UNITAT DIDÀCTICA 1 - Blog del departament de … · 2- La lectura i comentari dels textos...

FILOSOFIA 1r. DE BATXILLERAT

UNITAT DIDÀCTICA 1

FILOSOFIA I CIUTADANIA

Enric Senabre Carbonell

IES Escultor Francesc Badia. Foios

Dept. De filosofia

Filosofia i ciutadania IES Escultor En Francesc Badia. Foios

8

PROGRAMACIÓ FILOSOFIA I CIUTADANIA. 1r BAT.

1. INTRODUCCIÓ Actualment està en vigor el DECRET 102/2008, d’11 de juliol de 2008, pel qual s’establix el currículum del batxillerat en la Comunitat Valenciana, segons el qual la nova assignatura de FILOSOFIA I CIUTADANIA pretén ser una introducció a la filosofia i a la reflexió filosòfica. Senyalem a continuació els seus trets més destacables. La filosofia és una activitat reflexiva i crítica que, a partir de les aportacions de les ciències i d’altres disciplines, pretén realitzar una síntesi global sobre el que és l’home, el coneixement, la conducta adequada i la vida social i política. Partint de l’anàlisi dels distints tipus de coneixement i de l’especificitat del coneixement científic, es tracta que l’alumne descobrisca el paper i lloc de la filosofia en el conjunt del saber, identificant igualment les seues peculiaritats i diferències en relació amb la ciència. Culminació de les ensenyances d’Educació per a la ciutadania, Filosofia i ciutadania prepara l’alumnat per a l’estudi en profunditat de la problemàtica filosòfica que es planteja en Història de la filosofia. La matèria té, per tant, un doble caràcter, terminal i propedèutic, que és necessari equilibrar i no decantar exclusivament cap a un dels costats. 2. OBJECTIUS L’ensenyança de la Filosofia i Ciutadania en el batxillerat tindrà com a finalitat el desenvolupament de les capacitats següents: 1. Identificar i apreciar el sentit dels problemes filosòfics i emprar amb propietat i rigor els nous conceptes i termes assimilats per a l’anàlisi i la discussió. 2. Adoptar una actitud crítica i reflexiva davant de les qüestions teòriques i pràctiques, fonamentant adequadament les idees. 3. Argumentar de manera coherent el propi pensament de forma oral i escrita, contrastant-lo amb altres posicions i argumentacions. 4. Practicar i valorar el diàleg filosòfic com a procés de trobada racional i busca col·lectiva de la veritat. 5. Analitzar i comentar textos filosòfics, tant en la seua coherència interna com en el seu context històric, identificant els problemes que plantegen, així com els arguments i solucions proposades. 6. Utilitzar procediments bàsics per al treball intel·lectual i el treball autònom: busca i selecció d’informació, contrast, anàlisi, síntesi i avaluació crítica de la mateixa, promovent el rigor intel·lectual en el ball plantejament dels problemes. 7. Adoptar una actitud de respecte de les diferències i crítica abans que res intent de justificació de les desigualtats socials i davant de tota discriminació, ja siga per sexe, ètnia, cultura, creences o altres característiques individuals i socials. 8. Valorar la capacitat normativa i transformadora de la raó per a construir una societat més justa, en la que existisca una verdadera igualtat d’oportunitats. 9. Valorar els intents per construir una societat mundial basada en el compliment dels drets humans, en la convivència pacífica i en la defensa de la naturalesa. 10. Consolidar la competència social i ciutadana fonamentant teòricament el seu sentit, valor i necessitat per a exercir una ciutadania democràtica. 11. Desenvolupar una consciència cívica, crítica i autònoma, inspirada en els drets humans i compromesa amb la construcció d’una societat democràtica, justa i equitativa i amb la defensa de la naturalesa, desenvolupant actituds de solidaritat i participació en la vida comunitària. 3. CONTINGUTS I DESENVOLUPAMENT


9

PRIMER TRIMESTRE: A- Filosofia i ciutadania. Una introducció. 1. La Filosofia

1.1. La filosofia com anàlisi crítica. 1.2. Publicitat i pensament 1.3. Del mite al logos: Del cor a la raó 2. La ciutadania 2.1. La polèmica de la ciutadania 2.2. Identitat i ciutadania 2.3. La ciutadania als nostres dies 2.4. Els inicis de la filosofia: Els Sofistes i Sòcrates 3. Ampliar coneixements. Treball individual SEGON TRIMESTRE: B- L’ésser humà. Natura i cultura 1. Qui sóc jo? Identitat i imatge 2. La violència innata o la identitat animal 3. Natura masculina i femenina. Educació i natura. 4. La humanitat o la identitat cultural 5. Ampliar coneixements. Treball individual TERCER TRIMESTRE: C- Ciència, ignorància i filosofia. L’enigma i la saviesa. 1. Quant que sé: Ciència, filosofia i saviesa 2. L’origen del coneixement. El saber és recordar. 3. El saber és llenguatge 4. El saber és construcció. La ciència 5. El saber és aplicació. Els usos científics 4. METODOLOGIA Les activitats que desenvoluparem sobre aquest tipus de materials serà: • Comentaris de textos escrits i audiovisuals • Anàlisi de conceptes i reproducció d’explicacions • Anàlisi d’idees i relació d’arguments i raonaments • Anàlisi audiovisual i filosòfic de programes de televisió • Producció de textos orals i escrits sobre els temes tractats • Discussions organitzades sobre temes d’interès i amb argumentacions fonamentades • Treballs personals de l’alumnat sobre llibres específics de tema filosòfic i sobre programes de televisió La dinàmica de treball es recolzarà en tres aspectes fonamentals: • El treball personal de preparació de les classes. Lectura de textos, treballs dirigits sobre ells, visió de programes, resolució de qüestions plantejades. • El treball a l’aula, individualment i en grup, en funció de les activitats. Comentari de textos, visió de programes de televisió, producció de documents audiovisuals, discussió d’idees, correcció d’activitats, intercanvi d’opinions i treball. • El treball personal d’elaboració de treballs individuals i de recopilació, organització i estudi dels materials. Un treball per trimestre de llibres. Estudi i repàs dels continguts per a la preparació del examen trimestral. El treball de l'alumne quedarà reflectit en el seu quadern de classe, en el que haurà d'aparéixer:


10

1- Els exercicis proposats pel professor per a la seua realització dins o fora de l'aula, entre els que podem citar la busca de conceptes, biografies o informació temàtica en Diccionaris Filosòfics; activitats proposades en cada unitat didàctica; i anàlisi de textos. 2- La lectura i comentari dels textos proposats, treballats en classe o realitzats a casa. 3- El treball voluntari desenvolupat per l'alumne entorn de: a/ Textos complementaris. b/ Exercicis d'ampliació. 4- Serà OBLIGATÒRIA la lectura d’un llibre al trimestre, que es podrà triar d’una relació de llibres. L’alumne passarà un control de lectura o presentarà un treball. El professor promourà la realització de tasques per mitjà de controls periòdics. L'objectiu és desenvolupar en l'alumne un hàbit de treball que li servisca per a millorar no sols el seu rendiment acadèmic, sinó també l'organització i elaboració de temes en forma de redacció escrita o exposició oral. A més, per mitjà de la lectura d'una obra específicament filosòfica, es pretén que l'alumne entre en contacte amb problemes que en Segon de Batxillerat haurà d'estudiar més profundament. Igualment volem que s'habitue a un vocabulari específic, així com a una manera particular d'argumentar, que esperem done com resultat el desenvolupament de la seua capacitat de reflexió i crítica. 5. AVALUACIÓ ACTIVITATS que s'avaluaran:

- En primer lloc, el treball individual de l'alumne, que haurà reflectit en el seu quadern de classe;

- En segon lloc, les lectures dels llibres proposats –un per avaluació- o l'elaboració d’un treball al voltant d'un tema triat per l’alumne o plantejat per la professora, segons ja hem indicat.

- En tercer lloc, aquells treballs complementaris que haja realitzat voluntàriament. PROVES I EXÀMENS: De cada un dels blocs de continguts indicats en l'apartat anterior, es realitzarà almenys un examen. La nota d’examen representarà un 50% de la qualificació global, obtenint la resta amb la realització de les activitats anteriorment citades. A més, l’alumne pot realitzar lectures complementàries que es sumaran a la qualificació global. Tal com indica la legislació, l'avaluació és CONTÍNUA, per tant si un alumne presenta dificultat per a aconseguir els mínims exigits, el professor li proposarà una sèrie d'activitats de recuperació, que seran tingudes en compte junt amb els resultats obtinguts en el següent bloc temàtic. L’examen valorarà les següents activitats: 1. Un comentari de text dirigit, amb preguntes sobre conceptes, relació d’idees i explicació

de conclusions. [4 punts] 2. Una redacció en la que es valorarà la capacitat de relacionar idees de manera personal,

d’utilitzar conceptes i idees filosòfiques i d’argumentar amb sentit. [4 punts] 3. Altres preguntes concretes sobre continguts mínims. [2 punts]

A causa de la limitació horària, és possible que l’estructura de l’examen siga modificada, de forma que alguna de les qüestions anteriors siga avaluada amb activitats realitzades a classe o a casa. També pot donar-se el cas de fer alguna xicoteta adaptació a l’estructura de l’examen en funció de les circumstàncies dels grups. QUALIFICACIÓ AVALUACIÓ: D'acord amb les estratègies didàctiques mencionades a la programació, la nota no es derivarà únicament del resultat de l'examen o exàmens realitzats, sinó que també es tindran en compte un altre tipus d'activitats amb què es pretén que l'alumne vaja preparant-se per a la realització de l'examen corresponent.


11

1. El treball personal tindrà un valor del 40% i consistirà en l’elaboració d’activitats, comentaris de textos i redaccions.

2. La lectura de llibres tindrà un valor del 10% de la nota global. 3. La nota d’examen representarà un 50% de la qualificació global

Serà precís obtindre al menys un 4 com a nota de treball i un 4 a l’examen per a poder aprovar l’avaluació. LES FALTES D’ORTOGRAFIA: Restaran punts tant als tr eballs com a l’examen. Si l’alumne té un 20% de faltes d’assistència no justificades pot perdre el dret a l’avaluació continua. QUALIFICACIÓ FINAL: La nota final del trimestre serà el resultat de la baremació segons les proporcions abans esmentades, sempre que als diferents apartats es supere la nota de 4 sobre 10. Per davall d’aquestes notes en alguna de les activitats avaluables la mitjana no podrà ser superior a 4. El curs s’aprovarà si totes les avaluacions estan aprovades o, en cas excepcional, amb una avaluació suspesa amb una nota superior a 4, sempre tenint en compte que l’alumne s’ha presentat a tots els exàmens, inclosos els de recuperació, ha presentat tots els treballs encomanats, i la nota mitjana de les tres avaluacions és igual o superior a 5.

MECANISMES DE RECUPERACIÓ La recuperació dels trimestres suspesos es farà a través d’un examen final en el que l’alumnat recuperà les unitats didàctiques suspeses en la nota global. Si bé, en cas de tractar-se de suspesos per no presentació de treballs o una nota per davall de 4 en els treballs, i si s’ha aprovat la resta d’apartats, aleshores es podrà recuperar amb la presentació del treball corresponent. Com que ja hem dit que l’avaluació és continua, en cap cas es podrà recuperar tot el curs a aquest examen, el qual sols és un mitjà excepcional per recuperar alguna part en què l’alumne ha presentat especials dificultats. Aquestos alumnes han de complir una sèrie de requisits, com haver aprovat algun examen o avaluació, haver mostrat una actitud correcta i haver realitzat les tasques proposades.


12

1. LA FILOSOFIA

A- Introducció teòrica per a l’alumnat A-1. Senabre, E. Mira la tele! I pensa-hi! Ed. Bullent. València. 2007

(Cap. 1.)

A-2. La filosofia i els seus inicis.

1. Les preguntes Bé, us estareu preguntant què és la filosofia. En fi, us haureu de contestar vosaltres sols, perquè justament eixa és una de les característiques que té la filosofia, que és com eixes pel·lícules que deixen el final obert perquè sigueu vosaltres els que us l’imagineu, o que us donen dos o tres possibilitats i sou vosaltres qui heu de triar. Ja sé que això dóna molta ràbia, perquè us deixa amb la mel als llavis, però no deixareu de reconéixer-me que al cap i a la fi acaba sent millor, perquè us permet pensar diferents possibilitats i triar la que més us convenç. A més, us provoca curiositat, interés per esbrinar què és el que passa, i la curiositat és una de les qualitats amb què es va iniciar la filosofia. De fet, en medicina hi ha les vacunes, que són prevencions enfront de possibles malalties, i en filosofia també hi ha una cosa semblant, que consistix a pensar els possibles conflictes amb anterioritat, perquè quan us afecten de veritat, ja us trobeu preparats davant dels seus efectes. I tot açò ho dic per a demostrar-vos que tots nosaltres necessitem plantejar-nos una sèrie de qüestions en la nostra vida que, a la llarga, ens ajudaren a aconseguir millor el nostre objectiu. La qüestions poden ser les més simples o altres més complicades, però sempre necessitem tindre clar un criteri personal, un punt de vista propi que ens permeta decidir, i sobretot que ens permeta defendre'ns d'influències interessades que busquen manipular o dirigir la nostra vida. A més, totes aquestes preguntes són més antigues del que us creieu, possiblement des que el ser humà va evolucionar a una forma semblant a la nostra, des de Neardenthal o Sapiens, es va començar a preguntar què faig ací, per a què caçava o on anaven els morts. Possiblement des que el ser humà és autoconscient, és a dir des que es dóna compte de si mateix i que és capaç de pensar i projectar la seua pròpia imatge, des d'eixe moment sorgix quelcom paregut a la filosofia. En el nostre desenrotllament personal també passa una cosa semblant, no reconeixem la nostra imatge en l'espill fins als dos anys de vida, i a partir d'ací, comença un procés en què anem preguntant contínuament per tot, fins que aprenem que hi ha coses sobre les quals no s'ha de preguntar. Què trist! No hauríem de perdre mai eixa curiositat infantil, eixa sorpresa davant de les coses quotidianes que ens impulsa a preguntar ingènuament per la raó de tot el que veiem. Però ocorre, i massa vegades ocorre en l'adolescència, quan es percep la vergonya, quan més necessitat de ser acceptats tenim i quan més atenció dediquem a la imatge que donem als altres de nosaltres mateixos. Possiblement per això ens agrada tant de mirar als altres, ja siga a través de la finestra o a través del televisor en algun dels múltiples programes de telerealitat que s'emeten. 2. La mirada La vista, la mirada, l'ull és una de les metàfores fundacionals de la filosofia. Si ho penseu bé tot va començar amb el predomini de la visió en l'escala evolutiva. La visió ocupa un escaló més elevat en el procés d'hominització (en temes següents us explicarem aquest concepte) que l'olfacte o l'oïda, sentits que van anar perdent el seu poder davant del de la vista. Posteriorment amb l'aparició de l'escriptura resulta que la lletra només pot ser llegida a través dels ulls, i per això Plató,


13

un dels primers filòsofs de l'antiguitat, deia que la vista era el sentit privilegiat dels humans, el que ens diferenciava dels animals i ens convertia en superiors. A més li va donar un caràcter metafòric, i va acabar comparant la visió dels ulls físics amb la visió que proporciona la intel·ligència, una visió sintètica, superior, organitzada. En fi, que des que ens vam reconéixer com a éssers únics i diferenciats dels altres, amb una consciència, amb una capacitat per a perdurar en el temps, des d'eixe moment es va disparar la nostra capacitat de sentir i pensar. Des d'eixe moment

necessitem explicació per a tot el que passa al nostre al voltant, perquè emmalaltim, perquè morim, perquè patim. Les preguntes van començar a sorgir i les respostes no es van fer esperar, en primer lloc els mites, els contes, les llegendes van explicar l'incomprensible a través de déus i animals personificats. Després eixes respostes van donar pas a altres, més racionals i físiques, i a això se li va anomenar saviesa (Sofia, en grec). Posteriorment un d'eixos savis, Sòcrates, va voler renunciar al seu títol i es va fer anomenar filòsof (literalment amant de la saviesa) i va fundar una disciplina que ha tingut prou èxit al llarg de la història, i que s'ha cultivat per un muntó de persones, la majoria de gènere masculí, per a què anem a enganyar-nos. I tingueu la seguretat que a nosaltres això ens pareix una injustícia majúscula. 3. El mite A les primeres religions panteistes i espiritualistes van seguir les grans religions monoteistes (ja sabeu, les que tenen un sol Déu, encara que disposen de lloctinents, sants i profetes), com l'hinduisme, el taoisme, el budisme, el zoroastrisme i el judaisme, i entorn del segle VIII-VII abans de Crist van conviure algunes d'elles concentrades en la zona geogràfica de l'Àsia Menor. Allí es va produir una eclosió religiosa i filosòfica que va acabar marcant el futur de la civilització humana.

Bé, perquè aquest impuls explicatiu, aquesta necessitat teòrica de comprensió del món i pràctica d'ubicació en ell, és la mateixa que va portar al sorgiment de la filosofia. Va ser entorn dels segles que abans us he citat i en l'àrea geogràfica coneguda com L'Hèlade, Grècia, que abarcava un territori que comprenia l'actual Turquia, Grècia, Sèrbia i Romania. Era una comunitat lingüística i cultural molt variada i amb una grau molt alt d'autonomia entre les diferents ciutats-estat que la conformaven, amb una activitat mercantil i marítima molt desenrotllada i una religió politeista permissiva i imaginativa, que explicava el funcionament natural de l'univers a través de mites de tradició oral que les gents creien i vivien de manera molt intensa. Era la seua religió, la seua manera de comprendre el món i la seua manera de ser. Els déus dominaven les diferents activitats que exercien, a ells s'encomanaven quan havien de navegar, iniciar un negoci o conéixer el seu futur. La religió grega era especialment rica i imaginativa, i molt literària. L'origen de l'univers i la terra en què habitem els humans es devia a les baralles, enveges i lluita pel poder entre els déus i els seus fills. En un primer moment només existia el déu Caos (us sona? El desorde inicial, la sopa primigènia de què parlen els científics abans del Big Bang), que va crear a Gea (la terra), a la Nit i al Dia. Gea va crear al seu torn a Urà (l'univers, el cel, el firmament), el mar, les muntanyes, els rius i les valls (que també tenien caràcter diví). De Gea i Urà va sorgir


14

Cronos (el temps, i ací comença a comptar) i va ser el mateix Cronos el que va acabar venjant-se de son pare i tallant-li els testicles amb una falç que li havia proporcionat sa mare i escampant-los pel mar, de la bromera de la qual van sorgir els altres déus, Zeus, Posidó i Hades, que també van acabar destronant Cronos i regnant en l'Olimp. Els trons i les tempestats es devien a la irritació de Zeus, les tempestats marines a la ira de Posidó i la mort al poder de l'Hades, i només podien ser dominades a través de sacrificis, rituals i ofrenes. D'alguna manera, amb aquestes narracions els grecs d'aquells temps es proporcionaven una explicació del canviant món que tenien davant dels seus ulls i una possibilitat de control sobre eixos canvis, encara que no fóra real. Les religions i els mites van ser els primers intents de comprensió racional i de domini tècnic sobre la naturalesa que els sers humans van desenrotllar. Però eren irreals! Estareu pensant. Clar que sí! Però servien. Amb ells es produïa una il· lusió de control, una sensació de seguretat i una visió ordenada del món. Les explicacions estaven lligades al món de les emocions més profundes; l'amor, l'odi, les enveges, la venjança. I tot açò era perfectament comprensible per a aquestos humans que vivien quotidianament sotmesos a aquestos impulsos. Els déus s'assemblaven a nosaltres els humans perquè ens havien creat, no érem com ells, no teníem el seu poder ni la seua immortalitat, però participàvem en certa manera de la seua naturalesa i ells, com a pares nostres que eren, ens reservaven un destí més acceptable que la pura desaparició després de la mort, la vida en l'Hades. Com podeu veure, els mites complien a la perfecció una funció social i psicològica insubstituïble, satisfeien l'ànsia de coneixement i la necessitat explicació humanes. Eren religió, ciència, moral i divertiment al mateix temps. 4. El logos Tot açò es va trencar en trossos en la civilització grega entorn del segle VII-VIII abans de Crist. I curiosament es va trencar allí i només allí, perquè ni la religió budista, ni la taoista, ni la judaica ni la musulmana van patir aquest embat. Únicament a Grècia, bressol de la civilització occidental de la qual la nostra cultura és hereva, va sorgir una manera d'explicar el món que va entrar en competició amb la religió i la mitologia. Va sorgir el que després s'ha vingut a dir “filosofia”, però que en aquell moment es va batejar com a saviesa (Sofia) o racionalitat (logos), enfront de la que consideraven ignorància del mite (mythos).

