SERAFINA FERRARONS
Aquesta historia ha de començar per força a les dues de la tarda del vint-i-cinc d'octubre
del 1885, quan una nena molt valenta veié la llum d'aquest món en una masia pobre de
la parròquia de Crespià. Dos dies més tard, el rector de Crespià, Benet Bosch, batejà el
nadó, amb els noms de Serafina, Maria i Francesca. La nena era filla de Bonaventura
Ferrarons, nascut a Besalú, i de Maria de pares incògnits. En aquell moment, els pares
residien a Crespià Com a avi patern signaren el matrimoni, format per Josep natural de
Maia i Maria Pairó de Dosquers. Foren padrins l'avi patern i la Serafina Capell.
La voluntat de viure féu que la Serafina sobrevisqués a la dura infància de l'època,
sense vacunes, sense escola i des que el seu cos pogué al treball al camp. A l'edat de
nou anys. el seu pare se l'endú a la verema a França. En Bonaventura era veterà de la
verema i parlava el francès. La causa era que a l'edat de catorze anys havia seguit la
carlinada. En Ventura, segons l'edat que marca el cens de Sant Joan les Fonts, havia
nascut el 1858 a Besalú. La Serafina explicava que el seu pare havia fet un rot a taula,
cosa la qual respongué "bon profit pare, encara que sigueu un porc" El pare li buidà el
contingut de l'olla pel cap i el féu anar a recollir fems a la carretera. Es donà que en
aquell moment passava la carlinada, que reclutava tothom qui podia i en Bonaventura
els segui. Estigué amb els carlins tota la campanya fins que el feriren prop de cal Xai, en
una de les lluites que hi hagueren pel control de la ciutat d'Olot al 1875. Els carlins el
traslladaren a l'hospital de Camprodon, des del qual, amb la guerra perduda, féu camí
cap a França per Prats de Molló. A França treballà a les mines de La Menera i a pagès.
Romangué a França uns deu anys, temps suficient per conèixer bé l'idioma, i tornà amb
vint-i-un anys. El primer que va fer fou anar a can Ferrarons, on els seus pares li
digueren que com que havia marxat per voluntat pròpia, ells no hi tenien cap obligació.
Llavors anà a treballar de mosso de pagès pels pobles de la rodalia de Banyoles, on
conegué una pastora que es deia Maria. La seva xicota, nascuda el 1867, havia estat
recollida pel preu de set rals i mig de l'Hospici de Girona, per un pagès que la posà a
treballar tan aviat com pogué. Probablement, pel que m'havia explicat la Serafina la
Maria hauria estat recollida per una família de Dosquers i seria versemblant que els qui
li feren una mica de pare i mare foren els que signaren com a avis paterns del bateig de
la Serafina. Es a dir, en Josep, natural de Maià, i la Maria Pairó de Dosquers. Atès que
1
en aquella època la dona en casar-se adoptava el cognom de l'home, en Josep seria en
Josep Pairó. Del tema dels padrins paterns la Serafina Capell que fou qui li posà el nom
no en sé res.
Per tant, els pares de la Serafina eren pobres en un extrem i amb cap família que els
pogués ajudar. Per això en Bonaventura i la Serafina, el 1893 caminaren cap a les
vinyes de França a recollir raïms. La nena estava admirada per la manera amb la qual el
seu pare entenia aquella gent que ella no comprenia de cap manera. Feren la verema, el
pare cobrà els Napoleons d'or que havien de solucionar l'hivern i feren el camí de
tornada. Pel camí, trobaren un alberg on tenien lloc si la nena es conformava de dormir
amb dos nois de la seva edat, cosa a la qual la Serafina es negà i hagueren de dormir al
ras. No fou la darrera vegada que la Serafina anà a França a la verema perquè ella
explicava de grans batalles entre mainada dels veremadors de Besalú i de la rodalia de
Banyoles. Es veu que els de Banyoles deien als de Besalú alguna cosa relacionada amb
el robatori de Vera Creu, ocorregut al 1900, quan la Serafina tenia 15 anys.
Poc a poc, la Serafina fou creixent dura, espavilada, treballadora, analfabeta, però molt
catòlica i bona persona. De la seva infància, apart de les veremes, només en tinc
constància que acudí a doctrina, on aprengué les oracions que no deixà de repetir en
vida. Fou una persona que no deixà de resar per els altres i considero que tenia una
capacitat d'estimar els seus tan gran que li donava un cert poder. Sé que deixaren el
camp de la misèria i es traslladaren a Banyoles, on la Serafina féu de criada en una casa
de senyors que la tractaven bé. En aquella època nasqueren els seus germans Enric
Ferrarons Prada, nascut a Vilert el 1893 i Salvador Ferrarons Prada, nascut el 1906).
La Família Ferrarons es traslladà a Sant Joan les Fonts entre el 1910 i el 1914, a causa
de les obres de la carretera que comunicava el poble amb Olot. Sant Joan era un poble
amb una indústria emergent que reclamava braços. La família anà a viure a un dels
pisos de lloguer de la gran masia de Castanyer. Al poble la Serafina fou a treballar a la
colònia tèxtil de la Sebastiana, l'Enric a la paperera Torras i en Salvador a la filatura de
can Bo.
