de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep GinjaumeJosep Lligadas

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:puntviladecans@telefonica.net

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

34Any 4

15 de juny de 2010

Sumari2 Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar el Mamut

de Viladecans (4).

4 Hamlet. Montse Pastor

5 Homenatge a Marta Soler Esteve. Josepa Guti

6 Religions: fonamentalisme o cohesió social? Mercè Solé

7 Dempeus per la Salut pública. Idoia Baixench

8 PxC aterra al Baix Llobregat. Albert Buigues

9 El risc del populisme sobre la immigració. Bàrbara Lligadas

10 Decrecimiento: cuando menos puede ser más. Pepi Venegas

11 Del cas Pretòria, el Barça Parc i altres femtes. Josep Ginjaume

12 Estampes del segle XX. Do you speak english? José Luis Atienza

13 La troballa al Montbaig d’un tram de l’antic Camí Ral...Xavier Sánchez

14 Constitució del Comité Republicà... Antonio Español

14 Recuerdos. Rosa Mercader

15 La mirada aguda. Eio Ramon 16 Històries viladecanenques: El Plata que ens vingué de Medellín. An-

dreu Comellas

18 Les nostres entitats: Asociación de Bailes de Salón de Viladecans. Paquita Galdón

19 Conèixer Viladecans: Una columna de la Cripta del Tibidabo. Jaume Lligadas

Cosir socialment,esquinçar políticamentLa paraula “cohesió” està de moda. Se’n parla sovint i és una d’aquelles expressions que, tot d’una, apareix a tots els documents tècnics i polítics. La paraula descriu un sentiment col·lectiu, un llaç que uneix entitats i persones que, si bé són diverses i plurals en origens, interessos, opinions, història, esdevenen capaces de sentir una mateixa pertinença a un col·lectiu. L’exemple més clar són els clubs esportius… que en alguns casos sumen al prestigi del guanyador, una intensíssima i gens desinteressada campanya dels mitjans de comunicació.En un àmbit local més modest i potser amb menys jocs de poder, la cohesió s’aconsegueix amb el treball en xarxa, amb una participació ciutadana real (que té poc a veure amb els maquillatges que sovint utilitzen les administracions públiques), amb un cosir i articular lent i pacient, sense protagonismes i amb molta voluntat. Moltes entitats viladecanenques ho saben prou bé.Però aquest interès aparent de les institucions i partits per la cohesió no ve acompanyada de bones pràctiques. Sovint utilitzen tota la força dels mitjans de comunicació per fragmentar, enfrontar, discriminar, dividir. Es ressalten les diferències i es presenten com a irreconcilia·bles. La creació d’estereotips és una de les eines més utilitzades: l’adversari “és” d’una deter·minada manera, fàcilment desqualificable. Tothom té solucions fàcils a problemes complexos i és autosuficient. Ningú no s’equivoca mai. El que s’ha fet de bo només ho han fet ells.Corregir aquesta “esquinçada” de la nostra societat costa molt, moltíssim. Alguns partits i mitjans de comunicació actuen, doncs, amb una gran irresponsabilitat. Perquè, mentre ens enfrontem mútuament, oblidem que tots, totes, som persones amb necessitats comunes, amb encerts i errades, sovint vulnerables, sovint amb una gran potencialitat, i que podem tenir, si volem, capacitat de diàleg, si és que encara hi creiem i el volem aprofitar.

– Els de Gavà no m’han tirat pedres, però he rebut una plu·

Viladecans, punt de trobada - Núm. 33 - Maig 2010 2

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar

el Mamut de Viladecans (4)En Sebastià i la Sales van començar a caminar i en arribar a la plaça van veure que el Joan arribava pel carrer d’Àngel Guimerà reclamant l’atenció de tot·hom qui era congregat a la plaça. La gent comenta·va i tothom preguntava:– Que has trobat el Mamut?– Sí!– L’ha trobat! El Sebastià i la Saleta es van abraçar i fent salts d’alegria van córrer fins a ser a prop del Joan.– L’has trobat? –van preguntar tots dos alhora.– Bé, no exactament.– En què quedem? Sí o no?– Sí, però no.Es va fer un gran silenci a la plaça. Els viladeca·nencs i viladecanenques van quedar astorats per l’estranya notícia.– Vegem. Comencem pel principi. On l’has anat a buscar? –va interrogar el Sebastià.– A Sant Climent.– On és Sant Climent?– Passat Cal Menut –va dir el Joan assenyalant cap amunt del carrer d’Àngel Guimerà.

– Cal Menut?– Sí, home. La masia que hi ha seguint la riera amunt.– Ahhh! –en Sebastià es va gratar el cap– Una masia antiga?– I tant, té més de vuit segles. – Molt de temps, no? –exclamà en Sebastià mentre es comptava els dits.– Imagina’t si és antiga, que quan les tropes del Rei Jaume I anaven camí de Salou per embarcar cap a la conquesta de Mallorca, algunes d’elles van passar per aquí mateix on ens trobem ara, i segur que des de les portes de la masia els saludaven, perquè la masia ja hi era –explicà el Joan.– Carai, noi! –el Sebastià va tornar a gratar·se el cap. – I el Mamut? –va preguntar amb interès la Sales.– Doncs, anant cap amunt he vist com una bromera que baixava per la riera i he pensat: “Mira els de Sant Climent, ja fan allò que tant pregonen de la bromera”.

– Què pregonen?Josep Mumany

(I ja falta poc... en el nú-mero vinent del Punt de Trobada veurem si els nostres ardits i valents exploradors l’han trobat, i sabrem com s’acaba –per ara– la història...)

Viladecans, punt de trobada - Núm. 34 - Juny 2010 3

Els patrocinadors del MamutUnes quantes empreses de Viladecans han volgut fer aportacions importants perquè el Mamut arribi i puguem fer festa amb ell. Per ara, són aquestes:

Llibreria Els Nou Rals •Forn del Mig•Modes Constanci•Hobbit Viatges •Calçats Daniel •Viladecans Punt de Trobada•Grup Tres Torres •Carns Nati •AVAF (Associació de Viladecans d’Afectats de •Fibromiàlgia i SFC) Partit dels Socialistes de Catalunya•Convergència Democràtica de Catalunya •Iniciativa per Catalunya Verds •Esquerra Unida i Alternativa •

Partit dels Comunistes de Catalunya •Esquerra Republicana de Catalunya•Cal Sei •Centro Cultural Raíces de Andalucía•El rebost de Can Tries •Parròquia de Sant Joan •Associació de Pares del Centre Ocupacional •Caviga Centro Cultural y Recreativo Andaluz Sierra •NorteAgrupament Coral La Lira•Càritas Interparroquial de Viladecans•

La Bodegueta•

I el Mamut ha rebut un premiHo dèiem en el número passat, i aquí ho repetim, perquè és important. El Ma·mut de Viladecans ja ha rebut un premi! Concretament, un accèssit dels premis de l’aula de formació Joan Garcia Nieto, que atorga Comissions Obreres del Baix Llobregat, per a projectes que fomentin la cohesió social. Visca!

Els Mamutaires d’honorEl suport dels comerços, les associacions, les entitats de Viladecans. Per ara, els Mamutaires d’honor són aquests:

Viladecans, punt de trobada - Núm. 34 - Juny 2010 4

Interpretar Shakespeare és una decisió valenta, triar Hamlet que en el moment de la seva estrena ja va trencar els antics esquemes imposats per la poètica d’Aristòtil, tot un repte.A Viladecans, a la sala petita de l’Àtrium, durant dues hores hem pogut

gaudir de l’obra interpretada pels alumnes i professors de l’IES Torre Roja. Ells ens han seduït amb aquests personatges tan singulars, dirigits per Mont·se Tomeu.

