Date post: | 18-Mar-2016 |
Category: |
Documents |
Upload: | jordi-bort-collado |
View: | 239 times |
Download: | 3 times |
Jordi Bort
1
2
Índex
Pròleg. Sé on visc, sé on vaig 4
Capítol 1. Qui té fites té vida 6
Capítol 2. Dels errors se n’aprèn 8
Capítol 3. La fragil·litat del pensament 14
Capítol 4. El gran dilema 18
Capítol 5. Diferents punts de mira 20
Capítol 6. Una petita gran gesta i la dimensió de tot
plegat 24
Capítol 7. Tothom al seu lloc 30
Capítol 8. Jo i jo 36
Capítol 9. L’examen sense copiar 40
Capítol 10. Noves experiències, noves sensacions 46
Capítol 11. El privilegi de fer quilòmetres 50
Capítol 12. Una de tantes filosofies 54
Capítol 13. Temps o distància 58
Capítol 14. El fantasma de l’estat físic 62
Capítol 15 L’entrenament del cap 66
Capítol 16. S’acosta el dia 70
Capítol 17. Crònica d’una marató anunciada 76
Capítol 18. Revivint l’experiència 82
3
4
Pròleg. SÉ ON VISC, SÉ ON VAIG
Si tot va bé i les conjuncions astrals, per dir alguna cosa,
són favorables, en acabar aquest llibre podré dir orgullós
que “ja soc maratonià”.
Diuen que per ser maratonià has d'haver fet quaranta-dos
maratons al llarg de la teva vida, una per quilòmetre. No
home, no! És broma! Que no s'espanti ningú. Com diuen
els polítics del meu país, és maratonià qui viu i treballa
per la marató. Bé, ben bé això no diuen, però la seva
cèlebre frase de “és català qui viu i treballa a Catalunya”
crec que es pot extrapolar a l'esport de la marató.
Per a aquelles persones que no saben on és Catalunya els
diré que és un tros de terra situat al nord-est d'Espanya,
amb costums i llengua pròpia, muntanyós però amb un
litoral costaner fantàstic que mira a la mar Mediterrània.
Si això fos un llibre interactiu us hagués posat un
hiperenllaç al “GoogleMaps”.
I aquí estic jo, enmig d'aquesta meravella de petit país en
un entorn immillorable per a la pràctica de l'esport. Aire
sa, verd, verd i més verd, amb estius calorosos i hiverns
no excessivament freds comparats amb d'altres indrets de
la mateixa Catalunya. Si algú encara vol més dades diré
5
que he fixat la meva residència al Massís del Montseny,
al peu del seu cim més alt, el Turó de l'Home.
Es veu que ja en temps dels romans, com que aquest cim
de 1715 metres es veu des del mar (a poc més d’una vintena
de quilòmetres en línia recta de la costa) li van posar de
nom 'Montseny' per allò de que era una muntanya
('mont') que servia de senyal ('seny') als vaixells que
navegaven pel 'Mare Nostrum' (avui Mar
Mediterrània).
Soc mestre d'institut, o almenys puc dir que ara soc
mestre d'institut. També podria dir que soc esportista
perquè sempre he practicat algun esport. El que és segur
és que encara no puc dir amb rotunditat i orgull que soc
maratonià.
6
Capítol 1. QUI TÉ FITES TÉ VIDA
No us creguéssiu pas que es tracta d'una cosa nova, no.
Ja per l'any 2009 em va passar pel cap afrontar la meva
primera marató, la de Barcelona, per allò de la proximitat
al meu domicili actual.
Si voleu que us sigui sincer us diré que va ser una decisió
amb il·lusió però alhora amb poc convenciment. I comento
això del convenciment perquè ara que m'ha tornat a
passar pel cap hi veig diferències en la base del
plantejament.
Potser em surti 'rana', potser, però el que sí puc dir és que
ja m'hi veig patint els últims quinze quilòmetres i plorant
d'emoció segurament en travessar la línia d'arribada al
voltant de quatre hores després d'haver pres la sortida.
Digue'm romàntic, jo ho veig així.
En aquesta vida pots prendre partida des de dos punts de
vista, o sent l'actor principal o sent un mer espectador.
Segurament els dos són d'allò més respectables però penso
que qui té la inquietud d'aconseguir quelcom a la vida ho
ha de fer com a protagonista. Un protagonisme de la vida
esculpit per ell mateix moment a moment. El guió de la
seva vida és seu i només seu.
Un punt de referència a l'horitzó ens pot permetre el luxe
7
d'inventar camins sobre la marxa i en moments de dubte
poder aixecar el cap i recordar-nos cap a on anem. A mi,
un simple mortal que de vegades es cansa de lluitar per
una sola cosa, em funciona.
Crec que la metàfora de la vida deu ser com completar
una marató, tot i que els organitzadors t'ho posen més
fàcil ja que el camí està ben delimitat fins a la meta.
Els camins que hàgim escollit per arribar en bones
condicions a la marató em permetran (crec) avançar
fermament pel camí físic de la cursa.
8
Capítol 2. DELS ERRORS SE N'APRÈN
Recordo que a l'any d'haver començat a córrer (i ho vaig
fer força tard als quaranta-quatre anys) vaig decidir que
m'havia d'enfrontar a la cursa de la mitja marató. Era la
primera cursa de la temporada en aquella distància. Cal
puntualitzar que també era la primera cursa de la meva
vida.
El mes de setembre es considera el primer mes de la
temporada després dels mesos d'estiu (això a casa meva,
Catalunya).
Així que si has fet bé els deures de preparació i les
merescudes vacances laborals no t'han trencat massa la
dinàmica d'entrenament, en teoria (i sempre en teoria)
estàs preparat per assolir la primera mitja marató de la
temporada.
Els entrenaments, encara ara, es van succeint per
sensacions. Hi ha molts factors que influeixen
directament a la persona i que fan que les fredes rutines
d'uns plans d'entrenament no s'adeqüin a les propostes.
Resulta que el dia que no has dormit bé et toca sèries en
progressió, el dia que t'ha assentat malament un plat de
bacallà en no massa bon estat et toca fer una tirada llarga
de quilòmetres, el dia que fa un Sol enlluernador i bona
9
temperatura et toca descans i l'endemà cau la primera
gran nevada de l'hivern i et toca sortir a córrer quan
t'agradaria estar a prop de la llar de foc calentó escoltant
bona música.
Crec que aquests 'entrenaments-recepta' han d'esdevenir
orientatius i cadascú hauria de saber escoltar el que el seu
propi cos li diu.
Això crec que em podrà ser útil el dia de la meva primera
marató, tot i que també sé que quan el cos i el cap em
demanin de parar dient-me 'prou!', hauré de mirar cap a
un altre cantó, xiular dissimuladament (ja m'agradaria a
mi poder xiular al quilòmetre 35!) i acabar com es pugui la
cursa.
Només de pensar-hi ja em pugen les pulsacions.
Tornant a centrar-nos en la meva primera mitja marató
recordo que vaig quedar directament amb un company
amb el que havíem entrenat algunes vegades per la zona
on visc.
Per a mi, la mitja marató comença ben aviat, gairebé de
matinada. El ritual de preparació de la bossa d'esport, la
beguda isotònica, la preparació d'un lleuger esmorzar amb
pa i oli,... Tot a poc a poc, sense presses ja que m'he llevat
força més d'hora del que tocaria pels nervis del debut.
En arribar a la ciutat de Sabadell aparco on puc i em
dirigeixo al punt de sortida per trobar-me amb el meu
10
amic Agustí Codera.
És més fàcil del què sembla. A aquella hora del matí
només hi ha dos tipus de persones rondant pels carrers, els
vestits amb roba normal i els vestits amb roba esportiva.
Només cal seguir la riuada de gent que porta pantalonets
curts, samarreta de màniga curta i sabatilles esportives
amb un clar disseny “running”. Molts porten també un
rellotge pulsòmetre al canell. Es veu que n'hi ha d'aquests
aparells sofisticats que fan de tot... fins i tot maionesa (és
broma! És un acudit dolent).
Seguint a tota aquella gentada vaig arribar al punt de
sortida. No havia pogut copsar mai aquell ambient.
Música arreu, gent a munt i avall, atletes fent cua per
recollir el pitral, més cues per anar al WC...
(imprescindible si has begut del beuratge isotònic màgic i
a més estàs fet un sac de nervis).
Aquesta és l'enèsima mitja marató de l'Agustí, el que fa
que es mogui com un peix a l'aigua entre tanta gent semi
desorientada. En aquells instants l’Agustí esdevenia el
meu mestre espiritual. Si ell feia quelcom, jo també, sense
dubtar, amb els ulls tancats.
Segons els meus càlculs, ell i jo estàvem entre vint i trenta
minuts de diferència en el temps d'arribada, així que no
m'havia de preocupar de res més que d'avançar una cama
darrera l'altra al meu ritme fins arribar a la línia de
11
meta. Tot i així un cúmul de sensacions envaeixen el teu
esperit en afrontar quelcom desconegut.
Faltaven uns deu minuts per al tret de sortida (un coet de
pirotècnia) quan em vaig disposar a untar-me els dits dels
peus, engonals, aixelles i mugrons amb vaselina per evitar
fregaments indesitjables.
L'Agustí es va prendre una barreta energètica i me'n va
oferir una altra per a mi (ara hauria de sonar, si aquest
llibre fos interactiu, un senyal acústic d'atenció. Perill!)
Primera cosa que mai havia fet abans de sortir a córrer i
que en aquells moments em menjava com si m'hi anés la
vida.
Mig minut abans de sortir ens vam desitjar sort tots els
participants que estaven per la zona on m'hi trobava i de
sobte, tot d'una, la gent es va dedicar de manera unànime
a aplaudir, cada vegada amb més força.
Era com estar demanant al cel que es donés per fi la
sortida a la vegada que aquell so ens encoratgés a tots a
endinsar-nos en una gesta fantàstica.
Vaig pensar: Vinga! Vinga! Correm ja!
Era com un reconeixement a la gesta que encara havia
d'esdevenir. Aplaudiments per avançat. Allò d'acabar la
meva primera mitja marató havia de ser fantàstic vivint
tots aquells prolegòmens.
No parlaré massa del transcurs de la cursa, per a això ja
12
hi ha escriptors que ho fan de manera increïblement
descriptiva.
Jo em limitaré a donar una pinzellada del que crec que és
prou rellevant dels meus errors com a principiant.
Tret de sortida. Jo, força endavant. Piiiiiip! Segona
errada.
No cal. Estar al davant, per a corredors del meu nivell,
només provoca un estat de frustració en veure com gairebé
tothom t'avança a uns ritmes sanament envejosos.
Jo, acostumat a córrer entre 4:50 minuts per quilòmetre (a
partir d’ara mpk.) i 5:15 mpk., sense adonar-me'n, al
quilòmetre quatre la meva mitjana de velocitat estava al
voltant de 3:50 mpk!.
Això em va permetre sortir a la foto i córrer al costat
d'atletes d'elit del país i fins i tot d'algun nord-africà.
Al quilòmetre set el meu dipòsit de combustible es va
buidar per complet i encara em quedaven catorze
quilòmetres més per endavant!.
Hipoglucèmia? “Pájara”? Defalliment? No ho sabré mai
però tampoc investigaré massa. Pel que sí m'ha de servir
és per recordar dues coses:
1- no menjaré res que no hagi tastat abans a pocs instants
de prendre una sortida, ...i
2- el ritme de sortida per a un novell ha de ser el més lent
possible i durant la cursa ja s'anirà agafant una velocitat
13
de creuer.
Del quilòmetre set al vint-i-un vaig haver de parar cinc
vegades i el meu temps final va ser de 2:06:38 quan creia
estar preparat per fer 1:45:00.
El barnús que utilitzo normalment després de dutxar-me,
que era el regal-obsequi dels drets d'inscripció a la cursa,
em mira fixament cada vegada que entro al bany de casa
meva i em recorda aquestes dues coses que mai més he de
repetir: la ingesta d'aliments desconeguts i rics en hidrats
de carboni abans d'una cursa i no dosificar el ritme de
sortida.
14
Capítol 3. LA FRAGIL·LITAT DEL
PENSAMENT
Avui diumenge he decidit sortir a rodar per asfalt uns
setze quilòmetres ja que porta plovent un parell de dies i
els circuits per bosc que acostumo a practicar deuen estar
negats de fang.
19 graus centígrads, bona temperatura. És la tirada més
llarga des que he tornat a entrenar. Vaig estar inactiu
durant set mesos per una voluminosa hèrnia discal i una
operació d'apendicitis. Ara tot això ja és passat. L'apèndix
ja no el tinc (així que podré córrer més lleuger) i amb
l'hèrnia hem arribat a un 'entente cordiale', jo la porto a
córrer amb mi i que frueixi del paisatge a canvi que no em
molesti més. Sembla que estem els dos d'acord.