Era l'època dels grans torejadors, Joselito, i Juan Belmonte. Els braus eren l'esport i la
festa nacional, cosa que decidí a en Salvador a tirar-se als camins a la cerca d'una
oportunitat en una plaça. Al final hagué de tornar a casa seva gràcies a la bona voluntat
d'un carreter que el trobà, amb un company d'aventura, força més lluny de Vic.
2
La Serafina comença a relacionar-se amb les noies del poble que la coneixien com la
Serafina de Banyoles. Així com els seus germans eren l'Enric de Banyoles i en Vadó de
Banyoles. La noia freqüentà els balls de manubri que es feien a les eres i places i en un
d'aquests balls conegué en Francesc Valeri Farrés, nascut al 1886. En Francesc Valen
era fill d'en Miquel Valeri Tarrés i de la Cecilia Ferrés Ferragut. En Francesc Valeri era
fill d'en Miquel Valeri Tarrés i de la Cecilia Ferrés Ferragut. De l'època de solter d'en
Francesc se sap que féu el servei militar al castell de Montjuic a l'any 1904, segons la
data d'una fotografia. El servei li durà tres anys i en el decurs d'aquest temps tingué una
acció d'armes. Estant de guàrdia en una nit sense lluna sentí un sorolls. Cridà el sant i
senyal i l'alto, però no rebé cap contesta, de manera que dispara. El cas és que matà una
cabra. No el castigaren per haver complert amb la seva obligació i els donaren la cabra
amb el ranxo.
Una altre vegada estava a Girona amb dos santjoanencs de la seva edat, entre els quals
hi havia el que seria alcalde en els anys quaranta, Francesc Sala Rabert. Els tres nois
entraren en una sala de ball, però només un d'ells portava sabates i no estava permès de
ballar amb espardenyes. El cas és que s'anaren intercanviant les úniques sabates, cosa
que feu gràcia a les noies presents que no negaren cap ball, al que portava sabates.
Miquel Valeri Tarrés
En Miquel Valeri era fill de la Cot al terme de Santa Pau. Les referències orals de can
Valeri de la Cot es remunten a la guerra del francès, quan un avantpassat assassinà un
soldat napoleònic, que després de saquejar-li la casa, anava de ventre. L'avantpassat
guardà molts anys els ossos i les insígnies a la paret de la façana, com a record, trofeu
de guerra i senyal de la seva fidelitat a la causa borbònica que al capdavall guanyà la
guerra.
La vida d'en Miquel també s'havia vist afectada per la III Carlinada. En Miquel Valeri
era un home alegre el qual solia riure's de la vida i de la gent. Aquest fet quasi li val la
vida, quan en els seus temps de voluntari carií féu un comentari sobre un capellà mort
en el combat. Algú escoltà les paraules, llavors sacrilegi, i en Miquel hagué de fugir per
cames dels carlins que el volien afusellar. Desertor de la carlinada, ho tingué més bé per
3
venir a treballar a Sant Joan les Fonts de paleta: Sant Joan era una poble on la majoria
dels empresaris eren burgesos liberals i progressistes i els obrers eren membres de la
Primera Internacional i fins i tot molts havien combatut amb les armes als carlins a
través de la Milícia Ciutadana de 30 homes que hi havia hagut al poble durant la III
Carlinada. Era l'època en què la família Torras acabava de construir l'Obra Nova i la
família Capdevila havia convertit el Molifondo en la fàbrica La Reformada. Sant Joan
continuava l'expansió industrial que havia aturat la Carlinada i es necessitaven paletes.
En Miquel Valeri aprengué l'ofici en una de les colles que construïen els habitatges
dels obrers que abandonaven les cases de pagès pobres per anar a treballar en les
indústries que s'havien construït i es construïen a Sant Joan.
En aquella època es casà amb la Cecilia Ferrers Ferragut, la qual era germana de la
Leonor Ferres Ferragut que es casà amb en Domingo Espadaler, amb qui compartí la
creació del principi de l'actual empresa Transports Minguet.
La notícia més destacada de la seva vida és que troba una olla plena de monedes d'or
en un mur de l'església de Castellar de la Muntanya. Probablement restes del tresor de
la columna liberal que fou destruïda el març del 1874 entre Colldecarrera i el Toix. Se
sap que els soldats que conduïen la mula amb els diners foren atacats i deixaren l'animal
que s'estimbà prop del Puig de Castellar. Més tard els carlins preguntaren a en Puig si
havia vist res, cosa que contesta negativament. A la contrada es deia que en Puig tenia
els diners o part, però mai es va demostrar. Fossin d'on fossin en Miquel Valeri que
sempre anava eixut comprava porcs i els sacrificava al mig del carrer per gaudí dels
veïns que es beneficiaven de les botifarres, comprava mobles i vestia més bé que mai.
Aquesta circumstància féu sospitar les forces vives del poble i el propi capellà de
Castellar que ja devia saber alguna cosa de l'olla però no la trobava. El cas és que en
Miquel Valeri hagué d'anar a Girona a demanar ajut al seu cunyat sergent de la Guàrdia
Civil. Un cop es va haver passejat pel poble amb el germà de la Cecília ningú li digué
res més. Tanmateix, en Miquel deixà els duros a en Joan Rubio , un familiar de la
Cecília que no li torna el capital. En Joan Rubió era el ferrer del poble i amb els diners
de l'olla, construí una casa al costat de la plaça, on crea el bar de can Periquet. En Joan
tenia tres fills l'Antoni Rubio (barber) l'Estrella Rubio i un altre que era disminuït
mental. En Ton i l'Estrella sempre es varen fer amb la família Valeri. En Miquel i la
Cecília tingueren quatre fills l'Ezequiel, la Teresa (1876-1885) en Francesc (1886-
1965) i la Júlita(1896).
