La contribució del Consell de Barcelona a les demandes de ...9. Dos treballs de conjunt sobre la...

La contribució del Consell de Barcelona a lesdemandes de la Corona, 1387-1462

Pere Verdés Pijuan*

Introducció: abast i límits historiogràfics

Durant les darreres dècades, els treballs sobre fiscalitat i finances públiques hanconstituït una de les línies de recerca més fecundes a l’hora d’estudiar l’anome-nat “origen de l’Estat modern” a l’Occident europeu. Iniciada a recer de la “novahistòria política” a la dècada de 1970, en el context de la tercera generació del’escola dels Annals, la recerca sobre els antecedents de l’Estat actual entre elssegles XII-XVIII va rebre un impuls decisiu de la mà del programa “Gènesi” del’European Science Foundation durant les dècades de 1980 i 1990.1 En aquestcontext, i davant la impossibilitat de copsar globalment el fenomen, es van des-envolupar diverses línies d’estudi que molts cops adoptaven un punt de vistacomparatiu, transcendint etapes històriques i fronteres nacionals, alhora queincorporaven noves metodologies manllevades d’altres àmbits de les cièncieshumanes i socials, com ara l’antropologia, la sociologia, l’economia o la histò-ria cultural. Em refereixo, per exemple, a la història de les elits, de la teoria polí-tica, de la justícia i el dret, de la diplomàcia i la negociació, de la representació,de la propaganda, de la opinió pública, etc.2 És a dir, tot un reguitzell de temesque justifiquen les crítiques formulades contra “l’esmicolament” d’aquesta novahistòria, on es multipliquen sovint desordenadament els objectes d’estudi.

Ara bé, deixant de banda aquestes crítiques i també les que, de manera segu-rament justificada, s’han fet per l’ús anacrònic o teleològic del concepte d’Estat,3

el cert és que la “nova història fiscal” ha estat tremendament fecunda durant elsdarrers vint o trenta anys i ha esdevingut un dels observatoris privilegiats en l’es-tudi del procés de construcció de les formacions polítiques –diguem-ne Estats oanomenem-los d’una altra manera– que apareixen a final de l’Edat Mitjana.4

Aquest fet probablement s’expliqui, més enllà de la transcendència del propi

81

Barcelona Quaderns d’Història, 23 (2016), pàg. 81-104. ISSN: 1135-3058. ISBN: 978-84-9850-946-5

* Institució Milà i Fontanals, CSIC. Aquest treball s’ha realitzat en el marc del Projecte I+D «La coyuntura eco-nómica y demográfica en Cataluña a fines de la epoca medieval: análisis crítico de los indicadores fiscales yfinancieros» (HAR2014-54205-C2-1-P) y del Grup de Recerca Consolidat «Renda feudal i fiscalitat a la Catalunyabaixmedieval» (2014 SGR 1154).

1. Jean-Philippe GENÊT, «La genèse de l’État moderne», Actes de la recherche en sciences sociales, 118 (1997), pàg. 3-18.2. Per al cas francès, Jean-Philippe GENÊT, «Le politique (l’état, le pouvoir, les forces)», dins Jean-François SIRINELLI

(et al., dir.), Les historiens français à l’oeuvre, 1995-2010, París, PUF, 2010, pàg. 161-184.3. Pietro COSTA, «La soberanía en la cultura político-jurídica medieval: imágenes y teorías», Res publica, 17 (2007),

pàg. 33-58.4. Richard BONNEY (ed.), Economic Systems and State Finance, Oxford, OUP, 1995; i The Rise of the Fiscal State in Europe:

c. 1200-1815, Oxford, OUP, 1999.

objecte d’estudi, per la confluència que es produeix en la qüestió fiscal de temesdiversos d’aquesta “historia esmicolada” a la qual he fet esment (elits, teoria polí-tica, negociació, representació, resistència, moneda...); sense oblidar l’interès queha despertat la història de l’impost entre sociòlegs, economistes, politòlegs ojuristes, tal como ho demostra, per exemple, l’èxit aconseguit per l’anomenada“nova sociologia fiscal”.5

Comptat i debatut, centenars i centenars d’estudis que, per a l’època baixme-dieval, presten una atenció especial al paper jugat en la construcció d’una “fisca-litat d’Estat”, al costat de la Monarquia, l’Església i la noblesa, per un nou actorpolític: les pròsperes ciutats.6 Efectivament, han estat molts els treballs dedicatsarreu a aquest fenomen històric, considerat com axial en les relacions de poderque s’establiren en l’escaquer polític de l’època, des de l’aparició d’estudis pio-ners com els de Bernard Chevalier, primer, sobre les bones villes de França entre elssegles XIV i XVI (1982) i, després, sobre les relacions entre la fiscalitat municipal i lafiscalitat d’Estat durant el mateix període (1987).7

Catalunya no ha estat cap excepció, ans el contrari: a l’escalf d’iniciatives comles endegades per Manuel Sánchez juntament amb Denis Menjot, amb qui va pro-moure el projecte hispano-francès La fiscalité des villes au Moyen Âge (desenvolupatentre 1994 i 2004), o juntament amb Antoni Furió, amb qui va coordinar elfecund col·loqui internacional Corona, municipis i fiscalitat a la Baixa Edat Mitjana(celebrat a Lleida el 1995), el Principat ha esdevingut una referència europea enel tema, i la ciutat de Barcelona, com no podia ser d’una altra manera, un exem-ple ineludible.8 No obstant això, resta encara molt de camí per recórrer.9

Tal com ha mostrat Manuel Sánchez, coneixem força bé la seqüència fiscal quees va produir des de final del segle XIII al Principat i, gràcies sobretot als estudis dePere Orti, podem integrar la Ciutat Comtal en aquesta dinàmica política, que vatenir com a resultat la cristal·lització de la institució municipal i, més enllà, de laDiputació del General.10 Ara bé, la mort de Pere el Cerimoniós marca una frontera

Pere Verdés Pijuan82

5. Isaac W. MARTIN (et al., ed.), The New Fiscal Sociology: Taxation in Comparative and Historical Perspective, Cambridge,CUP, 2009.

6. Per a la península Ibèrica, les síntesis de M. Ángel LADERO QUESADA, «Estado, hacienda, fiscalidad y finanzas»,dins La Historia Medieval en España. Un balance historiográfico (1968-1998). XXV Semana de Estudios Medievales, 14 a 18de julio de 1998, Pamplona, Gobierno de Navarra, 1990, pàg. 457-504; i «Lo antiguo y lo nuevo en la investiga-ción sobre fiscalidad y poder político en la Baja Edad Media hispánica», dins Estados y mercados financieros en elOccidente cristiano (siglos XIII-XVI). XLI Semana de Estudios Medievales, 15 a 18 de julio de 2014, Pamplona, Gobierno deNavarra, 2014, pàg. 13-54.

7. Bernard CHEVALIER, Les bonnes villes de France du XIVe au XIVe siècle, París, Aubier-Montaigne, 1982; «Fiscalité muni-cipale et fiscalité d’État en France du XIVe au XVIe siècle. Deux systèmes liés et concurrents», dins Jean-PhilippeGENÊT i Michel LE MENE (ed.), Genèse de l’État moderne: prélèvement et redistribution. Actes du colloque de Fontevraud,1984, París, CNRS, 1987, pàg. 137-152.

8. Denis MENJOT i Manuel SÁNCHEZ (ed.), La fiscalité des villes au Moyen Âge (Occident méditerranéen). I. Étude des sources;II. Les systèmes fiscaux; III. La redistribution de l’impôt; IV. La gestion de l’impôt, Tolosa de Llenguadoc, Privat, 1996-2004; Manuel SÁNCHEZ i Antoni FURIÓ (ed.), Corona, municipis i fiscalitat a la Baixa Edat Mitjana, Lleida, Institutd’Estudis Ilerdencs, 1997.

9. Dos treballs de conjunt sobre la qüestió a Catalunya i a la resta de la Corona d’Aragó: Manuel SÁNCHEZ, El nai-xement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles XII-XIV), Vic, Eumo Editorial/Universitat de Girona, 1995; ManuelSÁNCHEZ, Antoni FURIÓ i J. Ángel SESMA, «Old and new forms of taxation in the Crown of Aragon (13th-14th cen-turies)», dins Simonetta CAVAIOCCHI (cur.), Fiscal systems in the European economy from the 13th to the 18th centuries,Florència, FUP, 2008, pàg. 99-130.

10. Pere ORTI GOST, «La construcció del sistema fiscal municipal a Barcelona, segles XIII-XIV», Barcelona Quadernsd’Història, 2/3 (1996), pàg. 17-34; Manuel SÁNCHEZ i Pere ORTI, «La Corona en la génesis del sistema fiscal muni-cipal en Catalunya (1300-1360)», dins SÁNCHEZ i FURIÓ, Corona, municipis i fiscalitat..., pàg. 233- 278; Pere ORTI,

en el nostre coneixement tant pel que fa a l’evolució fiscal com a les conseqüènciespolítiques que aquesta tingué a Catalunya en general i a Barcelona en particular.Paradoxalment, desconeixem en bona part què va succeir amb el que probable-ment fou el principal motor de la història política del país durant un dels seusperíodes més convulsos, el segle XV, i, en el cas de barceloní –encara que comptemamb tesis de tanta entitat com les de Vicens o Batlle–, no es pot establir quin fou eldiàleg polític-fiscal que tingué lloc en el decurs d’aquella centúria, marcada percanvis de nissaga reial, guerres civils i unions dinàstiques.11

Avui per avui, aquest diàleg només pot intuir-se si prenem com a referència elsestudis sobre altres poblacions del Principat, com ara Girona, Tarragona, Cervera,Valls o Reus.12 Per tant, serà a partir d’aquestes anàlisis que intentaré de trenar uncanemàs sobre el qual poder situar la multitud de dades fiscals disperses i gairebésempre inconnexes que, gràcies a la bibliografia o a les fonts editades, disposem peral cas de Barcelona. Aquest és el limitat objectiu de la meva ponència a l’esperad’una futura recerca que aprofundeixi, a través d’un estudi sistemàtic de la docu-mentació inèdita, l’anàlisi dels estrets lligams que existiren entre l’evolució fiscal ila política durant la quinzena centúria. Renuncio, d’entrada, a oferir una visió inte-grada de tots els escenaris fiscals que es plantejaren coetàniament a nivell deCatalunya, de la Corona d’Aragó i més enllà, tot i que voldria cridar l’atenciósobre la conveniència ineludible d’estudiar-los simultàniament per acabar d’en-tendre bé la dinàmica de l’època. No debades, la Monarquia disposava de diversos“vivers” als quals podia acudir de manera alternativa o combinada a l’hora de satis-fer les seves necessitats financeres; em refereixo al reialenc, composat pel patrimo-ni reial i les ciutats, a les assemblees de Corts i les Diputacions dels diferents regnes,a l’Església i als grans senyorius, als territoris italians d’ultramar i, en època deFerran II, fins i tot a Castella. Aquesta estructura fiscal composta condicionava enun determinat sentit, “constitucionalista”, el procés de construcció de l’Estat, alho-ra que donava un marge de maniobra a la Monarquia, que, depenent de la conjun-tura, podia jugar a favor o en contra dels interessos de ciutats com Barcelona.13

A l’hora d’esbossar el canemàs o marc de referència per a la contribució fiscaldel segle XV, hi ha dues possibilitats principals: o bé un criteri sincrònic, que priorit-zi els tipus d’exacció satisfets per les ciutats catalanes a la Monarquia, o bé un crite-

La contribució del Consell de Barcelona a les demandes de la Corona, 1387-1462 83

Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona, segles XII-XIV, Barcelona, CSIC, 2000, passim; Manuel SÁNCHEZ, «Laconvocatoria del usatge Princeps Namque en 1368 y sus repercusiones en la ciudad de Barcelona», BarcelonaQuaderns d’Història, 4 (2001), pàg. 79-107; Pere ORTI, «La distribución de la carga fiscal entre las ciudades y villasde realengo en la Cataluña del siglo XIV», dins Denis MENJOT i Manuel SÁNCHEZ, Fiscalidad de Estado y fiscalidadmunicipal en los reinos hispánicos Medievales, Madrid, Casa de Velázquez, 2006, pàg. 275-316.

