TREBALL FI DE MÀSTER
MÀSTER CIEL (UJI)
(2009-2010)
L’ESTIL DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
ANÀLISI I APROFITAMENT DIDÀCTIC D’UN CORPUS POÈTIC
Alumna: Aina Monferrer Palmer – DNI 20474605 M
Director: Vicent Salvador Liern
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Índex
1. Introducció ............................................................................................................................. ...............................................................................................................................
1.1 Estructura del treball .......................................................................................................................................................................................................
1.2 Metodologia ....................................................................................................................................................................................................................................
2. Anàlisi d’aspectes estilístics de l’obra de Vicent Andrés Estellés ...........................................................
2.1 Estilística i pragmaestilística ............................................................................................................................................................................
2.2 Unitats fraseològiques ..................................................................................................................................................................................................
2.3 Metàfora i metonímia .....................................................................................................................................................................................................
2.3.1 Introducció .......................................................................................................................................................................................................................
2.3.2 Estudi comparatiu: la metàfora i la metonímia del marc cognitiu de la
mort en la poesia de Francisco de Quevedo i la de Vicent Andrés Estellés
2.4 El model de llengua de Vicent Andrés Estellés .............................................................................................................
3. Aprofitament didàctic del corpus estellesià ........................................................................................................................................
3.1 Introducció .........................................................................................................................................................................................................................................
3.2 Quatre propostes d’aplicació didàctica del corpus estellesià .................................................................
3.3 Justificació del comentari de textos poètics com a eina didàctica òptima .....................
3.4 Unitat didàctica: Estudi de la poesia a partir de Vicent Andrés Estellés ..........................
4. Conclusions finals ....................................................................................................................................................................................................................................
5. Bibliografia ...........................................................................................................................................................................................................................................................
6. Annexos ........................................................................................................................................................................................................................................................................
Annex I: Resultats corpus estellesià (WordSmith) i corpus de Quevedo (CORDE)
Annex II: Quadre d’unitats fraseològiques ..........................................................................................................................................
Annex III: Quadre de lèxic (Model de llengua) ..........................................................................................................................
Annex IV: Recull de poemes citats en la unitat didàctica ........................................................................................
5
5
6
9
9
11
23
23
29
29
75
77
77
83
87
89
109
113
119
119
131
137
143
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
1. Introducció
1.1 Estructura del treball
En aquest treball de fi de màster hem tractat una sèrie d’aspectes estilístics de l’obra
poètica de Vicent Andrés Estellés, a partir dels quals oferim propostes didàctiques d’ús
de la seua poesia. L’eix de l’estil articula la part analítica del treball. Quant a
l’estructura, hi ha dos grans blocs, un bloc és d’anàlisi i l’altre és d’aplicació dels
resultats. Pel que fa al bloc d’anàlisi, s’inclouen tres vies d’investigació: els
fraseologismes, la metàfora i la metonímia i el model de llengua. La part d’anàlisi de la
metàfora i la metonímia és més extensa i autònoma que les altres dues. Cada apartat
analític ve precedit per un marc teòric.
Cal dir que les investigacions d’aquest treball es basen en el corpus digitalitzat de
poesia estellesiana de què disposem. D’ací és d’on obtindrem els exemples i les mostres
d’anàlisi. L’apartat d’estudi dels aspectes estilístics comença amb una introducció del
concepte axial d’estilística en relació amb la pragmaestilística. Després d’aquesta
introducció, s’aborda la qüestió fraseològica dins el corpus estellesià. Aquest apartat
s’articula al voltant d’un quadre, inclòs a l’Annex II, que recull nombrosos elements
fraseològics extrets d’aquest corpus. Trobareu la contextualització teòrica, unes
observacions sobre el quadre i un comentari referit a particularitats fraseològiques
detectades, que hem dividit en onze punts.
Al segon punt estilístic tractat ens ocupem de l’anàlisi de la metàfora i la metonímia. A
banda de la introducció teòrica, hi ha una extensa anàlisi contrastiva de l’obra poètica
d’Estellés i la de Francisco de Quevedo des del punt de vista de la concepció del marc
cognitiu de la mort en cadascun d’ells. Primerament, hi ha l’anàlisi de deu poemes de
cada un. Tot seguit, es comparen algunes paraules a partir de cerques de lèxic en el
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
corpus digitalitzat d’ambdós autors. Aquest apartat es tanca amb les conclusions
extretes de l’anàlisi comparativa.
El darrer aspecte estilístic que ens ha interessat és el referit al model de llengua. Aquesta
part també s’articula entorn a un quadre (Annex III). En aquest cas, el quadre recull
lèxic que hem considerat representatiu a l’hora de determinar el model de llengua de
l’escriptor burjassotí. Hi ha una breu introducció teòrica, a més d’algunes observacions
a propòsit del quadre de lèxic.
El tercer apartat recull possibles aplicacions didàctiques a partir del treball de la poesia
de Vicent Andrés Estellés. Per a començar, hi ha una introducció on es presenten
diverses idees al voltant de l’ensenyament-aprenentatge i dels recursos que es poden
usar en classe de llengua i literatura, com ara el comentari de textos. També trobem
quatre propostes independents d’aplicació didàctica del corpus estellesià: la fraseologia,
les varietats de la llengua, el complement predicatiu i aspectes històrics. El punt fort
d’aquest tercer apartat és la unitat didàctica, que proposa el treball de continguts
lingüístics i literaris diversos de manera coherent a partir de textos poètics estellesians.
En darrer terme, se sintetitza el treball mitjançant unes conclusions globals a partir
d’allò que hem anat tractant.
1.2 Metodologia
La nostra anàlisi abastarà el corpus poètic estellesià de què a hores d’ara disposem
digitalment i que inclou les obres que apuntarem a continuació. Per tal d’agilitzar
l’escriptura, hem usat algunes abreviatures per a referir-nos al corpus digitalitzat, però
també a altres elements que es repeteixen sovint. Les abreviatures usades per a citar les
obres estellesianes del nostre corpus, les hem extretes del treball de documentació dels
manuscrits i llibres del burjassotí dut a terme per Jordi Oviedo1. El número que segueix
les obres correspon a la seua data de publicació:
1 OVIEDO, J. “Sobre l’organització de l’arxiu Vicent Andrés Estellés per a la reedició de la seua obra”. A:
SALVADOR, V.; PIQUER, A.; P. GRAU, D. [eds.]. Opera estellesiana: per a una edició crítica de Vicent Andrés
Estellés. Alacant: IIFV. p. 205-210. (“Symposia Philologica”; 19)
ISBN 9788460811022
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
CCO: Ciutat a cau d’orella 1981
CQOTP: La clau que obri tots els panys 1971
DA: Donzell amarg 1981
E: L’entreacte
ECon: L’engan conech 1972
GFG: El gran foc dels garbons 1972 (2a edició 1975)
Ho: Horacianes 1974
HP: L’Hotel París 1981
IC: L’inventari clement 1971-1981
IP: L’incert presagi 1974
LE: Llibre d’exilis (part de CQOTP) 1970
LMer: Llibre de meravelles 1971
M: El Monòleg
MAD: A mi acorda un dictat 1977
MP: Mort i pam 1974
N: La nit 1956
PF: Pedres de foc 1980
PLE: El primer llibre de les èglogues
TH: Testimoni d’Horaci
CED: Corpus estellesià digitalitzat
MF: metàfora
MN: metonímia
Hem llegit exhaustivament totes aquestes obres. D’aquesta lectura, hem extret els
exemples metafòrics i metonímics i també els elements recollits en els dos quadres
(Annexos II i III). A banda de l’escorcoll general mitjançant la lectura detinguda i
analítica de cada poema, hem disposat d’eines informàtiques. Mitjançant el programa de
processament de textos WordSmith i les seues aplicacions Concord i Wordlist, hem
realitzat cerques concretes de paraules i de grups de mots per tal de fer consultes en un
corpus massiu o bé d’observar la freqüència d’aparició de determinats mots o
expressions.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
En definitiva, hi ha hagut dues etapes en aquest treball. Una primera, on ha predominat
l’estudi mitjançant la lectura detinguda dels poemes, i una segona etapa, on hem fet ús
d’eines informàtiques per tal de realitzar consultes concretes en el corpus. Totes dues
metodologies s’han usat en els tres apartats d’estudi estilístic (fraseologia, metàfora i
metonímia i model de llengua).
En el darrer apartat, hem pretès d’aplicar les nostres investigacions sobre l’estil
d’Estellés a l’àmbit de l’ensenyament a dos nivells: un més general i l’altre concret,
plasmat en un exemple d’unitat didàctica per a alumnes de primer de Batxillerat. Per a
dur a terme la unitat didàctica, hem seguit un guió de les parts que havia de tenir i hem
consultat amb la direcció de l’IES Jaume I de Borriana (Castelló de la Plana) per tal
d’ubicar-la en un hipotètic context real.
El treball que presentem s’ha d’entendre com una proposta analítica, interpretativa i
d’aplicació particular a partir d’un corpus poètic concret. No hem volgut dur a terme un
recull exhaustiu i minuciós de cap dels tres punts estilístics que es tracten. Ben al
contrari, hem provat de sistematitzar en forma d’inventari una sèrie àmplia d’exemples
a partir del CED amb la intenció de què puguen servir com a recursos pràctics en classe
i també, si és possible, que siguen útils per a altres investigacions sobre la pròpia obra
d’Estellés o bé anàlisis contrastives amb altres autors.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
2. Anàlisi d’aspectes estilístics de l’obra d’Estellés
2.1 Estilística i pragmaestilística
Primerament, ens plantegem la necessitat d’acotar el significat d’un concepte tan
ambigu, però alhora intuïtiu i multidisciplinari com és el d’estil. S’entén que l’estil és el
recull d’una sèrie de característiques, maneres de fer i costums retòriques que es troben
reiteradament en els escrits d’un mateix autor (estil de l’escriptor) o d’una època (estil
de l’època). Aquestes maneres de fer, identificables pel lector, són a vegades
inconscients per part de l’autor. És per això que considerem que l’estil s’entén
fonamentalment des de la perspectiva del receptor, més que no de l’emissor, que no pot
controlar-ne tots els paràmetres. L’estil és com la petja dactilar de l’autor d’una obra.
Aquest concepte és aplicable a totes les arts, als esports i, en general a maneres de fer
les coses que tenen persones concretes.
L’estilística, com el seu nom apunta, és la disciplina que estudia l’estil i està vinculada a
la l’estudi de productes semiòtics. Si redirigim el focus cap a la literatura, l’estil pot
lligar-se amb la ideologia de l’escriptor. Fins i tot podem considerar que, mitjançant un
determinat recurs estilístic, un escriptor ens vol seduir ideològicament. Aquest fet
representa l’ús de l’estilística amb finalitats determinades per part de l’autor, de
persuasió ideològica en aquest cas. Aleshores, hem entrat en contacte amb el concepte
de pragmalingüística, que és la disciplina que estudia la llengua des del punt de vista de
l’ús.
Leo Hickey va encunyar el terme pragmaestilística2, que ens interessa pel que fa al
nostre estudi. De fet, en els aspectes que estudiarem (el model de llengua, les unitats
2 Segons V. Salvador (2000), la pragmaestilística s’ocupa de l’escorcoll de fenòmens que deriven d’una variació
aparentment lliure de les (micro)estructures lingüístiques, però que poden repondre a unes pautes sistematitzables al
voltant de paràmetres contextuals i de subjectivitat expressiva.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
fraseològiques i l’ús de determinades figures retòriques o eines cognoscitives) trobarem
indicis d’exemples que han estat usats per l’autor, conscientment o inconscientment,
amb finalitats pragmàtiques determinades.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
2.2 Unitats fraseològiques
A. Introducció
Aquest apartat del treball està dedicat a la recerca d’unitats fraseològiques en el corpus
d’obres poètiques de Vicent Andrés Estellés. Hem dut a terme recerques manuals
d’exemples fraseològics concrets que ens semblaven especialment interessants. A més,
hem obtingut dades sobre la freqüència de determinades unitats fraseològiques
mitjançant el programa de processament lingüístic WordSmith aplicat al nostre CED.
Fruit de la relativament curta trajectòria de l’estudi lingüístic de la fraseologia,
existeixen diverses definicions del seu camp d’estudi, així com nombroses i matisades
classificacions dels elements que en formen part. D’una banda, autors com ara Vicent
Salvador (1995: 23)3 o Pelegrí Sancho (García-Page, 2008: 59)
4, comparteixen el
plantejament de Hockett i consideren que els marcadors monolèxics com les
conjuncions i interjeccions poden ser unitats fraseològiques5.
Des d’una perspectiva diacrònica, Salvador explica que, en molts casos, els marcadors
textuals són locucions fixades (hi cabrien també el que Glòria Corpas anomena
col·locacions) que han quedat fossilitzades mitjançant un procés de gramaticalització
per la seua alta freqüència d’ús. Seria el cas de “malgrat”, “aleshores”, “tanmateix” o
“nogensmenys”. D’altra banda, aquests marcadors monolèxics també són, a vegades,
considerats unitats fraseològiques per la seua idiomaticitat deguda a la
convencionalització semàntica i pragmàtica (Salvador, 1995: 23).
Nogensmenys, en la nostra anàlisi, hem decidit de cenyir-nos a la classificació d’unitats
fraseològiques (UF) elaborada per Gloria Corpas Pastor al Manual de fraseología
3 SALVADOR, V. “De la fraseologia a la lingüística aplicada”. Caplletra [Fraseologia]. (1995), núm. 18, p. 11-30.
ISSN 0214-8188 4 GARCÍA-PAGE, M. “Introducción”. p. 7-45. A: Introducción a la fraseología española. Barcelona: Anthropos,
2008.
ISBN 9788476588673 5 SALVADOR, V. “Fraseología y educación discursiva”. A: Letras de Hoje. núm. 135 (2004). p. 45-64.
ISSN 0101-3335
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
española publicat el 1997. Considerem d’utilitat aquesta classificació per la seua
claredat i concisió. Ara farem una breu descripció de les consideracions fraseològiques
d’aquesta autora per tal de delimitar els paràmetres de la nostra recerca d’unitats
fraseològiques en el CED de què disposem.
El DIEC2 mostra dues accepcions semàntiques del mot fraseologia. La primera, entén
la fraseologia com un “conjunt de maneres de dir característiques d’una llengua, d’un
sector d’aquesta o d’un autor”. La segona, en canvi, entén aquest mot com un “excés de
paraules, ús de frases buides de sentit”. La que ens interessa en aquest cas és la primera
accepció, tot i que la segona dóna indicis d’una tendència generalitzada a considerar
aquest tipus d’expressions, sobretot les que pertanyen a la tercera esfera (Corpas, 1997:
270), com a fórmules idiomàtiques i pragmàticament enganyoses. Tanmateix, com
veurem, no totes les UF posseeixen un grau elevat de significat figuratiu.
Aquesta autora, considera la fraseologia com a subdisciplina de la lexicografia que
s’ocupa de l’estudi de les combinacions estables d’unitats lèxiques formades per dues o
més paraules gràfiques i com a màxim de la mida d’una oració composta (Corpas, 1997:
269). Ultra açò, l’autora exposa una sèrie de característiques que són compartides, en
major o menor mesura, per les UF de tots els tipus:
1. Polilexicalitat: Les UF estan formades per més d’un mot. Aquesta és l’única
característica indispensable per a totes les UFs, segons Corpas i també segons Mario
García-Page (2008: 26).
2. Alta freqüència d’aparició: inclou la freqüència de coaparició, que és significativa
quan l’aparició conjunta dels elements constituents de l’UF és superior a la que s’espera
segons la freqüència individual d’aparició de cada paraula en la llengua, i la freqüència
d’ús de la pròpia UF. (Corpas, 1997: 20).
3. Convencionalització a causa de la repetició reiterada: l’ús freqüent d’una UF és
condició sine qua non per a la seua institucionalització. Així, la repetició diacrònica
permet la fixació de les UF, que s’emmagatzemen i s’usen com entitats lèxiques úniques
(Corpas, 1997: 22).
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
4. Fixació: inclou la fixació interna, referida a l’ordre dels components i la seua
categoria gramatical, i la fixació externa, que té relació amb el context i el co-text
(Corpas, 1997: 24). El primer pas és la fixació i després ja es pot produir el canvi
semàntic; la qualitat idiomàtica, com en el cas d’estar “tocat de l’ala”.
5. Idiomaticitat i variació potencials: cal remarcar que la idiomaticitat és una condició
potencial, no essencial de les UFs (Corpas, 1997: 27). El significat translatici d’aquestes
pot ser metafòric i/o metonímic. Aquest aspecte, que suposa un nexe d’unió entre els
apartats 2.2 i 2.3 del nostre treball, el comentarem més avall a partir de mostres
fraseològiques idiomàtiques extretes del corpus poètic estellesià.
A propòsit de la classificació de les UFs feta per Gloria Corpas, dividirem el nostre
estudi fraseològic del català d’Estellés en tres apartats: col·locacions, locucions i
enunciats fraseològics. Entenem per col·locacions les UFs compostes per sintagmes
lliures, generats a partir de regles, però amb cert grau de restricció combinatòria que ve
determinada per l’ús. Les locucions són UFs amb fixació interna, unitat de significat i
fixació externa lligada a l’acte de parla, que no constitueixen enunciats complets i que
solen funcionar com a elements oracionals. Les locucions solen dividir-se segons la
seua funció oracional. Per tant, trobem locucions nominals, adjectives, adverbials,
verbals, prepositives i conjuntives, a més de les causals (Corpas, 1997: 109).
El tercer grup d’UFs és el dels enunciats fraseològics: enunciats complets, que
constitueixen actes de parla i presenten fixació interna i externa. Dins d’aquest grup,
s’inclouen les parèmies i les fórmules rutinàries. El significat de les primeres és
referencial, mentre que el de les segones és de tipus social, expressiu o discursiu.
D’altra banda, les fórmules rutinàries s’ajusten a determinades situacions d’enunciació,
mentre que les parèmies tenen autonomia textual (Corpas, 1997: 133).
A propòsit dels enunciats fraseològics, però també, en part, de les col·locacions i de les
locucions, destaquem el concepte lexical phrases encunyat per Nattinger i DeCarrico
(1992) (Salvador, 2004b). Les lexical phrases fan referència a expressions que
tendeixen a especialitzar-se en funcions pragmaticodiscursives específiques, que es
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
poden agrupar en tres eixos d’actuació: marcadors d’interacció social, marcadors de
tòpics habituals en la interacció quotidiana i recursos discursius que connecten
l’estructura i el sentit del text.
Pel que fa a les col·locacions, el desenvolupament de la lingüística de corpus ha
incentivat el seu estudi, ja que permet una recerca més sistematitzada i àgil d’aquest
tipus més flexible d’UFs. Hi ha casos d’UFs, sobretot col·locacions, que són idiomàtics
respecte a la seua codificació, però que poden ser descodificats com a semànticament
composicionals. Salvador (2004b) afirma que les UF es caracteritzen per les anomalies
sintàctiques, semàntiques i pragmàtiques. En comentarem alguns exemples en el punt C
d’aquest apartat.
B. Observacions sobre el quadre (Annex II)
- Aquest quadre de classificació fraseològica no té ànim d’exhaustivitat. Més bé,
pretenem presentar un ampli ventall fraseològic procedent del nostre CED que pugui
resultar útil tant a nivell d’investigació de l’estil d’Estellés, i comparativament amb
altres escriptors, com a nivell didàctic.
- La diferència entre la columna de col·locacions i la de locucions és a voltes arbitrària,
ja que el llindar de la restricció combinatòria determinada per l’ús és flexible i no queda
ben traçat en la classificació que fa Gloria Corpas.
- Hem considerat locucions conjuntives aquells elements marcadors del discurs que no
constitueixen, normalment, una oració completa o un acte de parla en elles mateixes. De
fet, la diferència entre les fórmules rutinàries i les locucions conjuntives l’hem
establerta a partir d’aquest darrer paràmetre d’autonomia semàntica i sintàctica.
- Algunes de les locucions que hem considerat adjectivals podríem haver-les incorporat
igualment a les nominals o a les adverbials, però les hem considerat en la seua possible
funció de complement d’un nom.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
- La diferència de gènesi entre les dues primeres columnes (col·locacions i locucions)
rau en el nivell de fixació interna i externa i en la restricció combinatòria determinada
per l’ús. De fet, creiem que la separació entre els dos grups primers ha quedat bastant
difusa. De l’altre costat, la diferència entre la segona i la tercera columna és ben
delimitada a condició que es tracte d’enunciats complets o no.
- * Vol dir que es tracta de fraseologismes modificats per l’autor per raons d’efecte
semàntic.
- ** Indica que es tracta d’elements d’alta freqüencia d’aparició al CED.
C. Particularitats fraseològiques
En aquest punt, presentem una sèrie d’UFs extretes del quadre de fraseologismes
(Annex II). Les hem agrupat per punts, que il·lustren diversos aspectes particulars de les
UFs i que poden ser útils per a aplicacions didàctiques.
Modificació de fraseologismes
Trobem que un tret estilístic estellesià és l’ús de la tècnica que Blas de Otero havia usat
en la seua poesia dels cinquanta. Aquesta tècnica consisteix a “introduir fraseologismes
que són sovint ampliats, deformats o recontextualitzats, de manera que el seu sentit
assoleix una especial densitat enunciativa: “Aquí no se salva ni Dios. Lo asesinaron”.
Ara n’introduïm alguns exemples:
- Barba de mil dies (barba de [ X > 3 , X < 10] dies)
- Coralls en rama (canyella en rama)
- Els pobres també pequen (los ricos también lloran)
- Em pesen els llavis (em pesen els ulls / les parpelles)
- Nit endins (mar endins)
- Nits i dies i segles (nits i dies)
- Per a tota la mort (per a tota la vida)
- Plantar cara a la vida (plantar cara a algú)
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
- Por de tot l’any (meló de tot l’any)
- Prendre cos i forma (prendre cos + prendre forma)
- Pura perfecció absoluta (pura perfecció + perfecció absoluta)
- Sis dotzenes de putes en cofí (estar com figues en cofí)
- Solcar la nit (solcar la mar)
- Una delícia de les dents (una delícia per al paladar)
- Volves de llum (volves de neu)
- Cuixes a l’aire (cul a l’aire)
Estructures ausiasmarquianes
És també un tret estilístic d’aquest poeta l’ús d’expressions manllevades de l’estil
d’Ausiàs March o bé d’altres grans poetes medievals catalans de València. Es tracta se
col·locacions sintàctiques que apareixen reiteradament i de manera transversal en l’obra
estellesiana. Entre aquestes col·locacions sintàctiques, en destaquem aquest grapat:
- Car + no + V
- Car + tots + V
- Car és ben cert que ...
- Si com / com si ...
- Jo sóc aquell que + O
- Si com l’infant pensava que + O
- Tu fores aquell que ...
- Vers + SN
Altres expressions col·locades, almenys en l’estil d’Estellés, que remeten als valencians
del Segle d’Or són:
- Dessota el fem
- Em féu l’amor per vos
- En l’aire sóc i en l’aire us ame encara
- En la millor que mai vestís camisa
- La mia carn
- Res no puc esperar de vos
- Teniu-me pietat
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Fraseologia eufemística de la mort i del sexe
Referent a les anomalies semàntiques, ací fem esment d’un breu recull d’expressions
idiomàtiques, que són eufemismes perquè tracten de manera tangencial i esmorteïda els
temes tabú per antonomàsia: la mort i el sexe:
Mort
- Als peus del nínxol (MN + MF)
- Als peus del xiprer (MN + MF)
- Arribar l’hora (MN)
- Dur al clot (MN)
- Perdre el fill (MF)
Sexe
- Em gitava amb + N (MN)
- Fent-li un fill (MN)
- Fer homes (MN). Eufemisme de la prostitució.
- Fer l’amor (MF)
- Fer ús del matrimoni (MF)
- Fer-ho. L’ambigüitat de certes expressions com aquesta sovint dóna peu a
interpretacions sexuals.
Exemples fraseològics de metàfora i metonímia
Fins ara, ja ens han aparegut molts casos metafòrics i/o metonímics, és a dir, relacionats
amb anomalies semàntiques de es UFs. Per a evitar redundàncies, simplement
exposarem uns quants exemples representatius extrets del corpus que manegem.
- A cau d’orella (MF + MN)
- Al voltant de les dues (MF ontològica: entendre el TEMPS en termes d’ESPAI)
- En carn viva (MF)
- Llits de canonge (MN) (MF lexicalitzada que indica la mida)
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Fraseologia religiosa
Hem trobat un ús abundant d’aquest tipus de fraseologia tacada de connotacions
cristianes al CED. Tots els casos estan alterats semànticament (AS) i molts d’ells també
ho estan pragmàticament (AP), ja que fan funció de gestió del discurs oral. Aquí
n’oferim una mostra:
- Alabat siga Déu (AP)
- Àngel entre els àngels
- Bonico tu com Sant Lluís Gozanga (AP)
- Cosa de cada dia (el pan nuestro de cada día)
- Les coses brutes de cada dia (el pan nuestro de cada día)
- Déu el tinga en la glòria (AP)
- Déu meu (AP)
- Déu sap que ...
- Donar gràcies
- Done gràcies a Déu
- En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant
- En glòria estiga (AP)
- Feta un ecce-homo (la cara)
- L’obscura voluntat dels déus, que és inescrutable (mitologia clàssica)
- Les claus de Déu, Sant Pere i Sant Joan (cançoneta popular)
- No fa com Déu mana
- Per l’amor de Déu (AP)
- Podeu anar en pau (AP)
- Quan Déu vulga
- Que Déu els ho pague (AP)
- Si déu vol (AP)
- Teniu-me pietat
Insults
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Els insults són UFs amb anomalies pragmàtiques, ja que només s’usen en determinades
situacions comunicatives típicament orals i col·loquials. Poden apareixer com a actes de
parla autònoms. A Horacianes trobem els exemples “Fill de la gran puta” i “Fill de
puta”.
Numerals i quantitatius aproximatius emparellats per conjunció o
preposició: usos aproximatius i hiperbòlics dels numerals en el CED
Ací entren en joc els usos aproximatius i hiperbòlics dels numerals en el corpus
estellesià.
D’una banda, trobem exemples que corresponen a meiosi o auxesi. Es tracta de dos
procediments d’eiron, que és un trop. Aquesta figura retòrica s’usa sovint per a destacar
quelcom absurd o extravagant derivat d’una situació o dels seus participants. Per tant,
l’eiron en meiosi consisteix a rebaixar exageradament quelcom, mentre que l’eiron en
auxesi, en canvi, suposa atorgar una importància desmesurada a quelcom més menut:
- Barba de mil dies: auxesi
- De mil dimonis: auxesi
- Quatre brases: meiosi6
- Que la vida són quatre dies: meiosi
- Sense un cèntim: meiosi
Alguns usos aproximatius dels numerals que hem trobat en el CED són:
- Alçar dos pams damunt la terra
- A les quatre o les cinc del matí
- Cosa de quatre dies
- Deu o vint (fills)
- Deu veritats i quatre mites
- Dos duros
- Dos quinzets
- Quatre o sis dies
6 Hi ha indicis que el número quatre siga sovint usat en català per a la meiosi.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
- Sis dotzenes de putes en cofí*
- Sis o vuit
- Sis quinzets
- Tres o quatre
- Un mes o dos
Castellanismes
Salvador (1995) afirma que les unitats fraseològiques, pel fet de ser sovint anòmales
sintàcticament i gramaticalment, són també més susceptibles de ser influïdes per altres
llengües. Així, en el cas del català, i concretament d’Andrés Estellés, trobem la
influència destacada del castellà i de l’anglès. Els castellanismes es veuen molt
clarament, sobretot, en l’ús d’UFs dins la poesia d’Estellés.
Calcs fraseològics del castellà:
- I a molta honra
- La palma de la mà
- Quan més (homes) millor. (En comptes de “com més”)
- Si ho viu no m’enrecorde (si te he visto no me acuerdo)
- Les fulles dels llibres
Morfologització
Hi ha anomalies sintàctiques de les UFs que acaben per fossilitzar-se en forma d’unitats
monolèxiques. És el que es coneix com a procés de morfologització. Sovint, la
fraseologia és una etapa dels processos de gramaticalització que es dóna preferiblement
en els casos de llengües en què un significat equivalent s’expressa mitjançant una UF
(Salvador, 2004b). Alguns exemples a partir del CED són:
- All-i-oli / Allioli (apareixen les dues variants al CED)
- Cap al tard / Capaltards (apareixen les dues variants al CED)
- Horabaixa
- Maededéu
- Parenostres
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Caldria comprovar si aquests mots han estat o no alterats per l’editor de torn pel que fa a
la seua escriptura monolèxica o polilèxica.
La productivitat de l’estructura binària en les UFs
Pel que fa a les anomalies sintàctiques, volem destacar per la seua freqüència elevada,
l’ús d’UFs de tipus binari.
Aquestes poden ser d’estructura X + X:
- De dos en dos
- Que si (plou), que si no (plou)
O bé d’estructura X + Y:
- Deu veritats i quatre mites
- Ara (bevien), ara (menjaven)
- On hi havia (el respecte) hi haurà (odi)
Elements col·locats en el propi discurs de VAE
Volem destacar alguns exemples col·locats propis de la poesia d’Estellés. Aquestes
col·locacions probablement no estan tan fixades en el sistema lingüistic català, però sí
en l’estil de l’autor que ens ocupa:
- A mi no m’han parit per a ...
- Allò que val és + SN ...
- Certes (coses / nits / dies)
- Jo sóc aquell que + O ... (intertextualitat, Ausiàs March)
- La meua mort és una mort (burgesa / petita)
- La boca del forn
- Per a tota la (mort / vida)
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
2.3 Metàfora i metonímia
2.3.1 Introducció
No podem començar a tractar els trops metafòrics i metonímics de les obres poètiques
que ens ocupen sense definir quins són els paràmetres a partir dels quals entenem
nosaltres aquests recursos retòrics a l’hora de realitzar les anàlisis dels elements
microestructurals dels poemes. Pel que fa a la importància que han tingut la metàfora i
la metonímia dins de diferents disciplines de la lingüística, trobem prou canvis al llarg
de la història.
Des de la Retòrica clàssica, la metàfora i la metonímia han estat tractades des de l’òptica
de figures retòriques usades especialment en la poesia juntament amb altres com ara la
comparació, la sinècdoque, l’al·literació, l’epítet o l’hipèrbaton. A El gest poètic, Vicent
Salvador explica que en la tradició cultural occidental clàssica, “de Ciceró a Sant
Agustí”, es considerava que la metàfora tenia tres funcions: docere, placere i movere.
És a dir, que la metàfora servia per a explicar conceptes complexos, per a dotar el text
d’una estètica cuidada i atractiva i per a persuadir pròpiament el receptor. La tercera
funció, per tant, seria de caire clarament pragmàtic (Salvador, 1986: 116) i també ho
seria en part la segona. El fet que es tingués ja en compte, ni que fóra subsidiàriament,
la funció catacrèsica o denominadora de la metàfora, implica una concepció d’aquesta
no sols com a recurs poètic (en el sentit aristotèlic de poesia) sinó també com a
mecanisme lingüístic que es podia trobar en qualsevol altre gènere textual.
