Date post: | 21-Jul-2016 |
Category: |
Documents |
Upload: | meritxell-guitart |
View: | 220 times |
Download: | 3 times |
2014
Tot a punt per començar l'acte d'entrega de premis. El director dóna la benvinguda a tots els estudiants.
Cartell dissenyat per l'alumna de batxillerat Anna Surribas
Cartell dissenyat per l'alumna de batxillerat Erola Boixader
CÒMIC 1r CICLE D’ESO Dos accèssits:
Aida Briones
Maria Pinart
POESIA 1r CICLE D’ESO
1r premi poesia
QUAN VA ARRIBAR
Va arribar un dia de gener a fora tot era fred i foscor, va arribar a la meva vida
i tot ho va omplir de claror.
Quan arriba el matí sortim tots dos, camps enllà,
un al costat de l’altre, en silenci, fem camí, no ens cal parlar.
Quan salta entre els camps
mostrant-me el seu somriure, penso en la primera mirada
tan difícil de descriure.
Si estic trista, està amb mi, s’asseu a prop, al meu costat,
em mira, i no diu res. Ell és tot fidelitat.
Quan arribo cansada a casa
ell content ja m’espera, sempre em rep amb estimació i la seva alegria em supera.
Tot el que he viscut al seu costat
serà molt difícil d’oblidar. Costa d’entendre que un gos ompli tant,
Ot, mai et deixaré d’estimar.
Carla Silvestre
Accèssit poesia
LIMERICK ESBOJARRAT
Vet aquí uns llargs i prims espaguetis
que es vestien amb la samarreta del Betis,
eren molt simpàtics
però molt manaires,
recomanats contra la diabetis.
Vet aquí uns espirals cargolats
que sempre trencaven els plats,
cada dia cridaven
i es barallaven
però a la nit es quedaven enroscats.
Vet aquí uns macarrons cantaires
que eren molt i molt manaires,
eren tenors,
alguns menors
i deixaven anar les notes a l’aire.
Vet aquí unes llargues tallarines
que cada dia prenien aspirines,
estaven malaltes,
tenien inflades les galtes
i estiuejaven al poble de Pardines.
Maria Antentas
NARRATIVA 1r CICLE D’ESO
1r premi narrativa
EL CANVI
Tinc disset anys, sóc musulmà i em dic Abd-Al·lah, igual que el pare del profeta Muhàmmad, significa el servent de Déu, de l’Omnipotent Al·là i sóc txadià. Sé que som a l’any 2346 pels reporters que vénen. Per què? Doncs perquè el Txad és un país en guerra i ho hem de pagar tots. Pel que m’han dit i he escoltat, fa uns trenta anys trobaren un jaciment de cobalt, dels últims que queden en el planeta i les grans multinacionals van fer un tracte amb els treballadors, ciutadans del país, perquè no el venguessin al mercat negre. Fa poc, alguns dels transportistes els varen trair i ens convertírem en un país en guerra. D’això ja en fa quinze anys i les nostres generacions hem de pagar pels plats trencats. La meva família es va fer nòmada per evitar les bombes que llançaven i férem rumb al nord, cap al desert. Aquesta nit, però, tot ha canviat.
Feia uns dies que ens allotjàvem en un campament de refugiats, però no podia dormir. He sortit a prendre la fresca quan han arribat uns avions i han deixat anar les bombes. En un segon tots els somnis han desaparegut. Al cap de dos dies de quedar-me perdut en els meus pensaments, em dirigeix-ho cap
a la capital. Tampoc m’aniria bé quedar-me al nord pel que va passar; em vull fer veure. Vull que vegin que no tenim cap culpa de la situació i com que allà hi ha les càmeres, potser puc colar-me. M’espera un llarg viatge, ja que havíem intentat fugir pel nord-est i estic a uns quants dies de camí. Caminant, vaig recollint tot el que trobo per menjar i si tinc sort, menjo en algun banc d’aliments dels que vàries ONG van portant al país. En un d’aquests, he conegut a una noia, la Fàtima, que també vol fer igual que jo. El que li passa, és que com que és una noia i aquesta societat és molt masclista, ningú la deixa sortir del campament. L’he recollida, tota cofoia, junt amb uns quants queviures. La veritat és que és molt bona persona i xerrem molt. Junts anem fent camí lluny de les carreteres per evitar els tancs, ja que si ens enxampessin, ens agafarien sense miraments. Cada nit els dos resem per la gent que queda viva perquè puguin parar de patir i retrobar-se amb les seves famílies. També reso pels morts, perquè Al·là els agafi en la seva glòria per viure eternament amb ell. Mentre caminem anem ideant un pla per cridar l’atenció i atreure com imants als corresponsals i reporters.
Cada dia que passem, més gent s’afegeix al nostre grup. En total som quinze, però planificar l’estratègia, ho fem sobretot la Fàtima i jo. La majoria són nois adolescents com nosaltres que han perdut el rumb per culpa d’una bomba o d’una bala, però tots mantenim una esperança que mai ningú ens la podrà treure. Molt sovint juguem per entretenir-nos, cantem i ballem. El que ens agrada més és que a la gent que ens observa se’ls pot veure en els ulls la brillantor que els hem transmès. Amb el pas dels dies, s’han creat un ambient i uns lligams entre nosaltres que ningú mai no podrà trencar. Ja fa dies que caminem, però avui hem vist els nostres somnis molt més a prop al veure N’Djamena, la nostra capital. A primera vista no la coneixíem: abans tenia edificis alts, amb colors vius i un cel blau, però ara només veiem runes, fums i tons grisosos per culpa de la guerra i qui sap què més. Ens hem afanyat per arribar-hi i amagar-nos darrere d’un gratacel en runes. Allà comencem a portar a terme el nostre pla. L’Ibrahim, el més petit de tots, és l’encarregat de recollir les pintures; la Mariam, les teles; l’Imad, fusta i cordes i la Fadoua, tapes de papereres i barres metàl·liques. Els altres ens encarreguem de vigilar que ningú vingui i que no sigui cap perill. Quan estic observant el territori, veig uns matalassos vells i els examino. Estan una mica degradats, però encara poden fer servei per última
vegada. Quan tornem a estar junts, ens posem en marxa. Tan aviat com ho hem tingut acabat, en hem dirigit a la plaça central, que és on hi ha tot l’enrenou. Ens enfilem sobre un primer pis per veure-ho millor: la gentada ha obligat a què els policies actuïn en forma de barrera. A l’altra banda, hi ha els periodistes que solament volen fer una bona notícia o documental, ja els la donarem. Carregant-ho tot, ens movem cap a una altra terrassa i des d’allà, canvíem el curs de la revolta tots junts. Primer, piquem les tapes de les papereres i cridem ben fort per cridar l’atenció de tots. Després, llancem els matalassos al terra i hi saltem a sobre per estar a la zona de les persones que duen armilles amb la paraula “PRESS”. Llavors, ensenyem els cartells i les banderes que hem fet a partir de les teles i trossos de fusta. La gent queda parada, fins i tot la policia. Quan estem segurs de què ho retransmetran, fem saber el nostre missatge, tant cridant amb les nostres veus, que no semblen cansar-se, com escrit a les planxes de fusta. Volem que els altres països treguin d’aquí a les famílies i nens que no hi tenen res a veure, perquè no pateixin ni vegin morir els seus. Volem una solució diplomàtica del Txad amb els caps de les antigues indústries. Volem llocs de treball per tots. Volem que tothom tingui aliment, aigua i un lloc segur on no hi caiguin més bombes. Tots els periodistes han tingut prou
temps per transmetre-ho en directe fins a l’últim racó de món, quan uns quants policies ens aparten i em deixen inconscient. No ha passat massa temps des de la nostra primera aparició a les pantalles, però el país ha canviat considerablement. Després d’arrestar-nos, ens van empresonar i altres innocents seguiren les nostres passes fins arribar a ser més de la meitat del país. Els peixos grossos no tingueren cap més remei que fer el que els demanàvem i va
funcionar a la perfecció. Els habitants em reclamaven per ser el primer president del Txad, ja que el dictador va morir en un atemptat. Ja sóc lliure i he fet el primer grup polític amb tots els que em van ajudar. Ups! Ja seria hora d’acabar aquesta història; demà a primera hora he d’agafar l’avió per anar als Estats Units. El president reclama a l’Abd-Al·lah per salvar altres guerres, i no li diré pas que no! No ha pas acabat tot això. Només és el principi.
Maria Surinyac
Guanyadors de 1r cicle d'ESO amb la Marta Suriñach
Accèssit narrativa
SIGUIS ON SIGUIS T’ESTIMO Oh no! Són gairebé dos quarts
de set, faré tard com no
m’espavili. Preparo la motxilla
de natació i surto corrent cap a
la piscina. Al semàfor em trobo
amb la Judit. Parlem fins que es
posa verd i travesso. Miro el
rellotge, són dos quarts i cinc
minuts, i el curset comença
d’aquí deu minuts, així que si
no m’afanyo faré tard. Corro
fins que arribo a l’entrada de la
piscina. Que estrany, no hi ha
la mare de la Carla ni el pare
d’en Martí. Potser arribo una
mica tard. Continuo pel
caminet que em porta fins a
l’entrada. S’obren les portes
corredisses i parlo amb la
Joana, la recepcionista. Em diu
que avui no hi ha curset. Me
n’alegro molt, ja que no volia
quedar en ridícul davant de
tothom. Odio arribar tard.
Surto de la piscina fent
saltirons, i penso què puc fer .
No tinc les claus de casa i m’he
deixat el mòbil a la meva
habitació. Decideixo anar a
veure l’avi.
El meu avi té noranta anys i
està molt fotut. Des que la
meva àvia es va morir sembla
que cada dia es trobi pitjor. La
meva tieta viu amb ell i el
cuida. Li prepara el menjar, el
vesteix... Des de fa dos mesos,
ha d’anar amb cadira de rodes,
perquè no pot caminar. Fa dos
anys que no surt de casa,
exactament des del dia que la
meva àvia es va morir, el 19 de
març del 2012. Diu que no té
ganes de fer res, només vol que
tot això s’acabi. A vegades,
quan és un dia especial, el veig
esbossar un petit somriure,
però tot i això a mi se’m trenca
el cor cada cop que el miro.
Pujo un parell de carrers fins
que arribo al meu destí. Truco
al timbre però sembla ser que
no hi ha ningú. Quina mala
sort, i ara què faig? Baixo al
carrer i em trobo amb la seva
veïna. Li pregunto si l’ha vist.
Em pregunta si encara no sé on
és. Em diu que és a l’hospital
de Vic. M’acomiado dibuixant
un somriure no gaire creïble i
surto corrents carrer avall. L’he
d’anar a veure! Remeno les
butxaques en busca de diners.
Perfecte! Tinc dos euros.
