EFERVEs-CÈNCIEsMETRO- POLITANEs

REVISTA MUSICALNOVEMBRE - DESEMBRE 2009SUBSCRIPCIÓ ANUAL 15€52

+

ENTREVIsTA: MIQUEL SOSPEDRAACTIVIsTEs: XOSÉ AVIÑOA

Nativa 52

04 OPINIÓ SACRÉ! / REDUCCIONS / COMENTARIS AL MARGE06 HO DEIXO ANAR MANEL I ELS TRES PEUS DEL GAT07 PARTICIPACIÓ LA PREGUNTA10 REPORTATGE EFERVESCÈNCIES METROPOLITANES16 ENTREVIsTA MIQUEL SOSPEDRA / Sobre mercenarios / Richard Sennett: Defensa del artesano 24 RE-VIsIONs29 PRE-VIsIONs / ACTIVITAT D’INDIGEsTIÓ31 CLUB NATIVA32 ACTIVIsTEs XOSÉ AVIÑOA

CONTRA L’ÈXIT En un moment de la bonica pel.lícula “The Folk Singer”, recentment projectada al festival de cinema documental musical In-Edit, un cantant comentava que quan ell era més jove estava mal vist que els músics fitxessin per grans companyies, i s’els considerava “uns venuts”, i que en canvi ara tothom volia això. Les generacions actuals -deia- estan retrocedint el que d’altres havien avançat preservant una determinada manera de fer música, davant del mercat.

És habitual considerar que els qui desconfien de l’èxit són o bé uns envejosos que el voldrien per ells, o bé uns elitistes que només es senten a gust si el que els hi agrada és un privilegi gaudit per pocs. Però hi ha altres motius per desconfiar de l’èxit. Particularment de l’èxit mediàtic, que es diferencia de l’èxit del guapo de la classe, en que a aquest s’el pot tractar de prop i valorar si mereix el seu prestigi.

Tothom ha pogut comprovar alguna vegada com els mit-jans tecnològics, que són els que garanteixen la difusió massiva, falsegen la realitat. Qui adopta una postura rara davant d’una càmera de fotos acaba quedant més “natu-ral” que qui no ha forçat res. Per que una veu funcioni per la ràdio ha de ser impostada. La gent que es maquilla en un plató televisiu té una aparença més creïble que qui no s’hi posa res. Hi podríem trobar mil motius més per defensar que la realitat que transmeten els mitjans de masses -aquests que fan possible l’èxit- implica una distorsió i adaptació de l’original.

Els post-moderns diran que totes les realitats són iguals, i que no hi ha autenticitat ni falsedat. També hi haurà qui afirmi que un artista sempre ha d’actuar i “ser fals” per dir alguna cosa i provocar emocions. Jo no estic preparat per debats d’aquesta volada, però si que em permeto afirmar que alguna cosa s’ha perdut darrera aquesta manera de pensar que ho ha envaït tot, i que hi ha realitats que ens permeten conviure millor amb aquest món que d’altres (de la mateixa manera que no és el mateix l’economia especulativa que l’economia basada en la producció, per molt que les dues siguin realitats inventades).

I per què val la pena parlar-ne? La cosa no tindria més importància si no fos més que un divertiment per barallar-nos parlant de quins artistes ens agraden i quins no, però el cas és que el que pensem de l’èxit -per sub-conscient que sigui- és un motor important de tot el que passa socialment, i també de la manera que tenim de buscar la felicitat individualment. I probablement també és un motor inherent a moltes de les coses que passen que ens escandalitzen.

En definitiva, hi ha altres motius per rebutjar l’èxit, i crec que des de l’activitat cultural hi ha una responsabilitat i una tasca a fer per inventar valors (encara que només sigui una altra idea de l’èxit) que repercuteixin en una vida diferent.

— Jordi Oliveras | http://jordioliveras.blogspot.com

NATIVA #52 Revista musical Novembre–Desembre 2009 EDITA - Indigestió Musical SL.Apartat de Correus 9042 08080 Barcelona E-MAIL revista@indigestio.com WEB www.indigestio.com Nativa no necessàriament es fa responsable de les opinions dels seus redactors i col·laboradors.DIPÒSIT LEGAL: GI 956 2002

DIRECCIÓ I COORDINACIÓ: Jordi Oliveras i Cristina Tascón.

HAN COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO: Joan-Elies Adell, Joan Álamo, Jac Cirera, Gerard Codina, Pau Cristòful, Ramon Faura, Sonia Galve, Jordi Girbén, Xavi Guillaumes, Albert Isnardo, Carles Llàcer Escamilla, Marçal Lladò, Victor Lenore, Marc Masó, Victor Nubla, Matías Rossi, Perico Sambeat, Marta Vallejo,

DISSENY I IL·LUSTRACIÓ: Todojunto (www.todojunto.net )

FOTOGRAFIA: Diego Bustamante, Pau Cristòful, Gema Darbo, Albert Isnardo, Roger Rossell, Cecília Vázquez (www.eldemasiado.tumblr.com). Arxiu fotogràfic de Ferran Amado, del llibre “La música del dimoni” 30 anys de rock a Badalona, arxiu Spay9 i arxiu Nativa.

IMPRESSIÓ: Rotimprès.

AMB EL SUPORT: Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya i de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.

EDITORIAL

QUI?

52

3

Nativa 52 Nativa 52

Ben sovint, una gran novel·la o una bona pel·lícula ens poden ajudar a imaginar-nos millor un esdeveniment històric o entendre més acuradament una determinada realitat que no pas un erudit i documentat llibre d’histò-ria. En ocasions, i això passa més rarament, una cançó es pot arribar a convertir en la banda sonora d’una època, ajudant-nos a copsar (o recrear) un determinat temps viscut. Allò que sí és extraordinari és que una cançó sigui capaç d’explicar a la perfecció, en poc més de cinc minuts, la situació sociolingüística d’una llengua en un lloc concret durant un determinat període de temps. Això és el que succeeix amb la cançó “Santa Mare Llengua (Santa Ryanair?)” de Claudio Gabriel Sanna, un dels refe-rents de la música algueresa, que va liderar durant anys l’històric grup Càlic.

Des de fa un parell d’anys, Sanna ha decidit iniciar una carrera en solitari, que es va concretar, l’any 2007, amb la publicació del seu àlbum Terrer meu, que conté, a banda d’aquesta joia de la sociolingüística irònica, que és “Santa Mare Llengua (Santa Ryanair?)”, un altra cançó

titulada “Aiò...però!” que relata, amb un afinat sentit de l’humor, tant el pas desacomplexat per Catalunya d’un alguerès que vol conèixer en profunditat el “seu” país, des d’un interior ple de granges que regalimen purins (“Quina l’olor del porc!”) a una costa tarragonina de turisme massiu (“El peix no és fresc, i tots parlen en tedesc!”), així com l’actitud d’alguns visitants catalans quan viatgen a la seva Alguer (“Parlarem en català, enca-ra que és país italià/ era la nostra colònia, allí ningú ens diu Polònia”).

La joia del disc, com es deia adés, és “Santa Mare Llen-gua (Santa Ryanair?)” una cançó que té la virtut de fer una síntesi de la situació de l’alguerès durant els darrers anys plantejada des de visió irònica i humorística però també molt seriosa en plantejar que la Ryanair pot salvar l’alguerès perquè, en l’activació dels fluxos comunicatius, la llengua tornarà a ser útil per als algueresos: econòmica (el turisme) i vitalment (molts joves algueresos i catalans es coneixeran entre ells, establint noves relacions). jadellp@uoc.edu

REDUCCIONs — Joan-Elíes Adell

SI NO T’ACAbeS LA SOpA, vINdRà eL FÈLIX MILLeT I…

Ja fa unes quantes setmanes, mesos, que només sentim parlar d’aquesta, la gran bèstia corrupia, Fèlix Millet, que ha profanat el gran temple de la música catalana, buidant la caixa forta amb finalitats tant altruistes com ampliar-se la casa … Magazines de sobretaula es perme-ten fins i tot realitzar documentals graciosets sobre el cas Millet… com si la cosa fos una broma. La burgesia cata-lana és especialista en tractar com a broma els crims que comet… tots sabem sobre quin horror s’assenta la nostra renascuda cultura catalana -un invent post-romàntic de l’últim terç del XIX- sublimació burgesa finançada amb els diners de l’esclavatge, la canya de sucre i el cotó. Per què, si no, hi ha negres a Cuba?... els mateixos empresaris que van posar en peu els llaminers palaus i temples modernistes -també, i és clar, aquesta caixeta de bombons anomenada Palau de la música-, necessi-taven netejar la suor negra, invertint el capital depredat en visibilitat pública.... Ai, Millet… dolent, més que dolent!... Probablement de tota la generació finançada per aquesta burgesia de nous rics, els dos únics que es van mantenir integres van ser Verdaguer i Gaudí. I tots sabem com van acabar (¡). Casualment, cada vegada que la societat catalana rebia un sotrac perquè l’obrerisme -aquest sí, veritablement catalanista- amenaçava amb cremar quatre parròquies, els grans burgesos es posaven la barretina i construïen un nou palau. Si la cosa, tot i

així, no es calmava, aquest prohoms no dubtaven a sortir fora la ciutat, bombardejar-la i dir després que tot era culpa dels Madrilenyus(1). Insignes empresaris locals, amb escultureta inclosa a Via Laietana, van finançar, anys després, el mateix bàndol nacional que desmante-llaria les institucions catalanes i afusellaria al president de la Generalitat.

... I ara es lamenten del mal institucional contra aquest temple de la cultura, mirall de la societat catalana. De quina?... Afortunadament, la societat Catalana ja fa temps que ha paït Mozart, Brahms; fins i tot Albéniz... Afortunadament, la societat catalana quan pensa en compositors contemporanis no pensa en La Oreja de Van Gogh, Tracy Chapman o Jarabe de Palo (2).

Els edificis del modernisme, alguns, com a arquitectura, tenen un valor enorme, únic, total. Semànticament són repulsius. La cobdícia petrificada. L’esnobisme esgrafi-at. Fèlix Millet, un de tants, participa d’aquesta lògica. Forma part del mateix estament i es serveix dels matei-xos mecanismes... encara ara, en llibertat sense fiança, escoltant, al sofà de casa seva, l’últim cd de Luz Casal. ramonfaura@gmail.com

(1) Val la pena llegir l’article “La Lliga i el lerrouxisme” de Josep Coll Crei-xell (Extret de “Justícia Social”, òrgan de la Unió Socialista de Catalunya, 9 de juny de 1934). Podeu trobar-lo a: http://andreuespasa.blogspot.com/2006/08/la-lliga-i-el-lerrouxisme.html

(2) Tots tres programats en la temporada 2009-2010

COMENTARIs AL MARGE — Ramon Faura Coll

“Per a un compositor que recorre a l’improvisació, renunciar al control d’al menys una part de la seva música i, el que és més important, abandonar aquest control, no pas a l’atzar, sinó a d’altres músics, ha de ser una experiència única”.–Derek Bailey

Gleipnir és el nus màgic amb què els nans lliguen el llop Fenrir perquè no pugui escapar i ferir els déus de la mitologia germànica. Abans s’havia intentat lligar el monstre amb nusos ben forts, però els desfeia, i el problema és que si Fenrir va pel món sense lligar, acabarà per trobar Odin i endrapar-se’l, la qual cosa desencadenarà la fi del món, el Ragnarok. Per això els nans opten per un nus màgic, que el llop no podrà desfer: Gleipnir, un nus simple, fet en una cinta molt fina, però formada per diversos elements: el miol d’un gat, pèl de dona, arrels d’una muntanya sagrada, tendons d’ós, l’aire d’un peix quan bufa i la saliva d’un ocell.

Provist d’aquests elements i d’altres més secrets, Pablo Rega ha donat forma a la subtil cinta de Moebius que lliga la bèstia quan dirigeix la Banda d’Improvisadors de Barcelona, de manera que allò primordial que esclata en la música impro-visada col·lectiva, la turbulència, l’esgotament, els apocalipsi i els jericós, es veu obligat a conviure amb la sensualitat, el misteri, Sherezade i Alí Babà.

Rega i els seus setze lladres obren de tant en tant la cova del tresor per a que ens hi puguem acostar i apreciar les sedes de

Samarkanda, l’or de Moctezuma, l’obelisc tallat en un meteorit, els manuscrits de Qumram i altres palimpsests que han anat extraient dels territoris en els quals efectuen les seves explora-cions, fins a crear una Venècia exuberant, en la qual, forma i coneixement són indissolubles. Res més lluny d’El Dorado ni dels regnes perduts on els rius porten vi, les muntanyes són de formatge i dels arbres pengen garrins fets al forn de llenya. Darrere de cada conquesta hi ha un pla acuradament establert, un full de ruta per a cada exploració i un esforç cartogràfic. En resum: treball.

El mite de que els músics que improvisen depenent d’una mena de mannà inspirador i que es passen la vida fent qualsevol altra cosa fins que pugen a l’escenari i, un cop allà, esdevenen oracles per gràcia de les muses, és això: un mite. Romàntic. I la Banda d’Improvisadors de Barcelona no és pas un mite, sinó una realitat esplèndida que, de ben segur, no hagués estat possible sense l’esforç i la tenacitat d’en Serapi Soler, filantrop de l’underground i cultivador de la idea de que és precís organitzar la vida al voltant d’una capacitat, de manera que aquesta capacitat no es malgasti.

El resultat del treball de tots plegats no sembla tenir ja punt de retorn. L’orquestra avança imparable a la conquesta de l’univers sonor i en cada concert mostra una part del seu aparentment inesgotable catàleg de meravelles.