En el segle VII anterior al naixement de Crist i en una florent ciutat de l'Àsia Menor (Milet), va aparéixer un savi, un ésser humà que va ser capaç de predir un eclipsi, de fabricar una espècie de canó per a defendre's dels atacs dels bàrbars i d'orientar-se en el mar amb la sola ajuda de les estreles. Era Tales de Milet, conegut com un dels set savis de l'antiguitat i el primer filòsof de la història, segons la tradició posterior. I tot perquè es diu (de fet no ens queda res escrit de la seua pròpia mà) que va pronunciar una frase que trenca amb les explicacions mítiques de la naturalesa: “El principi (arjé) era aigua”. Massa importància per a tan poca cosa, estareu pensant. I teniu part de raó, el que passa és que la frase l'heu de comprendre contextualitzada i adonar-vos que afirmar que el principi de l'univers era un element físic (l'aigua) sense sentit religiós ni càrrega màgica era


15

dir molt. La manera d'explicar el món de Tales havia perdut els éssers mitològics, havia depurat el llenguatge literari i l'havia substituït per un altre més precís i àrid, i havia abandonat el caràcter religiós i justificador del món tal com el tenien els mites. Que us sembla poc? Si estireu un poc el fil del raonament podeu veure el sorgiment de la ciència amb la seua vocació naturalista i física dels fenòmens naturals, i si estireu un poc més, en el concepte de “principi” (arjé) podeu detectar el primer concepte abstracte que la filosofia ha creat. Després de Tales, es va obrir la caixa dels trons i ja res va tornar a ser com era. A Tales el van seguir Anaxímenes, que va afirmar que el principi era l'aire, i Anaximandre que va anar més enllà i va afirmar que el principi era “indefinit” (to apeiron). Us n'adoneu? Indefinit, com el forat negre anterior al Big Bang, en el que tota la matèria estava concentrada en un mínim espai. La intuïció d'Anaximandre és realment genial, i el fet d'inventar un concepte més abstracte que l'aigua o l'aire el situa com un escaló més alt en el sorgiment del pensament filosòfic. Després van vindre Pitàgores (un dels creadors de la matemàtica), Heràclit i Parmènides (amb postures contràries a simple vista, però paregudes en el fons, perquè ambdós buscaven el principi explicatiu del canvi natural en un element racional, ja fóra el “logos” en Heràclit o l' “Ésser” en Parmènides), els atomistes (que van patentar el concepte d'“àtom” que posteriorment la ciència va utilitzar), Anaxàgores i Empédocles. Els noms són molts i no és ara el moment que us els aprengueu tots, però sí que us feu una idea de la revolució que van suposar per a la història de la humanitat. Els van anomenar “primers filòsofs” (perquè van ser els primers, certament), “fisiòlegs” (perquè es van preocupar per la “Physis”, la naturalesa, amb esperit experimental) o també “presocràtics” (perquè van antecedir i van preparar l'arribada de Sòcrates). Encara que no formaven una escola, sinó moltes i amb diferents explicacions del món. Aquesta dualitat entre explicació fantàstica, emotiva i imaginativa (mite), i explicació naturalista, racional i experimental (logos) no es va solucionar mai, i de fet perviu en els nostres dies, però els historiadors de la filosofia han vingut a anomenar a aquest fenomen com “el pas del mite al logos”. En realitat no es tracta d'un pas, perquè una explicació no va substituir a l'altra, sinó que es va superposar a ella, com les capes d'una ceba se superposen unes a altres sense eliminar-les. El logos no va substituir al mite, perquè el poble continuava creient en els relats mítics i adorant els seus déus, però amb el temps (els segles) es va crear una disciplina alternativa, que primer va estar reservada a l'elit intel·lectual, que es va dir filosofia, i a partir del renaixement, ciència, i possiblement per això posteriorment es va interpretar aquest fenomen com el trànsit que no va ser. Perquè en els nostres dies continuem explicant-nos alguns fenòmens de manera màgica o religiosa, i aquestes explicacions conviuen amb la ciència ja siga completant-la en els seus aspectes per descobrir o substituint-la de manera il· legítima en els aspectes que ja estan demostrats. 5. Les respostes Des del principi, les preguntes que van inaugurar la filosofia, van ser les que es van anomenar grans preguntes, perquè indagaven en els principis últims de l'univers, en l'explicació de la vida o en les raons del patiment humà. Però per poc que rasquem en eixes grans preguntes ens trobarem les mateixes preguntes que vosaltres vos feu quotidianament: Per què he d'estudiar i no puc divertir-me amb els amics? Per què no pensar en mi exclusivament i oblidar als altres? Per què no perseguir el plaer desesperadament, si la vida són quatre dies i dos se'ls passa plovent? Estic segur del que veig, o m'equivoque contínuament?

Eixes preguntes que vosaltres, xicotets filòsofs i filòsofes, us feu, han tingut també altres grans filòsofs que se les han plantejat i se les han respost a la seua manera. Epicur afirmava que havíem de buscar el plaer perquè no hi ha més vida després de la mort, Plató en canvi que millor esperar i buscar la veritat perquè la vida no es consumix en el present i Descartes que no havíem de fiar-nos del que els nostres ulls ens permeten veure perquè molt sovint ens enganyen.


16

En el fons tots, ells i vosaltres, estan responent a la mateixa necessitat humana que va sorgir en el moment en què l'evolució ens va dotar d'un cervell autoconscient; la necessitat explicació, l'ànsia de comprensió, la il· lusió de l'autocontrol sobre la nostra vida. I en això estem. Per tant no cregueu que açò de la filosofia és quelcom alié a vosaltres, llunyà als vostres interessos o estrany a la vostra vida. La filosofia forma part de nosaltres els humans des de la nit dels temps, i encara que renunciem a ella, abdiquem de la seua necessitat o la rebutgem de ple ella seguix ací, amagada en la nostra consciència, amb les seues preguntes, amb els seus interrogants, amb les seues manies. Que són la les nostres. Perquè la filosofia respon a una necessitat natural de la humanitat, la necessitat de comprendre el món que ens rodeja i a nosaltres mateixos. 4. El pensament Sí, sí, clar, podeu dir que a vosaltres us dóna igual, que no necessiteu pensar tant per a passar-ho bé, que això de la filosofia és una pèrdua de temps i que l'important és viure la vida sense tantes teories de filòsofs morts, i avorrits. Això és veritat, i teniu tot el dret a dir-ho, però allò que oblideu és que, encara així, esteu fent filosofia, la filosofia de l'obediència. Perquè el que esteu aconseguint d'aquesta manera és que altres pensen per vosaltres, esteu acceptant la manera de veure la vida i el món dels vostres pares, mestres, capellans o amics. Val, no passa res, sempre ha sigut així, si esteu

d'acord de viure la vida que vos han assignat i no decidir per vosaltres mateixos, avant, no serem nosaltres qui us llevem eixe privilegi, però no us enganyeu a vosaltres mateixos. Perquè els que ixen guanyant són, sobretot, els publicistes, que acabaren venent-vos la joventut alegre i despreocupada que beu coca-cola o la família tradicional que utilitza el mateix operador de telefonia com si d'un pack es tractara. Va ser Kant (un altre filòsof mort de vida corpòria, però viu als ulls dels què el lligen i reviuen) el que va afirmar en el segle XVIII que la humanitat havia aconseguit la majoria d'edat. Coincidint amb la Il· lustració, va afirmar que aquesta representava la capacitat de pensar, decidir i voler que tenim els sers humans. Que ja estava bé de reis que ens manen

políticament, de capellans que ens dicten la nostra moral i de mestres que coneguen el món per nosaltres. Ja està bé! Els éssers humans podem pensar per nosaltres mateixos, i som capaços de saber què volem, com comportar-nos i què pensar i sentir. Aquest és l'esperit que jo us vull transmetre, perquè des d'aquest crit il· lustrat de Kant, molts altres filòsofs han continuat amb aquesta exigència, amb aquest dret al cap i a la fi. Tenim dret a ser filòsofs! Si algú no vol que no ho siga, però que no ens lleve als altres la possibilitat de triar la nostra vida, de decidir sobre els nostres sentiments i d'imaginar les nostres il· lusions. Això és filosofia. 5. La filosofia Com haureu apreciat pel que us vinc dient, la filosofia és una activitat , una manera de viure, pensar i actuar que ens fa més bells i belles, més feliços en suma. Perquè la felicitat proporciona la bellesa, i aquesta s'aconseguix quan la vida que vivim és la que volem viure, la que hem triat, i no la que ens han encarregat altres sense demanar-nos permís. Però clar, no cregueu que açò és fàcil, perquè la societat sol tindre una tendència a imposar els seus esquemes de vida, els seus rols i els seus estereotips, que ens encotillen el pensament, ens constrenyen el cos i ens limiten el pensament. La societat, per molt democràtica que siga, com ho és la nostra, arrossega una història de desencontres, d'imposicions, de poders establits i de costums arrelats que ens impedixen viure la vida a la nostra manera. És com la xarxa d'aigües d'una gran ciutat, que es va crear fa cent o dos-cents anys per a 50.000 persones, i ara la utilitzen un milió. Aquesta es va crear amb materials que han envellit i perden aigua pel camí, amb la falta que ens fa! Què podem fer amb eixa xarxa d'aigües? Canviar-la tota!


17

Clar, però això és molt car i a més no podem deixar la població sense aigua potable per un llarg període de temps. Què fem llavors? Cridem el llanterner i anem fent arreglaments fins que el sistema no es manté, i l’anem substituint per parts.

Bé, perquè els filòsofs som els llanterners socials. La xarxa d'aigües del pensament serien les idees antiquades que es mantenen sobre diferents aspectes de la vida, per exemple sobre els papers socials que han de representar els hòmens i les dones, o les concepcions sobre l'amor que ens inculquen des de xicotets, o la visió del plaer que heretem de la religió, o la concepció del coneixement que alberguem o, en fi, les visions sobre el fonament de la convivència social. Idees que hem heretat dels nostres iaios i que tenien el seu sentit en altres temps, però que hui en dia s'han quedat antiquades i ens fan la vida impossible. I quan això passa, ací va el filòsof llanterner amb la seua caixa de

ferramentes (que com va dir Wittgenstein sol ser el llenguatge) a transformar les idees, a afonar estereotips, a canviar rols. Que les dones no poden viure la seua sexualitat activament? I això per què, no tenim la idea d'igualtat arrelada en la nostra societat? Aleshores avant i a viure la vida amb plenitud. Que sap més qui més memoritza? I per a què està Internet? Que els xics han de ser forts i poc sensibles? Això era abans, perquè ara els hòmens ploren amb delit. Que ser jove és sinònim d'irresponsabilitat? Bé, seria abans, o serien altres, perquè vosaltres sou jóvens i responsables. Aquestos i molts altres són els símptomes d'envelliment que dóna la nostra xarxa d'aigües filosòfiques. Les goteres de la incomprensió, les fugues de l'immobilisme i les avaries de la intolerància només poden tindre solució si ens enfundem el trage de llanterner i ens embrutem les mans reparant les incoherències del món en què vivim. Ara bé, com veieu es tracta d'un treball brut, incomprés i que a vegades, pareix inútil. Però no ho és, no és inútil en absolut, de fet podríem dir que és la més útil de les disciplina creades per l’ésser humà, perquè preveu desastres majors i ens ajuda a orientar la nostra vida. Imagineu-vos que ens quedem sense aigua, sense idees, sense projecte, sense sentit. Quin nom rep aquesta situació? Depressió. No pot ser incompresa perquè necessitem comprendre el món que ens rodeja i solucionar els problemes reals que ens afligixen, els problemes quotidians, com saber què volem estudiar o si volem fer l'amor amb el nostre amic o amiga. Però si que és bruta , perquè visitarem els baixos fons socials, abandonarem les grans paraules i baixarem a la sala de màquines de la calefacció, i allí cal lluitar amb forces que es neguen a canviar, que volen mantindre els seus privilegis i continuar aprofitant-se de la seua situació (els dictadors, els masclistes, els corruptes). La lluita no és fàcil i ens pot costar cara, els va costar cara a molts filòsofs de la història que van perdre la vida per voler canviar alguna canonada (Sòcrates, Brahe, Benjamí), i es van topar amb els altres llanterners, els del poder, els que sempre van nets perquè mai canvien res.

I és que, encara que alguns es neguen a això i col·laboren amb els poderosos, la filosofia és eminentment revolucionària. Perquè és una activitat que critica les maneres de viure anquilosades, que desvetlla els prejuís ocults, que investiga les raons vitals que ens impulsen a dirigir la nostra acció. Si en aquest procés de crítica, desvetllament i investigació, es topa amb els guardians de la

injustícia, no pot fer una altra cosa que denunciar-los. I açò, evidentment, és revolucionari. I perillós, com hem dit abans, perquè eixa denúncia no senta gens bé entre els llanterners del poder, que volen que tot seguisca igual. Per això la filosofia necessita una forta dosi de valentia, perquè superada la primera ingenuïtat que ens impulsa a creure que tot el món és bo, acabarem donant-nos compte que és a l’inrevés, que la majoria preferix mantindre els seus privilegis i que res canvie, i a més està disposada a matar per aconseguir-ho. 6. Una caverna


18

Plató, el filòsof grec del què ja hem parlat abans, ens contava un mite que s'ha fet molt famós, el mite de la caverna. Ens invitava a imaginar una cova en què vivien uns personatges lligats des de xicotets i obligats a mirar l'interior de la caverna, en la qual es projectaven unes ombres que ells creien que era tota la realitat. Eren feliços, vivien enganyats pels mantenidors d'aquest teatre però no ho sabien, i no volien més. Fins que un dia es va presentar allí un personatge misteriós que els va

obligar a mirar cap enrere i a comprendre la tramoia d'aquest escenari. Molts d'ells es van negar a mirar. Alguns, molt pocs, el van seguir en la investigació i la majoria el va prendre per boig i el van ingressar en un manicomi especial que tenien al final de la cova. Aquest personatge incòmode representa la filosofia per a Plató, i els presoners som nosaltres, els humans, que solem viure un món del qual només coneixem una xicoteta part, però que ens sembla suficient per a viure còmodament. Si reflexioneu sobre el mite us n’adonareu que encarna totes les característiques de la filosofia, l'alliberador

intenta transmetre als presoners la curiositat davant del desconegut, la sorpresa enfront de la quotidianitat, la valentia de mirar el que prohibix i d'emprendre una activitat revolucionària de canvi que ens ha de portar a la felicitat d'una vida plena i satisfactòria en la que les nostres principals aspiracions humanes es vegen acomplertes. Com podeu apreciar, em tem que no he acomplert la paraula que us havia donat al principi, us havia promés no contar-vos el final de la pel·lícula, però crec que ja ho he fet, us he desvetllat el secret de la filosofia. Però no us preocupeu, perquè només us he marcat el camí que heu de recórrer si voleu acostar-vos a la filosofia. El viatge no us el pot estalviar ningú, i no servix que us el conten, perquè heu de ser vosaltres mateixos els que experimenteu en la vostra carn les paraules que us he transmés. 7. El viatge La filosofia és una actitud davant de la vida que no pot ser reservada a uns pocs, ja ho hem dit abans, la filosofia és un dret, i com a tal, és universal. Per això no us heu de deixar enganyar per aquells que diuen que és una activitat difícil, que està reservada per als molt intel·ligents i que no tots la comprenen. Mentida! La filosofia no és per als filòsofs només, i si ho fora no serviria de res. La filosofia és per a totes aquelles persones que volen viure una vida digna, completa i personal i encara que la facen els filòsofs, és per als profans, per als que no estan iniciats en aquest joc que és el pensar. Si no juguem al joc de pensar no passarà res, no per això deixarem de ser persones amb tots els drets i deures que ens corresponen com a ciutadans, però ens faltarà eixe plus que aporta aquesta activitat, eixa capacitat de “prendre's la vida amb filosofia” que permet instal·lar-se en aquest món d'una manera més conscient. Perquè eixa actitud que ens transmet la filosofia, eixa capacitat d'anar per la vida amb una visió més general de les coses, amb una comprensió tranquil·la del sentit de la mort, del patiment i de l'esforç, només s'adquirix a força de pensar. Però no us cregueu que aquest pensament és quelcom diferent de sentir ni de viure, estem parlant d'un pensament que ens ajuda a viure, que ens modera el sentiment i ens permet disfrutar-lo de la manera més completa. 8. La caixa de ferramentes Per a aconseguir açò els filòsofs disposen d'una caixa de ferramentes que va plena de mecanismes de defensa, d'instruments d'investigació i de dispositius d'aclariment. Aquesta caixa de ferramentes que és el llenguatge necessita ser utilitzada amb claredat, perquè en cas contrari es convertix en instrument de dominació i no d'alliberament. Per això és important conéixer l'instrumental filosòfic,


19

i un curs d'introducció a la filosofia com és aquest no pot prescindir de mostrar-ho. Eixos mecanismes dels quals us parle són el concepte o la idea, l'argument o raonament, la comparació o relació d'idees, l'anàlisi o descomposició d'idees, la síntesi o composició i la metàfora. Són instruments que utilitza la paraula, oral o escrita, però també la imatge i intentaré proporcionar una primera explicació, però en realitat haureu de ser vosaltres els que els detecteu a través del comentari de text, de l'anàlisi audiovisual o de la composició d'idees a través de les dissertacions o redaccions filosòfiques. Passe a explicar-vos un poquet aquests instruments, encara que haurà de ser la pràctica de la lectura, comentari de text i expressió coherent d’idees la que us faça dominar aquestes ferramentes conceptuals. Els conceptes o idees són paraules que roden a través del temps adquirint diferents significats però mantenint sempre un nucli de sentit que ens permet identificar-les. Per exemple, podem parlar de bellesa atribuint-la a un quadre de Miquel Àngel o a un tractament facial. És la mateixa paraula però el seu sentit és diferent. I si no som capaços de distingir-los és molt possible que ens enganyen. No és una altra la tècnica de la publicitat. Els arguments o raonaments són les raons que s'aporten per a defendre una idea o punt de vista. En els textos filosòfics és molt important detectar-los i en això consistix el comentari de textos filosòfics, però els anuncis de la televisió també estan plens, i els discursos dels polítics i les recomanacions dels religiosos. Si els captem podem enfrontar-nos a ells, discutir-los, si no els veiem ens enreden i convencen. Per exemple, l'església catòlica nega l'ús del preservatiu al·legant que impedix la vida, que és un atribut diví. Bé, però a eixe argument se li pot oposar que preserva la vida perquè prevé malalties de transmissió sexual, i això també és respectar la voluntat divina. La comparació o relació d'idees és l'activitat que ens permet saber si comprenem una idea o raonament. Si som capaços de relacionar una idea amb una altra diferent de manera personal i original és que hem comprés eixa idea. Per exemple si som capaços d'aplicar el sentit de la filosofia a alguna activitat vital com estudiar o exercir un treball. L'anàlisi i la síntesi són les dos activitats del pensament que ens permeten desenvolupar el raonament, pensar i elaborar noves idees. Analitzar és descompondre, per exemple analitzar un pensament negatiu (“sóc un mal amic”) i adonar-se que no té raons en què sustentar-se (“moltes vegades he ajudat als meus amics” “m'agrada estar amb ells” “una sola vegada els vaig mentir”, etc.). I la síntesi consistiria a recompondre el pensament dient que “sóc un bon amic que es va equivocar una vegada”, seguint amb l'exemple que hem utilitzat. Finalment la metàfora és el més creatiu dels mecanismes del pensament i hi ha alguns filòsofs que no la contemplen perquè creuen que pertany a l'àmbit de la literatura més que al de la filosofia. Jo no ho crec en absolut i pense que grans filòsofs l’han utilitzada i servix molt bé per a il· lustrar conceptes molt abstractes. Per exemple Plató l’utilitzava a través de mites que significaven coses més abstractes de les que es contaven en ells. En fi, espere que ara sigueu capaços d'utilitzar tots aquestos instruments per a pensar millor, però si us costa, no us preocupeu, és una qüestió de pràctica i no podeu esperar adquirir-la de manera immediata. La filosofia no s'estudia, es practica, es treballa i es viu amb ella. Endavant i ànims.


