 78
Ibídem, p.150 79
Ibídem, p.172 80
Ibídem, p.150 81
Garcia Balañà, Albert (2008). “El Comercio Español en África en la Barcelona de 1858, Entre el
Caribe y el Mar de China, Entre Londres y París”. Illes Imperis, N. 10/11, pp.184-185
44
disciplina... Atenent a aquests factors, no cal dir que la durada dels trajectes és
aproximada.
Les immenses distàncies i hipotètiques inclemències meteorològiques que els
vaixells de culis travessaven no eren l’únic inconvenient que els culis havien de
suportar. La organització dels vaixells per part dels traficants europeus no era, ni molt
menys, la desitjable. Les sobrecàrregues i l’espai reduït al qual es dipositava als culis
implicava que les condicions de viatge fossin nefastes. L’excés de passatgers no només
es traduïa en incomoditat, sinó que podia arribar a ser letal per culpa de sufocacions
causades per la manca d’espai i la calor pròpia de latituds equatorials.
La manca d’espai que no era l’única pega. Una mala planificació del viatge
podia deixar sense subministrament d’aigua o aliment a la tripulació, i en aquests casos
els primers a qui els hi mancava era als culis. Per molt que la normativa exigís als
comandants proveir els dipòsits amb aliments i medicaments de sobres, no sempre es
complien les obligacions. Com a curiositat i com a exemple del carregament d’un
vaixell, l’annex conté un llistat molt extens de productes amb els quals es guarien les
bodegues dels velers o vapors: aliments variats, begudes, medicaments i altres utensilis
composen el llistat.82
Malgrat la previsió i cautela haurien hagut d’imperar sempre, els responsables
no sempre tenien la cura necessària, i, en general, els vaixells de culis, es
caracteritzaven per la falta d’higiene, que provocava l’aparició de malalties que posaven
en risc la salut de tots els culis i tripulants. Si a aquesta precarietat del vaixell hi sumem
la tensió, ràbia i violència que gent que ha estat estafada o segrestada engendrava, el
resultat no pot ser bo. Les baralles internes o en contra dels oficials occidentals podien
arribar a convertir-se en veritables motins que a alta mar suposaven situacions
d’extrema delicadesa.
Com es d’esperar, qualsevol indici d’alçament era respost amb duresa per part
dels oficials mitjançant un alt grau de violència física. El maltractament que rebien era
tant cruel que alguns recorrien al suïcidi per acabar amb el patiment que representava un
viatge tant llarg i dur. Al seu llibre “Being Chinese: Voices from the Diasporta, Wei
82
Veure Document 2 de l’Annex.
45
Djao ens descobreix el terme amb el qual molts xinesos es referien als vaixelles de
culis: “inferns flotants”.83
Les taxes de mortalitat entre els culis a alta mar, de les que es fa ressò Elliot
Young, son tant elevades com les que als segles anteriors experimentava la tripulació
esclava. Entre els anys 1847 i 1874 es calcula que un 12% dels xinesos transportats fins
a Amèrica Llatina van perdre la vida, un percentatge de morts similar al dels anteriors
viatges partint des de les costes africanes. Nogensmenys, si prenem les dades
contemporànies dels últims transports d’esclaus africans, la mortalitat s’havia
aconseguit reduir fins a un 7%, una xifra que dista de l’alt 12% dels viatges des de la
Xina. L’estupor que provoquen aquests guarismes creix quan els comparem amb l’índex
de mortalitat dels transports de persones entre Europa i Nova York o Sud-àfrica, que
amb prou feines superava l’1%.84
Encara que la distància i la complexitat del trajecte
fos major, queda pal·les que els trajectes dels culis es produïen sota unes circumstàncies
particulars que feien créixer dramàticament la mortalitat a bord.
La millor manera de comprovar què podia arribar a succeir durant els mesos de
navegació a bord d’un vaixell de culis és relatant experiències particulars documentades
sobre naus que van patir problemes a bord. Els casos del The Kate Hooper i del Norway
ens il·lustraran la tensió amb la que convivien capitans, mariners i culis mentre
travessaven les 13.690 milles que separaven el port de Macao del de La Habana via Cap
de Bona Esperança.
3.4 Exemples de motins: El Kate Hooper i el Norway
En primer lloc exposarem la història real del Kate Hooper, relatada per Robert Plowman
a l’obra “The Rocky Road to Liberty: A Documented History of Chinese Immigration
and Exclusion”.
El 15 d’octubre de 1857 salpava des del port de Macao un mercant de Baltimore
anomenat Kate Hooper que acostumava a cobrir el trajecte Hong-Kong-San Francisco
transportant mercaderies o immigrants voluntaris. Es dirigia a l’Habana carregant 642
83
Djao, Wei. (2003). “Being Chinese: Voices from the Diaspora”. Estats Units; University of Arizona
Press, p.21 84
Young, Elliot. (2014). “Alien Nation: Chinese Migration from the Coolie Era through the World War
II”. Estats Units: The University of North Carolina Press, p.30
46
culis i una tripulació de 38 persones contant comandaments, mariners i cuiners. El Kate
Hooper es disposava a desafiar la llei nord-americana de 1855, que, impulsada pel
missioner mèdic el Dr. Peter Parker, prohibia a les seves naus participar en el tràfic de
culis, afegint-se a moltes altres naus que ignoraven la norma.
Als tres dies de navegació, tres-cents culis van concentrar-se a coberta protestant
furiosos perquè consideraven que se’ls havia enganyat. Segons les fonts, els culis
haurien pujat al Kate Hooper amb l’objectiu d’arribar al port de San Francisco. En
veure que el vaixell es dirigia cap a l’oest en direcció a l’Oceà Índic, van adonar-se que
probablement aquesta ruta els portaria al Carib, amb tot el que això comportava. Les
protestes vehements dels culis van ser controlades per la tripulació que els va empènyer
i obligar a baixar a sota coberta tancant les escotilles.
Com a mesura d’escarment va encadenar a quatre culis i en va flagel·lar a tres
més, per intentar dissuadir qualsevol possible rèplica de rebel·lió. El càstig no va servir
de massa, ja que disset dies més tard els culis prendrien foc a la palla que formava part
de les lliteres on dormien creant un petit incendi a l’interior del vaixell. Amb lones
aïllants els mariners del Kate Hooper van aconseguir mantenir les flames controlades, i
per evitar asfixiar-se, els culis es van veure obligats a apagar el foc. L’incident es
repetiria amb el mateix resultat.
Si bé els tripulants mantenien el control de la situació, els focs podien
representar un gran perill per l’estructura del vaixell, i no es podien repetir
interrompudament. El Capità Jackson es va veure obligat a sol·licitar el suport d’altres
naus per tal que els hi subministressin més homes, armes i bots salvavides que
s’utilitzarien en cas d’haver d’evacuar l’embarcació. Els subministraments d’armes i
més homes els van aconseguir gràcies a un altre veler americà que s’aturà a cooperar
amb el Kate Hooper i aturant-se a l’Angier Point, als Estrets de Sonda (Indonèsia).
Amb el rearmament, el Capità Jackson, que havia començat a enmalaltir, va
decidir passar a l’acció. Va demanar la col·laboració dels propis culis perquè delatessin
als líders dels motins. Després de parlar, se’ls hi permetria tornar a sortir a coberta, i
abandonar el claustrofòbic interior del vaixell. Alguns culis van cooperar, i com a
resultat cinc dels impulsors van ser executats i molts d’altres encadenats i fuetejats.
Amb el pas dels dies, la malaltia del Capità Jackson va empitjorar i va acabar morint
quan el vaixell navegava a prop del Cap de Madagascar.
47
La tensió a bord es va resoldre de la següent manera: en grups de vint, els culis
podien sortir a prendre l’aire a coberta, sota l’atenta vigilància de la tripulació,
preparada per qualsevol altre possible gest desafiant, i van travessar l’Atlàntic sense
més incidents remarcables. Un cop arribats a l’Habana els culis van ser els primers en
abandonar el vaixell. Dels 642 que van sortir-ne de Macao, 612 van posar els peus a
Cuba, sumant 38 morts en total, incloent-hi els cinc executats. Per acabar el seu
tumultuós periple, els tripulants del Kate Hooper van patir impagaments de les
bonificacions que el difunt capità els hi havia promès per haver contingut els alçaments
dels culis i haver participat en la defensa del vaixell.85
En el cas del Norway, es tracta d’un dels clípers que Basil Lubbock presenta
amb detall al seu compendi “The Coolie Ships and Oil Sailers”. El Norway un dels
vaixells a vela més grans construït a Nova York, va patir contratemps molt similars als
del Kate Hooper. Partint des de Macao en direcció a La Habana amb 1000 culis a bord
als que van emplaçar dins de les escotilles de sota coberta.
Després d’una baralla amb ferits entre els propis culis, el capità va rebre un avís
per part d’un dels ferits més greus. S’estava tramant un motí. Malgrat l’advertència, el
capità no va fer cas de la confidència i no va poder anticipar-se a la revolta. Van calar
foc a l’interior del vaixell i van intentar forçar les escotilles que donaven a l’exterior.
Els intents d’apagar el foc es van combinar amb enfrontaments violents entre tripulants i
xinesos. Els trets i les espases en mans de la tripulació occidental va acabar amb 70
culis morts. Els culis pretenien atemorir als tripulants fins al punt de fer-los abandonar
la nau, però no van aconseguir-ho. La tripulació armada va resistir i no els va concedir
res més que l’oportunitat de sortir en grups reduïts i per torns a coberta.86
Part de la violència en contra dels culis produïda en els múltiples mercants de
culis, sorgia fruit del temor que existia a que episodis com els del Kate Hooper o el
Norway es repetissin. L’autoritat havia de romandre incontestable a les mans del capità i
dels oficials, i no podien tolerar cap alteració en l’ordre que alentís o el desviés la ruta.
El tracte que dispensaven als culis, era molt similar al que es dispensa a les bèsties
85
Plowman, Robert J. (2010). “The Voyage of the “Coolie”Ship Kate Hooper” A Sen. Hu i Jielin Dong
(eds.). The Rocky Road to Liberty: A Documented History of Chinese Immigration and Exclusion. (pp.
66-79). Estats Units: Chinese American Society, pp.65-76 86
Ibídem, pp.43-48
48
salvatges o als ramats, i evidencia el distanciament humà que existia entre europeus i
asiàtics. Per la seva banda els centenars de culis que convivien a les entranyes dels
vaixells eren víctimes d’unes condicions pèssimes i no oblidem que molts d’ells es
trobaven allà en contra de la seva voluntat. Per aquests motius no és d’estranyar que es
rebel·lessin i intentessin impedir que el vaixell arribés a port, encara que això els costés
la vida. En una novel·la d’aventures marítimes titulada Typhoon, Joseph Conrad plasma
amb versemblança la dinàmica existent entre els oficials i mariners i els culis.
3.5 Els culis a la novel·la Tifó, de Joseph Conrad
En primer lloc, hem d’apuntar que Conrad va ser un home de mar i ha estat considerat
un dels grans narradors de la literatura sobre el mar. La seva experiència a bord de
diferents velers i vapors li aporta una base sòlida en la qual va basar els seus relats.