Ara només falta que al suport actual dels aficionats i de la xarxa de col·lectius i activistes, s’hi sumi un xic de suport institucional i un polsim d’interès per part de promotors i festivals, i tindrem BIB per a estona. | nublanativa@hronir.org

sACRÉ! — Victor Nubla

OPINIÓ

4 5

Nativa 52 Nativa 52

MANEL I ELs TREs PEUs DEL GAT.Era al Mercat de Música Viva de Vic, vaig obrir el Nativa, número 51, i em vaig trobar un editorial de l’amic Jordi Oliveras carregant contra el “fenomen Manel”. Me’l vaig llegir i rellegir fregant-me els ulls. O sigui, que portem anys i panys esperant, desitjant, fabulant amb la hipòtesi aventu-radíssima que un artista alternatiu en català provoqui una trencadissa i es posi en boca de tothom, i ara que, per fi, el tenim a les mans, ¿toca carregar-nos-el perquè és “exage-rat”, perquè és un invent mediàtic, perquè tanta exposició encotilla el desenvolupament natural del grup…? Se’m devia notar l’empipada, perquè em vaig trobar el Jordi unes hores més tard i, després de parlar-ne cordialment una estona, em va oferir escriure’n un article per la revista. No se m’ha perdut res en aquest afer, ni cobro comissions dels bolos de Manel, però, què voleu, m’agrada que els passi tot això que els està passant.

El “fenomen Manel” no va néixer a cap redacció, sinó ar-ran d’un furiós boca-orella que després, lògicament, va tenir ressò a la premsa. Però el procés va ser aquest, i no el contrari (això, el Jordi m’ho va reconèixer a peu dret davant el Casino de Vic). Sí, quan va sortir el disc, l’ambient ja era prou calent i diria que encara no se n’havia publicat ni una línia als diaris de Barcelona. Però, Jordi, això que en dius “histèrica reacció col·lectiva”, per a mi, és una expressió de

passió que en aquest món nostre de la música, tan cool i posat, no em molesta, ans el contrari. Apuntes que hi havia ganes de “grans esdeveniments”, com si això fos negatiu. Home, i tant que n’hi havia! Normal, en una escena que sempre es queixa d’estar en precari i en una cultura vulner-able. Per què l’escena independent pensa tant en petit? Per què crea complexos l’èxit? Necessitem aquests esdeveni-ments: són locomotores que poden arrossegar escenes i alertar el públic mitjà que alguna cosa està passant, i no en parlem ja de l’efecte calòric que produeixen en un mercat lingüístic minoritzat.

Finalment, desplaces el focus cap al grup i dius que aquest èxit “l’obliga a massa coses: a cantar les mateixes cançons, a fer el mateix xou…”, i que “no han tingut gaire temps per aprendre’n”. Bé, amb un únic disc en el mercat és natural que qualsevol artista, no només Manel, es dediqui a tocar, si fa no fa, les mateixes cançons durant un cert temps. Però, atenció, si aquest grup és incapaç de superar la pressió ambiental de l’èxit (tant desitjada pel 99,99% dels artistes del planeta Terra) i evolucionar i créixer, és que tot això li va gran. No vulguis tutelar-los i protegir-los tant, que són gran-dets i han de saber on s’han ficat, no et sembla? L’èxit, en mans d’un artista intel·ligent; no ha d’”obligar” a res; ha de ser una fabulosa oportunitat! Si ells l’aprofiten i ens porten un bon segon disc, millor per a tothom. Si no, sempre recor-darem aquell grup que va fer un àlbum esplèndid i després es va diluir. Com Pep Laguarda, Family o Música Dispersa. Mentrestant, perquè no gaudir del moment?

— Jordi Bianciotto

LA PREGUNTA:(Pregunta bimestral als nostres lectors)

Com sovint passa amb alguns escàndols, el cas Millet fa que ens preguntem què hi pot haver darrera. per entendre’ns, sorprèn que fallin tots els sistemes de control, hi ha un sotrac, i ens preguntem quantes coses deuen estar passant de les que no ens en assabentem. en aquesta crisi de confiança és possible que ens passem o que ens quedem curts, doncs tenim la informació que tenim, i després el que cada u imagina.

Com ho veus tu? Tendeixes a creure que el cas Millet és un símptoma del funcionament de la cultura a molts nivells o, pel contrari, és una excepció que no hauria de tacar la imatge de l’activitat cultural? Què té de singular un cas de corrupció vinculat a la cultura? el trobes diferent dels vinculats, per exemple, a la construcció? Què hauríem d’aprendre d’aquest cas?

S’ha parlat molt de la singularitat d’aquest cas, pel fet que afecta al sector cultural i al cor de la catalanitat, a

mi ni l’una cosa ni l’altra em semblen rellevants. Millet no és el primer burgès que estafa el seu propi país i la seva gent, i podem estar segurs que tampoc serà l’últim. Els diners de la cultura no són diferents dels de la totxana o els de qualsevol negoci. Després de defensar durant anys el vessant econòmic de la cultura i el tractament de les accions culturals com a productes de mercat, de què ens estranyem? Vivim en un estat amb una economia sub-mergida entre el 20 i el 25% del PIB, on el 63% dels diners en efectiu disponibles són bitllets de 500 €. Vivim en un país on la cultura està poc regulada. Hem permès que els partits polítics es converteixin en grans màquines, que necessiten molts diners només per mantenir la seva inèrcia de funcionament i ningú resol el seu finançament. Què en podem esperar de tot plegat?

— Ferran Farré. Tècnic de cultura

No tothom lligat a la cultura te la visió de negoci d’aquest “senyor”, però és que a les altes esferes,

on no només hi ha un vincle professional, sinó familiar i d’amistat, de generacions de famílies de tradició burge-sa, per ells, és un joc. Senten que els pertany la direcció de la vida del ciutadà i que, fins i tot, han de ser lloats per la seva tasca. I això és aplicable a d’altres escenaris. Però, les titelles necessiten fils i titellaires...qui movia a Fèlix Millet? O millor dit, qui deixava que és mogues sense control? Què es rebia a canvi? Per què per poder comprar 6 ordinadors per fer tallers d’informàtica musical a un centre cívic fa falta la benedicció papal i, en canvi, aquest tio podia desviar 600.000 euros a la Fundació Trias Fargas? Per què no se’ls hi pot pagar ni el sopar a grups locals que omplen les sales municipals i a la Clara Millet li paguem tota una boda digna de Sisi Emperatriz?

— David Madrazo

Crec que és la manera de funcionar a tots nivells en aquest tipus d’institucions i arreu on es manega

força diners. Penso que aquest cas és molt més greu que si es dona en l’àmbit de la construcció perquè, tot i que és més perillós pel físic de les persones (si un edifici cau), ja sabem que s’hi dediquen per a fer negoci. Trobo que la cultura té a veure amb quelcom més espiritual però igual de necessari per a la societat, tot i que la realitat cada cop s’allunya més d’aquest ideal. No podem deixar-ho passar com un altre cas més. No ens podem

PARTICIPACIÓHO DEIXO ANAR

6 7

Nativa 52 Nativa 52

deixar acostumar. Estem començant a viure en la política del descaro, que consisteix en que en lloc d’amagar-nos les malifetes, ens les presenten pel telenotícies i després deixen que s’esvaeixin sense que passi res. I d’aquesta manera es crea menys resistència que quan ho feien d’amagat. Per això és molt d’agrair que vosaltres propo-seu aquest tema!

— Ruth Barberán García

Proposo traslladar les càmeres de vigilància ciutadana als despatxos de la gent amb accés a la corrupció, i

fer seguiments seriosos dels seus números, així com as-segurar que paguen els impostos que els hi corresponen.

— Narcís Coromina Vidal

De corrupció, per desgràcia n’hi ha a to els camps. No depèn del sector sinó de les persones. El que hem

sorprèn més del cas Millet és que crec que ja va ser con-demnat pel Cas Renta Catalana i per tant se’l coneixia, no entenc com ha anat tant lluny....

— Víctor Lobo

No han fallado los sistemas de control si no los de repar-to, por eso estalla y se hace público. Tiendo a creer

que ocurre en todas las actividades donde haya subven-ción y orientación bajo criterios estéticos, culturales, etc de “expertos”, y que tenga que ver con lo que se llama “Cultura”, sea cine, poesía, música o talla en madera. Esto no tiene nada que ver con el sentido profundo de la Cultura, si no con el negocio de la Cultura, cosa diame-tralmente distinta. Es esencialemente lo mismo que en otros casos, pero disfrazado de buenismo, lo que es mas perverso. Bajo la piel del corderismo cultural, esta el patio lleno de espabilados que han aprendido a vivir del cuen-to o incluso, como en muchas actividades mercantiles, a robar. Eso si, tratando materias de altura, de Cultura. Propondría que la subvención sea en la declaración del IRPF personal. No hay que subvencionar actos, sino los gastos de los espectadores que no puedan sufragárselos. ¿Qué sentido tiene subvnecionar la ópera al dentista, al Registrador de la propiedad, unos no declaran lo que ganan, y otros no necesitan ayuda. Eso además, evita-ría el buenismo de los golfos y la manipulación. ¿Cree alguien razonable que la programación de Wagner en la Ópera de Valencia responde a criterios objetivos, “populares”? Por eso, para poder fumarse ese puro le ponen mucha escenografía espectacular, y así el per-sonal cree estar asitiendo al circo en vez de al peñazo de las óperas de Wagner.

— Javier Boned

Després de veure els mecenes que figuren a la web del Palau de la Música Catalana, em nego a creure que

aquestes empreses, bancs, diaris i Tv. que donaven di-ners al Sr. Millet no sabessin de quin peu calçava aquest

personatge. I es que encara no hem escoltat les fortes queixes que crec que hauríem d’esperar de les empreses que donaven diners al Palau. És que no els fa res que se’n faci un mal ús de les seves donacions? Per això, tinc la sensació que el sr. Millet no era un pop que tenia els tentacles posats a tot arreu, sinó que ell era un node clau usat pels interessats, sobre el que giraven molts diners, exempcions fiscals i/o quelcom inconfessable. A Catalu-nya ens convé que s’arribi fins al fons de la qüestió, pel bé de la nostra cultura i societat.

— Andreu Ferrer Félez

El cas Millet és diferent a d’altres casos de corrup-ció precisament per haver-se produït dins el mon

cultural i a un nivell de màxima responsabilitat. Vull dir que dubto que pugui equiparar-se el fet d’una manera menys escandalosa. Millet era el màxim responsable d’una institució de màxima notorietat en l’àmbit musical, popular, polític, històric, simbòlic, social... Quan una institució com el Palau de la Música tremola, agafeu-vos que el terratrèmol ja és aquí. La vergonya i la indigna-ció han traspassat, i per això, qui continuï dient que la cultura és pur entreteniment i és un fet intranscendent a la societat, després d’això, és perquè és imbècil. Gràcies Sr.Millet per fer-nos obrir els ulls!.

— Amós

Jo ho veig amb seriosos dubtes sobre si la corrupció és del sistema o és ‘el sistema’. Crec que hi ha una

opacitat absoluta a les altes esferes i que el model de creixement econòmic que tenim fomenta i alena aquest tipus de conductes. Després de Millet, ha arribat Santa Coloma… Penso que en l’àmbit dels grans negocis del nostres dies -el futbol, també la cultura de l’espectacle- aquestes dinàmiques també es donen. Per això crec molt més en la cultura de base i popular, nascuda de l’auto-gestió i la cooperació. No els considero pas diferents a altres casos de corrupció. L’intocable Barça està fent una tupinada a Les Corts contra les demandes veïnals sense que es generi cap escàndol. La corrupció és com un càn-cer: pot arribar a qualsevol esfera. I el fet que es saquegi el Palau és una mostra crua i descarnada. La democràcia sobreviu per la nostra exigència o caurà per la nostra indolència. I que ha de cloure l’era de la impunitat dels qui exerceixen el Poder.

— David Fernandez (www.coop57.coop)

Millet, rey de un país llamado limbo: Una vez oí a Enrique Morente decir que si el flamenco diera

dinero, tendríamos que andar con metralletas. Si cam-biamos flamenco por cultura llegaríamos a la misma conclusión.

La cúspide de la pirámide cultural engulle el 90% del presupuesto de cultura de la Conselleria de Cultura de

la Generalitat. Citemos: Liceu, OBC, l’Auditori, Palau de la Música, MNAC, MACBA, TNC, Teatre Lliure, Fun-dació Tàpies, Fundació Miró, Fundació Picasso, CCCB, Orquestra Simfònica del Vallés... En casi todos los casos estas instituciones están regidas por consorcios donde las instituciones paganas ponen su cuota económica cada vez que corresponde.

Las pirámides con exceso de peso en la cúspide acaban derrumbándose. No es posible mantener un monumento tan descompensado. El caso Millet, producto de la pillería ambiciosa del que se cree con patente de corso por su ascendencia de lustre y la supuesta cordura de un mon-tón de personas (lo más florido de la sociedad catalana), muestra lo perverso del modelo altamente subvencionado.

Un país donde los que gobiernan no apuntalan a la base social y a su entramado asociativo, estará siempre sometido a los vaivenes de los que manejan el cotarro de los contenedores económicos, o lo que es lo mismo, la adorada sociedad civil. Una sociedad civil dividida entre poderosos y débiles. La política no se relaciona con la sociedad civil débil y mucho menos con los que nos movemos, desde la base, en el conjunto de empre-sas, asociaciones, cooperativas o colectivos vinculados con la cultura.

En el limbo, o en el rebaño de a los que les conviene mirar hacia otro lado y silbar ante las evidencias, han estado los responsables políticos de las diferentes institu-ciones que participan en el consorcio que dirige el Palau de la Música. Pero también han participado del sueño de los necios los representantes de las 100 empresas que continuadamente han apostado por la carta marcada que ahora nadie desea. Unos mecenas que se han acercado tanto al sol que más calienta que se han chamuscado. No es cierto que al que a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija.

La sombra del descalabro del Palau es larga y ancha. Son 30 años de relaciones feudales a las que nadie se enfrentó; ni los que estaban dentro ni tampoco los que desde fuera tenían la responsabilidad de saber cómo se cocía la carn d’olla. Tres décadas de despotismo y nepotismo practicado sin coraza. Nuevamente el miedo, ese miedo innato a tantos seres humanos, participa y es cómplice de una corrida donde nadie quiso coger el toro por los cuernos.

