Tirant lo Blanc

El Tirant lo Blanc, qualificat per Cervantes com "el mejor libro del mundo", és la millor novel·la catalana de tots els temps i significa un pas important en la narrativa d'Occident.

Fou començada per Joanot Martorell el 1460, i la tenia molt avançada en morir el 1468; aleshores passà a mans de Martí Joan de Galba, que intervingué en els darrers capítols i la féu imprimir a València el 1490.

Joanot Martorell, l'autor principal del Tirant lo Blanc, nasqué a Gandia, vers l'any 1414, en una família pertanyent a la mitjana noblesa, i el 1433 ja era cavaller ("mossèn") i aviat intervenia en bandositats particulars, a les quals era molt afeccionada la seva família.

Sembla que fou escrita entre el 1460 i el 1464, fou publicada a València l'any 1490 i reimpresa a Barcelona el 1497. Durant el segle XVI fou traduïda al castellà (1511) i a l'italià (1538), més tard al francès (1737) i modernament ho ha estat a l'anglès (1984) i a moltes altres llengües. És esmentada en el Quixot com una de les obres salvades de la crema de llibres.

Tirant lo Blanc és la primera novel·la dins de la literatura universal on apareix un heroi de ficció de "carn i ossos". És a dir, personatges quotidians, amb sentiments i defectes.

L'obra és el resultat de la suma de moltes novel·les amb més o menys entitat pròpia cadascuna, vertebrades per la presència del protagonista, per una llengua comuna i per una visió totalitzadora del món. Es pot parlar, doncs, d'un cert fragmentarisme estructural que no afecta el sentit unitari de la novel·la

I, de la mateixa manera, podem parlar del trencament que el Tirant representa respecte de la narrativa anterior. En efecte, suposa l'abandó gairebé definitiu dels ideals medievals (religió, cavalleria) i l'apropiació ràpida dels ideals burgesos (plaer, raó, humor), per la qual cosa no podem considerar Tirant lo Blanc un llibre de cavalleries convencional.

Més importants que les escenes de batalles i de festes cortesanes, són les escenes de la vida diària, en les quals els protagonistes es mostren tal com són realment, despullats de tot artifici, amb tota la senzillesa i espontaneïtat de què els homes són capaços.

Aquestes escenes recolzen en el sensualisme de què està impregnada l'obra, amb incursions freqüents en l'erotisme, i en l'alternança narració-diàleg. La sensualitat i l'erotisme responen a una filosofia vitalista totalment allunyada de la immoralitat i a la condició d'adolescents i joves dels personatges principals.

La narració en tercera persona i diàleg respon a la voluntat per part de l'autor de crear una atmosfera de versemblança mitjançant la rapidesa, l'expressivitat i la naturalitat.

En el Tirant la cavalleria ha entrat en crisi. To solemne i oratori, llargs parlaments retòrics, lamentacions, intercanvis de preguntes i respostes, etc. Contràriament, l'ideari burgès hi és expressat en un to col·loquial, dinàmic i mordaç (ironia, comparacions...) que dóna als lectors la pauta de comportament (la psicologia) dels personatges.

El final és també modern, ben lluny de la felicitat artificiosa dels contes de fades o de les proeses divines dels herois èpics: Tirant mort d'una malaltia, fita gens honorable. El seu màxim rival, Hipòlit, és l'únic que sobreviu i prospera, amb un missatge final pessimista que contrasta amb el to satíric i festiu de tota l'obra i que recorda que tots els personatges són humans i per tant mortals, i que la vida real no sempre és justa.

Curial e Güelfa

Obra possiblement inacabada i de nul·la difusió, representa una de les temptatives més originals, a nivell europeu, d'innovació del gènere de la novel·la cavalleresca.

Fou el 1876 quan Manuel Milà i Fontanals parlà per primera vegada d'aquest manuscrit anònim i sense títol escrit entre 1432 i 1468. L'any 1901 Antoni Rubió i Lluch la va publicar per primer cop i li va donar aquest títol.

Curial e Güelfa és una història d'amor i d'armes. La novel·la presenta el procés de gestació d'un heroi des d'uns orígens humils fins que aconsegueix el reconeixement, la fama i l'honor que pertoquen a un cavaller. I l'heroi, en aquest cas, és un heroi modern.

Curial e Güelfa obeeix a un joc de causes i efectes que no s'aparten més que en comptades ocasions de la lògica i versemblança, i fins i tot en aquests casos de desviació es pot trobar una justificació literària, estètica. Si Curial esdevé cavaller és perquè Güelfa l'ajuda econòmicament.

Curial es cansa, és ferit, guanya perquè és més hàbil, calcula els cops, observa en els primers moments del combat la tècnica del seu adversari i obra en conseqüència.

La llengua és una barreja de formes cultes i populars. S'hi troba una mescla de neologismes i arcaismes, fins al punt que en algunes ocasions l'autor ens dóna la forma culta i la popular d'un mateix mot.

L'atmosfera sensual en què se submergeixen alguns dels personatges femenins, la fluïdesa dels diàlegs, les metàfores i imatges ben elaborades, l'ús freqüent de proverbis i modismes populars i, alhora, el vessant artificiós i erudit d'alguns paràgrafs del tercer llibre i les interrogacions i imprecacions a fi d'aproximar-se al lector, són alguns dels elements lingüístics i d'estil que arrodoneixen la novel·la.

Hi ha diverses hipòtesis sobre l'autoria del text, però ni tan sols la procedència de l'autor ni el lloc on va ser escrita són clares actualment.