Allà pel quilòmetre sis m'ha vingut al pensament què dec
pensar mentre corro? No m'ho havia plantejat mai fins
avui. Així que he fet l'esforç de parar atenció a allò que
m'anava venint al cap. Tot i aquest esforç la sensació que
tinc és semblant al moment en que despertes d'un somni i
mentre ho vas fent a poc a poc es va esvaint de manera
conscient.
Són pensaments molt fràgils, com bombolles de sabó que
esclaten en l'oblit. Apareixen els pensaments de forma
15
sobtada i quan sembla que comencen a agafar forma
desapareixen per deixar pas a d'altres.
No sabria dir quants pensaments m'han vingut al cap
durant l'hora i vint-i-sis minuts en que he estat corrent.
De fet no crec ni que puguin ser dit pensaments, crec que
els d'avui han arribat a la categoria de pinzellades de
pensament.
Potser no són pensaments sinó captures instantànies de
sensacions que provoca l'entorn per on passes corrent.
Potser això és el que fa el nostre cervell constantment i
que el dia atrafegat no ens permet d'escoltar, i és ara,
quan estàs realment sol quan escoltes aquesta veu interior.
Recordo coses com “que buit està el poble a aquesta hora”,
“la cafeteria està tancada, potser per vacances?”, el
supermercat està obert però”, “això deu ser el quilòmetre
tres ja que estic a l'alçada dels hivernacles del pagès”,
“l'any passat per aquí passava en vint-i-tres minuts, vaig
bé”, “quina olor d'humitat, sembla que hagi plogut a la
nit”, “aquí vaig trobar un cep (bolet comestible molt
apreciat en cuina)”, “a veure com vaig de pulsacions
ara?”...
Són pinzellades de pensament que acaben resumint-se en
petites converses amb un mateix. Lleugeres, molt
lleugeres, sempre al límit de la inexistència.
Pot ser que influeixi el meu vessant musical? És cert que
16
un amant de la música està acostumat a escoltar i m'he
adonat que bona part dels recorreguts els faig escoltant les
meves pròpies trepitjades i sobretot escoltant la meva
pròpia respiració. És com escoltar un llarg mantra basat
en sons d'inspiració i expiració. Un mantra que
aconsegueix que la ment del corredor entri en un estat de
meditació interrompuda només per pinzellades de
converses amb un mateix.
17
18
Capítol 4. EL GRAN DILEMA
Durant els set mesos d'inactivitat, sobretot durant les
primeres setmanes, un amic em va recomanar un
prestigiós fisioterapeuta que estava en un poble de la
província de Girona, a uns seixanta quilòmetres de casa.
No sé si és l'edat o el tipus de musculatura o la pròpia
estructura del meu cos però quan faig un sobreesforç ho
acabo pagant en forma de lesió. Ara ja ho sé i per
afrontar la marató he de fer molt bé els entrenaments si
vull que tot surti rodó.
Tornem a la consulta del famós fisioterapeuta. Dic famós
perquè només entrar pots contemplar una trentena de
fotos d'ell amb figures de primeríssima fila, entre ells
jugadors del Futbol Club Barcelona, pilots de Fórmula 1,
pilots de moto de renom mundial, jugadors de la NBA ...
ja vaig veure que no li quedava cap espai lliure a la paret
per posar-hi una foto meva. En fi, no passa res.
Aquella tarda a la seva consulta, entre estirament i
estirament, un deixeble seu (ja que al gran fisioterapeuta
només el vaig veure els cinc primers minuts en el moment
de les presentacions) em va formular una pregunta que
encara a hores d'ara hi busco la resposta.
-“Tu vols estar sa per córrer o vols córrer per estar sa?” -
19
em va dir.
No sé si amb aquella pregunta va voler que a més
d'exercitar la musculatura de les cames exercités també el
cervell.
El cert és que hi ha dies que dono gràcies a estar sa per
poder córrer pels boscos de prop de casa amb el conseqüent
benefici físic i mental que això comporta per a mi, però
també hi ha dies que sento que gràcies a córrer puc gaudir
d'un cos sa.
Suposo que algun filòsof trobaria una ràpida, meditada i
profunda resposta a aquest gran dilema.
El fet de no ser cap pensador em fa entrar de vegades en
un bucle infinit del tipus: Vull estar sa per poder córrer i
així tenir un cos sa per poder córrer també; i córrer sovint
per estar sa i així poder seguir corrent, lògicament per
estar sa, i...
Suposo que amb aquest raonament filosòfic no
aconseguiria aprovar aquesta assignatura a la
universitat.
Deixo al lector que tregui la seva pròpia conclusió, que de
ben cert serà la correcta i jo em quedo amb la de 'Vull
córrer per estar sa i així poder seguir gaudint del plaer de
córrer'.
20
Capítol 5. DIFERENTS PUNTS DE MIRA
És ben cert que la constància en l'entrenament influeix
directament en la percepció dels esdeveniments, en la
manera d'afrontar situacions quotidianes, ... en definitiva,
en la vida.
D'entrada, el fet d'entrenar regularment fa que els
conceptes de paciència, voluntat i esforç acabin
extrapolant a la vida quotidiana. Això és bo. El corredors
també escoltem més els senyals del nostre cos i en la vida
del dia a dia també és bo. Corrent s'aprèn a escoltar tant
el nostre cos com la nostra ànima.
L'escolta (o percepció) pot evitar sovint lesions físiques.
Hem d'entrenar sempre amb seny. Corredors veterans
amb qui he coincidit al llarg de la meva vida, com En
Joaquim Fradera, un maratonià i feliç esclau de l'esport,
sempre aconsella l'entrenament amb seny. Això inclou un
entrenament progressiu, sense presses i amb plena
consciència d'un mateix.
Com diem els catalans, 'poc a poc i bona lletra'.
En els entrenaments de finals d'estiu del 2010 vaig poder
copsar un fet que es confirmava entrenament darrera
entrenament. Després d'uns dies de sortides exigents en
quant a quilometratge i intensitat vaig decidir (perquè el
21
meu cos així m'ho demanava) fer una ruta de 8'5 Km al
ritme més suau que pogués portar.
Durant aquest recorregut vaig poder veure'm observant
per primera vegada en al meva vida la imatge bucòlica
d'un camí que travessava uns camps de conreu de blat de
moro que s'endinsava més enllà en un bosc d'alzines i
roures darrera el qual s'imposava per damunt les boires
matineres de la vall un majestuós Turó de l'Home (el cim
més alt de la serralada del Montseny).
Com és que després de passar més de cinquanta vegades
per aquell indret mai no havia pogut observar
contemplativament aquella meravella?
Era un dia especialment bonic? Era un paisatge
especialment captivador just aquell dia? Segur que no ho
era més que d'altres vegades que havia passat per allà en
altres èpoques de l'any.
A la tardor els arbres agafen una infinitat de games de
colors. A l'hivern el Turó sol estar nevat bona part del
temps i els camins amb la vegetació gebrada fan que corris
per una catifa d'un blanc cristal·lí que t'encega dels colors
de l'Arc de Sant Martí amb els primers raigs de Sol del
matí.
Així que hauria de deure's a uns altres factors que
influeixen directament en la meva sensibilitat
contemplativa.
22
Factors anímics? Factors físics? Només ho sabria parant
atenció de nou en situacions diferents d'estat mental i
exigències d'entrenament per decantar la balança o bé cap
els factors anímics o bé cap els purament físics.
Durant les primeres setmanes del mes de setembre vaig
tenir l'al·licient de sortir a córrer amb l'objectiu de fer
proves d'estudi de camp per validar una hipòtesi que
m'havia formulat. Era com un treball de recerca i
investigació sobre la incidència d'un tipus d'entrenament
amb el punt de mira contemplatiu de l'entorn.
Està clar que el resultat final d'aquest mini-estudi i
l'acompliment de la meva hipòtesi només seria vàlid per a
la meva persona. Però a mi ja m'està bé. Sempre és bo
anar coneixent parts amagades del comportament d'un
mateix. En el meu cas està clar que córrer m'ha ajudat,
m'ajuda i segur que m'ajudarà a anar coneixent-me més.
Les observacions concatenades d'aquells dies
d'entrenament em van portar a treure conclusions
concretes força determinants.
Amb un estat d'ànim força optimista i sense gaire estrès
laboral per tractar-se dels primers dies de treball a
l'institut, després d'unes tranquil·les vacances d'estiu,
vaig concloure que l'estat anímic no influeix massa de
forma directa en la capacitat de contemplar l'entorn d'una
forma especialment sensible.
23
Pel contrari, l'exigència en l'entrenament sí que influïa i
molt en aquesta percepció de l'entorn.
Si suposem que el meu ritme de cursa és de 4:40 mpk, els
dies que m'exigia un recorregut a 4:00 mpk el meu punt de
mira no abastava més de dos metres al davant meu amb
una mirada clavada tota l'estona a terra. Els dies que
volia rodar molt suau, al voltant de 6 mpk el meu punt de
mira aixecava l'angle de visió amb la conseqüent obertura
del camp visual a 200 metres, 300 metres, ... fins a
quilòmetres de distància.
Per tant la meva teoria, i dic meva perquè només m'até a
mi, l'angle de visió augmenta en relació inversa a la
velocitat i exigència de l'entrenament.
A més velocitat l'angle de visió apunta a més a prop.
Vaig pensar per un moment que potser es devia a que a
més velocitat havia d'estar més pendent d'on posava els
peus i d'aquesta manera descartar la possibilitat d'una
lesió.
Per això algun entrenament el vaig fer en una superfície
absent de perills per a les cames. Vaig passar dels camins
de muntanya a l'asfalt d'urbanitzacions tranquil·les. El
resultat? El mateix. A més velocitat, o millor dit, a major
exigència el punt de mira baixa i l'angle de visió
disminueix a pocs metres per davant del corredor.
Per ara, aquesta és la meva conclusió.
24
Capítol 6. UNA PETITA GRAN GESTA I LA
DIMENSIÓ DE TOT PLEGAT
Estem a finals de setembre i el temps ha canviat. Han
arribat les primeres pluges i l'ambient ha refrescat. El cel
és d'un blau intens i l'aire és net. Tot plegat convida a
sortir a córrer més estona. Personalment la calor intensa
de l'estiu fa que tinguis una sensació de cansament fins i
tot abans de sortir a rodar.
Tot i saber que la calor tornarà durant algunes setmanes
d'octubre, potser no tant intensa com a ple estiu, copses
que és el moment d'aprofitar aquesta petita treva de bon
temps per entrenar.
En la meva poc dilatada vida com a corredor la meva
màxima distància correguda mai van ser 21 Km. 97 m. en
curses oficials de mitja marató.
Mai, ni entrenant, havia superat aquesta distància. Així
que un bon matí fresc i assolellat, just en el moment de
sortir quan les cames encara estan adormides i fredes,
vaig decidir canviar els plans de rodatge. Em va venir de
gust fer una 'tirada llarga'. No sabia ni havia planejat un
quilometratge concret, així que vaig decidir que sobre la
marxa ja acabaria de decantar-me sobre una o una altra
distància.
25
Com que setmanes abans havia tingut una sobrecàrrega
muscular en els bessons no tenia clar fins on podria
arribar. Podrien ser 3 Km. o 15 Km. La veritat és que era
una incògnita.
Vaig fer 5 minuts d'estiraments just davant de la porta de
casa. El silenci del carrer a primera hora del matí
convidava a fer uns estiraments tranquils i ben fets, sense
presses.
Una lesió representa inactivitat i aquesta inactivitat
representa retrocés en l'estat de forma i és l'últim que un
corredor hauria de voler si s'ha d'aventurar, com jo, a
afrontar una marató.
El fet d'haver plogut dies anteriors em va fer decantar per
l'asfalt dur i fred. Segur que els camins pels boscos
estarien del tot enfangats així que la decisió va ser la
d'agafar la carretera que s'enfila cap a Coll Formic, el
punt que fa de frontera de dues comarques catalanes a una
alçada de 1200 metres aproximadament.
Amb pas lent, escalfant paulatinament tots els músculs de
les cames, començo a guanyar alçada poc a poc. No hi ha
massa trànsit, potser un parell de cotxes cada deu minuts.
Entre setmana no és una carretera massa transitada, tot i
així fa formular-te la pregunta de per què quan et creues
de cara amb un cotxe just a l'altre carril coincideix sempre
amb un altre cotxe que va en el teu mateix sentit i passem
26
els tres a l'hora? Bé, deixaré aquesta llei (de Murphy?)
per a un altre moment.
Poc a poc van passant els minuts i els quilòmetres. Com
deia un amic meu, es tracta d'anar assimilant quilòmetres.
Hi ha, en aquest circuit força conegut per mi, un punt de
reflexió al quilòmetre quatre. Sempre que passo per allà
analitzo les sensacions que tinc per tal d'optar a una
distància o una altra. Aquesta vegada havia decidit córrer
al voltant de dotze a divuit quilòmetres, així que em vaig
escoltar atentament.
El pas que havia portat fins llavors, tot i el temps que era
prou bo, em permetria fer uns quants quilòmetres més?
Vaig notar que sí.
Els bessons estaven en condicions? Notava alguna petita
molèstia? Les pulsacions estaven controlades dins el
marge que m'havia plantejat? Tot correcte! Tot apuntava
que podria ser un gran dia, un gran entrenament.