Hay rebaños que no necesitan ni pastores ni perros. La manada de la cultura deberá dejar su clasismo habitual, el que diferencia entre cultura oficial subvencionada y la otra, la que no merece el saludo porque nunca creyó en el milagro de los panes y los peces.

— Lluís Cabrera

Què es pot comentar del cas Millet que no s’hagi dit encara en tertúlies, diaris, blocs, barres de bar o ca-

merinos d’auditoris? Com és possible, per exemple, que l’any passat el senyor Millet fos a punt de tancar l’escola coral del Palau per problemes econòmics, amb centenars de nens i un professorat treballant-hi per sous misèrrims, mentre ell es construïa, entre d’altres, una mansió a costa dels pressupostos de la fundació? Què dir d’un frau tan desproporcionat i prolongat en el temps on, a més, s’intueix la connivència d’institucions i polítics presents i passats, entrelligant el cas amb el mal solucionat finan-çament de partits?

No tinc respostes ni coneixement sobre aquest escàndol que esquitxa de manera tan transversal a diverses capes de la societat. Ni tinc consciència de com s’ha pogut ar-ribar a aquesta situació excepcional -i quan dic “excep-cional” ho dic pel desig que sigui tan sols una excepció-. Però pel simple fet d’haver existit de ben segur que és símptoma d’alguna cosa: no només posa de manifest la seva manca d’ètica individual sinó també la miopia de l’entorn col·lectiu que ho ha permès.

Per exemple, molts músics, com nosaltres, pel desig i il·lusió de treballar, som capaços d’empassar-nos qualsevol maltractament econòmic sense obrir boca. Ens sentim minúsculs davant dels grans programadors que ensumen el nostre neguit. Pensem massa ràpidament que si no toco jo hi ha un exèrcit de músics disposats a treballar en aquestes condicions -hòstia, això ho deia Marx sobre el capitalisme...- I, a més, pensem sovint, la nostra feina està tan propera a la vocació que de vegades ens sentim ja ben remunerats amb l’activitat mateixa. És el que distancia el senyor Millet dels grans estafadors en el camp de la construcció: uns estafen en una activitat eminentment lucrativa tant per treballadors com per empresaris i el senyor Millet abusava de bona fe, vocació, il·lusió per la cultura per embutxacar-se grans salaris -estafes tan cruels com quan en el camp de les ONG, hi ha gestors que ho fan en nom de la solidaritat-.

No denunciar l’estranyesa de les dinàmiques econòmi-ques del Palau, que tots coneixíem i justificàvem amb un “Això és can Millet i va com va”, és un símptoma clar que la cultura -i la música en concret- viu amb tota naturalitat en un món a mig camí entre l’oficialitat i el submergiment. I aquest caldo de cultiu juntament amb la nebulosa legal i burocràtica que gira a l’entorn de les associacions, fundacions, mecenatges i subvencions -de tot això els polítics n’haurien de donar explicacions- ha permès que en Millet pogués fer i desfer a plaer. El cas Millet no ha de tacar la imatge de les activitats culturals de cara enfora però sí que ens ha de fer adonar als que hi som ficats que nosaltres som els primers responsables tant de la nostra il·lusió i qualitat artística com de la nostra dignitat laboral.

— Aleix Puig, Quartet Brossa

8 9

Nativa 52

TeRRASSA, L’eSCeNA INdIe-FeReNTEn parlen: Toni Ramon – President i+D Indirecte, Locutor de radio, Programador musical. Servei de cultura de l’Ajuntament de Terrassa. Ruben Martínez – Menage i To be continuedRaul barbero – To be continuedLluís paloma – To be continued i col·laboracions amb Tired Hippo a part de la seva creació en solitari.

Des de fa temps, Terrassa és una ciutat coneguda pel Jazz, les institucions han posat esforços i recursos perquè així sigui, però a banda d’aquest fet el jovent s’ha interessat sempre per altres estils com la rumba, el mestissatge o el punk, lligat al fort moviment okupa.

“Jo diria que, Terrassa és de tot menys independent. La rumba, el punk, el jazz i el hip-hop es veuen arreu, però la música independent és més que minoritària” TR

En aquest context apareix el 2004 una programació dife-rent de música en directe a l’Spay 9. Decidida a trencar aquests estereotips.

“L’espai era una discoteca i el propietari va decidir fer-hi música en directe. Jo era una mica escèptic davant d’això, però quan ens va ensenyar com havia adaptat el local vam veure que la voluntat era ferma i vam acon-seguir convèncer-lo amb el nostre projecte. Sincerament, pensàvem que duraríem 1 o 2 mesos i al final vam estar un any i mig fent 175-180 concerts” TR

“La nostra idea era portar grups de fora de Terrassa, emergents però amb nivell, i conjugar-los amb grups locals que crèiem que complien amb l’esperit de la lliure creació” TR

Això va generar un impuls important pels grups denomi-nats indie de la ciutat, que quasi es podien comptar amb

els dits de la mà. To be continued n’era el representant més Pop, Ménage el rock de regust americà, Tired Hipo el Folk lo-fi acústic i Cristian F l’emo-core compacte i potent.

“Intentàvem que els grups locals toquessin regularment” TR

“Veies que més o menys tenies un bolo cada mes i inten-taves renovar-te” LP

“En el moment que veies que contínuament et posaven de teloner de grups amb molt nivell, intentaves assajar per poder donar la talla.” RM

“Primer portaves a Ménage o To be continued i els veies justets però al final van acabar fent directes molt bons” TR

De cop una música obviada a la ciutat trobava el seu espai, i els seus seguidors es sentien a gust veient que setmana rera setmana podien veure grups com Delorean, Nueva Vulcano, Statistics, Unfinished Sympathy o la Habitación roja al costat de casa i al mòdic preu d’una consumició obligatòria.

“L’Spay 9 era un punt de trobada, el divendres hi anaves sense pensar-t’ho, no quedaves amb ningú, però sempre hi havia gent que coneixies” RB

“Els concerts eren gratuïts perquè a Terrassa poca gent coneixia els grups que portàvem i crèiem que calia potenciar-ne el coneixement. No crèiem que els grups no haguessin de cobrar, però nosaltres no gestionàvem els diners i fèiem el que podíem, molts grups acceptaven perquè els interessava fer bolos en una ciutat gran com Terrassa” TR

Malgrat l’enginyeria econòmica i l’habilitat d’en Toni i els seus col·laboradors per portar aquest nivell de grups, i oferir-los al públic gratuïtament, passaven els mesos i no s’afegia gent nova a veure els concerts.

“La programació era molt bona però no va acabar de convocar prou gent a Terrassa, no se si és perquè encara som molt provincians o què” RM

“El local era molt gran i els grups que portàvem no eren el suficientment mediàtics com per emplenar-lo” TR

“La gent que havia descobert l’Spay 9 era molt fidel, el problema és que sempre érem els mateixos” LP

Això va fer que al cap d’un any i mig l’aventura de la música en directe a l’Spay 9 acabés, sense que la major part de la població no s’hagués ni adonat que durant aquella època el bo i millor de l’escena independent catalana i estatal havia fet concerts memorables dins la seva ciutat.

— Text / Jac Cirera

REPORTATGE

“Als locals si van fer festes, mostres de vídeo-art, de tot. La comunió era molt forta i tothom anava a veure els bolos de tothom” recorda en Xavi Carbonell. “vivies moments molt curiosos, de cop et trobaves que en 5 minuts, a l’escenari, saltaven del HipHop a la Cobla” diu en Fèlix vives. “La gent venia a veure uns Tokyo Sex destruction, però abans es podia sorprendre amb un grup local desconegut que també tenia coses a aportar” explica en Toni Ramon.

Qui més qui menys guarda algun record especial de les vivències musicals a la seva ciutat. Moments en que la música i l’ambient que genera van marcar un episodi. Aquest reportatge es desplaça a Terrassa, el prat i badalona per intentar explicar part del que es mou, musicalment, en les ciutats metropolitanes d’influència barcelonina a través de moments, flaixos de l’activitat musical de cada ciutat, recordats pels seus protagonistes.

EFER- VEsCÈNCIEs METRO- POLITANEs

To be continued

Bucs d’assaig, La Capsa

— Per Jac Cirera

11

Nativa 52 Nativa 52

eL pRAT I LA CApSA de SORpReSeSEn parlen:

Marta Ardiaca – Directora de la CapsaFèlix vives – Programador de la CapsaIñaki ezcurra – Arreglista i productor, membre de Zulu 9.30 Fossi – Elsa Benaquel i els Blues que diu, Kaj Tiel Plu. pikostylo – La Clase. Locutor el Prat RadioWilly Macià – Carrots i Pigmy

Ningú dubta que un dels esdeveniments més rellevants sobre la música del Prat en els últims temps ha estat l’aparició de La Capsa.

“La Capsa va sorgir amb la idea d’equipament per donar resposta a temes musicals i de joventut. Al principi les activitats de promoció musical convivien amb un servei d’informació juvenil, un servei d’informació sobre la sexualitat, varies associacions de teatre, rol i la radio, entre d’altres, després va anar prenent més protago-nisme la part musical.

Les 4 línies d’acció musical de La Capsa eren i són:

- Suport als joves creadors: acollir i donar suport a les iniciatives i projectes de la gent, i incentivar la creació

- La “Community music”: dedicada a la inclusió social a través de la música

- Una vessant de recopilació de documentació musical de la ciutat.

- I finalment la música en viu” MA

“Se utilizaba toda La Capsa, en el bar había los artistas gráficos, fuera se hacían grafitis, pero sobretodo era música, los grupos subían al escenario, hacían 3-4 temas y se cambiaban”. P

“Lo maco era que no es tractava d’un concurs, no es tractava de veure qui era més que qui” F

“Era un ambient molt festiu i el públic també era molt divers, músics, familiars, amics” IE

“A lo mejor un padre se enteraba ese día que su hijo tocaba la guitarra” WM

Propostes com les del Hapening s’han seguit desen-volupant a La Capsa, que continua el seu camí amb noves i dinamitzadores propostes per als artistes locals, conversant amb la gent que hi ha col·laborat i els artistes que hi han passat, t’adones que la Capsa és un lloc molt estimat. Propostes com l’actual 08820 són un element fonamental per la promoció local de la música del Prat.

bAdALONA, L’OFegAMeNT de L’ACCIó MuSICALEn Parlen:

Xavier Carbonell – Associació de músics de Badalona, Mushka Ferran Amado – Locutor radio Ciutat de Badalona, Cofundador revista Enderrock

A Finals dels anys 80 Badalona vivia, per part dels grups que van protagonitzar la dècada, un cansament simp-tomàtic, segons explica Ferran Amado en el llibre “La música del dimoni”. Els locals on practicar música en directe eren poquíssims i tenien precàries condicions, i no existien locals d’assaig. En aquest context, aparent-ment poc propici per la creació musical, apareix un dels moviments més potents de la història de la ciutat.

“L’escena hardcore dels 90 era autènticament under-ground, perquè a Badalona no hi havia llocs per fer música, van sortir de sota terra” FA

“Jo crec que l’escena hardcore de Badalona dels 90 és de les millors que hi ha hagut a Espanya” FA

La banda seminal del moviment va ser, sens dubte, Afraid to speak in public, amb un hardcore innovador i compacte que introduïa elements de jazz, metal i funk en les seves composicions. Dificil equilibrio, Decadentes, Vizio o J6 confirmaven l’existència d’una nova generació musical.

Però, lluny d’estancar-se, aquest nou impuls, va créixer exponencialment amb la inauguració, el 1995, dels locals d’assaig del carrer Indústria. Un dels moments més recordats.

“Era una nau industrial que un empresari llogava com a magatzems, alguns músics van començar a assajar en

“Cuando se abrió La Capsa se llenaron los bucs de en-sayo, a los dos días eran una necesidad” WM

“Cada divendres hi havia concert i no era un “relleno”, com a les sales de copes, l’ambient era agradable, hi anaves sense pensar qui tocava” F

A la Capsa també es donava la opció de gravar ma-quetes, i això va ajudar a la moguda del Hip hop pratenc, segons ens expliquen Pikostylo i els seu amics. El poder sentir-se gravats els animava a pujar dalt d’un escenari. La Capsa ha acollit multitud de propostes des de la seva creació, però tampoc ha donat l’esquena a una de les mogudes majoritàries del Prat, el Hip Hop.

“La cuna del rap está en El Prat” P

“El micro abierto és una passada perquè pots veure nens de 16 anys sobre l’escenari cantant hip hop súper emo-cionats, perquè saben que després, en aquell escenari, cantarà un dels seus referents” MA

Tothom recorda multitud de moments especials a La Capsa però, segons l’Iñaki, un de particularment especial va ser el Happening, i la veritat és que deu tenir raó, perquè al treure el tema no hi ha ningú que no en guardi un record peculiar.

El Happening era una espècie de festa o festival musical i artístic en general, una convocatòria massiva d’artistes a la Capsa durant un o dos dies per mostrar part de la seva obra que organitzava l’associació “los del Valle”, va començar a finals dels 90 i va acabar al 2000.

“Era una marató nonstop, començaven al migdia i anaven fent. No hi havia cap mena de filtre”. FV

locals de la nau, el propietari va veure el negoci i va acabar muntant tota la nau de locals, n’hi havia més de 100” XC

L’arrencada inicial del moviment hardcore amb Afraid com estandart juntament amb l’existència d’un lloc per poder assajar va multiplicar l’activitat musical de les bandes. Es calcula que a mitjans dels 90, Badalona comp-tava amb més de 300 grups, es deia que era la ciutat d’Europa amb més músics per km2. B-Violet, Dirty Lust, Prisma d’Horus, E-150, Ley de Murphy, Gums, Alquil-bencil, Difícil equilibrio o Five mix colors, entre d’altres, confirmaven el millor moment musical de la ciutat.

