MORAL KANTIANA

OBRES

Kant va escriure dues obres fonamentals sobre moral: la Fonamentació de la metafísica dels costums (1785) i la Crítica de la raó pràctica (1788).

Kant va escriure dues obres fonamentals sobre moral: la Fonamentació de la metafísica dels costums (1785) i la Crítica de la raó pràctica (1788).

RAÓ TEÒRICA I RAÓ PRÀCTICA OBRES

Les expressions raó pura i raó pràctica no designen dues raons diferents, sinó dues aplicacions d’una mateixa raó (serien diverses racionalitats):

Pura teòrica Pura Pràctica

Objectes del coneixement Fonaments de determinació de la voluntat, ha de produir decisions morals

«Què puc fer?» «Què he de fer?»

ÈTIQUES MATERIAL I FORMAL

Material Formal

A posteriori A priori

Imperatius hipotètics Imperatius categòrics

Autònoma Heterònoma

«Si vols A, fes B» «Fes A»

CRÍTICA KANTIANA

1. Les ètiques materials són empíriques. Kant, pretèn formular una ètica amb imperatius universals i a priori.

2. Els preceptes o imperatius de les ètiques materials són hipotètics o condicionals. Són mitjans per assolir un determinat fi.

3. Les ètiques materials són heterònomes, perquè la voluntat està determinada a actuar d’una manera pel desig o la inclinació. Es deriven de l’exterior de la voluntat.

CRÍTICA KANTIANA

Un home actua moralment quan actua per deure.

DEURE: “la necessitat d’una acció per respecte a la llei”: el valor moral d’una acció no rau en cap finalitat sinó en la màxima, en allò que determina la seva realització, i aquest “allò” és el deure.

Una ètica estrictament universal i racional no pot ser material, sinó formal. Una ètica d’aquesta mena és buida de contingut, no ens diu el que hem de fer, sinó com hem d’actuar.

IMPERATIU CATEGÒRIC: «FES A».

Kant ha ofert diverses formulacions de l’imperatiu categòric, la primera de les quals és la següent:

“Obra de tal manera que puguis voler que la màxima que regeix la teva conducta hagi de poder convertir-se en llei universal”.

- No estableix cap norma concreta, sinó la forma que ha de posseir qualsevol norma concreta de les nostres accions

- Màximes: normes que determinen la conducta de cada subjecte, ha d’esdevenir una llei universal.

IMPERATIU CATEGÒRIC: «FES A».

Hi ha una segona formulació de l’imperatiu categòric:

“Obra de tal manera que facis servir la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi i mai merament com un mitjà”.

Mostra el seu caràcter formal i la seva exigència d’universalitat, incloent-hi a més la idea de fi. L’únic que és un fi en si mateix és l’ésser humà i, per tant, no ha de ser mai considerat ni utilitzat com a mitjà.

CRÍTICA DE LA RAÓ PURA

Planteja la impossibilitat de la metafísica com a ciència, és a dir, com a coneixement objectiu sobre el món, l’ànima i Déu. Kant mai no va negar la immortalitat de l’ànima o l’existència de Déu: s’havia limitat a establir que ànima i Déu no són objectes de coneixement científic objectiu.

CRÍTICA DE LA RAÓ PRÀCTICA

Afirmarà que la llibertat humana, la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu són postulats de la raó pura pràctica. Un postulat és una proposició no demostrable, però que és suposada com a condició de la moral. L’exigència moral d’obrar per respecte al deure suposa la llibertat

També la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu són postulats de la moral, segons Kant, si bé en aquests casos el raonament és més complicat.

Pel que fa a la immortalitat, Kant assenyala que la raó ens ordena aspirar a la virtut.

Quant a l’existència de Déu, el desacord que trobem en el món entre l’ésser i l’haver d’ésser exigeix l’existència de Déu com a realitat en què ambdós camps s’identifiquen.