A Tifó se’ns presenta un vaixell a vapor anomenat SS Nan-Shan que, sota
bandera tailandesa, viatja cap al port de Fuzhou retornant 200 culis que havien estat
treballant en colònies tropicals. Al endinsar-se al Mar de la Xina una caiguda de pressió
en el baròmetre fa presagiar complicacions meteorològiques. La novel·la narra com
aquest vapor sorteja amb èxit (i molt patiment) un terrible tifó que a punt està
d’enfonsar-lo. De rerefons queda retratat el tracte que els comandants i mariners
donaven als culis i de la nul·la empatia i proximitat que existia envers aquest tipus de
persones. De totes maneres Conrad atorga cert espai per humanitzar als culis en un
passatge que val la pena transcriure:
Los culis deambulaban, charlaban, fumaban o miraban en lontananza apoyados en el barandal;
algunos, extrayendo mediante cubos agua del mar, se duchaban recíprocamente; unos cuantos
dormían sobre los cuarteles de las escotillas, en tanto que varios grupitos de seis se sentaban
acuclillados formando corro en torno a bandejas de hierro con platos de arroz y tacillas de té; y
cada uno de aquellos celestes llevaba consigo cuanto poseía en este mundo: un arcón de
madera dotado de sonoro candado y cantoneras de cobre que encerraba los frutos de su trabajo,
consistentes en algunos trajes ceremoniales, varilla de incienso, acaso unos pellizcos de opio,
unos cuantos cachivaches sin valor, y un pequeño tesoro en dólares de plata ganados con gran
ahínco en gabarras carboneras, casas de juego o ruines trueques desentrañados de la tierra,
logrados fatigosamente en minas, en tendidos ferroviarios, en junglas mortíferas, a costa de
penosos afanes, ahorrados con tesón, celosamente guardados, ferozmente protegidos.87
87
Conrad, Joseph. (1999). “Tifón y otras historias”. Madrid: Valdemar, pp.19-20
49
Centrant el focus de la narració en ells, descriu una situació quotidiana que els
normalitza i els fa semblar molt més humans i propers que quan son objecte d’enganys,
càstigs i submissió total. Paral·lelament, el narrador posa èmfasis en l’esforç i el
sacrifici que aquests homes han fet per tal d’aconseguir petits, i molt valuosos, guanys.
En certa manera, s’entreveu una espècie de reconeixement pel dur treball que els culis
han estat duent a terme a les colònies.
Aquest breu paràgraf es contraposa amb l’actitud i tracte dels protagonistes de la
novel·la als xinesos. MacWhirr, el capità implacable i estricte, decideix tancar als culis
a l’espai d’entrecoberta de la proa i, com la resta de la tripulació no té cap mena de
consideració pels culis. L’excepció es el jove Jukes, dels pocs que mostra preocupació
pel seu estat. En quant comencen a endinsar-se al tifó, es produeix el següent diàleg,
entre els dos personatges esmentats, que delata la personalitat d’un i l’altre:
-En efecto. Un bamboleo muy pesado, muy pesado. ¿Qué desea usted?
Ante esto, Jukes perdió el poco aplomo que le quedaba y empezó a titubear.
-Pensaba en nuestros pasajeros -dijo como quien se aferra a un clavo ardiendo.
-¿Pasajeros? –preguntó con gravedad el capitán-. ¿Qué pasajeros?
-Pues los chinos, mi capitán -explicó Jukes, desganado y de esta conversación.
-¡Ah! Haberlo dicho claramente. No se me alcanzaba a qué se refería. Jamás había oído llamar
pasajeros a una turbamulta de culis. ¡Los pasajeros, ésa sí que es buena! ¿Qué mosca le ha
picado?88
Pel capità no mereixen ni el tracte de passatgers, i el seu benestar no es té en compte a
l’hora d’enfrontar una tempesta, encara que un dels seus deixebles li proposi una
lleugera modificació del rumb per evitar mals majors als culis:
- Con los balances, las cubiertas embarcan excesiva agua, mi capitán. Me pareció que tal vez
no le importaría aproar el barco contra la marejada… durante un ratito, Hasta que esto amaine
un poco…prontísimo según creo. Proa hacia el este. Nunca había visto un barco bailotear así.
(…)
- ¿Adónde pretende que nos dirijamos? Quiere que desvíe cincuenta grados de su rumbo un
vapor de gran potencia, ¡para la comodidad de los chinos! Créame, he oído hablar con creces
de los desastres que se perpetran en el mundo; pero esto…Si no fuera porque lo conozco,
Jukes, pensaría que está ebrio (…)89
88
Ibídem, p.38 89
Ibídem, p.39
50
La situació encara es dificulta més quan el tifó atrapa al SS Nan Shan i el caos envaeix
el vaixell. Tancats sota coberta els culis lluiten per sobreviure a l’aigua que es filtra. Per
si fos poc, per culpa del balanceig els cofres que guardaven els seus estalvis s’obren al
colpejar contra les parets i desprenen totes les monedes per terra, provocant baralles
entre ells mateixos per fer-se amb les màximes monedes possibles i robant-se els diners
entre ells. La violència no es només per intentar obtenir el màxim botí possible sinó
també per accedir a les parts menys inundades del vaixell. L’horror provocat per les
altes onades i la pluja torrencial amenaça amb destruir el vaixell, però els que més ho
sofrien eren els culis. En un moment crític de la tempesta, els mariners decideixen
aplacar les brutals baralles entre els culis i decideixen baixar a l’entrecoberta per posar
fi a l’anarquia. L’escena descriu un panorama infernal i salvatge:
- (…) Empújenlos en dirección a proa. Aprovechad el momento en que el buque dé un cabeceo.
Hala con ellos. Arrimadlos contra el mamparo. Amontonadlos allí.
La irrupción de los marineros, en el hervidero del entrepuente produjo un idéntico efecto que un
chorro de agua fría en un caldero hirviendo. Durante unos momentos el tumulto disminuyó.
La mayoría de los chinos estaba entremezclada en una tan apretada masa que los marineros,
enlazándose los brazos y ayudados por un formidable zambullid del buque, lograron de un único
gran empellón empujarlos en dirección a proa, como si de un bloque sin fisuras se tratara. Por
detrás de ellos, pequeños grupos y cuerpos aislados caían rodando de un lado a otro.
El contramaestre realizó fabulosas proezas de fuerza. (...); dijo "¡Ah!" y volaron dispersándose.
Mas el carpintero hizo gala de mayor inteligencia. Sin decir palabra a nadie, retornó a la crujía y
cogió varias adujas de amarre-cadenas y cordaje- que allí había visto. Podían servir para aparejar
andariveles.
En realidad no hubo resistencia. La pelea, comoquiera que se hubiese iniciado, había acabado
por degenerar en una caótica contienda de pánico ciego. Aunque en un principio lis culis habían
combatido en pos de sus esparcidos dólares, a aquellas alturas ya sólo lo hacían para conquistar
un asidero. Se agarraban recíprocamente del cuello nada más que para evitarse ser arrojados de
punta a punta. (…)
La llegada de los diablos blancos fue un terror. ¿Habían venido a matar?
Los individuos separados del racimo humano se volvían sumisos en manos de los marineros;
varios, arrastrados por los pies a un lado, yacían pasivos lo mismo que cadáveres, con fijos ojos
dilatados. Uno que otro culi se postraba de hinojos como implorando clemencia; a algunos a
quienes el miedo excesivo tornaba irreductibles, les inferían un bronco puñetazo entre ceja y
ceja, y se amansaban; en tanto que los heridos se resignaban a los más bruscos manejos,
parpadeando compulsivamente pero sin un quejido. Chorreaba sangre por los rostro; en las
rapadas cabezas había desolladuras, arañazos contusiones, chirlos, cortes (…).
51
Los alinearon en prietas filas, luego de reducirlos a viva fuerza, de impartirles algunas bofetadas
para aplacarles los nervios (…). Los hicieron sentarse en el piso, en lívidas hileras desfallecidas,
y el carpintero, ayudado de dos tripulantes, iba y venía afanosamente tendiendo y tensando
andariveles de extremo a extremo.90
Per incidir en l’alteritat i la desesperació dels xinesos l’escena continua amb un
desenllaç que recorda a les sensacions que els mariners experimentaren a bord del Kate
Hooper i el Norway. El temor provocat per la desconeixença de l’altre, i la por que
suposava que dos-cents culis poguessin atacar-los es posa de manifest en les següents
línies:
Inesperadamente uno de los culis arrancó a hablar. La luz oscilaba sobre su magro rostro
contraído; alzaba la cabeza como un sabueso cuando aúlla. De la carbonera llegaban diversos
ruidos y el tintineo de algunos dólares que caían rodando; extendió el brazo, abrió la sombría
boca tanto como si bostezara, y sus ininteligibles sonidos guturales, que no parecían pertenecer
a humano lenguaje, causaron a Jukes una sensación rarísima, como si un animal intentara la
elocuencia.
Otros dos rompieron a barbotar algo que Jukes intuyó protestas airadas; los demás se agitaron
con murmullos y gruñidos. Jukes ordenó a los tripulantes que salieran del entrepuente a toda
prisa. Él se retiró el último, reculando a través de la puerta, en tanto que los gruñidos subían de
tono hasta trocarse en un fiero barullo y los puños empezaban a crisparse hacia él como hacia
un malhechor.91
Tot i el terror i el drama que el tifó provoca a bord del SS Nan-Schan, el desenllaç
d’aquesta aventura marítima és feliç, o si més no positiu. El capità, malgrat no sentir cap
tipus d’empatia pels culis, fa gala de la seva rectitud i autoritat, organitzant un
repartiment equitatiu de tots els diners escampats per sota coberta, aplegant-los tots i
dividint-los entre els dos-cents culis. Per acabar amb una última pinzellada de la
novel·la, remarcarem una última descripció que es fa dels culis i del seu estat, des del
punt de vista del jove Jukes:
Abiertas estaban ya las escotillas, y en cubierta todos los culis después de haber permanecido
allá abajo una noche y un día. Causaba una sensación rarísima ver juntas tantas caras
depauperadas y salvajes. Los infelices miraban a todas partes, al cielo, al mar, al buque, como
si hubiesen creído que todo habría volado hecho pedazos
90
Ibídem, pp.74-75 91
Ibídem, p.76
52
Ya habían sido destapadas las bodegas y los coolies se encontraban sobre cubierta, después de
un día y una noche de encierro. Era curioso observar sus caras amarillas y demacradas,
agolpadas todas juntas. Los pobres desgraciados observaban atónitos el cielo, el mar y el barco,
como si hubieran pensado encontrar sólo sus despojos. ¡Y no es de extrañar! Lo que habían
tenido que pasar, habría bastado a encogerle el alma a cualquier blanco. Pero es que se dice que
el chino no tiene alma. Tiene, eso sí, una reciedumbre pasmosa. Ahí había un tipo a quien casi
le habían sacado un ojo. Le salía de la cuenca como si fuese medio huevo de gallina. A un
blanco, eso lo habría postrado en la cama durante un mes; en cambio, ahí estaba el tipo
paseándose entre la multitud y parloteando como si nada..92
Queda en evidència la diferenciació racial de l’època que s’introduïa entre blancs i
grocs. Diferències de pell i trets físics que tenen (segons el testimoni de la novel·la)
efecte implícit en la personalitat i actitud de tots els xinesos. Al mateix temps però,
Jukes admira la fortalesa interior i exterior d’aquests culis que, d’una vegada per totes,
tornaven a la seva terra després d’anys d’infern al mar i a les terres llunyanes on havien
estat destinats.