A mesura que s’ha anat avançant en l’estudi lingüístic, s’ha tingut en compte cada volta
més el paper de la metàfora en els diversos àmbits d’ús que no eren el literari i
especialment el poètic. Un d’aquests és el científic o acadèmic, que té relació amb el
docere de què parlàvem. Aquestes metàfores amb funció cognitiva, però, es troben tant
en el llenguatge més científic (com quan es parla de lleis naturals com la llei de la
gravetat) com en el llenguatge específic dels oficis (peu de rei per al llanterner, boca del
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
forn per al forner o bou, corona i cel per a un tipus de pesca d’arrossegament i les parts
del seu art) i en l’àmbit més familiar (ull de poll o braç de gitano).
Com es desprèn d’aquests exemples, l’ús de la metàfora com a eina multidisciplinària es
vincula sovint amb la catacresi i amb les unitats fraseològiques. Podríem trobar també
moltíssims exemples de metonímia en tots aquests àmbits d’ús. Com explica Salvador,
l’estructuralista Roman Jakobson féu una distinció dicotòmica radical entre metàfora i
metonímia. Aquest autor relacionava les relacions sintagmàtiques de significat amb la
metonímia i les relacions paradigmàtiques de significat amb la metàfora. Tanmateix,
s’ha demostrat que aquesta classificació bipolar no s’ajusta als exemples lingüístics
reals. Com hem observat en aquest treball, i molts altres ho han fet abans, hi ha molts
casos en què metàfora i metonímia es combinen. En aquest sentit, trobem metàfores a
les quals s’ha arribat a través de processos metonímics o fins i tot exemples on existeix
l’ambigüitat de si es tracta d’un fenomen o de l’altre. Pel que fa a aquest segon cas,
Salvador (2010b) presenta l’exemple d’aquest fenomen (que alguns han començat a
anomenar metaftonímia) extret d’un poema de Llompart: “M’ajec en el taüt o en el
silenci” on “ajeure’s en el silenci” és de tipus metafòric i també metonímic per
coordinació amb “ajeure’s en el taüt”. D’un costat, estem d’acord amb Jakobson en el
sentit que metàfora i metonímia són processos cognitius diferents però, de l’altre,
discrepem en el fet que siguen excloents entre ells, com es deriva de la nostra reflexió.
En el sentit jakobsonià, un altre tema controvertit és l’afirmació que la metàfora és
pròpia de la poesia mentre que la metonímia ho és de la prosa. Aquesta idea arrelada en
la tradició lingüística occidental queda contradita amb l’exemple de la poesia de Vicent
Andrés Estellés que hem revisat per a la realització d’aquest treball. Vicent Salvador ha
afirmat que la poesia d’Estellés és més metonímica que metafòrica, fet que matisaríem
dient que la poesia d’Estellés és tant metonímica com metafòrica, però més metonímica
del que la poesia ha acostumat a ser tradicionalment. Aquesta idea de la “metonimicitat”
de la poesia estellesiana s’amaga darrere de l’afirmació de Josep Pla reportada per
Salvador (1989: 35) quan diu que “Estellés és un prosista extraordinari que escriu en
vers”. Pla assumiria implícitament en sentit jakobsonià que una de les característiques
estilístiques de l’escriptura en prosa és l’ús de la metonímia.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
A més de Jakobson, els altres dos lingüistes que són tinguts en compte a l’hora de
definir metàfora i metonímia a El gest poètic són Le Guern i Max Black. Del primer,
destaquem la distinció entre metàfora i símbol, on el símbol implicaria un major nivell
d’intel·lectualització i de convencionalització, d’una banda, i la consideració de la
metàfora com una comparació condensada on sí que es produeix una transferència
semàntica gràcies a la ruptura de la coherència lògica, de l’altra. Pel que fa a la
metonímia i la sinècdoque (tipus concret de metonímia entre la part i el tot), Le Guern
considera que són fenòmens de la mateixa naturalesa (desplaçament de la referència).
De Max Black, el que més destaca Salvador és l’enfocament interactiu de la metàfora.
Segons Black, la metàfora actua com un “filtre” que permet el receptor d’adoptar un
punt de vista nou sobre la realitat a la qual fa referència aquesta metàfora. Segons
Black, “La modelització no és pura comparació ni substitució sinó creació de
significat”. Aquest nou enfocament de la metàfora com a element bidireccional implica
la necessitat de l’estudi de la dimensió pragmàtica de la metàfora (Salvador, 1986: 112).
És útil per al nostre estudi de la poesia estellesiana el que Sebastià Serrano anomena
“representació a través de variants” i que consisteix a descriure metonímicament un
concepte mitjançant l’esment de parts d’aquest que serveixen per a descriure’l com un
tot (Salvador, 86: 1986). Estellés, fa sovint ús d’aquest mecanisme per a descriure
escenes o paisatges i crear atmosferes.
Trobem dos tipus de metàfora que són la metàfora lèxica i la metàfora gramatical. Les
metàfores in praesentia, in absentia i els eufemismes estan relacionats amb el primer
tipus de metàfores, així com les unitats fraseològiques. Gloria Corpas, en el seu llibre
Manual de fraseología española, fa esment de la dimensió metafòrica que poden tenir
les unitats fraseològiques de tots els tipus. Corpas explica el treball contrastiu de
Fontenelle (1994) en el qual es demostra que “és possible determinar l’estructuració
metafòrica de les llengües a la llum de les col·locacions i valors realitzats per a una
determinada base o paraula clau” (Corpas, 86: 1997).
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Tant Corpas (1997: 89) com Salvador (2010b) reconeixen el valor de la literatura i
especialment de la poesia per a la innovació en el terreny de les metàfores, que poden
lexicalitzar-se (com explica Le Guern) i convertir-se en mots o en unitats
fraseològiques. “The field of poetry is an exellent laboratory to observe how innovative
metaphors work” (Salvador 2010b) i nosaltres afegiríem que també és una laboratori
idoni per al desenvolupament de nous recursos metonímics o bé metaftonímics, com
hem vist en Estellés, que usa tots tres recursos combinats i indistintament. Afegiríem un
terreny proper a la poesia potencialment propici per a la fossilització de metàfores a
causa de la difusió a través dels mitjans de comunicació com són les lletres de cançons.
Si parlem de la metàfora, no podem oblidar-nos de citar el treball de George Lakoff i de
Mark Johnson iniciat durant el 1980 amb el llibre Metaphors we live by. Aquests autors
donen al concepte de metàfora unes magnituds holístiques que van més enllà del
llenguatge. Segons afirmen, la metàfora impregna el pensament i l’acció. Les metàfores
funcionen com estructures o esquemes cognitius mitjançant els quals entenem el món i
ens posicionem davant d’ell. Així, les metàfores amaguen concepcions de la realitat
connotades ideològicament, de les quals hem de ser conscients per tal de no creure que
veiem el món amb objectivitat. Aquest fet el podem lligar amb el concepte de metàfora
com a “filtre” de Max Black suara esmentat.
L’article de Joseph Hilferty inclòs al número 18 de la revista Caplletra, esdevé un
exercici sintètic i clarificador del tractament de la metàfora i la metonímia des de la
perspectiva de la lingüística cognitiva, que lliga semàntica i psicolingüística. “Des de la
perspectiva cognitiva, la metàfora i la metonímia són interessants no sols pel que
representen, sinó també pel que revelen sobre el funcionament de la ment humana”
(Hilferty, 1995: 43). Segons Langacker (1987), “un domini cognitiu és una esfera
coherent del coneixement de naturalesa enciclopèdica” (Hilferty, 1995: 31). A més,
aquest autor afirma que, tot i que les descripcions cognitivistes no solen examinar les
expressions metafòriques una per una, de grat que serien capaces de fer-ho.
En el sentit cognitivista general de metàfora com la concepció d’un domini
d’experiència en termes d’un altre trobaríem, tant en Estellés com en Quevedo, la
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
concepció de l’EMOCIÓ en termes de TEMPERATURA, on més fred és més tristesa o
desamor i més calor és alegria o amor. A més a més, els cognitivistes afirmen que les
metàfores es deriven de la nostra experiència quotidiana. D’ací es deduiria que la mort
és freda perquè el cos del mort és fred. També la mort és trista (SENTIMENT); freda en
relació amb el domini origen TEMPERATURA. A més, les correspondències
ontològiques en una metàfora són les que es donen entre els elements d’un mateix
domini, mentre que les correspondències epistèmiques es donen entre el DO i el DD
(Hilferty, 1995: 36).
Manta volta, les metàfores conceptuals van d’un DO més tangible o concret a un DD
més abstracte. Aquest patró de direccionalitat té relació amb la funció epistèmica de la
metàfora i el trobem, per exemple, en la metàfora conceptual tan comuna en la poesia
d’Estellés que consisteix a entendre el TEMPS en termes d’ESPAI. Tanmateix, més
avant mostrarem algun cas on Estellés subverteix aquest patró típic de direccionalitat de
les metàfores. En el si d’aquesta teoria cognitivista del llenguatge, explicarem la
diferenciació que fa Lakoff entre metàfora conceptual i metàfora d’imatge, on la
primera proporciona un camp semàntic tercer i és més rica que la segona, que correspon
a una imatge o mapping parcial (com és el cas de “la pell de brau” per a referir-se a
Espanya).
Enfront del constant valor afegit de sofisticació que se li ha atribuït sovint a la metàfora
en detriment de la metonímia, és palesa la creixent importància i prestigi que en els
darrers anys se li ha donat a la metonímia. En aquest sentit, trobaríem els recents
treballs sobre el concepte de metaftonímia i altres entre els quals destaquem alguns dels
articles que apareixen en Cognitive and discourse approaches to metaphor and
metonymy, publicat per la Universitat Jaume I l’any 2005.
Nosaltres ens hem centrat en la metàfora i la metonímia com a elements d’estudi en la
poesia d’Estellés (a més dels sonets de Quevedo relacionats amb la mort). Pel que fa als
paràmetres que usarem en aquest estudi per a determinar els diferents elements
microestructurals que ens ocupen, partim de la definició de metàfora com a projecció
d’una imatge que passa d’un domini a un altre i de metonímia com a projecció d’una
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
imatge en una altra del mateix domini. A diferència del que postula Le Guern, hem
considerat la comparació com un element metafòric, ja que trobem que les
comparacions compleixen la condició de projectar una imatge d’un domini en un altre
de nou.
Pel que fa a la sinècdoque i la metonímia, hem seguit els postulats de la lingüístca
cognitiva i no hem fet distinció entre ambdós fenòmens (Hilferty, 1995: 33), ja que
considerem la sinècdoque com una part concreta dels mecanismes de la metonímia que,
de la mateixa manera, suposa una contigüitat referencial en el desplaçament de certa
imatge o imatges dins un mateix domini (qualitat sintagmàtica). D’altra banda, hem
considerat la sinestèsia com un tipus de metàfora dels sentits, tot i que entenem que la
sinestèsia és cosina germana de la metonímia pel fet d’anar lligada a certa contigüitat
perceptiva que es podria entendre com projecció en un domini molt proper.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
2.3.2 Estudi comparatiu: la metàfora i la metonímia del marc cognitiu
de la mort en la poesia de Francisco de Quevedo i la de Vicent Andrés
Estellés
A. Introducció
Hem dut a terme un estudi paral·lel de les imatges metafòriques i metonímiques que
apareixen en els poemes de cada autor. Obtindrem els resultats de l’anàlisi d’un corpus
compost per deu poemes de cada autor específicament triats per temàtica, d’un costat, i
de recerques lèxiques en dues bases de dades, de l’altre. Amb aquesta anàlisi, tractarem
d’aproximar-nos a la concepció que cada un dels autors té de la idea de la mort i a
quines són les diferències fonamentals entre els respectius marcs cognitius al voltant
d’aquest concepte constant en l’extensa obra tant de l’un com de l’altre. Inicialment, la
distància cronològica i contextual que els separa fa pensar que hi trobarem marcades
diferències. Tanmateix, és interessant veure com apareixen més punts de contacte dels
que inicialment havíem previst. Lògicament, expliquem també les principals diferències
derivades dels usos no coincidents que aquests autors fan de la metàfora i la metonímia i
ens plantegem els motius d’aquests usos dispars.
Francisco de Quevedo és un dels poetes amb més renom de la literatura espanyola. Fou
un noble polític i escriptor que visqué entre el 1580 i el 1645. Nasqué a Madrid i morí a
un poblet de Ciudad Real. L’època en què visqué és considerada el Segle d’Or de la
literatura espanyola. De fet, en els segles XVI i XVII aparegueren escriptors de la mida
de Garcilaso de la Vega (1501-1636), Miguel de Cervantes (1547-1616), Lope de Vega
(1562-1635) o Luis de Góngora (1561-1627), entre d’altres. Quevedo i Góngora
mantingueren una relació especialment problemàtica. Fins i tot, es dedicaren mútuament
poemes satírics plens de retrets. Quevedo s’associa generalment amb el corrent literari
espanyol que rep el nom de conceptisme i que es caracteritza per la concisió de
l’expressió, la intensitat semàntica i l’ús d’un llenguatge polisèmic.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Vicent Andrés Estellés (1924-1993), periodista i escriptor valencià que té una producció
poètica en català molt destacada, va nàixer a Burjassot i va treballar des del 1948 fins al
1978 al periòdic Las Provincias. Estellés ve d’una família de forners. De jove, va
aprendre l’ofici familiar, així com el d’orfebre. Als divuit anys, però, se’n va anar a
Madrid a estudiar periodisme. Fou membre del cercle cultural format al voltant de
l’editorial Torre, on conegué, entre d’altres, Xavier Casp i Miquel Aldert, que
publicaren el seu primer llibre, Ciutat a cau d’orella el 1953 i, més endavant, La nit
(1956) i L’amant de tota la vida (1965)7. Tanmateix, l’amistat més important que féu
Estellés al cercle cultural Torre fou la de Joan Fuster. Com diu el seu amic en relació
amb Estellés: “feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan
intensa i tan potent” (Fuster, 1982: 358)8. Ara com ara, Estellés, com a poeta, i Fuster,
com a assagista, són les figures literàries valencianes més importants des del Segle d’Or
de les lletres catalanes (s. XV).
Hem trobat estudis que constaten la important influència que tingueren els poetes del
Segle d’Or de la literatura castellana, i sobretot Francisco de Quevedo, en els escriptors
de la generació del 27, com ara Vicente Aleixandre, Federico García Lorca o Jorge
Guillén. En el cas concret de Guillén, hem trobat un article escrit per Edward M. Wilson
que sembla interessant en la línia de la nostra investigació. El títol de l’article és
“Guillén y Quevedo, sobre la muerte” i s’inclou dins el llibre Entre las jarchas y
cernuda. Wilson fa una anàlisi comparativa d’un poema de Guillén i un de Quevedo on
troba diverses semblances com ara l’aparició de la metàfora del mur de calç o mur blanc
per a referir-se a la mort de manera metafòrica. Així, Wilson observa que un poema de
Guillén (“Alguna vez me angustia una certeza...”) té punts en comú amb un de Quevedo
(“Miré los muros de la patria mía...”). En aquest sentit, Wilson diu “un buen poeta
puede usar, con gran efectividad, ideas y expresiones que otros, antes que él, han
7 RIPOLL, F. “Estellés i el món cultural valencianista durant la primera postguerra”. A: SALVADOR, V.; PIQUER,
A.; P. GRAU, D. [eds.]. Opera estellesiana: per a una edició crítica de Vicent Andrés Estellés. Alacant: IIFV, 2003.
P. 37-43. (“Symposia Philologica”; 19)
ISBN 9788460811022
8 FUSTER, Joan. “Uns anys decisius (1931-1961)”. A: Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, 1982.
6a ed. p. 354-358.
ISBN 8472560015
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
inventado. En este caso el préstamo puede muy bien ser inconsciente” (Wilson, 1977:
303).9
B. Metodologia
Quant a la primera part de la nostra anàlisi, hem delimitat la mostra en deu poemes de
cada autor. El criteri d’elecció de la mostra es basa en la temàtica dels poemes. Es busca
que els poemes escollits tinguen com a punt central el tema de la mort. Tant Quevedo
com Estellés han estat poetes àmpliament prolífics en la seua creació, fet que fa
desmesurada la tasca d’anàlisi de tots els poemes que parlen de la mort en cada autor si
considerem les dimensions que ha de tenir aquest treball. Val a dir que ja hi ha hagut
altres autors que s’han fixat en el tractament estilístic de la mort en Estellés. Aquest és
el cas de Ferran Ferrando que, a la seua tesi doctoral sobre les Horacianes, dedicava un
apartat al tractament del tema de la mort en aquesta obra. Segons Ferrando, a diferència
del tractament generalitzat de la mort en aquest autor, a Horacianes Estellés tracta de
desmitificar-la. Ultra això, a Horacianes hi ha “la mort com a descrèdit i reducció al
simple procés biològic”, a més de “la cerca d’un acord metafísic i reflexiu amb la pròpia
mort”. També hi ha la metàfora clàssica adaptada de les pedres de l’àmfora i la crítica a
les necrològiques10
, que trobem en altres obres seues.
El nostre estudi parteix de la següent hipòtesi: Quevedo i Estellés no comparteixen les
mateixes imatges metafòriques i metonímiques pel que fa al concepte de mort. Ambdós
autors viuen en èpoques i en contextos marcadament diferents que propicien
construccions cognitives del marc de la mort molt allunyades entre elles. Malgrat
aquesta circumstància, podríem trobar coincidències en les dues obres. Pel cap baix, hi
ha la possibilitat de trobar en Estellés alguna marca intertextual procedent de la poesia
9 WILSON, E. “Guillén y Quevedo, sobre la muerte”. A: Entre las jarchas y cernuda: constantes y variables en la
poesía española. Esplugues de Llobregat: Ariel, 1977. P. 300-309.
ISBN 8434483297 10 MONFERRER, A. i SALVADOR, V. “Tres tesis doctorals sobre Vicent Andrés Estellés”. A: SALVADOR, V.;
PIQUER, A.; P. GRAU, D. [eds.]. Opera estellesiana: per a una edició crítica de Vicent Andrés Estellés. Alacant:
IIFV, 2003. P. 199-205. (“Symposia Philologica”; 19) (en premsa)
ISBN 9788460811022
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
de Quevedo, que podria ser o no inconscient, com explica Wilson en el cas de Guillén
citat més amunt.
Tot seguit, enumerem el primer vers de cadascun dels poemes analitzats de Francisco de
Quevedo:
1. Cerrar podrá mis ojos la postrera
2. Ya formidable y espantoso suena
3. Señor don Juan, pues con la fiebre apenas
4. Retirado en la paz de estos desiertos,
5. ¡Cómo de entre mis manos te resbalas!
6. Éstas son y serán ya las postreras
7. ¡Fue sueño ayer: mañana será tierra!
8. Miré los muros de la patria mía,
9. Todo tras sí lo lleva el año breve
10. ¿Qué otra cosa es verdad sino pobreza
Ara citem el primer vers dels poemes de Vicent Andrés Estellés que hem triat, així com
l’obra a la qual pertanyen:
1. Jo tinc una Mort petita (La nit)
2. Ets l'àngel del Senyor (Ciutat a cau d’orella)
3. Les famílies de dol per a tota la vida. (Llibre de meravelles)
4. Ara sent el desig d'escriure (selecció d’un fragment, a L’inventari clement)
5. No estaves fet per a veure la Mort, (L’engan conech)
6. mai no he tingut por de la mort. (Horacianes)
7. Atarantada per la mort, dirien, (Horacianes)
8. Tot desastrat, de qualsevol manera, (Horacianes)
9. Em posareu entre les mans la creu (Horacianes)
10. Agonitzaves incansablement, (El gran foc dels garbons)
Entenem que la metàfora és la projecció d’un domini cognitiu en un altre, com en
Estellés, el domini dels aliments en el domini del cos. Per l’altre costat, la metonímia és
la projecció d’un tot o d’una part en una altra part del mateix domini11
. Per exemple,
també en Estellés, quan s’agafa el concepte de tasseta de til·la per a parlar del dol per un
difunt o quan es parla d’una part del cos de la dona per a referir-se a tota ella. No
obstant, metàfora i metonímia són dos fenòmens que sovint s’entrecreuen i ho veurem
també en la nostra anàlisi.
Referent a la segona part analítica, hem usat dues bases de dades per tal de realitzar
determinades recerques lèxiques de corpus. Una base de dades és la diacrònica de la
Real Academia Española de la Lengua (CORDE). Es tracta d’una base de dades enorme
11 HILFERTY, J. “Metonímia i metàfora des d’una perspectiva cognitiva”. Caplletra [Fraseologia]. (1995), núm. 18,
p. 31-44.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
de la qual hem extret els exemples referents a la poesia de Quevedo. L’altra base de
dades és un recull propi digitalitzat de poesia d’Estellés que hem consultat mitjançant el
programa WordSmith. Les obres poètiques d’Estellés que conté la nostra base de dades
(CED) són:
1. Ciutat a cau d’orella
2. Donzell amarg
3. La nit
4. L’Hotel París
5. Testimoni d’Horaci
6. El monòleg
7. L’entreacte
8. La clau que obri tots els panys (part I, Llibre d’exilis i Coral romput)
9. L’incert presagi
10. Mort i pam
11. El primer llibre de les èglogues
12. Llibre de meravelles
13. L’inventari clement
14. L’engan conech
15. A mi acorda un dictat
16. El gran foc dels garbons (2ª edició)
17. Horacianes
18. Pedres de foc
Les paraules que hem buscat a les dues bases de dades han sigut: ceniza/cendra,
polvo/pols, sepultura, sepulcro/sepulcre, ciprés/xiprer, cipreses/xiprers i muerte/mort. A
més, en la poesia d’Estellés, hem buscat també les variants diatòpiques de la variable
cementiri, cementeri i cementiri. Hem adjuntat els resultats de les busques com a annex
del treball (Annex I).
C. Anàlisi i resultats
C.1 Poemes
Cerrar podrá mis ojos la postrera
sombra que me llevare el blanco día,
y podrá desatar esta alma mía
hora a su afán ansioso lisonjera;
mas no, de esotra parte, en la ribera,
dejará la memoria, en donde ardía:
nadar sabe mi llama la agua fría,
y perder el respeto a ley severa.
Alma a quien todo un dios prisión ha sido,
venas que humor a tanto fuego han dado,
medulas que han gloriosamente ardido,
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
su cuerpo dejará, no su cuidado;
serán ceniza, mas tendrá sentido;
polvo serán, mas polvo enamorado.
El títol, “Amor constante más allá de la muerte”, suscita el concepte de mort com una
barrera o mur que separa un territori d’un altre. Concretament, podria remetre als murs
d’una ciutat. Així, trobem una imatge metafòrica on el DO (domini origen) correspon a
la ciutat i el DD (domini destinació) fa referència a la vida, a partir de la qual i sense la
qual no s’entendria la mort. Cal tenir en compte que la ciutat que coneix Quevedo, la
dels segles XVI i XVII, sol tenir un nucli urbà ben delimitat per la muralla que
l’envolta. Així, el territori conegut és la ciutat i més enllà de la qual s’estén quelcom
infinit i desconegut (Wilson, 1977: 302). De manera anàloga, la vida és allò que
coneixem i més enllà d’aquesta hi ha, si més no, incertesa i desconeixement. De fet,
existeix en castellà la referència eufemística a la mort en forma de locució: el más allá.
En aquest sonet, Quevedo és metonímic quan fa referència a parts del cos a les quals
afecta la mort, com ara els ulls al primer vers. En aquest sentit, citem la tercera estrofa
on apareixen “alma”, “venas” y “medulas” (no “médulas” perquè al segle XVII encara
era una paraula plana) com parts del cos que s’han vist afectades per la mort. A més,
trobem una altra imatge metafòrica amb DO foc i DD amor. L’amor en aquest poema
s’entén com calor; com una flama o foc. Aquesta metàfora d’amor-foc la veiem en la
segona i la tercera estrofa. A més, el tercer vers de la segona estrofa (“Nadar sabe mi
llama el agua fría,”) vincula amor i mort mitjançant dues imatges: la flama correspon a
la metàfora comentada suara d’amor-foc, mentre que hi ha una altra imatge metafòrica
que és DO temperatura DD vida, on el fred fa referència a la mort i la calor seria la vida.
La vida duta a l’extrem, la vida intensa i fervorosa, seria l’amor i així tornem a la
metàfora “l’amor és foc”.
Apareix, a l’última estrofa, un altre element metonímic que sorgeix d’entendre l’ésser
humà, la totalitat de la persona, com el seu cos únicament. El cos no és equivalent a la
persona, al jo, ja que al cos mort li manca el que en el cristianisme s’entén per ànima i
que seria la part viva de la persona; els seus pensaments, els seus moviments i els seus
sentiments. En aquest sentit, s’entén que el cos d’un mort no és la persona que era abans
de morir-se. En la cultura occidental, entenem que el difunt (la seua ànima) ha
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
abandonat el cos i que allò que resta ha sigut el “vehicle” de la persona per a la vida,
que acabarà per consumir-se i desaparèixer12
. Aquest cos el soterrem o l’incinerem,
perquè és la “part material” de l’ésser, la part espiritual del qual ha passat a un altre estat
o lloc en sentit metafòric. És per això que diem que a la darrera estrofa del poema hi ha
metonímia quan es parla de la cendra en la qual s’ha convertit el cos del difunt a causa
del pas del temps.
En l’expressió “polvo enamorado”, “polvo” fa referència al cos, i el cos és la part del tot
que és la persona, en aquest cas el jo poètic. Així és el jo líric qui restarà enamorat
indefectiblement del pas del temps, “per a tota la mort”, fins i tot quan les seues
despulles hagen estat consumides pel temps; convertides en cendra. La relació entre
pols i cendra fa referència a la dita llatina Memento, homo, quia pulvis es, et in
pulverem reverteris.
L’expressió “el blanco día” del segon vers, parla d’un dia qualsevol de la vida, en el
qual apareixerà la mort. Aquí està implícita la metàfora “llum i blancor són la vida,
mentre que ombra i foscor són mort” (DO lluminositat DD vida). Quevedo usa de
manera recurrent l’expressió “el postrer dia” (amb algunes variacions) per a referir-se al
l’últim dia de la vida. D’aquesta expressió deduïm que Quevedo considera encara llunyà
el moment de la mort. El fet que Quevedo defense que es pot seguir estimant després de
la mort implica que aquest entén que hi ha vida (cert tipus de vida) després de la mort,
que no ve el no res i que la mort és la continuïtat de la consciència de la vida.
En la segona estrofa, Quevedo fa referència implícita al mite grec del llac Estigi. Una
banda és la vida i l’altra la mort. Així, Quevedo explica que el seu amor (la flama) és
tan gran que quan creue el llac Estigi (metàfora de morir-se) no s’apagarà. A la part
final de la tercera estrofa, es parla de la mort com “la ley severa”. Aquesta denominació
implica la metàfora DO destí de les persones DD legislació governamental.
Ya formidable y espantoso suena,
dentro del corazón, el postrer día;
y la última hora, negra y fría,
12 Aquesta concepció dicotòmica entre esperit (ànima) i matèria (cos) deriva dels corrents intel·lectuals medievals
cristians com ara el misticisme neoplatònic o l’heregia albigenesa. (Marcos Casquero, 1997: 81)
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
se acerca, de temor y sombras llena.
Si agradable descanso, paz serena
la muerte, en traje de dolor, envía,
señas da su desdén de cortesía:
más tiene de caricia que de pena.
¿Qué pretende el temor desacordado
de la que a rescatar, piadosa, viene
espíritu en miserias anudado?
Llegue rogada, pues mi bien previene;
hálleme agradecido, no asustado;
mi vida acabe, y mi vivir ordene.
Els dos primers versos presenten la metonímia de la vida lligada als batecs del cor, on la
mort és l’absència d’aquests batecs. El complement circumstancial de mode
“formidable y espantoso” conté dos adjectius que contrasten entre ells pel fet que un és
eufòric i l’altre disfòric. Amb aquesta qualificació es representa la mort com quelcom
que suscita sentiments confusos. Torna a aparéixer l’expressió “el postrer dia” per a
referir-se al moment de la mort així com l’eufemisme “la última hora”. Totes dues
expressions donen sensació de final d’alguna cosa. A més, trobem novament la imatge
metafòrica DO lluminositat / DD vida. Si la llum és vida, com menys llum més mort i
també de manera antagònica la foscor; allò negre és mort. Aquesta metàfora està molt
arrelada a la tradició de la nostra cultura, on el dol es fa de negre. De manera semblant
apareix la imatge metafòrica del poema anterior DO temperatura DD vida. Aquesta
metàfora podria tenir un origen metonímic pel fet que el cos del mort és fred. Així, la
fredor equival a la mort, a la manca d’activitat o de moviment.
Si analitzem l’expressió “agradable descanso”, trobem també implícita la imatge
metonímica del cos (la part) per la persona (el tot). Com que el cos es troba en posició
horitzontal, entenem que està descansant i d’aquí també la personificació del mort; el
tractament d’aquest com si fos viu. Aquesta assimilació, juntament amb la de
l’expressió “paz serena” és la que apareix en la fórmula psico-social de solidaritat en
castellà “en paz descanse” (Corpas, 271, 1997)13
.
13 CORPAS, Gloria. Manual de fraseología española. Madrid: Gredos, 1997.
ISBN 8424918290
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
El segon vers de la segona estrofa, “la muerte en traje de dolor envía”, implica una
personificació de la mort (DO persona DD mort). Com ha escrit darrerament Vicent
Salvador, “el misteri per antonomàsia és la mort i, en la nostra cultura i en la cultura
occidental en general, n’hem fet una projecció antropomòrfica per tal de fer-nos-la més
entenedora”14
. Per això no sobta com aquesta imatge metafòrica és gairebé omnipresent
en els poetes que ens ocupen. Quevedo diu que quan la mort ve vestida de dolor, com
una dona, no és bona o digna (“señas da su desdén de cortesía”). Aquests dos versos
duen implícita la metàfora: la mort és una dama noble vestida de dolor. També apareix
la personificació de la mort com una dona en la tercera estrofa (“la que a rescatar
piadosa viene”). La mort és una dona que ve a salvar l’esperit, allò mateix que abans
anomenàvem ànima, i que és el que s’allibera del cos quan morim segons la tradició
mística cristiana. Per tant, trobem una altra personificació implícita; la de l’esperit (DO
persona DD esperit), la qual també podríem considerar metonímia si entenem que la
persona és la suma de l’esperit o ànima i del cos.
El darrer vers del poema, “mi vida acabe, y mi vivir ordene” conté la metàfora
ontològica: la vida és com una casa, on el DO temps es trasllada a un DD espai. Una
casa, una cambra o un armari ha de tenir els objectes que conté disposats ordenadament.
De la mateixa manera, els elements que conté una vida (vivències, sentiments, records,
deutes) ho han d’estar també. Observem que l’ordre, la pau i la vida calmada són
conceptes eufòrics per a Quevedo, en coherència amb l’elogi a la vida retirada (beatus
ille) que fa en molts dels seus poemes.
