TORRES D’HABITATGES

REFLEXIONS SOBRE LA GEOMETRIA I LES COMUNICACIONS

La relació entre els espais d’accés i els espais privats en els edificis d’habitatges és un aspecte clau per al benestar dels seus residents. En les torres d’habitatges els espais d’accés i comunicacions tenen una rellevància important però sovint es converteixen en espais foscos i poc agradables. Per això s’intenten trobar mecanismes per tal de que les zones d’accés als habitatges puguin obrir-se a l’exterior i convertir-les així ens uns espais il·luminats i agradables.

0. Preguntes i possibilitats

Les torres d’habitatges són una tipologia edificatòria que ens permet organitzar verticalment les superfícies habitables i al mateix temps deixar lliure més superfície en la cota del terreny. Aquesta tipologia es basa en la sobreposició dels habitatges i té com a elements rellevants els espais de comunicacions i d’accés cap als diversos espais privats.

És en la relació entre els habitatges i els espais d’accés on s’obre un ventall molt ampli de preguntes i possibilitats:

Com es relacionen les zones comunes d’accés als habitatges amb les zones privades? Com són aquestes zones d’accés? Tenen entrades de llum? Són agradables als residents? Poden ser un lloc útil o només un espai de pas?

Potser la geometria i la morfologia dels edificis ens ajuda a respondre moltes d’aquestes preguntes... i també a projectar millor aquests espais d’accés...

1. Primera Idea: Torre Circular

Partim de la idea d’una torre circular, d’una superfície circular extruïda en altura que conforma un ple. Així disposem d’una cinta perimetral d’habitatges i un nucli de comunicacions verticals central. Els

habitatges donen a l’exterior, ventilen i tenen llum i bones visuals. Però què passa amb totes les zones d’accés? Són superfícies de simple pas, buides i fosques, que no ventilen i necessiten llum artificial les 24 hores del dia.

Aquesta cinta perimetral d’habitatges és el cas de múltiples edificis al llarg de la Història com les construccions de formigó Marina City de Goldberg o les Torres Lake Shore Drive de Mies Van Der Rohe, que en aquest cas el nucli circular central es transforma en un corredor.

2. Trencament de la cinta perimetral

Actualment la normativa ja preveu que les escales dels edificis ja tinguin ventilació directa a l’exterior i rebin llum solar directament. Això exigeix trencar la cinta perimetral d’habitatges i prolongar el nucli a l’exterior.

És el cas, per exemple, de l’edifici Torres Blancas de Sáenz de Olza. Se Situen 4 habitatges per planta i el nucli arriba a l’exterior a la cara més desfavorable segons la orientació de l’edifici (cara nord).

Si portéssim a l’extrem el fet de situar el nucli en contacte a l’exterior trobem un clar exemple ens els habitatges a Lucerna, Suïssa, d’Alvar Aalto. En aquest cas es crea una cinta gairebé lineal i el nucli es situa al lateral.

3. Punt mig: Nucli central i trencament

Si creem només una cinta que ocupi 180º i situem el nucli a l’altra costat perdem molta superfície de contacte amb l’exterior. Així es poden construir molts menys nombre d’habitatges o en tot cas la superfície que dóna a l’exterior

de cada habitatge és molt menor. Què passa si provem d’ocupar els 180º de cada banda i creem un corredor de comunicacions centrals que arribi fins a l’exterior per cada extrem?

Seria com doblar l’edifici d’Aalto. I en podem trobar algun exemple a la realitat com la torre Aquileia de Carlos Ferrater a Venècia.

4. Partició de la cinta en 3

El fet de crear un corredor central implica construir un llarg passadís interior que ocupa molta superfície i no crea un espai agradable. És una solució únicament vàlida per a edificis de pocs habitatges, com és el cas de la torre Aquileia que consta de 4 habitatges per planta.

Podem pensar doncs que en comptes d’un corredor podem partir d’un nucli central i intentar que connecti a l’exterior per més de dos punts. És la idea que ens aporta la torre Cube de Carme Pinós.

Es tracta d’un edifici d’oficines que desplaça els nuclis de comunicació de l’interior cap a l’exterior conformant així una estructura de tres gran nuclis de formigó. Això ho permet el fet que un edifici d’oficines pot tenir una profunditat major que un habitatge i es crea un buit central.

5. Transformació cintes habitatges

Per tal de crear una torre d’habitatges no ens podem permetre intercalar nuclis i habitatges al perímetre si no construïm un edifici de grans dimensions. Podem no crear un buit central i condensar-ho més tot.

La mateixa Carme Pinós prova aquests canvis en el projecte de la Torre Caixa Galicia, situant 3 habitatges per planta i les escales de l’edifici a l’exterior. D’aquesta forma l’espai central comença a desprendre una sensació de forma agradable i amb una certa il·luminació, i els habitatges creen un angle entre sí que conforma unes terrasses que miren cap a l’exterior. A més crea 3 tipologies diferents, però l’esquema no variaria si fossin 3 habitatges iguals.

6. Més habitatges, esquema similar

Amb l’esquema anterior aconseguíem que l’espai central s'estengués cap a l’exterior però el nombre d’habitatges era baix. Per això podem provar de jugar amb tots els esquemes anteriors i intentar agregacions per assolir una major densitat i la possibilitat d’augmentar el nombre de residents.