Encara que no podem perdre la perspectiva literària de Typhoon, és un testimoni
que relata amb precisió i altes dosis de realisme el que el propi autor podria haver
experimentat en les seves expedicions transoceàniques. El fet de que Joseph Conrad, es
fes ressò de històries d’aquesta mena, o que inclús pogués haver-ne estat un testimoni
directe, es el motiu per el qual l’utilitzem per a detallar la experiència dels culis a alta
mar. Combinant-ho amb les vivències reals i documentades dels dos vaixells americans,
anteriorment exposades, ens permeten fer-nos una idea de la perillositat del viatge, de la
crueltat en el tracte que rebien els culis, i de les dures i deplorables condicions amb que
havien de suportar, durant mesos, el trajecte a un destí no més esperançador.
92
Ibídem, p.92
53
4. A la colònia: el cas de Cuba
Arribats a la destinació colonial corresponent, pels culis començava un periple d’una
determinada durada en que estarien sotmesos als treballs i condicions salarials que els
contractes prèviament firmats estipulaven. Per analitzar de prop les condicions a les que
estaven subjectes en les tasques que exercien i comprovar com era el seu règim laboral,
centrarem el focus d’atenció a l’illa de Cuba.
L’activitat dels milers de culis a la colònia espanyola servirà, en primer lloc,
com a model per inspeccionar la naturalesa d’aquest tipus de treball importat a diversos
punts del món i que a l’illa convivien amb els esclaus. Pararem atenció com l’arribada
de nous braços a les plantacions va generar un considerable augment de la producció
sucrera. En segon lloc relatarem la duresa que va fer de Cuba un dels destins més
cruents pels culis i veurem en detall el malson que experimentaren. La diplomàcia entre
espanyols i xinesos va néixer arran dels interessos en el tràfic de culis, i en la voluntat
del govern xinès de protegir als milers de ciutadans que eren maltractats a Cuba. Al
mateix temps, descobrirem alguns dels actors claus, que des de Madrid i Barcelona
gestionaven i possibilitaven el tràfic de culis des de Xina a la Habana perquè l’illa
seguís reportant beneficis a les empreses nacionals que hi operaven. Veurem com les
connexions internacionals que permetien un negoci a gran escala com aquest, també
incloïen ciutadans espanyols i catalans.
4.1 Reforçant l’herència esclavista
El passat cubà està indubtablement marcat pel vincle colonial amb Espanya i
l’explotació que aquests van fer dels recursos naturals i humans de l’illa. La presència
espanyola es prolonga des de l’època dels Reis Catòlics, quan Cristòfol Colom en la
seva expedició al Nou Món (1492) la batejà com l’Illa Juana, iniciant un període de
conquesta i domini que s’estendria durant tota l’època moderna, fins arribar a les portes
del segle XX. Finalment, a través de processos bèl·lics que s’originen durant la segona
meitat del segle XIX la lluita independentista cubana acaba triomfant l’any 1898, amb la
participació decisiva d’Estats Units que derrotà les tropes espanyoles, posant fi a més de
400 anys de sobirania castellana primer, i espanyola després.
54
Com molts dels altres territoris colonials del segle XIX, el sistema econòmic
insular estava basat en l’explotació agrícola d’extenses plantacions de canya de sucre o
de tabac. Els enginys agrícoles, des dels temps de les encomiendas s’havien sustentat en
el treball que indígenes oferien als encomendadores, a canvi de protecció i
evangelització. Amb el pas dels anys, es va aprofitar la conjuntura internacional per
importar esclaus africans, que gràcies a les seves capacitats físiques i d’adaptació al
clima tropical resultaven de gran utilitat als terratinents hispans. L’agricultura cubana
depenia en gran part de la mà d’obra esclava, i per aquest motiu la prohibició
d’importar-ne més que Gran Bretanya obliga a firmar als espanyols al 1817, suposà una
mala notícia per a les economies cubanes.
Com apunten Lisa Yun i René Laremont el tractat signat entre els dos països
disminueix considerablement el transport des de costes africanes a l’illa, però no
l’interrompia del tot, ja que clandestinament el tràfic d’esclaus seguí present. La
repercussió també es va notar en l’augment del preu de cada esclau, més escassos i més
costosos d’importar. Aquests factors desencoratjaven el negoci esclavista, i dels 10.000
esclaus que arriben al 1844 es passen als 1.000 de 1847, reduint el nombre en un 90%.93
Durant la dècada dels anys 40, és quan els hacendados cubans van començar a
mostrar interès en la mà d’obra asiàtica amb la qual els britànics havien començat a
experimentar, però això no va suposar la supressió de l’esclavitud. Santiago Garrido
recorda que, prèvia decisió d’importar treballadors asiàtics, els caps de les plantacions
van intentar substituir gradualment la plantilla esclava per gallecs i indígenes provinents
del Yucatán, però no la iniciativa no quallar.94
Una de les particularitats de Cuba és que
els esclaus africans i els culis xinesos, van conviure molts anys a les plantacions ja que
fins al 1886 Cuba no va abolir l’esclavitud, i aquest fet és d’una gran importància per
entendre el perquè la situació dels culis a Cuba era particularment dura.
La coexistència d’esclaus amb treballadors sota contracte no només va permetre
mantenir nivells de producció alts que satisfeien la demanda europea, sinó que els
augmentà meteòricament, situant el sucre cubà com a líder destacat del mercat mundial.
93
Ibídem, p.102 94
Ibídem, p.966
55
La taula que incorpora l’article de Yun i Laremont ens servirà per il·lustrar
numèricament el boom sucrer cubà, afavorit per l’arribada de nous braços provinents
d’Àsia.95
Table 3.
Sugar Production Figures for Jamaica, Brazil, Cuba, and Puerto Rico (Tons)
Cuba Puerto Rico Jamaica Brasil
1830 105.000 20.000 69.000 83.000
1840 161.000 36.500 26.500 82.000
1850 295.000 50.000 29.000 110.000
1860 429.000 58.000 26.000 57.000
1870 703.000 105.000 24.500 101.500
L’extraordinari creixement en les exportacions de sucre que es produeix a Cuba a partir
dels anys 40 (quan comencen a desembarcar els culis) contrasta amb la gran regressió
de les xifres de Jamaica, que respecte la dècada dels 30, redueix més de la meitat les
tones de sucre exportades. Part de la culpa s’hauria d’atribuir a l’abolició de l’esclavitud
al 1834, una mesura aplicada amb molta anterioritat en comparació a Cuba, on els
xinesos no reemplacen sinó que reforcen el treball esclau tant longeu com gairebé en
cap altre lloc.
4.2 L’infern cubà
Les característiques de l’indentured service han estat exposades prèviament i ja hem
alertat de la futilitat dels contractes que sovint resultaven ser paper mullat. La violació
dels termes acordats als ports de partida, sempre per part dels contractants, deixava
desemparats als treballadors que quedaven sotmesos a un règim gairebé idèntic al dels
esclaus. En particular, els traficants i plantadors cubans van fer de la vulneració una
constant, reduint als culis al mateix estatus que els esclaus africans i deixant-los
completament desvalguts. Sense possibilitats de reclamar, a les antípodes de la seva llar,
95
Ibídem, p.106
56
en un món desconegut, sense nocions lingüístiques i a mercè dels tractes brutals dels
traficants, els culis es quedaven sense marge de maniobra.
A l’inrevés però era impensable que els culis poguessin infringir els termes
pactats a Xina. Des del moment de la signatura, els xinesos s’entregaven (normalment
desconeixent-ho) al seu patró. Per coacció o per ignorància, amb la seva firma es
comprometien a una submissió, que d’haver-la concebut nítidament, probablement no
s’hi haurien prestat mai. Estudis especialitzats en la matèria com “The Coolie Speaks”
de Lisa Yun, fan referència a contractes amb un període de vuit anys de treball i a la
deute que, fruit del trasllat, els xinesos contreien amb els seus contractista. El cost de
l’aliment o vestimenta, i els dies laborables incomplerts per malaltia o indisposició,
s’afegien al deute contret amb el patró. D’aquesta manera, el contracte de vuit anys i
l’horitzó de l’alliberament laboral es dilatava en el futur, veient-se els culis obligats a
renovar els seus contractes amb el mateix patró o cercar-ne un altre.96
El segon contracte no era gens inusual, tot al contrari, sobretot per aquells que
tenien en ment tornar a la seva llar i havien de costejar les despenses del passatge a
Xina. En la seva tesis sobre l’obertura de la primera ambaixada xinesa a Espanya, Javier
Cantalapiedra exemplifica la dificultat que es presentaven un cop finalitzaven els vuit
anys pactats. Els contractes ambivalents i poc clars, jugaven sempre a favor dels
contractants, emparats per les autoritats illenques, que forçaven als culis a tornar a les
plantacions restablint el vincle laboral amb l’antic patró, o un de nou.97
La prolongació
del servei dels culis acabava sent pràcticament indefinida. Al finalitzar el període de
temps signat, alguns patrons els forçaven a signar més anys, amb l’amenaça d’enviar-los
a construir carreteres a mode de presoners sense percebre cap salari, negant-los el retorn
a Xina i qualsevol possibilitat d’emancipar-se a Cuba.98
El treball sota un contracte vulnerat, es transformava així en neoesclavitud, i
coexistia amb l’antiga. Per posar en perspectiva ambdues pràctiques, Lisa Yun plasma
una comparativa xocant, formulada per acadèmics cubans. Segons aquests últims,
mentre que l’esperança de vida d’un esclau a l’illa era d’uns vint anys, més del
cinquanta per cent dels culis no van arribar a sobreviure als vuit anys pels quals havien
96
Ibídem, pp.28-30 97
Cantalapiedra, Javier. (2015). LA PRIMERA EMBAJADA CHINA EN EUROPA Y AMÉRICA: Chen
Lanbin y Li Shuchang en España (1874-1879). (Tesis Doctoral). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra,
p.178 98
Ibídem, p.183
57
signat.99
Una comparació esfereïdora que constata que les condicions de treball i de
vida, podien ser inclús pitjors pels xinesos que pels africans. A continuació intentarem
plasmar la realitat dels culis a les plantacions per arribar a comprendre fins a quin punt
aquest règim de treball s’equiparava a les infames condicions de l’esclavatge.
Difícilment existeixi millor manera de relatar l’experiència que fer ressonar la
dolorosa veu dels propis protagonistes. Abans, però, hem de contextualitzar la Cuba
Comission Report, l’informe que ofereix els testimonis dels xinesos en primera persona.