Hem assistit a una interpretació fabulosa d’una me·langia i bogeria fingida o real per part de tot l’elenc, petits, grans, professors i alumnes han desgranat aquest antic dilema del ser o no ser.Durant dues hores hi ha hagut de tot: comèdia, tra·gèdia, venjances personals, afany de poder, cada es·cena glossada amb senzillesa, pulcritud, naturalitat i frescor que no deixava indiferent ningú.El poder gaudir d’una tarda de teatre a la nostra vila promogut pels nostres alumnes no sovinteja massa, prendre com a exemple el model de l’IES Torre Roja sacrificant temps lliure per dedicar·lo al teatre hau·ria de tenir ressò.De les actuacions, crec que tothom ha donat el millor que portava dins. Destacar l’intèrpret de Hamlet, un gran actor en potència, amb un perfecte domini del llenguatge, anava entonant amb dolor i una ira incontenible, transitant enmig de la traïció, l’incest i la corrupció moral. També el personatge de Laertes interpretat per una noia vocalitzant el text amb la dificultat afegida de fer·ho en una llengua nova per a ella és meritori.La frescor i modernitat d’aquest Hamlet hauria de servir per acostar els alumnes a la literatura i de re·truc al teatre, posant una llavor que pot germinar més tard fent florir actors, lectors, és a dir, persones interessades amb la cultura.Em resta agrair·vos a tots els que ho heu fet possible.

L’obra m’ha transportat a un altre món d’entrada llunyà però en realitat mol·tes de les situacions interpretades són ben properes, el teatre dins el teatre.Endavant, i a pensar en la propera.

Montse Pastor i Pujadó

Hamlet

Viladecans, punt de trobada - Núm. 34 - Juny 2010 5

Apreciadíssima Marta.Després de vint·i·set anys jugant a bàsquet, has dit prou, la màgia de posar en moviment la pilota ... pouwn·pouwn, i el soroll de les bambes sobre el sòl ... crish·crish, ha estat, durant aquests anys, la teva millor companya. Pensant en els teus co·mençaments, al Club Esportiu Mediterrani, pas·sant pel Santiago Apostol, el Centre La Torrasa, la U.E.Horta, el Hispano Francés, el Sedis, el B.F. L’Hospitalet, el Santa Rosa de Lima, i al Bàsquet Femení Viladecans, on has jugat els últims sis anys, en LF2, sense incloure la temporada 2005·2006 que vas jugar amb el Santa Rosa de Lima, també en LF2, necessitàvem fer·te un homenatge. I així ho vam fer el passat 21 de maig, a les 20.15 hores, a l’Àtrium Viladecans. No hi érem tots els que et coneixem i apreciem, però si una bona part d’ells, inclòs l’Enric Piquet, president de la federa·ció catalana de bàsquet, que fa molt de temps que et coneix, i que va tenir paraules d’afecte cap a tu. Jo recordava els bons moments, patint, pregant, per una cistella més, que us donés una altra victòria, i com la teva experiència, aconseguia aquella falta personal, que canviava el marcador, perquè en els tirs lliures, amics, Marta Soler no solia fallar, amb la teva manera tan peculiar de llençar, que feia pen·sar a tothom que la pilota no entraria a la cistella. també és cert, que podíem haver·ho fet en el teu 42 aniversari, que era el dia 1 de juny, però no podíem esperar més.De tota manera t’ho mereixies, i no perdem una bona jugadora; guanyem una bona entrenadora.Gràcies Marta.

Josepa Guti

Homenatge a Marta Soler Esteve

Viladecans, punt de trobada - Núm. 34 - Juny 2010 6

M’agrada molt que es parli de laïcitat i de nou encaix del fe·nomen religiós en

una societat laica, multicultural i plural també en les seves opcions religioses. Crec que seria bo per a la societat civil, i encara més per a l’Església Catòlica, la “norma·lització” d’alguns privilegis que són fruit d’èpoques passades. I ho dic des del meu sentit de pertinença a aquesta Església, perquè crec que el poder civil i l’Evangeli no només no solen anar de la mà, sinó que sovint el poder acaba amagant i ofegant el sentit de profunda llibertat i fra·ternitat que alguns trobem dins del cristianisme.Dit això, penso que ens fem un flac favor quan algunes formes de laïcitat pretenen deixar la re·ligió per a l’àmbit exclusivament privat i se n’evita qualsevol refe·rència i contacte des dels espais públics. Un flac favor no pas, o no només per a la religió, sinó també per a la societat en general. En primer lloc, pels lligams entre religió i cultura, que a casa nostra són sobretot amb el cristianisme. He vist rebutjar per part d’alguna administració pública la distribu·ció d’un calendari multicultural perquè s’hi feien massa referèn·cies a les religions. Però el calen·dari, les festes, la dansa, la mú·sica, el teatre, l’arquitectura, la pintura, estan amarats sovint de tradicions religioses en general, i cristianes en el nostre país. Tra·dicions que ara cal contemplar d’una altra manera, però que no es poden esbandir “a la brava” sense mutilar, no pas el seu sentit religiós (que lògicament només

interessa una minoria) sinó la nostra història. Les festes majors, la música religiosa (popular, com les nadales, o culta, com les pas·sions de Bach) els retaules, les er·mites, les frases fetes, tantes co·ses que no són pas exclusivament patrimoni dels cristians, sinó de tots, i que cal entendre per en·tendre també l’anticlericalisme i les tensions religioses que hem viscut al nostre país. I tampoc no podem alimentar prejudicis mu·tus, especialment contra els mu·sulmans, per exemple. Prou que ens hi empenyen alguns partits polítics i els mitjans de comuni·cació en general. Justament per guardar·nos de fonamentalismes de qualsevol signe és bo saber què celebren i què creuen els mu·sulmans, o els cristians, o els sik·hs o els budistes...En segon lloc, perquè la pràctica religiosa pot esdevenir un com·partiment tancat, amb el risc de fonamentalismes de qualsevol ti·pus, o bé pot esdevenir “porós”, obert i en contacte amb la socie·tat. No podem infravalorar el fac·tor integrador de la religió. I poso un parell d’exemples.Servidora, com molta altra gent, es va veure estimulada i empesa al compromís sindical, polític, cívic i social, a través de grups d’Església, que potser no són ma·joritaris, i sobretot, no són els que es veuen més des de fora, però que són molt amplis. L’Església és molt més plural que no sem·bla i és bo que sigui així. Reduir la història de l’Església a la In·quisició o al carquisme és senzi·llament això, un reduccionisme, una mentida històrica.

I un altre exemple que em sem·bla significatiu és avui l’acollida dels immigrants, especialment dels sense papers. No hi ha gai·res àmbits en què regularment es tingui tan present la situació dels immigrants; o en què es desti·nin recursos d’alfabetització, de formació o d’orientació laboral a persones sense papers (perquè des les Administracions Públi·ques això sembla que no es pot o no es vol fer); o on acudeix es·pontàniament molta gent recent arribada de llunyanes localitats cristianes i on és ben rebuda i on pot tenir responsabilitats recone·gudes dins la comunitat (fent de catequista dels nostres infants, per exemple). Són petites coses, però crec que s’haurien de valorar molt més. En aquest sentit, crec que seria bo, per exemple, que les parròquies –i els altres centres religiosos– fos·sin considerats com a una entitat més: que se’ls convidés a pensar sobre els problemes generals de la ciutat i de la societat, a participar democràticament en el món civil (la democràcia no és el fort de les religions, i crec que seria una bona aportació a fer·los des de fora), i que es valorés allò que poden aportar de positiu. I se’ls critiqués, naturalment, allò que no funciona des del punt de vista del bé comú. Francament, penso que això seria molt més positiu per a tots que no pas compartimentar la societat i guardar·los a un calaix ben ama·gat i invisible. Crec que hem d’aprofitar allò de bo que tothom pot aportar. Però no és el que avui s’estila. Què hi farem!