Provem primer de situar una peça més d’oficines a l’edifici Cube, també dos habitatges més a la torre Aquileia (n’obtindríem 6 i 3 espais de contacte exterior del nucli) i també en la torre Caixa Galicia podem situar una pestanya més d’habitatges. Veiem que seria possible una major agregació sense trencar amb l’esquema i sempre tenint en compte que els habitatges tenen una profunditat màxima per tal de que les diferents estances estiguin il·luminades. Amb aquestes proves totes les estances de les torres estarien en contacte amb l’exterior excepte les zones humides que sí que es poden situar més al centre.

7. 4 Cintes d’habitatges, ampliació recursos

Podem donar un pas més i crear un nucli amb 4 cintes d’habitatges. No és necessari que tota la cinta estigui en contacte amb el nucli, només en les zones d’accés de cada habitatge.

És el cas del projecte de Torre d’habitatges a l’Hospitalet de Carme Pinós. Les 4 cintes acaben formant un perímetre gairebé quadrat. A més

cada cinta no només inclou un habitatge sinó dues en contenen 2. Així s’obtenen 6 habitatges per planta. Però se'n podrien obtenir 8 si a cada cinta en posem dos com en l’esquema inferior dret.

8. Proves en altres edificis

Són aplicables aquestes transformacions en edificis diferents i més grans? Podem provar-ho en l’edifici Torre València de Javier Carvajal. És un edifici de 4 nuclis de comunicacions totalment tancats des dels quals s’accedeix a cada habitatge directament, uns habitatges de grans dimensions.

L’edifici té en compte les visuals a sud i explota el nucli de comunicacions en 4 zones creant uns agradables habitatges i unes meravelloses terrasses.

Podem provar de crear un corredor longitudinal amb les mateixes formes dels habitatges, un sol nucli d’accés i també un nucli que comuniqui amb l’exterior provant diverses dimensions.

De totes maneres, cal tenir en compte que amb aquestes proves perdem l’essència del projecte. Es perd l’enfocament cap a les zones més agradables de l’entorn i la orientació immillorable de les estances i terrasses. En aquest cas és un error intentar portar el nuclis al mig ja que ja estan ben situats en funció del lloc.

9. Paràmetres de l’entorn a tenir en compte

És interessant el joc morfològic d’intentar transformar les plantes de torres d’habitatges per assolir uns ambients més agradables en cadascun dels seus espais; tant en els d’àmbit privat (interior dels habitatges) com sobretot també ens els d’àmbit públic (escales, ascensors, passeres i zones d’accés a cadascun dels habitatges, etc.)

Però la distribució i morfologia de la planta d’una torre no pot basar-se simplement en ella mateixa sinó que rep també una sèrie d’inputs del seu entorn exterior. Per això cal que a l’hora de projectar una torre es tinguin en compte un seguit de paràmetres essencials del lloc com per exemple: les visuals, la orientació, la presència d’edificis propers, el context urbà, la incidència de radiació i llum solar, etc.

Tots aquests paràmetres incideixen en la forma de la torre d’habitatges i són els que ens fan prendre les decisions de si cal que creem un nucli amb més o menys contacte amb l’exterior o si cal que explotem els nuclis per aconseguir que tot l’edifici s’enfoqui cap a una visual.

El que és cert és que amb la pròpia geometria podem aconseguir que els espais d’accés als habitatges rebin llum de l’exterior i siguin espais de relació entre residents, espais que no només siguin de pas i estiguin desaprofitats amb el gran cost econòmic que suposa cada metre quadrat de superfície.

En certa manera existeix la possibilitat de millorar els espais de les torres d’habitatges i encara que pugui ser utòpic, així millorar la qualitat de vida dels residents i a més gran escala dels ciutadans.

10. Recomanacions generals

En definitiva gràcies a l’estudi d’aquest recull d’exemples en podem extreure algunes indicacions pràctiques i generals per a projectar torres d’habitatges.

La forma més còmode de la qual partir és la de un nucli central i 4 cintes d’habitatges que entrin en contacte amb el nucli. Cal que les dimensions de la planta siguin proporcionals amb els espais centrals. D’aquesta manera les dimensions en planta de la torre (A, B) no seran més grans de 25 metres.

D’aquesta forma, el nucli, que ha de tenir espai suficient pels espais d’accés als habitatges, escales, ascensors... necessita unes mesures aproximades (E, F) de 7m a 10m. En les cintes d’habitatges és important que la llum entri en les estances i per tant que aquestes no siguin profundes (C), es proposa un màxim de 7-8m de profunditat.

En canvi la longitud (D) és variable en funció de la tipologia, tenint en compte que sempre s’accedeix pel nucli però que no cal que tot un lateral de l’habitatge estigui en contacte amb l’espai central.

Una altra mesura molt important és la distància de contacte de l’espai central amb l’exterior (G), es proposen uns talls de mínim 2,5m que puguin encabir si cal unes escales. També cal tenir en compte que l’amplada (G) sigui com a mínim la meitat de la profunditat del tall (H). Així garantim que la obertura rebi suficientment llum i a la vegada des de l’interior es pugui veure visualment el que passa a fora.

Aquestes són recomanacions molt generals, ara caldria començar a introduir mesures d’ascensors en planta i d’escales per tal de controlar més les dimensions i així veure els espais que queden plens pels propis requeriments dels ascensors, escales, etc.

D’aquesta manera, amb els espais que no estiguin ocupats podrem mirar de buscar solucions formals per obtenir uns espais d’accés als habitatges el màxim d’agradables, eficients i aprofitables possible.

CDA

BF

E

F

GH