“Als locals hi havia de tot, però destacava la diversitat de propostes: Jazz, rock progressiu, hardcore,...” XC

“Si algun grup tenia algun músic de baixa, algú altre s’oferia per reemplaçar-lo en el bolo. El que la gent recorda més dels locals era la bona convivència entre els grups. Els locals d’assaig eren una merda com tots, carís-sims, t’ho havies de fer tot tu, però l’ambient i la unió entre la gent era immillorable” XC

Aquesta eclosió de bandes i activitat musical es va traduir en la creació de circuits de directe com el Trans-música, un circuit estable d’actuacions en directe als diferents casals i centres cívics; la mostra de pop-rock ciutat de Badalona, macroconcert de rock estable durant les Festes de Maig o fins i tot una edició del Pop festival l’any 1995, especialment recordada, amb actuacions com les de Sonic Youth o Yo la tengo, 11 hores de música que van ser inaugurades per Afraid to speak in public.

Liquid records, discogràfica Barcelonina, es va adonar del gran moment badaloní, i va fitxar varis dels grups de l’època: Afraid to speak in public, Dificil equilibrio o B-Violet.

Transmúsica

Afraid to speak in public

12 13

Nativa 52 Nativa 52

Fins i tot, explica Ferran Amado en el seu llibre, es va generar un estil musical genuïnament badaloní, el Rock&tul impulsat per prisma d’Horus i que era sinònim d’ambigüitat estilística.

En poc temps però l’idil·li musical de la ciutat es va veure estroncat per la reforma del front marítim de Badalona que va obligar a tancar els locals del carrer Indústria. Aquest fet deixava els músics sense el punt neuràlgic de la creació musical badalonina. Fet que va motivar la cre-ació de l’Associació de músics de Badalona, decidida a reivindicar la creació d’un espai musical on poder assajar i actuar en directe.

“Quan es van perdre els locals es va perdre la unió entre els grups” XC

“Per tancar la boca a l’associació es va dir que l’antiga fàbrica Piher seria una sala de concerts, locals d’assaig i gravació, però mai es va dur a terme aquest projecte” FA

“L’Ajuntament no va saber veure el moment creatiu que vivia la ciutat i va perdre una gran oportunitat” FA

Davant d’aquest maltractament polític de la música i de la cultura en general, l’Antoni Poch, arquitecte reconegut de la ciutat, va muntar, de la seva pròpia butxaca, una moguda artística que encara ara és recordada. Sota al nom d’Artistes del Geni, pintors, músics, actors i altres artistes van omplir la ciutat de moments singulars, obres de teatre, exposicions itinerants, concerts, durant 2 o 3 mesos. Una llàntia dalt d’un edifici a la sortida de la c-31 recorda el màgic moment. L’hereu d’aquesta moguda és la sala “els Genis” que encara segueix programant diverses activitats artístiques, sobretot musicals. Malgrat tot, tampoc aquesta reivindicació va tenir efecte i actual-ment, regna el pessimisme entre la gent que ha intentat dinamitzar l’activitat musical de Badalona, no veuen sortida a la passivitat de l’Ajuntament.

“El segon regidor de cultura em va dir un dia: Quants grups hi ha a Badalona? 15 o 20 no? 15 o 20 grups hi ha a Tiana que són 6.000 habitants, a Badalona superen el centenar. Quan un càrrec de cultura et diu això et deses-peres” XC

“Dóna la sensació que hi ha gent que fa molt temps que està a l’Ajuntament. No hi ha dins d’aquest organisme gent activa, amb ganes i interès per la música i la gent jove” FA

ÉS pOSSIbLe FeR COMpARACIONS?Tot i que en aquest reportatge tan sols s’han tractat alguns flaixos de l’activitat musical de cada ciutat, s’intueix certa diferència entre les realitats de Terrassa, el Prat i Badalona que poden ser elements de debat:

- És necessari pensar en una línia política a seguir a nivell musical? Pensar a priori quines propostes es volen potenciar o mostrar a la ciutat?

Si ens fixem en Badalona, crec que els músics agraïrien el fet, degut a la falta d’iniciatives de l’ajuntament, ja que com a mínim es pensaria més en la música. A Ter-rassa, sembla que la promoció del Jazz ha servit per crear una marca i poder portar artistes de reconegut nivell, i això també ha incentivat els músics locals de Jazz. No obstant, també ha generat una certa marginalitat d’altres estils i n’ha maltractat el seu públic.

“Jo crec que és un error utilitzar la Jazz Cava exclusiva-ment pel Jazz. És una sala municipal i el fet de comple-mentar amb altres propostes donaria molt de joc” TR

A El Prat en canvi, no s’ha seguit una línia prefixada, sinó que s’ha donat suport a les propostes musicals que anaven sortint a la ciutat i en tot cas s’ha incentivat la creació amb nous reptes o s’ha potenciat l’aparició de determinades escenes amb espais i festivals. A priori, i veient l’opinió dels músics, programadors i activistes musicals de les diferents ciutats, l’opció del Prat ha estat la més positiva.

- Quina influència tenen els equipaments musicals mu-nicipals en la promoció de la música local? I quina ha de ser la seva gestió?

Queda clar que a la regió metropolitana els equipa-ments dedicats a proporcionar locals d’assaig i espais de música en directe són una necessitat. En aquest sentit El Prat n’és el més clar exemple. La Capsa ha proporcio-nat aquests espais als músics i això ha creat un impuls important i una unió entre aquests. El mateix va passar a Badalona amb els locals del carrer Indústria, tot i que eren de promoció privada, i ara la falta de locals ha tingut una influència negativa en la motivació i unió dels dife-rents sectors musicals de la ciutat.

“Totes les ciutats tenen un equipament musical com a mínim i Badalona no” XC

“Jo crec que a Badalona fa falta l’impuls polític per crear un equipament musical, però que després aquest sigui gestionat pels músics” XC

El tema de la gestió dels equipaments municipals és un tema determinant. A Terrassa s’ha optat per una gestió des de l’ajuntament seguint en la línia de la promo-ció del Jazz, amb equipaments com la Jazz cava, però s’ha delegat al consell de joventut, per exemple, tota la programació dels concerts de la festa major encarats a jovent. Això ha generat, també, una discriminació de determinats àmbits de la música al marge del moviment juvenil i jazzístic. Al Prat, en canvi, gestiona la Capsa a partir de músics i moviments juvenils, però amb una direcció municipal i això ha permès donar un suport més equitatiu.

Finalment, és tant determinant l’acció política sobre la creació musical?

Escenes com les del Hardcore Badaloní de principis dels 90, demostren que segurament siguin molt més deter-minants les circumstancies socials i individuals dels diversos músics de la ciutat que el suport institucional.

AL COSTAT de bARCeLONATot i que el Prat està a uns 3 km de Barcelona, Badalona hi limita, i Terrassa està a uns 35 km, tothom considera que està al costat de la capital. Però no es considera que la percepció, a nivell d’activitats musicals, es doni a la inversa. És a dir, la gent de Barcelona no té la mateixa consideració a l’hora de pensar en les ciutats de la regió com a extensions de possibilitats per veure música en directe

“La oferta gorda la tens a Barna” F

“Molts del grups que han passat pel Jamboree, han passat pels Genis de Badalona, la diferència es que allà l’entrada val 10-15 euros i als Genis 3-5, i tot i així costa que vingui la gent.” XC

“La gent de Barcelona es reticent a venir a La Capsa i de fet, des de Gràcia al Razzmataz trigues el mateix que de Gràcia a La Capsa. I quan parles amb gent que ha vingut des de Barcelona a sobre et diuen: hòstia si es pot aparcar!” FV

INTeRROgANTS de FuTuRÉs interessant veure les percepcions dels actors musicals d’aquest reportatge, sobre l’estat actual de la música en la seva ciutat després dels flaixos i condicionants que hem explicat:

A Badalona regna el pessimisme davant la passivitat de l’ajuntament. Hi ha un desànim important

“Badalona serà la capital de la cultura catalana el 2010 i, que jo sàpiga, encara no s’ha parlat amb cap músic de la ciutat” XC

“Jo puc viure sense Badalona però com que hi visc, m’agradaria que hi passessin coses” XC

Al Prat la Marta i el Fèlix es pregunten si amb l’arribada de la L9 davant de la Capsa, arribarà més gent de Barce-lona per veure el què s’hi fa, o la gent del Prat marxarà a Barcelona més sovint a aprofitar la seva oferta cultural.

Pel que fa a Terrassa en Toni Ramon apel·la a la pacièn-cia i la constància:

“Amb l’Spay 9 ens va faltar paciència, recordo que vam demanar una subvenció i no ens la van donar perquè faltaven poc mesos per fer els dos anys de programació, però en canvi, demanaven un mínim de 40 concerts i en portàvem 170-180”

“Jo crec que sobretot és important que es segueixi par-lant de música a Terrassa” TR

el que queda clar és que les ciu-tats de la perifèria de barcelona estan creixent en pes a la Regió, musicalment són moltes les sorpreses i moviments que s’hi segueixen donant, potser cada cop amb més assiduïtat, La Capsa amb el 08820, els genis de bada-lona, Can Xalant a Mataró, la xar-xa de Cases de la música popular, repartides a vàries ciutats, fes-tivals com l’Altaveu a Sant boi, el Faraday a vilanova o el Let’s Festival a l’Hospitalet, etc. Són mostres d’aquestes efervescències metropolitanes que de moment no acaben de consolidar-se però que sorgeixen cada cop amb més força. Serà convenient no obviar-ne el potencial.

Locals del carrer Industria, Badalona

14 15

Nativa 52 Nativa 52

primer de tot, posem les cartes damunt la taula. A diferència d’altres entrevistats, conec força bé en Miquel Sospedra. Hi treballo habitualment. És un dels músics habituals de l’escuderia bankrobber, de la que formo part. És el baixista fixe de Sanjosex i Mazoni, també s’ha involucrat en projectes puntuals com eXile i la banda dels Lladres, a més de tocar en un disc de Le petit Ramon. el seu nom figura en un terç dels discos que hem publicat. Resumint: em trobo en Miquel a la sopa.

en Miquel és un dels molts músics –un grapat- que estan implicats al màxim nivell en algun projecte musical però es mantenen en un segon pla, sense deixar que els focus acabin d’il·luminar-los. es que-den a l’ombra d’una figura que acapara la composi-ció, la veu i la personalitat del projecte. d’exemples en trobaríem molts. No els toca fer promo, no surten a les fotos ni als videoclips, però en el terreny musi-cal sempre estan allà. Tocant en directe. gravant a l’estudi. Aportant idees. I sacrificant molt de temps i esforç al servei d’un projecte musical que, al cap i a la fi, porta el nom i el segell d’una altra persona.

Qui són aquests músics? d’on vénen? Què els mo-tiva a estar sota els focus i, a la vegada, a l’ombra? però comencem pel principi.

Miquel, quins van ser els teus primers passos musicals?

El meu primer grup seriós es deia Bluestock –més tard Nadir- i fèiem blues. Tenia 18 anys i ja tocava el baix. Després van venir Business i Quién Mató A Brian Jones, on tocava al costat del meu pare [Sebastià Sospedra, històric baixista de Los Salvajes] i en Jordi Calvo dels Bretones, amb qui després formaria Browbeat. Gràcies a en Jordi vaig entrar en contacte amb el món del pop independent: vaig estar un any amb Matamala i des-prés amb The Libs. Com a guitarrista vaig tocar amb Strawberry Pills for Eva, que més tard serien els Chéve-res, fent música disco.

ets d’aquells músics que estan en 15 històries a la vegada?

En 15 no ho sé, però sí que porto molts anys tocant al-menys amb dos grups a la vegada. No ho busco expressa-ment però sí que és una cosa habitual quan ets instrumen-tista. I no és una cosa que em desagradi. Sempre aprens coses de tots. Matamala, per exemple, va ser una lliçó brutal a nivell de vida, perquè ja no eren tan populars però sortien amb una actitud brutal toquessin on toquessin. Em van ensenyar què era el rock’n’roll, sortir de gira, la fur-goneta... Amb The Libs també va ser una experiència molt enriquidora per entendre el món de la música i alhora per descobrir nova música que desconeixia.

Quins projectes has engegat personalment tu?

Nadir era un projecte propi i fèiem nosaltres les cançons. Els Strawberry Pills For Eva també els vam engegar entre tots. Hi havia algunes cançons meves, tot i que es tractava sobretot de tenir un directe divertit. I sí que he estat en molts projectes des del principi, per exemple Xerramequ Tiquis Miquis. Jo coneixia en Marc Serrats de Goldfinger i Matamala, i em va interessar molt que sorgís un projecte en català fet des de Barcelona, cosa que ara pot semblar molt normal però que en aquella època era tota una raresa. M’hi vaig involucrar de segui-da, fent les línies de baix, gravant el disc, fent les gires... Arran d’això vam formar Safanòria, on fem una mescla de tradicional i pop.

Safanòria és un dels tres grups que, en aquests moments, té en Miquel Sospedra com a músic fixe de la formació. Els altres són Mazoni i Sanjosex. I quan Txerramequ Tiquis Miquis acabi el període d’hivernació, en Miquel també estarà allà amb el seu baix. Dels grups actius, excepte en el cas de Safanòria, que “en teoria funciona com un grup democràtic”, la resta de projectes tenen un líder clar i unipersonal, responsable màxim i única cara del projecte. Carles Sanjosé seria un sinònim total de Sanjosex, igual com Jaume Pla de Mazoni. Com porta aquesta situació el fidel músic de segona línia?

Fa molt temps que no crec en la democràcia en els grups. Algú ha d’assumir la responsabilitat, si no és un caos. No funciona. Ara, això no vol dir que jo no pugui aportar idees. Però si el líder em diu “això no”, doncs ho accepto, perquè és el seu projecte i és ell qui ha de decidir. I crec que això també millora el resultat final.

et sents còmode, per tant, en uns grups que són el reflex d’altres personalitats?

Sí, sobretot en un context de grups de cançons, on les lletres són importants. S’ha d’estar a favor de la cançó. Dit això, no tinc la sensació que en cap dels projectes on estic involucrat em tallin les ales. Encara que Sanjosex o Mazoni no es considerin estrictament grups, a la pràctica treballem com un grup. El que sí que és veritat és que has d’aprendre com és cada persona i adaptar-te, perquè ningú funciona de la mateixa manera. Per mi també és un repte. A mi em toca captar què vol l’autor, quina idea té al cap, quins són els seus referents. Llavors tu dones la teva visió i a vegades l’encertes, altres vegades no, o a vegades aportes un nou punt de vista que no s’haurien ni imaginat.