4
La desgràcia més gran que passa a Miquel Valeri fou la mort de la seva filla Teresa
Valeri Farrés de 8 anys, ocorreguda el 9 de setembre del 1885. Pare i filla baixaven pel
camí d'Olot, el vell el que segueix el Fluvià per la Canya. La nena que portava una nina
que li havia comprat el seu pare a les parades de la Festa d'Olot es començà a trobar
malament i al cap de poc d'arribar a casa seva mori empestada de cólera. Després en
Miquel s'oferí voluntari per enterrar els morts que provocava l'epidèmia que assolava
Sant Joan. En Miquel menjava alls i bevia aiguardent com a antídot. A sant Joan morí
tanta gent del còlera que hagueren de fer el cementiri actual. En els pitjors dies morien
entre 8 i 9 persones, les quals en Miquel anava a buscar i soterrava.
D'ell apart de les dificultats pròpies d'una vida en una època remota i convulsa sabem
que sabia llegir i escriure, que treballà de paleta a la fàbrica de paper de la família
Torras i que com a persona alegre que era havia fet d'actor en representacions teatrals a
la Plaça Major, que en el seu temps tenia el nom de Plaça d'Alfons XIII. A T'Obra li
agradava molt de posar sobre mal noms al companys. Encara ara alguns dels motius que
hi ha al poble tenen l'origen en la seva imaginació. Com a venjança per a ell, li'n
buscaren un de molt dur, com que a vegades rondinava, els seus enemics el batejaren
com el porc senglar.
De la seva experiència en la guerra dels carlins li'n quedà un odi envers els capellans.
D'aquesta circumstància n'ha quedat l'anècdota que un dia que sembrava mill pels
ocells de gàbia, el capella mossèn Bartomeu, qui fou l'iniciador de l'actual església
parroquial, li preguntà:
-Valeri què sembreu ?
-Grana de collons -contestà en Miquel.- A mi me l'apartés
A la tardor del 1921, en Miquel Valeri emmalaltí de càncer. Quan mossèn, Bartomeu li
portà el viàtic, digué:
-Ja m'has arreplegat papa negra.
-Déu li faci bo -contestà mossèn Bartomeu.
En Miquel es negà a rebre els sacrament i el capellà decidí marxar. Abans de passar la
porta, el capellà escoltà un murmuri.
-Mecagum Déu -murmurava en Miquel Valeri
El capellà preguntà a la filla d'en Miquel, la Júlita, què havia dit el moribund.
-Valgue'm Déu -contestà la Júlita.
5
En acabar la Missa del diumenge, mossèn Bartomeu demanà a els feligresos que
resessin per l'ànima d'en Miquel Valeri, el qual li havia donat una gran alegria, ja que
en el darrer moment de la seva vida s'havia encomanat a Déu, dient "Valgue'm Déu"
Arran de la seva mort el seu fill en Francesc Valeri Farrés comprà el nínxol, propietat de
la famíla. Era el 26 d'octubre del 1921.
La Cecília Ferrers Ferragut
De la Cecília no n'han quedat gaires anècdotes: devia tenir prou feina a pujar els seus
fills als quals protegia amb tota l'ànima. Per això l'únic fet que en sé d'ella està
relacionat amb una vella ganiveta de tallar pa de color negre que durant molts anys
estigué al calaix de casa com un símbol seu. Segur que l'oncle Salvador, la tia Antònia i
la Roser tenen en el record aquesta ganiveta.
El seu fill i padrí meu, s'inicià coma a fuster a la fusteria de la fàbrica Torras. En aquell
temps als aprenents els feien tota classe de vexacions per dolenteria, per abús o per
donar el lloc a un altre preferit per l'autor de les vexacions. El cas és que un mal
company cada dia s'orinava al serradures i obligava al jove Francesc Valeri a passar-se
per la cara les serradures molles. La Cecília s'assabentà d'aquest fet, cosa que la féu
esperar el mal company al Pont Medieval que hi ha sota l'Església Parroquial. Ella
caminava pel pont com si res, però quan estigué a l'alçada de l'individu se li abalançà,
es tragué la ganiveta de la faldilla i l'acorralà entre la barana del pont i l'afilada fulla al
coll. Allí li digué que si tornava a tenir una queixa d'ell, aniria de dret cap al riu, amb el
coll tallat. Mai més aquest individu molesta a en Francesc Valeri, que seria el millor
fuster de Sant Joan les Fonts.
La Cecília Ferrers gaudí de l'estimació d'en Miquel Valeri, el qual en rècord seu posà
el nom de la seva dona a la Cecília Valeri Ferrarons.