Señor don Juan, pues con la fiebre apenas
se calienta la sangre desmayada,
y por la mucha edad, desabrigada,
tiembla, no pulsa, entre la arteria y venas;
pues que de nieve están las cumbres llenas,
la boca, de los años saqueada,
la vista, enferma, en noche sepultada,
y las potencias, de ejercicio ajenas,
salid a recibir la sepoltura,
acariciad la tumba y monumento;
que morir vivo es última cordura.
14 SALVADOR, V. “Paraula poètica i cultura de la mort en Vicent Andrés Estellés”. Reduccions. Vic: Universitat de
Vic, 2010a (en premsa)
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
La mayor parte de la muerte siento
que se pasa en contentos y locura,
y a la menor se guarda el sentimiento.
Retrobem el concepte de mort com quelcom que no ha de ser temut sinó, ben al contrari,
que ha de ser concebut com la salvació de l’ànima. Es presenten dues accepcions de la
mort: la mort com el moment de la defunció (referida metonímicament com a “último
suspiro”) i la mort com a estat. El títol conté l’eufemisme de la mort com “último
suspiro”. Aquesta expressió també té contingut meronímic, ja que una de les parts d’allò
que es fa en el moment de la mort és un darrer sospir, però també hi hauria un darrer
batec del cor (com hem vist abans), una darrera postura (com veurem en Estellés) i
altres elements que conformen el moment de la mort.
En el segon vers de la segona estrofa, “la boca, de los años saqueada,” hi ha la metàfora
“la casa és com una boca”. Així, una boca sense dents és una casa on s’han emportat les
propietats i els lladres són els anys. El següent vers, “la vista, enferma, en noche
sepultada,” també és una imatge metafòrica, en aquest cas de la ceguesa, on el DO és la
foscor (de la nit) i el DD és la vista.
El primer vers de la tercera estrofa, “salid a recibir la sepoltura”, és també metonímic, ja
que fa referència a una part del riual de la defunció, que és quan al difunt, dins el taüt, el
soterren definitivament; li donen sepultura. El darrer vers d’aquesta mateixa estrofa,
conté l’expressió paradoxal “morir vivo”, que no s’entén si no és de manera metafòrica.
En aquesta metàfora de morir, el DO és l’estat biològic, mentre que el DD és l’estat
mental. Morir viu, en aquest cas, vol dir adquirir durant la vida un estat mental de pau i
de maduresa propici per a la mort plàcida i no traumàtica. Aquesta idea té relació amb el
beatus ille clàssic que, adaptat al seu context, promulga Quevedo.
El darrer paràgraf reforça la idea esbossada al títol sobre la mort “major” o més
important, que és la que és la “vida eterna” i per a la qual ens hem de preparar en vida i
la mort “menor” o poc important, que inevitablement provoca tristesa i que és el propi
moment de la mort. Destaquem el fet que aquesta diferenciació entre ambdues morts
que fa Quevedo implica la consciència d’aquest de la diferència entre la “mort” com a
estat i “morir-se” com a acció.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
En aquest poema es representa la mort com un element transversal de la vida.
L’envelliment de les persones és part de la mort, ja que representa que la mort és un
procés continu, natural i inevitable, fet que Quevedo exemplifica en la segona estrofa a
mode del que Sebastià Serrano anomena “representació a través de variants” i que
consisteix a descriure metonímicament un concepte mitjançant l’esment de parts
d’aquest que serveixen per a descriure’l com un tot (Salvador, 1986: 86).15
Salmo XIX
¡Cómo de entre mis manos te resbalas!
¡Oh, cómo te deslizas, edad mía!
¡Qué mudos pasos traes, oh Muerte fría,
pues con callado pie todo lo igualas!
Feroz, de tierra el débil muro escalas,
en quien lozana juventud se fía;
mas ya mi Corazón del postrer día
atiende el vuelo, sin mirar las alas.
¡Oh Condición mortal! ¡Oh dura suerte!
¡Que no puedo querer vivir mañana
sin la pensión de procurar mi muerte!
Cualquier instante de la vida humana
es nueva ejecución, con que me advierte
cuán frágil es, cuán mísera, cuán vana.
Els dos primers versos de la primera estrofa “¡Cómo de entre mis manos te resbalas!
¡Oh, cómo te deslizas, Edad mía!” són una metàfora del temps, dels anys de vida com
gotes d’aigua, que no es poden retenir en la mà perquè s’esmunyen entre els dits (DO
aigua i DD temps). En aquest sentit, l’aigua representa la condició efímera del temps.
Aquest fragment també es podria relacionar amb la metàfora heraclitiana de la vida com
un riu, Panta Rei, on mai no passa pel mateix lloc del riu una gota d’aigua; “tot flueix”.
En el temps de la vida passa el mateix: cada moment no es torna a repetir.
El tercer vers de la primera estrofa “¡Qué mudos pasos traes, oh Muerte fría,” conté dos
elements destacats. El primer són els passos muts, que impliquen una altra vegada la
personificació de la mort. Al mateix temps, el fet que es parle dels passos de la mort per
a referir-se a l’acció d’arribar la mort a un lloc implica l’ús d’un mecanisme metonímic.
15 SALVADOR, V. “III. Microestructures poemàtiques”. A: El gest poètic: cap a una teoria del poema. València:
IIFV; [Barcelona] : Publicacions de l'Abadia de Monserrat, 1986. 2a ed.
ISBN 8472028028
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
D’altra banda, tornem a trobar la metàfora DO temperatura DD vida on la fredor fa
referència a la mort en oposició a la calidesa que és la vida. El darrer vers del primer
paràgraf “Pues con callado pie todo lo igualas!” té relació amb la idea que apareix a la
tercera cobla de Coplas por la muerte de su padre de Jorge Manrique (1440-1479) on
diu que totes les persones són d’igual condició davant la mort:
[...]
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.
El següent vers “Feroz, de tierra el débil muro escalas,” representa metafòricament que
la vida i la mort es troben separades per un mur. Aquest mur és poc consistent i de fang,
és a dir, fàcilment salvable. Ací tornem a la metàfora del primer poema que hem
analitzat DO ciutat i DD vida, on el mur separa la vida i la mort. Aquest mur també
podria associar-se al mur d’un cementiri, que separa el territori dels vius del dels morts
(Wilson, 1997: 301). El fet que el mur es puga creuar sense problemes vol dir que la
frontera entre la vida i la mort no és infranquejable, sinó ben al contrari, que hom pot
creuar-la en qualsevol moment. En el tercer vers de la segona estrofa apareix una altra
vegada l’expressió eufemística de la mort “el postrer día”.
El darrer vers d’aquesta estrofa fa referència novament a la metàfora cristiana que diu
que en el moment de la mort l’ànima o part immaterial de l’ésser humà es desprèn de la
part material o cos i ho fa mitjançant una altra metàfora cristiana; la de l’Esperit Sant en
forma de colom. Així, el cor o ànima ix volant del cos.
El primer vers de la tercera estrofa conté dues denominacions eufemístiques de la mort
que són “Condición mortal” i “dura Suerte”. Juntament amb el darrer vers d’aquesta
estrofa, “sin la pensión de procurar mi Muerte!”, reforcen la idea metafòrica de la mort
com a preu a pagar per haver tingut la vida (DO taxes i pagaments DD destí de les
persones). En definitiva, aquest poema se centra novament en la idea de la inevitable
arribada de la mort i de l’efimeritat del temps.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Retirado en la paz de estos desiertos,
con pocos, pero doctos libros juntos,
vivo en conversación con los difuntos
y escucho con mis ojos a los muertos.
Si no siempre entendidos, siempre abiertos,
o enmiendan, o fecundan mis asuntos;
y en músicos callados contrapuntos
al sueño de la vida hablan despiertos.
Las grandes almas que la muerte ausenta,
de injurias de los años, vengadora,
libra, ¡oh, gran don Iosef!, docta la emprenta.
En fuga irrevocable hoye la hora;
pero aquélla el mejor cálculo cuenta
que en la lección y estudios nos mejora.
Aquest poema introdueix una idea nova relacionada amb la mort que és la de la
interacció del jo poètic amb els difunts, que implica la personificació dels morts. Els
morts encara són vius, éssers amb certa vida i amb els quals es pot conversar. El títol del
poema, “Desde la torre”, és molt probable que faci referència a la Torre de Juan Abad, a
Ciudad Real, que la mare de Quevedo li va comprar abans de morir i on va viure dues
etapes de la seua vida: cap al 1620 i posteriorment a partir del 1643. Probablement, allí
escrigué aquest sonet que remarca la importància i el valor de l’estudi i la reflexió
metafísica i intel·lectual per tal de viure en pau i preparar-se per a la mort. Aquestes
idees remeten a l’estoïcisme de Sèneca, que promulga la vida tranquil·la, reflexiva,
retirada i en pau, lluny dels vicis i de les aglomeracions de la ciutat.
El primer vers “Retirado en la paz de estos desiertos,” conté quelcom de metonímic pel
fet de destacar una característica de la vida estoica: la pau. El segon vers conté una
metàfora pel fet de considerar els llibres doctes. Doctes són les persones que els
escriuen; no els llibres. Per tant, entenem que ací hi ha una personificació dels llibres, ja
que es trasllada una imatge del domini persona al domini llibre. De la mateixa manera el
tercer vers, “vivo en conversación con los difuntos”, conté una altra personificació pel
fet que Quevedo atribueix als morts una capacitat dels vius de mantenir una conversa.
El darrer vers de la primera estrofa (“y escucho con mis ojos a los muertos.”) té un
recurs retòric que és la sinestèsia o translació d’un sentit a un altre. Segons com, podem
entendre que la sinestèsia és una mena de metàfora, ja que projecta una imatge d’un
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
domini a un altre de diferent. Així, en aquest vers que ens ocupa, la metàfora seria de
DO vista i DD oïda. Destaquem també la sinonímia “los difuntos” i “los muertos”, on la
primera denominació és un eufemisme de la segona.
El segon paràgraf desenvolupa aquesta idea de conversa amb els morts que du implícita
la metàfora de la personificació dels difunts. Els dos primers versos expliquen de quina
manera és productiva per al jo poètic aquesta conversa metafísica amb els morts. El
tercer vers, “y en músicos callados contrapuntos”, és una metàfora on el DO és la
música i el DD és la conversa. Així, el jo poètic parla en silenci, fet paradoxal, amb els
morts. Aquest fragment fa palesa una altra de les fites de l’estoïcisme com és el silenci.
El darrer vers d’aquesta estrofa “al sueño de la vida hablan despiertos” és una referència
a la metàfora tan usada des de diverses religions i principalment per la filosofia de Plató
de la vida com un somni o, el que és el mateix, el mite platònic de la caverna. Des
d’aquest punt de vista, els morts ens ajudarien a adoptar una perspectiva neutra i real
dels assumptes de la vida que ens preocupen pel fet de trobar-se en una situació
privilegiada on veurien les coses tal i com són en realitat i no a través del tamís de
subjectivitat que suposa un somni o en Plató el reflex d’unes ombres en la paret de la
cova. A més a més, l’any 1635 es publica l’obra de teatre La vida es sueño de Calderón
de la Barca, obra que gira al voltant d’aquesta mateixa idea i que podria haver influït en
Quevedo a l’hora d’usar aquesta metàfora. A la tercera estrofa del sonet, trobem una
altra personificació, la de la impremta, arrel de l’adjectiu “docta”, qualitat pròpia de
persones.
Éstas son y serán ya las postreras
lágrimas que, con fuerza de voz viva,
perderé en esta fuente fugitiva,
que las lleva a la sed de tantas fieras.
¡Dichoso yo que, en playas extranjeras,
siendo alimento a pena tan esquiva,
halle muerte piadosa, que derriba
tanto vano edificio de quimeras!
Espíritu desnudo, puro amante,
sobre el sol arderé, y el cuerpo frío
se acordará de Amor en polvo y tierra.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Yo me seré epitafio al caminante,
pues le dirá, sin vida, el rostro mío:
"Ya fue gloria de Amor hacerme guerra."
Ens trobem una altra vegada amb un poema que parla de la mort i de l’amor. El tema de
morir d’amor o, més ben dit, per la tristesa que provoca la impossibilitat d’un amor, és
també recurrent en la literatura. Aquest tema el trobem ja en la mitologia clàssica com
és el cas del mite d’Orfeu i Eurídice i ha sigut explotat per l’amor cortès medieval fins a
extrems de refinament últim com en el cas d’Ausiàs March. Tanmateix, possiblement
l’autor que eleva al màxim exponent aquesta concepció de l’amor tan fort que provoca
la mort o fins i tot la sobreviu ha estat William Shakespeare (1564-1616), contemporani
de Quevedo.
El sonet que ens ocupa comença amb una construcció semblant a la que ja ens hem
trobat en anteriors poemes que parlaven de la mort i que és “las postreras” en aquest cas
“lágrimas” i en els altres casos “día” o “días”, que fa referència al darrer dia de la vida i,
en aquest cas, a les darreres llàgrimes abans de morir. Al segon vers trobem “con fuerza
de voz viva”, que ens remet a la locució “a viva voz” i que du implícita la metàfora de
DO viu i DD fort o potent. També en aquesta primera estrofa trobem una altra metàfora
que correspon al DO aigua i DD llàgrimes. És a dir, les llàgrimes de l’enamorat són
l’aigua que brolla d’una font de la qual beuen animals ferotges. En aquest punt s’enllaça
amb una altra metàfora que és de DO animals DD sentiments i de la qual se’n deriva
que la pena és un sentiment intens comparable a un animal ferotge. Així, les llàgrimes
hidraten l’animal ferotge que és la pena.
Hem passat ja a la segona estrofa. Al tercer vers trobem “muerte piadosa”. Aquest
adjectiu atribuït a la mort li dóna a aquesta un significat positiu i també connotacions
religioses. Aquesta mort connotada positivament és la via d’escapament que troba el
malalt d’amor per a alliberar-se de la pena que l’està consumint. El darrer vers de la
segona estrofa, “tanto vano edificio de quimeras!”, és una metàfora de DO arquitectura i
DD pensament, on la vida és per al jo poètic tota pena i la pena és una creació mental
fictícia en forma d’edifici que només pot ser derruïda amb la pròpia mort. Aquesta
metàfora on el PENSAMENT s’entén com un EDIFICI és el que Lakoff anomena una
metàfora ontològica.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Al primer vers de la tercera estrofa apareix una personificació de l’esperit, ja que aquest
es presenta nu i amb la capacitat d’estimar (“Espírito desnudo, puro amante,”). Al segon
i tercer vers d’aquesta estrofa es construeix la imatge del cos mort de l’amant, que es
calfarà amb el sol del dia i es refredarà amb la nit, fins convertir-se en pols. La pols
remet metafòricament a la mort en la tradició cristiana, com recull l’aforisme “polvo
eres y en polvo te convertirás” (Corpas; 1997, 238), que fa referència a la caducitat de
l’ésser humà i ens parla metonímicament del ritual propi del Dimecres de Cendra.
El primer vers de la darrera estrofa, “Yo me seré epitafio al caminante,” és una metàfora
de DO epitafi DD cos. El segon vers “pues le dirá, sin vida, el rostro mío:” conté un
recurs metonímic en el fet de referir-se únicament al rostre i no al cos sencer que
suposadament jau a una vora del camí. L’últim vers és una metàfora de DO guerra DD
amor: “ ‘Ya fue gloria de Amor hacerme guerra.’ ”, que es cita entre cometes al propi
poema perquè representa que és l’epitafi que es troba escrit metafòricament a la cara de
l’amant mort, que és el jo poètic.
¡Fue sueño ayer: mañana será tierra!
¡Poco antes, nada; y poco después, humo!
¡Y destino ambiciones, y presumo
apenas punto al cerco que me cierra!
Breve combate de importuna guerra,
en mi defensa, soy peligro sumo;
y mientras con mis armas me consumo,
menos me hospeda el cuerpo, que me entierra.
Ya no es ayer; mañana no ha llegado;
hoy pasa, y es, y fue, con movimiento
que a la muerte me lleva despeñado.
Azadas son la hora y el momento
que, a jornal de mi pena y mi cuidado,
cavan en mi vivir mi monumento.
El motiu central d’aquest poema és l’efimeritat del moment; sols existeix l’ara i fins i
tot l’ara és impossible d’abraçar, ja que és fugaç. No estem parlant del motiu Carpe
diem, donat que no es dóna valor a l’aprofitament del present, sinó que es tracta aquesta
efimeritat del temps com quelcom angoixant i que condueix quasi frenèticament cap a la
mort.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
En primer lloc, destaquem el joc de temps verbals que dóna ritme i representa de
manera quasi gràfica aquesta fugacitat del temps i la impossibilitat de retenir-lo. A la
primera i tercera estrofa del sonet trobem una referència metonímica al passat (“ayer”) i
una altra al futur (“mañana”). Diem que és metonímia perquè ahir no és l’únic que es
troba en el passat, ja que també hi ha despús-ahir, abans, l’any passat i infinites
referències temporals més. El mateix passa amb els elements situats en la part futura del
temps.
En el segon vers de la primera estrofa hi ha “nada” i “humo”. El fum és una metàfora de
l’absència de temps on el DO és l’espai i el DD és el temps. El fum equival a res perquè
és gasós i, per tant, a penes té res de massa. Així, dir que després és fum equival a
considerar el temps futur segons paràmetres de matèria en l’espai. Aquesta també es
podria considerar una metàfora ontològica usada per a explicar el temps, quelcom tan
intangible i subjectiu, amb l’estructura conceptual de la matèria en l’espai, qué és més
explícita i clarificadora. Es tracta de l’aprofitament de la vessant gnoseològica de la
metàfora.
El primer vers del segon paràgraf, “Breve combate de importuna guerra,”, és una
metàfora on el DO és la guerra i el DD és la vida. En aquest cas, la “importuna guerra”
és la guerra del jo poètic en contra del temps. Aquesta metàfora explica el segon vers de
la segona estrofa i el tercer “en mi defensa, soy peligro sumo;/ mientras con mis armas
me consumo,”. És a dir, el propi jo poètic, en el seu afany per lluitar contra el temps, o
contra el pas del temps, és com es veu vençut metafòricament pel temps i mor. El darrer
vers de la segona estrofa conté la metàfora de DO casa i DD cos on el cos és l’habitatge
de l’ànima en vida i el que serà soterrat una vegada l’ànima hagi deixat el cos; després
del moment de la mort.
La tercera estrofa conté una metàfora de DO espai i DD temps; una translació espai -
temps. En aquest sentit, el temps de la vida és un camí que acaba en un precipici que és
la mort. Finalment, la quarta estrofa desenvolupa una metàfora de DO treball d’obrer i
DD vida o temps: el temps s’equipara a les eines de treball, el sou als sentiments i el
resultat del treball a vida com un tot; un edifici.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Salmo XVII
Miré los muros de la patria mía,
si un tiempo fuertes, ya desmoronados,
de la carrera de la edad cansados,
por quien caduca ya su valentía.
Salíme al campo, vi que el sol bebía
los arroyos del hielo desatados,
y del monte quejosos los ganados,
que con sombras hurtó su luz al día.
Entré en mi casa; vi que, amancillada,
de anciana habitación era despojos;
mi báculo, más corvo y menos fuerte;
vencida de la edad sentí mi espada.
Y no hallé cosa en que poner los ojos
que no fuese recuerdo de la muerte.
Aquest poema parla de la decadència. Pot ser la decadència de la vida que és la vellesa,
la consciència de què la mort s’acosta. En el primer vers se citen els murs de la pàtria.
En aquest sentit, E. Wilson (1977: 304) destaca que, tot i que sovint s’ha interpretat
aquesta estrofa com una crítica que fa Quevedo a la decadència de l’Imperi Espanyol a
finals del s XVII, en realitat quan diu pàtria es refereix més concretament a Torre de
Juan Abad, on ell viu. La metàfora és de DO ciutat i DD persona. És l’estat quasi
destruït del mur el que fa pensar a l’autor en el seu propi deteriorament produït pel pas
del temps. De més a més, E. Wilson fa referència a la metàfora del mur que envolta la
ciutat i que separa la urbs del camp i anàlogament projecta aquesta imatge al mur com a
llindar que separa la vida de la mort (1977: 301). Un cas semblant és el que hem trobat
suara en el títol del primer poema que hem analitzat (“Amor constante más allá de la
muerte”). Per tant, si el mur es deteriora, vol dir que es dilueix la frontera entre la vida i
la mort; s’acosta la mort. Tanmateix, aquesta imatge de mur de poble o de ciutat també
es pot relacionar amb el mur dels cementiris i així hi hauria un vincle directe, un procés
metonímic, entre el mur i la mort.
La segona i la tercera estrofa mostren altres exemples de memento mori. Com diu E.
Wilson: “lo son también los arroyos secos por el calor, las colinas que esconden el sol al
ganado, su torcido bastón y su mohosa espada” (E. Wilson, 1977: 304). En el segon vers
de la darrera estrofa “y no hallé cosa en que poner los ojos”, “poner los ojos” és una
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
expressió metonímica, ja que representa una part de l’acció mental i/o física de centrar
l’atenció en alguna cosa determinada, que en aquest cas és la mort. De fet, en aquest
sonet Quevedo fa una construcció metonímica de la mort per tal de justificar la idea de
què la mort es pot trobar en qualsevol lloc i moment inevitablement. Es tracta d’una
“representació a través de variants”. La metonímia es dóna pel fet que apareixen
diverses situacions que representen la mort de manera parcial: el mur deteriorat, el rierol
sec, la nit per al ramat o el bastó tort, entre d’altres.
Salmo XVIII
Todo tras sí lo lleva el año breve
de la vida mortal, burlando el brío
al acero valiente, al mármol frío,
que contra el Tiempo su dureza atreve.
Antes que sepa andar el pie, se mueve
camino de la muerte, donde envío
mi vida oscura: pobre y turbio río
que negro mar con altas ondas bebe.
Todo corto momento es paso largo
que doy, a mi pesar, en tal jornada,
pues, parado y durmiendo, siempre aguijo.
Breve suspiro, y último, y amargo,
es la muerte, forzosa y heredada:
mas si es ley, y no pena, ¿qué me aflijo?
Una altra vegada es reprèn el tema de la fugacitat del temps i la inevitabilitat de la mort.
No obstant, aquesta vegada es presenta la vinguda de la mort com quelcom angoixós
cap on ens dirigim des que naixem. “El año breve” del primer vers és una referència
metonímica al temps, ja que el temps pot ser un any, o bé un dia, un mes, etc. El temps,
tard o d’hora, tot ho fa desaparèixer. Al segon vers torna a aparèixer l’expressió
paradoxal “vida mortal”, que fa explícit el lligam inapel·lable entre la vida i la mort.
La segona estrofa comença amb un vers metonímic: “Antes que sepa andar el pie, se
mueve”, ja que qui es mou no és un peu amb vida pròpia, sinó el cos d’una persona del
qual forma part aquest peu, que és part d’un tot. El segon vers d’aquesta segona estrofa
representa metafòricament la vida com un camí cap a la mort on el DO és l’espai (en
forma de camí que s’ha de recórrer) i el DD correspon al temps, que és la vida, el temps
que un viu. Al tercer vers apareix l’expressió “vida oscura”, on troben novament la
foscor com a metàfora de la mort i de la tristor.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Els dos últims versos de la segona estrofa recullen la metàfora de las Coplas por la
muerte de su padre de Jorge Manrique de DO vida i DD riu on la mort és la mar, i torna
a aparèixer el negre com a símbol metafòric de la mort i del dol. A la tercera estrofa
trobem la denominació metonímica de la mort com a “breve suspiro, y último, y
amargo”. També reapareix la metàfora de la vida com a camí indefugible i constant cap
a la mort. Per últim, trobem una estrofa on els dos primers versos declamen la mort com
quelcom terrible i un darrer vers que fa de contrargument on el jo poètic es presenta
valent i convençut davant la mort; no paga la pena patir per allò inevitable que és
l’arribada de la mort, perquè la mort és “llei de vida”.
¿Qué otra cosa es verdad sino pobreza
en esta vida frágil y liviana?
Los dos embustes de la vida humana,
desde la cuna, son honra y riqueza.
El tiempo, que ni vuelve ni tropieza,
en horas fugitivas la devana;
y, en errado anhelar, siempre tirana,
la Fortuna fatiga su flaqueza.
Vive muerte callada y divertida
la vida misma; la salud es guerra
de su propio alimento combatida.
¡Oh, cuánto, inadvertido, el hombre yerra:
que en tierra teme que caerá la vida,
y no ve que, en viviendo, cayó en tierra!
Aquest poema subratlla la subjectivitat del valor de les riqueses, que són tan apreciades
en la vida, però que en realitat tenen un valor subjectiu que res no val de cara a la mort.
En aquest sentit rau la referència a Jorge Manrique que ja hem citat alguna volta de la
vida com un riu que desemboca en la mar, que és la mort; tothom mor, el ric i el pobre i
ningú no se’n salva. De fet, aquest sonet promulga els valors estoïcistes amb els que va
combregar Quevedo durant algunes etapes de la seua vida, sobretot a les acaballes
d’aquesta. El quart vers de la primera estrofa fa una referència metonímica a la infantesa
com “desde la cuna”. Aquesta metonímia de bressol com a infantesa és generalitzada en
Quevedo, com marca el títol de la seua obra La cuna y la sepultura (1634).
El primer vers de la segona estrofa conté una metàfora que consisteix en la
personificació del temps mitjançant l’atribució per negació de la capacitat de tornar i
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
d’entropessar. En el segon vers d’aquesta estrofa es fa referència a la mitologia clàssica
i, concretament, al mite de les parques, que debanen el fil de la vida de les persones i
poden decidir el destí i la fortuna. El temps equival ací metafòricament a les parques,
que van filant el cabdell amb el fil que és la imatge de la vida de les persones.
A la tercera estrofa apareix la mort personificada, a què se li atorguen les capacitats de
viure, de callar i de divertir-se. La darrera estrofa és una reflexió que ja hem vist en
poemes anteriors de Quevedo i que podem relacionar amb la metàfora de “la vida es
sueño” o, el que és semblant, el mite de la caverna de Plató on el viu no se n’adona de la
vertadera realitat estoica de la vida i, a més a més, es preocupa per la mort i
paradoxalment no veu la veritat de la vida que és la pròpia mort com a allò normal,
natural i de llei. Trobem ací una personificació de la vida on caure equival a morir (“que
en tierra teme que caerá la vida”).
CANÇÓ DE BRESSOL
Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.
És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.
La nit
Les circumstàncies vitals d’Estellés i, concretament, la mort de la seua filla primogènita
als tres mesos de nàixer, reforcen la idea que aquest poema el canta l’Estellés a la seua
filla morta. Destaquem la repetició de la paraula “Mort” quatre vegades, a més de les
referències anafòriques a aquesta que apareixen als darrers versos (“amb mi se’n ve” “la
meua ama” i “és l’ama”) pel fet de ser intencionalment reiteratives. En el cas d’aquest
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
poema, “Mort” s’escriu en majúscula perquè representa que és un nom propi: el d’una
xiqueta menuda el pare de la qual és el jo poètic. Així hi ha una metàfora de DO mort i
DD nadó.
A més a més, tres de les quatre voltes que apareix el mot “Mort”, va succeït per
l’adjectiu “petita” que connota eufòricament el concepte. Al setè vers apareix “meua”
com a determinant possessiu de Mort “la meua Mort” que fa referència a la cançó de
bressol popular valenciana que comença dient “la meua xiqueta és l’ama”. Així enllaça
amb els quatre últims versos on apareix aquesta cançó.
Els versos sisè i setè “Jo tinc una Mort petita /que trau els peus dels bolquers” reprenen
metàfora de DO mort i DD nadó a través d’una referència metonímica, ja que
s’al·ludeix a un nadó mitjançant una part d’aquest: els peus. Als versos novè, desè i
onzè “Jo tinc una Mort petita/ i és, d’allò meu, el més meu./ Molt més que la meua
vida”, Estellés fa una analogia entre la vida i la mort que pot relacionar-se amb la idea
d’estar mort en vida, abans comentada, de Quevedo. La mort de la filla està tan present
en forma de pena i de dol en la vida d’Estellés que eclipsa la pròpia vida de l’escriptor.
Amb l’ús de la cançoneta popular que activa la metàfora de la Mort com una nena a la
qual el jo poètic li canta, Estellés aconsegueix crear una escena emotiva de dolor molt
intensa. Per últim, ens sobta el fet que l’autor afirme haver escrit aquest poema el 1953,
tres anys abans de la mort de la seua filla, fet que sembla haver inspirat aquest poema
tan difícil de concebre sense aquesta experiència biogràfica d’Estellés.
ELEGIA
Ets l'àngel del Senyor,
Mort.
Et rebem de genolls a l'estança.
Ets Déu a nostra pobra casa,
als nostres pobres dies,
a la tendra lletgesa del nostre cos.
A l'estança,
roman un ambient espés: és una bassa
densa de temps.
Com si ens armasses cavallers,
aguardem el teu colp de llum a les espatles,
Mort,
do puríssim de Déu,
incomprensible do com Déu mateix.
Et precedeix la cendra als polsos i als sentits
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
i et perpetua un eco de cendra, carn a fora,
i és l'eco de la pausa.
És com si Déu ratllàs un nou equador,
un altre paral·lel,
un Danubi primíssim de silenci
i el món es detingués, tot esperant...
Oh criatura, centre de la Creació
anyell sorprés amb una margarida a les dents!
Ciutat a cau d'orella
Així com l’anterior, aquest poema tracta el tema de la mort en l’àmbit familiar.
Tanmateix, trobem una diferència clara en l’enunciació. L’enunciador del poema
prèviament comentat era una persona, mentre que en aquest poema el jo poètic s’oculta
darrere d’un nosaltres que correspon als membres de la família que són els qui
participen en el ritu del dol, com podem comprovar en expressions com “Et rebem” o
“Com si ens armasses”. Tornem a trobar-nos amb la majúscula inicial de la paraula
mort, que implica la personificació d’aquest concepte.
Reiteradament, apareix al poema la metàfora de DO Déu i DD mort, tot i que amb
algunes variacions. Al primer vers ja apareix el rerefons de tradició cristiana amb la
imatge de la mort com “l’àngel del Senyor”. Existeix en la mitologia cristiana la figura
de l’àngel de la mort, anomenat Abaddon en alguns llibres apòcrifs, així com fragments
de la bíblia que parlen d’aquest àngel, fet que explicaria possibles orígens cristians
d’aquesta metàfora usada per Estellés.
El tercer vers “Et rebem de genolls a l’estança” és una referència metonímica al dol o,
més concretament, al ritus de la vetlla del mort. Al quart vers apareix per primera
vegada la imatge DO Déu DD mort que tornarà a aparèixer als versos tretzé, catorzé i
22é.
Una altra imatge metafòrica que trobem és, als versos desé i onzé, DO rei i DD mort.