11. Jaume VICENS VIVES, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1479-1516), Barcelona, Universitat de Catalunya, 1936; CarmeBATLLE GALLART, La crisis social y económica de Barcelona a mediados del siglo XV, Barcelona, CSIC, 1973.

12. Francesc CORTIELLA ÒDENA, Una ciutat catalana a darreries de la baixa edat mitjana: Tarragona, Tarragona, Institutd’Estudis Tarraconenses “Ramon Berenguer IV”, 1984. Jordi MORELLÓ BAGET, Fiscalitat i deute públic en dues vilesdel Camp de Tarragona. Reus i Valls, segles XIV-XV, Barcelona, CSIC, 2001; i Reus en el trànsit a la modernitat: fiscalitat ifinances d’una vila en vies de creixement, Reus, Associació d’Estudis Reusencs, 2003. Pere VERDÉS PIJUAN, «La GuerraCivil catalana i l’inici d’un nou cicle fiscal (Cervera, 1465-1516)», dins Actes del Segon Congrés Recerques.Enfrontaments civils: postguerres i reconstruccions, Lleida, Associació Recerques/Pagès, 2002, vol. I, pàg. 128-144; i“Administrar les pecúnies e béns de la universitat”. La política fiscal i les estratègies financeres d’un municipi català a labaixa Edat Mitjana (Cervera, 1387-1516), Barcelona, Universitat de Barcelona, 2004, tesi doctoral inèdita. AlbertREIXACH SALA, Municipi, finances i elits locals en una ciutat catalana baixmedieval: Girona (1345-1445), Girona, Univer -sitat de Girona, 2015, tesi doctoral inèdita.

13. Per fer-se una idea d’aquesta complexitat fiscal, vegeu Winfried KÜCHLER, Les finances de la Corona d’Aragó al segleXV (regnats d’Alfons V i Joan II), València, Alfons el Magnànim/Generalitat Valenciana, 1997.

ri diacrònic, que ressegueixi la contribució urbana per etapes, per exemple, els suc-cessius regnats. No he optat pròpiament per cap de les dues, sinó per un planteja-ment mixt que prova de situar els diversos tipus d’exaccions en tres grans grups,abans i després d’una data crucial: 1462, any de l’inici de la Guerra Civil catalana.

Segons el meu parer, el període que va des de 1387, any de la mort del rei Pereel Cerimoniós, fins al començament del conflicte civil i d’un nou cicle fiscal cons-titueix el moment principal a l’hora d’entendre la gènesi d’una identitat urbanaassociada al concepte de res publica del país. Dins d’aquest període, i tenint encompte les característiques polítiques i fiscals de la contribució urbana, classifi-co les exaccions pagades a la Corona en tres grans grups: una contribució obliga-da o negociada, tal com establia la norma general del país o la particular de la ciu-tat; una contribució forçada per la sempre necessitada Monarquia, a la recerca denous espais fiscals; i una contribució, diguem-ne, “preventiva” de la ciutat ambl’objectiu de preservar el patrimoni reial –font teòrica de finançament delmonarca– i blocar la pressió fiscal.

Com veurem, aquests tres grups d’exaccions no són absolutament estancs,però la distinció permet de copsar la dinàmica política subjacent. Així mateix,resulta impossible, a hores d’ara, quantificar per a Barcelona –tal com s’ha fet,per exemple, en els casos de Cervera, Reus, Valls o Girona– el pes concret d’aques-tes exaccions, però tenim prou indicis per fer-nos una idea del que va suposar lacontribució i també la no-contribució (aspecte, encara que no ho sembli, moltimportant) en cadascun dels grups. La recerca duta a terme no és ni molt menyssuficient, i en són prova els interrogants que aniré plantejant i que responen a“passades” que no sé ben bé com acabar de trenar en aquesta complexa trama.

La contribució obligada o negociada en Corts

L’anàlisi de la contribució obligada o negociada entre 1387 i 1462 enllaça gairebésense solució de continuïtat amb els darrers anys del regnat de Pere el Cerimoniós,presentats per Sánchez en aquest mateix volum. Tal com hem vist, la Ciutat deBarcelona va aconseguir franquesa de questia l’any 1299, i això significava que, apartir d’aquell moment, les seves autoritats no estaven obligades a contribuir cadavegada que el rei els ho demanés, sinó solament de forma voluntària o “graciosa”en determinades circumstàncies, o bé en forma de serveis militars en cas d’amena-ça interna o externa per a la seguretat del príncep o del Principat.14 El resultat d’a-questa situació fou el desenvolupament d’una contribució negociada en el marc deCorts i Parlaments o de forma particular, entre el Consell i el monarca, que fins benavançat el segle XIV va permetre a la Corona d’aconseguir quantitats prou impor-tants de numerari per a finançar les seves empreses, i a la Ciutat, en contraprestaciópels subsidis generals i donatius particulars que concedia, de bastir un sistema fis-cal propi, bo i consolidant al mateix temps les institucions municipals.15

84

14. ORTI, Renda i fiscalitat…, pàg. 584-591.15. ORTI, «La construcció del sistema fiscal..., pàg. 17-34; «El Consell de Cent durant l’Edat Mitjana», Barcelona

Quaderns d’Història, 4 (2001), pàg. 21-48.

Pere Verdés Pijuan

Tanmateix, a les darreries del regnat del Cerimoniós, aquesta comunió d’inte-ressos entre les ciutats catalanes i la Monarquia començà a trencar-se, tal comho demostra –per exemple– el principi expressat a les Corts de Barcelona de1379 en relació al donatiu sol·licitat per a l’expedició a Sardenya: «que per lo fetde Cerdenya ne per ninguna altra necessitat, cas o rahó [...] no façats [el rei] d’a-quí avant als dits braçes [...] alguna demanda o demandes [...] fora Corts».16

85

16. Manuel SÁNCHEZ, «Las Cortes de Cataluña en la financiación de la guerra de Arborea (segunda mitad del sigloXIV)», dins M. Teresa FERRER (et al., ed.), La Corona Catalanoaragonesa i el seu entorn mediterrani a la Baixa Edat Mitjana,Barcelona, CSIC, 2005, pàg. 392.

Còpia de l’acta de confirmació dels privilegis i llibertats de la ciutat deBarcelona pel rei Ferran I a l’inici del seu regnat, 1412. AHCB, 1G-16, Llibre Vermell, f. 1.

La contribució del Consell de Barcelona a les demandes de la Corona, 1387-1462

En efecte, la contribució de Barcelona i la resta del Braç Reial en Corts iParlaments es va anar reduint progressivament i, parapetant-se darrere lesexempcions fiscals que posseïen, les autoritats urbanes deixaren en mans de l’as-semblea general la concessió d’ajudes al rei sol·licitades, sobretot, per finançaraccions militars fora del Principat. Des de finals de la catorzena centúria, doncs,la Diputació del General fou l’encarregada teòrica de finançar aquelles empresesi, exceptuant els donatius sui generis fets per al passatge del rei a Sardenya el 1393i pel trasllat obligat del rei Martí des de Sicília el 1396, ni Barcelona ni les altresciutats i viles reials contribuïren de forma important a cap de les empreses dinàs-tiques a l’exterior. Resulta complicat d’entendre les contribucions realitzadesarran dels dos episodis esmentats, ja que, dins la mateixa dinàmica fiscal, s’hibarregen altres elements: la repressió per l’assalt als calls jueus el 1391, la succes-sió conflictiva de Joan I amb la invasió del Principat pel comte de Foix, l’alienacióde patrimoni reial, etc. Sigui com sigui, tot sembla indicar que el Consell, com atal, no atorgà cap tipus de donatiu –ni particular ni en Corts– més enllà de com-pres de patrimoni reial o avançament de diners a la Diputació del General.17

En aquest sentit, és il·lustrativa la resposta donada pels consellers al rei Martíquan arribà a Catalunya el 1397. El monarca manifestava «que ell és vengut deSicília fort pobre e ha trobada tota sa terra ací fort buyda, en tant que ell soffergran affany per mantenir son reyal estament, e per aquesta rahó haja pregada eprech la Ciutat que li faça alguna ajuda o socors». I el Consell responia que «tan benper conservació del privilegi que la Ciutat ha, lo qual comprà tan carament, com perlos grans càrrechs en que és al present, que al dit senyor, en particular, no sia resdonat».18 És en aquest context que s’han d’entendre, per exemple –i sobretot–, lesreiterades negatives del Consell a concedir donatius particulars durant el regnatd’Alfons el Magnànim per a finançar l’aventura italiana o la guerra a Castella.

No s’ha estudiat encara amb detall la seqüència de donatius sol·licitats per lamonarquia de forma general, en Corts i Parlaments, ni de forma particular aBarcelona per fer front a les empreses esmentades o a d’altres durant l’etapa con-siderada.19 Però podem inferir la no contribució de Barcelona de la negativa d’al-tres indrets menors, com ara Cervera. La fèrria voluntat dels regidors cerverins esmanifestava l’any 1448 dient al procurador reial «que aquesta vila ha acustumatde subvenir als senyors reys passats seguint la orde de les altres ciutats e viles reals

86

17. Sobre la institució de la Diputació del General en el segle XV: Isabel SÁNCHEZ DE MOVELLÁN TORENT, La Diputació delGeneral de Catalunya (1413-1479), Barcelona, Generalitat de Catalunya/Institut d’Estudis Catalans, 2004, esp. pàg.271-338 per a la vessant fiscal. Un esbós de l’evolució financera de la institució, a Pere ORTI GOST, «Les finan-ces de la Diputació del General de 1380-1462», dins M. Teresa FERRER (dir.), Història de la Generalitat de Catalunya,Barcelona, Generalitat de Catalunya/Institut d’Estudis Catalans, 2011, pàg. 119-137.