Continuo corrent carrer avall
fins que arribo a l’estació de
tren. El pròxim tren surt a les
set en punt, així que només tinc
cinc minuts per treure’m el
bitllet. Sort que no hi ha gaire
cua. El compro i m’assec al
banc del costat de l’andana.
Tinc els dits creuats desitjant
que es trobi bé. Per fi arriba el
tren. Pujo i m’assec al primer
seient buit que trobo. En els
vint minuts de viatge només
prego a Déu que estigui bé, que
això només sigui un ensurt
sense importància. Al meu
costat hi ha una parella d’avis.
Semblen molt feliços un al
costat de l’altre. Potser és això
el que el meu avi vol, ser feliç
al costat de l’àvia, sigui on
sigui.
Arribo a l’estació de Vic i surto
al carrer. Corro fins a l’hospital
que queda a l’altre cantó del
riu. Entro i pregunto pel meu
avi. Em diuen que està a la
planta 4 habitació 23. Els
ascensors estan espatllats i
pujo per les escales. Arribo a la
quarta planta exhaust.
Travesso el passadís en busca
de l’habitació. És llarg, fosc i
estret. La pintura de les parets
està caient. El fluorescent de
davant de l’habitació no
funciona.
Em paro, creuo els dits, respiro
i entro. L’habitació està molt
il·luminada, a diferència del
passadís. Hi ha dos llits, un
buit. La finestra està tancada,
però des d’ella es divisa el
campanar. Són gairebé les vuit.
Em trobo amb la tieta i el meu
pare. Un seguit de fils i aparells
envolten el meu avi, sembla un
robot. Està pàl·lid, amb barba
d’ uns quants dies i quasi sense
cabells. No té gaire bona pinta.
Està inconscient. Els demano si
em poden deixar a soles amb
ell. Surten de l’habitació. Me’l
quedo mirant. M’assec al seu
costat i li agafo la mà. Per què?
Tan de bo que es recuperés,
deu pensar el meu pare, però i
ell, què en pensa? I si vol
marxar d’aquesta món? I si es
vol tornar a trobar amb la meva
àvia? Algú li ha demanat què
vol que li passi?
Em quedo reflexionant una
estona més, fins que arriben els
metges. Li injecten un líquid
transparent al braç i se’n van.
Torno a demanar si es
recuperarà, perquè tinc por.
Tinc por de perdre’l. Estic
essent egoista? Jo sé el que
vull, però no sé el que vol ell.
De sobte veig un breu
moviment en les seves
parpelles, i per fi obre els ulls.
Badalla durant un moment i
somriu com mai ho ha fet. Em
diu que està molt malament,
gairebé no pot respirar. Quan
parla estossega sovint . Em diu:
“ Passi el que passi, has de
saber que t’estimo”. Li faig un
petó a la galta i li acaricio els
pocs cabells que té.
De sobte, comença a
estossegar de nou, però no com
abans, sinó molt més
profundament. Sento el soroll
del trasto que té al costat i una
pantalla es posa vermella. Els
metges vénen a l’habitació molt
ràpidament i comencen a
injectar-li diferents líquids i a
remenar-li els tubs que l’ajuden
a respirar. Em retiro per no
molestar, però aquest cop no
tinc por de què es morí. Només
vull que passi el que passi, sigui
on sigui, ell sigui feliç . Els
metges més relaxats
xiuxiuegen amb un to apagat .
Marxen de l’habitació. M’acosto
al llit i l’observo. Una llàgrima
em cau per la galta i les cames
em tremolen. No sé com em
sento. Estic trist per què ja no
hi és? Sóc feliç per què és el
que en el fons ell volia? No ho
sé, només sé que li desitjo el
millor.
M’assec al seu costat i recordo
tots els moments viscuts amb
ell. Des del Nadal de l’any
passat fins els dies d’escola en
què em passava a buscar junt
amb la meva àvia i anàvem al
forn de pa. Li miro els ulls. Els
seus preciosos ulls blaus, com
els meus. El meu pare i la tieta
entren a l’habitació. Quan el
veuen ploren. La meva tieta
està vermella i plora
sorollosament. El meu pare
està pàl·lid i plora, però en
silenci. No vull quedar-me
quiet, vull córrer i que em toqui
l’aire. Li dic al pare que tinc
gana i em dóna cinc euros per
comprar-me un entrepà. Així
puc marxar.
Surto de l’hospital el més ràpid
que puc i em dirigeixo a
l’estació. Vull anar a casa,
dormir i deixar-ho córrer tot . A
la cua per comprar el tiquet,
veig molta gent. Una parella
està fent-se petons tot
somrient, el jove de davant de
tot sembla estressat, una dona
discuteix enganxada al telèfon
i un nen plora. Quantes formes
diferents de veure la vida. Jo,
no m’identifico amb cap de les
persones de l’estació. No estic
content ni trist, tampoc estic
estressat ni enfadat. Només sé
que no podré tornar a veure’l
mai més.
Ara ho entenc tot, així es com
es devia sentir ell, buit. Potser
sí que tots hem de buscar la
nostra mitja taronja per sentir-
nos bé. Ara sento que l’he
perdut, però no del tot. Una
persona sempre viu en el
record de moltes més.
Arriba el tren, hi pujo i m’assec
vora una finestra. Creuo els dits
i xiuxiuejo: “ Siguis on siguis,
t’estimo”.
David Valldeperas
Actuació d'un grup d'alumnes de 1r cicle
POESIA 2n CICLE D’ESO 1r premi poesia
LA REVOLTA ES PORTA AL COR
Una veu rebel crida.
Alça el cap a una vella alegria.
En un puny tancat, el somni.
A la mà estesa, els somnis robats
navegant a la deriva.
Buscats a la utopia.
En una nit solitària
el foc cremarà.
La calidesa forjarà
la barreja dels sentits.
Coratge, combat i amor.
Tot canviarà.
A l’albada nous aires
prendran la ciutat.
L’esperit de canvi,
el color del cel,
la fulgurant il·lusió,
el roig de passió.
A la foscor hi haurà llum.
A l’oblit hi haurà memòria.
Al desig hi haurà por.
Als plors hi haurà abraçades.
Als paisatges hi haurà records.
A les primaveres hi haurà llibertat.
A la vida hi haurà lluita.
Pol Rifà
Accèssit poesia
300 ANYS DE LLUITA
Uns tres segles enrere, una nació ara s’apagava.
Havien estat vençuts, havien perdut la guerra.
Repressions, exili,
por i sang. Coratge i valentia,
senyeres tacades de sang.
Valents van caure en batalla, afeblits, alguns van tornar, però contents, amb cor de
canalla, cançó catalana van entonar.
I empunyant la falç cantaven entre un mar d’espigues d’or:
“Tornarà a ser rica i plena, ara és l’hora, segadors!”.
“Que podem segar cadenes i podem tornar triomfants. Defensors de nostra terra, defensors, segueu arran”.
Són molts anys des d’aleshores, però mil veus no s’han apagat. L’espurna de la lluita segueix
viva, la pàtria catalana més intensa
que mai.
Si estimar és un defecte i sotmetre’s és ser humà,
ja ens perdonaran l’empresa,
preferim ser lliures i pecar.
De Cadaqués a la Cerdanya, des de Barcelona a Montserrat,
una terra ara crida: sobirania i llibertat!
Anhelem no tenir amo
que ens destrossi els ideals, són massa anys d’obediència
i pensem seguir lluitant.
No ens frustraran més el somni, No ens oblidarem dels qui van
lluitar. Som qui som, som d’on som, no perdem mai l’orgull català.
Als herois que van fer guerra,
als rebels que lluitaran: si som forts som més lliures, si cridem no ens podran fer
callar!
Quatre dits i sang que s’escampa,
molts que hi preferim l’estel i el blau.
Unim-nos, cridem amb força: dret, vot, lluita i potestat.
Una terra que batega,
que camina cap a la llibertat. Catalans, no ens rendim ara,
i serà nostre el demà.
Marta Rosell
Accèssit poesia
CANT D’ESPERANÇA
Som una nació totpoderosa. No sentim por, recel ni dolor.
Som un poble amb una promesa: fer honor al primer segador.
De les cendres vam ressorgir.
Nasqué un bri de venjança entre tots els que no van fugir, que es convertí en esperança.
Valentia, intrepidesa i coratge,
Un desig intens de llibertat. Defensem ara amb avantatge
el que és de la nostra propietat.
És un sentiment profund compartit per milers de catalans
que volen arribar més lluny agafats tots de les mans.
Ningú pot interposar-se
en el nostre cant de llibertat que llueix: alt, joiós i balancejant-se
gràcies al vent i la potestat.
És un camí que cal seguir un xic incert i transitat,
que ens portarà a decidir un futur molt desitjat.
És hora de rendir homenatge
a la cultura catalana, d’enllestir aquest xantatge, d’agafar la nostra pàtria.
Anem a l’horitzó.
El camí és la nostra història. El vaixell, un estel blanc
que amb gran mestratge ens guia cap a la nostra glòria.
Anna Roca
Accèssit poesia
MA AMADA PÀTRIA
Des de lo gran i fort Puigmal,
incloent-hi la frontera, passant pel castell de Queralt,
acabant a Formentera, s’estén ma bella Catalunya,
que de mon humil cor mai s’allunya.
D’hiverns llargs, nevats i gèlids, d’estius secs i molt calents,
mar salada i blava, rius nítids, negra nit, cels rogents,
terra catalana, terra ventosa, fràgil i bella com una rosa.
País de rumors, contes i llegendes,
terra de personatges i guerres, terra de rius, de mars i serres,
país de castells, nacions i cendres.
Catalunya amada, pàtria mia, Déu un dia inspiradament
creà tan bella terra, dolçosament, tan formosa, que per a tu moriria.
Marc Fuster
Guanyadors de 2n cicle d'ESO
NARRATIVA 2n CICLE D’ESO
1r premi narrativa
FOTOGRAFIES DEL MATEIX CEL
No hi havia cap núvol. De
ponent a llevant s’estenia el cel
blau, radiant. En un lloc, era
conseqüència de la forta
tempesta i vent de tramuntana
que havien passat. Però en
l’altre, ja feia dies que feia bon
temps i els dies eren
assolellats, i aquest cel els
deixava entreveure que aviat
tornarien a la monotonia de
dies abans: fred i pluja. Però
tothom gaudia d’aquell dia, un
aparent dia de juliol en ple mes
de març.
A la costa, la gent ja tornava a
sortir de les cases a donar un
volt despreocupadament. La
Núria notava com no tardarien
en arribar curiosos i turistes,
molts de francesos, en aquella
platja de Tamariu on, dies
abans, no hi havia ningú. A la
mínima que feia un temps
agradable, la gent s’animava a
sortir, però la Núria no era així.