6
El matrimoni d'en Francesc i la Serafina
En Francesc Valeri i la Serafina Ferrarons es casaren el 21 de març del 1914. En
Francesc Valeri Farrés tenia vint-i-nou anys era solter i natural de Sant Joan les Fonts,
on feia de fuster. La Serafina Ferrarons tenia vint-i-sis anys. Aquest matrimoni anà a
viure a una de les cases que estam situades a l'actual carrer Rafel Torras Juvinyà, camí
del cementiri que llavors se'n deia carrer Església pel fet que anava al temple monacal
que en aquella època era l'Església Parroquial. En aquella casa del carrer Església
número 9 hi vivien en Francesc, la Serafina i la germana d'en Francesc la Júlita,
nascuda el 1896). La Júlita demanà al matrimoni d'anar a viure amb ells perquè morts el
pare i la mare. no volia viure amb l'Ezequiel. De l'Ezequiel se sap que també visqué un
temps amb el nou matrimoni però que estava mal acostumat. Es menjava la carn abans
que fos servida a taula i abusava de la confiança d'en Francesc i la Serafina. Se Sap
d'ell que un dia es plantà a la Plaça Major amb l'uniforme de la Legió Estrangera
Espanyola, a la qual sobrevisqué, i que morí pobre a Sabadell a finals dels anys quaranta
o principis del cinquanta.
La primera filla del matrimoni entre en Francesc i la Serafina fóu la Pilar (1915-2006),
la segona la Cecília (1919-1967) ?, en Miquel (1921-2002), i en Salvador (9 de març del
1927). La Júlita es casà amb en Joan Plantalech i se n'anà a viure a un pis de la Plaça
Major. En Francesc deixà de treballar a la Torras per anar a fer de cap d'una fusteria
que hi havia al costat de l'Estada Juvinyà, propietat de la família Galceran. Els quatre
fills de la família anaren a l'escola, les noies a les Germanes de la Mare del Diví Pastor i
en Miquel al col·legi de capellans Sant Lluís Gonçaga.. Anaren creixent en pau fins que
arribà la proclamació de la República el 14 d'abril del 1931. La República fou rebuda a
Sant Joan amb una gran alegria. La gent penjà banderes i domassos dels balcons per
rebre la bandera que els republicans d'Olot havien baixat a peu amb aclamacions tot el
camí. Acompanyada per tot el poble la bandera tricolor fou penjada al balcó de
l'Ajuntament, situat en els baixos que ara ocupa l'Escola Municipal de Belles Arts.
L'endemà al patí de l'escola dels capellans tots els nens cridaven "Visca la República,
ara més que mai, capellans i frares de cara al trebai". El cas és que els capellans es
fixaren amb en Miquel Valeri que ho cridava com els altres, però devien ser conscients
7
que els seus pares sentien de veritat la República, com tothom. Buscaven venjança i per
això expulsaren en Miquel de l'escola. La Serafina els pregà que no l'expulsessin
perquè d'aquella escola en sortien tots els administratius i càrrecs de les empreses del
poble, mentre que els nens l'Escola Pública fessin el que fessin estaven destinats a
feines manuals. En Miquel entrà a l'Escola Pública d'una manera tímida: era un noi bo i
tranquil del qual els altres n'abusaven. De manera que aviat es convertí en el boc
expiatori dels altres, que el perseguien i el vexaven. Ho feren fins que el seu germà,
molt més petit, però decidit i ferotge tot sol els plantà cara i cops de roc i cops de puny,
sense cap mirament, els foragità i els espantà a l'entrada del Pont Medieval. Més tard,
en Salvador sol perseguiria colles nombroses de mainada que no es veien en cor amb
la seva indomable decisió. En Miquel Valeri havia d'anar a aprendre de cuiner a
Figueres per tenir un ofici, però l'esclat de la guerra Civil el 18 de juliol del 1936 ho
impedí. En els primers temps de la guerra, els seus pares intentaren aconseguir-li un lloc
d'aprenent a la manyeria de la Torras, però el Comitè Antifeixista donà el lloc a un
altre. Així fou que l'únic lloc de treball que trobà fou la fàbrica de pells de conill de la
família Vila, al costat del Pont Medieval.
La Pilar fou la primera a incorporar-se al treball, amb només 14 anys al 1924. Anà a la
paperera Rafel Torras Juvinyà, s.a. que era dirigida per Miquel Torras. La Pilar temia
molt no despertar-se bans de les sis del matí per això s'encomanava a les ànimes del
Purgatori, les quals, segons ella, no la deixaren mai fer tard a la feina. La Pilar tenia
veritable respecte i por pel director de la fàbrica, en Miquel Torras Montserrat, que
també era l'alcalde. Un cop es trobà cara a cara amb el director, que portava barba i
vestia de manera elegant, l'home tractà l'adolescent Pilar amb tota la tendresa i
amabilitat que li fou possible. Més tard la Cecília seguiria les passes de la seva
germana.
El cinema sonor
La gran afecció d'en Miquel Valeri era el futbol. Estava prim i corria incansablement
rera la pilota. Es passava hores i dies jugant a futbol. El capellà decidí organitzar un
Centre Parroquial i organitzà un equip de futbol infantil, amb els equipaments
necessaris per l'esport. Usaven el camp de futbol de la Unió Esportiva Sanjuanense,
situat al camps del mas Plançó, on ara s'aixeca la factoria de la Torraspapel. En Miquel
emmalaltí d'una pleura i després de romandre molt de temps malalt, el metge li prohibí
8
de jugar a futbol. Perquè la decepció no fos tan gran, el capellà li organitzà un negoci
de venda de gasoses en els partits que jugaven els seus companys. El negoci fou un èxit
i en Miquel estalvià un duro de plata.