Aquí, apareix la mort metafòricament com una condecoració que fa el rei al cavaller,
com una càrrega de responsabilitat que Déu li atribueix a la família. Curiosament,
aquesta imatge metafòrica de la mort no l’hem trobada en cap altre del poemes
d’Estellés que abraça el nostre estudi. Els versos vuité i nové contenen una imatge
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
metafòrica que es basa en la transposició d’espai i temps on el temps es considera una
substància com és l’aigua. Així s’aconsegueix una imatge potent que ens permet
d’evocar metafòricament “la pudor del temps” i situar-nos en una escena determinada
de dol i de dolor intensos.
En aquest sentit metafòric de projecció de l’eix espacial en l’eix temporal o, fins i tot, de
distorsió d’ambdós dominis, trobem altres exemples al poema, concretament als versos
que van del setzé al 21é. D’aquests, els primers tres, se situen en el domini del temps.
Apareixen els conceptes d’“eco” i de “pausa”, que es donen a partir del concepte de
temps. Els versos 18é i 19é parlen de l’espai i se situen en el camp de la cartografia.
Finalment, en el vers 20é es mesclen espai i temps a “un Danubi primíssim de silenci”
on el riu, referenciat metonímicament, esdevé immaterial, ja que està fet de silenci, que
és una absència de so en el temps més que no res substancial. En aquest poema, trobem
que Estellés entremescla els dominis ESPAI i TEMPS per a generar confusió, més que
no per a facilitar la comprensió.
Destaquem també els versos 15é 16é “Et precedeix la cendra als polsos i als sentits / i et
perpetua un eco de cendra, carn a fora,” on trobem les paraules pols i cendra vinculades
a la mort, que Quevedo també fa servir als següents fragments ja analitzats en el seu
moment:
[...]
serán ceniza, mas tendrá sentido;
polvo serán, mas polvo enamorado.
Amor constante más allá de la muerte
[...]
y por la mucha edad, desabrigada,
tiembla, no pulsa, entre la arteria y venas;
[...]
“Enseña a morir antes...”
Trobem que l’ús de del lèxic “cendra” per part d’Estellés té relació amb la mort com en
els casos vistos de Quevedo. Considerem que ambdós autors estan influïts per la
tradició cristiana, on la cendra esdevé imatge de la mort com en la denominació
Dimecres de Cendra i en el ritus que aquest dia es du a terme a l’església: es posa
cendra als assistents a la cerimònia i el sacerdot diu: Memento, homo, quia pulvis es, et
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
in pulverem reverteris, és a dir: "Recorda, home, que ets pols, i en pols has de tornar".
Aquesta pols o cendra, com ja sabem, és una imatge metonímica de la mort que implica
la fugacitat de la vida. Ben al contrari, el pols, que ve donat pel batec del cor, és una
imatge metonímica de la vida. Així, el vers “Et precedeix la cendra als polsos i als
sentits” es pot interpretar com que la vida i la mort no es poden deslligar.
Com a addenda, aquest poema conté característiques formals del gènere oració
religiosa, sobretot pel fet de referir-se directament a Déu. Representa una oració, un
prec directe a Déu i la submissió a la seua voluntat. Interpretem aquesta imatge
estructural com una metàfora de gènere on s’entén que la poesia és una oració religiosa.
A banda d’açò, el mode de dirigir-se a Déu del jo líric en aquest poema mostra una
deferència exagerada en comparació amb el tractament que es fa de Déu en la resta dels
poemes d’Estellés del nostre corpus.
CRIT I NIT
Consirós cant e planc e plor.
GUILLEM DE BERGADÀ
LES famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra... Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
"ha desaparegut" . I va passar la guerra
esperant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar la taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s'ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
i no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra!
Qui va a saber això! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra...
Llibre de Meravelles
L’ús de la metonímia és més destacat ací que no pas el de la metàfora. El títol del
poema, “Crit i nit”, té part de metafòric per l’ús de la paraula nit, que en la poesia
analitzada d’Estellés hem comprovat que està tacada de connotacions de tristesa sovint
associada amb la mort i que té relació d’oposició amb la metàfora de DO lluminositat i
DD alegria. Com hem vist abans, aquesta metàfora de foscor per a la pena i de llum per
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
a l’alegria també és usada per Quevedo. D’altra banda, voldríem destacar un altre sentit
figurat o metafòric atribuïble al concepte “nit” que és el de postguerra o Franquisme,
per tractar-se d’una època trista, de fam, i en la qual molta gent, quasi tota la gent de
cultura entre d’altres, es va veure afectada per la mort, la repressió o l’exili.
Es tracta la mort com un patiment quotidià de moltes famílies; de mares que van perdre
els fills i de desesperació. És un altre exemple de dol per la mort, però en aquest cas el
dol és compartit per més gent, no sols per la família, sinó per tot el barri o el poble, on
es donen més casos de mort per la guerra. De manera metonímica, s’agafa l’exemple
d’una mare (“Recorde aquella mare”), una entre tantes com “l’un entre tants” típicament
estellesià, per a parlar del dolor que se sentia en els innumerables casos de famílies que
tenien algun membre desaparegut. Destaquem també el fet que sigui una mare la que
perd un fill com en el cas del primer poema analitzat on és un pare qui ha perdut la filla.
Estellés entén que la mort més dolorosa és la d’un pare que perd un fill i que aquesta
pena del dol per un fill dura per a tota la vida; mai no s’arriba a superar.
Destaquem la polifonia en aquest poema, que representa els dubtes sense respondre que
li queden a la mare en forma de preguntes retòriques (“¿Morí?”, “¿On estava el seu
fill?”, “Si fou mort, ¿on fou mort?”) així com els comentaris prototípics que es feien al
veïnat (“ ‘ha desaparegut’ ”, “Oh, coses de la guerra!” o “Qui va a saber això” també
com a interrogació retòrica).
Pel que fa en concret al darrer cas citat, “Qui va a saber això”, el pronom neutre “això”
remet anafòricament a les preguntes que es feia la mare. Aquest pronom neutre és un
eufemisme que evita la referència directa a la mort probable del fill i, a més, es tracta
d’una fórmula per a desdramatitzar l’assumpte. Ens trobem enfront d’un exemple de
com Estellés assumeix la veu del poble per tal d’expressar angoixes i penes arrelades en
la consciència popular. En aquest sentit, fem referència a la Tesi doctoral de Ferran
Ferrando sobre les Horacianes, concretament a la part del “Comentari final”, on l’autor
explica com en Horacianes (però pensem que també es pot extrapolar a altres obres
seues) Estellés es posa al servei del poble i assumeix les seues reivindicacions, entre les
quals es trobaria la recuperació dels desapareguts durant la Guerra Civil, tot i que
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Ferrando subratlla una doble vessant identitària de l’autor que, tot i decantar-se per la
veu del poble, no pot evitar el vincle simultani amb la intel·lectualitat (Monferrer i
Salvador, 2010: 202).
En aquest poema s’usa el mecanisme de “representació a través de variants” en
fragments com els versos seté i vuité (“I va acabar la guerra/i esperava el seu fill. I va
parar la taula,/li va posar també llençols nous en el llit,/i esperava a la porta.”) on,
mitjançant l’enumeració de diverses converses i accions que realitza la mare, es
representa metonímicament l’angoixa que pateix per la pèrdua del fill.
[...] Quan tanquen el taüt, els morts obren els ulls.
Uns ulls inútils ja, amb un espant inútil,
amb una pena estúpida: uns ulls que ja no veuen
i que ja, per això probablement, no es tanquen.
Són ja, d'allí endavant, ulls, ulls únicament. [...]
L’inventari clement
Fragments: II
Hi ha una sèrie de mots que solen acompanyar el concepte “mort” en la poesia
d’Estellés. Són com uns objectes que junts conformen l’escenari de la mort, com en una
obra de teatre. Dins aquesta sèrie de mots-objecte que envolten la mort trobem: taüt,
ulls, mans, boca, til·la, poliol, cementeri, llit, llosa o sepulcre. Aquests mots i altres que
no citarem ara són usats pel burjassotí per a descriure una situació de la vida que té
relació amb la mort com ara el treball d’un enterramorts, la vetlla d’un mort, el recull i
duta a casa d’un mort per part dels veïns, etc. Aquestes paraules participen en una
descripció metonímica de l’escena de la mort.
Aquest fragment correspon a la segona estrofa o bloc del “Fragment II” de L’inventari
clement. El fragment implica la personificació del mort, ja que, tot i estar mort, obri els
ulls. Estellés juga ací amb l’ambigüitat de si el viu està mort o està viu. Es descriu una
escena d’allò més claustrofòbica i terrible que tothom ha imaginat alguna vegada:
l’experiència de despertar-se dins un taüt.
Quant al recurs de la metonímia en aquest fragment del poema, distingim dos elements
que ho són. L’element metonímic principal són els ulls en què se centra la temàtica del
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
poema. D’altra banda, el taüt és un concepte metonímic quant al ritual de la mort, ja que
n’és una part ineludible. En definitiva, es tracta d’una descripció metonímica de la mort
que mostra una escena angoixosa i que té relació amb el lligam del mort amb la vida;
com si al mort, quan mor, encara li quedés quelcom de viu. És una visió de la mort del
tot desespiritualitzada, com de pel·lícula de terror.
MORT I ESPANT DE CARLES RIBA
Alguns han dit que la Mort és
amarga
AUSIÀS MARCH
No estaves fet per a veure la Mort,
el rostre lleig de la puta cruel,
—un ull penjant i la boca rompuda,
el ventre inflat i les mitges caigudes—,
tu, dolç veí dels xiprers al crepuscle,
tu, tan seré com la lluna en el marbre.
No m'he refet de l'espant, Carles Riba.
Pense, només, en el pànic i l'ois
que vas sentir, sense dubte, veient
el rostre vil que avançava envers tu,
tan indefens sobre el llit de la clínica:
el rostre vil, que creixia i creixia,
i era, al remat, una bruta presència,
omplint-t'ho tot i engolint-te, brutal.
Ah, tu, tan clar, delicat, subtilíssim.
Ai quin moment d'enderroc i abandó.
Plore per tu, per l'instant de la teua
mort, una mort com aquesta i aquella.
No estaves fet per a veure la Mort,
el rostre lleig de la Puta Suprema,
tu, l'habitant de la Gràcia, fill...
És impossible la pau. Malgrat tot...
Els verds xiprers del calvari, unes pedres,
emblanquinats casalicis, i enllà
més horts, més pobles, un cel admirable.
No he estat mai jove.
L’engan conech
Es tracta de la narració d’una mort que es presenta com un gran patiment. Vicent
Salvador afirma que hi ha poemes on Estellés es projecta sobre determinats
predecessors literaris seus (Salvador, 2010a (en premsa)), com és el cas del poema que
ens ocupa, on la mort de Carles Riba suposa una projecció de la mort que tem tenir el
propi autor.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Començarem parlant del paratext escollit per a acompanyar aquest poema. No és
estrany que hagi escollit un fragment d’Ausiàs March. En aquest cas, l’atribut de la
Mort majúscula és l’adjectiu “amarga”. El mot “amarg” ha estat eminentment usat per
Estellés. En el cas d’aquest poema, concorda amb el que es diu de la mort del poeta i
traductor català Carles Riba; que fou “amarga”. L’enunciador es dirigeix directament al
difunt Carles Riba en segona persona i sense tractament de cortesia. El fet de dirigir-se a
aquest enunciatari implica una metàfora de DO viu i DD difunt, una personificació del
difunt, ja que no podem comunicar-nos amb els morts. Aquest fet figurat de parlar amb
un mort ens remet al sonet de Quevedo “Desde la torre” i concretament a aquest
fragment:
Retirado en la paz de estos desiertos,
con pocos, pero doctos libros juntos,
vivo en conversación con los difuntos
y escucho con mis ojos a los muertos.
El segon vers, “el rostre lleig de la puta cruel”, conté una metàfora de DO puta i DD
mort així com de DO lletgesa i DD mort. Els versos tercer i el quart fan una descripció
metonímica d’aquesta “puta cruel” que és la mort. Col·loquialment la paraula “puta” és
molt usada com a insult per ser altament disfòrica i té connotacions d’immoralitat. Per
tant, el fet d’anomenar “puta” i “lletja” la mort, implica, a més d’una assimilació
d’aquesta amb una dona, amb implicacions misògines, la consideració de la mort per
malaltia que provoca patiment com una mort immoral, desagradable i impròpia.
“Crepuscle” i “marbre” són dues paraules de què Estellés fa un ús continuat i sovint
associat a la temàtica de la mort. El vers sisè conté una metàfora de DO carrer i DD
cementiri on els morts i els xiprers són veïns perquè viuen al mateix barri que és el
cementiri. Aquesta imatge lliga amb l’eufemisme castellà de la mort “irse al otro
barrio”. El vers setè “tu, tan seré com la lluna en el marbre” es pot entendre com la
referència a un element metonímic del domini mort com és la làpida de la tomba del
mort on, de tan polida, a la nit es reflexa la lluna. Novament trobem en aquests dos
versos la descripció icònica d’una escena del domini de la mort com és un cementiri de
nit.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Els versos desé i dotzé recuperen la metàfora de la mort com una “puta lletja” i de
manera metonímica (“rostre vil”) en fan referència. A més a més, es reforça l’associació
entre lletgesa física i maldat. Al vers vintè es fa la darrera al·lusió a la mort com a
“puta”, aquesta vegada acompanyada del qualificatiu superlatiu “Suprema”, que implica
que la mort és la més negativa de les coses; la més puta de les putes, entenent “puta”
com un recipient on posar-hi tota la disforicitat que convinga.
En aquest poema trobem connotacions sexuals abundants, però totes elles són negatives.
Entre elles, destaquem els versos tretzè i catorzè “i era, al remat, una bruta
presència,/omplint-t’ho tot i engolint-te brutal”. Dels poemes d’Estellés que hem revisat
aquest és l’únic que atribueix valors negatius de lletgesa i de mort al sexe.
La part final del poema, llevat del darrer vers, és una descripció paisatgística que
representa el descans en pau que suposa la mort perquè probablement sigui la descripció
del que es veu des de la tomba de Carles Riba. De nou trobem el recurs metonímic de
“representació a través de variants”. Per últim, destaquem la distinció entre la mort com
a estat, de pau i serenitat, i el moment de la mort com a acció de morir-se. Al poema es
parla, d’una banda, del moment de la mort concreta de Carles Riba com un moment de
sofriment extrem i, altrament, de la mort com a estat de descans en un cementeri de
poble.
mai no he tingut por de la mort.
és una por que no he sentit.
he acceptat, en silenci, sense
escriure elegies ni necrologies,
la mort dels meus i els meus
amics. amb la tomba, s'obria significativament
el misteri. i tirava endavant, retornava als carrers,
una aparença de vida.
mai no he tingut por a la mort.
ara, però, em preocupa.
pense, potser, en ella. però sense dramatisme,
com qui sent l'oreig en uns brins, com qui nota
que li ploren els ulls mentre llegeix, un dia,
com qui un dia mira el nu de l'esposa, fatigat dels parts.
què restarà de tots nosaltres?
ho canviaria tot per un vers romput de safo.
com ens veuran?
potser jo seré un pallasso de roma.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Horacianes
VII
En aquest poema, i en les Horacianes en general, el jo poètic adopta un punt de vista
propi dels epicureistes, que fan elogi de la vida senzilla. Ferrando apunta que Estellés
utilitza el Beatus ille de l’autèntic Horaci per a relacionar l’elogi de la vida rural amb
l’elogi a la gent rural senzilla (1999: 330)16
. De manera semblant al punt de vista
estoïcista que adopta Quevedo en alguns dels seus poemes, els epicureistes com Horaci,
suposat jo poètic de les Horacianes, admeten la mort com a part natural de la vida i per
això l’accepten en comptes de témer-la, com s’explica de manera metonímica al versos
sisé i seté. Aquí trobem un altre punt de contacte entre el marc cognitiu de la mort del
valencià i del madrileny.
En els versos dotzé, tretzé i catorzé, s’equipara la mort amb altres afers del tot
quotidians, fet que la naturalitza d’acord amb la filosofia epicureista. Pel que fa a
aquesta “representació a través de variants”, Ferrando destaca el fet que dos dels versos
siguen introduïts pel “com qui” tan pròpiament ausiasmarquià. Segons Ferrando,
aquesta reminiscència que el lector catalanoparlant coneix, dóna al text un matís fosc i
malenconiós (1999: 310).
“Horaci no només opina que cal deixar sol el moribund [...] sinó que la reforça amb la
petició que el tractin igual en el moment de la seua mort”. Aquesta idea de no realçar el
mort en el moment de la mort ni tampoc difamar-lo a posteriori, quan ja no es pot
defendre, es ratifica per part d’Estellés amb l’oposició a les elegies i les necrologies
(com als versos 3 i 4) i es reprèn en altres poemes com ara l’últim que analitzarem en
aquest treball.
Als quatre últims versos apareixen una sèrie de qüestions importants. La mort suscita
moltes preguntes en els poemes d’Estellés, més que no solucions o idees clares. Una
16 FERRANDO, F. Die “Horacianes” von Vicent Andrés Estellés. Literatur und Politik im València der 60er Jhare.
Fraunkfurt: Vervuert, 1999.
ISBN 3893548777
Hem parafrasejat una traducció no publicada d’aquesta tesi en català i després hem buscat les referències a la tesi
original publicada com a llibre en la seua llengua originària.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
qüestió que apareix constantment lligada a la mort en Estellés és la qüestió de com serà
recordat el difunt i fins a quin punt serà apreciada la seua obra. Com explica Ferrando,
el jo poètic de les Horacianes que és el personatge del poeta romà Horaci, no equival al
propi Estellés, tot i que sí que existeixen nombrosos punts de contacte entre ambdós i
els seus mons (Monferrer i Salvador, 2010: 202). Així, quan al darrer vers el jo poètic es
planteja si serà recordat com “un pallasso de roma”, podríem suposar que hi ha tot un
entramat metafòric on Horaci seria la imatge metafòrica d’Estellés. A partir d’aquí,
Roma seria València i se’n derivarien molts altres analogismes.
Ferrando considera que quan el jo líric es pregunta si serà ‘un pallasso de Roma’ creu
que potser ha fracassat perquè s’ha deixat utilitzar per la classe dirigent (Ferrando,
2000: 311) i això ho lliga amb el seu treball com a periodista al diari Las Provincias,
partidari del Règim. Tanmateix, discrepem amb aquesta opinió de Ferrando o almenys
considerem que tindria més pes una altra interpretació: l’Estellés-Horaci té por de no ser
considerat un poeta important pel fet d’escriure sobre temes considerats menors i banals
com ara el sexe, el menjar casolà o l’escatologia a més de per no usar un model de
llengua efectista i recargolat.
AGONITZAVES incansablement,
un garbó d'ossos que ja ni cruixien.
Una aigua estranya, purulenta i tèbia,
amararia tot el matalàs
mentre et mories, a poquet a poc,
de qualsevol manera, sobre el llit,
i sense aquella dignitat de plecs
que tindries un mes o dos abans.
Et moriries desastradament,
perduda ja del tot l'estatuària
que et féu pensar la llarga malaltia.
Vas escollir el teu posat darrer.
I la mort et vingué sense avisar,
i et morires de cul a la paret.
El gran foc dels garbons
V
Aquest poema es centra en el moment de la mort concret d’una persona. El jo poètic es
dirigeix en segona persona del singular a l’enunciatari que és protagonista del moment
de la mort que es descriu de manera molt semblant a la del poema “Mort i espant de
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Carles Riba”. Ens trobem novament en la situació metafòrica de parlar amb un mort;
una mena de personificació o contacte del jo poètic amb algú que ha creuat el mur que
separa la vida i la mort.
El motiu del moment de la mort com quelcom indigne també és reiterat en Estellés.
Mitjançant la metonímia, el jo poètic li descriu a l’enunciatari l’escena del moment de la
seua mort per parts: el seu cos esquelètic i els líquids corporals que mullen el llit. Com a
colofó, l’últim vers destaca un detall aparentment poc important del moment de la mort
(“i et morires de cul a la paret.”). Es destaca la negativitat i degeneració derivades de la
malaltia. Aquesta mena d’obsessió per un moment de la mort amb patiment físic i
exageració d’elements escatològics, fa pensar en certa por per part de l’autor cap al
moment de la seua mort. Sembla que Estellés tingui una por irracional al moment de la
mort més que no a la mort com a estat perenne. També fa l’efecte que Estellés es
preocupa molt pel que pensaran els altres d’ell en un futur pòstum. El penúltim vers, “I
la mort et vingué sense avisar,” fa al·lusió a la mort com quelcom propietat del
moribund per l’ús del pronom feble de segona persona. Es tracta d’una imatge
metafòrica de la mort com a necessitat fisiològica (com venir gana, venir set o venir
son).
ATARANTADA per la mort, dirien,
del seu marit, que l'estimava tant,
mentre prenia el poliol, la til·la,
feia els elogis, la necrologia,
aventurant-se en els detalls aquells
que l'enaltien, entre les veïnes,
tan sol·lícites totes, cadascuna
amb una tassa i una cullereta,
i arribà el clero amb tots els gori-goris,
tancaren el taüt, i quan el treien,
ella, mocant-se o gemegant, encara
li diria al difunt, home de bé,
que mai no s'apuntà a cap de partit:
Vicent, coneixement amb la beguda!...
El gran foc dels garbons
XXVII
Aquest poema tracta del dolor per la mort d’un ésser estimat. El jo poètic s’expressa en
tercera persona. Cal dir que aquest poema és clarament metonímic. Es tracta de la
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
recreació del dolor d’una dona després de la mort recent del seu marit dins el context
dels rituals de la vetlla i del soterrament. El recurs usat és el que cita Sebastià Serrano ja
esmentat abans.
D’una banda, hi ha els objectes i substàncies relacionats amb el dol: el poliol, la til·la, la
tassa, la cullereta i el taüt. Després hi ha els elements verbals: els elogis, la necrologia,
els gori-goris i els comentaris fets per la dona, reportats a la darrera estrofa. També hi ha
els dos col·lectius més representatius dels que participen en aquest cerimonial: les
veïnes i el clero.
El vers final implica un gir humorístic amb una frase molt marcada per la col·loquialitat
i la varietat diatòpica i també diafàsica, ja que és una expressió que sol donar lloc
autònomament a un acte de parla propi de les dones, ja siguen mares, àvies o mullers.
Aquesta escena que podria ser típicament veïnal de Burjassot ve al cas de la idea de
Ferrando de què a la lírica d’Estellés predominen els textos en els quals es manifesta el
desig de desmitificar la mort i convertir-la en un element més de la vida quotidiana
(1999: 307). Aquest gir humorístic en l’últim vers, és un recurs usat sovint pel
burjassotí, com al poema següent.
TOT desastrat, de qualsevol manera,
eixancarrat, i eixancarrat de cames,
de mans i boca, sobre el llit, el mort,
de mala llet el funerari intenta
normalitzar-lo, i actuava brusc:
li va trencar, i sense miraments,
el braç esquerre, amb un cruixit molt sec,
de fusta seca, sense saba, trista.
El va posar dins el taüt; després,
rotllà el cigar i el contemplava, encara
amb una ira continguda a penes,
amortallat, de cap a peus, de negre.
Tenia el mort l'aixeta fluixa, i mentre
ell se'l mirava va pixar sis gotes.
El gran foc dels garbons
XCII
Una altra vegada, ens trobem davant una descripció de la mort que es centra en allò
indigne del cos del mort. A diferència del poema V del GFG i del de “Mort i espant de
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Carles Riba”, en aquest cas es narra una escena concreta que ocorre poques hores
després del moment de la defunció i no just en aquest moment. El moment d’amortallar
el mort, de preparar-lo degudament per al soterrament, suposa per a Estellés un altre
detall del ritus de la mort a què paga la pena fer-hi esment. Es tracta de la descripció
gràfica de l’escena d’amortallament d’un cos per part del treballador de la funerària.
Estellés presenta l’ofici de funerari com qualsevol altre ofici de manufacturació on el
cos es tracta com una altra matèria. En aquest cas, el tractament deshumanitzat que es fa
del cadàver acaba amb una resposta quasi còmica de micció per part del difunt.
Els versos segon i tercer fan una descripció metonímica de l’estat del cos del mort
(“cames”, “mans” i “boca”). Els dos darrers versos del segon paràgraf “el braç esquerre,
amb un cruixit molt sec,/de fusta seca, sense saba, trista.” presenten un element
metafòric de DO fusta i DD os. Els dos darrers versos del poema suposen un gir
humorístic de mena escatològica prou típic en aquest autor. Aquest recurs satíric serveix
per a col·loquialitzar el discurs líric i implica el tractament planer del tema de la mort,
sense mitificar-lo. Entenem que podria haver-hi una segona lectura d’aquest poema en
la qual es diu que s’ha d’anar en compte amb difamar la figura del mort, perquè mai no
se sap si hi respondrà als atacs, ni que siga amb un poc d’orí.
Podriem afirmar, tot i que pesant les nostres paraules, que el tractament de la mort de
personatges anònims, com en el cas d’aquest poema, sovint amb detalls satírics i
mundans, és propi d’una etapa creativa tardana de l’autor. Segons afirma Vicent
Salvador quant a l’evolució del tractament de la mort en Estellés:
La insuficient fixació actual de la cronologia de la producció estellesiana ens recomana anar
amb peus de plom per parlar de l’evolució en aquest camp, però és palès el contrast entre
els inicis del poeta, en llibres com ara Ciutat a cau d’orella, La clau que obri tots els panys
o La nit i llibres posteriors que corresponen a una altra etapa creativa, com ara El gran foc
dels garbons o Pedres de foc (2010a (en premsa)).
EM posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d'aquelles hores de tristesa i por,
i ja cap altra amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l'hora justa vull que a Burjassot,
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M'agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble ixqués
al carrer, inquirint: «Que qui s'ha mort?»
I que li donen una breu notícia:
«És el fill del forner, que feia versos.»
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet.» Poseu-me les ulleres.
El gran foc dels garbons
CXLIX
En aquest cas, hi ha la narració futura en primera persona de com serà el ritus de la mort
del jo poètic. Es tracta de la fabulació romàntica de contemplar la pròpia mort
(Salvador, 2010a (en premsa)). En aquest cas, sembla clar que el jo líric coincideix amb
el propi Estellés per les referències toponímiques i onomàstiques “Burjassot”, “el fill del
forner” i “nét major de Nadalet”. Del poema se’n deriva que Estellés vol una celebració
íntima, al seu poble i amb els seus. El poema comença amb la referència metonímica
“Em posareu entre les mans la creu”. Aquest començament és com un pla de detall del
començament d’una pel·lícula, que situa l’acció de manera parcial amb un objecte que
és la referència metonímica dels rituals de mort cristians: la creu.
El segon vers “o aquell rosari humil, suat, gastat,” continua amb la metonímia, però
aprofita per a qualificar l’objecte metonímic amb tres adjectius del tot vinculats amb el
que són els seus orígens de família d’extracció humil. Aquests adjectius qualificatius,
però, tenen la funció d’enllaçar Estellés amb el poble del qual s’ha sentit com una
espècie de mesies cultural. El tercer vers “d'aquelles hores de tristesa i por,” fa
referència al moment de la mort que, una altra volta, és considerat un moment de
sofriment intens, com passava en poemes suara comentats.
La segona estrofa és on s’explica la cerimònia humil que desitja, sense fèretre amb les
despulles exposades (vol el taüt tancat) i amb una missa puntual i gens pomposa. En
definitiva, li agradaria un soterrament discret. La tercera estrofa afig un element que per
analogia amb el cinema i el teatre podríem anomenar gag. Amb aquest recurs
humorístic, es vol treure ferro a la pròpia mort del jo poètic a més d’apropar el discurs al
poble amb un element tan col·loquial com és l’humor.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
El nét major de Nadalet és ell mateix com indica en altres poemes del GFG. Aquesta
referència intertextual ens permet afirmar que en aquest cas el jo poètic sí que
coincideix amb l’escriptor Vicent Andrés Estellés. Amb l’ús de la segona persona del
plural, Estellés es dirigeix, almenys metafòricament, a un vosaltres prou reduït que
correspon al seu cercle familiar més proper. El “poseu-me les ulleres” final va dirigit,
segurament a aquest vosaltres mes íntim de què parlàvem: la dona i els fills.
Voldríem afegir un breu comentari de dos poemes més d’Estellés per la importància de
les imatges metafòriques que s’hi generen. Recordem que en lingüística cognitiva una
metàfora d’imatge correspon a una projecció entre dominis on la correspondència és de
caire icònic, més que no estructural com en les metàfores ontològiques. Un cas típic de
la metàfora d’imatge podria ser “Itàlia és una bota”17
.
El primer poema, forma part del “Llibre d’exilis” (la segona part de CQOTP). L’hem
escollit per la metàfora d’imatge que presenta: “un taüt és un ascensor”.
Ascensors funerals, mudes caixes metàl·liques,
mudes caixes de fusta, amb espills allargats,
pugen i baixen, pugen i tornen a baixar
per la nit, pel matí, per la tarda, incansables;
pugen verticalment, baixen verticalment
homes i dones, éssers. Treballen ascensors
mudament funerals, tristes caixes metàl·liques,
tristes caixes de fusta, amb uns espills llarguíssims.
Hi ha naixença, hi ha mort, hi ha l’espera, el fracàs.
Hi ha els ascensors que pugen, indiferents, i baixen.
Hi ha missions ocultes, hi ha màquines, consignes.
Hi ha persones que moren, hi ha persones que naixen,
hi ha pròsperes indústries que aprofiten residus
de taronja, de soles de sabata, excrements,
una silenciosa laboriositat,
hi ha els ascensors que pugen i baixen, funerals,
amb un taüt dempeus entre quatre homes tristos.
Aquest poema fa una analogia dels ascensors i dels taüts en el sentit que ambdós són
“caixes” que encabeixen persones i les transporten regularment d’un lloc a un altre.
Dins d’aquesta metàfora, el mapping s’ajusta també pel que fa a la verticalitat del
17
HILFERTY, J. “Metonímia i metàfora des d’una perspectiva cognitiva”. Caplletra [Fraseologia].
(1995), núm. 18, p. 31-44. Aquest article és una síntesi dels principals conceptes de la lingüística
cognitiva en relació amb la metàfora i la metonímia.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
desplaçament. En la tradició cristiana s’explica metafòricament que els morts pugen al
cel si han estat bones persones en vida o, altrament, baixen a l’infern si és que han dut
una vida pecaminosa. Fet i fet, la metàfora ontològica AMUNT és bo i AVALL és roí
es troba implícita en la base cognitiva de la metàfora cel-infern i de moltes altres
metàfores quotidianes de la nostra cultura i coincideix amb el moviment d’un ascensor,
que es desplaça sobre un eix vertical.
Destaquem la qualificació “funerals” per a “ascensors”, al primer vers, i la qualificació
“tristes” per a les “caixes”, que serien els taüts. A més, als dos primers versos, trobem
paral·lelisme entre “mudes caixes metàl·liques”, que són els ascensors, i “mudes caixes
de fusta”, que serien els taüts. Al meu parer, en aquest poema es tracta la mort com una
indústria o una fàbrica on la producció és continuada les 24h. Així, els naixements i les
morts com a trasllats de la vida (planta baixa) a l’infern (soterrani) o al cel (pis de dalt),
formarien part de la feina de l’empresa.