20

B- Activitats de treball. 1. La filosofia com anàlisi crítica

Objectius: analitzar el sentit d’internet per tal d’esbrinar la intenció última, els objectius i el

sentit de la seua activitat. Reflexionar sobre l’interès filosòfic i el seu paper de crítica i

reflexió. Introduir els principals problemes filosòfics.

Material : Textos de dificultat lleu i caràcter iniciàtic

Desenvolupament: Primer es treballen uns textos introductoris sobre la filosofia. Després

s’organitza per grups la classe i. Posteriorment es posen en comú.

1.1. La filosofia? Quina por!

Text 1:

Marta, la meua filla, ja sabia des de feia temps que jo era professor de filosofia.

El que no sabia massa bé era què és això de la filosofia. Un dia, mentre vèiem un programa bastant avorrit de televisió, em va preguntar què era això que jo ensenyava, què era la filosofia. Vaig intentar de no contestar: jo mateix no ho sabia gaire bé, era difícil d'explicar, ja ho sabria quan fóra mes gran...

-Això sí que està be! -va contestar de seguida-. Ets professor de filosofia, et paguen per això i no saps què es! Va, digues-me què és la filosofia. No dius tu que res no és massa complicat si se sap explicar?

-Bé, si vols t'ho explicaré, però un altre dia. Ara has d'anar a dormir -li vaig dir, intentant defugir encara la qüestió.

-Ja, si encara no són ni les nou i mitja! Ja ho sé, vinga dir que tot és bonic si s'estudia amb ganes i s'entén, que tot és comprensible si es vol explicar, i ara tu no vols contestar-me. Ara et diria jo a tu això que tantes voltes diu l'àvia: cal predicar amb l'exemple! Jo també sé dir als altres què han de fer, però, i quan li toca a un mateix, què? Eh?

No vaig tenir més remei que afrontar la pregunta. Tobies Grimaltos. El joc de pensar.Bromera. pg.25

Qüestions:

1. La pregunta de Marta, el personatge infantil del llibre, es produix tot veient la tele, penses

que pot passar el mateix amb l’internet? En quin sentit? I quina podria ser la relació de la

filosofia amb les pantalles (televisió, ordinador, mòbil? O és que simplement s’avorria

amb el programa?

2. Per què l’autor del llibre te tantes reticències a contestar a la filla? Quina concepció de la

filosofia trasllueix?


21

Text 2:

I bé, fer filosofia és en certa manera ser prou valent o prou ingenu per acceptar

que no hi veiem clar. Per acceptar el desconcert i fins i tot el desfici que ens produeix el que no entenem. Sovint se cita com a frase inaugural de la filosofia l'expressió de Sòcrates: "Només sé que no sé res." I és que, efectivament, la filosofia ni sap gaire ni dóna quasi res. No dóna, per exemple, ni la seguretat que ens ofereix la ciència, ni el gust que produeix l'art, ni el consol que ens pot donar la religió. La filosofia no clou, ni culmina, ni satisfà res; la filosofia és més aviat el corc, el verí, la inquietud, l'eterna recerca del pensament insatisfet, el cul d'en Jaumet de l'esperit.

Atrevir-se doncs a no veure-hi clar i, en lloc de buscar desesperadament una resposta o un significat per a totes les coses (una explicació, un text, un mot, un concepte per apaivagar la nostra angoixa), acceptar que tot sovint no les entenem, això és una actitud filosòfica. Una actitud que més que buscar respostes, el que fa és burxar en les incerteses i qüestionar les preguntes mateixes.(...)

Filòsof, en efecte, és aquell qui veu en cada resposta o claredat un nou problema o una nova foscúria. D'aquí ve que en lloc de respondre les preguntes tendeixi a dur-les més enllà, i cal reconèixer que en això s'assembla molt a les criatures.

Xavier Rubert de Ventós ¿Per què filosofia? Ed 62. pg.17 Qüestions:

1. Penses que pot tenir alguna cosa a veure la valentia de la que parla aquest text per a fer

filosofia amb l’actitud del pare filòsof de l’anterior?

2. Fes un llistat amb les característiques que, segons el text, té la filosofia. Quina et sembla

més important?

3. Creus que aquestes característiques poden ser utilitzades per a la vida? Posa exemples de

la vida quotidiana en els que podria utilitzar-se aquesta actitud filosòfica.

4. Penses que es pot aplicar aquesta actitud filosòfica a l’internet, o a la televisió?

Habitualment ens connectem a l’internet amb actitud filosòfica? O més bé ens passa amb

les pantalles el que li succeeix a la xiqueta de la vinyeta del Roto?


22

5. Hi ha autors que parlen de les

ulleres filosòfiques, que serien

unes ulleres que ens aportarien

aquesta visió crítica i

inconformista de que parla el

text. Anem a posar-nos-les i a

navegar!

6. Fes una redacció sobre el que

esperes de la filosofia. Una

redacció lliure, en la que

expresses les teues pors i

esperances.

1.2. La filosofia. L’art de preguntar

Text 1:

Y no creas que se trata sólo de la pregunta por el tiempo; si quieres saber qué es

la libertad, o la muerte, o el Universo, o la verdad, o la naturaleza o... algunas otras grandes cosas así, te ocurrirá lo mismo. Como verás, no son ni mucho menos temas "raros": ¿acaso es una cosa extravagante o insólita la muerte o la libertad? Pero tampoco son preguntas corrientes, o sea que no son prácticas, ni científicas: son preguntas filosóficas. Llamamos "filosofía" al esfuerzo por contestar esas preguntas y por seguir preguntando después, a partir de las respuestas que has recibido o que has encontrado tú mismo. Porque una característica de ponerse en plan filosófico es no conformarse fácilmente con la primera explicación que tienes de un asunto, ni con la segunda, ni siquiera con la tercera o la cuarta.

Encontrarás gente que para todas estas preguntas te va a prometer una respuesta definitiva y total, ya verás. Ellos saben la verdad buena y garantizada sobre cada duda que tengas porque se la contó una noche al oído Dios, o quizá un mago tipo Gandalf o Dumbledore, o un extraterrestre de lo más alucinante con ganas de hacer favores. Los conocerás enseguida porque te dirán que no preguntes más, que no te empeñes en pensar por tu cuenta, que tengas fe ciega y que aceptes lo que ellos te enseñan. Te dirán -los muy... en fin, prefiero callarme- que no debes ser orgulloso, sino dócil ante los misterios del Universo. Y sobre todo que tienes que creerte sus explicaciones y sus cuentos a pies juntillas, aun-que no logren darte razones para aceptarlos. Las cosas son así y punto, amén. Incluso algunos intentarán convencerte de que lo suyo es también filosofía: i mentira! Ningún filósofo auténtico te exigirá que creas lo que no entiendes o lo que él no puede explicarte.

Savater, Fernando Historia de la filosofía sin temor ni temblor. Espasa. pg. 14-15


23

Qüestions:

1. Quina característica tenen les preguntes filosòfiques? Què les diferencia de la resta de

preguntes?

2. Qui són els enemics de la filosofia i què pretenen?

3. Com caracteritzaries els “filòsofs autèntics” dels quals parla el text?

4. T’havies plantejat preguntes com aquestes abans? Quines?

5. T’has trobat gent similar a la del text, d’aquella que vol respondre’t les preguntes? T’han

convençut?

Text 2:

"És opinió bastant generalitzada en la societat de la darreria del segle XX, almenys en les nostres contrades, que la filosofia no sols no aprofita per a res, idea que ja ve de molt lluny, sinó que no té cap interès en un sistema social dominat per la competitivitat i la productivitat. Tanmateix, la manera de procedir de Marta, una xiqueta inquiridora, davant dels enigmes que vol aclarir ens força a replantejar-nos críticament aquest tòpic. [...] No posaré en qüestió que hi ha temes que tradicionalment han rebut el qualificatiu de filosòfics, però el que ja no és gens clar és la raó d'aquesta qualificació: per què algunes qüestions són filosòfiques?, hi ha un camp acotat de problemes que defineixen la filosofia, de manera que el que quede fora no és filosofia?, qui i com delimita aquest camp i decideix què hi cau dins i què i cau fora? [...] Tanmateix, aqueixes qüestions no tenen resposta; malament comencem! Com poden interessar uns problemes que no podem delimitar ni en què consisteixen? Anem a pas. Què és el que hauríem de delimitar, la pregunta o la resposta? Sembla prou clar que seria millor començar per delimitar les preguntes, és a dir, trobar un criteri que decidisca quines preguntes són filosòfiques, i aleshores podríem definir com a filosòfiques les respostes a aquestes preguntes. Tanmateix, procedir d'aquesta manera, que sembla l'adequada, té problemes difícils de resoldre. [...] L'únic criteri que podem esgrimir és que les preguntes que s'inclouen en aquest llibre no tenen resposta, o millor dit, qualsevol resposta provoca noves preguntes, i no hi ha resposta final que concloga la sèrie de preguntes. Pot ser aquest criteri que buscàvem? No ho sé; i si sóc conseqüent amb el que dic, no crec que valga la pena decidir-ho, però sí que val la pena pensar-hi. I què és pensar? Pensar és interrogar, aventurar hipotètiques respostes, i analitzar els problemes que plantegen, preguntar-se'ls de bell nou, tornar a noves possibles respostes, etc, etc., i aquest procés no té límit. Si en tinguera, en aqueix mateix instant deixaríem de pensar, i confíe en que ningú no estiga disposat a renunciar a una activitat tan útil com inevitable i genuïnament humana. Vol dir açò que com que les preguntes científiques sovint tenen resposta, en la investigació científica el pensament s'acaba? Seria pretensiós afirmar que filosofar siga l'única o almenys la més excel·lent manera de pensar, i seria vuit identificar filosofar amb pensar. Les preguntes científiques tenen respostes, normalment es tracta de respostes hipotètiques, però que poden funcionar com a vertaderes mentre no hi haja cap prova en contra; però com en el cas de les preguntes filosòfiques, aqueixes respostes plantegen noves preguntes, i així successivament. La ciència és sempre recerca. La diferència més important amb la filosofia consisteix en el fet que les respostes científiques, mentre són acceptades, s'acumulen i incrementen el volum de coneixements disponibles, mentre que les respostes filosòfiques són constantment qüestionades, no s'acumulen i consegüentment no incrementen el volum de coneixements acceptats.[...]


24

La proposta ... és que la filosofia és una actitud d'admiració, d'interrogació, de perplexitat, de crítica... que recorre la nostra vida des de l'adolescència (o la infantesa si es vol) fins a la darreria, i tant si hom parteix de la ignorància, com si parteix de l'admiració fruit d'una comprensió aprofundida del món circundant"

T. GRIMALTOS; El joc de pensar. Ed. Bromera. "Presentació" de J. LL. BLASCO. [9-12] Qüestions:

1. Creus que la filosofia no serveix per a res? Per a què pot servir?

2. Com són les preguntes filosòfiques, quina característica especial tenen?

3. En què consisteix pensar? Per què s’identifica amb l’activitat de la filosofia?

4. Què diferencia la filosofia de la ciència?

Text 3: Orwell, G. 1984.

“Era un día luminoso y frío de abril y los relojes daban las trece. Winston Smith, con la barbilla clavada en el pecho en su esfuerzo por burlar el molestísimo viento, se deslizó rápidamente por entre las puertas de cristal de las Casas de la Victoria, aunque no con la suficiente rapidez para evitar que una ráfaga polvorienta se colara con él. El vestíbulo olía a legumbres cocidas y a esteras viejas. Al fondo, un cartel de colores, demasiado grande para hallarse en un interior, estaba pegado a la pared. Representaba sólo un enorme rostro de más de un metro de anchura: la cara de un hombre de unos cuarenta y cinco años con un gran bigote negro y facciones hermosas y endurecidas. Winston se dirigió hacia las escaleras. (…). En cada descansillo, frente a la puerta del ascensor, el cartelón del enorme rostro miraba desde el muro. Era uno de esos dibujos realizados de tal manera que los ojos le siguen a uno adondequiera que esté. EL GRAN HERMANO TE VIGILA, decían las palabras al pie. Dentro del piso una voz llena leía una lista de números que tenían algo que ver con la producción de lingotes de hierro. La voz salía de una placa oblonga de metal, una especie de espejo empañado, que formaba parte de la superficie de la pared situada a la derecha. Winston hizo funcionar su regulador y la voz disminuyó de volumen aunque las palabras seguían distinguiéndose. El instrumento (llamado teidoatítalia) podía ser amortiguado, pero no había manera de cerrarlo del todo. Winston fue hacia la ventana: una figura pequeña y frágil cuya delgadez resultaba realzada por el «mono» azul, uniforme del Partido. (…) A la espalda de Winston, la voz de la telepantalla seguía murmurando datos sobre el hierro y el cumplimiento del noveno Plan Trienal. La telepantalla recibía y transmitía simultáneamente. Cualquier sonido que hiciera Winston superior a un susurro, era captado por el aparato. Además, mientras permaneciera dentro del radio de visión de la placa de metal, podía ser visto a la vez que oído. Por supuesto, no había manera de saber si le contemplaban a uno en un momento dado. Lo único posible era figurarse la frecuencia y el plan que empleaba la Policía del Pensamiento para controlar un hilo privado. Incluso se concebía que los vigilaran a todos a la vez. Pero, desde luego, podían intervenir su línea de usted cada vez que se les antojara. Tenía usted que vivir - y en esto el hábito se convertía en un instinto - con la seguridad de que cualquier sonido emitido por usted sería registrado y escuchado por alguien y que, excepto en la oscuridad, todos sus movimientos serían observados.”


25

QUESTIONS: 1. Se us havia ocorregut a cap de vosaltres la possibilitat que descriu el llibre d’Orwell? És

a dir, que visquerem en una societat en la qual el poder ens controlara en tot moment a través d’unes pantalles similars a las del televisor de casa nostra, o l’ordinador.

2. Al governant d’aquest imaginari país se’l coneixe com EL GRAN GERMÀ. Pots imaginar per què? Quina relació té amb el programa de televisió que s’anomena igual?

3. Creus que és possible la filosofia en un país como aquest? Per què?

Text 4: Moure, Teresa. Hierba mora.

“Aquella tarde de verano quedó demostrado, claramente y distintamente como entonces se llevaba, que para hacer filosofía sobraban aires de poeta y maneras elegidas, que con una olla al fuego y las faldas arremangadas para que aquel calorcito que el sol regala les acariciase las piernas, estaban las dos como sentadas en su cátedra de París, o de Leiden, o de Uppsala, que eso tanto vale. Comieron patatas y bebieron cerveza, lloraron como magdalenas, rieron de gusto, se sacaron las penas, tejieron ideas. Raso y corto: filosofaron.” QUESTIONS: a) ¿En què consisteix la filosofia segons el text anterior? Intenta definir-la amb les teus paraules. b) Era el que pensaves? Quina era la teua idea de la filosofia abans de llegir el text? c) Imagina els personatges que recrea aquest passatge. Són homes o dones? ¿Majors o jóvens? Per què? Quines dificultats tenien les dones per fer filosofia? Potser la vinyeta que us presento al marge us done alguna pista:

Text 5: Zits.


26

QÜESTIONS: a) Deia un filòsof alemany, Nietzsche, que els xiquets són els que tenen un esperit més filosòfic, però jo no hi hi estic d’acord. Més aïna pense que vosaltres, adolescents d’un món en canvi representeu aquest esperit filosòfic. Intenteu trobar les característiques de la filosofia en la vinyeta de dalt. b) Quina dificultad trobeu, igual que Zits el personatge de la vinyeta, per desenvolupar una actitud filosòfica? c) De totes maneres, i malgrat les dificultats, en quin sentit creeu que us pot ser útil la filosofía per la vostra vida?

Text 6: Sánchez Alcón, Chema. El radiofonista pirado.

“Los filósofos han descubierto algo que me gustaría que descubrierais también vosotros: que pensar es divertido. Solo a los perezosos, a las almejas, les aburre pensar. Dejan que piensen los demás, y acaban siendo unos bobalicones a los que les mangonea cualquiera. Los filósofos nos parecemos a los detectives privados. Intentamos resolver casos complicados, y lo pasamos muy bien. Os recomiendo él oficio. Por último, los filósofos, si son buenos, se encargan de una misión necesaria: aclarar las cosas, explicándolas. Esta es una obligación que tenemos todos: extender la claridad, para impedir que las personas se confundan, que lo negro pase por blanco, que los malos engañen a los buenos, que los desaprensivos se aprovechen de los honrados, que los tontos triunfen.” QÜESTIONS:

a) En quin sentit creus que es pot afirmar que “pensar és divertit”?

b) I per què ens pot manipular qualsevol si no som un poc filòsofs? c) Al text es compara el treball dels filòsofos amb el dels detectius privats, intenta raonar en

quin sentit s’assemblen, i en quins aspectes es diferencien.

Text 7: Jiménez Grácia, F. La leyenda dorada de la filosofía

“-Ya que lo dices, me gustaría saber para qué sirve la filosofía. - En un sentido general, sirve para lo mismo para lo que sirve toda la literatura (incluida la literatura científica): para componer teorías, discursos con los que afrontar la vida con una ilusión de orden y algo menos de miedo. - Me gustaría que intentaras encontrarle alguna utilidad que fuera específica de la filosofía. - Entonces te diría que la filosofía sirve para lo que no sirve la poesía, ni la ciencia, ni nada de nada: la filosofía es un embellecedor facial definitivo. -Mejor vas al baño y te palpas la próstata, no sea que tengas ahí un atascón y se te haya subido la urea al cerebro. - Escúchame antes de emitir ningún diagnóstico. En esta época en la que, por fortuna, la gente se toma en serio su cuerpo y su aspecto, este libro no debería faltar en ninguna casa, en ningún cuarto de baño, en ningún neceser de viaje, incluso. La filosofía es un cosmético imprescindible, como el agua y el jabón. Los que saben algo de filosofía son más guapos que el resto de sus conciudadanos. - ¿Ah si?


27

- Naturalmente. Leer un libro de filosofía es como hacer pesas con el cerebro. La filosofía es mente-building, un entrenamiento que nos hace más listos y mejores personas, en general. La filosofía nos aleja de los monos de los que provenimos, nos humaniza, nos quita la cara de bestias, de memos, y eso, claro está, embellece de un modo intenso y duradero, porque es una belleza que sale de dentro y se esparce hacia afuera. No hay peor feo que un estúpido y la filosofía es el mejor remedio contra la estupidez. - ¿Y cómo consigue todo eso la filosofía? - Primero y sobre todo, gracias a su grado de abstracción. No hay otro saber tan global, absoluto e incondicionado como éste. Por eso su ejercicio aumenta la inteligencia en un grado que no lo consigue ningún otro. En segundo lugar, la filosofía nos humaniza porque nos proporciona la imagen más profunda y completa que disponemos de nosotros mismos, en lo bueno y en lo peor; en la razón y en la voluntad; en lo consciente y en ese inconsciente en donde todavía late el cerebro de un cocodrilo, al que podremos dominar sólo si comprendemos cuáles son sus impulsos y su fuerza. En tercer lugar, la filosofía nos civiliza porque la propia humanidad es un proyecto forjado con ideas surgidas en el taller de los filósofos. Por último, la filosofía nos desasna por su lucha infatigable en contra de esos prejuicios, esos quistes mentales que obstaculizan nuestra autonomía y nuestra felicidad.”

QÜESTIONS:

a) Animeu-vos, xics i xiques, que la filosofia serveix per posar-vos bonics i boniques! En quin sentit creieu que s’ha d’entendre aquesta frase?

b) Desenvolupa la comparació de la filosofia amb un cosmètic. Busca elements en comú, diferències… i jutja si et sembla adequada la comparació.

c) Quina de les quatre raons que aporta el final del text per a explicar el paper de la filosofia et sembla més important. Explica la teu resposta.

Text 8: Nietzsche i la filosofia

QÜESTIONS:

1. Subrratlla creativament el text següent: assenyala la idea fonamental amb traç gros i les

idees secundàries amb un sol traç. Enquadra el concepte fonamental i subrrtalla els

conceptes subsidiaris.

2. Extrau del còmic les argumentacions de les dos primeres vinyetes. Què signifiquen? I la

tercera què vol dir? Quina representa a la filosofia i quina a la pantalla? Per què és dur ser

filòsof avui en dia? És impossible la conciliació o el principi del còmic n’anuncia

possibilitat?