Mercè Solé

Religions: fonamentalisme o cohesió social?

Viladecans, punt de trobada - Núm. 34 - Juny 2010 7

El passat 10 de juny vaig assistir a una interessant jornada que portava per títol “No al co·repaga·

ment. Equitat i Salut pública” or·ganitzada per l’associació Dem·peus per la salut pública.En aquesta jornada s’analitzava la imminent amenaça pel sector sanitari i per tots els ciutadans i ciutadanes, trencar amb un dels pilars bàsics de l’estat del benes·tar: la universalització i equitat de la salud pública.Tot i que els mitjans de comuni·cació no se’n fan massa ressó de qui en són els protagonistes, en aquests moments de crisi econò·mica s’està posant sobre la taula, el co·repagament, o sigui, que els ciutadans tornin a pagar els serveis sanitaris que ja tots i to·tes paguem amb els nostres im·postos. Aquestes mesures són del tot injustes i immorals ja que dis·criminen les classes més popu·lars per la dificultat que tindrien per accedir als serveis de salud i també discriminaria la gent gran, persones malaltes i gent amb fills, que necessàriament n’han de fer més ús. A Espanya tenim un únic exemple de copagament: el siste·ma farmacèutic, que és el més car i ineficient i un bon negoci per a uns pocs...Aquest debat va lligat amb la vo·luntat creixent de privatització de la sanitat pública, amb enga·nyosos argument d’eficiència. Per rebatre aquests arguments us posaré uns exemples: un llit en la

Dempeus per la Salut pública

sanitat privada costa el doble que en la sanitat pública, per tant, l’afavoriment de la dualització del sistema, o sigui, el foment de les mutualitats i desgravacions per a qui tingui una assegurança privada, només fa que debilitar el sistema públic, ja que fem que dels diners de tots i totes, se’n be·neficiïn uns pocs; un altre exem·ple és Estats Units, de tothom coneguda la seva privatització extrema dels serveis sanitaris, doncs paradoxalment té una des·pesa sanitària per càpita de les més elevades del planeta, com s’explica? molt fàcil, de la salut en fan negoci, en detriment d’un servei universal i que inverteixi

en prevenció enfortint l’atenció primària, es potencia un sistema privat, mercantilitzat i medica·mentalitzat.A Espanya es gasten 7.500 mili·ons d’euros en pagar baixes labo·rals, segurament invertint més en prevenció i atenció primària de qualitat (no visites de 5 minuts) es millora substancialment els ni·vells de salut i s’evitarien visites hospitalàries i d’urgències.Davant les anunciades retallades de sous i una progressiva elimi·nació de places, mitjançant la no substitució, anirà, indefectible·ment, a incrementar les llistes d’espera per a les persones ma·laltes, i la càrrega de treball per al personal de salut, afectant la qualitat i seguretat en les atenci·ons mèdiques i sanitàries. A més supusarà una precarització de les condicions de treball, que farà que les èlits de professionals se’n vagin cap a la privada...Comparteixo els arguments de Dempeus: defensar un sistema universal, per a tothom, i no dos sistemes, un per a rics i un per a pobres.Que no ens deixem enganyar, la crisi no ha de ser un argument per al copagament i per a la pri·vatització, tot al contrari, hem de defensar més que mai els serveis públics, no pot ser que uns pocs surtin de la crisi sobre les espat·lles de la ciutadania.

Idoia Baixench Rodríguez

Viladecans, punt de trobada - Núm. 34 - Juny 2010 8

Dissabte a la tarda es va presentar a un hotel de Sant Just Desvern (en un exemple de complicitat feixista per part d’alguns empresaris) la

PxC del Josep Anglada on va presentar els can·didats a les bat·l l o r i e s del Baix L l o b re ·gat. No·més 30 persones vam acu·dir a do·nar una resposta (minsa , però ne·

cessària) a la seua presentació, cosa que ens hauria de fer reflexionar sobre certs aspectes de l’organització de respostes.A la web de PxC podem trobar els noms dels candidats, un d’ells un feixista de Viladecans, Jaume Torres, el qual pretén portar a la nostra vila el seu missatge populista i islamòfob en temps de crisi econòmica on el racisme campa per les ciutats i pobles dels Països Catalans. Fins i tot van comptar amb una feixista d’Ale·manya, cosa que ens mostra el gran nombre de contactes internacionals que PxC disposa per estendre l’islamofòbia i l’odi al diferent per tota Europa.Alguns fragments són bastant evidents del populisme representat pel senyor Anglada i els seus sequaços. Extret directament del web de PxC: Conrad Iriarte, candidat a l’alcaldia d’Esplugues de Llobregat per PxC, ha decla·rat que en matèria d’immigració “Impedirem que el Baix Llobregat es converteixi en un lloc de peregrinació massiva de musulmans i de·tindrem la construcció de la macromesquita a la confluència entre Cornellà, Sant Just, Es·plugues i Sant Joan Despí” . És molt eufemís·tic criticar una religió en concret, quant totes les religions representen un model semblant de moral patriarcal i conservadora. Per què no critica els fons que es donen al Vaticà cada any? O el sionisme de l’estat d’Israel? Fixeu·vos en les seves paraules com “peregrinació massiva” que només representen populisme

pur i dur i que no es basen en dades empíri·ques sinó que pretenen incitar a la sensibilitat més irracional dels individus més ignorants de la nostra societat.Les propostes pròpies d’un burgès davant l’atur, en la seua vessant feixista d’odi al dife·rent. Per acabar, Anglada ha dit que “per tal de disminuir dràsticament els cinc milions de desocupats i disminuir les despeses de l’Estat, cal que s’expulsin de manera immediata tots els immigrants il·legals, la repatriació d’im·migrants aturats de llarga durada i el cessa·ment de les regularitzacions per arrelament i per reagrupament familiar, mentre subsisteixi l’actual crisi econòmica i l’actual taxa d’atur com a mesures ineludibles per reduir el dè·ficit de l’Estat”. Considerar l’inmigrant com una cosa a part és un més dels eufemismes creats al llarg del govern de la burgesia, quan són part de la classe obrera i que damunt, són els qui treballen amb pitjors condicions labo·rals i moltes vegades sense informació sobre els seus drets sindicals o laborals. Per què no reduir el nombre d’hores de jornada per redu·ir l’atur? Per què no evitar deslocalitzacions i tancaments per reduir l’atur? Per què no na·cionalitzar o col·lectivitzar les empreses clau per reduir l’atur i una millor gestió? Els seus arguments populistes critiquen la corrupció política i ell demostra que les seves polítiques son les mateixes que els burgesos corruptes que ens governen (oprimir la clas·se obrera i matenir la desigualtat de classes). Davant d’això, quina serà la resposta de la ciu·tadania de Viladecans? Seguirem impassibles i mostrarem l’odi al diferent? Començarem a adonar·nos que tots som membres d’una sola classe i ens organitzarem per expulsar aques·ta gent del poble? Permetrem que els feixistes campin impunement pel poble? És que la cons·ciència de classe combativa es va aturar al 1939? Un altre apunt: Començarem d’una vegada per totes a saber que l’única forma d’aturar els feixistes és mitjançant la coordinació dels col·lectius i l’organització col·lectiva? Encara creiem en l’element espontani com a mètode d’acció? No veiem que sense organització no hi ha resultats palpables?