A partir d'aquell moment venia un desnivell de més de 250
metres que quilòmetre a quilòmetre havia d'anar superant.
El paisatge acompanya molt a l'hora d'anar 'assimilant'
distàncies. Els canvis de temperatura en entrar a obaga
m'indiquen que dec estar a uns 150 metres per sobre de
casa. Aquella olor d'humitat quan creues el pont sobre el
riu Tordera em fa venir al cap que entrarem ben aviat a
la tardor.
27
En passar pel quilòmetre nou de pujada penso que si ara
girés cua faria un total de 18 quilòmetres, que per a mi no
està gens malament.
Penso que un quilòmetre més serien dos en total i
m'aventuro a fer una sortida de 20 quilòmetres, gairebé
una mitja marató.
No vaig massa cansat – em dic. La veu de la consciència
em diu que pensi que després hauré de tornar fins el punt
de sortida.
Ja, però serà en lleuger descens – em contesto a mi mateix.
Mentrestant van passant els minuts. Entre conversa i
conversa van passant també els quilòmetres.
Més amunt, passant pel costat del poble de Montseny,
suavitza la carretera. M'ho conec i sé que podria allargar
la pujada fins el quilòmetre 12... Decideixo que així serà.
Fins el quilòmetre 12 i tornar. He arribat a un pacte amb
mi mateix.
Els últims instants de pujada transcorren per un tros de
carretera frondós i que a la vegada es va obrint en
clarianes assolellades. Havia passat per allà moltes
vegades en bicicleta de muntanya però mai a peu, mai
corrent.
Era una nova sensació que m'agradava. Devia ser com se
sentien els aventurers que descobreixen un nou món o com
un arqueòleg que descobreix la tomba d'un nou faraó.
28
Entre sensacions i sensacions arribo al zenit de la sortida.
Toco amb la mà el punt quilomètric que m'indica que ja he
pujat 12 quilòmetres i giro cua. Fantàstic! Ja no he de
pujar més. El Sol de cara i les pulsacions baixen regulant-
se de nou a mesura que emprenc el descens. Tot i així no
estic segur si el meu cos ho aguantarà. Es tracta de fer 12
quilòmetres més d'una distància que per a mi ja és prou
notòria.
De la tornada no hi ha massa a dir fins el quilòmetre 19.
A partir d'aquell moment el meu cos, les meves cames,
comencen a experimentar unes sensacions noves per a mi.
Porto gairebé dues hores corrent i tinc la sensació d'estar
deshidratat (no he begut res des que he sortit). Penso en
una ampolla gran de beguda isotònica de taronja. Uns
minuts més tard sento un buit a l'estómac que em
menjaria fins i tot les pedres. Tinc una gana excepcional.
Només vull arribar per poder menjar coses dolces, potser
salades també. M'ho menjaria tot, tot el que el meu cos
pogués i una mica més.
Passats aquests instants ve una sensació de defalliment
controlat en que el ritme de cursa és automàtic i està guiat
per una part de tu que no és conscient. Les cames avancen
sense donar cap ordre i la sensació de fatiga ni augmenta
ni disminueix.
És un estat en que notant-te força cansat probablement
29
podries fer uns quants quilòmetres més. Quants? No ho
sé. Suposo que en entrenaments posteriors quan s'acosti la
marató ho podré experimentar i explicar.
Per fi arriba el final. Vint-i-quatre quilòmetres! Camino
amb dificultat però em sento feliç. M'he conegut una mica
més i això és bo per a noves gestes.
És al cap d'uns quants dies quan t'adones del que has fet.
Quan és massa recent i massa fresc estàs encara immers
en el moment en sí i no pots copsar l'essència real de la
situació. En la vida passa el mateix.
Ara que ha passat un temps prudencial penso en la petita
gran gesta d'assolir una fita mai aconseguida i és
precisament en aquest moment quan toques de peus a terra
i penses que la dimensió d'una marató empetiteix i molt
aquells vint-i-quatre quilòmetres aconseguits un dia.
30
Capítol 7. TOTHOM AL SEU LLOC
Que n'és de savi el cos! Quant més experimento amb
l'activitat de córrer més m'adono de la perfecció de la
maquinària de l'organisme de l'ésser humà. Ja els primers
dies d'entrenament després d'aquells set mesos
d'inactivitat vaig experimentar un canvi substancial en
els batecs del meu cor. Una tarda, mig estirat al sofà de
casa amb la televisió de rerefons, alhora que mig
endormiscat, sentia de forma involuntària els batecs del
meu cor. No sabia ben bé la quantitat de pulsacions per
minut que aconteixien en aquell instant però el que tenia
clar era que el meu cor bategava ara més lent i relaxat que
en setmanes anteriors. Vaig agafar el meu pulsòmetre del
calaix del menjador i me'l vaig col·locar. En tornar-me a
estirar al sofà i relaxar-me de nou vaig comprovar que
efectivament estaven al voltant de vuit pulsacions menys
del meu estat natural. Instintivament, perquè aquesta és
realment la paraula, em vaig posar força content. El meu
cor comença a estar en forma – em vaig dir.
No sé fins a quin punt és cert però dies després vaig llegir
que això és degut a que en fer treballar el cor, les artèries
queden més lliures i fins i tot augmenten la seva secció,
per tant el cor amb menys batecs acaba fent la mateixa
31
feina de fer arribar sang a tots els racons del nostre cos.
Sigui com sigui el meu cor estava experimentant un canvi
gràcies a l'exercici físic continuat i això per a mi era molt
bo.
Aquella tarda, el descens de pulsacions va ser per a mi
com una injecció de moral que m'animava a seguir
entrenant.
Fins que no faltin les setze setmanes de rigor per entrar en
el pla d'entrenament específic per a la marató segueixo
sortint a córrer quatre o cinc vegades a la setmana fent
allò que el meu cos em demani.
Sí que és cert que conforme s'acosta el dia de
l'entrenament pautat i guiat per poder afrontar els 42
quilòmetres i 195 metres començo a llegir tota mena
d'informació respecte a l'estat físic en revistes
especialitzades, Internet, llibres,... etc. Entre les múltiples
lectures vaig entreveure la necessitat de fer entrenaments
amb sèries. Tots els plans fiables d'entrenament de
prestigioses webs i prestigiosos esportistes les
contemplaven. Es veu que comporten a l'atleta uns
beneficis cardiovasculars i de millora de pas (o sigui,
velocitat) que no són gens menyspreables.
Així que una d'aquelles tardes, aprofitant per una banda
la monotonia de les últimes sortides i per altra la pista
d'atletisme que hi ha just al costat de l'institut
32
d'ensenyament on treballo, vaig decidir estrenar-me amb
sèries.
Després de l'experiència crec que la definició de sèrie no
és més que petites fraccions d'un entrenament a un ritme
de pas més elevat, de vegades tant que es torna agònic
gairebé sempre en el seu tram final. Almenys aquesta és
la sensació que tinc just ara que les he començades a
experimentar.
Una velocitat més ràpida que de costum i a recuperar; i
quan notes que encara necessites més temps de
recuperació, ja hi som! Has de tornar a fer aquella
distància d'una forma més ràpida ... i així unes quantes
vegades.
Per a mi, les primeres sessions han estat intenses i si he de
dir la veritat, m'he cansat força.
Tot i ser un entrenament un tant 'antipàtic' en quant al
grau d'exigència he de dir que aviat es comencen a notar
els seus efectes beneficiosos.
He fet, en dies diferents, sèries de 400, 800 i 1000 metres.
El córrer en pista és nou per a mi. És un ambient diferent,
net, polit, potser avorrit comparat en la contemplació del
paisatge al que estava acostumat però és un entrenament
objectiu de totes totes.
Les distàncies són les que són i el terreny no té
oscil·lacions altimètriques. A més gaudeixes de focus de
33
llum que et permeten entrenar fins les deu de la nit i
música ambiental mentre corres. L'únic inconvenient és
que crec que de vegades em despisto comptant les voltes a
la pista.
Hi ha gent de tot tipus, gent que camina, gent que fa
marxa, atletes de velocitat, parelles que van a mantenir-se
en forma, corredors populars com jo i dels de veritat,
federats. En fi, gent de totes les edats en un ambient sa.
I per què explico tot això? Doncs perquè experimentant els
entrenaments en sèries he pogut copsar en el meu cos que
en sortides posteriors amb una mateixa 'velocitat de
creuer' les pulsacions m'han baixat ben bé en deu i en anar
més sobrat (si es pot dir així) puc fins i tot augmentar el
ritme de cursa sense tenir aquella sensació d'estar al límit.
És com tenir de sobte un motor més potent i alhora eficaç
en quant a consum energètic. Sempre pots accelerar una
mica més i la despesa de carburant no és tanta com es
podria preveure. Que n'és de savi el cos!
Quant més entreno més dades i referències es tenen d'un
mateix. La ignorància fa pensar que pots assolir fites que
amb el temps i la experiència es van recol·locant al seu
lloc.
Arriba un moment, imagino que des d'una perspectiva de
corredor popular i novell, que els 42.195 metres deixen
d'esdevenir un temps a batre per convertir-se en una
34
distància a, simplement, concloure.
Quants més quilòmetres porten les meves cames més lluny
veig aquesta distància. Realment ha de ser una gran gesta
arribar a acabar una marató.
El dia a dia fa que et sinceris amb tu mateix. És com un
alleugeriment de la consciència. Amb cada entrenament
vas completant una imatge cada vegada més real de tu
mateix.
Les petites sensacions subjectives es van col·locant poc a
poc al seu lloc, de forma objectiva i contundent fins a
conformar una altra imatge real més fidel a la teva
persona, i això, alleugereix l'esperit. La realitat és freda i
alhora confortable.
Les mitjanes de temps, les mitjanes de pulsacions, les
dificultats del terreny o el quilometratge van perfilant una
idea cada vegada més fidel d'un mateix.
Corro i sé qui soc. Corro i soc feliç. Cada vegada més
tranquil amb mi.
35
36
Capítol 8. JO I JO
Deia un gran amic meu, en Josan, que l'esport de córrer és
com una metàfora de la vida. I té raó. Les planificacions
d'objectius, el sacrifici que de vagades representa l'haver
de fer coses quan fa mandra i el més fàcil fóra deixar-ho
córrer, les dificultats que es troben en el camí,
l'entrenament del dir 'una mica més' quan creus que ja no
pots ni fer un pas, la satisfacció que queda en el camí, en
l'intent encara que no aconsegueixis ben bé aquell objectiu,
la recompensa de la millora contínua.
Crec, des de la meva perspectiva, que l'exercici regular
ajuda afrontar de manera més òptima les dificultats del
dia a dia. Els esdeveniments que de certa manera es
podrien presentar com un mur infranquejable acaben per
convertir-se en un petit esglaó. Aquells primers 5 Km que
un dia es van convertir en un obstacle que em va deixar
dos dies immòbil sense ni poder baixar les escales de casa,
avui no són res comparat amb els 24 Km que vaig fer en
un dels últims entrenaments.
Ara, amb la mirada optimista que ha de caracteritzar a
un esportista observo la progressió i veig possible, no
absent de dificultat i amb molt d'entrenament, arribar a
completar el quilometratge d'una marató. Costarà, segur,
però penso que l'entrenament està justament per a això,
37
per dosificar els esforços i els patiments i preparar el
terreny físic i psíquic en un estat de 'déjà vu' quan es
presentin les dificultats.
Fa poc, interessant-me per la cultura africana a arrel d'un
estudi morfològic dels músculs bessons dels atletes de color
(que es veu que són diferents dels de l'ètnia blanca i per
això tenen un córrer més econòmic i conseqüentment més
eficaç) vaig llegir que existeix una filosofia sud-africana
anomenada Ubuntu que, si més no, sobte.
Sobte i és curiós com un continent que basa els èxits
esportius d'una forma totalment individual, com és
l'atletisme de fons, sigui el bressol d'una filosofia de vida
tant participativa com a concepte i que dóna tanta
importància a l'entorn humà més immediat.
Tot i tenir el seu origen a Sud-àfrica tinc entès que s'està
estenent de forma exponencial per tot el continent i més
enllà.
Des del meu humil punt de vista veig un paral·lelisme
entre aquesta filosofia i la filosofia de vida dels atletes
(parlo dels atletes populars de fons que són el món
esportiu en el que em moc). També podria dir que en
altres mons esportius on m'he desenvolupat al llarg de la
meva vida com l'alpinisme, espeleologia o descens de
barrancs, també arrela i molt aquesta filosofia Ubuntu.
Els pilars bàsics d'aquesta filosofia es fonamenten en la
38
lleialtat de les persones i les relacions entre elles, és a dir,
la raó d'ésser com a persona esdevé de l'existència dels
altres que ens envolten. Els sud-africans ho resumeixen en
un “soc perquè nosaltres som” i això vol dir que “una
persona es fa humana a través de les altres” i en base a
això esdevé una persona oberta i disponible per als demés i
en cap moment se sent amenaçat quan altres són capaços i
bons en alguna disciplina com pot ser en el nostre cas la de
l'atletisme.