4.3 Revelacions de la Cuba Comission Report
Javier Cantalapiedra mostra quines són les circumstàncies a les quals ha de fer front
Xina, en acabar la Segona Guerra de l’Opi. El govern Qing es veu forçat a acceptar
l’emigració sota contracte dels seus súbdits a l’estranger, a canvi de que britànics i
francesos prometessin unes millores en les condicions de l’emigració que mai es van
produir. Per intentar mitigar les irregularitats que es repetien contínuament als ports del
sud-est del país i als destins dels culis, el Zongli Yamen (l’oficina que s’ocupava de les
relacions exteriors xineses) va decidir implantar les Regulacions de Pekín de 1866. Amb
el suport internacional d’Estats Units, Rússia, Alemanya i Bèlgica, aquestes clàusules
tenien l’objectiu de regular el tràfic de culis. El govern xinès tenia la voluntat de vetllar
pels seus ciutadans escampats per arreu del món, i volia evitar que sofrissin enganys,
impagaments o mals tractes. La pressió internacional i l’empenta del Zongli Yamen van
fructificar, i Espanya va haver de firmar un tractat d’emigració amb el govern Qing,
l’any 1867. Aquest acord, a banda de garantir el benestar dels treballadors enrolats
voluntàriament, permetia l’enviament d’un representant governamental a Cuba, perquè
supervisés l’estat dels seus súbdits.100
Durant la dècada de 1870 l’escenari mundial havia començat a donar l’esquena
al tràfic de culis. Estats Units i Gran Bretanya, esperonats per la premsa nacional i
l’opinió pública, van abanderar les crítiques cap a aquesta pràctica que havia demostrat
ser un succedani de l’esclavitud, i de la qual se’n retiraven gradualment. Per aquest
motiu l’expedició imperial xinesa a Cuba, anà acompanyada d’observadors
99
Ibídem, p.29 100
Ibídem, pp.166-167
58
internacionals que actuaven d’intermediaris en el conflicte diplomàtic que el
maltractament de treballadors xinesos a Cuba havia originat entre el Celeste Imperi i
Espanya.
El professor d’història moderna de Xina, Rudolph Ng identifica als instigadors
de la Cuba Comission Report sent Chen Labin, diplomàtic cantonès amb experiència
internacional i cap de la Missió Educativa Xinesa als Estats Units, l’encarregat de
capitanejar-la. A Chen Labin l’acompanyaven el britànic A. MacPherson i Alfred
Huber, francès. Ambdós ostentaven càrrecs de comissaris de comerç a la Xina i
coneixien l’idioma i les costums del país. La comissió de investigació havia estat
orquestrada pel Príncep Gong, actuant en nom de l’emperador Tongzhi, i en ella hi
destacà Robert Hart, britànic que treballà al servei de la Dinastia Qing per a modernitzar
les relacions externes de l’Imperi. Hart va tenir un paper destacat en l’organització de
l’expedició doncs es va encarregar de difondre a través de la premsa nacional i
internacional els motius de l’expedició. Coneixedor del funcionament polític occidental,
va aconseguir generar una expectació mediàtica suficient que donés ressò a les
conclusions que Chen Labin i companyia extraguessin de Cuba, en relació a la situació
dels culis. L’estància a l’illa va durar des del 17 de març de 1874 al 8 de maig del
mateix any, temps durant el qual la delegació va visitar l’Habana, Matanzas, Colón i
Cienfuegos entre d’altres.101
Quines conclusions n’extreu la Comissió de la seva estada a Cuba? El
maltractament que pateixen els seus conciutadans a l’illa ha estat constatat de primera
mà i es va prendre declaració a molts dels culis que treballaven a les plantacions i que
van relatar amb detall els diferents episodis del viatge fins arribar a la plantació, on els
maltractaments s’accentuaven. Per sentir la veu dels culis, ens basarem en els extrets del
document original que la Universitat John Hopkins de Baltimore va editar i traduir a
l’anglès.
Presentant primer a cada testimoni pel seu nom, l’informe afegeix el relat de les
diferents situacions viscudes des de que els forçaven a embarcar-se a les costes del Mar
de la Xina, fins que eren venuts a l’Habana i obligats a treballar durament sota
l’amenaça del càstig físic.
101
Ng, Rudolph. (2014). “The Chinese Comission to Cuba (1874): Reexamining International Relations
in the Nineteenth Century from a Transcultural perspective”. A Transcultural Studies, N.2.
59
Un cop descarregat el vaixell diferents testimonis relaten el que succeïa:
“on landing, four or five foreigners on horseback, armed with whips, led us like a herd of cattle
to the barracoon to be sold” (…) “ Chinese (in the Havana baraccons) are treated like pigs and
dogs, all the movements, even their meals, being watched, until, after the lapse of a few days,
they are sold away”(…) “when offered for sale in the men-market we were divided into three
classes—1st, 2nd, and 3rd, and were forced to remove all our clothes, so that our persons might
be examined and the price fixed. This covered us with shame”.102
Les declaracions sobre la violència que rebien a les plantacions durant les llargues i
fatigoses jornades de treball, per part dels amos, mostren els següents maltractaments:
“I myself have seen men flogged until they vomited blood, and death ensued a few days
afterwards.” (…) “on the sugar plantations the task assigned is executed at all slowly, the
overseers at once inflicted several tens of blows, drawing blood, lacerating the skin, and
causing inflamed swellings.” (…) “if the work is not performed to the satisfaction of the
administrator, imprisonment and working in chains are resorted to, or 20, 25, 50 or an
indefinite number of blows are inflicted, causing the blood and flesh to trickle down.” (…) “the
overseer said it did not matter if we died, as others could be bought to take our places.” (…)“I
had to labor night and day, suffered much from cold and hunger, was flogged when seriously
ill, and was chained and imprisoned even for resting a few moments.”103
L’informe també recull les irregularitats pel que fa a l’abastiment alimentari o als salaris
pactats, mostrant les dificultats per alliberar-se del règim de treball i poder tornar a casa
un cop finalitzat el període de temps firmat:
“the daily food consisted of only maize and bananas. Our monthly wages, in the meantime, are
only $4 in paper, not equal to $2 in China, and insufficient to procure us even the additional
necessary supplies of food and clothing. It is thus impossible to save money.” (…) “we are
allowed three meals a day, composed of sweet potatoes, maize, plantains and a piece of rotten
slat beef, weighing 2 taels” (…)“I had to work night and day, was fed on only potatoes and
plantains, and was limited to a few instants of sleep.”(…) “after we had completed our eight
years, our master refused to issue cedulas, and desired us to work six more years. If we refused
we were beaten and chained. Those who have no money to hire a padrino, who wish to go to
other places of service, are exposed to be arrested by the guards and sent to the depot”. (…)
“on the termination of the agreement I was refused the necessary papers, and my master was
102
“Excerpts from The Cuba Commission Report: A Hidden History of the Chinese in Cuba, The
Original English-Language Text of 1876” (Baltimore: Johns Hopkins University Press, 1993), p.1 103
Ibídem
60
even wrathful at my applying for them. I was delivered to the officials, who would not permit
me to speak, and was confined in prison for six years, laboring but receiving no wages, a
helpless victim of cruelty.”104
Un dels extractes que més crida l’atenció és la interrogació que Jen-Shi- Chen formula,
contrariat i desesperat pel tracte que ell i els seus rebien a Cuba, amb la voluntat de
saber quan es podria posar fi al seu suplici. La indignació l’expressa en mode de petició
perquè tal i com succeí amb l’esclavitud, es defensin els seus drets:
“but though the officials, the merchants, and the planters are all indebted to us, they, with
heartless cruelty, torment us daily and hourly, refuse to treat us as human beings, disposing of
us as slaves and acting towards us as if we were brute beasts. We learn that friendly relations
now exist between China and the greater powers of the West, and that it is by the efforts of the
latter that the traffic in negro slaves has been suppressed. Why do they not render to us a
similar service?”105
Recopilem aquests testimonis per tal de fer-nos una idea de la crueltat imperant a la que
els culis es veien subjugats a Cuba: emmagatzemats brutalment en barracons només
trepitjar sòl cubà, sotmesos a inspeccions dels seus cossos despullats per a la seva
compra, penalitzats i castigats en forma de fuetades o cops fins al punt de ferir o matar
als treballadors si el seu ritme de treball no satisfeia als vigilants, víctimes de gana i fred
per culpa d’una mala alimentació i la no provisió de les peces de roba acordades o
vulneració de les hores de descans necessàries per a un jornaler. A tot això, cal sumar-hi
la freqüent obligació d’estendre el període de treball que els mantenia lligats al patró o
els confinaven en presons privades o els enviaven a fer treballs forçosos com a
presoners, sense percebre cap salari.
La majoria dels testimonis entrevistats pertanyien a la indústria sucrera, tant en
plantacions com en refineries. Tot i així, a The Coolie Speaks, Lisa Yun es fa ressò
d’altres llocs de treball que en menor mesura també utilitzaven mà d’obra xinesa. Des
de la construcció de ponts, fars o carreteres fins a carnisseries, forns o ferreteries,
passant pel sector de la neteja, la jardineria o el cultiu de tabac i altres plantes o
aliments.106
Es més que probable que les condicions variessin segons la tasca que
havien de desenvolupar els culis, i que inclús en alguns punts se’ls respectés, però la
104
Ibídem, p.1-2 105
Ibídem, p.2 106
Ibídem, p.62
61
tònica general i majoritària va ser la dels treballs forçosos que se’ls imposava a les
plantacions, en especial a les de canya de sucre.
El testimoni que ofereixen aquests els diferents de la Comissió de 1874, son els de
culis que sobrevivien a aquestes condicions. Nogensmenys, d’altres no eren capaços de
resistir a la violència emprada pels patrons que, com relaten alguns, no tenien cap tipus
de contemplació en colpejar fins a les últimes conseqüències. Donades aquestes
condicions, no és d’estranyar que el suïcidi fos una pràctica recurrent entre els culis que
no podien suportar una situació tant penosa.
Santiago Garrido identifica el suïcidi com un mètode de resistència als maltractes
rebuts, i apunta que els casos de suïcidi entre els culis eren altament més freqüents que
entre altres ètnies que exercien el mateix tipus de tasques.107
Les dades, dramàticament
aparatoses, les proporciona Joseph C. Dorsey en el seu article sobre alguns aspectes dels
treballadors xinesos contractats a la Cuba del segle XIX. Durant cada any que es
comprèn entre 1850 i 1872, 500 culis es van treure la vida. Això situà a Cuba com el
territori del món on succeïen més casos de suïcidis.108
Matthew Pratt Guterl detalla,
basant-se en alguns fragments de la Cuba Comission Report que alguns xinesos optaven
per acabar definitivament amb aquest malson pensant que amb la mort retornarien a la
seva llunyana i enyorada terra. Els mètodes més freqüents eren a través del penjament i
llançant-se a les calderes de sucre o als pous.109
Un altre mètode d’acabar amb el patiment era a partir del consum d’opi, un hàbit
que estudia Evelyn Hu-DeHart i que també va aparèixer a les plantacions cotoneres,
sucreres o de guano del Perú. La permissió i promoció del consum d’opi per part dels
treballadors a les haciendas tenia un afecte ambivalent. Per una banda va ajudar als
jornalers a alleugerir la seva pena i a pal·liar el dolor físic i emocional que el dia a dia
els provocava, i per alguns era l’única satisfacció que els quedava. A més a més, havent
fumat opi, els treballadors resultaven més dòcils i obedients fet que en facilitava el seu
control.