Amb el duro de plata, en Miquel estava a punt de fer realitat un dels seus somnis que era
veure una de les projeccions de cinema sonor que feien a Olot. A sant Joan en el cinema
Catalunya, situat al carrer Sant Antoni 4, encara es feia cinema mut. En Miquel tenia
els diners però no podia desplaçar-se a Olot perquè era massa jove, de manera que
s'oferí a pagar l'entrada a les seves dues germanes a canvi que el deixessin acompanyar
ies a una tarda de cinema a Olot. Les noies molt contentes el deixaren anar amb elles.
Elles feien tot el camí fins a Olot amb espardenyes i un cop a la ciutat es treien les
sabates de la bossa de mà i se les posaven. Així en Miquel rodejat de noies adolescents i
envejat pels nois d'Olot aconseguí veure el seu primer film de cinema sonor.
La Guerra
El matrimoni Valeri va tenir constància de la revolta militar arran dels comentaris que
se sentien pel carrer. Com la majoria de la gent s'estigueren a casa seva a l'espera de
notícies. Els aparells de ràdio només deixaven anar una i altre vegada el bolero de Ravel
i de tant en tant donaven alguna notícia. Quan les emissores informaren de la rendició
dels militars revoltats a Barcelona, els membres del Sindicat CNT- FAI, ja tenien el
control del poble. Armaren amb tot tipus de fusells els obrers i crearen controls a les
carreteres. A en Francesc el posaren de control a les Funoses, però com que deixava
passar tots els cotxes, el tragueren. Després el feren anar a despenjar les campanes de
l'església vella, que encara fumava la destrucció del dia abans. El comitè antifeixista
format per tots els organismes implicats en la lluita, es consolidà com a amo del poble i
començà a assassinar. En aquell moment, la família vivia en un pis del carrer de Santa
Magdalena, prop de l'actual fleca Vidal. Un dia arribà el comitè de Salt. El carrer
s'omplí de milicians que cridaven als veïns que baixessin les persianes. La Pilar i la
Cecília, des dels espais entre les fustes, pogueren veure l'assassinat del botiguer, Josep
Camps Juvinyà,
Entre els anarquistes del comitè hi havia una noi que guardava rancúnia a en Francesc
Valeri, perquè arran d'una antiga falta de respecte, en Francesc li havia clavat un
clatellot. Aquest noi , del qual mai la Serafina en va voler dir el nom, exigia la mort
d'en Francesc, al qual acusava de col·laborar amb els amos. En Salvador Farrerons
9
s'havia fet milicia i va dir que qui molestés a en Francesc se les hauria de tenir
directament amb ell. A partir d'aquell moment no se'n parlà més.
Passats els primers moments de la guerra, els Valeri intentaren fer la vida més normal
possible. En Francesc es féu càrrec de la fusteria Galceran, ja que el responsable havia
mort i el seu noi en Francesc havia de treballar a can Porxes, on la Generalitat intentava
crear una indústria de guerra que produís Alfa Cel·lulosa; un element per a la fabricació
d'explosius. En Francesc Galceran amb dos homes més fou un dels que traslladà les
bosses de joies, divises i monedes d'or que la Generalitat havia acumulat per organitzar
l'exili dels catalans. Una nit, pel fet d'estar allí, en Francesc traslladà les bosses del
camió al despatx de can Porxes i a la inversa. Al cap de pocs dies, el conseller de
Finances de la Generalitat, Josep Tarradelles, lliuraria el tresor a les autoritats de la II
República Espanyola, que el posaren en un fons comú que repartiren com volgueren.
Les privacions
A mesura que la guerra avançava la manca d'aliments es féu patent. Per més desgràcia
en Miquel Valeri agafà el tifus. La Serafina remogué cel i terra, caminà i caminà per
rutes inversemblants però a en Miquel no li faltà mai res ni xampany, que llavors era
considerat medicina. Un cop recuperat, en Miquel fou traslladat a la casa originària dels
Valeri a la Cot. Allí a pagès es recuperà i l'home en guardava molt bon record dels
Valeri de la Cot.
A Sant Joan en Francesc s'enrabiava cada vegada que els refugiats se li menjaven les
faves però com que se les menjaven crues de l'hort també li feien pena. La Serafina
continuava cercant els aliments que calien a través dels grups de dones que cercaven
menjar per les masies de la Vall de Camprodon, la Vall de Bas, la Vall de Bianya; ho
corrien tot. A vegades trobaven gent solidària que els canviaven el sabó artesà i els
peücs que portaven per pa negre o patates i a vegades les engegaven els gossos o les
deien "ara els de pagès som els rics i els de vila sou els pobres". A can Valeri
s'amagava un oncle de Mataró que tenia una fàbrica i es veu que tenia un ràdio
transmissor amb el qual es posava en contacte amb l'enemic.
En els darrers dies de la retirada. Quan ja passaven confusos i traumatitzats els darrers
republicans i en l'ambient es respirava la por per la incertesa del que farien els que
arribaven encapçalats pels mercenaris de la mitja lluna, la creu de la venjança i el jou,
que faria bous els que havien estat braus, algú va trucar la porta, la Serafina va optar
10
per obrir perquè a ella també l'havien obert quan havia demanat pa, va travessar el
passadís amb en Miquel darrera, va obrir a la insistència i va quedar de cara amb un
home d'ulls amenaçadors que parlava amb accent estranger. L'home li va ensenyar el
negre canó de la pistola, però no va veure cap por en els ulls de la dona: havia patit
massa per témer un arma. Va arrabassar-li el noi del costat.