3. Compara el text i el còmic i fes una redacció sobre les relacions de filosofia i televisió.


28

La filosofía sirve para entristecer. Una filosofía que no entristece o no contraría a nadie no es una filosofía. Sirve para detestar la estupidez, hace de la estupidez una cosa vergonzosa. Sólo tiene este uso: denunciar la bajeza del pensamiento bajo todas sus formas

En fin, hacer del pensamiento algo agresivo, activo y afirmativo. Hacer hombres libres, es decir, hombres que no confundan los fines de la cultura con el provecho del estado, la moral o la religión. Combatir el resentimiento, la mala conciencia, que ocupan el lugar del pensamiento. Vencer lo negativo y sus falsos prestigios. ¿Quién, a excepción de la filosofía, se interesa por todo esto? La filosofía como crítica nos dice lo más positivo de sí misma: empresa de desmixtificación. Y, a este respecto, que nadie se atreva a proclamar el fracaso de la filosofía. Por muy grandes que sean, la estupidez y la bajeza serían aún mayores si no subsistiera un poco de filosofía que, en cada época, les impide ir todo lo lejos que querrían, que respectivamente les prohibe, aunque sólo sea por el qué dirán, ser todo lo estúpida y lo baja que cada uno por su cuenta desearía.

Por eso la filosofía tiene con su tiempo una relación esencial: siempre contra su tiempo, crítico del mundo actual, el filósofo forma conceptos que no son ni eternos ni históricos, sino intempestivos e inactuales. La oposición en la que se realiza la filosofía es la de lo inactual con lo actual, de lo intempestivo con nuestro tiempo.(...) No hay ninguna filosofía eterna, ni ninguna filosofía histórica. Tanto la eternidad como la historicidad de la filosofía se reducen a esto: la filosofía, siempre intempestiva, intempestiva en cada época.

Deleuze,G. Nietzsche y la filosofía. Anagrama. (p. 150)

1.


29

1.3. L’interès de la ciència:

1. Creus que la ciència persegueix objectius elevats? Millorar la vida de les persones,

curar malalties, fer-nos millors, trobar la veritat.

2. Quina finalitat té la ciència? Quin interès persegueix? Hi ha algun punt de contacte

amb l’internet? Llig el següent text i extrau-ne la idea principal. Analitza els

exemples que posa el text i extrau conclussions per a la pregunta que et plantege:

“La ciència i la tecnologia són instruments de poder, generalment en mans de grups Potents multinacionals. L'anomenada dependència tecnològica no és sinó la consequència d'aquesta batalla comercial que deixa fora del circuit nombrosos paísos. La venda d'aquesta tecnologia i dels coneixements que comporta depén, per tant, dels interessos d'aquestes companyies i no dels interessos socials. Aquests dos fronts d'interessos poden coincidir. Però sovint no ho fan. El tema de les vacunes, per exemple, resulta simptomàtic. Les dues terceres parts de les investigacions que realitza el sector privat es dediquen a les quatre vacunes destinades a compradors del món desenvolupat: hepatitis B, herpes, grip i paludisme (destinada als qui visiten les regions amb risc). Aquest és un procés que es configura com un cercle tancat. Les noves tecnologies requereixen grans inversions, que només poden fer els grups econòmics gegantins, i aixó potencia encara mes el procés de concentració. L'Estat sol jugar a favor d'aquests mecanismes. Els fons públics financen sovint, directament o indirectarnent, els interessos privats que creen tecnologia de punta. També les ciències més pures corren el perill de deixar de ser un producte i convertir-se en una propietat. No manquen exemples d'intents d'apropiació dels productes de la ciéncia: des de l'espai fins al genoma humà. La lluita per l'apropiació és tan salvatge que se salta tots els principis dels codis socials.”

Ramentol, Santiago. Els silencis de la ciència. Tres i quatre. València. 2000. pg. 81

3. Compara les següent vinyetes del Roto i extrau les teues conclusions:


30

4. Ara compara el sentit de les vinyetes amb el del següent text. Per a fer-ho, extrau

la idea fonamental del text i analitza els exemples que posa. Compara aquestos

exemples amb el significat de els vinyetes:

“De fet, una de les grans batalles comercials actuals gira entorrn als aliments transgènics o, si es vol, els organismes genèticament modificats. S'ha obert, en aquest sentit, una escaramussa comercial entre Europa i els Estats Units, en la qual els científics es troben plenament implicats. Ni ells mateixos no es posen d'acord. I les opinions basculen entre els qui pensen que els aliments transgènics són innocus (generalment relacionats amb les empreses productores) i els qui diuen que són una amenaça per a la salut dels humans i el medi; entre els qui creuen que significaran la fi de la fam al món i els qui sostenen que només són un gran negoci per a les companyies transnacionals i augmentaran la dependència i la misèria. Es tracta d'un mercat en plena expansió en el qual es juguen gairebé 2 bilions de dòlars l'any, en el marc d'una lluita sense treva que té caires tant econòmics com polítics. Amb l'obsessió per obtenir beneficis, els empresaris reclamen imaginació als científics. I així han creat llavors transgèniques de les quals s'obtenen plantes estèrils de blat de moro, patates, tomáquets, soia o cotó. Així els agricultors han de comprar llavors noves (naturalment patentades per una multinacional) cada vegada que volen fer una altra collita. Aquesta idea genial rep el nom de Terminator. En aquesta batalla comercial, els científics fan el paper dels sacerdots d'una nova secta. Són una casta a part. Oficien ritus secrets. Utilitzen un llenguatge inintel-ligible. I juguen a favor del poder. Perquè el poder no vol especulació ni comprensió del món, sinó eficàcia i beneficis. Un científic és capaç de detenir les seves investigacions si és conscient que, tot desviant-se dels seus objectius socials, posen en perill els drets de l'ésser humà o només cerquen els beneficis comercials? Aquesta és una pregunta clau que generalment (i llevat d'honroses excepcions) obté una resposta contundent: no.”

Ramentol, Santiago. Els silencis de la ciència. Tres i quatre. València. 2000. pg. 89-90


31

2. Publicitat i pensament

Objectius: analitzar críticament la publicitat a internet com a punt de partida per a desvetllar

els prejudicis que subjauen en ells. Utilitzar la publicitat com a recurs didàctic per

desenvolupar les habilitats filosòfiques de clarificació de conceptes, seguiment

d’argumentacions, recolzament racional d’opinions, argumentació d’idees i persuasió.

Material : Recull personal de l’alumnat de les cinc publicitats que han trobat en la seua

navegació habitual.

Desenvolupament: Llegir el text previ sobre l’actitud filosòfica i pensar sobre les qüestions.

Després comentar els anuncis seleccionats per l’alumnat, posteriorment amb detall i anàlisi

més detallada, tal i com s’indica a les activitats.

1.4. Un llanterner, si us plau!:

Text

I FONTANERÍA FILOSÓFICA.AGUA Y PENSAMIENTO ¿Se parece la filosofía al oficio de reparar tuberías? Los he comparado en

varias ocasiones con la pretensión de subrayar la idea de que filosofar no sólo es algo sublime, elegante y difícil, sino también necesario.

No es una actividad opcional. La idea causó cierta sorpresa, y a veces se la ha considerado un tanto indigna. La cuestión de la dignidad es muy interesante, y volveré sobre ella al final de este capítulo. Primero, no obstante, me gustaría abundar algo más en la comparación.

La fontanería y la filosofía son actividades que surgen debido a que culturas complejas como las nuestras cuentan, bajo su superficie, con un sistema bastante intrincado que por regla general pasa inadvertido, pero que a veces no funciona adecuadamente. En ambos casos, esto puede tener graves consecuencias. Cada sistema satisface necesidades vitales de quienes viven por encima de él. Resulta difícil arreglarlos cuando fallan, ya que ninguno de los dos se diseñó conscientemente para operar como un todo. Se han realizado numerosos intentos para reformarlos. No obstante, ambos presentan complicaciones que, por lo general, están demasiado extendidas como para permitir un comienzo radicalmente nuevo.

Ninguno de los dos sistemas tuvo un único diseñador que conociera con exactitud las necesidades a las que tendría que hacer frente. Por el contrario, ambos han crecido imperceptiblemente a lo largo de los siglos del mismo modo en que lo hacen los organismos, y se ven sometidos a constantes y paulatinas alteraciones que responden a los cambios de demanda generados por la complejización de los modos de vida que se desarrollan por encima de ellos. Consiguientemente, ambos sistemas han acabado por volverse muy intrincados. Cuando aparece algún problema, se precisa de una técnica especializada, si es que se pretende tener alguna esperanza de localizarlo y corregirlo.

Midgley, Mary . Delfines, sexo y utopías. Doce ensayos para sacar la filosofía a la calle. FCE. 2002. p. 13


32

1. Subratlla al text la comparació que fa l’autor entre l’activitat filosòfica i la de

llanterner. Posteriorment esquematitza-la per passes.

2. Saps què és una metàfora? I un prejudici? Informa’t i explica-ho.

3. Quines són les canonades que el filòsof ha de reparar? Explica-les i posa exemples

de la vida quotidiana.

4. Hi ha canonades d’aquestes velles i amb goteres a l’internet?

5. Què et sembla si comencem per buscar-ne a la publicitat? Anem per feina!

1.5. Tinc goteres, una revisió integral!:

Text audiovisual: recull de publicitats d’internet

1. Seleccionar cinc publicitats que es trobeu habitualment en la vostra navegació a

internet. Heu de fer una graella amb les següents dades:

PRODUCTE

ANUNCIAT

ON? FREQÜÈNCIA L’HAS

VISITAT?

RELACIÓ AMB

INTERESSOS

PERSONALS

2. Quin és el mecanisme per captar l’atenció del navegant? És el mateix que a la

televisió? Enumera els mecanismes de publicitat a la xarxa, Banners, Spam, etc.

3. Ara heu de reflexionar sobre les imatges que us aporten de la realitat els anuncis.

Heu de llegir el text següent i extraure la idea fonamental:


33

Text

Comencem, doncs, per veure què vol dir això que és el que busquem o el que esperem que tot sovint no ens deixa veure. A qualsevol dels que m'escolteu us haurà passat de buscar sobre una taula desordenada unes tisores o unes ulleres i no veure-les tot i passar-hi un i altre cop els ulls per sobre. Per què no les vèieu? Si reflexioneu un cop les haureu trobades, us adonareu que no les vèieu, tot i que eren allí, perquè buscàveu unes tisores o unes ulleres "obertes", i, pel fet de ser tancades, no corresponia l'esquema que dúieu al cap amb la sensació que us arribava als ulls. Com que teníeu ja una imatge del que cercàveu, heu passat la vista sobre els objectes, però no els heu "vist". I no els heu vist perquè ja els "vèieu" dins de vosaltres; perquè en teníeu ja una idea tan precisa que, en no casar exactament amb l'estímul visual, literalment us ha "passat per l'ull".

De vegades aquesta expectativa arriba a ser tan poderosa que ella mateixa transforma i fa a la seva mida l'objecte conegut. De segur que més d'una vegada us haureu trobat amb una persona de la qual abans ja us havien dit: aquest noi és un homosexual, o un trepa, o un típic madrileny, o el que sigui. A1 cap d'un temps de tractar-la haureu descobert sens dubte que es tracta d'una personalitat complexa i matisada com totes, i no simplement un adjectiu. Però si penseu llavors en la primera impressió que en vau tenir segurament recordareu que estava molt dominada o configurada per la imatge que us n'havien donat, i que va ser precisament contra aquesta imatge que el vàreu arribar a conèixer.

El que imaginem d'una cosa, doncs, el que d'antuvi sabem d'una persona, és sovint allò que interfereix en el seu coneixement efectiu.

Xavier Rubert de Ventós ¿Per què filosofia? Ed 62. pg.25

4. Què penseu, que els anuncis us lleven aquestos prejudicis o que es nodreixen

d’ells? Les imatges dels anuncis busquen trasbalsar-vos o tranquil·litzar-vos?

Aleshores l’actitud amb que veiem els anuncis és filosòfica o natural?

5. Potser que amb els anuncis passe una cosa semblant a la que insinua la vinyeta

següent? Raona el sentit que pot tenir segons el text anterior:


34

6. Creus que pot tenir alguna cosa a veure amb la vinyeta següent? Quina? Intenta

posar-li paraules.

7. Llig el text següent i extrau les argumentacions:


35

Text

"Todos los totalitarismos, sean del pasado o del presente, tienen en común la unidimensionalidad en la mirada sobre el mundo. Frente a ellos el poder de la cultura conduce, o debería conducir, a la duda, a la complejidad, a la tensión. La formación del hombre únicamente tiene su razón de ser en cuanto descubrimiento de las inagotables interrogantes que acompañan a las escasas respuestas. Es justo que aspiremos al mayor número de certezas posibles, pero lo que auténticamente enriquece nuestra vida es el peregrinaje que realizamos por el ilimitado mundo de las preguntas. Por eso acumulamos saberes que nos son útiles e imprescindibles, pero el gran saber es un perpetuo giro alrededor del enigma. Y es precisamente ahí donde reside la fuerza educadora de la poesía, del arte, de la filosofía. La radical utilidad de esas actividades esencialmente inútiles."

Argullol, R. "La tiranía de la actualidad" El país 9-7-95

8. I el text següent, quines paraules relaciona? Estàs d’acord amb la relació que

establix?

Text

"la crisi de les grans màquines de condicionar -família, escola, església, exèrcit- i el fracàs dels estats totalitaris que aplicaven a gran escala l'adoctrinament de masses han pogut fer creure que el ciutadà tornaria a trobar una autonomia sense traves. És una il·lusió. Sota d'una aparent tranquilitat, tot indica, al contrari, el reforçament del control social (...) Efectivament, es posen en marxa nous mètodes de condicionament més subtils, més insidiosos i més eficaços, mentres sorgixen tècniques "últim crit" a base de l'electrònica i la informàtica, per a seguir el rastre que deixen els ciutadans en el seu camí, revelar les desviacions i castigar als desencarrilats. Ningú està fora de perill.(...)

La televisió, els videojocs, la publicitat, els sondejos i el màrqueting són les noves tècniques de persuasió que tenen com a objecte la domesticació de les ànimes.

Ignacio Ramonet. Le Monde Diplomatique

9. Planteja una pregunta a cada anunci. La pregunta a la que l’anunci és resposta.

Reflexiona després amb el següent text:

La millor manera d'aproximar-se a la filosofia és plantejar-se algunes preguntes filosòfiques:

Com es va crear el mon? Hi ha alguna voluntat o significat darrera de tot el que passa? Hi ha alguna mena de vida després de la mort? Com podem respondre aquestes preguntes? I més important encara: com hem de viure? L'home ha contestat aquestes preguntes al llarg dels segles. No sabem de cap cultura que no li hagi interessat què és l'home i d'on ve el món.

En veritat no n'hi ha tantes, de preguntes filosòfiques. Ja n'hem plantejat algunes de les més importants. Però la història ens ofereix moltes respostes diferents per a cada pregunta. Es més fàcil fer preguntes filosòfiques que no pas respondre-les. També avui, cada individu ha de descobrir la seva pròpia resposta a aquestes preguntes. Una enciclopèdia no ens diu si Déu existeix, o si existeix una altra vida després de la mort. L'enciclopèdia tampoc no ens diu com hem de viure. Però si llegim el que han cregut altres persones, podrem tenir el nostre propi punt de vista

Jostein Gaarder. El Món de Sofia. Empúries. Pg. 24


36

10. Les preguntes que heu fet tenen alguna cosa a veure amb les que es fa la vinyeta següent? 11. Redacció: Creus que la filosofia te alguna cosa a veure amb tot açò? Intenta elaborar una explicació del paper de la filosofia en relació amb la publicitat.


37

3. Del mite al logos: Del cor a la raó

Objectius: Entendre el pas del mite al logos com un fenomen que encara avui està en trànsit.

Comparar aquest pas amb les explicacions emotives de la vida i les explicacions més

racionals.

Material : Dos programes de televisió, un del cor i altre de debat. Textos sobre mitologia i la

seua explicació.

Desenvolupament: Llegir els textos mitològics i comparar-los amb els programes del cor.

Comentar després textos filosòfics i comparar-los amb programes de debat.

3.1. Quins bojos els clàssics!

Textos mítics

"Abans que tot va existir El Caos, després Gea, la d'ampli pit, seu sempre segura de tots els Immortals que habiten les nevades cimes de l'Olimp. En el fons de la terra d'amples camins va existir el tenebrós Tàrtar. Finalment, Eros -el més bell entre els déus immortals- que afluixa els membres i captiva de tots els Déus i els hòmens el cor i la sensata voluntat en els seus pits.

Del Caos van sorgir Erebo i la negra nit. Al seu torn, de la Nit van nàixer l'Èter i el Dia, als que va parir prenyada per contacte amorós amb Erebo.

Gea va donar vida primer a l'estrelat Urà amb les seues mateixes proporcions, perquè la continguera per totes les bandes i poder ser així seu sempre segura per als feliços déus.

També va donar a llum a les grans Muntanyes, deliciós domicili de les Nimfes que habiten en els boscosos muntanyes.

Ella igualment va parir a l'estèril pèlag d'agitades onades -al Pont- sense mediar el grat comerç.

Després, gitada amb Urà, va parir a l'Oceà de profunds corrents, a Ceos a Crios, a Hiperió, a Jàpet, a Tea, a Rea, a Temis, a Mnemosine, a Febe la d'àuria corona i a l'amable Tetis.

Va nàixer després d'ells -el més jove- Cronos, de ment retorçuda, el més terrible dels fills, i es va omplir d'un intens odi cap a son pare. També van nàixer de Gea i Urà : Cotos Briáreos i giges, monstruosos monstres.

Perquè bé, tots els que van nàixer de Gea i Urà - els fills més terribles- estaven irritats amb son pare des de sempre. I és que al principi -perquè cap nasquera- Urà els retenia ocults en el si de Gea sense deixar-los eixir a la llum i es gaudia cínicament amb la seua malvada acció. (...)

La monstruosa Gea es va alegrar terriblement en el seu cor i li va apostar (a Cronos) secretament en emboscada. Va posar en les seues mans una falç d'agudes dents i va dissimular perfectament la trampa.

Va vindre el poderós Urà conduint la nit, es va tirar sobre la terra desitjós d'amor i es va estendre per totes les bandes. El fill, eixint del seu amagatall, li va tractar d'aconseguir amb l'esquerra i empunyant amb la dreta la poderosa falç -enormes i d'esmolades dents- precipitadament va segar els genitals de son pare i de seguida els va tirar a la ventura per darrere."

Hesiodo, Teogonia.


38

Textos mítics (2)

18. NATURALESA I FETS D'AFRODITA a. Rares vegades es podia convéncer a Afrodita perquè prestara a les altres

deesses el seu cenyidor màgic, que feia que tots s'enamoraren de la seua portadora, perquè era zelosa de la seua posició. Zeus l'havia donat en matriomoni a Hefest, el déu ferrer coix; però el verdader pare dels tres fills que ella li va donar -Fobos, Deimos i Harmonia- era Ares, el robust, l'impetuós, ebri i buscabregues Déu de la Guerra. Hefest no es va assabentar de la infidelitat fins que una nit els amants es van quedar massa temps junts en el llit en el palau d'Ares en Tràcia; quan Heli es va alçar els va veure en el seu entreteniment i li va anar amb el conte a Hefest.

b. Hefest es va retirar irat a la seua fragua i, a colps de martell, va forjar una xarxa de caça de bronze, fina com una teranyina però irrompible, que va lligar secretament als pals i els costats del seu llit matrimonial. A Afrodita, que va tornar a Tràcia tota somriures i li va explicar que havia estat ocupada a Corint, li va dir: «Et pregue que m'excuses, volguda esposa, però prendré unes breus vacacnces a Lemnos, la meua illa favorita.» Afrodita no es va oferir a acompanyar-lo i en quant es va haver perdut de vista es va afanyar a cridar Ares, el qual va arribar de seguida.

Els dos es van gitar alegrement, però quan van voler alçar-se a l'alba es van trobar enredats en la xarxa, nus i sense poder escapar. Hefest va tornar del seu viatge i els va sorprendre allí i va cridar totes els déus perquè hi haguessen testimonis del seu deshonor. Després va anunciar que no posaria en llibertat a la seua esposa fins que li tornaren els valuosos regals amb què havia pagat a Zeus, son pare adoptiu.

c. Els déus van córrer a presenciar el compromís en què es trobava Afrodita, però les deesses, per delicadesa, es van quedar en els seus allotjaments. Apol·lo, tocant dissimuladament amb el colze a Hermes, li va preguntar: «No t'agradaria estar en el lloc d'Ares, malgrat la xarxa?»