Això em fa reflexionar i entendre que un mateix és
persona per sí mateix però també és persona per la relació
que té amb d’altri. Les persones que m'envolten fan que
sigui d'una manera determinada i pel fet d'haver una
infinitat de personalitats pel món immediat fan que un
sigui en funció de qui té al davant en un moment donat.
Devem la nostra existència a l'existència d'altres
persones. I això s'ha d'agrair.
Corro perquè vull córrer però dono gràcies a que corro
perquè en algun moment de la meva vida altres persones
han conjurat l'avinentesa per a que em dediqui a córrer.
Crec que en el meu cas la meva persona interactua amb
d'altres persones i també així els puc deixar entreveure a
través meu l'esport que em fa feliç.
Els instants abans de la sortida en una cursa penso que
l'afició comú que ens envaeix es contagia més enllà de la
39
pròpia cursa, més enllà del públic que la contempla. En
aquell moment la raó de ser no té fronteres i dónes gràcies
per ser on ets i agraeixes que la gent et faci formar part
d'aquest món fantàstic de fondistes.
Així que, certament, crec en un jo individual que ha
d'existir pas darrera pas, entrenament darrera
entrenament, un jo que dia a dia creix en autoconeixement
i autodisciplina i per altra banda, en un jo col·lectiu que
es va conformant a base de les relacions interpersonals al
llarg de la seva existència.
Ortega i Gasset va dir en un moment de la seva llarga
vida dedicada a la filosofia que “jo soc jo i la meva
circumstància”. No anava desencaminat.
40
Capítol 9. L'EXAMEN SENSE COPIAR
Cap a finals d'octubre de 2010 vaig participar en una
cursa a la població de Castelldefels, província de
Barcelona, sota el nom de Marató del Mediterrani. És
una cursa en la que s'hi desenvolupen tres modalitats de
competició: el 10 Km, la mitja marató i la marató.
Transcorre per un passeig de mar a prop de la platja i pels
voltants del canal olímpic de rem que es va inaugurar
l'any 1992 en els Jocs Olímpics de Barcelona.
Els dorsals, de colors i nomenclatura diferent, indiquen la
modalitat de cursa en la qual participes. Jo, per primera
vegada a la meva vida em vaig inscriure en la distància
de 10.000 metres, un company meu es va inscriure a la
mitja marató i un amic seu a la marató.
Érem tres corredors populars que ens estrenàvem cada un
en una disciplina nova per a nosaltres. Els tres teníem
aquell dubte de si sabríem afrontar una distància
incògnita amb el seny suficient com per no patir més del
compte segons el ritme que escollíssim en el moment de la
sortida.
Jo tenia referències de pas d'alguna mitja marató en la que
havia participat i segons allò em vaig proposar rebaixar
entre dos i cinc minuts. Però quin havia de ser el ritme de
41
sortida? Si era massa lent, en només 10 Km tindria prou
temps per recuperar algun minut? Els últims
entrenaments dels 10.000 metres era capaç de mantenir
ritmes per sota dels 5 minuts en quilòmetre. Ja se sap que
la tensió i l'ambient de les curses propicien uns ritmes més
ràpids dels habituals però l'experiència et diu que sortint
massa de pressa al cap d'una estona ja ho comences a
pagar. I així va ser. No és que comencés molt ràpid però
sí el suficient com perquè al quilòmetre sis ja notés
símptomes notables de cansament i cap els dos últims
quilòmetres la gent m'anava passant sempre una mica més
ràpid del que anava jo. Tot i així vaig fer uns tres minuts
i mig menys que el millor dels meus temps de pas pels 10
Km en qualsevol mitja marató en les que havia participat.
Vaig posar-me darrera de la llebre que marcava els 45' i
en poc temps la vaig deixar enrere. En els últims
quilòmetres la meva por i objectiu era que aquell corredor
llebre amb el banderí dels 45' lligat a l'esquena no
m'avancés.
Un cop acabada la cursa ja em vaig voler apuntar a un
altre 10 Km per poder confirmar que soc capaç de córrer
amb seny i potser així millorar una mica més en
sensacions i temps i com que a Barcelona per la tercera
setmana de novembre es celebra una de les curses més
antigues sobre asfalt de tota Europa, doncs m'hi vaig
42
apuntar. Era la 87a. edició de la famosa “Jean Bouin”.
La veritat de l'estat de forma d'un mateix és dura,
contundent. Aquell petit enginy anomenat 'xip groc' que
col·loques a la sabatilla és objectiu, implacable. Et mesura
amb una precisió infal·lible cada vegada que passes per
damunt de la catifa electrònica. Piiiiiip!. I aquell és el
temps que has trigat, sense enganys. És com un examen en
el que és impossible copiar. Ets tu davant de tu mateix.
Cadascú fa un examen individual que per a cada un dels
corredors i corredores esdevé diferent. Cada un ha de
resoldre el seu propi examen. Els deures (entrenaments)
que has arribat a fer són els que determinaran un resultat
o un altre. Es tracta de saber quina quantitat de deures
has de fer tu mateix per obtenir un resultat concret i
quants més deures facis més objectivitat tindràs a l'hora
de fixar-te unes fites concretes.
I es pot dir que nosaltres (els tres companys que vam fer
les diferents curses) havíem fet bé els deures? Havien
estat suficients?
Penso que el fet de ser novells cada un de nosaltres en una
disciplina concreta, siguin 10.000 metres, mitja marató o
marató, els deures havien hagut de ser els justos per
acabar la distància amb dignitat, independentment del
temps invertit en la cursa.
Acabada la meva cursa em vaig canviar amb roba seca i
43
vaig esperar a la línia d'arribada al meu amic Josan que
participava en la mitja marató. Ell estava content ja que
va baixar de les dues hores que era el seu primer objectiu.
Junts vam esperar gairebé dues hores per esperar al
company que participava en la distància de la marató.
Van ser uns moments inoblidables. Em vaig col·locar
repenjat en una de les tanques publicitàries a uns trenta
metres de la línia d'arribada per animar a tots aquells
homes i dones que anaven arribant a meta amb la força
que dóna l'haver superat una distància mítica. El
somriure a la cara, segurament acompanyat del
pensament que ja no s'havia de córrer més i que s'ha
aconseguit la gesta heroica d'acabar una marató,
m'encomanava a mi una emoció empàtica. Cada un d'ells
era el meu heroi. Com els envejava!. Entrenant dur i amb
seny jo podria ser en uns mesos un d'ells!.
N'hi havia que entraven donant-se la mà per creuar la
línia d'arribada junts com si es reafirmessin un a l'altre
que allò que havien aconseguit era cert, que volien
compartir un objectiu comú en el moment més emotiu de la
cursa. N'hi havia també que esperonats per familiars
feien els últims metres acompanyats dels seus fills. A mi
se'm posava la pell de gallina. Encara ara, en recordar-ho,
m'emocionen aquells instants.
Però de sobte la realitat truca a la porta i se't presenta en
44
el millor moment del somni. La realitat també són aquells
atletes que van patint uns quants quilòmetres abans no
s'acabi la cursa i arriben a meta per pur instint i amb les
forces al límit de l'esgotament físic i mental.
Puc dir que vaig viure i veure de ben a prop l'altra cara
de la moneda i llavors vaig comprendre que la marató està
reservada a uns pocs d'entre tota la gent que es dedica a
córrer. És una empresa que requereix una extraordinària
resistència física i força mental que només és assumible si
has treballat dur situacions similars en entrenaments
previs.
La glòria dels que finalitzen una marató no és gratuïta.
Veient tots aquells atletes que s'arrossegaven a la meta,
els marejos en el moment de l'arribada, el no poder
articular paraules un cop acabada la cursa, la quantitat de
quilos corporals perduts durant el transcurs de la marató i
tantes altres sensacions desagradables copsades en el
moment de creuar la línia de meta em fan pensar que he
d'entrenar, no lesionar-me i seguir entrenant.
Recordo les paraules d'un gran amic maratonià que
postulava que dels entrenaments setmanals sempre n'ha
d'haver un que “faci mal”, sigui per intensitat, per durada
o per quilometratge, però ha de fer mal.
45
46
Capítol 10. NOVES EXPERIÈNCIES, NOVES
SENSACIONS
Som a principis del mes de novembre de 2010. Aquí al
Montseny (a uns cinquanta quilòmetres de la ciutat de
Barcelona) els dies comencen a ser fresquets i algunes nits
ja són fredes. El Sol daurat ja no escalfa tant i el dia s’ha
escurçat el suficient com perquè els boscos caducifolis
pintin el paisatge de mil tonalitats de verds, taronges,
carmesins i terres. En aquesta època de l’any córrer pels
boscos de prop de casa es converteix en un privilegi.
La natura es presenta en tot el seu salvatgisme. L’època
del silenci hivernal s’acosta. És el moment de gaudir
d’alguna cursa de muntanya amb força desnivell per
copsar en el propi cos la variabilitat del clima i com aquest
influeix de forma implacable el transcurs de la vida. Tot
succeeix de forma natural com compàs rere compàs en
qualsevol de les obres del gran mestre J. S. Bach.
Un matí gris de novembre em disposava a participar en
una cursa de 22 Km tot i que el temps atmosfèric no
acompanyava gens. Vaig estar dubtant fins a l’últim
moment. Tota la nit plovent sense parar i les previsions
de temps (gran esport nacional a Catalunya) no eren
massa optimistes per al dia de la cursa. Tot i així em vaig
47
llevar d’hora i vaig escriure un e-mail al company que em
va convèncer a participar i que havia de córrer amb mi. Jo
sabia que sempre té l’ordinador en marxa i que en sentir el
so acústic d’arribada de missatge me’l contestaria. Així
va ser. Em contestà que la previsió de temps per a l’inici
de la cursa era de treva, és a dir, que no plouria i que
potser s’aguantaria fins acabar el recorregut. Al final del
correu electrònic em posà que si plovia seria molt divertit.
Potser sí – vaig pensar.
Per si de cas agafaré les sabatilles de córrer més
atrotinades que tingui. No voldria embrutar les noves que
feia una setmana m’havia comprat. He sentit dir que si
les rentes sovint perden esmortiment. Jo per si de cas...
Efectivament, uns instants abans de les 8 del matí, just
abans de prendre la sortida no plovia. La temperatura era
bona per córrer amb samarreta de màniga curta. A la
sortida em vaig saludar amb l’alcalde de Sant Celoni amb
qui havia establert una bona relació de l’època en que vaig
estar de director a l’institut d’educació del poble. Ell
participava en la de 12 Km i després d’una curta conversa
em va dir que el requerien per a ser l’encarregat de llançar
el coet de sortida.
La cursa va ser una nova experiència molt gratificant. Els
dotze primers quilòmetres gairebé sempre de pujada i amb
algunes rampes que ben bé podien tenir el 15% de pendent
48
feien que en tot moment el pas haguera de ser ben
dosificat.
Primer es passa per un parc d’esbarjo al costat de la riera
del Pertegàs, poble avall. Tot seguit ja es comença a
enfilar per camins que penetren boscos d’alzines, roures i
pins. El terreny és tou i a estones pesat. Aquest tipus de
sòl cansa més però és preferible per a les lesions de
lligaments i tendons donat que l’impacte amb la superfície
és menor que en qualsevol cursa sobre asfalt.
El pas sense presses però sense pauses permetia una
respiració bastant còmode i les estones en que el camí no
feia tant pendent permetien gaudir del paisatge de la zona.
Les vistes de la vall amb colors canviants i el poble intuït
allà abaix i ara ja deixat enrere feia que per un moment
forméssim part d’aquella natura que ens envoltava.
Mirant amunt es veia el límit de pujada de la cursa
amagat per una espesa boira gris que descansava sobre els
arbres i que esperava pacientment per engolir-nos del tot.
Aquell plugim constant de gotes minúscules que poc a poc
van empapant el cos s’anomena en el meu país “boira
ploranera” o també “boira pixanera”. Són gotes ben
petites que tal i com cauen sobre el cos del corredor
s’evaporen ràpidament per la temperatura d’un cos
reescalfat per l’esforç de la cursa.
A la meitat de la cursa es va posar a ploure, però no
49
resultava ni amenaçador ni empipant ni tant sols
important. Els boscos regalimaven aigua i la vegetació
irradiava reflexos de netedat. L’aigua és vida. I també
fang! Les meves cames i la meva esquena anaven agafant
un to més marronós a mesura que les passes es feien més
llargues degut al pendent de baixada.
Tot i que uns instants la providència va ser benèvola amb
nosaltres i només per uns instants ens va deixar veure un
clar cel blau, els últims set quilòmetres es van haver de fer
sota una intensa pluja i sobre un terreny a estones
perillosament lliscant.
Acostumat a fer entrenaments de menys de vint
quilòmetres, aquesta cursa de vint-i-dos quilòmetres per
un terreny muntanyós i més de dues hores de carrera
contínua, em fa fer corroborar una vegada més que la
marató segueix sent una cursa destinada a uns quants
privilegiats però que amb entrenament jo mateix també
podria arribar a formar part d’aquest selecte club de
maratonians.