Albert Buigues

PxC aterra al Baix Llobregat

Viladecans, punt de trobada - Núm. 34 - Juny 2010 9

El passat dissabte es va culminar l’Entrellaça amb una jornada festiva on la germanor es va demostrar compartint taula. Lamentablement jo no vaig poder ser·hi, però companys del partit sí i em van confirmar que és una cita que es consolida i que hauria de ser un referent a tota la ciutat.

Considero que en el context actual és més important que mai treballar amb els im·migrats i fer·los partícips de la societat que els ha acollit, perquè el populisme en temps de crisi és un plat massa fàcil de servir... S’ha de treballar perquè la gent no es cregui les llegendes urbanes que corren sobre falsos favoritismes als nouvinguts.

La ciutadania en general ho està passant molt ma·lament, i és humà i temptador buscar un cap de turc a qui carregar·li les culpes. Però ells no són els culpables, són l’efecte i les víctimes dels veritables culpables. Qui? Tots ho sabem, però no està mala·ment que de tant en tant refresquem la memòria i en citem alguns.En el cas de la immigració, hi està molt vinculada la construcció. Mentre calia que algú treballés en condicions deplorables, amb sous que aquí ningú no acceptava, ha anat bé que aquesta gent fes la feina. Un cop explota la bombolla immobiliària no podem culpar aquells que han treballat per cercar un futur millor, sinó els que van fer un negoci im·moral amb la totxana, convertint el que hauria de ser un dret en un luxe, la vivenda.Però tornem al focus de l’article, la immigració.

No podem cometre l’error –bé, en aquells moments era premeditat– que es va come·tre amb les onades migratòries de les dècades de 1960 i 1970. Aquella gent també va venir buscant un futur millor –i molts dels que esteu llegint aquestes línies en sou com a mínim parcialment descendents–, però no se’ls va deixar integrar. Mai s’han de perdre les arrels, però si decideixes plantar·les en un altre lloc, has d’adaptar·te al nou clima.Per això és tan important que la Llei d’Acollida inclogui mesures com la necessitat de conèixer el català, perquè és l’eina que els permetrà fer el pas de ser concebut im·migrat etern a ser concebut un més. Nosaltres estem molt orgullosos d’aquesta llei i celebrem que partits com EUiA també se la facin seva, perquè això vol dir que la feina s’ha fet bé i la majoria s’hi sent representat, per això es governa, al cap i a la fi.

Bàrbara Lligadas

El risc del populisme sobre la immigració

Viladecans, punt de trobada - Núm. 34 - Juny 2010 10

Que no es posible el cre·cimiento en un planeta limitado, ya lo avisaba el Club de Roma hace

ya casi 40 años (1972), entonces, sus avisos parecieron exagerados. Hoy día es uno de los términos que más se utilizan. Estamos su·perando muchos límites que hace que la única estrategia que parece viable a medio y largo plazo es la del “decrecimiento”, no como un concepto negativo, sino como la necesidad de desprendernos de un modo de vida inviable, como el querer que un río que se desborda “decrezca”.Vivimos en un mundo finito en el que el crecimiento económico con·tinuo ya no es posible y el término “decrecimiento” nos indica un po·sible camino a seguir (para algunos el único camino a seguir) que es el de vivir con menos, el conseguir el reto de vivir mejor con menos. Nuestra sociedad asalariada está intrínsicamente vinculada a una sociedad del híper consumo, es así que, si queremos alcanzar un esta·tus de justicia social, debemos con·siderar llevar a cabo acciones que subrayen la importancia de una reducción equitativa de la produc·ción y del consumo, de la sosteni·bilidad ecológica y de avanzar en la acción colectiva horizontal. Den·tro de esta acción colectiva entran

Decrecimiento: cuando menos puede ser más

ejemplos de “decrecimiento” en la práctica como los de compartir casa, bienes duraderos y trabajo, dedicar más tiempo al arte, la mú·sica, la familia, la comunidad… En el ámbito de lo individual simple·mente se trata de tener acciones voluntarias para con los demás y por los demás.El “decrecimiento” no tiene por qué ser un concepto utópico, podemos experimentarlo a diario con una acción simple, con una acción por la comunidad, por la buena con·vivencia y cohesión social. Pero es algo más que tratar de conciliar el crecimiento económico con la sos·tenibilidad ecológica y social. Esta crisis social, económica y ecológica que estamos padeciendo nos hace ver que ha llegado otro tiempo, tiempo de replantear nuestro estilo de vida y nuestros valores, de ha·cer un cambio moviéndonos de las relaciones basadas en la ganancia económica a otras fundadas en la reciprocidad, del interés egoísta al altruismo y la redistribución. Podríamos hablar de diferentes ejemplos en que ya se está ponien·do en práctica este nuevo estilo, en todo el mundo, pero para qué irnos más lejos cuando en nues·tra propia ciudad hemos tenido la ocasión de practicarlo: Entrellaça,

una fiesta por la multiculturalidad que tuvo lugar el pasado 5 de junio en Can Xic, donde la colaboración, la voluntariedad, la reciprocidad y el desinterés personal hacen posi·ble la convivencia entre diferentes culturas, a través de la comida y la música, y son ingredientes pri·mordiales para llevarnos a promo·ver la convivencia ciudadana, la cohesión social y el conocimiento mutuo. Un acto que pone de ma·nifiesto que la acción colectiva, des de la reciprocidad (cada per·sona aporta parte de la comida de una cena que se organiza y puede consumir lo que el resto ha apor·tado) y el altruismo (personas que de forma voluntaria han trabajado para llevar a cabo la jornada) nos lleva a demostrar que con menos (poco presupuesto económico y re·cursos materiales) podemos conse·guir más (un gran capital humano en convivencia aportando bienes·tar los unos a los otros).En el Picnic Mundial por el De·crecimiento que tubo lugar el 6 de junio en diferentes partes del mundo, se utilizó como lema “El cambio siempre comienza con una agradable charla en torno a una buena cena”, pues yo os diría: si·gamos cenando juntos!

Pepi Venegas

El caracol construye la delicada arquitectura de su concha añadiendo una tras otra las espiras cada vez más amplias; después cesa bruscamente y comienza a enroscarse esta vez en decrecimiento, ya que una sola espira más daría a la concha una dimensión 16 veces más grande, lo que en lugar de contribuir al bienestar del animal, lo sobrecargaría. Y desde entonces, cualquier aumento de su productividad serviría sólo para paliar las dificultades creadas por esta ampliación de la concha, fuera de los límites fijados por su finalidad. Pasado el punto límite de la ampliación de las espiras, los problemas del sobrecrecimiento se multiplican en progresión geométrica, mientras que la capacidad biológica del caracol sólo puede, en el mejor de los casos, seguir una progresión aritmé-tica. Ivan Illich