Hermes va jurar pel seu cap que li agradaria encara que hi haguera tres vegades més xarxes i totes les deesses el miraren amb desaprovació. Açò va fer que ambdós déus rigueren sorollosament, però Zeus estava tan disgustat que es va negar a tornar els regals de boda o a intervindre en una disputa vulgar entre un marit i la seua esposa, declarant que Hefest havia comés una favada al fer públic l'assumpte. Posidó, qui, al veure el cos nu d'Afrodita, s'havia enamorat d'ella, va ocultar els seus zels d'Ares i va simular que simpatitzava amb Hefest.

-Ja que Zeus es nega a ajudar -va dir-, jo m'encarregue que Ares, com a preu per la seua llibertat, pague l'equivalent dels regals de boda en qüestió.

-Tot està molt bé -va replicar Hefest lúgubrement-, però si Ares no complix, tu hauràs d'ocupar el seu lloc davall la xarxa.

-En companyia d'Afrodita? -va dir Apol·lo rient. -Jo no puc creure que Ares no complirà -va dir Posidó noblement-, però si així

fora, estic disposat a pagar el deute i casar-me jo mateix amb Afrodita. En conseqüència, Ares va ser posat en llibertat i va tornar a Tràcia, i Afrodita

va anar a Pafos, on va renovar la seua virginitat en el mar. d. Afalagada per la franca confessió feta per Hermes que l'amava, Afrodita va

passar poc després una nit amb ell i el fruit de la seua unió va ser Hermafrodit, un ser de doble sexe; igualment complaguda per la intervenció de Posidó en el seu favor, 1i va donar dos fills, Va Rodo i Heròfil. No cal dir que Ares no va complir, al·legant que si Zeus no pagava, per què havia de pagar ell? Al final ningú va pagar, perquè Hefest


39

estava bojament enamorat d'Afrodita i no tenia verdadera intenció de divorciar-se d'ella.

e. Més tard Afrodita es va entregar a Dionis i va tindre amb ell a Príap, un xiquet lleig amb enormes òrgans genitals; va ser Hera qui li va donar eixe aspecte obscé, perquè censurava la promiscuïtat d'Afrodita. És jardiner i porta una podadora.

f. Encara que Zeus mai es va gitar amb la seua filla adoptiva Afrodita com alguns diuen que va fer, la màgia del seu cenyidor el va sotmetre a una temptació constant i al final va decidir humiliar-la fent que s'enamorara desesperadament d'un mortal. Este era el bell Anquises, rei dels dàrdans i nét d'Ilo, i una nit, quan ell dormia en la seua cabanya de pastor en la muntanya Ida de Troia, Afrodita el va visitar disfressada de princesa frígia, abillada amb una enlluernadora túnica roja, i es va gitar amb ell en un llit format amb pells d'óssos i lleons, mentres les abelles brunzien somnolentament al seu voltant.

Quan es van separar a l'alba ella li va revelar la seua identitat i li va fer prometre no contar-li a ningú que havia dormit amb ell. Anquises es va horroritzar al saber que havia descobert la nuesa d'una deessa i li va suplicar que li perdonara la vida. Ella li va assegurar que res havia de témer i que el seu fill seria famós. ...Alguns dies després, quan Anquises bevia amb els seus companys, un d'ells va preguntar: «No preferiries dormir amb la filla de fulano de tal que amb la pròpia Afrodita?» «No -va contestar Anquises incautament-. Havent dormit amb ambdós, la pregunta em pareix absurda.»

g. Zeus va aconseguir escoltar esta jactància i va llançar contra Anquises un raig, el qual l'hauria matat al moment si Afrodita no haguera interposat el seu cenyidor i desviat el raig, que va caure en terra als peus d'Anquises. No obstant, la sacsada va debilitar de tal manera a Anquises que mai més va poder mantindre's dret, i Afrodita, després de donar a llum al seu fill Eneas, no va tardar a perdre el seu apassionament per ell.

Graves, Robert. Los mitos griegos (I) Alianza Editorial. Madrid. 1988. (pg. 79-83)

1. Qui són els autors dels textos? Elabora una fitxa biogràfica d’ells amb l’època a que

pertanyen i les característiques de la mateixa.

2. Analitza i assenyala amb exemples el tipus de llenguatge que s'utilitza en el relat. Si es

tracta d’un llenguatge poètic, literari, científic, filosòfic, culte, popular... Assenyala les

metàfores, símils, paraules tècniques, girs populars, frases fetes...

3. Fixa't en els personatges que intervenen, qui són? Quins motius els mouen a actuar?

Són interessos materials, raons elaborades, sentiments espontanis, passions

arravatades, càlcul egoista, raons morals? Quines conclusions pots extraure sobre la

manera de comprendre el món i les relacions humanes dels qui escolten o lligen el

text?

4. Quins temes tracten? Penses que són les preocupacions fonamentals de la humanitat, o

només dels éssers humans d’aquells temps?

5. Quina intenció té el relat? Vol educar, distraure, generar sentiments, controlar? Per a

què i qui s'escriu?


40

6. Qui creus que arreplega aquestes intencions, objectius i interessos avui en dia? La

família, la religió, la ciència, el cinema, la televisió...?

3.2. I sorgí el seny i la serietat...amb la filosofia

Textos dels primers filòsofs

TALES DE MILET (s. VII a.d.C.)

85 La mayoría de los primeros filósofos creyeron tan sólo principios a aquellos que se dan bajo la forma de la materia; pues afirman que el elemento y principio primero de todas las cosas es aquel a partir del cual todas las cosas existen y llegan por primera vez al ser y en el que terminan por convertirse en su corrupción, subsistiendo la sustancia pero cambiando en sus accidentes; porque tal naturaleza se conserva siempre..., pues es necesario que haya alguna sustancia natural, una o múltiple, de la que nazcan las demás, mientras ésta se conserva. Respecto al número y la forma de tal principio no todos están de acuerdo, sino que Tales, el iniciador de tal tipo de filosofía, dice que es el agua (por lo que manifestó que también la tierra está sobre el agua), tomando, tal vez, dicha suposición de la observación de que el alimento de todas las cosas es húmedo y que el calor mismo surge de éste y vive por éste (el principio de todas las cosas es aquello de donde nacen); de aquí dedujo su suposición y del hecho de que la semilla de todas las cosas tiene una naturaleza húmeda; y el agua es el principio natural de las cosas húmedas.

85 Aristóteles, Met. A 3, 983 b 6

ANAXIMANDRE DE MILET (s.VI a.d.C.)

"El principi (Arjé) de tots els sers és indefinit (to ápeiron)...i les coses perixen en el mateix que els va donar el ser, segons la necessitat. I és que es donen mútuament justa retribució per la seua injustícia, segons la disposició del temps."

"Anaximandre va dir que la terra es troba enlaire , sense res que la sostinga, però que roman quieta per l'equidistància de totes les coses; que la seua forma és corba, redona, semblant a una columna de pedra, i que estem sobre una de les superfícies, però que hi ha una altra per l'altre costat. Afirma que les estreles són un cercle de foc, segregades del foc del cosmos i rodejades d'aire."

"Diu que els primers animals van nàixer en l'aigua, rodejats de corfes espinoses, però que a l'avançar en edat van eixir a terreny sec i una vegada que la corfa es va esgarrar van canviar de forma de vida al poc de temps."

HERÀCLIT DE EFES (s.VI-V a.d.C.):

"(1) D'esta raó (logos), que existix sempre, resulten desconeixedors els hòmens, tant abans de sentir-la, com després d'haver-la oïda al primer, perquè, encara que tot transcorre conforme a esta raó, s'assemblen a inexperts tenint com tenen experiència de dits i fets; d'estos que jo vaig descrivint, descomponent cada un segons la seua naturalesa i explicant com es troba. Però als altres hòmens els passa inadvertit quant fan desperts, igual que s'obliden de quant fan dormits."

"(8) La verdadera naturalesa agrada d'ocultar-se" "(30) Este orde del món, el mateix per a tots, no ho va fer déu ni cap home, sinó

que va ser sempre, és i serà; foc sempre viu, sobrepost segons mesura i apagat segons mesures."


41

"(13) Els porcs disfruten més del fang que de l'aigua neta" "(4) els ases preferirien els desperdicis a l'or". "(12) Als que penetren en els mateixos rius aigües diferents i diferents els

corren per damunt" "(51) No comprenen com el divergent convergix amb si mateix; acoblament de

tensions oposades, com el de l'arc i la lira."

PARMÈNIDES D'ELEA (s.VI-V a.d.C.)

"Ea doncs, que jo vaig a contar-te els únics camins de busca que cal concebre: l'un, el que és i no és possible que no siga, és ruta de Persuasió, perquè acompanya a la Veritat; l'altre, el que no és i el que és necessari que no siga este t'assegure que és senda totalment inescrutable. I és que no podries conéixer el que no és ni prendre-ho en consideració. Perquè el que cal concebre i el que és possible que siga, són una mateixa cosa."

1. Qui eren els autors dels textos? Elabora una fitxa biogràfica de cadascun d’ells amb

l’època a que pertanyen i les característiques de la mateixa.

2. Analitza i assenyala amb exemples el tipus de llenguatge que s'utilitza en els textos. Si

es tracta d’un llenguatge poètic, literari, científic, filosòfic, culte, popular... Assenyala

les metàfores, símils, paraules tècniques, girs populars, frasses fetes...És el mateix

llenguatge que amb el mite? Què ha canviat?

3. Intervenen els personatges dels mites? En què s’han convertit aquestos personatges?

Quines raons expliquen els successos? Són raons materials, sentimentals, espontànies,

passionals, calculades, egoistes, morals? Quines conclusions pots extraure sobre la

manera de comprendre el món i les relacions humanes dels qui escolten o lligen

aquestos textos?

4. Quins temes tracta? Són els mateixos dels mites? Ha desaparegut algun tema? Penses

que són les preocupacions fonamentals de la humanitat, o només dels éssers humans

d’aquells temps?

5. Quina intenció té el relat? Vol educar, distraure, generar sentiments, controlar? Per a

què i qui s'escriu? Ha canvia la intenció o el públic?

6. Qui creus que arreplega aquestes intencions, objectius i interessos avui en dia? La

família, la religió, la ciència, el cinema, la televisió...?


42

3.3. Explicacions sobre l’anomenat pas del mite al logos

El mite i el logos El pensament filosòfic va sorgir fa dos mil cinc-cents anys, en contrast amb el

pensament arcaic, que havia permés als humans orientar-se en el món durant els mil·lennis precedents. Al seu torn, el pensament arcaic no era sinó l'elaboració d'idees i impulsos els orígens del qual poden ser buscats en les èpoques prehistòriques en què els nostres remots avantpassats aprenien a articular lingüísticament el món que els rodejava...

Seria erroni suposar que el pensament arcaic va ser més tard completament desplaçat pel filosòfic o el científic. En la història intel·lectual de la humanitat, un nou tipus de pensament no desplaça mai del tot a l'anterior, sinó que, més bé es superposa a ell.

La nostra manera de pensar en un moment donat consta de molts estrats, com una ceba. En el centre estan els més primitius impulsos i intuïcions, que es van formar a través de molts milions d'anys d'evolució biològica. Altres capes representen estrats arcaics de pensament, seguides de capes més externes de pensaments filosòfics i científics. Els mètodes formals i informàtics característics del nostre temps són com la pell de la ceba. Constituïxen la part més visible i característica de la nostra cultura, però seria ingenu confondre la ceba amb la seua pell."

Jesús Mosterín. História de la filosofia.

1. Definix i explica en quina relació es troben pensament arcaic i filosòfic. Defineix cada

un d’ells i posa exemples que els il· lustren.

2. De quina manera es dóna el pas d'un a un altre?

3. Analitza el símil de la ceba i opina sobre la seua conveniència per a explicar el tema

tractat. Te s'ocorre un altre símil millor?

4. Que vol dir l'autor amb què seria ingenu confondre la ceba amb la seua pell?

5. Quin dels dos tipus de pensament predomina a la televisió?

Puntualitzo: Encara que les qüestions filosòfiques ens afecten a tots, no tots

podem ser filòsofs. Per moltes raons, la majoria de la gent està tan capficada en les coses de cada dia, que deixen enterrada la seva capacitat de sorpresa. ¡Entren a la pell del conill, s'hi instal·len còmodament i s'hi queden fins al final de la seva vida).

Per als nens, el món -i tot el que hi ha dins seu- és nou: és sorprenent. La major part dels adults veu el món com una cosa absolutament normal.

Els filòsofs són, en aquest sentit, una notable excepció. Un filòsof mai s'acaba d'acostumar al món. Per a ell, o ella, el món continua sent una mica absurd, fins i tot una mica desconcertant i enigmàtic. D'aquesta manera, els nens i els filòsofs comparteixen una facultat bàsica. El filòsof té una sensibilitat igual que la d'un nen, que li dura tota la vida.

Per tant, ara has de triar, Sofia. ¿Ets una nena que encara no s'ha cansat del món? O ets una filòsofa que ha jurat no cansar-se'n mai?

Si fas que no amb el cap, i no et veus ni com una nena ni com una filòsofa, llavors estàs tan acostumada al món que ja no hi ha res que et pugui sorprendre. Vés amb compte, llavors: corres perill. Per això reps aquest curs de filosofia: per si de cas.


43

No deixaré que t'afegeixis o la lista dels apàtics i dels indiferents. Vull que tinguis una ment desperta.

El curs és gratuit i, per tant, na et tornen els diners si no l'acabes. Tot i així, el pots interrompre quan vulguis. En cas que ho decideixis així, deixa'm un missatge a la bústia. Una granota viva seria una bona contrasenya. Que sigui alguna cosa verda, almenys, perqué si no, el carter s'espantarà.

Gaarder, Jostein. El món de Sofia. Empúries, pg. 30

6. I tu, què preferixes, viure una vida desperta o indiferent?

7. Quin paper complix la sorpresa o la capacitat de sorprendre's en la vostra vida?

8. Llig el següent text i pensa, En quin lloc del conill preferiries viure?

Resumint: es treu un conill blanc d'un barret de copa. Com que és un conill extremadament llarg, el truc dura milions d'anys. Tots els

mortals neixen a la punta dels pèls del conill, on són capaços de dubtar de la impossibilitat del truc. Però amb els anys van endinsant-se a la pell del conill. I allí s'hi queden. I s'hi troben tan còmodes que no s'arrisquen a pujar a lo punta deis fràgils pèls una altra vegada.

Només els filòsofs gosen embarcar-se en aquesta perillosa expedició als límits de la llengua i de l'existència. Alguns cauen, però altres s`aferren desesperadament als petits pèls i criden a la gent que reposa a les profunditats de la pell suau del conill, prenent begudes i menjars deliciosos: -Senyores i senyors -diuen--. Flotem en el buit. Però ningú no els fa cas.

-Que pesats! -diuen. I els altres continuen parlant: Em podries passar la mantega, sisplau? Com van

els nostres valors, avui? A quant van els tomàquets? Has sentit que la Lady Di espera un altre fill?

Gaarder, Jostein. El món de Sofia. Empúries, pg. 31

9. Quan mirem la tele en quina part del conill ens trobem? Per què?

10. Què signifa aquest còmic de Krahn?


44

3.4. Els sorgiment del pensament humà

“En este sentido, puede decirse que el pensamiento religioso ya es una actividad cuasi filosófica; pero con todo, hablar de filosofía sería un terrible abuso de lenguaje porque, justamente, no se trata de una actividad crítica. Además, aparte de Grecia, y con un origen casi en la misma época-aquella que Jaspers llamaba Achsenzeit, el "período axial" de la historia universal, entre los años 200 y 800 a. C., la época de los profetas en Israel, del Buda en la India, pero también, la época del florecimiento de la filosofía hindú y de Confucio en China-, en otras historias, en otras tradiciones, especialmente en la India y en China, tenemos algo que es "como filosofía". Es innegable. El tema es inmenso y exigiría una discusión aparte. Pero brevemente, cuál es la diferencia entre esta filosofía y aquella que nace en Grecia, y que por medio de la historia europea se convirtió en la filosofía a secas? Se trata ya sea de una filosofía de corte, ya sea de una filosofía propia a un medio sacerdotal o de una filosofía de pensador solitario; nunca encontramos en ella ese grado de implicación en la actividad de la colectividad social que constatamos en Grecia. (Aunque habría mucho para decir, claro está, sobre la dimensión social y política de los movimientos confucionista y taoísta en China...) Es a la vez esencialmente especulativa, y en la India, complementaria de los textos sagrados. Incluso cuando el comentario se vuelve muy radical, aunque no se limita a una simple interpretación de los textos sagrados como en otros casos, sigue siendo, con todo, una filosofía ancilar, para tomar el término medieval. Y pienso que es imposible desconocer la relación entre este c:arácter de la filosofía hindú o china -que, in lis own right, como dicen los ingleses, es una gran filosofía- y la ausencia de verdadero movimiento político en estas sociedades. Pues siguieron siendo sociedades tradicionales, que cuando mucho, como en China, sólo conocieron conflictos sociales y políticos episódicos, explosivos, que muy a menudo tomaron la forma de levantamientos de campesinos, etcétera, pero nunca estuvieron articulados, nunca afrontaron de manera directa la cuestión de la institución de la colectividad política.”

Castoriadis, C. Lo que hace a Grecia. 1. De Homero a Heráclito. FCE. P. 72 Qüestions:

1. Com s’anomena el periode històric comprés entre els anys 800 a 200 a e.? Per quins aspectes

es caracteritza? Què va sorgir en aquest temps i on?

2. Què diferència la filosofia d’altres disciplines com la religió? Enumera les característiques i

després explíca-les en conjunt.

3. Quina relació existeix entre la filosofia i la societat en la qual naix? Quines característiques

són necessàries per a que aparega.


45

2. LA CIUTADANIA

A- Introducció teòrica per a l’alumnat 1. El concepte de ciutadania. Definició i sentits.

La ciutadania s'ha convertit, en els últims temps, en assumpte d'enfrontament i terreny de disputa política. La proposta del govern d'incloure una nova assignatura en els plans d'estudi que s'ocupe específicament de l'educació ciutadana ha alçat en peu de guerra a aquells que creuen que una assignatura d'aquest tipus es podia convertir en un instrument d'adoctrinament polític i moral. Però més enllà d'aquestes lluites polítiques, l'educació per a la ciutadania és un instrument necessari per a formar ciutadans que convisquen de manera lliure i respectuosa en una societat democràtica. Ja siga en forma d'assignatura separada i independent, o de manera transversal en totes les assignatures del currículum, l'educació per a la ciutadania està present en els plans d'estudi de tota Europa. Però, què és concretament la ciutadania? En què consistix aquest concepte que acumula sobre si tanta controvèrsia?

Perquè en realitat, la ciutadania no és més que el vincle polític i moral que manté unida a la humanitat en un règim democràtic que reconeix el dret dels ciutadans a expressar les seues opinions i a triar els seus representants, en el marc del respecte a una sèrie de drets fonamentals i inalienables, que són els drets humans. La ciutadania forma ciutadans, i el ciutadà és aquell subjecte polític que vol viure en societat, però sense tuteles polítiques que limiten la seua capacitat de decisió. El ciutadà és un subjecte responsable dels seus actes, que exercix la seua llibertat i respecta la dels altres, que vol conviure amb els seus congèneres, respectant la seua

dignitat i reconeixent-los els seus drets. Per tant, la ciutadania és el fonament moral, social i polític de la convivència pacífica entre les persones. Vistes així les coses, no sembla molt perillosa aquesta idea, ans al contrari es mostra com absolutament necessària per a mantindre la cohesió social. Però malgrat aquest caràcter beneficiós per a la convivència social, no podem deixar de reconéixer que la realitat social que ens rodeja està repleta de conflictes, violacions de drets fonamentals, abús de poder i guerra. Per això és necessària l'educació en la consciència ciutadana, perquè els perills que aguaiten a la convivència pacífica són grans, i només des del foment d'actituds democràtiques i respectuoses, aconseguirem millorar els nivells de convivència i respecte a la dignitat humana. Ho veurem més avant, la ciutadania no és un concepte que s'adquirix per a tota la vida, sinó que ha de ser contínuament revisat, reinventat i reivindicat. Eixa és la seua essència, el seu caràcter inacabat i obert. I les noves generacions tenen el dret i el deure participar en la seua gestació.