Trobem una clara fixació per part d’aquest poeta cap a el cos del difunt i el contenidor
d’aquest cos: el taüt. Per a Vicent Salvador, aquesta obsessió temàtica:
funciona com una mena de testimoniatge laic, o d’aposta humanística per la persona
integral, i sembla refutar, des dels paràmetres de la cultura popular i de la imaginació
poètica, la dicotomia socràtica cos/ànima, adoptada pel cristianisme, que condemnava el
cos a ser un mer contenidor espuri de l’ànima. (2010a (en premsa)).
El segon poema que comentem pertany a PF. L’hem escollit per la metàfora d’imatge
que hi trobem, on el sonet s’entén com un taüt per semblança de forma:
Deixe el sonet, l’alçària d’un home
de patiments i esperances frustrades,
que té calor d’agonies perdudes
i té fredor de precària sang.
Deixe el sonet, amb sofriment de l’ànim,
com qui ha patit i sap que patirà
i no tindrà, al capdavall, un llit,
un llit cobert de síl·labes amargues.
No tot ha estat sarcasme gratuït.
No tot ha estat, si hom pot dir-ho, elegíac.
Pense un carrer, un carrer del meu poble,
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
si em permeteu, un carrer dels meus pobles.
Quatre homes van i duen un sonet
amb un mort dins: amb un sonet al llom.
El primer vers ja indica que la mida del sonet és la d’un home, com la del taüt, que ha
de permetre que càpiga el cos del mort. Els versos tercer i quart d’aquesta primera
estrofa contenen la metàfora ontològica suara referida de CALOR com vida i sentiments
intensos i de FRED com mort. A la segona estrofa apareix el “llit”, que es podria
entendre també com una metàfora d’imatge del sonet pel fet d’estar “cobert de síl·labes
amargues”, on les síl·labes coincideixen amb els llençols. Ací hem topat amb una
equiparació entre jaure al llit i jaure al taüt que trobem també en altres poemes
d’Estellés. La comparació ha estat introduïda per “com qui”, que té reminiscències de la
poesia d’Ausiàs March.
Els quatre darrers versos són la recreació per part del jo líric d’una escena situada en un
carrer qualsevol d’un poble. Destaquem com, al vers primer de la darrera estrofa, el jo
líric usa un mecanisme per a presentar-se, més que com la veu del poble; com la veu
dels pobles. Per últim, parem atenció a la semblança que hi ha en la cloenda dels dos
poemes. El primer poema acaba amb el vers “amb un taüt dempeus entre quatre homes
tristos.”, mentre que els dos últims versos del segon poema són: “Quatre homes van i
duen un sonet / amb un mort dins: amb un sonet al llom”. Es tracta de la recreació d’una
imatge típica del ritus de la mort en el context cultural de la terra d’Estellés: el taüt amb
el difunt dins és transportat per quatre homes (no menys que un per a cada cantó) fins al
propi nínxol. Al segon poema, la imatge és la típica, mentre que al primer poema s’ha
produït una alteració d’aquesta on podríem entendre que els quatre homes van dins
l’ascensor i el taüt és l’espill allargat que hi ha al centre.
C.2 Corpus digitalitzat (Annex I)
Les entrades que hem consultat a la base de dades diacrònica CORDE de la Real
Academia Española de la Lengua han estat les següents: “ceniza”, “polvo”, “sepultura”,
“sepulcro”, “cipreses”, “ciprés” i “muerte”. Les entrades consultades a la nostra base de
dades de poesia d’Estellés han estat: “cendra”, “mort”, “sepulcre”, “sepultura”, “pols”,
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
“xiprer”, “xiprers”, “cementeri” i “cementiri”. Hem escollit aquestes entrades perquè, a
partir dels resultats extrets de la primera part d’aquest treball, hem considerat que la
seua anàlisi comparativa podia aportar-nos informació pel que fa al marc cognitiu de la
mort en ambdós autors. Les quantitats dels resultats que obtenim als dos corpus no són
comparables entre si per la descompensació de proporció que hi ha entre elles.
La consulta de “ceniza” conté 56 resultats, la major part dels quals tenen relació amb la
mort. Destaquem l’aparició en els resultats 26, 35 i 36 del mite grec de l’au Fènix, una
au fabulosa que cada cinc-cents anys es cremava i moria per a ressorgir de la seua
pròpia cendra. Aquest mite fou adoptat per diverses religions per a explicar la mort.
També a la religió cristiana s’ha tractat el mite del Fènix. En els exemples citats, el
mite té relació amb la mort i l’amor i explica metafòricament l’enamorament com una
mort que mata perquè crema però de la qual es pot ressuscitar.
Al resultat 29, trobem el vincle entre “cendra” i “marbre”, d’una banda, i “fred” i
“ossos”, de l’altra. Aquests tres elements relacionats metonímicament i vinculats alhora
amb la mort es donen en diversos exemples d’Estellés. Un altra coincidència és l’ús de
l’adjectiu “fred/freda” (18, 30, 31 i 43 de Quevedo “ceniza”) per a referir-se a la mort.
Aquesta metàfora de baixa temperatura associada a la mort ja l’havíem comentada a 3.1.
Els resultats 51 i 53 de “ceniza” fan referència al rituals del Dimecres de Cendra. En
diversos casos, “ceniza” apareix com a referència metonímica a la mort, ja que és la part
del cos que queda després de la seua incineració. En els dos autors, trobem la relació
triangular constant entre foc, fum i cendra.
En Estellés, hem obtingut 24 entrades resultants de la consulta “cendra”. Es repeteix la
idea de “muntó de cendra” a les entrades 3, 6, 17 i 24. En el cas d’Estellés, també la
major part dels contextos de “cendra” tenen relació amb la mort. Trobem, a més, la
relació d’aquest mot amb altres sovint metonímics de la mort com ara “fum”,
“cadàvers”, “polsos” i “mans”. En relació amb “mans”, destaquem la semblança entre el
cas “cendra” 2 i el “ceniza” 41, on es representa la imatge d’agafar la cendra amb les
mans.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
En “ceniza” 40, es presenta la metàfora de l’amor com “cendra mai freda”. “Ceniza” 50
destaca la fertilitat de la cendra, que també es pot relacionar amb els incendis forestals i
el mite del Fènix.
Destaca per la seua quantitat el resultat de “muerte”, amb prop de 800 casos en la poesia
de Quevedo. Nosaltres hem revisat sols els vint-i-cinc primers casos d’aquest ítem. Hem
trobat la metàfora de personificació de la mort (“muerte” 7 i 20) i altres on s’imposa a
algú el títol d’assassí de manera eufemística (“muerte” 3 i 9). En l’exemple 3, trobem
l’eufemisme d’assassins “meninos de la muerte” i el sinònim eufemístic “lacayuelos del
ataúd”, on ataúd és metonímia de la mort. En els dos poetes predominen els casos del
substantiu en qüestió precedit per l’article determinat femení “la”. Sols en Estellés
trobem el mot precedit pel possessiu femení “meua” (“mort” 273, 283 i 293), que
implica un tractament familiar d’aquest concepte. No hem dit que de “mort” sols hem
analitzat els darrers trenta-sis casos.
Referent als casos de “polvo” i “pols”, n’hi hem obtingut 25 del primer i 100 del segon.
En els dos grups de casos, el mot que ens ocupa té una relació secundària amb el
concepte mort (en “polvo” 6, 7, 8, 21, 24... i en “pols” 19, 34 i 41). Trobem que en
estellés, el mot “pols” s’associa de vegades amb el passat cultural i amb els
esdeveniments derivats de la Guerra Civil Espanyola. En ambdós autors, pols té relació
amb el camí, que metafòricament representa molts cops la vida.
Quant als casos de “sepulcre”, “sepulcro” i “sepultura” en tots dos autors, són menys
nombrosos que els dels mots analitzats fins ara. En el cas d’Estellés, han aparegut tres
casos de “sepulcre” i dos de “sepultura”. Tres d’aquests cinc casos estan lligats amb el
concepte de “llosa”, que fa referència a la pedra, normalment de marbre: “la llosa d’un”
(“sepulcre” 1), “la llosa d’una” (“sepultura” 2) i “la fredor de llosa de” (“sepulcre” 3).
Destaquem aquest últim cas per l’adjectiu nominalitzat, “fredor”, sovint imatge de la
mort.
Pel que fa als casos de “sepultura” en Quevedo, n’hi hem trobat vint-i-cinc. En el cas
primer, “más allá de la vida y la sepultura”, “sepultura” té funció metonímica, ja que fa
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
referència a “mort” per oposició a “vida”. Altres casos de metonímia amb “sepultura”
són el 2, 8, 11, 12, 16, 21, 23. D’altra banda, hi ha l’analogisme entre “cuna” i
“sepultura” que es repeteix en els casos 3, 18, 19, 20 i 25. Aquesta denominació
metonímica de la vida i la mort és usada per Quevedo en la seua obra La cuna y la
sepultura (1634), com ja havíem apuntat. Hem observat que el mot “sepulcro” es
relaciona en Quevedo amb la narració d’escenes bíbliques.
Pel que fa als ítems “xiprer”, “xiprers”, “ciprés” i “cipreses”, els dos casos de “ciprés” i
els tres de “cipreses” que hem obtingut del corpus de Quevedo no tenen relació amb la
mort. Tanmateix, en el nostre corpus d’Estellés sí que hem trobat certes relacions
d’aquest arbre amb la mort. De la paraula en singular, hem trobat 19 casos i del plural
n’hi hem obtingut 8. La relació entre xiprer i mort passa per la imatge del cementeri, on
apareix típicament aquest arbre. Per tant, ens trobem davant d’un procés metonímic
d’associació (una part del cementeri per tot aquest, que és el lloc dels morts). Així,
trobem “xiprers” al costat d’altres mots relacionats amb la mort com “crepuscle”,
“capaltard” i “foscor”. Aquí apareix la metàfora que ja hem indicat suara de la nit com a
mort del dia, que es trasllada al domini vital de les persones. En aquest sentit, els
“xiprers” solen aparèixer enmig de descripcions del paisatge del cementeri. Per últim,
destaquem els casos “xiprer” 7 i 8, on el xiprer enmig de l’edifici és una metàfora del
cor com a centre de l’ésser humà on el DO seria l’arquitectura i el DD, l’ésser humà.
El darrer mot que hem buscat al corpus d’Estellés ha estat “cementiri” i la seua variant
diatòpica valenciana “cementeri”. De la variant pertanyent a la varietat estàndard de la
llengua, hem recuperat deu casos, mentre que de la variant valenciana n’hem obtingut
26. Dels mots que hem revisat, potser aquest, juntament amb “sepulcre” i “sepultura”,
sigui el més incondicionalment lligat a la mort. De fet, existeix una forta relació
metonímica entre “mort” i “cementeri”, ja que, almenys en la nostra cultura, el
“cementeri” és una part inseparable del domini cognitiu de la mort. Per tant, tots els
casos obtinguts estan relacionats amb la mort. Destaquem, en l’accepció valenciana del
mot, que la major part dels casos denoten una obsessió per part del jo líric de no voler
anar al cementeri. Sembla una mena de fòbia a aquest lloc. Arrel d’aquesta gran por, el
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
jo líric fa un esforç per dissociar “mort” i el “cementeri”, com es mostra al cas
“cementeri” 19: “la mort no té res a veure amb el cementeri”.
D’altra banda, destaquem el fet que la variant normativa del mot sols aparega a la
segona edició del GFG, publicada l’any 1975, mentre que a la primera edició, publicada
el 1972, es manté la variant valenciana del mot. Aquest fet, ens fa pensar que el propi
autor ha decidit variar mínimament el seu model de llengua i canviar “cementeri” per
“cementiri” en poemes ja escrits per tal d’adaptar-se més a l’estàndard general.
Justament els cinc primers casos obtinguts del GFG mostren “cementiri” en relació amb
la destrucció i la mort durant la Guerra Civil.
D. Conclusions
Després de les anàlisis dutes a terme, reprenem la hipòtesi inicial: Quevedo i Estellés no
comparteixen les mateixes imatges metafòriques i metonímiques pel que fa al concepte
de mort. Hem de matisar aquesta afirmació. D’un costat, hi ha metàfores ontològiques
referides a la mort com ara FRED i FOSCOR són mort, mentre que MOVIMENT,
LLUM i CALOR són vida, que apareixen tant en Quevedo com en Estellés i que
s’expliquen per la inserció dels dos autors en un mateix àmbit d’influència cultural, tot i
que en èpoques diferents. De l’altre costat, trobem que Quevedo té una visió més
personal i interior de la mort on destaquen els valors estoics, mentre que Estellés té una
visió més col·lectiva i exterioritzada d’aquesta, on el jo poètic expressa por davant la
mort pròpia i no entén els morts separats dels vius ni deslligats de les seues despulles.
En la poesia de Quevedo, predomina la metàfora de la mort com a lloc d’arribada d’un
camí que és la vida, mentre que en Estellés ho fa la metàfora de DO persona i DD mort.
Potser, aquest fenomen és per causa de la influència més forta del cristianisme en
Quevedo que no en Estellés, ja que aquest segon rep influències directes d’altres bandes
(la tradició pagana i la mitologia clàssica) que donen pes a altres concepcions de la mort
com ara la personificació d’aquesta. Per tant, el marc cognitiu de la mort en Quevedo
s’organitza al voltant de la metàfora de la mort com un lloc: el cel o l’infern, mentre que
en Estellés ho fa al voltant de la imatge de la mort com un home, dona o infant.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Els sonets de Quevedo reflexionen sobre la seua pròpia mort o sobre la mort dels éssers
humans de manera general. La seua poesia al voltant de la mort té un rerefons
intencionadament moralitzador. Estellés, en canvi, ho fa de manera molt més connotada
per la seua pròpia experiència personal amb la mort. Aquesta major concreció el du
sovint a la descripció d’escenes i de situacions concretes on es fa un ús més important
de la metonímia. Fins i tot, en alguns casos, se centra en la pròpia escatologia del cos
del malalt moribund o del cadàver. A més a més, per a Estellés, la mort apareix sovint
en la vida com una persona més de la família o del barri que arriba, que se’n va i que
conviu sovint amb la resta de la comunitat.
Tant l’un com l’altre entenen la mort com part de la vida. En Estellés, la mort és un fet
quotidià que apareix per la mort de familiars o d’amics i, de vegades, Estellés es
planteja com serà la seua pròpia mort. Quan ho fa, se centra en el ritus de la missa i el
soterrament i en com serà recordat per part de la família i de la societat. Quevedo, en
canvi, sempre aborda la qüestió de la mort des d’un punt de vista filosòfic i intern.
Quevedo no mostra cap mena de preocupació cap a la glòria o el record pòstum. Així,
amb la mort, la persona es desprendria de qualsevol vincle emocional amb la vida. Ell
defensa que no paga la pena preocupar-se per quan arribarà la mort, sinó per gaudir de
la vida, això sí, de manera estoica. Malgrat l’hegemonia de les influències cristianes, en
Quevedo també trobem nombroses referències a la mitologia clàssica, com ara a les
parques o al mite d’Orfeu i Eurídice. Aquest poeta castellà també fa palès el fet que
patir per quan arribe la mort és com morir abans d’hora.
Trobem certa relació quant al tractament del tema de la mort per part d’aquests dos
autors pel que fa a la influència que reben de la filosofia estoica. L’elogi a la vida
retirada i a la contemplació apareix més en Quevedo, però també en Estellés, sobretot a
les Horacianes. El jo líric d’Horacianes combrega amb el concepte Aurea mediocritas
d’Horaci: cal conformar-se amb el que es té i trobar un punt mig en la vida, sense
emocions fortes, en el qual mantenir-se en un estat d’impertorbabilitat. Com afirma
Ferrando, Estellés utilitza el Beatus ille de l’autèntic Horaci per a relacionar l’elogi de la
vida rural amb el de la gent rural senzilla. Aquest elogi de la senzillesa i tranquil·litat de
la vida en el camp té relació amb el tractament de la mort com quelcom natural. Aquest
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
tractament de la mort s’assembla a la meditatio mortis, que és un topoi destacat en la
poesia de Quevedo així com en la de la literatura espanyola dels segles XVI i XVII, ja
que la reflexió sobre la mort no es pot deslligar en Quevedo de la literatura espiritual,
devota i piadosa.
Estellés té una concepció més icònica de la mort, enquadrada en escenaris reals, que no
pas Quevedo, que és més retòric i metafòric que no gràfic i metonímic com el
burjassotí. Aquest afany per “descriure el lloc dels fets” que sol tenir Estellés als seus
poemes podria ser fruit de la influència del cinema i del periodisme, sobretot de thrillers
o pel·lícules de suspens del tipus Alfred Hitchcock i de premsa de successos, la qual
devia de ser el seu pa de cada dia a la redacció del diari Las Provincias.
En Estellés són molt més abundants les referències directes a la mort i als morts i, fins i
tot, es parla de la mort en majúscules. Quevedo, en canvi, usa una lírica més estàndard i
busca fórmules eufemístiques i, en general, figurades per tal de referir-se a la mort, tot i
que el mot “mort” apareix moltes vegades.
La repetició insistent en Estellés de la idea del record pòstum implica certa por a l’oblit i
voluntat de viure en el record dels vius. Per això, sembla que el poeta no acaba de
deslligar el concepte de mort del de vida com a interacció social.
Tant en Quevedo com en Estellés, trobem dues accepcions del terme de mort que de
vegades s’entrecreuen en un mateix poema i que són el moment de la mort i la mort
com a estat invariable. La primera accepció sol ser considerada més negativa i temuda
que no la segona, que apareix més com un context de descans i de pau.
Destaquem en Estellés el següent lèxic relacionat amb el marc conceptual de la mort:
taüt, crepuscle, nit, poliol, til·la, cos, mort, llit, amortallat, cementeri, cementiri, cendra,
funerari, marbre, nit i pedra. En definitiva, Estellés centra la mort en la part del mort que
queda entre els vius i que és el cos; les despulles. Tanmateix, omet la part espiritual de
l’ànima de les persones. Per a Estellés, sols hi ha la vida i la mort dins la vida, però no
es planteja què hi ha després de la mort. En cap dels dos autors apareix la qüestió de
saber què hi ha abans de nàixer. De fet, la d’Estellés, és una visió material de la mort.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Ens plantegem per què la mort suscita una mena de dilemes o preocupacions a aquests
dos poetes representatius de la nostra cultura i ens sorgeix una idea: potser la mort
explicada pel cristianisme ha generat sempre por. Hi ha la possibilitat d’anar a l’infern
quan es mor, que és el màxim exponent del dolor, perquè és el sofriment etern. De la
mateixa manera, la “vida eterna” que predica el cristianisme és molt difícil de concebre
dins els nostres paràmetres espai-temps on tot és caduc i s’encabeix dins el calendari. Si
observem aquesta imatge temible o incerta de la mort a través dels cànons de la societat
moderna on cada vegada més la joventut és allò valuós i la mort apareix com un tema
tabú (això ja degué influir en Estellés), és lògic que el concepte de thànatos aparega
gradualment més difús i emboirat.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
2.4 El model de llengua de Vicent Andrés Estellés
A. Introducció
Emili Casanova és el filòleg que més treball ha dedicat a l’estudi del model de llengua
dels escriptors valencians. Sovint, l’anàlisi literària s’ha centrat en l’estudi de
l’argument, dels personatges, de la recepció, de la intertextualitat, dels eixos temporals,
o d’altres qüestions valoratives de l’obra i ha deixat de banda el seu estudi lingüístic.
Dins d’aquest estudi lingüístic, es troba l’anàlisi del model de llengua d’un escriptor,
que se centra en qüestions morfosintàctiques i lèxiques de l’obra. El model de llengua
d’un autor pot ser regular o irregular, pot apropar-se o allunyar-se de l’estàndard,
incloure o no mots que no apareixen al diccionari, recollir localismes o fugir d’ells, etc.
Tots aquests aspectes es troben, al mateix temps, relacionats amb la pragmaestilística.
El fet que un autor valencià trie, per exemple, dir “este” en lloc “d’aquest” (no és el cas
d’Estellés), implica una idea determinada de la llengua així com també ho implica l’ús
de formes verbals orientals (vaig veure), occidentals (escolte) o fins i tot comarcals
(creguí).
D’altra banda, un model de llengua marcat dialectològicament dóna informació al lector
sobre la procedència geogràfica de l’autor. Aquest aspecte de la recepció literària fa que
el text genere efectes de proximitat o de llunyania entre el text (l’autor) i el lector. En
aquest sentit, Emili Casanova (2009: 17) relaciona l’ efecte que podia fer la poesia de
Vicent Andrés Estellés en un no valencià amb l’efecte que ha fet en els lectors
espanyols l’entrada de la literatura hispanoamericana.
Referent a la metodologia seguida per a la realització del quadre de lèxic relacionat amb
el model de llengua (Annex III), en primer lloc, hem recuperat el lèxic sospitós de no
pertànyer al registre estàndard de la llengua a més de les formes verbals que apareixen
al CED. Hem fet un llistat amb totes aquestes paraules. A continuació, hem consultat,
paraula per paraula, si apareixia o no al DIEC2 i si ho feia al Diccionari Alcover Moll
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
(DAM). A més, el DAM ens ha servit per a triar la ubicació de moltes de les paraules en
el quadre.
B. Observacions sobre el quadre (Annex III)
- Hi ha lèxic del dialecte oriental central i del dialecte balear (ex. “averany”) que l’hem
posat només en un dels dos grups arbitràriament per a no repetir-lo dues vegades.
- Hem trobat molts casos de lèxic semblant en el dialecte valencià i el balear. Molts
d’aquests mots són de procedència etimològica àrab, per exemple “alcavor”.
- Hi ha paraules com “paüra” que podien ser considerades col·loquialimes, però pel fet
de no ser usades normalment al col·loquial de la zona de parla de l’autor, les hem
considerades com cultismes.
- Hi ha paraules que podríem haver-les classificat com castellanismes però, com que les
hem vist en textos d’Ausiàs March, les considerarem cultismes o arcaismes. Per
exemple “desdeny” i “començ”. Hi ha molt de lèxic en l’obra estellesiana que hem
trobat en Ausiàs March: enbadalits, medra, desésser. A banda, ja hem comentat la gran
influència d’estructures sintàctiques ausiasmarquianes en Estellés.
- És també habitual en el CED la terminació “–ença” en casos de nominalització:
“creixença” o “coneixença”.
Amb el comentari d’aquest quadre de lèxic, podríem estar-nos una bona estona.
Tanmateix, deixarem moltes qüestions lèxiques i de model de llengua de l’autor en
general per a comentar-les en propers treballs. Per exemple, queda per comentar en
profunditat l’ús tan flexible de les formes verbals que fa Estellés. A més a més, també
hauríem pogut tractar altres elements que influeixen en el model de llengua de l’autor,
com ara, pel que fa als castellanismes, formes verbals que en català son reflexives i que
en castellà no ho són. Entenem que el lèxic és sols un dels elements que perfila el model
de llengua de l’autor i que hi ha altres trets definitoris del model de llengua que formen
part de l’eix sintagmàtic (morfosintaxi).
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
3. Aprofitament didàctic del corpus estellesià
3.1 Introducció
L’enfocament lingüístic de la ideologia es dóna a partir dels estudis de l’anàlisi crítica
del discurs (CDA) que es desenvolupa plenament en els anys noranta, tot i que el seu
germen es remunta a la lingüística crítica britànica dels anys setanta. Fruit dels estudis
crítics, es feia explícita la necessitat d’una teoria que relacionés ideologia i llenguatge
de manera sistemàtica per tal de dur a terme estudis exhaustius en un camp que s’intuïa
altament productiu. En aquest sentit, els treballs de van Dijk foren fonamentals per al
recent desenvolupament de l’ACD, disciplina sovint vinculada a la pragmaestilística.
Van Dijk concep les ideologies com “creences fonamentals d’un grup i dels seus
membres” (van Dijk, 2003: 14)18
. Així, pel fet de ser sistemes d’idees compartides per
grups socials i moviments, aquestes ideologies donen sentit al món i, més encara, actuen
com a fonament de les pràctiques socials dels seus membres (van Dijk, 2003: 16).
Aquest autor distingeix entre ideologies positives (en un sentit general d’aquest terme),
entre les quals inclou el feminisme i l’antirracisme i ideologies negatives com el
racisme o el sexisme. Aquesta visió supera la visió marxista d’ideologia, tan connotada
disfòricament. De fet, des del marxisme s’entén la ideologia com un conjunt de creences
populars que han estat inculcades a la classe treballadora per part de la classe dominant
(van Dijk, 2003: 15). Entenem que, ara com ara, aquests termes marxistes de polaritat
social obrer-empresari han quedat obsolets.
Si mirem aquesta concepció disfòrica dominadora de la ideologia a través de les ulleres
de la sociologia del consum cultural, cap esmentar l’Escola de Frankfurt, de què
formaren part estudiosos de la mida de Walter Benjamin i els més joves Theodor
Adorno i Max Horkheimer. Un dels principals punts de partida de l’Escola de Frankfurt
és la idea dels mitjans de comunicació com a vies de difusió i de consolidació de les
idees que els convenen a les classes dominants per tal de reforçar el seu status de
18 DIJK, Teun A. van. “Capítulo 1: Definición de ideología”. p. 13-18. i “Capítulo 5: Las estructuras ideológicas del
discurso”. p. 55-75. A: Ideología y discurso. Una introducción multidisciplinaria. Bacelona: Ariel, 2003.
ISBN 8434482525
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
domini econòmic i de control social mitjançant la narcotització dels individus. Tot i
això, aquestes teories, val a dir, pseudomarxistes també han quedat antiquades per a la
societat postmoderna, formada per individus líquids, com diria Zygmut Bauman19
.
Aquestes ments líquides, metonímicament parlant, estan dotades d’una ideologia
fonamentada en la creença del consum desaforat i sense criteri ni moral pròpia i han
perdut la capacitat democràtica de govern per causa de la indiferència generalitzada
(Bauman, 2006: 165). Per als individus líquids “l’únic propòsit d’estar en moviment és
romandre en moviment” (Bauman, 2006: 176). Conseqüentment, a aquestes ments
líquides inserides en un món d’aparent canvi constant els escaurà una educació
permanent:
És impensable que es puguin formar persones o personalitats d’un mode que no sigui
mitjançant una re-formació continuada i eternament inacabada. (Bauman, 2006: 158)
Una de les qüestions més decisives que es troba en joc amb l’educació permanent orientada
a l’empoderament és la reconstrucció d’un espai públic (cada volta més esquifit en
l’actualitat). (Bauman, 2006: 166)
Dins d’aquest marc d’educació permanent orientada a alenar la vessant de la vida
pública o col·lectiva de caire indispensable per a una societat democràtica sana, també
cap l’ús del material poètic estellesià. Seria útil, posem per cas, l’ús de la seua poesia
que du per bandera la llibertat del poble i la superació del Franquisme o bé d’obres com
ara Horacianes, on s’albira l’acció repressiva i censuradora per part dels franquistes cap
a tots aquells cercles culturals dissonants amb el Règim.
Val a dir que el nivell de coneixement de les unitats fraseològiques de la llengua per
part d’un usuari d’aquesta és un indicatiu explícit de comprensió de la cultura o, si es
vol, del sistema sociocultural d’interacció lingüística. I és que els fraseologismes (a
banda d’altres elements lingüístics) marquen la diferència quant a la qualitat d’ús de la
llengua per part del parlant, ja que funcionen com a distintiu d’integració i de
comprensió de la cultura del lloc de parla i permeten al parlant d’adaptar-se al context
19
BAUMAN, Z. Vida líquida. Barcelona: Paidós, 2006.
ISBN 9788449319365
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
comunicatiu, que és canviant. Ja ho diu el refrany popular txec: “Tantes llengües saps,
tantes voltes ets persona”.
Gloria Corpas apunta que “les col·locacions formen part de la competència dels parlants
i tenen gran importància en l’adquisició de la llengua materna (1997: 57). Podem afegir
que aquesta afirmació val també per a l’aprenentatge de segones llengües (SLA). I és
que l’adquisició del sistema fraseològic de la nova llengua implica un procés
d’assimilació d’aquesta molt més profund. Fet i fet, és lògic considerar la vessant del
català com a segona llengua, ja que aquesta és una conjuntura cada vegada més habitual
almenys a les aules valencianes, tot i que sempre ha existit fruit del fenomen de la
immigració intracomunitària o de fora de l’UE i també pel fet dels territoris valencians
de parla autòctona castellana com ara l’Alt Millars, l’Alt Palància, el Baix Segura o la
Vall de Cofrents.
Parem ara atenció a les conseqüències de la idiomaticitat de moltes de les unitats
fraseològiques. Es tracta d’elements que sovint se n’ixen de la norma sintàctica i que
tenen un significat idiomàtic que amaga certa informació sobre les creences o esquemes
mentals d’alguna comunitat d’individus. Per exemple, l’ús de la locució “amb perdó de
taula” implica que dins d’aquesta comunitat hi ha certs comportaments considerats
obscens i inapropiats per a l’hora de menjar. A més, d’aquesta locució també se’n deriva
el fet que en aquesta societat s’acostuma a menjar alhora amb més individus i es fa al
voltant d’una taula. L’expressió “Home de bé, que mai no s’apuntà a cap partit” (XXVII
GFG) sols s’entén si ens remuntem a la postguerra espanyola, on el simple fet d’haver
militat o haver estat obertament simpatitzant d’algun grup polític de valors democràtics
o llibertaris podia suposar el teu afusellament.
La llengua s’assenta sobre un sistema de creences que va lligat al subconscient d’una
determinada cultura. Aquestes creences són la base sobre la qual cada individu d’una
determinada comunitat es posiciona amb matisos concrets. Tanmateix, en la gran
majoria dels casos, les postures ideològiques de cadascú no se n’ixen del sòlid sistema
de creences i d’ideologia en sentit ampli sobre el qual s’assenta la comunitat
d’individus.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
La llengua, com a mitjà de comunicació verbal i mecanisme d’interconnexió entre els
individus, jau plenament sobre aquest sistema de creences subjacent que té funció de
matalàs, al qual podem seguir la pista mitjançant indicis lingüístics com poden ser les
UFs. Dit això, si bé es mira, l’estudi dels fraseologismes, sobretot dels més idiomàtics,
és un recurs didàctic idoni per a ensenyar una llengua i alhora donar llum al sistema de
creences que s’amaga davall les seues faldes. Açò formaria part d’un procés de
formació crítica de l’alumne integrat dins l’aprenentatge d’una llengua com pot ser el
català des d’un enfocament comunicatiu i alhora cognitiu de l’ensenyament-
aprenentatge de llengües.
A l’hora d’ensenyar una llengua, ultra la memorització de lèxic i de normes
sintàctiques, queda tot un treball pragmàtic a nivell supraoracional d’aprenentatge per
part de l’alumne d’habilitats discursives adaptades a les seues necessitats particulars.