107
Ibídem, p.973 108
Dorsey, Joseph C. (2004). “Identity, Rebellion, and Social Justice Among Chinese Contract Workers in
Nineteenth-Century Cuba”. Latin American Perspectives, Tema 136, Vol. 31, N.3, p.26 109
Guterl, Matthew Pratt. (2003). “After Slavery: Asian Labor, the American South, and the Age of
Emancipation”. Journal of World History, Vol.14, N.2, p.220
62
Tanmateix, el consum d’opi també comportava una forta addicció i dependència
que podia arribar fins a la sobredosis, una altra manera de suïcidar-se i de perjudicar als
propietaris. D’altra banda, es de suposar que el treball dut a terme sota els efectes de la
droga no devia ser tot l’eficient que els patrons desitjarien. 110
A banda del suïcidi, existien altres maneres de rebel·lar-se més convencionals i
menys definitives, encara que no tenien gaires perspectives d’èxit. Hu-DeHart, en un
altre article titulat “Chinese Coolie Labor in Cuba in the Nineteenth Century: Free
Labor of Neoslavery”, esmenta breument la participació d’alguns culis en les
insurreccions contra els espanyols de la Guerra dels Déu Anys, per reclamar la seva
alliberació i l’expulsió dels còlons opressors de l’illa.111
John C.Dorsey, per la seva
banda, fa referència a les accions violentes que els culis planejaven en contra els seus
vigilants o amos. Els assassinats en grup o individuals i complots violents organitzats,
estaven més destinats a obtenir venjança que no pas a escapar o aconseguir derrotar als
seus opressors, i es cobraven víctimes de tot tipus: vigilants blancs, negres i xinesos que
exercien d’assistents d’aquests últims, o inclús compatriotes companys de treball i
esclaus africans. Segons les dades de Dorsey, només es comptabilitzen dos homicidis
que acabessin amb la vida dels amos.112
Els informes de la Cuba Comission Report es van presentar a Pequín a la par que
es filtraven als governs de les grans potències occidentals, per exemplificar totes les
irregularitats que els súbdits espanyols duien a terme a Cuba. L’impacte va ser
suficientment colpidor com perquè la diplomàcia xinesa prengués mesures per cessar el
tràfic de culis. Recolzant-se a un clima internacional que havia començat a donar
l’esquena a la contractació forçosa de culis, i a la premsa occidental escandalitzada pel
que havia estat succeint, els governadors xinesos van enfortir-se plantant cara als darrers
intents d’embarcar culis a les seves costes. Els darrers anys de la dècada dels 70 van ser
claus l’obertura de l’ambaixada a Madrid i d’un consolat a La Habana per tal de vetllar
pels interessos dels súbdits xinesos que hi visquessin i assegurar-se que no es repetien
els maltractaments rebuts durant les dècades anteriors.
110
Hu-DeHart, Evelyn. (2006). “Opio y control social: culíes en las haciendas de Perú y Cuba”. ISTOR,
Vol.II, 27, pp.28-45 111
Ibídem, p.46 112
Ibídem, p.44
63
4.4 Els artífexs
Per tal d’obtenir una panoràmica més completa de com va ser el tràfic de culis a Cuba,
cal descobrir l’altra cara de la moneda d’aquesta pràctica. Els chineros, encarregats de
l’exportació i de la contractació dels milers de treballadors que van desembarcar a l’illa,
els trobem en una posició radicalment oposada a la dels seus empleats. Caracteritzats
per la mentalitat capitalista que entrellaçava els negocis amb la política, es van erigir
com a poderosos empresaris destacant en l’alta societat cubana de l’època. Un any
abans de que arribés el primer carregament d’emigrants xinesos, d’acord amb les
paraules de Jose Luís Luzón, la Comisión de Población Blanca de la Junta de Fomento,
va aprovar la importació de xinesos contractats. Aquests treballadors gaudirien d’un
estatus jurídic que els acreditava, a priori, com a homes lliures, encara que ja sabem en
què s’acabava convertint.113
Els primers carregaments van arribar de la mà de les agències britàniques. El
reconegut historiador cubà Pérez de la Riba, indica com al 1847, any en que s’inaugura
el tràfic cubà, la Real Junta de Fomento y Colonización, òrgan destinat a gestionar
l’economia i infraestructures illenques, va contactar amb la companyia Zulueta&Co que
tenia seu a Londres. La saga dels Zulueta eren una família d’origen basc i tenia una
branca familiar arrelada a Londres, on hi havia alçat un negoci navilier. A partir d’això,
s’havien enriquit enormement participant en el tràfic d’esclaus. Julián Zulueta va heretar
la fortuna del seu cosí d’Anglaterra i va continuar el negoci esclavista orientant-lo cap a
la tracta de culis.114
L’anterior agència va protagonitzar el primer desembarcament de
600 culis a l’illa, 115
sembrant un precedent que es reproduiria enèsimes vegades durant
els següents trenta anys.
Durant els anys 50 les companyies britàniques, encapçalades per Tait&Co i Syme,
Muir&Co (que operaven des d’Amoy), seran les encarregades de subministrar els
efectius necessaris. Tot i els enormes profits aconseguits gràcies a un negoci a l’alça que
navegava vent en popa, les relacions amb les agències britàniques pateixen una alteració
que obliga als hacendados hispano-cubans a modificar l’estructura del tràfic.
113
Luzón, José Luís. (1989). “Chineros, Diplomáticos y Hacendados en La Habana Colonial. Don
Francisco Abella y Raldiris y Su Proyecto de Inmigración Libre a Cuba (1874)”. Universitat de
Barcelona, p.144 114
Costoya, Juanma. (22/03/1999). Saga de indianos. El País. Recuperat de:
https://elpais.com/diario/1999/03/22/paisvasco/922135207_850215.html 115
Pérez de la Riba, (2000). “Los culíes chinos en Cuba”. La Habana: Editorial Ciencias Sociales, p.86
64
A finals dels anys 50 els governs britànic i nord-americans endureixen la
regulació contra el tràfic de culis, encoratjant als seus conciutadans a no ser-ne partícips
i a vigilar amb més detall i severitat cada vaixell seu que salpés de les costes d’Àsia, per
tal d’assegurar-se que no es produïa cap irregularitat. Aquest canvi d’actitud obliga als
contractants a abandonar les relacions amb Tait&Co i Syme, Muir&Co i a cercar-ne una
alternativa. Des d’aquest moment, el tràfic en direcció a la Habana s’instal·la, gairebé
de manera exclusiva, al port de Macao, i els trajectes canviarien les naus britàniques o
nord-americanes per les espanyoles o les franceses.
L’article d’Albert Garcia Balañà incideix en les relacions que van existir entre els
governs i elits de París i Madrid (i l’Habana) i en com la flota francesa es va convertir
en la substituta dels vaixells nord-americans i anglesos que gradualment deixaven de
participar en el trajecte de culis.116
El fre que les autoritats anglosaxones van imposar
als seus súbdits, també va condicionar i promoure la creació de firmes cubanes que, en
vistes de que el negoci era un èxit, s’establiren a les costes xineses per tal de controlar
directament l’arribada de mà d’obra que revitalitzava l’economia antillana.
D’acord amb les afirmacions de les autores de “Caribbean Without Borders”, al
1859 entra en el negoci la firma d’assegurances i finances anomenada La Alianza.117
Aquesta companyia era regentada per l’alta burgesia hispano-cubana que tenia
interessos empresarials en les extenses plantacions de sucre i tabac o en la creació de
infraestructures a l’illa. Juntament amb la Empresa de Colonización, Lisa Yun afirma
que van monopolitzar la importació de culis fins a la dècada dels 70.
Ricardo Laremon i Lisa Yun prossegueixen el seu estudi, assenyalant els noms de
companyies i famílies propietàries de grans explotacions sucreres que van beneficiar-se
àmpliament de l’arribada dels aproximadament 150.000 culis, entre 1847 i 1875:
Villold, Wardrop y Cía, Pereda Machado y Cía, Don Santiago Drake y Cía, duPierris y
Cía. Les famílies Zulueta, Torices, Drake, Aldama, Diago, Pedroso, Sotomayor, Baró,
Ferrán, Colomé, O’Donnell, Ibáñez, Pulido, Moré, Alfonso, Almendares, Francisco i
Morales, totes elles amb passat esclavista, també van fer ús de la mà d’obra oriental que
nodria de braços les plantacions insulars.118
116
Ibídem, pp.178-179 117
Smith, Dorsia, Puig, Raquel, Cortés Santiago, Ileana. (2008). “Caribbean Without Borders: Literature,
Language and Culture”. Newcastle: Cambridge Scholars Publishing, p.237 118
Ibídem, p.108
65
Gran part d’aquestes famílies i propietaris de companyies relacionades amb la
indústria sucrera de Cuba formaven part de l’alta burgesia espanyola, molt poderosa i
posseïdora de connexions polítiques amb el govern de Madrid i capaç de manejar
negocis a escala internacional. Entre els agents que van desenvolupar un paper actiu en
el tràfic de culis a Cuba, hi destaca el català Francisco Abellá, sobre el qual debatrem a
continuació.
4.5 Participació catalana
Podem detectar presència catalana a la Xina, durant les primeres dècades de l’onada
migratòria xinesa de la segona meitat del segle XIX. Javier Cantalapiedra destaca la
iniciativa de Sinibald de Mas, diplomàtic espanyol nascut a Barcelona, que va iniciar els
primers contactes diplomàtics amb la Dinastia Qing, durant la dècada dels anys 40.
Amb l’assumpte de l’emigració de súbdits xinesos a les colònies d’ultramar, l’any 1867
aconseguiria materialitzar les negociacions acceptant les Regulacions de Pequín i
firmant el primer tractat d’amistat i comerç sino-espanyol .119
Aquests acords estaven
enfocats a prosseguir amb l’embarcament de culis als ports meridionals i seguir
subministrant braços a Cuba, i les autoritats espanyoles prometien respectar i millorar
les condicions que els contractes estipulaven al mateix temps que es comprometien a
contractar, exclusivament, a aquells que ho volguessin.
Un altre personatge amb participació destacada en les connexions entre Xina i
Espanya va ser Eduard Toda. Aquest català, natural de Reus, va ser un arqueòleg
especialitzat en l’Antiga Egipte i en l’Extrem Orient que va exercir de diplomàtic
espanyol a l’Imperi xinès. Durant les dècades dels 70 i 80 va exercir com a vicecònsol a
Hong Kong, Macao i a les ciutats de Whampoa, Cantón i Shanghai. El càrrec, adquirit
de ben jove, va permetre a Toda interessar-se pel col·leccionisme d’art xinès, que
exportaria a Catalunya i que avui en dia es pot veure al Museu Víctor Balaguer. La tesis
doctoral de Mònica Ginés, ens mostra amb detall els viatges i el paper que Eduard Toda
va desenvolupar en les relacions sino-catalanes, sobretot en l’adquisició d’un gran
patrimoni artístic.120
119
Ibídem, p. xx i 160 120
Ginés Blasi, Mònica. (2013). “El col·leccionisme entre Catalunya i la Xina (1876-1895)”. (Tesis
Doctoral). Barcelona: Universitat de Barcelona , p.22
66
Quant al negoci que ens pertoca seguir estudiant, Toda va utilitzar la seva
posició de vicecònsol per negociar el restabliment del flux de culis, que l’any 1874
s’havia interromput, recolzant el projecte de Francisco Abellá, barceloní amb
experiència en la importació de culis que pretenia reprendre.
L’historiador José Luís Luzón descriu a Francisco Abella Raldiris com un agent
de culis molt actiu durant la dècada dels anys 60 i fins la fi del tràfic. Juntament amb el
peruà Nicolás Tanco Armero, segons Luzón, van aconseguir importar milers de culis
per a les companyies com La Alianza o Zulueta&Co.121
El Document 4, a l’Annex del
treball, ofereix una fotografia de models de contractes originals que Abellá emprava per
a transportar culis a l’Habana.122
La supressió del tràfic de culis, un cop els informes de
la comissió liderada per Chen Labin van sortir a la llum, va suposar un greu problema
per als productors i importadors de sucre cubans. Observaven com la font de mà d’obra
xinesa es tancava, fet que resultaria letal per a l’economia illenca a mig termini, ja que
no es podrien mantenir els ritmes de producció si no es reemplaçaven els jornalers.