No sabia si era degut que des
de petita vivia allà o a que
odiava avorrir-se, però per ella
cap dia era dolent per anar a
donar un volt. Quan feia fred,
s’estirava a les roques a mirar
el mar, que feia una remor molt
forta i acostava algues a la
sorra. I solia pujar al mirador,
un lloc molt tranquil on podia
relaxar-se, i on sovint llegia.
Però els dies que feia sol,
agafava la bicicleta i, sense cap
pressa, començava un passeig
pels petits pobles de l’Empordà.
Se’ls coneixia com el palmell de
la mà. Amb la família, havien
fet excursions i havien anat a
molts restaurants d’aquells
verals, però a ella li agradava
passar-hi amb bici, i a vegades,
deixar-la al costat d’un senyal i
donar-hi la volta a peu. Cada
poble tenia el seu animal, la
seva flor i el veí agradable i
somrient que la saludava.
Sempre que marxava agafava
una motxilla, aigua, fruita i un
entrepà de pernil dolç. I segons
l’època, esqueixava un
branquilló de les formoses flors
de les entrades dels pobles. A
la primavera, agafava una
branca petita de mimosa, que
semblava un ram, i la
col·locava a la motxilla que duia
a l’esquena, sempre fent que a
les flors hi toqués l’aire i el sol.
Però per compensar que s’havia
endut aquella branca, buscava
un lloc amb terra, i sempre hi
enterrava un pinyol, de cirera o
d’albercoc. Des de petita tenia
l’esperança de que algun dia
creixeria. I ella ja tornaria a
passar per allà per comprovar-
ho.
Un món ben diferent era Rupit.
Després de molts dies de sol, el
poble ple de cotxes i un
ambient més que primaveral,
estava clar que algun dia hauria
de ploure, i bastant fort. Però
també era obvi que aquell dia
no devia ser, ja que al llevar-se
ja havia vist un cel resplendent
i sense ni un núvol. Amb tota la
feina feta i havent visitat els
amics de l’Esquirol, en Lluc
havia decidit marxar amb el seu
avi d’excursió. Era un dia
perfecte: el sol escalfava, però
no en excés, i això li permetia
marxar amb una brusa de
màniga curta, uns pantalons
curts, les sabates de cordons i
res més. No necessitava
jaqueta, ni anorac, ni dos
pantalons, ni paraigües, etc.
Això era un descans. Sí que va
agafar un bocí d’entrepà amb
embotit: tampoc era qüestió de
passar gana. I tan aviat com
l’avi va haver acabat d’arreglar
el banc que feia dies que polia i
repintava, es van posar en
marxa. El seu avi era un
manetes. Tenia la mà trencada
en reparar qualsevol cosa
imaginable que s’hagués
espatllat, i tenia una memòria
excel·lent. Es dedicava a
memoritzar tots i cadascun dels
camins del seu poble i dels
voltants i de pensar en quin dia
havia plantat cadascuna de les
plantes, hortalisses i arbres del
seu hort. En Lluc va pensar
que, de fet, aquell paisatge era
ben especial. No era pas el
primer cop que hi passava, ja
que unes deu vegades a l’any
caminava per allà en excursions
o caminades populars, però
sempre era diferent. I és que
sense boira ja no semblaven
uns cingles fantasmagòrics. Es
respirava aire pur, i com que
amb l’avi no anaven a una
marxa gaire accelerada, era el
moment perfecte per observar
tot aquell paratge, que de
segur tenia molta història. I sí
que la tenia, i en Lluc es
pensava que la coneixia bé.
Però el seu avi sempre el
sorprenia. I també el va
sorprendre quan, al passar pel
difícil pas de prop de l’Agullola,
es va assentar a terra i li va dir
que l’escoltés. Va començar a
agafar pedres i troncs i a
col·locar-los en un gran
desordre aparent. Però estaven
en ordre. Representava tota la
carena dels cingles, i també el
Salt de Sallent. L’avi parava el
dit sobre cada pedra, i
n’explicava què en coneixia: si
el mas havia estat habitat, si
coneixia algun descendent de la
família, si hi havia un barranc
que deien que duia directe a
l’infern, etc. En Lluc de seguida
ho va veure clar, i li va faltar
temps per agafar la càmera per
fotografiar aquell mural
“rupestre” que el seu avi havia
construït. Ja tenia llesta la que
seria la seva exposició oral a
l’escola, i sobre què escriuria a
la Núria abans de l’estiu.
Mentrestant, la Núria acabava
d’engolir amb rapidesa les dues
mandarines que s’havia endut
de casa. En acabar, li va saber
greu, ja que eren les dues
últimes mandarines que havia
collit de l’hort de casa, i ja no
en sortirien més. Va remenar la
motxilla, esperant trobar-ne
més, i tan sols en va sortir un
full de diari en no molt bon
estat i un llapis. Va pensar que
seria divertit aprofitar l’ombra
del pi abans no tornés a casa, i
intentava agafar idees sobre
com invertir el poc material que
tenia. Volia fer com una espècie
de mural, i aprofitar els sis anys
de classes d’art que ja havia
estudiat. Estava segura que la
foto que duria a en Lluc seria
molt original, aquest estiu.
Parant-se a pensar, fer un
mural suposava haver de fer
servir un mínim de material del
que, evidentment, ella no
disposava. I seguidament es va
donar compte de que amb una
mica de creativitat no faria falta
ni llapis ni paper. Es va enfilar a
la bici d’una revolada, com si la
volgués separar del pi, que era
encara una mica jove i va
trontollar al patir el sotrac. Es
va dirigir cap als camins de
ronda que normalment la
portaven fins a casa, però amb
el propòsit de no tornar fins a
trobar una mimosa. Les
mimoses de Can Mató eren
sempre florides, i aquella
família tenia un jardí digne
d’admirar. Així que va decidir
deixar enrere les esperances de
trobar-ne de més boniques als
camins. I no li va fer falta picar
la porta que ja hi havia la
Margarida saludant-la
alegrament. Aquella dona era
l’àvia que tothom vol tenir. No
va tenir cap mena de problema
ni condició per deixar passar a
la Núria, que també
alegrament, es va encaminar al
jardí. I abans de deixar marxar
a la Margarida, que estava
sempre ocupada amb les flors,
la va fer quedar amb ella un
instant. Ja tenia clar com faria
la foto aquell any. Després de
demanar permís i assegurar-se
que aquella mimosa enorme
era valenta, va agafar-se al
tronc i va pujar un metre, fins a
tenir la primera branca a
l’abast. Va col·locar-hi el paper
de diari en forma de niu, com
fent de bressol de la càmera
fotogràfica. Va fer un salt
decidit i li va indicar a la
Margarida com s’havia de
col·locar. Es van posar dretes i
es van agafar de les mans, i es
van orientar de cara al sol, que
brillava intensament. La Núria
va fixar la mirada al punt on les
mans s’encaixaven, i
ràpidament hi va col·locar el
llapis inclinat. Era el conjunt
perfecte: l’ombra es projectava
al terra clarament, potser un
pèl allargada, però lligava a la
perfecció amb el llapis i la seva
direcció, que semblava que
resseguís l’ombra d’aquelles
dues persones. En comprovar
amb molt d’entusiasme que tot
lligava bé, va enfilar-se al tronc
fins abastar la càmera, i va
activar el temporitzador
automàtic. Deu, nou, vuit...
Quedaven cinc segons perquè
es fes la fotografia i estava tot
a lloc, i la Núria i la Margarida
van comprovar alegrament com
sonava aquell “clic” que
assenyalava que s’havia fet la
fotografia. Si haguessin estat
de cara a la càmera, s’hauria
mostrat el rostre d’entusiasme
de les dues. Després
d’acomiadar-se i de fer una
gran abraçada a la Margarida,
la Núria va marxar ràpidament
cap a casa amb la càmera
lligada a la mà. Tota precaució
era poca, i no es veia amb cor
de deixar-la a la motxilla d’on,
per pura mala sort, estava
segura que cauria.
A mitja tarda, a Rupit tothom ja
es feia pagues de que no
veurien més aquell sol. Però
aquells cinc dies de bon temps,
com tothom deia, havien fet
que es respirés un ànim i
alegria col·lectiva molt gran. I
és que només amb cinc dies de
cel blau i clar n’hi havia hagut
prou per trencar aquella
monotonia que havia sotmès a
aquella gent a una espècie de
depressió i avorriment general.
I al amagar-se darrera
d’aquelles abruptes muntanyes,
ara ja més acolorides de verd,
cadascú ja estava a casa seva,
segurament esperant noves
notícies del temps. Però a la
costa, el sol va aguantar uns
minuts més, fent un espectacle
de degradats taronges que cap
turista, ni un de sol, es va voler
perdre. I segur que l’endemà ja
serien el triple de persones al
moll, que la Núria mirava amb
incredulitat des del balcó. Mirar
el mar la tranquil·litzava, de
fet, des de ben petita li
agradava mirar-lo des del
balcó. I de cop va plantejar-se
el que deia la lletra d’una cançó
de les que li agradaven més:
“pensa quants somriures, plors,
alegria i temors hi ha al voltant
del mar, fora l’horitzó”. Va
decidir apuntar la seva reflexió
al capçal del calendari: mai
estava de més recordar un dia
que havia estat molt bo.
Era el vespre, i en Lluc i la
Núria encara reflexionaven
sobre quin profit havien tret
d’aquell dia que se’ls havia fet
tan curt. A l’obrir l’ordinador
per guardar aquelles fotografies
tant valuoses, van rebre els
seus respectius missatges. De
seguida van saber que la
trobada que preparaven pel
juny seria d’allò més
prometedora.
Judit Donada
Actuació de Paula Valls i Roger Bosch durant l’entrega de premis de 2n
cicle i Batxillerat
CÒMIC BATXILLERAT
1r premi còmic
Anna Alacalà
POESIA BATXILLERAT 1r premi poesia
ESTIC ESGUERRAT
M’he adonat que les ones del mar,
s’emporten els castells d’arena,
com el temps esgotat, els somnis de la infantesa.
Que encendre la flama, costa més que apagar-la,
com la d’un cor trencat, que és difícil avivar-la.
He après que tots els camins, moren en l’horitzó,
i amb inèrcia s’apaguen, per la mateixa raó. Que somriure,
és més difícil que plorar, que lluitar per aixecar-se,
quan et pot el pesar.
Obrint la porta, he trobat l’habitació buida,
tancant els llums, m’he sentit sol,
buscant la teva escalfor, només n’he sentit l’eco,
que vibra i fa ressò. He rebutjat els somnis,
veient la meva esperança trencada al firmament,
com porcellana esquitxada per tota la meva ment.
He après que els ulls s’acostumen a la foscor,
com tu i jo, al dolor.
M’he adonat que les ones de la mar,
S’emporten els castells d’arena,
Com el temps esgotat Els somnis de la infantesa...
És per això que...
Marc Perarnau
Accèssit poesia
L’ENAMORAMENT
Innombrable sentiment sense control, invencible pensament sense conscient. Ànima i cos perduren en la fantasia,
el cor batega més de pressa, màgic món d’esperances.