50
Capítol 11. EL PRIVILEGI DE FER
QUILÒMETRES
Primera setmana de desembre. A les acaballes de la
tardor el temps ens ha volgut obsequiar amb uns dies de
temperatures anormalment altes per l’època de l’any. Jo
agraeixo el poder córrer sense massa roba d’abric. Avui
he sortit a entrenar amb un parell d’amics i m’he vestit
amb una fina samarreta de màniga llarga i pantaló curt.
Tot i que han apujat les temperatures de fa una setmana
enrere, la casa està un pèl freda i a fora encara es veu
una mica enfarinat el cim del Turó de l’Home fruit de la
lleugera nevada que hi va caure a aquelles alçades la
setmana passada.
He encès la llar de foc i captivat per la dansa de les seves
flames recordo els moments de l’entrenament d’avui. És
ben cert que soc un home afortunat. Només amb el que
portem de dia ja m’he sentit privilegiat un parell de
vegades. Privilegi de córrer a primera hora del matí per
aquest paisatge que em té captivat i privilegi de poder
estar ara escrivint aquestes línies al costat d’una llar de
foc sentint el crepitar de la llenya seca.
Renoi com bufava el vent! De tant en tant, aquí a
Catalunya, el vent del nord bufa de valent. Aquí se’n diu
tramuntana i aquest matí m’ha acompanyat durant tot
51
l’entrenament.
El xiular sec de la tardor que s’escola per entre les fulles
passa per damunt del meu cap com una simfonia. Sembla
com si aquest so s’acabés solidificant i es deixés caure al
terra en forma de fulles seques.
Vas avançant pels camins boscosos i de sobte entres en
una dimensió desconeguda de nevades on els flocs de neu
són fulles de roure que suaument es van precipitant al
terra brindant-te una màgica catifa per on córrer.
El camí s’enfila força i en poc més de vint-i-cinc minuts
arribo a l’ermita de Santa Magdalena amb les primeres
llums del matí. És un desnivell de 200 metres en 5
quilòmetres que permet fer cames i agafar força per a
nous entrenaments i noves curses.
Aquest recorregut de 18 quilòmetres té varis ingredients
que el fan molt complert i ser un dels meus favorits.
Comences per boscos i en cinc minuts agafes una pista
forestal que puja durant vint-i-cinc minuts fins l’ermita
(començada a construir-se cap a l’any 1100 per monjos
benedictins de Sant Marçal) que domina la vall del
Tordera i la vall de la riera de Mosqueroles. D’allí ja
agafes carretera asfaltada fins a un poblet del Montseny
anomenat Mosqueroles i a partir d’allà ja ve una lleugera
baixada d’uns set quilòmetres fins a la població més
nombrosa en quant a habitants de la zona anomenada
52
Sant Celoni. D’aquest punt fins a casa són uns set
quilòmetres més sempre en lleugera pujada.
L’entrenament en baixada m’ajuda psicològicament ja que
amb relatiu poc esforç agafes velocitats que mai abans
havia constatat i això et fa pujar l’autoestima.
El problema ve quan el pendent es suavitza fins a tal punt
que ja el camí és totalment pla i llavors és quan la crua
realitat apareix i et posa al teu lloc, però mentrestant has
anat assimilant quilòmetres i en conseqüència estàs millor
entrenat.
Començo a creure que l’únic secret que hi ha per afrontar
una marató és el de fer i fer i fer quilòmetres.
53
54
Capítol 12. UNA DE TANTES FILOSOFIES
Diuen que dins de cada corredor hi ha un escriptor, ho
vaig llegir per Nadal en un dels molts blocs d’atletes que
hi ha en aquest univers infinit que és Internet. Se sàpiga o
no escriure, l’activitat de córrer ja és en sí una filosofia de
vida. Se sàpiga o no escriure, les converses més profundes
i poètiques, les més transcendentals, les més interessants i
valuoses, les he mantingudes amb esportistes. Esportistes
que s’han mogut en diferents àmbits a la par que jo també
m’he mogut en diferents disciplines com l’escalada, la
bicicleta de muntanya i el córrer de fons. Esportistes tots
ells amb gran capacitat de sacrifici i molt forts física i
sobretot mentalment.
L’esport ens fa conèixer el nostre cos i la nostra ànima, les
nostres pors i les nostres debilitats i al final la
recompensa, bona o dolenta, no significa gran cosa
comparat amb el camí que has hagut de fer per arribar a
destí. Com deia Antonio Machado “caminant no hi ha
camí, es fa camí al caminar”. Aquest escriptor de renom
no crec que anés als llocs corrent però la seva frase pot
venir a dir que els entrenaments, que et faran gaudir dels
moments, et portaran cap a les curses i que els finals
d’aquestes curses no seran més que principi de moltes
55
altres.
Crec que els grans avenços en els últims entrenaments es
deuen a la pròpia fita de la marató. Ortega i Gasset va
dir en el seu moment que “només es progressa quan es
pensa en gran, només és possible avançar quan es mira
lluny”. La marató per a mi esdevé una gran gesta, una
gran empresa que manté la meva ment i el meu cos en
moviment. En cap cas hauria de ser un fracàs, surti com
em surti, ja que no es fracassa realment fins que deixes
d’intentar alguna cosa, no?
Si fem bé la nostra feina d’entrenaments segur que la
marató de Barcelona serà la primera d’unes quantes. Ja ho
deia Jonas Edwuard Salk, “la recompensa del treball ben
fet és l’oportunitat de fer més treball ben fet”.
Ja he deixat dit en anteriors capítols d’aquest llibre que
tinc una gran motivació i determinació en participar i
acabar dignament la meva primera marató i avui, llegint
a Darrel Royal he vist clar que la sort (per a mi acabar la
marató) ve quan la preparació (per a mi els
entrenaments) es troben amb l’oportunitat (per a mi, la
cursa). Així que si entreno correctament només he
d’esperar el dia de la competició per tenir la sort d’acabar-
la. Fantàstic!
Està clar que l’única persona que pot dir-te el que no pots
arribar a fer ets tu mateix i com deia algú no
56
necessàriament t’has d’escoltar sempre.
El camí a la marató és llarg fins al mateix moment de la
sortida. És un camí amb obstacles físics i mentals. Jo ara
mateix porto cinc dies sense poder sortir a córrer per un
virus gripal que m’ha deixat fora de combat i apallissat,
però com algú va dir, el vèncer sense obstacles es triomfar
sense glòria, i jo vull assaborir la glòria d’acabar una
marató.
Diu un proverbi xinès que “frueixis avui, que és més tard
del que creus”. Cada vegada que hi penso em ve al cap
una nova interpretació. Potser és que no l’he acabada
d’entendre mai però fruir del moment és fruir de córrer i
quan frueixes el temps es comprimeix i tot passa més
ràpid, sembla que tot s’acceleri. A mi m’han passat quatre
anys de córrer en un instant (em dec fer vell). Potser si
frueixo molt a la marató i acabo comprimint el temps tinc
la possibilitat de passar de quatre hores a tres. És broma!
També vaig dir en un capítol anterior que segons vas
entrenant més dades objectives tens de tu mateix i del teu
procés i crec que això al final acaba desterrant a la
desconfiança. Les dades reals han perfilat un corredor
concret i cap altre, un corredor que al principi tenia pors
que el propi desig les ha vençut.
Quina raó tenia Joseph Joubert quan va sentenciar que “el
geni comença les grans obres, però només el treball les
57
acaba”. Un pot tenir un dia la genialitat de voler acabar
una marató (i he conegut algun atleta que per
superdotació física seria capaç de fer-la amb pocs mesos
d’entrenament) però la immensa majoria dels mortals hem
d’acabar les grans obres a base de molt de treball. Potser
millor, penso, així serà molt més gratificant, oi?
El que està clar és que qui vulgui arribar al quilòmetre
quaranta-dos ha d’haver donat moltes petites passes abans
d’aquest quilòmetre i crec que això serveix per a qualsevol
gesta que ens proposem a la vida. Ja ho esmentava també
un proverbi hindú que venia a dir que “la caminada més
llarga comença amb un pas”. Que n’hi ha de gent sàvia al
món!
Un (parlo per mi) quan corre és feliç i és feliç perquè en
aquell moment és lliure. Això em recorda una frase del
senyor Forrest Gump, interpretat genialment per l’actor
Tom Hanks, quan deia que “quan corro soc com el vent”.
Per acabar aquest capítol filosòfic citaré una frase del
senyor Lou Holtz, entrenador de futbol americà que en un
moment de la seva vida ens va deixar un regal de cita que
tot i fer-la pensant en l’esport ben bé és aplicable a la vida
en sí: “l’habilitat és el que et permet fer certes coses, la
motivació és la que determina el que es fa i l’actitud és
com de bé es fa”.
58
Capítol 13. TEMPS O DISTÀNCIA?
Hem entrat ja al 2011, el meu any de la marató de
Barcelona. Un any que ens augura grans coses en la
mesura que tinguem ganes de viure-les. Sense anar més
lluny l’altre dia, el 5 de gener, el planeta ens va brindar
l’ocasió d’entrenar a primera hora del matí sota la
influència d’un eclipsi parcial de Sol.
Vaig sortir a entrenar amb el meu amic Josan i en arribar
a l’ermita de Santa Magdalena el Sol il·luminava d’una
forma inusual. Una llum tènue i freda com la que hi ha a
la zona àrtica de la Terra, o si més no, com jo imagino que
deu ser, perquè la veritat és que no hi estat mai allí. És
cert que durant l’eclipsi el bosc emmudeix i l’únic so que
ho envolta tot és de les nostres passes i la nostra
respiració acompanyades fidelment per unes ombres
anormalment allargassades. Va ser un fantàstic
entrenament silenciós.
És època d’entrenaments llargs i participacions en mitges
maratons. Curiosament en una conversa amb el meu amic
Joaquim, amb el que coincidim a la feina i en algunes
competicions, em va comentar que aquell cap de setmana li
tocava entrenar unes dues hores. Aquesta nova visió del
que és un entrenament basat en temps em va fer
59
reflexionar. Ell és un maratonià experimentat, per tant
aquelles paraules no havien de ser gratuïtes. A mesura
que vaig avançant i incrementant la intensitat dels
entrenaments veig més clara la solució al dilema de si
tractar els entrenaments com a resistència o com a
distància.
La marató és una prova de resistència, d’això no hi ha cap
dubte. De resistència física i de resistència mental.
Conforme s’acosta el dia de la marató vaig entenent que
per ser la primera hauria de centrar alguns entrenaments
en la capacitat que pot arribar el meu cos a aguantar un
cert temps determinat corrent sense aturar-me. De fet si
vaig a una cursa és per fer-la corrent i no pas per aturar-
me a caminar. Entenc que si es camina no has aconseguit
acabar-la amb tota regla, ve a ser com fer trampa.
En aquesta línia, una mica sense voler, a principis de
gener vaig sortir a entrenar amb el meu company de
fatigues Josan amb la idea de fer uns divuit quilòmetres
just una setmana abans de competir en una altra mitja
marató. Van ser uns quilòmetres sense pressa però sense
calma. Quan vam arribar a la porta de casa seva ens vam
acomiadar sense aturar el pas i vaig seguir per un camí de
bosc fins a casa meva però un cop passar per davant la
porta vaig improvisar de completar el recorregut amb un
circuit extra de dotze quilòmetres més.
60
Un minut després d’aquella decisió ja no hi havia marxa
enrere. Vaig seguir amb pas prudent perquè
m’aventurava a entrar en un món novament desconegut
per a mi, la distància de trenta quilòmetres. Així que
després d’un parell de quilòmetres en lleugera baixada
vaig enfilar uns cinc més de pujada contínua guanyant un
desnivell d’uns quatre-cents metres. Aquells vint-i-vuit
minuts se’m van fer més llargs que d’altres vegades que he
passat per allà. En aquell punt, pel pas del quilòmetre
vint-i-cinc vaig començar a sentir sensacions de cames
pesades, de tant en tant unes ganes enormes de menjar i a
la par un automatisme en l’engranatge del moviment que
jo ja no controlava. Ja portava gairebé dues hores i trenta
minuts corrent sense haver pres res de beguda ni aporti de
glúcids i crec que el meu cos em demanava ja de tot.
Sis quilòmetres més i ja estem a casa – em deia.
Quan més al límit estàs afloren més sovint les converses
amb un mateix.
Què són cinc quilòmetres després d’haver fet ja vint-i-
cinc?- em deia intentant-me convèncer que el que quedava
era ja una minúcia.
Però no, aquells cinc quilòmetres no tenen res a veure amb
els cinc primers quilòmetres que havia fet dues hores
abans. Tot i ser en baixada costen més. Semblen bastant
més llargs i el temps sembla també que es dilati. Aquells
61
cinc minuts per quilòmetre se’m representaven gairebé
com nou o deu. Potser era el cansament o potser les ganes
d’arribar a destí. Aquí és quan entra l’entrenament
mental, la fortalesa del pensament.