T’influeix el que diu una cançó pel tipus de línies que vas traient?

No és que m’influeixi, és que necessito saber-ho, per ficar-me a l’ambient. Si no, és molt estrany. I a vegades és difícil, perquè quan estàs treballant-hi encara no s’ha

ENTREVISTA

— Per Marçal Lladó

UN BAIXIsTA sOTA ELs FOCUs INTER-MITENTs

ENTREVIsTA A MIqUEL sOsPEDRA

16 17

Nativa 52

acabat la lletra. Això em passava sovint amb en Jofre Bardagí. Però sempre pregunto a l’autor que m’expliqui de què va i sempre toco diferent en funció del projecte. I quan més gaudeixo és quan trobo la línia que és perfecta per aquella cançó. No cal que sigui complicada, és senzi-llament posar les notes adequades.

Això trenca el tòpic del gran baixista exhibicionista...

Cadascú va pel seu camí, però això passa amb tots els ins-trumentistes: els més famosos són sempre els més exhi-bicionistes. Però això és ciència-ficció. La realitat del meu instrument, el baix, és una altra. No pot ressaltar gaire, no té sentit que ho faci. Està en una tessitura fosca i s’ha de mantenir en uns paràmetres discrets. Jo fa temps que gaudeixo d’aquest paper, a mi m’agrada tocar cançons.

Com veus la feina del músic de sessió estricte?

Algunes vegades m’ha trucat gent de confiança per fer-ho, ja sigui per publicitat o per gravar un disc en dos dies. Però els veritables músics de sessió són màquines. Jo a cada projecte on toco he d’entendre quina perso-nalitat té i posar-hi una miqueta de la meva. Un músic de sessió ha de fer aquest mateix procés a una velocitat supersònica, perquè els encàrrecs li canvien d’un dia per l’altre. Només cal veure què passava amb els músics de la Motown, quina versatilitat tenien. En sessions d’en-càrrec, et pots trobar casos en què les pautes estan molt clares i altres que et deixen fer molt. I no és el mateix tocar una línia de baix que inventar-te-la.

Què et porta a implicar-te en un projecte? per quin tipus d’històries trobes temps?

Jo tinc una història molt bonica amb Mazoni. Vaig gravar algunes cançons pel disc “Esgarrapada”, el primer que feia en català, però va ser com una cita a cegues que ens va muntar en Xavier de Bankrobber. Quan en Jaume em va passar el disc acabat, em va encantar. En aquell

A ells no els hauria importat que jo fes de mercenari, però crec que no m’hi hauria sentit a gust, perquè hauria estat l’excepció. I no seria tan estrany, perquè hi ha moltes ban-des ja consolidades que agafen músics de suport.

Què et sap greu de no ser un membre de ple dret dels grups on toques?

El que em sap més greu és quan veig que els líders fan concerts sols o amb formacions reduïdes i jo no hi puc ser. Jo m’ho sento molt meu, hi ha un vincle. I per res del món em perdria cap concert. És per una qüestió emoci-onal. Però si ho penses, fins i tot els Beatles van fer uns quants concerts sense el Ringo Starr i no va passar res. Amb Mazoni i Sanjosex és estrany perquè en moltes co-ses són un veritable grup, però en canvi que els cantants-compositors facin coses per la seva banda és habitual. I sobretot, és molt còmode per tractar amb la discogràfica o amb la premsa: hi ha un sol punt de vista, una sola veu.

Tampoc acostumes a sortir a les fotos...

Amb el darrer disc de Mazoni hem sortit tots els músics a les fotos de promo. Inicialment no era una banda però amb el temps s’hi ha anat acostant molt, de manera que vam decidir que hi sortiríem tots. De fet, moltes vegades surt en Jaume sol, i és normal, però que alguna vegada també sortim els altres m’agrada.

moment no tenia temps per res, però recordo un dia que estava al costat de l’estació de Sant Andreu i el vaig tru-car dient-li que jo volia tocar aquelles cançons en directe. De cop em vaig adonar que em sabria greu que ho fés algú altre. Ara seria molt fàcil dir-ho, però en aquell mo-ment Mazoni com a grup no existia. I vam fer uns quants concerts davant de molt poca gent.

el fet d’estar treballant en projectes que lidera altra gent, representa algun tipus de renúncia per part teva?

No. Si no tiro endavant un projecte propi és cosa meva. Sempre he anat fent cançons i algun dia encara gravaré un disc, però mai m’ha preocupat no dedicar-hi prou temps. A mi el que m’agrada és posar el baix a les can-çons d’algú altre. Ja em sento realitzat així. Mai he tingut la sensació que els projectes on estic involucrat em robin temps d’un hipotètic projecte personal.

Creus que aquesta sensació teva val per la resta de músics que es troben entre dues aigües, que tenen un compromís artístic amb el projecte però estan a mig camí entre formar part del grup i ser músics de sessió?

Això és un gran debat, no acabaríem. Tots estem còmo-des amb algunes coses i amb altres no. Però la nostra situació també té avantatges: a mi mai em toca anar a fer promoció amb Mazoni o Sanjosex. En canvi, amb Nut o Glaucs, que sí que era membre de ple dret, sí que em tocava i no m’agradava especialment. I curiosament, pot-ser llavors tenia una implicació artística menor que ara.

A glaucs hi vas entrar al final però com a membre de ple dret...

Ells eren un grup i hauria estat molt estrany que hi hagués un músic a sou. Em van deixar triar i vaig preferir implicar-me com un més, formar part de la banda a tots els nivells.

I quin és el límit de la teva aportació amb els grups? Fins on pots arribar?

Quan he vist que podia aportar més a algun projecte ho he proposat. En el cas de Nut vaig composar un parell de cançons, per mi era un incentiu tocar-les en directe. Això sí, la lletra era d’en Jofre Bardagí, perquè no m’atreveixo a escriure coses que ha de cantar un altre. Amb Safanòria és el mateix.

A part d’estar involucrat en grups, també has fet alguna substitució. Recordo el cas de Sanpe-dro, que et vas aprendre tot el repertori per fer un parell de bolos... Què et porta dir que sí en casos com aquests?

Ho vaig fer amb els Sanpedro, també amb els Whisky’ns... És un curro brutal, però sempre que ho he fet ha estat per una qüestió personal. Per pasta, mai compensa. És mig favor i mitja feina. Però també és un plaer. En el cas de Sanpedro, el grup ja m’agradava i tocar les línies d’en Ricky Falkner m’estimulava molt, perquè és un baixista molt complert. És melòdic, té tècnica però és zero exhibicionista. Ara, això no treu la feinada que vaig tenir!

Según el diccionario de la Real Academia Espa-ñola, mercenario significa, entre otras cosas, “Que percibe un salario por su trabajo o una paga por sus servicios”. Según eso, ¿quién no es mercenario? El músico de jazz es mercenario por naturaleza, normalmente no toca exclusivamente en una sola formación y puede ofrecer sus servicios en otros contextos y grupos. ¡Y esto nos enriquece tre-mendamente!

Es este un aspecto que define el jazz y una de las razones por las que amo tanto esta música que al ser un lenguaje universal nos permite la interacción e intercambio de ideas musicales entre músicos de muy diversos orígenes y experiencias previas. A modo de ejemplo, hace poco hice una gira por Inglaterra con músicos con los que no había tocado ni conocido antes; en París perdí la conexión y acabé llegando tarde al primer bolo, a los 2 minu-tos de conocernos estábamos sobre el escenario y tocando en el segundo pase, en un concierto que sonó increíble.

Por mercenario también puede entenderse algo más peyorativo, pensando en el músico de estudio, o acompañante de grupos de éxito, que interpreta

la música que le pongan exclusivamente por dinero; añadiré que creo que esto puede llevarnos en muchas ocasiones a un “lado oscuro” de la música, donde se puede llegar a obviar por completo la calidad de la música que toca interpretar, en busca de otros parámetros como dinero o fama..., y ello es ciertamente triste, y aleja del lado más bello y espiritual de este arte.

Aun detestando muchas de las propuestas musi-cales de éxito de un mundo en el que parece que se imponen la mediocridad y falta de creatividad, en estos tiempos complicados no puedo dejar de sentir un cierto respeto (aunque tampoco tanto) por ese músico que deja de lado ese amor a la buena música y se vende al que más paga.

En mi caso me siento tremendamente afortunado de poder hacer la música que me gusta, que yo considero de calidad y me apetece hacer, aquella que me gustaría escuchar como oyente, sin tener que ceder (ni haber cedido a lo largo de mi vida) ni un ápice a criterios comerciales. Poder vivir de ello es una suerte que le agradecería a Dios cada día de mi vida en el caso de que creyese remotamente en su existencia!!!

— Perico Sambeat

sOBRE MERCENARIOs

Miquel amb Mazoni

18 19

Nativa 52 Nativa 52

1x1MIQueL SOSpedRA eNS COMeNTA eLS pROjeCTeS ON HA TOCAT.

TXeRRAMeQu TIQuIS MIQuIS

El que més valoro és haver impulsat un projecte en català des de Barcelona fa uns quants anys. I també m’ha servit per conèixer músics de qui he après moltes coses, espe-cialment del camp de la música tradicional. Un exemple seria en Joan Garriga, que va fer la primera gira. La manera d’engegar el projecte va estar molt bé i ha donat alguns concerts molt divertits.

SAFANòRIA

És una plataforma que em permet fer moltes coses que no puc fer amb altres projectes. Fins i tot he fet un videoclip. Allà tothom pot fer el que vol, però ara mateix sóc una mica qui estira el carro i això també és divertit, perquè pots prendre decisions i jugar.

CHOp Suey

Em va ensenyar a tocar amb màquines i una manera diferent d’entendre la música. I també vaig tenir l’ocasió de tocar en festivals com Benicàssim o el Festimad.

THe LIbS

Vaig aprendre coses bones i dolentes. Em van obrir les orelles a la música nord-americana i als seixantes. I també em va ensenyar alguna cara de la petita indústria musical que no em va acabar d’agradar.

Le peTIT RAMON

Va ser la primera vegada que tocava amb gent de qui ha-via estat fan abans. És una sensació molt diferent, quan et truca algú que t’agrada i et diu “necessitem un bai-xista...” En Ramon és un tio molt curiós, molt meticulós, molt treballador. Potser massa i tot. En aquell moment el projecte era igual de marciano però amb una banda flipada: molts músics i molt diferents. Econòmicament era inviable però tothom va estar allà. Vaig fer la gira de “Luxúria” i la gravació del tercer disc, en un moment de-licat per tothom i accidentat. Però s’havia de fer, deixant a banda qüestions personals.

SANjOSeX

Jo era fan d’en Carles abans de tocar amb ell i ara mateix m’omple molt el que estem fent. Però té una manera de treballar que t’hi has d’adaptar molt, sempre canvia les coses... Et dóna molta joc i et permet obrir les cançons, a vegades massa. I és un plaer tocar amb en Pep Mula a la bateria.

Hay un crítico de cine español, detractor de Alejandro Amenábar, que suele machacar sus películas explicando que es “un simple artesano”. Valga esto como ejemplo del carácter peyorativo que tiene el término para mucha gente, sobre todo en los estratos más “molones” de nuestra prensa cultural. Los críticos de música popular suelen llamar artesanos a esos grupos que no inventan la pólvora, pero son capaces de hacer un disco bonito, ya sea el primero de Counting Crows, el tercero de Tachenko o el último de Rubén Blades (por citar tres ejemplos bien dis-tintos). Más claro: Elvis Costello tiene estatus de genio, mientras Nick Lowe se queda en artesa-no por no darse tantas ínfulas, ni exhibir tanto su ingenio, ni saltar entre registros -de Wendy James a Deutsche Grammophon- como pedro por su casa. La palabra “artesano”, en general, se considera un premio de consolación para quienes respetan las reglas del oficio y no llegan a “talento con mayúscula”.

Richard Sennett, estudioso de conflictos labora-les, ha escrito “El artesano” (Anagrama, 2008) para combatir otros prejuicios. Es un ensayo claro y contundente que defiende las ventajas del trabajo colectivo frente al individual. En la página 356 resume bien su enfoque: “El lector perspicaz habrá advertido que la palabra “creatividad” aparece lo menos posible en este libro. Eso se debe a que dicho término lleva implícita una gran carga romántica, la del misterio de la inspiración y las reivindicaciones del genio”. Estamos, justa-mente, ante el debate que Nativa ha sacado a la palestra en los últimos tiempos. Sennett repasa la historia de los talleres artesanales y describe sus mecanismos de transmisión de conocimiento. Allí se daba un diálogo entre generaciones (maestro, oficial, aprendiz) que sirvió para perfeccionar, sin prisa pero sin pausa, muchos saberes prácticos.

Los lectores de temperamento más artístico quizá se estén preguntando “¿y qué pasa entonces con la libertad individual?” El libro responde con ca-sos reales: por ejemplo, el del escultor Benvenuto Cellini (1500-1571), que abandonó el gremio del aquilatamiento y los metales creyendo que gana-ría autonomía. El resultado fue que se volvió más dependiente de los caprichos de sus mecenas. El libro aporta también reflexiones de rabiosa actu-alidad: “La moderna ideología de gestión empre-sarial urge a trabajar creativamente y demostrar originalidad, incluso a los empleados de nivel más bajo”. El mercado busca reforzar la competitivi-dad, en detrimento de la cooperación. El resulta-do lo sufrimos cada día: un entorno laboral frío y frustrante, que dispara los niveles de ansiedad.