2. Ciutadania i drets humans Com hem dit abans, el concepte de ciutadania està íntimament lligat al de de drets humans. Malgrat que el concepte de ciutadà té el seu origen en l'antiguitat clàssica de la civilització grega, el seu origen modern es troba en la Il· lustració, i és ací on apareix reflectit en el primer document que reivindica el ciutadà lligat als seus drets inalienables: “La declaració de drets de l'home i el ciutadà” que l'Assemblea nacional francesa va proclamar en 1789,


46

immediatament després de la presa del poder revolucionària. Un poc abans, en 1776, i després de la declaració d'independència dels EUA, es proclamava la “Declaració de drets de l'home de Virginia”. En ambdós casos es tracta de defendre la idea de la igualtat jurídica i legal de tota la humanitat, i la defensa d'uns drets humans iguals i inalienables que protegisquen als éssers humans enfront dels abusos del poder. Aquesta idea, origen del concepte de ciutadania com referent de drets humans, socials i polítics, és la que arreplega la “Declaració de drets humans” que l'ONU va subscriure en 1948, poc després del final de la 2a Guerra Mundial, i que s'ha convertit en el referent bàsic en la defensa de la dignitat humana. Com podem apreciar, per tant, el fet de ser “ciutadans” ens conferix una sèrie de drets fonamentals que ens permeten viure amb dignitat i ens autoritzen a exigir respecte i llibertat. La ciutadania és una condició humana irrenunciable, que tenim pel fet de ser humans i que hauria de ser inviolable.

Però clar, la realitat és que aquestos drets de ciutadania depenen en massa casos, de les condicions polítiques concretes, i aquestes no sempre són les més respectuoses amb la dignitat humana. Però malgrat els incompliments, el fet de disposar d'un catàleg de drets fonamentals és un primer pas per a la seua exigència i posterior realització. Possiblement sense el referent ideal que representa el concepte de ciutadania i la seua plasmació en una declaració de drets humans, el món seria pitjor del que és.

3. Ciutadania i democràcia Evidentment, per a aconseguir que aquestos drets de què hem parlat, i que hem constatat que necessiten encara de més implantació, es realitzen en la pràctica, és necessària la difusió i enfortiment de la democràcia. La democràcia és a la ciutadania com l'aire a la vida, sense ella és impossible la formació de ciutadans. No en va el concepte de ciutadà va sorgir de la mà de la primera democràcia de la història, l'atenés, que per primera vegada va reconéixer el dret a triar i revocar als seus governants. Aquesta democràcia era encara molt imperfecta, després parlarem de les seues insuficiències, però ens va proporcionar l'aspiració humana a dotar-se d'un poder triat pel poble i la constitució del subjecte polític com a ciutadà.

La ciutadania constituïx i fonamenta els drets de participació política, llibertat d'expressió i respecte de totes les conviccions, polítiques, religioses i morals. La defensa contra l'opressió, la lluita contra la tirania i la promesa que mai tornaria a ocórrer una massacre com la que va succeir durant la 2a Guerra Mundial –Els camps de concentració, els milions de civils morts, la bomba atòmica-, van guiar els mandataris dels països del món a subscriure la Declaració de Drets Humans de què hem parlat. En l'article 21 es diu expressament: “tota persona té dret a participar en el govern

del seu país”. Lligant d'aquesta manera el reconeixement dels drets humans amb els drets civils i polítics que garantixen la democràcia. I tot això amb l'objectiu de garantir “la dignitat i els drets iguals i inalienables de la família humana”, tal com reconeix el preàmbul d'aquesta declaració. Per tant, els drets humans fonamenten el caràcter inviolable de la dignitat humana, que ha de ser reconeguda i potenciada a través d'un estat democràtic de dret, que té entre les seues obligacions fomentar entre els seus membres el sentiment de pertinença social i les virtuts de convivència que s'expressen davall el nom de ciutadania. L'estat democràtic de dret té com a missió educar els


47

ciutadans en les virtuts democràtiques, fomentar la pau i la convivència i dotar d'instruments de participació a estos ciutadans a fi d'articular societats dignes que garantisquen la felicitat social. 4. Origen i transformació de la ciutadania: la dialèctica exclusió-inclusió

Però malgrat la seua importància, el concepte de ciutadania no és un concepte estancat ni tancat, possiblement per això congrega tantes discussions sobre la seua implantació. De fet, la concepció de la ciutadania ha anat variant des del seu origen, en el segle V a.n.e., de la mà de Pèricles (com veurem en el tema 2 del bloc 4). Des del primer moment la seua implantació ha motivat confrontacions. La idea de ciutadania aplicada al

comú dels membres de la societat, va ser vista com un engany, com una igualació negativa que eliminava les diferències propulsores de la societat. El fet que el vot d'un fuster valguera el mateix que el d'un jutge no era una idea fàcil d'acceptar per un societat classista. A més, el concepte servia tant per a igualar com per a diferenciar i excloure, ja que només es considerava ciutadans als hòmens, nascuts a Atenes i arribats a la majoria d'edat. La resta, dones, estrangers, xiquets, no tenien cap dret, i les seues vides estaven sotmeses a la voluntat dels hòmens lliures. Es tractava, a més, d'una concepció de la ciutadania, limitada als aspectes públics i polítics (votar en l'assemblea, ser triat per als càrrecs públics, jutjar…), que encara no concebia els drets individuals com a part

important. Va ser el moviment il· lustrat dels segles XVI, XVII i XVIII el que va recuperar la idea de dignitat personal, d'autonomia política, d'independència religiosa. Però el concepte no va sorgir del no-res, primer es va defendre en el terreny religiós, de la mà dels moviments reformistes que defenien el lliure albir, després en el terreny científic, que exigien la possibilitat de pensar de manera científica i creativa més enllà de les imposicions religioses, i finalment es va defendre en el terreny moral i polític, orientant al moviment revolucionari il· lustrat. Aquestes idees van calar entre la intel·lectualitat de l'època, -Voltaire, Montesquieu, Rousseau, Diderot- que

van teoritzar sobre la dignitat humana, els valors intrínsecs de la humanitat; la llibertat, la igualtat, la fraternitat, i van defendre el dret a reivindicar-los políticament. El moviment polític va prendre el testimoni d'aquestes idees filosòfiques, i va amerar de ciutadania als independentistes americans, als revolucionaris francesos i als demòcrates anglesos. El resultat va ser la noció de ciutadà, que ampliava els drets polítics de l'antiguitat grega, i incorporava els drets individuals; la llibertat d'expressió i pensament, el dret de propietat i l'aspiració a la felicitat. Però en aquest cas, també s'excloïa alhora que s'igualava. Les dones no estaven incloses dins d'esta noció de ciutadà, i van haver de desenrotllar la seua lluita per a universalitzar el concepte incloent-les en el seu si. La “Declaració de drets de la dona” va ser el seu toc d'alerta a esta exclusió, que encara hui en dia, està pendent de solució.

Però el concepte il· lustrat de ciutadania excloïa també als desarrelats, als pobres, a qui no tenien propietat, que ni tan sols tenien el dret al vot en les primeres democràcies censatàries (sistema en què només votaven aquells ciutadans que superaven un nivell de renda determinat). Va haver d'arribar el segle XIX i l'eclosió del moviment obrer, que va ampliar el concepte als drets socials; dret al treball, a un sou digne, al descans i al respecte en l'exercici del seu treball. Encara hui en dia, en les nostres societats, les temptacions excloents en la conformació de la ciutadania, són molt forts. Per exemple, quan es neguen drets als immigrants pel fet de no ser nacionals, s'està excloent dels drets fonamentals a tot un col·lectiu humà que manté com a única diferència el seu origen nacional. I no diguem si


48

intervenen factors racistes o sexistes d'exclusió, i en este cas la discriminació és ja evident i intolerable. 5. Les generacions de drets. Per tot això, es poden distingir tres generacions de drets, que coincidixen amb el seu desenrotllament històric i que van omplint de contingut el concepte de ciutadania, en un procés d'ampliació i revisió que el dirigeix cap a la seua realització màxima i utòpica. Els drets dits de primera generació, o individuals i polítics (igualtat, llibertat, participació política) sorgits en el segle XVIII de la mà de les revolucions burgeses; els de segona generació o socials (al treball, al descans, a l'educació) que s'introduïxen en el segle XIX amb les revolucions proletàries; i els de tercera generació, o drets col·lectius (a la salut, a la cultura, al desenrotllament de la seua personalitat) que estan en plena reivindicació en l'actualitat. Però el tema no està tancat, ja que esta qüestió està contínuament sotmesa a discussió, ampliació o retall. Allò que de pitjor li podria passar al concepte de ciutadania, és creure que ja està aconseguida i que no cal fer res per a defendre-la o reivindicar-la. El fet de viure en un estat democràtic podria produir l'efecte que tot està fet, que la ciutadania se'ns conferix i ja no es perd. Res més lluny de la realitat. El camí ha de ser el de la reivindicació d'una ciutadania “proactiva”, és a dir, participativa, en contínua revisió i canvi, proposta per ciutadans actius i participatius, que demostren clarament no estar disposats a renunciar a les conquestes històriques del concepte de ciutadania. Les noves realitats produïdes per la globalització econòmica, el retall de drets socials, la immigració o els efectes de les noves tecnologies de la informació (Internet, la televisió, les telecomunicacions) poden debilitar el concepte de ciutadania, o ampliar-ho, dependrà del paper que els ciutadans del segle XXI vullguem exercir. 6. La ciutadania en l'actualitat: liberalisme vs comunitarisme. De fet, el concepte de ciutadania és objecte de discussió en l'actualitat, no en va es tracta d'un concepte central en la construcció de les modernes societats democràtiques. Acceptar els diferents credos religiosos en l'escola, permetre l'existència d'estats polítics ètnicament purs, integrar les diferents cultures dins de la convivència democràtica o dotar-nos d'uns mínims ètics de convivència planetària, són assumptes que no tenen fàcil solució, però als que tenim l'obligació de donar-los resposta des d'una visió del ser humà que assumisca els èxits històrics de la ciutadania i depure els perills a què està sotmesa contínuament. Com hem dit abans, la ciutadania s'ha de construir contínuament, en permanent revisió i millora.

Rawls, J. Filòsof nord-americà, nascut en Baltimore,

Maryland en 1921. La seua obra fonamental, Teoria de la justícia

(1971)

Per tot això, hi ha dos postures contraposades en la comprensió de la ciutadania; la que es coneix com a liberal , que és deutora del moviment il· lustrat i racionalista que arranca del segle XVIII, amb Kant i els liberals anglesos, contínua en el XIX amb John Stuart Mill, i que tindria com a principal representant en els nostres dies a J. Rawls. Esta postura defén els drets individuals com a part fonamental de la societat i la preeminència de la llei sobre les tradicions culturals i els principis religiosos de cada comunitat en concret. La responsabilitat de la societat política és garantir els drets individuals a través d'un cos legislatiu coherent i just, que permeta integrar-se a les diferents sensibilitats religioses o polítiques, però sense cedir en els principis bàsics democràtics. La societat civil i l'estructura del mercat farà la resta, però l'estat ha de mantindre's al marge en tots aquells aspectes que no afecten l'ordenament constitucional. En aquest sentit, per exemple, aquesta postura exigiria a les diferents poblacions immigrants la integració en el sistema legal del país d'acollida, i l'abandó de postures tradicionals o normes morals que entraren en conflicte amb la legalitat vigent.


49

De totes les maneres, en esta postura, també es donen diferents matisos, des d'aquells que exigixen un “contracte d'immigració” que accepte expressament les normes constitucionals, fins a la d'aquells que apel·len al diàleg intercultural i al debat sobre els límits de l'estat de dret. D'altra banda, està la postura comunitarista, que alguns atribuïxen a Aristòtil i a

Mc Intyre, A.

Filòsof anglés nascut el 19. Autor del llibro Després de la virtut

Hegel, però que hui en dia té entre els seus representants a filòsofs com Mc Intyre o CH Taylor. Aquesta corrent creu que el vessant social del ser humà és més important que la individualment i estrictament racionalista, i critiquen l'individualisme de la tradició liberal. Els conceptes de moralitat i costums socials centren la interpretació del concepte de ciutadania, i per això el concepte de bé és superior al de llei o justícia. Dins d'aquesta concepció, per tant, la religió tradicional de la comunitat tindria un paper central en la composició del cos polític i de les lleis que regixen la convivència. Però açò planteja el problema de com congeniar diferents tradicions religioses dins d'una mateixa comunitat política.

Entre aquestes dues postures, sorgix una tercera que pretén mediar entre ambdós i proposa un concepte de ciutadania que integre individu i societat, lleis i costums, dins d'un ordenament polític prou ampli i tolerant com per a permetre la convivència de religions i tradicions diferents.

Habermas, J. Filòsof i

sociòleg alemany, nascut en Düsseldorf,

en 1929. Autor de Teoria de l'acció

comunicativa

Es tracta del republicanisme o “patriotisme constitucional” que proposa J. Habermas, un dels filòsofs actuals de més ascendència. Segons aquest autor, es tractaria de construir identitats postnacionals, que no xifraren l'essència de la ciutadania en la pertinença a una comunitat religiosa, cultural o nacional, sinó a construir societats multiculturals des del diàleg i la tolerància, que respectaren les diferents sensibilitats culturals, però que al mateix temps es dotaren d'unes lleis bàsiques i d'unes institucions imparcials. La construcció europea podria ser un exemple de construcció d'una identitat postnacional, que arreplegara en el seu si diverses tradicions culturals i religioses, però que es recolzara en una concepció de la ciutadania “republicana”. Encara que el camí sembla llarg i difícil, si es jutja per la lentitud en la seua construcció i les divergències que afloren entre els estats membres.

Per exemple, la discussió sobre l'entrada en la Unió Europea d'un país amb una forta tradició musulmana, encara que políticament laic, com és Turquia, ha desfermat tot tipus d'especulacions sobre l'essència cristiana europea. 7. L'universalisme ciutadà.

Per això el repte principal és construir un concepte de ciutadania que integre en compte d'excloure, que protegisca i garantitze els drets fonamentals en compte de seleccionar-los, fraccionar-los o dosificar-los. Una ciutadania universal, “cosmopolita”, com la d'aquells primers filòsofs grecs, els cínics Diògenes o Crates, que se sentien “ciutadans del món”, i no d'aquesta ciutat o aquell país. Ells van ser els primers que van reivindicar un sentiment humà universal de pertinença a la comunitat mundial. Des de la xicoteta Atenes, però amb l'imperi macedoni en plena expansió, Diògenes es va atrevir a menysprear el

poder d'Alexandre el Gran. Conten que Alexandre, que havia sigut deixeble d'Aristòtil i que se sentia fascinat per la filosofia, va arribar a Atenes i va trobar Diògenes vivint en un tonell en la més absoluta indigència, llavors es va dirigir a ell des de l'altura del seu cavall i li va dir: “Diògenes, sóc


50

Alexandre, l'home més poderós del món, demana'm el que vullgues i t'ho donaré”. Diògenes, sense immutar-se, li va contestar, “aparta't de davant de mi, que em tapes el sol”. Amb aquesta actitud, desarrelada però carregada de dignitat humana, difícilment es marginarà a aquells que no pertanguen a la meua família, país o ètnia. En el fons, tots som humans i pertanyem a la mateixa espècie, la humana. Seria lògic que també ens dotàrem d'unes normes de convivència universals, que respecten la igualtat fonamental i toleren les nostres diferències. Penseu que les diferències, entre hòmens i dones, forts o dèbils, d'un color i un altre, són naturals i naixem amb elles, per això les respectem i acceptem, però que la igualtat és una aspiració i un objectiu social, i ens la donem perquè volem conviure en pau, harmonia i felicitat. I este és el valor de la ciutadania, i el seu repte. 8. Educació per a la ciutadania

I amb açò tanquem el cercle. Havíem començat el tema parlant de la necessitat o no d'educar en la ciutadania, i el tanquem amb l'evidència que l'única forma de superar les discriminacions associades a les diferències naturals és amb una educació que fomente la igualtat i la difonga entre la societat. Així i tot, un bon grup d'estudiosos del tema defén que aquesta educació s'hauria de donar en el si familiar, que els assumptes morals són privats i per tant no es poden ensenyar en l'escola, ja que llavors es convertixen en

imposicions de l'estat. Però obliden aquestos defensors de l'ensenyança familiar que la ciutadania és un concepte que va més enllà de les conviccions personals (absolutament respectables sempre) i que entra en els aspectes convivenciales i de relacions socials i polítiques. Aspectes tots ells que han de ser coneguts pel conjunt de la societat si es vol viure de manera pacífica, i que han de ser desenrotllats en conjunt, com correspon a la seua naturalesa social. La millor manera de desenrotllar el sentiment ciutadà és a través del diàleg obert amb els nostres iguals i amb la contraposició d'opinions i vivències, i sempre des del respecte i la tolerància cap al diferent. D'aquesta manera, l'ensenyança de la ciutadania mai podrà convertir-se en una imposició doctrinària, sinó que sempre haurà de partir del diàleg i el respecte a les conviccions personals. En aquest sentit el marc social de l'aula i del centre educatiu és un lloc privilegiat per a la formació dels ciutadans del futur.


51

B- Activitats de treball 1. Filosofia i ciutadania: de l’actualitat als orígens. Els Sofistes i Sòcrates

Objectius: Acostar-se als inicis de la filosofia escrita de la mà dels dos principals corrents

filosòfiques de l’antiguitat clàssica, la sofísitica i Sòcrates. Mostrar que les seues

ensenyances, mètode d’argumentació, pensament i idees continuen vigents a la nostra societat

i es veuen reflexades a al televisió.

Material : Els textos dels Sofistes i de l’Apologia de Sòcrates de l’editorial Laia. Dos talls

dels programes de Andreu Buenafuente (el discurs inicial) i de Sardà (la taula de debat)

Desenvolupament: Treballar els textos proposats segons les qüestions i comparar-los amb els

programes de televisió.

1.1. El conflicte de la ciutadania

TEXT 1 : L’educació per a la ciutadania a la premsa

WERT DA UN GIRO IDEOLÓGICO A EDUCACIÓN PARA LA

CIUDADANÍAMADRID 18 MAY 2012 - 22:35 CET El objetivo es eliminar las “cuestiones controvertidas y susceptibles de adoctrinamiento ideológico” de la asignatura más polémica de las tres últimas

legislaturas: Educación para la Ciudadanía. En la práctica esto implicará menos contenidos sobre los conflictos sociales y las desigualdades, obviar las escasas referencias a la homosexualidad, e incorporar como nuevos temas la defensa de la iniciativa privada y la crítica del “nacionalismo excluyente”.

El ministro de Educación, José Ignacio Wert, había anunciado nada más llegar al cargo que transformaría la asignatura, que rebautizará como Educación Cívica y Constitucional. La Conferencia Episcopal Española, que ha encabezado la oposición contra la materia desde su implantación en 2006, aplaudió su intervención a la espera de concreciones. El próximo jueves, el Ministerio de Educación propondrá los nuevos contenidos de la asignatura de

Ciudadanía que se cursa en 2º o 3º de ESO, dependiendo de la comunidad. La propuesta, a cuyo contenido ha tenido acceso EL PAÍS, elimina la única mención del decreto 1631/2006 a la homosexualidad, uno de los puntos más conflictivos para los opositores a la asignatura y los obispos —se hacía referencia al rechazo a la homofobia—. Borra cuestiones que aluden, de forma más o menos directa, a conflictos o tensiones sociales —como las

“actividades sociales que contribuyan a posibilitar una sociedad justa y solidaria”—. E incluye otros conceptos, como nacionalismos excluyentes, terrorismo, el papel de la iniciativa económica privada “en la generación de la riqueza” o el respeto a la propiedad intelectual. En general, el nuevo diseño hace más hincapié en el respeto a los límites legales y constitucionales a los que se han de atener los ciudadanos. En muchos casos, se sustituyen

simplemente los contenidos anteriores por referencias mucho más genéricas. “Ninguno de los puntos que se proponen eliminar fueron objeto de controversia durante la negociación de los contenidos de la materia”, en 2006, en la que estuvo presente la patronal de los colegios católicos, asegura el entonces secretario general de Educación, Alejandro Tiana. Sí lo fueron después.

La polémica en torno a esta materia, que los alumnos estudian en clases de una hora semanal, arrancó con mucha fuerza tras su implantación y se fue

diluyendo con los años. En 2009 había 114 objetores de conciencia de 800.000 estudiantes, según el último recuento realizado por este periódico. En esa misma fecha, el Tribunal Supremo concluyó, tras centenares de causas judiciales y sentencias dispares en los tribunales autonómicos, que no se puede objetar a esta materia obligatoria, aunque pidió que se controlara el contenido de los manuales.