En reacció a la mesura aplicada pel govern xinès que posava punt i final als
enganys i ignomínies que sofrien els seus súbdits, Francisco Abellá va idear un projecte
d’emigració, similar en alguns aspectes al que s’havia estat duent a terme fins aleshores,
que i el va presentar tant als hacendados cubans com al Ministre d’Ultramar espanyol.
Confiava, aplicant uns quants retocs, convèncer a les autoritats xineses perquè
acceptessin la posada en marxa del nou sistema d’emigració ideat per ell mateix, que, en
la redacció del projecte, presumia de haver tingut “la ocasión de poder estudiar y
conocer prácticamente la índole de los chinos y apreciar sus buenas o malas
cualidades”.123
El pla d’Abella, garantia que la no vulneració dels drets dels xinesos que
lliurament, decidissin participar-hi, i prometia una sèrie de canvis que procurarien
millorar l’estat dels culis a les haciendas. Les línies escrites per Abella son honestes i
reconeix que al llarg dels anys anteriors se n’havia fet una mala praxis que perjudicava
als xinesos, víctimes de falses promeses, mentides , violència o a vegades, simples
malentesos fruit de la barrera lingüística.
121
Ibídem, p.146 122
Veure Document 4 a l’Annex. 123
Abellá, Francisco. (1874), p.3
67
Per demostrar el seu coneixement de la causa, Abella proposa un resum del que
ha estat fins llavors la presència culi a Cuba, afirmant que els xinesos han estat,
juntament amb els africans, els que més acceptació han tingut al treball agrícola de
l’illa, tot i les irregularitats que sofriren. Presenta xifres exactes (que poden ser més o
menys acurades en relació a altres estudis) que situen en 140.084 el total de xinesos que
es van embarcar cap a l’illa. D’aquests, se’n van arribar a contractar 124.204, ja que
15.880 van perir durant el trajecte transoceànic, al qual Abellá crítica obertament
responsabilitzant-lo de l’alta mortalitat. Com a mesura per evitar aquesta alta mortalitat
durant el transport, Abellá proposa l’ús exclusiu de vaixells de vapor que reduirien la
durada del trajecte i, combinant-ho amb carregaments més moderats reduiria la
mortalitat a percentatges molt baixos. La proposta planteja l’opció de que els contractes
passin dels 8 als 5 anys de durada, pretén establir els diumenges com a dia de descans,
demana respectar a aquells treballadors que estiguin malalts i puguin no treballar, i
insisteix en no utilitzar la violència com a càstig. Debat sobre la possibilitat de que
l’emigrant xinès no hagués d’avançar ni un sol cèntim, sinó que els empresaris o
contractants fossin els que paguessin el trajecte.124
En resum, l’esbós sobre emigració
d’Abella procura unes millors condicions pels xinesos en pro d’intentar acontentar-los a
ells i als seus governants.
El redactat que Abellá destina als hacendados és atrevit en el sentit que, fins i
tot, s’atreveix a proposar que s’abandonin els contractes i s’opti per l’emigració lliure i
voluntària, dirigint-se als patrons cubans de la següent manera:
(...) por lo que creo de mi deber el aconsejar (permítaseme la frase) á los Sres, Hacendados, que
renuncien á la emigración por contrata y adopten la emigración libre pues la creo superior.
Ofrézcanse ventajas á los colonos, vengan estos en buques construidos y arreglados ad-hoc
provistos de buenos médicos europeos, facilítese á los colonosel modo de ponerse en
comunicación con sus familias,(…) En una palabra puede hacerse la emigración para el bien del
Pais y de los Hacendados con muy pequeños sacrificios por parte de estos.125
La intenció d’Abellá amb la aplicació d’aquest model d’emigració s’equipara a un
sistema similar al que s’aplicà en l’emigració a Califòrnia i Austràlia i que tractava de
124
Abellá, Francisco (1875). “Proyecto de inmigración y colonización libre para fomentar la Isla de Cuba
presentado al Excmo. Sr. Ministro de Ultramar”. Barcelona: Imprenta y Litografía de C.Verdaguer y Cª,
pp.2-8
125
Abellá, Francisco. (1874). “Proyecto de emigración libre china dirigido a los Srs. hacendados de la Isla
de Cuba”. L’Habana: Imprenta y Librería El Iris., p.17
68
seduir amb bones perspectives als còlons xinesos. Per més inri, amb el nou model
d’Abellá s’intentava allunyar el tèrbol record, molt present encara, que planejava sobre
l’illa en qüestions d’importació d’emigrants i el tracte que se’ls hi dispensava. Hem de
tenir en compte, que aquestes son les paraules escrites pel propi Abellá, amb la intenció
d’aconseguir suport i materialitzar una iniciativa, que per molt filantròpica que pugui
semblar, li reportaria quantiosos beneficis. Per tant, com a mínim, hem de posar en
dubte l’absoluta veracitat de les proposicions d’Abellá, que no sabrem mai si s’haurien
complert tal i com estan escrites o si bé haurien servit per reproduir l’antic sistema
d’emigració.
Fos quina fos la veritable intenció de Francisco Abellá, el seu projecte no va
arribar a prosperar mai. El govern xinès no va confiar en les paraules d’Abellá i seguia
malfiant-se dels espanyols que, igual que feren altres contractants, ja havien vulnerat
prèviament les condicions que els contractes dels culis estipulaven. Seguint aquest
argument, si ja havien mentit una vegada, res els hi feia presagiar que no es repetiria.
Javier Cantalapiedra parla del paper clau que les autoritats de la província de
Guangzhou van tenir, oposant-se als raonaments de l’agent català i també destaca la
importància del projecte d’obertura de l’ambaixada xinesa a Madrid que durà entre 1874
i 1879, i sobre la qual orbita la seva tesis. La posició oficial de l’ambaixada també era
contraria a que es pogués reobrir qualsevol enviament de xinesos a Cuba dirigit per
espanyols, conscients dels abusos que els culis havien patit en el passat recent.126
Com a conseqüència de la negativa, Abellá decideix actuar pel seu compte i,
malgrat no comptar amb el permís de les autoritats xineses decideix carregar l’Hesperia,
un vaixell fabricat a Alemanya, amb uns 800 culis entre 1879 i 1880. Tot i que Abellá
afirmava que tots els treballadors es trobaven voluntàriament, les autoritats xineses que
van inspeccionar el vaixell van determinar que alguns d’ells havien estat forçats a
embarcar per les màfies locals. Per aquest motiu el vaixell no va arribar a salpar mai de
Whampoa per molt que Eduard Toda, vicecònsul d’aquesta ciutat, busqués
insistentment un acord que beneficiés al seu compatriota.127
126
Ibídem, p.195 127
Ibídem, p.162 i 194
69
És interessant una última reflexió que Luzón elabora sobre la qüestió de la
importació de mà d’obra xinesa a Cuba, en que com hem pogut comprovar, la burgesia
catalana va participar-hi activament, tal i com va succeir amb la tracta d’esclaus.
L’historiador es mostra crític amb el projecte imperialista espanyol de finals del
segle XIX, que acabarà ensorrant-se l’any 1898 en perdre de les últimes colònies. A les
conclusions del seu article, acusa la debilitat de la diplomàcia espanyola i la falta
d’unitat que aquesta compartia amb els projectes capitalistes imperials com el del
negoci de culis. La feblesa d’un imperi minvant com l’espanyol no va ser capaç de
doblegar la voluntat dels governants xinesos, i ni tan sols va saber aprofitar el vincle
amb Manila (capital de colònia que Espanya encara posseïa a l’Àsia), que pogués hagut
aprofitar per pressionar al governador de Cantón. En comparació amb els projectes
imperials britànics, alemanys o francesos on diplomàcia, exèrcit i empresaris remaven
en una mateixa direcció, Espanya no va ser capaç de traçar un itinerari imperial similar.
Luzón conclou opinant que el fracàs del projecte d’Abellá es un fidel reflex del fracàs
del capitalisme imperialista espanyol del segle XIX.128
5. La fi del tràfic de culis
“ The thing has been carried far enough, and its time for the civilized nations of the world to
interfere. If the slave trade of Zanzibar is a disgrace, then the coolie trade is a disgrace; if the
slave trade of Zanzibar is an iniquity and a crime against civilization, then traffic in coolies is
likewise”.
– “The Coolie Trade,” The New York Times , 19 July 1873129
L’edició del New York Times del 19 de juliol de 1873, reproduïda en l’estudi d’Elliot
Young, expressava la indignació que bona part de l’opinió pública internacional s’havia
formulat arran de descobrir què representava el tràfic de culis i en quines condicions
s’estava duent a terme. El passatge equipara el tràfic de culis al tràfic d’esclaus de
Zanzíbar, preguntant a les nacions civilitzades fins quant ho seguirien permetent. Els
motius que van provocar l’extinció de la pràctica van ser diversos, i altra vegada cal
destacar la combinació de factors externs relacionats amb les actuacions de les potències
128
Ibídem, p.157
129
Ibídem, p.21
70
occidentals amb les accions internes que el govern Qing va executar per intentar
eradicar la emigració forçosa que havia infectat les seves costes.