El culto al “yo” campa a sus anchas en el pop actual: basta ver los primeros planos idealizados en las portadas de los discos o esos concursan-tes de “Operación Triunfo” que dicen sentirse artistas “porque ya escribo mis propias canci-ones” (como si Elvis Presley o Diamanda Galás lo fueran menos cuando cantan las de otros). La modestia, el estudio de la tradición y el trabajo en equipo no son valores alza. Ahora se me viene a la cabeza Nacho Vegas: muchos periodistas ven sus discos en solitario como un filete, mientras que su aporte al proyecto folk Lucas 15 se percibe más bien como simple guarnición (cuando en realidad no tiene nada que envidiar a sus álbumes más aclamados). No sigo que no queda espacio. ¿Impresión general tras leer “El artesano”? Dan ganas de hacer una colecta para que Sennett escriba una apéndice con ejemplos de la historia de la música popular. Seguro que trituraba más de un tópico.

— Víctor Lenore.

MAzONI

Amb en Jaume va ser com una història d’amor. Jo vaig creure molt en les cançons des del principi i em flipa tocar-les. Em fa il·lusió veure que hi ha un reconeixement ara perquè jo m’ho sento molt meu, tot i que diguin que no és un grup. Vaig gravar “Esgarrapada” i he viscut tota l’evolució del projecte des de dins. I a més, he tornat a viure una mica el rollo d’anar de gira, el rock’n’roll.

gLAuCS / NuT

Amb en Jofre Bardagí és complicat saber per on aniran les cançons, sempre comences a treballar-les quan les té zero acabades. I és una guerra, perquè molts cops no saps per on aniran. Vaig estar amb ell a la darrera gira de Glaucs i també a Nut, on vaig poder composar algunes cançons. I encara juguem a futbol junts tot sovint.

RICHARD sENNETT: DEFENsA DEL ARTEsANO

“I això, diu el Xosé, és un socialisme mal entès. Els resultats han de comptar perquè estem fent cultura per a la societat, no cultura per al melic del creador”. Però malauradament sembla que no canviarà, perquè “els polítics, tant de dretes com d’esquer-res, volen que la cultura estigui ben alimentadeta, perquè saben que és l’altaveu de les seves políti-ques. Ja correrà tot el sistema polític, econòmic i cultural a considerar com un càncer el cas Millet i aïllar-lo. Però la gent del carrer, si sabés els diners que es gasten en cultura, s’espantaria”.

Però Aviñoa és per sobre de tot historiador i, per tant, intenta que els estudis històrics al voltant de la música tinguin també un enfocament social. “Es important relacionar el context històric i social. Una determi-nada música la podem escoltar en segles succes-sius però la gaudirem sempre en funció dels valors de cada moment. Una tempesta en mig d’una òpera de Rossini ara ens sembla una tontería, perquè podem fer més soroll amb un tambor i un altaveu, però per al públic del 1816 era impressio-nant”. I això val també per a les músiques actuals, i es que “una tonteria com “que bonito es hacer el amor en un Simca 1000” d’aquí 50 anys no s’entendrà, perquè no sabran que era un Simca 1000 ni cardar en un cotxe. D’alguna manera era una música lírica que tan sols s’entendrà revisant el moment en el que va ser escrita”. Però si d’aquí cent anys estudiem una peça actual d’un compositor de música acadèmica contemporània que passarà? “Si que hi ha referents a les seves obres, però els saben ells. Es trist fer una música que no entenen en la teva època i que en el futur no voldran escoltar. A l’època de Beethoven potser hi havia mil compositors i en recordem pocs, però almenys intentaven satisfer els gustos del seu moment. Si no ets capaç de sintonitzar amb la teva època el problema és teu, i no de la època, però si dius que el compositor que no omple és un fracassat et diuen que tu no entens el talent. Però el talent en abstracte no existeix, tan sols existeix al servei de la comunicació artística. Després hi ha el concepte de la renovació com a concepte absolut. Renovar no es una virtut per si mateixa, el que és intocable és que l´art és exposar una obra a un públic, i per tant si en aquesta exposició no ve públic, considera’t un fracassat, oblida’t de que tens un talent incomprès”.

eSTà CLAR Que eL XOSÉ ÉS uN ACTIvISTA! LA SevA ACTITud CeRTAMeNT pROvOCA-TIvA AMb LA MúSICA ACAdÈMICA TAMbÉ HAuRIA de FeR peNSAR A LA ReSTA de MúSIQueS, peRQuÈ CAuRe eN LA AuTO-COM-pLAeNçA NO ÉS eXCLuSIvA de NINgú.

ve de LACONTRApORTAdA

20 21

Nativa 52

AqUEsT ANY L’HIPERsONs VA DE LLUITA

27 de novembre. 20:30h. Obertura de portes: 20:00h. 10€ (subscriptors de Nativa 6€) Sala [2] de l’Apolo

MARIA ROdÉS + MAu bOAdA (LeS AuS)

Amb la Maria Rodés vam treballar l’any passat quan vam proposar la trobada de diversos solistes amb el Col·lectiu Brossa Quartet de Corda. Ens agrada molt com canta i des del primer moment va estar disposada a “barallar-se”. Com en tots els concerts que hem fet els dos darrers anys, li hem proposat fer alguna cosa diferent. Dalmau Boadas, el Mau de Les Aus, està disposat a aportar una mica de psicodelia i molta de l’energia que estem bus-cant. Curiós, no trobeu?

MICRONuN + eL pRICTO

Micronum és un grup en el que hi participen alguns dels antics Afraid to Speak in Public. És per això que compartiran escenari amb una petita banda de vents, improvisadors i una mica bufons... dirigits per El Pricto. Bogeria!

uSTed eS uN COLeCTIvO

“El públic espera que es faci justícia, que els conten-dents s’entreguin i que sigui un combat net. En aquesta nit dedicada a la (Hiper)lluita, una selecció dels púgils musicals més fiables i aguerrits posaran en solfa damunt d’un veritable ring una vetllada de protestes sonores històriques, histèriques i també histriòniques. Inopinats aliatges entre músics i músiques de tots els pesos i categories es donaran cita per a subscriure un manifest en favor del coratge i la revolució permanent. Honorarem aquells que, amb valor, ho donin tot damunt del tapís. Millor rebre dempeus un ganxo d’esquerres que llençar la tovallola de genolls.”

L’Hipersons d’aquest any concentra moltes de les idees que han presidit el que hem fet fins ara: inclusió de músics que hem anat coneixent en diferents moments, cooperació entre ells per oferir concerts “accidentals”, una mica de freakisme a l’hora de barrejar estils, la col.laboració amb col.lectius oberts, la oscil.lació entre l’ideal pop de la cançó rodona i la manca d’estructura necessària per què les coses segueixin vives,.... i també la idea de proposar un tema com a fil conductor del concert.

Un tema, la lluita, que no és accidental. El proposem per què és el que ens impulsa a Indigestió en un any en que s’ha limitat el suport institucional al projecte, per motius que en part s’ens han explicat malament, i en part ens semblen arbitraris. I el proposem també per què la lluita ens sembla una actitud reivindicable en un moment en que cal inventar o recuperar noves orientacions per la cultura i pel mon en general. És un concepte, sí, però un concepte que sorgeix amb naturalitat de coses que vivim.

No ens cansarem de dir que el principal motiu per assistir als concerts que organitzem és la generosa implicació dels músics amb qui treballem. No ho diem només com a reconeixement, sinó per què estem segurs que es palpa al mirar a l’escenari. No sabem què sortirà de les trobades de la Maria i el Mau, d’els Micronun i els seus nous amics amb saxos, ni de la munió de combat-ents que convocaran els Ud es un col.lectivo. Però si que estem segurs que d’allà només pot sortir una cosa viva.

22

Nativa 52 Nativa 52

LIANNALLuLL: CAp de TRONS (AUTOEDITAT, 2009)

L’ànima motora de Liannallull és Jordi Espinach, un paio que es gasta tanta sornegueria i mala folla com (bon) gust per la psicodèlia, el garage i el blues primitiu. És el que es percep en aquest conjunt de temes, alguns de tant infecciosos com “Barcelona no sona”, himne hipotètic per a un possible festival indie-primaverenc veritablement “alter-natiu”. I és que, des d’algun bosc de Vallgorguina, com una mena de beatnik sobrevingut (“Jo no vull el vostre paradís”) en canta unes quantes de bones, sense por al tòpic, fregant el bastardisme i amb gens dissimulat accent castís, ara sonant com una versió mestissa d’Stooges, després fent-te recordar els experi-ments orgiàstics de Sisa, més tard, virant cap a terrenys psico-fronterers o marcant-se uns ritmes que ni el bo de Bo Diddley. Ell toca tots els instruments, trompeta morri-coniana inclosa. Resultat: casolà, enginyós i molt divertit. http://www.liannallull.com.

— T / Marc Masó.

THe SOuNd OF LuCReCIA: CONgOST (PRUNA RECORDINGS, 2009)

Qui hagi tingut la possibilitat de seguir la trajectòria de Lucrecia Pérez, entendrà que Congost significa un pas endavant de dimensions importants. Les seves cançons (amb estructura pop, detalls electrònics i cadència emo-tiva) aconsegueixen intercalar senzillesa y complexitat amb una naturalitat que sorprèn i demostren una amplia-ció de discurs. D’altra banda està la influència directa de l’entorn, perquè tot i què ja havia gravat en condicions similars els tracks que van formar part de “4 woman no cry” (Monika Enterprise -2008) en aquests nous es pot intuir quotidianitat contínuament. I per acabar-ho d’arro-donir està el sentiment, perquè si hi ha alguna caracte-rística, en aquest disc que realment emociona, aquesta és la seva sinceritat.

— T / Matías Rossi.

eL peTIT de CAL eRIL bAM. pLAçA deL ReI (23/09/09)

“Que no val la pena viure a Barcelona per tenir-hi un gat, que no val la pena viure a Barcelona per tocar-hi al BAM”. Veient com estava la plaça del Rei potser si que val la pena. El petit de Cal Eril va fer un repàs a les cançons del seu primer disc (“i les sargantanes al sol”) davant un públic entregat, acompanyat per la banda de directe i els amics d’Anímic, Oliva trencada, Espaldama-ceta i Esperit!. Entre cançó i cançó ens suggereix que ens els imaginem despullats. Que un amic li va dir que als músics, si te’ls imagines així a l’escenari i sonen bé, són un bon grup. I que si no, doncs no. Doncs a mi em van sonar bé. Un bon inici del BAM i les festes de la Mer-cè, que són dos termes que, cada cop més, representen el mateix, almenys per a mi.

— T / Albert Isnardo.

INSpIRA bAM. pLAçA deL ReI, (25/09/09)

Cançons dedicades als astres en un entorn sensible, interpretades amb tacte i saviesa. Seria una de les tantes maneres possibles per definir els 50 minuts que Inspira va regalar als individus que ens vam reunir a la plaça del Rei, que estava quasi bé plena. Per moments demostra-ven tenir la força i l’emoció per afrontar-ho tot, i en un no res, expressaven la debilitat d’una carícia o la tendresa d’un plor. Ho reconec. Em van convèncer, sense que ells ho sàpiguen, per tornar-los a veure i escoltar quan la oportunitat sorgeixi de nou. Comparteixen un rerefons amb grups com Sanpedro i Egon Soda, i ja estan prepa-rant el seu segon disc que enregistraran aviat, del que ens van avançar dues cançons.

— T / Albert Isnardo.

SuMA: IN THe MIddLe OF SOMWHeRe (FOEHN RECORDS, 2009)

Hi ha una tendència general a creure que les casualitats reeixides no són sinó el compliment d’un guió que ja estava marcat. Jo no ho crec, però en qualsevol cas, in the middle of somwhere és el millor títol possible per a un disc creat en aquestes circumstàncies. Fruit d’una història d’amor preciosa explicada excepcionalment a la web de foehn per una tercera persona (i és que al disc, les terceres persones hi són imprescindibles), el projecte de Frank i Laura sona compacte, té un disseny acurat, pertany a una de les millors discogràfiques nacionals i és, al cap i a la fi, un àlbum amb entitat pròpia. Fora del temps i de l’espai.

— T / Gerard De Josep i Codina

zA + vIALKA LeM, LA FONTANA, eSpAI jOve de gRàCIA (03/10/2009)

Una nit amb dues formacions que, tot i la limitació numèrica, poden arribar a sonar, per art de màgia, com autèntiques orquestres. Demostració primera: dues ter-ceres parts de Za es plantaven a l’escenari amb la virtut de proposar solucions efectives a la falta circumstancial del baixista i fent gala de l’energia prometeica que els caracteritza. A base d’ impro-rock i loops canibalitzen qualsevol cosa que es trobin pel camí: afro-beat, hard-core, melodies tribals, sorollisme o el que sigui. Contun-dents i infal.libles, em van deixar un somriure als llavis. En canvi, la segona demostració de la nit se’m van fer una mica plom, potser perquè n’esperava una altra cosa. Vialka són francesos i és el segon cop en tres anys que toquen al LEM. Ni el seu virtuosisme turbo-folk ni el seu humor desbarrat em van acabar d’encaixar. Això sí, ostenten un dinamisme poc usual en duets.

— T / Marc Masó. F / Roger Rosell.

FReeNÈTICS LeM, eSpAI eART (08/10/09)

Al fons d’un espai que recorda a un carreró sense sortida d’alguna gran ciutat (no necessàriament Barcelona), el violoncel elèctric d’Antoni Pich manté una sola nota i ho omple tot d’un ambient entre càlid i sinistre. Joan Palacio i Ferran Besalduch passegen entre el públic. Un nen petit que segueix al trombó amb una constància envejable, juga amb la sordina cada vegada que té temps d’asseure’s al terra. La moritz rossa i l’epidoor, amb ampolla de vidre, i a un euro. Només són algunes de les coses que puc explicar del dia vuit d’octubre. Cal dir-ne alguna més?

— T / Gerard De Josep i Codina.

bANdA d’IMpROvISAdORS de bARCeLONA LeM, AudITORI de LA CAIXA (10/10/09)

La sorpresa

El darrer 10 d’octubre el Festival LEM ens va tornar a oferir l’oportunitat d’escoltar a la Banda d’Improvisadors de Barcelona. Un regal pels habituals i pels profans. Els qui els coneixem assistim als seus concerts amb ganes de sorprendre’s i amb les orelles preparades per xuclar qualsevol proposta. Els qui els escolten per primer cop surten amb la carn estovada i el cervell en ebullició.