18. M. Teresa FERRER, «Les relacions del rei Martí l’Humà amb la ciutat de Barcelona», dins VII Congreso de Historiade la Corona de Aragón, Barcelona, Vda. Rodríguez Ferran, 1962, vol. III, pàg. 163; i «La sucesión de Juan I deAragón por Martín I y la invasión del conde de Foix. La participación de Barcelona en la defensa de Catalunya(1396-1397)», dins M. Isabel DEL VAL VALDIVIESO i Pascual MARTÍNEZ SOPENA (dir.), Castilla y el mundo feudal. Homenajeal professor Julio Valdeón, Valladolid, Junta de Castilla y León/Universidad de Valladolid, 2009, vol. II, pàg. 381-396. Pel que fa l’època de Joan I, no puc determinar la contribució particular –si és que es produí– de la CiutatComtal l’any 1393 (una aproximació a BATLLE, La crisis social y econòmica..., pàg. 126-131), que sí que pot docu-mentar-se en altres indrets del Principat.

19. Algunes notícies, a Rúbriques de Bruniquer. Cerimonial dels magnífics consellers y regiment de la ciutat de Barcelona,Barcelona, Henrich y Cia, 1913, vol. II, pàg. 211-213. També, a M. Asunción BALDRICH FORTUNY, El gobierno de laciudad de Barcelona en la época de Alfonso V el Magnánimo (desde el año 1416 hasta el año 1432), Barcelona, Universidadde Barcelona, 1993, vol. I, pàg. 308-326.

Pere Verdés Pijuan

de Cathalunya e ço no sie condecent cosa aquesta vila començar o principiar taldonatiu o subvenció, però, vist les altres viles e ciutats del principat de Cathalunyaquina subvenció o donatiu faran, aquesta vila e los singulars e poble de aquellacom a feells vassalls se regiran e faran segons les altres viles e ciutats segons lurpossibilitat porà bastar e porà supplir, jasie que per subvenir e socórrer los magníf-fíchs reys passats siam vuy posats en assats necessitat e penúria…».20

Les dades fragmentàries presentades per la bibliografia no coincideixen, il’únic que sembla clar és que fou en darrera instància la Diputació del Generalde Catalunya qui assumí els limitats donatius que s’oferiren en Corts durant laprimera meitat del segle XV, essent –pel que sembla– el regne i la ciutat deValència els que portaren el pes econòmic en el decurs d’aquest període.21

En teoria, els serveis militars eren l’única prestació que podia exigir obliga-tòriament el rei a la Ciutat de Barcelona. Dins d’aquests serveis podem distingir:la convocatòria de l’usatge Princeps namque, que obligava tots els habitants delPrincipat a socórrer el príncep quan estava en perill o era envaït el territori cata-là; el servei d’host i cavalcada, que havien de prestar tots els vassalls del rei perdefensar els drets de llur senyor; i altres prestacions militars de caràcter menor,relacionades amb els drets castrals.22

Com ha explicat en aquest mateix volum Manuel Sánchez, durant la segonameitat del segle XIV el rei Pere el Cerimoniós havia hagut de convocar el Princeps nam-que per fer front, bàsicament, a l’entrada d’exèrcits mercenaris per la frontera ambFrança i, davant de la inoperància de la lleva general, va optar molts cops per sol·lici-tar la composició o redempció d’aquest servei militar en l’àmbit de les Corts o forad’elles.23 Aquestes iniciatives, però, es van reduir durant la primera meitat del segleXV, perquè el territori català no va patir aleshores amenaces de consideració.

La darrera contribució de Barcelona a la redempció del Princeps namque vatenir lloc l’any 1388, quan Joan I va invocar l’usatge per fer front al perill d’in-vasió de les companyies del comte d’Armanyac, i fou realitzada mitjançant elpagament d’un fogatge i l’emissió de censals morts en nom de la Generalitat. Nopodem determinar exactament quina fou la quantitat pagada per la Ciutat,però sabem que la composició de la lleva va negociar-se en el marc de les Cortsde Montsó (1389). Segons els acords presos en aquesta assemblea, les ciutats iviles reials del Principat havien de satisfer un fogatge de 12 sous barcelonesosper foc i, a més, els seus regidors havien d’emetre deute públic (censals morts)en nom de la Generalitat.24

87

20. VERDÉS, “Administrar les pecúnies…, pàg. 518-522.21. La contribució de la Diputació del General de Catalunya a les empreses militars reials durant l’època del

Magnànim no ha estat estudiada, i solament existeixen aproximacions parcials i molt contradictòries al tema:Jaume VICENS VIVES, Els Trastàmares (segle XV), Barcelona, Vicens-Vives, 1969, pàg. 108-145; Maurice BERTHE, Lesfinances de la “Generalitat” de Catalogne (1382-1479), Diplôme d’Études Supérieures d’Histoire, 1958, inèdit, pàg.118; KÜCHLER, Les finances de la Corona d’Aragó..., pàg. 155-192, esp. pàg. 162.

22. M. Teresa FERRER, «La organización militar en Cataluña en la Edad Media», Revista de Historia Militar (Madrid),2001, núm. extra, pàg. 119-122.

23. Manuel SÁNCHEZ, «La convocatoria del usatge…, pàg. 79-107; «La presión fiscal en un año difícil: Cataluña, amediados de 1374 – mediados de 1375», Mayurqa, 27 (2001), pàg. 25-45; «Defensar lo Principat de Cathalunya pen-dant la seconde moitié du XIVe siècle: du service militaire à l’impôt», dins Denis MENJOT (et al., dir.), L’impôt dansles villes de l’Occident Méditerranéen (XIIIe-XVe siècle), París, Comité pour l’histoire économique et financière de laFrance, 2005, pàg. 153-171.

24. VERDÉS, “Administrar les pecúnies…, pàg. 525-526.


25. VERDÉS, “Administrar les pecúnies…, pàg. 526-527.26. Jaume PERES UNZUETA, El sometent a través de la historia, Barcelona, Joaquim Horta, 1924, pàg. 94-97. Vegeu també:

Rubriques de Bruniquer..., vol. II, pàg. 238.27. Sobre la redempció de la host, FERRER, «La organización militar..., pàg. 162-164.28. FERRER, «La sucesión de Juan I de Aragón..., pàg. 381-396.

88

Una menció a part mereix la convocatòria realitzada l’any 1413 per Ferran I,al·legant el perill d’invasió del Principat per les companyies estrangeres quedonaven suport a Jaume d’Urgell. D’entrada, els diputats del General manifesta-ren la improcedència de la convocatòria, però la insistència del nou monarca vaprovocar que finalment la mateixa Diputació accedís a pagar una redempcióprovisional de 100.000 florins que, anys després, a les Corts de Sant Cugat, seriaconsiderada il·legítima.25 Fet i fet, Barcelona fou compensada per la seva parti-cipació militar en el setge de Balaguer i no va haver de contribuir a cap altra deles convocatòries documentades en el decurs de la primera meitat del segle XV

(1429, 1432 i 1439) per fer front a l’amenaça castellana i francesa, perquè no s’a-justaven a l’estricta normativa que, per tal d’evitar abusos reials, en regulava elcompliment.26

Quant a la resta de serveis militars de caràcter feudal que devia la Ciutat a laSenyoria reial, destacaven la host i la cavalcada, les quals podien ser prestades,així mateix, de forma personal o mitjançant una composició pecuniària.27 Entre1386 i 1462 es documenten nombroses convocatòries d’host amb participació deBarcelona, començant per l’ocupació, els anys 1396-1397, dels dominis de Mateude Foix, que havia fugit al Bearn després d’una temptativa frustrada d’invasió delPrincipat; sembla que en el donatiu aprovat al Parlament de Barcelona per finan-çar la campanya la capital contribuí amb 12.000 florins, a banda del que pagà oavançà per l’esmentat trasllat del rei Martí des de Sicília.28 Posteriorment, esdocumenta la petició d’host feta l’any 1397 per anar contra el vescomtat deCastellbó, commutada per diners, i també hi ha notícies d’una tropa enviada

Signatura autògrafa del rei Martí l’Humà al peu d’un documentrelacionat amb la venda de diverses baronies a la ciutat deBarcelona, 11-VIII-1408. AHCB, perg. 1A-1016.

Pere Verdés Pijuan

29. Hi ha notícies esparses sobre la participació de Barcelona en aquests contingents; per exemple, les referènciesque fa als afers de Castellbó i Empúries (FERRER, «Les relacions del rei Martí l’Humà…, pàg. 166; «Lluites de bàn-dols a Barcelona en temps del rei Martí l’Humà», dins Estudis d’Història Medieval, I. Estudis dedicats a FerranSoldevila, Barcelona, Societat Catalana d’Estudis Històrics, 1969, pàg. 75-94). Malgrat tot, per a una panoràmi-ca més general hem d’emmirallar-nos novament en el que succeeix coetàniament a la vila de Cervera: VERDÉS,“Administrar les pecúnies…, pàg. 539-543, amb la bibliografia que conté.

30. Sobre els consolats i la defensa de l’espai marítim en època del rei Martí l’Humà, Daniel DURAN I DUELT,«Consolats de mar i consolats d’ultramar. La defensa de l’espai marítim en temps de Martí l’Humà», dins M.Teresa FERRER (ed.), Martí l’Humà. El darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410). L’Interregne i el Compromís deCasp, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2015, pàg. 565-587.

31. M. Teresa FERRER, «Barcelona i la política mediterrània catalana: el Parlament de 1400-1401», dins XIV Congressodi Storia della Corona d’Aragona. La Corona d’Aragona in Italia (secc. XIII-XVIII).1. Il regnum Sardiniae et Corsicae nell’es-pansione mediterranea della Corona d’Aragona (Sassari-Alghero, 1990), Sàsser, Carlo Delfino, 1995, vol. II/1, pàg. 437-438. Per a l’evolució posterior de la política de la ciutat de Barcelona en aquest àmbit, vegeu-ne alguns episo-dis a M. Teresa FERRER, «La defensa marítima catalana contra el cors barbaresc. La reacció després del saqueigde Barenys (1406)», dins FERRER, La Corona catalanoaragonesa..., pàg. 101-134; i Claude CARRÈRE, Barcelona 1380-1462.Un centre econòmic en època de crisi, Barcelona, Curial, 1977, vol. I, pàg. 51-70. També, Rubriques de Bruniquer..., vol.II, pàg. 234 i s.