L’article del New York Times que inaugura aquest darrer capítol, no va ser un
cas aïllat ni tampoc va ser el primer. Des de la dècada dels anys 50 la premsa havia
publicat històries relatives a l’embarcació forçosa de ciutadans xinesos o d’accidents
marítims provocats per motins. L’any 1860 el mateix diari publica un informe redactat
per Mr. Eliot en que es mostra preocupat per la inacció del govern d’Estats Units davant
una pràctica que reedita l’esclavitud contra la que s’havia estat lluitant prèviament. En
un moment on els Estats Units començava a entaular relacions diplomàtiques amb Japó,
el país no podia veure’s esquitxat per escàndols protagonitzats per una minoria
d’empresaris que degradaven la imatge del país, que procurava establir bones relacions
amb l’Extrem Orient. Per aquest motiu, Eliot interpel·la al Congrés perquè prengui
mesures en contra un tràfic d’esclaus on es lucra una petita minoria americana i els
cubans o peruans que reben els xinesos, però que en canvi embruta el nom del país.130
Arnold Meagher recopila testimonis del Times de Londres o del Friend of China
de Hong Kong que també mostren el seu rebuig a la inhumanitat del comerç de culis, i
que ajudaren a generar una actitud creixent contrària a aquest. Les denúncies de la
premsa es van traduir amb condemnes formals per part d’oficials britànics i americans
com John Bowring o Peter Parker, i inclús el mateix Karl Marx denunciava la misèria
del transport de xinesos a colònies occidentals.131
La creació d’una opinió pública i d’un moviment similar al que havia lluitat
contra l’esclavitud, va obligar als governs occidentals a maniobrar i a intentar millorar
les condicions del passatge dels culis a Amèrica i a evitar qualsevol abús que es pogués
produir. Durant els anys 60 es va buscar el consens amb el govern xinès per definir una
emigració pactada i supervisada per les autoritats xineses, que s’encarregarien de
detectar possibles irregularitats que perjudiquessin als seus conciutadans. França i
Regne Unit van forçar a Xina a signar la Convenció de Pequín de 1860 (revisada al
1866), en què es permetia l’emigració legal xinesa. El govern xinès va aconseguir que
aquests dos països procuressin millors condicions als emigrants que, voluntàriament,
embarcaven als ports dels tractats, però les autoritats no tenien mai la garantia absoluta
130
(21/04/1869). The American Coolie-Trade. New York Times. Recuperat de:
https://www.nytimes.com/1860/04/21/archives/the-american-coolietrade.html 131
Ibídem, pp.274-277
71
de que així seria. En relació amb el trajecte de culis importats per l’Imperi Britànic,
David Northrup, esmenta l’acció definitiva que el responsable d’afers estrangers de
Hong Kong va executar. Al 1873 es prohibia qualsevol activitat relacionada amb el
tràfic de culis, ja fos de manera directa transportant-los, o finançant les operacions, a la
colònia britànica.132
Arnold Meagher reconeix la iniciativa dels Estats Units, els primers en prohibir
tàcitament el tràfic de culis a Cuba o Perú, encara que mantinguessin el flux migratori
de treballadors cap a Califòrnia, que reunia millors condicions en el trajecte i en
l’estada. Al 1862 el Congrés decretava la prohibició de que els seus ciutadans i vaixells
hi participessin de qualsevol manera, una mesura que, com qualsevol altra, alguns
americans ignorarien.133
Altres aspectes que van generar molta controvèrsia van ser les filtracions de
casos similars al que va patir el Maria Luz, que recull l’estudi de Chee Beng Tan. Es
tractava d’un vaixell peruà que al 1872 va ser investigat quan s’aturava a Yokohama per
les denúncies que un culi que havia fugit reportà a les autoritats. La justícia japonesa va
condemnar els maltractes i el cas va assolir un gran ressò internacional, perquè es
castigava al capità del vaixell pels maltractes que els culis havien patit. Al mateix temps
el cas va servir per posar de manifest la manca de control que hi havia en la emigració
provinent de la colònia portuguesa de Macao.134
Chee Beng Tan destaca que l’enclavament portuguès era el darrer escull per
acabar amb el tràfic de culis. Macao, era el punt de la Xina meridional que havia
acaparat la majoria de les transaccions relacionades amb el tràfic de culis i escapava del
control directe de les autoritats xineses, que havien endurit el control en els ports on
compartien jurisdicció amb els europeus. Per a que finalitzés la pràctica, van ser
necessàries les pressions de la comunitat internacional i, sobretot, l’empenta de Jui Lin,
governador de la província de Cantón. La fi de la Rebel·lió Taiping (1864), va permetre
a la Dinastia Qing destinar més recursos per lluitar contra el tràfic de persones,
multiplicant les patrulles a la zona i imposant penes de mort als que hi participaven. Es
va pressionar a les autoritats portugueses des de diverses parts. La premsa local i
internacional, els governs americans i britànics i el govern imperial exigien a Lisboa que
132
Ibídem, p.58 133
Ibídem, p.283 134
Ibídem, pp.85-86
72
posés punt i final a aquesta activitat. Al març de 1874, el governador de Macao Januario
feia efectiva aquesta petició i s’abolia el tràfic de culis a la colònia portuguesa.135
En definitiva, l’esforç de la Dinastia Qing per assegurar el benestar dels seus
subordinats tant en terra pròpia com a l’estranger va acabar donant els seus fruits. Amb
la supressió del tràfic de persones a Macao al 1874, es posava fi a una trentena d’anys
d’una activitat inhumana que pervertia el litoral xinès. L’emergent diplomàcia xinesa va
ser cabdal per enviar representants a l’estranger i començar a establir-hi ambaixades i
consolats allà on hi haguessin immigrants xinesos, procurant que els seus drets no es
vulneressin.
Malgrat el valuós afany dels Qing, s’ha de reconèixer que la supressió del tràfic
de culi va fer-se en consonància amb els poders occidentals. Tal i com van decidir
instaurar aquesta pràctica a les costes xineses, els mateixos europeus van anar desistint,
gradualment, d’importar xinesos sota contracte, i la imposició de l’emigració lliure va
resultar ser més profitosa que la contractada. Els casos de Califòrnia i Austràlia (on de
manera minoritària s’havien importat treballadors sota contracte) es prenen com a
exemple d’emigració lliure. Les aberracions filtrades per la premsa i informes tals com
la Cuba Commission Report havien provocat un canvi de mentalitat en molts dirigents
occidentals envers a l’assumpte de l’emigració xinesa.
La combinació dels darrers arguments amb raons morals i humanitàries va fer
impossible prosseguir la importació de treballadors sota contracte que havia demostrat
ser un succedani de l’esclavitud. Les societats occidentals més progressistes,
aclaparades per les notícies que la premsa publicava, s’havien mostrat fermament
contraries a qualsevol tipus de servitud com la que sofrien els culis. I va ser l’opinió
pública la que va acabar forçant als governs a condemnar un règim de treball que, en els
anys anteriors, havia reportat grans beneficis a les elits que van explotar els ingenis
colonials a partir de la mà d’obra xinesa.
135
Ibídem, pp.86-87
73
6. Conclusions
A través dels anteriors capítols hem pogut formar-nos una idea que ofereix resposta a
les preguntes que ens formulàvem al començament de l’estudi. El què, quan, on, qui,
com i perquè son interrogants resolts i gràcies als quals podem estar més preparats a
l’hora de definir les semblances i diferències existents entre els culis i els esclaus, i el
comerç d’uns i altres. De totes maneres, encara es fa difícil definir el tràfic de culis
d’una manera absoluta i monolítica, perquè va ser una pràctica amb molts matisos, que
no seguia un patró fix i igualitari. En aquest punt, arriba el moment d’argumentar unes
conclusions que determinin si el règim laboral experimentat per centenars de milers de
xinesos, durant la dècades dels 40 i 80 del segle XIX, és en si mateix una nova forma
d’esclavitud o no.
Per bé que el treball s’ha encarregat de exemplificar la crueltat que sofrien els
treballadors en totes les etapes del procés i les infinites irregularitats de les quals eren
víctimes, seguien existint certes diferències respecte a l’esclavitud. Quan ens basem en
el precedent esclavista dels segles anteriors i coetani, trobem certs elements que ho
posen de manifest. El nombre d’esclaus de les costes africanes que embarquessin
voluntàriament en direcció a Amèrica de ben segur va ser molt més reduït que el dels
xinesos que, per un motiu o altre, van enrolar-se en direcció al Nou Món. Que molts
d’aquests culis fossin forçats, no empenya que una part dels culis ho fessin plenament
decidits. La naturalesa de l’esclau, un status social que es transmetia hereditàriament, el
lligava de per vida al seu amo, mentre que, en principi (sent aquesta pressuposició de
vital importància), el culi només ho era d’uns cinc, vuit o més anys si renovava el
contracte.
El contracte i el respecte als termes “acordats” son el que marquen la gran
diferència entre els esclaus i els culis. El culi estava emparat per la lletra de cada
contracte, i en ella basava les seves condicions de vida. En cas de compliment estricte,
el culi era un treballador de perfil baix, amb salaris baixos però que havia decidit
emigrar i sotmetre’s a treballs durs a canvi d’un salari mínim i manutenció durant un
període de temps determinat, en el qual podria acumular petits estalvis i tornar al seu
país, on prèviament no tenia perspectives de futur per culpa de la tumultuosa situació
sociopolítica. L’emigració d’aquesta mena, no tindria res a veure amb l’esclavitud on
74
els esclaus no gaudien de cap poder de decisió pròpia i quedaven completament
sotmesos a la voluntat i tracte de l’amo. Ara bé, va ser aquesta la tendència?
Lamentablement, en la gran majoria dels casos no es va produir un procés
migratori com el que descriu el paràgraf anterior. I és en la vulneració sistemàtica dels
contractes on la irregularitat podreix el sistema d’emigració sota contracte i on l’ombra
de l’esclavatge comença a planejar sobre aquest règim laboral. Una vegada el culi
accedia a signar, el contractant se l’enduia mar endins en direcció a una terra llunyana i
desconeguda on el treballador depenia, exclusivament, del compliment dels articles
firmats per part dels seus superiors. Quedava a la mercè del patró, i per tant
completament desprotegit en cas de que aquest decidís obviar els termes establerts.
La violació del pacte signat a les costes de Xina corromp el tràfic de culis, que
queda sota control absolut dels agents occidentals i dels patrons de les haciendas. En
aquestes circumstàncies, els darrers podien dispensar un tracte brutal com el que
tradicionalment sofrien els esclaus en pro d’obtenir el màxim rendiment de les
explotacions agrícoles o mineres amb una disciplina de ferro. El desig del capitalisme
per augmentar els beneficis fent créixer la producció i reduint les despeses també es
partícip del deteriorament d’aquest exercici d’emigració laboral i acostant-lo a una nova
forma d’esclavitud. Les falses promeses, els enganys, els segrestos, les coaccions, la
violència física, les pèssimes condicions a bord i la prolongació indefinida d’alguns
contractes son elements que sí es poden equiparar a l’esclavitud, i que van ser una
constant durant el comerç de culis. Encara més si tenim en compte el que hem demostrat
al llarg del treball, on es demostra que, en ocasions, les condicions de treball i el tracte
rebut pels culis podia ser pitjor que el dels seus predecessors.
Un altre argument que equipara els culis als esclaus es la seva destinació i
utilització. No hem d’oblidar que la importació de mà d’obra xinesa s’origina amb la
intenció d’aconseguir una transició de braços a les indústries colonials. Els culis son
utilitzats per fer les mateixes tasques que els esclaus, i a Cuba, fins i tot cohabiten,
relegant als presumptes treballadors xinesos “lliurament”contractats a posicions
idèntiques a les dels africans subjugats al seu amo. A les plantacions el tracte que es
destinava tant a uns com altres era infame i inhumà, per això creiem que es oportú
assenyalar la deshumanització dels culis que, acceptant partir, queien en un espiral
d’humiliacions denigrants que els alienava, convertint-los en mers objectes de treball,
75
per els quals els propietaris no sentien cap tipus d’empatia. El procés de transformació
de persona a cosa, és quelcom que tant els traficants d’esclaus com de culis aplicaven
als que els servirien a la colònia per tals de sotmetre’ls totalment.
La relació desigual entre el patró i el treballador (o esclau) estava fomentada en
la subjugació del segon al primer, i el racisme imperant que elevava l’home blanc per
damunt dels negres o dels grocs hi tenia molt a veure. Tant en el cas dels africans com
el dels xinesos, les diferències físiques i culturals possibilitaven el tractar-los com a
bèsties. L’imperialisme i dominació occidental del món durant el segle XIX és un factor
que justificava la supremacia blanca i europea i els súbdits d’aquests imperis actuaven
d’acord amb aquest pensament que destinava als no blancs a un nivell inferior
incontestable i difícilment reversible. En aquest sentit, el cas dels culis es pot tornar a
vincular al dels esclaus africans en tant que van ser víctimes de l’imperialisme
occidental que dominava el món i a les seves gents.