Viladecans, punt de trobada - Núm. 34 - Juny 2010 11

Del cas Pretòria, el Barça Parc i altres femtes

Llegir la premsa generalista aquestes darreres setmanes segur que ha indigestat a més d’un al nostre municipi. Dues

notícies han esquitxat Viladecans en el pitjor sentit de la paraula. La primera té a veure amb el tristament famós cas Pretoria: resulta que el presumpte cap de la trama de corrupció urbanística i tràfic d’influències (l’exdiputat del PSC al Parlament Luis García, alies “Luigi”) va cobrar comissions per l’adjudicació del flamant Parc de Negocis, construït

al costat del Parc de la Marina i justificat en el seu dia com un nou focus d’atrac·ció de noves empreses i de creació de llocs de treball. La realitat, però, és dura i de moment d’empreses no se n’hi ve·uen per enlloc. De llocs de treball encara menys. L’obertura del secret sumarial del cas (a l’espera del judici on també hi ha imputats l’exconseller de CiU Macià Alavedra, la mà dreta del president Pu·jol, Lluís Prenafeta, i l’exalcalde socialis·ta de Santa Coloma de Gramenet, Bar·tomeu Muñoz) ha deixat al descobert un munt de vergonyes pròpies i alienes. S’ha publicat, per exemple, que Luigi te·nia una agenda personal molt nodrida,

amb contactes d’alt nivell, entre d’altres desenes d’alcaldes de diverses poblaci·ons, la majoria del PSC, que –sembla– rebien regals per part de l’empresa que gestionava el cap de la trama. Tot plegat i amb la presumpció d’innocència per davant, fa força pudor, què volen que els digui. L’altra notícia l’ha protagonitzat l’ex·membre la junta blaugrana en època de Joan Gaspart, Luis del Val, que ha acusat en plena campanya electoral a Can Barça els candidats Ingla i Ferrer. Segons diu, quan aquests encara formaven part de la directiva de Laporta el 2007 van perme·tre “per activa o per passiva” que el club pagués 18 milions i mig d’euros per una parcel·la de 28 hectàrees al costat de l’ae·roport del Prat i el Remolar, al terme mu·nicipal de Viladecans. Són els mateixos terrenys on anys enrere altres mans espe·culatives van provar, sense èxit gràcies al rebuig popular, de construir un camp de golf i on se suposa (dic se suposa perquè Rossell ha dit que si guanya no es farà) que s’ha d’aixecar el futur Barça Parc, aquesta mena de parc temàtic per als so·cis que compta amb l’aval del consistori (ecosocialistes inclosos), tot i els danys irreparables per al medi ambient i el lito·ral que representaria. Doncs bé, del Val assegura que el valor real de la parcel·la era de 4,5 milions d’euros, quatre vega·des menys que el preu pagat pel Barça, i afegeix que el 90 % del terreny adqui·rit és sol no edificable, ja que pertany a l’espai protegit del Delta del Llobregat. En l’operació, denuncia, un intermedi·ari es va embutxacar tres milions d’eu·ros de comissió. Per cert, aquest home va ser el mateix que va denunciar en el seu dia que el cunyat de’n Jan, Alejandro Echevarría, era membre de la Fundación Francisco Franco, motiu pel qual va aca·bar dimitint de les seves responsabilitats al club. Tindrà raó també ara? Com a mínim val la pena escoltar·lo.

Josep Ginjaume

Viladecans, punt de trobada - Núm. 34 - Juny 2010 12

Els senyors rectors van deixar de controlar el món, perquè el món es va fer més gran. L’ardor

patriòtic del cine va entrar en cri·si. En els programes dobles feien sovint una pel·lícula estrangera, li dèiem la buena, i una altra d’es·panyola, li dèiem la españolada, o simplement la mala. De nens no·més podíem imaginar com eren les buenas no aptas, com la que va narrar de manera inesborrable el Tonet Solina, allà per l’any 1960. Era la quarta classe dels Herma-nos, i havien demanat que fés·sim una redacció. Solina l’havia fet sobre “El jorobado de Notre Dame” protagonitzada per Gina Lollobrígida. A mida que ana·va llegint ressaltant els encants de l’actriu, la cara de l’Hermano alçava una cella de sospita, fins que el Tonet va dedicar un tímid però entusiasmat elogi a “los pechos” de la italiana. L’Herma·no va interrompre l’emocionada lectura, li va assenyalar el camí de la pissarra i el va condemnar amb la frase que anys després fa·rien cèlebre Los Canarios: ¡Ponte de rodillas!Aquella setmana Solina va sus·pendre en Pietat, però durant uns moments en aquella classe hi va entrar una glopada d’aire fresc. Teníem la ràdio. La ràdio ens ha·via educat en el Tambor de dos quarts d’una, amb el ciempiés cu-rioso i el grillo violín, però havia reduït el ventall musical al del programa “El disco solicitado” en el qual el número u del hitpara·de era disputat pel “Sitio de Za-ragoza”, “Su primera comunión” i “Trigo limpio”: no tienes que enga-lanarte, para nadie / más que para mí, ni tu eres mujer moderna / ni quiero que lo aparentes / que yo te prefiero antigua / que lo antiguo vale siempre.

Estampes del segle XX/ 4

Do you speak english?

L’atmosfera tancada i barrada d’aquell nacionalcatolicisme ple de manaments amb annexos del Boletín Oficial del Estado, no va ser derrotat per Europa ni pel Va·ticà II. Va ser derrotat per un nou electrodomèstic insignificant, com una petita maleta: el toca·discos Dual. Els discos eren de quatre cançons. Cantaven quasi sempre en estranger, en italià, Ce·lentano, Sangiusto, o en francès, Françoise Hardy, Silvie Vartan. També portaven el nou so de les guitarres elèctriques de The Sha·dows i la cançó Apache, que era només un soroll per qualsevol que llavors tingués més de divuit anys. I els tocadiscos van comen·çar a subvertir una manera de di·vertir·se i a imposar·ne una altra. Els nois i les noies de tretze anys, naturalment per separat, vam co·mençar a divertir·nos, a fer fiestas –guateque va ser una terme mar·ginal i tardà importat de la pijeria madrilenya– al voltant de la mú·sica de tocadiscos.Primer eren festes blanques, amb coca de pinyons i xocolata a la tassa. Després, com tothom sap, potser per donar una vegada més la raó a les cites bíbliques i

demostrar que la carn és feble, la cosa es va anar complicant.Els tocadiscos van inaugurar una manera diferent de divertir·se, apta només per a adolescents. L’adolescència era una etapa im·precisa. Als tretze anys ja saltà·vem per la riera el mur de la pis·ta d’estiu –l’actual poliesportiu vell, avui sentenciat a mort– per escoltar els Moby Dick, un grup de Gavà que tocava cançons dels Beatles. Als catorze anys gairebé tothom treballava d’aprenent, co·mençava a portar quatre duros a la butxaca i entrava a l’antesala de l’edat adulta. Els pocs que estudiàvem –a Viladecans l’any 64 vam fer sis el batxillerat ele·mental– ens trobàvem amb els de Gavà a l’autobús de la Mohn, perquè ni aquí ni allà no feien batxillerat superior.El rock va arribar primer en cas·tellà, d’un grup mexicà, els Teen Tops, que van fer famós el Popoti-tos, la Plaga, i altre rock americà traduït. Però va ser el rock en an·glès el que va curtcircuitar l’ado·lescència amb la cultura oficial i oficiosa del franquisme. Per bé i per mal, els joves taral·lejaven en un altre idioma.