Sembla obvi, però aquesta vessant flexible i autonomitzadora de l’ensenyament-
aprenentatge s’ha deixat sistemàticament de banda fins no fa més de dues dècades.
A les darreries dels anys setanta, començaren a influir en l’ensenyament a l’Estat
Espanyol teories cognitivistes com ara el socioconstructivisme de Vygotski o la
concepció del coneixement com una construcció mental de Brüner. Dins de la
perspectiva de l’aprenentatge mitjançant la interacció social proposat per Vygotski ja a
les primeres dècades del s. XX i de la idea d’aprenentatge com a modelatge del les
estructures cognitives que focalitza la importància en l’aprendre a aprendre de Brüner
(anys seixanta), plantegem una sèrie d’activitats de didàctica de la literatura catalana a
partir de la poesia de Vicent Andres Estellés.
De bestreta, tenim present la utilitat de la poesia d’Estellés per a l’ensenyament del
català, però sense menystenir la seua validesa com a material didàctic multidisciplinari
que tocaria la història, l’educació ciutadana (com hem perfilat més amunt), la música (a
partir de molts dels poemes musicats d’Estellés sobretot per Ovidi Montllor i Paco
Muñoz) o la llengua castellana (per la seua producció poètica en espanyol i per la
possibilitat d’anàlisis comparatives amb autors com Francisco de Quevedo, Pablo
Neruda o Rubén Darío).
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Pel que fa a la utilitat de la poesia d’Estellés en classe de català, les possibilitats són
àmplies. Es pot treballar sobre poemes musicats per tal d’explicar conceptes de la
mètrica i de la rima poètica. Diacrònicament, es pot fer un estudi de la poesia medieval
catalana d’autors com Jaume Roig, Isabel de Villena, Joan Roís de Corella i sobretot
Ausiàs March a partir dels paratextos d’alguns poemes estellesians i, fins i tot, des
d’estructures sintàctiques i determinat lèxic de nombrosos dels seus poemes.
Una altra funció de la poesia d’Estellés en llengua catalana seria l’explicació de les
varietats de la llengua, tant diatòpica, com diacrònica i diastràtica. De fet, dins
l’aclaparadora producció lírica d’aquest autor, podem destriar tota mena d’exemples
pràctics per a il·lustrar el que és la variació lingüística. Pel que fa a la variació diatòpica,
trobem exemples valencians com “fil d’aram” i “poal”, mallorquins com “horabaixa”
(DAM) o de més estàndards com ara “almoines” (DAM). De la varietat diacrònica, ens
valdria l’exemple comparatiu amb poetes medievals valencians. Quant a la varietat de
registre, trobem un verb tan col·loquial com “fotre” i tot un ampli ventall de mots
escatològics o explícitament sexuals, ben a prop de cultismes del calibre de “tel·lúrica”.
Dins aquestes capacitats didàctiques polifacètiques incloem també el corpus líric
estellesià com a territori per a la busca, identificació i comprensió de figures retòriques
com ara la metàfora (on n’incloem la sinestèsia i la personificació), la metonímia (i dins
d’aquesta la sinècdoque), la hipèrbole o la ironia.
Tot seguit, sistematitzem una sèrie de possibles usos didàctics del corpus poètic
estellesià.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
3.2 Quatre propostes d’aprofitament didàctic del corpus estellesià
Queda clar que el corpus estellesià és un niu d’exemples de possibles exercicis
didàctics. A més dels usos que introduirem després en la unitat didàctica, se’ns
acudeixen altres matèries de l’assignatura llengua valenciana susceptibles de ser
treballades a partir d’exemples de la poesia de Vicent Andrés Estellés.
1. Fraseologia
El quadre d’unitats fraseològiques que hem inclòs en aquest treball (Annex II), dóna
moltes possibilitats fraseològiques. Ja hem fet referència al començament d’aquest
apartat a la naturalesa sinèrgica inherent a l’estudi de la fraseologia. Les unitats
fraseològiques són elements clau que deixen entreveure les creences culturals que
s’assenten a la base d’una llengua. Així, defensem l’ensenyament de la fraseologia com
a mecanisme d’integració social i de comprensió de la nostra cultura per part dels
nouvinguts.
Una altra via d’aprofitament seria la que suposa una intersecció entre l’estudi dels
fraseologismes i les figures retòriques metàfora i metonímia: la modificació d’unitats
fraseològiques. Aquest recurs transgressor tan vinculat al gènere poètic és propi també
de l’estil d’Estellés, com hem vist en l’apartat de fraseologia (2.2). Així, podríem
analitzar casos com els següents: “barba de mil dies” “Creuant la nit” (LMer), “coralls
en rama” (3, IC), “els pobres també pequen” (“L’ègloga mallorquina”, IC) o “por de tot
l’any” (4: “A una turista” 5, N), entre d’altres.
2. Les varietats de la llengua
Una altra possibilitat fefaent d’estudi a partir del corpus estellesià és la de la varietat de
la llengua. Al quadre de model de llengua que hem elaborat a partir del corpus
estellesià, trobem nombrosos exemples tant de noms com de verbs, adjectius i formes
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
pròpies d’aquests que serveixen per a il·lustrar la varietat diatòpica. Justament Estellés
és un compendi de formes i varietats ben diverses de la llengua catalana:
Variació diatòpica - Valenciana: ací, aguaites, aixovar, alabar, alcavor, algep...
- Balear: dellà, horabaixa, nins, al·lotes, creixença, bocoi...20
- Català central: botiga, almoina, filferro, homes, llavors, noies...21
Variació funcional - Col·loquialismes: fotut, mamella, puta, bufat, bufes, pixum...
- Castellanismes22
: barcos, crucigrama, rama, subterrani, virgo...
- Cultismes23
: àdhuc, benaurades, anacreòntics, homei, pregon...
Variació diacrònica - Arcaismes: foll, follia, rossí, car, llurs, vèrgine, vós...
- Estrangerismes24
: jersey, short, tràiler, bidet, Gillette...
3. Sintaxi: el complement predicatiu
Si estudiem elements lingüístics a partir de textos literaris matem dos pardals d’un tret,
ja que familiaritzem l’alumne amb autors catalans destacats alhora que podem introduir
nous conceptes sintàctics o morfològics. En aquest sentit, Vicent Salvador subratlla la
possibilitat de l’estudi sintàctic d’un aspecte de l’estil d’Estellés com és l’ús del
complement predicatiu 25
.
Tot seguit, citem alguns exemples de complements predicatius adjunts que apareixen al
nostre corpus poètic estellesià:
20
Podem aprofitar els exemples del quadre de model de llengua per a comprovar les coincidències entre el lèxic de la
varietat diatòpica balear i la valenciana. 21 També podem reflexionar sobre l’estàndard de la llengua a partir d’aquest tipus d’exemples. 22 Parlem dels castellanismes dins la varietat funcional per a explicar que els castellanismes són comuns a la parla
col·loquial del català, però que són inacceptables en l’ús estàndard i acadèmic de la llengua. 23 Considerem el fet que molts cultismes han passat a ser-ho pel fet de convertir-se en arcaismes o paraules en desús.
En el nostre quadre de model de llengua, hem inclòs els arcaismes dins el gruix dels cultismes. 24 Incloem es estrangerismes dins l’estudi de la varietat diacrònica en oposició als arcaismes en el sentit que són
paraules que sovint, pel fet de referir-se a conceptes nous, encara no s’han introduït al català. 25 SALVADOR, V. L’aportació de Vicent Andrés Estellés als models de llengua literària: elements
lexicogramaticals. Comunicació al XV Col·loqui de l'AILLC. Lleida, 2009.
Els exemples de complements predicatius els hem extret també de Salvador 2009.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
- L’ascensor, l’ascensor ara puja, lentíssim i nocturn, funeral. (“Sant Vicent Ferrer”,
CQOTP).
- Tu venies solemne sobre les teues cames. (I “No escric èglogues” , LMer).
- Homes mesquins i d’acurada lletra, / que comuniquen, puntuals i cauts, / ... la trèmula
creixença de la rosa (CV, GFG).
- Després sorgia la panolla, erèctil (CXXXIX, GFG).
- I dolça, el penses / en algun lloc, parlant en castellà (XVI, GFG).
- Arrossegaves, llarg, un capot de la guerra (Ègloga VIII, PLE).
4. Context històric
La poesia d’Estellés pot servir com a pretext per a la introducció de fets històrics recents
com ara la Guerra Civil Espanyola, la postguerra i la censura durant el Règim
franquista, que va prohibir les produccions artístiques en català, i en general, tot allò que
presentés discrepàncies ideològiques o culturals amb el dogma ultranacional del Règim.
Llibre de Meravelles està ple de referències a la postguerra i a la repressió franquista.
Les Horacianes són un magnífic exemple de com torejar la censura. El Mural del País
Valencià és una resposta irada a l’atac deliberat contra la llengua, la cultura i la identitat
valencianes. I de manera transversal (Horacianes, Pedres de foc, Llibre de Meravelles,
El gran foc dels garbons, etc.) brollen de l’obra d’Estellés referències sexuals explícites
que es podrien justificar com a via d’escapament davant l’estricta moral catòlica que
declamava el Règim.
Podem rescatar fragments poètics de totes aquestes obres i d’altres que no hem citat per
tal d’esbossar a classe el context social que es vivia durant el Franquisme i com quedà
reflectit en l’art de l’època.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
3.3 Justificació del comentari de textos poètics com a eina didàctica
òptima
Després d’aquesta introducció sobre la utilitat didàctica del corpus estellesià,
introduirem una proposta d’unitat didàctica per a nivell de 1r de Batxillerat. Aquesta
UD es basa en el comentari de poemes de Vicent Andrés Estellés i integra conceptes
literaris, lingüístics i històrics de manera coherent i cohesionada.
Hem enfocat la unitat didàctica a alumnat de 1r de Batxillerat per dues raons. D’un
costat, aquests alumnes teòricament han assolit unes competències d’expressió escrita
en valencià que els permeten de produir de manera àgil comentaris de text escrits.
D’altra banda, aquest curs permet obrir el ventall de continguts més que no 2n de
Batxillerat, que està estretament lligat a la preparació per a la superació de les PAU, on
se sol requerir un comentari sobre algun text periodístic d’opinió.
Segons afirma Vicent Salvador al seu article encara per publicar titulat “Lectura
analítica i ensenyament: el comentari de textos literaris”, les eines teòriques i d’anàlisi
de comentari de textos són aplicables a tota mena de discursos, òbviament també als
textos poètics. A més a més, Salvador lloa la capacitat de fàcil aïllament del cotext que
tenen els poemes com a microtextos i que en faciliten l’anàlisi com a unitats de
significat prou autònomes i manejables.
El comentari de textos literaris fomenta la capacitat de comprensió lectora, il·lustra
alhora que retroalimenta el coneixement històric i literari, incentiva l’actitud crítica
davant el text, educa el goig estètic i repercuteix positivament en l’habilitat d’escriptura
de textos formals per part de l’alumne. El fet que un sol exercici potencie tots aquests
aspectes el fa molt útil, i més pel fet que al Batxillerat dels IES del País Valencià, sols
hi ha tres hores de classe de llengua i literatura valenciana a la setmana.
De més a més, destaquem la idea de què s’ha d’ensenyar també el fet de l’obra literària,
més ampli que el de text literari i que inclou la consideració d’aquest com un element
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
més dins l’entramat cultural i comercial de la societat (Salvador, 2011 (en premsa)). En
aquest sentit, cabria explicar com l’obra d’Estellés ha estat discriminada per diversos
fronts. Pel fet d’escriure en una llengua minoritzada, se l’ha discriminada davant la
literatura escrita en llengües hegemòniques. Per l’altre costat, el fet de ser valencià li ha
suposat una discriminació al País Valencia per part dels anticatalanistes i alhora la
dificultat d’ingressar plenament en el cànon literari català per ser un escriptor de la
perifèria.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
3.4 Unitat didàctica: Estudi de la poesia a partir de Vicent Andrés
Estellés
3.4.1. Contextualització
Aquesta unitat didàctica s’ajusta al projecte curricular del departament didàctic de
valencià de l’IES Jaume I de Castelló. Al mateix temps, aquets projecte curricular és
coherent amb allò estipulat al PCC, en coherència amb la resta de departaments
didàctics, i al PEC pel que fa als trets d’identitat del centre: aconfessionalitat, educació
no sexista, multiculturalitat, ecologia, foment de l’ús del valencià, escola participativa,
pluralisme ideològic i difusió de valors democràtics26
.
L’alumnat a què va dirigida aquesta unitat didàctica és de primer de Batxillerat. Són els
estudiants de l’assignatura llengua i literatura valenciana de l’IES Jaume I de Borriana
(Plaça Sanchis Guarner, s/n). Els alumnes d’aquest institut venen de famílies de classe
social mitjana, tot i que hi ha alumnat, sobretot a l’ESO que prové d’un CEIP que és un
Centre d’Acció Educativa Singular (CAES), ja que hi ha un major nombre d’alumnes
amb necessitats de mesures de compensació educativa (alumnat provinent d’altres
cultures, i/o amb situacions sociofamiliars desfavorables). Pel que fa al percentatge
d’alumnat immigrant en el centre, últimament ha baixat el nombre d’alumnes
immigrants en comparació amb els darrers anys.
La unitat és per a tres classes diferents: una classe pertany a la modalitat del Batxillerat
científic i tècnic (1r de Batxillerat A) i les altres dues són de la modalitat d’humanitats i
ciències socials (1r de Batxillerat B i C). El grup A té 25 alumnes, 15 són
castellanoparlants i 10 valencianoparlants. A més a més, hi ha 1 alumne amb
l’exempció de valencià perquè ve d’Extremadura i du menys d’un any al domini
lingüístic valencià. Per l’altre costat, els grups B i C són també de majoria
castellanoparlant en una proporció aproximada de 40% a 60%.
26 IES JAUME I DE BORRIANA. Projecte educatiu de centre [En línia], 2007.
http://www.iesjaumei.es/lex/pec-iesjaumei.pdf [Consulta: 3 octubre 2010]
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
En aquesta unitat, pretenem de fer ús de mostres extretes del corpus poètic estellesià
digitalitzat de què disposem per tal d’explicar conceptes propis del gènere poètic a partir
d’un referent tan autòcton i profitós com és Estellés. Pretenem partir d’allò més pròxim
i propi per tal d’introduir aspectes genèrics de la poesia catalana i universal. Considerem
que primer de Batxillerat és un curs propici per a l’aprofundiment en les vessants
lingüístiques i creatives de la poesia, que considerem molt profitoses per a l’alumne.
La durada de la unitat que ens ocupa serà de nou sessions. Si tenim en compte que
s’imparteixen tres sessions de cinquanta minuts a la setmana de llengua i literatura
valenciana per classe, la unitat s’implementarà en un període de tres setmanes.
3.4.2 Objectius didàctics
a. Competències bàsiques
Aquesta unitat didàctica, com la resta d’unitats que proposaríem, té en compte que els
alumnes han d’assolir les següents competències bàsiques:
Competència social i ciutadana
Considerem que ha de ser una qüestió transversal el foment del desenvolupament de
qualitats com ara la solidaritat, l’empatia, la cordialitat o el tracte respectuós i igualitari
per part de tots els membres de la classe. És important que tothom qui ho desitge
(tampoc no cal forçar ningú a parlar) puga fer propostes i ser escoltat per la resta de
companys.
Tota intervenció a l’aula, sempre que siga coherent amb el que s’està treballant a la
classe, ha de ser respectada i escoltada per tal que tothom es trobe integrat en el procés
educatiu col·lectiu i puga formar part de l’aprenentatge com a procés cooperatiu i
interpersonal, com apuntava des d’un enfocament socioconstructivista Vygotski27
. La
27 VYGOTSKI, L. “Aprendizaje y desarrollo intelectual en la edad escolar”. Infancia y aprendizaje (1984) núm. 27-
28, p. 105-116.
ISSN 0210-3702
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
creació d’aquesta atmosfera de cordialitat i de caliu ha de ser extrapolada a la resta de
contextos de situació fora de l’aula.
Autonomia i iniciativa personal
Tot alumne ha de ser capaç, a nivell individual i col·lectiu, de planificar activitats i de
convertir les idees en actes duts a la pràctica. Destaquem el fet que l’autonomia s’ha de
treballar en cada alumne per a evitar desigualtats entre uns alumnes més autònoms i
altres mancats d’aquesta competència. Considerem que el professor ha d’intervenir en
les dinàmiques de l’aula més com a gestor que com a director.
Això és que hi haurà situacions, com ara exposicions teòriques a mode de lliçons
magistrals (lectures), on el professor sí que haurà de prendre més protagonisme.
Tanmateix, en la resta d’activitats, ara dinàmiques de grup, ara correcció d’exercicis o
altres, el professor haurà d’actuar més com a moderador i compensador que no com a
centre neuràlgic de l’activitat.
Competència en comunicació lingüística
Tota activitat de l’assignatura llengua i literatura valenciana va encaminada al
desenvolupament d’unes competències lingüístiques orals i escrites adaptades a les
necessitats de l’alumne. A més a més, la competència lingüística és un fet sinèrgic en el
sentit que desenvolupar-la en valencià influeix positivament en el domini de les altres
llengües que coneix el parlant: el castellà, l’anglès, etc.
D’altra banda, si parem esment en el fet lingüístic com a interfície del pensament humà,
el desenvolupament de les competències lingüístiques repercutirà positivament en el
processament i el posicionament davant els estímuls externs de tot tipus, la regulació de
conductes i emocions i les respostes en la interacció amb altres persones.
“El llenguatge intern i el pensament naixen [i es desenvolupen] del complex d’interrelacions entre el xiquet [alumne]
i les persones que l’envolten” (Vygotski, 1984: 114).
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Aprendre a aprendre
Des de la perspectiva cognitiva de l’aprenentatge, prenem consciència que tan important
és l’adquisició de nous coneixements lingüístics i literaris com la presa de consciència
per part de l’alumne de quins mecanismes són els que permeten l’adquisició de nous
coneixements.
Si aconseguim que l’alumne desenvolupe eines metacognitives, fomentarem la seua
autonomia a l’hora d’adquirir nous coneixements, ja que ell serà qui trie les estratègies
que més se li avinguen a partir de la seua experiència pròpia d’aprenentatge assaig-
error i d’autoavaluació.
Aprofitament òptim de les TIC per a l’aprenentatge
Possiblement, els alumnes de primer de Batxillerat de l’IES Jaume I de Borriana
sàpiguen navegar per Internet d’una manera més àgil i desimbolta que no el seu
professorat. Tanmateix, possiblement a aquests alumnes els manque la consciència de
les noves plataformes d’Internet com a ferramentes acadèmiques.
En aquest sentit, el paper del professor consisteix a il·lustrar l’alumne sobre quins
documents dels que es troben en la xarxa són fiables acadèmicament i quins no ho són,
o almenys sols són vàlids per a fer-se una idea general de l’estat de la qüestió però no
per a ser citats (com és el cas de la Wikipèdia).
Mitjançant la pròpia experiència de l’alumne en recerca en la xarxa (mètode d’assaig-
error), aquest anirà dissenyant-se autònomament les estratègies de recerca que li són
més vàlides i ràpides. En definitiva, el paper del professor a l’hora de desenvolupar la
competència digital de l’alumne rau, més que no en indicar-li el camí correcte, sí en
assessorar-lo sobre la fiabilitat de les fonts.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
b. Objectius terminals
Reflexionar sobre el concepte de literatura.
Reflexionar sobre el paper de la poesia dins la literatura i en relació amb altres arts.
Reflexionar sobre el concepte de gènere a partir del gènere poètic.
Entendre els conceptes de perifèria, de transgressió del gènere, de censura i de
literatura de l’exili.
Conèixer els principals fets polítics i socials de la història d’Espanya durant el segle
XX: Guerra Civil, Règim Franquista i Transició en relació amb fets biogràfics de
Vicent Andrés Estellés.
Entendre la metàfora i la metonímia en una doble vessant: la retòrica i la cognitiva.
(exemplificant a partir de l’obra d’Estellés metàfores de la mort i del sexe i la
fraseologia que hi trobem).
Comprovar el paper de la llengua com a contenidora i transmissora d’ideologia i de
valors i tradicions culturals.
Entendre el concepte d’estil d’un autor i d’intertextualitat.
Identificar alguns trets estilístics intertextuals d’Ausiàs March en l’obra d’Estellés.
Introduir diferents elements de la rima i de la mètrica poètiques a partir de la poesia
d’Estellés.
3.4.3 Continguts
Aproximació als conceptes de literatura, poesia i gènere.
Coneixement de l’especificitat de l’acte comunicatiu poètic.
Aproximació als fets biogràfics d’Estellés més destacats pel que fa a la repercussió
que tingueren en la seua obra poètica.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Exemplificació de la producció poètica en català des de la perifèria i davall la
censura franquista.
Identificació de la metàfora, de la metonímia i de la hibridació d’ambdues a partir de
l’experiència quotidiana i com a figures retòriques, tot dins del corpus poètic
estellesià.
Identificació de diferents tipus d’elements de la mètrica: vers, estrofa, isosil·làbica,
anisosil·làbica, art major i art menor, cesura i hemistiquis, el sonet, alexandrins,
heptasíl·labs28
.
Identificació dels conceptes relacionats amb la rima: assonant, consonant, versos
blancs29
i versos esparsos.
Comprensió del concepte estil, de la seua subjectivitat i d’algunes de les variables
que el determinen.
Anàlisi i reflexió sobre l’estil d’Estellés. Conseqüències de l’heterogènia de la seua
escriptura.
Introducció del concepte intertextualitat a partir de l’obra d’Estellés: poetes
valencians medievals, poetes espanyols, poetes llatins i poetes sud-americans (breu
esment).
Identificació de trets ausiasmarquians a partir de mostres extretes del corpus poètic
estellesià. Relació d’aquests amb els conceptes intertextualitat i estil.
3.4.4 Estratègies metodològiques i orientacions didàctiques
a. Principis metodològics
Primerament, especifiquem que els teòrics de l’educació que han marcat la nostra
orientació pedagògica han estat principalment Lev Vygotski, J. S. Brüner, Stephen
Krashen, Pablo Freire, Joaquim Dolç i Marisa Villanueva, salvant les distàncies
cronològiques i geogràfiques. D’altra banda, filòsofs com Zygmut Bauman, Edgar
28
Explicarem que en català, com en provençal, la mètrica del vers compta fins la darrera síl·laba tònica. 29
Explicarem la diferència entre versos lliures (sense rima ni mètrica) i versos blancs (sense rima).
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Morin o Aristòtil es troben al rerefons de la nostra concepció de l’educació. Els
següents principis metodològics els adoptarem en la realització d’aquesta unitat
didàctica però, a més, ens serviran de guia “deontològica” per al continu l’exercici de la
professió docent. Cal remarcar que aquests principis no són excloents entre ells ni
tampoc absoluts, per bé que es tracta de tenir-los sempre en ment i d’aplicar-los en la
mesura en què cada activitat ho permeta i sempre de manera equilibrada, coherent i
racional. Podríem dir que aquestes són les premisses morals que regeixen el nostre
exercici docent.
Principi de socialització: partim de la concepció aristotèlica de l’ésser humà com a
zoon politikon. Aquesta idea de l’animal social i polític implica la necessitat del grup
per a l’evolució del propi individu. Vygotski afegeix que per a que el nen aprenga i
evolucione li cal la interacció amb els demés. Així, a l’aula s’ha de fomentar la
construcció intersubjectiva del coneixement.
Principi de participació: en aquest sentit d’aprenentatge intersubjectiu, calen
activitats pràctiques on l’alumne es vegi com a protagonista del procés didàctic i no
merament com un receptor de la teoria explicada pel professor. En altres paraules, la
balança s’ha de decantar més cap a l’aprenentatge que no cap a l’ensenyament. Han
d’haver canals multidireccionals d’interacció i comunicació entre tots els participants en
el procés educatiu.
Principi de solidaritat: les relacions intersubjectives dins l’aula s’han de regir per
mecanismes solidaris. Som partidaris de l’eliminació, en la mesura possible, de les
proves homogeneïtzadores que expliciten les desigualtats cognoscitives entre els
alumnes i augmenten la competitivitat. Les activitats en grup i orals han de tenir un pes
destacat en la classe.
Principi d’integració: tots els alumnes s’han de relacionar cordialment i de manera
solidària. I s’ha de treballar per a què tots els membres del grup estiguen integrats i que
aquest siga percebut com un tot harmònic. En aquest sentit, treballarem especialment la
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
integració dels immigrants de cultures allunyades a la nostra (magrebins, xinesos, ...) i
dels alumnes amb necessitats educatives especials.
Principi d’equilibri: com a professors, treballarem perquè tots els membres del grup
tinguen veu i vot en les activitats que es duguen a terme. Tampoc no es tracta de forçar
els més tímids a què parlen tant com els qui assumeixen rols de lideratge ni de reprimir
les necessitats expressives dels alumnes més protagonistes. Es tracta de fer que tots els
alumnes puguen fer ús del seu dret a expressar-se i a decidir dins l’aula mitjançant la
creació de canals de comunicació diversos que s’avinguen amb les necessitats
particulars.
Principi d’individualització: hem de facilitar vies adaptades a cada alumne per a
fomentar el màxim desenvolupament de les seues capacitats i potencialitats. A més a
més, considerarem cada alumne com a ésser humà únic i irrepetible que ha de
desenvolupar les seues capacitats en interacció amb els altres.
Principi de creativitat: valorarem positivament les respostes creatives de cada
alumne i encoratjarem els alumnes a què busquen les seues vies expressives preferents.
Considerem que la creativitat i les arts són vies especialment fructíferes i positives per
al creixement personal i reforç de l’autoestima, que tan volàtil sol ser durant el pas de la
infància a l’adultesa.
Principi de sinèrgia: Aprofitarem aquells aspectes que suposen estalvi de temps i
maximització de l’aprenentatge. Així, estarem en contacte amb altres professors de totes
les matèries i especialment d’altres llengües, per tal d’adoptar si cal modificacions
curriculars que afavoreixin l’aprenentatge dels alumnes. Així, evitarem repeticions de
continguts i sincronitzarem els continguts didàctics.
Principi de llibertat: es propiciarà un clima de llibertat a l’aula on tot alumne siga
respectat, acceptat tal i com és i que puga triar i expressar-se lliurement. Es tracta d’una
llibertat de l’alumne que acaba quan comença la llibertat dels seus companys, és a dir,
una llibertat respectuosa i no anàrquica.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Principi de normalització: tractarem en tot moment d’integrar en el grup les
persones amb necessitats especials. Els proporcionarem materials adaptats a les seues
necessitats però que al mateix temps els permetin d’integrar-se el màxim possible en les
dinàmiques de la classe. Considerem que, en Batxillerat, les necessitats educatives
especials que pot presentar l’alumnat són essencialment d’accés al currículum.
Principi d’empoderament: tractarem de despertar l’esperit crític de l’alumnat i
motivar-lo per a la participació ciutadana. Volem contribuir a la formació de persones
participatives i implicades en les qüestions de barri i polítiques, que es consideren part
integrant de la societat democràtica superant l’individualisme egocèntric que impera
actualment.
b. Estratègies didàctiques
Pel que fa a les directrius didàctiques que hem establert per a cadascun dels mètodes
que aplicarem en aquesta unitat, tindrem en compte els coneixements de què parteixen
els alumnes així com les seues motivacions i interessos. El fet de triar un autor com
Vicent Andrés Estellés en detriment de l’elecció d’altres grans poetes com Miquel Martí
i Pol, Josep M. Llompart, Joan Brossa o Salvador Espriu respon a la preferència per
exemples que puguen resultar més propers per a l’alumne i així facilitar l’aprenentatge
significatiu.
Afavorirem també l’autonomia de l’alumne quant a la recerca d’informació i optarem
pel reforç positiu com a mètode de retroalimentació amb l’alumne. No donarem
excessiva transcendència als desconeixements o a les errades per part dels alumnes pel
fet de formar part del propi procés d’aprenentatge. Tractarem de convertir la clàssica
comunicació bidireccional alumne-professor en una comunicació en xarxa on tothom
puga remetre a qui convinga, sempre dins d’un rigorós ordre en els torns de paraula per
tal que l’opinió de tothom sigui igualment escoltada encara que amb possibilitat de ser
rebatuda. En les dinàmiques de grup, tractarem que els grups es conformen
heterogèniament i de manera variable.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
c. Mètodes d’ensenyament
En aquesta unitat didàctica, empraré els següents mètodes d’ensenyament:
Exposicions: es tracta d’explicacions professor-alumnes, d’uns 20 minuts, durant les
quals el professor exposa els continguts teòrics necessaris i els il·lustra amb exemples
representatius. Durant aquestes exposicions, el professor llençarà preguntes i missatges
fàtics dirigint-se a alumnes concrets per tal de focalitzar la seua atenció.
Les exposicions es faran en Presentacions Power Point perquè entenem que són més
atractives per a l’alumne, tan acostumat a les TIC, i per la comoditat que suposa per al
professor recolzar la seua presentació amb un guió ferm com aquest. D’altra banda, la
pissarra i el guix serviran com a eina de recolzament. Es complementaran les
explicacions amb exemples acurats, diversos i explícits.
Dinàmiques de grup: es duran a terme activitats per grups, perquè considerem que la
interacció afavoreix més l’aprenentatge que no el processament individual de la nova
informació. Els grups que creem seran de mides diferents depenent dels requeriments de
cada activitat. Hi haurà dinàmiques per parelles, en grups de tres i de cinc. A més,
algunes activitats partiran d’una part de treball individual o per parelles per a passar a
una segona fase de la dinàmica en grups més grans.
Els membres dels grups es triaran segons convinga per tal que els grups estiguen
equilibrats. En tots els casos, el treball dels grups serà tutoritzat pel professor. Si
s’escau, es modificarà l’organització de taules i cadires a l’aula per tal d’evitar
interferències entre grups. Dins de les dinàmiques de grup incloem els concursos, per
als que dividirem els alumnes en quatre grups d’allò més compensats i el professor els
farà preguntes en un context inspirat en els Quizes televisius.
Debats i col·loquis: són activitats intersubjectives en què el professor actua com a
moderador i dinamitzador. Els alumnes aporten ordenadament les seues opinions sobre
les qüestions que va introduint el professor. Aquest ha de provar de fer que tothom
participe i done la seua opinió o, almenys, tothom estiga participant en l’activitat.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
També hi ha activitats que es fan col·lectivament. Tots els alumnes intervenen per ordre
en la resolució dels exercicis.
d. Recursos
Pel que fa als recursos humans, comptem amb els alumnes considerats individualment i
amb les seues característiques, interessos i sentiments. Tenim en compte la forta
influència en els alumnes adolescents de les opinions i les actituds dels seus companys.
Com a professors, tractarem de motivar cada alumne apel·lant-ne directament i parant
esment de les seues peculiaritats. També haurem de gestionar el grup de manera que
quede compensat i equilibrat i que tots donen i rebin de manera justa. Tindrem en
compte la conjuntura familiar dels alumnes a l’hora de valorar-ne certes actituds. També
es treballarà per a la integració de tots els alumnes en l’àmbit del centre i no sols de
l’aula.