-Necessito que em guiï cap a França. Me l'emporto -. En el rostre de la dona es
marcà el sofriment més infinit.- Ella li explicà de genolls que el seu fill no sabia el
camí, que mesos enrera encara anava a escola, que no tenia salut, que era el fill que més
estimava perquè era el més dèbil, però tota suplica era en va. El despietat va agafar el
noi per emportar-se'1 carrer avall. : La mare amb els braços en creu / cridava no me 7
preneu ! / Vosaltres que veniu amb canons / i fugiu sense les cançons.
-Esperi -va cridar des del ventre, des de la desesperació i va entrar dins del pis. En va
sortir amb el darrer duro de plata dels del Rei que li quedava per comprar el pa dels
dies durs que vindrien, va córrer rera l'ogre que se'n duia el noi.
-Espereu la plata, tinc plata, tinc plata... Torneu-me el meu fill. -cridava en una
barreja de crit i de plor que a vegades es convertia en un papurreig llastimós
. L'home va girar-se i en veure la plata a la mà de la mare va deixar el noi per agafar la
moneda, mentre que ella d'una revelada agafà el nen. L'ogre, que havia vingut a salvar
els pobres del feixisme, va veure en la moneda la salvació, que ja buscava amb la
mirada extorquidora. Va besar el duro sota els ulls mig espantats i mig amenaçadors de
la mare que empenyia el fill carrer amunt, casa endins. El que ja no era republicà, ni
comunista; ni res va marxar carrer avall, muntanya amunt, camí enllà; amb el braç
esquerra baixat, amb el duro pres dins el puny esquerra, amb la pistola a la mà dreta,
amb la por a les cames, amb la més gran de les derrotes a l'esquena i amb la vergonya
més eterna a l'ànima.
Al cap de pocs dies entraren les tropes nacionals per la muntanya d'Aiguanegra.
Passaren dos-cents soldats de la República corrent i quan davallaren la Serra de Vivers,
es veié un genet al cim de la muntanya d'Aiguanegra, llavors pelada: la gent havia tallat
els arbres per escalfar-se . Després una bandera d'Espanya. En aquell moment,
11
l'Ajuntament penjà una bandera blanca del campanar. Tot seguit passà ràpida una
columna inacabable de soldats i tancs. Les noies i la gent s'amagaren a les cases per
evitar les violacions dels voluntaris marroquins. En Salvador Farrerons romangué uns
dies amagat en una cova al prat de Vivers i després passà a França. D'on es deia que se
l'havia vist a la Legió Francesa però mai més se n'ha sabut res.
La Mili d'en Miquel
La postguerra augmentà encara més la manca d'aliments, cosa que féu més intenses les
caminades de la Serafina. Tanmateix aquesta vegada la família tindria l'ajut d'en
Salvador que s'havia fet adolescent. En Salvador passà l'adolescència cercant menjar,
amb tots els mitjans. Pescava amb xarxa i amb bombes de mà abandonades. Caçava
ocells. Arribà a disposar d'un arsenal d'armes que li fou pres per la Guàrdia Civil. El
capità del batalló de presoners que arranjava el pont destruït i l'església li deixava
muntar una euga blanca, amb la qual recoma camps i camins. D'alguna manera feia
disbrats, però el peix que pescà i les aus que caçà serviren per omplir l'estómac dels
seus pares i germans. En aquest temps, morí en Bonaventura Ferrarons víctima d'un
accident: caigué del cingle que porta a la font de can Xerbanda, l'Enric morí de
malaltia i la Maria morí de vella. La Serafina quedà com a únic membre viu present dels
Ferrarons de Banyoles i rodalia. Per la seva part, en Francesc tornà a la fàbrica Torras
Per la seva part, en Miquel Valeri continuava a treballant a la fàbrica de les pells del
costat del pont. En aquesta fàbrica assecaven pells de conill per a la fabricació de barrets
a Amèrica. Hi treballà poc perquè l'exercit el reclamà a incorporar-se a les tropes de
l'Àfrica. Estranyament, aquell noi malaltís que tenia por de les babeques que es bevien
l'oli de les llànties de la fàbrica de pells de can Vila i que s'espantava amb la visió dels
films Nosferatu i Dracula, rebé la notícia amb gran alegria. Per a ell, l'Àfrica seria una
aventura digna dels films que havia vist. Embarcà a Barcelona al so d'una orquestra fins
a Màlaga. A Màlaga torna a embarcar en un vaixell de transport de carbó i després de
tres dies arribà al port de Melilla. Allí una munió d'orfes afamats que es menjaven les
peles de les taronges i d'adults sotmesos i plens d'odi a tot el que fora occidental els
rebé. Ells eren els fills de l'Espanya rural, els pobres de cada ciutat, i els fills dels
vençuts a la guerra. De Melilla passà al gran campament de 1'Hipódromo, on el
destinaren a Segangan, a la caserna de V de Regulares de Alhucemas. En aquella època
els regulares eren una força mixta formada per voluntaris marroquins i espanyols
12
obligats. En un principi, es declarà com a no apte per res. És a dir com a poc intel·ligent.
Atès el que havia declarat el destinaren a la quadra de les mules, cosa que no li agrada.