De tant en tant s’ha de fer algun entrenament en que el
cos estigui sotmès a una situació de llindar de límits ja que
és en aquests moments quan pots arribar a experimentar
moments de superació que de ben segur trobarem en la
marató.
Quan s’encaren distàncies de difícil consecució, els
corredors populars com jo que s’enfronten a la seva
primera marató, acabem per fixar fites temporals de
resistència, és a dir, intentar aguantar tres o quatre hores
corrent. En el meu cas crec que si soc capaç d’aguantar
entre 3:30 i 4:00 hores corrent podria garantir la
consecució del meu objectiu: acabar la meva primera
marató i, si és en menys de quatre hores, afegint encara
un plus de satisfacció personal.
62
Capítol 14. EL FANTASMA DE L’ESTAT FÍSIC
Normalment, entre petites lesions (per sort), la forta grip
que em va durar més d’un mes i alguna que altra
inclemència del temps, es pot dir que he estat entrenant
una mitjana de quatre dies per setmana. De fet no sé si és
normal o poc. Crec que per anar afrontant mitges
maratons m’ha anat prou bé, m’ha donat temps a poder
recuperar forces per a cada nou entrenament.
Durant la primera setmana del mes de febrer vaig
participar en l’última mitja marató un mes abans
d’afrontar la marató de Barcelona. A un mes vista les
sensacions fins al quilòmetre vint-i-un són bones però
dues mitges maratons seguides... se’m fa difícil projectar
les sensacions que es deuen tenir al pas dels diferents
quilòmetres més enllà del trenta.
Després del petit fracàs en la mitja marató de Terrassa
on vaig punxar per falta d’energia ja en el quilòmetre
dotze, em vaig refer del tot en l’última mitja, la de
Granollers.
De tant en tant va bé patir alguna situació desagradable
no prevista perquè és en aquests moments on millor aprens
a controlar, escoltar i enfortir el cos i la ment.
Personalment em va servir per copsar el que es deu sentir
63
en travessar el famós mur. S’acaben els hidrats de carboni
i només et queden les reserves de greix que t’aporten
l’energia d’una forma totalment diferent. T’has
d’acostumar.
En aquest moment el cap juga un paper molt més
important que en l’estadi anterior de la cursa. Jo vaig
aprendre que sense reserves de glúcids puc anar patint
durant al menys uns nou quilòmetres a un ritme constant
lent i prou aïllat de l’entorn com per no caure en una
profunda depressió veient que absolutament tothom
t’avança.
La condició física i l’estat mental es poden entrenar i en
una cursa de fons van bastant plegats de la mà. Una altra
cosa ben diferent que no s’entrena (però és resultat dels
entrenaments) i que juga un paper primordial per poder
acabar una marató és l’estat físic, un estat que ve donat
per situacions alienes i externes al corredor. Per córrer
uns quants quilòmetres has d’estar en un bon estat físic,
més enllà del que hagis entrenat i mentalitzat.
Ara que es va acostant de forma implacable el gran dia
m’envaeix el fantasma de l’estat físic. En mesos
d’entrenament he passat per alguns episodis de baix estat
físic que dificulten molt la predisposició de sortir a
entrenar i quan superes aquest escull s’afegeix la
dificultat d’anar assimilant els quilòmetres sense l’afegit
64
d’un considerable esforç físic.
Aquesta situació es dóna amb episodis de grip, forts
constipats, problemes intestinals o problemes relacionats
amb l’aparell locomotor. Ara mateix, en escriure aquestes
línies, estic patint una tendinitis a la zona dels músculs
bessons i els piramidals em fan força mal quan acabo de
córrer. Potser hauria d’anar a algun fisioterapeuta però
no per això deixo de sortir a córrer. Cap a l’hora de fer
exercici els mals comencen a desaparèixer i en acabar em
sento feliç.
Demà em llevaré adolorit però sortiré a córrer entre la
boira o sota un Sol esplèndid, o plovent, o nevant, amb
molt de fred o calor, per asfalt o pel bosc.
Només desitjo que el meu estat físic m’acompanyi. Que el
meu cos sigui capaç de suportar, més que quaranta-dos
quilòmetres, quatre hores de córrer sense parar. Només
em fa por que alguna lesió o algun fort dolor em faci
aturar abans de creuar la línia de meta. M’ho dec a mi
mateix i sobretot li dec al meu pare. En morir al meu
costat em vaig dir que la meva primera marató se la
dedicaria.
Recordo una cursa que a modus de repte em va proposar
una nit al carrer de sota casa meva quan vivíem al barri
de Gràcia de Barcelona. Era de nit i per sobre l’estretor
dels antics edificis pampalluguejava un profund cel negre
65
estrellat. Recordo a ma mare donant el senyal de partida i
sortir disparats cap el final del carreró.
Si acabo la marató creuarem plegats la línia d’arribada.
66
Capítol 15. L’ENTRENAMENT DEL CAP
5 dies: 15 hores: 51 minuts: 13 segons..., 12, 11, 10,... El
rellotge que presideix el bell mig de la pàgina web oficial
de la marató de Barcelona descompta inexorablement el
temps fins el gran esdeveniment.
És la setmana prèvia on es barregen sensacions més que
en cap altra. Penses que si els vuit-cents quilòmetres fets
en les setze últimes setmanes seran suficients. El millor en
aquests casos és no buscar informació a Internet perquè
t’acaba frustrant el veure com hi ha atletes que doblen i
tripliquen aquesta xifra. Penses que segur que hi haurà
gent que no haurà arribat a aquesta quilometrada i és
llavors quan t’intentes justificar tu mateix entrant en el
terreny subjectiu de la qualitat d’aquests entrenaments.
Degut a la grip hivernal que vaig patir, tinc la sensació
que vaig endarrerit un parell de setmanes i és per això que
set dies abans del gran dia vaig mentalitzar-me en fer una
sortida de gran tirada per poder entrenar el que a hores
d’ara encara em fa respecte, la ment.
Les cames i el cos podran anar aguantant mentre el cap
estigui en el seu lloc, racionalitzant aquell gran esforç que
s’haurà de suportar.
Mai fins ara havia superat la distància de trenta-un
67
quilòmetres i el record que em va quedar d’aquell moment
és d’arribar justíssim a casa a causa d’un fort dolor al
genoll dret. Crec que deuria ser una tendinitis per
sobrecàrrega. Per sort ja no l’he tornada a sentir.
Tornant als entrenaments, segurament per la psicosi de no
haver fet prous deures, un diumenge vaig sortir a córrer
amb la fita de sobrepassar els trenta-dos quilòmetres per
tal d’impregnar-me de la “sensació de mur” i així sentir-
la més meva, en definitiva, fer-la més familiar.
Com que es tractava d’una sortida llarga, abans de sortir
vaig menjar (cosa que no faig mai) dues llesques de pa
amb xocolata i per beure un got de preparat isotònic.
En el moment de sortir vaig tenir la temptació de posar-
me a al butxaca del pantaló una d’aquestes ampolles
bevibles de glucosa que em van obsequiar en alguna mitja
marató en que havia participat.
I així va ser, me la vaig posar a la butxaca juntament amb
una clau d’entrada a casa que sempre porto quan surto a
córrer.
Vaig sortir d’hora però no tant com volia perquè aquell
dia feia força fred al matí i al llit s’estava d’allò més bé.
A les zones d’obaga la vegetació encara estava coberta de
blanc per una fina capa de gebre. Com a experiència la
recomano. Una sortida d’entrenament per al cap es fa
imprescindible per afrontar moments de “mur” en la
68
marató. Que quedi clar que en tot moment estic parlant de
la marató d’un novell.
Cap al quilòmetre divuit ve un període en el que les cames
comencen a dir que porten ja una bona estona treballant.
El cap mana seguir a ritme lent però constant tot dient
que ja ens acostem a la mitja marató. En un quart d’hora
passarem pel quilòmetre vint-i-un.
Tot i que no es tracta d’una sortida de quaranta-dos
quilòmetres és fa inevitable pensar que en aquest punt és
justament la meitat d’una marató. Es passa relativament
cansat i només pensar que en aquest punt tot just comença
una altra mitja marató, és en aquest moment que veus
clar, encara entre pinzellades, que la marató és una altra
cursa, una altra dimensió.
Del vint-i-un al vint-i-vuit, almenys jo, començo a notar
en el meu cos que la benzina s’acaba i començo a estar en
reserva. Porto tres hores corrent sense menjar ni beure res
des que he sortit. Tinc una enorme sensació de gana i la
boca seca assenyala els primers símptomes de
deshidratació. El pas es fa més feixuc. Els pendents costa
amunt no es fan ni de bon tros amb la mateixa alegria que
fa vint quilòmetres enrere. El pas pel quilòmetre trenta-
dos, ja nou per a mi, amb aquella pujada del 5% i totes
aquelles sensacions de dèficit, em van fer treure la
butxaca aquell líquid dolç que ingeria per primera vegada
69
a la meva vida. No sé ben bé quin efecte va produir en el
meu cos però recordo que del trenta-dos al trenta-sis, amb
una sensació de cansament extrem, les meves cames de
forma automàtica, de manera involuntària, em van portar
fins a casa. Objectiu complert.
Els dolors que arrossego aquestes últimes setmanes no han
anat a més. Bé!
El meu cap necessitava constatar que més enllà del
quilòmetre trenta-cinc, a la zona mur, les sensacions
desagradables són suportables. Si més no, les conec.
Gairebé estan fets tots els deures. La marató m’espera. El
cronòmetre segueix descomptant segon a segon, ni més
ràpid ni més lent.
70
Capítol 16. S’ACOSTA EL DIA
Sense pressa però sense pausa, gairebé sense pensar-hi, un
bon dia et lleves més nerviós que del costum pensant en el
gran dia.
En el meu cas faltaven dos dies per a la marató. Era el
primer dels dos dies que l’organització de la cursa
permetia anar a buscar el pitral i els obsequis.
A diferència d’altres curses, només arribar et sents una
mica com en l’elit de l’esport del running. Tota aquella
gent ha entrenat dur durant mesos vencent tot tipus de
situacions. Són el màxim exponent de les curses de fons,
amb excepció, està clar, dels “ironman” i els “ultratrails”.
Cursa cosmopolita amb més de 15.000 participants de tots
els racons del món units per una afició, units per una
filosofia de vida.
Dotze-mil metres quadrats d’exposició on tots anàvem
amunt i avall sense perdre’ns detall de les novetats en
roba tècnica i calçat, d’estudis podològics in situ que
aconsellaven quin tipus de sabatilla et pot anar millor al
teu tipus de trepitjada en córrer..., en fi, tot un ambient
que et fa, si cap, viure i estimar més aquest esport.
Montjuïc, a part de ser un turó arran de costa barcelonina
que domina estratègicament l’entrada a Barcelona per
71
mar, s’ha convertit amb els anys en un recinte firal de
renom arreu del món. Gairebé cada setmana s’hi celebren
congressos i fires dedicades a tot tipus d’activitats.
En aquesta ocasió la Font de Montjuïc estava vestida de
gala, encesa amb el joc de llums de mil colors que la
caracteritza i l’ha fet reconeguda mundialment.
Segurament per als atletes vinguts de tot el món per
primera vegada a Barcelona, la marató pot ser un tipus sà
de turisme ja que l’organització farà passar la cursa per
força llocs emblemàtics de la ciutat: L’Avinguda
Diagonal, el camp de futbol del F.C. Barcelona, la plaça
Espanya, el monumental temple de la Sagrada Família, el
Parc de la Ciutadella, el casc antic de la ciutat, el
monument a Colom, el Fòrum,... llocs que com a català et
fan sentir orgullós de pertànyer a aquesta terra. Sí,
m’agrada poder-ho compartir amb atletes d’arreu del món.
Una vegada recollit el pitral el cap ja està capficat en el
dia de la cursa. Tot just arribar a casa buides
sistemàticament la bossa amb que ens han obsequiat i
treus el plànol del recorregut i comences a fer càlculs de
temps de pas cada cinc quilòmetres. És quelcom necessari
si vols que amics i familiars et vegin passar per un punt
concret de la ciutat al voltant d’un temps determinat de la
cursa.
La xarxa de línies de transport públic metropolità de
72
Barcelona pot arribar a facilitar que et puguin veure en
tres o fins i tot quatre punts diferents de la cursa.
Segueixes buidant la bossa-obsequi i treus tots el fulletons
de propaganda de diferents maratons que es fan a Europa.
Crec que si acabo amb èxit la meva primera marató,
vindran ganes de fer-ne’n més, tant a la zona on visc, com
el propi país i per què no, a Europa i encara més enllà. En
tot cas, això ara no és la meva principal preocupació.
Em va sobtar a la Fira de l’Esportista que l’organització
tenia preparats uns braçalets (no sé si us han ingressat
mai d’urgències a un hospital però són molt semblants)
que segons les teves aspiracions et poden anar indicant el
pas pels diferents punts quilomètrics (o milles) com a
referències de temps per aconseguir una marca concreta.