Pel que fa als alumnes amb necessitats especials, aquesta UD permet que s’incorporen a
la dinàmica de la classe. Poden atendre a les explicacions i participar en les dinàmiques
de grup. Les proves individuals es faran adaptades al seu nivell. Si es pot, es demanarà
el reforç de compensatòria, tot i que potser no estiga disponible, ja que la prioritat és el
recolzament dels alumnes d’ESO. De tota manera, com hem dit abans, es valorarà
l’evolució de cada alumne partint dels seus coneixements previs, fet que fa adaptable
l’avaluació també d’aquests alumnes. Si cal, se li proporcionaran a l’alumne amb
necessitats especials o exempció de valencià materials per a treballar les competències
orals i escrites al seu nivell.
Quant als recursos materials, comptem amb les taules, les cadires, la pissarra, el
mobiliari, un projector, un ordinador, altaveus i fotocòpies. De recursos espacials, en
aquesta UD, ens limitarem a l’espai de l’aula, no eixirem al carrer, al pati ni tampoc no
usarem la sala d’ordinadors.
Referent als recursos organitzatius, la distribució de cadires i taules es podrà alterar per
a afavorir la distribució dels grups en les dinàmiques amb equips de més de dues
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
persones. Tanmateix, s’intentarà fer aquestes reordenacions del mobiliari àgilment i
amb el menor rebombori possible per tal de no fer la guitza a les classes veïnes.
e. Activitats
Tot seguit, apuntem les referències dels poemes que escollirem per a il·lustrar cada
concepte. Podeu trobar aquests poemes a l’Annex IV. Val a dir que, a mesura que
avancem en el coneixement de conceptes, anirem aplicant-los també en l’anàlisi dels
poemes introductoris de conceptes posteriors.
La rima
- Consonant: “Un entre tants com esperen i callen”, LMer.
- Assonant: “Les galtes”, DA. Rima a a b c c b.
- Versos blancs i esparsos: “Cos mortal”, LMer o CXXIII, GFG.
La mètrica
- Estrofa isosil·làbica: “Càntic. A Josep Iborra”, MP. Versos hexasíl·labs.
- Estrofa anisosil·làbica: “Un entre tants com esperen i callen”, LMer.
- Art major: “Episodi I”, PF. Versos decasíl·labs i sonet.
- Art menor: podem usar qualsevol poema de L’Entreacte, ja que tot són poemes d’una
estrofa amb cinc versos d’art menor (1r i 3r tetrasíl·labs i 2n, 4rt i 5é hexasíl·labs).
- Cesura i hemistiquis: “I bé”, CQOTP.
- El sonet: ens val qualsevol poema del GFG o de PF.
- Alexandrins: “Podria ésser un nocturn”, CQOTP. Alexandrí amb cesura 6 + 6.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Fragments d’entrevistes
Passarem en classe el reportatge Tons: poesia per a cantar. Vicent Andrés Estellés, Toti
Soler i Ovidi Montllor emés el 2007 al Canal 3330
. Hem triat aquesta obra audiovisual
perquè en vint minuts fa un breu repàs biogràfic i bibliogràfic de Vicent Andrés Estellés
i perquè introdueix un altre artista que cal que coneguen els joves valencians com és
l’Ovidi Montllor.
A més a més, seleccionarem breus fragments de l’entrevista de TV331
i de la de TVV32
que il·lustren l’obsessió que tenia el burjassotí per la mort, sobretot de la filla i de l’avi,
i per les dones i el sexe.
Trets estilístics
Recolzarem l’explicació de què és l’estil d’un autor amb una característica tan pròpia de
l’estil d’Estellés com són les influències ausiasmarquianes. Destaquem el cas d’Ausiàs
March pel fet que l’estil d’Estellés està esquitxat de trets estilístics ausiasmarquians
fàcilment identificables com són la fórmula díctica “Jo sóc aquell que”, la conjunció que
expressa conseqüència “car”, el determinant possessiu “mia” en lloc de “meua” o el mot
“jorn” en comptes de “dia”.
Extraurem més exemples dels quadres de model de llengua i de fraseologia que hem
elaborat en aquest treball.
30
Tons: poesia per a cantar. Vicent Andrés Estellés, Toti Soler i Ovidi Montllor. Dir. Lluís Marrasé. TV·,
Televisió de Catalunya, emés l’1 de febrer de 2007. 31 Identitats: Vicent Andrés Estellés. Dir. Josep Ma Espinàs. TV3, Televisió de Catalunya, emés l’1 de març de 1987.
32 Tons: poesia per a cantar. Vicent Andrés Estellés, Toti Soler i Ovidi Montllor. Dir. Lluís Marrasé. TVV, Televisió
de Catalunya, emés l’1 de febrer de 2007.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Intertextualitat
Com que l’estil d’un autor ve marcat també per les influències dels estils d’altres autors,
lligarem l’explicació de l’estil amb la de la intertextualitat, que pot concebir-se com un
tret estilístic i fins i tot pragmaestilístic.
En aquest apartat, tot i esmentar les diverses referències intertextuals que té Estellés i
que han estat estudiades per Amador Calvo en la seua tesi doctoral (Monferrer i
Salvador, 2010: 202), ens limitarem als exemples transversals d’influències d’Ausiàs
March i, d’altra banda, als exemples d’autors clàssics com Horaci Flac o la poetessa
Safo que apareixen a Horacianes.
Salvar la censura
Continuarem amb els exemples extrets d’Ho per a exemplificar el fet de la censura
franquista que afectà tants artistes i entre tants també a Estellés. En aquest sentit,
comentarem poemes com ara el VII i el LIX, que apel·len indirectament a l’enemic
d’Estellés José Ombuena i als anticatalanistes de València.
Metàfora i metonímia
Pel que fa a l’explicació d’aquests dos conceptes, adoptarem dues perspectives. La
primera consistirà a explicar la metàfora i la metonímia a partir del marc cognitiu de la
mort en Estellés. Així, escollirem cinc dels poemes del burjassotí analitzats a l’apartat
2.3.2 i comentarem els casos de metàfores i/o de metonímia que trobem.
En la segona perspectiva, usarem exemples de metàfora i de metonímia en fraseologia
extreta del nostre corpus poètic digitalitzat estellesià, que hem tractat a l’apartat de
fraseologia (2.2) i els analitzarem a l’aula per tal que els alumnes prenguen consciència
de la quotidianitat d’aquests dos fenòmens cognitius.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Comentari complet de poemes
Hem escollit quatre poemes musicats, que passarem als alumnes també en paper, per a
comentar-los aplicant tots els conceptes que hem explicat en aquesta UD. Passarem els
poemes en paper a tots els alumnes i els escoltarem també musicats quan en fem les
anàlisis. Els poemes triats són:
- XXII Hotel París. Musicat per l’Ovidi Montllor33
.
- “Un amor, uns carrers”, Llibre de Meravelles. Musicat per Espiral d’Embulls34
.
- “Els amants”, Llibre de Meravelles. Musicat per Ovidi Montllor35
.
- “Les Illes” Balanç de mar. Musicat per Maria del Mar Bonet36
.
33 El podeu trobar a
<http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=21&titol=98>
34 El podeu trobar a
<http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=
21&titol=67> 35 El podeu trobar a <http://www.youtube.com/watch?v=KbyGUNtVqXs> 36 El podeu trobar a <http://www.youtube.com/watch?v=bdoLQNtSwac>. Aquest poema no es troba dins el
nostre corpus estellesià digitalitzat. Hem volgut, però, incloure’l per la seua qualitat musical i per ser
adequat per al comentari de text.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
3.4.5 Quadre general de distribució d’activitats i continguts
Activitats Imple
menta
ció
Tipus Continguts Materials
Poesia: gènere
literari
1 sessió Metacognició
Avaluativa
Teòrica
Socioconstruct.
- Presentació de la UD i avís que a la 9a sessió es
farà un control dels continguts que veurem.
- Test inicial sobre els continguts de la UD. [15
min.]
- Exposició 1: dels conceptes: literatura, poesia i
gènere. [15 min.]
- Col·loqui guiat a l’aula sobre qüestions
relacionades amb aquests tres termes. [20 min.]
- Fotocòpies del test.
- Ppt. de l’exposició 1.
- Ordinador.
- Projector.
- Altaveus.
Context històric
VAE: censura i
marginació
1 sessió Teòrica
Socioconstruct.
- Exposició 2: qui fou Estellés. Lectura de tres
poemes seus i visualització de fragments
d’entrevistes. Introducció del concepte estil. [40
min.]
- Comentari guiat per part dels alumnes sobre trets
estilístics de VAE, trets autobiogràfics en la seua
poesia i estratègies per a salvar la censura
(Horacianes). [10 min.]
- Ppt. de l’exposició 2.
- Vídeo dels fragments
d’entrevista.
- Ordinador.
- Projector.
Metàfora
metonímia
2
sessions
Teòrica
Socioconstruct.
Sessió 1
- Exposició 3: metàfora i metonímia. Exemples en
el corpus estellesià. [25 min.]
- Dinàmica de grup: per grups de tres es busquen
exemples de metàfora i metonímia en sis poemes
d’Estellés. Posada en comú. [25 min.]
Sessió 2
- Exposició 4. Presa de consciència de metàfora i
metonímia com a eines cognoscitives a partir
Sessió 1
- Ppt. de l’exposició 3.
- Fotocòpies per als
grups de la dinàmica.
Sessió 2
- Ppt de l’exposició 4.
- Fotocòpies per a
l’exercici per parelles.
- Ordinador.
- Projector.
- Altaveus.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Teòrica
Socioconstruct.
Socioconstruct.
d’exemples. [15 min.]
- Exercicis per parelles de fraseologia extreta del
corpus estellesià amb elements metafòrics i
metonímics. Posada en comú. [20 min.]
- Escoltarem i comentarem entre tots un poema
musicat d’Estellés. [15 min.]
Cançó per a rima
i mètrica
2
sessions
Teòrica
Socioconstruct.
Socioconstruct.
Socioconstruct.
Teòrica
Sessió 1
-Exposició 5: aspectes de la mètrica, vers, estrofa,
art major, art menor, hemistiquis, cesura, número de
síl·labes, alexandrins. El sonet. Exemples del corpus
estellesià. [30 min.]
- Anàlisi individual guiada pel professor de la
mètrica de 5 poemes de VAE. [20 min.]
Sessió 2
- Repàs dialogat del dia anterior (mètrica). [10 min.]
- Concurs de preguntes per equips. Un positiu per a
l’equip guanyador. [20 min.]
- Exposició 6: la rima assonant, consonant,
femenina, masculina, versos lliures. Exemples de
VAE. [20 min.]
Sessió 1
- Ppt. de l’exposició 5 i
dels poemes de l’anàlisi
mètrica guiada.
- Fotocòpies dels
poemes de l’anàlisi
guiada.
- Ordinador.
- Projector.
Sessió 2
- Ppt. de l’exposició 6.
- Botzina per al
concurs.
Les marques
d’estil: Ausiàs
March
2
sessions
Teòrica
Teòrica
Socioconstruct.
Sessió 1
- Exposició 7. Diferents definicions de l’estil
literari. Exemples cinematogràfics i de moda sobre
l’estil. Exemples poètics d’estil. [25 min.]
- Exposició 8: intertextualitat. Exemples a VAE
d’intertextualitat: el cas d’ Horacianes. [10 min.]
- Debat: què és l’estil? Quin paper té la
intertextualitat dins l’estil. [15 min.]
Sessió 2
Sessió 1
- Ppt. de l’exposició 8 i
exemples d’estil.
- Ordinador.
- Projector.
- Altaveus.
Sessió 2
- Ordinador.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Socioconstruct.
Socioconstruct.
- Repàs dialogat de la rima. Concurs de preguntes
per equips. Un positiu per a l’equip guanyador. [20
min.]
- Exercici per parelles. Cinc poemes de VAE i cinc
poemes d’Ausiàs March. Trobar influències de
l’estil de March en Estellés. (Mentre les parelles
s’ho pensen, posarem un poema de March musicat
per Raimon i un d’Estellés musicat per l’Ovidi
Montllor) Posada en comú. [30 min.]
- Projector.
- Altaveus.
- Fotocòpies per a
l’exercici per parelles.
Avaluació 1 sessió Socioconstruct.
Avaluació
- Escoltarem i comentarem entre tots un poema
musicat d’Estellés pel que fa a tots els conceptes
vistos a la UD: metàfora, metonímia, mètrica, rima i
estil. [20 min.]
- Exercici d’avaluació individual. Comentari de tots
aquests aspectes en un poema de VAE. Escollir
entre dos poemes proposats [30 min]
- Ordinador.
- Projector.
- Altaveus.
- Fotocòpies per a
l’exercici d’avaluació.
Autoavaluació 1 sessió Metacognició
Metacognició i
retroalimentació
Metacognició i
retroalimentació
- Comentarem els resultats obtinguts en l’exercici
d’avaluació. La professora repartirà la prova
corregida a cada alumne i es comentarà la resposta
correcta de cada apartat. [20 min.]
- Col·loqui on els alumnes valoraran si els ha
agradat o no com s’ha encarat aquesta UD i
proposaran millores. [15 min.]
- S’introduirà breument la següent unitat didàctica
per part del professor, que farà un sondeig per tal de
comprovar el nivell d’interès que aquesta desperta i
de recollir propostes dels alumnes per tal
d’incorporar-les a la propera UD. Les respostes
s’introduiran a una urna escrites en un paper. [15
min.]
- Els exercicis
d’avaluació corregits.
- Una urna.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
3.4.6 Avaluació
Tenim en compte la importància dels processos d’autoavaluació, ja que són un
mecanisme de treball de la presa de consciència sobre el propi procés d’aprenentatge
que fomenta l’autonomia de l’alumne. Per un altre costat, considerem molt útil fer
sondeigs a l’aula abans de començar una UD pel tal d’adaptar-la el màxim possible als
interessos de l’alumnat. A més d’aquestes consultes prèvies sobre els interessos i les
preferències metodològiques dels alumnes, també partim d’un test previ a la UD per tal
d’assabentar-nos del nivell de coneixements de què parteix cada alumne. A partir d’ací,
intentarem treballar de manera ajustada al ritme global de la classe.
No avaluarem els resultats de cada alumne de manera absoluta, sinó que ens fixarem en
els avanços que ha fet aquest a partir dels coneixements de què partia al principi de la
unitat didàctica. L’avaluació de la UD serà continuada. La participació en cada sessió
serà valorada pel professor. Si aquesta valoració és positiva, podrà servir per a arrodonir
la nota de la prova individual de comentari d’un poema. Hem establert també
mecanismes de síntesi i de record dels coneixements apresos en sessions prèvies com
són els dos concursos o les anàlisis guiades, on es farà memòria d’allò explicat abans i
així l’alumne haurà d’estar alerta i dur al dia la matèria per tal de respondre
correctament a aquestes proves inesperades.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
4. Conclusions finals
Després d’haver-nos plantejat l’estudi independent dels fraseologismes, per un costat, i
del model de llengua, per l’altre, ens hem adonat que aquests dos aspectes estan
constantment en contacte. I és que no podem separar els fraseologismes i el lèxic si
volem estudiar un fet transversal com és el model de llengua, que inclou, a més de les
característiques lèxiques, també les morfosintàctiques.
D’aquesta manera, l’apartat 2.4 ha quedat com la part de l’estudi del model de llengua
que s’ocupa de la caracterització variacional de les unitats lèxiques. Per tant, per a parlar
del model de llengua en la poesia de Vicent Andrés Estellés, cal parar esment també a
l’apartat 2.2, que s’ocupa de l’estudi de les unitats fraseològiques.
Hem trobat un lèxic i una fraseologia amb presència destacada de castellanismes en les
diferents obres poètiques analitzades. Aquest fet indica que al burjassotí no li preocupa
massa fer un ús estrictament normatiu la llengua. Sembla que per a Estellés, l’ús de la
llengua es troba al servei de l’expressivitat més primària, que no s’ha de veure
excessivament frenada per un cànon normatiu ferm. I és que Estellés escriu per
necessitat gairebé fisiològica. Per a ell, el català és un codi preferent d’expressió
creativa, però també ho és el castellà.
El model de llengua d’Estellés es caracteritza per l’ús de lèxic molt localista, del
valencià de l’horta, combinat amb formes pròpies de l’estàndard oriental barceloní o,
fins i tot, de la variació diatòpica balear. De més a més, és característic del seu estil l’ús
de formes arcaiques, sobretot típiques de l’escriptura del segle XV i més concretament
manllevades de l’estil d’Ausiàs March, per la figura i l’obra del qual sembla que
Estellés té una gran devoció.
Fet i fet, Estellés fa un ús molt flexible de la llengua que es nodreix de tota mena
d’influències de què l’autor es mulla sense prejudicis. Aquesta llibertat en el model de
llengua i la concepció de la poesia com un llenguatge lliure i capaç de comunicar tota
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
classe d’experiències (no sols els sentiments més exquisits i transcendents), li permet a
l’autor de dur a terme unes composicions poètiques àgils i temàticament rupturistes.
Nogensmenys, trobem que Estellés vacil·la en les solucions lèxiques i morfosintàctiques
que tria. Aleatòriament, apareixen lèxic i expressions valencianes, del català central o
balears juntament amb barbarismes i neologismes. Almenys diacrònicament, no hem
trobat que seguesca cap pauta lògica de tria de les variants. Tot i això, en futures
investigacions ens centrarem en l’evolució de l’estil d’Estellés a través de la seua
producció bibliogràfica.
El Material recollit als dos quadres dels annexos és arbitrari i incomplet. Pel que fa al
quadre de fraseologismes, és difícil de considerar què és i què no arriba a ser una
col·locació. Per això hem inclòs al quadre sols les col·locacions més clares. Esdevé
complexa la distribució de les locucions per raó de la funció sintàctica que solen
realitzar i encara apareixen més exemples dubtosos pel fet de ser descontextualitzats per
a incloure’ls al quadre. Hi ha locucions que poden realitzar diferents funcions
sintàctiques.
Quant al quadre de lèxic relacionat amb el model de llengua, hem trobat dubtes en la
classificació de mots que al diccionari Alcover Moll apareixien com a valencians i
balears o com a balears i del català central. Hem considerat que els arcaismes eren un
tipus de cultismes i per això els hem inclòs a la mateixa columna. En definitiva, tot i les
ambigüitats que de ben segur es trobaran als dos quadres, hem decidit d’adjuntar-los al
treball per la seua possible utilitat en investigacions futures i també per a trobar
àgilment exemples didàctics. Tot i això, més endavant caldria revisar aquests quadres i
plantejar-se noves classificacions que combinaren UFs i lèxic per raó de variació
lingüística o bé qüestionar-se la distribució per columnes d’aquests quadres.
Referent a la metàfora en el marc cognitiu de la mort, destaquem l’ús generalitzat per
part d’Estellés de les metàfores ontològiques tan generalitzades en la literatura
occidental que apel·len a la dicotomia vida-mort amb paràmetres de calor-fred, llum-
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
foscor o activitat-quietud. En la poesia d’estellés apareix sovint la metàfora de
personificació de la mort, que apareix a través de diverses formes antropomòrfiques.
Per un altre costat, hi ha la influència de l’estoïcisme en el tractament de la mort a
diversos poemes de les Horacianes. En aquesta obra apareix també en alguns poemes
una certa obsessió pel propi record pòstum. A més a més, en la lírica estellesiana la mort
és quelcom gairebé omnipresent a la vida, és un esdeveniment de la quotidianitat. Pel
que fa al seu tractament, aquest és heterogeni i va des de la ironia i el registre còmic fins
la transcendència de dirigir-se a Déu o a un rei, passant per la indiferència, l’obsessió, la
teatralitat, la desesperació o la confusió.
Quevedo presenta una visió més individualista i interior de la mort que no Estellés.
Planteja què és la mort per a un mateix i quins sentiments i pors suscita aquesta.
Estellés, en canvi, té una visió col·lectiva, familiar, de la mort que és alhora
preferentment icònica i s’emmarca en escenes típiques lligades a la mort i a la malaltia.
Fet i fet, Estellés centra la mort en la part del mort que queda entre els vius i que és el
cos; les despulles.
Si ens referim a les aplicacions didàctiques, destaquem la importància de treballar el
gènere poètic en classe a tots els nivells de l’ensenyament i adaptar-ne l’enfocament per
a cada context per tal de treure’n el màxim partit. Tant a l’ESO com al Batxillerat, seria
interessant introduir els joves en la lectura de poesia, perquè aquest gènere discursiu
obre portes per a entendre, o almenys plantejar-se, qüestions vitals i sentimentals que
sorgeixen en l’adolescència. Més que altres gèneres literaris, la poesia genera una
atmosfera de comunicació íntima entre l’escriptor i el lector que propicia
qüestionaments profunds que fan créixer la persona.
Caldria fer una classificació general dels poemes d’Estellés atenent a la temàtica, a
l’estructura formal, a l’ús de figures retòriques, a l’aparició de referències intertextuals,
a trets definitoris del model de llengua i a altres aspectes. Aquesta classificació podria
ser útil per a aplicacions didàctiques i per a investigacions de diferents tipus, com ara
anàlisis contrastives. De més a més, seria convenient determinar quan foren escrites
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
cadascuna de les obres poètiques per tal de fixar-les cronològicament i facilitar l’estudi
de l’evolució de l’estil d’aquest autor.
Considerem que cal investigar més en profunditat el gruix de la lírica estellesiana per tal
de treure-li més i millor partit per a la difusió de la llengua i de la cultura autòctones a
les institucions educatives, però també a través dels mitjans de comunicació. Creiem
que, malgrat que hi ha una part de la poesia d’Estellés més analitzada, queda molt de
corpus per tractar i sobretot pel que fa a aspectes relacionats amb l’estil. Tampoc no
s’hauria d deixar de banda l’anàlisi de la poesia escrita en castellà, com en el cas de
Primera Soledad així com la seua producció periodística. En un sentit didàctic, insistim
en la necessitat de potenciar el comentari de textos poètics. De manera més general,
encara queda molt per desenvolupar en el terreny de l’aplicació didàctica de l’ACD
(Salvador, 2011 (en premsa)), però més encara quant a l’anàlisi crítica del text poètic.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
5. Bibliografia
ANDRÉS ESTELLÉS, V. (1972). “La nit”, “El primer llibre de les èglogues” i “El gran
foc dels garbons” [1a ed.]. A: Recomane tenebres. València: Eliseu Climent. (Obra
Completa 1).
ISBN 8485211685
ANDRÉS ESTELLÉS, V. (1975). El gran foc dels garbons. València: Tres i Quatre. 2a
ed.
ISBN: 8485211030
ANDRÉS ESTELLÉS, V. (1979). “Testimoni d’Horaci”, “La clau que obri tots els
panys”, “L’incert presagi”, “Mort i pam”, “L’engan conech” i “Horacianes”. A: Les
Pedres de l'àmfora. València: Eliseu Climent. (Obra Completa 2).
ISBN 8475020062
ANDRÉS ESTELLÉS, V. (1980a). “A mi acorda un dictat”. A: Manual de
conformitats. València: Eliseu Climent. (Obra Completa 3).
ISBN 8485211294
ANDRÉS ESTELLÉS, V. (1980b). “Pedres de foc”. A: Cant temporal. València: Eliseu
Climent. (Obra Completa 5).
ISBN 8475020097
ANDRÉS ESTELLÉS, V. (1981). “Ciutat a cau d’orella”, “Donzell amarg”, “L’Hotel
París”, “El monòleg”, “L’entreacte”, “Coral romput” i “L’inventari clement”. A: Les
homilies d’Organyà. València: Eliseu Climent. (Obra Completa 6).
ISBN 8475020380
ANDRÉS ESTELLÉS, V. (1984). Llibre de meravelles. Manuscrits de Burjassot-1.
València: Tres i Quatre, 7a ed.
ISBN 8485211138
BAUMAN, Z. (2006). Vida líquida. Barcelona: Paidós.
ISBN 9788449319365
CARBÓ, F. BALAGUER, E. MESEGUER, L. (eds.) (2004). Vicent Andrés Estellés.
Alacant : Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.
ISBN 8460800911
CASANOVA, E. (2007). “El model de llengua de Bernat Capó”. L’aiguadolç
[Exemplar dedicat a Bernat Capó]. núm. 33-34, p. 63-84
ISSN 1131-5105
CASANOVA, E. i G. FRASQUET, G. (2009). Els escriptors valencians i la llengua
literària. Gandia: CEIC Alfons el Vell.
ISBN 9788496839205
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
CORPAS, Gloria. (1997). Manual de fraseología española. Madrid: Gredos.
ISBN 8424918290
DIJK, Teun A. van. (2003). “Capítulo 1: Definición de ideología”. p. 13-18. i “Capítulo
5: Las estructuras ideológicas del discurso”. p. 55-75. A: Ideología y discurso. Una
introducción multidisciplinaria. Bacelona: Ariel.
ISBN 8434482525
DIJK, Teun A. van. (2003). Ideología y discurso: una introducción multidisciplinar.
Barcelona: Ariel.
ISBN 8434482525
FERRANDO, F. (1999). Die “Horacianes” von Vicent Andrés Estellés. Literatur und
Politik im València der 60er Jhare. Fraunkfurt: Vervuert.
ISBN 3893548777
FUSTER, Joan. (1982). “Uns anys decisius (1931-1961)”. A: Literatura catalana
contemporània. Barcelona: Curial. 6a ed. p. 354-358
ISBN 8472560015
GARCÍA-PAGE, M. (2008). “Introducción”. A: Introducción a la fraseología
española. Barcelona: Anthropos. p. 7-45
ISBN 9788476588673
HILFERTY, J. (1995). “Metonímia i metàfora des d’una perspectiva cognitiva”.
Caplletra [Fraseologia]. núm. 18, p. 31-44.
ISSN 0214-8188
HITCHCOCK, A. (1964) “Final Escape”. A: The Alfred Hitchcock Hour. California:
Universal Studios.
LAKOFF, George; JOHNSON, Mark. (1980) Metaphors we live by .Chicago :
University of Chicago Press.
ISBN 0226468011
M. CASQUERO, M. A. (1997) "El mundo de los goliardos y clérigos vagabundos".
Estudios humanísticos. Filología. núm. 19. p. 67-89.
ISSN 0213-1382
MONFERRER, A. i SALVADOR, V. (2010). “Tres tesis doctorals sobre Vicent Andrés
Estellés”. A: SALVADOR, V.; PIQUER, A.; P. GRAU, D. [eds.]. Opera estellesiana:
per a una edició crítica de Vicent Andrés Estellés. Alacant: IIFV. p. 199-205.
(“Symposia Philologica”; 19)
ISBN 9788460811022
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
OTAL, J. L.; NAVARRO, I.; BELLÉS, B. [eds.]. (2005). Cognitive and discourse
approaches to metaphor and metonymy. Castelló de la Plana: Publicacions de la
Universitat Jaume I.
ISBN 8480214961
OVIEDO, J. (2010) “Sobre l’organització de l’arxiu Vicent Andrés Estellés per a la
reedició de la seua obra”. A: SALVADOR, V.; PIQUER, A.; P. GRAU, D. [eds.].
Opera estellesiana: per a una edició crítica de Vicent Andrés Estellés. Alacant: IIFV. p.
21-36. (“Symposia Philologica”; 19)
ISBN 9788460811022
P. MONTANER, J. & SALVADOR, V. (1993).Una aproximació a Vicent Andrés
Estellés. València: Tres i Quatre.
ISBN 8475020348
PIQUER, A. (1995). “Fraseologia i discurs narratiu: anàlisi d’alguns casos en la
novel·lística contemporània”. Caplletra [Fraseologia]. núm. 18, p. 121-132
ISSN 0214-8188
QUEVEDO, Francisco de. (1968). Poesía original; edición, introducción, bibliografía y
notas de José Manuel Blecua. Barcelona: Planeta. 2a ed.
ISBN 84-320-4861-5
RIPOLL, F. (2010). “Estellés i el món cultural valencianista durant la primera
postguerra”. A: SALVADOR, V.; PIQUER, A.; P. GRAU, D. [eds.]. Opera
estellesiana: per a una edició crítica de Vicent Andrés Estellés. Alacant: IIFV. p. 37-43.
(“Symposia Philologica”; 19)
ISBN 9788460811022
SALVADOR, V. (1986) El gest poètic: cap a una teoria del poema. València: IIFV;
[Barcelona] : Publicacions de l'Abadia de Monserrat. 2a ed.
ISBN 8472028028
SALVADOR, V. (1989) “Eros i retòrica en la poesia d'Estellés”. L'Aiguadolç. núm. 8.
p. 35-44.
ISSN 1131-5105
SALVADOR, V. (1994) Fuster o l'estratègia del centaure: per a una anàlisi del discurs
fusterià. Picanya : Edicions del Bullent.
ISBN 8486390583
SALVADOR, V. (1995) “De la fraseologia a la lingüística aplicada”. Caplletra
[Fraseologia]., núm. 18, p. 11-30
ISSN 0214-8188
SALVADOR, V. (2000) Poesia, ciutat oberta: incursions en el discurs poètic
contemporani. València: Tàndem.
ISBN 8481313238
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
SALVADOR, V. (2004a) “Dit d’una altra manera (i altres canvis per l’estil)”.
Approaches to Critical Discourse Analysis. València: First international conference on
CDA.
SALVADOR, V. (2004b) “Fraseología y educación discursiva”. A: Letras de Hoje.
núm. 135). p. 45-64.
ISSN 0101-3335
SALVADOR, V. (2004c) “L’escriptura estellesiana: claus pragmaestilístiques”. A:
CARBÓ, F. [et. al] [eds.]. Vicent Andrés Estellés. Alacant: IIFV. p. 109-134
ISBN 8460800911
SALVADOR, V. (2005) “Combinatòria lèxica i discurs acadèmc: aplicació a l’anàlisi
de manuals d’enseyament mitjà”. A: Articles de Didàctica de la Llengua i de la
Literatura. núm. 36.
ISSN : 1133-9845
SALVADOR, V. (2006). “ ‘Engegueu el ventilador amb les mans netes’: fraseologia,
metàfora i interdiscurs en la comuicació política”. A: SALVADOR, V.; CLIMENT, L.
(eds.). El Discurs prefabricat II : fraseologia i comunicació social. Castelló de la Plana:
Publicacions de la Universitat Jaume I. Servei de Comunicació i Publicacions. p. 23-51
ISBN 8480215968
SALVADOR, V. (2009). L’aportació de Vicent Andrés Estellés als models de llengua
literària: elements lexicogramaticals. Comunicació al XV Col·loqui de l'AILLC. Lleida
(Inèdit).
SALVADOR, V. (2010a) “Paraula poètica i cultura de la mort en Vicent Andrés
Estellés”. Reduccions. Vic: Universitat de Vic, (en premsa)
ISSN 0214-8846
SALVADOR, V. (2010b) “Metaphor and style”. A: PAYRATÓ, Ll.; COTS [eds.]