José Luis Atienza

Viladecans, punt de trobada - Núm. 34 - Juny 2010 13

L’any 2004 vaig recollir el guant que em va llançar el llavors director del Museu de Sant Boi, Gre·

gori Gutiérrez: localitzar l’antic Camí Ral que anava de Barcelo·na a Vilafranca del Penedès i que passava per Sant Boi, sabedor en Gregori del meu interès pel sen·derisme, per la recerca d’antics camins i del meu coneixement de l’entorn natural santboià gràcies a la feina que he desenvolupat durant set anys com a responsa·ble de coordinar en aquest àmbit els programes d’ocupació gesti·onats per l’empresa municipal CORESSA.Partint d’una escassa informació –encara que alguns estudis apun·ten que aquest camí ja existia al segle X, amb un possible origen ibèric o romà– em vaig llençar en una recerca de camp i en una investigació en arxius i bibliote·ques que em va permetre la lo·calització d’aquesta antiga via de comunicació, important fins a mitjans del segle XVIII que és quan es va construir la carretera reial de l’Ordal i el Pont de Mo·lins de Rei. La importància de la troballa ve donada perquè es tractava d’un camí absolutament “fosibilitzat” que la natura s’ha encarregat de preservar al llarg dels anys. Trobar camins antics tal com eren antany és pràctica·ment impossible en el nostre ter·ritori on s’han construït pistes, carreteres, autopistes i grans in·fraestructures de tota mena que han aprofitat sempre els traçats dels antics camins, arrasant amb l’aspecte que podien tenir segles enrere, d’aquí l’enorme valor

La troballa al Montbaig d’un tram de l’antic Camí Ral de Barcelona a Vilafranca

del Penedès per Sant Boi de Llobregat

d’aquesta troballa. Precisament, va ser la decisió d’un enginyer a principis del segle XX la que va possibilitar, durant la construc·ció de la carretera entre Sant Boi i Sant Climent de Llobregat, que es preservés aquest tram davant de les dificultats d’aprofitar·lo ja que l’antic Camí Ral estava exca·vat en el rocam i presentava un fort pendent; per tant aquest tram havia caigut en l’oblit fa més de 100 anys, sense utilitzar·se ni tan sols com a sender o corriol.Però les sorpreses definitives van venir més tard, a l’any 2008: durant els mesos d’octubre i no·vembre, el mòdul forestal del Ta·ller d’Ocupació de Sant Boi que jo dirigia en aquell moment va realitzar treballs de recuperació del tram localitzat el 2004; i en aquests treballs es van localitzar restes d’unes profundes roderes que desmentien una primera hi·pòtesi que aquest camí era de fer·radura i que no era apte pel pas de carruatges. En aquests treballs només es van poder recuperar uns 300 m. del tram enclavat en una zona forestal pública del Parc Forestal del Montbaig, ja que un altre tram està en una finca fores·tal privada.El camí recuperat es troba molt a prop d’interessants elements de patrimoni històric com l’antiga torre de guaita medieval de Ben·viure del segle XI (aquesta torre tenia, probablement, la funció de vigilar aquesta via de comunica·ció a l’Edat Mitjana, i era també la seu de l’antiga jurisdicció me·dieval de la Quadra Benviure), de la Casa Gran del Bori (actual restaurant Can Xixol), del palau

dels Marquesos de Cornellà del segle XIX (actual CEIP Benviure) i del seu Pavelló de Caça (ano·menat popularment, Torre de les Bruixes i seu actual d’un centre d’informació del Parc Forestal Montbaig).Si voleu visitar el Camí Ral, po·deu deixar el vostre vehicle a l’aparcament del Parc Forestal Montbaig davant de les Cases del Bori, a la sortida de Sant Boi per la carretera de Sant Climent caminant per aquesta fins a l’al·çada del km. 2 o bé caminant fins a la Torre de les Bruixes i accedir (amb més seguretat) des d’aques·ta per un corriol i una escala cons·truïda amb llicorelles. La visita es pot complementar anant també a la Font de Gualbes i a l’ermita de Sant Ramon, fruint de la natura per camins perfectament senya·litzats. Podeu trobar més informació sobre aquesta troballa a http://elmarge.blogspot.com/2008/10/els·vells·camins·de·sant·boi·ii·el·cam.html

Xavier Sánchez i Torres

Tècnics municipals supervisant l’any 2008 les restes de roderes trobades en el Camí Ral.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 34 - Juny 2010 14

Desde el año 1999 empecé a ser madre de acogida junto con mi marido, por aquel entonces el Ayuntamiento se encargaba de traer a los niños de los campamentos

saharauis en Tindouf (Argelia) a través del Frente Polisario con el propósito de que pasaran aquí en Viladecans los dos meses de más calor del desierto del Sàhara, julio y agosto; después pasé en el año 2007 a formar parte de la asociación Viladecans pel Sàhara.

RecuerdosCuantos recuerdos, experiencia, nostalgía y año·ranza, me vienen a la memoria desde la primera niña de acogida llamada Badra, también Enghia, Lala, Mamuni, Salama, Zerual hasta el último niño llamado Chej, en cada rincón de mi casa, en los parques, jardines, cines, en las calles por Viladecans son recuerdos que no puedo olvidar.

EXPERIENCIA: La suerte que hemos tenido de tener con nosotros a todos estos niños aunque sea poco tiempo y aprender de ellos, conocer su cultu·ra, religión y costumbres saharauis.

NOSTALGIA: No poder tenerlos cerca y no poder ver el día a día, el cambio de niños a mayores, mi deseo es y será verlos algún día.

AÑORANZA: Es la que me produce un estado de ánimo a veces triste, porqué ellos a su manera han demostrado y siguen demostrándome su cariño. Ahora que están lejos la añoranza es lo peor de todo, pero sé que dentro de sus muchas necesida·des son felices.

Rosa Mercader

Constitució del Comité Republicà Federal de Viladecans i de l’Ateneu Republicà Federal de Viladecans

El proper día 17 de juny a les 19:30 hores està prevista en el Casal d’Associacions (Av. Roureda, 23, tel. 93 659 14 56) la primera reunió oberta per a

tothom que s’hi vulgui afegir i treba·llar per la III República.

Com conseqüentment correspon a una iniciativa federal i republicana, aquestes dues entitats neixen juntes a Viladecans amb l’esperit i el propòsit plenament lliure, obert, i sense cap li-mitació. Són coherents en l’organitza-ció i en la práctica, i declaren no tenir cap més vinculacions ni objectius que no siguin els de la República. És una convocatòria àmplia, i una crida a mo-bilitzar-se, que es fa especialment orientada cap a tots els ciutadans i ciutadanes, i a les associ-acions i partits politics, que hi són convidats a

assistir i participar, en un debat previ a consti-tuir-se aquestes dues entitats republicanes a Vi-ladecans.

És per això una invitació àmplia, clara, coherent i sense embuts. Una invitació amb un contingut d’afirmació i decla-ració inequívocament republicanes, per a tots i totes els que vulguin partici-par, afegir-se i treballar compromesos en aquest propòsit: el Comitè Federal Republicà de Viladecans i l’Ateneu Fe-deral Republicà de Viladecans. Tenen com a objectiu fonamental la

consecució de la III República Espanyola i la di-vulgació de la cultura, els valors i l’esperit fede-ral i republicà a la nostra població.Salut i República!

Antonio Español

Viladecans, punt de trobada - Núm. 34 - Juny 2010 15

la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Episyrphus balteatus

Viladecans 21/05/2010 jardí de casa.