Complexa reacció sense nom complexa vida sense amor.
Perla viva del món delit de l’interior,
malaltia de turment.
Tot és urgent efervescent i impel·lent. Teranyina de nusos que porten
a un il·lògic raonament Conflicte d’amor
combat de passions.
Flames despertes neguits a tothora.
Desig i passió? Organisme en ebullició
pupiles en dilatació.
Amor, concepte universal amor, sense significat. Eternament enamorats
eternament condemnats. Desig intens de contemplar.
Intel·lecte decadent,
amor suficient. Sentiment o raó?
Tot és dubtós. Pessigolles corrent , ment absent.
Digne amor que dura
maleïda situació que perdura. Qui tria enamorar-se?
Reacció, emoció , química i passió.
LAILA BOURASS
NARRATIVA BATXILLERAT
1r premi narrativa
A LES RAMBLES DE BARCELONA
“el jove coneix les regles, i el vell les excepcions”
(Holmes, Oliver Wendell)
Ja ha arribat la primavera a
Barcelona, els arbres de Les
Rambles comencen a vestir-se
amb flors més aviat petites i de
tots colors; blanc, rosa, verd...
Els ocells parlen entre ells, fan
música per als milions d’orelles
que van passejant amunt i avall
per el passeig. Són les dotze
del matí i tot segueix la
mateixa monotonia de sempre;
Els taxis recullen i deixen els
turistes, majoritàriament
rossos, de pell blanca, amb una
càmera canon penjada al coll,
xancletes i mitjons.
Primera parada: Plaça
Catalunya.
Unes passes més avall, enmig
de la multitud asseguda en un
banc, al costat de la font de
Canaletes hi ha la Diana. Al seu
costat li fa companyia un ancià
d’uns setanta anys. A la seva
esquerra un parell de coloms,
que aprofiten les engrunes de
l’entrepà de pernil dolç que s’ha
menjat fa poca estona un nen
vestit amb l’uniforme del liceu
francès.
Espera l’Oriol amb impaciència i
neguit. De fet, ho havia fet
cada dia de l’any, a un quart
d’una del migdia, asseguda al
banc de fusta, just al costat
dret de la font.
Tot i que ja s’ha acostumat a
conviure amb l’estrès propi de
la ciutat, a no sentir cap tipus
d’olor, i sorolls sobreposats a la
música dels ocells, a la Diana
mai li havia agradat l’estil de la
metròpoli.
Ella va néixer als afores d’un
poblet tranquil i assossegat
tarragoní. Vivia amb els seus
pares, dues germanes més
grans i un germà de la seva
mateixa edat en una masia
molt gran, dins el municipi de
Miravet. Quan igual que avui la
primavera treia el cap per les
Serres de Pàndols, els quatres
germans s’endinsaven bosc
endins als volts de les sis de la
tarda. Era l’època preferida de
la Diana, aquelles excursions li
encantaven. Tot i ser la més
petita de les tres germanes
coneixia a la perfecció les olors,
les textures, els colors i
l’harmonia de la natura.
S’imaginava que els seus
braços es transformaven en
branques rugoses i primes on a
les papallones i les marietes els
agradava descansar. Els seus
cabells eren de cop fulles
pentinades pel vent i les seves
cames un parell de potes que
podien arribar a córrer a gran
velocitat. Es passaven hores i
hores dins els arbres fins que
es feia fosc. Tornar a casa no
era gaire difícil però les dues
germanes i el germà de la
Diana sempre la feien anar a
ella al davant, perquè era la
més valenta.
Passen ja vint-i-cinc minuts de
les dotze i la Diana segueix
asseguda al banc de fusta.
L’ancià no li ha donat conversa
però resta al seu costat. A la
seva esquerra mantenint una
certa distància s’hi ha
acomodat un noi jove, d’uns
divuit anys. Té els ulls grans
com dos plats i de color de mar,
aquets ulls marins no aparten
la mirada de sobre la florista
del davant, segurament
d’origen brasiler i amb molt
d’estil a l’hora de vendre les
flors.
El dia que la Diana i el seu
germà van fer divuit anys la
casa estava molt buida. Els
avis, àvies, tiets, tietes, cosins,
cosines, i parents de tot arreu,
que havien d’anar a Miravet per
celebrar-ho no van poder-hi
assistir perquè la situació actual
era complicada, la gent no
sortia gaire de casa. La mare va
fer un pastís de xocolata per els
bessons, era el preferit de la
Diana. Va decorar-lo amb unes
quantes rodanxes de taronja,
una mica de nata i alguna flor
silvestre de color rosa que
havien anat a collir el dia
abans, aquestes conjuntaven
amb les sandàlies noves de la
Diana.
La festa va durar tot el dia; al
matí van anar tots a missa. Per
dinar van menjar mongetes
amb trossos de cansalada.
Més tard cap al cap vespre, els
germans tot i que era estiu van
voler tornar a fer aquell camí
de sensacions i natura que
recorrien quan eren nens. Feia
anys que no s’hi endinsaven. La
germana més gran vivia al
poble amb el seu home, la
mitjana estudiava lletres a
Tarragona, i el bessó mai
s’allunyava gaire de casa per
por que es fes de nit. La Diana
en canvi, mai havia deixat
passar una primavera sense
visitar aquella natura tan
estimada.
El dia següent al matí uns
retrucs molt forts a la porta van
despertar la família. Un grup de
tres soldats van ser els
responsables de tant
terrabastall, i no només van
deixar la porta destrossada,
sinó que també van deixar a les
quatre dones de la família soles
a casa.
Ja passen trenta cinc minuts de
les dotze. Tot segueix igual al
banc de fusta al costat de la
font de Canaletes. L’ancià a la
dreta i el jove d’ulls marins a
l’esquerra. La diana comença a
estar nerviosa i angoixada,
l’Oriol no apareix. Tot i que
encara és d’hora la florista
recull roses, cactus i narcisos,
es treu la bata verda, abaixa la
persiana metàl·lica i deixa
l’establiment tancat. Distreta
pels moviments de la florista la
Diana no s’adona de la ràpida
retirada del noi jove. Altre cop
tornen a estar sols en aquell
banc amb l’ancià.
Observa la gent que passa per
davant seu, amb un intent
absurd de trobar-hi l’Oriol. On
carai deu ser? Just al moment
de fer-se aquesta pregunta, un
cul gegant d’una dona d’accent
andalús li tapa parcialment la
vista. La dona ronda els
quaranta anys, porta unes
ulleres de sol sobre una gorra
blava que li ressalta el color
castany del cabell curt. Tot i
tenir uns quilos extres porta
una brusa bastant arrapada i
unes bermudes de color beix.
Entre els seus grans dits hi té
subjectat un fulletó informatiu
de la sagrada família.
Quan la Diana va saber que el
seu germà havia mort en plena
nit a la vora del riu Ebre va
decidir marxar de casa. Volia
allunyar-se de records i
sentiments que només
alimentaven el dol i el dolor.
Encara enamorada de la natura
i la màgia va estudiar una
carrera de belles arts a la
universitat de Barcelona. Vivia
sola en un pis al barri de Sants,
aquell pis va ser testimoni de
molts amors, bogeries, plors i
sobretot d’esforç. Just després
d’acabar la carrera, la Diana va
trobar feina com a guia turística
a la Sagrada Família. Cada
dimarts a la tarda i els caps de
setmana explicava a persones
de totes les nacionalitats i
cultures la història
representada a la segona
façana de la catedral o també
coneguda com a la façana de la
passió. Tot i que va dedicar-hi
gran part de la seva joventut i
maduresa la Diana mai va
estimar a aquella façana com
ho feia amb altres obres d’art.
Aquesta façana representa la
Passió de Jesús, és a dir, el
dolor, el sacrifici i la mort i ella
feia anys que odiava a la mort
per haver-se endut el seu
germà.
Les agulles del rellotge de
l’ancià informen que ja és la
una del migdia. La Diana
encara no s’ha mogut, confia en
l’Oriol i sap que apareixerà.
L’esquena li comença a fer mal i
el banc ja és incòmode. L’ancià
s’aixeca molt lentament i
fatigat. Quan està del tot dret
encara se li aprecia certa gepa
a l’esquena. Es dirigeix a la
Diana:
-Que tinguí molt bon dia, me’n
vaig que ja és hora de dinar.
Així doncs la Diana es queda
sola al banc, esperant l’Oriol.
Convençuda que arribarà. Cada
vegada se sent més dèbil en
aquell banc, el seu cos gastat
passa factura. De mica en mica
el seu cap que ja no estava bé
l’acaba d’abandonar, el seu cor
que ja és vell deixa de bategar,
i els seus ulls arrugats es
tanquen sense sofriment
lentament. I per fi, la Diana pot
abraçar el seu germà, l’Oriol.
Anna Torrents
Guanyadors de Batxillerat
Accèssit narrativa
LLUITAR O NO LLUITAR, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ
- Tenim un tres, tres, u. Home
caucàsic d’uns trenta anys amb
sobredosi de metamfetamina i
constants vitals extremadament
preocupants. Sol·licitem una
ambulància medicalitzada,
màxima urgència. -va informar
el tècnic de la primera
ambulància. Al cap d’uns
escassos quinze minuts,
l’ambulància medicalitzada es
trobava de camí a l’hospital
més proper respecte el lloc dels
fets. I us estareu preguntant
quins fets?
Doncs bé, es tractava d’un
intent de suïcidi. Dic intent
perquè, per sort o per
desgràcia, la veïna del Jeroni es
va quedar sense sal en aquell
precís moment i, com tota
veïna sol fer, va decidir acudir
al rebost del seu veí, el Jeroni.
Curiosament va trobar la porta
oberta i, empesa per la seva
gran xafarderia, va intentar
entrar. Alguna cosa, però, no li
permetia acabar d’obrir la
porta. Malgrat tot, es va
esmunyir, com va poder, per la
separació que va aconseguir
empenyent amb totes les seves
forces. En efecte, l’obstacle que
impedia obrir la porta era el cos
pàl·lid del Jeroni. En veure-ho,
la Georgina va emetre un xiscle
tan estrident que gairebé ni tan
sols va caldre trucar al 911. La
reacció posterior al típic xiscle
de sèrie policíaca va ser
propinar-li dues bufetades al
Jeroni amb la intenció, d’allò
més barroera, d’assegurar-se
que estava inconscient. Sí,
estava inconscient, però vaja,
que amb l’energia que va
dedicar a aquelles plantofades
podria haver deixat d’estar-ho
perfectament. En fi, la poca
delicadesa, per dir-ho d’alguna
manera, de la Georgina és una
altra curiosa i extensa qüestió
en la qual no aprofundirem. El
cas és que hi havia el Jeroni
mig moribund al bell mig del
rebedor de casa seva i la
Georgina tremolant com una
fulla amb el telèfon a les mans
intentant trucar a emergències.