Pragmatics of Catalan and catalan pragmatics. Barcelona: De Gruyter, (en premsa)
SALVADOR, V. (2010c) “Llompart i l’evolució dels estils”. Reduccions. Vic:
Universitat de Vic. (En premsa)
ISSN 0214-8846
SALVADOR, V. (2011) “Lectura analítica i ensenyament: el comentari de textos
literaris”. A: CAMPS, A. [ed.]. Materials per al postgrau de professorat de secundària.
Barcelona: Graó. (en premsa)
SALVADOR, V. i P. SALDANYA, M. (2000) Caplletra [Pragmaestilística]. núm. 29.
ISSN 0214-8188
VYGOTSKI, L. (1984) “Aprendizaje y desarrollo intelectual en la edad escolar”.
Infancia y aprendizaje. núm. 27-28, p. 105-116.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
ISSN 0210-3702
WILSON, E. (1977) “Guillén y Quevedo, sobre la muerte”. A: Entre las jarchas y
Cernuda: constantes y variables en la poesía española. Esplugues de Llobregat: Ariel.
p. 300-309.
ISBN 8434483297
Documents audiovisuals
Documental sobre Vicent Andrés Estellés. Guió: F. Pérez Moragón. Realització:
Federico Segundo. Produccions Video Uno SA. Ajuntament de València: València,
1984.
Identitats: Vicent Andrés Estellés. Dir. Josep Ma Espinàs. TV3, Televisió de Catalunya,
emés l’1 de març de 1987.
Molt confidencial. Entrevista a Vicent Andrés Estellés. Dir. Ramon Campello. Canal 9,
Televisió Valenciana, emés el 1990.
Tons: poesia per a cantar. Vicent Andrés Estellés, Toti Soler i Ovidi Montllor. Dir.
Lluís Marrasé. TVV, Televisió de Catalunya, emés l’1 de febrer de 2007.
Recursos electrònics
BONET, Maria del Mar. Cançó “Les Illes”. Poema musicat de Vicent Andrés Estellés.
<http://www.youtube.com/watch?v=bdoLQNtSwac> [Consulta: 3 octubre 2010]
ESPIRAL D’EMBULLS. Cançó “Un amor, uns carrers”. Poema musicat de Llibre de
Meravelles de Vicent Andrés Estellés.
<http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePo
etes.Titol?autor=21&titol=67> [Consulta: 3 octubre 2010]
IES JAUME I de Borriana. Projecte educatiu de centre, 2007.
<http://www.iesjaumei.es/lex/pec-iesjaumei.pdf> [Consulta: 3 octubre 2010]
MONTLLOR, O. Cançó “Els amants”. Poema musicat de Llibre de Meravelles de
Vicent Andrés Estellés.
<http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePo
etes.Titol?autor=21&titol=79> [Consulta: 3 octubre 2010]
MONTLLOR, O. Cançó “XXII” Hotel París. Poema musicat d’Hotel París de Vicent
Andrés Estellés.
<http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePo
etes.Titol?autor=21&titol=98> [Consulta: 3 octubre 2010]
TVC. Notícia sobre la troballa del poemari manuscrit Inventari Clement, emés el 2 de
desembre de 2009.
<http://www.tv3.cat/videos/1706859/Troben-un-poemari-inedit-de-Vicent-Andres-
Estelles> [Consulta: 3 octubre 2010]
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
6. Annexos
Annex I: Resultats del CED (WordSmith) i del corpus de Quevedo
(CORDE)
Ceniza
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Polvo
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Sepultura
Sepulcro
Cipreses
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Ciprés
Muerte
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Cendra
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Mort
Sepulcre
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Sepultura
Pols
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Xiprers
Xiprer
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Cementeri
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Cementiri
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Annex II: Quadre d’unitats fraseològiques
COL·LOCACIONS LOCUCIONS ENUNCIATS FRASEOLÒGICS
Amor etern
Amoreta de ma vida
Anar errat
Arrencar a córrer
Arribar l’hora
Baix ventre
Barrar portes
Cadira coixa
Café amb llet
Cara a la paret
Certes coses**
Cincs sentits
Cine de barri
Cloure els ulls
Cometre pecats*
Commutar la pena
Condemnat a mort
Conéixer de memòria
Conéixer món
De naixement
Dia a dia
Dir adéu
Valdre dos duros
Curs del riu*
Els cordons de les sabates
En benefici
En veu baixa
Espellorfant panolles
Fer l’amor
Fil d’empalomar
Fil de cosir
Fill de la gran puta
Hores mortes
La llum de la lluna
NOMINALS
Açò i allò
Ara açò, demà allò
Allò que val és + SN**
Àngel entre els àngels
Cosa de cada dia*
Deu veritats i quatre mites
El quan i el com
Foc i flama
Fred, i fam*
Homes d’edat
La meua xiqueta
La pols del camí
Les coses brutes de cada dia*
Pa amb oli i sal
Tot el món
Un entre tants**
ADJECTIVALS
Com una casa (gran)
Cosa de quatre dies
De mil dies (barba)*
De mil dimonis
De pam (lletres)
De primera pàgina (Mort)
De sis dies (barba)
Fet pols
Sense remei
ADVERBIALS
A boqueta nit
A bots i barrals
A cau d’orella
A correcuita
A deshora
A dolls
A dures penes
A espai
A fosques
A genollons
A gust
A hores d’ara
A la mitja nit
A la primera
A l’aguait
A les meues espatles
A les palpentes
A manta
A més posar
A mitges
PARÈMIES
Els pobres també pequen*
L’obscura voluntat dels déus, que és
inescrutable
No em busqueu ja perquè no em trobareu
Qui no suma, se n’ix
Res no és debades
Tu mateix et respectaràs, per tal que et
respecten els altres
FÓRMULES RUTINÀRIES
A callar tot el món
A dormir tot el món
A mamar
Ací em tens
Ah, sí
Ai de mi!
Això és tot
Alabat siga Déu
Aquesta no te la perdone
Bon dia
Bona nit
Bonico tu com Sant Lluís Gozanga
Coneixement amb la beguda
Demà serà* altre dia
Després, ja en parlaríem
Déu el tinga en la glòria
Déu meu
Done gràcies a Déu
El que ho sàpia, que ho diga
Em sap greu
En glòria estiga
Ens entenem, tu ho saps
Ens queden moltes coses per dir
És a dir
És clar
És de veres
Filla meua
I a molta honra
Ja m’entens
Jo què sé què?
L’enhorabona
M’ha obert els ulls
Me’n faig càrrec
Més avant, ja veuríem
Mira que teniu lleu...!
Ningú no ho diria
No compreníem res
No dic res
No els faces cas
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
COL·LOCACIONS LOCUCIONS ENUNCIATS FRASEOLÒGICS A mos rodó
A mossos
A palpons
A penes
A poalades
A poc a poc
A poquet a poc
A punt
A quina hora de la nit (tard)
Al cap al tard
Al mateix temps
Altra volta
Amb escreix
Amb la punta dels dits
Amb pany i clau
Amb perdó de taula
Amb tot el cos i l’ànima
Amb tota garantia
Ara i ací
Ben bé
Cuixes a l’aire*
D’ací a un moment
D’ací endavant
D’any en any
D’una en una
De banda a banda
De bat a bat
De bestreta
De bon grat
De bon matí
De casa a la feina, i de la feina a casa
De cos present
De dalt a baix
De dia en dia
De dobte
De dos en dos
De la mà
De la nit al matí
De lluny
De lluny estant
De quan en quan
De reüll
De sobte
De tant en tant
Del tot
Des del cap fins als peus
Des que et varen parir
Dia a dia
En acabar
En arribar
En carn viva
En la fosca
En la mesura de les meues possibilitats
En un estiró
En un pantaix
En un racó
No em dóna la gana
No em feu patir
No es sap
No fa com Déu mana
No ho faré mai més
No me’n recorde
No se què
No sé què dir
No som ningú (mort)
No te’n refies
No te’n vages
No tinc ganes de res
No tinc res a dir
Per l’amor de Déu
Podeu anar en pau
Posem per cas
Quan Déu vulga
Que Déu els ho pague
Què és de tu?
Què hem de fer-hi?
Que no, home, que no
Qui ho sap
Qui sap
Si be s’hi mira
Si déu vol
Si ho viu no m’enrecorde
T’has fotut
Té tota la raó
Teniu-me pietat
Tens molta raó
Tens tota la raó
Toque mare
Tot t’ho mereixes
Vaja vosté a saber
Veges tu si ho entens
Vida meua
Vull parlar amb tu
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
COL·LOCACIONS LOCUCIONS ENUNCIATS FRASEOLÒGICS En va
Entre quatre parets
Feta un ecce-homo (la cara)
Jorn a jorn
L’una damunt de l’altra
Més avant
Més tard
Mitja vida
Mot a mot
Nit i dia
No és millor ni pitjor
No sé quants dies
Per a tota la mort***
Per a tota la vida**
Per desfici
Per la nit i pel dia
Per totes les bandes
Perquè sí
Sense obrir la boca
Sense remei
Sense un cèntim
Sis dotzenes de putes en cofí* (com
figues...)
Tres o quatre
Un al costat de l’altre
Un dia qualsevol
Un mes o dos
Una a una
VERBALS
Agafar bolígraf i paper
Alçar dos pams damunt la terra
Anar i tornar
Anaven i venien
Ara (bevien), (ara menjaven)
Caure un bac en terra
Coixim coixam
Coses dites per no callar
Donar gràcies
Dur al clot
Em tallaré les venes
Estar bé de salut
Fent-li un fill
Fer i desfer
Fer la vista grossa
Fer o desfer
Fer ús del matrimoni
Fer-ho
Fer-se càrrec
Guanyaries tu i guanyaríem nosaltres
Nadar i guardar bé la roba
No puc ni vull
No vols o no pots
Només faig que + V inf.
Només sé que
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
COL·LOCACIONS LOCUCIONS ENUNCIATS FRASEOLÒGICS Omplir el cor de joia
Passar de llarg
Passar son o fam*
Perdre el sentit
Plantar cara (a la vida)*
Posar una coma o traure un punt
Posar-se mal
Prendre cos i forma*
Pugen i baixen
Roda i roda
Saber de lletra
Sense dir ni pruna
Solcar la nit*
Tocar a mort
Tocar mare
Trencar-li a algú la cara (et trenque la
cara)
Va i ve
Vaig, vinc i torne
Viure en pau
PREPOSITIVES
Cap a
Per a
Per tal de
Per terra
CONJUNTIVES (MARCADORS)
A l’ensems
A la fi
A més a més
Açò vol dir
Això de què
Al cap i a la fi
Al capdavall
Al remat
Allò que hom diu
Ara com ara
Ara sí que
Car és ben cert que
Com qui diu
Com si
Com veuràs
Des d’ara,
Després de tot
Déu sap que
Hi ha qui + V
Hom pensa
Jo diria
Millor dit
No té més remei que
O bé
Per això
Per bé o per mal
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
COL·LOCACIONS LOCUCIONS ENUNCIATS FRASEOLÒGICS Per cert
Per exemple
Posem per cas
Que diuen
Qui sap
Res no puc esperar de vos
Segons es mire
Seguint el fil que duies
Si bé es mira
Si em permeteu
Tot allò
Vet aquí
Vull dir
CLAUSALS
A mi no m’han parit per a**
Cagar-me en la mare de ningú
Com si sí, com si no
En la millor que mai vestís camisa
Jo sóc aquell que + O**
Mai no sabrà ningú
“Me alegraré que al recibo de ésta”
No hi ha res com
No sé on ni com ni quan
On hi havia (el respecte) hi haurà (odi)
Que la vida són quatre dies
Que si (plou), que si no (plou)
Ser cosa de cada dia
Si com l’infant pensava que + O
Tu fores aquell que (persevera)
Un no se què de + N
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Annex III: Quadre de lèxic (Model de llengua)
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
DIMINUT. i
SUPERLAT.
LÈXIC
VALENCIÀ
MOTS
FREQÜENTS
VERBS COL·LOQ. LÈXIC
ORIENT.
CULTISMES BARBAR.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Airet
Bacinets
Baixetes
Bancalet
Basseta
Braons
Cabeçola
Concretíssim
Corralots
Cuixots
Dinarets
Floretes
Fogueret
Ganiveta
Levíssim
Llegonet
Mamelletes
Matinets
Medrosíssim
Miqueta
Mollet
Mongetes
Paperots
Pobrius
Poquet
Portet
Pouet
Puntetes
Rabasseta
Rajolí
Rebé
Replanell
Ruixim
Safetes
Sagetes
Saquet
Sequiol
Suavíssims
Puríssim
Taulellets
Tauleta
Vivacíssima
“Xarquet”
Acaricies
Ací
Agrunsar
Aguaites
Aixovar
Alabar
Albarser
Alcavor
Algep
Amollar
Apegalós
Apegava
Arena
Arran
Arreplegar
Assaonada
Atapeït
Atarantat (val.
Nord-occ)
“Barcos”
Basquet
Bescuit
Bocoi
Borra
Borumballes
Botelles
Bròfega
Brotar
Cabeça
Cànter
Carafal
Caragol
Cartó
Cavil·lar
Cementeri
Cobertor
Coent
Colp
Colpejant
Conforme
Corcant-se
Corcons
Cordell (occ.)
Corfes
Creixença
“Criadilles”
Cuixes
Dacsar
Debades
Delacions
Desllunat
Desperfollar
Despús-demà
Divan
Eixugar
Eixut
QUALIFICATIUS
Amarg*
Digne*
Rompudes
Adelerat
DETERMINANTS
Ací
Això
Açò
VERBS
Agenollar
Alletar
Amortallar
Amostrar
Amostrar
Asseure
Desésser
Deturar
Enterrar
Ésser
Esventrar
Salpassar*
NOMS
Besllums
Comare
Dematí
Grogor
Micapà
Rastell
ADVERBIS
Dempeus
PREPOSICIONS
Dessota
ORIENTAL
Arrencar
Déiem
Déieu
Dintre
Estimàvem
Féiem
Féu
Fos
Hagués
Llegís
Mouria
Nedant
Pogués
Pregaré
Sabés
S’atura
Sofert
Sofert
Soterrat
Soterren
Surten
Tingués
Vaig veure
Véiem
Veurem
Volguérem
OCCIDENT.
Agafí
Agranat
Arranca
Arruixat
Arrupia
Bullides
Creguí
(apitxat)
Eixia
Eixir
Eixiren
Enterrats
Escolte
Havem escrit
Havem
renunciat
Haveu mentit
Intentàs
Ixquérem
Ixqueren
Meneja*
Menejaria
Muira
Muira
Nàixer
Nasquérem
Nasquí
Òbrigues
Bord
Bovament
Bufat
Bufes
Fotre
Fotut
Mamella
Pixum
Prenyada
Puta
Rameres
Guipar
BALEAR
Acaricies
Agradàs
Al·lotes
Alcavor
Amollar
Averany
Bescuit
Bocoi
Borra
Brotar
Cavil·lar
Cobertor
Corcant-se
Creixença
Delacions
Dellà
Eixugar
Eixut
Encreuar
Espardenyes
Folgar
Horabaixa
Medrós
Nins
Palaies
Pallola (eiv.)
Pitxer
Raonar
Ratllàs
Ruïnes (runes)
Sequiol
Sesta
Setrill
C. CENTR.
Agafar
Almoina
Amuntegar
Aqueix
Aqueixa
Aquí
Avui
Besllum
Botiga
Brau
Bruna
Captaire
Cartipàs
Cementiri
Cresol
Dellà
Dematí
Enrenou
Escarbotaven
Estona
Filferro
Àdhuc
Albir
Amar
Amén
Amostrar
Anacreòntics
Aprés (després)
Ardeix
Arnat
Aürtat
Autumne
Aviat
Balbes
Balena
(cotilles)
Benaurades
Ca
Car
Càrcers
Càrsers
Cloure
Cloure
Començ
Contricció
Contuberni
Desdeny
Desésser
Donzella
Endolat
Envers
Epitalami
Escletxa
Espòs
Flèbil
Foll
Follia
Forment
Fratricides
Fucsina
Genuflexions
Gosar
Homei
Ignomínia
Infants
Jaus (jaure)
Jeia (jeure)
Lloa
Llurs
Lluu
Marit
Muller
Natja
Nau
Benaurades
Orb
Pantaix
CASTELLÀ
“colilles”
“criadilles”?
“suquero”
“Xarquet”
Alcaravà
Apretar
Barcos
Correatge
Criadilla
(turmes)
Crucigrama
Mal (adv.)
Ningun
(DIEC2)
Rama
Rames
Subterrani
Telúrica
Tíos
Torpe
Torpement
Ungit (ungido)
Virgo
FRANCÈS
Bidet
Gillette
ANGLÈS
Jersey
Short
Shorts
Tràiler
ALEMANY
Pitxer (DAM)
ITALIÀ
Vivacíssima
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Empapussar
Encreuar
Enforfoguida*
Enrònia
Enterraments
Espardenyes
Espellorfant
Esvarar
Ferramenta
Folgar
Galfins
Gelar
Gargamell
Gesmil
Gori-gori
Gresol (occ.)
Guaitar (mirar)
Hòmens
Iaio
Joia
Jóvens
Lladrar
Llavanera
Lletuga
Lletugues
Lo (art. masc.
val. Nord-occ.)
Maedéu
Màrfega (occ.)
Micapà
Monyica(DIEC2)
Navaixes
Oldre
Oratge
Palaies
Pallola
Panolles
Pimentó
Pitxer
Prunyó
Quint
Rames
Raonar
Ruïnes (runes)
Safa
Sambori
Se (pron. feb.
es)
Setrill
“Suquero”
Tapet
Te (pron. feb.
et)
Telles
Tio (DIEC2)
Tomaques
Tomellos
Oir
Oït
Ol
Pecassen
Poguessen
Posassen
Pouat
Acomplit
Resa
S’haja mort
S’ouen
S’ouen
Sàpia
Sàpies
Se salven
Siga
Sucar-hi
Suque
Tin
Tinguérem
Traure
Vàrem
Vàrem ésser
Vàrem parlar
Varen dir
Vares rebre
Vinga
Vinguesses
Viu (vore)
Voler-te
Xafàvem
TERME MIG
Deixassen
Fóssem
Ixqués
Llegesc
Llegesques
Matassen
Poguessen
Sabessen
Sortissen
Visquesses
Gaudi
Homes
Joganer
Joves
Llavors
Llibrell
Lliscosa
Malencònic
Malucs
Mitjons
Natges
Noies
Nu
Nua
Nues
Palplantat
Petit
Petita
Pregar
Riu-rau
Rossa
Sofrir
Sota
Tardes
Vaixell
Vermella
Vespre
Guarir
Paüra
Pietosament
Plany
Poncella
Pòntic
Porcella
Pregon
Qualque
Qualsevulla
Quelcom
Rector
Romandre
Rompre
Rossí
Somogut
Tedèums
Urbs
Vèrgine
Vori
Vós
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Turmes
Viuda
Xafar (occ.)
Xàrcies
Xica
Xicones
Xics
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Annex IV: Recull de poemes citats en la unitat didàctica
TEORIA I PRÀCTICA DE LA FLOR NATURAL (LMer)
UN entre tants com esperen i callen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, treballen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, badallen.
Un entre tants.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, gemeguen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, s'ofeguen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i preguen.
Un entre tants.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, barallen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i tallen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i callen. Un entre tants.
Un entre tants.
LES GALTES (DA)
Llunes al llorer, altes
claredats, terses galtes
ara, Isabel, sortint
des de la nit del bes
enorme; sense pes
—aurora ja, sovint.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
COS MORTAL (LMer)
"Si com aquell que és jutjat a
mort"
AUSIÀS MARCH.
TRINQUET dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Transits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Hernán Cortés,
Trenc, Ciril Amorós, Pelayo, Campaners,
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l'Albereda, Correus,
Nules, Montolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d'Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l’Àngel
I l'Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz.
CÀNTIC (MP) A Josep Iborra
Recomane tenebres
aquell horror antic.
palpava les parets
blanques d'un món hostil.
a l'espill contemplava
la llarga sang dels crims.
recomane tenebres.
ho he dit ho torne a dir.
recobrava amb el tacte
un món encara humil
de dols inacabables
de paranys de perills.
tocava una paraula
mare cànter gesmil.
m'arrupia i passava
tota la nit així
vetlant una paraula
un amor un instint
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
un sentiment d'arrels
dolgudament antic.
EPISODI I (PF)
Nua, dempeus, mentre et besà la boca
i estranyament t’agradà la besada,
i et va besar la rodonor d’un pit,
d’un pit florit, amb l’erèctil mugró,
i et va recórrer la flairant nuesa,
i et va agafar els malucs i les natges
amb tendres mans, de continguda fúria,
amb reverent i molt devot silenci,
i agenollat vas mirar el seu cos,
mirant-te a tu, la florida estatura,
i amb gest rabent va enfonsar el seu cap
i vas sentir la seua llengua, àvida,
ben agafat el cul amb les dues mans,
lliurant-te, a dolls, a aquell plaer més gran.
I (E)
Ires, venjances,
els plets que no es resolen
si no és amb dagues
que cautament transpunten,
mortals, entre els domassos.
II (E)
Dintre el vell crani
vàrem posar el ciri;
després ploràrem
per no sé quantes coses
de genolls en l'estora.
I BE? (CQOTP)
Em quedaré en ma casa i entre les meues coses.
Jo no sóc —done gràcies a Déu!— allò que es diu
un poeta important. No sóc capdavanter.
Sóc un home que no té més remei que escriure,
i no té més remei que escriure certes coses,
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
i les diu, i les diu com les veu, com les sent,
o potser com les viu, amargament, amb presses,
pensant que va a morir-se demà o despús-demà,
amb alegria a voltes, però amargament sempre,
amb una coentor des dels peus al cervell,
en carn viva, cremant-li en les boles dels ulls.
Escrivint em sé lliure. Absolutament lliure.
(Ja sé que és una amarga llibertat discutible;
totes les llibertats, si bé ho mires, ho són
—com solen dir tots els editorialistes—
ara com ara. Bé. Parlarem altre dia.
Altre dia seré, si no sóc més explícit,
més extens, amb benignes borumballes retòriques
i alguna referència cautíssima a l'Ovidi
exiliat, amarg, invocant la justícia.)
PODRIA ÉSSER UN NOCTURN (CQOTP)
Hi ha els ferros dels tramvies i els ferros de fer pa,
hi ha els ferros de la música i els ferros de les cases,
hi ha els ferros de les cuines i els ferros dels diaris,
com hi ha els ferros dels llits i hi ha els ferros dels parts,
i els ferros de les vies, i els ferros dels presidis,
i els ferros de les naus, i els ferros dels balcons,
i els ferros dels taüts i els ferros dels altars,
com hi ha ferros nocturns i hi ha ferros diürns
i hi ha coses a fer i coses a desfer,
hi ha motors invisibles i hi ha invisibles màquines,
hi ha el ferro dels cafés, i hi ha el ferro dels crims,
hi ha els ferros dels dentistes i hi ha els ferros dels lladres,
i més ferros encara, destruint, destruint,
destruint els cadàvers que ja ho són massa temps,
mentre els cauen damunt uns olis espessíssims.
(Contra els ferros i els versos, ¿què més ens podeu dâ?)
XIII (GFG)
DESGRACIÀ la pluja les banderes
de bragues, i condons com a cimera;
però la gent argumentava amb canyes
amb dues cebes i un rave, o safanòria,
en el millor dels casos, i un parell
de banyes en bon ús, figues de pala,
monumentalitzats els rots i els pets,
aixelles pobres, d'una agror suada.
Un paper de fumar en un extrem
d'un canó, feien músiques obscenes,
bufaven fort, amb tot el cos i l'ànima.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Fet el silenci, s'esgarrava un sac
i hi havia un gemec de virgo apòcrif.
Els maricons del pobre eren feliços.
VII (Ho)
mai no he tingut por de la mort.
és una por que no he sentit.
he acceptat, en silenci, sense
escriure elegies ni necrologies,
la mort dels meus i els meus
amics. amb la tomba, s'obria significativament
el misteri. i tirava endavant, retornava als carrers, una aparença de vida.
mai no he tingut por a 1 mort.
ara, però, em preocupa.
pense, potser, en ella. però sense dramatisme, com qui sent l'oreig en
uns brins,
com qui nota que li ploren els ulls mentre llegeix, un dia,
com qui un dia mira el nu de l'esposa, fatigat dels parts.
què restarà de tots nosaltres?
ho canviaria tot per un vers romput de safo. com ens veuran?
potser jo seré un pallasso de roma.
LIX (Ho)
suetoni, que és un fill de puta,
cosa que no té cap mèrit, car tot ho féu la seua mare
amb el consentiment i el consell del marit,
a més d'ésser ell, suetoni, de pròpia collita, un bon cabró,
parla de mi en termes més que maliciosos.
allò que més em fot és que ho fa sense gràcia.
com que té tan poc que agrair als déus,
ha malparlat dels cèsars,
de tot allò en què roma, millor o pitjor, creia.
malparla ara de mi.
m'ha posat a l'altura indiscutiblement del càsar.
que el déus li ho paguen
enfonsant-li una clava en el forat nefand.
XXII (HP) Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill
i xiques, al cinema, amb les cames obertes
i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,
i hi ha el peó que es mata caent des d'un andami
i l'home que fa el pa i hi ha qui porta un metre
per saber el tamany escaient del taüt
i com hi ha els tramviaris que treballen la nit
de cap d'any i els forats de les piques i hi ha
l'ascensor amb un llum brut groguenc esperant
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
mentrestant la portera s'emborratxa de vi
i pixa per l'escala i la filla té por i el marit està fent-ho amb la dona del
metge
i els tramvies terribles amb l'enrenou dels ferros
i el metge que es dedica a trencar les anous
mentrestant la portera va pixant per l'escala
i trucant a les portes amb un colp de mamella
i el fill de la de l'arpa que s'ha mort fa tres dies
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri
a l'ampolla del vi i contempla la Loren
i llavors la suïssa crida pel passadís
i el cosí la segueix brandant el canelobre
i la xica que es gita més aviat que mai
i un fred com una mà li puja per les cuixes
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit
i els veïns que s'han mort els dos intoxicats
l'altre dia i la dona i la filla no tenen
ganes de menjar res i ploren com les rates
i el cosí i la suïssa que dormen brutalment
i el canelobre encès i el cobertor encès
les cortines enceses i tot el pis encès
els nobles cavallers enterrats en els claustres
mentrestant la portera pixa pels escalons
i el marit no pot més i la dona del metge
se'n va i agafa el metge i li diu fill de puta
i se'l fica entre cames i tot es pega foc
i la nena que plora sola a la porteria
i les inscripcions obscenes dels comuns
i el crani rebotant per tots els escalons.
UN AMOR, UNS CARRERS (LMer)
Sapchatz, gran talan n'auria
qu'ieu.s tengues en luoc del
marit.
BEATRIU DE DIA.
"TOT retorna, agrupant-se, i és una sola història,
un amor, un destí: perdura sense noms,
sols els noms d'uns carrers, l'amor, el sol amor.
Uns benvolguts carrers, enllà, per Quart de fora,
les baranes del riu, els bancs de l'Albereda,
aquells besos frenètics a la porta de casa,
una lenta tristesa que et recorria el cos,
o una alegria invicta, una delícia efímera
que ara retorna intacta... Tot retorna, agrupant-se;
és ja una sola història, un amor, un destí.
Carrers de Sant Vicent, de la Mar, de la Pau,
aquelles nits d'hivern, aquelles nits d'estiu.
Els amors fan l'amor, les històries la història.
Heus una vida ací. Les paraules terribles,
les paraules amables que ja no diu ningú,
que no sé qui va dir, que retornen, anònimes,
i em donen un sentit. Tot ho recorde, ho pense.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Aquelles mans enceses, de vegades cruels,
d'altres vegades tendres; els moments d'estupor,
o aquells moments amb el fulgor dels homicidis,
i una sang innocent entre unes cuixes llargues...
Tots els amors, l'amor; l'amor, tota la vida.
Jo no sé si està clar; per a mi sí ho està.
Mire, des del balcó, el carrer solitari.
Després vindran parelles, així que caiga el dia.
Aniran lentament, dient-se coses trèmules.
Sempre torna la vida, si se'n va alguna volta.
No estic massa segura; jo crec que no se'n va.
O crec que sempre torna. M'agrada, des de casa,
darrere dels cristalls, contemplar el carrer".
La pobresa pujava lentament per l'escala.
Foscament alenava en tots els replanells.
Evocava altres dies; vagament evocava
uns dies on encara hi havia l'esperança
i la conformitat i el sol deler de viure.
Tocava les parets, les tocava amb tristesa,
una llarga tristesa, llarga com una nit,
i seguia pujant la miserable escala.
Un dia arribaria, potser, a la terrassa:
si Déu vol, aquell dia serà un dia feliç.
"Com els amors retornen, i són l'amor, i fan
l'amor únic, la vida, se'n tornen novament,
se'ns en van de les mans i buidament ens deixen
amb les mans escampades damunt el davantal,
ara que ja tenies posat damunt la taula
el got de l'aigua clara en el plat de floretes,
ara que no volies ni parlar ni evocar:
contemplar solament la vella i alta imatge
en un silenci dens i poblat de records.
Allò que fou un dia retorna, inesperat,
omplint-te el cor de joia, omplint-te el cor de pressa,
omplint-te l'escaleta altra volta de riures,
pujant els escalons, tan viu, de dos en dos.
Se'n torna a anar després, quan tu no ho esperaves,
quan tu, en la pobra cuina, prepares unes coses
per fer l'estada amable : uns dolços, l'aigua clara...
Se t'ompli el menjador novament de penombres.
Mires per la finestra. Veus les lentes parelles.
Aquella nit no sopes i plores en el llit,
no pots tancar els ulls, mires en la foscor.
Veus l'espill de l'armari, tan llarg com un taüt.
Està als peus del teu llit, dempeus, greu o solemne.
I fores tan feliç, tan feliç, aquell dia,
amb la teua mà dins d'una mà, en un passeig!
No tornen els records dels frenètics moments
que et deixaven la roba o les cames tan brutes.
Sols evoques això: una mà en una mà,
una paraula amable, no gentil, sols amable,
un lent anar per uns carrers inconeguts
que pel seu nom evoques, per tots els seus balcons."
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
ELS AMANTS (LMer) La carn vol carn.
AUSIÀS MARCH.
"NO hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
E1 nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
LES ILLES
Teuladins de la plaça de Santa Eulari
adéu, adéu, adéu
me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa.
He estimat molt una illa
ella volia ser lliure i no es volia casar
alegre i graciosa com una palmera.
El moribund us prega encara amb un fil de veu
parleu-me de les illes
és de debò que Eivissa s'ha casat?
Totes les illes de la mar
s'agafen de la mà i canten i ballen
ara que ets lliure, oh! Cuba.
Illes de cap al tard...
com un enyoro llimes i taronges
volaven les parres.
Aina Monferrer Palmer SAN014: Treball fi de màster
Màster CIEL (UJI) Octubre de 2010
Menorca la bella
damunt Maó la lluna
i el sol dorm a Ciutadella.
Anit vaig somiar
que em naixia una illa
uns homes la trossejaven
ai! Dragonera petita.