89

l’any 1400 al comtat d’Empúries. Com ja he apuntat, l’any 1413, abans de que fosconvocat el Princeps namque, Ferran I va sol·licitar un contingent armat per asset-jar Agramunt i Balaguer. Més endavant, durant el regnat d’Alfons el Magnànim,es documenten repetides convocatòries d’host entre 1430 i 1450 per anar contrael comte de Pallars (1433-34, 1441, 1448, 1449, 1450).29

Finalment, en relació a altres tipus de prestacions militars, no se’n documen-ten d’importants fins a l’esclat de la Guerra Civil, l’any 1462. Una menció a partmereixen les qüestions relacionades amb la defensa marítima, és a dir, les gale-res o altres efectius navals que Barcelona va finançar, ja fos per fer front alsatacs de pirates i corsaris, o per altres causes, com ara la defensa dels territorisd’ultramar. Aquest és un tema que caldria estudiar amb més detall per acabard’integrar-lo en la dinàmica fiscal que intento presentar, parant especial aten-ció a la relació que s’establí entre la Monarquia, el Consell de Barcelona i elsd’altres ciutats costaneres, i les institucions mercantils (consolats) de la Coronad’Aragó al llarg de tot el segle XV.30 Malgrat tot, a la llum dels estudis de M.Teresa Ferrer, resulten extraordinàriament il·lustratius episodis com els que vantenir lloc en el transcendental Parlament de Tortosa de 1400-1401. Els acordsd’aquesta assemblea significaren un increment notable del poder polític deBarcelona i les altres ciutats marítimes de la Corona, ja què intervenien en elgovern de l’illa de Sardenya i posaven les bases –mercès a la consolidació delpariatge– d’una contribució regulada per la defensa marítima. Tal com deixavenmolt clar les ciutats en l’assemblea, feien aquesta contribució al rei no perquèhi estiguessin obligades, sinó per ajudar-lo en la necessitat, ja que el finança-ment dels afers públics corresponia al tresor reial: «com esguarden la comunautilitat de la cosa pública, de la qual, senyor, sóts cap et príncep, regidor et man-tenedor, [e] convendrien ésser fetes de vostres tresors». El rei Martí va disposarque els diners de l’impost del pariatge fossin dipositats a la Taula de Canvi de laciutat, declarant que era una concessió que feia de gust perquè Barcelona haviademostrat sempre un gran interès per la cosa pública –gairebé tant com el propisobirà– i perquè sabia que era la que més es preocupava per la salvació del regnede Sardenya dins de la Corona.31


Els nous espais fiscals de la monarquia

A la llum d’aquestes paraules, i del que acabem de veure, sembla evident que elmarge de maniobra fiscal de la Monarquia a començament del segle XV era moltlimitat i que Barcelona agafà fins i tot la iniciativa política. Tanmateix, tot ple-gat no fou tan senzill. Tal com apunta Sánchez en l’estudi d’aquest mateixvolum, davant del progressiu encastellament de les ciutats reials i dels altresdos Braços, la Monarquia –ja en època del Cerimoniós– va decidir de buscarnoves vies de punció fiscal (o vies alternatives, perquè tampoc eren tan noves)que li permetessin obrir bretxa en la muralla legal de l’exempció urbana.

Així, en primer lloc, la Corona inicià una ofensiva fiscal i jurídica per “recre-ar” –crear de nou– un seguit de tributs de dubtosa legalitat, que atemptavencontra els privilegis de moltes poblacions del Principat: em refereixo, d’unabanda, a les cenes i, de l’altra, als coronatges, maridatges i novelles cavalleries. No m’a-turaré en la definició precisa de cadascuna d’aquestes exaccions, prou conegu-des, i només diré que Barcelona i la major part de grans ciutats i viles reials erenexemptes de la cena que es pagava cada cop que el monarca o alguns membresde l’entorn reial passaven per la població. Només estaven obligades, en algunscasos, a oferir-los algun tipus de convit i/o de present el primer cop que hi ana-ven.32 Pel que fa als coronatges, maridatges i novelles cavalleries, aquestes exaccionshavien estat associades tradicionalment a la questia i, un cop trencat el vincle del’antic tribut, el rei solament podia negociar –com he dit– el pagament de dona-tius ex gratia en el marc de Corts i Parlaments.33 Ara bé, malgrat la feblesa delsarguments jurídics, la tenacitat del monarca i dels seus funcionaris va aconse-guir de trencar la resistència de nombrosos municipis (especialment els demenor entitat), que hagueren de fer mans i mànigues per no haver de satisfercenes al rei i al seu entorn, i que acabaren pagant un devessall de contribucionsper coronacions de reis i reines, matrimonis i novelles cavalleries d’infants i matri-monis d’infantes, germanes i fins i tot filles bastardes del rei. També hi contri-buïen els llocs eclesiàstics a partir de les Corts de Sant Cugat de 1419, on va que-dar regulada mitjançant Concòrdia la qüestió de llur pagament de coronatges imaridatges. Caldria estudiar amb més detall què va succeir en aquesta assem-blea, però en qualsevol cas la Transacció que s’hi obtingué es pot considerarcom un veritable triomf del Magnànim.34

90

32. Marina MIQUEL, «La cena de presència a la Corona d’Aragó a mitjan segle XIV», dins Manuel SÁNCHEZ (ed.),Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC, 1993, pàg. 277-334, amb labibliografia.

33. Roser SALICRÚ I LLUCH, «Les demandes de la coronació de Ferran d’Antequera i d’Elionor d’Alburquerque alPrincipat de Catalunya. Una primera aproximació», dins Manuel SÁNCHEZ (ed.), Fiscalidad real y finanzas urbanasen la Cataluña Medieval, Barcelona, CSIC, 1999, pàg. 77-119. MORELLÓ, Fiscalitat i deute…, pàg. 211-240. PrimBERTRAN ROIGE, «Les demandes de coronació de Martí l’Humà (1398-1400). Primera aproximació», dins XVIICongrés d’Història de la Corona d’Aragó. El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta, Barcelona,Universitat de Barcelona, 2003, vol. III, pàg. 93-104. Esther REDONDO, «Negociar un maridaje en Cataluña: elmatrimonio de la infanta Leonor con Eduardo de Portugal», dins M. Teresa FERRER (et al., ed.), Negociar en la EdadMedia, Barcelona, CSIC, 2005, pàg. 165-184; i «La recaudación del subsidio para el matrimonio de Pedro elCeremonioso con María de Navarra (1338-1339)», dins Eloísa RAMÍREZ i Roser SALICRÚ (coord.), Cataluña y Navarraen la Baja Edad Media, Pamplona, Universidad Pública de Navarra, 2010, pàg. 323-342.

34. La Transacció de Sant Cugat ha estat analitzada per MORELLÓ, Fiscalitat i deute…, pàg. 229-234.

Pere Verdés Pijuan

Ara bé, aquest triomf no es féu extensiu a Barcelona, que, a més, era un referentper a totes les ciutats i viles del Principat. Tal com ha mostrat en aquest mateixcongrés Albert Reixach, les autoritats municipals del reialenc sovint van recó-rrer al consell dels regidors barcelonins i també cercaren el seu suport perquè«se aferrasen ab Barcelona e seguisen sa sequella» en tots els fets profitosos a lacosa pública del Principat. L’any 1416, Alfons el Magnànim va sol·licitar al Muni -cipi de Cervera una subvenció per la seva novella cavalleria i pel seu maridatge, laqual havia estat pagada per algunes poblacions i era refusada per d’altres.Inicialment, la decisió del Consell fou que Cervera havia d’estar dins del darrergrup, perquè la vila mai havia pagat aquell dret (la novella cavalleria, suposem) i,per tant, l’afer podia ser defensat jurídicament. Així doncs, l’estratègia adopta-da pels regidors fou de seguir les consignes de la Ciutat de Barcelona, però aviatva arribar un comissari reial a la vila per forçar algun tipus de compromís.35

91

35. VERDÉS, “Administrar les pecúnies…, pàg. 491. Arxiu Comarcal de la Segarra, Cervera, Fons Municipal, Consells,1416, f. 51r-v, 5-IX-1416.

Acte de lliurament del llibre In usatica Barcinone Commentaria pelseu autor, Jaume Marquilles, als cinc consellers de Barcelonasota la presidència de la reina Maria, 1448. Miniatura queencapçala el llibre atribuïda a Bernat Martorell per la composició i a Bernat Raurich per l’execució.AHCB, ms. 1G-18.


Al capdavall, només els consellers de Barcelona resistiren el setge fiscal de laCorona, fent valer els privilegis que eximien la ciutat tant de possibles contribu-cions associades al pas del rei per la ciutat com de demandes fetes per raó de coro-natges, maridatges o novelles cavalleries. No s’ha estudiat aquest privilegi deBarcelona, però hi ha prou indicis que confirmen la seva existència. A banda dereferències indirectes, com les de Cervera, es documenten disposicions pròpiesde la Ciutat Comtal en el mateix sentit. Així per exemple, l’any 1425, el rei Alfonsel Magnànim confirmava l’exempció de coronatge a tots els veïns de Barcelona(això és, els que hi tinguessin casa pròpia) i als de llurs baronies. Posteriorment,quan els receptors del maridatge de la infanta Elionor, germana del rei casadaamb el príncep Eduard de Portugal el 1427, pretengueren cobrar-lo de ciutadansde Barcelona, un testimoni veí de les Corts de 1430 declarà que «diverses uegadesés stat penyorat per coronació de reys, ço és, per la coronació del senyor rey EnMartí e per la coronació del senyor rey En Ferrando e per lo matrimoni de la reynade Castella e per la coronació del senyor rey vuy regnant e totes les penyores qui perles dites coronacions e matrimoni li foren fetes per los comissaris qui n’hauiencarrech, en apres ofren a ell testes, así com a ciutadà de Barchinona, sens pagarneguna cosa, ni negun dret, restituïdes e tornades».36

Tal com mostren clarament els treballs de Miquel Raufast, els consellers regu-laren estrictament les relacions protocol·làries amb el monarca quan acudia perprimer cop a la ciutat i només li concedien un present, en forma de vaixella deplata, que el nou rei sempre s’afanyava a reclamar.37 Més enllà d’això, però, i d’al-gunes mostres de cortesia menors, no es documenta cap altra contribució.38

Pel que fa a coronatges i demés, no hi ha constància del pagament explícit decap ni un d’aquests tributs, ans al contrari, l’única cosa que es documenta –comhe dit– és la confirmació de la franquesa corresponent. Altra cosa són els dona-tius “graciosos” concedits en el moment d’una coronació o un matrimoni; això sí,de manera teòricament voluntària o lligada, precisament, a la concessió o confir-mació de privilegis. Aquest és el cas de les 11.000 ll. del donatiu concedit per laciutat al rei Alfons el Magnànim l’any 1424, coincidint amb la petició del coronat-ge del rei i la reina a la resta del Principat, que se seguí d’una declaració reial enel sentit que no perjudicava en res les llibertats de la ciutat i d’un privilegi que

92

36. Francesch CARRERAS Y CANDI, La ciutat de Barcelona, Barcelona, A. Martín, 1916, pàg. 633, n. 1639.37. Miguel RAUFAST CHICO, «¿Negociar la entrada del rey? La entrada real de Juan II en Barcelona (1458)», Anuario de

Estudios Medievales, 36/1 (2006), pàg. 295-333; «La entrada real del rey Martín el Joven, rey de Sicilia, enBarcelona (1405): solemnidad, economía y conflicto», Acta Historica et Archaeologica Medievalia, 27/28 (2006-2007), pàg. 89-119; «¿Un mismo ceremonial para dos dinastías? Las entradas reales de Martín el Humano(1397) y Fernando I (1412) en Barcelona», En la España Medieval, 30 (2007), pàg. 91-130; «Ceremonia y conflicto:entradas reales en Barcelona en el contexto de la Guerra Civil catalana (1460-1473)», Anuario de EstudiosMedievales, 38/2 (2008), pàg. 1037-1085; «¿Recibir al primogénito? Política y ceremonia en las entradas del prín-cipe de Viana en Barcelona (1460 y 1461)», dins RAMÍREZ i SALICRÚ, Cataluña y Navarra..., pàg. 265-322; i «Sólo parala reina: la exclusiva celebración de la entrada de María de Luna en Barcelona (1400)», dins Manuel SÁNCHEZ

(et al., ed.), A l’entorn de la Barcelona medieval. Estudis dedicats a la Dra. Josefina Mutgé i Vives, Barcelona, CSIC, 2013,pàg. 353-366.