QÜESTIONS: a) Defineix el concepte de ciutadania que utilitza aquest article. b) Quina creus que és la raó per eliminar els continguts controvertits d’aquesta assignatura? Estàs d’acord en que no es tracten a l’escola? c) En l'article s'entremesclen referències religioses i polítiques, identifica-les i raona perquè es mesclen. d) Creus que la ciutadania és una qüestió partidista, o és un aspecte fonamental de la construcció de la democràcia? Raona la teua resposta.


52

e) La vinyeta següent reprodueix el problema que s'està donant en els instituts sobre la nova assignatura d'Educació per a la ciutadania, sobre la qual es demana la possibilitat d'objectar o definir els seus continguts. Quin argument introdueix la vinyeta per a rebutjar aquesta possibilitat? Estàs d'acord amb aquesta postura? Si hi ha discrepàncies en classe es pot muntar un debat sobre el tema Define el concepto de ciudadanía que utiliza este artículo.

a) Compara les vinyetes anteriors i explica quina d'elles recolliria millor la teva postura. b) Saps quin és la postura de l'Església catòlica sobre l'assignatura de ciutadania? Explica-la

TEXT 2: Educació per a la ciutadania: “Molts països europeus associen el terme "ciutadania responsable" a certs valors cívics, com la democràcia, la igualtat, la participació, la solidaritat, la tolerància a la diversitat i la justícia social, així com al coneixement i a l'exercici dels drets i responsabilitats. No obstant això, no és un terme d'ús corrent en tots els països, especialment, perquè en diversos d'ells el terme "ciutadania" encara denota una condició i una relació jurídica entre el ciutadà i l'Estat. Altres països eviten l'ús del terme en el context de l'educació


53

per a la ciutadania perquè la seua població està integrada per una important minoria de "no ciutadans", és a dir, persones que han nascut en el país o duen residint en ell durant molt temps, però que no han adquirit la nacionalitat. Per tant, al fer referència a l'educació per a la ciutadania sembla necessari separar el més possible el terme "ciutadania" de la seua connotació jurídica i adoptar un enfocament més ampli. L'educació per a la ciutadania ha d'englobar a tots els membres d'una determinada societat, independentment de la seua nacionalitat, sexe, raça, origen social o nivell educatiu. La "ciutadania responsable" ha de considerar-se com un concepte universal inclòs, d'una manera o altre, en les polítiques educatives de tots els països europeus que abasta l'estudi de Eurydice. De fet, pot dir-se que un dels principals objectius de l'escolarització de xiquets i joves és proporcionar-los els coneixements, valors i competències necessàries per a participar en la societat i contribuir al benestar propi i d'aquesta.”

Informe Eurydice. L'educació per a la ciutadania en el context escolar europeu. Ministerio d'educació i ciència. Madrid. 2005. pg. 59

QÜESTIONS: a) Subratlla en el text la millor definició de “ciutadania responsable”. b) Partint del subratllat anterior, explica amb les teues paraules i sense repetir el text, el que significa la “ciutadania responsable”. c) Per què alguns països eviten el terme “ciutadania”? Raona si és justa i coherent la seua postura. d) Explica de quina manera una “ciutadania responsable” pot fer a la societat més participativa i

amb major benestar.

TEXT 3 : Com educar la ciutadania? La UNESCO va constituir en 1993 una Comissió Internacional sobre l'Educació per al

Segle XXI, els treballs del qual van acabar a la fi de 1995. Aquest fòrum, presidit per Jacques Delors, va contar amb la col·laboració d'un grup d'eminents assessors, oriünds de totes les regions del planeta. La seua comesa era procedir a una reflexió innovadora sobre la forma en la qual l'educació podrà plantar cara als reptes de l'avenir. En el seu informe final (Delors, 1996), aquesta comissió independent ha destacat quatre pilars com bases de l'educació:


54

aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a ésser i aprendre a viure junts. (…) Finalment, i com evocava més amunt, aprendre a viure junts és la clau per a la ciutadania democràtica i, per tant, per a la pau. Per a assolir-lo, hem de construir un sistema educatiu que desenvolupe el coneixement dels altres, de la seua història, de les seues tradicions i de la seua espiritualitat. Gràcies a la comprensió de la nostra creixent interdependència i a una anàlisi compartida dels riscos i els desafiaments del futur pot obrir-se pas una mentalitat renovadora, que impulse a realitzar projectes comuns, així com a posar en pràctica una gestió intel·ligent i pacífica dels inevitables conflictes. (…) El pont que va de l'esclavitud -ja siga l'esclavitud de la pobresa, la ignorància, la droga o el poder- a la llibertat, es diu "educació". L'educació permet la participació cívica, essència de la democràcia; propicia el desenvolupament econòmic i fomenta la pau.”

Mayor Zaragoza F. Ciutadania democràtica. Reinventar la democràcia, la cultura de la pau, la formació cívica i el pluralisme. En Cinc ciutadanies per a una nova educació. Imbernón, F. (coord). Graó. Barcelona. 2002. pag. 24-25

QÜESTIONS: a) Quina relació estableix el text entre “ciutadania democràtica” i “educació” b) Anota els quatre pilars bàsics de l'educació i intenta explicar en què consisteixen

amb les teues paraules. Anota també quines àrees del sistema educatiu s'ocupen de cadascun d'aquests pilars. Quin d'ells et sembla més important? Per què?

c) Analitza en què consisteix l'objectiu d'aprendre “a viure junts”. Explica què faries el teu per a aconseguir-lo en el nostre entorn.

d) Quina importància i repercussions té per a la societat el fet d'educar per a viure junts?

TEXT 4 : El laïcisme

“La ciutadania exigeix un espai públic de preocupacions i debat. Quan els caps de família en l'antiga Grècia, donant de costat momentàniament els seus assumptes privats i els seus negocis, es van reunir per a parlar d'igual a igual de coses que els interessaven a tots per igual... llavors van començar a convertir-se en ciutadans. El que conta en la ciutadania és el que tenim en comú amb els altres, no el que ens distingeix d'ells. Ara està de moda insistir que la riquesa dels homes resideix en la seva diversitat. Fals: la riquesa dels humans és la nostra semblança, la qual ens permet comprendre les nostres necessitats, col·laborar uns amb uns altres i crear institucions que vagin més enllà de la individualitat i peculiaritats de cadascú. La diversitat és un fet, però la igualtat és una conquesta social, un dret: és a dir, alguna cosa molt més important des del punt de vista humà. L'Estat de Dret que permet el joc democràtic reconeix el pluralisme d'opcions, però es funda en la universalitat de l'humà. No es progressa creant diferències sinó igualant drets: sufragi universal (per a pobres i per a rics, per a homes i per a dones), educació per a tots, sanitat per a tots, pensions de jubilació per a tots, etc... No deixa de ser inquietant que en països com Espanya cada vegada que s'esmenta la "diversitat" soni a progressista (encara que moltes diversitats siguin del tot reaccionàries) mentre que invocar la "unitat", sense la qual no pot haver Estat de Dret ni per tant ciutadania, sembli feixista o alguna cosa semblant. Sens dubte hi ha un dret a la diferència, compartit per tots: però això no equival a reconèixer una diferència de drets.(…) Dos falses alternatives "actives" s'oferixen avui al ciutadà idiota: és a dir, dues formes de falsejar o la seva llibertat o la seva universalitat sense restriccions. La primera li oferix ser "consumidor" en lloc de ciutadà. Però els consumidors no poden ser per definició iguals, parteixen de capacitats adquisitives diferents, uns tenen més "llibertat" que uns altres. La segona li convida a ser "feligrès" en lloc de ciutadà. És a dir, comportar-se abans de res o exclusivament com membre d'una església, d'una agrupació cultural o ètnica, renunciant a la seva universalitat democràtica i anteposant a ella la seva devoció per la secta que obeïx. De vegades els propis partits polítics -convertits en esglésies inquisitorials- prefereixen tenir feligresos que ciutadans en les seves files. És evident que un ciutadà serà inevitablement


55

consumidor i de vegades eventualment feligrès: però cap d'aquestes determinacions circumstancials i menors ha d'esgotar la seva ciutadania.” Savater, F. Diccionari del ciutadà sense por a saber. Ariel. Barcelona. 2007. pag. 9-13

QÜESTIONS: a) Explica en què consisteix la ciutadania segons el text. b) Establix la relació entre igualtat i diferencia que l'autor del text defensa. Estàs d'acord amb la seva tesi? Posa algun exemple que reforci la teva opinió a favor o en contra. c) Defineix el que entens per ciutadà idiota. d) Anota en dues columnes les característiques de les dues “falses alternatives” que s'oferixen al ciutadà idiota. Quin et sembla més perillosa? Per què? i) Explica com ha de ser, per tant, el ciutadà complet?

1.2. El concepte d’identitat

ACTIVITAT 1 : El contracte de ciutadania

SARKOZY PROPONE UN CSARKOZY PROPONE UN CSARKOZY PROPONE UN CSARKOZY PROPONE UN CONTRAONTRAONTRAONTRATO DE TO DE TO DE TO DE CIUDADANÍA PARA LOS CIUDADANÍA PARA LOS CIUDADANÍA PARA LOS CIUDADANÍA PARA LOS INMIGRANTESINMIGRANTESINMIGRANTESINMIGRANTES

ANTÓN VALERO - París - 26/04/2008 El gobernante galo ha propuesto que aquellos inmigrantes que quieran trabajar en Francia, deberán suscribir un contrato de ciudadanía en el que se comprometan a cumplir las leyes y costumbres fundamentales del país europeo. Los colectivos de inmigrantes no han recibido con buen ánimo la noticia, pues opinan que el cumplimiento de las leyes es igual para todos. QÜESTIONS:

a) Què et sembla la idea del president francés? Argumenta la teua opinió a favor o en contra. b) Creus que podria aplicarse al nostre país? Quins beneficis reportaria? c) Elabora un llistat amb els costums a que haurien de comprometre’s i respectar els inmigrants

que volgueren viure al nostre país.


56

ACTIVITAT 2 : Ciutadania, identitat cultural i inmigració.

QÜESTIONS:

a) Creus que els inmigrants tenen els mateixos drets que els habitants del país? Per què? b) Explica en quatre o cinc línies l’opinió de les vinyetes de Máximo al respecte. c) Argumenta sobre els beneficis de reconéixer els drets fonamentals en qualsevol lloc del

món.

1.3. Ciutadania i identitat als nostres dies

TEXT 1: L’HOME ANIMAL POLÍTIC: ARISTÒTIL

� Any de naixement i mort. Lloc, segle i època en la que viu. Fets històrics importants

� Dades biogràfiques: Pares, estudis, amors, treball, malalties, gustos, caràcter personal...

� Obres fonamentals. Triar-ne una i explicar el tema que tracta. � Teories ètiques que defensa, molt sintèticament.

TEXT: L'home, animal polític. Aristòtil “[...] És evident que la ciutat-estat és una cosa natural i que l'home és per naturalesa un

animal polític o social; i un home que per naturalesa i no merament per l'atzar, apolític o insociable, o bé és inferior en l'escala de la humanitat, o bé està per sobre d'ella [...] i la raó per la qual l'home és un animal polític en major grau que qualsevol abella o qualsevol animal gregari és prou evident. La naturalesa, en efecte, segons diem, no fa res sense una fi determinada, i l'home és l'únic entre els animals que posseeix el do del llenguatge. La simple veu, és veritat, pot indicar pena i plaer i, per tant, la posseeixen també els altres animals [...], però el llenguatge té la fi d'indicar el profitós i el nociu i, per tant, també el just i l'injust, ja que és particular propietat de l'home, que el distingeix dels altres animals, al ser l'únic que té la percepció del bé i del mal, del just i de l'injust i de les altres qualitats morals, i és la comunitat i participació en aquestes coses el que fa una família i una ciutat-estat.

Aristòtil. Política, I, 1, 1253.


57

QÜESTIONS: a) Analitza i explica l'afirmació inicial del text segons la qual “l'home és per naturalesa un animal polític”.

b) Quines repercussions polítiques i socials té aquesta afirmació? c) Quin paper juga el llenguatge en la formació de la naturalesa social de l'home? Raona si estàs d'acord en la importància que li dóna Aristòtil.

d) Si el llenguatge indica el just i l'injust, què és primer el bé o la justícia? i) Analitza el terme de “comunitat” que utilitza Aristòtil en el text. Quina importància

té? Quins sentits abasta? f) Llegint aquest text, raona per quin es podria considera a Aristòtil el primer

“comunitarista”.

TEXT 2: LA CIUTADANIA LIBERAL: J. RAWLS � Any de naixement i mort. Lloc, segle i època en la que viu. Fets històrics importants � Dades biogràfiques: Pares, estudis, amors, treball, malalties, gustos, caràcter personal... � Obres fonamentals. Triar-ne una i explicar el tema que tracta. � Teories ètiques que defensa, molt sintèticament

TEXT : La teoría liberal de la justicia: J. Rawls

Primer principi: Cada persona ha de tenir un dret igual al més ampli sistema total de llibertats bàsiques,

compatible amb un sistema similar de llibertat per a tots. Segon principi: Les desigualtats econòmiques i socials han de ser estructurades de manera que siguen

per a: a) major benefici dels menys avantatjats, d'acord amb un principi d'estalvi just, i b) unit que els càrrecs i les funcions siguen assequibles a tots, sota condicions de justa

igualtat d'oportunitats. [...] Concepció general Tots els béns socials primaris -llibertat, igualtat d'oportunitats, renda, riquesa, i les

bases de respecte mutu- han de ser distribuïts d'una manera igual, llevat que una distribució desigual d'un o de tots aquests béns redunde en benefici dels menys avantatjats.

Rawls, J. Teoria de la justícia, FCE, Mèxic 1993, p. 340-341

QÜESTIONS: a) Explica, amb les teues pròpies paraules, el primer principi de la teoria de la justícia.

Anota un efecte social concret d'aquest principi. b) Analitza en quins casos es pot permetre la desigualtat. Raona el teu acord o

desacord amb aquestes excepcions. c) Anota els béns socials primaris que proposa l'autor. Quin et sembla més important?

Per què? Faltaria algun? Anota'l. d) Posa un exemple d'una distribució desigual d'aquests béns que redunde en benefici

de la comunitat.

i) Quins trets ens permeten afirmar que Rawls defensa unisca concepció “liberal” de la ciutadania?


58

TEXT 3: LA CIUTADANIA REPUBLICANA: J. HABERMAS

� Any de naixement i mort. Lloc, segle i època en la que viu. Fets històrics importants � Dades biogràfiques: Pares, estudis, amors, treball, malalties, gustos, caràcter personal... � Obres fonamentals. Triar-ne una i explicar el tema que tracta. � Teories ètiques que defensa, molt sintèticament

TEXT : Habermas i la democràcia: «És obvi que en l'organització de la societat industrial la diferència entre governant i governat no pot suprimir-se simplement; no obstant això, és una conclusió apressada la d'afirmar que, per això, la societat ha de resignar-se a acceptar l'autonomia del poder polític; que sempre haja estat limitat el nombre dels quals han exercit el poder, siga en nom de tots, d'alguns o d'un només. En aquesta formulació de Lasswell es prescindeix precisament de l'objectiu que es proposa la democràcia: en la mesura que els ciutadans lliures de qualsevol tutela en l'àmbit d'una esfera pública amb funcions polítiques, prenen directament en les seues mans l'ordenació de la seua vida en societat a través d'una delegació meditada de la pròpia voluntat i el control eficaç de la seua execució, l'autoritat personal és capaç de convertir-se en autoritat racional. Això transformaria el caràcter del poder; ja que en política sempre cap trobar un moment cec, la idea de democràcia representa un advertiment a la caducitat de l'element polític. La política deixa de constituir una esfera autònoma en la mesura que el poder social es fa susceptible de revestir la forma d'autoritat racional».

Habermas, J. "Studen und Politik" en AAVV., Capital monopolista i societat autoritària. Trad. de Ramiro Gual. Ed. Fontanella. Barcelona, 1973. Pág 21.

QÜESTIONS: a) Explica per què no es pot permetre l'autonomia del poder polític en les societats democràtiques. b) Interpreta quin és l'objectiu fonamental que es proposa la democràcia. c) Defineix i explica el concepte d'autoritat “racional”. d) Com es pot superar l'autonomia del poder polític? e) Raona per quin es diu “patriotisme constitucional” la postura que adopta Habermas respecte de la ciutadania.

TEXT 4: DE LA CIUTADANIA GREGA ALS NOSTRES DIES

“La invenció de la ciutadania grega, o polis, és la invenció de la idea de ciutadà. A través de la ciutat, els grecs van valorar l'aparició de la política com un àmbit autònom de la vida col·lectiva. Van concebre la idea d'una societat política abstracta distinta de la societat real, formada per individus concrets. La polis, segons Aristòtil, és la comunitat dels ciutadans organitzats políticament. Aquesta abstracció és una utopia creadora, basada en la idea de la igualtat de tots els ciutadans com a ciutadans, siguin quines siguin, les diferències i les desigualtats que els separen. Va ser la Ciutat grega la que inventà el "ciutadà" com a membre de la comunitat dels ciutadans lliures i iguals. "Els que componen la ciutat, per diferents que siguin pel seu origen, la seva categoria o la seva funció, apareixen en certa manera "semblants" els uns als altres. Aquesta similitud és la base de la unitat de la polis, perquè, per als grecs, només els semblants poden trobar-se mútualment units per la philia, associats en una mateixa


59

comunitat. El vincle de l'home amb l'home adoptarà així, en el marc de la ciutat, la forma d'una relació recíproca, reversible, en substitució de les relacons jeràrquiques de submissió i de domini. Tots els qui participen en l'Estat es definiran com homoioi, semblants, i desprès, de manera més abstracta, com isoi, iguals. Malgrat tot allò que els oposa en la vida social concreta, els ciutadans són concebuts, en el plà polític, com unitats intercanviables a l'interior d'un sistema que té per llei l'equilibri i per norma la igualtat. Aquesta imatge del món humà trobarà, al segle VI, la seua expressio rigurosa en un concepte, el d'isonomia: la participació igual de tots els ciutadans en l'exercici del poder". Amb Clístenes i les seves reformes institucionals, "sota la llei d'isonomia, el món social adopta la forma d'un cosmos circular i centrat on cada ciutadà, perquè és semblant a tots els altres, haurà de recòrrer el conjunt del circuït, ocupant i cedint successivament, segons l'ordre del temps, totes les posicions simètriques que componen l'espai cívic". Schnapper, Dominique. Què és la ciutadania? Edicions la campana. P. 10-12 QÜESTIONS:

a) Quina relació s’estableix entre la polis i la idea de ciutadà?

b) Relaciona la “philia” (amistat) amb la formació d’una comunitat unida per vincles

polítics.

c) La isonomia significa la igualtat davant la llei. Quina relació trobes amb la idea de

democràcia?

d) L’espai cívic és l’espai de la ciutat, de la democràcia. Explica la importància

d’aquest espai per a formar una ciutadania democràtica. Relaciona’l amb el

concepte de “cosa pública” als nostres dies (escola pública, sanitat pública, etc.).

1.4. Un discurs sofísitic: el blog

1. Quines característiques té un blog? Intenta una explicació de en què consisteix.

2. Qui és el principal creador dels blogs, una persona o moltes?

3. Com s’exposen les idees, de manera lineal, argumentada...?

4. A quin estil de parlar s’assembla, al diàleg o al discurs?

1.5. Els sofistes

Però abans que els blogs, aquest mètode de convèncer a la gent a través de la paraula ja

s’havia inventat, i justament pels que van ser els primers mestres professionals (vull dir

cobrant a canvi dels seus ensenyaments), els Sofistes. Llig ara el següent text d’un sofista

molt famós, Gòrgias de Leontini, i contesta a les qüestions següents.

