Date post: | 10-Apr-2015 |
Category: |
Documents |
Upload: | olympiavillalba |
View: | 282 times |
Download: | 2 times |
1. Què és el so?
El so és un fenomen físic produït per les vibracions que genera un cos en moviment. El
so es transmet habitualment a través de l’aire en forma d’ones concèntriques (ones
sonores), que són captades per la nostra oïda i que arriben al cervell, on són
interpretades.
2. Com es propaga
El so es propaga a gran velocitat. Les ones viatgen per l’aire a 340 metres per segon i es
transmeten de la mateixa forma que s’estenen les ones en l’aigua quan llencem una
pedra.
Quan les ones sonores troben un obstacle en el seu recorregut, es reflecteixen, és a
dir, reboten i tornen en sentit contrari cap a la font del so. Si estem en una habitació i
donem una palmellada, el so rebota contra les parets, el terra i el sostre. Aquest efecte
s’anomena reverberació i explica per què la música no sono igual en un auditori de
concerts, un pavelló d’esports, a l’aire lliure o en una església.
L’eco és un tipus de reverberació en què es produeix la repetició del so perquè el
temps que transcorre entre el so emès i el so reflectit és tan ample que es perceben
per separat.
La ciència que estudia els fonaments físics del so és l’acústica.
L’oïda humana pot percebre
ones sonores que vibren de 20 a
20.000 vegades per segon (v/s).
Dels son de més de 20.000 v/s
en diem ultrasons i dels de
menys de 20 v/s infrasons.
Nosaltres no podem sentir ni
ultrasons ni infrasons, però hi
ha animals que senten els
ultrasons, per exemple el
ratpenat, algunes races de
gossos o els dofins.
UNITAT 1. SO, SOROLL I SILENCI. Les qualitats del so.
3. So, soroll i música
Segons les lleis de l’acústica, les ones sonores de periodicitat regular produeixen el so i
les de periodicitat irregular produeixen el soroll.
Però la diferència entre so i soroll pot
arribar a ser subjectiva segons l’ús
que es faci del soroll. Quan aquest
s’utilitza amb una finalitat artística, es
converteix en una part integrant
d’una obra musical, és a dir, en so.
Entenem, doncs, per soroll un so molest o desagradable i so allò que ens agrada o ens
produeix una sensació més agradable.
Definiríem música, doncs, com la combinació de sons i silencis creada per l’home amb
un objectiu concret.
4. El silenci
La música no només es compon de so, sinó també de
silenci, l’absència de so. Però, en realitat, el silenci absolut
no existeix. Encara que poguéssim aïllar-nos
completament dels sons exteriors, seguiríem escoltant els
sons interns del nostre cos.
En conseqüència, en parlar de silenci en la música hem
d’entendre-ho com una cosa relativa,com “l’espai en blanc
de la música”.
5. Elements de la comunicació musical
Els tres elements principals de tota comunicació són: l’emissor, el canal i el receptor.
Són els mateixos elements que intervenen en la comunicació musical.
L’emissor: és un cos elàstic capaç de vibrar. Les vibracions generen ones
sonores que es propaguen.
El canal: és el medi per on es propaguen les ones sonores a 340 metres per
segon. Habitualment és l’aire. Si comparem la velocitat de propagació del so
amb la de la llum, veiem que aquesta és instantània; en canvi, la velocitat del so
El diapasó serveix per afinar els instruments de l’orquestra a
partir del la-3 afinat a 440/445 Hz.
és relativament lenta. És per això que primer veiem el llampec i posteriorment
sentim el tro, tot i que es produeixen simultàniament.
El receptor: És l’oïda que rep les vibracions a través de l’aire i les converteix en
impulsos elèctrics que arriben fins al cervell, centre receptor i elaborador de
totes les nostres sensacions.
6. Qualitats del so: altura, durada, intensitat i timbre.
Altura:
És la qualitat que designa quan un so és agut o greu.
L’acústica defineix l’altura d’un so segons la freqüència, és a dir, el nombre de vibracions
per segons (hertz). Com més vibracions més agut és el so; com menys vibracions, més greu
és el so.
La música defineix l’altura del so amb les notes i la seva situació dins del pentagrama. Com
més agut és el so, més amunt es col·loca la nota dins del pentagrama, i com més greu és el
so, més avall es col·loca.
Durada
És la qualitat que expressa si un so és llarg o curt, és a dir, el temps que dura un so.
En música la durada s’expressa mitjançant uns símbols anomenats figures. Cada figura té el
seu silenci corresponent. Tant les figures com els silencis tenen uns valors determinats.
Intensitat
La intensitat indica si un so és fort o feble (suau).
L’acústica la defineix segons l’amplitud d’ona. A un so fort
li corresponen una major amplitud d’ona que a un so
feble.
També s’anomena dinàmica i s’indica a les partitures amb
símbols com p (piano) o f (forte) o els reguladors. Tot això
ho aprendrem més endavant.
Timbre
És la qualitat del so que permet diferenciar qui o què emet el so.