38. A banda de referències a l’exempció de cena, només es documenta el pagament de convits de cortesia perNadal i Pasqua, si els sobirans residien a la ciutat (CARRERAS, La ciutat de Barcelona…, pàg. 633, n. 1640; BATLLE, Lacrisis social y económica…, vol. I, pàg. 95). Una menció a part mereixen préstecs com els atorgats al rei Martí l’any1408 per subvenir a les necessitats de l’entrada que el rei Carles de Navarra i la seva comitiva feren a la ciu-tat de Barcelona: 4.000 florins que foren afegits al preu de venda de diverses baronies feta a la ciutat l’any1391 (Catàleg dels pergamins municipals de Barcelona. Anys 1396-1440 (vol. III), Barcelona, Ajuntament de Barcelona,2008, núm. 1036, pàg. 192-194).

Pere Verdés Pijuan

feia esment exprés de l’exempció de coronatge per a Barcelona i les seves baronies,confirmada l’any següent a tots els veïns de Barcelona i de les baronies.39

A banda d’aquesta contribució, són diversos els exemples de donatius –de vega-des en forma de present– que tenen un caràcter moltes vegades ambigu o polièdric,no sempre fàcil de copsar. Entre d’altres, per exemple: els 5.000 florins concedits aJoan I pels consellers, recelosos del nou rei quan aquest va pujar al tron, a canvi de lapromesa de no alienar el castell de Montcada i la baronia de Cervelló;40 els 18.000 flo-rins que li concediren l’any 1390 al mateix monarca a canvi d’una sèrie de privilegisrelacionats amb el port;41 els 15.000 florins que precediren el 1429 a la creació delCensal del rei Alfons;42 els 10.000 florins atorgats al Magnànim l’any 1444 a canvi desis privilegis, que quedarien anul·lats si el rei retornava els diners;43 els 10.000 florinsque costà l’esplèndid regal, consistent en una imatge d’or de Santa Eulàlia i altresjoies, fet l’any 1451 al mateix monarca pels consellers amb el propòsit d’inclinar-loa llur favor, davant la pressió dels buscaires i del governador Requesens;44 o el dona-tiu (o suborn) de 6.000 florins fet pels consellers buscaires al lloctinent general, elfutur Joan II, i el de 10.000 florins fet a Galceran de Requesens entre 1454 i 1455.45

Tots aquests donatius, que no eren nous –existien des de sempre– i que nosuposaven res de l’altre món des del punt de vista quantitatiu, tingueren, això sí,un pes relatiu i una transcendència qualitativa notable a causa –com he dit– del’absència d’altres contribucions i del caràcter tèrbol de la seva concessió.Aquesta ambigüitat, a més, anava associada en moltes ocasions al tercer espai depunció fiscal alternativa que va crear el rei per incrementar el cabal de contribu-cions al Principat: em refereixo al que s’ha anomenat “fiscalitat encoberta”.46

Recordem altre cop que, des de la darreria del segle XIV, la Monarquia i elsseus agents van ser cada vegada més gelosos en l’exercici de la potestat judiciali que aprofitaren qualsevol excusa (especialment les lluites de bàndols i altresconflictes locals) per imposar penes pecuniàries i obtenir guanys crematístics.47

93

39. BALDRICH, El gobierno de la ciudad..., vol. I, pàg. 290. Antonio M. ARAGÓ i Mercedes COSTA (ed.), Privilegios reales con-cedidos a la ciudad de Barcelona, Barcelona, Archivo de la Corona de Aragón, 1971, pàg. 225. Federico UDINA,«Privilegios reales a la ciudad de Barcelona en el Archivo de la Corona de Aragón (siglos XIII-XVIII)», dins La ciu-dad hispánica durante los siglos XIII al XVI, Madrid, Universidad Complutense, 1985, vol. 2, pàg. 1439-1440.

40. BATLLE, La crisis social y económica…, vol. I, pàg. 96, 41. Catàleg dels pergamins municipals de Barcelona… (vol. II), núm. 744, pàg. 285-286.42. BALDRICH, El gobierno de la ciudad..., vol. I, pàg. 282. Rúbriques de Bruniquer..., vol. II, pàg. 212.43. BATLLE, La crisis social y económica…, vol. I, pàg. 176, n. 30. Catàleg dels pergamins municipals de Barcelona… (vol. IV),

núm. 1210-1211 i 1213-1217, pàg. 25-31. Vegeu també José M. MADURELL MARIMÓN, Mensajeros barceloneses en lacorte de Nápoles de Alfonso V de Aragón (1435-1458), Barcelona, CSIC, 1963, pàg. 33-38. Rúbriques de Bruniquer..., vol.II, pàg. 212-213.

44. Rúbriques de Bruniquer..., vol. II, pàg. 183-184, n. 54. Vegeu també MADURELL, Mensajeros barceloneses en la corte...,pàg. 62-63.

45. Rúbriques de Bruniquer..., vol. II, pàg. 326-327 i 341, n. 55.46. L’expressió “exigència fiscal encoberta” fou encunyada per Sabaté, el primer a cridar l’atenció sobre aquesta

estratègia fiscal de la monarquia: Flocel SABATÉ CURULL, «L’augment de l’exigència fiscal en els municipis cata-lans al segle XIV: elements de pressió i resposta», dins Manuel SÁNCHEZ i Antoni FURIÓ (ed.), Corona, municipis i fis-calitat a la Baixa Edat Mitjana, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1997, pàg. 423-465, esp. pàg. 426-430.

47. Han estat diversos els autors que mostren la posada en marxa i el funcionament del poderós aparell burocrà-tic reial amb l’esmentat propòsit: Vanessa GIORGIO, «Villes, “imposicions”, et privilèges royaux (1387-1405)»,dins Manuel SÁNCHEZ (ed.), Fiscalidad real y finanzas urbanas en la Cataluña medieval, Barcelona, CSIC, 1999, pàg.281-299; M. Teresa FERRER, «Les recopilacions documentals dels arxivers del rei per a la recuperació del patri-moni reial», dins J. Antonio BARRIO (coord.), Los cimientos del Estado en la Edad Media. Cancillerías, notariado y privi-legios reales en la construcción del Estado en la Edad Media, Alcoy, Marfil, 2004, pàg. 13-37; i Carlos LÓPEZ RODRÍGUEZ,«El Archivo Real de Barcelona en tiempos de Fernando I de Antequera (1412-1416)», Signo. Revista de Historia dela Cultura Escrita, 12 (2003), pàg. 31-60.


Conscients d’aquest fet, en l’àmbit de les Corts, els representants de les ciutatsi viles reials van intentar de limitar l’actuació del monarca i els seus funciona-ris, però el rei contrarestava aquesta petició tot invocant el deure que teniaenvers la pacificació dels súbdits. D’aquesta manera, talment com si fos unamina excavada sota la muralla legal dels municipis, el rei va “persuadir” moltsindrets perquè paguessin exaccions il·legals, com eren els coronatges i maridatges,a banda d’altres importants sumes de diners addicionals en concepte de privile-gis o “donatius graciosos”. Aquestes extorsions –diguem-ho pel seu nom– pre-senten diverses formes que no sempre poden distingir-se bé, però, si haguéssimd’escollir una exacció que les simbolitzi, aquesta seria la remissió de penes.

Com també va observar Flocel Sabaté, tradicionalment aquestes composi-cions eren sol·licitades pels mateixos municipis coincidint amb assembleesgenerals, canvis de jurisdicció o la concessió d’algun ajut al monarca. Des definal del segle XIV, però, «la cort reial evidencia un accentuat afany per abocar-se a la remissió general (o particular), no esperant la sol·licitud sinó anant a larecerca de casos susceptibles de rebre’n l’aplicació».48 Així doncs, entre 1387 i1462, documentem el pagament de quantitats importants de diners al rei o alsseus oficials en concepte de remissions de penes o composicions per determi-nats delictes que tenien lloc a les ciutats i viles del Principat. Sens dubte, l’assaltals calls jueus, l’any 1391, constitueix un dels exemples paradigmàtics d’aques-ta política, i el càrrec de governador general –per exemple i sobretot, Galcerande Requesens– un dels principals protagonistes.49

Novament, Barcelona sembla resistir molt millor que altres ciutats i vilescatalanes aquesta modalitat de pressió i/o extorsió de la Corona. Tanmateix,més enllà de que Barcelona acabés o no pagant remissions, no podem deixar depreguntar-nos si no existeix una certa correlació cronològica dels donatius ambdeterminats conflictes polítics viscuts a la ciutat o amb contenciosos d’altretipus. Evidentment, la pregunta és retòrica. Pensem en el que deia el rei Alfonsel Magnànim després d’haver acceptat el 1451 el ric present en forma de joiesque li feren els consellers de la Biga per inclinar-lo al seu favor. Com és sabut,malgrat aquest present, el monarca va acabar revocant les eleccions municipalsel 1453 i, davant d’un nou oferiment de diners que se li féu perquè s’hi repen-sés, va respondre que les seves decisions no es movien per afany de diners o perinterès propi, sinó per la bona intenció i la gran voluntat de pacificar la ciutat,com abans ho havia fet amb Messina, Siracusa i d’altres poblacions que notenien la importància de Barcelona, la més insigne de tots els seus regnes. Aixòsí, como hem vist, l’any següent el lloctinent i el governador general rebien dela Busca 6.000 i 10.000 florins, respectivament, per les seves “gestions”.50

En suma, caldria observar en detall la cadència de peticions de la Corona, elsconflictes polítics o jurisdiccionals i els donatius que finalment acabà satisfentel Consell de forma –diguem-ne– poc entusiasta o, si més no, preventiva. Tot ple-gat deixa entreveure un diàleg fiscal no sempre fàcil d’observar però innegable

94

48. SABATÉ, «L’augment de l’exigència fiscal..., pàg. 428-430.49. Aquesta dinàmica ha estat especialment estudiada en els casos de Reus, Valls, Cervera i Girona: MORELLÓ,

Fiscalitat i deute públic..., pàg. 200-209; VERDÉS, «La Guerra Civil catalana..., pàg. 128-144; “Administrar les pecúnies...,pàg. 497-523; REIXACH, Municipi, finances i elits locals..., pàg. 208-227.

50. BATLLE, La crisis social y económica…, vol. I, pàg. 183-184, 326-327 i 341.

Pere Verdés Pijuan

i tremendament indicatiu de la dinàmica política subjacent en el procés de“construcció estatal” a la Catalunya de la primera meitat del segle XV.