Textos: B 2.Xenofont, Records de Sòcrates 2,1,21-34. (s.IV a.d.C) El savi Pròdic, en la seva composició sobre Hèracles, que ha fet conèixer a moltíssims, es manifesta en relació a la virtut, pel que m'és possible de recordar,


60

en els següents termes, si fa no fa. Hèracles, en escometre el pas de la infància a la joventut, en la qual els joves es fan independents i posen de manifest si en la vida es decantaran pel camí de la virtut o pel de la maldat, s'assegué retret en la solitud, capficat per quina de les dues vies decantar-se. (22) Se li aparegueren dues dames, esplèndides, que li sortien al pas: l'una, de bella aparença i de natural noble, afavorida en el rostre per la puresa, pudorosa d'ulls, modesta de compostura i vestida de blanc; l'altra, de complexió plena de carns i de blanor, amb el rostre maquillat per tal de semblar més blanca i més rosada que en realitat, amb una compostura que li donava l'aspecte de més erecta que el natural, amb els ulls esbatanats, amb un vestit que transparentava moltíssim la forma juvenil. Es contemplava repetidament, es fixava si algú altre la mirava i sovint dirigia l'esguard a la pròpia ombra. (23) Quan foren més a prop d'Hèracles, l'esmentada en primer lloc contínuava amb el mateíx continent; l'altra, amb intenció d'anticipar-se, s'acostà a Hèracles i li digué: «Et veig, Hèracles, indecís sobre quin camí dirigir els passos en la vida. Si te'm fas amiga i em segueixes, et portaré pel camí més agradós i fàcil, no hi haurà cap plaer que no tastis i tindràs una vida sense penalitats. (24) Naturalment, ja per començar, en comptes de preocupar-te per guerres o treballs, no tindràs ocupació altra que cercar el menjar o beure que més t'abelleixí, allò que et diverteixi amb la vista i l'oïda o aquelles coses que et complaguin amb les delícies de l'olfacte i del tacte, quins vailets amb la companyia dels quals especialment et delectis, com dormir més tou, de quina manera assolir totes aquestes delícies sense cap entrebanc. (25) Si mai et sorgís la sospita de mancar-te els mitjans per aconseguir-ho, no temis, que no et portaré pas, per heure'ls, vers la dolor i la fatiga del cos i de l'ànima, sinó que tu et serviràs del treball dels altres, sense abstenir-te de res del que se'n pugui obtenir un guany. Car jo lliuro als meus adeptes el poder de fruir de tot, d'allà on sigui.» (26) Havent escoltat aquestes paraules, Hèracles féu: «¿I com us dieu, senyora?» «Els meus amics -que li contestà- em diuen Felicitat, els qui m'odien, però, per vituperar-me em diuen Maldat.» (27) L'altra dona, dementre, se li acostà i digué: «També jo te'm presento, Hèracles; conec els teus progenítors i m'he fixat en el teu tarannà durant la teva educació. És per això que confio que si et poses en el camí vers jo, arribaràs a ser un magnífic artífex d'actes bells i honrats, i apareixeré, per les teves bones obres, encara més honorada i més distingida. No t'enganyaré amb preàmbuls de plaers; al contrari, d'acord amb allò que els déus han disposat, t'exposaré les coses tal com són en realitat. (28) Efectivament, els déus no han concedit als homes res de bo ni de bell sense treball ni esment; ans sí vols que els déus et siguin benèvols, cal que honoris els déus; si vols l'estimació dels amics, has d'afavorir els amics; si cobeges que una ciutat t'honori, has de ser útil a la ciutat; si et vols fer mereixedor de l'admiració de tota l'Hèllade per la teva virtut, malda a fer bé a l'Hèl· lade; si vols que la terra et produeixi fruits abundosos, cultiva la terra; si et proposes d'enriquir-te amb bestiar, vetlla pel bestiar; si et disposes a progressar amb la milícia i vols que els teus amics puguin mantenir-se en la llibertat, alhora que són subjugats els enemics, has d'aprendre les tècniques de la guerra d'aquells que en són experts i d'exercitar-te a fer-ne l'ús que cal. I si vols tenir un cos fort, has d'habituar el cos a obeir la ment i exercitar-lo amb fatigues i suor.»


61

(29) I la Maldat, prosseguí Pròdic, va prendre de nou la paraula per dir: « ¿T'adones, Hèracles, de com n'és, d'ardu i de llarg, el camí de la felicitat que aquesta dona et descriu? Jo, en canvi, et portaré a la felicitat per un camí ràpid i curt». (30) Replicà la Virtut: «¡Desventurada! ¿Què tens de bo? ¿Què saps tu que és el plaer, que no vols fer res per ell? Tu, que no esperes el desig de les coses plaents, sinó que abans de desitjar-les ja te n'omples de totes, que menges abans de tenir gana, que beus abans de tenir set; per tal de menjar amb més delit enginyes requisits, per beure amb més delit prepares vins exquisits, i a l'estiu dónes voltes cercant neu; per tal de dormir més plàcidament, et basqueges, no només flonges vànoves, sinó també matalassos i fillols pel llit; cobeges el son, no perquè estiguis cansada, sinó perquè no tens res més a fer; violentes els plaers de l'amor amb tota mena d'artificis abans de sentir-ne necessitat, i utilitzes els homes com a dones. Talment així eduques els teus amics; els dissipes de nit, de dia els fas dormir durant un temps totalment útil. (31) Immortal com ets, vas ser forallançada dels déus, i els homes honrats et menyspreen. La cosa més agradable d'escoltar de totes, el teu elogi, mai no l'has sentida, i l'espectacle més agradable de tots tampoc no l'has contemplat: efectivament, mai no has contemplat una bella acció teva. ¿Qui podria creure't quan tu parles? ¿Qui vindria a auxiliar-te si mai en tens necessitat? ¿Qui, d'assenyat, s'atreviria a formar part del teu seguici? Els qui en formen part, de joves són flacs de cos, quan s'han fet vells perden el cap, i com que han estat educats en l'opulència, sense cap esforç en la joventut, lànguids travessen fatigosament la vellesa, els uns avergonyits pel que han fet, els altres sota el pes del que estan fent: en la joventut han recorregut els plaers, han dipositat en la vellesa les afliccions. (32) jo, per la meva part, convisc amb els déus, convisc amb els homes honrats. Cap obra bella, ni divina ni humana, no es fa sense jo. Sóc especialment honorada de tothom, tant entre els déus com entre els homes amb els quals em relaciona. Car jo sóc collaboradora apreciada dels treballadors, guarda fidel dels amos per a llurs cases, ben disposada ajuda dels servents, bona collaboradora de les fatigues de la pau, aliada segura de les accions de la guerra, extraordinària companya de l'amistat. (33) Els meus amics frueixen agradablement, sense desfici, de menjars i beures, car se n'abstenen fins que en delitegen. La son se'ls presenta més agradable que als ociosos i quan l'abandonen no se'n lamenten ni per ella descuren l'observança de llurs obligacions. Els joves senten satisfacció de les lloances dels vells, els ancians exulten amb els honors que els joves els tributen. Amb plaer recorden llurs gestes passades, amb satisfacció emprenen les tasques presents. Per mi són amics dels déus, estimats dels amics, honorats de llurs pàtries. I en arribar-los el moment final determinat, no sense honor ni en l'oblit romanen, sinó que el seu record floreix, celebrats eternament. Si en totes aquestes coses, oh Hèracles, fill de nobles pares, t'exercites sense desmai, assoliràs la felicitat més benaurada.» (34) Així fou, si fa no fa, com Pròdic va compondre la lliçó que la Virtut donà a Hèracles. Però, certament, ornà les seves raons amb unes paraules més solemnes encara que no pas jo ara. Sofistes. Pròdic. Els sofistes. Fragments i testimonis. Laia (trad i ed. A. Piqué Angordans) 137-8

1. Quin tema tracta? Com ho fa?

2. Quins recursos utilitza?.


62

3. Quins recursos estilístics utilitza? Compara amb altres coses o casos? Utilitza l’humor,

acudits, anècdotes, exageracions? Posa exemples? Raona?...

4. Quina funció tenen aquestos recursos estilístics? Convèncer? Distraure? Manipular?

Ocultar? Com ho aconsegueixen?

5. Ara us toca a vosaltres, heu de preparar un discurs de 5 minuts de durada copiant

l’estil dels sofistes. Penseu que heu d’utilitzar algun dels recursos que utilitzen ells,

ah! i el tema és lliure, trieu-lo vosaltres!

Però els sofistes no sols ensenyaven a fer discursos, també tenien una teoria moral,

política i sobre el coneixement. Ara treballem un text sobre la teoria democràtica:

Textos: De les lleis. Anònim. (s.IV a.d.C)

Ps.-Demòstenes 25,15-35.86-91.93-96. -' Tota la vida dels homes... tant si viuen en una ciutat gran com en una de petita, es regeix per la natura i per les lleis. La natura és desordenada i peculiar segons és cadascú; les lleis, en canvi, són quelcom universal i ordenat, el mateix per a tothom. Ara bé, la natura, en el cas de ser malvada, sovint pretén coses roïnes, motiu pel qual trobareu molts individus d'aquesta mena que conculquen les lleis.

(16) Les lleis volen el just, el bell i l'útil. Això cerquen. Un cop ha estat aconseguit,

és acceptat com una disposició general, la mateixa i igual per a tothom. I això és la llei, la qual és convenient que tothom obeeixi, per molts conceptes, especialment perquè tota llei no és només invenció i obsequi dels déus, sinó també convicció dels homes assenyats, correctiu dels errors voluntaris i involuntaris i pacte social de la ciutat, en concordança amb el qual cal que visquin tots els habitants de la polis. (17) Per dues raons... són estipulades totes les lleis: per tal que ningú no faci res que no sigui just i per tal de fer més bons els altres mitjançant el càstig dels transgressors. (20) ... Si algú de vosaltres vol indagar quina pot ser la causa i la força per la qual el Consell es congrega, el poble assisteix a l'Assemblea, els tribunals constitueixen el ple, els magistrats antics dimiteixen voluntàriament davant els nous i tot allò perquè la ciutat és regida i es manté, descobrirà que les lleis en són les causes, així com el fet que tothom les obeeixi, ja que, quan aquestes s'afluixen i és donada a cadascú la possibilitat de fer el que vol, no solament la constitució s'esvaneix, sinó que la nostra vida no es diferencia gens de la de les feres.

(21)... Així doncs, donat que és admès que les lleis, després dels déus, són la

salvaguarda de la ciutat, cal que tots vosaltres, de la mateixa manera que si fóssiu impositors d'un capital, honoreu i lloeu qui les obeeix, pel fet que satisfà l'aportació plena a la salvaguarda de la pàtria, però que castigueu el desobedient. (22) Car contribució política i de tots és tot el que cadascú de vosaltres fa quan les lleis li ho ordenen. Qui ho negligeix..., liquida i destrueix, segons és a les seves mans, moltes i belles, augustes i grans coses. (23) A tall d'exemple n'exposaré un o dos casos, els més coneguts. El Consell dels cinc-cents és sobirà dels seus secrets, tinguts a l'interior d'una fràgil barrera, i no hi tenen accés els particulars. El Consell de l'Areòpag, quan pren


63

setial a l'Estoa Reial i es tanca darrere la cortina per aconseguir un recés total, tothom es retira. Tots els magistrats que per sorteig us governen, tan bon punt l'oficial crida: «Tothom fora», tenen el domini sobre les lleis per a les quals havien estat diputats, i ni els més insolents no fan cap violència.

N'hi ha mil més. (24) Car tots aquells nobles i bells atributs mantenen la pàtria i en

són el decòrum -el seny, el respecte dels vostres joves envers els progenitors i els avis, la disciplina-, amb l'ajuda de les lleis, prevalen a les accions abjectes, el desvergonyiment, l'audàcia, la impudència. La dolenteria és intrèpida, audaç i soberga; pel seu cantó, l'honorabilitat és tranquil·la, retreta ¡calmosa, experta a passar desapercebuda. Cal, doncs, que els qui, quan us toca, feu de jutge, protegiu les lleis i les feu fortes. Car, amb l'ajuda d'elles, els bons són superiors als dolents. (25) En cas contrari, tot s'arruïna, s'esquerda, es trasbalsa, la ciutat cau a mans dels més depravats i més desvergonyits. Au doncs, en nom dels déus, si cadascú dels ciutadans es fa amb l'audàcia i el desvergonyiment i considera que en la democràcia és permès de dir i de fer fins on li sembli, mentre que, amb la conducta així, no li importa de quina fama gaudirà i que ningú no el matarà per cap de les seves injustícies, {26} si, amb aquesta disposició, qui no ha estat elegit cerqués un mateix poder i una participació en les mateixes coses que els elegits, en una paraula, si ni jove ni vell no complís el seu deure, sinó que tothom eliminés de la seva vida la disciplina i suposés que la seva pròpia voluntat és llei, és poder, és tot, si obréssim d'aquesta manera, ¿és possible de governar la ciutat? I bé, ¿que les lleis són sobiranes? ¿Quanta violència, sobergueria, il·legalitat, penseu que a la polis s'origina cada dia, i maledicència, en comptes de l'actual decència en el parlar i ordre? (27) ¿I per què s'ha de dir que arreu l'ordre és mantingut amb les lleis i amb la seva obediència? ...

(33)... Els consellers de la pàtria han de cercar algú amb qui compartir, no la manca

de senderi, sinó intel·ligència, sanes reflexions i elevada previsió... (34) Dirigiu l'esguard, no cap al meu raonament, sinó vers tots els costums dels homes. A totes les ciutats hi ha altars i temples de tots els déus, entre ells el d'Atena Provident, com a divinitat benefactora i poderosa, i n'hi té un al costat del d'Apol·lo a Delfos, tan bon punt s'entra en el sagrat recinte, un de bellíssim i molt gran. Apol-lo, per ser déu i endeví, coneix el que és més bo. Però no n'hi ha cap, de temple, de la bogeria o del desvergonyiment. (35) Tots els homes tenen altars de la justícia, de la Legalitat, del Respecte, els més bells i més sants en el pregon de l'ànima i en la natura de cadascú; d'altres encara són comunament erigits perquè tothom els honori...

(87) Quant a vosaltres, que us serviu dels naturals lligams de la mútua filantropia,

talment com les famílies administren les pròpies cases, així administreu vosaltres públicament la vostra ciutat. (88) ¿Com viuen les famílies? On hi ha un pare i fills grans, tal vegada també els fills d'aquests, hi ha per força moltes voluntats que de cap manera són iguals. La joventut no té la mateixa forma de parlar ni d'obrar que la vellesa. Ara bé, si els joves, en tot el que fan, són modestos, obren de manera que intenten passar especialment desapercebuts, però, en cas contrari, és evident que aquesta era llur intenció; els vells, per la seva banda, si observen una despesa, una beguda o una facècia més enllà de la mesura, ho observen de manera que no sembla que ho hagin vist. D'això, se n'origina que tot es fa segons les diverses natures són, i el resultat és bo. (89) Aquesta és la manera, doncs, com vosaltres administreu la ciutat, amb principis de familiaritat i de filantropia: els uns observen les accions dels desencertats de manera que, allò del proverbi, veient no vegin i sentint no sentin, els


64

altres es captenen de manera que siguin palesos la cautela i el sentit del pudor. Aquest és el fonament i el sosteniment de la concòrdia universal, origen de tots els béns de la ciutat...

(93) Entre els altres homes podreu veure que els més bons i els més temperats fan el

seu deure espontàniament, per la pròpia natura, però que els més dolents d'ells, tret de si formen part dels molt malvats, van amb compte de fer barats, a causa de la por que us tenen i al fet que els sap greu la paraula i el blasme ignominiosos. Diuen, a més, que els més depravats i que passen per abominables es fan acienciats per les pròpies desgràcies... (96) Tal vegada ningú de nosaltres no ha estat mai picat per un escurçó ni per una taràntula. I que no ho sigui. Tanmateix, tan aviat com veieu la bestiola d'aquestes, la mateu. De la mateixa manera, doncs, sempre que veieu un sicofanta, cruel i viperí per natura, no espereu que vingui a mossegar cada u de vosaltres, ans qui l'atrapí, que el castigui.

Els sofistes. Fragments i testimonis. Ed. Laia. Barcelona1988. pg. 267-271

1. Informa’t de qui eren els sofistes, a què es dedicaven, quins eren els més

famosos i què ensenyaven.

2. Subratlla la idea fonamental de cada paràgraf.

3. Enquadra el concepte de que es tracta fonamentalment en cada paràgraf

4. Tria un paràgraf i explica’l amb les teues paraules (pensa que has d’utilitzar el

doble d’extensió que la que utilitza el text)

5. Explica la diferència entre “natura” i “lleis”. Per fer-ho intenta definir primer

els conceptes i després busca els punts de diferència.

6. Quina funció acomplixen les lleis dins de la societat?

7. Quin sistema polític està justificant-se amb aquest escrit?

8. Estàs d’acord amb la tesi fonamental del text?

1.6. El diàleg en temps real: El xat!

1. Quines característiques té un xat? Intenta una explicació de en què

consisteix.

2. Qui és el principal creador dels xats, una persona o moltes?

3. Com s’exposen les idees, de manera lineal, argumentada, o sincrònica,

matisada, reformulada...?

4. A quin estil de parlar s’assembla, al diàleg o al discurs?

1.7. Sòcrates

Textos: Apologia de Sòcrates. Plató. (s.IV a.d.C)


65

1. Qui era Sòcrates? Era un sofista més? Quina relació mantenia amb ells? A què es

dedicava? Ensenyava les mateixes teories que ells?

2. El text comença oposant “ser hàbil per parlar” i “dir la veritat”. A qui creus que es

referix? Creus que són termes oposats o es poden complementar d’alguna manera?

3. Quines són les raons que aporta Sòcrates per defensar el diàleg front altres tipus de

formes d’expressió? Creus que te alguna cosa a veure amb la seua renuncia a

reconeixer-se com a savi?

4. Quins són els arguments de l’acusació contra Sòcrates? Reprodueix-los i valora la

seua importància, credibilitat, fonament.

5. Quins són els arguments que utilitza Sòcrates per defensar-se? Et semblen raonables,

creïbles? Quins conceptes utilitza per defensar-se?

6. En la seua defensa també explica la seua llavor educativa, compara-la amb la dels

sofistes i raona quina és més valuosa.

7. Què et sembla la condemna a mort? És merescuda, proporcionada. Per què l’accepta

Sòcrates amb tanta tranquil·litat?

8. Escriu una redacció sobre la concepció socràtica de la vida...i de la mort com dos parts

indissolubles d’una mateixa realitat.

9. Compara la postura sofista amb la socràtica. Valora la que et semble més convenient.


66

C- Ampliar coneixements Objectius: Aprofundir en el sentit i intencions de la filosofia d’una manera personal i creativa

a partir d’un llibre d’introducció a la filosofia contemporani.

Material : Un llibre introductori a la filosofia triat entre els que a continuació es detallen, o

qualsevol altre que es negocie amb el professor. L’esquema de treball que s’aporta.

Desenvolupament: Entregar el treball sobre el llibre llegit després d’una lectura pausada i

acurada.

1. Llistat

Autor Títol Editorial Gaarder, Jostein El misteri del solitari Empúries-Ed. 62

Gaarder, Jostein El món de Sofia Empúries-Ed. 62

Grimaltos, Tobies El joc de pensar Bromera

Grimaltos, Tobies Pren-te la vida amb filosofia Bromera

Rubert deVentós,X. ¿ Per què filosofia? Ed 62

Rusell, Bertrand Los problemas de la filosofia Labor

Savater, Fernando Las preguntas de la vida Ariel

Terricabras, J. M. Fer filosofia, avui. Ed. 62

Sánchez Alcón, Chema El radiofonista pirado

Savater, Fernando Historia de la filosofía sin temor ni temblor. Espasa.

2. Qüestions

a) Informa’t de l’autor, qui és , perquè escriu el llibre, per a qui, quins altres llibres ha escrit...

b) Fes un resum d’un dels capítols del llibre. Ja saps que un resum és un explicació discursiva i resumida del contingut del capítol del llibre.

c) Esquematitza un altre capítol del llibre. Ací es tracta d’organitzar les idees fonamentals de manera esquemàtica i breu.

d) Assenyala quines són les paraules o conceptes més importants del llibre. Per exemple “filosofia” o “coneixement”. Tria’n tres i transcriu un fragment per cada concepte en el que s’explica el seu sentit. Es tracta d’una transcripció literal i per tant entre cometes.

e) Agafa una de les idees que defensa el llibre i escriu una redacció de 30 línies com a mínim discutint-li la seua idea, és a dir oposant-li raons als seus arguments.

f) Escriu tres frases breus (dos o tres línies com a molt) en les que reproduisques idees del text.

g) Recomana-li el llibre a un amic, has d’explicar-li les virtuts que li trobes, les mancances que penses que té i el perquè de la teua recomanació.

Date post:	08-Oct-2018
Category:	Documents
Upload:	dinhtu
View:	218 times
Download:	0 times

UNITAT DIDÀCTICA 1 - Blog del departament de … · 2- La lectura i comentari dels textos...

Documents