La tasca li va suposar realment
complicada: que si les llàgrimes
no li permetien veure les tecles,
que si la situació anul·lava la
seva capacitat de raonar, que si
li era impossible recordar el
número d’urgències, que si
quan el recordava la tremolor
impedia que encertés els dígits
9, 1, 1 amb l’ordre correcte...
Aquell no semblava ser el dia
de sort del Jeroni, o sí? Potser
el destí li estava atorgant una
segona oportunitat per complir
el seu desig i acabar amb la
seva vida, marxar
indefinidament del que ell
anomenava món cruel. Doncs
no, el destí va decidir donar
una segona oportunitat al món
cruel per deixar de ser tant
cruel amb el Jeroni i, com ja he
dit abans, una ambulància
medicalitzada el va dur a
l’hospital. Hospital del qual
sortiria més sa que ningú al cap
de tres dies: rentat d’estómac,
tres dies en observació, una
xerradeta i cap a casa. I
perquè? Perquè voler morir?
Doncs no cal ser gaire astut per
entendre que en època de crisi
els ànims estan de capa
caiguda. Els més forts
aconsegueixen suportar-ho i
seguir lluitant per subsistir,
però persones com el Jeroni,
prefereixen escollir el camí fàcil
i rendir-se. Tot i així, el Jeroni
no era un noi qualsevol, era un
noi tot curiós d’aquells que
semblen no tenir por de res i
ser més resistents que el
diamant però realment són
fràgils com la porcellana.
Mentre els problemes no
truquen a la seva porta, el
Jeroni és un noi d’allò més
espavilat. Però quan es queda
sense feina, va perdent amics
per culpa de la seva actitud
fatxenda i interessada i el seu
millor i, en aquells moments,
únic amic descobreix que
manté a la seva dona ocupada
a les hores que, suposadament,
aquesta anava al gimnàs...
Doncs bé, diguem que la
soledat i el sentiment de culpa
l’envaeixen i no troba cap raó
de pes per seguir en un món on
ningú l’aprecia, decideix tirar la
tovallola i omplir amb
metamfetamines el buit que
sent dins seu. Gràcies als
metges i a la Jorgina, però, al
Jeroni no li és possible
abandonar. No és la seva hora
encara.
Es desperta el dia següent
d’haver sortit de l’hospital a
casa seva, sol com de costum
des de fa un temps, aquesta
vegada però és diferent: no
sent la desesperació que va
sentir aquella fatídica nit sinó
que es para a pensar en aquella
nit i no entén què és el que va
fallar, com podia ser que, si
està tant sol com pensa, algú
es molestés en trucar a
emergències, algú es preocupés
per ell i el que anomena la seva
miserable vida. Intenta
recordar qui era aquest algú
però no hi ha manera. A
l’hospital estava sol, a
l’ambulància també i a casa
seva... A casa seva no. Recorda
albirar des de terra i de forma
molt borrosa els peus inquiets
d’algú, d’una dona que aquell
dia duia botes. S’esforça en
recordar-ne més detalls,
necessita saber qui és, però no
ho aconsegueix. Comença a
patir un lleuger però molest mal
de cap. Necessito relaxar-me. –
pensa ell. Es disposa a
preparar-se una til·la. D’entre
totes les ampolles de begudes
alcohòliques que atapeeixen la
cuina, troba les infusions.
Escalfa aigua, hi posa la
bosseta amb les herbetes, una
mica de sucre i va remenant.
De sobte li ve com un flaix a la
memòria i recorda que les
botes eren marrons i tenien
com una sèrie de peces
metàl·liques decoratives de les
quals en faltaven cinc a la bota
dreta i set a l’esquerra. El
record d’aquella dona es va
aclarint i el fet de pensar que
encara no està del tot sol en
aquest món cruel li planteja un
objectiu a la seva vida que
necessàriament ha de complir:
descobrir qui el segueix
acompanyant en aquesta vida.
De cop se sent ple d’energia i
en el primer que la utilitza és
en llançar totes aquelles
intruses ampolles de la seva
cuina. Surt de casa per llançar-
les i no pot evitar fixar-se en
cadascun dels peus que passa
pel seu voltant: Bambes,
bambes, talons, xancles,
sandàlies, talons, bambes altre
cop...Botes! El cor se li accelera
en veure unes botes però ni
tant sols són del mateix color
que les que ell busca amb tanta
ànsia. Se sent decebut i, en un
altre moment, hauria tirat la
tovallola, però ara és un home
nou, vol aprofitar la oportunitat
que li ha brindat el destí i
conèixer aquesta dona. Així
doncs, decideix seguir buscant.
La primera persona en la que
pensa és la Irene, la dona del
que era el seu millor amic, el
Quim, fins que aquest va
descobrir el que va descobrir.
Després de tot l’enrenou van
deixar de veure`s i també de
parlar, però qui sap, potser en
realitat estava enamorada d’ell
o potser simplement el volia
veure i va decidir anar-hi el dia
més casualment oportú. Sigui
com sigui, el Jeroni es presenta
a casa seva a l’hora que sap
que el Quim està treballant,
pica la porta i, efectivament,
obra ella, la Irene. Tal com obra
torna a tancar de cop, però el
Jeroni insisteix i finalment
aconsegueix que el deixi
passar. Ja es coneix una mica
la casa, així que va directe al
vestidor de la Irene i
inspecciona cada un dels parells
de sabates que té,
malauradament, sense cap èxit.
La Irene no deixa de preguntar-
li què és el que busca i què ha
anat a fer-hi a casa seva però
ell ni tant sols es digna a mirar-
la a la cara. Es dirigeix cap a la
porta i quan està a punt de
marxar es gira sobtadament i
abraça a la Irene tot dient-li:
Sento molt haver-te causat
problemes. La Irene no sap què
respondre però el Jeroni
tampoc li deixa ocasió per
rumiar-s’ho, ja que en qüestió
de dos minuts ja és dins del seu
cotxe en direcció cap a casa
seva altra vegada. Decideix
anar a visitar totes les noies
que li vénen al cap, que no són
pas poques, i de pas disculpar-
se per haver estat tant
insuportable i fatxenda.
D’aquestes visites se n’emporta
vàries bufetades i algun
sorprenent petó, però el
nombre de bufetades supera de
tros el de petons. Tot i així, la
seva consciència està més
tranquil·la i això fa que la
bufetada sembli no ser tant
dolorosa. Per visitar a totes les
noies que li han passat pel cap,
el Jeroni ha necessitat una
setmana al complet. La seva
memòria ja no recorda més
dones i la desesperació torna a
aflorar inevitablement i a
eclipsar aquest nou Jeroni
valent que havia sorgit.
L’alcohol torna a semblar-li una
bona solució.
- Tenim un quatre, dos, set.
Home caucàsic d’uns trenta
anys inconscient per intoxicació
etílica i constants vitals
extremadament preocupants.
Sol·licitem una ambulància
medicalitzada, màxima
urgència. -va informar el tècnic
de la primera ambulància.
- Un moment, un moment,
sembla que torna en si... Jeroni
sóc la Georgina. Em sents? Ei
escolta’m! Així, així, obra els
ulls, mira’m. Es pot saber
perquè t’agrada tant fer el
boig? - deia la Georgina amb
una veu dolça però tremolosa.
- Georgina...? Tu...? Aquella
nit...? I ara...? – balbucejava el
Jeroni.
- Sí, jo. Aquella nit, avui i
sempre.
- Queda’t amb mi si us plau...
- Sense cap dubte.
Un altre rentat d’estómac i dos
dies en observació després, el
Jeroni va comprendre que
buscava en el lloc equivocat i
obviava senyals tant clares com
les de la Georgina, a la qual
cada dos per tres se li acabava
misteriosament la sal malgrat
que la hipertensió no li
permetia tenir-ne per res més
que per ocupar espai a la cuina.
Uns dies més tard, el Jeroni es
torna a despertar, però aquest
cop, és encara més diferent: no
està sol.
Alba López
Accèssit narrativa
L’ÚLTIM SOMRIURE Era un diumenge de maig,
l’últim del mes. En veure el cel
tapat i l’olor de pluja vaig
recordar la tempesta d’ahir la
nit. Us he de confessar que
m’encanta la pluja. I més si hi
ha llamps i trons pel mig.
Vaig sortir al carrer amb pas
decidit. Eren quarts de vuit del
matí i al carrer no hi havia
ningú. També cal dir que sóc un
home força solitari. No tinc
autisme, simplement prefereixo
sentir els meus pensaments
que la veu d’una persona que
explica alguna cosa que no
m’importa. No m’agrada la
companyia. De petit sempre
jugava sol amb la sorra. I quan
vaig ser més gran em passava
els esbarjos assegut en un
racó. Més endavant, quan em
vaig posar a treballar vaig
començar a relacionar-me. Fins
i tot us puc dir que em vaig
enamorar de una dona. Bé,
enamorar és una paraula molt
grossa, jo la vaig estimar, i no
pas poc.
Ens vam casar i vam portar al
món dos nens. Tinc la sort, i és
que em considero un afortunat,
de haver-los vist créixer, de
veure com es feien grans
massa ràpid. Vaig ser present
al seu casament i fins i tot em
van donar tres néts. Els anys
següents van ser els millors de
la meva vida. Amb el temps
vaig deixar de treballar i vaig
dedicar tot el meu temps a la
meva dona. M’agradava llevar-
me al matí i portar-li l’esmorzar
al llit. També us diré que sóc un
romàntic. O això vaig anar
descobrint dia rere dia.
Us diré que la vellesa no és
tant fàcil com tothom es pensa.
Si que és cert que deixes
obligacions i responsabilitats
enrere, com també és cert que
els dies es fan curts, el temps
passa molt ràpidament i trobes
a faltar la vitalitat de quan eres
jove. Aquelles ganes de viure,
aquells vespres d’estiu mirant
estrelles. Aquells somriures
sense arrugues. Tenir ganes de
menjar-se el món, pensar que
la vida no s’acabarà mai.
Trobes a faltar els sopars amb
els amics, que acabaven a les
tantes, i el dia següent seguies
tenint forces per tot i més.
Trobes a faltar sentir-te
invencible... però el temps va
passant, inevitablement.
Comença un mal d’esquena,
que implica deixar de fer el què
t’agrada, segueix amb els
genolls, problemes de salut,
òrgans que ja no funcionen del
tot bé... i poc a poc t’adones
que el temps i la vellesa t’han
anat prenent tot allò que
tenies. I el pitjor de tot és que
poc a poc vas perden tot allò
que estimaves, fins que un dia
et perds a tu mateix o bé els
que t’estimen et perden a tu.
Suposo que mai he tingut una
vida fàcil. Però tampoc
complicada. També sóc molt
indecís, perquè no dir-ho.