Episyrphus balteatus són un tipus de mosques (dípters) que xuclen nèctar de les flors i adopten un aspecte semblant al de les abelles, amb l’abdomen ratllat de groc o taronja i

negre. Només porten dues ales funcionals, convertides les altres dues en balancins, i tenen una gran capacitat per suspendre’s immòbils en l’aire.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 34 - Juny 2010 16

Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

L’octubre del 1971 tenim una vaga grossa a SEAT. Al Baix Llobregat es fan aturades solidàries, i a

la Roca també. El dia 25 s’atura una hora la secció de “griferia”; el 27 “griferia”, banyeres i radi·adors i el 28 s’hi suma tota la fà·brica reivindicant un augment de 2.000 ptes. L’endemà la direcció respon acomiadant cinc treballa·dors. El dia 2 es concentren prop de tres mil treballadors al pati de la fàbrica i l’empresa imposa una sanció col·lectiva fins al dia 7. El 8 nova concentració al pati. El 10, entra la policia a la fàbrica i fa tothom fora. Els acomiadats finalment en són 18. A aquesta vaga, que durà 21 dies, no sols Mn. Celestino Bravo, sinó fins i tot el bisbe Capmany, auxiliar de Barcelona, es van mobilitzar so·lidàriament donant la raó als va·guistes. En Plata, naturalment, també dóna suport als vaguistes i als companys des del Poblat Roca. La Companyia dels radiadors, banyeres, lavabos, dutxes, bidets, vàters i ceràmiques diverses sem·pre ha estat implacable amb tot aquell que es movia sindicalment en contra dels seus interessos. El PSUC d’en Plata, com a propi·ciador de Comissions Obreres i de qualsevol moguda a la fàbrica juntament amb gent de l’HOAC i els anarquistes, queda molt tocat d’aquesta vaga de victòria pírri·ca –en realitat, de totes, més ben dit–, perquè a cadascuna d’elles la millor gent que hi tenia havia d’acabar buscant·se una altra feina. Altrament, cada dos per tres al Partit se li esqueixaven

branques i li creixien nans que li complicarien la vida de resultes de la crisi del Maig del 68: Ban·dera Roja, PCE(ml), PCE(i), PTE, LC, LCR, PORE…. Però en Plata sempre serà allà ajudant de mala lluna els nouvinguts i de bona gana a tots aquells que el Par·tit enviava a refer l’organització i solidaritzant·se amb les seves accions.Jo era pagès·estudiant i Bande·ra Roja. El vaig sentir per prime·ra vegada a la CNS de Cornellà, l’any 1972, en una assemblea de·manant solidaritat envers els 18 acomiadats de Roca. S’arrencà cridant així: ¡Compañeros!, ¿Has-ta cuándo abusarán de nosotros?, ¿Hasta cuándo tendremos que so-portar…etc.? Em vaig quedar de pedra i esbatanat d’ulls i orelles. Vaig pensar: Ostres! quin paio, com en Ciceró a les Catilinàries, comença amb dues preguntes absolutament contundents… (Quousque tandem, Catilina, abutere patientia nostra? …). La matinada del dia següent la BPS (Brigada Político Social)

l’anava a cercar a casa seva, me’l detenia i me li clavava una nova pallissa. El ressentiment i l’odi sembrat per la política de l’empresa que, ja sense els germans Roca al cap·davant, havia liquidat tot pater·nalisme, acabarà esclatant final·ment el 1976. De les dues grans vagues d’aquell any, la primera, de 41 dies, arren·ca el 28 de febrer, justament un mes després de la fi de la vaga de Laforsa i de les lluites de Fama i Soler Almirall que havien acabat en vaga general de molt d’èxit a a la comarca. En qualitat d’acomi·adat de la Roca, en Plata recolza des del Poblat als seus companys tant com pot. A l’origen del con·flicte hi trobem la revisió semes·tral del conveni, però el 3 de març el Govern d’ Arias Navarro, que ja ho havia anunciat el 12 de fe·brer, es posa a repartir llenya, i Fraga Iribarne, aleshores Minis·tre de Governació, fa que 5 joves treballadors siguin assassinats a Vitòria. A partir d’aquí la vaga ja és realment una altra cosa. El 29 de març la Guàrdia Civil me’l torna a detenir i a retirar de circulació, amb una pallisa des·comunal que ell mateix explica·ria, ja mig refet, al rei Joan Carles, mitjançant carta del mes de se·tembre. En ella hi diu: Una vez en el cuartel de la Guardia Civil y den-tro de una habitación en la que se en-contraban cinco guardias civiles, dos de ellos con cargo de capitán y sar-gento, respectivamente, fui esposado y obligado a ponerme de rodillas y, seguidamente, y por espacio de más de dos horas, golpeado brutalmen-te y sin consideración alguna a mi

El Plata que ens vingué de Medellín(segona i última part)

Viladecans, punt de trobada - Núm. 34 - Juny 2010 17

edad, en el abdomen, espalda, muslos y cabeza, aunque se guardaron por indicación del de mayor graduación de tocarme el rostro. Al tiempo de golpearme, me dirigieron insultos y amenazas, tales como “en el pró-ximo golpe de estado, te fusilaremos en medio de la plaza” ( ) “Que me daban una semana para que vendiera mi taller i que me marchara del pu-eblo”( ) “Que si los denunciaba por malos tratos, me pegarian un tiro”. Les fotos del seu cos ensangnat les permet publicar a les pàgines centrals de la revista Interviu, per deixar palès pornograficament el tarannà del sistema.La vaga es tanca fatalment i els ressentiments amb què s’entra a treballar el 10 d’abril fan que, a la revisió de sis mesos després, quedés constituït un bon guiri·gall, i, l’empresa mateixa provo·qués una altra vaga –la segona en un any–, que va acabar tenint una duració de 95 dies. D’aquesta gran vaga, de la qual el PSUC en sortí molt escaldat i les CC.OO. molt dividides, hi ha una publi·cació explicativa, de tot plegat, editada pel Centre d’Estudis de Gavà, que porta per títol La vaga de la Roca 1976-1977.

En Plata, malgrat el suport ex·tern que sempre donà als seus companys, en quedà molt dolgut perquè no li permeten la parau·la a les famoses assamblees amb l’excusa que ell no era ja pas tre·ballador de la Roca.L’any 1982 el PSUC entra en crisi traumàtica, a Viladecans de ma·nera molt especial. Amb l’anome·nat sector pro·soviètic, l’Antonio Plata entra en el nou PCC (Partit dels Comunistes de Catalunya), fins el darrer dia de l’any 1988, en què mor aquell home senzill que caminava tot dret, tirant cap i espatlles enrere, no perquè fos altiu, sinó perquè a Medellín ja havia après que no s’havia de do·blegar davant de res ni de ningú. És enterrat a Viladecans.Sembla increïble, doncs, que en·cara avui hi hagi qui pretengui imposar l’oblit de manera obli·gatòria, però és que la serp es va morir al llit i abans ens va deixar un ou amagat sota el coixí. Es-clafa’l!, ens manaria el Plata. No te’n oblidis i no l’oblidis, t’hi va l’Alzheimer.

Andreu Comellas

Bibliografia consultada

– Peatones de la historia del Baix Llobregat · Associa·ció per a la memòria històrica i democràtica del Baix Llobregat.

– La vaga de la roca 1976-1977 · Centre d’Estudis de Gavà: Alonso, Capmany, Casasola, Morales.

– El Baix Llobregat. 15 años de luchas obreras: Ignasi Riera, José Botella.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 34 - Juny 2010 18

les nostres entitats

La Asociación de Bailes de Salón Social ini·ció su andadura en 1997 con el entusias·mo puesto en el proyecto de unas doce parejas. Desde entonces está funcionando

ininterrumpidamente con una media anual de 190 socios.La finalidad de la Asociación es la de promover el baile de salón social y el aprendizaje del mismo en sus diferentes estilos: cha·cha·cha, bachata, meren·gue, salsa, tango, pasodoble, rumba, bolero, fox, quistep, vals inglés, vals vienés, rock, bugui, forró. etc., todo ello en un ambiente propicio para diver·tirse y hacer amigos, fuera de la exigencia que su·pone el baile deportivo o de competición, mucho más selectivo.Las clases se dan una vez por semana, y hay grupo en casi todos los días de la semana y además orga·nizamos un baile abierto a todo el mundo, el tercer sábado de cada mes, con música en directo, en el Cúbic (Pg. de la Marina s/n).Nuestro objetivo durante estos años ha sido tam·bién crear una Asociación rica en valores sociales colectivos, dinámica, solidaria, que se sienta iden·tificada con Viladecans y orgullosa de pertenecer a este municipio, por lo que siempre que ha sido po·sible hemos participado en todas aquellas activida·des, y programas municipales que nos han pedido.Hemos estado presentes desde que empezó, y ya vamos por la 9ª, en la Mostra de Entidades, como vehiculo para darnos a conocer y demostrar que somos una asociación activa y participativa y nos sentimos orgullosos de ver que varias asociaciones y entidades ha pedido nuestra colaboración en sus fiestas y celebraciones.Somos precursores, junto con el Ayuntamiento y otras asociaciones, de la ya consolidada campaña de “Viladecans Solidària”, donde hemos descu·bierto un movimiento ciudadano solidario con una gran sensibilidad social hacia los más necesitados.Y… además de bailar nos gusta ¡viajar!¿Y qué mejor que viajar con amigos y familiares?Organizamos viajes de vacaciones, salidas de fin de semana, salidas de un solo día.