Encara no sabem quines són les variables que condicio-nen el so de la BIB. És la sala, la composició de la banda, l’estat d’ànim dels músics, la il·luminació? Sigui com sigui el darrer concert va ser dels més delicats que els hi hem sentit. Amb un viloncel encantador i uns vents decidits a esmicolar expectatives, el concert va sonar íntim i reposat.

A jutjar per l’entusiasme del personal present, es confir-ma que a Barcelona hi ha públic per propostes al·lucinades, imprevisibles i compromeses com la de la BIB. Falta que els hi assegurem espais on seguir sorprenent.

— T / Marta Vallejo.

AIXòNOÉSpàNIC + MAReK CHOLONIeWSKI LeM, bAR eLÈCTRIC (14/10/09)

La veritat, i suposo que els puristes de l’espontaneïtat se’m tirarien a sobre, és que crec que la improvisació parteix d’un concepte de llibertat ingenu. No és que no m’agradés el que vaig veure aquesta nit, però em sembla que les cotilles d’aquesta pretesa llibertat eren prou visibles: la síncope i el sortir de tempo és molt més alliberador que l’anar a temps, la dissonància molt més que allò harmònic, i així successivament fins a crear una espècie de cànon. Si s’estableix un cànon que s’acaba complint, no s’admeten simplement unes altres normes? Segurament és culpa meva, però això és el que vaig veure i pensar. Ara recordo el concert al CCCB de Ferran Fages. Va ser genial.

— T / Gerard De Josep i Codina.

RE-VISIONS

24 25

Nativa 52 Nativa 52

NÉbOA LeM, eLÈCTRIC bAR (15-10-09)

El set de Néboa recuerda al laboratorio de un inventor; una revisión de la historia de la lúdico-electrónica con miras hacia adelante. Dos Gameboys, Casios pervertidos, un teclado Omnichord, dos Furbies, una tortuga par-lanchina, una batería electrónica, su inseparable Apple Fluzo y… mil artilugios más acompañaron a Javi Álvarez, que no dejó gadget ni espectador sin disfrute. Una parti-da arriesgada, un único jugador a tiempo real y 14 pan-tallas, entre ellas los principales cortes de “Todo volverá a ser diferente”. Un videojuego con bonus de minimal, dance, blues, barroco y verbo brillante. Néboa construye bit a bit melodías y paisajes que unas veces trascienden y otras divierten. ¿El premio? Un puñado de deliciosas e inquietantes gominolas y el gusto de interactuar con un espíritu libre.

— T / Sonia Galve. F / Cecília Vázquez.

NuevA vuLCANO – IRONeN eRO NI. NIu (22/10/09)

Si tingués un niu d’ocells, faria una excepció i l’ompliria d’altres animals i bèsties. En concret, de “Los peces de colores”, fills de tres pares amb garres a les mans i senti-ments als pulmons. En una sala com el niu, un únic espai polivalent per exposicions, audiovisuals i música, em trobo gaudint de l’honestedat brutal dels Nueva Vulcano i les seves noves cançons, a dos metres meu. No és nou.

el sacrificio si se quiere llegar hasta el final. Es por eso que la formación barcelonesa ha sufrido cambios desde su último trabajo, cambio de bajista y la incorporación de teclados. Los tres temas que componen “Crows” (si no incluimos el remix de “Fish Tank”) suenan a rock oscuro a lo Editors, con toques electrónicos a lo The Killers, mirando de reojo a las pistas de baile. Una mezcla de post-punk de guitarras setenteras y canciones de gran potencial, que nos hacen esperar un gran disco cuando aparezca al completo. Hay que destacar el grandioso video que han hecho para “Fish Tank”, todo un homenaje a la Serie B y al Tokusatsu que está invadiendo la red , haciendo llegar la música de The Last 3 Lines al público más insospechado. ¡Buen movimiento!

— Text / Joan Álamo

CHe SudAKA SALAMANdRA (L’HOSpITALeT de LLObRegAT) (17/10/09)

El grup de música Che-Sudaka, va fer la festa/con-cert presentació del seu darrer disc-dvd, el 4t: Tudo es Posible. Va obrir la nit el grup Microguagua, projecte de reggae liderat per un Italià a Barcelona, bon reggae i mol-tes ganes de transmetre festa a un públic amb ganes de deixar-se la pell amb els concert dels Che. Che Sudaka, és un grup que viu de la música, gires internacionals, autoedicions, supervivència, missatge en les lletres, de comprimís polític. El concert va ser imparable, energia, temes enganxats que no deixaven respirar al públic. Ska, reggae, punk, rock, cumbia… filtrat i mesclat per una autèntica màquina de festa, amb consciència política i social (Colifata). No els podrà parar ningú.

— T / Carles Llàcer Escamilla

bAR RObAdORS 23. eLS veïNS

Davant de casa hi ha un bar on cada dia hi fan con-certs. A una ciutat on l’espai públic sembla reduir-se als centímetres de buit entre un cos i un altre, a vegades es donen fenòmens paranormals com aquest: al nº23 del carrer Robadors el carrer s’ha fet bar i el bar s’ha fet car-rer. Perquè al 23 hi ha de tot: modernus i calaveres, gent del Xino i del Raval, jazzeros i cabareteres. Te’ls trobes

La satisfacció i el moviment d’afirmació amb el cap, a ritme de cançó, em transmeten directament al cervell la informació de que voldré més quan acabin.

Inoren ero ni o in ore neronI, rock o hardcore, contun-dents i directes, presentaven l’exquisit “Fosbury”. Okene Abrego (veu), sense camisa (de Lisabö, per cert), després d’unes cançons cantant a capella, l’ajudant li va indicar que havia de seleccionar l’On del micro. “Oh, mierda... Tantos años sin usar el On/Off...”. Per mi que portava massa entusiasme a sobre...

— T i F / Albert Isnardo.

TOKyO SeX deSTRuCTION + Me & THe beeS LA [2] de ApOLO (16/10/09)

Tokyo Sex Destruction, el grup de punk i soul de Vilanova i la Geltrú, va oferir un únic concert a Catalunya dins la gira de presentació del seu nou treball “The Neig-hbourhood”. Amb el concert es va poder comprovar, com ja s’aprecia en el disc, que la intervenció de Gregg Foreman (The Delta 72, Cat Power) com a productor ha fet guanyar molt groove al grup tot i que també els ha fet perdre part de l’energia punk dels seus inicis. Tot i això la formació segueix posseint un potent directe i el cantant i tecladista, RJ Sinclair, segueix sent un dels millors front-mans que hi ha a la península. El públic ho va cel·lebrar aplaudint tant les noves cançons com els pocs clàssics que van interpretar. Abans el grup Me & the Bees, liderat per tres noies (al concert les va acompanyar un guitarris-ta), va demostrar que el seu pop/folk cada cop sona més bé tot i mantenir l’actitud DIY que les caracteritza.

— T i F / Pau Cristòful.

THe LAST 3 LINeS: CROWS ep (ALOUD MUSIC, 2009)

Por fin tenemos entre manos lo nuevo de The Last 3 Li-nes, y aunque solo sea un adelanto, ya podemos ver que la cosa promete. Mucho ha cambiado en un par de años. Cuando uno edita un disco de tanta aceptación como “You Are a Deep Forest”, hay que estar preparado para

indistintament a la barra o a l’escenari en funció del dia. Dilluns d’improvisació, dimarts de varietés, dimecres de jam, dijous de bandes, divendres de DJ, dissabtes de festa i diumenges de flamenc. Un bar amb trastorn de personalitat múltiple on ningú s’estranya de res. Diuen que un dia uns quants veïns van decidir reclamar el silenci de la Barcelona neta esgrimint títols de propietat i normatives cíviques davant del 23. Però el carrer és de tots i aquell cop, el seny el van posar els propietaris d’un bar petit de Robadors on cada dia hi ha concert i hi caben tots, fins i tot els que es queixen.

— T / Marta Vallejo. F / Gema Darbo

eCLípTICA. ObSeRvATORI de CASTeLLTALLAT. (25/09/09)

M’he sentit transportada!

Com no adonar-se que els codis s’han fet miques si qui et diu que s’ha sentit transportada és un cor de dones, que mai falta a missa, i quan el motor del seu viatge eren els arriscats i sensibles loops que el Santiago Latorre llençava des de l’altar? Electrònica eclesial per a petits i grans? Oh, i tant! I després tots a mirar pels telescopis els astres inspiradors del projecte Eclíptica! I de nou els codis a tremolar, ara de la mà de la Nikka. Amb el seu massís planetari sonor al clatell, al porxo del Casal de Castelltallat que just estrenàvem, l’alcalde em confessava que, malgrat no ser de música, compartia el respecte i l’orgull amb què la seva gent escoltava un so tant nou. No: l’Incendi no va poder amb el do de Castelltallat, més aviat l’enfortí, el preciós do d’una hospitalària harmonia. Quin lloc per a observar al Cel! (L’Eclíptica neix de l’alian-ça entre l’Observatori Astronòmic de Castelltallat i Gràcia Territori Sonor).

— T / Jordi Girbén.

HuLLAbALOOzA FeST. CA N’HuMeT (7/10/09)

Es celebrava el primer festival indie del Masnou amb Nueva Vulcano com a cap de cartell en una de les prime-res dates en les que presentarien Peces de colores, però d’ells no en parlaré. Em feia força gràcia veure la nova vida “indie” d’una comarca de la que han sortit Nisei, Lo:müeso, Fred i Son, Élena, part de Mishima, etc. El primer grup, que va substituir Nautas, no he aconseguit saber com es deien. La seva proposta recollia bona part d’un panorama bastant general de la música dels noran-ta, amb els pros i contres que això comporta. Inaudible, per la seva part, bevien més del panorama nacional d’una dècada anterior, però sense la veu ni el carisma del se-nyor Bunbury. Ayala, per últim, era el grup d’una sèrie de bons músics que tenen claríssim que volen viure d’allò que fan, i a mi em queda claríssim que em menteixen.

— T / Gerard De Josep i Codina.

26 27

Nativa 52 Nativa 52

PRE-VISIONS

2010 INCeRT peR ANIMA’T.

L’associació cultural Anima’t, de Tarragona, ha anun-ciat l’aturada de la seva programació pel proper any 2010 degut als retards i fluctuacions en les aportacions econòmiques que reben de les administracions públi-ques, particularment de l’Ajuntament de Tarragona. Des de 1995, aquesta organització sense ànim de lucre ha treba-llat amb diversos espais de la seva ciutat per portar el milloret del pop independent, i també d’altres menes de música, de tot l’estat, així com la programació de cicles de cinema en versió original. De manera continuada, i al llarg de tot l’any. Si no ho coneixeu, és una iniciativa molt més interessant que molts projectes dels culturals que ens presenten amb molta pompa. Sota el nostre punt de vista, qualsevol polític realment preocupat per la cultura del seu país hauria de llançar coets pel fet de comptar amb una iniciativa com aquesta.

ROCKdeLuX 25 ANIveRSARI.

Rockdelux cel.lebra el seu 25è aniversari amb un número especial en el que fan llistes del millor que han trobat en aquesta dècada. Això de les llistes és un tema. Més enllà de l’encert de cada una d’elles -les de Rockdelux sempre tenen un component provocador, tan si ho busquen com si no-, com a idea reflecteixen una manera de mirar la música que accepta la seva jerarquització, i la recerca de paràmetres de qualitat sòlids. O potser, com insisteix darrerament el Santi Carrillo, director de la publicació, a les seves editorials, no són més que un joc. O, per què enganyar-nos, per alguns no deixen de ser una pista per buscar coses que encara no coneixem, amb l’esperança de trobar-hi algun aprenentatge.

Le peTIT RAMON pReSeNTA ACuSTICuS RepLICA

Le Petit Ramon ja té el nou disc a punt, Acusticus Re-plica. La presentació oficial es farà el 19 de novembre al CAT de Gràcia. La ciutat segueix essent l’escenari on les històries passen del glamour erudit fins caure en l’esper-pent. “És la resposta subversiva al crapulisme il·lustrat dels discos anteriors”.

www.bankrobber.net/web2/ca/le-petit-ramon

dIveNdReS 13 de NOvIeMbRe. ANIveRSARI g3g ReCORdS

La industria cultural mata la cultura. La gestión cultural la enfría hasta el tuétano. Este próximo mes de novi-embre se cumplen 20 años desde la creación del sello discográfico independiente de Barcelona G3G Records,

con 150 publicaciones y, como ellos dicen, sin “un con-trato firmado.. más que la palabra dada, el diálogo claro, el acuerdo mutuo...” Lo celebrarán con dos conciertos, con Pascal Comelade a la cabeza, el día 13 de noviembre a partir de las 20:30 en el Ateneu Popular de 9 Barris, un lugar especial para ellos y para mucha gente que sueña con otra manera de hacer las cosas.

FeSTIvAL NO-NO-LOgIC!. 17, 27, 28 I 29 de NOveMbRe

Sembla que lo lògic a cultura és produir, créixer, guanyar diners o dir que formes part del PIB del país. Lo no lògic, aïllar-se, anar a menys, no guanyar un duro, i lo No-No-lògic, produir de manera lliure i petita, creant formes i llenguatges al marge de les fórmules i paràmetres comer-cials. Els dies 27, 28 y 29 de novembre l’associació cultu-ral La Olla Expréss presenta la tercera edició del festival No-no-Logic, amb grups i segells vinguts d’arreu Europa; No lògics, si lúcids. Concert a destacar: Los Clónicos.

— www.nonologic.com/

L’ANARQuIA deL SILeNCI. jOHN CAge I L’ART eXpeRIMeNTAL

Tot i que qualsevol que visqui a Barcelona i estigui mínimament en el tema, ja deu estar al cas, per la difusió que se n’ha donat, no podem deixar de fer-nos ressò d’aquesta exposició dedicada a aquest artista amb forta influència en el desenvolupament de la música, i de l’art en general, del segle XX. L’exposició estarà oberta fins el proper 10 de gener.