No li agradaven els fems, ni muntar aquells animals que se li revoltaven enmig de les
àrides muntanyes del Rifi el duien, on volien; no on ell desitjava.
Per solucionar aquest problema decidí estudiar per caporal. Amb aquesta intenció
escriví una carta demanant el llibre de les ordenances militars a la família, la qual
remogué cel i terra i li envià. En Miquel aprofità el llibre i fou nomenat caporal el
primer d'abril de 1943. A partir d'aquell moment el servei se li féu més lleu.
En un permís de tornada, el vaixell en el qual viatjava fou aturat per un gran comboi
de vaixells aliats que, segons ell, els va mantenir dos dies i dues nits parats enmig del
marejol que provocava el continu trànsit de vaixells de tot tipus. També fou destacat
prop de la frontera de Tunísia, on escolta el bombardeig dels aliats que desembarcaren
allí. Fou testimoni de l'encallament d"un submarí alemany i de l'aterratge forçós d'un
avió nord-americà. Un cop arribà a casa seva amb el primer permís, en trucar la porta
la seva germana Pilar, en un primer moment el confongué amb un marroquí. Atès que
vestia igual que ells i el sol de l'Àfrica l'havia deixat quasi negre.
El 1944 fou traslladat amb tot l'exèrcit de l'Àfrica a la Vall d'Aran, on s'havia produït
la petita invasió dels maquis i acabà, després de tres anys i mig, el servei a Mallorca.
En el decurs del servei li proposaren d'allistar-se a la División Azul i a una força que
anava a la Guinea Equatorial. El tema de Rússia el va deixar correr de seguida, però es
veu que a la Guinea no hi va anar per no fer patir a casa .
La vida continua a pesar de les privacions
Mentre en Miquel era a Sant Joan, en Salvador muntà un petit negoci amb en Quim
Roig a la porta del nou pis: s'havien traslladat a uns baixos del carrer Sant Antoni 1, que
havien estat la botiga d'en Bianya. Ara la casa era propietat d'en Jaume Coderch, al
qual havien assassinat el pare en Miquel Coderch Coca en els primers dies de la guerra.
En Miquel arribat de l'Àfrica començà a treballar a la fàbrica Torras, on no s'adaptà,
féu de manobre i tampoc i decidí dedicar-se al comerç, per la qual cosa compartí la
botiga que havia iniciat el seu germà i se 1' anà quedant: en Salvador feia de paleta ja
feia la seva. El 1946 en Miquel es donà d'alta de la contribució i quedà com a únic
propietari, el 12 de gener del 1948 es comprà una bicicleta BH a l'establiment Ràdio
Puig d'Olot. Amb aquesta bicicleta seguia les fires i festes de la comarca i venia
13
joguines, llibres, contes i revistes. Algunes de les joguines se les fabricava el seu pare
en Francesc Valeri, que feia carros pels cavalls de cartró, camions de fusta i altres
joguines. En un dels viatges que féu amb la parada que també l'havia fet grossa, ja que
anava a les fires de Sant Narcís de Girona, conegué a la Francisca Coromí Martí de
Vilareser, amb la qual es casà. El matrimoni em tingué a mi el 12 de juliol del 1958. El
29 de març de 1958 en Miquel fou nomenat carter interí de Sant Joan les Fonts càrrec
que ostentà molt de temps, fins que els beneficis de la botiga feren que s'ho deixés.
També es deixà l'exclusiva d'apostes de l'estat. En Francesc Valeri també li construí els
mobles del que s'anava convertint en una autèntica llibreria- papereria. Per la seva part
en Miquel , aprofitant que havia treballat en un taller de sants, feia figures de fang les
assecava a l'estufa de llenya, les pintava i les venia. Al 1965 morí en Francesc Valeri
Ferrés víctima d'un càncer. La Serafina viuda i jubilada es dedicà a passejar amb el seu
nét. o sigui jo. Se la podia veure, amb els seus vestits foscos, omplir els davantals de
quadres negres i grisos d'herbes per donar als conills. Estaven acostumada, a portar
alguna cosa de profit cada cop que tornava a la llar. Eren capaç de trobar bolets,
espàrrecs, fonolls, mores o qualsevol altra element silvestre comestible amb una
passejada senzilla fins als prats de can Xerbanda, a poca estona de casa seva. Si no
trobava res més portava herba pels conills que greixava al soterrani que donava al riu,
juntament amb les gallines. En aquest soterrani, arrencat a la pedra, en Miquel Valeri
ubica un laboratori fotogràfic. Ell féu un curs de fotografia per correspondència i durant
un temps es dedica a fer fotografies de carnet d'identitat que es revelava ell mateix. Feia
posar els clients a la façana blanca de fora els feia una fotografia de la cara i quan en
tenia unes quantes les revelava. A través d'accions com aquestes i de molt treballar, la
Francisca Coromi treballà deu anys a la filatura de can Bo, es compraren un pis, uns
baixos i un hort al carrer Aiguanegra, 13. Uns anys després, el 1975 la Francisca i en
Miquel compraren al germà de la Francisca en Miquel Coromí, una casa al carrer Santa
Magdalena, 24 on continuaren el negoci fins que a l'any 2000 la nova economia de
mercat el féu inviable. A l'agost del 1979 morí la Serafina Ferrarons , amb 92 anys, de
càncer d'ossos i a l'any 2002 després d'una llarga malaltia, causada per les malalties
mal curades en temps de privacions morí en Miquel Valeri.