Ho portes lligat al braç o al canell i així pots controlar el
teu ritme de cursa. Pot estar bé però en el meu cas
prefereixo anar-ho calculant sobre la marxa, així tens
alguna altra cosa en què pensar durant el recorregut.
Segueixes traient objectes de la bossa. Ara li toca el torn a
la samarreta tècnica commemorativa de l’esdeveniment.
És molt maca, taronja i negre amb un logotip de
Barcelona des de l’aire i escrit ‘Marató de Barcelona’ en
horitzontal i l’any ‘2011’ en vertical. L’estenc sobre la
taula i li col·loco el pitral a sobre. Miro que quedi ben
centrat tot just per sota les lletres. Vull que es llegeixin bé
73
les dues coses, el nom de la marató i tot el pitral a l’alçada
de la panxa. Una vegada estic convençut de la seva
posició l’enganxo amb les agulles imperdibles que trec
també de la bossa. En tinc moltes d’aquestes agulles ja que
les vaig guardant de cada una de les curses en que hi he
participat.
El dia abans del gran esdeveniment el dedico a preparar la
bossa amb la vestimenta que crec que em pot anar millor
tenint en compte la gran quilometrada i clar, el temps
atmosfèric. Sembla que enguany farà un dia força
agradable i assolellat.
Acostumat a entrenar amb temperatures força més fredes
que la del dia de la cursa segur que aniré amb pantaló curt
i samarreta curta. Quatre hores són moltes corrent i si tot
va bé acabaré al voltant de les 12:30 del migdia. A aquella
hora ja farà una temperatura agradable.
Tinc unes mitges compressores per als bessons que
segurament també em posaré perquè així la musculatura
anirà menys carregada i com que fa un mes vaig patir una
sobrecàrrega... crec em poden ajudar cap als últims
quilòmetres.
Ah! I no oblidem la dieta! El dia abans a ingerir
carbohidrats com un descosit. Al migdia un bon plat de
pasta entre d’altres coses i a la nit uns bons plats de sopa
de pasta que a part d’aportar els hidrats de carboni
74
necessaris per al dia següent també hidraten el cos. El
sopar també el complemento amb amanida de tomàquet i
formatge fresc, iogurt i fruits secs. Penses que tota
aquesta ‘benzina’ la pots necessitar en algun moment de la
cursa.
Abans d’anar a dormir, una infusió d’herbes relaxant que
acompleix la doble funció de facilitar el descans i
rehidratar encara més el nostre cos.
Poso el despertador ben d’hora, per anar amb temps i amb
el cap centrat en la marató em dic: - A dormir!
Quan torni a obrir els ulls faltaran dues escasses hores i
mitja per prendre la sortida. Quins nervis! Bona nit!
75
76
Capítol 17. CRÒNICA D’UNA MARATÓ
ANUNCIADA
Negre nit, a punt de trenc d’alba, la son, ja lleugera
s’esvaeix amb la veu d’un locutor de ràdio que sintetitza a
modus de titulars les notícies més rellevants del dia.
Per a mi, sense cap mena de dubte la notícia que centra el
meu dia és la marató.
Crec recordar vagament que algun dels somnis que m’han
acompanyat aquesta nit tenia quelcom a veure amb la
cursa. No es tracta d’una obsessió però sí que és cert que
en l’última setmana aquest pensament ha ocupat gran part
dels meus diferents estats mentals.
Deixo que el meu radiodespertador parli durant trenta
segons i l’apago. No tinc son. Crec que, dins de tot, he
dormit prou bé i he descansat suficientment.
La matinada és freda però per a la cursa les temperatures
seran agradables, així que em vesteixo amb pantaló curt i
samarreta també de màniga curta. Per si de cas em poso
una altra de màniga llarga pel damunt i un pantaló llarg
que em mantindrà la musculatura calenta mentre escalfi.
Hem de cuidar bé els motors i els engranatges que hauran
d’estar en funcionament gairebé quatre hores seguides.
Baixo les escales de casa per dirigir-me a la cuina a
77
preparar-me un esmorzar lleuger basat en hidrats de
carboni (pa) i glúcids (xocolata i un plàtan). M ‘hidrato
amb un preparat isotònic i me’n preparo un altre per
portar-lo dins la motxilla. En acabat reviso la bossa per
última vegada: el tub de vaselina, ulleres de sol, la cartera
amb el document nacional d’identitat, líquid, una mica de
xocolata amb fruits secs, el plànol de la cursa que ja em sé
de memòria de tant mirar-lo durant la setmana,... i crec
que res més.
Surto de casa encara mig fosc perquè m’agrada arribar
als llocs amb temps. Visc gairebé a seixanta quilòmetres
d’on comença la cursa i mai se sap.
Una cursa com aquesta deu posar una infinitat de
mecanismes en marxa com per no deixar cap serrell sense
pentinar. Segur que la majoria d’artèries de la ciutat les
deuen tallar al trànsit ben d’hora al matí i per aparcar
deu haver més problemes dels ja habituals d’una gran
ciutat com és Barcelona. Hem de pensar que ens
concentrarem més de quinze-mil corredors i no deu ser
fàcil articular l’entrada a la ciutat i trobar un lloc buit on
poder deixar el cotxe.
Poso l’últim disc que hem gravat amb els meus germans i
altres grans músics que ens han acompanyat durant molts
anys i emprenc el camí cap a la gran ciutat. És una
música familiar que m’ha acompanyat des de sempre i ara
78
també crec que pot ser un bon moment. El títol del disc
“Ni cuatro días” és força eloqüent. És un cant a la vida, a
aprofitar el moment i a gaudir-lo. La sensació durant la
cursa ha de ser justament aquesta, gaudir-la al màxim,
que la vida no són ni quatre dies i només depèn de tu
mateix amb quina intensitat i concentració visquis cada
un d’aquests instants. Qui encara tingui dubtes que es
posi ja en marxa, que comenci a córrer, que és viure la
vida amb una intensitat desbordant. Ho aconsello de totes
totes.
Entrant a Barcelona el dia ja ha despuntat. Aviat ja es
comença a veure alguna part del recorregut i penses –
això encara està molt lluny de la sortida. Déu n’hi do!
Quina magnitud de cursa!
La meva dona, l’Olga, m’ha volgut acompanyar en
aquesta primera empresa. Sap la il·lusió i la preparació
que hi he dedicat i vol estar al meu costat. Ella aparcarà
el cotxe mentre jo començo el ritual de totes les curses.
Primer de tot em deixaré anonimitzar entre tot aquell
batibull d’atletes. Familiars i amics immortalitzen el
moment fent-se fotografies amb càmeres i telèfons mòbils.
L’ocasió bé s’ho val. Em sento feliç de trobar-me enmig de
tot plegat.
Bec una mica més del preparat isotònic i em dirigeixo als
WC que l’organització ha posat de manera molt eficient
79
al servei dels corredors. Canvio l’aigua a les olives (com
diem per aquí a Catalunya a l’acte d’orinar dit de forma
suau i enginyosa) i em dirigeixo a l’espai de guarda-roba
on deixaré la meva bossa amb la roba seca de recanvi que
em tregui. Penso que la propera vegada que vegi aquesta
motxilla la cursa haurà acabat i només llavors ja sabré si
la marató l’he poguda acabar o no.
Ja en màniga curta i pantalons curts decideixo escalfar.
Em retrobo amb la meva dona i mentre corro suaument
pels voltants de la Font de Montjuïc, ella em grava amb
una càmera de vídeo.
Queden escassos quinze minuts per a la sortida i noto que
la pessigada al genoll dret em fa un dolor força intens. He
d’escalfar suaument – em dic. No em puc permetre que el
dolor m’aparti d’aquest somni que persegueixo des de fa
cinc mesos. Estic segur que quan comenci la cursa m’anirà
desapareixent.
Visualitzo els globus amb els diferents temps de previsió.
Són corredors que serveixen de referent per als diferents
temps que la gent s’ha proposat. N’hi ha des de sub tres
hores fins a quatre hores i mitja. Segur que n’hi deuen
haver més però des de la meva alçada no aconsegueixo
veure’n més.
Jo tinc la previsió de rondar per sota de les quatre hores
per garantir l’acabament de la cursa. Tot i així, per la
80
gran quantitat d’atletes concentrats jo em trobo a prop de
les llebres de 4:30 h.
Miro al meu voltant tot desitjant que es gaudeixi de la
cursa. Ho trobo molt més encertat que desitjar simplement
sort, perquè sort sort, no en cal massa si t’has preparat bé.
Altres atletes piquen de mans en un gest d’autoanimar-se.
Al meu costat una parella de l’Europa de l’est, darrera
meu un mexicà, al davant una noia porta una samarreta
amb la relació de totes les últimes maratons a les que ha
participat tot indicant la ciutat i l’any de l’esdeveniment.
Jo encara no tinc cap nom per posar-hi – penso. Tant de
bo sigui aquesta la primera d’un seguit de maratons.
Vull avançar fins als globus de les quatre hores però m’és
impossible d’obrir-me camí en aquesta jungla humana.
Desisteixo i penso que el millor és fer la meva cursa el
més aïllat possible de les exigències personals.
Crec sentir de lluny com un tret de sortida. Deu ser l’inici
de la cursa dels atletes d’elit. Surten uns cinc minuts
abans de la resta de mortals. Ells, amb una mica més de
dues hores ja hauran acabat la seva cursa. Són uns fora de
sèrie, a poc més de tres minuts el quilòmetre durant
quaranta-dos quilòmetres! Se’m fa difícil assimilar
aquesta velocitat i esforç.
Gairebé sense adonar-me’n ja estic caminant per acostar-
me lentament cap a la sortida.
81
Se’m fa curt però el cronòmetre al punt on començarà la
cursa ja marca més de deu minuts quan estic a punt de
passar-hi per sota.
Poso el rellotge a zero i com que no porto pulsòmetre vaig
captant les pulsacions d’algun corredor que tinc pel meu
voltant. Pel que llegeixo els nervis no només els tinc jo.
Cada vegada se sent més a prop el xiular dels xips que
passen per damunt de les estores de cronometratge. La
sortida està a prop. Sento com els nervis deixen de
localitzar-se a l’estómac i s’escampen pel clatell, braços i
cames.
En uns segons començaré un viatge de quaranta-dos
quilòmetres i cent noranta-cinc metres que ja no té marxa
enrere.
Passo per damunt la catifa i enmig d’una simfonia
monòtona de centenars de notes iguals poso en marxa el
meu cronòmetre. La cursa ha començat.
82
Capítol 18. REVIVINT L’EXPERIÈNCIA
No! No us he deixat pas amb la mel a la boca! Voldria
que m’acompanyéssiu des del tret de sortida a la vivència
més intensa: la marató.
Quan passes per damunt d’aquella catifa electrònica
intueixes que ja res tornarà a ser igual a partir d’aquell
moment. S’emprèn una aventura que per a molts serà
èpica. No es pensa ni en acabar ni en fer un temps
determinat. Només penses en començar, mesurant-te, això
sí, però començar per transcórrer un llarg camí, un llarg
però finit camí.
La mentalització per a una cursa de quaranta-dos
quilòmetres fa que, tot i la lleugera pujada , els cinc
primers quilòmetres passin pràcticament desapercebuts.
El record que tinc d’aquests primers instants és el
d’efusives salutacions d’atletes amb amics i familiars que
d’entre el públic feien tota mena de gestos per fer-se veure
i així poder saludar als guerrers que marxaven cap a la
batalla.
Ja un parell de quilòmetres més endavant em va sobtar i
molt el veure per terra gran quantitat de peces de roba que
els atletes s’anaven desproveint a mesura que la sensació
de calor s’anava apoderant d’ells. No ho havia vist mai a
83
cap cursa (clar que això és una marató – vaig pensar).
Per aquí uns guants, per allà un jersei, la part de dalt d’un
xandall més enllà al costat d’una samarreta tècnica de
màniga llarga,... més guants, aquests més petits i de color
rosa (vaig pensar que devien ser d’alguna noia).
No sé ben bé que deu fer l’organització amb tot aquest
“material de rebuig”. Penso que podria estar destinat a
alguna causa solidària per potenciar la pràctica d’aquest
esport en països on es fa difícil ni tant sols pensar en
l’adquisició de material esportiu quan a penes es tenen els
recursos necessaris per subsistir.
Passem pel costat del camp de futbol del Barça i en poc
temps ens plantem al quilòmetre cinc. Primer
avituallament d’aigua. No acostumo a beure mai a
aquesta distància quan he fet curses com les mitges
maratons. Em dic a mi mateix que a partir d’aquest
moment, encara que sigui poc, agafaré beguda i intentaré
hidratar-me cada cinc quilòmetres.
Tot i haver sortit força endarrerit jo segueixo el meu
ritme mesurat. Alguns corredors em passen esquivant tota
mena d’obstacles humans. Jo, al meu ritme també en passo
d’altres. Cadascú fa la seva cursa, com ha de ser.
Com que la majoria anem a la mateixa velocitat sembla
que tot s’aturi a no ser perquè de tant en tant vas deixant
enrere espectadors que t’aplaudeixen i t’animen.