Per tots aquests motius crec que podem parlar del fenomen dels culis com un
fenomen de neoesclavitud on s’importaven treballadors d’una part del món a l’altra per
subjugar-los i fer-los treballar forçosament en condicions duríssimes i per tal d’enriquir
les economies occidentals. Una de les particularitats d’aquesta neoesclavitud es el
camuflatge de la mateixa. Presentant-se com una forma de treball sota contracte lliure,
en que el treballador hi participava voluntàriament i que serviria d’alternativa a la
públicament condemnada esclavitud, la emigració sota contracte va albergar accions
inhumanes tant denunciables com les del tràfic d’esclaus. El que podria haver estat una
emigració estrictament regulada i positiva per les dues parts que uniria cultures
llunyanes i permetria el desenvolupament de les economies europees així com també el
progrés personal d’emigrants xinesos, va derivar en l’humiliació d’uns als altres
reproduint els horrors de l’esclavatge amb els xinesos.
Per qüestions humanitàries i per respecte als milers de víctimes del tràfic de
culis, seria indecent obviar totes aquestes similituds que col·loquen als culis en una
categoria paral·lela a la dels esclaus, i classificar aquest afer com una mera forma de
treball sota contracte on agents europeus contractaven xinesos que de forma voluntària
accedien a treballar x anys a les colònies. Per aquest motiu és fonamental que s’entengui
aquest tràfic de persones i es condemni amb la mateixa vehemència que es condemna la
tracta d’esclaus.
76
D’aquesta manera la memòria dels culis no caurà en l’oblit, i la humanitat tindrà
un altre exemple que hauria de procurar no repetir mai més.
77
78
ANNEX
Document 1: Fragment pertanyent a la sessió del Parlament Britànic en què es nomena a
Mr. Layton com a cònsul d’Amoy.
British Parliament Papers, “Government Notification appointing Mr.Layton Consul at
Amoy”. p.50 Inclosure 8 in N.8, 1845
79
Document 2 : Llistat de provisions transportades en un vaixell de 600 passatgers.
80
81
Extrets de la “Colección de documentos sobre emigración china ofrecidos por Francisco
Abellá á la Biblioteca Museo Balaguer” (1887), del fons de la Biblioteca Museu Víctor
Balaguer.
82
Document 3: Contracte original d’emigració xinesa a l’Habana, des d’Emuy (Amoy),
datat del 1860.
83
84
Versió en xinès adjunta
Extrets de la “Colección de documentos sobre emigración china ofrecidos por Francisco
Abellá á la Biblioteca Museo Balaguer” (1887), del fons de la Biblioteca Museu Víctor
Balaguer.
85
Document 4: Model de contracte per a embarcar a Cuba
86
Versió en xinès adjunta
Extrets de la “Colección de documentos sobre emigración china ofrecidos por Francisco
Abellá á la Biblioteca Museo Balaguer” (1887), del fons de la Biblioteca Museu Víctor
Balaguer.
87
88
BIBLIOGRAFIA
Fonts primàries:
British Parliament Papers, “Government Notification appointing Mr.Layton Consul at Amoy”.
p.50 Inclosure 8 in N.8, 1845
(21/04/1869). The American Coolie-Trade. New York Times. Recuperat de:
https://www.nytimes.com/1860/04/21/archives/the-american-coolietrade.html
Abellá, Francisco. (1874). “Proyecto de emigración libre china dirigido a los Srs. hacendados
de la Isla de Cuba”. L’Habana: Imprenta y Librería El Iris.
Abellá, Francisco (1875). “Proyecto de inmigración y colonización libre para fomentar la Isla
de Cuba presentado al Excmo. Sr. Ministro de Ultramar”. Barcelona: Imprenta y
Litografía de C.Verdaguer y Cª.
(1887) “Colección de documentos sobre emigración china ofrecidos por Francisco Abellá á la
Biblioteca Museo Balaguer”.
Fonts secundàries :
“L’abolition de l’esclavage dans les colonies françaises (27 avril 1848) ” a Établissement
public du château, d musée et du domaine national de Versailles. [consultat el 18/03/18]
Lloc web :
“Excerpts from The Cuba Commission Report: A Hidden History of the Chinese in Cuba, The
Original English-Language Text of 1876” (Baltimore: Johns Hopkins University Press,
1993)
Bayley, C.A. (2004). “The Birth of the Modern World”. Regne Unit: Blackwell Publishing.
Campbell, Perisa. (2012). “Chinese Coolie Emigration: to Countries within the British
Empire”. Estats Units: Routledge.
Cantalapiedra, Javier. (2015). LA PRIMERA EMBAJADA CHINA EN EUROPA Y AMÉRICA:
Chen Lanbin y Li Shuchang en España (1874-1879). (Tesis Doctoral). Barcelona:
Universitat Pompeu Fabra.
Checa Artasu,M. (2007). “Hacia una geografía de las primeras migraciones chinas en el
Caribe.” Biblio 3W Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Vol.XII, N.
707
Chou, Diego L. (2002). “Los chinos en Hispanoamérica”. Cuaderno de Ciencias Sociales, Vol.
124.
89
Christopher, E., Pybus, C., Redicker,M. (2007). “Many Middle Passages: Forced Migration and
the Making of the Modern World”. Estats Units: University of California Press.
Conrad, Joseph. (1999). “Tifón y otras historias”. Madrid: Valdemar.
Costoya, Juanma. (22/03/1999). Saga de indianos. El País. Recuperat de:
https://elpais.com/diario/1999/03/22/paisvasco/922135207_850215.html
Djao, Wei. (2003). “Being Chinese: Voices from the Diaspora”. Estats Units; University of
Arizona Press. Doré, Andréa. (2009). “Os macaenses no Brasil”. Rio de Janeiro:
Universidade Federal Fluminense.
Dorsey, Joseph C. (2004). “Identity, Rebellion, and Social Justice Among Chinese Contract
Workers in Nineteenth-Century Cuba”. Latin American Perspectives, Tema 136, Vol.
31, N.3, pp-17-48
Fairbank, John King. (1953). “Trade and Diplomacy on the China Coast”. Estats Units:
Harvard University Press.
Garcia Balañà, Albert (2008). “El Comercio Español en África en la Barcelona de 1858, Entre
el Caribe y el Mar de China, Entre Londres y París”. Illes Imperis, N. 10/11.
Garrido Buj, Santiago. (2015). “Los otros esclavos: la sustitución de la mano de obra africana
en la Cuba colonial”. Revista de Derecho UNED, n.16, pp. 963-987.
Gernet, Jacques. (2005). “El mundo chino” Barcelona: Crítica.
Ginés Blasi, Mònica. (2013). “El col·leccionisme entre Catalunya i la Xina (1876-1895)”.
(Tesis Doctoral). Barcelona: Universitat de Barcelona
Guterl, Matthew Pratt. (2003). “After Slavery: Asian Labor, the American South, and the Age
of Emancipation”. Journal of World History, Vol.14, N.2, pp.209-241.
Hu-Dehart, Evelyn. (1994). “Chinese Coolie Labor in Cuba in the Nineteenth Century: Free
Labor of Neoslavery”. Ethnicity, Gender, Culture & Cuba, Vol.2, Article 5, pp.38-54
Hu-DeHart, Evelyn. (2006). “Opio y control social: culíes en las haciendas de Perú y Cuba”.
ISTOR, Vol.II, 27, pp.28-45
Mei, June. (1979). “Socioeconomic Origins of Emigration: Guandgou to California, 1850-
1882”. Modern China, Vol. 5, pp. 463-500.
Jupp, James. (2001). “The Australian People: An Encyclopedia of the Nation, Its People and
Their Origins”. Austràlia: Cambridge University Press.
90
Lubbock, Basil. (1955) “The Coolie Ships and Oil Sailers”. Glasgow: Brown Son and Ferguson
Limited.
Maddison, Angus. (2001). The World Economy: A Millennial Perspective. França: OECD
Development Centre
Meagher, Arnold J. (2008). “The Coolie Trade: The Traffic in Chinese Laborers to Latin
America 1847-1874”. Estats Units: Xlibris.
Mookherji, S.B. (1962). “The indentured System in Mauritius, 1837-1915”. Calcuta: Firma K.
L. Mukhopadhyay.
Ng, Rudolph. (2014). “The Chinese Comission to Cuba (1874): Reexamining International
Relations in the Nineteenth Century from a Transcultural perspective”. A Transcultural
Studies, N.2
Nield, Robert. (2015). “China’s Foreign Places: The Foreign Presence in China in the Treaty
Port Era. 1840-1903”. Hong Kong: HK University Press.
Nield, Robert. (2010). “The China Coast: Trade and the First Treaty Ports”. Hong Kong: Joint
Publishing.
Northrup, David. (1995). “Indentured Labor in the Age of Imperialism 1834-1922”. Nova
York: Cambridge University Press.
Northrup, David. (2003). “Free and Unfree Labor Migration, 1600-1900: An Introduction”.
Journal of World History, Vol. 14, n.2, pp.125-130.
Osterhammel, Jürgen. (2015). “La transformación del mundo”. Barcelona: Planeta.
Perdue, Peter C. (2010). “The first Opium War of 1839-1842”. Estats Units: Massachusetts
Institute Technology.
Pérez de la Riba, (2000). “Los culíes chinos en Cuba”. La Habana: Editorial Ciencias Sociales
Plowman, Robert J. (2010). “The Voyage of the “Coolie”Ship Kate Hooper” A Sen. Hu i Jielin
Dong (eds.). The Rocky Road to Liberty: A Documented History of Chinese
Immigration and Exclusion. (pp. 66-79). Estats Units: Chinese American Society.
Porter, Jonathan. (1996). “Macau : The Imaginary City”. Estats Units: Westview Press.
Richardson, Peter. (1982). “Chinese Mine Labour in the Transvaal”. Londres: The Macmillan
Press LTD.
Rodríguez Pastor, Humberto. (1989). “Hijos del Celeste Imperio en el Perú (1850-1900):
migración,agricultura, mentalidad y explotación”. Lima: Instituto de Apoyo Agrario.
91
Schirokauer, Conrad i Brown, Miranda.(2006). “Breve historia de la civilización china”.
Barcelona: Bellaterra.
Schultz, Austin. (2011). “American Merchants and the Chinese Coolie Trade 1850-1880:
Contrasting models of human trafficking to Peru and the United States”. Estats Units:
Western Oregon University.
Smith, Dorsia, Puig, Raquel, Cortés Santiago, Ileana. (2008). “Caribbean Without Borders:
Literature, Language and Culture”. Newcastle: Cambridge Scholars Publishing
Suzuki, Hideaki. (2016). “Abolition as a Global Experience”. Singapur: NUS Press.
Tang, Chee-Beng. (2013). “Routeledge Handbook of the Chinese Diaspora”. Nova York:
Taylor&Francis Books.
Wang, Gungwu. (1994). “China and the Chinese Overseas”. Singapur: Times Academy Pres.
Wood, Frances. (1998). “No Dogs and Not Many Chinese: Treaty port life in China 1843-
1943”. Londres: John Murray.
Young, Elliot. (2014). “Alien Nation: Chinese Migration from the Coolie Era through the
World War II”. Estats Units: The University of North Carolina Press.
Yun, Lisa. (2008). “The Coolie Speaks: Chinese Indentured Laborers and African Slaves in
Cuba”. Filadèlfia: Temple University Press.
Yun, Lisa i Laremon, Ricardo René. (2001). “Chinese Coolies and African Slaves”. The John
Hopkins University, p.99-122.
92