Asociación de Bailes de Salón de Viladecans

Desde que llevamos de año, ya hemos ido un do·mingo de calçotada, un fin de semana a un hotel de cuatro estrellas, tenemos pendiente un domingo a hacer el mini crucero del delta y comer paella en el barco, y... un crucero en agosto por las islas grie·gas.En fin, que en nuestra Asociación, aparte de apren·der e ir a bailar, también podemos sentirnos parte de un grupo social en el que se nos brinda la oca·sión de hacer amigos, y compartir con ellos diver·sión, comunicación, generosidad, y solidaridad.

Paquita Galdón

La Asociación esta ubicada en el Casal de Asociacio-nes del barrio de Sales (Rafael Casanova, 50).Horario despacho: lunes y jueves de 19:00 a 20:30Teléfono de contacto: 666.50.84.69 (Paqui)

Viladecans, punt de trobada - Núm. 34 - Juny 2010 19

conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

“Educada en la escuela de la virtud, que se reflejó siempre en aquel hogar, modelo de familias católicas a macha martillo, se formó el corazón de nu-estra ilustre biografiada templado en el yunque de la fe y de la piedad más sólidas, teniendo por norma las prác-ticas religiosas y la caridad”. Així és com descriu el diari “El Correo Catalán” la personalitat de Mag·dalena Modolell i Freixas en la necrològica que li va dedicar el dia 8 de gener de 1915, l’endemà de la seva mort.Magdalena pertanyia a una fa·mília de comerciants barcelonins que havia arribat a Viladecans l’any 1785. Bernat Modolell, el seu besavi, havia comprat diver·ses propietats, en aquest poble de pocs habitants, entre les quals es trobava la Torre Modolell, actual seu del nostre Ajuntament.El caràcter profundament religi·ós de la seva família va quedar reflectit, també, en el “Correo Catalán” del dia 30 de juliol de 1885, on una crònica recollia la mort de la seva mare Antònia Freixas i Noguera: “Esta piadosa señora, que habia consagrado su vida á la práctica de las virtudes cristia-nas y entre ellas á las obras de cari-dad, después de una larga enferme-dad sobrellevada con la resignación de los justos y durante la cual habia recibido varias veces con edificación de todos los que la asistieron, los ul-timos Sacramentos de la Iglesia, en-tregó su alma al Señor que la habrá sin duda ya recompensado”. Així doncs, la pràctica catòlica i la caritat cristiana, des d’una perspectiva social decididament

conservadora, van ser una cons·tant en la vida de Magdalena Modolell. Aquesta opció de vida, la va portar a participar en múlti·ples activitats de caràcter religiós, així com a subvencionar diverses obres i reformes en edificis de l’Església. Una donació de 2.000 pessetes, més tota la pedra que va sobrar de la reforma de la seva torre palau de la plaça, van servir per a construir la capella del Sagra·ment, en el terreny que ocupava l’antic cementiri, a tocar de l’es·glésia de Sant Joan. La capella de Sant Josep, a l’interior del temple parroquial, va anar també a càr·

rec seu, com ja vàrem explicar en el número 25 d’aquesta publica·ció.De fet la seva generositat va ser extensiva a tot el poble de Vilade·cans. De l’aigua de la seva mina se’n va beneficiar tot el poble i l’escorxador i el safareig públic estaven instal·lats a la seva finca de la Parellada, a l’actual plaça d’Europa. Però potser l’exemple més clar de la seva generositat envers l’Es·glésia, va ser la donació al bis·bat, l’any 1909, d’uns terrenys a l’eixample barceloní valorats en 450.000 pessetes de l’època, per a la construcció d’una església dedicada al futur Sant Josep Ori·ol, aleshores encara Beat i de qui ella n’era molt devota. L’església es troba al carrer Diputació, entre Villarroel i Urgell.Aquesta pràctica com a benefac·tora de l’Església, la va portar a rebre de mans del papa Pius X la gran creu d’or “Pro Ecclesia et Pontífice”. Per Magdalena Modo·lell, aquesta era la distinció mes gran que mai hauria pogut rebre. Per carta i des de Montserrat, li va explicar al rector de Vilade·cans mossèn Samaranch, com se sentia de reconeguda: “La distin-cion con que se ha dignado honrarme la Santidad de Pio X, llena mi cora-zón de placer y alegria, y hasta me atrevo a decir, de santo orgullo, y es que quien me concede esta gracia es el representante de Cristo en la tierra que la preferio a los reyes y soberanos del mundo. Montserrat 17 de Julio 1909”.

Una columna de la Cripta del Tibidabo

Viladecans, punt de trobada - Núm. 34 - Juny 2010 20

Pocs dies després esclatava la Setmana Trà·gica, amb el resultat conegut de crema d’es·glésies i convents. Magdalena Modolell no va dubtar en invertir 100.000 pessetes en la reconstrucció d’edificis malmesos per la re·volta. L’abril de 1911, escrivia a mossèn Andreu Samaranch en els següents termes: “Tengo muchos gastos como V. sabe… si pudiera preferi-ria las obras de la Iglesia parroquial de este pueblo que tan dignamente dirige”. Les obres a què fa referència son les d’ampliació en dues naus laterals de l’església de Sant Joan, les quals es van dur a terme sota la direcció de l’arqui·tecte Josep Azemar.Així és com transcorria la vida de la señora Modolell. De fet, de la seva profunda religi·ositat ja en sabíem força coses. Però el cas és que a l’arxiu de la parròquia de Sant Joan, entre la múltiple documentació de mossèn Samaranch, vàrem trobar una informació que ampliava aquest llarg llistat d’obres be·nèfiques. Samaranch deixa escrit en els seus papers, que Magdalena Modolell havia de·dicat una columna del temple del Tibidabo al seu difunt marit Jaume Nogués i Taulet. El cert és que en un primer moment no li vam donar importància, vàrem pensar que simplement havia pagat el cost de la colum·na i prou. Però és que a mesura que avançà·vem en la lectura dels papers de qui havia estat rector de Viladecans, tornava a aparèi·xer la columna del Tibidabo i així diverses vegades, fins que al final inevitablement ens vàrem encuriosir. Ben pensat, si la columna estava dedicada a Jaume Nogués, aleshores, amb tota probabilitat, hi haurà d’haver al·guna inscripció que així ho certifiqui. Doncs apa, anem cap el Tibidabo i així sortirem de dubtes!Efectivament, totes les columnes de la cripta del temple del Tibidabo contenen gravada una dedicatòria i d’entre elles n’hi ha una que diu: Jacobus Nogués et Taulet hanc erexit columnam. Que traduït vol dir: “Jaume No·gués i Taulet va erigir aquesta columna”. Vet aquí, doncs, la columna que Magdalena Modolell havia dedicat, cent anys enrere, a la memòria del seu difunt marit, l’advocat i periodista Jaume Nogués i Taulet.

Jaume Lligadas Vendrell