Recordo que de petit el meu avi
m’explicava les seves batalletes
a la guerra, recordo com
l’admirava quan m’explicava
com de valent va ser quan va
ajudar a una pobre família que
pertanyia a l’enemic. Recordo
com jo i els meus germans
posàvem els ulls com taronges
quan explicava el fred i la por
que va passar, quan explicava
els bombardeigs i com només
podia pensar en la meva àvia
que l’esperava. Sempre deia
que era per ella que havia
tornat viu.
Una cosa a la vida que m’ha
sabut greu és no haver estat
com ell, però jo no vaig viure
cap guerra. Tot el què els hi he
pogut explicar als meus fills i
als meus néts han estat els
meus ideals, els meus
pensaments. Sempre els hi he
dit que la societat fa fàstic, és
repugnant. L’ambició, els
anhels de poder, ens hem anat
tornant freds i distants.
L’enveja, la desconfiança. Els hi
recordava que tot tenia la seva
part bona, i els hi deia que ens
hem tornat així, però encara hi
som a temps, encara podem
aprendre dels propis errors i
rectificar. Tornar a creure en les
persones, en la vida. Potser no
podem tornar enrere, però sí
mirar endavant. Els hi
recordava que no els hi havia
de fer vergonya equivocar-se.
Però també que per ser feliç
només necessitaven un
somriure i algú al costat que els
hi fes treure. Que es quedessin
amb tot el bo i millor de la vida,
que en el fons dura molt poc.
Que oblidessin els problemes i
els maldecaps de tant en tant,
que dediquessin temps a buscar
la felicitat, o millor encara, a
trobar allò que els hi
proporciona. Sempre posava el
meu exemple. Jo vaig créixer
en una família humil, sense
grans luxes al meu voltant.
Tampoc m’ha faltat mai de res,
és cert. A casa érem cinc
germans, i això no dóna per
molt. Compartíem les joguines,
la roba i les habitacions. Encara
que sempre anaven de dos en
dos i jo quedava sol, vaig tenir
una infància bonica al seu
costat, i realment els trobo molt
a faltar. Però amb el poc que
tenia vaig poder ser molt feliç.
Els més grans ja són morts.
Llavors vinc jo. Els quart es va
casar amb una anglesa i va
anar a viure allà, no n’he sabut
mai més res, no sé si és viu o
és mort. I el més petit de tant
en tant em truca, m’envia un
missatge o em convida a sopar,
però menys sovint del què
m’agradaria. Els meus pares
tenien un restaurant a
l’Eixampla i vaig créixer
envoltat de fogons i plats per
rentar. Vivíem en un pis al
mateix edifici que el restaurant.
Era molt bonic, decorat amb
molt bon gust. No era molt
gran, però sí molt lluminós.
Tenia quatre habitacions i un
lavabo. Us podeu imaginar la
bogeria que representava viure
set persones allà dins? Per sort
els pares s’estimaven molt, i
ens estimaven molt. Feien tot el
què podien per donar-nos el
necessari. Treballaven moltes
hores, s’entregaven moltíssim, i
crec que mai els hi he agraït
suficientment. Em van pagar
els estudis, vaig estudiar dret i
vaig exercir fins que els genolls
m’ho van permetre. Van morir
junts. No podia ser de cap altra
manera, s’estimaven tant... Ara
la seva mort em queda molt
llunyana, com un record que ha
intentat escapar de la meva
ment. Recordo que el dia de
l’enterrament tothom estava
molt disgustat perquè el meu
germà no havia vingut. Però
això va passar ja fa molts anys.
Només he tingut un amic de
debò al llarg de la meva vida, i
fa ja anys que em va deixar sol.
Va patir un càncer que no va
poder superar. Però si sóc qui
sóc és gràcies a ell, i això li
agrairé eternament, encara que
ja no estigui amb mi. Vaig
passar amb ell els últims dies
de la seva vida. Sabia que
s’havia de morir i va decidir que
no ho volia fer en un hospital,
així que vam agafar un avió i
vam anar a passar una
setmana a Tailàndia. Els dos
pensàvem que ell no en
tornaria viu, i jo no tenia clar
com ho afrontaria. Però no va
ser així. Vam tornar i va morir a
casa seva, sense patir. Durant
aquella setmana no vam parlar
de la malaltia ni de la mort. Ell
estimava la vida, i jo sabia que
el què més mal li feia era saber
que no podria gaudir d’ella mai
més. Era conscient que
marxava per no tornar. Però ho
acceptava. Sempre havia dit
que si s’acabava el món seuria
en una cadira a mirar-s’ho.
Ara, amb els meus 98 anys faig
un repàs general de la meva
vida i m’adono que gairebé tot
el temps que he passat en
aquest món he estat molt feliç,
l’únic que llavors no me’n
adonava. Mai he cregut que la
felicitat era alguna cosa que
mereixem, només pel fet de
que l’ésser humà ha anat
destruint poc a poc el nostre
estimat Planeta Blau. Però una
cosa molt important que he
aprés de la vida és que encara
que no la mereixem l’hem de
assaborir mentre es pugui. Així
que l’últim diumenge de març,
després de una meravellosa nit
de tempesta vaig tenir un
pressentiment. Vaig sortir al
carrer i vaig caminar fins la
residència on la meva dona,
emmalaltida per l’Alzheimer,
reposa mentre espera el dia de
deixar el món. Era una dona
amb molta energia. Sempre
volia fer-ho tot. I ho
aconseguia. Quan ens vam
casar vam deixar la ciutat i vam
anar a viure a un poblet del
centre. El seu somni era
comprar una casa a les afores i
restaurar-la sencera. Vam
començar en un piset. Cada
mes guardava diners per la
seva preuada casa. I va
comprar-la. Cada tarda hi
anava a treballar i la va deixar
realment preciosa. Tenia una
portalada de fusta de roure.
Donava a un petit espai sense
sostre, on hi havia un banc i
moltes flors. De tots colors. Per
la dreta s’entrava a la casa i a
l’esquerra hi havia un porxo.
Amb una taula molt gran i unes
cadires a conjunt també de
fusta de roure. Quan entraves
hi havia la sala d’estar. Amb
una enorme llar de foc que ja
era de la casa però l’havia
restaurat. Amb tres sofàs de
color vermell clar distribuïts en
forma de U. Al centre dels sofàs
una petita taula de fusta i vidre.
I al fons una televisió. A
l’esquerra hi havia la cuina.
Sense parets pel mig. Amb
mobles també de fusta de roure
i amb petits detalls vermells, de
conjunt amb els sofàs. Al pis de
baix també hi havia un lavabo i
una habitació que havia
habilitat per convidats. Les
escales eren de fusta. Molt
grosses i senyorials. Al pis de
dalt hi havia les habitacions.
Una per a cada nen. Una per
despatx i una per nosaltres.
Totes amb molt de gust. I totes
amb moltes flors i molts colors.
També hi havia una terrassa. Hi
va posar un parell d’hamaques,
una tauleta i unes cadires. Hi
vam viure fins que els nens van
marxar de casa i sols i vells ja
no podíem cuidar-la. La vam
haver de vendre i anar a viure
un altre cop al poble, en un
piset. Allà vam seguir sent igual
de feliços, però ella trobava a
faltar la seva casa. Perquè era
ben seva. I sempre he pensat
que això va ser el què la va fer
emmalaltir. Ella enyorava la
vida lluny de tot i tothom, i jo
intentava fer-la feliç. Però mai
vaig ser suficient per ella.
Sempre l’havia admirat. Per les
seves ganes de viure, per la
seva llibertat i per la seva
forma de ser, tant atenta, tant
indescriptible, tant perfecta.
Em vaig acostar a ella i com
cada dia no em va reconèixer.
Però tot i així li vaig fer un petó
i li vaig dir que l’estimava. Vaig
seure en un banc del jardí de la
residència amb ella al costat.
Em vaig deixar acariciar pel sol
suau. La calma de després de la
tempesta. Vaig tancar els ulls i
vaig notar com a poc a poc ella
s’apagava, i jo vaig deixar que
a poc a poc la meva vida es
desprengués del meu cos. A
poc a poc i amb un somriure.
Llavors vaig poder afirmar que
sí, que havia tingut una vida
plena i feliç. I que n’estava molt
orgullós de deixar el món que
havia trepitjat durant tant de
temps amb un somriure.
Erola Boixader
Accèssit narrativa
QUÈ HI HA A L’HORITZÓ, ADRIEN?
L’Adrien West es va despertar
suat en plena nit, després d’un
altre malson horrible. Duia dos
mesos ja en que no aconseguia
dormir una sola nit seguida
sense necessitar ajuda de les
pastilles que ara ja formaven
part de la seva vida. I no era
casualitat, de fet. Feia
exactament aquest temps -dos
mesos, ni més ni menys- que el
seu subconscient jugava
cruelment amb ell, provocant-li
un malson el qual es repetia nit
rere nit. Malgrat ocasionalment
tenia alguna variació, la trama
sempre era la mateixa: es veia
perseguit per una persona -a la
qual no se li reconeixia el
rostre- fins a un carreró sense
sortida, on l’Adrien queia
exhaust al terra i, finalment,
l’altre personatge aconseguia
enxampar-lo.
Es va assentar al llit i va seguir
el procediment habitual:
refrescar-se la cara al lavabo,
preparar-se una infusió i trucar
en Brenan mentre se la prenia,
tot intentant calmar-se.
Brenan Hepburn era el seu
psicòleg. Bé, en realitat era un
amic, de fet el primer amic que
va fer al arribar a la ciutat,
però, ja que exercia de
psicòleg, li feia alguna teràpia
casual. Sempre a domicili, clar.
Tot i que feia ja dos anys i mig
que es coneixien, l’Adrien no
sabia on vivia en Brenan. Ell
sempre canviava de casa en
busca d’un pis més gran on els
veïns foren perfectes, però res
li semblava suficient. Tots els
pisos tenien un inconvenient o
altre: goteres, massa poc espai,
veïns molestos, en una ciutat
massa llunyana, situat en una
zona perillosa... Sempre
aconseguia trobar un motiu o
altre per evitar les visites.
“Brenan, tros de maniàtic” va
pensar l’Adrien mentre feia un
primer glop d’aquella aigua
amb camamilla. “Agafa el
maleït telèfon abans no caigui
en histèria”. Però no. Aquest
cop el doctor Hepburn no
l’agafava. “I en realitat tampoc
m’estranya, són les 3 de la nit”.
Normalment en Brenan sempre
agafava el telèfon. L’Adrien,
confós per la reacció del seu
amic, va decidir, en contra de
tots els advertiments que hi
havia a l’exterior de la caixa,
prendre’s una altra pastilla. Al
cap i a la fi, més mal no li podia
fer.
Sis hores més tard, el sol va
desvetllar a l’Adrien del seu
profund son. Per sort era
divendres i no havia de
treballar, de manera que va
aixecar-se i va anar a mirar el
registre de trucades. En Brenan
no n’hi havia tornat ni una, un
fet molt inusual en ell.