La preservació del patrimoni reial

El tercer grup de “contribucions” fetes per Barcelona a la Corona correspon a untipus que ja he apuntat en parlar del pariatge de1401 i que situa la iniciativa fis-cal en la Ciutat, a diferència del que vèiem fa un moment, on era el rei qui cer-cava noves fonts d’exacció. En aquest cas, tampoc es tracta de cap novetat, peròno hi ha dubte que l’interès implícit o explícit del Consell barceloní i d’altresmunicipis catalans (i de la Corona d’Aragó) a “preservar” el patrimoni reial, teò-ric recurs financer del monarca, adquireix una nova dimensió a la darreria delsegle XIV. No debades, mai abans els representants urbans havien gosat dir a unrei el que els síndics de les ciutats de Barcelona i València digueren a Joan I l’any1396, poc abans de la seva mort sobtada. En nom del bé comú de la cosa públi-ca, li retreien, entre altres coses, que, per culpa de mals consellers, hagués gas-tat fins el darrer diner de les seves rendes ordinàries i que, llavors, hagués deviure de «fiscalies e plor de nostres gents», sense tenir en compte el gran càrrecque això suposava davant de Déu i el perill de perdre el major tresor que té qual-sevol rei al món, això és, la fidelitat i el cor del seus súbdits.51 Aquesta fou la res-posta donada pels llocs del reialenc al monarca quan va demanar ajut econòmicper recuperar el depauperat patrimoni reial. Des del clàssic treball de M. Teresa

95

51. Transcrit per Josep M. ROCA, «Memorial de greuges que’ls missatgers de la Ciutat de Valencia presentaren alRey Johan I d’Aragó», Boletín de la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona, 11 (1924), pàg. 70-79.

Acta de presentació de les queixes elevades pels consellers de Barcelona en contrade les alienacions del patrimoni reial, 9-VI-1382. AHCB, perg. 1A-628.


Ferrer, que també conté aquesta citació, han estat diversos els estudis que hananalitzat el procés de recuperació del patrimoni reial alienat des de finals delsegle XIV. Aquest procés va començar amb molta força durant l’època del reiMartí, després del judici contra els curials de Joan I, però es va anar alentint pro-gressivament com a conseqüència d’esculls diversos, i a les darreries del regnatde l’Humà no solament s’havia aturat, sinó que, malgrat la pragmàtica de 1399,havien tornat els empenyoraments per subvenir a les despeses de l’expedició aSardenya.52

No entrarem ara a valorar tots els aspectes d’aquest inacabable, complex ipolièdric fenomen històric que són els intents de recuperar el patrimoni alie-nat, que tingué continuïtat durant els regnats de Ferran I i Alfons el Magnànim.Només m’agradaria cridar l’atenció sobre una afirmació que va fer en el seumoment Pere Orti, dient que fou en el pas del segle XIV al XV quan, igual que vasucceir a Anglaterra i França, es va establir definitivament a la Corona d’Aragóel caràcter del patrimoni reial com a hisenda pública i la necessitat de mante-nir-lo estable i consolidat per tal d’assegurar el manteniment de la Monarquia idescarregar el país de la nova fiscalitat d’Estat.53

En relació amb Barcelona, val la pena de cridar l’atenció sobre unes quantesderivacions fiscals que semblen estar-hi estretament relacionades.

En primer lloc, cal considerar des d’aquesta perspectiva el carreratge, una ins-titució complexa i polièdrica. Documentat ja durant l’època del Cerimoniós endiversos indrets, assolí l’expansió màxima a finals del segle XIV i durant la prime-ra meitat del XV, segurament com a reacció davant del perill d’alienació i sortidadel reialenc. Efectivament, com hem apuntat, el rei no va deixar d’empenyorarel seu patrimoni per fer front a les necessitats financeres urgents, violant fins itot els privilegis d’inalienabilitat de què gaudien algunes poblacions. Davant d’a-quest fet, l’única garantia que existia era situar-se sota la tutela d’alguna ciutato vila important, amb prou recursos materials i jurídics, i això es feia esdevenint“carrer” d’aquesta. Sens dubte, l’associació amb Barcelona era la més atractiva,atesa la influència de què gaudia la Ciutat Comtal, raó per la qual foren molts elsllocs que s’hi vincularen abans de 1462.54 Al contrari d’allò que s’havia pensat,el carreratge no va aportar gaires beneficis econòmics –almenys de tipus directe–a la capital catalana; ans el contrari, foren considerables els recursos materials ihumans que van haver-s’hi d’esmerçar davant l’ambivalència reial.55

Això no va succeir en el cas del patrimoni comprat per la Ciutat al rei, iaquesta és una segona derivació de la política municipal en aquest àmbit. Pelque fa a aquestes operacions, el primer que cal tenir molt clar és que, malgrat les

96

52. M. Teresa FERRER, «El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els estats catalano-ara-gonesos a la fi del segle XIV», Anuario de Estudios Medievales, 7 (1970-1971), pàg. 351-491.

53. ORTI, Renda i fiscalitat..., pàg. 28-39. També Manuel SÁNCHEZ, «Una aproximación a la estructura del dominio realen Cataluña a mediados del siglo XV: el capbreu o memorial de les rendes e drets reyals de 1440-1444», dinsManuel SÁNCHEZ (ed.), Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval, Barcelona, CSIC, 1993,pàg. 381-452.

54. M. Teresa FERRER, L’associació de municipis a l’Edat Mitjana. El carreratge de Barcelona, Barcelona, Ajuntament deBarcelona, 1999; i «Viles i llocs associats a Barcelona a l’Edat Mitjana. El carreratge», dins XVII Congrés d’Històriade la Corona d’Aragó. El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta, Barcelona, Universitat deBarcelona, 2003, vol. III, pàg. 293-314. També Flocel SABATÉ, El territori de la Catalunya medieval, Barcelona,Fundació Salvador Vives Casajuana, 1999, pàg. 202-208.

55. FERRER, L’associació de municipis…, pàg. 24-25.

Pere Verdés Pijuan

dificultats puntuals que es poden documentar, la potència econòmica de la ciu-tat de Barcelona durant aquesta època era enorme, especialment arran de la cre-ació de la Taula de Canvi el 1401 i la posterior reforma d’aquesta institució cab-dal. En efecte, al contrari del que va succeir en altres indrets, el Consell barcelo-ní, no solament va saber gestionar el deute públic (censal), sinó que en va treu-re molt de profit, esdevenint una institució financera de primer ordre.56 Abansfins i tot de la creació de la Taula, el Consell adquirí patrimoni que el rei aliena-va. L’any 1390, la Ciutat es va fer amb Montcada i la baronia de Cervelló per12.000 florins. L’any següent, les necessitats econòmiques de la Monarquia –imés concretament del futur rei Martí– a Sicília motivaren la venda a Barcelona,amb carta de gràcia o pacte de retrocessió, de les localitats valencianes d’Elx iCrevillent, a més de Terrassa, Sabadell i el castell d’Arraona al Vallès, i deTàrrega i Vilagrassa a l’Urgell per 50.000 florins. Després de la constitució de laTaula de Canvi, l’any 1409, la Ciutat també adquirí el comtat d’Empúries al reiMartí l’Humà per 50.000 florins, que serviren per sufragar les despeses ocasio-nades per la rebel·lió sarda.57

Una tercera i última derivació fiscal que m’agradaria posar en relleu, tant enrelació amb la preservació del patrimoni reial com amb la capacitat financerade Barcelona, són els préstecs concedits per la Ciutat als reis Alfons el Magnànimi Joan II. En aquest cas, tampoc es tractava de res de nou, ja que el fet que laMonarquia utilitzés les ciutats i viles del seu domini com a garantia o com aintermediàries per a aconseguir crèdit a llarg termini venia de lluny.58 No obs-tant, a la ciutat de Barcelona operacions com els préstecs concedits els anys1429 i 1460 no tenen parangó per la seva envergadura;59 sí, en canvi, a València,on es concediren –d’acord amb una dinàmica política sensiblement diferent res-pecte a les demandes de la Corona– préstecs per quantitats tan o més gransdurant la mateixa època.60

Concretament, l’any 1429, el Consell de Barcelona va vendre censals mortsper valor de 50.000 florins (27.500 ll.), rebent a canvi l’assignació d’un seguitd’ingressos patrimonials del Magnànim, que havien de servir per subvenir27.500 s. anuals de pensió; és a dir, amb un 5% d’interès. Posteriorment, l’any

97

56. Pere ORTI GOST, «Les finances municipals de la Barcelona dels segles XIV i XV: del censal a la Taula de Canvi»,Barcelona Quaderns d’Història, 13 (2007), pàg. 257-282.

57. Una síntesi sobre les baronies de Barcelona: M. Teresa FERRER, «Projecció exterior», dins Jaume SOBREQUÉS (dir.),Història de Barcelona. 3. La ciutat consolidada, Barcelona, Enciclopedia Catalana/Ajuntament de Barcelona, 1992,pàg. 365-368.

58. Manuel SÁNCHEZ, «La Corona en los orígenes del endeudamiento censal de los municipios catalanes (1343-1344)», dins Denis MENJOT i Manuel SÁNCHEZ (ed.), Fiscalidad de Estado y fiscalidad municipal en los reinos hispánicosmedievales, Madrid, Casa de Velázquez, 2006, pàg. 239-273; i «Después de Aidu de Turdu (1347): los sucesos deCerdeña y sus repercusiones en el patrimonio real», dins Maria Giuseppina MELONI i Olivetta SCHENA (ed.), LaCorona d’Aragona in Italia (secc. XIII-XVIII). XIV Congresso di Storia della Corona d’Aragona (Sassari-Alghero 19-24 maggio,1990), Sàsser, Carlo Delfino, 1995, vol. II, pàg. 789-809, esp. pàg. 795-798.

59. Òbviament, no compto les alienacions de patrimoni en favor de la ciutat que acabem d’esmentar ni els préstecso empenyoraments fets per la Diputació del General, molts cops amb la intermediació de la ciutat de Barcelona.Vegeu, per exemple, els crèdits concedits a Martí, primer com a infant (1391) i després com a rei (1397), per anari tornar de Sicília (FERRER, «Les relacions del rei Martí…, pàg. 162-163; «La sucesión de Juan I…, pàg. 385-387), o elspréstecs concedits pels diputats a Ferran I i Alfons V (KÜCHLER, Les finances de la Corona d’Aragó…, pàg. 189, n. 100).Deixo de banda també la complexa trama financera ordida pel mercader genovès Luchino Scarampi i els seussocis en època de Joan I (M. Teresa FERRER i Carles VELA, «Un mercader italià a la cort catalanoaragonesa: LuchinoScarampi», Acta historica et archaeologica medievalia, 32 (2014-2105), pàg. 301-478).