— www.macba.cat

S’ObRe eL CeNTRe TRIAMúSICA A MOLINS de ReI

S’obre un nou centre dedicat a la música a l’entorn a Molins de Rei. Formen part de les seves peculiaritats l’enfocament de l’ensenyament, gens acadèmic, i pensat per que la gent pugui dur a terme els seus projectes musicals, per petits que siguin, i la seva orientació per a totes les edats, incloent, per exemple, propostes d’audici-ons per gent gran, i tallers per a nens. El projecte és una valenta iniciativa de Jordi Montero, violinista que ha col.laborat en molts projectes de l’escena pop com Love Of Lesbian, Mishima, Pigmy o Les Philippes.

— www.triamusica.com

eXXASeNS: beyONd THe uNIveRSe (CONSOULING SOUNDS, 2009)

“¿Cómo empezar un segundo disco? ¿qué tema esco-ger? ¡que presión!, etc.” Son muchos de las ideas que le deben pasar por la cabeza a un artista en la situación de Jordi Ruiz (ex-Playmotive, Kyba) cuando cuenta con un proyecto del calibre y el potencial de Exxasens. Ya el primer tema, “Sky in red” (un homenaje a Yuri Gagarin), huye de lo solemne, de lo artificialmente maduro, y entra como un elefante en una cacharrería. Éste, como muchos de los otros cortes que componen “Beyond the universe”, suena épico, espacial, con guitarras que son pinceladas de un lienzo cósmico, un post-rock de crescendos que se salen de la atmósfera, una música instrumental que canta. En este viaje interestelar además nos acompañan la revisión de viejas ideas (“Polaris”), un pequeño tributo a Standstill, la voz de Angélica Sánchez (“Stellar”) y la inspiración de grupos como Dredg o Porcupine Tree.

— T / Joan Álamo.

bRuNA + bRAdIeN LA [2] de L’ApOLO (25/10/09)

El primer cop que vaig veure bRUNA en directe, va ser al Molí de Mar de Vilanova i la Geltrú, mentre el sol es ponia per allà al darrere i encara no hi havia massa gent. Va estar bé el que va passar a l’Apolo, els cubs il·luminats i les llumetes ajudaven, però allò que jo havia sentit no tornaria a repetir-se. Bradien van ajudar-se de projecci-ons i de la rotació dels músics, la col·laboració d’Eduard Escoffet i d’altres curiositats. Tot plegat, la presentació de dos discos d’un segell que caldrà tenir en compte perquè, almenys, fent pagar 10€ per entrada i disc, ens demostren que saben el que es fan i que ho fan amb amor. I això, caldrà agrair-ho.

— T / Gerard De Josep i Codina - F/ Diego Bustamante

dARgeLOS: CORTe y CONFeCCIóN (EXP_NET, 2009)

Tic, brrr, tic, tac, brrr, cloc, brrr, tac.. [ruido] tic, tac, zas, mmm, tic, uuu, tac, mmm, tic, uuu, ooo, pum, uuu, tic, pam... [melodia de fondo] tic nuevo con eco, tac nuevo con eco, clic, clac, tic, tac [vuelve la melodia] zas va y vi-ene, puff, zis va y viene, puff, tic seco junto a zas va y vi-ene, bip, tac seco junto a zis va y viene, golpe y [silencio] [mas silencio y algo de ruido diferente al anterior] teclas de piano, tic, clac, tic, rueda, clac, teclas a la izquierda, tac [melodia corta] zas, fade in de organo a la derecha, tic con eco, bum, tac con eco, teclas a la derecha, fade in de ruido a la izquierda [nueva melodia] vientos, suspense, bip, imaginación, sensibilidad, zas, melodia, sonido, mmm, rareza, chas [ruido final]. a groso modo.

— T / Albert Isnardo

gLISSANdO ApOLO (09/10/09)

Tenia moltes esperances posades en el retorn del primer grup que, cantant en català, va poder dir de sí mateix que feia post-rock, però comencem pel principi. Va obrir la vetllada Lola Bou, cinc músics que asseguraria que eren professors d’alguna escola de música (i sóc tan conscient de la possibilitat d’equivocar-me com del valor informatiu de l’afirmació). D’Erm només n’havia sentit alguna cosa pel myspace i mai m’ho havia acabat de creure, però en directe s’ho passen bé, es burlen d’ells mateixos i passegen amb bon gust per un estil que podria vendre un munt de còpies. Finalment, Glissando van aparèixer amb una formació estranyíssima, quatre músics i la bateria gravada a l’ordinador. Els bisos van ser les cançons que més s’allunyen del que havien estat i Geonauta, tocada amb una formació més convencional, el millor moment de la nit.

— T / Gerard De Josep i Codina

28 29

Nativa 52

CLUB NATIVA

Al Club Nativa trobaràs una llista d’organitzacions amb qui compartim la voluntat de potenciar la música en el nostre entorn. No és un espai més de publicitat sinó una bona guia. Si la revista t’interessa, també t’interessaran els nostres amics.

AQUEST ESPAI NO ES VENCLUB

NATIVA

Espai musical. Foc,128. Barcelona T 93 422 43 00.

Projecte musical. T 93 243 17 17.

Escola de música. T 93 329 56 67. tallerdemusics.com

Laboratori musical. T 93 407 29 27

Espai jove. T 93 429 93 69. www.bocanord.org

Discogràfica. www.bankrobber.net

www.frequencies.cat Vilanova i la Geltrú

LLOCS ON pOTS TRObAR NATIvA Els llocs marcats amb el símbol és on trobaràs gratuïtament Nativa per gentilesa dels nostres col·laboradors.

vOLS SeR MeMbRe deL CLub NATIvA? vOLS SubSCRIuRe’T A LA RevISTA? Escriu-nos: info@indigestio.com

Espai per a la creació.Torrijos,68. www.experimentem.org

Management. T 93 330 42 53. www.hacecolor.com

www.cerkal.org

Ca l’Estruch. St.Isidre,140. Sabadell. T 93 717 10 26

www.lacapsa.org

Festival. www.poparb.cat

ObeRTA LA INSCRIpCIó peR LA 11ª FIRA de MúSICA AL CARReR de vILA-SeCA (TARRAgONA)

Des del 26 d’octubre fins el 18 de desembre de 2009 estarà oberta la inscripció de propostes musicals (de tots els estils) per a l’11a Fira de Música al Carrer de Vila-seca (Tarragona). Any rere any la Fira de Vila-seca es consol-ida com a espai de difusió de grups nacionals, amb una infraestructura encara que petita, que té molt clar quin és el seu objectiu. Ser una mostra. La Fira de Música al Carrer de Vila-seca celebrarà la seva 11a edició els dies 7, 8 i 9 de maig de 2010. — http://www.firacarrer.cat

ObeRTA LA CONvOCATòRIA peR pARTICIpAR AL buSKeR’S FeSTIvAL 2010

Tocar al carrer i a peu pla, deu ser un repte especial per a qualsevol banda. Requereix, per exemple, una adaptació a una infrastructura modesta i molta empenta per captar a un públic que no ha vingut expressament a veure’t ni ha pagat entrada. No és imprescindible, però passar aquesta prova és tenir informació palpable sobre com reacciona la gent al que fas, sense intermediaris. El Busker’s Festival sembla anar d’això. Es tracta d’un festival de música al carrer, del qual ja s’han fet 5 edicions, que es realitza a la Barceloneta durant els primers dies d’agost. Ara han obert la convocatòria per sel.leccionar els grups que tocaran l’estiu que ve. — http://www.buskersfestivalbarcelona.org

zeppeLIN 2009 SONIdOS deL pOdeR / eSCuCHAS deL MIedO. CONvOCATORIA de ObRAS SONORAS.

El festival Zeppelin abre una convocatoria para recibir obras sonoras creadas en base a una idea, el poder. En la convocatória ofrecen pistas y unas preguntas que plantean nuestra relación, personal y humana, respecto al poder, la fe en el lider, el orden o la asunción del control... Retrocedemos en ideas y libertades, y esto les preocupa. Desde el arte se pueden construir discursos, y esto nos alivia. La convocatoria está abierta hasta el 15 de noviembre. — http://www.sonoscop.net

HIpNOTIK, pROpAgANdA peL FeT! I eNdeR-ROCK IMpuLSeN eL 1R CONCuRS de RAp eN CATALà A LeS eSCOLeS.

L’impuls per reflectir noves tendències musicals del festi-val Hipnotik, l’esperit lluitador del segell Propaganda pel Fet!, i l’interès per una cultura pop nacional de la revista Enderrock, han confluït en aquest projecte per impulsar un concurs de rap en català a les escoles. Per a molts, la llengua sempre ha estat el valor més destacat a l’hora de pensar en la música catalana, i el rap, pel seu aspecte formal sembla ser un vehicle ideal per aquestes aspira-cions. La iniciativa forma part d’un projecte mes ampli, denominat Hiphop.cat.— http://www.hiphop.cat.

ACTIVITAT D’INDIGEsTIÓeSMORzAR d’INdIgeSTIó.24 de NOveMbRe, 10 deL MATí. LA NeNA (RAMON y CAjAL 36).

“Desmuntant tòpics sobre amateurs i professio-nals”. Una tertúlia introduïda per Núria Sempere (Directora de l’Escola de Música - Centre de les Arts de L’Hospitalet).

El tòpic major diu que els artistes professionals son els qui guien el desenvolupament artístic, la senda cultural que hem d’agafar, i que els afeccionats duen a terme una activitat artística, principalment pel propi entreteniment. Funci-ona aquesta afirmació? Calen noves lectures sobre el tema?

FeSTIvAL HIpeRSONS. 13ª edICIó. 27 de NOveMbRe, 8’30 de LA TARdA. LA [2] de L’ApOLO.

Aquest any, l’Hipersons va de lluita. Actuacions de Maria Rodés, Mau (de Les Aus), Micronun, El Pricto i companyia, Ud es un colectivo, i molta més companyia encara. Consulta la programació a les pàgines 22 i 23.

pRIMeR FòRuM d’HIveRN d’INdIgeSTIó. “uNA MIRAdA CRíTICA SObRe LeS ReLACIONS eNTRe eL MeRCAT I LA CuLTuRA”.15 de deSeMbRe, 7 de LA TARdA. CONveNT de SANT AguSTí.

No és el missatge dominant. El que es porta és parlar de la cultura com a salvació de l’eco-nomia, o, en altres casos, de com han de ser diferents els mercats per respondre als canvis de la producció cultural. Però posar en qüestió com el mercat formateja la cultura sembla un debat antic o restringit a àmbits especulatius. A nosaltres ens sembla que val la pena repetir-lo, actualitzar-lo i buscar noves pràxis.

Recorda que et pots descarregar de la nostra web el llibre “La música i el seu reflex en la societat”, en format pdf, o comprar-lo a les llibreries La Central del Raval, Casa Beethoven, Laie (Pau Clarís) i Medios.

+ info: www.indigestio.com

30

esperant l’hora per entrevistar el Xosé Aviñoa al seu despatx a la Universitat de Barcelona, tenia certa

sensació d’estudiant que espera per a enfrontar-se a un examen oral mal preparat. I és que el Xosé no és un acti-vista “de carrer” com altres que havia conegut. Respectat dins del món de la música acadèmica com a historiador, és conegut també per provocar recel entre determinats sectors de la música clàssica per ser poc complaent amb el seu acomodat ambient. “Tinc fama de ser una persona que denuncia molt. Quan faig conferències, sobretot en el món universitari, que és molt conser-vador, remoc molt les aigües. Això als estudiants els hi agrada, perquè estem acostumats a la idea de que això de la música és abaixar el cap”. De fet, destapat el cas Millet, creix la sensació que el món de la música acadèmica havia abaixat el cap molts anys; “No és cert que el músic sigui dòcil, però depèn molt dels diners públics i per això està molt sotmès. Tot i això, hi ha molta gent irritada pel cas Millet”. Potser massa tard... I és que més enllà de tractar amb uns caradures, tot plegat sembla conseqüència d’un error més de fons; “Era necessari tenir un orgue al Palau que val 150 milions de pessetes? Potser teníem altres necessitats, però la gent paga per mantenir un status, i la música acadèmica el que fa és servir a aquest status”. Vaja, que hem estat pagant entre tots una cultura elitista que necessiten alguns per tenir on poder lluir vestits i posició social. “El cas Millet pot fer que la gent s’adoni que la música és una indústria, amb interessos econòmics

que poden ser bons, dolents o perversos, perquè a vegades s’actua com si fos una mística”. Una suposa-da mística que molts s’han encarregat d’alimentar des de dintre, quan “per definició, tots busquem fer-nos rics, però això és més il·lustratiu quan es tracta de gent que t’ho negarà sempre”. Acostumats a la imatge del compositor entregat en cos i ànima a l’art, ens sobta sentir dir que “hi ha músics molt rics; Ells t’ho negaran, però fa esfereir els diners que arriben a donar des del Mi-nisteri a singulars compositors famosos, de l’ordre de 200.000 euros per un any! Però a aquest senyor l’ani-ràs a entrevistar i et dirà que malviu, collons! Si cobra més que un ministre!”. La conversa avança posant en dubte un malaltís sistema d’ajudes institucionals que no controla si val la pena comprar un orgue ni “tampoc perquè ens gastem fortunes per al Liceu”.

Tot això, des de fora de la música acadèmica encara ens ho mirem amb més recel, perquè a les “altres músi-ques” les han obligat a ser indústria vulguin o no. “És un escàndol que a un sector de creació musical se li digui que ha d’assegurar que omple i a un altre no. Jo he anat a concerts de música molt creativa, molt contemporània, amb tres persones de públic!”. A aquests també s’els hi hauria de dir que es posin en mans del mercat “a veure quin empresari els lloga. Perquè si ho paga el papà Estat, que no obligui a les altres músiques a omplir, perquè sinó el que es fa es pagar-li una subvenció al nen de papà que fa parides”.

— Per Xavi Guillaumes

CONTINúA A LA pàg. 21