“Vaja, que potser encara està
dormint?”. L’Adrien va donar
l’excusa que ell mateix s’havia
imaginat per vàlida, així que va
decidir dutxar-se i vestir-se
d’una forma més decent. “Si no
m’equivoco he quedat amb ell
d’aquí una hora i mitja per
esmorzar”, va recordar.
S’acostava l’hora i en Brenan ni
tan sols havia donat senyals de
vida. West va despenjar el
telèfon i va marcar el número
del seu vell amic, el qual va
tornar a sonar sense resultat.
“Un altre cop?” Va preguntar-se
a si mateix l’Adrien, amoïnat.
“Què coi deu estar fent aquest
brètol? M’està començant a fer
perdre els nervis!” A
continuació, va mirar de nou
l’hora. “Però si hem quedat
d’aquí un quart! Que ruc i que
paranoic sóc! Ja deu haver
sortit de casa.”
L’Adrien va baixar a corre-cuita
els quatre pisos que li
quedaven abans d’arribar a la
planta baixa. Va agafar el cotxe
i es va dirigir al bar on sempre
quedaven amb en Brenan.
Sorprès, va observar que a
dintre encara no hi havia ningú.
No havia arribat ni d’hora ni
tard. Va tornar a revisar l’hora:
dos quarts d’onze. Sí, sí, ell era
puntual. Potser era Hepburn
que encara no havia arribat, al
cap i a la fi ell no tenia cotxe:
estava esperant reunir prous
diners per poder permetre’s un
cotxe híbrid.
─ Bon dia, senyor West! Voldrà
prendre res? –El va saludar
amablement l’amo del local, en
veure’l entrar.
─En absolut, Jack. Almenys no
de moment. –Va dir Adrien tot
traient-se el barret- Però
gràcies de totes maneres. -Es
va afanyar a afegir per tal de
no semblar mal educat- Estic
esperant una persona.
─Una cita, potser? –La
pregunta curiosa d’en Jack va
fer riure en West, el qual va
negar amb el cap –Clar, no sé
ni perquè pregunto. El solitari
Adrien West! A qui espera avui
doncs?
─A un amic, en Brenan
Hepburn.
─Oh, clar, el famós Brenan... –
Va dir Jack, aparentment
decebut.- Bé, sí, segui a aquella
taula mentrestant. Si vol, li
duré un cafè.
─Res em vindria més de gust,
Jack.
I amb aquesta frase, van donar
la conversa per finalitzada.
L’Adrien es va prendre
lentament el cafè, el qual va
acompanyar de galetes, mentre
mirava a l’horitzó per la
finestra, tot reflexionant sobre
el significat que podia donar al
seu somni. Sense adonar-se’n, i
sense haver-ne tret cap
conclusió, West s’havia acabat
el cafè. I en Brenan, per
descomptat, encara no havia
aparegut. En mirar el rellotge,
Adrien West va comprovar que
ja havia passat més d’una
hora des de que ell havia
arribat, i el bar seguia
pràcticament buit, així que es
va aixecar disposat a marxar,
però no sense preguntar-li
abans a en Jack sobre en
Hepburn.
─Escolta, Jack... –va dir l’Adrien
mentre s’acostava a aquell
simpàtic cambrer, el qual el va
mirar per sobre les ulleres per
fer-li entendre que tenia la seva
atenció- Pot ser que hagi entrat
en Brenan i no l’hagi vist? O...
O que t’hagi deixat algun
missatge per mi... O qui sap...
Que li hagi passat res greu,
Déu no ho vulgui.
─Avui tampoc s’ha dignat a
presentar-se, doncs? –L’Adrien
el va mirar estranyat. En
Brenan mai havia fallat en una
cita. Sempre estava plantat
allà, elegant i puntual. – No,
senyor West. A mi ningú m’ha
dit res. I ja sap que l’hagués
avisat de seguida, en cas de
que el senyor Hepburn hagués
aparegut. Em sap greu.
─Tranquil Jack, òbviament no
és culpa teva.
Era massa estrany. Segur que li
havia passat alguna cosa, però,
com ho podia saber ell? En
Brenan no responia a les
trucades i tampoc sabia on
vivia actualment. Sabia que
havia tornat a viure a la ciutat
recentment, però no en tenia ni
idea d’on podia quedar casa
seva. Tampoc coneixia a la
seva família, la qual vivia en un
altre estat, de manera que ells
tampoc li podrien donar cap
informació. Tement-se el pitjor
va pensar que, potser, si hi
havia hagut un accident, n’hi
hauria constància a la policia o
a l’hospital...
Sense parar-se a pensar-ho
massa, va dirigir-se cap al
departament de policia de la
ciutat. Pel camí, seguia donant
voltes, fent hipòtesis sobre què
li podria estar passant al doctor
Hepburn. Una urgència de
última hora, potser... No, no.
No tenia sentit, l’hagués avisat,
n’estava segur. Un client amb
tendències suïcides que
amenacés amb tirar-se d’un
edifici, això tenia més lògica.
Clar, el doctor Hepburn no
s’hagués parat a deixar-li
missatges telefònics.
L’Adrien, amb la mirada
perduda a l’horitzó, era
totalment aliè a tots els fets
que poguessin passar al seu
costat. Podrien haver-lo
atropellat i ell no n’hagués sigut
conscient fins sentir el soroll de
les ambulàncies. Absort en els
seus pensaments, la veu de la
Mary Ann el va agafar per
sorpresa:
─I doncs, Adrien? Què estàs
mirant? Què hi ha a l’horitzó? –
Molta gent acostumava a dir-li
aquesta frase, ja que tendia a
mirar a l’horitzó.
─Oh, Mary Ann! –va dir West
per saludar-la- M’has espantat.
─En què estaves pensant? –va
insistir la jove cartera.
─En res en concret i en tot en
general...
─Tan típic de tu... –va sospirar
la noia.
─Escolta... Tu deus saber on viu
en Brenan Hepburn, oi? Un
home d’uns quaranta anys,
doctorat en psicologia. Du
bigoti i ulleres, no és gaire alt,
i...
─Brenan Hepburn? –va
interrompre’l la Mary Ann- No
em sona en absolut aquest
nom. Si més no, mai ha tingut
correu que li hagi hagut de
donar. Que és nou a la ciutat?
─No, ja havia viscut aquí varies
vegades... –la noia es va
quedar pensativa mirant el cel-
Mary Ann, de veritat que no
te’n recordes? Si m’has vist
molts cops amb ell!
─Ho sento, Adrien, però de
veritat que no recordo haver
conegut aquest tal... Brendon,
o Brandon, o Bryan. –De cop,
Mary Ann semblava nerviosa i
incòmode mantenint aquella
conversa.
─De veritat? Pensa-hi bé, estic
preoc...
─Me n’he d’anar, que tinc
pressa. Si no he repartit tot el
correu d’aquest carrer abans
del migdia em veuré a l’atur
d’aquí no-res... Ui! –va dir tot
posant-se la mà al cap i mirant-
se el rellotge- Però si
pràcticament és hora! Més val
que m’afanyi. Adéu, Adrien!
─Però jo...
I deixant-lo amb la paraula a la
boca, Mary Ann va pujar de nou
a la bicicleta en la que havia
aparegut i va marxar, deixant
onejar el seu cabell ros al vent.
“Déu meu, es pot saber què li
passa a la gent? I més
concretament, què coi li passa
a en Brenan Hepburn!?”
Pocs minuts més tard, ja es
trobava davant el departament
de policia de la ciutat. Es va
dirigir directament a l’Owen, el
qual era cap de departament
alhora que llogater del pis de
sota del d’en West.
─Bon dia, Owen. Escolta... Està
transcorrent amb naturalesa
aquest matí? És a dir, no pot
ser que hi hagi hagut un
accident o... Déu no ho vulgui,
res més greu, com ara un
suïcidi?
─Veig que no t’has llevat amb
bon peu avui –va dir l’Owen tot
mostrant el seu perfecte
somriure- Curiosament, avui és
dels dies més tranquils en la
nostra atrafegada ciutat. I
doncs, es pot saber a què es
deu aquesta sobtada curiositat?
─Veuràs Owen... Un amic
meu... Bé, no vull considerar
que estigui desaparegut però...
Des d’ahir a la nit que no
aconsegueixo localitzar-lo. No
agafa el telèfon, no té mòbil i...
Bé, actualment no sé on viu.
─Tranquil, acompanya’m.
Mirarem l’informació que tenim
d’ell en el registre civil. Com es
diu aquest amic? –Va dir el cap
del departament, tot dirigint-se
cap a una habitació que hi
havia al lateral.
─Brenan Hepburn.
─Brenan... Hepburn, has dit?
Juraria que he sentit aquest
nom abans...
─Pot ben ser, ha vingut molts
cops a casa... Potser l’has vist
per l’escala.
─Ho dubto... Mai he tingut el
plaer de veure cap dels teus
convidats. En fi doncs,
endavant, acompanya’m. –Va
dir amb un simpàtic somriure.
Va entrar a l’habitació, la qual
consistia en una infinitat de
passadissos amb centenars i
centenars de prestatges plens
de documents. L’Adrien es va
preguntar quanta informació
confidencial podia arribar a
tenir al davant. Segurament
cap, la porta ni tan sols estava
assegurada.
Després de molt buscar entre
les moltes carpetes que hi
havia, l’Owen va treure uns
quants papers i, tot murmurant
quelcom que l’Adrien no va
arribar a entendre, va anar
fullejant pàgines i pàgines.
─Aquí! –va exclamar al cap
d’uns deu minuts- Brenan
Hepburn. Vivia al Carrer Fleet,
número 32... Però això és de fa
dos anys ja. No ha tornat a la
ciutat... O almenys no hi ha
constància que ho hagi fet.
─Però si hi ha tornat... I varis
cops! Actualment hi està vivint,
ara deu fer dues setmanes que
s’hi va mudar.
─Bé, West, jo no sé què dir-
t’hi... –va dir l’Owen.- Tret
d’això, no tinc cap més
informació que et pugui ser útil.
Potser encara no en tenim
constància, és una mudança
molt recent. Pots mirar de
demanar al seu antic pis, segur
que algú recorda on viu!
Mentre West sortia de
l’habitació, capcot i decebut, va
començar a fer memòria.
─Owen... Tu et vas creuar amb
ell fa tan sols una setmana,
n’estic segur... Tornàvem a
casa després d’haver esmorzat
al bar d’en Jack... Seguríssim.
─Vaja, no ho sé...
Personalment no ho recordo –
va respondre sense deixar de
somriure.- Qui sap, devia estar
adormit jo encara!
─Sí, pot ser –va riure l’Adrien.
Mentre sortia del departament
de policia, va trobar-se amb
una cabina telefònica. Sabia
quin seria el resultat, però tot i
així valia la pena intentar-ho.