60. KÜCHLER, Les finances de la Corona d’Aragó…, pàg. 334-466.


1460, Joan II repetí l’operació, rebent a canvi 12.000 ll. que donaven dret a laCiutat Comtal a percebre anualment 9.680 s. més; és a dir, al 4%.61 Aquestsgrans préstecs se sumaren a moltes altres operacions creditícies de menor enti-tat fetes per la Ciutat de Barcelona, directament o indirecta, en favor de laMonarquia i també a d’altres operacions fetes per la Corona amb creditors par-ticulars, en les quals no puc aturar-me.62

Tampoc puc aturar-me en les contradiccions que es produïren en aquestapolítica municipal que he anomenat de preservació, directa o indirecta, delpatrimoni reial. Em refereixo, per exemple, als conflictes provocats al voltant dela qüestió remença, estudiada recentment per Pere Orti, i sobretot a la tensióprovocada per tota la política d’Alfons el Magnànim en relació a l’espectaculardonatiu de 100.000 florins concedit pels pagesos al monarca.63 Com és sabut, enel decurs d’aquest episodi, que culminà en la sentència interlocutòria de 1455 ique constituí un dels problemes que portarien a la Guerra Civil, l’actitud de Bar -

98

Segell de la ciutat de Barcelona en un document dels consellers adreçat als oficialsreials perquè ratifiquin concessions sobre ús d’armes fetes anteriorment per Martí I i Ferran I, 1-IV-1416. AHCB, perg. 1A-1058.

61. Bernardo HERNÁNDEZ, «Un crédito barcelonés sobre la hacienda real catalana. El “censal del rey Alfonso” (1429-1640)», en XV Congreso de Historia de la Corona de Aragón. El poder real en la Corona de Aragón (siglos XIV-XVI), Saragossa,Gobierno de Aragón, 1996, t. I, vol. 4, pàg. 99-218.

62. Recordem per exemple, els coneguts empenyoraments de joies fet per Alfons el Magnànim a la Taula de Canvide Barcelona l’any 1429 o 1431 (Margarita TINTÓ, «Dos fermalls i altres joies d’Alfons el Magnànim, segons uninventari de la Taula de Canvi de la Ciutat de Barcelona», Acta Historica et Archaeologica Medievalia, 26 (2005),pàg. 767-773; i Agustí DURAN I SANPERE, «Joies i obres d’art empenyorades i venudes per a la campanya deNàpols», dins Barcelona i la seva història, vol. 3: L’art i la cultura, Barcelona, Curial, 1975, pàg. 268-281), o els“amparaments” acordats amb mercaders barcelonins (KÜCHLER, Les finances de la Corona d’Aragó…, pàg. 467-474).

63. Pere ORTI GOST, «Els remences i l’exercici de la jurisdicció als segles XIV i XV: una lluita pel poder polític», dins RosaLLUCH (et al., cur.), Migrazioni interne e forme di dipendenza libera e servile nelle campagne bassomedievali dall’Italia nord-occidentale alla Catalogna, Cherasco, Centro Internazionale di Studi sugli Insediamenti Medievali/Università diTorino, 2015, pàg. 125-153.

Pere Verdés Pijuan

celona –o més ben dit, dels seus dirigents– no sempre va coincidir amb la de laMonarquia, ja que molts d’ells eren senyors de remences o hi estaven emparen-tats, ni tampoc amb el teòric afany de recuperació del patrimoni reial que haviade permetre finançar les necessitats del monarca sense acudir a exaccions irre-gulars. I dic afany teòric perquè l’actitud reial no és gens clara i anava molt mésenllà de l’objectiu de «viure de ço del seu». Recordem també que després de laconfirmació de la interlocutòria el 1457, el rei va declarar que renunciava defi-nitivament a tornar a Catalunya i a rebre l’ajuda de 400.000 florins oferta perles Corts catalanes pel seu retorn.64

Fet i fet, es tracta d’una dinàmica extremadament complexa, però que noamaga la devastació experimentada per les rendes reials a mitjan segle XV i lainexcusable necessitat del monarca, davant les limitacions de la contribuciónegociada, a buscar vies alternatives de punció fiscal, amb la consegüent tensiópolítica que això va suposar, i l’esclat, finalment, del conflicte civil.

Consideracions finals: la gènesi d’una identitat republicana

Aturo aquí –l’any 1462– el repàs selectiu de la contribució del Consell deBarcelona a les arques reials després del regnat de Pere el Cerimoniós, no senseabans insistir sobre la particular dinàmica fiscal i sobre la consegüent evoluciópolítica que es va produir durant el període. Tal vegada, algú pugui pensar que,al capdavall, la suma de les exaccions descrites –donatius en Corts, donatiusparticulars, serveis militars, préstecs– era prou important. No obstant, si la com-parem amb la suma que havia pagat el Consell entre 1353 i 1359 o entre 1360 i1369, resulta ben migrada: durant la dècada de 1350, Barcelona va pagar186.157 ll. (o el que és el mateix, 338.467 florins o 3.723.140 s.), a un ritme demés de 30.000 ll. anuals, i després de 1359, a partir del moment en què les auto-ritats barcelonines (tal com van dir-li al rei en el donatiu particular conceditaquell any) comencen a contribuir fonamentalment a través de les assembleesgenerals de Corts, la quantitat satisfeta fou de 66.254 ll. (equivalents a 120.461florins o a 1.325.080 s.), a un ritme de 6.000 ll. per any. Sumades ambdues quan-titats, pugen a més de 250.000 ll. en vint anys (458.929 florins o 5.048.220 s.).65

En aquests moments, resulta impossible de fer el mateix repàs per al convulsperíode que va de 1462 a 1516, però no ens calen xifres per adonar-nos del canvide cicle fiscal que es produí aleshores, tant a nivell quantitatiu com qualita-

99

64. Sobre la participació de Barcelona a les Corts de 1454-1458: BATLLE, La crisis social y econòmica..., pàg. 331-338. Pelque fa la interlocutòria de 1457: Rosa LLUCH, «1457: Supressió dels mals usos?», Estudis d’Història Agrària, 16(2003-2004), pàg. 131-146.

65. Càlculs realitzats a partir de les dades que ofereix Pere ORTI GOST, «Una primera aproximació als fogatges cata-lans de la dècada de 1360», Anuario de Estudios Medievales, 29 (1999), pàg. 747-773; Renda i fiscalitat en una ciutatmedieval…, pàg. 600-609; i «La distribución de la carga fiscal entre las ciudades y villas de realengo en Cataluñaen el segle XIV», dins MENJOT i SÁNCHEZ, Fiscalidad de Estado..., pàg. 275-316. Encara que, com he dit, les xifresvarien considerablement, la contribució només de Barcelona durant aquestes dues dècades podria equiparar-se a la que realitza la Diputació del General, en nom de tot el Principat, durant el regnat d’Alfons elMagnànim.


tiu.66 La simple acumulació de dades disperses permet d’inferir que els vintanys del regnat de Joan II –amb la Guerra Civil i la guerra del Rosselló compre-ses– suposaren una despesa astronòmica per a les arques locals, tant en formade donatius particulars o en Corts com de serveis militars diversos, inclòs elPrinceps namque. La despesa de tipus militar i els donatius en Corts també forenimportants en ocasió de la segona guerra remença durant la dècada de 1480 iamb la represa de les hostilitats amb França, que s’iniciaren el 1495 i es perllon-garen fins a la mort de Ferran II, i més enllà. Per descomptat, a aquestes contri-bucions cal afegir-hi les derivades de la defensa costanera, que continuà prota-gonitzant Barcelona, en una conjuntura que recorda a la viscuda durant la sego-na meitat del regnat de Pere el Cerimoniós.

Efectivament, després de dècades d’encastellament fiscal, el conflicte civil i laposterior contesa amb França, que retornaven la guerra a territori del Principat,van desencallar la contribució negociada en Corts, tant de Barcelona i el BraçReial, com de la resta dels Braços i la Diputació del General. La prova més evidentsón els fogatges que es tornen a fer durant aquesta època.67 I per si no n’hi haguésprou, la Monarquia en cap moment va renunciar als nous espais fiscals que haviaanat conquerint progressivament abans de 1462, ans el contrari. Barcelona es vacontinuar resistint a la contribució per coronatges, maridatges i demés, però no vasucceir el mateix amb les altres ciutats i viles, tant reials com d’Església, que apenes van oferir resistència a cap de les demandes reials per irregulars que fos-sin.68 Val a dir que, en aquesta ocasió, va ajudar-hi també la “fiscalitat encoberta”exercida per la Monarquia i el seu entorn, que seguí aprofitant les possibilitatseconòmiques que oferien les remissions de penes i la confirmació de privilegis.69

També en aquest cas, Barcelona fou de les poques ciutats que pogué plantar caraa la Corona; almenys teòricament, ja que caldria preguntar-se –tal com fèiem pera mitjan segle XV– fins a quin punt els conflictes polítics que es documenten en elConsell durant l’època de Joan II i, sobretot, de Ferran II no estigueren sincronit-zats amb la petició o concessió de donatius graciosos o subsidis en Corts.70

Finalment, cal recordar també la pèrdua d’iniciativa que es produeix en eltranscendental àmbit de la preservació del patrimoni reial, un fet altament sig-nificatiu des del punt de vista polític. Certament, Barcelona va continuar con-

100

66. Resulta impossible d’aventurar unes xifres de la contribució de Barcelona entre 1462 i 1516, però podementreveure la magnitud de la despesa a través de la bibliografia: KÜCHLER, Les finances de la Corona d’Aragó..., pàg.169-174 i 186; Santiago SOBREQUÉS I VIDAL i Jaume SOBREQUÈS I CALLICÓ, La guerra civil catalana del segle XV,Barcelona, Edicions 62, 1973 (esp. vol. I, pàg. 267-299 i 373-464; vol. II, pàg. 245-319 i 331-354); Imma MUXELLA

PRAT, La Terra en guerra. L’acció de les institucions durant el regnat de Renat d’Anjou (1466-1472), Barcelona, Universitatde Barcelona, 2013, tesi doctoral inèdita (vegeu la síntesi que apareix en la taula de les pàg. 616-619); ManuelJ. PELÁEZ, Catalunya després de la Guerra Civil del segle XV, Barcelona, Curial, 1981, esp. pàg. 50-108; i VICENS, FerranII i la ciutat de Barcelona..., passim. El canvi de cicle es pot veure clarament i amb dades numèriques en el cas deCervera: VERDÉS, «La Guerra Civil catalana..., pàg. 128-144.

67. Josep IGLÉSIES FORT, El fogatge de 1497, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1991; i «El fogatge de1515», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 9 (1998), pàg. 23-85 (edició a cura de Gaspar Feliu).

68. Carreras Candi dóna notícia de l’interès mostrat per Ferran II l’any 1500 a propòsit de les franqueses de mari-datges i coronatges de què gaudien els barcelonins i llurs vassalls (CARRERAS, La ciutat de Barcelona..., pàg. 633, n.1639). Pel que fa a la resta de poblacions, em remeto de nou al més ben estudiat de Cervera: VERDÉS, «La GuerraCivil catalana..., pàg. 130-132.

69. VERDÉS, «La Guerra Civil catalana..., pàg. 132-134.70. Més enllà de les consideracions que fa Vicens al respecte, caldria preguntar-se, per exemple, què hi havia darrere

la intervenció del govern municipal de la ciutat per Ferran II l’any 1490, i posar-ho en relació amb la dinàmicafiscal que es documenta abans i després d’aquesta data (VICENS, Ferran II i la ciutat de Barcelona…, vol. II, pàg. 7-275).