Per exemple, dos sons de la mateixa altura, intensitat i durada
sonen diferent segons la veu o l’instrument que els interpreti.
La música no sempre s’ha escrit de la mateixa manera. Abans
que s’establís la notació actual que vosaltres estudiareu, a
l’Edat Mitjana hi havia una altra manera d’escriure la música
en què la duració de les notes era molt relativa.
1. La música: una de les 7 arts.
Les 7 arts són:
Pintura
Escultura
Arquitectura
Literatura
Dansa
Cinema
Música
De totes aquestes la més recent és el cinema. Les tres primeres, la pintura, l’escultura i
l’arquitectura se les anomena les Belles Arts i són les que estan lligades a la
transformació d’uns materials tangibles (en el cas de l’escultura, per exemple, es
transforma un tros de marbre en una figura humana).
Les arts es divideixen en arts estàtiques i arts dinàmiques. Les arts estàtiques són
aquelles que no varien en el temps ni l’espai, no es transformen amb el pas del temps i
no canvien la seva localització física. Les arts dinàmiques són aquelles que canvien amb
el pas del temps i aquelles per les que necessites un temps concret per gaudir-les des
de l’inici fins al final.
Tenint en compte aquestes definicions podries dividir les 7 arts entre dinàmiques i
estàtiques?
LA MÚSICA COM A ART.
Els gèneres musicals. Principis que defineixen un instrument musical
2. Els gèneres musicals
A les biblioteques, per facilitar la localització dels llibres, es classifiquen segons uns
criteris d’ordenació. La música també es pot organitzar segons el seu gènere. La triple
classificació més habitual és:
Tradicional, popular o culta
Religiosa o profana
Descriptiva o pura
Música tradicional, música popular i música culta
Quan parlem de música tradicional ens referim a les
cançons i danses tradicionals amb què la gent s’ha
expressat al llarg del temps i que, antigament, es
transmetien de manera oral. Parlem de peces amb una
estructura senzilla i, generalment, de poca durada.
Normalment
utilitzem el terme música popular, paraula
derivada de “poble” per referir-nos a la música
actual que s’escolta majoritàriament a les ràdios,
concerts i mitjans de comunicació. Generalment
la música popular es caracteritza per ser un tipus
de música creada per ser “consumida”, és a dir,
per a ser comprada i escoltada en aparells de so o
bé en concerts en directe.
La música ètnica també és música tradicional. Rep aquest
nom, habitualment l’expressió musical de cultures llunyanes
i exòtiques, però cal recordar que el seu origen és el mateix
que el de la música popular
occidental.
La música culta, en canvi, és un
gènere més sofisticat. Les seves obres
poden ser molt extenses i tenir una estructura complexa. Ha
calgut un sistema de codificació – les notes musicals- per
permetre’n la transmissió i es caracteritza pel fet que la seva
creació sempre està lligada a la feina d’un compositor.
Popularment se l’anomena “música clàssica”.
Música religiosa i música profana
Al llarg de la història, la religió ha estat un fenomen
molt present en la vida de les persones. La música
religiosa acompanya els actes litúrgics o s’inspira
en fets religiosos.
D’altra banda, tenim la música profana, que no té
cap lligam amb el fet religiós. Sol estar relacionada
amb la vida quotidiana i les celebracions de caire
no religiós. Els trobadors i les trobairitz, i els joglars
van ser els primers divulgadors de la música
profana.
Música descriptiva i música pura
Parlem de música descriptiva quan ens
referim a obres inspirades en elements aliens
a la música: paisatges, literatura, quadres...
Aquestes obres, doncs, tenen un referent
extramusical com a base.
En canvi, la música pura no ens remet a cap
idea fora de la mateixa música.
3. Principis que defineixen un instrument musical
Si l’eina del pintor és el pinzell, l’eina del músic és l’instrument musical. Els instruments
que tenim actualment són el resultat de l’evolució de molts segles. La necessitat
d’expressar-se mitjançant la música ha estat al llarg dels segles el motor que ha
impulsat aquesta evolució. El primer instrument va ser la veu humana, però de seguida
els objectes d’ús quotidià van convertir-se en instruments musicals.
Perquè un instrument soni ha de constar de tres elements bàsics:
a. Material capaç de vibrar.
b. Un mecanisme que el faci vibrar
c. Un ressonador que amplifiqui el so.
4. Classificació dels instruments segons la producció del so
La gran quantitat d’instruments musicals que hi ha actualment ens obliga a fer-ne
una classificació.
Hi ha moltes maneres de classificar els instruments. La que segurament coneixes és
la classificació per famílies i subfamílies
Corda
Vent (subfamília del vent fusta i vent metall)
Percussió
A continuació te’n presentem una de diferent que classifica els instruments segons el
material que vibra:
CORDÒFONS, quan vibra una corda
AERÒFONS, quan vibra una columna d’aire.
MEMBRANÒFONS, quan vibra una membrana tensada
IDIÒFONS, quan vibra tot l’instrument
ELECTRÒFONS, quan el so es produeix electrònicament.