Va treure les monedes sobrants
del cafè que s’havia pres
anteriorment, les va dipositar
dins la cabina i va marcar el
número. Aquest cop, però, no
va sonar el contestador. Va
sonar una veu metàl·lica que li
deia que el número marcat no
pertanyia a ningú.
Tot prosseguint el seu trajecte,
l’Adrien West es va quedar
absort, mirant a l’horitzó... De
nou. El van envair uns
pensaments realment
pertorbadors.
“Com pot ser que de cop en
Brenan hagi desaparegut sense
deixar rastre d’un dia per
l’altre?” De cop, l’Adrien
s’adonava que potser no sabia
tantes coses sobre el seu amic.
“I no només ha desaparegut de
la ciutat, sinó també de la ment
de les persones, sembla ser.
Per què coi ningú el recorda?
Tothom en aquesta ciutat m’ha
vist amb en Brenan algun cop.
És més, ell era psicòleg, tenia
clients a aquesta ciutat! Sí, puc
anar a parlar amb algun
pacient. Bé ells en deuen saber
alguna cosa. Serà el pròxim lloc
on vagi després del seu antic
pis.”
Mentre caminava, sense ni tan
sols creuar mirades amb ningú,
va sentir com algú el cridava.
─Què hi ha a l’horitzó, Adrien?
No hi havia dubte. Era la veu
d’en Brenan Hepburn.
Desesperat, l’Adrien es va girar,
sense parar de mirar cap a tot
arreu. S’estava posant histèric,
havia sentit la veu del seu
amic, l’havia sentit! Notava com
s’estava començant a marejar,
com una pressió començava a
acomodar-se al seu cap. No
podia ser, tot allò no estava
passant. Les gotes de suor li
regalimaven del front, mentre
que les mans, en canvi,
romanien fredes i seques.
“D’on ha vingut aquest crit? I
què li ha passat? On està?
Segur que me l’he imaginat,
seguríssim... Per què ningú se’n
recorda d’ell, per què ningú l’ha
vist mai si sempre està a la
ciutat? Per què tothom nega
haver-lo vist o evita parlar-ne?
Què coi és això, una
conspiració?” Les preguntes no
cessaven al seu cap mentre al
seu voltant tot es tornava
borrós. “Què li han fet? Per què
sembla que la gent se n’estigui
rient de mi? A què juguen? És
necessari tot aquest
trencaclosques? No pot ser, és
massa horrible per ser veritat,
però no hi ha cap altre
explicació... Per què amaguen
en Brenan de mi? Què pot
haver fet ell per merèixer-ho?
O pitjor, què puc haver fet
jo?...”
En un desesperat intent per
ignorar els seus pensaments,
va dirigir-se cap al carrer Fleet
corrent, i com sempre, sense
mirar a res ni a ningú, amb la
mirada perduda.
Va arribar-hi en menys de tres
minuts, una marca sorprenent
tenint en compte que el
departament de policia n’estava
a pràcticament 10.
Va veure una porta vella i gran
que, malgrat haver estat
pintada per sobre, era
impossible amagar-ne
l’antiguitat. Sí, era el número
37. Va picar suaument, ja que,
almenys aparentment, no hi
havia timbre. Al cap de cinc
minuts, va obrir la porta una
senyora gran, potser d’uns
seixanta anys, que anava amb
bata i rul·los al cabell.
─Perdoni, que viu sola? –Va
preguntar l’Adrien amb tota la
calma que podia reunir en
aquell moment.
─Sí. –Va respondre asprament
la senyora.
─Que... Que viu aquí en Brenan
Hepburn? –la senyora va
mantenir la mirada clavada en
els ulls d’en West. Era una
mirada antipàtica i desconfiada.
─M’havien advertit que podies
aparèixer. Espera aquí. –
L’Adrien estava realment
desconcertat. Qui li havia dit
que ell apareixeria? I com ho
sabia? Podria haver sigut en
Brenan? Segur que era ell, li
devia estar fent un test
psicològic o quelcom semblant i
ara estava esperant-lo en un
gran pis a la ciutat del costat...
Tot i així, l’Adrien no s’esperava
que en Brenan fos tan rebuscat.
Potser era veritat que amb prou
feines el coneixia. La senyora
no va tornar a tardar a
aparèixer. –Té.
Li havia donat un petit full
estripat on s’hi podia llegir una
adreça escrita de forma molt
maldestre. Ho devia haver
apuntat ella, clarament aquella
no era la lletra del seu
company.
Allò començava a semblar una
broma de mal gust, una espècie
de joc de pistes. Sense pensar-
s’ho dos cops, però, West es va
dirigir cap a l’adreça que tenia
escrita de mala manera al
paper. Mentre caminava
apressuradament, estava
considerant totes les
possibilitats i, tot i així, seguia
sense trobar una explicació
coherent a la desaparició del
doctor.
No va tardar a plantar-se a la
porta d’un gran edifici molt
modern. Devia tenir uns deu
pisos, per l’alçada, va pensar
ell. Va tornar a llegir el full. La
direcció era aquella. “Pis 6,
tercera porta”. Va picar el
corresponent timbre. Sense
demanar explicacions, el
propietari del pis en qüestió va
obrir-li. Encuriosit, L’Adrien va
començar a pujar les escales.
Hi havia ascensor, però des de
feia temps patia una
inexplicable i greu
claustrofòbia.
Al arribar al pis corresponent,
es va trobar també amb la
porta oberta.
─Sisplau, Adrien, entra.
Malgrat la veu li era
estranyament familiar, no va
saber-la identificar amb ningú.
Dins una gran sala, molt
il·luminada, espaiosa i pintada
amb colors molt clars,
l’esperava un senyor gran, amb
barba, ulleres i el cabell blanc.
─I doncs? Em pensava que
havíem quedat que vindries
abans de les dotze. –El senyor
es va mirar el rellotge- I bé, ja
són més de la una. Però no
passa res, la qüestió és que
arribis. Seu, sisplau –Va dir-li a
l’Adrien tot assenyalant-li un
còmode sofà.
Aquell home li era familiar.
Potser era ell... No, segur que
no era en Brenan. En Brenan
era més jove, sens dubte.
Sense rebutjar l’oferta del
senyor, en West va preguntar,
malgrat saber ja la resposta:
─Brenan?...
─Oh, clar! Què tal està en
Brenan... Hepburn es deia?
─Que el coneix? Sap on és?
─No, Adrien –va riure l’home
tot ensenyant unes dents quasi
tan blanques com la seva
barba- Ningú més que tu pot
saber què li ha passat. –
L’Adrien no entenia res- Bé,
sembles confós. Potser que et
refresqui la memòria –va
prosseguir aquell desconegut al
veure que en West assentia
amb el cap- Brenan Hepburn...
Ha sigut amic teu des de... Fa
dos anys, m’equivoco?
─En absolut.
─I també ha estat el teu
psicòleg.
─Ocasionalment.
─Doncs ja em diràs què hi pinto
jo aquí! –va riure l’home.-
Millor que segueixi explicant.
Brenan va ser el primer amic
que vas fer quan vas arribar a
la ciutat, però no va ser pas
l’últim. Malgrat conèixer altres
persones, sempre vas tenir
especial apreci al doctor
Hepburn, segurament perquè,
efectivament, va ser el teu
psicòleg, a part d’un gran amic.
Potser és per això que
segueixes parlant amb ell
després d’un any i mig que
morís. Respira, Adrien.
Tranquil. Ara et sobta, per
sisena vegada.
»Vas venir aquí per primer cop
fa un any, aproximadament. Tu
tot just t’acabaves de recuperar
(físicament) de l’accident que
va acabar amb la vida de
Brenan Hepburn. Endevina qui
conduïa aquella nit. El
sentiment de culpabilitat no et
va deixar acceptar la mort del
teu company, de manera que,
inconscientment, el teu cervell
va seguir creant la imatge de
Brenan Hepburn al teu cap,
Brenan Hepburn tal com el
recordes. Hepburn no era gaire
conegut dins de la ciutat,
desgraciadament no va poder
viure-hi gaire temps... Per tant,
quan parlaves d’ells a altres
persones, molts en
desconeixien l’existència i no et
negaven res del que explicaves.
A partir d’aquí, la teva
imaginació va fer la resta. Va
inventar-se un número de
telèfon i unes trucades
telefòniques, uns records que
no eren reals, una excusa per
poder justificar el fet de no
veure’l...
»El teu cervell sempre, sempre
ha donat excuses per la
desaparició del teu company.
Fa sis mesos vas dir que
l’havien assassinat. Ara creus
que és una conspiració. Fa tres,
l’havien segrestat. I ara ja en
deu fer vuit que va resultar que
estava de viatge. No pares de
recaure-hi, Adrien. Les pastilles
que et prens abans d’anar a
dormir, són per combatre
l’esquizofrènia. Últimament
semblava que l’havies après a
reconduir a partir de malsons...
Però ni així, veritat?
»Adrien, tornes a tenir aquesta
mirada perduda... La mirada
que poses cada cop que parles
amb en Brenan. La mirada que
la gent no t’ha parat de veure
en els últims mesos... La
reconec. De veritat no recordes
res?
No. L’Adrien no recordava res.
Sobretot perquè volia recordar-
ho. Perquè preferia viure
enganyat abans que admetre
que els darrers dos anys de la
seva vida havia estat vivint una
elaborada farsa. Perquè li era
més atractiu creure que el seu
amic seguia viu i que ell no era
culpable, que pensar que el seu
propi cervell li estava parant un
parany al qual ell s’hi sentia
estranyament còmode.
Dues hores després d’una
interminable conversa amb
aquell senyor -el qual era John
Parker Hammond, el seu
autèntic psicòleg- Adrien va
tornar a casa, intentant
assimilar tota l’informació. Ell,
però, no tenia ni un record al
respecte. Malgrat la cara de
Hammond li resultava familiar,
no aconseguia fer memòria de
cap sessió que hagués
tingut amb ell. Reflexionava
sobre les paraules de John
Parker, però no arribava a cap
conclusió. L’endemà tenia una
altre sessió amb Hammond per
aconseguir recordar... El que
hagués de recordar.
West va obrir la porta de casa i
va pujar les escales fins al sisè
pis en silenci. Va obrir la porta
que pertanyia a casa seva. Va
entrar, capcot i amb la mirada
perduda, a l’horitzó... Com
sempre. Va dirigir-se al
menjador, on, es va quedar
dret... I mai diríeu cap a on
mirava.
Mica en mica, la butaca va
començar a girar, fins quedar
completament cara a cara amb
ell. I en ella, hi havia assentat
Brenan Hepburn, el qual estava
pacíficament bevent un cafè.
─Sóc real, Adrien.
─Ho sé, Brenan.
Anna Sanglas
Paula Valls en un moment de l'actuació
Alumnes de batxillerat durant l'entrega de premis
Tot a punt per al lliurament de premis 2015