Pere Verdés Pijuan

servant els drets adquirits –tot i els endarreriments– sobre les rendes reialsempenyorades els anys 1429 i 1460 per Alfons el Magnànim i Joan II, respectiva-ment.71 Així mateix, la malmesa institució del carreratge va persistir fins al segleXVII, com també ho feren algunes de les baronies de la ciutat.72 I malgrat els pro-blemes financers derivats de la Guerra Civil, la Taula de Canvi fou utilitzadanovament per concedir préstecs –això sí, més modestos– a la Monarquia i a laDiputació del General.73 Però les autoritats barcelonines ja no estaven en unaposició d’avantatge, fins al punt que la principal comesa dels consellers durantanys fou posar una mica d’ordre en tot el desgavell provocat per la victòria deJoan II i la posterior confiscació de rendes rebels.74

Lluny quedava, doncs, o com a mínim somorta, la pugna que des dels darrersanys del regnat de Pere el Cerimoniós mantenien el sobirà i les principals ciu-tats de la Corona a propòsit de la qüestió fiscal. Ara bé, tot i que somorta, de capmanera se n’havia extingit la flama. Prova d’aquest fet, encara que sigui unaprova a contrario, són les dificultats que Ferran II va tenir molts cops a l’hora de“persuadir” els consellers de Barcelona i la resta d’autoritats del Principat per-què responguessin en temps i forma a les seves demandes, o el propi ús que vahaver de continuar fent dels mecanismes de “fiscalitat encoberta” o dels nousespais fiscals conquerits pels seus predecessors. No debades, en els arxius muni-cipals romanien els documents on apareixien algunes de les punyents expres-sions a les que he fet referència abans.

Recordem, per exemple, l’agosarat memorial presentat l’any 1396 al monar-ca, que –no ho oblidem– havia anat precedit ja per les denuncies contra els ofi-cials i domèstics de la Casa Reial a les conflictives Corts de 1388-1389, i que vaculminar amb el procés contra els curials de Joan I pel malbaratament del seupatrimoni. En aquest procés s’afirmava inclús que els consellers i domèstics deJoan I eren culpables del seu decés, entre altres coses «per culpa de la granpobresa que el rei patia i per la tristesa que això li provocava».

Aquestes denúncies contra la corrupció i la malversació del tresor reial pelscortesans es reproduïren posteriorment (també se n’havien produït abans) i s’a-companyaren de protestes contra la petició d’exaccions indegudes i contra elsabusos en l’administració de justícia pel monarca i el seu entorn.75 Deixant debanda tot el conflicte amb el governador Galceran de Recasens,76 és especial-

101

71. HERNÁNDEZ, «Un crédito barcelonés sobre la hacienda real..., pàg. 99-218.72. FERRER, «Viles i llocs associats a Barcelona..., pàg. 304-307.73. SÁNCHEZ DE MOVELLÁN, La Diputació del General…, pàg. 373-374. Rúbriques de Bruniquer..., pàg. 102-104.74. Recordem, en aquest sentit, la sentencia arbitral que va dictar Ferran II el 5 de novembre de 1481, donada en

virtut d’acte de cort i coneguda com a De violencia e restitució de despullats (SOBREQUÉS i SOBREQUÉS, La guerra civilcatalana…, vol. II, pàg. 347-349; Max TURULL i Pere VERDÉS, «Sobre la hisenda municipal a Constitucions y altres dretsde Cathalunya (1704)», dins Manuel SÁNCHEZ (ed.), Fiscalidad real y finanzas urbanas en la Cataluña Medieval,Barcelona, CSIC, 1999, pàg. 121-154. No oblidem, tampoc, els problemes plantejats pels impagaments delscensals d’Alfons V i Joan II per la Batllia General (VICENS, Ferran II i la ciutat de Barcelona…, vol. II, pàg. 352-356;HERNÁNDEZ, «Un crédito barcelonés..., pàg. 103-104) o els litigis mantinguts pel Consell amb la Diputació delGeneral pels deutes de guerra (SÁNCHEZ DE MOVELLÁN, La Diputació del General…, pàg. 374; Rúbriques de Bruniquer...pàg. 104-105).

75. Tracto amb més detall aquesta qüestió, incloent-hi la bibliografia i les referències documentals correspo-nents, a Pere VERDÉS, «La teoría del gasto público en la Corona de Aragón: el Dotzè del Crestià (1385)», dinsJuan CARRETERO i Ángel GALÁN (ed.), “El alimento del Estado y la salud de la república”: orígenes, estructura y desarrollodel gasto público en Europa (siglos XIII-XVIII), Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 2013, pàg. 73-96, esp. pàg. 71-72.

76. BATLLE, La crisis social y econòmica..., vol. I, pàg. 172-182.


ment notable en aquest sentit la carta enviada l’any 1428 pel canonge Felip deMalla al rei Alfons, on criticava l’inadmissible desistiment de funcions per partdel sobirà en l’àmbit de la justícia, afirmant que la justícia «era morta en mansdels oficials reials i així enterrada que ja no es recordava d’ella sinó el nom».77

Molt il·lustrativa però menys coneguda és la carta relacionada amb la dona-ció de Cervera a l’infant Ferran on Felip de Malla, un dels encarregats d’oposar-s’hi, afirmava actuar mogut «per nostra naturalesa e pel zel de la vostra reyalsenyoria, la qual desigam ésser ampla e poderosa en dominació e magestat, ericha de amor de sos pobles e vassalls, la qual és als reys sobirana força e sobira-na riquesa entre totes les temporals riqueses e prosperitats». Malla reclamavaconcretament el respecte de tots els privilegis locals de la vila i de lesConstitucions Generals de Catalunya contràries a la decisió reial, recordant alMagnànim que el seu llinatge «passà [després del Compromís de Casp] aquestPrincipat en via de contracta e en via de pacte, qui és pus fort que ley, e lo qualobliga a equalitat segons Déu e segons veritat lo vassall e lo rey».78

I de fons, una cantarella que pot escoltar-se en les Corts de 1379-1380 a pro-pòsit del passatge a Sardenya, en el Parlament de Tortosa de 1400-1401 on escreà el pariatge i en les diverses Corts celebrades durant el regnat del Magnànimfins a l’any 1457: la Ciutat no estava obligada a pagar res al rei, fora del que esta-blia la llei i tal com aquesta ho establia (en assemblea general), i, si decidia ator-gar-li quelcom voluntàriament, era per esguard de la comuna utilitat de la cosapública, de la qual el rei era cap, ja què determinades despeses convenia que fos-sin carregades només sobre el tresor reial. Recordem que, a mitjan segle XV, esqüestionaven fins i tot les guerres engegades pel monarca a Castella o a Itàlia ique, a les Corts de Tortosa de 1442-1443, es pregava al rei que tornés als domi-nis ibèrics, on la “nau” de Catalunya amenaçava d’enfonsar-se.79

En definitiva, sense entrar a valorar si eren més o menys certes totes aques-tes acusacions, ni si responien als interessos d’unes oligarquies que, al seu torn,foren acusades de corrupció i desgovern pels populars (la Busca) amb el suportreial, el cert és que en el decurs del període anterior a 1462 s’havia gestat unaclara identificació de l’interès de la Ciutat amb el de la res publica del país. Mésenllà de l’abaltiment que es produí arran de la Guerra Civil catalana i el poste-rior ingrés a la Monarquia Hispànica, aquest sentiment va perviure i revifaramb força en època moderna, tal com ens mostren Miquel Pérez Latre i XavierTorres en aquest mateix volum.

Són molts els exemples als que podria al·ludir en aquest sentit, tal com deixenentreveure les anotacions modernes en la documentació medieval (a propòsit deldret a establir imposicions/sises per exemple, el cèlebre conflicte del quint), peròm’agradaria fer només referència a l’il·lustratiu episodi de la pervivència d’una

102

77. Felip DE MALLA, Correspondencia política, Barcelona, Barcino, 1978, vol. I, pàg. 133-242, esp. pàg. 154-165 i 222-226). A propòsit de la carta esmentada, Josep PERARNAU, «La lletra de Felip de Malla informant el rei Alfons delterratrèmol de la Candelera, 1428», Arxiu de Textos Catalans Antics, 21 (2002), pàg. 665-670.

78. Pere VERDÉS PIJUAN, «Las élites urbanas de Cataluña en el umbral del segle XV: entre el discurso político y el mitohistoriográfico», en Ángel SESMA (dir.), La Corona de Aragón en el centro de su historia. El Interregno y el Compromisode Caspe (1410-1412), Zaragoza, Gobierno de Aragón, 2011, pàg. 162. Josep PERARNAU, «Felip de Malla, presidentde la Generalitat de Catalunya, defensa Cervera de les vel·leitats dels Trastámara», Arxiu de Textos CatalansAntics, 27 (2008), pàg 87-113, esp. pàg. 93-94 i 100-104.

79. VICENS, Els Trastàmares..., pàg. 143-146.

Pere Verdés Pijuan

obra, en aquest cas no a la Casa del Consell de Barcelona (on, si hi era, encara queno s’ha acabat de documentar) sinó a la de Girona. Em refereixo al Dotzè llibre delCrestià (o Tractat del regiment de prínceps e comunitats) de Francesc Eiximenis (1385),que –no ho oblidem– actuà al servei tant dels consellers de Barcelona com delsjurats de València a final del segle XIV. Com he mostrat en altres estudis on analit-zo les teories del menoret des del punt de vista fiscal, tots els arguments de lesautoritats urbanes apareixen de forma reiterada i desenvolupada en el Dotzè, queés fruit de la conjuntura fiscal descrita i que alhora contribuí a consolidar-la, ambels consegüents efectes polítics. Obvio els interrogants d’arrel “republicana” queplanteja la presència d’alguns capítols on s’anuncia, de manera més o menysexplícita, la fi de totes les monarquies (just abans de l’Apocalipsi i la vinguda del’Anticrist) i la substitució per un règim comunal, com el que existia en algunesciutats d’Itàlia o Alemanya; crec que això seria anar massa lluny, tot i que l’ús quepogueren fer-ne els agermanats valencians del segle XVI dóna peu a especular enaquesta direcció. L’únic que vull posar en relleu és el recurs continuat que es vafer de l’exemplar del llibre d’Eiximenis dipositat a la Casa del Consell de Gironafins a començament del segle XVII, tal com es desprèn de les anotacions marginalsque s’hi contenen.80

103

80. Pere VERDÉS PIJUAN, «Fiscalidad urbana y discurso franciscano en la Corona de Aragón (segles XIV-XV)», dinsMassimo C. GIANNINI (cur.), Fiscalità e religione nell’Europa catolica. Idee, linguaggi e pratiche (secoli XIV-XIX), Roma,Viella, 2015, pàg. 71-110, esp. pàg. 75-79.


Date post:	02-Aug-2020
Category:	Documents
Upload:	others
View:	2 times
Download:	0 times

La contribució del Consell de Barcelona a les demandes de ...9. Dos treballs de conjunt sobre la...

Documents