84
Cap al quilòmetre set veig un senyor amb força panxa que
porta una respiració un tant apurada. Penso que potser
s’ha aventurat a fer una marató sense saber massa a què
s’enfrontava. Jo, amb aquella respiració no aguantaria ni
un quilòmetre més i penso que cadascú deu saber els límits
del seu cos.
Passem per la Diagonal, artèria noble de la ciutat i també
per la Travessera de Les Corts per tornar a passar pel
camp del Barça allà pel quilòmetre set i mig. És en aquest
punt on veig per primera vegada en directe els llocs on es
dispensen esponges mullades per als atletes. És molt
professional tot plegat – penso.
Els corredors i corredores de països de més al nord
d’Europa enseguida se n’agafen una i l’escorren pel seu
cap. Altres se la col·loquen al clatell aguantada pel propi
coll de la samarreta. Crec que aquests atletes tenen més
calor que no pas els que vivim més cap el sud.
Ara encara les forces acompanyen prou i alguns corredors
es dediquen a anar xutant esponges que troben al seu pas.
Sort que són toves i les pots anar trepitjant sense
problemes perquè n’hi ha a centenars d’elles per tot arreu i
de tots colors.
Ens acostem ja al quilòmetre deu i mig i tornem a passar
per un avituallament. Serveixen aigua i també beguda
isotònica d’una marca comercial de les que esponsoritzen
85
la cursa. Agafo un got de líquid blau i com que em sé la
teoria que he llegit en algun d’aquests fòrums que hi ha a
Internet, premo ajuntant la part de dalt i deixo només una
obertura per on beure. La teoria és molt maca però la
pràctica és una altra cosa. Al primer glop m’entra més
líquid pel nas que per la boca. Començo a tossir i a treure
líquid blau per les foses nassals. Ho he fet malament – em
dic. Així que torno a fer un nou intent (no vull llançar tot
aquell preuat líquid), ara xuclant. Res. El moviment de
córrer fa sortir el líquid del got i em torna a entrar pel
nas. Més estossegades. Llanço el got cap a la vorera del
carrer i em reposo d’aquella respiració accidentada. Com
no aprengui a beure en els trenta-dos quilòmetres que em
falten m’acabaré deshidratant – em dic a mi mateix de
forma mig seriosa.
Passat aquell instant delicat, ja gairebé al quilòmetre
dotze, tornem a passar per la Plaça d’Espanya, d’on hem
sortit ja fa una mica més d’una hora.
Com que les forces segueixen acompanyant-me em
permeto fer un dolent acudit amb la gent que porto a prop
meu. Els hi comento que ja estem arribant a la meta i que
se m’ha fet curta la marató. Alguns em somriuen (els que
van bé) i instants després tots pensem que ens queden
encara per davant uns altres llargs trenta quilòmetres
més.
86
Ens acostem al quilòmetre quinze. Em fa una especial
il·lusió perquè és el barri on vaig néixer i justament allà hi
haurà la meva dona per donar-me ànims. Penso que ha
tingut temps de sobres per poder aparcar i sap l’hora
aproximada per la que passaré per aquell punt. He d’estar
atent en aquella cruïlla que és al capdamunt del Passeig de
Gràcia. Durant tota la pujada d’aquest passeig
monumental em col·loco a l’esquerre, que és on vam
quedar amb l’Olga per poder-me identificar amb més
facilitat.
Fa sol, el cel és ben blau i la calor apreta lleugerament.
Quantes vegades he passejat per aquest carrer de més
jove! Ara, amb un vist i no vist l’he fet d’avall al
capdamunt corrent, i sense adornar-me’n ja estic a la
cruïlla on m’he de veure amb l’Olga. Miro i remiro totes
les cares dels espectadors i de sobte, just a l’altre extrem
del carrer, sento pronunciar el meu nom per una veu prou
coneguda. Em giro i veig a la meva dona, amb càmera a la
mà, saltant i cridant per donar-me ànims. Renoi! Quines
ales dóna això! Ella estava just a l’altre cantó del carrer
perquè l’organització no la va deixar creuar a l’altra
vorera. Encara porto aquells crits d’ànims gravats en el
meu record. Crec que m’acompanyaran per sempre més.
A partir d’aquell moment, tot i la descomunal xifra de
milers i milers de corredors, em sento sol davant el meu
87
repte.
Mantinc el cap fred i segueixo dosificant el meu ritme de
pas. Arribo al següent avituallament i agafo una ampolla
d’aigua. Vull alternar aigua amb beguda isotònica. No sé
ben bé per què però en aquell moment ho penso així.
Quilòmetre setze. Davant meu un corredor amb fesomia
oriental aixeca el braç dret i amb una càmera petita de
fotos immortalitza el seu pas pel costat de la Sagrada
Família, temple expiatori, majestuós, original i meravella
arquitectònica patrimoni de la humanitat per la
UNESCO.
Llarg carrer València i llarga Avinguda Meridiana que
ens condueixen al quilòmetre vint i poc després a la mitja
marató. Mai havia arribat al final d’una mitja marató
amb tanta reserva de forces. Segurament que el ritme lent
juntament amb la mentalització i l’entrenament llarg de la
setmana anterior m’ha fet arribar en aquesta forma al
quilòmetre vint-i-un. Passo per aquest punt uns catorze
minuts més tard del que faria si es tractés d’una
participació en una mitja marató convencional.
És un dels punts claus perquè just en aquest moment
comença una altra mitja amb les facultats físiques ja
minvades per l’esforç d’haver estat corrent durant una
hora i cinquanta-tres minuts.
Si pogués mantenir aquest ritme (cosa que en aquest
88
moment veig factible) acabaria la cursa per sota de les
quatre hores, tot un repte per a la meva primera marató.
Del quilòmetre dinou a gairebé el vint-i-dos la cursa gira
sobre ella mateixa, és a dir, que vas veient de cara els
corredors i corredores que ja tornen i van davant teu uns
cinc quilòmetres. A mi, personalment no m’agrada massa
perquè et fa pensar en el que et queda encara per passar
per allà.
Recordo una mitja marató que es celebra a la població de
Ripoll en que bona part del seu recorregut transcorre per
una carretera comarcal en la que et vas creuant amb
corredors que et porten gairebé trenta minuts; i això és
bastant per tractar-se d’una cursa de vint-i-un
quilòmetres.
Amics que han fet la marató de Barcelona m’han dit que
hi ha un punt en que passa quelcom semblant i veus atletes
que van cinc quilòmetres davant teu. Això és des del
quilòmetre vint-i-cinc al trenta.
Justament allà, a dos quilòmetres i mig veig la Torre
Agbar, edifici modern de vidre amb una figura atrevida
que per les nits pot adoptar infinites fesonomies visuals
amb combinacions de mil colors. Quan diviso l’edifici
penso que he d’arribar fins allà i tornar de nou on estic
ara. Vaig fent i aprofito la gespa de la vorera per córrer
per un terreny més tou i familiar per a mi. Algunes
89
persones m’animen cridant el meu nom (és l’avantatge de
portar el nom imprès al pitral). S’agraeix.
Quan arribo al quilòmetre trenta de la cursa veig la gent
que enfila el quilòmetre vint-i-cinc. Alguns d’ells porten
ja un pas dificultós. Segurament els que em portaven cinc
quilòmetres d’avantatge també deurien pensar això mateix
de mi.
Últim quart de la cursa – penso. Ens dirigim al Fòrum i
la Vila Olímpica, un barri rehabilitat amb motiu dels Jocs
Olímpics del 1992. Anem paral·lels a la costa barcelonina.
La meva visió de la zona es centra la major part del temps
en corredors que porto per davant i, sobretot, al terra. És
com una mirada màntrica, com un pensament meditatiu
que m’acompanya força estona del recorregut.
A mà esquerre em crida l’atenció un cúmul de gent al
voltant d’una ambulància. Al terra, un corredor jau
estirat sobre una llitera i embolicat amb aquelles mantes
que semblen de paper d’alumini. Rep respiració assistida
per mascareta. És impactant però penso que està en bones
mans i que segur que l’han agafat a temps. Els límits
s’han de poder visualitzar molt abans de traspassar-los.
Ens acostem al quilòmetre trenta-cinc i el cap comença a
jugar un paper protagonista. El mite del mur s’acosta
inexorablement, potser perquè coincideix amb un tram que
hem d’afrontar en lleugera pujada. És un quilòmetre escàs
90
i una de les últimes pujades. Abans d’arribar a l’Arc de
Triomf hi ha un avituallament força perillós perquè aquí
sí que les forces ja comencen a estar al límit, almenys en el
meu cas.
Agafo beguda isotònica i m’obro pas per entremig de tots
aquells atletes a qui el cap els ha jugat una mala passada
perquè molts deixen de córrer justament en aquest punt i
emprenen el que els queda de cursa caminant. Jo penso que
he d’intentar acabar-la sense aturar-me, sense caminar.
Bec més que en d’altres avituallaments. El got que m’han
proporcionat gairebé està buit però la providència és bona
amb els que tenim bones intencions i un centenar de
metres més endavant veig una ampolla amb el color blau
més maco que he vist mai i l’agafo de sobre una taula.
Sense pensar-m’ho gaire m’hi amorro i m’hidrato força.
Sí que és cert que penso qui deu haver begut d’aquella
ampolla amb anterioritat però la necessitat d’ingerir
líquid em fa empetitir la possible imprudència.
Entrem de ple al centre històric de la ciutat, Plaça
Catalunya, Portal de l’Àngel i Rambles avall fins al
monument de Colom.
Una munió de gent anima constantment i de forma
increïble. A aquestes alçades de la cursa s’agraeix de
debò. Per un petit instant veig possible l’acabar la cursa i
també només per un petit instant se’m neguen els ulls de
91
llàgrimes amb una gran emoció.
Quilòmetre trenta-nou. El meu cap intenta pensar en
algun recorregut familiar de la zona on visc que sigui
exactament igual a aquesta distància que em falta per
acabar la marató. Ràpidament en trobo uns quants
d’aquests camins emmagatzemats en els meus records i
m’autoanimo. Tot i que ara els quilòmetres semblen molt
més llargs em dic que ja està fet, que gairebé ja ho tinc.
El cos no avança a la velocitat que el cap mana. Em costa
força moure el cos amb lleugeresa. Només he de moure
una cama darrera l’altre i amb gran esforç moc el meu cos
pensant on deuria estar fictíciament en aquell recorregut
més conegut per mi. Penso que estic a la benzinera que es
troba a tres quilòmetres exactes de la porta de casa
meva... ara a la rotonda del pont de la Tordera... i de
sobte, tornes a la cursa, a la crua realitat.
Passo a moltíssims corredors que van a peu. Tot i anar jo
corrent no vaig molt més ràpid que alguns d’ells que
caminen a pas lleuger.
De sobte veig el punt quilomètric quaranta. Un quatre al
davant!. Això s’està acabant i ho puc aconseguir – em dic.
Un corredor que porto des de fa molts quilòmetres al meu
costat sembla que encara té forces per cridar que ja ho
tenim aconseguit.
El públic també ens ho va dient i és fantàstic. On no
92
arribem els corredors arriben ells. Els estimo a tots.
Gràcies! Unes nenes petites estiren la mà i faig xocar la
meva contra les seves. Més endavant més mans de canalla
petita, totes elles esteses. El meu cansament fa que en
algun moment no sigui capaç de sincronitzar la palmada.
Miro el rellotge en passar pel quilòmetre quaranta-un i
veig que tot i anar lent puc baixar de les quatre hores.
Ens acostem al quaranta-dos i el traçat de la cursa
s’eixampla amb tanques protectores que separen el públic
de nosaltres.
Últims metres! La megafonia va felicitant als corredors
que arriben a meta. Sento a l’animadora que diu el meu
nom: - Ànims Jordi, ja ho tens! Felicitats!
Aplaudeixo just abans de creuar la línia d’arribada,
assenyalo al cel dedicant la cursa al meu pare que m’ha
acompanyat en molts trams de la cursa i finalment creuo
la meta.
Per fi puc caminar, amb una mica de dificultat i felicito a
un atleta estranger que ha arribat amb mi.
Ja recuperant-me, una dona em penja al coll una medalla
commemorativa de la gesta. Estic cansat i orgullós a la
vegada.
Segurament trobaré a partir d’ara la motivació suficient
per fer noves curses, de diferents per característiques o
ubicació, segurament, però el que sí puc afirmar ara al
93
final d’aquest llibre, al final de tots aquests capítols és
que, per fi, soc maratonià. Ara sí.
Un corredor veterà amb més d’un centenar de maratons a
les seves cames, l’Arcadi Alibés, em va dir que ara ja no
podria parar. Estic convençut d’això.
Dos dies després.
Avui plou, la primavera treu el nas i a través dels vidres
de l’estudi i miro cap els camps en que es dibuixen els
camins que tantes vegades he corregut i que m’han portat
fins aconseguir la meva primera marató.
Diuen que els desitjos, si els desitges de tot cor i amb tota
la intensitat i il·lusió, s’acaben projectant i complint.
Almenys, el meu sí.