En Salvador i l'Antònia
14
Per la seva part, en Salvador es casà amb l'Antònia Gatius Arbat, filla de Setcases, amb
la qual se n'anà a viure primer a Surroca i després al Sant Feliu de Guixols del principi
del turisme. A Sant Feliu no li mancà feina, sobretot a un treballador incansable com
ell. En aquesta localitat de la Costa Brava pujaren a la seva filla, Roser Valeri, que es
casà amb l'Antoni, un altre paleta que a més de ser un gran especialista té l'agradable
qualitat de somriure sempre. La Roser i l'Antoni tingueren dues filles la Marta i l'Ester.
La Roser Valeri
En Salvador Valeri i l'Antònia Gatius es casaren el 12 d'abril del 1947 a l'església del
Tura d'Olot. Només tenien 20 anys, per la qual cosa el capellà va resoldre, amb el poder
eclesiàstic de l'època, que en Salvador es lliurés del servei militar. A canvi, va haver
d"anar a treballar a les mines de Surroca a Ogassa, on va fer de paleta. En aquell poble
petit i amagat enmig dels Pirineus nasqué la Roser Valeri Gatius, van ser els seus
padrins els seus oncles Amanci Picola i Cecília Valeri.
Un cop complert el servei de paleta, tornaren a Sant Joan les Fonts fins que el pare de
l'Antònia, en Jaume Gatius Ros es va comprar una casa a Olot i els demanà que anessin
a viure amb ell.
Tot i viure a Olot, la Roser baixava, sovint, a casa de la iaia Serafina a Sant Joan les
Fonts. Recorda que, normalment, els diumenges passava els dies a casa de la iaia. La
diada consistia a passejar pel costat del riu, la font de can Xerbanda i el clot de l'Infern.
En els prats collien mores, maduixes silvestres i bolets, com ara camasecs i vaquetes.
Al matí, la Roser anava a buscar el pa, el qual no solia fer el pes. Per arreglar-ho el
flequer li donava la torna, que era una coca de pa molt bona. Quan arribava a casa, l'avi
agafava el pa amb la xocolata gruixuda i negra, la ratllava amb el ganivet i se la posava
a la mà . A la Roser li semblava una cerimònia que feia més bona la torna sucada amb
xocolata.
Del seu avi, en Francesc Valeri, la Roser recorda que no li agradaven els cotxes. Quan
anava per la carretera i en passava un que anava massa ràpid, o bé, s'acostava massa,
aixecava el bastó i l'escridassava.
La Roser recorda el pis, amb soterrani enfocat al Fluvià, on vivien els seus avis.
Constava de la botiga, el menjador, quatre habitacions i una cuina amb un escó. A la
part de darrera hi havia un traster, amb la comuna i un safareig. A ella li agradava sentir
el soroll de l'aigua del riu i escoltar les hores que donava el rellotge de l'església
15
parroquial, que quedava a l'altra banda de riu. Per a ella el més divertit era que a la
botiga hi havia una petita porta que donava a uns graons, arrancats a la roca, que
baixaven cap al soterrani. Era un soterrani obscur i gris, on la Roser tenia la sensació de
trobar-se en un altre món. La iaia hi tenia conills i gallines. Per la seva part, el seu oncle,
en Miquel Valeri, hi te tenia tota classe d'estris. Ella recorda sobretot els motlles de
guix, per fer figures del pessebre de fang, Que més tard es coïen a l'estufa de la cuina i
es pintaven sobre la vella taula.
En aquella època, el seu oncle, Miquel, era solter i, a vegades, si la iaia havia anat a fer
algun encàrrec, ell, com podia, li feia les trenes. Quan la gent veia les trenes tortes,
preguntava qui l'havia pentinada i ella deia el tio Paquel. En Miquel quan ho sabia
s'enfadava i li deia que si ho anava explicant no li faria més les trenes. La Roser recorda
que un dia la portaren al cinema d'Olot a veure Luces de ¡a ciudad protagonitzada per
Charles Chaplin, en Xarlot. També li'n queda una grata imatge de la carnisseria de
joguina, amb pernils, carn, tallant i tot el necessària que li regalà l'oncle Miquel per la
diada de Reis.
La Pilar i la Cecília
La Cecília es casà amb un guàrdia d'assalt vidu amb dues filles l'Angelina i una altre.
El matrimoni se n'anà a viure a una casa del grup d'habitatges socials de Sant Pere
Mártir a Olot. És una casa situada a poca distància del cim del volcà de Montolivet, on
hi ha un bufador que manté els aliments frescos a l'estiu. La Cecília morí d'una malaltia
a la dècada dels seixanta. En Joan morí a l'entrada del segle XXI i a la casa, encara hi
viuen l'Angelina i el seu home.
La Pilar es casà amb l'Amanci Picola, un treballador dels sants. L'Amanci era un home
culte que estimava les arts, li agradava la música i la història, però a pesar del seu ofici
no es dedicà mai a pintar. El matrimoni se n'anà a viure també a una dels cases del Grup
de Sant Pere Màrtir, on feren vida normal i tingueren dos fills la Dolors Picola i en
Jaume Picola, els quals es casaren amb en Miquel Soler i la Mercè Xart.
L'Amanci Picola morí a finals a principis del 90 ? i la Pilar Valeri el 17 de febrer del
2006.
16